Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Segarra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Segarra. Mostrar tots els missatges

20170611

[1722] L'església de Sant Pere de Talteüll segarrenca

1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

La preciosa església romànica de les darreries del segle XI, prop de l'antic castell desaparegut, avui municipi de Massoteres.
La ressenya de l'Onomasticon del mestre Coromines diu: «Talteüll, llogaret de l'Alta Segarra, uns 100 habitants, al municipi de Massoteres, al caires de la serra entre Guissona (7 km. més al SE) i l'alt riu Bragós» i en recull a les rodalies una pronúncia popular amb -r: tarteúll i amb totes dos vocals neutres. Al Diccionario de Madoz, dins l'entrada de Massoteres, l'autor també recull aquesta pronúncia popular amb -r.


Coromines n'explica l'etimologia: «Els ve del nom del castell, al qual el senyor feudal aplicava l'orgullós dictat: 'Tal te vull, així vull que sigui i et mantinguis: meu, lliure de tothom (comte, rei...). Nom homòleg de molts castells que hem explicat en articles precedents...», i com el més conegut poble rossellonès de Taltevull.
1845. Talteüll (la Segarra).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Antigament a la diòcesi de la Seu, però passà al bisbat de Solsona des de sa fundació al segle XVI. «Tiene 9 casas, escuela de primeras letras, cuyo edificio es una casa muy antigua situada en el campo denominado Camp-real, que està entre Talteüll i Massoteres». No sé si podria tractar-se de l'església de la Mare de Déu de Camp-real, que resta aïllada i envoltada de camps, del que fóra antic poblet de Camp-real. Ah, i sense transport escolar, ni tan sols aquells matins gebrats d'hivern!

Amb 34 veïns i 468 habitants, no sé pas què devien fer amb tan sols 9 cases! O es tracta d'un error, o bé la població era molt disseminada. Llavors ja era del municipi de Massoteres. «Dentro del término se conservan algunos vestigios de edificios antiguos, encontrándose varios sepulcros del tiempo de los romanos», per la proximitat de la Iesso romana (Guissona).
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detall de la magnífica espadanya i dels horts tancats amb murs de pedra.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Una altra imatge més frontal de la façana de l'església mil·lenària.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detall de la cadireta del campanar i de les cases de pedra.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

L'accés a la porta romànica, llisa i llasa. 
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detalls de la porta principal, amb les escales d'accés, situada a tocar dels absis.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Una altra vista de la porta principal, amb carro de trabuc aparcat al costat.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detall de la paret i del carro. 
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
La plana cerealística segarrenca als voltants de Talteüll.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
El campanar de l'església.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
Els absis i la porta d'accés al temple al costat. 
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
L'interior de la nau romànica.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
La porta principal, sense ornaments.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
L'interior de l'església romànica del segle XI.
1997. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
1984-1998. «Catalunya Romànica», vol. XXIV (1984-1998).

Plànol de la singular església romànica, amb dos naus principals i un transsepte irregular amb portalada al costat d'un dels absis.
[1013] Biosca, ermites i masies

20160221

[1323] Els castells de la Segarra

1934. El Molí de la Torre o Torre Saportella, Granyanella,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Les fotografies del reportatge són de Claudi Gómez Grau (1907-1989). Una bona ressenya sobre el seu fons fotogràfic, de decisiva importància per al coneixement de paisatge i costums segarrencs, a El Fons Fotogràfic de Claudi Gómez Grau. Una mirada etnològica, Montse Graells, Revista d'Etnologia de Catalunya, 2012.

El Molí de la Torre o Torre Saportella és situat a Granyanella, a tocar de l'Ondara. Als seus orígens, era un molí fariner, després fortificat com a castell amb dos espectaculars torres rodones defensives, que no s'aprecien a la foto. 
1934. Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140 (MDC).
Una mica de ressenya sobre la Segarra com a terra de frontera entre la Catalunya Vella i els alarbs o sarraïns del sud català. A poc a poc, les terres foren conquerides i repoblades, sovint amb l'obligació d'aixecar-hi torres, castells o grans casalicis fortificats per a la protecció del territori. 
1934. Castellmeià, Torrefeta i Florejacs, Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.
El castell de Castellmeià, datat del segle XIII i que encara es pot veure amb tota sa majestuositat sobre els sembrats segarrencs.
1934. El castell de Montcortès, els Plans de Sió,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Un altre dels grans clàssics entre els castells segarrencs: «la mola imposant i magnífica del senyorial castell de Montcortès».
1934. El castell de Montcortès, els Plans de Sió,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Detalls del castell de Montcortès. Datat del 1095 al segle XV fou reformat amb la fesomia de gran casalici residencial o palauet, tal com el coneixem avui. Al segle XVI pertanyé a la família dels March, de la branca dels Pere Ausiàs March i d'Alta-riba. 
1934. Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140 (MDC).
«En les nombroses baralles entre famílies de la noblesa i principalment en la llarga i aferrissada guerra de Joan II, molts dels castells i cases fortes de la Segarra foren enrunats del tot o en part, i alguns s'alçaren sobre les restes dels anteriors en el segle XVI i principis del XVII». A poc a poc deixaren d'ésser residències permanents i això els anà portant cap al declivi i l'enrunament, o a la conversió en masos de pagès, habitats per masovers i no pas per les antigues nissagues de la petita noblesa rural segarrenca.

«No hi ha vila, poble ni poblet de la Segarra, gairebé tots bastits en turons alterosos, que no mostri encara avui els vestigis o la carcassa, més o menys sencers, del seu castell al punt més enlairat... Nimbades de romàntic encís, vistes de lluny, destacant-se en la blavor del cel, les en aparença intactes, robustes moles dels castells... mostren de prop la tragèdia de la destrucció pels seus dintres...»
1934. Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.
L'article era signat per Ferran Razquín Fabregat, historiador cerverí de principi del segle passat, que assegura que «no cal, però, sentir enyorament dels segles que varen veure la naixença dels castells segarrencs. Del fort esperit que a aquells llunyans temps animava en resta encara, per sort, a la terra. Cada casa hi és un castell, i cada segarrenc, molt senyor de la seva llibertat i amador com cap altre de les tradicions de la raça, es considera en la seva casa tant com un rei».
1934. El castell de Santa Coloma de Queralt,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Un altre dels mil·lenaris castells segarrencs, «la mola feixuga del castell de Santa Coloma», emplaçat en la muralla de la vila damunt mateix del riu Gaià. Hi destaca la torre rodona, romànica, i la resta del gran palau renaixentista dels comtes de Santa Coloma.
1934. Montfalcó Murallat,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

«Un fantàstic carreró del poble castell de Montfalcó murallat».
1934. Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.
«Una antiga casa forta vora del Sió, avui convertida en un modest molí».
1934. El Molí de la Torre o Torre Saportella, Granyanella,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

La vida dels masovers en les antigues cases fortes senyorials.
1934. El Molí de la Torre o Torre Saportella, Granyanella,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Un petit femer davant la porta amb un magnífic cistell de vímet al damunt. La canalla al costat, amb les gallines que corretegen, i una espectacular premsa de vi allà mateix, muntada sobre una peanya de pedra, que no es veia a la primera foto (que, per tant, hagué d'ésser feta en una altra ocasió).
1934. El Molí de la Torre o Torre Saportella, Granyanella,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Una altra vista de la «vella casa fortificada de la família Saportella, al peu del riu Cervera», més modernament dit Ondara.
1934. El Molí de la Torre o Torre Saportella, Granyanella,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Detal de la torre circular i de les dues altes fumeres de la cuina i refectori.
1934. Capçalera de la revista «Esplai», núm. 140.Una de les tantes iniciatives culturals del període de la Generalitat republicana que el feixisme espanyol estroncà.

20150624

[1073] Detalls de l'Aranyó de fa cent anys

1918. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Josep Salvany i Blanch 
(MDC-BdC).
Vista de la població dalt del petit turó que domina els Plans de Sió.
1918. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Josep Salvany i Blanch.

Detalls de l'antiga vila closa a redós del castell, amb la ferrenya torre quadrada que sobresurt a l'horitzó.
1918. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Josep Salvany i Blanch 
(MDC-BdC).
Una preciosa antiga pica de pedra d'oli o de vi, amb el forat de desguàs, abandonada sota una alzina.
1900 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Lluís Marià i Vidal 
(MDC-AFCEC).
Los pallers de pedra de l'Aranyó enmig dels trossos de secà i la petita població al fons.
1900 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Lluís Marià i Vidal 
(MDC-AFCEC).
Les cases agombolades al peu del castell senyorial. El pagès i la mula ens donen la perspectiva de la grandària d'aquest parell de pedrots segarrencs. 
1900 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Lluís Marià i Vidal 
(MDC-AFCEC).
Una altra perspectiva de los pallers de pedra.
1900 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Lluís Marià i Vidal 
(MDC-AFCEC).
El pagès segarrenc de boina, faixa i mangala per arriar l'animal, amb una sella de pell d'ovella probablement. En primer terme, els terrossos remoguts del tros tot ben llaurat,i al fons els aulivers ben afilerats.
1926 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Francesc Folguera i Grassi 
(MDC-BdC).
La façana del castell segarrenc, amb la vella portalada de fusta amb el contundent pom de trucar.

1926 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Francesc Folguera i Grassi 
(MDC-BdC).
Part posterior del castell, amb una bassa per a la recollida de l'aigua pluvial.
1926 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Francesc Folguera i Grassi 
(MDC-BdC).
Els arquets de la part superior tapiats, atès que devien fer d'esgolfes encantades del castell. Al peu de la foto, jugant assegut damunt del sembrat, el nen Manuel de Pedrolo, que llavors tenia uns 8 anyets. Ei, probablement.