Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Coromines. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Coromines. Mostrar tots els missatges

20170923

[1774] Ullada a la vila d'Ascó de fa cent anys

1935. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Antoni  Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-AFCEC).

La vila d'Ascó ajaguda al peu del tossal sobre el riu Ebre.


Escriu Joan Coromines, l'il·lustre etimòleg: «Fem vots perquè Déu ens deslliuri, sense desastres, de l'amenaça terrible que hi ha muntat el capital internacional, amb la indiferència dels nostres governants, i amb la protecció del Bisbe de Tortosa, que ha posat als capellans d'allà el veto de concórrer a les manifestacions del poble contra aquest monstre estranger». Sembla que la cort celestial a la fi no hi tingué gran cosa a dir, i la nuclear acabà fent-se. I si no vols caldos, dos tasses.

Sobre l'etimologia del topònim aclareix: «Sens dubte iberobasca, del nom de l'animal... 'teixó', que és azcon en tots els dialectes bascos; aquí segurament amb caràcter col·lectiu: 'terra de teixons, teixonera'... És a dir, es tracta d'un nom de lloc paral·lel als mots catalans Taixonera, etc. Melons, gran i antiga partida del terme de Castelldans, té el mateix significat, i els nombrosos noms de lloc Font del Meló, Cova o Caul del Meló en el País Valencià, així com a Aragó... vénen del... català dialectal meló, llat. MELES-ON, teixó,... i segurament també el vallesà Montmeló». No explica, però, el nostre savi el perquè d'un topònim bascoide tan al sud, a on preval l'etimologia llatina. Potser per causa de repobladors pirinencs, després de la conquesta de 1148 de part de Ramon Berenguer IV.
1935. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Antoni  Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-AFCEC).

Les restes de l'antic castell aguaiten al poble i a la vall. A la vora del riu, un vell llagut mandreja.
1935. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Antoni  Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-AFCEC).

Detall de les cases del poble, esgraonades al sol a mesura que s'enfilen cap al tossal. De ben segur, que molts asconencs encara poden reconèixer-hi la situació de casa seua.


1845. Ascó (la Ribera d'Ebre).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
La primera característica que es retrata de la vila: «en el invierno son bastante frecuentes las nieblas». L'esgraonament dels carrers també n'és un tret identificador: «formanla 410 casas de ordinaria construcción, distribuidas en varias calles, que por su posición se asemejan a las gradas de un aparador, teniendo la mayor parte de los edificios salida a ellas por el primero o segundo piso».

A mitjan segle XIX, gairebé setanta marrecs, entre xiquets i xiquetes, ja anaven a estudi, i la paga del mestre no era gens menyspreable, en contra de la dita de 'passar més gana que un mestre d'estudi'. Hi havia també hospital de pobres, sostingut d'almoines, i una fonda. L'autor prova de fer la descripció arquitectònica de l'església parroquial, reformada en diverses èpoques. 

Del terme veïnal en destaca el cementiri, ja fora vila, l'ermita de Sant Miquel, un clavari amb dos capelles per fer-hi misses, vint masos habitats, «y en la cúspide de la colina, en cuya pendiente está el pueblo, se ven paredones, una columna gótica, y muchos cimientos y residuos de un convento de caballeros templarios que allí existió». A més, la disposició del terreny fa que «aunque se encuentran frondosos valles poblados de olivos, no pueden aprovecharse en su beneficio las aguas del Ebro, que solo sirven para beber y demás usos domésticos». Haurien de passar cent anys més perquè l'Estat (espanyol) pogués trobar-los un altre ús. No, no pas per als regs dels trossos dels pagesos, ans per emplaçar-hi una, dos nuclears, aixó sí, després d'expropiar-los els terrenys... i l'aigua!

Els camins eren de ferradura, tots segons l'autor, i, per tant, de mal transitar. Encara avui l'eix viari de l'Ebre, tot i haver-ne millorat la connexió, resulta insuficient. Les comunicacions per correu, tres dies per setmana, «y sale los mismos días, dejando el suficiente tiempo para contestar».


Entre la producció agrícola habitual, hi destacava l'important conreu de panses i figues, ja perdut. Vuit molins d'oli testimonien la importància oleícola de la vall. A més, un molí fariner, cinc fàbriques d'aiguardent, tres forns de pa, quinze teixidors de draps, tres fusters, quatre sastres, quatre espardenyers, tres ferrers, quaranta-cinc traginers i quatre llaguts «que se emplean en la extracción de aceite y demás frutos». Sens dubte, una important vitalitat econòmica que costarà de mantindre al llarg de segle vint, tot i que la pressió a la baixa demogràfica s'aconseguirà de ralentir relativament: mai la vila ha baixat dels mil sis-cents habitants des dels més de dos mil de mitjan segle XIX i més de dos mil cinc-cents d'abans de la guerra. És ara, quan sembla que les condicions són més favorables a la recuperació, que la vila ateny els seus mínims demogràfics. Caldrà que el nou país que volem atengui i afavoreixi la recuperació demogràfica de la Catalunya interior. 


L'efecte negatiu en l'economia causat per l'expulsió dels moriscos, que devien de representar gairebé tres quarts parts de la població, fou recuperat amb escreix: l'emplaçament estratègic de la població al costat de les rutes fluvials ebrenques resultà decisiu. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

L'ermita de Sant Miquel, als afores de la vila. Al fons, l'alta fumera d'algun dels diversos molins d'oli que hi funcionaren fa cent anys.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

L'església de Sant Joan Baptista, amb el començament del carrer Major al fons.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

L'església presenta mostres de diferents estils, fruit de remodelacions fetes en diferents moments històrics, i manté el vell campanar de cadireta romànic. La diferència de nivell entre la plaça i el carrer inferior dona fe de l'esgraonament dels carrers de la vila vella.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Les restes de l'antic castell templer, que passà després a l'Orde de Sant Joan, foren una autèntica talaia sobre el riu per al control de la navegació fluvial just a l'entrada de l'estret del Pas de l'Ase. Actualment, se n'està acabant la reconstrucció de la torre. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Panoràmica esplèndida de la vila, des del tradicional pas de barca d'Ascó. El pont no hi fora construït fins a l'arribada de les obres de les nuclears, cap a començaments dels 70. Crec que la barca deixà de funcionar al 1972. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detalls del poble de fa cent anys, amb l'estació de tren a l'entrada. La via fèrria tallà el pas natural cap al riu i comportà la construcció del mur de contenció.

1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Probablement la família del barquer, ell fent algun manteniment, ella fent mitja. S'hi pot veure el detall de la vestimenta de l'època, on no hi podia faltar el mocador al cap i el llarg davantal fins als peus. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Panoràmica de del tossal del castell, amb la vila i el magne Ebre als peus. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detall dels trossos de l'altre marge fluvial tots plens de rengs d'aulivers i ametllers; els arbres més grossos, als marges, probablement eren les figueres; entre poble i riu, la via del tren, construïda al 1892 per a la línia de Móra a Faió.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detall d'un antic portal en un dels carrers d'Ascó. La preciosa imatge recull tot el sabor de la vida quotidiana entre els estrets i costeruts carrerons, a la qual els figurants hi aporten un autèntic toc de regust popular.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detall dels balcons i portalades típiques de les cases, els carrers sense empedrar, i una família amb la padrina, la nena i el matrimoni com a figurants. Llavors, la vida al carrer era l'essència mateixa de la vida als pobles.

20170901

[1763] La Tarragona de Bodenehr

1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
«Gabriel Bodenehr va néixer a Augsburg, segons uns biògrafs el 1664 i segons uns altres el 1673, i va morir també a Augsburg, segons uns el 1758 i segons altres el 1765. Fou un editor, cartògraf i gravador alemany.

«Fou conegut pels seus plànols i vistes de nombroses ciutats alemanyes, com la col·lecció de plànols i vistes de Passau (publicat el 1710, amb el títol de Grundriss der Stätte Passau, Innstatt und Ilzstatt, per Johann Stridbeck, el Jove). De totes maneres, el seu treball més conegut és l’Atlas Curieux, publicat per primera vegada el 1704.

«Formà part d’una nissaga de gravadors establerts a Augsburg, ja que el seu pare Johann Georg Bodenehr (1631-1704) fou gravador, així com els seus germans Moritz (1665-1749) i Georg Conrad (1673-1710), i el seu propi fill Gabriel II Bodenehr (1705-1792)» (gelonchviladegut).
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
«Tarragona ist eine shöne ertz-Bischaffliche Stade in Catalonien am Mittellandischen Meer gelangen, hat eine Hohe Schul An. 1572, vom Cardinal Caspar Cervantes gestifftet. Es giebet eien feien Handelalhier und siehet man viel alte Sachen, und ist der Tempel zu Kaisers Tiberis zeiten erbauet worden». 

Tarragona és una bonica ciutat arquebisbal a Catalunya a la vora de la Mediterrània. Té Universitat des del 1572, promoguda pel cardenal Gaspar Cervantes. Hi ha molt comerç i hom hi pot veure restes molt antigues, com el temple que fou aixecat en temps de l'emperador Tiberi.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
La Porta de Sant Antoni (A). Santa Tecla, l'església arquebisbal (B). El Palau de l'arquebisbe (C). El castell (D). Els Carmelites (E). La Torre de les municions (F). Santa Clara (G), La Torre de la Universitat (H). Els jesuïtes (I). 

«La ciutat de Tarragona, amb gairebé 5.000 habitants, era una de les més importants de la Catalunya de principi del segle XVIII, gràcies, sobretot, a l’activitat del seu port. A més, des de 1572, com reflecteix el text que inclou el gravat, era una de les ciutats catalanes que impartien estudis universitaris. Tarragona va caure en poder dels austriacistes a mitjan octubre de 1705, gràcies a l’acció del coronel Joan Nebot des de l’interior i a l’arribada de la flota aliada. De fet, durant pràcticament tota la guerra de Successió la ciutat va restar en poder de Carles III, ja que no fou fins al juny de 1713, arran de la signatura del Conveni de l’Hospitalet –amb el qual els aliats van pactar amb els borbònics la retirada de les tropes– que Tarragona fou lliurada a Felip V sense pràcticament resistència.

«El gravat mostra una vista de Tarragona presa des de la riba dreta del riu, amb el pont del Francolí en primer terme. Entre els edificis assenyalats, destaca la catedral i alguns convents, com el dels carmelites descalços o el de Santa Clara. Tot i que l’autor va pretendre representar, molt probablement, l’arribada de la flota aliada el 1705, en realitat va copiar un gravat fet per Adam Pérelle sobre el setge de Tarragona de 1644, publicat en el llibre Les glorieuses conquêtes de Louis le Grand, de Sébastian de Pontault de Beaulieu. Entre les poques diferències, destaca el canvi del francès per l’alemany i, sobretot, el fet que Bodenehr va eliminar la inscripció “l’armée françoise”, que figurava sobre els vaixells situats davant del port
» (gelonchviladegut).
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
Vista del moll i del fanal del port, del tot fortificat i amb artilleria. En primer terme, el riu Francolí amb el pont de pedra medieval de sis ulls.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
La part alta de la ciutat, amb uns figurants, pot ser soldats, que guaiten sobre la ciutat ajaguda del turó al mar. Els figurants i la presència imponent del garrofer a l'esquerra del gravat, li donen una profunditat de camp espectacular, gairebé fa la sensació d'una imatge 3D moderna.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
La catedral de la ciutat, amb el palau de l'arquebisbe a tocar. S'observen ben bé les fortificacions modernes d'aquells darrers segles XVII i XVIII.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
La muralla disposava d'altes torres, que protegien les portes d'accés, com la que baixava fins al pont del Francolí. La Torre del Col·legi disposava d'artilleria i tot.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
Un imponent pont permetia de creuar el Francolí via Augusta avall. Segons Joan Coromines, l'etimologia del riu remet a un nom propi d'origen germànic FRANK- amb el sufix hipocorístic -LIN, que és molt freqüent el terres pirinenques. «Primer fou el nom d'un territori entorn de les fonts, com passa també amb molts dels altres noms fluvials provinents de noms propis... (Gaià, Ricardell, Freser, Ges, etc.)».
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
Alguns vianants i camperols retornen cap a la ciutat. A la vora de riu, farcit de canyissars, vells molins enrunats, potser des de la darrera Guerra dels Segadors.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
A la desembocadura del port hi naixerà el barri del Xerallo, i el riu serà desviat per encabir-hi nous molls de descàrrega. Tres-cents anys enrere era un paratge natural, i el port només s'estenia als peus dels murs de la ciutat, granment fortificats des de l'alçada del Balcó del Mediterrani, si més no. 


20170826

[1759] Lo Montsent de Pallars sobre lo Coll del Pamano

2017. Agost. Lo Montsent de Pallars sobre lo Coll del Pamano.
Pugem de Llessui per la pista a l'antiga estació d'esquí, tota abandonada, a on les cadires dels remuntadors es balden solitàries i enigmàtiques. La falta de neu les va condemnar a la quietud perenne. Arribem fins al Coll del Pamano, ja a 2.118 m., des d'on 'només' cal seguir el fil del tancat amunt, amunt fins al 2.888 m. La ruta és imperdible, però avui la broma s'ajau i s'aixeca en un constant obrir i tapar del sol, del cel i de les vistes a la verdpelada Vall d'Àssua. Esperem una estona, però a la fi emprenem l'ascensió, confiant que les prediccions de poca pluja d'en Mauri siguin encertades. 

Sobre la confusió (moderna) entre Montsent i Montseny, escriu el nostre savi etimòleg Joan Coromines: «Diuen alguns el Montseny de Pallars, parlant de l'altíssim pic que corona la Vall d'Àssua, damunt de Llessui, separant-la de Cabdella, i dels vessants d'Espot. Però Verdaguer ja ho sabia millor, quan aquest cantà el Montsént en el cant IV del Canigó».

Descriu Mossèn Cinto:
«Volant als cingles de Montsent,
li ensenya les cascades bellíssimes de Gerri,
i en Cabdella, en Espot i Biciberri
constel·lacions d'estanys d'atzur verd...»

Continua Coromines desglossant sa sapiència: «Corrent per aquelles valls i serres des de 1935, en companyia de Pompeu Fabra, pujant-hi al cim amb Casacuberta, el 1956, i en les enquestes totes de les valls d'Àssua, Espot i Cabdella, jo no he sentit allí altra cosa que [munsén]». Segons els propis llogarencs, «Montseny no li ho diuen més que forasters o gent de Terra Baixa». Sobre l'etimologia precisa que si «vinguessin de SIGNUM és segur que tindríem ny, car mai, ni en cap parlar català, ni en cap forma ni data de la llengua comuna, s'ha vacil·lat en el resultat de GN». Les opcions restants són dos: «MONTEM CINCTUM, mont cenyit, voltat d'un o més cingles rocosos, d'un fris terrós o penyalós de color diferent, cosa tan corrent en les muntanyes. Si reparem en la vista del Montsent de Pallars, així ho tenim, se n'hi marquen tres o quatre de paral·leles vist des de Llesui». Una segona possibilitat: «MONTEM SANCTUM, amb el tractament de ANCT a l'estil de l'occità i francès, català antic i dialectal 'sent'. Aquí tindríem, doncs, una variant del nom Montsant prioratenc... És un dilema en què potser no podrem triar». La documentació antiga i escrita de les muntanyes més allunyades de rutes de pas és escassa i això en dificulta trobar-ne possibles viaranys interpretatius.

Aquests darrers anells rocosos són escabrosos i cal ajudar-se de les mans el algun punt. El jovent de Rialb hi fa una cursa d'un desnivell considerable: en diuen la Matxicots. Emprenem el descens amb la vista posada a la vall; entre bromes penjades de rocs i penyes, xiuxiuegen sempre les Veus del Pamano...