Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1910-20. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1910-20. Mostrar tots els missatges

20180716

[1861] L'Acadèmia Farrús, primera acadèmia de música lleidatana

1921. L'Acadèmia de música Farrús, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 1, octubre.

Anunci de l'acadèmia musical de Lluís Farrús, que començà al cap carrer Cavallers 3-5, a on hi ocupava tot un primer pis des de l'any 1917. «La sala de  música conté un piano vertical, marca Coll i Garriga, per als deixebles, i un magnífic mitja cua, marca Cussó S.F.H.A., que serveix per estudiar son director i per a les selectes audicions que, tot sovint, s'hi donen en aquell elegant salonet». Fou la primera escola de música privada de la ciutat, al costat de l'Escola Municipal de Música, recent engegada al 1915.
1921. L'Acadèmia de música Farrús, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 1, octubre.

Lluís Farrús i Pijoan (1895-1935) era deixeble d'Enric Granados, a l'escola barcelonina del qual s'havia format com a professor de música.
1921. L'Acadèmia de música Farrús, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 1, octubre.

Retrat del compositor lleidatà.
1921. L'Acadèmia de música Farrús, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 1, octubre.

Per als sis anys d'estudis fets a Barcelona, gaudí d'una beca de la diputació provincial lleidatana durant tres anys.«Com a antic becari, oferia a la Diputació la possibilitat de designar tres alumnes que obtindrien plaça gratuïta per estudiar solfeig, teoria de la música i piano a la seva acadèmia alhora que oferia als seus estudiants la possibilitat de fer exàmens propis amb reconeixement acadèmic de l’Acadèmia Granados de Barcelona. El juliol de 1918, per exemple, van traslladar-se a Lleida Eduard Granados (fill d’Enric Granados), el senyor Marshall i el senyor Albert Albert (director i secretari de l’Acadèmia Granados, respectivament) per assistir a les proves, jornada que va acabar amb un sopar a l’Hostal Suís amb gran èxit de participació, segons la premsa local». Cent anys de l’Escola Municipal de Música de Lleida (1915-2015), Lluís Marc Herrera i Llop, Pagès Editors, 2015.
1918. Orfeó «Lleida Nova».
Revista «Hormiga de Oro».

Concert a la Casa de la Maternitat lleidatana, potser amb Lluís Farrús ja com a director.
1925. L'Acadèmia de música Farrús, Lleida.
Cent anys de l’Escola Municipal de Música de Lleida (1915-2015),
Lluís Marc Herrera i Llop, Pagès Editors, 2015.

Propaganda de l'obertura del curs d'aquell any. Entre els profes, hi figura un altre Farrús, Joan. Sembla que les instal·lacions de l'acadèmia s'havien traslladat al núm. 10 del carrer Cavallers. El prospecte és encara escrit en espanyol, durant l'època de la dictadura primo-riveriana.

20180710

[1858] Figues seques de Fraga, «La Pilarica»

Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

La infància de l'estimada poetessa nostra Joana Raspall va passar entre figues, si més no durant les estades que la família feia a Fraga als estius, a la casa dita de l'Hostal de Camilo. El seu pare Bonaventura regentava una empresa de compra-venda de fruites i verdures, heretada de son sogre Pau Juanola, establerta a Sant Feliu de Llobregat, d'on era originària la família, però amb 'sucursal' directa a Fraga des de començament de segle, a on preparaven les figues segues per vendre a Saragossa, Barcelona i també a França i tot. 
1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Una meravellosa foto de les encaixonadores a la gran sala de les golfes de l'Hostal de Camilo a on treballaven. Segon a la dreta, Pau Juanola, amb uns gran bigotis d'estil gavatxo, fruit del seu exili a França durant 40 anys, atès que no volgué fer el servei militar obligatori a l'Estat (espanyol). En retornar emprengué el negoci de la fruita, que heretà el seu gendre Bonaventura, pare de Joana Raspall. 
1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Detall de les encaixonadores, totes ben mudades per a l'ocació, amb monyo tradicional, faldeta i manto, assegudes darrere els taulells a on encaixonaven, és a dir, posaven les figues a les caixes, preparades per a traure-les a la venda. Dos xiquetes les ensenyen, mentre que el xiquet del mig és en Lluís, el germà gran de la Joana. També hi apreciem la bàscula a on es pesaven els cabassos de figues, amb Bonaventura Raspall dret al costat. Sembla que els homes vestien pantalons i americana de vellut, tot i que la teulada de teula damunt del canyís no devia d'ésser pas gaire frescal durant les hores de més bat de sol. 
Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Full de propaganda en francès de la marca de figues 'La Pilarica', sempre amb menció de la sucursal Figues de Fraga. Servien als mercats figues del temps i figues seques. La data de 1886 assenyala l'inici de l'empresa al retorn de Pau Juanola de l'exili francès.
Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Una capçalera de carta, en francès, del negoci de figues 'La Pilarica', molt apreciades a França per fer pastisseria: «Fornisseur des principals Confiseurs de l'Étranger». Mai no s'oblidava d'imprimir, a l'esquerra, els premis de qualitat rebuts a la fira de París de 1907, orgull de la casa.
Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Un albarà de comanda de figues, en pessetes i cèntims. El propietari sempre remarcava que era el «Gendre Successeur» de l'«Ancienne Maison Juanola» i escrivia el cognom Respall. No hi trobem el català en l'ús dels documents comercials, però la filla de la casa, la Joana, en farà poemes tendres, nets i clars, per a goig dels lectors fins als seus cent anys. 
1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Un altre magnífic retrat de les encaixonadores de figues de la casa Raspall, probablement davant l'Hostal de Camilo, que la família llogava per passar-hi llargues temporades. L'edifici ja és desaparegut, i després de la guerra s'hie feu la farinera Arnau. S'emplaçava al costat de la plaça de Sant Salvador.


1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Esplèndid detall de les encaixonadores amb el vestit, pentinat i arracades, tot ben típic fragatí.
1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

A l'esquerra, el bigotut Pau Juanola i el gendre successor, Bonaventura Raspall, amb els encarregats fragatins de la sucursal i altre dones, totes ben abillades de fragatines, potser més encarregades del servei de l'hostal. 
1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

La voluntat de retratar els treballadors denota, a banda d'un cert parternalisme propi de l'època, una relació estreta i propera entre amos i treballadors.
Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).

Etiqueta de la marca 'La Pilarica', amb seu a Sant Feliu de Llobregat, poble originari de la família, ací ja amb el cognom Raspall.

Anys 1920. Figues seques de Fraga.
Imatge d'un assecador de figues d'ara fa cent anys, amb els canyissos tots estirats al sol, plens de figues. Els amples barrets eren imprescindibles sota el sol estiuenc. Atenció a les llarguíssimes escales, de fins a quinze o més graons! Hi havia figueres molt grans, potser fins i tot centenàries.


Anys 1950. Figues seques de Fraga.
Un assecador al costat de les figueres. Els canyissos tenen uns petits rocs perquè el vent no se'ls emporti, i les figues totes estesetes les unes al costat de les altres. Si collir era feina d'homes per tal com s'havien d'enfilar a les altes branques de les figueres, l'estesa dels fruits era tasca encarregada a les dones. 


Anys 1950. Figues seques de Fraga.
L'estampa acolorida té un encant d'època especial. Els vestits tradicionals comencen a deixar pas a les noves vestimentes dels temps.
Anys 1960. Figues seques de Fraga.
La vestimenta dels pagesos ja ha canviat, però el sistema d'assecar les figues continuava essent ancestral.


20180705

[1856] Lo Sindicat d'Artesa de Lleida compra una màquina de batre, 1919

1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Una meravellosa finestra a un temps desaparegut. La imatge és d'una immensa vàlua etnogràfica, amb els pallers ben arrodonits després de batre les garbes a l'era, propietat del mateix sindicat: «El Sindicat tenia un molí d'oli, un molí fariner, un local social de reunions i d'esbarjo, una era de 4 ha. per trillar les garbes dels cereals, uns corrals destinats a la cria i recria d'animals» («Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor, «Shikar, Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016).
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Les garbes arribaven a una alçada considerable. Hi havia pagesos que n'eren virtuosos, ben apilades damunt el carro, catric-catroc, del tros cap a l'era. Allà es descarregaven, i esperaven el torn d'ésser esteses per tal que, en el sistema tradicional, la mula i el trill separessin el gra de la palla, amb els homes i dones, que l'acabaven de ventar amb les forques i d'arerar amb els porgadors. Però al sindicat artesenc d'aquell tombant d'anys 20 del segle passat, ara farà tot just cent anys, les tasques de batre s'havien modernitzat.
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
El Sindicat feu un gran esforç de modernització agrària i de cooperativisme, en la línia de la forta tradició associativa heretada del socialisme utòpic del segle XIX, amb nova empenta, il·lusòria però potser calladament viva en l'imaginari col·lectiu, de triomfants ressons bolxevics des de 1917... El treball cooperatiu va fpermetre que aquell anys «els socis del Sindicat d'Artesa de Lleida poden envantar-se d'haver venut totes les olives de la seva collita a un promig de 19 pessetes quartera, que no pot dir-ho així cap propietari que s'hagi tingut de defensar tot sol». 

L'ànima del Sindicat fou l'Emili Morera (1888-1969), que rondava la trentena. Així li reconegueren els veïns per mitjà del cançoner popular (cfa. Josefina París i Mor, 2016):


Al Sindicat d’Artesa
hi ha un home de molt talent.
Si voleu saber qui és aquest home,
és el nostre president.

Lo Sindicat d’Artesa
és un conjunt que tots estimem
perquè tenim un home
que fa les coses de molt talent.
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Una altra impagable imatge que ens retorna a les nostres arrels més pregones: les garbes descarregades en primer terme, els pals dels carros que feien d'alces per servar les garbes durant el trajecte, i una gran esplanada de pallers ja formats, amb el poble i el campanar al fons. 
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Detall del campanar artesenc presidint l'eral de batre del sindicat a l'altra banda de la carreterra a la vora dreta del qual hi havia el poble. Cent anys després, la carretera es pot ben dir que separa el poble en dos. 
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Eren anys d'efervescència cooperativa, tot al llarg de la plana urgellenca i les Garrigues. En Cèsar Martinell, el celebrat arquitecte modernista de la nostra ruralia, gairebé no donava a l'abast. El Sindicat d'Artesa de Lleida li havia també encarregat un projecte de granja mancomunada, que s'arribà a dibuixar però no mai a materialitzar. 

En canvi, el Sindicat decidí de comprar una màquina de batre «amb un seny molt elogiable, a l'objecte de no contraure un deute que el podia causar extorsió». A més, es quedaren amb el dret de batre el cereal de diversos pobles veïns, cereal que la societat del Canal d'Urgell recollia en delme com a paga per al reg, «i d'aquesta manera dels guanys, si no en paguen enguany mateix el cost de la màquina, no se'n faltarà gaire».
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
L'estenall o estesa de pallers en els terrenys del sindicat, amb la recent estrenada màquina de batre en funcionament. Unes corretges de cuir la feien anar, a partir de la força d'un motor elèctric tancat en una caseta construïda per a guardar-l'hi. 
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
S'aprecien bé els pals de la llum que hi arriben, i els mossos en plena tasca d'embotir garbes a la màquina per la pard de dalt. Al fons, els finestrals inconfusible de la nova escola del poble, un edifici singular aixecat per la Mancomunitat tot just feia un o dos anys. L'escola inaugurà el carrer Sant Ramon, que no s'acabarà d'omplir fins a final del segle. Llavors, l'escola hi era un edifici solitari, i tal com es veu en la imatge, allà on s'acabava l'edifici, s'acabava el poble. 
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Una altra vista de la tasca de batre mecanitzada, amb els mossos d'Artesa a peu de màquina, i a dalt de tot. La màquina recollia el gra amb alguna mena de cinta per transportar-lo potser també dins la caseta per tal d'ensacar-lo o traure'l a granel. 
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Detall de la moderna màquina de fa cent anys que s'engolia les garbes per la part superior, per escopir-ne el gra per sota.
1919. Sindicat Agrícola de Sant Isidre, d'Artesa de Lleida.
«Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
La maquinària es deixava ben tapada d'una borrassa per evitar-li les humides ruades o rosades estiuenques durant les nits urgellenques. 
1919. «Agricultura, Revista Agrícola Catalana», núm. 18, 20 de setembre (ddd.uab).
Batre a l'era.
Sistema tradicional, bàsicament inalterat des de fa 5.000 anys. 

Màquines de batre.
La modernització del camp entre començament i mitjan segle XX. Màquines similars a les d'Artesa, però en aquest cas, ja mogudes per la força dels tractors i, per tant, una mica més posteriors.