Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pleyan i de Porta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pleyan i de Porta. Mostrar tots els missatges

20200511

[2146] Sant Llorenç al 1880

1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Una esplèndida fotografia de Sant Llorenç, de les primeres que s'hi van fer al segle XIX. Hi apreciem, doncs, l'església medieval abans de la reconstrucció a què hagué de ser sotmesa després de la guerra de 1936.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

En aquell temps, i durant molts segles en la història de la ciutat, en cridava l'atenció l'esvelt i alt campanar. Les graelles de les alimares que encara hi havia encastades a les parets, testimonis dels vells temps passats, només s'encenien ja en la diada del sant patró parroquial, al 10 d'agost.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Referència a l'escut del «gall posat de costat i en actitud vigilant» que s'hi veu al porxo de la portalada de l'antiga poderosa família medieval lleidatana dels Gallart, propietària de l'església de Sant Jaume a la cantonada del carrer Major amb el carrer Cavallers, al costat de la qual tenia l'antic palau residencial. Ells foren els costejadors del campanar i obra gòtica de Sant Llorenç.

La teulada era ja refeta i segons l'autor, «l'enlletgeix». El campanar té 77 graons d'alçada, amb quatre campanes, «notable la major», i el capiró superior encara en té 26 més, d'escales. La portalada romànica («bizantina» en terminologia del moment) de la nau central, i única de la primera construcció, donava, temps era temps, al fossar o vell cementiri.  
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls de l'església, amb algunes de les canonades de les antigues guerres visibles al campanar.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descripció de la portalada de la façana principal, amb dosser i porxo inclòs. S'hi transcriuen les paraules que Piferrer li dedicà en la seua obra de la primera meitat del segle XIX. 
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La factura de la fàbrica n'és testimoni de l'antiguitat. Encara avui, i llavors també, sorprèn l'escassa llum que hi trobem a l'interior. 
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls de la fàbrica, de l'altar major gòtic, i dels altars laterals.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La plaça de Sant Josep de gairebé fa cent cinquanta anys, si fa no fa igual com devia ser al segle XVIII, quan fou catedral de la ciutat durant bona part de la centúria.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El dia 5 de gener s'hi celebrava la festivitat del Sant Crist del Miracle, al qual els lleidatans tenien gran devoció. 
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Un dels sepulcres de l'església, a la capelleta d'entrant a mà dreta de la porta del campanar, amb un camper d'escacs a banda i banda, símbol medieval del comtat urgellenc. 
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'epitafi del sepulcre remet al 1331, i s'hi descriu al sebollit com a ciutadà de Lleida.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Altres inscripcions sepulcrals, com la dels Gallart del segle XV.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

A les amples lloses del paviment, altres epitafis s'hi poden anar llegint, «pertanyents a altres tants feligresos de la mateixa parròquia, així pagesos com menestrals que tingueren  sos sepulcres en Sant Llorenç, fins que per Reial Ordre de 1809, se manà construir los cementiris generals fora de les poblacions per acabar amb la costum de l'enterrament en les esglésies». Destaca l'autor la senzillesa d'aquestes lloses, sovint només amb el nom, l'ofici i alguna eina pròpia de la professió del difunt.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'any 1708 l'església fou convertida, de sobte, en catedral, després de la submissió borbònica (espanyola) de la ciutat, fet que perdurà per 73 anys fins a la consagració de la Catedral Nova al maig de 1781.
1902. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
Una carta postal de començament de segle XX amb la factura tradicional de l'església, a on sembla que hi hagué un rellotge i tot. La fotografia podria ben bé ser de Victorià Muñoz, autor de moltes de les vistes de Lleida per a la casa editora Hauser i Menet, en aquells temps que les postals s'escrivien per davant. 
 2020. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
La vista de la nau principal. 

20200412

[2120] La Catedral Nova del segle XVIII


1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Una de les primeres, si no la primera, fotografia de la Catedral nova lleidatana. Al fons, encara s'hi veu la capella de l'antic convent mercedari que calgué enderrocar per a la construcció de la catedral (1761).
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El 15 d'abril de 1761 se'n col·locà la primera pedra, a la fins aleshores gran esplanada de la Plaça de l'Almodí, mitja centúria després que al 1707 les tropes borbòniques (espanyoles) ocupessin la Seu Vella com a quarter des d'on subjugar la ciutat. Al 3 de març de 1708, els oficis catedralicis començaren a fer-se a l'església de Sant Llorenç, que feu les funcions durant tots aquells anys de catedral.

Al pas per la ciutat del rei (espanyol) Carles III, al 25 d'octubre de 1759, en retornant del regne de Nàpols, a on els Borbons espanyols hi governaven des de 1734, el Capítol catedralici veié l'oportunitat «d'una fructuosa temptativa de millorament».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Se li demanà al monarca d'aixecar una catedral de nova fàbrica a la part baixa de la ciutat, exactament entre la plaça de la Bladeria i la de l'Almodí. El rei aportava també fons econòmics, fins a dos-cents quaranta mil rals anuals fins al seu acabament, a canvi que la ciutat renegués per sempre a la recuperació de la Seu vella per al culte.

La col·locació de la primera pedra fou tota una efemèride, plena de totes les autoritats, «representants de totes les classes i gremis, i amb lo nombrós concurs d'aquesta població, no menys considerable gentiu de moltes altres de circumveïnes, tant com de Catalunya, de Aragó, part del qual territori entra en la jurisdicció d'aquesta mitra». Processó i àpat abundós. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Fou dia de festa al carrer, amb «jolives cobles i vistoses danses populars, feta venir expressament alguna d'aquestes del Camp de Tarragona», per acabar amb un magnífic castell de focs artificials. 
Sense cap interrupció durant els anys d'obres, amb quatre lustres el nou edifici fora acabat, i al 27 de maig de 1781 s'hi dipositaren les relíquies a l'altar major, la nit de vetlla i la solemne missa consagratòria de l'endemà.

Ja en aquells temps, com passa ara de vegades entre els mandataris de l'Estat (espanyol) i els del nostre govern, hi hagué problemes de protocol, i els Paers de la ciutat no hi assistiren «per haver-se atravessat litigi tocant a la preferència de assientos» amb les autoritats governatives espanyoles. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

No fou un bon any per al cereal. Sembla que les festes d'inauguració foren portades amb poca lluentor, atès que es venia d'un període de males collites, i el preu del blat aquell maig s'havia abaixat de 18 a 11,5 pta «per lo bé que s'apariaren les terres a benefici de pluges tan constants que no hi hagué tres dies seguits en què deixassen de caure».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Menció de l'arquitecte i primer director de l'obra, l'enginyer Pere Màrtir Cermenyo, després reemplaçat pel mariscal de camp Francesc Sabatini. L'estil arquitectònic no suscità cap dubte per «lo general apassionament per l'arquitectura clàssica, llavors de predilecte cultiu».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Per a un home d'ideals arromanticats i medievalistes, pròcer de la Renaixença lleidatana, com era l'autor de l'article, Lluís Roca i Florejacs, l'estil de la Catedral nova fou considerat horrorós, «donant-se així a la fàbrica un aspecte gentílic llastimós, per molt que la facin estimable sa magnitud, sa correcció de formes, la distribució de ses parts i l'harmonia de totes elles». Aquest menysteniment de la Catedral Nova d'alguna manera ha perdurat amb els anys. Encara avui és un monument poc considerat pels lleidatans, sempre som més amatents a mirar amunt, a la vella Seu. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descripció arquitectònica.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

A banda de l'altar major, la catedral disposa de 14 altars laterals.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Llistat dels sants venerats en les 14 capelles laterals
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Resta d'altars i capelles de la nova catedral. A la nova Seu hi foren dipositats al 26 de novembre de 1781, les restes portades de la Seu Vella del rei Alfons III el Benigne.

Se'n destaca el cor com una de les meravelles de la nova catedral, cremat durant la Guerra civil de 1936.
1936. Catedral Nova de Lleida.
La crema de la catedral a l'agost del 1936, al pas per la ciutat de la divisió anarquista dels 'Aguiluchos', una exacerbada milícia paramilitar de la FAI que es dirigia al front d'Aragó. A la cantonada amb el carrer la Palma, s'hi veuen uns quants mobles cremant. «Això va suposar la pèrdua d'irreparables testimonis artístics, com el magnífic cadirat del cor (Lluis Bonifàs, 1774) i els retaules de Juan Adàn a finals del S.XVIII. També es va perdre la Font de les Oques (Salvador Gurri, 1801) o el conjunt noucentista del presbiteri, dissenyat per Joan Bergós, amb imatges de Rafael Solanic i pintures de Francesc d'Assís Galí» (viqui).
1938. Catedral Nova de Lleida.
Aspecte de la catedral després dels incendis revolucionaris del 36 i de passada tota la guerra.
1952-56. Catedral Nova de Lleida.
Obres de reconstrucció de postguerra.
1952-56. Catedral Nova de Lleida.
Les obres de reconstrucció foren executades per Regiones Devastadas del règim franquista (espanyol). Per l'ull, hi veiem la torre del convent de Santa Clara i al fons Gardeny.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Dos orgues hi foren instal·lats. Ben sabut és que el capítol catedralici de Lleida no es mocava amb mitja màniga, i era un dels més enriquits i per això desitjat del país. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descripció de frescos i quadres artístics ornamentals.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Retorna l'autor a desmerèixer la factura neoclàssica de l'obra, i es lamenta que Lleida «hagi de congregar-se en un temple gran i no grandiós, que ni té història ni guarda tradició que l'enaltesca».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El lament final és per als rebesavis que no saberen lluitar «di millor manera i amb més productiu empenyo, si no en deslliurar de son captiveri al temple antic, en procurar sisquera la compensació més aproximada». No li ha estat fàcil, doncs, ni li és encara, a la Catedral Nova, viure físicament i històrica als peus de la Seu Vella. De fet, ni campanar ni campanes li posaren, hi ha hagut de manllevar tothora les medievals i seculars Silvestra i Mònica del campanar antic. 
Anys 1950. Catedral Nova de Lleida.
L'enderroc de l'església de l'antic convent mercedari contigua a la Seu nova deixà l'espai lliure, a on s'hi farien les escales que pugen al carrer del Governador Montcada, a l'esplanada del qual ja s'hi construí de seguida.
Anys 1960. Catedral Nova de Lleida.
El carrer Vila de Foix. Llavors s'hi podia entrar i, passant per davant la catedral, enfilar cap al carrer de la Palma.


20180403

[1823] D'història camarasina

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Camarasa vista des de l'altre costat del Segre, en la que deu d'ésser, probablement, la fotografia més antiga de la població.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La història del Marquesat de Camarasa, en la florida prosa dinovesca, sovint encara acastellanada, del cronista lleidatà.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls de la població, amb el vell pont romànic encara en ús, tot just a la sortida del poble, ajagut entre el castell dominador a l'una banda i l'església parroquial a l'altra.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La ressenya històrica va a retombar al poblament prehistòric de la contrada, en les coves del Mont-roig, en particular «la cèlebre Cova del Tabaco, anomenada així per la semblança que té amb lo rapé la terra que hi ha... i que barrejaven amb aquell los traficants».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La Cova del Tabac «se troba situada a tres kilòmetros de la vila i té més de 400 metros de fondo per 40 d'amplada i considerable elevació en la bòveda. L'adornen multitud d'estalactites i estalagmites de variades i capritxoses figures, semblant unes, cascades d'aigua, i altres columnes, i panteons algunes, de totes les quals degoteja contínuament aigua potable, així mateix que de la volta, poblant-la a la vegada milers de muricecs, que la fan més fantàstica».

A la cova, hi destaca també una cambra reservada, a la qual només s'hi entra per «un forat i encara arrossegant-se per terra, mes aquest treball és prompte recompensat per l'hermosa vista»: una sala de 30 metres quadrats, d'alta volta, a on les parets «formen un verdader orgue amb ses trompes».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La pujada fins a la cova i a les parets del Mont-roig és actualment una esplèndida ruta senderista, amb magnífiques vistes sobre Camarasa i el Segre, amb un desnivell des del riu de 400 m., «que és espadada verticalment per aquesta part i tota ella de penya». Una segona cova, dita de l'Escaleta «per necessitar-se d'una escala de mà per a penetrar-hi», té l'entrada «tan petita que sols hi pot passar una persona. Aquesta cova és moltíssim més gran que l'altra, tota de pedra amb incrustacions d'estalactites i estalagmites, les més capritxoses». És tan gran que «dos o tres hores s'empleen a recórrer aquesta meravella de la naturalesa», desconeguda fins al 1859, quan un llenyataire la va trobar... plena d'excrements de muricec, excel·lent adob natural.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Una de les torres quadrades de l'antiga fortalesa medieval. 

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Encara alguns apunts més sobre l'home prehistòric.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El castell sarraí degué d'ésser cabal per al control del territori, amb les rutes que obrien els dos rius que hi conflueixen, i sembla que ja disposava de les dos torres quadrades, «les quals no tenen porta d'entrada, i aquesta devia verificar-se amb escales de fusta o corda, penetrant per ses finestres. Així mateix coronaren de torellons o talaies les crestes de les serres més altes que envoltaven la vila, des de les quals se comunicaven per mitjà de fogueres amb la torre d'Almenara i altres».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls del Marquesat medieval, que passà per venda de la casa d'Urgell a la casa reial a final del segle XIV. 
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Novament posat en venda, i no volent els habitants tornar al domini comtal urgellenc, fou adquirit finalment per la Paeria lleidatana al 23 de març de 1396, que en tingué propietat durant 25 anys, fins al retorn a mans de la casa reial al 1414.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Celebra l'autor les notícies històriques recollides a l'arxiu de la població, segons les quals «se demostra que lo sufragi femení s'exercitava en Camarasa en lo segle XIV, cinc segles abans que es tornés a tractar en les nacions més avançades si se li havia de concedir a la dona aquest dret». L'autor el troba verificat a «les reunions... en la plaça pública, després de ser convocats los veïns a toc de campana».

Referències als llogarets de Merita, Palous i Vall d'Arnes, arrasats ja a la fi de l'Edat Mitjana en les guerres contra el comtat de Foix, que pretenia la corona aragonesa després de la mort del rei Martí. 



1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Gravat amb un apunt d'un carrer de la vila de faisó medieval. 
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Durant la Guerra dels Segadors, «Camarasa fou teatro d'una lluita acarnissada per disputar-se la possessió del pont». 
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Setge a la vila del Mariscal de Harcourt, amb les tropes franceses al servei de la Primera República Catalana. «Los castellans se resistiren molt al principi, mes a la fi hagueren de retirar-se al castell» fins que es donaren. El pont restà assegurat de la part francocatalana, impedint el pas dels espanyols a la plana urgellenca.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Durant un episodi de la Guerra del Francès fou destruït pels invasors (francesos) un dels arcs del vell pont medieval «a barrinades». Al 1822, al 1835, al 1848, al 1854, Camarasa fou objecte d'alguna acció bèl·lica, prova de la importància del pont com a nus de comunicacions. En la darrera guerra (en l'època de l'autor), i per impedir el pas a les tropes carlines, fou novament destruït l'arc de fusta del pont, «amb què se substituí lo que destruïren los francesos en 1811».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Creu l'autor que el futur de la vila vindrà marcat per l'aleshores projectat «camí de ferro de la Pallaresa, tota vegada que tindrà en ell estació pròpia». El projecte definitiu, però, faria girar el camí cap al nord després de Sant Llorenç de Montgai, deixant Camarasa sense tren. En aquell temps, tenia la vila cap a 1.900 habitants.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'església parroquial és de 1737. «És esvelta i elegant esta església, que costà més de 25.000 lliures catalanes, sense comptar els ports dels materials».

«Reguen l'horta d'aquesta vila una sèquia del Canal d'Urgell, altres tres d'antigues, i una gran nòria de fusta d'11 metros de diàmetre que acondueix l'aigua per un aqüeducte a l'horta». Segons l'autor es tractaria ja d'una construcció del temps de l'ocupació sarraïna.

A cent metres de l'aiguabarreig, damunt la Noguera Pallaresa, «s'hi troben les ruïnes del Pont del Diable, la qual per tindre la pila del mig assentada sobre la roca, al ser soscavada pel corrent de la Noguera aquí impetuosa, van caure les arcades junt amb aquella». El gust arromanticat de l'autor va fer que s'adonés que «aquest lloc així com lo de la confluència dels dos rius esmentats és de lo més pintoresc i agradable en istiu, per l'abundància de ses fonts fresques i cristal·lines, per lo agrest dels paisatges i lo escarpat de sos grandiosos penyals, entre els quals es repeteixen els ecos d'una manera notable». En mala hora, tot colgat a començament del següent segle per la cobdícia del capitalisme hidroelèctric, anomenat eufemísticament 'progrés'.

La presa del Canal Auxiliar no es faria a Camarasa, sinó a Sant Llorenç. A començament del XIX, hi hagué un intent de construcció, «del qual ne resta encara part de la presa que es construí a 2 kilòmetros de la Vila i hagué d'abandonar-se amb motiu de les revoltes que sobrevingueren».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Comentari de l'escut parlant de la vila, que mostra una cama nua, o sigui, rasa, i encès comiat encomiàstic.