Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pleyan i de Porta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pleyan i de Porta. Mostrar tots els missatges

20170520

[1707] La Porta dels Fillols o dels Infants

1880. La Porta dels Fillols, la Seu Vella, Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La gran portalada romànica tapiada i amb una finestra enreixada. A l'entrada, un petit jardinet i una xiqueta. L'oficial de la guarnició militar (espanyola) que ocupava l'estança tenia inclinacions per una casa adossada, i s'empescà d'agençar l'angle sota el voladís gòtic entre la Portalada dels Fillols i la dels Sescomes.
1880. La Porta dels Fillols, la Seu Vella, Lleida, Lluís Roca i Florejacs.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Situada al bell mig del lateral meridional de la nau, era fet servir per reis i prínceps per accedir a l'església, «després d'haver descavalcat enmig de fastuosa comitiva i amb gran cerimonial al peu de l'ampla graderia que hi donava accés, fins al qual siti baixaria a rebre'ls, i més tard a despedir-los, la corresponent comissió del Capítol eclesiàstic».

El text d'aquest article fou signat per Lluís Roca i Florejacs, doctor en medicina i cronista de la capital del Segrià, poeta i mantenidor dels Jocs Florals de la ciutat, i un dels grans prohoms de la Renaixença lleidatana.
1880. La Porta dels Fillols, la Seu Vella, Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Detall del curiós jardinet que embellia, amb botes usades com a testos per a plantes i flors, la destrossa que la militarada (espanyola) havia fet a la catedral històrica de la ciutat després de conquerir-la per les armes (1707) i sotmetre la ciutat i el país al nou ordre jurídic i judicial castellà (1716).
1880. La Porta dels Fillols, la Seu Vella, Lleida, Lluís Roca i Florejacs.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Comenta l'autor diverses possibilitats etimològiques. La més acceptada és la que estableix que allà mateix, sota la primera volta de la nau de l'Evangeli o de les fonts, en recte a la porta, hi hagué la pica baptismal; per tant, els infants o fillols, hi entraven acompanyats dels padrins de bateig a rebre el primer sagrament.  
1880. La Porta dels Fillols, la Seu Vella, Lleida, Lluís Roca i Florejacs.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Idèntica a la portalada romànica principal del temples, que dona accés del claustre a la nau, degué de fer-s'hi quan l'església veié ocupada sa façana principal pel claustre adossat. En construir-se ben bé igual en «la totalitat i la combinació dels múltiples adornos de les columnates i de cimbres [cintres]», quedava palesa la funció primordial de la nova porta lateral. 

La portalada romànica, descrita atentament per l'autor, culminava, segons sa romàntica prosa històrica, amb «la gallardia d'una magnífica Verge amb lo Nin en lo braç esquerre, estàtua de marbre blanc, pintat i daurat en los ropatges [robes], que sota dosseret fou col·locada com coronament digníssim en lo centre d'aquella, i està avui custodiada en lo Museu de la Comissió Provincial de Monuments artístics i històrics».
1913. Mare de Déu amb el Nen, la Seu Vella, Lleida.
Postal de la col·lecció Urriza, en què veiem la imatge de la Verge i el Nen que presidia la Portalada dels Fillols de l'antiga catedral lleidatana.
1913. Mare de Déu amb el Nen, la Seu Vella, Lleida.
Detall de la imatge escultòrica en pedra de la Mare de Déu i en Nen Jesús de la Porta dels Fillols.
1880. La Porta dels Fillols, la Seu Vella, Lleida, Lluís Roca i Florejacs.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
El conjunt de la portalada fou cobert d'un voladís d'arc apuntat, fet que aferma sa funció baptismal, car allà calia que la comitiva s'aturés abans de fer l'entrada al temple. 

«De cara a sol ixent i en angle recte amb la descrita Portalada dels Fillols...» hi ha una altra «portaladeta de la capella designada amb lo nom de Cescomes, que era el de son fundador, lo savi i virtuós prelat que cenyí la mitra lleidatana en 1327... i en un sol any... la començà i la finí, amb tot de formar per si sola com una verdadera i independent esglesieta».
1913. Mare de Déu amb el Nen, la Seu Vella, Lleida.
Postal de la col·lecció Urriza, amb la portalada romànica (1327) de la capella dels Sescomes, perpendicular a la Porta dels Fillols, dins del voladís que les protegia totes dos de la intempèrie. 
1913. Mare de Déu amb el Nen, la Seu Vella, Lleida.
Detall de la sòbria i austera portaladeta romànica, amb la bellesa de la senzillesa.

1880. La Porta dels Fillols, la Seu Vella, Lleida, Lluís Roca i Florejacs.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Lloa de l'autor a l'historiador Pau Pifarré, que havia descrit amb anterioritat aquesta portalada amb una prosa afectada i arromanticada fins a l'infinit: «vés allí i confessa que poques voltes altra obra més interessant fa brollar en tos ulls les llàgrimes de l'entusiasme, ni enterní ton ànima aquell enterniment que ens omplena quan sentim una simfonia de Rossini, una pregària de Bellini, una barcarola de Sor o una romança de Herold... quan nos enfonsam en los espais on viu Schiller lo sant, quan lo darrer personatge de Walter Scott nos gela d'espant i de desesperació..., davant d'aquella naturalesa tan verdadera com completa, tan grandiosa com sublim, tan ideal com positiva, a on tot està previst, tot se sap...»

La portalada dels Fillols fou presa com a model per esculpir la portalada lateral de la nova església de Sant Joan lleidatana, per acord de la Junta d'edificació del nou temple.
1880. La Porta dels Fillols, la Seu Vella, Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Gravat dinovesc de la portalada.
1880. La Porta dels Fillols, la Seu Vella, Lleida, Lluís Roca i Florejacs.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Descripció de la capella, d'absis pentagonal.
1880. La Porta dels Fillols, la Seu Vella, Lleida, Lluís Roca i Florejacs.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Sepulcres, osseres i detalls escultòrics a la Capella dels Sescomes.
1880. La Porta dels Fillols, la Seu Vella, Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Sarcòfag de la Capella dels Sescomes, amb l'escut familiar.
1880. La Porta dels Fillols, la Seu Vella, Lleida, Lluís Roca i Florejacs.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La Capella dels Sescomes, gòtica per dintre, però de portalada romànica: «deu deduir-se, doncs, que si l'arquitecte donà caràcter bizantí [romànic] a la portaladeta fou per millor harmonitzar aquell exterior amb la amb l'exornació del gran frontispici al qual s'adossava: mes a posta deixà expressat allí, amb lo quasi imperceptible agullament de les cimbres [cintres]... i en la forma del nínxol sobreposat, son propòsit que a dintre hi campegés lo goticisme».
1880. La Porta dels Fillols, la Seu Vella, Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Làpida llatina del 1334, a la Capella dels Sescomes.
1913. Mare de Déu amb el Nen, la Seu Vella, Lleida.
La Porta dels Infants des de la dels Sescomes.

20170315

[1657] L'Asil Borràs i els altres hospicis lleidatans

1901. L'Asil Borràs, Lleida.
Emplaçat cap a l'actual Plaça de Pau Casals, l'asil Borràs fou un edifici aixecat al 1901, dels primers d'estil modernista a la ciutat, per atendre infants de famílies treballadores. Llavors el carrer Balmes només era un camí en un descampat fora de l'antiga muralla, un poc més enllà de la Porta de Boters. 


Després de la guerra fou seu del Auxilio Social franquista (espanyol), i després, al 1972, caserna de la Guàrdia Urbana, fins que fou enderrocat per fer-hi la plaça. L'Asil Borràs fou el darrer establiment de beneficència de Lleida, després d'una llarga tradició de segles.
Anys 1970. L'Asil Borràs, Lleida.
La façana modernista de l'asil, potser ja en època en què fou seu de la policia local. Els cotxes del moment, els veiem aparcats davant l'edifici, sense la primitiva tanca. Curiosament, en fer-s'hi la Plaça Pau Casals, es tornaria a tancar el solar, fins que fa uns pocs anys la plaça restaria oberta, esperem que de manera definitiva. 
1901. L'Asil Borràs, Lleida.
Una perspectiva un pèl més elevada del recinte, potser presa des del darrere de l'edifici proper de l'antiga presó, aixecat al 1897. Es tracta d'una postal de la casa editora «Hauser y Menet» d'aquell inici de segle XX, que a Lleida tingué com a retratista un dels pioners de la fotografia lleidatana, Victorià Muñoz. 
1873. Els antics hospitals o asils de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Segons la tradició cristiana, l'assistència a pobres, vells i desemparats calia que es fes per caritat i almoina. A final del segle XIV, la caritat privada és progressivament substituïda per la beneficència pública: «algunos municipios comenzaron a construir i sostener nuevos y espaciosos hospitales»
1873. Els antics hospitals o asils de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
A banda de l'Hospital de Santa Maria, en l'edifici gòtic del segle XV al final del carrer Major i començament del de Sant Antoni, a la nostra ciutat hi hagué altres establiments de beneficència, p.ex.

L'Hospital asil de Pere Moliner.

El més antic de tots, als afores de la ciutat, al Cappont, que subsistí fins al 1201, «que habiéndose establecido en él los Trinitarios, fue trasladado al interior de la ciudad», emplaçat en una casa del carrer Sant Antoni que per darrere donava a l'escorxador medieval. No sabria afirmar si es tracta del mateix que l'anomenat asil d'en Pere de Déu. Tampoc Pleyan no ho lliga. 

L'Hospital asil del Sant Esperit.
Era per acollir nens bords o expòsits, és a dir, sense pares, emplaçat vora el Portal del Sant Esperit que obria el camí de Corbins a l'antiga muralla, just al peu del turó de la Seu Vella, «fundat per los Peres», o sigui, els reis catalans.

L'Hospital asil dels Capellans.

Era per acollir els mossens vells, i també per a allotjament de «todos los religiosos transehuntes» que no tenien convent del seu orde dins la ciutat.
L'Hospital asil de Sant Marçal.
Era l'establiment a tocar del pont, a Cappont, «el cual estaba destinado para las enfermedades ordinarias», o sigui, per a aquells a qui s'impedia el pas a la ciutat per por de contagis.


1873. Els antics hospitals o asils de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Continua l'autor la llista dels establiments de beneficència. A més del dit Hospitalet, al costat del Seminari Vell, s'hi citen:

L'Hospici del carrer Major.
Destinat als orfes pobres, i que donava a l'areny del Segre, «per a on solia passar la sèquia d'Alcarràs». Cap a la segona meitat del segle XV fou comprat i convertit en fonda, la de l'Hostal de l'Àngel.

L'Hospital asil dels Pelegrins.
Emplaçat al call, a on hi hagué posteriorment la capella de Sant Jaume, a la plaça de la Pescateria o Peixateria, «y en el cual hallaban alimento y reposo por largo tiempo los viajeros peregrinos que se dirigían a Tierra Santa».


L'Hospital asil de Sant Llàtzer.
Es trobava al Clot de les Monges, a tocar de la Plaça de la Sal, destinat als leprosos.

L'Hospital asil dels Antonians.
Davant la ciutat a la falda de Gardeny, desaparegut en l'època de la Guerra dels Segadors.

L'Hospital asil dels Infants òrfens.
Emplaçat al barri de la Magdalena, entre aquest portal i el de la muralla nova, i construït per la Paeria a mitjan segle XVI, que es mantenia amb pocs recursos «teniendo en cuenta que solo ingresaban de cuatro a seis huérfanos anualmente». Subsistí fins al setge de 1707. Nota lingüística: el plural 'òrfens' és la forma tradicional del dialecte lleidatà, igual que 'hòmens, còvins, àsens'.
Anys 1900. L'Asil de Sant Josep, la Seu d'Urgell.
Un parell de postals del magne edifici de l'asil urgellenc, fundat al 1900 pel canonge de la catedral, Dr. Joan Peiró, i dedicat a l'atenció a la gent gran.

20170224

[1645] Resum d'història agramuntina

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'Agramunt del darrer terç del segle XIX, amb els conreus envoltant l'antiga vila closa i el campanar despuntant per damunt de les teulades. A la dreta, un esvelt campanar resta dempeus, probablement el de l'antic convent de franciscans, gairebé ja del tot enrunat.

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La prosa romanticoide de l'historiador Frederic Renyé, sempre directa i emocional. D'Agramunt diu que «porta en sa fesomia lo segell massa marcat de l'Edat Mitjana».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Un detall més acostat de la imatge. Destaquen les tàpies que circumdaven horts i trossos, i una filera d'arbrer al camí d'entrada a la vila. Podria ben bé tractar-se de la primera fotografia de la vila.

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Les etimologies populars de Pleyan, en una època en què els estudis etimològics eren a les beceroles. 

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«Lo lliri de bosc o flor de lis ve de ser originària la casa francesa dels prínceps de Bearn d'Agramunt».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La ciutat «en centúries passades s'estenia per la part de sol ponent seguint lo riu Sió i a l'ombra del castell; mes a conseqüència de sitis [setges] que ha sofert en diferents èpoques, han desaparegut totes les cases d'aquella banda». S'hi explica la llegenda de la Roca de la Delfina, que remetria a l'època d'ocupació sarraïna de la vila. «La roca realment existeix a un quart de la vila, al marge del camí que va a Montclar, en lo siti [lloc] que aqueix creua lo Rec Salat».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Sempre amb aquesta vena d'exaltació llegendària i romàntica, explica l'autor que al peu de les muralles d'Agramunt nasqué el crit de guerra dels catalans abans de la batalla: «Des d'aquell dia Sant Jordi ha estat lo crit de guerra amb què los catalans han vençut sempre als enemics de sa nacionalitat».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
L'any 1070, Ermengol d'Urgell integra la vila al seu comtat. A aquell segle es remet tambá la llegenda del descobriment de la Mare de Déu dels Socors, trobada per uns pastorets rere d'uns esbarzers. 

«De tots los Ermengols rebé igual confirmació en la possessió de sos antics usos i privilegis, guardant encara avui sos arxius les franqueses que li atorgaren, deslliurant-la de les traves que entorpiren la indústria, lo comerç i la civilització d'altres poblacions. No és estrany, doncs, que fos fidel a la Casa d'Urgell fins i tot en la desgràcia». 
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Juntament amb Balaguer, tingué des del segle XIII privilegi per encunyar moneda, els diners agrimontesos. En una s'hi llegeix en llatí: Pere per la gràcia de Déu  Comte d'Agramunt i d'Urgell
La vila romangué fidel a Jaume d'Urgell el Dissortat després del parlament de Casp.
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Transcriu Pleyan uns bocins de la capitulació de la vila al 1413 en defensa del dissortat reial pretendent urgellenc davant del capità general de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló.
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La pertinença de la vila a la corona reial... 

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
...que no fou respectada pel rei Alfons, que en féu donació a son germà Joan al 1417. Aquest, al 1452, i ja com a rei de Navarra, empenyorà la vila al comte de Pallars per la quantitat de 5.000 florins. «Los il·lustres comtes de Pallars foren en endavant los senyors d'Agramunt. Tothom sap l'amor d'aqueixa casa envers Catalunya, sostenint el Príncep de Viana i negant-se després a reconèixer Ferran II com a rei legítim. Tocà a Agramunt altra vegada ser sostenidora de la causa catalana; però vençut Hug Roger de Pallars, confiscats tots sos béns, fou tornada a la corona reial...» (1488).
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«En la famosa Guerra dels Segadors en temps de Felip IV, fou de les poblacions que més se sacrificaren pel triomf de les armes catalanes. Com a cap de vegueria, organitzà un cos de voluntaris pagat a ses expenses».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«Per atendre les necessitat de la Guerra [dels Segadors] encunyà moneda a l'igual d'altres ciutats i viles. Los exemplars són molt escassos... ACRIMONI, 1643...» L'autor buscà per casa de la vila «lo motlle de fer moneda, però per més que he rebuscat, no he pogut trobar-lo i dubto que existesca».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Un cos de torrelloners o sapadors pagat pel municipi i «manats pel cabo [caporal] Toni Joan Berenguer» fou posat a disposició del comte de Harcourt al 1646. Els annals de la vila donen fe d'una plaga de llagosta al 1666, «tornant a reaparèixer durant los tres anys següents». Després de la Guerra de Successió, Agramunt perdé la vegueria arran de la Nova Planta borbònica (espanyola).

Transcriu l'autor la tornada d'una cançó popular que solia cantar-se a les nostres contrades al retorn dels soldats al servei dels reis del nou casal (espanyol), com ara Carles IV:
«Pobres miquelets,
que són bé de plànyer:

los han promès molt
I no els han dat gaire».

Com bé sap tothom a aquestes alçades de segle XXI, Espanya mai no compleix ses promeses. 
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Al 1877, la vila constava de gairebé 2.500 persones, amb escola de pàrvuls i dues més per a nois i noies. Els antics convents, dels franciscans i de mercedaris, enrunats. Això sí: «lo Mercadal, de construcció del present segle i casi terminat, és sens dubte la millor i més airosa plaça que hi ha a la província». L'esment de l'aleshores nou pont de ferro del Canal d'Urgell sobre el Sió, denota que ja contemporàniament s'era conscient de la singularitat del modern aqüeducte.

Malgrat la visió romanticoide de la història, els prohoms de la Renaixença començaven a manejar documentació per basar en fets les seues explicacions. Som a les portes de la història moderna.

20170109

[1613] La Lleida del Cinc-cents

1873. Lleida. «Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Un resum del segle del Renaixement lleidatà . Sota la pàtina de formació historicista espanyolista i grandiloqüent, ineludible en aquells temps per la situació política del nostre país, el nostre il·lustre escriptor en sabé recollir la realitat subjacent, tossuda i constant, per inaugurar una visió més pròpia i arrelada, catalana per tant, de la història de Lleida, base de la Renaixença local.

Al segle XVI, l'epicentre de la vida cultural de Lleida continuà essent l'Estudi General. 


1563. Lleida, de Wyngaerde.
1873. Lleida. «Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Les darreres sessions de Corts catalanes celebrades a Lleida foren entre setembre i desembre de 1515, convocades per Ferran II, sota presidència de la reina Germana de Foix. Aquest mateix any hi hagué un fort terratrèmol a la ciutat la tarda del 18 de març, amb grans destrosses en els edificis. 

Els desordres que provocaven per la ciutat els estudiants i malfactors (els mals estudiants goliardescos, és clar) s'hagueren d'afrontar amb algunes ordinacions de part del Consell General de l'Estudi General, a petició del Bisbe Conchillos. Comença en aquell segle la tradició (colonial) dels bisbes estrangers, una de les més fortes cartes de dominació i opressió sobre la terra durant segles, i gairebé fins avui.

Les vuit ordinacions o ordenances són copiades per l'autor perquè recullen els costums de l'època: 

1. Després de tocar lo Seny del Lladre (toc de campana que anunciava l'arribada de la nit i l'hora de recollir-se a casa les persones) que ningú «de qualsevol grau, llei o condició que sia... no gos anar per la dita ciutat sens llum» i si algú és «trobat fins en l'alba portant espasa simple sens llum, sien posats en la presó comuna i allí estiguen presos tres dies continuos et dita espasa perduda, si emperò portara llum, tan solament perdre l'espasa».

2. Si durant la nit algú és trobat fortament armat (amb espasa, broquer, cervellera, guant de malla...), llavors el càstig serà més sever: «pres per quinze dies contínuos e perdudes les armes».

3. Els trobats de nit amb ballesta o espingarda [escopeta], «seixanta dies contínuos sens amor ni misericòrdia».

4. Obligació de creure les indicacions dels oficials, sota els crits d'avís de via fora.

5. Els oficials podran agafar cada vespre 6 homes de la ciutat per acompanyar-los a les rondes de vigilància.

6. Els trobats sense llum però sense armes, que «estiguen a mercè de cort de paers».

7. Les ordinacions presents s'allargaran per causa que «lo Rei nostre senyor sie en lo present principat de Catalunya».

8. Que les presents ordinacions «sien publicades amb veu de crida per los llocs acostumats per a què ningú ignorància al·legar puga».
1873. Lleida. «Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
L'estada de l'emperador Carles I a Lleida l'any 1519. Arribà a la ciutat el 28 de gener. S'expliquen les festes de benvinguda que se solien fer en aquelles ocasions. Els paers promulgaren «tres días de huelga general, colgar los balcones, entoldar las calles, hacer luminarias y toda suerte de juegos y recogijos públicos».

Es regalaren al monarca dos plats de plata daurats i esmaltats amb les armes de la ciutat. Per abastir tot el seguici reial, carnissers i forners hagueren de proveir de valent, calgué portar de fora vila dos trompetes i dos tamborins per augmentar la música, s'invitaren els pobles de la contribució perquè assistissin a l'entrada i es pregonà el programa de festes i policia de la ciutat.

El Paer en Cap i tota la resta de noblesa lleidatana s'atansaren el dia de l'arribada fins a la Coma Juncosa, al camí d'Alcarràs i inici del terme de Lleida, per rebre el monarca. Agenollats, li besaren la mà per ordre de jerarquia, li donaren la benvinguda i es dirigiren cap a la ciutat.

Tenia la ciutat de Lleida la prerrogativa que, abans que un rei hi entrés, calia que en jurés el furs i privilegis. El rei Carles I escollí la mateixa cerimònia que la de son avi, el rei Ferran II, i féu l'entrada per la porta de Sant Antoni. «Así pues, junto a la pared del monasterio de Antonianos fuera de las murallas... se alzó el pabellón donde había de prestar el rei el juramento, no omitiendo gesto para adornarlo, pues estaba todo cubierto de preciosísimo brocado de oro, y las grada de tafetán o raso».
1873. Lleida. «Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Descripció dels actes de benvinguda reial que es feien a la ciutat de Lleida, segons el Llibre de Cerimonial. Un cop fet el jurament dels furs, en processó amb el monarca sota pal·li, calia pujar en processó fins a la Seu a entonar un Te Deum Laudamus en acció de gràcies, i baixar a continuació «i amb la mateixa forma que ha pujat se'n baixe fins a la casa a on ha de posar, i sa Magestat se n'entre a cavall restant lo pal·li a la porta i los senyors Paers lo acompanyen fins dalt, i se despedeixen de sa Magestat i se'n tornen a la Casa de la Paeria».
1873. Lleida. «Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Es descriu la ruta per la ciutat del seguici de Carles I que, entrat per Sant Antoni, passà per danvant de l'Hospital, carrer Major amunt fins a la Plaça de Sant Joan, fins als porxos del cavaller [mossèn] Carcassona, senyor d'Almenar. Des d'allà pel carrer de la Sabateria, i passant per Sant Andreu, arribaren a les grades de la Seu per adorar la Vera Creu a l'altar major. Sempre a cavall, baixà per la plaça de la Cadena fins al Peu del Romeu, carrer Major altre cop fins a casa del cavaller Perot Pont, «que estaba en medio de la plaza de Sant Joan, en donde tenía aparejada el Señor Rei su habitación».

Fou aquell any 1519 temps de bàndols a la ciutat, que l'historiador identifica amb bandositats relacionades amb els moviments agermanats que sacsejaren el regnat de Carles I. Els cabdills en foren d'una part Francesc Lluís de Riquer, i de l'altra Francesc Pou. La ciutat hagué d'establir providències per fer-los fora de la vila, pels estralls i baralles que els seguidors d'un i altre bàndol causaven.

La tradició de fer cremar la «candela de la salut o de la sanitat» per mantindre la ciutat allunyada de pestes i epidèmies és testimoniada al 1530. Cal al 1535, la ciutat de Lleida oferí grans festes pel triomf obtingut per les armes reials sobre el pirata Barba-rossa.
1873. Lleida. «Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Les festes de commemoració de la victòria sobre Barba-rossa al 1535: «Ara oiats que us fan a saber los molt magnífics senyors de Cort i veguer, paers e prohòmens de la ciutat de Lleida...», ço és, «la victòria gloriosa que sa Magestat mitjançant lo auxili divinal en lo regne de Tunis així per tera com en mar ha obtenguda contra lo damnat e reprovat fill de perdició Barba-rossa, lo qual és hagut a fuguir oprobiosament e vergonyosa...»

A més a més de la «professó» obligada, similar a la feta pel Corpus i repics de campanes, es demana als veïns de fer balls i danses, d'abillar-se amb ses millors vestimentes, i que tots els músics «sien de bon matí a la plaça de la Paeria per anar sonant» a la processó. Així mateix, que es facin «alimares [fogueres] encenent llums per los terrats e finestres de llurs cases, fer foc per les carreres [carrers], tocant bacins e altres sons, facen també farons e altres focs e flamades en senyal d'alegria». Això sí, sense moure baralla ni grega ni portar armes, «car sàpien que els seran preses e trencades e seran mesos en la presó e estaran a mercè dels dits cort i paers».

Aquells dos dies de barrila, dissabte i diumenge, «per honor de les dites dos festes lo dit dia de Sant Joan degollat seran correguts bous en la plaça».
1873. Lleida. «Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
L'inici del regnat de Felip II al 1556 comportà la instauració de dos vots religiosos, la festa de Sant Josep i la de la Puríssima. La primera visita del nou monarca a la ciutat tingué lloc al 1564, al 26 de gener, i se'l rebé com era costum i el Rei en jurà els furs abans d'entrar a la ciutat.

Del 1565 hi ha notícia de l'existència de bandolers, que assotaren la ciutat i comarca en aquells anys, «formando verdaderos ejércitos que infestaron la provincia, osando desafiar al somatén de la ciudad y de los pueblos, a los cuales entraban y vejaban con contribuciones, y llevándose a los más acaudalados vecinos a la montaña, exijiendo crecidas sumas por su rescate y libertad».

1873. Lleida. «Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Al 1582, la ciutat féu recepció solemne a l'Emperadriu i la Infanta (l'una la sogra, l'altra la germana de Felip II), a les quals sortiren a rebre els paers «hasta el pueblecillo del Palau de l'Horta, situado en lo que es hoy el Molino de Cervià», a la sèquia de Fontanet, al camí de Granyena. 

Al 6 d'abril de 1585, passà el monarca altre cop per la ciutat de camí cap a Poblet. «Hiciéronse corridas de toros, se iluminó la ciudad... y es de notar la visita que hizo a la Universidad, que en formación oficial, el claustro y los estudiantes presididos del Rector, pasaron a besarle la mano en su palacio sito en la plaza de Sant Joan».

Continuaven aquells anys les escaramusses contra els bandolers de camins, com els que situats a Margalef robaven per tot l'Urgell. Al 1587, el bandoler dit Minyó de Montallà amb una quadrilla de gairebé 300 homes saquejà Almenar i Alguaire. Altres bandolers dits Calbís i Barber assaltaren Alpicat, Castelldàsens i altres pobles.
1873. Lleida. «Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Setge als bandolers Barber i Lletuga a Cubells a l'agost de 1559. A l'octubre, els bandolers degollen set persones a Almenar. El bandolerisme persistí durant tot el segle, malgrat els esforços de veguers i paers. 

La instauració de la festa de Sant Anastasi, patró de la ciutat, fou votada al consell de la Paeria el 15 de març de 1587. Aquell mateix mes calgué reparar la llera del Segre que amenaçava d'inundar l'horta de Fontanet, «donde se hallaban el barrio de Cappont y monasterios de la Santísima Trinidad y Nuestra Senyora de Gràcia».
1873. Lleida. «Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Al 1588, es troba notícia de la Taula de Canvis i Dipòsits, impulsada pels paers de la ciutat, i l'any següent es féu creació de la «casa de arrepentidas, tan necesaria a las pobres mujeres que después de reconocido el torpe error en que cayeron, desean salir del lodazal». La casa fou creada en una part de la Casa dels Infants i Òrfans, situada a l'eixample de la Magdalena.

Desembre de 1593, notícia d'Alcoletge: després d'un robatori i per causa que les monges santjoanistes tenien la jurisdicció civil i la Paeria la criminal, hi hagué conflicte de competències. L'agutzil pretenia castigar el lladre sense permís de la Paeria i per això determinà de col·locar en una cantonada del poble una làpida amb l'escut de la congregació i una argolla, com a símbol del dret a exercir justícia. La Paeria hagué de fer excursió a Alcoletge, els oficials de la qual ordenaren de llevar aquells atributs i s'emportaren el lladre detingut. 

Al 1598 i davant l'amenaça d'invasió francesa, la Paeria començà l'allistament de voluntaris. Es penjà la bandera de la ciutat al balcó de la Paeria com a símbol de temps d'allistament. S'avisà els pobles de contribució perquè enviessin els seus voluntaris i s'entrenaren durant tot l'estiu d'aquell any al tir al blanc, per a la qual cosa hi havia costum d'oferir una joia com a premi al millor tirador. A l'octubra, moria el rei Felip II, els funerals del qual es feren al convent de Sant Francesc, extramurs. Els paers i oficials vestien aquells dies de negre en senyal de dol.
1873. Lleida. «Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
«Colgáronse las puertas de la Paeria con paños y cortinages negros, doblaron las campanas por muchos días y las trompetas tocando sones fúnebres anunciaban al vecindario todos los días la muerte del monarca». Es demanà a la població de mostrar dol, d'abstindre's de balls i festes i que les dones no portessin aquells dies arandeles [arracades] o diademes, sota pena de 10 lliures.

El seguici del funeral sortí de la Paeria en processó, passà per la parròquia de Santa Maria Magdalena a recollir el clero allà congregat, retornaren a la Plaça Sant Joan i de l'Almodí per la porta de Boters eixiren cap a Sant Francesc, «sito entonces al lado de la actual tejería del Señor Freixetes», aprox. cap allà la plaça Ricard Vinyes.