Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noguerola. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noguerola. Mostrar tots els missatges

20170917

[1771] L'eixample de Lleida fora muralla, 1865

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

Després del permís demanat per la municipalitat, com a bon país colonitzat, al govern espanyol de la Borbona Isabel II (Real Orden de 13 de gener de 1861), s'inicien els treballs d'enderroc de la centenària muralla medieval durant el mandat de l'alcalde Fuster. Calia, però, un procés d'ordenació urbanística del creixement previst fora muralla, que es feu per mitjà d'aquest plànol elaborat pel mestre d'obres barceloní Josep Fontserè (1829-1897), primerenc col·laborador d'Ildefons Cerdà, i aprovat per la Paeria al 1866. 
En el detall, s'aprecien el camí de Vallcalent i el camí de sortida de la ciutat envers Montsó i Osca, actualment carrer Balmes fins a la plaça Ricard Vinyes, no prevista encara, tot i que sí que hi figura la cruïlla cap a l'actual Prat de la Riba. Al lloc de la muralla de Boters, un cop tombada, havia de fer-s'hi un ampli passeig arbrat, que esdevindrà la Rambla d'Aragó. A la banda exterior d'aquest passeig, encara no hi havia cap dels edificis que hi aniran apareixent entre el final de segle i començament del segle XX, com el gran conjunt del nou Seminari Conciliar, davant mateix del Palau del Bisbe, el conjunt de cases i horts del qual podem identificar just a la part superior de l'antic Boters.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

Plànol complet de l'antiga ciutat dinovesca al mateix moment d'enderrocar-ne la muralla medieval. La ciutat s'arraulia al peu de la Seu Vella i conservava la mateixa estructura des de la Baixa Edat Mitjana. S'hi observa bé la idea de l'autor: convertir en amplis passejos els trams guanyats a la muralla (Rambla de Ferram, Rambla d'Aragó, Av. Catalunya), i revoltar la ciutat amb carrers al més rectilinis possibles per comunicar-la (com ara el futur carrer Prat de la Riba, carrer Salmeron, que circumval·laven el turó de la Seu). La comunicació per la banda del riu resultava més complexa, i es resoldrà mitjançant successives ampliacions de la banqueta, que permetran de guanyar terreny a la llera fluvial. En aquells anys, el darrere de l'Hospital de Santa Maria donava directament al Segre, de manera que avui podem comprovar exactament el terreny que s'hi guanyà.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

El portal de Sant Martí, just a tocar de la vella església romànica era la darrera porta de la ciutat al costat del turó de la Seu.

Del camí de Montsó o carretera d'Osca començaria un llarg carrer rectilini que acabaria per baixar pel costat nord del turó fins a l'antiga muralla (actual carrer Salmeron) i més dretament fins a la intersecció amb el nou passeig de Ferran (actual carrer Anselm Clavé), just a tocar del curs del Noguerola. D'aquesta manera la ciutat quedava circumval·lada i hi havia accés ràpid fins a l'estació de ferrocarril (1860), que fou la gran revolució dels mitjans de transport de l'època.

En aquesta part de la ciutat ja hi contemplava unes basses de dipòsit d'aigua potable per a l'abastament de la ciutat, al costat del ramal que proveïa la ciutat d'aigua des de final del segle XVIII, que arribava des del Canal de Pinyana. Finalment, les basses es farien cap al tombant de segle, però una mica més amunt, cap a Alpicat, que durant els anys 60 del passat segle, es convertirien en la platja de Lleida. 
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La primera estació de ferrocarril de la ciutat, llavors als afores, prou més enllà de l'antic baluard del Carme. El Noguerola tombava allà just al davant, i s'aprofitava per regar-ne els horts. Tal com es veu en el plànol, la intenció era de fer una gran Rambla arbrada a la zona que ja aleshores era més ampla. La banqueta de més cap al pont, del tot estreta, s'hauria d'ampliar, per això no tot el passeig és la mateixa rambla, sinó que del pont fins al Gobierno Civil ja tingué uns altres orígens. D'aquesta manera, encara avui hi ha dos noms: Rambla de Francesc Macià i Rambla de Ferran. Aquesta darrera es va fer tan popular que s'ha perdut la noció que fou nomenada en honor a un Borbó.

A la cantonada de l'antic baluard, l'antic convent i església del Carme. L'actual carrer Democràcia és que resseguia l'antiga muralla fins al carrer Magdalena, allà on havia existit l'antiga església gòtica, enrunada a causa del setge sofert durant la Guerra del Francès.

Cap a la meitat de la Rambla, només amb edificis a la banda de dalt, que feien de muralla, s'hi veu també destacat al costat de la Baixada de l'Audiència, que baixava dels Porxos del Massot fins al riu, l'antic edifici de l'Hospici municipal, que en endavant fora convertit en seu de la Diputació provincial.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

A l'altra marge del riu, l'Alcalde Fuster encarregà uns grans jardins a l'estil versallesc, que per aquesta raó prengueren el nom de Camps Elisis. Havia d'ajudar a esponjar l'atapeïda ciutat vella, i esdevindre lloc d'esbarjo preferit les tardes dels diumenges. L'aigua de la sèquia de Torres, que naixia gairebé als peus del pont del ferrocarril, ajudaria al reg d'arbres, plantes i flors. La sèquia passa actualment per sota del carrer de Santa Cecília, i fou coberta deu fer uns quaranta o cinquanta anys. També s'hi acabaria fent el nou teatre de la ciutat, cap al tombant del segle XX.

Al Cappont tot just hi havia quatre cases i un molí de gran fumera. A partir d'aleshores, començaria un el desenvolupament modern del Cappont. El gran areny del Segre just a l'alçada del pont, ara dit Vell, però ja l'únic en l'actualitat, es pot apreciar a la perfecció.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La banda occidental de l'antiga muralla, que acabava al Portal de Sant Antoni, a costat de l'església i convent d'aquest nom. El camí de Fraga i de l'Aragó marxava cap a Ponent, i es convertiria en la carretera nacional, un cop oberta la primera banqueta nova de Blondel.

Veiem la planta de la Catedral Nova, amb l'antic Hospital de Santa Maria al davant, que donava a la muralla i al riu. Una mica més a la dreta, el carrer Cavallers pujava dret cap al pla del peu de la Seu. Llavors el carrer Cavallers no tenia sortida al riu, sinó que l'antic convent dels Agustins, convertit en Teatre fins al seu incendi, tapava la baixada i tancava la muralla que feien les mateixes cases des del Pont, incloent-hi la casa consistorial o Paeria.

A mitja pujada del carrer Cavallers, la planta de l'antic convent del Roser, fossar dels màrtirs patriotes de 1707, i al seu davant, a la dreta, l'església dels Dolors. La de Sant Andreu, una mica més amunt, just a la redola de Sant Joan que portava al Canyeret.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

Detall de la ciutat vella. A la dreta de tot, la Plaça de Sant Francesc, a on hi hagué el primer Gobierno Civil (espanyol) a la ciutat. Al plànol s'hi destaquen els gran edificis de la ciutat en aquella època, la majora dels quals encara conservats sortosament.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La plaça de la Paeria no existia tal com la coneixem avui, sinó que s'allargassava fins a l'alçada de la de Sant Joan. Allà encara hi havia la vella església gòtica, tot i que ja corrien fortes veus (especulatives urbanísticament parlant) que en demanaven la demolició, que arribaria ben aviat amb motiu de la Revolució de 1868.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

Al peu i centre de la imatge, l'edifici de la Paeria lleidatana. S'hi observa amb precisió la distribució de la plaça de Sant Joan, amb portal principal a l'actual Plaça de la Sal, ja que al costat de la plaça de Sant Joan hi tenia una fila de magatzems al davant.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La cantonada de la muralla, a l'actual cruïlla de Blondel i el pont de la Universitat. Riu avall, els meandres propiciaven grandiosos arenys a Butsènit i Rufea. El rierol de la Mariola, regulat des de la pala dels Templers i que omplia una gran bassa d'un molí fariner, baixava a desguassar al riu i era aprofitat per al reg de les hortes.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La vista del Cappont encara sense cap casa. Els arenys eren els amos del riu. El camí d'Albatàrrec resseguia -ressegueix encara- la sèquia de Torres avall. Sèquia que s'ha cobert en un bon tram, enlloc de lluir-la com fan amb els canals a tot Europa. Així anem. 

20170506

[1696] Les obres del segle XVIII al Pont Vell

1744. Lleida, «Plano, perfiles y elevación del Puente de la ciudad de Lérida» (BDH).
Plànol i alçat del Pont Vell, llavors l'únic existent. En roig clar, la part existent; en roig fort, les reparacions; en groc, les intervencions previstes en un futur «para la entera seguridad» del vell pont de pedra medieval, que tantes riuades havia patit durant segles. 
1744. Lleida, «Plano, perfiles y elevación del Puente de la ciudad de Lérida» (BDH).
Vista completa del plànol. La «pax borbònica» afavorí l'avenç econòmic i social del territori, però sempre a canvi de repressió, persecució i espanyolització del país. D'on que es plantegessin aquestes obres públiques, que lligaven amb el deix il·lustrat dels temps que corrien a Europa.
1744. Lleida, «Plano, perfiles y elevación del Puente de la ciudad de Lérida» (BDH).
Un tall de perfil per sobre de la caseta de la guarnició militar. L'habitació dels soldats del cos de guàrdia era al pis de dalt, per sobre del pas del pont, on hi havia els soldadets fent la guàrdia corresponent dia i nit.
1744. Lleida, «Plano, perfiles y elevación del Puente de la ciudad de Lérida» (BDH).
Detall del pont: a l'esquerra de tot, a la banda de Cappont, la gran caserna militar a l'entrada; al segon pilar, una petita caseta, que era «la casa donde se recauda el derecho del puente», és a dir, dels burots o oficials municipals que cobrament pels drets de pas de determinats articles. Mentre que, a tocar de la gran caserna, hi hagué una altra petita caseta, que fou el «quarto del oficial de la guardia avanzada».
1744. Lleida, «Plano, perfiles y elevación del Puente de la ciudad de Lérida» (BDH).
Aquí s'aprecia la caseta de recaptació (M), la de l'oficial de la guàrdia (P), i la caserna del cos de guàrdia (Q).
1748. Lleida, «Plano y perfiles de lo que falta para concluir el recalce de la segunda pila 
del Puente de Lérida sobre el río Segre» (BDH).
Queda clara la preocupació per la seguretat del pont, sobretot dels dos arcs de la banda de la ciutat.
1748. Lleida, «Plano y perfiles de lo que falta para concluir el recalce de la segunda pila 
del Puente de Lérida sobre el río Segre» (BDH).
Vista completa del plànol.
1748. Lleida, «Plano y perfiles de lo que falta para concluir el recalce de la segunda pila 
del Puente de Lérida sobre el río Segre» (BDH).
Plantejament del recalçat del segon pilar del pont. 
1751. Lleida, «Planos, perfiles y elevación del Puente de la ciudad de Lérida» (BDH).
Plànol i alçat del pont de pedra medieval de la ciutat, on s'hi observa com els pilans no eren col·locats regularment ni de la mateixa grandària. A l'esquerra, el baluard de Cappont. 

20160504

[1400] Aigua de Pinyana per a les fonts de Lleida

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

Plànol de la capital lleidatana sota el regnat del segon Borbó espanyol, Carles III (1759-1788). L'època del despotisme il·lustrat començava a arribar de ple a la ciutat. Francesc Llobet (1705-1785) era fill d'una família originària de Perpinyà. L'exili d'una certa classe dirigent rossellonesa després que el nord del país passés a mans dels Borbons francesos arran del Tractat dels Pirineus és un tema encara poc treballat. Estigué lligat sempre a la vida militar com a enginyer al servei dels Borbons espanyols. Al 1774 fou nomenat director d'enginyers del Principal, on romangué fins a la seua jubilació deu anys després.

En aquells temps, s'intentava ordenar el creixement urbanístic a les ciutats, construir en els espais lliures que hi quedaven, reordenar la ciutat vella, les muralles... Un dels primers que impulsà aquesta transformació urbana de la ciutat de Lleida fou Francesc Llobet, tasca continuada pel Marquès Lluís de Blondel, arribat a Lleida al 1786 com a corregidor. 

La pax borbònica, feta de persecució i anorreament, havia impulsat durant tot el segle XVIII la recuperació econòmica de Catalunya, que tornarà a veure's frenada per la Guerra del Francès. Aquesta represa social innegable anava acompanyada de la negació de la personalitat i l'autogovern seculars de la nació catalana. 


1985. La persecució política de la llengua catalana,
Francesc Ferrer i Gironès, Ed. 62.

No s'ha de confondre un període determinant de la història econòmica amb cap període de plenitud nacional, com fan alguns destacats (i premiats a Espanya) autors locals; de la mateixa manera que ningú gosa tampoc considerar els anys de pax franquista i de desarrollismo, de gran impacte en el desenvolupament socioeconòmic del país, com a etapa ni esplendorosa ni resplendent ni enyorada, ans tot al contrari. Qui ho fa, subtilment o no tant (cfr. Cataluña y el absolutismo borbónico, Roberto Fernández, 2014), sota preteses consideracions de neutralitat i puresa científicohistòriques, només pretén tapar (en ús legítim de sa llibertat de càtedra) una determinada presa de posició ideològica. Perquè la suposada manca de presa de posició només n'és una altra.

Perquè l'absolutisme borbònic no fou a Catalunya només un període autoritari de l'Àntic Règim com a Castella o Normandia. Igual que a la Catalunya del Nord, sota l'absolutisme borbònic francès, a la Catalunya del Sud, l'absolutisme borbònic fou, a més a més, absolutisme espanyol, és a dir, un període de supressió de les seculars institucions pròpies de govern, i de lingüicidi deliberat, dirigit per ments sàvies i il·lustrades, que sabien en tot moment ço que feien i els resultats que perseguien. Des del 13 de juny del 1715, quan el Consejo de Castilla establí:
 “Y son del mismo sentir por lo que mira a la práctica y forma de Procesos Civiles y Criminales ; con que en la Real Audiencia y ante los Corregidores los pleitos se sigan en Lengua Castellana; y en los demás tribunales inferiores se permita, por ahora, el uso de la Catalana, asta que los escribanos se vayan instruyendo en la lengua Castellana; como también aquellas personas que en los Pueblos cortos suelen tener los Ministerios de Justicia, y otros, que conducen a la formación de los Autos y Procesos, mandando al mismo tiempo V.M. que en todas las Escuelas de primeras letras, y de Gramatica, no se permitan libros impresos en lengua Catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Cristiana en nuestra lengua; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado”

fins a la fi del segle XVIII, se succeïren almenys una dotzena de lleis i decrets contraris a l'ús de la llengua pròpia i mil·lenària de la terra. A Catalunya, doncs, l'absolutisme borbònic espanyol no es resumeix amb aquella cèlebre màxima de «todo para el pueblo, pero sin el pueblo», sinó que fou sobretot «contra el pueblo».
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

El coneixement del territori i la geografia esdevé determinant en aquest afany transformador del despotisme il·lustrat. En aquest plànol s'hi donen les explicacions del «proyecto para introducir las aguas de la Acequia Mayor» a la ciutat. La sèquia no queda dibuixada perquè «cae fuera del plano y dista del punto... 600 varas».
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
Explicació dels punts per on passa el conducte «para fluir las aguas a las fuentes proyectadas», que són al carrer (plaça) de la Palma (col·locada al 1828 a la façana del convent de la Companyia de Maria i Ensenyança, a l'actual plaça de Sant Antoni Maria Claret), una altra als voltants de la Catedral Nova, a la plaça de Sant Francesc (traslladada al 1884 a la Costa del Jan i actualment base de la que hi ha a Ramon Berenguer IV) i a la de Sant Joan, que aleshores encara no era al mig de la plaça. 
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La fortificació de Gardeny, on hi havia la «Iglesia que sirve de quartel» (H) i el magatzem de pólvora (I). S'hi senyala l'entrada principal al recinte (J) i el reducte occidental (K). Les estretes feixes del turó indiquen la prominència de l'esbalç.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La partida de la Mariola, amb el camí que pujava cap a Gardeny. Just als peus del turó, baixava el rierol, que allà era regulat a l'anomenada pala dels Templers. Entre el turó i la ciutat, el molí que hi hagué fins a començament del segle, aprox allà on s'aixecà l'edifici modernista de l'Escorxador cap a l'any 1912. Degué començar com a molí fariner, però també funcionà com a molí d'oli, potser des d'aquests decennis del segle XVIII amb l'arribada de l'arbequina, tal com l'alta fumera que tenia el conjunt al tombant del segle XIX al XX testimoniava.

Una mica més avall un gran hort tancat probablement del bisbat, potser en la gran parcel·la on en el futur s'aixecarà l'Acadèmia Mariana. Un altre hort, ben regat i amb un petit molí, s'aprecia també cap al camí de Vallcalent.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La muralla que pujava fins a la porta de Boters (14) i la gran esplanada que hi havia al darrere Una mica més amunt del Baluard de la Concepció (a), entraria el conducte d'aigües de Pinyana fins al Dipòsit (32), òbviament per mitjà d'un pou o mina (d). El Dipòsit d'Aigües és la magna construcció soterrada de mides imponents en el seu bosc d'arcs i 25 grans columnes clàssiques, que esdevindrà el primer dipòsit d'aigua potable de la ciutat. Sortosament, encara avui conservada i que forma part del Museu de l'Aigua.

A la dreta, el quarter militar espanyol de Sant Martí (T), el magatzem del Capítol catedralici (R) i l'antiga església de Sant Martí (T), a tocar tocar de la muralla, «que sirve de almacén para utensilios».
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La conducció d'aigües surt de la muralla pel baluard de la Concepció, cap al nord. Després d'uns trams trencats, enfila de dret cap a la sèquia major de Pinyana. A la dreta, al trencant del camí de Montsó, aprox. a l'actual Hospital de Santa Maria, hi havia les runes de l'antic Convent de Sant Hilari, potser juntament amb algun gran mas o molí. 
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
El plànol de la ciutat antiga, allargassa al llarg del Segre al peu del turó de la Seu Vella, llavors portada a la profanació i ús com a quarter militar pels Borbons. De Sant Antoni, a l'oest, fins a l'altre extrem de la ciutat, al barri de la Magdalena i el baluard del Carme, la ciutat s'arraulia i arremolinava als peus del quarter, que feia les funcions de ciutadella per al control dels lleidatans per part dels ocupants. 

A la part de Boters era on la ciutat respirava de l'atapeïment constructiu medieval. Allà s'hi instal·là el Bisbe quan fou foragitat pel primer rei espanyol a Catalunya del Palau Episcopal a tocar de la Seu Vella al 1707.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
S'observa en el plànol com la conducció d'aigua desvia des de més amunt del Convent dels Dominics (Roser) cap al darrere del carrer Cavallers, on baixa per la Cuirassa fins a la font de la Plaça Sant Francesc, amb una desviació cap a la de Sant Joan damunt del carrer Major. En canvi, no sembla pas que la conducció primera arribés a la font del Roser.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
Només un únic pont travessava el Segre, i així serà durant molt de temps més, fins als anys 1970, que es construí el pont dels instituts. D'aleshores ençà, un no parar de ponts i passarel·les han canviat el sentit i percepció de la mobilitat dels lleidatans, durant segles forçada a creuar només pel Pont Vell. El pont medieval de pedra tingué sis pilans i set arcades, i donava de dret a l'Arc del Pont o porta principal d'entrada a la ciutat, reformat en estil neoclàssic aquell segle XVIII. El Cappont no existia com a barri des del segle XVI, era només un gran baluard defensiu. El camí d'Albatàrrec marxava avall sense cap edifici encara, que començaran a reaparèixer cap a la primera meitat del segle XIX. 
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»
Francesc Llobet (Europeana).
La punxa del baluard del Carme, ocupada d'horts, amb la porta (16) de sortida de la ciutat. El Noguerola baixava per aquesta banda est de la muralla i la revoltava i seguia paral·lel a les adoberies gairebé fins al Pont Vell. Altres ramals es distribueixen pels horts de la zona, i fins i tot hi hagué una bassa. Algun dels ramals del Noguerola entrava dins la ciutat per dalt, per la banda de la muralla de l'actual carrer Salmeron. 

20160212

[1314] L'artilleria francoespanyola contra Lleida, 1707

1709. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.
 (BDH).
El plànol de la ciutat fins a Gardeny amb l'emplaçament de les bateries d'artilleria que castigaren la ciutat l'estiu i tardor d'aquell nefand any. Diu la llegenda, que el mapa fou fet pel Duc d'Orléans, Felip, que poc després de finida la guerra fou regent del nostre regne veí del nord durant la minoria d'edat de Lluís XV.

Els plànols i mapes de Nicolas de Fer (1646-1720), cartògraf molt prolífic i de gran influència a la cort francesa en aquell tombant de segle, tenien un estil molt propi, que encara avui exerceix forta fascinació per la simplicitat del traç, per la forta coloració, per l'elegància del resultat. Des del 1690, rebé el suport del Delfí de la corona francesa, i amb l'arribada per via militar dels Borbons al tron del nostre regne veí de l'oest, esdevingué també geògraf oficial de Felip V. D'aquesta manera, els mapes que edità es convertiren en una mena de 'mapes oficials' de les dos corts borbòniques europees del moment.
1709. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709
(BDH).El volum recollit per Nicolas de Fer, «géographe de sa Majesté Catholique et de Monseigneur le Dauphin» sobre Les noves observacions dels membres de l'Académie Royale des Sciences francesa.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La ciutat emmurallada, a la marge dreta del Segre, al peu de la Seu Vella, i amb la fortificació de Gardeny riu avall, a l'altre costat de la riera de la Mariola, que desguassava al riu. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La riera de la Femosa desguassant al Segre per la marge esquerra, amb els camins que partien des dels convents dels Agustins i dels Trinitaris als afores del cappont. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El setge de la ciutat s'efectuà per la nord-est, lluny de l'abast defensiu de Gardeny. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La catedral vella i el castell de la Suda foren sotmesos a un fort bombardeig des de diversos angles i punts d'artilleria, protegits per les trinxeres d'atac excavades pels assetjants des de l'altra banda del Noguerola i de la muralla nord, que anava de Sant Martí a Sant Andreu, en l'actual Camp de Mart, llavors despoblat.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Detall del fort de Gardeny, sense cap feina ni paper en el setge artiller. S'aprecia com entre els dos turons principals de la ciutat, la petita vall de la riera de la Mariola baixava dreta cap al Segre, davant per davant de la muralla de Sant Antoni. D'aquest portal sortia el camí de Fraga que travessava aquesta riera per un pontet i continuava cap al camí de Butsènit.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Més enllà del baluard de Cappont, hi havia el convent dels Agustins i el dels Trinitaris. Probablement també alguna posada per als viatgers que, arribats tard o de nit a la ciutat, se'n trobaven les portes tancades. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El secular perfil emmurallat de la capital lleidatana des de l'Edat Mitjana: la muralla del riu, en bona part formada per les mateixes cases del carrer Major, la de Sant Antoni, la que pujava per Boters, amb el camí de Montsó, i la que partia la ciutat del burg de la Magadalena, desenvolupat ja durant la baixa Edat Mitjana, amb la primitiva porta ferrissa de la ciutat a l'actual plaça de la Sal.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El creixement i afermament del barri de la Magdalena obligà a la construcció d'una segona muralla que tancava fins al turó de la Seu, i una tercera que revoltava el turó fins al Camp de Mart per tancar amb la que arribava de Sant Martí. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El riu Noguerola féu les funcions de fossat i s'observa com fou derivat en dos per cobrir el baluard del Carme, que tancava la ciutat a tocar del Segre. A la dreta, l'antic convent del Carme extramurs. Més amunt, l'antiga església de Sant Ruf, enrunada des dels anteriors setges de la Guerra dels Segadors. L'emplaçament de les trinxeres en ziga-zaga és prou evident. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Detall del turó de la Seu amb totes les línies de tir dels canons francesos que hi queien.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La fortalesa de la Suda i la catedral, amb el claustre ben visible. A la dreta, l'església de Sant Andreu, «laquelle on a fait sauter». Ara bé, l'església de Sant Andreu era a l'altra banda de la Seu, just a la fi del burg universitari a la frontera amb el call jueu de la Cuirassa. Potser més aviat es tracta de la de Sant Martí, que feia funcions de caserna militar des de la Guerra dels Segadors, però que tampoc no era ben bé emplaçada en aquests rodals, sinó a la part oposada. De fet, aquesta part de la muralla passava molt més propera al turó i no era tan ampla com en el mapa és mostrada. Els errors de transcripció entre els apunts presos del natural pels enginyers militars i el treball final fet al taller de l'impressor eren normals i fins i tot freqüents en la cartografia del moment.

Al fals fossat de la falda nord del turó, s'aprecia un quadrat que potser representa els pous de gel de la ciutat.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Els morters tenien un angle de tir molt més elevat i podien emplaçar-se molt més lluny de la muralla, sense tant perill d'esdevindre blanc de l'artilleria defensiva.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Detall de les trinxeres a la banda nord de la muralla, a l'actual zona alta de la ciutat.
1709. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El planisferi mundial a la portada de l'edició, amb el continent americà encara poc afinat (p.ex. amb Califòrnia representada com una illa) i sense l'Antàrtida.