Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pleyan i de Porta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pleyan i de Porta. Mostrar tots els missatges

20180403

[1823] D'història camarasina

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Camarasa vista des de l'altre costat del Segre, en la que deu d'ésser, probablement, la fotografia més antiga de la població.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La història del Marquesat de Camarasa, en la florida prosa dinovesca, sovint encara acastellanada, del cronista lleidatà.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls de la població, amb el vell pont romànic encara en ús, tot just a la sortida del poble, ajagut entre el castell dominador a l'una banda i l'església parroquial a l'altra.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La ressenya històrica va a retombar al poblament prehistòric de la contrada, en les coves del Mont-roig, en particular «la cèlebre Cova del Tabaco, anomenada així per la semblança que té amb lo rapé la terra que hi ha... i que barrejaven amb aquell los traficants».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La Cova del Tabac «se troba situada a tres kilòmetros de la vila i té més de 400 metros de fondo per 40 d'amplada i considerable elevació en la bòveda. L'adornen multitud d'estalactites i estalagmites de variades i capritxoses figures, semblant unes, cascades d'aigua, i altres columnes, i panteons algunes, de totes les quals degoteja contínuament aigua potable, així mateix que de la volta, poblant-la a la vegada milers de muricecs, que la fan més fantàstica».

A la cova, hi destaca també una cambra reservada, a la qual només s'hi entra per «un forat i encara arrossegant-se per terra, mes aquest treball és prompte recompensat per l'hermosa vista»: una sala de 30 metres quadrats, d'alta volta, a on les parets «formen un verdader orgue amb ses trompes».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La pujada fins a la cova i a les parets del Mont-roig és actualment una esplèndida ruta senderista, amb magnífiques vistes sobre Camarasa i el Segre, amb un desnivell des del riu de 400 m., «que és espadada verticalment per aquesta part i tota ella de penya». Una segona cova, dita de l'Escaleta «per necessitar-se d'una escala de mà per a penetrar-hi», té l'entrada «tan petita que sols hi pot passar una persona. Aquesta cova és moltíssim més gran que l'altra, tota de pedra amb incrustacions d'estalactites i estalagmites, les més capritxoses». És tan gran que «dos o tres hores s'empleen a recórrer aquesta meravella de la naturalesa», desconeguda fins al 1859, quan un llenyataire la va trobar... plena d'excrements de muricec, excel·lent adob natural.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Una de les torres quadrades de l'antiga fortalesa medieval. 

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Encara alguns apunts més sobre l'home prehistòric.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El castell sarraí degué d'ésser cabal per al control del territori, amb les rutes que obrien els dos rius que hi conflueixen, i sembla que ja disposava de les dos torres quadrades, «les quals no tenen porta d'entrada, i aquesta devia verificar-se amb escales de fusta o corda, penetrant per ses finestres. Així mateix coronaren de torellons o talaies les crestes de les serres més altes que envoltaven la vila, des de les quals se comunicaven per mitjà de fogueres amb la torre d'Almenara i altres».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls del Marquesat medieval, que passà per venda de la casa d'Urgell a la casa reial a final del segle XIV. 
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Novament posat en venda, i no volent els habitants tornar al domini comtal urgellenc, fou adquirit finalment per la Paeria lleidatana al 23 de març de 1396, que en tingué propietat durant 25 anys, fins al retorn a mans de la casa reial al 1414.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Celebra l'autor les notícies històriques recollides a l'arxiu de la població, segons les quals «se demostra que lo sufragi femení s'exercitava en Camarasa en lo segle XIV, cinc segles abans que es tornés a tractar en les nacions més avançades si se li havia de concedir a la dona aquest dret». L'autor el troba verificat a «les reunions... en la plaça pública, després de ser convocats los veïns a toc de campana».

Referències als llogarets de Merita, Palous i Vall d'Arnes, arrasats ja a la fi de l'Edat Mitjana en les guerres contra el comtat de Foix, que pretenia la corona aragonesa després de la mort del rei Martí. 



1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Gravat amb un apunt d'un carrer de la vila de faisó medieval. 
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Durant la Guerra dels Segadors, «Camarasa fou teatro d'una lluita acarnissada per disputar-se la possessió del pont». 
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Setge a la vila del Mariscal de Harcourt, amb les tropes franceses al servei de la Primera República Catalana. «Los castellans se resistiren molt al principi, mes a la fi hagueren de retirar-se al castell» fins que es donaren. El pont restà assegurat de la part francocatalana, impedint el pas dels espanyols a la plana urgellenca.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Durant un episodi de la Guerra del Francès fou destruït pels invasors (francesos) un dels arcs del vell pont medieval «a barrinades». Al 1822, al 1835, al 1848, al 1854, Camarasa fou objecte d'alguna acció bèl·lica, prova de la importància del pont com a nus de comunicacions. En la darrera guerra (en l'època de l'autor), i per impedir el pas a les tropes carlines, fou novament destruït l'arc de fusta del pont, «amb què se substituí lo que destruïren los francesos en 1811».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Creu l'autor que el futur de la vila vindrà marcat per l'aleshores projectat «camí de ferro de la Pallaresa, tota vegada que tindrà en ell estació pròpia». El projecte definitiu, però, faria girar el camí cap al nord després de Sant Llorenç de Montgai, deixant Camarasa sense tren. En aquell temps, tenia la vila cap a 1.900 habitants.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'església parroquial és de 1737. «És esvelta i elegant esta església, que costà més de 25.000 lliures catalanes, sense comptar els ports dels materials».

«Reguen l'horta d'aquesta vila una sèquia del Canal d'Urgell, altres tres d'antigues, i una gran nòria de fusta d'11 metros de diàmetre que acondueix l'aigua per un aqüeducte a l'horta». Segons l'autor es tractaria ja d'una construcció del temps de l'ocupació sarraïna.

A cent metres de l'aiguabarreig, damunt la Noguera Pallaresa, «s'hi troben les ruïnes del Pont del Diable, la qual per tindre la pila del mig assentada sobre la roca, al ser soscavada pel corrent de la Noguera aquí impetuosa, van caure les arcades junt amb aquella». El gust arromanticat de l'autor va fer que s'adonés que «aquest lloc així com lo de la confluència dels dos rius esmentats és de lo més pintoresc i agradable en istiu, per l'abundància de ses fonts fresques i cristal·lines, per lo agrest dels paisatges i lo escarpat de sos grandiosos penyals, entre els quals es repeteixen els ecos d'una manera notable». En mala hora, tot colgat a començament del següent segle per la cobdícia del capitalisme hidroelèctric, anomenat eufemísticament 'progrés'.

La presa del Canal Auxiliar no es faria a Camarasa, sinó a Sant Llorenç. A començament del XIX, hi hagué un intent de construcció, «del qual ne resta encara part de la presa que es construí a 2 kilòmetros de la Vila i hagué d'abandonar-se amb motiu de les revoltes que sobrevingueren».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Comentari de l'escut parlant de la vila, que mostra una cama nua, o sigui, rasa, i encès comiat encomiàstic.


20170811

[1750] La fortalesa de Mur, 1880

1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Article dedicat al castell i cenobi pallarès, signat per Antoni Mir Casases, erudit de la Renaixença (Talarn, Pallars Jussà, 1830 — Tarragona, Tarragonès, 1885). Doctor en medicina i cirurgia, fou catedràtic d’història natural de l’institut de Tarragona (1869) i metge militar. Autor de Topografia mèdica de Tarragona, d’una Monografía de la fidelísima villa de Tremp (1883), de Pintura mural bizantina del castillo de Marmellá (1888) i articles de tema mèdic i històric (enciclopèdia.cat).


La fotografia, sens dubte de les primeres, si no la primera, de la fortalesa pallaresa, ens mostra el superb castell del segle X, possessió del conqueridor cavaller Arnau Mir de Tost al segle següent. 

1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descriu la prosa romanticoide de l'autor: «Sa colossal torre de l'homenatge de cinc pisos, com encantat vigia, aguaita tots l'extens espai que ocupava l'antic Comtat de Pallars, des de la serralada pirinenca fins a les muntanyes que confinen amb la vall d'Àger i des de les marges de la Noguera Ribagorçana fins a la llera de la Noguera Pallaresa, que el separava del Comtat d'Urgell».

La seguretat del castell es garantia amb «ses muralles cimentades sobre duríssima roca, sens més solucions de continuïtat que una petita porta situada a considerable altura, i solament accessible mitjançant escales movibles, algunes sageteres, i en lo semicercle amb què tanquen la part del N. tres estretes finestres obertes en lo més alt de l'alcàsser, a mode d'observatori».
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'imponent castell, «sentinella avançat del Comtat de Pallars», amb sa altíssima torre encimbellada dalt de tot del turó.  
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

«Lo lector pot divagar en ales de la fantasia i forjar contes, llegendes i totes les escenes tràgiques que li inspiri sa imaginació, que a això es presten granment lo caràcter tètric de la fortalesa, la soledat que la rodeja i el panorama encantador que des des sos merlets se descobreix».
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La fundació del cenobi al 1069. «L'arxiu de la Col·legiata... per la riquesa dels documents que atresora, ofereix estrany contrast comparat amb la carència de notícies relatives al castell immediat»
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Al cenobi fortificat s'hi accedia per un pont llevadís. Descripció dels espais, amb referència a les pintures murals romàniques, «amagades per lo retaule de l'altar major... contemporànies de la fundació del temple». 
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Damunt la porta s'hi observen els dos forats de les cadenes o sogues del pont llevadís, i la petita obertura per deixar-hi caure pedres o bé oli o aigua bullents.
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'abandó del lloc al segle XIX era considerable. «Solament en circumstàncies extraordinàries s'interromp tan profund quietisme, tan trista soledat. Quan una sequera tenaç i aterridora agosta els camps i cega les fonts, i el fantasma de la fam se cern en l'atmosfera plomissa i calitjosa, els pobres llauradors de la Conca i de terres més llunyanes encar, se recorden del Sant Crist de Mur i hi acudeixen en peregrinació i formant professó amb hàbits de penitència atronen l'aire amb sos plors i planyideres exclamacions de Misericòrdia Senyor! Dau-nos aigua, que tenim set!».

La tenebrositat del lloc havia donat pas a tot un seguit d'històries esborronadores i «aparicions d'ultratomba, entre sorolls subterranis i fosfòriques flames, que asseguren haver vist i escoltat los que, en una mostra de valor temerari, s'han atrevit a passar una nit en lo cenobi de Mur». Pecat que l'autor no s'avingués a contar-ne alguna, que de ben segur havia escoltat dels veïns en aquella excursió. 
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'espadanya de l'església sobresurt rere el mur. El mossèn llegeix tot arrimat a la pedra. «En l'actualitat l'església serveix de parròquia a alguns caserius i petits pobles per complir sos devers religiosos sota la direcció d'un sacerdot, únic vivent entre aquelles desertes i majestuoses relíquies de remots temps».
1859. «Los Trobadors Moderns», BCN (Càtedra M.Torres, UdL).
Al Castell de Mur, poema patriòtic d'Antoni Mir, de to panegíric davant les runes de l'antiga fortalesa.

«Mes no tot se perdrà, puix sa memòria
viurà fins la darrera generació.
Muses consolaran la decadència
i amb dolça gaia ciència,
no faltarà en honorar-la el trobador.

«Jo tes cruels cuites com a mias ploro,
sempre en mig de ruïnes gemegant.
Sabeu per què? Perquè de ses ruïnes
les glòries llemosines,
espero que algun temps renaixeran».

20170715

[1738] La Casa de Misericòrdia lleidatana

1873. La Casa de Misericòrdia de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
L'autoritat militar d'ocupació (borbònica espanyola), «el Capitán General del Ejército y Principado de Cataluña», dictà al 1836 una ordre als alcaldes per tal que fossin recollits «el día 20 del mismo Marzo, a las diez de la mañana», dels carrers tots els rodamons i pidolaires, i portats a locals per ésser-hi pascuts i reeducats. 

No fou l'ordre donada per motius humanitaris, ans perquè «bajo la capa de mendigo se encubre la ociosidad y con esta toda clase de vicios». Tot un exemple de menyspreu de classe i de superioritat moral del tal militarot. Ja és ben cert que cap geperut no es veu el gep. L'ordre inaugurava l'atenció als pobres a les Cases de Misericòrdia a Catalunya, atès que els ajuntaments hagueren de córrer per tal de buscar espais i rendes per sufragar-ne les despeses. Així ho feu la Paeria. 

Anys 1930. Casa de Misericòrdia, Lleida.
Antic Convent dels Caputxins i dels Carmelites Descalços. Els patis diferenciats per sexes: les xiquetes fent rotllana i els xics jugant a pilota.
(www.diputaciolleida.cat).
1873. La Casa de Misericòrdia de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
La Paeria, doncs, s'apressà a la creació d'una Casa de Caritat «en la que, asegurada que fuese la subsistencia de los menesterosos, se procurase por medio de la educación, del trabajo y de la enseñanza, poner a los hábiles en disposición de poder prescindir algún día del socorro ageno».

L'ordre militar fou executada a Lleida el dia i hora disposats, i foren recollides més de tres-centes persones, «colocándose provisionalmente en la casa convento que ocupaban los Padres Capuchinos... separándose las mujeres escandalosas». El convent es troba a tocar del passeig de Boters, davant l'església de Sant Llorenç. Hi foren socorreguts amb una lliura de pa diària. 


1873. La Casa de Misericòrdia de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
La junta de la Casa, veient insuficients els recursos econòmics, publicà un «Anuncio al Público», per tal que tothom que feia caritat, la fes a la Casa per tal d'assegurar l'auxili als interns. 
1873. La Casa de Misericòrdia de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
La crida caritativa tingué un important ressò i s'arribaren a recaptar fins a catorze mil quatre-cents setze rals amb què es compraren eines, robes i aliments per als indigents allotjats, «y habilitación del edificio, en el cual se establecieron talleres para hilados y tejidos de cáñamo», tot i que aviat s'adonaren que «el edificio de Capuchinos no tenía suficiente capacidad para colocar con desahogo los tornos de hilar y hacer cuerdas, ni que tampoco reunía las condiciones necesarias para la salud y desarrollo de los acogidos».


Anys 1930. Casa de Misericòrdia, Lleida.
El claustre d'entrada a la Casa de Misericòrdia amb una germana de les Filles de la Caritat.
(www.diputaciolleida.cat).
Anys 1930. Casa de Misericòrdia, Lleida.
Diverses imatges de les instal·lacions, esplèndids testimonis de la vida diària en aquella institució caritativa, molt allunyada ja de les dures i fins inhumanes condicions del segle anterior, tan ben retratades per Dickens a l'Anglaterra de la revolució industrial dinovesca.
(www.diputaciolleida.cat).
1873. La Casa de Misericòrdia de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Així doncs, se sol·licità de la Paeria el trasllat a l'antic convent de les Carmelites, que a més disposava d'hort i oferia «cómoda y espaciosa habitación a los albergados y local bastante para colocar tornos, telares y cualesquiera otra clase de máquinas y aparatos para hilar». El trasllat tingué lloc al 1840. 
1873. La Casa de Misericòrdia de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Un judici per la donació d'un testament a la Casa de Caritat, resolt satisfactòriament...
1873. La Casa de Misericòrdia de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
...però sense acompliment real fins al 1837, encara que només per la meitat testada. La Diputació acordà finalment «que los productos de aquella testamentería se destinasen una mitad para los pobres de la Casa de Beneficencia, y la otra para los gastos de guerra».
Anys 1930. Casa de Misericòrdia, Lleida.
Les aules d'anar a estudi, convenientment separades per sexes.
(www.diputaciolleida.cat).
1873. La Casa de Misericòrdia de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
La resolució del conflicte testamentari encara s'allargaria un temps, fins al 1840, i només una part de l'herència anà a parar a les arques de la Casa caritativa.
1873. La Casa de Misericòrdia de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Al 1843, encara calgué signar un darrer conveni per tal de dictaminar quina part dels diners calia destinar a misses en sufragi de l'ànima del caritatiu testador.
Anys 1930. Casa de Misericòrdia, Lleida.
Els xiquets, d'escolanets. Les nenes, a costura. Detalls de les habitacions de les germanes i de la capella. 
(www.diputaciolleida.cat).

1873. La Casa de Misericòrdia de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
La producció tèxtil de la Casa atenyé grans resultats. Però la mecanització industrial feu decaure la producció més artesanal, «y por consecuencia la industria de hilados  y tejidos de la Casa de Caridad fué decayendo poco a poco desde 1854, hasta quedar completamente extinguida en 1860». La instal·lació a la casa de les monges de les Filles de la Caritat també aportà un gran impuls «al buen orden y administración interior de la casa».
Anys 1930. Casa de Misericòrdia, Lleida.
Els diversos tallers: forn de pa, sastreria, sabateria, fusteria, impremta, banda de música... En primer lloc, fornien les necessitats internes, i també alguns ingressos derivats de vendes i serveis a la ciutat (www.diputaciolleida.cat).