Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Llorenç. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Llorenç. Mostrar tots els missatges

20200225

[2093] Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella al Crist del Miracle de Sant Llorenç

Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

El característic Crist amb la mà abaixada, talla romànica venerada a Sant Llorenç, procedent, segons l'historiador Lladonosa, de la capella dels Santcliment, a l'extrem sud de l'ala est del claustre, i que hi era conegut com a Sant Crist dels Claustres (Josep Lladonosa i Pujol, Llum i fundacions pies a la Catedral vella de Lleida, dins El bisbe Ferrer Colom, la llum, els tapissos i les portades plateresques de la Seu Vella, Lleida, 1992).
Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

La imatge hauria format part d'un davallament romànic, per la qual cosa mostra el braç caigut, per agafar-se o repenjar-se sobre alguna altra imatge, com s'aprecia en altres davallaments similars. 
Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

El sant crist de la vella catedral lleidatana fou portat a Sant Llorenç des de l'ocupació de la Seu Vella al 1707 per les tropes borbòniques (espanyoles). 
Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

La imatge venerada des del segle XVIII a Sant Llorenç fou cremada en els aldarulls anticlericals de 1936. 
1892. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida (Sol-Torres, UdL).

Sembla que el 24 de gener era el dia de culte principal al Sant Crist, amb «misa solemne a toda orquesta» al matí, i rosari cantat a la tarda. No cal dir que aquesta mena de religiositat, com és ben notori, ha passat a millor vida, a la vida de la història. Esperem que per no retornar mai més, i en castellà encara menys. L'església sempre ha sigut una de les vies de castellanització lingüística i espanyolització espiritual del nostre país, malgrat totes les excepcions que calgui citar, com ara en època franquista. I encara no n'ha demanat perdó.
Segles XII-XIII. Davallament d'Erill la Vall (la Ribagorça).
La reconstrucció de les figures romàniques trobades a començament del segle XX a l'església d'Erill la Vall, on el Crist s'hi veu en posició descendent de la creu, ajudat per altres figures de la composició. El Sant Crist lleidatà hauria pogut formar part d'un d'aquests quadres, que potser en algun moment, de tants com n'hi ha hagut a la ciutat, de guerres o setges, hauria quedat fet malbé, amb la sola pervivència de la talla del Crist. 


El davallament de la Seu Vella podria pertànyer a l'escola de la Vall de Boí, autora dels de Durro i Taüll (Els davallaments romànics a Catalunya i l'heretgia albigesa, Josep Bracons i Clapés, dins Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, I, 1998). 


20191214

[2062] Lo Crist del Miracle de Sant Llorenç

1917. Lo Crist del Miracle de Sant Llorenç, Lleida.
Foto: Josep Salvany  i Blanc (1866-1929), (BdC-MdC).

Lo Crist del Miracle era una talla romànica tardana de fusta procedent de la Seu Vella
(de cap als segles XIII-XIV). Fou traslladada a Sant Llorenç al 1707, quan l'església es convertí en catedral temporal de la ciutat, en haver-se ocupat la Seu i la ciutat per les tropes borbòniques (espanyoles). És ben probable que hagués format part d'un conjunt més ampli, en concret d'un davallament. L'escultura feia ben bé dos metres d'alçada i, per això, era imponent. S'hi podia accedir als peus per mitjà d'una escala de fusta amb barandat en què pujant per una banda se'n baixava per l'altra permetent l'adoració de la imatge. La particularitat inconfusible de la talla era que el Crist tenia la mà dreta despenjada. Fou cremada durant el saqueig de l'església a l'inici de la guerra, al 1936.
1949. Lo Crist del Miracle de Sant Llorenç, Lleida.
Revista «Ilerda», XIII (FPIEI).

En aquest número de la revista de l'IEI (franquista), s'hi publicà un article que recollia una antiga (suposada) llegenda lleidatana, gens atestada per escrit, segons la qual el Crist hagué de fer de testimoni en el cas d'un jove que hi feu promesa de casori, no acomplerta. En negar la prometença, el xicot fou portat davant la imatge, a on s'hi descobrí el perjuri, perquè el Crist jurà, tot abaixant la mà per posar-la damunt dels Evangelis, que podia donar fer de tal jurament.
1917. Lo Crist del Miracle de Sant Llorenç, Lleida.
Foto: Josep Salvany  i Blanc (1866-1929), (BdC-MdC).
No sabem l'abast popular de llegenda, però la manca de documentació fa pensar que es tractava d'una referència més aviat culta que no pas folklòrica o tradicional. El cas és que alguns erudits lligaren aquesta talla amb la llegenda que l'escriptor espanyol José Zorrilla al 1838 recollí a l'obra «A buen juez, mejor testigo». Erudits que en aquella ominosa postguerra anaven lerets buscant de trobar i lligar la tradició lleidatana amb l'espanyola. Probablement, a partir de la coneixença de l'obra d'aquell escriptor, inspirada en la llegenda del Cristo de la Vega de Toledo, observant la similitud de les imatges, algun canonge pogué fer coneguda aquella llegenda a la nostra ciutat, com si del Crist del Miracle se'n derivés. 




20190109

[1932] Renaixenços de visita a la Lleida de 1861

1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.
1884. Sant Llorenç, Lleida. Francesc Pelai Briz i Fernàndez.
«La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.
 «Records. Fragments del Llibre de ma vida» fou una sèrie d'articles publicats en aquesta revista pertanyents al llibre que l'autor havia publicat anteriorment. Dos dels quals parlen d'una «Anada a Lleida», com si d'una gran descoberta es tractés. De fet, així fou: al 1861 ja es podia viatjar des de l'any abans en ferrocarril cap a la Terra Ferma des de la capital del país, i això apropà (una micona) la llunyana i pagesa plana lleidatana als intel·lectuals de la Renaixença.

L'autor viatjà a la nostra ciutat acompanyat d'en Víctor Balaguer (una altra de les grans patums de la Renaixença), d'en Vicenç Boix (poeta valencià) i d'un nebot d'aquest darrer. La sortida de l'expedició, en ferrocarril, a les 6 del matí. És llavors que l'autor fa coneixença dels expedicionaris valencians. Més aviat poc parladors, «a no ser per en Balaguer, que ho animava tot, hauríam fet cap a Lleida sense dir ni tan sols una dotzena de paraules».

Del viatge, tot just sortits de Barcelona, se'n comenten les salzeredes del Besòs i «lo altíssim i atrevit pont de fusta» en arribant a Monistrol, que havien «contemplat amb cert recel... que es balancejava amb lo pas del tren i que sent l'admiració de tothom per lo entremaliat de ses encablalades, era a l'ensems prou perillós... per obligar a molts dels passatgers a traure el cap per la finestra quan s'hi passava».

La contemplació de Montserrat causà un gran efecte en l'autor, i l'arribada a Manresa fou breu. «No trigàrem gaire a trobar-nos en lo començ del pla d'Urgell, immens mar de terra, graner de Catalunya». De fet, tot just arribaven a l'alta Segarra, a Calaf.


1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 3 de juny, núm. 112.

Escriu l'autor que entrats a les nostres terres ponentines que «la calor començava a ser a llavors un xic crescuda i el paisatge prometia poc de si. A mos esguards sols s'hi presentava terra i més terra planera, en totes direccions sens obra ni vegetació enlloc». El pas lent i a tot xiulet de la màquina per unes foradades abans d'arribar a Cervera trenca la monotonia del camí. Des del tren estant, no pogueren apreciar la ciutat segarrenca, «perquè en aquell indret lo camí de ferro passa alt i la ciutat queda mig colgada darrera d'una costa». En passant per Bellpuig, se'n comenta el mausoleu renaixentista de Ramon Folc de Cardona al vell convent de franciscans. Set hores després de la partença, a la una del migdia, arriben a Lleida, sufocats de la calor, «puix lo pla de l'Urgell... és lo infern de Catalunya» en aquell temps de l'any.

A l'estació lleidatana encara no hi havia el primer edifici de l'estació: «llavors en una barraca de fusta i canyes arrebossades deixava lo camí-de-ferro als qui saltaven dels vagons, «i com que aquesta se trobava mitja hora lluny de la ciutat, calia fer aquesta mitja hora en carruatge, si us plau per força. Era un tros curt, mes no gaire agradós, no tant per la calor i sotracs, com per la immensa polseguera que tot ho omplia». A quarts de dues entraven a la fonda de Sant Lluís.

Havent dinat, s'encaminen cap al carrer Major, a casa del poeta i metge lleidatà, Lluís Roca i Florejacs, conegut d'en Balaguer. Amb ell com a cicerone emprenen la visita de la ciutat, tot començant per la capella de la Mare de Déu de les Neus, llavors ja dita del Peu del Romeu, de la qual se n'explica la coneguda tradició dels fanalets del dia de Sant Jaume. «A començos del present segle [XIX], lo governador francès que manava a Lleida va prohibir aquesta innocent i popular festa, mes lo poble trobà manera de burlar-se de l'ordre, convertint la costum en una pública i general protesta»: enlloc d'acudir a la capella, els lleidatans sortiren amb els fanalets a terrasses i balcons.
1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.

La següent parada mencionada de l'autor, l'església de Sant Llorenç, i, segons costum llavors comú entre escriptors, se cita fil per randa la descripció que Josep Pleyan de Porta n'havia fet al llibre «Guia cicerone de la ciutat de Lleida».
1900 ca. Sant Llorenç, Lleida.
Postal de Hauser y Menet, circulada al 1902. És probable que la fotografia fos obra d'en Victorià Muñoz, que treballà per a aquesta casa editorial en aquell final de segle XIX.
1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.

Descripció prou detallada del monument gòtic lleidatà. 
1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 30 de juny, núm. 113.
En continuant la ressenya d'aquella anada a Lleida, s'hi esmenta la visita al Seminari (dins la muralla, que encara no estava fet el nou i gran edifici avui seu de la UdL) i a l'Institut, en aquells temps emplaçat al convent del Roser al carrer Cavallers, «on nos sorprengueren sobremanera los virolats i llampants colors amb què estaven pintats los davants de les taules i cadires dels catedràtics», que llavors sí que instruïen des de sa càtedra, pròpiament dita.

La visita a la Biblioteca deixà pregona empremta en el nostre autor, no pas pels llibres que en Roca i Florejacs els ensenyà, sinó per la vista de la ciutat i del Segre sota la lluna des d'un finestral de l'edifici: «sols sí puc dir que el Segre, corrent pel peu del casal on éram, lluïa com si fos de plata, remorejant i botent sobre son jaç pedregós», i és que la biblioteca era a l'edifici de l'Hospital de Santa Maria, que encara exercia com a tal. 
1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 30 de juny, núm. 113.

El casino de la ciutat, lloc de reunió de la bona societat als vespres lleidatans, fou considerat «modestíssim i impropi d'una ciutat de l'antiguitat i importància històrica que té Lleida». La xafogor de la nit lleidatana aclaparava els visitants, «mes los fills de la ciutat nos contestaven que aquella era la temperatura ordinària de la comarca» durant els vespres de juliol. La sequedat de l'aire i de la pell eren notòries i «allò per a mi era un verdader suplici. Recordo que em vaig ficar al llit comptant les hores que em faltaven per fugir de Lleida». A sobre, «lo llit estava en sa temperatura en harmonia amb les parets. Los llançols eren de cotó!»

L'endemà en Pelai i Briz hagué de fer llit, «sens esma ni casi força per alçar un braç. La calor, quan és excessiva, em mata». La resta d'expedicionaris feren la deguda visita a la Seu Vella, llavors caserna militar (espanyola), que el nostre autor no pogué veure. A l'hora de dinar, a casa d'uns coneguts d'en Balaguer, es pogué retornar, en una estança enfosquida i frescal, de les calors lleidatanes. A la sobretaula hi hagué lectura de versos, en castellà, «perquè en aquell temps , encara que teníam ja restablerts los Jocs Florals i s'havien publicat Los Trobadors nous i'ls moderns,... abundava molt encara la casta de poetes que, creient que un escriptor pot escriure bé en les dues llengües, les conreaven, si bé destinant a la catalana un migrat tant per cent del temps... Afortunadament avui ja se n'acaba de perdre la mena d'aquests escriptors».

A les dos de la tarda, tren de retorn cap al Cap i Casal. Això vol dir, que l'hora de dinar era llavors encara habitualment la de migdia, les dotze. L'article s'acaba amb un record cap al nostre preuat renaixenço, en Roca i Florejacs, finat per casualitat al mateix temps que l'autor feia les proves de l'article on rememorava l'anada a Lleida i visita de la ciutat en la seua companyia.
Francesc Pelai i Briz (1839-1889).
Francesc Pelagi Briz i Fernàndez (Barcelona, 27 de setembre de 1839 - 15 de juliol de 1889) fou un escriptor romàntic català i un dels renaixenços més actius. Escriptor, traductor i editor, dedicà la seva vida a la cultura. Fundà i dirigí diverses publicacions. Les seves grans fites foren la traducció de Mirèio de Mistral, en català en vers i en castellà en prosa (mai publicada), la publicació de la seva obra La masia dels amors i la proclamació com a Mestre en Gay Saber.

Briz fou un dels divulgadors del teatre popular català juntament amb Serafí Pitarra, Valentí Almirall o Conrad Roure. Inicialment col·laborà en La Revista de Cataluña i fundà la col·lecció literària El Novelista Popular, per a la qual traduí ell mateix obres d'Alexandre Dumas, Johann Wolfgang von Goethe, Victor Hugo i altres autors romàntics.

La influència de Frederic Mistral, de Josèp Romanilha i d'altres felibres el va dur a participar activament en la Renaixença catalana, de la qual fou un dels actius més radicals i purs. Amb paraules de Joan Sardà, Briz fou el "campió del catalanisme", a causa de la seva incansable feina de divulgació de la cultura catalana i també de la literatura provençal. El 1869 participà en els Jocs Florals i fou proclamat mestre en Gai Saber. També fou un dels fundadors de la societat Jove Catalunya i el 1875 actuà de president dels Jocs Florals. Propugnà l'ús exclusiu del català en la producció literària i fou un dels iniciadors del moviment catalanista. Fundà i dirigí nombroses publicacions, com Calendari Català (1865-1882), la revista quinzenal Lo Gay Saber (1868-1869 i 1878-1882) i La Gramalla (1870), (viquipèdia).

Briz és considerat com un dels precursors del catalanisme polític i de la figura de l'intel·lectual de la Renaixença, atès el seu activisme del catalanisme literari, ple de sentiment patriòtic que mostra un fort ideari inèdit a l'època.


20181230

[1928] La Lleida aborbonada de la Nova Planta

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La silueta de la ciutat vella emmurallada, cent anys abans de la superació de les muralles, i just abans de l'impuls urbanístic il·lustrat, que arribaria a les acaballes ja d'aquell segle divuitesc.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El bonic plànol de grans dimensions de la ciutat, amb la llegenda de la situació dels principals edificis en aquella meitat de segle XVIII, un cop passada l'ensulsiada bèl·lica de la Guerra de Successió. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El riu Noguerola retombava pel baluard del Carme i resseguia la muralla riu avall fins a desguassar gairebé al pont. Les aigües s'aprofitaven per regar els nombrosos horts que circumdaven la ciutat. L'església gòtica de la Magdalena encara subsistia. Els danys en aquesta part de la ciutat foren molt grans, atès que el setge de 1707 tingué lloc per aquesta banda. Al 1810, un altre setge segellarà la mort de l'església, que haurà de ser enrunada a causa dels estralls bèl·lics. 

La gairebé mil·lenària bifurcació del carrer Magdalena amb el carrer del Carme s'aprecia ben bé en el plànol. Més avall, la vella plaça de Sant Joan, encara amb l'església gòtica medieval i els encontorns irregulars també hi és prou visible. D'allà la sortida a l'únic pont de la ciutat durant segles era directa per sota de l'Arc que tancava la muralla de la ciutat. Al pont, encara s'hi compten els set ulls de què constava, que en aquell final de segle XVIII i gràcies a la construcció de la primera banqueta de Blondel, quedarien reduïts a sis, atès que se'n colgaria el de davant de la porta de la ciutat per donar-li una mínima amplitud de pas de carro a la dita banqueta. El Cappont només era un baluard defensiu, i l'antiga urbanització, desapareguda ja al segle XVI, no s'hi reprendria fins pràcticament un segle després.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El Pont Vell, o simplement el pont, únic pont durant segles a la ciutat. S'hi compten els set trams que tenia, l'últim dels quals, tocant a l'Arc o porta d'entrada a la ciutat, fora ben aviat cobert per tal d'obrir les banquetes per ordre del governador (espanyol) a la ciutat, el Marquès de Blondel. 

La Plaça de Sant Joan encara mostrava les centenàries línies irregulars dels edificis, que serien rectificades amb recanvi de l'església gòtica original per la neogòtica al 1868. La petita Plaça de la Paeria també s'hi veu, i l'obertura de la Plaça de Sant Francesc al riu.

El Cappont encara no havia començat la recuperació urbanística i era un simple cap de pont militar, amb els baluards que protegien el pont, a l'entrada del qual hi havia un gran edifici per al cos de guàrdia i cobrament dels antics drets de pas. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El carrer Cavallers encara no arribava al riu, sinó que topava amb el Convent dels Agustins, al carrer major, després habilitat com a primer gran teatre de la ciutat. Carrer Cavallers amunt, l'església i convent dominicans, al Roser, del qual s'aprecia el quadrat i verd claustre. Al seu darrere, els horts i el convent de l'Ensenyança, amb el quadradet de la Plaça de l'Ereta. 

Fora muralla tot eren horts i camps, amb petites sèquies que baixaven de la Mariola, en una de les quals hi havia un gran molí de farina i oli, amb una bona bassa. Decennis a vindre, al lloc s'hi faria l'escorxador de la ciutat.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El plànol encara no dibuixa la Catedral Nova, llavors en construcció, davant l'Hospital de Santa Maria. La muralla tancava la ciutat a la porta de Sant Antoni. Bona part de l'intramurs de Boters eren horts episcopals, al voltant del nou Palau del Bisbe, expulsat del seu tradicional emplaçament davant la Seu Vella pels militars (espanyols) ocupants. Una mica més amunt, tocant al cap de Boters, l'església de Sant Llorenç.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La Porta de Boters i l'església de Sant Martí amb la Panera a tocar.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El detall de la Seu Vella i de la Suda damunt el turó que dominava la ciutat vella. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'església gòtica de la Magdalena al costat del camí de la porta oriental de la ciutat. Aproximadament, la trama urbana s'acabava a l'actual carrer Democràcia, amb la punxa del baluard del Carme que hi havia a l'extrem, per on revoltava el riu Noguerola.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'altre turó secular de la ciutat, el de Gardeny, amb son fort militar. Als seus pas, el camí de Fraga i d'Espanya.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
Llegendes del plànol militar.

20180622

[1850] Lleida, 1965

1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Després de l'enderrocament de les muralles, autoritzat al 1860 en època de l'Alcalde Fuster, el disseny del creixement urbanístic de la ciutat fou encomanat a Josep Fontserè (1865), que per salvar la geografia d'una ciutat ajaguda al peu del turó i al costat d'un gran riu, pensà a dotar-la d'un «anell de rondes al voltant de les antigues muralles», base de tot el dibuix urbanístic posterior, gairebé ja fins als anys 80 del segle XX. 


L'autor de l'article, Lluís Domènech, era el nét del gran arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner i fill Lluís Domènech i Roura, que treballava a Lleida, a on també s'hi traslladà l'altre fill de l'il·lustre arquitecte, en Pere, també destacat arquitecte, després d'un atac de feridura a casa del seu germà Lluís, on morí al 1962.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

La banqueta del Segre de la postguerra, amb el Pont Vell ja reconstruït. A la imatge, encara resta pendent de refer part de la banqueta des de davant la Paeria en avall, que comportaria l'ampliació que coneixem avui a partir de l'edifici del «Montepío».
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'antic Canyeret al peu de la Seu, ja desocupada de la militarada (espanyola) i en procés de restauració. Al darrere, tot el modern eixample de la segona meitat del segle XX, a partir de Prat de la Riba enllà, encara restava per desenvolupar-se.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'edifici del Gobierno Civil (espanyol) s'acabava de construir, però bona part de l'Avinguda del Segre encara no. La Rambla de Ferran ja estava consolidada, i la de Francesc Macià s'acabava d'urbanitzar. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'antic tendal de l'aparcament de vehicles de la Rada destacava en la nova ampliació de la Banqueta. El Pont Vell era adonat a les voreres amb unes jardineres amb emparradores. No hi havia canalització encara, és clar, i els arenys campaven ben amples en èpoques estiuenques, quan els pantans derivaven l'aigua cap al rec.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Vistes de la ciutat dels anys 60 del segle passat.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Detall de l'Avinguda del Segre incipient fins a l'estació de ferrocarril. Llavors no hi havia pas sortida, perquè no hi havia pont sobre el riu. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El Cappont encara conservava la vella carretera de Barcelona, la N-II, a l'actual A. Tarradelles. El «Montepío» ja es dreçava a peu de riu com a fidel sentinella de l'omnipresent Seu Vella ben enturonada. La nova banqueta estava per fer encara, i al fons del fons, el nou edifici de l'institut, llavors franquista, ara dit de Màrius Torres. Dalt a Gardeny, el nou conjunt d'edificis dels quartes militars (espanyols) a la ciutat, un cop desallotjats de l'ocupada Seu Vella des de 1707. Crec que se'n deia «Cuarteles del General Sanjurjo», uns dels principals conspiradors contra la República que acabà en el cop d'estat de 1936. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El barri de Sant Llorenç, amb l'església ja refeta dels estralls de la guerra.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'edifici del Seminari, a la rambla d'Aragó, amb el Palau Episcopal a l'altra banda, i sense el gran edifici de la residència de capellans que el completarà fins a la cantonada de baix. També s'hi aprecia l'històric edifici de la Maternitat, amb els forats dels dos claustres, futura seu de la Biblioteca provincial. Cap al darrere del Seminari, encara molts patis per obrar. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El pla de 1922 comportà l'obertura de Príncep de Viana, per lligar l'estació amb la futura part alta, i ja preveia el Passeig de Ronda, segon anell que circumval·lava la ciutat des de la caiguda de les muralles. Posteriorment, ja a finals de segle, arribaria el tercer anell, dit Segon Passeig de Ronda. També es consolidà l'Avinguda de les Garrigues com a porta d'entrada a la ciutat, i es preveia el que es farà realitat a partir d'aquells anys 60 en endavant: el creixement urbanístic definitiu del Cappont.

El pla del 1957, ja a la postguerra franquista (espanyola), posava les bases per a una ciutat de més de cent mil habitants, a què Lleida s'anava acostant sense parar. Els problemes de la ciutat vella medieval i del Canyeret de construccions inestables ja s'afiguraven, tot i que no seran escomesos fins gairebé a final de la centúria.