Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1910-20. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1910-20. Mostrar tots els missatges

20200803

[2192] Poblet, 1921

1921. Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la Conca de Barberà.
«La Hormiga de Oro», 19 de febrer (BDH).

L'abandó del monestir des de l'exclaustració del segle XIX va durar gairebé un segle, fins que al 1930 començarien les primeres obres de restauració. Aquell 1921, el conjunt fou declarat Monumento Nacional de l'Estat (espanyol).
1921. Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la Conca de Barberà.
«La Hormiga de Oro», 19 de febrer (BDH).

1921. Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la Conca de Barberà.
«La Hormiga de Oro», 19 de febrer (BDH).

El nostre gran Monestir, panteó reial, en la descurança més absoluta.
1921. Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la Conca de Barberà.
«La Hormiga de Oro», 19 de febrer (BDH).

Les tombes reials fetes malbé, i després restaurades per Frederic Marés. 


20200731

[2190] Les escoles noves d'Artesa de Lleida, 1919

 Anys 1920. L'escola d'Artesa de Lleida (el Segrià).
 «L’escola d’Artesa de Lleida (1700-1916), des de les primeres notícies al nou edifici escolar»Felip Gallart i Fernàndez, Josep Gallart i Fernàndez, «Shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià», núm. 4, 2017, pàg. 48-57.
1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).

1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).
No s'hi esmenta la llengua en què es feren els parlaments. La diglòssia encara era molt forta (en molts àmibts avui dia encara ho és, després de cent anys), i la presència de la militarada no fa presagiar tolerància lingüística amb la llengua de la gent que havia d'anar a l'escola (com avui passa encara a molts jutjats i comissaries). Quan arriba el torn del Sr. Moles, però, l'articulista precisa: «pide dispensa para que se permita hablar a sus amigos en su lenguaje natural i común al orador y a los oyentes». Demanar permís per ser qui som, un dels trets més característics de les societats oprimides. 

En el parlament del director de l'Escola Normal, s'hi digué que ara que l'edifici ja s'aixecava, ara era l'hora dels artesencs: de portar-hi amb regularitat els fills per tal que l'escola pogués fruitar, i que quan disposin d'un bon mestre, l'atenguin i segueixin en les iniciatives que proposi. El Gobernador Civil (espanyol), entre altres referències, dedicà «sentidas y galantes frases al sexo femenino, tan dignamente represenado en la fiesta», cosa que dona fe de la talla intel·lectual i humana del personatge. La cerimònia acabà amb un ball popular a on el jovent i alguns dels convidats hi prengueren part.  

«Tot i la forta pluja que va descarregar durant la col·locació de la primera pedra, l’acte fou molt solemne. Feta la benedicció pel bisbe, a causa de la pluja no es pogué col·locar el pergamí commemoratiu, confeccionat pel pintor lleidatà Paco Marcé, el qual fou signat per les autoritats a l’ajuntament, i les mateixes autoritats i els assistents pogueren examinar els plànols del nou edifici. A continuació, en una gran sala habilitada per a l’ocasió, se serví un dinar per a tres-centes persones: «servit admirablement per lluïdes i hermoses noies d’Artesa». Abans, però, es repartí menjar «a tants pobres com hi acudiren», que «per cert foren molts» reblava la premsa de l’època.39 En el brindis, el senyor Joan Moles fou el més aplaudit ja que havia estat, de fet, el gran valedor del projecte a Madrid», dins «L’escola d’Artesa de Lleida (1700-1916)...»         

S'hi afegeix que l'escola fou acabada al 1918, però com que el contractista (de l'Albagés) no havia cobrat les subvencions de l'Estat, es resistia al lliurament de les claus. Tampoc no hi havia diners per a mobiliari i equipament escolar. Amb un gran edifici, doncs, però a empentes i rodolons, l'escola artesenca començà a caminar cap a començament de 1921. 
1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).
Anuncis de llibres de la llibreria i impremta de Josep A. Pagès, la centenària impremta lleidatana, ara en plena ebullició com una de les editorials catalanes més destacades. També ens porta records l'anunci de les «mesas bipersonales», aquelles baluernes de fusta amb el forat per al tinter i seients que s'aixecaven, que havíem encara tingut a l'escola en la nostra més tendra infància. Després, arribarien les taules i cadires de fòrmica.
1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).
Algunes obres catalanes que es venien per a l'ensenyament de les lletres als xiquets: un parell d'antologies o aplecs de poetes i escriptors del segle d'Or i de la Renaixença, i una tria dels versos de Maragall, «malaguanyat poeta que Catalunya plora encara», a mitja pesseta l'exemplar.

20200628

[2171] L'Exposició Agrícola lleidatana de 1928

1928. Lleida. Exposició agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
L'estand de la Confederació Sindical Hidrològica de l'Ebre, al xalet dels Camps Elisis.
1928. Lleida. Exposició Agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
La pàgina del diari dedicada a la nostra ciutat.
1928. Lleida. Exposició Agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
Les necessitats socials i econòmiques de les nostres comarques, moltes de les quals avui encara perduren, obren aquesta pàgina sobre la Lleida que s'esperava del segle XX a les portes de l'Exposició Agrícola d'aquell any als Camps Elisis. Sengles articles de Manuel Florensa i Romà Sol sobre els Canals d'Aragó i Catalunya, i d'Urgell completen el reportatge.

El breu resum sobre el canal més a ponent de les comarques ponentines, que amb l'aigua de l'Éssera i del pantà de Barassona, llavors en construcció al límit occidental de la Baixa Ribagorça, posa de relleu la importància de l'aigua per al futur de les nostres comarques. Amb l'impuls agrícola, no es dubtava que «Lleida serà dintre pocs anys una ciutat de més de cent mil habitants». L'ensulsiada de la guerra va retardar aquell ascens fulgurant del primer terç del segle XX.
1928. Lleida.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
Un repàs dels intents històrics de la construcció del Canal d'Urgell, des dels temps de Carles I al segle XVI. La concessionària se'n quedava el novè de les collites. El trànsit de vagons d'alfals a les estacions de Tàrrega, Borges i Mollerussa havia augmentat entre 1910-20 de manera inconcebible. Això després de vèncer uns primers anys de reg desoladors, quan l'entollamenta de les aigües arruïnava els conreus i expandia el paludisme. «Vençuts els contratemps d'aquelles dècades heroiques, l'aigua fecundant transformà l'estepa en jardí, i feu d'aquella terra pobra i mísera de 1850, la rica i cobejada que avui tots coneixem». Llavors hi havia a Lleida la campanya per a la construcció del subcanal, que arribaria als anys republicans. La Confederación Sindical  Hidrográfica de l'Ebro s'encarregava de l'impuls tècnic dels projectes. Passats cent anys, aquesta regulació tècnica que ostenta com a organisme del govern (espanyol) es veu del tot supeditada a les directius polítiques (espanyoles), que n'impedeixen la participació del nostre Parlament en la presa de decisions. És el país que, de moment, tenim dins d'aquell Estat, a la recerca de millors temps republicans.
1928. Lleida.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
La sucursal de Ferran del Banc de Catalunya.


20200530

[2155] Primeres notícies del foot-ball lleidatà, més

Anys 1930. Foot-ball lleidatà.
Un cromo col·leccionable del centrecampista J. Castillo, del FC. Joventut, de la Joventut Republicana de Lleida, fundat al 1918. Els 'sants', com se'n deia abans per influència de les estampetes religioses, els portaven de regal les capses o paperines de «Caramels L'ARC».
1912. Foot-ball lleidatà. Balaguer.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 7 de desembre (FPIEI).
Sembla que la introducció del futbol a Lleida i als nostres pobles vingué sobretot del treball físic escolar. També a Balaguer, a l'escola Pia. Durant la celebració de la festa de la Immaculada, a la tarda s'hi jugà al pati «un gran partit de foot-ball, entre dos bandos de nois que van als escolapis». Així doncs, començava a donar prestigi fer-ne anunci públic i tot.

1912. Foot-ball lleidatà. Juneda.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 28 de desembre (FPIEI).
Aquell setembre de 1912 sembla que fou prolífic per al foot-ball a les nostres comarques, i també a Juneda, «centre vinater de tots los pobles de l'entorn», un grup ben actiu de jóvens estudiants de la vila s'organitzen per fundar l'Sport Club Junedenc per tal de «promoure l'afició a jocs tan saludables i dignes de recomanació com són los d'aire lliure, entre ells lo foot-ball, law-tennis, etc.»

Ja tenien en aquell moment en marxa un equip de futbol, «que sovintet realisa macths... en los grandiosos jardins del Cine Junedense, arrendat a l'efecte».
1913. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 15 de febrer (FPIEI).
En temps de «fira... concorreguda tant d'animals de peu rodó com de boví», s'hi jugaren aquell febrer almenys dos partits de futbol entre els equips anomenats Espanyol i Català, de joves mollerussencs, i que poc no se'n devia faltar si no representaven l'un, les dretes, i l'altre, els republicans. El segon matx, «molt empenyadíssim», acabà amb empat a un «gol», que ja no s'hi escriu amb l'anglicisme original habitual goal.

1913. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
«El Ideal», de 23 de gener (FPIEI).
El diari de la capital lleidatana ja se'n feu ressò al gener, d'aquests partits a Mollerussa. Al text, el corresponsal periodista, que també era un futbolista local (segons que signa), s'hi recull la pronúncia habitual del topònim, Mullerussa, amb u.

Els partits foren organitzats per una colla de jóvens entusiastes mollerussencs, i a imitació dels noms dels clubs barcelonins i segons preferències de cadascú, constituïren dos equips dits Espanyol i Català. Eren de futbol 7, perquè no degueren trobar més que una catorzena de jugadors interessats. Ves a saber si, a més, coincidí que els uns eren de famílies conservadores dretanes i els altres, més republicans o liberals. No m'estranyaria gens. Disposaren de jutge i tot, o sigui, àrbit, sembla que ben considerat.
1913. Foot-ball lleidatà. Juneda.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 9 de desembre (FPIEI).
A Juneda, l'estiu següent s'insisteix en la idea que els estudiants que retornaven a la vila, des de Lleida o des de Barcelona, eren els qui fomentaven l'esport del futbol. No s'hi parla del club que intentaren fundar l'any anterior, però sí que l'ajuntament els cedia una esplanada per al joc a la bassa bovera.
1914. Foot-ball lleidatà.
«El Ideal», de 12 de juny (FPIEI).
La constitució del primer club lleidatà, el Club de Foot-ball Lleida, tingué lloc l'11 de juny d'aquell any, amb Manuel Andreu de president. Al cap de deu dies, al 22 de juny, es constituí l'Associació Foot-Ball Lleida, que reuní una setantena de socis, presidida per Mario Sol. La proximitat de la fundació de tots dos clubs fa suposar una renyida rivalitat, probablement també de classe social i ideològica.
1914. Foot-ball lleidatà.
«El Ideal», de 13 de juliol (FPIEI).
Convit al Foot-ball Lleida (al Club o a l'Associació?) per jugar a la festa major de Sant Llorenç a Osca, i també a Tarragona. Se'ls demana, als futbolistes lleidatans, que llavors eren tots locals (com a gairebé tots els equips del país), que s'esforcin en els entrenaments diaris de cada tarda al camp de Gardeny. No en sabem l'hora, però a ple juliol, la calorada i la suada les tenien assegurades.
1914. Foot-ball lleidatà.
«El Ideal», de 28 de juliol (FPIEI).
La notícia de constitució del segon club futbolístic local, l'Associació Foot-Ball Lleida, del qual se n'anomenen el porter, els defenses, els centres i els davanters. S'hi aclareix que és aquest equip el convidat a Osca i el que s'entrena a Gardeny.
1917. Foot-ball lleidatà.
Revista «El Bedel», de 15 de desembre (FPIEI).
Avançada aquella segona dècada del començament de segle passat, l'anunci del material esportiu futbolístic ja es destacava per sobre dels articles d'altres esports. El futbol havia arribat a la fi a les nostres comarques per arrelar-hi ben fort, com a tot arreu.
1902. Foot-ball i futbol.
«Los Deportes», de 24 d'agost (ARCA).

Un article d'Antoni Viada en aquesta revista barcelonina citava que a «La Veu de Catalunya», el redactor anomenat Corredisses havia adoptat fonèticament el mot anglès a la llengua catalana com a futbol, «que es como pronuncia todo el mundo en Cataluña» la parauleta original. I a més a més, llavors, tothom ho feia amb el mot ben agut, com encara és ben oficial avui (i per això no s'accentua), tot i que més d'un locutor esportiu se n'ha oblidat o no ho ha sabut mai.

En els diaris en espanyol de l'època també es començava l'adaptació dels mots originals anglesos, que en el món de l'esport, van originar una autèntica allau en aquelles dècades del tombant dels segles XIX al XX. Encara no s'imaginaven l'allau d'anglicismes que arribarien, en tots els àmbits de la vida, decennis més endavant i fins avui, que al nostre país si no poses nom anglès al negoci, empresa o producte, no llueixes. L'article també constata com el foot-ball rugby ja havia de portar aquest cognom per no ser confós amb el foot-ball que es jugava només amb els peus, i que se n'acabarà quedant el nom, tot i haver-se creat amb posterioritat a l'altre esport, ara dit només rugby, i que fou primer a dir-se foot-ball a l'Anglaterra de mitjan segle XIX. 
1902. Foot-ball i futbol.
«Los Deportes», de 30 de març (ARCA).

Uns pocs mesos abans, el mateix articulista havia obert el debat de la traducció del nom de l'esport a l'espanyol. De les sis propostes que cita, cap no inclou l'adaptació fonètica ni a futbol o fútbol. És ben probable, doncs, que el primer testimoni del mot futbol a les llengües peninsulars fos el del català. Fins i tot en castellà, durant una bona colla de decennis la pronunciació aguda fou habitual, després substituïda per la pronúncia plana importada dels dialectes espanyols americans (DCECH).

En el món esportiu català, en canvi, la tendència general fou adoptar el vocabulari anglès a la pronúncia de la nostra llengua, sense traduccions calcades del tipus 'pilota-peu' ni 'pilota-mà' (handbol) ni 'pilota-cistella' (bàsquet). En el món futbolístic, el treball de recuperació de la terminologia pròpia dels decennis de la primera meitat del segle XX, fou un dels referents de la qualitat lingüística de les transmissions del mestre Joaquim M. Puyal.

1919. Foot-ball lleidatà.
El magnífic complex poliesportiu de la Joventut Republicana de Lleida marcà un punt d'inflexió ja definitiu per a la pràctica esportiva dels lleidatans. Les modernes instal·lacions, pagades exclusivament pels mateixos socis republicans, foren modèliques a la Catalunya de fa cent anys. El plànol és ben indicatiu de la distribució dels espais del Camp de Sports, amb les columnes de l'entrada (conservades encara al carrer Rovira Roure). En entrant, s'hi trobava un petit llac i el velòdrom central n'ocupava la part central, testimoni de la gran importància del ciclisme com a primer gran esport de la ciutat en aquell tombant del segle XIX i començament del XX. A la dreta, la piscina de competició i els camps de tennis, i a l'esquerra, al mateix espai que ocupa actualment, el camp de futbol. També hi hauria espais per al frontó, gimnàs, patins, tir i jocs d'infants.
Projecte d'Adolf Florensa, arquitecte lleidatà de gran projecció, d'estil racionalista i noucentista. 
Anys 1930. Foot-ball lleidatà.
Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», en aquesta ocasió del migcampista J. Pérez del FC. Lleida de la Penya Salvat. Als anys 20 i 30, la rivalitat dels diversos clubs de ciutat degué fer vendre molts i molts cromos futbolístics, potser llavors no només cosa de xiquets. 
Anys 1930. Foot-ball lleidatà.
L'alineació del FC. Lleida just als inicis de la dècada republicana del segle XX. La casa de caramels basca 'La Aldeana' feia aquestes cartolines per empegar-hi els jugadors, un model de col·lecció que es mantindria durant tota la postguerra. Quan érem petits, molt vàrem fer col·leccions similars. 

1923. Foot-ball lleidatà.
Els partits de futbol esdevingueren habituals a les festes majors amb el temps, i fins fa quatre dies, a tots els nostres pobles durant tot el segle XX. En aquesta ocasió el FC. Joventut havia convidat un equip del nord espanyol, a on el futbol havia quallat amb força per la influència anglesa directa. Quan es convidava un club foraster, s'aprofitava el viatge i se'n feien diversos partits.
1924 ca. Foot-ball lleidatà.
El cartell és potser de la festa major de maig de l'any següent. No devia resultar fàcil per a la Paeria triar l'equip que representava la ciutat a cada festa major, de manera que, probablement, se n'anaren fent torns. En aquesta ocasió són tres els equips barcelonins convidats a jugar contra el FC. Lleida.
1926. Foot-ball lleidatà.
Plattko, el llegendari porter del Barça, com a gran reclam per al partit contra el Joventut FC., a la diada de la segona Pasqua, 5 d'abril, al Camp d'Esports republicà.
1919. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
Revista «Urgell-Segarra», núm. 16, d'11 de maig 
(FPIEI).

Programa de la Festa Major mollerussenca amb l'anunci d'un match o partit de futbol entre l'Sporting Club Mollerussa amb el primer team del Cervera. 
1919. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
Revista «Urgell-Segarra», núm. 16, d'11 de maig 
(FPIEI).

Un articlet a la revista reconeix l'augment de l'afició al futbol de jóvens i grans al poble, des d'un to ben moralitzant. Llavors es creia que el futbol feia «homes robustos». Cent anys després, només hi veig a tot el món, i potser m'erro, corrupció, diners, evasió fiscal, insults, agressivitat, nacionalisme barat, panem et circenses. No pot ser, oi? Segurament estic equivocat, doncs. 
Anys 1930. Foot-ball lleidatà. 
Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», de l'extrem dret A. Moragues del FC. Joventut Republicana de Lleida.
Anys 1930. Foot-ball lleidatà. 
Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», del porter J. Prenafeta del FC. Joventut Republicana de Lleida.
1928. «Caramels L'Arc», Lleida.
Revista «Lleida», de 25 d'octubre (Sol-Torres, UdL).

Amb botiga, probablement també fàbrica, al carrer Democràcia 26, entre els carrers Carme i Magdalena, al moll de l'os comercial i de passeig de la Lleida d'aleshores. Molt més poblada que ara, en dits carrers, d'a on la gent va anar fugint cap al final del segle. 


20200517

[2149] Lo Liceu Escolar al 1915

1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).

Portada del butlletí a càrrec del dibuixant lleidatà Lluís Izquierdo, mort al 1918 i que exercí d'ensenyant d'arts plàstiques a la nostra ciutat a la seua pròpia acadèmia des de les darreres dècades del segle XIX. El trobem sempre a moltes de les associacions i activitats culturals d'aquella Lleida del canvi de segle, com ara l'excursió que el CEL -Centre Excursionista de Lleida, feu al Cogul a veure les pintures rupestres al 1908, que ell fou dels primers a dibuixar.

La portada mostra un pupitre dels d'aquells temps (i encara molt posteriors), de dos places i amb el forat del tinter sempre al capdamunt. S'hi inclou un retrat de J.H. Pestalozzi, escriptor suís i un dels grans impulsors de la renovació i modernització pedagògiques, que sobretot impulsava un ensenyament harmoniós amb la natura i l'entorn.

1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).

La segona pàgina incloïa un altre dibuix de Lluís Izquierdo, amb els marrecs en ple treball escolar. El nom del butlletí era en castellà, i també la majoria dels articles de la revista, tot i que era bilingüe. Fet que indica que, malgrat els forts vents de renovació pedagògica que bufaven a la nostra ciutat de fa un segle, el pes de la diglòssia i de les lleis prohibitives de l'Estat (espanyol), atès que l'ensenyament era obligatori en la nostra estimada llengua veïna, encara eren ben pesants en les ments d'aquells homes i dones, mestres i guies dels nostres xiquets. 

1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).
Un dels escassos textos en la llengua del país, a càrrec d'un alumne albesà, probablement en règim d'internat. Un bon escrit sobre l'arribada de la tardor, de l'oblit i mort de les fulles esgrogueïdes: «Apreneu, els joves, la lliçó del que mor». L'ortografia, malgrat alguna falteta ací i allà, és del tot fabriana, cosa que indica que a l'acadèmia s'hi ensenyava en algun moment.
1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).

Ressenya dels alumnes de dos sortides a la costa, a Salou i a Sitges, més assequibles per tren que no pas el Pirineu, i seguint els preceptes pedagògics d'en Pestalozzi.
1917. Liceu Escolar, Lleida.
«Lérida Gráfica», núm. 2, de 12 de maig (FPIEI).
Una preciosa imatge de l'excursió de 1912 dels alumnes, semblen tots nois de secundària a la imatge, al monestir exclaustrat i enrunat del monestir de Poblet d'aquelles dates. L'aplicació de les pedagogies de contacte amb la natura i sortides de l'escola per a visites culturals fou, doncs, aplicada per primer cop a Lleida per escoles com el Liceu Escolar.

Passat un segle, aquestes sortides continuen mantenint-se als nostres centres escolars, i segueixen sent necessàries. Però l'abundància general les ha fetes excessives, redundants, de vegades més lúdiques que formatives. Ara no m'hi estendré, però davant la maltempsada que a causa del virus i la disminució per raons sanitàries i econòmiques d'aquestes activitats, crec que caldria aprofitar per repensar-ne l'oportunitat, la manera i els objectius, enmig d'un món, a més a més, hipervisualitzat (potser no comprès) per pantalla pels nostres xiquets i jóvens
1917. Liceu Escolar, Lleida.
«Lérida Gráfica», núm. 2, de 12 de maig (FPIEI).
Imatge de l'exposició del final de curs anterior a la secció de secundària i de comerç. Aquesta darrera, una mena de FP del moment, molt important a una ciutat botiguera com la nostra, oi?
1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).
Un dels alumnes del centre fou Domingo Batet, fill del tinent coronel del mateix nom que aquell any hagué de marxar a Pamplona seguint la carrera militar. Aquest pare passà després a general de l'exèrcit (espanyol), i amb sa prudència, al 1934 evità un bany de sang al 6 d'octubre, i al 1936 es mostrà contrari a l'aixecament feixista contra la República, per la qual cosa fou afusellat a Burgos pels franquistes al 1937.

També s'hi esmenta a Maria Lois, filla de les Borges Blanques, exalumna del Liceu, i una de les primeres dones llicenciades en Filosofia i Lletres per la UB aquell 1915, a la qual havia dedicat un article una revista de la capital del Estado.
1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).
Sembla que la carrera militar era una sortida prou seguida a la Lleida d'aquell temps, que les acadèmies més potents, com el Liceu i l'Acadèmia Escolar l'oferiren entre els plans d'estudis. De fet, la guarnició militar (espanyola) ubicada a la Seu Vella constituí un grup social important en la Lleida del XIX i fins ben entrat el segle XX. En primer lloc, perquè molts lleidatans sentiren parlar castellà per primer cop per mitjà del contacte amb la soldadesca, que voltava per tota la ciutat en les hores de passeig. De l'altra part, perquè l'oficialitat n'era un dels poders de l'Estat (espanyol) més determinants en la vida política local. Molts dels fills d'aquests alts oficials seguien els passos dels pares i ingressaven a la carrera militar. D'on l'interès de liceus i acadèmies per aconseguir aquest alumnat. 
1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 86, desembre (FPIEI).

Al número de desembre, s'hi repetia l'anunci. Sembla que no es pogué començar el curs al novembre i s'ajornava al gener. Potser aquell any, la fornada d'alumnes per a la carrera militar no era tan nombrosa o bé foren més llestos. 
1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI).

Un escrit sobre la festa de Nadal de l'alumne Sal·lustià Estadella, futur primer alcalde republicà, si no m'erro, de la ciutat lleidatana. Hi fa esment de la tradició del Tronc de Nadal, i del primer vers de la cançoneta: «Tronc de Nadal, trau torrons...», versió formal de la popular (que fa servir un verb més contundent i pràctic), i que potser no gosà escriure segons les normes d'urbanitat de l'època.
1915. Liceu Escolar, Lleida.
«Boletín del Liceo Escolar», núm. 85, novembre (FPIEI
).

Un escrit sobre la boira balaguerina d'un alumne de la sucursal que el Liceu també tingué a Balaguer. El negoci de l'escola privada, llavors i ara, sempre ha existit. 
1913. Liceu Escolar, Lleida.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 9 d'agost (FPIEI
).

Una propaganda, que se'n deia abans, de l'escola, amb els estudis que s'hi oferien (sis graus per als xiquets i tres per a les xiquetes), batxillerat, magisteri, comerç, dibuix, francès, música i gimnàstica. S'hi anunciaven el gran edifici «de primer orden», i «todos los adelantos de la moderna pedagogía»: aules alegres i higièniques, patis d'esbarjo, calefacció central, telèfon, banys i dutxes, metge i tot. Amb un total de 24 professors de claustre.
1917. Liceu Escolar, Lleida.
«Lérida Gráfica», núm. 2, de 12 de maig (FPIEI).
L'anunci a tota plana inclou una d'etimologia, la referència al fundador Frederic Godàs, i una mica d'història: fundada al 1906 al núm. 22 del carrer Cavallers, després traslladada al 42, i finalment al nou edifici de Blondel al 1913. Més de 400 alumnes en feien un gran centre escolar. El «Boletín» s'anava publicant des del 1908, el qual «inserta los trabajos de los niños y sirva para tener en relación constante a los discípulos con sus famílias y profesores».
1913. Liceu Escolar, Lleida.
 Diploma d'honor «por buena aplicación», sense especificar de quina branca d'estudis. La signatura del director és la d'en Frederic Godàs.