Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Llorenç. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Llorenç. Mostrar tots els missatges

20200511

[2146] Sant Llorenç al 1880

1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Una esplèndida fotografia de Sant Llorenç, de les primeres que s'hi van fer al segle XIX. Hi apreciem, doncs, l'església medieval abans de la reconstrucció a què hagué de ser sotmesa després de la guerra de 1936.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

En aquell temps, i durant molts segles en la història de la ciutat, en cridava l'atenció l'esvelt i alt campanar. Les graelles de les alimares que encara hi havia encastades a les parets, testimonis dels vells temps passats, només s'encenien ja en la diada del sant patró parroquial, al 10 d'agost.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Referència a l'escut del «gall posat de costat i en actitud vigilant» que s'hi veu al porxo de la portalada de l'antiga poderosa família medieval lleidatana dels Gallart, propietària de l'església de Sant Jaume a la cantonada del carrer Major amb el carrer Cavallers, al costat de la qual tenia l'antic palau residencial. Ells foren els costejadors del campanar i obra gòtica de Sant Llorenç.

La teulada era ja refeta i segons l'autor, «l'enlletgeix». El campanar té 77 graons d'alçada, amb quatre campanes, «notable la major», i el capiró superior encara en té 26 més, d'escales. La portalada romànica («bizantina» en terminologia del moment) de la nau central, i única de la primera construcció, donava, temps era temps, al fossar o vell cementiri.  
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls de l'església, amb algunes de les canonades de les antigues guerres visibles al campanar.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descripció de la portalada de la façana principal, amb dosser i porxo inclòs. S'hi transcriuen les paraules que Piferrer li dedicà en la seua obra de la primera meitat del segle XIX. 
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La factura de la fàbrica n'és testimoni de l'antiguitat. Encara avui, i llavors també, sorprèn l'escassa llum que hi trobem a l'interior. 
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls de la fàbrica, de l'altar major gòtic, i dels altars laterals.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La plaça de Sant Josep de gairebé fa cent cinquanta anys, si fa no fa igual com devia ser al segle XVIII, quan fou catedral de la ciutat durant bona part de la centúria.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El dia 5 de gener s'hi celebrava la festivitat del Sant Crist del Miracle, al qual els lleidatans tenien gran devoció. 
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Un dels sepulcres de l'església, a la capelleta d'entrant a mà dreta de la porta del campanar, amb un camper d'escacs a banda i banda, símbol medieval del comtat urgellenc. 
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'epitafi del sepulcre remet al 1331, i s'hi descriu al sebollit com a ciutadà de Lleida.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Altres inscripcions sepulcrals, com la dels Gallart del segle XV.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

A les amples lloses del paviment, altres epitafis s'hi poden anar llegint, «pertanyents a altres tants feligresos de la mateixa parròquia, així pagesos com menestrals que tingueren  sos sepulcres en Sant Llorenç, fins que per Reial Ordre de 1809, se manà construir los cementiris generals fora de les poblacions per acabar amb la costum de l'enterrament en les esglésies». Destaca l'autor la senzillesa d'aquestes lloses, sovint només amb el nom, l'ofici i alguna eina pròpia de la professió del difunt.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'any 1708 l'església fou convertida, de sobte, en catedral, després de la submissió borbònica (espanyola) de la ciutat, fet que perdurà per 73 anys fins a la consagració de la Catedral Nova al maig de 1781.
1902. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
Una carta postal de començament de segle XX amb la factura tradicional de l'església, a on sembla que hi hagué un rellotge i tot. La fotografia podria ben bé ser de Victorià Muñoz, autor de moltes de les vistes de Lleida per a la casa editora Hauser i Menet, en aquells temps que les postals s'escrivien per davant. 
 2020. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
La vista de la nau principal. 

20200225

[2093] Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella al Crist del Miracle de Sant Llorenç

Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

El característic Crist amb la mà abaixada, talla romànica venerada a Sant Llorenç, procedent, segons l'historiador Lladonosa, de la capella dels Santcliment, a l'extrem sud de l'ala est del claustre, i que hi era conegut com a Sant Crist dels Claustres (Josep Lladonosa i Pujol, Llum i fundacions pies a la Catedral vella de Lleida, dins El bisbe Ferrer Colom, la llum, els tapissos i les portades plateresques de la Seu Vella, Lleida, 1992).
Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

La imatge hauria format part d'un davallament romànic, per la qual cosa mostra el braç caigut, per agafar-se o repenjar-se sobre alguna altra imatge, com s'aprecia en altres davallaments similars. 
Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

El sant crist de la vella catedral lleidatana fou portat a Sant Llorenç des de l'ocupació de la Seu Vella al 1707 per les tropes borbòniques (espanyoles). 
Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

La imatge venerada des del segle XVIII a Sant Llorenç fou cremada en els aldarulls anticlericals de 1936. 
1892. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida (Sol-Torres, UdL).

Sembla que el 24 de gener era el dia de culte principal al Sant Crist, amb «misa solemne a toda orquesta» al matí, i rosari cantat a la tarda. No cal dir que aquesta mena de religiositat, com és ben notori, ha passat a millor vida, a la vida de la història. Esperem que per no retornar mai més, i en castellà encara menys. L'església sempre ha sigut una de les vies de castellanització lingüística i espanyolització espiritual del nostre país, malgrat totes les excepcions que calgui citar, com ara en època franquista. I encara no n'ha demanat perdó.
Segles XII-XIII. Davallament d'Erill la Vall (la Ribagorça).
La reconstrucció de les figures romàniques trobades a començament del segle XX a l'església d'Erill la Vall, on el Crist s'hi veu en posició descendent de la creu, ajudat per altres figures de la composició. El Sant Crist lleidatà hauria pogut formar part d'un d'aquests quadres, que potser en algun moment, de tants com n'hi ha hagut a la ciutat, de guerres o setges, hauria quedat fet malbé, amb la sola pervivència de la talla del Crist. 


El davallament de la Seu Vella podria pertànyer a l'escola de la Vall de Boí, autora dels de Durro i Taüll (Els davallaments romànics a Catalunya i l'heretgia albigesa, Josep Bracons i Clapés, dins Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, I, 1998). 


20191214

[2062] Lo Crist del Miracle de Sant Llorenç

1917. Lo Crist del Miracle de Sant Llorenç, Lleida.
Foto: Josep Salvany  i Blanc (1866-1929), (BdC-MdC).

Lo Crist del Miracle era una talla romànica tardana de fusta procedent de la Seu Vella
(de cap als segles XIII-XIV). Fou traslladada a Sant Llorenç al 1707, quan l'església es convertí en catedral temporal de la ciutat, en haver-se ocupat la Seu i la ciutat per les tropes borbòniques (espanyoles). És ben probable que hagués format part d'un conjunt més ampli, en concret d'un davallament. L'escultura feia ben bé dos metres d'alçada i, per això, era imponent. S'hi podia accedir als peus per mitjà d'una escala de fusta amb barandat en què pujant per una banda se'n baixava per l'altra permetent l'adoració de la imatge. La particularitat inconfusible de la talla era que el Crist tenia la mà dreta despenjada. Fou cremada durant el saqueig de l'església a l'inici de la guerra, al 1936.
1949. Lo Crist del Miracle de Sant Llorenç, Lleida.
Revista «Ilerda», XIII (FPIEI).

En aquest número de la revista de l'IEI (franquista), s'hi publicà un article que recollia una antiga (suposada) llegenda lleidatana, gens atestada per escrit, segons la qual el Crist hagué de fer de testimoni en el cas d'un jove que hi feu promesa de casori, no acomplerta. En negar la prometença, el xicot fou portat davant la imatge, a on s'hi descobrí el perjuri, perquè el Crist jurà, tot abaixant la mà per posar-la damunt dels Evangelis, que podia donar fer de tal jurament.
1917. Lo Crist del Miracle de Sant Llorenç, Lleida.
Foto: Josep Salvany  i Blanc (1866-1929), (BdC-MdC).
No sabem l'abast popular de llegenda, però la manca de documentació fa pensar que es tractava d'una referència més aviat culta que no pas folklòrica o tradicional. El cas és que alguns erudits lligaren aquesta talla amb la llegenda que l'escriptor espanyol José Zorrilla al 1838 recollí a l'obra «A buen juez, mejor testigo». Erudits que en aquella ominosa postguerra anaven lerets buscant de trobar i lligar la tradició lleidatana amb l'espanyola. Probablement, a partir de la coneixença de l'obra d'aquell escriptor, inspirada en la llegenda del Cristo de la Vega de Toledo, observant la similitud de les imatges, algun canonge pogué fer coneguda aquella llegenda a la nostra ciutat, com si del Crist del Miracle se'n derivés. 




20190109

[1932] Renaixenços de visita a la Lleida de 1861

1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.
1884. Sant Llorenç, Lleida. Francesc Pelai Briz i Fernàndez.
«La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.
 «Records. Fragments del Llibre de ma vida» fou una sèrie d'articles publicats en aquesta revista pertanyents al llibre que l'autor havia publicat anteriorment. Dos dels quals parlen d'una «Anada a Lleida», com si d'una gran descoberta es tractés. De fet, així fou: al 1861 ja es podia viatjar des de l'any abans en ferrocarril cap a la Terra Ferma des de la capital del país, i això apropà (una micona) la llunyana i pagesa plana lleidatana als intel·lectuals de la Renaixença.

L'autor viatjà a la nostra ciutat acompanyat d'en Víctor Balaguer (una altra de les grans patums de la Renaixença), d'en Vicenç Boix (poeta valencià) i d'un nebot d'aquest darrer. La sortida de l'expedició, en ferrocarril, a les 6 del matí. És llavors que l'autor fa coneixença dels expedicionaris valencians. Més aviat poc parladors, «a no ser per en Balaguer, que ho animava tot, hauríam fet cap a Lleida sense dir ni tan sols una dotzena de paraules».

Del viatge, tot just sortits de Barcelona, se'n comenten les salzeredes del Besòs i «lo altíssim i atrevit pont de fusta» en arribant a Monistrol, que havien «contemplat amb cert recel... que es balancejava amb lo pas del tren i que sent l'admiració de tothom per lo entremaliat de ses encablalades, era a l'ensems prou perillós... per obligar a molts dels passatgers a traure el cap per la finestra quan s'hi passava».

La contemplació de Montserrat causà un gran efecte en l'autor, i l'arribada a Manresa fou breu. «No trigàrem gaire a trobar-nos en lo començ del pla d'Urgell, immens mar de terra, graner de Catalunya». De fet, tot just arribaven a l'alta Segarra, a Calaf.


1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 3 de juny, núm. 112.

Escriu l'autor que entrats a les nostres terres ponentines que «la calor començava a ser a llavors un xic crescuda i el paisatge prometia poc de si. A mos esguards sols s'hi presentava terra i més terra planera, en totes direccions sens obra ni vegetació enlloc». El pas lent i a tot xiulet de la màquina per unes foradades abans d'arribar a Cervera trenca la monotonia del camí. Des del tren estant, no pogueren apreciar la ciutat segarrenca, «perquè en aquell indret lo camí de ferro passa alt i la ciutat queda mig colgada darrera d'una costa». En passant per Bellpuig, se'n comenta el mausoleu renaixentista de Ramon Folc de Cardona al vell convent de franciscans. Set hores després de la partença, a la una del migdia, arriben a Lleida, sufocats de la calor, «puix lo pla de l'Urgell... és lo infern de Catalunya» en aquell temps de l'any.

A l'estació lleidatana encara no hi havia el primer edifici de l'estació: «llavors en una barraca de fusta i canyes arrebossades deixava lo camí-de-ferro als qui saltaven dels vagons, «i com que aquesta se trobava mitja hora lluny de la ciutat, calia fer aquesta mitja hora en carruatge, si us plau per força. Era un tros curt, mes no gaire agradós, no tant per la calor i sotracs, com per la immensa polseguera que tot ho omplia». A quarts de dues entraven a la fonda de Sant Lluís.

Havent dinat, s'encaminen cap al carrer Major, a casa del poeta i metge lleidatà, Lluís Roca i Florejacs, conegut d'en Balaguer. Amb ell com a cicerone emprenen la visita de la ciutat, tot començant per la capella de la Mare de Déu de les Neus, llavors ja dita del Peu del Romeu, de la qual se n'explica la coneguda tradició dels fanalets del dia de Sant Jaume. «A començos del present segle [XIX], lo governador francès que manava a Lleida va prohibir aquesta innocent i popular festa, mes lo poble trobà manera de burlar-se de l'ordre, convertint la costum en una pública i general protesta»: enlloc d'acudir a la capella, els lleidatans sortiren amb els fanalets a terrasses i balcons.
1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.

La següent parada mencionada de l'autor, l'església de Sant Llorenç, i, segons costum llavors comú entre escriptors, se cita fil per randa la descripció que Josep Pleyan de Porta n'havia fet al llibre «Guia cicerone de la ciutat de Lleida».
1900 ca. Sant Llorenç, Lleida.
Postal de Hauser y Menet, circulada al 1902. És probable que la fotografia fos obra d'en Victorià Muñoz, que treballà per a aquesta casa editorial en aquell final de segle XIX.
1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.

Descripció prou detallada del monument gòtic lleidatà. 
1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 30 de juny, núm. 113.
En continuant la ressenya d'aquella anada a Lleida, s'hi esmenta la visita al Seminari (dins la muralla, que encara no estava fet el nou i gran edifici avui seu de la UdL) i a l'Institut, en aquells temps emplaçat al convent del Roser al carrer Cavallers, «on nos sorprengueren sobremanera los virolats i llampants colors amb què estaven pintats los davants de les taules i cadires dels catedràtics», que llavors sí que instruïen des de sa càtedra, pròpiament dita.

La visita a la Biblioteca deixà pregona empremta en el nostre autor, no pas pels llibres que en Roca i Florejacs els ensenyà, sinó per la vista de la ciutat i del Segre sota la lluna des d'un finestral de l'edifici: «sols sí puc dir que el Segre, corrent pel peu del casal on éram, lluïa com si fos de plata, remorejant i botent sobre son jaç pedregós», i és que la biblioteca era a l'edifici de l'Hospital de Santa Maria, que encara exercia com a tal. 
1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 30 de juny, núm. 113.

El casino de la ciutat, lloc de reunió de la bona societat als vespres lleidatans, fou considerat «modestíssim i impropi d'una ciutat de l'antiguitat i importància històrica que té Lleida». La xafogor de la nit lleidatana aclaparava els visitants, «mes los fills de la ciutat nos contestaven que aquella era la temperatura ordinària de la comarca» durant els vespres de juliol. La sequedat de l'aire i de la pell eren notòries i «allò per a mi era un verdader suplici. Recordo que em vaig ficar al llit comptant les hores que em faltaven per fugir de Lleida». A sobre, «lo llit estava en sa temperatura en harmonia amb les parets. Los llançols eren de cotó!»

L'endemà en Pelai i Briz hagué de fer llit, «sens esma ni casi força per alçar un braç. La calor, quan és excessiva, em mata». La resta d'expedicionaris feren la deguda visita a la Seu Vella, llavors caserna militar (espanyola), que el nostre autor no pogué veure. A l'hora de dinar, a casa d'uns coneguts d'en Balaguer, es pogué retornar, en una estança enfosquida i frescal, de les calors lleidatanes. A la sobretaula hi hagué lectura de versos, en castellà, «perquè en aquell temps , encara que teníam ja restablerts los Jocs Florals i s'havien publicat Los Trobadors nous i'ls moderns,... abundava molt encara la casta de poetes que, creient que un escriptor pot escriure bé en les dues llengües, les conreaven, si bé destinant a la catalana un migrat tant per cent del temps... Afortunadament avui ja se n'acaba de perdre la mena d'aquests escriptors».

A les dos de la tarda, tren de retorn cap al Cap i Casal. Això vol dir, que l'hora de dinar era llavors encara habitualment la de migdia, les dotze. L'article s'acaba amb un record cap al nostre preuat renaixenço, en Roca i Florejacs, finat per casualitat al mateix temps que l'autor feia les proves de l'article on rememorava l'anada a Lleida i visita de la ciutat en la seua companyia.
Francesc Pelai i Briz (1839-1889).
Francesc Pelagi Briz i Fernàndez (Barcelona, 27 de setembre de 1839 - 15 de juliol de 1889) fou un escriptor romàntic català i un dels renaixenços més actius. Escriptor, traductor i editor, dedicà la seva vida a la cultura. Fundà i dirigí diverses publicacions. Les seves grans fites foren la traducció de Mirèio de Mistral, en català en vers i en castellà en prosa (mai publicada), la publicació de la seva obra La masia dels amors i la proclamació com a Mestre en Gay Saber.

Briz fou un dels divulgadors del teatre popular català juntament amb Serafí Pitarra, Valentí Almirall o Conrad Roure. Inicialment col·laborà en La Revista de Cataluña i fundà la col·lecció literària El Novelista Popular, per a la qual traduí ell mateix obres d'Alexandre Dumas, Johann Wolfgang von Goethe, Victor Hugo i altres autors romàntics.

La influència de Frederic Mistral, de Josèp Romanilha i d'altres felibres el va dur a participar activament en la Renaixença catalana, de la qual fou un dels actius més radicals i purs. Amb paraules de Joan Sardà, Briz fou el "campió del catalanisme", a causa de la seva incansable feina de divulgació de la cultura catalana i també de la literatura provençal. El 1869 participà en els Jocs Florals i fou proclamat mestre en Gai Saber. També fou un dels fundadors de la societat Jove Catalunya i el 1875 actuà de president dels Jocs Florals. Propugnà l'ús exclusiu del català en la producció literària i fou un dels iniciadors del moviment catalanista. Fundà i dirigí nombroses publicacions, com Calendari Català (1865-1882), la revista quinzenal Lo Gay Saber (1868-1869 i 1878-1882) i La Gramalla (1870), (viquipèdia).

Briz és considerat com un dels precursors del catalanisme polític i de la figura de l'intel·lectual de la Renaixença, atès el seu activisme del catalanisme literari, ple de sentiment patriòtic que mostra un fort ideari inèdit a l'època.


20181230

[1928] La Lleida aborbonada de la Nova Planta

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La silueta de la ciutat vella emmurallada, cent anys abans de la superació de les muralles, i just abans de l'impuls urbanístic il·lustrat, que arribaria a les acaballes ja d'aquell segle divuitesc.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El bonic plànol de grans dimensions de la ciutat, amb la llegenda de la situació dels principals edificis en aquella meitat de segle XVIII, un cop passada l'ensulsiada bèl·lica de la Guerra de Successió. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El riu Noguerola retombava pel baluard del Carme i resseguia la muralla riu avall fins a desguassar gairebé al pont. Les aigües s'aprofitaven per regar els nombrosos horts que circumdaven la ciutat. L'església gòtica de la Magdalena encara subsistia. Els danys en aquesta part de la ciutat foren molt grans, atès que el setge de 1707 tingué lloc per aquesta banda. Al 1810, un altre setge segellarà la mort de l'església, que haurà de ser enrunada a causa dels estralls bèl·lics. 

La gairebé mil·lenària bifurcació del carrer Magdalena amb el carrer del Carme s'aprecia ben bé en el plànol. Més avall, la vella plaça de Sant Joan, encara amb l'església gòtica medieval i els encontorns irregulars també hi és prou visible. D'allà la sortida a l'únic pont de la ciutat durant segles era directa per sota de l'Arc que tancava la muralla de la ciutat. Al pont, encara s'hi compten els set ulls de què constava, que en aquell final de segle XVIII i gràcies a la construcció de la primera banqueta de Blondel, quedarien reduïts a sis, atès que se'n colgaria el de davant de la porta de la ciutat per donar-li una mínima amplitud de pas de carro a la dita banqueta. El Cappont només era un baluard defensiu, i l'antiga urbanització, desapareguda ja al segle XVI, no s'hi reprendria fins pràcticament un segle després.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El Pont Vell, o simplement el pont, únic pont durant segles a la ciutat. S'hi compten els set trams que tenia, l'últim dels quals, tocant a l'Arc o porta d'entrada a la ciutat, fora ben aviat cobert per tal d'obrir les banquetes per ordre del governador (espanyol) a la ciutat, el Marquès de Blondel. 

La Plaça de Sant Joan encara mostrava les centenàries línies irregulars dels edificis, que serien rectificades amb recanvi de l'església gòtica original per la neogòtica al 1868. La petita Plaça de la Paeria també s'hi veu, i l'obertura de la Plaça de Sant Francesc al riu.

El Cappont encara no havia començat la recuperació urbanística i era un simple cap de pont militar, amb els baluards que protegien el pont, a l'entrada del qual hi havia un gran edifici per al cos de guàrdia i cobrament dels antics drets de pas. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El carrer Cavallers encara no arribava al riu, sinó que topava amb el Convent dels Agustins, al carrer major, després habilitat com a primer gran teatre de la ciutat. Carrer Cavallers amunt, l'església i convent dominicans, al Roser, del qual s'aprecia el quadrat i verd claustre. Al seu darrere, els horts i el convent de l'Ensenyança, amb el quadradet de la Plaça de l'Ereta. 

Fora muralla tot eren horts i camps, amb petites sèquies que baixaven de la Mariola, en una de les quals hi havia un gran molí de farina i oli, amb una bona bassa. Decennis a vindre, al lloc s'hi faria l'escorxador de la ciutat.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El plànol encara no dibuixa la Catedral Nova, llavors en construcció, davant l'Hospital de Santa Maria. La muralla tancava la ciutat a la porta de Sant Antoni. Bona part de l'intramurs de Boters eren horts episcopals, al voltant del nou Palau del Bisbe, expulsat del seu tradicional emplaçament davant la Seu Vella pels militars (espanyols) ocupants. Una mica més amunt, tocant al cap de Boters, l'església de Sant Llorenç.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La Porta de Boters i l'església de Sant Martí amb la Panera a tocar.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El detall de la Seu Vella i de la Suda damunt el turó que dominava la ciutat vella. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'església gòtica de la Magdalena al costat del camí de la porta oriental de la ciutat. Aproximadament, la trama urbana s'acabava a l'actual carrer Democràcia, amb la punxa del baluard del Carme que hi havia a l'extrem, per on revoltava el riu Noguerola.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'altre turó secular de la ciutat, el de Gardeny, amb son fort militar. Als seus pas, el camí de Fraga i d'Espanya.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
Llegendes del plànol militar.