Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris L'Hospitalet de l'Infant. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris L'Hospitalet de l'Infant. Mostrar tots els missatges

20200125

[2080] Per la costa del Coll de Balaguer i desert d'Alfama, 1818

1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet» (BDH).

Mapa anònim que descriu la costa de l'Hospitalet de l'Infant cap al sud, més enllà del coll de Balaguer, al territori secularment conegut com a desert d'Alfama, per la seua aridesa, despoblació i sequedat. De ben segur que es tractava d'un mapa amb interès militar per la indicació dels llocs de guarda existents a la costa. L'aquarel·la presenta aquests tons verdosos i marronosos dels cultius i l'interior, que contrasten amb la franja aturquesada de la línia costanera.
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
La moderna Costa Daurada es dona per acabada al terme de l'Hospitalet de l'Infant, darrer poble del Baix Camp. A partir del Coll de Balaguer, partió històrica del camp tarragoní i les Terres de l'Ebre, les platges són més escasses, substituïdes per un seguit inacabable de cingleres i penya-segats fins al Delta. La Platja del Torn, doncs, paradís del naturisme, n'és l'adorable tancament, de l'àuria costa. 
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
L'aspra costa de Sant Jordi d'Alfama i fins a l'Ametlla de Mar.

1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
La cobertura defensiva de la costa, herència dels temps napoleònics, raïa en tres punts principals: els destacaments de l'Ametlla, Sant Jordi i l'Hospitalet. S'hi reclama l'augment d'aquests llocs, almenys tres més, al Barranc de la Forca, al de la Batalla i a la Barraca de la Punta del Torn, per tal de cobrir els nombrosos barrancs que restaven amagats del radi d'acció habitual i que, per tant, es prestaven a nombroses activitats  clandestines o il·lícites. 

S'hi demana la reparació de la bretxa est del castell de Sant Jordi, l'únic existent entre València i Cambrils. 
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
Llegenda dels tocoms senyalats al plànol, amb data 29 d'octubre.
1818. L'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
Detall, de preciosos colors, de la costa de l'Hospitalet de l'Infant, que llavors encara no era ni poble i pertanyia a Vandellòs, que aquell 1818 accediria a la condició de municipi deslligat de Tivissa. Hi veiem la desembocadura del riu Llastres, ben marcada i amb un llac format a la part final, probablement molt més gran que l'actual, allà on hi ha la passera de fusta cap a Miami. A la llegenda, s'hi cita el riu amb el nom de Barranc de Ribellastre (28).

El terme era poblat de pinedes, algunes de les quals encara romanen, allà on les urbanitzacions no se les han cruspides. A la platja, hi destaca la caseta de l'almadrava (27), on s'hi devien guardar les sogues, xarxes i altres estris per parar i disposar quan fos el temps la pesca de la tonyina. L'almadrava probablement tenia ací un de sos extrems, el més septentrional. El text també diu que la torre de guàrdia era derruïda, de ben segur després de la darrera Guerra del Francès.

La mola de l'edifici de l'Hospital (29), que donaria nom a l'Hospitalet, s'hi fa ben evident, al costat de la Via Augusta, secular calçada de comunicació de la costa mediterrània. En creuar el Llastres, hi hagué l'Hostal Nou de l'Hospitalet (39). Sembla que hi existí un pont, probablement de fusta. No devia diferir gaire de l'actual traçat de la N-340, o potser una mica més avall, allà a on hi ha l'altre pont d'accés a Miami, a on potser hi hagué un petit ravalet, i a on avui encara hi ha cases ben antigues.

L'altre gran barranc de la zona, anant avall, n'era del de Caladoques (38). Allà el camí hi feia un gual, que és el que encara fa la vella N-340, malgrat el pas dels segles! Entremig, la llarga platja de l'Arenal, formada de dunes i un grandíssim estany, diria que d'aigua dolça, que s'hi escorria des de la serra que tanca la línia costanera. El clot de l'antic estany encara es pot apreciar actualment, a peu de platja a continuació del passeig en direcció sud, cap a Caladoques pel GR-92. Zona que caldria acabar de protegir de la urbanització que l'amenaça en aquesta part més a tocar del poble. Esperem que, pels temps que corren, hi hagi més esme que no pas avarícia.
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
L'estany de la platja de l'Arenal de l'Hospitalet, molt ben definit. Encara avui se'n pot veure una petita part de la depressió que ocupava, just en començar el camí que marxa passeig enllà, direcció sud, pel GR-92, a tocar del conegut càmping de «La Margarita», i que a data d'avui s'està ofertant a la venda, tot i la llei de costes.
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
La Platja i l'illot del Torn amb sa torre de vigilància (24), de la qual avui només en resten quatre carreus dels fonaments. Per travessar el Coll de Balaguer, autèntica muralla entre les terres tarragonines i les ebrenques, frontera lingüística dialectal, hi hagué dos camins: el de peu de platja, de ben segur més estret i de ferradura, no apte per a carros (com els senders que actualment hi romanen) i el mil·lenari camí secular que pujava per dalt el coll. 
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
La font (30) construïda durant la darrera guerra, diu el text, potser la de l'Aigualcoll, ben a prop de la nova caseta del Pontatge (31). L'aigua per abeurar persones i bestiar abans de creuar el coll era indispensable. La muntanya no es veu coberta de pins, sinó d'una vegetació, molt abundant, que diria que vol representar el margalló, que se solen fer prou grans i amb diversos troncs, com el dibuix sembla que vulgui recollir. La vella casa del 'Pontasgo' (32) era dalt del coll, just davant per davant del destacament militar del vell fort de Sant Felip (34), de ben segur prou afectat pels combats de la darrera guerra, de la qual restaven bateries gavatxes (40) arruïnades. Sa posició elevada des dels penya-segats els devia donar un bon radi de tir per al control de la costa.

Pel vessant sud, les famoses corbes de la Via Augusta en baixar cap al desert d'Alfama, Calafat i Sant Jordi, i que, segons el meravellós testimoni escrit i visual d'Alexandre de Laborde, formaven una via empedrada que pujava (o baixava) molt dreta, amb pont de fusta sobre el barranc de la Batalla (22). Allà a on ara només hi ha àtoms en descomposició, amuntegament de vies de tren, carreteres i autopistes, que han desfigurat la muralla, no per alta però sí per agrest, ventosa i penosa, que el coll formava entre els mons de l'Ebre i del Camp tarragoní.
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
Detall de Cala Justell o Gestell (23), amb la zona humida de maresma que hi hagué i que hi ha. S'hi assenyala la zona dita de 'Coves de Fraga' (20), amagatall perfecte per a embarcacions i destacaments enemics, just a on ara hi ha les nuclears. Probablement alguna d'aquestes és plena de residus radioactius!
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
Immediatament després, seguia la dita Platja Llarga, que és avui la platja del veïnat de l'Almadrava, el darrer del municipi de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, que finia a la Punta del Terme (18), un cop passat el gran barranc de les Forques (19), just en arribant a la Cala Llobet, avui dita Llobeta (17), Calafat (16) i Calafató (15), que ara són un continu urbanitzat de xalets i segones residències, amb port esportiu inclòs, i que ja són terme municipal de l'Ametlla de Mar.
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
No gaire lluny del castell hi hagué el Forn de Vidre (11), que ha donat nom a les cales Vidre i Forn (8). 

1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
El Castell de Sant Jordi d'Alfama (12), d'orígens pouats en l'Orde militar catalana que al segle XIV s'hi establí per al control d'aquesta extensa zona semidesèrtica que s'allargava fins a Tortosa, i que era lloc assidu de pirates i traficants per aquesta discreció i isolament que oferia. Mai no s'hi arribaria, malgrat els intents reials al llarg dels temps, a establir una població estable. Tanta era, i és, l'aridesa i aspresa del territori. Malgrat les múltiples urbanitzacions modernes que el darrer tram del segle XX i ha portat. El GR-92, que baixa costa avall, ens n'ofereix una vista esplèndida, atès que passa sovint per un estret caminoi entre xalets i penya-segats, havent de descendir a peu de platja per travessar els barrancs, que formen esplèndides cales per on val la pena transitar... fora de temporada. La bellesa i la calma hi retornen l'esperit, i l'alè, del caminaire. 
1818. L'Ametlla de Mar (el Baix Ebre).
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
La torre de guaita de l'Ametlla (1), derruïda pels atacs de la flota anglesa a la Guerra del Francès, i al costat de la qual des del segle XVIII s'hi havia establert una colònia de pescadors, d'origen valencià (de Benidorm i del Grau de València), llavors dependent del Perelló. En aquest aïllament, els caleros varen fer créixer el poble fins que al 1891 n'aconseguiran la constitució en municipi propi.
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
A la vella Via Augusta, que transitava més per l'interior, hi hagué un parell de fondes, l'una derruïda per la guerra, la de Pons (36), i l'altra ocupada per un destacament militar, la de Plater (37), al camí vell de Tivissa (h).

2020. Platja de l'Arenal, l'Hospitalet de l'Infant.
Les restes de l'antiga llacuna que durant segles ocupà la platja, ara destruïdes per fer-hi carrers i cases. No n'apendrem mai!



20190808

[2011] Un accident ferroviari al 1907

1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp).
Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH).

Els accidents i catàstrofes, naturals o humanes, sempre ens han cridat l'atenció. Des de sempre, la premsa i tots els mitjans de comunicació han estat a punt per fer-nos saber les desgràcies dels altres. Cent anys enrere, la morbositat de les notícies i de les fotografies era molt més crua, si pot ser, que l'actual, que Déu n'hi do. Saber-nos vius, sans i estalvis contemplant la mort d'altri ens desencadena una mena d'atàvica esgarrifança, com si d'un recurs de defensa psicològica de la nostra espècie animal es tractés, mentre romanem abadocats davant la nostra mateixa existència.

Al 1907 es produí un espectacular accident ferroviari al pont de la riera de Riudecanyes, al terme de Mont-roig, entre les estacions de Cambrils i l'Hospitalet de l'Infant: «al pasar el expreso regular número 702 por el puente de la torrentera de Riudecanyes... se partió la construcción cayendo al fondo del barranco los coches del centro». La virulència del descarrilament fou tanta que «la máquina quedó despedazada, y las persona que iban en los otros coches fueron arrojadas violentamente contra las paredes de los mismos... En cuanto a los viajeros de los coches despeñados, quedaron horriblemente aplastados entre un montón informe de astillas y hierros».
1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp).
Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH).

El magne i llarg pont de la riera, que havia estat apuntalat per causa dels danys d'una rierada típica. Sembla que aquest mal estat de conservació sumat a una velocitat excessiva hauria provocat la catàstrofe ferroviària. Les dones del poble i dels masos dels voltants acudiren a observar l'escena de la tragèdia.
1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp).
 «La Veu de Catalunya», de 27 de novembre (ARCA).

«Els diaris de Tortosa, Tarragona i Reus, ciutats properes al lloc de l'horrorosa desgràcia, han vingut plens de detalls esgarrifosos respecte a la magnitud de la catàstrofe», i el diari inclou diversos testimonis directes dels accidents supervivents. Com que un dels cotxes despenyats fou el de primera, les víctimes també: eren majorment homes i dones de bona classe per als temps que corrien. Un dels quals, el senyor Emilio Fressinier, l'amo de la important empresa de producció d'oli que, entre altres, tenia el gran molí de Bellpuig. Senyora i nebot se'n salvaren, però ell «estava pres per la cuixa entre dues fustes dels assientos. La ferida era gravíssima i en rajava molta sang, tanta que a les poques hores li produí la mort. L'escena que es produí entre aquesta família era desgarradora». La família es dirigia a Vinaròs, on s'acabava d'instal·lar la nova fàbrica de l'empresa. Com que es tractava de gent amb possibles, s'interposaren un parell de demandes contra la 'Compañía de Ferrocarriles del Norte de España' pel deficient manteniment de la via i per valor de vuit-cents mil francs, peticions que es perderen en els passadissos de la burocràcia i mai no s'arribaren a cobrar. 


L'apartat de «casualitats sortoses» ens oferia un recull de casos de persones afortunades, que havent d'ésser al tren canviaren de vagó o no hi pujaren per circumstàncies de la vida. Destaca el cas d'un viatjant, que no podent aguantar-se més, baixà a Cambrils a fer ús de la comuna, no arribà a temps al cotxe de primera. Ben just «tingué temps d'agafar-se al cotxe de tercera i allà es quedà. Aquest cotxe és el que s'aguantà dalt del pont». O bé aquests altres dos joves, que no podent agafar el tren a Tarragona, «marxaren cap a Tortosa en bicicleta i a l'arribar a la riera de Riudecanyes se trobaren amb la catàstrofe».


1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp).
Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH).

Imatge del descarrilament a doble pàgina. S'hi aprecien els habitants del poble xafardejant entre la ferralla enmig de les atzavares: dones amb mocador al cap, algun pagès amb barretina, nens per tot arreu...
1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp).
Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH).
L'estat de la màquina i els vagons, poques hores després del sinistre. 
1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp).
Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH).

«Los vecinos de Cambrils viendo los cadáveres de las vícitmas depositados en un lugar inmediato al de la catástrofe». Hi veiem els assistents de la Creu Roja, amb la característica gorra blanca que portaven. La Guardia Civil (espanyola), amb llargues capes i tricorni cofat, feia tant o més esglai del que ens fa avui, després de l'1-O. 

Antigament, la visió i contacte amb la mort era un afer quotidià, gairebé primari. Passats tants anys, ara reclamem el dret a la intimitat per amagar els difunts, privem els menuts de veure els padrins quan moren o fins i tot d'assistir als enterraments. L'única cosa certa de la nostra existència, i la volem encobrir, sostraure de la nostra mateixa realitat.  



20190615

[1991] Lo «Pontasgo» del Coll de Balaguer


1852. El Coll de Balaguer, l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Dilligence au passage du Coll de Balaguer», Rouargue Frères.
Una diligència s'enfila per les llaçades del Coll de Balaguer amunt, deixant les atzavares florides al marge. El servei regular de diligència entre Barcelona i València es va estrenar al 1818, sovint atacades pels bandolers de la manta, així dits per causa de la manta que duien al coll i a on hi posaven els objectes aliens que afanaven. 

1852. El Coll de Balaguer, l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Dilligence au passage du Coll de Balaguer», dins «Voyage pittoresque en Espagne et Portugal», Rouargue Frères, París.Al Coll de Balaguer, «el bandolerisme arribà a inicis del segle XVII i el primer bandoler conegut és Tomàs Folch, que va ser capturat el 1625... E
l segle XVI es caracteritzà per les incursions pirates que utilitzaven l'illot de la platja del Torn per fondejar les seves embarcacions... El 1610, Lope de Vega, a la seva obra 'La buena guarda', fa referència als perills del Coll de Balaguer: 'Mil veces oí en Castilla que en el Coll de Balaguer había bien que temer, ya porque es del mar la orilla, y moros de Argel, piratas, entre calas y recodos, donde después salen todos, tienen ocultas fragatas; porque en él, por pasiones nunca falta bandolero'» (Reus Digital).

Les runes del fort després de l'assalt anglès contra la guarnició napoleònica a la Guerra del Francès, s'hi veuen en el retomb del camí. A l'esquerra, el mar. I en el detall, el treball ingent dels mossos de la diligència per fer sirgar la cavalleria. L'un al davant, fent de guia a cavall; un altre a peu, per esperonar amb el fuet els cavalls del mig; finalment, des del seient de carruatge, fuetejant les mules en l'esforç d'estirar la pesant càrrega.

1848. Lo «Pontasgo» del Coll de Balaguer, l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Posdata», 14 de febrer (BDH).
L'anunci a la premsa de l'arrendament del «pontasgo» del Coll de Balaguer, que com indica son nom era l'impost que es pagava pel passatge d'un pont, en un dels barrancs d'accés al port, emplaçat a la banda septentrional, de Caladoques per entendre'ns. Un petit mas devia servir de resguard a l'arrendatari o treballador de la pluja, del sol i dels vents. El preu que en demanava l'Estat a la subhasta era de mínim de 13.000 rals per any, molt lluny del pontatge del Gaià, a 44.000. De fet, no fou mai una ruta atractiva per als viatgers, molts dels quals sovint optaven per anar a retombar per la ruta interior que baixava Ebre avall, més llarga però més segura i agradable

1848. Lo «Pontasgo» del Coll de Balaguer, l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«El Heraldo», 19 d'abril (BDH).

L'arrendament dels drets de pontatge al coll, dos anys després, amb un augment del preu de 760 rals per any. Només que es tractava de la ruta de Tarragona a València, i no pas de la de Madrid a Barcelona. Ja se sap que des de sempre a la «Villa i Corte, capital del Reino» (espanyol), els afers colonials els queien i els cauen del tot entravessats.

El «Pontasgo» caducaria cap al final del segle i la caseta restaria abandonada. L'obertura de la via del tren cap a València en aquell final de XIX, començaria a desmitificar la paüra que el pas causava entre els intrèpids viatgers. 
1974. «El trànsit pel Coll de Balaguer», d'Eufemià Fort i Cogul,
Dalmau Ed., Col·lecció Epiosodis de la Història núm. 188, 61 pp.
Repàs de la història d'un dels passos de muntanya més singulars i temuts de la nostra geografia des de temps remots, malgrat no arribar als 125 m. d'altitud i ésser a tocar de mar, a la Via Augusta romana.
1974. «El trànsit pel Coll de Balaguer», d'Eufemià Fort i Cogul,
Dalmau Ed., Col·lecció Epiosodis de la Història núm. 188, 61 pp.
Índex del llibret dedicat a l'orde de Sant Jordi d'Alfama, als hospitals del Perelló i de l'Hospitalet. 
1974. «El trànsit pel Coll de Balaguer», d'Eufemià Fort i Cogul,
Dalmau Ed., Col·lecció Epiosodis de la Història núm. 188, 61 pp.
Les dificultats històriques de la Via Augusta entre Cambrils i el Perelló, a punt de vèncer-se en el tombant del segle XXI: «Possiblement, doncs, la nostra generació veurà esvaïda la basardosa incomoditat del trànsit pel Coll de Balaguer», gràcies a les noves vies i als nous vehicles. «Però ni l'una cosa era gens fàcil durant els temps medievals, ni aquests podies assolir més prestesa que la de les cavalcadures. Els segles medievals, doncs, escometeren el problema amb remeis d'una altra mena». Un hospital a cada banda: el de la Font del Perelló auspiciat per la reina Blanca, esposa de Jaume II, i el de l'Hospitalet de l'Infant, de son fill, l'infant Pere, a qui la vila deu son nom. 
1974. «El trànsit pel Coll de Balaguer», d'Eufemià Fort i Cogul,
Dalmau Ed., Col·lecció Epiosodis de la Història núm. 188, 61 pp.
La creació i desenvolupament de l'Hospitalet de l'Infant, a remolc de les vicissituds històriques de l'Hospital fins al segle XX. L'obertura del ferrocarril (1865) i de la carretera pel congost del Llastres (1886) foren fites destacades de son lent impuls. Encara al 1950 només hi habitaven 375 persones. Des d'aleshores, el poble s'ha multiplicat gairebé per 15!
2016. El Coll de Balaguer, l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«El Coll de Balaguer: de camí inexpugnable a pas trinxat», Reus Digital, enllaç
Des de final del segle XX i començament del XXI es pot ben bé dir que el pas del coll ja no és el que era, ni en temps de la Via Augusta ni cent o dos-cents anys enrere. El lloc ha quedat literalment trinxat per l'obertura de la carretera, ara vella, N-340, i dos autopistes, l'AP-7 i, la darrera, l'A-7. Dalt del turó les poques velles restes del fort, amanides amb els nius de metralladora republicans de la darrera guerra.

20190612

[1990] L'antic fort del Coll de Balaguer

1809. «Plano y alzado del Coll de Balaguer», Josep Massanés (BVBP),
 L'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
La planta i l'alçat del fort del Coll de Balaguer a l'època de la Guerra del Francès, en què resultaria danyat després de diversos atacs i contraatacs, en el que fora l'inici de sa decadència com a post militar. 
1809. «Plano y alzado del Coll de Balaguer», Josep Massanés (BVBP),
 L'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
El petit fort, apte per a una guarnició de destacament, amb l'ampliació projectada per a la instal·lació d'una bateria artillera sobre la carretera que pujava de la deserta plana d'Alfama. 
1809. «Plano y alzado del Coll de Balaguer», Josep Massanés (BVBP),
 L'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
L'altra meitat de l'allargassat mapa, amb el perfil de les famoses corbes empedrades de la banda meridional del port. 
1809. «Plano y alzado del Coll de Balaguer», Josep Massanés (BVBP),
 L'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Les llaçades del camí, aixecat en pedra al segle XVIII, de molt més ben transitar que en l'època de la Via Augusta. Probablement, la nova carretera es feu sobre l'antiga calçada romana. Quan s'arribava a dalt del coll, hom s'hi topava un post de guàrdia de la soldadesca destacada al fort.
1809. «Plano y alzado del Coll de Balaguer», Josep Massanés (BVBP),
 L'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
L'explicació tècnica de la necessitat d'esbarriar algunes bateries per cobrir flancs del vessant que quedaven parapetats del foc que es pogués obrir des del fort. És molt il·lustratiu el relleu presentat: del tot pedregós i despullat d'arbres, només amb algun pi ací i allà, batut pels fortíssims vents de la zona.


20190603

[1987] Ciclisme per l'antic Coll de Balaguer

1936. Ciclisme al Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Diari «AS», 18 de maig (BDH).
A la novena etapa, València-Tarragona, de la «II Vuelta a España», els ciclistes pugen per l'antic traçat sinuós del Coll de Balaguer. La imatge mostra una de les paelles de la pujada sobre la plana semidesèrtica d'Alfama.
1936. Ciclisme al Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Diari «AS», 18 de maig (BDH).
Al fons el pont sobre el barranc, potser el de Llèria, al peu del port, allà on arrencava la pujada i les antigues ziga-zagues fins dalt al fort, anorreat després de la Guerra del Francès. O potser era un antic pont de la línia de ferrocarril. Al fons, la silueta blanca d'un gran edifici a tocar del mar, probablement el castell de Sant Jordi d'Alfama. 

El públic s'arrenglerava al llarg del coll, com encara veiem avui en les grans etapes muntanyenques de les voltes ciclistes. L'esforç humà en directe sempre ha estat un gran espectacle que atrau la nostra ànima, plena d'admiració. Les carreteres d'aquella època, sempre mal asfaltades, eren molt polsegoses i un infern per als ulls i els pulmons dels corredors. Les drogues, llavors no controlades, no hi faltaven i acabaven per passar factura als esportistes amb el pas dels anys. 
1936. Ciclisme al Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Diari «AS», 18 de maig (BDH).
Les impressionants corbes de la carretera del coll, sobre els murs de pedra del segle XVIII. La serp ciclista anava seguida d'alguns pocs autos de control i assistència. 
1936. Ciclisme al Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Diari «AS», 18 de maig (BDH).

«La subida al coll de Hospitalet, una cuesta breve y dura», s'escriu al peu de pàgina. De fons, els antics masos envoltats d'aulivers i garrofers. Allà on ara hi tenim inacabables moles de centrals elèctriques, nuclears incloses.
Resultat d'imatges de coll balaguer quina la fem
1806. El Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

El port del Coll de Balaguer, al terme de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant conforma la separació natural entre el Camp de Tarragona i les terres de l'Ebre. En comparació amb els ports pirinencs, fou un port modest d'alçada (140 m), a tocar del mar, però important en la història de Catalunya, per ésser de pas obligat i dificultós en la ruta cap a Tortosa i València. A més, i això és indicatiu del grau de separació que suposava, ha estat des del segle XII frontera lingüística entre els dos grans blocs dialectals de la llengua, l'oriental al nord, l'occidental al sud i oest.
1936. Ciclisme al Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Diari «AS», 18 de maig (BDH).
Les anècdotes autèntiques de les antigues curses ciclistes: els corredors aturats a collir taronges en un dels camps a tocar de la carretera. Al pagès, no li devia fer tanta gràcia. I un detall molt interessant: els pneumàtics de recanvi es portaven creuats al coll i se'ls canviava hom mateix. Una pràctica que es podria recuperar: així els corredors demostrarien habilitats en cas de punxada i ens estalviaríem la corrua infinita i contaminant dels cotxes d'assitència. 

Dels pneumàtics, als pobles de la plana urgellenca en dèiem, al segle XX, gomàtics, i els corredors de bicicletes, eren biciclistes, terme que ara fa riure els més joves. Però la cançoneta recursiva i interminable que cantàvem feia així (de ben segur que n'hi ha moltes altres variants):

«Un biciclista de pega grega
en una corba va caure dins al fang,
i de la butxaca va traure un paperet
que deia:
Un biciclista de pega grega
en una corba va caure dins al fang,
i de la butxaca va traure un paperet
que deia...»
1936. Ciclisme al Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Diari «AS», 18 de maig (BDH).
La crònica del dia 18 era sobre l'etapa del dia de Sant Isidre, 15 de maig. La immediatesa no era una característica de la informació de la primera meitat del segle XX. Després, tot s'accelerarà, fins al punt que els fets seran d'importància relativa, i el relat dels fets, com més imminent millor, determinarà la comprensió de la realitat.  
1936. Ciclisme. Sagunt (el Camp de Morvedre).
Diari «AS», 18 de maig (BDH).
El grup de corredors sota el pont de la via fèrria al pas per Sagunt. La locomotora, de vapor. Fixem-nos en les pintades al lateral del pont, de propaganda de bicicletes. O potser n'hauríem de dir, simplement, cicletes?
1936. Ciclisme al Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Diari «ABC-Sevilla», 19 de maig.

Una altra imatge del Coll de Balaguer, «corto pero muy penoso», amb algunes motos i cotxes de l'època arrambades al marge per deixar pas als esforçats esportistes. 
1936. Ciclisme al Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Diari «La Vanguardia», 19 de maig.

A la Volta Ciclista a Catalunya, el rei de la bicicleta del moment, en Marià Cañardo, el català d'Olite, corona el Coll de Balaguer, entre els ànims d'alguns aficionats allà aplegats. Arribà a guanyar fins a set Voltes a Catalunya, rècord encara imbatut.