[2623] Lo monestir solsoní de Cellers

 

1925. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 

«La Hormiga de Oro», de 6 d'agost (HDH).

La cripta del monestir exclaustrat.

1925. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 

«La Hormiga de Oro», de 6 d'agost (HDH).

 

1925. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 

«La Hormiga de Oro», de 6 d'agost (HDH).

Pertanyent al bisbat solsoní, feia en aquells temps de casar del senyor rector. Emplaçat a la vall de Cellers, que s'aboca al Llobregós, el riu bregós de rubinades.

1912. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 

Foto: Cèsar August Torras (1852-1923) (MdC-AFCEC).

Vista panoràmica des del sud-est. L'indret se cita ja al segle X, i és dedicat a Sant Celdoni i Sant Ermenter, de qui se'n guardaven les relíquies... Sembla que lo cenobi fora més tardà i als inicis només hi hauria hagut alguna activitat eremítica. 

Els noms de sants masculins, i encara no de Santes Maries, testimonia l'antiguitat de la devoció. Durant l'alta Edat Mitjana no hi hagué advocacions marianes. Fou cap a l'any mil quan l'Església, organització històricament masculina i masclista, s'empescà lo culte a les marededeus, i l'orde benedictí l'escampà arreu, com a part central de l'estratègia del control espiritual sobre les dones (aristocràtiques) i arma principal en la fèrria lluita de possessions territorials amb los senyors feudals. Passà el feudalisme, i altres períodes històrics, però les marededeus i lo sindicat eclesiàstic continuen...

 

1912. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 

Foto: Cèsar August Torras (1852-1923) (MdC-AFCEC).

1912. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 

Foto: Cèsar August Torras (1852-1923) (MdC-AFCEC).

Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 

Mapa: «Catalunya Romànica» enciclopèdia.cat

Avui terme de Torà, però de l'antic municipi de Llanera. 

Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés). 

 

[1036] La Solsona de Beaulieu

Quinalafem.blogspot.com

[1974] Sant Serni de Tavèrnoles, 1906

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184 (BDH).
«Sant Sadurní de Tavèrnoles fou el Ripoll de l'Urgell». Així d'explícit comença aquest article dedicat a les restes romàniques de l'antic i reputat cenobi urgellenc. «Allí s'hi va educar Sant Ermengol... el vertader colonitzador i civilitzador de mig Catalunya romànica, com Oliva ho va ser per a l'altra meitat». Amb plena consciència d'aquest renom en temps medievals, la Junta de Museus Municipal (de Barcelona) es proposava d'arrancar la darrera joia del monestir, que es trobava en estat pèssim, «caigudes les tres naus de la gran església, la planta del claustre a penes visible entre la brosta... Tot va ser emportat per un vent de dispersió».

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
Antiga imatge del poblet contigu al cenobi, Anserall. Cases de pedra, balcons de fusta, pedrís a la porta, mocador al cap. 

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
La gran església romànica del monestir benedictí, mig enrunada i amb el campanaret que se li afegí després que s'extingís l'establiment i passés a parroquial. En algunes de les cases adjacents al cenobi, hi habitaven vilatans que feien servir els murets de lloc per assecar la roba al sol.

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
Les tasques per arrancar la taula romànica.

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
La pintura representa el Déu omnipotent en el pantocràtor típic, en acte de benedicció o creació, «Ego sum veritas et vita». «En la primera meitat del segle XIII, que és quan va ser pintada aquesta taula, el monestir de la vall del Valira s'aguantava encara dret i poderós. La seva decadència no va començar fins tres centúries més tard».

Segle XIII. Taula de Sant Sadurní de Tavèrnoles,
La restaurada taula romànica de mitjan segle XIII al MNAC amb els potents colors que mostrava i l'estilitzada figura del Crist majestàtic.

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
Els sis últims capitells del claustre també foren rescatats. «En un angle de les ruïnes, el miserable capellà del poble d'Anserall hi ha establert la rectoria. De l'església sols ne quedaven en peu els tres absis, que tancats amb un envà serveixen encara per al culte. Els diumenges, els bosquerols del veïnat, atravessen el clos de les naus sense coberta i es fiquen a dintre per una porteta».

1916. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles,
Foto: Josep Salvat i Blanc (MdC-BdC).
Els absis de l'antic santuari urgellenc, i el campanaret afegit, suprimit en la moderna restauració del 1970.

1916. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles,
Foto: Josep Salvat i Blanc (MdC-BdC).
La planta sense sostre de l'antiga església, plena d'herbassar, amb la porteta per la qual els fidels entraven als absis, tancats per fer-hi la missa.

1910-20. Anserall (l'Alt Urgell).
La disposició del cenobi, Valira amunt des d'Anserall, amb les cases que segles enrere, probablement, feien de conreria i granja al gran establiment monacal.

1973. «Història del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
Josep Nogués i Estany.

Segle XII. Frontal de l'altar de Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (MNAC).

[1971] L'antic cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles

[1971] L'antic cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles

1980. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).

La gran església romànica de l'antic cenobi, després de la restauració polèmica en aquella dècada dels 70. Considerat el primer monestir benedictí de la primitiva Marca Hispànica.

1850. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La carta 77 inicia el capítol dedicat a diversos antics monestirs del bisbat urgellenc. Sant Serni de Tavèrnoles es troba «a media legua de esta ciudad de Urgel entre N. y O., junto al río que sal del valle de Andorra, llamado hoy Valira, y en el siglo IX y siguientes, Valeria». el monestir fou suprimit per Climent VIII en acabant ja el segle XVI, i l'església passà a parroquial. A la documentació que l'autor consultà, «consta que era de la orden de San Benito, y que existia ya en los tiempos de Carlo Magno», documentat al 806. 

1850. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La professió notarial era desenvolupada en aquells remots temps medievals per religiosos: «No es nuevo ver a un abad que sirve de notario; antes hasta el siglo XIII no lo fueron más que los monges, presbíteros o diáconos». La puixança de l'establiment fou tal que arribaren a finançar en part l'expedició de conquesta de la ciutat de Balaguer que el comte urgellenc portava entre mans a començament del segle XII. Acompanya la notícia de l'abaciologi del cenobi. 

1910 ca. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).

Postal de la col·lecció d'A.T.V. (Àngel Toldrà Viazo), núm. 1989, amb la vista de l'església a començament del segle XX. Havent passat a fer les funcions de parroquial d'Anserall, en algun moment se li afegí el campanaret quadrat damunt la base de l'antic campanar rodó. 

Anys 1960. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).

Un parell de vistes de l'estat no gaire galdós de l'antiga església romànica del cenobi de Tavèrnoles. Atès que se situava en la ruta de la Valira cap al nord, cap a Andorra, és probable que el monestir s'hi establís per controlar-ne el pas, i oferir posada als viatges. Probablement, el topònim sigui un derivat de taverna, en el sentit de trobar-hi allotjament, menjar i beguda. Segons en Coromines, devia ja d'existir «en l'època visigòtica i si bé només consta en temps carolingis és perquè hagué de ser restaurat»

Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
Les principals possessions territorials del cenobi en l'època de sa màxima esplendor (catalunyaromànica).

«L’església romangué en estat ruïnós durant dos segles, fins que l’any 1971 s’inicià una discutida restauració. En resta només la capçalera: els absis romànics (restaurats entre el 1971 i el 1975) i el transsepte, acabat en absidioles. Hom sap, tanmateix, que el temple era basilical, de tres naus. És força curiosa la disposició absidal, de tres absis en creu disposats entorn d’un absis major; interiorment, l’absis central encara té unes altres tres absidioles buidades en el gruix del seu mur. Els capitells del claustre foren elogiats per mossèn Cinto Verdaguer, que hi féu una visita el 1889, i seguidament foren venuts pel rector de la parròquia al col·leccionista del Maricel de Sitges, que se'ls endugué als Estats Units. En procedeix un frontal d’altar romànic, del segle XII, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i altres peces notables, espoliades en els llargs segles d’abandonament de la casa» (enciclopèdia.cat).

Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
Mur de façana de l’antiga rectoria amb vestigis de carreus d’una porta de l'església del monestir (catalunyaromànica).

Anys 1970-80. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
Vistes del conjunt restaurat, en què s'aprecia la ferrenya base circular de l'antic campanar romànic (fototeca.cat). De l'antic claustre, res no en resta tret d'uns pocs capitells, de curiosa història.

«Hom atribueix a mossèn J. Verdaguer la descoberta, el 1889, que la sala principal de la rectoria era empedrada amb els capitells del claustre romànic desaparegut. Ben aviat aquells capitells foren portats al Maricel de Sitges, els anys 1904-05 hom en publicà estudis a la «Ilustració Catalana», i finalment anaren a parar gairebé tots a Nord-amèrica. La publicitat donada a aquests elements i a aquests fets féu que Walter Muir el 1931 s’interessés per l’estudi del cenobi, si bé en desconeixem els resultats. Finalment, els anys 1971-74 l’arquitecte F. Pons Sorolla, de la Direcció General d’Arquitectura, del Ministeri de l’Habitatge, restaurà les restes del temple. Hom cregué que el monument adquiriria més relleu rebaixant amb màquines uns 3 m les terres del voltant del temple» (catalunyaromànica).

[1851] Les Col·legiates d'Urgell i Pallars

[1372] Estampes lul·lianes (iv)

1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).

Després del disgust per la mala fi de sa relació amb son esclau musulmà, Ramon es retirà al monestir de Randa, al bell mig de l'illa mediterrània, a meditar entre mig de pinedes i fonts. Al Puig de Randa hi hagué des de ben antic una forta tradició eremítica: de ben segur que les meravelloses vistes que hi ha per tots quatre cantons ajudaven a servar la força de voluntat dels esforçats monjos pensadors. 

1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).

La tradició popular mallorquina recull una llegenda segons la qual en aquells rodals hi ha un llentiscle, una mata escrita, amb les fulles totes plenes de gargots en llengua semítica amb les paraules que Déu dictà per a definitiva il·luminació del mestre. El primer racó de l'estampa mostra el dit de Déu i l'acció de gràcies del beat mallorquí.

1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).

Els aspres pins de les serres mallorquines, com aquell de Formentor que Miquel Costa i Llobera descriuria per a la posteritat, eren ja presents uns quants segles abans com a element conecessari a la meditació del pare fundador de la nostra literatura. Allà doncs, rebé la il·luminació del Senyor per escriure fil per randa, mai tan ben dit, un llibre (Art Major o General, un mètode segons el significat llatí del mot Ars) que recolliria el mètode infal·lible per a la conversió dels infidels, que demostraria lògicament i per sempre més la superioritat de la religió cristiana per sobre de totes les altres. 

La primera redacció d'aquest llibre revelat que permetria a tot missioner argumentar contra les creences herètiques dels infidels, l'anà a redactar a la Real. Era l'Art abreujada de trobar veritat (Ars compendiosa inveniendi veritatem, 1274). Un cop escrit, encara allargà l'estada eremítica a Randa uns quants mesos més. Per a Ramon, la vida contemplativa pròpia dels eremites i anacoretes esdevindrà per sempre més l'ideal absolut de perfecció de la vida del cristià. 

1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).

La quarta estampa que dibuixa la vida lul·liana explica la importància dels mesos de vida contemplativa que Ramon passà a Randa, on primer de la mà de Déu, que li inspirà l'Art o mètode, i després en forma d'un inesperat company: un pastor de cabres amb qui compartí la visió de Déu i dialogà de les coses celestials, com si es tractés d'una mena de visitació divina, plena de moments de comunió.

La segona part de l'estampa ens mostra Ramon Llull ensenyant el seu mètode ex càtedra a la Sorbona de París, la principal universitat i centre de coneixement de l'Europa medieval. Allà Ramon hi anirà en diverses ocasions al llarg dels anys, i fins i tot en fou nomenat com a recomanat pel canceller al 1311, un reconeixement similar al Doctor Honoris Causa modern, cap als 80 anys, una edat avançada per a l'època, al mateix temps que el Concili de Viena, per al qual es preparà amb aquesta autobiografia, després acompanyada dels gravats de Le Myésier. El moment més àlgid del reconeixement en vida de la tasca intel·lectual i filosòfica del nostre Mestre, coincident amb el concili que anihilà l'Orde del Temple (1312) de part del papa francès Climent V i traslladà la seu de l'Església romana a Avinyó.  

1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).

El pastor amb son gaiato, la bossa al cinturó, capa i barret, xarrant amb el savi en la seua petita ermita o refugi de Randa, més aviat dibuixat com un peregrí de Sant Jaume.

1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).

Detall de l'Art Major o general en un llibre sobre el faristol. 

1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).

Detalls de Ramon a la seua càtedra i dels alumnes de la Sorbona parisenca, amb el savi llegint la llicó des de sa càtedra, i els estudiants escoltant atentament rere els faristols, que representen els pupitres universitaris. 

Les primeres lectures de Llull a París no acabaren d'ésser prou ben enteses. El seu nou mètode, o Art, era radicalment diferent de totes les propostes que fins aleshores s'havien conegut, i li calgué en els anys successius de reescriure-la i de fer-ne versions reduïdes i simplificades per poder-la fer més comprensible i passadora a les ments més erudites del seu temps. Si als intel·lectuals contemporanis els costava d'entendre-ho, què no dirien els dignataris i eclesiàstics, molts dels quals ben poc lletrats, a qui presentava ses idees i propostes?

1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).

Tot just abandonat el recés de Randa, Ramon es dirigí a la cort de Jaume II, infant encara i futur de Mallorca, que es trobava llavors a Montpeller. La fama de Ramon ja començava a córrer i més d'un devia preocupar-se per l'ortodòxia d'uns ensenyaments il·luminats d'un antic cortesà i trobador. Potser el rei Jaume I li havia encarregat a son fill d'esbrinar-ho abans que la difusió del projecte lul·lià comprometés els interessos geopolítics del sobirà català. Demostrada aquesta fidelitat a l'església romana, l'obra de Ramon tingué via lliure, i la primera gran obra fou la institució d'un col·legi a Miramar, prop de Valldemossa, per formar una dotzena de frares en la llengua àrab, per a la qual cosa la Corona atorgava cinc-cents florins d'or. Fins cap al 1280 sembla que el mateix Ramon dirigí l'obertura i posada en marxa de l'escola oficial d'idiomes lul·liana.