Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1910-20. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1910-20. Mostrar tots els missatges

20201023

[2212] Lo Banc de Mollerussa, l'Olisabonera i altres botigues, 1919

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

És prou conegut que el canal d'Urgell portà l'alegria econòmica a la comarca, un cop superats els primers decennis d'aigua entollada i salabror de la terra. La cosa donà per a la creació d'un banc i tot, «Banco de Mollerusa», cosa que vol dir que n'hi havia demanda i necessitat.

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
Encara un altre banc mollerussenc de fa cent anys: la dels banquers Blai Carné i fill. S'hi descriuen les operacions bancàries més habituals del moment. Els comptes corrents, que s'hi podien obrir amb «tota classe de moneda» es pagaven al 3% anual. Cent anys després són els clients els qui han de pagar per tindre'n un d'obert i encara operar online! Donem fe que aleshores els bancs feien de bancs, i no venien cotxes ni teles ni assegurances mèdiques...

A l'anunci de dalt, la guarnicioneria de Domingo Escolà, davant de la bàscula municipal. O sia, que Mollerussa ja en disposava: al poble hi feien cap molts carregaments per al pagmaent del novè per l'ús de l'aigua del Canal. Llavors els elements per a carros, tartanes i singles eren negoci indispensable com ara els tallers de recanvis d'automòbils. 

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

Encara un tercer banc a la plana, a la veïna vila de Bellpuig, la banca de Magí Sanfeliu, amb sucursal a Mollerussa. Les grans botigues i negocis, com ara tenen webs, llavors disposaven totes d'adreça telegràfica. Era el mitjà més ràpid existent per a comunicacions urgents. A Bellpuig ja hi havia més de 200 telèfons. Si ens fixem en les operacions que s'hi oferien, i que el titular, ni que tingués alguns passants, podia fer personalment, conclourem que allò eren banquers, i no els pobrets graduats d'ADE que acaben a les oficines bancàries actualment, que semblen hostessos i hostesses que vulguin oferir-te un cafè...i no sé si sabrien calcular un interès compost. 

La pàgina també anuncia els sabons de la Societat Olisabonera. Quin nom més bonic, oi? Fou una de les fàbriques més importants en aquelles primeres dècades de segle passat, que exportava bona part de la producció industrial. Però no per això descuidaven la parròquia comarcal amb la venda al detall. 

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
A tocar de l'estació del ferrocarril hi hagué la gran fonda d'Isidre Pons, «amb restauració moderna i 28 espaioses habitacions» i «llum elèctrica a tot arreu». A més de servei de carruatges, estables per a les cavalleries, mossos per carretejar els baguls i maletes, i «grans menjadors a planta baixa». De ben segur, un formiguer de gent sempre seguit. També a la «Fonda d'Espanya» d'Antoni Freixes tenien llum a les habitacions i «servei esmerat». El nom d'Espanya per a fondes i hostals fou molt freqüent a Catalunya en aquells temps: era la manera de rebre els forasters de la nostra nació veïna que transitaven entre nosaltres i fer-los sentir com a casa. Un truc de màrqueting que és més vell que l'anar a peu, oi?

La confiteria «La Pubilla» d'Emili Estadella al carrer Verdaguer. Però també hi tenien vins i licors, comestibles i cereria. Les fàbriques de gasoses mai no van faltar a la vila durant el segle XX, com la de Julià Ribera, que feia una soda espumosa, beguda fina deliciosa.

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
La farmàcia de Joan Brau a la plaça Manel Bertrand. L'assistència mèdica privada es feia a la Fonda de l'estació, tots els dimecres, dia tradicional de mercat. Probablement els metges venien de Lleida o Barcelona. El reclam també anunciava atenció a les malalties de la dona. La gran botiga de mobles mollerussenca, a on se'n feien i se'n reparaven, era la d'Antoni Fages. a carrer Verdaguer. 

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
Gramòfons a la botiga de Pere Solans, a la Carretera 35, rellotges per sobre de tot. El Gran Cafè d'Espanya, al bell mig del poble, regentat de Fidel Solsona, proclamava: «a l'istiu el més fresc, a l'hivern el més reclòs», al carrer Vilaclosa, de l'antiga vila tancada des de temps medievals. 

La carnisseria que oferia «carn de vedella ben tendra» era la de Lleó Mitjavila, a l'antiga plaça de la Pietat. La casa bellputxenca de vins de Jaume Duc també tenien sucursal a Mollerussa.

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
Els Magatzems Sant Isidori de Casa Masip a la plaça Major s'hi trobaven tota mena de teixits.Demanava a la clientela que abans de comprar, visités «aquesta casa amb tota confiança i seguretat que sempre guanyaran temps i diners». Perquè «jamai vendrà car», tot a preu fix.
 
1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
La redacció saludava l'arribada de la festa major mollerussenca. El dia 14 de maig, el cloquer de la vella església, després desapareguda, ho anunciaria. La Festa Major del 15 de maig era a tocar... «i Déu faci que a l'any 1920 poguem contemplar l'arribada, la nostra xamosa i benamada vila, de la primera màquina del ferrocarril de Mollerussa a Igualada per Santa Coloma». Doncs cent anys després encara l'esperem, aquest traçat del futur -diuen- eix transversal ferroviari. 


20201015

[2211] Mollerussa, 1919

1919. Mollerussa.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

Portada del núm. extraordinari d'aquest «periòdic quinzenal defensor dels interessos d'Urgell i de Segarra», la subscripció al qual costava 3 pta anuals. La seu del diari era a la plaça Manel Bertrand, en un primer del núm. 12
, al costat del  Colmado GENESCA  que s'hi anuncia, que per darrere devia donar a l'antic i estret carrer dit de Vilaclosa, d'origen medieval emplaçat a dins l'antiga vila closa, com el nom reflecteix. Al poble urgellenc ja hi havia una colla de telèfons, ara fa cent anys. La botiga era també el magatzem de colonials, com se'n deia de la tenda a on s'hi despatxava comestibles, a més de cafè, cacau, sucre, etc. productes de procedència ultramarina. A més, també era adrogueria (vernissos, pintures, 'drogues' o productes químics de neteja, etc). Hi confeccionaven els paquetets de regal per a bodes, batejos i comunions. I no hi faltava el licor de camamilla, que darrerament torna a produir-se i popularitzar-se a les terres del pla urgellenc. En resum, al Colmado del poble s'hi podia trobar de tot, des de moixernons fins a perfumeria, de conserves de fruita (potser casolanes i tot) a gran assortit de cafès torrats. 

1919. Mollerussa, cent anys de futbol.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

Hi trobem un articlet d'Isidori Tàssies que vol felicitar «un estol de joves de la nostra benamada vila» per haver organitzat un partit de futbol per a la Festa Major. L'esport quallaria a la ciutat, després d'alguns partits ara i adés des de la festa major de 1912 o 13, amb la creació de l'Sporting Club aquest mateix any.
1919. Mollerussa.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

L'anunci parla del trasllat de la Casa Busquets de bicicletes al carrer de la Carretera 40, cantonada Balmes 1, «enfront del que ha ocupat fins avui». No era només botiga, sinó sobretot taller de reparació, i es traslladava per tal d'ampliar «les seccions de construcció i reparació de bicicletes i motos». O sia, en una botiga de 'cicles' tan aviat venien màquines de dos rodes amb o sense motor. 

Al programa de festa major, calia començar amb la missa cantada amb orquestra, a l'església vella encara. Tres centres culturals, cadascun per a la pròpia parròquia ideològica (de catòlics a republicans), ja fos al Centre Jaumista carlista, l'Amistat o Centre Republicà, a l'Amista Els balls privats només per a socis, els públics amb portes obertes. Molt interessants els actes de l'Agrupació La Tarota que oferí curses de toros, cicles i motocicles.

El partit de futbol d'aquell any enfrontà l'acabat de crear Sporting Club Mollerussa amb el primer «team» del Cervera. 

1919. Mollerussa.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

El Teatre Foment mollerussenc era un dels escenaris teatrals de la vila, al costat de la renovada sala de l'Amistat, a on també s'hi feien representacions. Aquella festa major al Foment programaren sarsuela, amb la companyia «Ópera Espanyola», gènere teatral musical molt en voga i popular entre el públic català. Fou una de les vies de penetració del castellà entre les classes populars més decisiva i determinant. La companyia portava orquestra en directe, amb setze músics dirigits per Amadeu Cristià, reconegut compositor barceloní del tombant del segle XIX al XX. S'hi citen els noms dels intèrprets musicals de tenor, baríton, baix, dos tiples o sopranos, i un tenor còmic. Aquest darrer s'exercia en passatges de coloratura extremament aguda, i no sempre els papers havien de ser per força humorístics. 

S'aprofità per inaugurar una «immensa i estupenda» i «complerta il·luminació de teatre i frontispici». Se n'aprofità l'orquestra per fer-hi també balls, i hi destaca l'habitual sessió musical matinal, de migdia més ben dit, dit «concert-vermouht». A les 12, hora oficial, que era una hora una mica més tardana que la tradicional al país. A l'Estat (espanyol) els horaris s'unificaren per decret al 1901, però el costum tradicional costà de canviar. 

Als balls de tarda, diu al lateral esquerra que el públic podrà assaborir les anomenades coques d'ou mollerussenques. Al lateral dret, s'hi especifica que a cada concert de tarda al Cafè Foment hi haurà «un solo obligat a cada concert».


20200803

[2192] Poblet, 1921

1921. Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la Conca de Barberà.
«La Hormiga de Oro», 19 de febrer (BDH).

L'abandó del monestir des de l'exclaustració del segle XIX va durar gairebé un segle, fins que al 1930 començarien les primeres obres de restauració. Aquell 1921, el conjunt fou declarat Monumento Nacional de l'Estat (espanyol).
1921. Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la Conca de Barberà.
«La Hormiga de Oro», 19 de febrer (BDH).

1921. Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la Conca de Barberà.
«La Hormiga de Oro», 19 de febrer (BDH).

El nostre gran Monestir, panteó reial, en la descurança més absoluta.
1921. Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la Conca de Barberà.
«La Hormiga de Oro», 19 de febrer (BDH).

Les tombes reials fetes malbé, i després restaurades per Frederic Marés. 


20200731

[2190] Les escoles noves d'Artesa de Lleida, 1919

 Anys 1920. L'escola d'Artesa de Lleida (el Segrià).
 «L’escola d’Artesa de Lleida (1700-1916), des de les primeres notícies al nou edifici escolar»Felip Gallart i Fernàndez, Josep Gallart i Fernàndez, «Shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià», núm. 4, 2017, pàg. 48-57.
1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).

1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).
No s'hi esmenta la llengua en què es feren els parlaments. La diglòssia encara era molt forta (en molts àmibts avui dia encara ho és, després de cent anys), i la presència de la militarada no fa presagiar tolerància lingüística amb la llengua de la gent que havia d'anar a l'escola (com avui passa encara a molts jutjats i comissaries). Quan arriba el torn del Sr. Moles, però, l'articulista precisa: «pide dispensa para que se permita hablar a sus amigos en su lenguaje natural i común al orador y a los oyentes». Demanar permís per ser qui som, un dels trets més característics de les societats oprimides. 

En el parlament del director de l'Escola Normal, s'hi digué que ara que l'edifici ja s'aixecava, ara era l'hora dels artesencs: de portar-hi amb regularitat els fills per tal que l'escola pogués fruitar, i que quan disposin d'un bon mestre, l'atenguin i segueixin en les iniciatives que proposi. El Gobernador Civil (espanyol), entre altres referències, dedicà «sentidas y galantes frases al sexo femenino, tan dignamente represenado en la fiesta», cosa que dona fe de la talla intel·lectual i humana del personatge. La cerimònia acabà amb un ball popular a on el jovent i alguns dels convidats hi prengueren part.  

«Tot i la forta pluja que va descarregar durant la col·locació de la primera pedra, l’acte fou molt solemne. Feta la benedicció pel bisbe, a causa de la pluja no es pogué col·locar el pergamí commemoratiu, confeccionat pel pintor lleidatà Paco Marcé, el qual fou signat per les autoritats a l’ajuntament, i les mateixes autoritats i els assistents pogueren examinar els plànols del nou edifici. A continuació, en una gran sala habilitada per a l’ocasió, se serví un dinar per a tres-centes persones: «servit admirablement per lluïdes i hermoses noies d’Artesa». Abans, però, es repartí menjar «a tants pobres com hi acudiren», que «per cert foren molts» reblava la premsa de l’època.39 En el brindis, el senyor Joan Moles fou el més aplaudit ja que havia estat, de fet, el gran valedor del projecte a Madrid», dins «L’escola d’Artesa de Lleida (1700-1916)...»         

S'hi afegeix que l'escola fou acabada al 1918, però com que el contractista (de l'Albagés) no havia cobrat les subvencions de l'Estat, es resistia al lliurament de les claus. Tampoc no hi havia diners per a mobiliari i equipament escolar. Amb un gran edifici, doncs, però a empentes i rodolons, l'escola artesenca començà a caminar cap a començament de 1921. 
1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).
Anuncis de llibres de la llibreria i impremta de Josep A. Pagès, la centenària impremta lleidatana, ara en plena ebullició com una de les editorials catalanes més destacades. També ens porta records l'anunci de les «mesas bipersonales», aquelles baluernes de fusta amb el forat per al tinter i seients que s'aixecaven, que havíem encara tingut a l'escola en la nostra més tendra infància. Després, arribarien les taules i cadires de fòrmica.
1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).
Algunes obres catalanes que es venien per a l'ensenyament de les lletres als xiquets: un parell d'antologies o aplecs de poetes i escriptors del segle d'Or i de la Renaixença, i una tria dels versos de Maragall, «malaguanyat poeta que Catalunya plora encara», a mitja pesseta l'exemplar.

20200628

[2171] L'Exposició Agrícola lleidatana de 1928

1928. Lleida. Exposició agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
L'estand de la Confederació Sindical Hidrològica de l'Ebre, al xalet dels Camps Elisis.
1928. Lleida. Exposició Agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
La pàgina del diari dedicada a la nostra ciutat.
1928. Lleida. Exposició Agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
Les necessitats socials i econòmiques de les nostres comarques, moltes de les quals avui encara perduren, obren aquesta pàgina sobre la Lleida que s'esperava del segle XX a les portes de l'Exposició Agrícola d'aquell any als Camps Elisis. Sengles articles de Manuel Florensa i Romà Sol sobre els Canals d'Aragó i Catalunya, i d'Urgell completen el reportatge.

El breu resum sobre el canal més a ponent de les comarques ponentines, que amb l'aigua de l'Éssera i del pantà de Barassona, llavors en construcció al límit occidental de la Baixa Ribagorça, posa de relleu la importància de l'aigua per al futur de les nostres comarques. Amb l'impuls agrícola, no es dubtava que «Lleida serà dintre pocs anys una ciutat de més de cent mil habitants». L'ensulsiada de la guerra va retardar aquell ascens fulgurant del primer terç del segle XX.
1928. Lleida.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
Un repàs dels intents històrics de la construcció del Canal d'Urgell, des dels temps de Carles I al segle XVI. La concessionària se'n quedava el novè de les collites. El trànsit de vagons d'alfals a les estacions de Tàrrega, Borges i Mollerussa havia augmentat entre 1910-20 de manera inconcebible. Això després de vèncer uns primers anys de reg desoladors, quan l'entollamenta de les aigües arruïnava els conreus i expandia el paludisme. «Vençuts els contratemps d'aquelles dècades heroiques, l'aigua fecundant transformà l'estepa en jardí, i feu d'aquella terra pobra i mísera de 1850, la rica i cobejada que avui tots coneixem». Llavors hi havia a Lleida la campanya per a la construcció del subcanal, que arribaria als anys republicans. La Confederación Sindical  Hidrográfica de l'Ebro s'encarregava de l'impuls tècnic dels projectes. Passats cent anys, aquesta regulació tècnica que ostenta com a organisme del govern (espanyol) es veu del tot supeditada a les directius polítiques (espanyoles), que n'impedeixen la participació del nostre Parlament en la presa de decisions. És el país que, de moment, tenim dins d'aquell Estat, a la recerca de millors temps republicans.
1928. Lleida.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
La sucursal de Ferran del Banc de Catalunya.


20200530

[2155] Primeres notícies del foot-ball lleidatà, més

Anys 1930. Foot-ball lleidatà.
Un cromo col·leccionable del centrecampista J. Castillo, del FC. Joventut, de la Joventut Republicana de Lleida, fundat al 1918. Els 'sants', com se'n deia abans per influència de les estampetes religioses, els portaven de regal les capses o paperines de «Caramels L'ARC».
1912. Foot-ball lleidatà. Balaguer.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 7 de desembre (FPIEI).
Sembla que la introducció del futbol a Lleida i als nostres pobles vingué sobretot del treball físic escolar. També a Balaguer, a l'escola Pia. Durant la celebració de la festa de la Immaculada, a la tarda s'hi jugà al pati «un gran partit de foot-ball, entre dos bandos de nois que van als escolapis». Així doncs, començava a donar prestigi fer-ne anunci públic i tot.

1912. Foot-ball lleidatà. Juneda.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 28 de desembre (FPIEI).
Aquell setembre de 1912 sembla que fou prolífic per al foot-ball a les nostres comarques, i també a Juneda, «centre vinater de tots los pobles de l'entorn», un grup ben actiu de jóvens estudiants de la vila s'organitzen per fundar l'Sport Club Junedenc per tal de «promoure l'afició a jocs tan saludables i dignes de recomanació com són los d'aire lliure, entre ells lo foot-ball, law-tennis, etc.»

Ja tenien en aquell moment en marxa un equip de futbol, «que sovintet realisa macths... en los grandiosos jardins del Cine Junedense, arrendat a l'efecte».
1913. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 15 de febrer (FPIEI).
En temps de «fira... concorreguda tant d'animals de peu rodó com de boví», s'hi jugaren aquell febrer almenys dos partits de futbol entre els equips anomenats Espanyol i Català, de joves mollerussencs, i que poc no se'n devia faltar si no representaven l'un, les dretes, i l'altre, els republicans. El segon matx, «molt empenyadíssim», acabà amb empat a un «gol», que ja no s'hi escriu amb l'anglicisme original habitual goal.

1913. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
«El Ideal», de 23 de gener (FPIEI).
El diari de la capital lleidatana ja se'n feu ressò al gener, d'aquests partits a Mollerussa. Al text, el corresponsal periodista, que també era un futbolista local (segons que signa), s'hi recull la pronúncia habitual del topònim, Mullerussa, amb u.

Els partits foren organitzats per una colla de jóvens entusiastes mollerussencs, i a imitació dels noms dels clubs barcelonins i segons preferències de cadascú, constituïren dos equips dits Espanyol i Català. Eren de futbol 7, perquè no degueren trobar més que una catorzena de jugadors interessats. Ves a saber si, a més, coincidí que els uns eren de famílies conservadores dretanes i els altres, més republicans o liberals. No m'estranyaria gens. Disposaren de jutge i tot, o sigui, àrbit, sembla que ben considerat.
1913. Foot-ball lleidatà. Juneda.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 9 de desembre (FPIEI).
A Juneda, l'estiu següent s'insisteix en la idea que els estudiants que retornaven a la vila, des de Lleida o des de Barcelona, eren els qui fomentaven l'esport del futbol. No s'hi parla del club que intentaren fundar l'any anterior, però sí que l'ajuntament els cedia una esplanada per al joc a la bassa bovera.
1914. Foot-ball lleidatà.
«El Ideal», de 12 de juny (FPIEI).
La constitució del primer club lleidatà, el Club de Foot-ball Lleida, tingué lloc l'11 de juny d'aquell any, amb Manuel Andreu de president. Al cap de deu dies, al 22 de juny, es constituí l'Associació Foot-Ball Lleida, que reuní una setantena de socis, presidida per Mario Sol. La proximitat de la fundació de tots dos clubs fa suposar una renyida rivalitat, probablement també de classe social i ideològica.
1914. Foot-ball lleidatà.
«El Ideal», de 13 de juliol (FPIEI).
Convit al Foot-ball Lleida (al Club o a l'Associació?) per jugar a la festa major de Sant Llorenç a Osca, i també a Tarragona. Se'ls demana, als futbolistes lleidatans, que llavors eren tots locals (com a gairebé tots els equips del país), que s'esforcin en els entrenaments diaris de cada tarda al camp de Gardeny. No en sabem l'hora, però a ple juliol, la calorada i la suada les tenien assegurades.
1914. Foot-ball lleidatà.
«El Ideal», de 28 de juliol (FPIEI).
La notícia de constitució del segon club futbolístic local, l'Associació Foot-Ball Lleida, del qual se n'anomenen el porter, els defenses, els centres i els davanters. S'hi aclareix que és aquest equip el convidat a Osca i el que s'entrena a Gardeny.
1917. Foot-ball lleidatà.
Revista «El Bedel», de 15 de desembre (FPIEI).
Avançada aquella segona dècada del començament de segle passat, l'anunci del material esportiu futbolístic ja es destacava per sobre dels articles d'altres esports. El futbol havia arribat a la fi a les nostres comarques per arrelar-hi ben fort, com a tot arreu.
1902. Foot-ball i futbol.
«Los Deportes», de 24 d'agost (ARCA).

Un article d'Antoni Viada en aquesta revista barcelonina citava que a «La Veu de Catalunya», el redactor anomenat Corredisses havia adoptat fonèticament el mot anglès a la llengua catalana com a futbol, «que es como pronuncia todo el mundo en Cataluña» la parauleta original. I a més a més, llavors, tothom ho feia amb el mot ben agut, com encara és ben oficial avui (i per això no s'accentua), tot i que més d'un locutor esportiu se n'ha oblidat o no ho ha sabut mai.

En els diaris en espanyol de l'època també es començava l'adaptació dels mots originals anglesos, que en el món de l'esport, van originar una autèntica allau en aquelles dècades del tombant dels segles XIX al XX. Encara no s'imaginaven l'allau d'anglicismes que arribarien, en tots els àmbits de la vida, decennis més endavant i fins avui, que al nostre país si no poses nom anglès al negoci, empresa o producte, no llueixes. L'article també constata com el foot-ball rugby ja havia de portar aquest cognom per no ser confós amb el foot-ball que es jugava només amb els peus, i que se n'acabarà quedant el nom, tot i haver-se creat amb posterioritat a l'altre esport, ara dit només rugby, i que fou primer a dir-se foot-ball a l'Anglaterra de mitjan segle XIX. 
1902. Foot-ball i futbol.
«Los Deportes», de 30 de març (ARCA).

Uns pocs mesos abans, el mateix articulista havia obert el debat de la traducció del nom de l'esport a l'espanyol. De les sis propostes que cita, cap no inclou l'adaptació fonètica ni a futbol o fútbol. És ben probable, doncs, que el primer testimoni del mot futbol a les llengües peninsulars fos el del català. Fins i tot en castellà, durant una bona colla de decennis la pronunciació aguda fou habitual, després substituïda per la pronúncia plana importada dels dialectes espanyols americans (DCECH).

En el món esportiu català, en canvi, la tendència general fou adoptar el vocabulari anglès a la pronúncia de la nostra llengua, sense traduccions calcades del tipus 'pilota-peu' ni 'pilota-mà' (handbol) ni 'pilota-cistella' (bàsquet). En el món futbolístic, el treball de recuperació de la terminologia pròpia dels decennis de la primera meitat del segle XX, fou un dels referents de la qualitat lingüística de les transmissions del mestre Joaquim M. Puyal.

1919. Foot-ball lleidatà.
El magnífic complex poliesportiu de la Joventut Republicana de Lleida marcà un punt d'inflexió ja definitiu per a la pràctica esportiva dels lleidatans. Les modernes instal·lacions, pagades exclusivament pels mateixos socis republicans, foren modèliques a la Catalunya de fa cent anys. El plànol és ben indicatiu de la distribució dels espais del Camp de Sports, amb les columnes de l'entrada (conservades encara al carrer Rovira Roure). En entrant, s'hi trobava un petit llac i el velòdrom central n'ocupava la part central, testimoni de la gran importància del ciclisme com a primer gran esport de la ciutat en aquell tombant del segle XIX i començament del XX. A la dreta, la piscina de competició i els camps de tennis, i a l'esquerra, al mateix espai que ocupa actualment, el camp de futbol. També hi hauria espais per al frontó, gimnàs, patins, tir i jocs d'infants.
Projecte d'Adolf Florensa, arquitecte lleidatà de gran projecció, d'estil racionalista i noucentista. 
Anys 1930. Foot-ball lleidatà.
Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», en aquesta ocasió del migcampista J. Pérez del FC. Lleida de la Penya Salvat. Als anys 20 i 30, la rivalitat dels diversos clubs de ciutat degué fer vendre molts i molts cromos futbolístics, potser llavors no només cosa de xiquets. 
Anys 1930. Foot-ball lleidatà.
L'alineació del FC. Lleida just als inicis de la dècada republicana del segle XX. La casa de caramels basca 'La Aldeana' feia aquestes cartolines per empegar-hi els jugadors, un model de col·lecció que es mantindria durant tota la postguerra. Quan érem petits, molt vàrem fer col·leccions similars. 

1923. Foot-ball lleidatà.
Els partits de futbol esdevingueren habituals a les festes majors amb el temps, i fins fa quatre dies, a tots els nostres pobles durant tot el segle XX. En aquesta ocasió el FC. Joventut havia convidat un equip del nord espanyol, a on el futbol havia quallat amb força per la influència anglesa directa. Quan es convidava un club foraster, s'aprofitava el viatge i se'n feien diversos partits.
1924 ca. Foot-ball lleidatà.
El cartell és potser de la festa major de maig de l'any següent. No devia resultar fàcil per a la Paeria triar l'equip que representava la ciutat a cada festa major, de manera que, probablement, se n'anaren fent torns. En aquesta ocasió són tres els equips barcelonins convidats a jugar contra el FC. Lleida.
1926. Foot-ball lleidatà.
Plattko, el llegendari porter del Barça, com a gran reclam per al partit contra el Joventut FC., a la diada de la segona Pasqua, 5 d'abril, al Camp d'Esports republicà.
1919. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
Revista «Urgell-Segarra», núm. 16, d'11 de maig 
(FPIEI).

Programa de la Festa Major mollerussenca amb l'anunci d'un match o partit de futbol entre l'Sporting Club Mollerussa amb el primer team del Cervera. 
1919. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
Revista «Urgell-Segarra», núm. 16, d'11 de maig 
(FPIEI).

Un articlet a la revista reconeix l'augment de l'afició al futbol de jóvens i grans al poble, des d'un to ben moralitzant. Llavors es creia que el futbol feia «homes robustos». Cent anys després, només hi veig a tot el món, i potser m'erro, corrupció, diners, evasió fiscal, insults, agressivitat, nacionalisme barat, panem et circenses. No pot ser, oi? Segurament estic equivocat, doncs. 
Anys 1930. Foot-ball lleidatà. 
Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», de l'extrem dret A. Moragues del FC. Joventut Republicana de Lleida.
Anys 1930. Foot-ball lleidatà. 
Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», del porter J. Prenafeta del FC. Joventut Republicana de Lleida.
1928. «Caramels L'Arc», Lleida.
Revista «Lleida», de 25 d'octubre (Sol-Torres, UdL).

Amb botiga, probablement també fàbrica, al carrer Democràcia 26, entre els carrers Carme i Magdalena, al moll de l'os comercial i de passeig de la Lleida d'aleshores. Molt més poblada que ara, en dits carrers, d'a on la gent va anar fugint cap al final del segle.