Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Coromines. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Coromines. Mostrar tots els missatges

20200330

[2110] Dels golfos i la frontissa, per traure'ns de polleguera

De golfos i pollegueres.
Molt pocs dels mortals hauríem lligat el mot polleguera com a derivat de polze. Per això ens calen els grans lingüistes. La primera documentació del mot recula fins al Curial, s. XV: «si lo dit Curial, tenint los genolls ficats a la polleguera de la porta de la cambra de la Güelfa...», i en l'expressió figurada d'indignar, exasperar-se, 'traure de polleguera', amb un testimoni ja a principi del s. XVII, segons Coromines. Derivat del llatí POLLICARIA, que al seu torn fora un derivat de POLLEX, 'polze, dit gros', igual que també en derivarien els noms dels pollegons de les forques (i de les muntanyes) i de les polleganes o arades antigues per llaurar.

I pel que fa al mot golfo, substantiu, eh? Doncs prové del grec on volia dir «clavilla o pern que uneix parts d'un objecte (en particular d'una nau), 'juntura o articulació', per conducte del llatí GOMPHUS, del qual prové igualment el fr. gond (quasi sempre en plural, fr. antic gonz, i d'aquest es prengueren el cast. gonce, gozne, i portuguès gonços), i el diminutiu català antic i dialectal galfonsgofons, occ. go(n)fon; la forma, però, del català modern, que també és ja antiga, no està ben explicada, i és possible que surti d'un diminutiu llatí *GOMPHULUS, d'on gómfo(l)s i *gólfons per metàtesi, reduït després a golfos». 

Sobre aquest darrer pas explica que «per aquell temps ja tendia a generalitzar-se homes en lloc d'hòmensases per àsenstermes, marges, coves per còvens (també a les Illes es degué dir algun temps hòmons i còvons, abans d'arribar a homos i covos com avui), i per tant la vida de *gólfons pogués ser ben curta, tot seguit reemplaçat per golfos, de terminació no tan excepcional». Tot i que aquesta explicació no casa amb el manteniment dels plurals en -ns en el nostre dialecte, a on s'han mantingut fins avui, ja en recessió.


De golfos i pollegueres.
Això ens explica Coromines, que afegeix que «ja antigament és la forma golfos la més ben documentada i més freqüent» des del segle XIV. I que «golfos és igualment la forma general en totes les fonts més modernes... És, en efecte, la forma que segueix essent usual a tot el Principat (llevat de l'extrem NO.) i incloent-hi el Camp de Tarragona i fins les Marques d'Aragó (Benavarri i Matarranya, desbordant àdhuc el límit lingüístic)».

Malgrat aquest ús popular extens en el temps i en el territori, el mot golfos ha sigut bandejat sovint de la llengua estàndard, a on només hi trobem frontissa (mot també ben antic) per tot arreu. Ja ens n'avisa el mestre etimòleg: «Per al lingüista no nego que la forma golfos és una mica estranya i no sorprèn que aqueixos filòlegs antiquats i simplistes vulguin desembarassar-nos-en». A les Illes, la forma històrica i encara persistent és galfons, almenys a «Menorca i Mallorca, si bé amb la vocalització gaufó». 

Continua: «Lu galfó... fins a l'Alguer... I així reapareix en el Nord-Oest del Principat. Ja és vell a l'Alt Pallars, almenys a la Vall d'Àneu..., general des de la Vall Ferrera i Cardós... fins a la de Barravés, i allí ho diuen més en singular lu galfó, que, com em precisaren a Àreu i Farrera, de les dues peces dels golfos és la que té el piu o espiga que es fica en l'altra..., és a dir, el significat que deu ser etimològic fins en grec si prestem atenció al fet que el mot significava alguna cosa com 'dent', des de l'indoeuropeu». A Eivissa s'hi recullen tant galfó com gafó, «forma que coincideix amb la benasquesa, occitana i rossellonesa... gofons», sense la l, per tant. 

Encara hem d'afegir que, com a verbs, existeixen engolfar i desengolfar, que són l'acte de posar o traure els golfos d'una porta o finestra.
De golfos o frontisses.
I encara, quina diferència hi ha d'un golfo a una frontissa? Doncs que aquest darrer, antigament frantissa, derivat de frant, participi de l'antic verb frànyer, 'trencar' (derivat del llatí FRANGERE), tenia el sentit de peça «doblegadissa, plegable, pròpiament frangible o apta per ser partida en dos», que canvià la per la «per la interpretació popular que hi veia unió de dues peces que es feien front l'una a l'altra». A més, «degut a la desaparició del verb frànyer, frant, en la llengua popular, el derivat frantissa es quedà en la nostra llengua sense el cap de família, d'on la metacedeusi [canvi de família lèxica] que l'incorporà exteriorment a la família de front». Per tant, només parcialment era sinònim de polleguera o golfos, però l'abandó modern d'aquests mots, per pagerols i malsonants, ha convertit aquests darrers decennis la frontissa en la reina de les subjeccions de portes i finestres.

De golfos pocavergonyes.
Però i l'ús de golfo referit a una persona vaga? Doncs en el català modern és un castellanisme. En la llengua dels nostres veïns carpetovetònics, el mot golfo és «probablemente derivación retrógada del antiguo golfín 'salteador, facineroso, bribón', y éste seguramente aplicación figurada de golfín 'delfín, pez carnívoro', por las cualidades que el vulgo atribuye a este cetáceo, quizá por la aparición brusca del salteador, comparable a la del delfín que salta fuera del agua». Afegeix Coromines (DCECH) que les derivacions regressives solen ser freqüents en mots d'argot. 

A l'EM el mot golfín fora a Castella mot molt viu i popular. Encara que, ves per on, «por primera vez se mencionan los golfins h. 1290 en la Crónica catalana de Desclot, pero con referencia a Castilla, y más precisamente a Sierra Morena: 'aquelles gents que hom apella Golfins són castellans e salagons, e gents de profunda Spanya, e son la major partida de paratge. E per ço com no han rendes... fugen de llur terra amb llurs armes. E així com a hòmens que no saben altre fer, venen-se'n en la frontera... e així aquelles gents prenen crestians e serraïns, e estan-se en aquells boscatges, e aquí viuen, e són grans gents e bones d'armes, tant que el rei de Castella no·n pot venir a fi (148)». O sigui que el golfo, entès com aquell personatge que no fot brot, a banda de saltejador i 'bribón' (no cal que sigui rei, però, tot i les notícies actuals sobre golfos reials), és un castellanisme en el català actual, però que provindria d'un catalanisme del castellà medieval. 

Ho heu entès, fàcil oi? No em negareu que és tan bo com una novel·la policíaca, això de l'etimologia, sobretot quan ens l'explica el nostre gran Coromines!

20200316

[2101] L'Andorra del començ del segle XVIII

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Les Valls d'Andorra en una representació del tombant del segle XVII al XVIII, feta pels primers geògrafs militars francesos en aquella època de consolidació del nou domini de la monarquia gavatxa sobre el Pirineu català, amb el país migpartit després del Tractat dels Pirineus. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
La primera, curiosa i més destacada característica del mapa n'és l'orientació inversa, és a dir, amb el sud a la part superior. De manera que trobem les partides andorranes a peu de mapa i les terres baixes del Segre a dalt de tot. Encara que no desconeguda en algun altre mapa, no solia ser la representació més habitual. Si girem el full (que amb les eines digitals tot és així de senzill), n'obtindrem una representació més acostumada. Només hi tenim la vista de les valls de la Valira oriental, atès que les mesures del mapa no hi deixaven més espai.

No trobo explicacions de la intenció del perquè d'aquest canvi en l'orientació geogràfica dels mapes, en contra de la tradició. Però és obvi que si s'hi decidiren dos dels més importants geògrafs de la França del moment, és que hi havia d'haver alguna raó de pes, ni que només fos psicològica. No devien tampoc ésser de fàcil lectura per als oficials militars, més acostumats a les representacions tradicionals. És probable que es busqués un paral·lelisme simbòlic entre la direcció real de les marxes militars vers el sud amb sa representació gràfica, de manera que els accidents geogràfics es trobessin en la mateixa disposició que se'ls anaven topant. Davant d'un mapa, la nostra mirada, des del peu de pàgina, ja implica una presa de posició, i aquests mapes aconseguien centrar la posició de l'observant des de la mateixa França com a punt de referència.
1718. Andorra.
«Carte d'une partie de la Catalogne sur laquelle se trouve les cours des rivières de la Sègre, de la Noguera Paillaressa, la Rivière Salée et partie des cours de la Noguera Ribagorsana, de Balira, de Llobregat, de Cordonner, la Conques de Tremps et les vallées de Cloua, de Realp, d'Arques, de Perle, de Bonna, de Cabo, de Paillerol, de Castelbon, d'Andorra, d'Arsegre et d'Estona»,
 Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).

El llarg títol del mapa es deu al fet que enumera totes les valls fluvials que pretén retratar, dinou en total, sovint només parcialment (per limitacions òbvies d'espai) i que, malgrat el notori afrancesament dels topònims i hidrònims, són del tot recognoscibles. Moltes de les poblacions s'acompanyen d'un número, que indica el nombre de focs o caps de casa de què gaudien en aquell inici del Set-cents. La qual cosa hi aporta un gran valor afegit. Però la més lloable característica del mapa és, sens dubte, la bellesa captivadora de l'acoloriment. 

Si la cartografia europea de l'Època Moderna ha de tindre un pare o mare, aquest-a ha de ser la cartografia militar gavatxa, que des de final del segle XVII es desenvolupà per mitjà dels treballs del «Dépót de la Guerre», gran arxiu per a la conservació de la memòria dels fets militars de l'exèrcit francès segons els plànols, mapes, memòries, escrits i tota mena de gravats i publicacions topogràfiques, i per mitjà de la creació del cos d'«lngénieurs Géographes» al 1696, els membres del qual, sobre el terreny, prenien mesures i dibuixaven tot allò que tingués interès militar per tal de coadjuvar a l'èxit de les campanyes militars dels mariscals gavatxos. Ja durant tot el segle XVI, diversos enginyers, com el Senyor de Beaulieu, havien començat a desenvolupar aquesta vertadera nova 'arma' de guerra, basada en el coneixement previ del teatre d'operacions a través de representacions gràfiques, mapes i plànols.

Roussel i La Blottière foren dels primers i destacats enginyers que, en aquells temps de començ del segle XVIII tombaren pels Pirineus i per Catalunya, durant i acabada la Guerra de Successió, tot deixant-nos-en unes bellíssimes reproduccions, que provoquen les delícies dels experts i la badoqueria dels llecs. L'apropiació del nord del nostre país de part de l'Estat (francès) després de l'aixecament dels Segadors, portà la frontera política als Pirineus, i la necessitat d'assentar-la i assegurar-la en aquell tombant de segle, vista la sorprenent manca de reclamació territorial de part de l'Estat (espanyol), n'accelerà la representació geogràfica.

Un excel·lent article sobre el mapa dels Pirineus del 1730 d'aquests cartògrafs, el podeu llegir a «El repte cartogràfic del Pirineu en el mapa de Rousse i la Blottière (1730)» de Jesús Burgueño (enllaç) sobre la «Carte Generale des Monts Pyrenées», el gran mapa de la serralada que fora usat durant tot el segle divuitesc i fins a les guerres napoleòniques.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
La llarga descripció del mapa amb les conques fluvials que representa.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Detall de l'escut que presideix el mapa, probablement l'ensenya de la monarquia (francesa) en temps de Lluís XV.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
El tram final de la Valira arribant al Segre als peus de Castellciutat, amb les sèquies derivades al pla de la Seu d'Urgell.

Les grafies amb b/v es val alternant en els docs. històrics i demostren la confusió que des de ben aviat hi hagué entre aquests dos fonemes en favor de la bilabial. Pel que fa a l'etimologia, el mestre Coromines ens hi posa llum: «prové de VALERIA... amb tractament normal de la E (breu), que davant I (breu) en català dona -í-... Coincideix, doncs, amb el nom propi romà VALERIUS, en forma femenina. Que un nom de riu, de grandària mitjana o petit, vingui d'un NP, és un fet que es repeteix molt en la nostra toponímia: Francolí, Gaià (GALLIANUS), Ges, Ricardell,
 Orlina i altres...

«Valerius fou molt representat en el santoral romà: el Sant nat a l'Àfrica se celebra el 16 de novembre... Batejar els infants amb aquest nom encara és ben popular en terres pirinenques... i si hi hagué molts Valeris en temps visigòtics, més que ara, no és estrany que això vagi deixar més rastre a la zona Ribagorça, Palars, Andorra, Cerdanya, ciutadella de tots els arcaismes... I que això no passava pas solament amb els noms dels rius ens ho prova almenys el nom del Mont Valier, el gran cim pirinenc 2.519 alt. arran del trifini entre la Vall d'Àneu (terme Alòs), i els termes municipals de Seix i Sarrat... En el terme de Fraga hi ha una partida Mont de Sant Valero...
«Sant Valeri fou invocat pels pagesos, sobretot, com ho fan amb tots els sants, contra la calamitat que més els preocupa, la secada. L'AMNIS VALERIA fou, doncs, un corrent d'aigua posat sota la protecció de Sant Valeri, a tall de patronatge d'aquests corrents d'aigua preciosos, que mai no s'eixuguen. Alhora es donava l'epítet de VALERIA a les estives i als pàscua d'En-Valira, on neix la Valira...»
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Sant Julià de Lòria amb 50 focs, Aixovall a,b 15, Santa Coloma amb una dotzena. És destacable la proliferació de ponts sobre la Valira d'Andorra la Vella per avall. S'hi destaca l'antic camí muntanyenc cap a la Cerdanya, cap a Arànser i Lles, probablement impracticable a l'hivern i només de ferradura a l'estiu.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Andorra la Vella, amb 60 focs, i els horts als peus de la ciutat. Això vol dir, sobre els 400 habitants o poc més. O sigui que, amb tres-cents anys més, la població s'ha multiplicat per cinquanta, i bàsicament durant la segona meitat del segle passat. 

Les Escaldes amb 40 focs i Engordany amb menys de 10. S'hi destaquen amb claresdat els molins fariners de la sèquia derivada de la Valira passat el pont d'Escaldes. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
No s'acaba de veure bé el nombre de focs d'encamps, potser 62. Però Sant Miquel de Mosquera, amb 30, ja n'era un nucli important, mentre que Vila era molt més modest, només amb 7. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Les Bons amb 9 focs, però amb pont sobre el riu. Del Santuari de Meritxell no se n'especifica la població que agrupava a son voltant, però sí que té presència al mapa, cosa que vol dir que era ja considerat lloc de referència. Mentre que d'allà en amunt, cap a Canillo i Envalira, ja no hi havia gran cosa destacable per als autors del mapa.

20200306

[2097] Els frens: de la boca als peus

1930 ca. BCN. Carrer de la Freneria.
El vell racó del carrer de la Freneria a la cantonada amb l'absis de la catedral. Avui les cases són totes refetes. 
Fre, frenar, refrenar, desenfrenar.
El DCVB defineix l'estri com a instrument de ferro al qual es lliguen les regnes, que servien per menar els animals, car el ferro, col·locat a la boca del cavall o mula, estirava o afluixava donant a entendre a l'animal que calia arriar o parar. 

En Coromines testimonia la forma arcaica fren en doc. de 1252 i ja sense la -n final, que sempre reapareix en plurals i derivats, en abundància des de l'EM. «En uns annals de València del segle XV ens conten com anaven a llogar els millors freners del famós gremi barceloní», al carrer de la Freneria a tocar de la catedral. «En molts llocs, però, no distingeixen entre el fre i l'embocadura o mòs, p.ex. a la Vall de Cardós».

A banda del genèric cotxe, que no és poca cosa, no gaires altres mots dels arreus de les bèsties passaren als vehicles (auto)mòbils. Ben curiosament, però, els frens, que s'usaven per refrenar, sofrenar, afrenar o enfrenar, és a dir, per aturar amb diferents graus d'intensitat la velocitat o envestida dels cavalls i mules, col·locats a la boca dels animals, passaren a designar també el dispositiu d'aturada dels vehicles, activat amb el peu, tot i que en un primer moment els frens dels cotxes s'estiraven amb una palanca de mà, com també han conservat els automòbils, fins que l'electrònica ha substituït les antigues palanques refrenadores per un infame botó.

El verb frenar apareix cap al 1900, «manca encara a Labèrnia, 1888», escriu Coromines, «ço que prova que... ni l'un ni l'altre s'heretaren del ll. FRENARE, sinó que són formacions noves que reemplaçaren els tradicionals  [verbs], com es comprova pel fet que encara avui el mot bàsic és desenfrenar-se, desenfrenat (derivat de desenfrenar), per més que modernament s'hi hagi anat establint una distinció semàntica i estilística». El mot tradicional desenfrenar(-se) ha passat, doncs, a tindre un significat més figurat, per als excessos del cos o l'esperit, mentre que els tècnics frenar, desfrenar, s'han mantingut per al significat tradicional d'aturar. 

Curiós trajecte, a la fi, el que ha fet el mot fre: de tindre'l a la boca a posar-nos-el sota els peus.
2018. BCN. Carrer de la Freneria, Joaquim Francés.
La Freneria era el carrer que agrupava el gremi dels freners, els menestrals que treballaven el ferro per tal de fer-ne frens per als animals, cavalls o mules. Situat al bell mig de la ciutat gòtica, ben bé darrere de la catedral, es tractà d'un dels gremis més influents de la ciutat des de temps reculats, al segle XIII. La fama dels freners barcelonins s'escampà per tot el país i, és clar, serviren la nostra reialesa i noblesa medievals. 
Anys 60. BCN. Carrer de la Freneria.
L'estret carrer medieval és perpendicular a la Torre del Rellotge de la catedral de la ciutat, i proporciona la coneguda i bella imatge del campanar que s'eleva en la perspectiva de les altes parets del carrer. 
1888. BCN. Carrer de la Freneria.
«La Ilustració Catalana», 15 de juliol (BDH).
Un preciós gravat de J. Pellicer-Montseny del carrer dels freners el dia de diumenge de rams, quan grans i xics, de bona casa, acudien a la catedral amb les rames d'aulivera. 
1888. BCN. Carrer de la Freneria.
«La Ilustració Catalana», 15 de juliol (BDH).
Detall de l'ambient al voltant de la catedral en el dia de Rams, amb vigilància policial inclosa. La vista lateral de la Torre del Rellotge és privilegiada des del carrer dels antics freners. 
2018. Frens. 
«Ermengolari», 7 febrer, «La Manyana».
En Rajoy es creia poder menar el poder judicial, amb les regnes estirant del fre. Però la judicatura d'aquest Estat (espanyol) s'ha convertit en un cavall desbocat, sense fre, des que el Borbó els atià l'A por ellos (nosaltres) al discurs del 3-O.



20200103

[2070] «Home xic, carregat de vit», o a propòsit dels bitxos

Els noms del bitxo o vitet en llengua catalana.
Ben pocs coneixem avui què vol dir la frase feta picant que encapçala aquesta empostada. La pèrdua de l'imaginari popular i de la fraseologia tradicional ha sigut demolidora durant aquest darrer canvi de segle al llarg i ample dels nostres països, i principalment a les zones urbanes.

La intenció salaç d'aquesta vella dita s'entén, però, ben de pressa si consultem algun savi etimòleg, el qual ens podrà explicar que el mot vit ens arribà del llat. VECTIS, barra, palanca, i que en llatí vulgar derivà ja cap al sentit de verga, membre viril. Els mots procaços sempre solen ser tardaners de documentació, car mai no han sigut propicis perquè hom els escrigui, i encara menys com més enrere tirem. Per això, la primera nota del mot no apareix fins ben entrat el segle XIV. En Coromines, mestre i figura, ens l'exemplifica, poèticament, en un fragment d'unes cobles equívoques (de doble sentit) que els germans Jaume i Pere March, oncle i pare de l'Ausiàs, compongueren tot jugant a versificar, i que deien:

Blanca i bella n'és la cosa
a on és fundat l'estany...
de peix no en traurets est any
si no li'l posats de costa...

(Jaume)

...clar parlar:
'cony' és l'estany,
e lo ventre és la costa,
e lo vit dic que és lo tany
que creix quan hom lo hi acosta.

(Pere)

Explica el nostre etimòleg que «el sentit figurat és comú, des dels orígens, al català amb el francès vit i l'occ. viech, que apareix des de trobadors de principis s. XIII». Ara doncs, el sentit reivindicatiu d'atributs genitals que la frase feta reclama és prou evident, i molt directa. Gens a veure amb la finor de l'expressió, ben usual encara, que diu que «al pot petit, hi ha la bona confitura». 
Mapa dialectal dels noms del bitxo o vitet als Països Catalans.
El cas és que del mot vit «en el País Valencià, i a totes les comarques a l'entorn de l'Ebre, s'ha aplicat a la pebrina o pebrotet coent (pel seu color encès, etc.), sovint en la forma diminutiva vitet... i també amb l'eufemisme de dir-ne dit: 'ditet coent'». Del plural, vits, pronunciat apitxadament i entès com a singular [bitx], als dialectes de damunt l'Ebre, se li aplicà un nou plural, bitxos, i d'aquest el singular bitxo, nom tradicional i més estès del conegut pebrotet picant entre els múltiples altres noms i variants locals que poden escoltar-se al llarg i ample de la nostra geografia:

«A part de vitxo o vitet (típic del País Valencià), també rep els noms no tan escampats i localitzats (llista per ordre alfabètic i no-exhaustiu) de bajoca roja (Alcoi), cireret, cirereta (País Valencià, Gironès, Empordà, Mallorca), citró (Eivissa), coent(a), coentet (Benissa), coral, coralet (plana de Castelló i alguns pobles del Segrià com La Granja d'Escarp), cornet (Ibi), corneta, ditet (Alcoi), nyoreta, ovalet (tortosí), parleta (tortosí), pebre de banyeta (Menorca), pebre coent, pebrera coenta, pebreta, pebrina (rossellonès, gironí), pesteta (Maestrat, tortosí), viró (Callosa d’en Sarrià, Benimantell, El Campello), visolet (Agres, Muro), xitxó...» (viquipèdia).

No és fàcil, doncs, pintar un mapa dialectal i amb segura seguretat que al mapa que proposem si li podran posar nombroses falques. Aquesta i no altra n'és la intenció. Que a partir d'una proposta generalista, tothom hi pugui dir la seua i apuntar-hi la paraula que conegui o faci servir a son terrer. Molt millor així, que no pas cedir terreny als mots forans, com chile, chili, que avui tenen segrestada la llengua de molts cuiners, altrament dit, gastrònoms.
Els noms del bitxo o vitet als Països Catalans.
Joan Coromines. 
Els noms del bitxo o vitet als Països Catalans.
Capsicum annuum.


Els noms del bitxo o vitet als Països Catalans.
En els darrers anys, s'ha anat estenent la moda de conrear bitxos de coloraines per al mercat de les plantes, i no és gens estrany de trobar-se testos de bitxos ben acolorits de decoració en botigues i restaurants. Us puc ben assegurar que els que trobareu a l'hort de mon pare no són gens decoratius, i se n'acaba fent bon ús, segons marca la tradició, els verds avinagrats en conserva, i els rojos, ben picats i molts, empolsinats damunt una bona caragolada.  
1870. «Lo Ponton», BCN.
«Periòdic més coent que un vitxo», o bitxo. Coneguda frase popular per expressar el grau de coençor, física i figurada.

20191106

[2046] Del rang al reng i l'arengada

Caminant per l'Etimologia. 
Del rang al reng i l'arengada.
Català: «reng, rengle».
L'etimologia del francès se ranger, origen de tots els ingredients etimològics del ranxo, es remet, segons els estudiosos, a una arrel del germànic «fràncic HRING, 'cercle, rotllo de gent formant renglera'», diu en Coromines. Per aquesta via pervingué en els mots catalans reng, renglera, rengle, i ja pràcticament des dels orígens de la llengua escrita, les trobem documentades en Llull i Jaume I, al segle XIII.

Influenciades pel sentit del llatí REGULA, 'regla i regló, línia d'escriptura', aparegué la l en els derivats i el sentit rectilini, contraposat al de l'arrel originària, que donà ring, 'cercle', que es retroba en totes les llengües germàniques.
El mot reng fou molt usual en la meua infantesa camperola, ja que en lleidatà designava les fileres arrenglerades de pomeres, perers o presseguers, tal com es plantaven en trossos i bancals. Quins tips de recorrê'ls amb el banc (escala de collir fruita) amunt i avall. Quin patir quan a primera hora de la tarda et donaven el reng del sol!

Caminant per l'Etimologia. 
Del rang al reng i l'arengada.
Català: «arrencar».
Quan volem traure alguna cosa del reng, doncs el que fem és arrencar. En els dialectes occidentals del català, arrancar (amb neutralització d'e en a, com a avançar, xarrar...) Potser en el cas d'arrancar reforçar per contacte amb els corresponents occità i francès, derivat de rang. El mot ha tingut diverses derivacions modernes (l'automobilística principalment), però tots conservem el sentit originari, per tal com en absència d'artefactes tecnològics, a tots ens havia tocat parar al joc de l'arranca-cebes.
Caminant per l'Etimologia. 
Del rang al reng i l'arengada.
Anglès: «ranking».
El rang entès com a categoria o jerarquia social també és mot pres del francès rang, que és la forma corresponent al nostre mot hereditari reng. Passat a l'anglès, de rank se'n derivà ranking, mot que s'ha esbarriat per totes les llengües del món, a partir de la dèria que els humans hem desenvolupat a través de la ciència i la tècnica de classificar-ho tot quantitativament. Avui en dia fem rànquings de les coses més sorprenents, com si en la quantitat i la competitivitat hi hagués l'essència del sentit de l'ésser humà en aquest món. 
Caminant per l'Etimologia. 
Del rang al reng i l'arengada.
Català: «arenga».
 També amb l'arrel germànica HRING, mare de ranxo i de reng, trobem la paraula arenga, d'origen militar medieval, i a on amb alguna altra d'entremesclada, va donar el sentit de sermó fet a la soldadesca, aplegada en rotllana al voltant del general arengador. En aquest nostre segle XXI, passarà als arxius sonors l'arenga de la Carme Forcadell en la manifestació de l'11-S del 2014, «president, posi les urnes»! Honor i compromís amb la nostra Presidenta del Parlament injustament i venjativa empresonada pels poders de l'Estat (espanyol).
Caminant per l'Etimologia. 
Del rang al reng i l'arengada.
Català: «areng, arengada».
Encara un parell de mots més d'aquesta reproductiva arrel fràncica HRING. Potser també perquè s'assecaven i guardaven en reng, aquestes sardines salades esdevingueren arengs (francès haring, alemany hering, anglès herring). Aquestes sardines 'arencades', amb sonorització, també són conegudes com a arengades

Per acabar per avui, l'arrel germànica HRING és emparentada amb l'arrel grega (S)KER, diuen els entesos, de la qual i per mitjà del llatí, ens han pervingut nombrosos mots amb la idea compartida de rodó o corbat. Com p.ex. corona, corol·la, circ, cercle, circum-, cresta, corba. Vatua l'olla amb l'etimologia!


20191103

[2045] Del Ranxo de Ponts als Rangers de Texas

Caminant per l'Etimologia.
Del Ranxo de Ponts als Rangers de Texas.
Català: «ranxo».
Lo Ranxo de Ponts és una de les festes més conegudes del nostre Carnestoltes. Tradicionalment, la vigília calia fer recapte de fato per les cases i carrers de la vila. El dimarts de Carnestoltes, tantes calderes com cal, més de 60 o 70 en alguns anys, són posades a bullir a foc de llenya, per tal que durant tots el matí aquesta escudella de pagès vagi fent xup-xup. Després, racions per a tothom, per fer-se passar la gana i el fred de l'hivern.

Escriu en Coromines, que el mot català ranxo l'hem agafat del castellà rancho, amb el significat d'«indret on s'allotgen una o algunes persones, especialment, soldats, homes de mar i gent que viu fora del poblat, que es derivà antigament del verb rancharse, 'allotjar-se', terme soldadesc pres del francès se ranger, 'arranjar-se, instal·lar-se en un lloc' (derivat de rang, 'filera, Rengle')». 

La paraula ranxo es documenta en la nostra llengua al 1800, i, per tant, devia haver estat en ús des de feia un segle i abans i tot. Però en la nostra llengua, no tingué el mateix significat que en castellà, sinó que es va agafar en el sentit de lloc on s'ajunten diverses persones per menjar i, més simplement, de menjar que es pren en comú, en companyia, com solia ocórrer entre soldats i mariners. És en aquest sentit, diguem-ne gastronòmic, que el trobem en el nom d'aquesta festa de la vila urgellenca de la comarca de la Noguera. 
Caminant per l'Etimologia. 
Del Ranxo de Ponts als Ràngers de Texas.
Castellà: «rancho».
En castellà, també el nostre savi va desgranant al DECH usos i documentacions del mot des del segle XVI. El sentit originari fou el d'allotjament de tota mena, sobretot entre gents de baixa estofa i de baixa condició social.
Caminant per l'Etimologia. 
Del Ranxo de Ponts als Rangers de Texas.
Castellà: «rancharse».
Què hi té a veure la Guerra dels Segadors amb l'etimologia del mot? Doncs que, segons el nostre gran etimòleg, el castellà hauria agafat definitivament llavors el mot del francès. Escriu Coromines: «El soldado de la época tomaba el alojamiento como un pretexto para saquear, y si esto ocurría más o menos en todas partes, debemos reconocer que era tradición especialmente arraigada en los Tercios de Castilla». Això comportà les queixes dels pobles flamenc i català: «de los flamencos en la segunda mitad del s. XVI y de los catalanes en 1640, que condujeron a la guerra de separación de estos dos países: el clamor constante del pueblo en la 'Guerra dels Segadors' fue que los Tercios, bajo pretexto de buscar alojamiento en el Principado durante la guerra contra Francia, aniquilaban la hacienda y el honor de los ciudadanos pacíficos». Salvant les distàncies, si fa no fa com ara, amb la repressió contra els presos polítics, exiliats i altres ciutadans encausats que els terços judicials espanyols s'han pres com a croada.

Així doncs, «en sus prolongadas luchas con el país vecino, el soldado español se había apropiado la voz francesa 'se ranger', que ya en Francia podía referir-se al alojamiento... Y de ahí se hizo 'rancharse'» amb el sentit d'allotjament i de fer-se amb el que cal per viure. D'on també, els mots catalans arranjar i arranjar-se.


Caminant per l'Etimologia.
Del Ranxo de Ponts als Ràngers de Texas.
Anglès: «ranch, ranger».

L'anglès ranch, és clar, n'és un manlleu. A Amèrica, essent un mot d'ús entre la soldadesca, passà a designar les colles de soldats, els rangers, com una mena de sometents, que s'aplegaven per lluitar contra els mexicans que traspassaven la frontera texana al llarg de la turmentada història d'aquest Estat al llarg del segle XIX i començament XX. Els famosos ràngers de Texas van acabar esdevenint la policia estatal més antiga dels Estats Units. 


Caminant per l'Etimologia. 
Del Ranxo de Ponts als Ràngers de Texas.
Anglès: «ranch, ranger».
Alguns exèrcits del món també adoptaren el mot per a algunes de les unitats i esquadrons més de primera línia de xoc. Derivant-se d'aquest ús, el primer club de futbol de Glasgow l'adoptà per denominar-se: el Glasgow Rangers fou creat al 1872 entre la comunitat protestant i unionista de la ciutat.
Caminant per l'Etimologia.
Del Ranxo de Ponts als Ràngers de Texas.
Anglès: «ranch, ranger».

De l'anglès, òbviament, el mot s'ha tornat a esbarriar pels quatre punts cardinals del món. El mot ranch, aplicat a les grans hisendes dels terratinents texans, ha esdevingut coneugt a tot el món. Entre nosaltres, per mitjà d'una de les sèries més primerenques i populars emeses per TV3, en la recuperació des dels anys 80 del nostre dret a ser, després de la llarga dictadura franquista (espanyola). El ranxo de la nissaga dels Ewing fou vist a totes les cases del país. Les malifetes i embolics sens fi d'en J.R., de la Pamela, d'en Bobby van marcar la primera generació de la nostra televisió pública durant tota aquella dècada. Fins i tot, a cada poble hi ha hi hagué algú que fou obsequiat amb el sobrenom de J.R.
Caminant per l'Etimologia. 
Del Ranxo de Ponts als Ràngers de Texas.
Anglès: «ranch, ranger».
Els publicistes, sempre atents per fer-nos passar bou per bèstia grossa, adoptaren la paraula anglesa Ranger per designar aquesta mena de furgonetes obertes, amb carreta posterior, mot que també aquests darrers decennis ha sigut manllevat en la nostra llengua per designar aquesta mena de vehicles. Tindre un rànger, com a pagès o granger, és tindre un estatus. Si més no, aparentar-lo.

20190927

[2030] De la ciutat dels llops fins a Ilerda

Segle I. Ilerda.
(Foto: Museu Diocesà i Comarcal).
Així afigurem la Lleida de l'època romana, en una representació ideal a partir del que els estudiosos infereixen dels testimonis que en tenim. La ciutat fou conquerida cap al 205 a.n.e., data de la derrota d'Indíbil, i perdurà com a ciutat romana (oficialment a partir de l'Imperi d'August) fins al començament del segle V, ja en plena descomposició imperial a Occident. La ciutat a on segons la llegenda morí la Salomé bíblica, s'ajeia al llarg del Sícoris, al peu del turó més prominent que la dominava i a on hi hauria hagut l'acròpolis de la ciutat, després església visigòtica, mesquita i suda, església cristiana i castell reial.
[Era comuna (EC) i abans de l'era comuna (AEC) són les traduccions al català de les expressions angleses Common Era (abreujada CE) i Before the Common Era (BCE) que en l'actualitat són progressivament adoptades per historiadors i acadèmics anglosaxons i d'altres països per a substituir els termes Anno Domini (abreujat AD) i Before Christ (BC, abans de Crist). Els equivalents en català d'aquests termes són 'abans de la nostra era' (abreujat a. de la n. e.), i 'de la nostra era' (abreujat de la n.e.); per exemple, l'any 50 de la nostra era (abreujat: l'any 50 de la n.e.), o l'any 50 abans de la nostra era (abreujat: l'any 50 a. de la n.e.)] (viquipèdia). 
El nostre gran homenot i etimòleg, comença l'entrada de la nostra ciutat al seu Onomasticon de manera clara i taxativa: «La capital de la Catalunya Occidental». Sens dubte. «Tothom recorda la decisiva batalla d'Ilerda, en què els generals pompeians foren vençuts pels de Cèsar. De la denominació romana ILERDA se'n derivà la forma aràbiga, «partint de LERDA, variant d'ILERDA, i de l'aràbiga ve la castellano-aragonesa». També l'occitana, com escrivia Cerverí de Girona, evitant el pla català en ses poesies: 

Entre Lérida e Belvís,
pres d'un riu, entre dos jardís,
vi ab una pastorela un pastor...

La forma aràbiga Làrida/Lérida, molt popular i difosa, la trobem fins i tot en alguns dels primers textos catalans del segle XIII, fins a Desclot, essent substituïda del tot per la forma evolucionada Lleida, «prolongació d'una forma ibèrica primitiva (I)LERSDA... no simplificada pel llatí». O sigui que, mentre «les classes altes romanes, visigodes i aràbigues acceptaren aquesta forma del llatí clàssic [ILERDA], el poble menut seguí aferrat al seu consonantisme ibèric», forma que passaria a LESDA, «que donà regularment Lleida, segons la normal evolució fonètica del català». 

La forma romana, al seu torn, sorgí de la forma ibèrica ILTIRTA. El mot ilergeta estaria format per l'arrel iberobasca ILI 'ciutat o vila', amb l'afegit d'un sufix TIR, que segons Josep Lladonosa hauria volgut dir 'vila fortificada'. Però Coromines rebat: «Tan natural que precisament per això mateix no serveix. No eren places fortes, tant o més, Balaguer i Fraga...?» El nostre gran lingüista, en canvi, es decanta per creure que signifiqués 'llop'.

Iltirta. 
Onomasticon Catalaniae, J. Coromines.
El llop podria trobar-se en els més antics orígens ibèrics del topònim de la nostra ciutat, grafiada en la darrerament popular forma NAYOX, escriptura ibèrica, mixta fonètico-sil·làbica, que representa la veu ILTIRTA.

Segle I. Ilerda.
El Sícoris, riu que modela la nostra ciutat al llarg dels segles, amb el seu pont romà, pràcticament al mateix lloc des de fa més de dos mil anys! El pont de pedra romà s'hauria construït sobre la meitat del segle II a.n.e., sobre la base d'alguna passera de fusta més o menys destacada d'època ilergeta. La topografia característica de la ciutat, amb el gran turó que la dominava, feia complicada la distribució tradicional de la ciutat romana, però sí que s'hi faria evident el Decumanus Maximus, o llarg carrer que la creuava d'est a oest, i que temps a vindre esdevindria el nostre gran Carrer Major. A la plaça Paeria i Sant Joan, també des d'aquells temps gairebé immemorials, hi hauria hagut el Fòrum d'una ciutat que devia rondar els cinc o sis mil habitants. 

Sobre el riu SICORIS, ben conegut en la historiografia llatina, però de difícil etimologia, «Qui podria assegurar-la?» es pregunta en Coromines, el qual s'apunta a una hipòtesi que remetria aquest nostre hidrònim a «un poble indoeuropeu precèltic que envaí la costa provençal i la Península Ibèrica abans que els celtes: els sorotaptes», de l'època de la cultura Urnenfelder, i això remetria cap al segle X a.n.e. Segles més tard, «l'Edrissí li diu el 'riu de les oliveres' (al-zäitûn)... que és el nom que ha donat el cat. Aitona», mentre que els geògrafs àrabs l'adoptaren com a siqar. Com a nom de comarca, especialment de la part dreta del Segre, el mot Segrià remunta també als segles medievals, mentre que la part esquerra Segre avall era considerada ja part de la plana urgellenca. 

Segle I. Ilerda.
La part més oriental de la ciutat, fins als límits, mantinguts fins al segle XIX, del riu Noguerola, les aigües del qual alimentarien ben probablement els banys de la ciutat, i, en època medieval, les set adoberies del segle XIII, les més antigues conservades als nostres Països. La cruïlla entre els carrers del Carme i Magdalena també fora de planta ancestral i remetria a l'antiga ciutat ibèrica i tot. Fins a gairebé la baixa Edat Mitjana de la Porta Ferrissa (Plaça de la Sal) enllà, potser la ciutat no era tan desenvolupada i des d'allà sortia i se'n desviava en diagonal el camí de Corbins i de Balaguer, donant aquesta característica forma al carrer Magdalena. 

Segle I. Ilerda.
La part més occidental, que s'acabaria a Boters i d'allà perpendicularment fins al riu, com també la ciutat mahometana i la cristiana, atès que les muralles devien ser fetes i refetes un cop i un altre al mateix lloc durant segles. La porta medieval de Sant Antoni fora la sortida més occidental del Decumanus. A l'esplanada dels peus de la Llengua de Serp hi hauria hagut des de sempre i en totes les cultures que han habitat la nostra ciutat, la població de classe alta, i en època medieval, el barri universitari. Només la destrucció barbàrica borbònica (espanyola) que arribà després de la derrota del 1707, feu desaparèixer la part de la ciutat que s'estenia des de la Seu al Mercat del Pla, per entendre'ns. La segona meitat del segle XX traslladaria la zona alta una mica més amunt, als eixamples del secular camí de Montsó, i avui, més enllà encara, carretera d'Osca amunt. 

1999. Lleida. «Juli Cèsar», de Manel Cusachs.
La gran escultura de més de 5 metres i 6 tones de dedicada al triomfador de la batalla d'Ilerda al 49 a.n.e., obra patrocinada per l'homenot garriguenc Josep Vallverdú i esposa, Isabel Arqué.