1896. L'impost de consums d'Alcoletge.
BOP Lleida, núm.48, d'11 d'abril (Diputació Lleida).
Les bases econòmiques de l'arrendament dels drets de l'impost de consums local d'aquell exercici, publicat al butlletí provincial en el castellà obligat de l'època. El reglament ja preveia que la compra pogués resultar deserta i se n'hagués de fer rebaixa d'un terç. Entenc que l'ajuntament, amb Ramon Cortasa i Roca d'alcalde, se'n venia els drets a botiguers i cafeters. L'impost servia per finançar gairebé al 50% les arques municipal i estatal (espanyola).
L'impost gravava l'ús i consum de carns de tota mena, líquids, grans i farines, peix, sabó dur i tou, carbó vegetal, aiguardents i licors, i sal comuna. Tot eren articles de primera necessitat. Per la qual cosa, l'impost sempre fou molt impopular, font de queixes i conflictes, des que fou creat de part de l'Estat (espanyol) al 1845. Fou un intent d'actualitzar el pagament per entrar productes a pobles i viles que existia des de temps antics.
Al mateix text, hi apareix Alcoletge amb G i amb J. La grafia actual no s'acabaria de refermar fins a les Normes Ortogràfiques de 1913, que establien g+e. La grafia catalana ajudaria a fixar el topònim també en castellà.
1872. BCN. Motí contra l'impost de consums.
«La Ilustración republicano-federal», de 4 de març.
Revolta contra la reposició de l'impost. Un cop establert, fou molt difícil d'eliminar, perquè ajuntaments i Estat (espanyol) hi recaptaven bona part dels ingressos. Llegim a enciclopèdia.cat:
«Tribut creat a l’Estat espanyol per la reforma financera d’Alejandro Mon (1845). Reunia els diferents impostos indirectes damunt articles de primera necessitat i comestibles (sabó, vi, oli, carn fresca, embotits, etc.). Era percebut en la forma del tradicional dret de portes en introduir les mercaderies en les poblacions; el seu valor augmentava en les poblacions de major nombre d’habitants. Fou molt impopular per l’alça de preus que provocà. Suprimit en aparença per l’alçament progressista del 1854, fou percebut en gran part pel govern per mitjà d’altres conductes, fet que el 1856 produí revoltes populars per tot l’Estat espanyol (Motí dels Consums). Novament abolit el 1868 per les juntes provincials, fou restablert el 1870. El 1878 hi hagué a Manresa un avalot que fou arbitràriament reprimit, fet que produí diversos morts. Subsistí, repetidament modificat, fins a mitjan s.XX, malgrat alguns intents d’abolició (com el del govern Canalejas el 1911)».
1869. BCN, Barricada a la Plaça del Padró.
«Le Monde Illustré», París, de 25 d'octubre, p.264.
Al setembre d'aquell any, transcorregut un any des de la revolució progressista de 1868, motins i revoltes denunciaven l'incompliment de promeses, especialment el teniment de quintes i l'impost de consums. A totes les bullangues del segle XIX hi apareixia la reclamació de la supressió d'aquest impost directe, que no parava d'augmentar sovint i, per tant, d'encarir productes bàsics en la vida de cada dia de la gent. Salvant les distàncies, com l'IVA actual, només que aquest s'aplica a tots els productes: un impost de consums total. Només que ja no ens revoltem gairebé per res, oi?
