Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Llorenç. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Llorenç. Mostrar tots els missatges

20180622

[1850] Lleida, 1965

1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Després de l'enderrocament de les muralles, autoritzat al 1860 en època de l'Alcalde Fuster, el disseny del creixement urbanístic de la ciutat fou encomanat a Josep Fontserè (1865), que per salvar la geografia d'una ciutat ajaguda al peu del turó i al costat d'un gran riu, pensà a dotar-la d'un «anell de rondes al voltant de les antigues muralles», base de tot el dibuix urbanístic posterior, gairebé ja fins als anys 80 del segle XX. 


L'autor de l'article, Lluís Domènech, era el nét del gran arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner i fill Lluís Domènech i Roura, que treballava a Lleida, a on també s'hi traslladà l'altre fill de l'il·lustre arquitecte, en Pere, també destacat arquitecte, després d'un atac de feridura a casa del seu germà Lluís, on morí al 1962.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

La banqueta del Segre de la postguerra, amb el Pont Vell ja reconstruït. A la imatge, encara resta pendent de refer part de la banqueta des de davant la Paeria en avall, que comportaria l'ampliació que coneixem avui a partir de l'edifici del «Montepío».
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'antic Canyeret al peu de la Seu, ja desocupada de la militarada (espanyola) i en procés de restauració. Al darrere, tot el modern eixample de la segona meitat del segle XX, a partir de Prat de la Riba enllà, encara restava per desenvolupar-se.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'edifici del Gobierno Civil (espanyol) s'acabava de construir, però bona part de l'Avinguda del Segre encara no. La Rambla de Ferran ja estava consolidada, i la de Francesc Macià s'acabava d'urbanitzar. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'antic tendal de l'aparcament de vehicles de la Rada destacava en la nova ampliació de la Banqueta. El Pont Vell era adonat a les voreres amb unes jardineres amb emparradores. No hi havia canalització encara, és clar, i els arenys campaven ben amples en èpoques estiuenques, quan els pantans derivaven l'aigua cap al rec.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Vistes de la ciutat dels anys 60 del segle passat.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Detall de l'Avinguda del Segre incipient fins a l'estació de ferrocarril. Llavors no hi havia pas sortida, perquè no hi havia pont sobre el riu. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El Cappont encara conservava la vella carretera de Barcelona, la N-II, a l'actual A. Tarradelles. El «Montepío» ja es dreçava a peu de riu com a fidel sentinella de l'omnipresent Seu Vella ben enturonada. La nova banqueta estava per fer encara, i al fons del fons, el nou edifici de l'institut, llavors franquista, ara dit de Màrius Torres. Dalt a Gardeny, el nou conjunt d'edificis dels quartes militars (espanyols) a la ciutat, un cop desallotjats de l'ocupada Seu Vella des de 1707. Crec que se'n deia «Cuarteles del General Sanjurjo», uns dels principals conspiradors contra la República que acabà en el cop d'estat de 1936. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El barri de Sant Llorenç, amb l'església ja refeta dels estralls de la guerra.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'edifici del Seminari, a la rambla d'Aragó, amb el Palau Episcopal a l'altra banda, i sense el gran edifici de la residència de capellans que el completarà fins a la cantonada de baix. També s'hi aprecia l'històric edifici de la Maternitat, amb els forats dels dos claustres, futura seu de la Biblioteca provincial. Cap al darrere del Seminari, encara molts patis per obrar. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El pla de 1922 comportà l'obertura de Príncep de Viana, per lligar l'estació amb la futura part alta, i ja preveia el Passeig de Ronda, segon anell que circumval·lava la ciutat des de la caiguda de les muralles. Posteriorment, ja a finals de segle, arribaria el tercer anell, dit Segon Passeig de Ronda. També es consolidà l'Avinguda de les Garrigues com a porta d'entrada a la ciutat, i es preveia el que es farà realitat a partir d'aquells anys 60 en endavant: el creixement urbanístic definitiu del Cappont.

El pla del 1957, ja a la postguerra franquista (espanyola), posava les bases per a una ciutat de més de cent mil habitants, a què Lleida s'anava acostant sense parar. Els problemes de la ciutat vella medieval i del Canyeret de construccions inestables ja s'afiguraven, tot i que no seran escomesos fins gairebé a final de la centúria. 





20180218

[1805] Lleida, Sant Miquel de 1970, més

1970. Lleida. Canyeret i Plaça Sant Joan.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Les vistes de la ciutat baixa, les tradicionals durant segles, amb la Plaça Sant Joan, amb l'església neogòtica del XIX en primer terme, sota els carrerons del Canyeret, avui ja desapareguts per deixar pas a la urbanització del magne edifici serpentejant dels Jutjats, amb torre d'ascensor inclosa. Més enllà, el riu i el gran xoperal de Cappont, allà on s'inicià als anys 80 l'Aplec del Caragol. La canalització i la posterior urbanització del Cappont, llavors gairebé encara inexistent, s'emportarien també per sempre aquesta panoràmica.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Vista a la Suda des del costat del pont llevadís d'accés al darrer recinte fortificat del turó. Actualment, després de continuades intervencions de recuperació arquitectònica, l'aparença del monument és espectacularment bella, lluny dels signes de decrepitud en què els segles i l'exèrcit borbònic (espanyol) hi deixaren.
1970. Lleida. Porxos de Dalt, Plaça Paeria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

A falta encara de la zona alta comercial de la ciutat, el carrer Major, fins al Carme i la Magdalena per un costat, i fins a Sant Antoni de l'altre, que marcaven els límits de la ciutat de costat a costat de muralla, ha estat l'eix ciutadà durant més de mil anys, i probablement també de temps més antics. Agafat de la maneta de ma mare, el travessàvem rabents d'una botiga a una altra, amb parada obligada al Baratillo, perquè calia fer tots els encàrrecs en un matí i tornar a agafar el cotxe de línia per tornar al poble. Llavors només es venia a Lleida, un cop cada mes o dos. A la dreta, un esquitx del tendal del «Triunfo», el cafè més cèntric de la ciutat, amb permís de l'«Alcázar», a l'altre cap dels porxos. Els noms franquistes recorden la força que arribà a tindre la dictadura espanyola a la nostra ciutat, amb la col·laboració de les elits econòmiques locals. En aquells anys 70, les senyorasses de tots aquels dirigents (em resisteixo a dir-los polítics, per no tacar-ne el nom) que s'hi asseien a tothora, matí i tarda, a fer-hi la xocolata eren la versió més avançada del paper de la dona en aquella societat societat oficial i espanyolista. La meua mara i jo, en passar sense mirar-les, només sentíem l'olor del beuratge calent.
1970. Lleida. El Piló del General.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Dos de les empremtes del despotisme il·lustrat a la ciutat, de l'època del seu màxim exponent, el Governador Blondel: un balcó treballat de l'Hospital d'orfes, després reconvertit en Palau de la Diputació, i del Piló del General, allà on s'hi fixaven els bans i edictes, i on s'hi procedia a lligar els condemnats per a exposició a la vergonya pública. Finida aquesta funció, un bust del mateix Marquès presideix el pas apressat dels vianants.
1970. Lleida. Plaça Paeria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El 'banc del si-no-fos' oficial de la ciutat, abans que els centres de dia i les residències acabessin amb aquest costum dels nostres padrins. El pedrís, doncs, ha perdut la seua funció primordial.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El Pati gòtic de l'antic Hospital, llavors seu de l'IEI i del Museu arqueològic, iniciat per voluntat de la solitària reina Maria, que tingué son espòs, el rei Alfons IV el Magnànim a Nàpols durant la major part del seu regnat.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Una estela funerària ocupava el lloc de la font que hi existí des de començament del segle XIX, traslladada a l'exterior, a tocar de la cantonada del Casal de la Joventut Republicana, a l'Avinguda de Blondel.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Fins a finals dels 80, encara es podia pujar en cotxe per davant de la Catedral i l'Hopital i carrer la Palma amunt, fins a la placeta de l'antiga biblioteca provincial. Allà hi aparcava el 4L amb què anava a l'Estudi General. Una porteta comunicava la biblioteca amb el claustre del Roser. Ara, l'antic ús estudiantil de l'edifici, com a institut al llarg del segle XIX i part del XX, i com a Universitat des de la recuperació de l'Estudi General lleidatà, ha quedat soterrat per la cessió a l'empresa estatal (espanyola) dels 'Paradores'. D'ús ciutadà a ús turístic, vet aquí l'empremta d'un alcalde que es diu a si mateix socialista. Això sí, unionista com el que més a les darreres manifestacionetes ultres d'aquests darrers mesos a la ciutat.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Els antics models d'automòbils aparcats davant l'entrada de l'edifici medieval. A ulls dels joves, aquests cotxes són tan 'medievals' com les pedres.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Dos de les peces del museu arqueològic, que es traslladarà al nou equipament del Museu de Lleida quan serà el moment. La falcata o espasa ibera i el vell elm podien ben bé haver pertangut a Indíbil o Mandoni (si no fossin del jaciment ibèric de la Pedreta de Balaguer).
1970. Lleida.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

L'article destaca com a altres monuments dignes de l'admiració del turista, la capella gòtica de Sant Jaume del carrer Major, la façana plateresca de l'Església de la Sang de l'antic convent de Sant Antoni, i el retaule de l'altar major de Sant Llorenç.

La capella de la cantonada del carrer Major amb el de Cavallers, és un antiquíssim lloc de culte, prèviament dedicat a la Mare de Déu de les Neus, a l'època sarraïna de la ciutat, quan el lloc era part del barri cristià. El tragí ciutadà per davant d'aquesta mil·lenària cantonada lleidatana ha estat incessant de d'aquells reculats temps.

1970. Lleida. Portalada del Convent dels hospitalers de Sant Antoni.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Façana renaixentista (segle XVI) de l'Oratori de la Sang, antiga església del convent dels hospitalers de Sant Antoni de Vienne, adquirida a començament del segle XIX per la Congregació de la Puríssima Sant.
1970. Lleida. Retaule de Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de l'altar de Sant Llorenç, que ens conta la vida del sant en dotze escenes esculpides.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

L'església de Sant Llorenç «merece comentario aparte, no solo por lo especialísimo de su arquitectura... sino por el derroche de riqueza escultórica que suponen sus cuatro asombrosos retablos», del segle XIV.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El campanar ja fou restaurat després de la guerra a força de braços de presoners de guerra republicans. El repàs de la pedra marcada per la història i el temps, també arribaria fa algunes dècades als murs de la nau i a l'entorn urbanístic del barri. 
1970. Lleida. La Porta del Lleó i la Font de les Piques.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La portalada de la muralla del turó lleidatà de la Seu Vella, aixecada per l'exèrcit francès al 1812, i un detall de la font de les Piques, del segle XVIII.
1970. Lleida. La Porta del Lleó.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la Porta del Lleó lleidatana.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la Font de les Piques, amb unes xiques figurants que ens marquen la moda del moment. La font, de cap al 1735, era a tocar de la Porta de Boters a l'antiga muralla, traslladada a la cantonada entre Sant Llorenç i el carrer la Palma probablement en l'època blondeliana, a final d'aquell segle. 


20170217

[1638] Estampes lleidatanes de Laborde, 1800

1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

La ciutat de Lleida sota poder napoleònic, vista des del peu dels alts segats de Gardeny. Hi destaquen, a banda del campanar de la Seu i el castell de la Suda dalt del turó lleidatà, els campanars de la nova catedral i el de Sant Llorenç. A la dreta, les hortes i el Segre, que hi discorre a tocar plàcidament. La ciutat és encara del tot emmurallada, i l'entrada, per aquesta banda meridional,es feia per la porta de Sant Antoni. 
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
«Les bords de la Segre sont plantés de hautes peupliers». El Cappont, doncs, era ple de xops, i encara no hi havia crescut el burg, el qual, desaparegut al segle XVII, tornarà a créixer a partir de 1860. Quan les aigües del Segre eren baixes, «on découvre encore les piles de l'ancien pont romain sur lequel le nouveau a été bâti». El nou vol dir ací el medieval, o sigui, el vell en temps moderns, que la riuada de 1907 s'emportarà.

La plana ufanosa al voltant de la ciutat, que «les  belles campagnes des environs embellissent encore. Sa situation est parfaitement décrite par Lucain, est n'a point changé depuis ce point reculé». Escrigué Lucà, el nebot de Sèneca, al segle primer de nostra era:

«Collet tumet modico, lenique excrevit in altum,
Pingue solum tumulo: super hunc fundata vetusta
surgit Ilerda manu: placidis praelabitur undis
Hesperios inter Sicoris non ultimus amnes,
Saxeus ingenti quem pont amplectitur arcu,
Hybernas passurus aquas».

Sobre una fèrtil plana, s'eleva un modest tossal, de dolça pendent. Aquí hi ha emplaçada Ilerda, als peus de la qual el riu Segre passeja tranquil ses aigües. Un pont de pedra abraça el riu amb son arc d'immensa amplitud i resisteix els embats torrencials de les aigües de l'Hivern. Per tant, segons el lletrat testimoni clàssic, el primer pont de pedra de la ciutat, en temps d'Ilerda, tingué un gran, fort, regi arc solitari, capaç d'aguantar les avingudes traïdores del Segre.
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Un rierol baixava per la falda de Gardeny fins al riu poc abans que el camí de Fraga enfilés ja la porta de Sant Antoni a la muralla de la ciutat. El portal era vigilat de dos grans torres a banda i banda, i la muralla continuava amunt cap al portal de Boters. Dominant la ciutat, des de dalt del turó, la Suda i la Seu. 
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
El Portal de Sant Antoni. Al darrerem les torres de l'aleshores nova catedral, i davant seu més cap al riu, el gran embalum de l'edifici de l'Hospital de Santa Maria, darrere el qual ja hi baixaven les aigües del riu. A l'altra riba, un gran xoperal al Cappont, i al fons el gran vell pont medieval, encara amb la caseta de guàrdia al damunt. 
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Rere la muralla de Boters amunt, s'entreveuen algunes cases de la ciutat, i sobretot destaca l'esvelt campanar de Sant Llorenç. El turó de la Seu Vella era del tot fortificat, el barri universitari medieval ja desaparegut per aquesta causa, i el del Canyeret, que havia començat a créixer a mig aire del turó precisament per acollir part dels desallotjats per la destrucció de la Lleida del Pla dels Gramàtics en amunt.
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
En primer terme, uns figurants, un pagès i dos dones amb una somera carregada amb les sàrries, arriben a la ciutat. Alguns tancats marquen els límits dels horts i trossos al voltant d'alguns masos. Altres figurants donen vida al gravat tot passejant pel camí d'entrada a la ciutat pel Portal de Sant Antoni.
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Darrere la ciutat, les hortes continuen fins a les elevacions que tanquen la plana per l'est. La caseta de guàrdia i dels burots, allà on el municipi cobrava drets per l'entrada de certs productes a la ciutat, destaca damunt del pont, amb tota la gran albereda a la marge esquerra.
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
El gran edifici que sobresortia cap al capdamunt del carrer Cavallers, podria ben bé ésser el del Convent dels dominics, o Roser. 
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Els diversos nivells de fortificació del turó s'aprecien clarament, i les portes del recinte murallat, amb la del Lleó en primer lloc, que tancava l'esplanada costeruda als peus del baluard de la Llengua de Serp. A la Suda, s'hi veu encara el cimbori de l'església del palau i la gran torre d'homenatge que tenia a la banda de dalt. Darrere la muralla de Boters, els jardins del bisbe, que des de la desfeta de 1707 havia hagut d'abandonar el palau episcopal de davant la Porta dels Fillols de la Seu per un nou palau en aquesta banda de la ciutat.