Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris G. Barraquer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris G. Barraquer. Mostrar tots els missatges

20181006

[1893] De Mercedaris a Escolapis, Tàrrega

1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
La fotografia és del mateix autor i data del 1898. L'església i convent de la Mercè foren cedits, anys després de l'exclaustració, als escolapis, els quals hi iniciaren l'escola que encara avui mantenen, i a on podem encara contemplar el vell claustre de la fotografia centenària, aixecat en el tombant del segle XVIII al XIX. 
1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
El primer convent mercedari targarí es remunta als temps del nostre Conqueridor, aixecat als afores dels murs de la ciutat. Al segle XIV fou posada, ja dins la vila, la primera pedra del nou convent de part de Martí, fill del rei Pere III, i futur rei català. L'edificació definitiva que ha arribat fins als nostres dies, però, fou aixecada sobre l'antic temple de Sant Joan Baptista al començament del segle XIX. «Aunque de construcción moderna, y no grande, resulta de buen gusto, rico y fino».
1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
L'estil arquitectònic «greco-romano» de l'edificació és descrit per l'autor, amb detall de planta i alçat. «El retablo mauyor pertenece al mismo gusto del templo. Recientemente ha sido alargado», i presenta, és clar, la Marededéu de la Mercè al nínxol principal, i un Sant Ramon Nonat conservat en un de lateral. 

El clauste és de cinc arcs de mig punt per banda, i també se'n fa una breu descripció, sense oblit de «la hermosa boca de piedra de la cisterna del centro con sus ricos montantes y arcos para la polea»
1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Detalls de l'antic claustre mercedari targarí, amb el pou i els arcs, cosa que, assegura l'autor, «da a este claustro un aire de riqueza, elegancia y severidad que enamora».
1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
La comunitat religiosa disposava d'horts adjacents i una renda gens negligible, per a sis sacerdots, un diaca i un llec. L'autor passà per Tàrrega al junt de 1898. Acaba la ressenya comentant la cessió als escolapis, que havien acabat des del 1884 l'edificació de diversos costats del segons pis de la casa. 
1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Plànol i alçat del convent i església a començament del segle XX.
1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Al plànol s'hi aprecia la distribució de les estances (refectori, cuina i rebost) al lateral exterior del claustre, i l'entrada per l'actual carrer de Santa Maria.
Anys 1930. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell). 
Vista de l'escola pia targarina en època republicana, amb rellotge a la façana i la bandera tricolor al balcó. Durant el període de la guerra, l'escola fou expropiada als religiosos i convertida en escola laica (tarrega.escolapia.cat).
Anys 1930. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell). 
Esplèndida imatge aèria de l'àrea de l'Escola Pia targarina de la postguerra (crec), amb la plaça del davant llavors dedicada a pati de la canalla. El pati actual és al darrere de l'edifici, al lloc  de l'antic hort (tarrega.escolapia.cat). S'hi aprecia l'església amb el campanar per acabar.
1985. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell). 
Obres de construcció del campanar de l'església. S'inaugurà al 1r de maig de 1986 i foren pagades amb aportacions dels fidels, aprofitant l'embranzida de la commemoració del centenari de l'Escola Pia (1884-1984), i que culminava una antiga aspiració de (part) dels targarins («Nova Tàrrega»).
Anys 2000. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
Vistes actuals del claustre, amb els finestrals de les aules escolars, i de la façana de l'església de la Mercè.

20181003

[1892] Els Mercedaris d'Agramunt

1906. Nostra Senyora de la Mercè, Agramunt (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
El convent mercedari d'Agramunt era a tocar de l'església parroquial a la part nord de la vila murallada, amb el temple a l'est i el convent a ponent. L'autor l'havia vist encara dempeus al 1904 i en fa una descripció arquitectònica de la façana abarrocada. Pel que fa a l'interior, «pocas palabras bastaran... el cual es del gusto del Renacimiento... Este templo observa puntualmente las líneas comunes de los del siglo XVIII y principios del XIX». Al retaule major, l'autor no hi dedica ni una paraula, «por rudimentario y feo».
1906. Nostra Senyora de la Mercè, Agramunt (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
La Marededéu de la Mercè era situada «en un balcón abierto en el muro... vestida de telas, la que tiene un esclavo de rodillas a cada lado». També fa la descripció del claustre, sense regularitat i que «no posee galerías más que en el piso bajo, y aun en unos lados de distinto orden que en otros».

Del carrer, se'n deia de la Mercè, i se'n diu encara, amb l'escut mercedari i la data de 1792. La porta d'ingrés a l'escala principal, també amb escut i la data de 1600. Al costat del convent, els mercedaris hi tenien l'hort, ja convertit en placeta, «y que poseía otra mayor junto a la villa y al soberbio pozo que se encuentra a su entrada», probablement referint-se a la Plaça del Pou, al costat del riu Sió. Ara fa poc més de cent anys, al convent exclaustrat hi havia les escoles públiques, i la petita comunitat hi continuava de lloguer: «hoy el templo continua abierto al culto, pero sólo se celebran allí dos fiestas, y éstas con novena, a saber, la de la titular i la de San Ramón».
Anys 2000. Espai Guinovart, Agramunt (l'Urgell).
El convent reformat de final del segle XVIII fou destruït a la Guerra Civil, i llavors s'hi aixecà el mercat municipal. 

«L'Espai Guinovart d'Agramunt està emplaçat en l'actual plaça del Mercat, on antigament hi havia un convent mercedari, que després va ser transformat en escola, i finalment enderrocat l'any 1930. L'organisme Regiones Devastadas va reconstruir alguns edificis d'Agramunt que havien estat afectats pels bombardejos de la Guerra Civil i va encarregar a l'arquitecte Pere Domènec Torres que construís un mercat allà on hi havia hagut el convent. Aquest mercat es va mantenir en actiu fins al seu declivi als anys 80, degut a la manca de funcionalitat i als nous usos comercials. L'any 1990 s'inicien les obres de reforma del mercat per a un nou projecte: l'Espai Guinovart d'Agramunt. L'any 1994 finalitzen les obres d'habilitació i el 2 de juliol del mateix any té lloc la inauguració de la seu de la Fundació Privada Espai Guinovart, amb una superfície total construïda de 650 m² i una superfície total ocupada de 580 m2» (viquipèdia).
Anys 1950. Agramunt (l'Urgell).
La plaça i edifici del mercat de postguerra.
«La primera notícia que hom té d'aquest convent data del 1312, el 1327 s'hi va celebrar un important Capítol General de l'orde mercedari on es van aprovar unes noves Constitucions. L’edifici, que es va conservar fins l'exclaustració, era producte de les profundes reformes portades a terme cap els segles XVII i XVIII. Es va abandonar el 1835 i el convent es va destinar a escola mentre que l'església va seguir amb les seves funcions. Tot plegat fou destruït el 1936 per tal d'aixecar el mercat municipal, actualment Espai Guinovart» (Monestirs de Catalunya).

20170607

[1720] L'antic cenobi balaguerí de les Parrelles

1788. El Convent de la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La imatge de la Marededéu, en un altar de l'església de Sant Salvador, dins de Balaguer, a on fou traslladada després de la Guerra del Francès. 
1788. El Convent de la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell). «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Escriu l'autor, a 17 d'octubre d'aquell any: «Fuimos al Convento de las Parrellas que dista media hora y se halla en el término de Balaguer». No era una bona assignació ésser-hi destinat: «Se tiene por castigo en la religión el embiarlos aquí, pero ellos se disgustan dejando enteramente cerrado el convento y yéndose a la ciudad». Les boires hivernals i les solellades estiuenques devien d'ésser ben rigoroses. 

«El Convento está situado en un llano todo el cual se halla en el día plantado de viñas y olivos y poco haze estava desierto porque los viejos mantenían el miedo a las gentes de que todo lo asolarian los enemigos». Perquè històricament devia ésser lloc d'acampada dels exèrcits que havien anat expugnant la ciutat en els passats segles, fet que se servava en la memòria popular. La vinya hi degué ésser present en els segles reculats de sa fundació, perquè a això remet son nom, Parrelles, derivat diminutiu de 'parra' (Onomasticon).
1906. El Convent de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«Una hermosa imagen de mármol hallada por un pastor, la que portentosamente manifestó su voluntad de no moverse del lugar de la invención, dió lugar que se erigiese allí una capilla». Es tracta d'una tradicional i repetida llegenda de l'aparició de la Verge. La donació del comte urgellenc Ermengol X al 1293 per començar les obres no proveí d'un lloc millor, i la posada en circulació de la llegenda feu de la necessitat, virtut.

«Se aumentó mucho la devoción, de tal suerte que muy presto se le hizo una iglesia, toda de piedra picada, y harto capaz, la cual mira entre Poniente y Septentrión, a media hora de camino de la ciudad de Balaguer». El convent trinitari hi fou fundat cap al 1300.
1906. El Convent de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
El primitiu temple «era románico del siglo X, o cosa así, todo de piedra maciza, incluso la bóveda, y no muy grande». No hi hagué mai claustre, i la disposició del convent o «habitaciones no presentaba la forma acostumbrada de tal, y sí la de una casa particular grande, sin gusto arquitectónico especial». La Guerra del Francès deixà l'edifici molt tocat i enrunat, fet que aprofitaren els frares per restar dins la ciutat. Hi compraren una casa i s'hi establiren fins a la ja propera exclaustració. 

«Los desperfectos de la guerra francesa, faltos de reparación, y los que vendrian despues de 1835, dejarían el cenobio en ruinas». Així fou com «con la piedra de la iglesia de las Parrellas y del convento en 1854 se edificaron la Casa consistorial de Balaguer y otra a ella contigua», entre altres usos. «El templo y convento quedaron derribados» i ja no era possible per a l'autor de fer-ne un examen ocular. 

Dins la vila, la ja reduïda comunitat de trinitaris havia instal·lat el nou oratori en una senzilla casa de tàpia del carrer de Santa Maria, ja enrunada al 1898, «o sea al Oriente de la población, en la cuesta que cae bajo la antigua iglesia parroquial, al pie mismo de la cárcel». La imatge de la Marededéu es traslladà a un altar de l'església de Sant Salvador, on s'hi estigué pràcticament un segle, fins que al 1936 el temple fou cremat i més tard enderrocat per afilerar i eixamplar el carrer. La imatge se'n salvà i avui es pot contemplar a l'església de Santa Maria.
Segle XIV. Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
La imatge d'alabastre de la Mare de Déu de les Parrelles (s.XIV), que es pot admirar en l'exposició permanent que hi ha a l'església de Santa Maria (Goigs de l'Ignasi).
1961. Gojos a la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
En aquest resum històric de Joan Font i Rius, es dona l'any 1848 com a data d'inauguració de la nova casa de la vila balaguerina, en què s'aprofitaren el carreus romànics de les Parrelles. Des de la Guerra del Francès fins a la desamortització «solament restà a les Parrelles algun religiós durant l'època de la recol·lecció de fruits».
1961. Gojos a la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
En aquell terme plantat de vinya, la imatge de la Verge trobada per força hagué d'aparèixer-se sota d'una parra amb els pàmpols per ornament. El fervorós poeta aconseguí una bona rima per al topònim, ço és, parpelles-Parrelles:

«Vostra imatge prodigiosa
en la qual sou venerada,
escondida fou trobada
en una Parra frondosa,
amb les fulles per dovelles
de formosa arquitectura».
...
«Quan se'ns cloguin les parpelles
al baixar a la sepultura,
lliureu-nos de desventura
Mare de Déu de les Parpelles».
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
La capella que s'assenyala als afores de la vila, adossada a un edifici en forma de casa gran on hi hagué les habitacions dels frares, podria ben bé ésser el Convent de les Parrelles balaguerines.

20170307

[1653] L'incendi del Convent del Roser de Ciutadilla

1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'austera façana de l'antic convent dominic de la vila urgellenca.

«El convent dominic del Roser fou fundat el 1582 per Gispert de Guimerà, l’obra d’aquesta casa va començar aquell any i el 1587 ja s’havia acabat. Es tractava d’un convent de reduïdes dimensions tant pel que fa a l’església i espais conventuals com pel nombre de membres de la comunitat. No va patir especialment els efectes de la guerra del Francès i els frares només van abandonar la casa de manera puntual, salvant els béns. Durant el trienni Liberal la casa fou suprimida temporalment però s’hi va quedar un dominic al seu càrrec, tot i que secularitzat. La desamortització de 1835 va arribar amb una comunitat reduïda a només dos membres, el prior i un laic, el sacerdot es va quedar a la parròquia de Ciutadilla mentre que el convent quedava abandonat i anava caient en ruïna. El 1845 s’hi allotjaven obrers que treballaven en les carreteres i el 1896 l’església ja havia perdut la teulada. Es van poder salvar alguns elements de mobiliari i sarcòfags de la família dels fundadors. Finalment el convent fou arrasat i la portada de l’església es va portar a Reus» (monestirs.cat).
1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detalls de l'edifici ara fa cent anys, abandonat des de la desamortització dinovesca.
1906. El Convent del Roser (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
A l'arribada de la desamortització tan sols hi havia dos monjos al petit recinte conventual, i el prior, el pare Gregori Oliva, passà a rector de la parròquia. El retaule major era dedicat a la Mare de Déu del Roser, mentre que «el retablo del brazo del crucero del lado del Evangelioestaba dedicado a Santo Domingo y el del lado de la Epístola a un Crucifijo con la Virgen de la Soledad, y no había más». A final del segle XIX, l'enrunament era evident. 

Desconeix l'autor què se'n féu de la tomba dels Guimerà, «que se alojaba bajo el pavimento del mismo presbiterio». La nova funció de l'edifici: «El convento fue arrendado para posada en 1845, cuando la construcción de la carretera de Tremp a Tarragona, y así continuó algunos de los años siguientes». S'hi copia l'anunci que l'Estat (llavors espanyol) publicà per a la venda d'aquest béns exclaustrats.
1906. El Convent del Roser (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
El preu de venda era de poc més de 80 mil rals, «por cuya cantidad sale a subasta, no habiéndose podido capitalizar porque no produze renta alguna». Per això, no hi hagué comprador, i fou cedit al municipi, «ya para casa cuartel de la Guardia Civil de este puesto, ya para escuela pública de niños, parando hoy en ser albergue de gitanos con sus acémilas, mujeres y niños de paso a las ferias de Verdú y otras de este país».

L'estat del claustre al 1894 era bastant llastimós: «apenas se sostiene, estando medio calcinadas y rotas sus piedras a causa de un formidable incendio que prendió al gran depósito de leña que allí hicieron algunos propietarios». Al 1896, segons testimoni fiable d'un amic de l'autor, la galeria baixa encara conservava el sostre, però no pas la superior, «y todo el convento se hallaba en tal estado, que casi solo quedaban las paredes maestras».

Conclou graciosament l'autor: «De todas las anteriores noticias deducirà el menos listo que, dentro de poco, del templo y convento de Ciutadilla sólo quedará el recuerdo».
1906. El Convent del Roser (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Els anuncis de subhasta dels horts del petit convent, al «Boletín Oficial de la Provincia de Lérida» dels anys 1840-41.
1896. El Convent del Roser (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
A final de segle XIX no hi havia cap arbre davant el convent (monestirs.cat).
1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

De l'antiga creu de terme del convent ja no en restava res, substituïda per una altra de ferro.
1917. Església parroquial, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'altre gran edifici religiós del poble és l'església parroquial de Sant Miquel, «situada gairebé al cim del poble, al peu del castell. L’edifici data del s.XVII, però hi ha documents de l’any 1165 que ja parlen d’una primitiva església dedicada a Santa Maria. L’interior es caracteritza per una gran sobrietat.

És interessant el sarcòfag gòtic del s.XVI de la família dels Guimerà. Encara que ha perdut la policromia original s’hi pot veure l’escut i l’espasa. El cap del senyor reposa sobre dos coixins amb els símbols de l’heràldica familiar. L’espasa és plena d’escuts dels Guimerà. Als peus hi ha el cos d’un lleó que significa valentia.

També hi destaquen les dues capelles laterals, el terra enllosat i les rosasses que donen llum a l’interior» (turisme.urgell.cat). Probablement el sarcòfag hi fou traslladat des del convent. 
1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una preciosa vista del camí al costat del convent, amb l'esvelt campanar de què disposava. 
1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Els arbres, recent plantadets a començament de segle, ja eren ufanosos al costat de la vella creu de terme ja substituïda. Durant la darrera guerra, l'església s'esfondrà. Al 1956, s'acabà d'enderrocar. Llavors fou dinamitat i les pedres s'aprofitaren per restaurar el campanar de l'església de Sarral (pàgines.uab.cat).

20161007

[1534] Santa Maria de Gerri de la Sal

Anys 1920-1930. Monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: M. Solé, editada pel comerç local Quincalleria Viuda Federico Viadera e Hijo.
Preciosa panoràmica de l'abadia benedictina a la riba de la Noguera Pallaresa, a l'altre costat del pont romànic.

«Sembla que en aquest lloc, a l’època visigòtica, hi hagué un monestir sota l’advocació a sant Vicenç, que fou restaurat el 807 pel prevere Espanell i cinc companys. Obtingué privilegis d’immunitat i confirmació de béns de Frédol (849) i de Ramon (865), comtes de Tolosa i senyors del Pallars. Al segle X prengué com a titular Santa Maria, segurament amb motiu d’acceptar la regla benedictina.

Al 908 tenia setze monjos preveres i tres llecs i vengué al comte Ramon I de Pallars el monestir de Sant Pere del Burgal, que recuperà poc després. Joan XIII li concedí l’exempció episcopal el 966; aleshores tenia com a filials Sant Esteve de Servàs, Sant Esteve de Perabella, Sant Fruitós de Balestui, abans unit a Senterada, i de nou Sant Pere del Burgal; a la fi del segle XI tenia també units Sant Vicenç d’Oveix i Sant Pere de les Maleses i en depenien una vintena d’esglésies de la comarca. Al 1122 el bisbe d’Urgell, Ot, hi fundà una confraria per promoure la devoció popular; aleshores hom començà a reedificar l’església.

Els comtes de Pallars protegiren inicialment el cenobi, i el 1096 l’afiliaren al gran cenobi provençal de Sant Víctor de Marsella, unió que no en minvà la vitalitat (tenia uns cinquanta monjos a la fi del segle XI). A partir de la fi del segle XII els mateixos comtes li declararen una oberta oposició i li arrabassaren dominis i propietats. Aquesta oposició durà fins el 1371 i obligà el monestir, a despit de la seva exempció a cercar l’ajuda dels bisbes d’Urgell i dels sobirans Jaume I i Pere III.

A partir del segle XIV, el despoblament dels seus dominis i la introducció d’abats comendataris en completaren la decadència. El 1592 el papa Climent VIII donà disposicions per a redreçar el monestir i concedí que els tres primers bisbes de Solsona fossin a la vegada abats comendataris de Gerri. El 1631 entrà a la Congregació Claustral Tarraconense, i molts dels seus abats detingueren càrrecs de responsabilitat. A causa de la Guerra de Successió perdé molts béns i en fou destruït l’arxiu.

L’explotació de la sal, de la font salada de Gerri, fou sempre un monopoli del monestir. A mitjan segle XVIII tenia només cinc monjos. Fou exclaustrat i extingit al 1835. L’espoliació popular i més tard una revinguda del barranc d’Enseu arruïnaren completament el monestir i el claustre. En roman sencera, però, l’església, consagrada al 1149, gran edifici de tres naus, separades per pilars massissos en forma de creu, d’on arrenquen els arcs torals. Sobre la façana, precedida d’un atri de tres cossos que protegeix el pòrtic romànic de l’església, s’aixeca un airós campanar de paret de tres pisos» (enciclopèdia.cat).
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

«En 1835, ignoro el día, los monjes de Gerri salieron de su monasterio sin persecución personal, y aun pudiendo retirar algunas de sus cosas». Sembla que l'abat després d'uns dies a Andorra «con objeto de ir a tomar las aguas», s'exclaustrà a Peramea, a on continuà la seua acció pastoral. 
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«La iglesia es lo único que ha quedado; lo demás fue derribado por los cristianos: los libros o quemados o robados». Segons deien, un cop exclaustrats els frares, «llegó a Gerri una división llamada la Legión extranjera, compuesta de extranjeros; los alojaron en el monasterio, dicen que se abrieron la iglesia y robaron todo lo que les dió la gana, hasta los frontales del altar mayor, que los había de todo color y dicen que eran riquísimos». El mossèn Francesc Roca recollí els testimonis directes del pillatge. L'orgue hi restà també espatllat. 

«Los documentos y libros fueron robados y andan dispersos por las casas particulares... Un hijo de aquella tierra se me lamentaba de que algunos de los pergaminos de este archivo frecuentemente sirven para cubiertas de despreciables cuadernos. Ya en 1711 había tambíen devastado este archivo un ejército francés (...) El claustro y habitaciones monacales han sufrido total destrucción, de modo que del primero no resta ni una columna y por lo mismo ni un arco... El continguo torrente Enseu ha ido lamiendo y llevándose parte de las huertas de las casas monacales, y ha llegado a lamer el templo».
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«El escudo de Gerri, copiado de unos sellos sobre oblea [hòstia]  insertos en documentos del monasterio».
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
L'autor fa referència a una ressenya inèdita de Joaquim Gispert i Ferrater, «Excursión al Pallars, Caldas de Boí y Valle de Arán», 1887, en què dóna notícia de l'estat del cenobi cinquanta anys després de l'abandó forçós. Al Boletín Oficial de la Provincia de Lérida, de 5 de febrer de 1849, s'hi féu llistat dels béns monacals per a pública subhasta: l'era, els corrals, l'estable, la pallera, l'hort de l'abat, el del sagristà i el de l'organista, els horts dels monjos...

L'autor opina sobre el procés de subhasta que l'Estat (espanyol) portà a terme per desfer-se dels béns eclesiàstics incautats: «Ya en su lugar hemos visto cómo y cuándo el Estado, para deshacerse de los edificios, monasterios y conventos, que, según se ve, nadie compraba, llegó poco menos que a regalarlos. Las fincas se vendían con otras condiciones, tambíen ventajosísimas para el comprador, pero no tanto como los conventos».
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Els horts dels monjos, mesurats en pórques, antiga mesura agrària catalana que equivalia a 1/12 part d'un jornal (1 ha comprenia 2,5 jornals per norma general, tot i que amb variacions segons quines comarques dels Països Catalans. Per definició global, un jornal era la mesura de terra que en un jorn podia ésser llaurat. 
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
La llista d'horts i prats propietat del monestir era prou llarga. També incloïa el molí fariner de la vila.
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Però sobretot les possessions de més importància del monestir foren les salines gerrienques. És destacable la descripció que es fa de cadascun dels salins, amb ses eres i depuradores, casetes i hores d'aigua a cada torn.
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Més trossos, aquests ja més lluny del monestir, al terme de Bresca i de Bernui. 
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Posseí l'abadia la muntanya de Cuberes, jurisdicció d'Espluga i Solduga, on els habitants d'aquest pobles i dels veïns de Gerri, Bresca i Useu,  tenien dret d'artigar, pasturar i fer fusta per al seu ús, però no per fer-ne negoci. 
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Altres possessions les tenien als llogarrets de Seuri, Baén, Sorre, Baiasca, la Maranyosa. Al llarg dels segles, les herències rebudes i compres fetes pels frares benedictins esdevingueren, doncs, notòries. I juntament amb el monopoli de les salines demostren la importància decisiva que tingué el cenobi en la comarca.