Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anuncis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anuncis. Mostrar tots els missatges

20190621

[1993] La Balaguer republicana, 1934

1934. Lo carrer del Pont, Balaguer.
«La Humanitat», fundador: Lluís Companys, 8 de maig.

Perspectiva del carrer del Pont de la capital urgellenca, amb l'antiga barana sobre el Segre. Un tros de l'antic pont de pedra medieval amb un bon corrent d'aigua per sota és visible a la part dreta, i a dalt, el Santuari del Sant Crist. El vell pont desapareixeria cap al 1938 durant la darrera guerra. Si ens fixem en les façanes, malgrat la mala qualitat de la imatge periodística, hi veiem la blanqueria ben estesa des dels balcons. Sort dels porxos!
1934. «La Humanitat», fundador: Lluís Companys, 8 de maig.
Pàgina del diari dedicada a la ciutat de Balaguer, històrica capital del comtat urgellenc.
1934. «La Humanitat», fundador: Lluís Companys, 8 de maig.
1934. Arcada del Pont, Balaguer.
«La Humanitat», fundador: Lluís Companys, 8 de maig.
Artística vista de Balaguer ran de l'aigua del Segre i a través d'una de les antigues arcades apuntades del pont de pedra medieval, amb Santa Maria damunt les teulades de la ciutat.
1934. Balaguer.
«La Humanitat», fundador: Lluís Companys, 8 de maig.
Un pessic d'història, amb la memòria de la caiguda del pretendent reial Jaume d'Urgell, el Dissortat, després del setge de 1413 de part de Ferran d'Antequera, futur rei de la Corona. La Balaguer republicana era fonamentalment agrícola, però amb conreus ja desapareguts com ara el cànem, la remolatxa, el lli i el tabac. El monocultiu (o gairebé) fruiter del darrer terç del segle passat s'ho enduria tot al bagul de la història. La sucrera de Menàrguens havia desenvolupat el cultiu de remolatxa des de començament del segle XX. Altres fites d'aquells temps foren la construcció del pantà de Camarasa, el tren de la línia a Mollerussa i el de la Pobla.

Dos mercats setmanals i quatre fires anuals convertien la població en un centre comercial i de serveis per a una àmplia comarca geogràfica que tenia la capital a la plaça del Mercadal.
1934. Balaguer.
«La Humanitat», fundador: Lluís Companys, 8 de maig.
Article de Josep Sauret, diputat al Parlament de Catalunya, amb elogis abrandats a l'arrel patriòtica de la vila. Fins al punt que la Plaça Mercadal «sempre s'ha mostrat propícia als grans fets populars, reservant-se buida i grandiosament silenciosa, quan l'ha visitat l'ex-rei o l'ex-Primo de Rivera, entra altres; en agraïment, fem de la plaça l'escenari de totes les nostres activitats ciutadanes». L'article de l'Enric Lluelles, el famós actor barceloní dels escenaris d'aquell primer terç de segle, és una visió més literària dels seus records de la ciutat: «Dues vegades he passat per Balaguer, arrossegat pel carro de la faràndula...
1934. Balaguer.
«La Humanitat», fundador: Lluís Companys, 8 de maig.
Anuncis d'alguns dels principals comerços i negocis balaguerins de l'època, com ara de l'«autoòmnibus» a Lleida, la impremta Sauret, la fàbrica de sabons i la de formatges... S'anunciava no pas roba de bebè, paraula no incorporada encara, sinó planerament roba de néixer, com aquell qui arriba al món i es vol canviar de vestit. A la ciutat, hi devia haver cap als 500 telèfons, disposava d'autocamió diari a Barcelona per a formigó, i una fàbrica de farines que se'n deia 'La Elèctrica de Balaguer' o de queviures a on comprar el cafè 'Momotombo', llegendària marca d'abans de la guerra i de la pobra postguerra, que prenia el nom del volcà nicaragüenc. La marca havia nascut a Barcelona al 1903 i d'allà s'anà expandint. En alguns llocs, com a Lleida mateix, va donar nom a una coneguda botiga de queviures de la postguerra a la Plaça de la Sal, antic d'Estereria, que donaria pas amb el temps a la cadena Plusfresc de supermercats. 


20190524

[1983] La Pobla de Segur republicana, 1934

1934. El Pas de Collegats, La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).

Fotografia des de mitja muntanya de la carretera al pas per l'estret de Collegats, amb les braves aigües de la Pallaresa a tocar. S'hi distingeixen aquells antics pedrissos rectangulars de pedra que, antigament, feien de tanques al lateral de la carretera, de la qual no en podem apreciar l'estat per la poca qualitat de la imatge. Així, a cop d'ull, m'arriscaria a dir que es tracta de l'argenteria: «...saltironant entre el rocam, brollen les aigües de les altives roques, constituint, en glaçar-se a l'hivern, i adornat amb delicades estalactites les dretes parets de Collegats, un meravellós espectacle, al qual la fantasia popular ha donat l'expressiu nom de l'Argenteria».
1934. La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).

Escriu l'articulista sobre la vitalitat de la Pobla, «la més important de la comarca Pallaresa» després de Tremp, i encara «guanyant-la en activitat industrial, ja que degut a la seva immillorable situació, el seu comerç gaudeix d'un desenvolupament extraordinari, ço que es palesa en els seus bells establiments i en la concurrència que omple d'animació els seus mercats i les seves fires». L'excés de possessius respon a un estil periodístic al qual li costava desempallegar-se dels models castellanitzants. Però, què us en diré?, després de tants decennis, el domini del geni de la llengua de part del món de la premsa no és que hagi millorat gaire, si no empitjorat prou.

Continuem amb la descripció de la vila pallaresa, amb «molins d'oli i de farina, fàbriques de xacolata, de filats de llana, d'aiguardents i licors, de cera, de gasoses, d'embotits i una serradora mecànica», sempre sota l'ombra de la gran indústria local: la producció de força elèctrica. Tot aquell potencial d'energia, és clar, «surt directament cap a Barcelona en doble línia de transmissió». El gran espoli del Pirineu, encara no reparat ja més de cent anys després. No el veurem reparat fins que tornin a les institucions de la terra, municipals o republicanes, les concessions dels salts i el benefici que generen.

Tampoc no s'oblida del negoci de la fusta, baixada en rais llavors encara per la Noguera cap al pla. Peneta que no hi hagi fotografia d'algun dels carrers de la vila per il·lustrar l'article. 
1934. La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).

Els botiguers i professionals que s'anunciaven al costat de l'article: el notari, una carnisseria, la farmàcia i laboratori, una casa de material elèctric i aparells de ràdio... i la fàbrica d'espardenyes, ep, amb sola de goma i tot!
1934. La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).

Més botigues i tallers: de fusteria, la fàbrica de pastes alimentoses i forn de pa, un parell de cafès, l'un dels quals amb un característic nom de l'època, «Cafè Bar Mundial», i una casa de cereals i adobs, que a més feia de corredoria d'assegurances de la «Caixa de Previsió i Socors» i de la «Catalana d'incendis».
1934. La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).
No hi faltava un «Bar Sport», la fàbrica de licors de F.Solduga que feia funcions de banca, garatge i taller de reparacions d'automòbils. No en va, la vila era punt de pas imprescindible cap al Pirineu. 


20161229

[1608] Calaf, bella flor de la Segarra (alta)

1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Article dedicat a la vila altsegarrenca, ple d'anuncis de fàbriques i serveis d'ara fa quasibé cent anys.
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

L'arc de l'antic hospital medieval, a la dreta de la imatge, avui encara conservat.
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

La façana de l'església de Sant Jaume, amb el singular i esvelt campanar de prop de 60 m. 
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

«La seva principal riquesa és l'agricultura, si bé es desenrotllen algunes indústries, com fàbriques de serrar fustes, fàbriques de rajoles, etc. Té alguns importants comerços en grans i farratges, i una agència de transports d'importància.

La història es ressenya a partir del llibre publicat per Ignasi de Llorens i Gallard, natural de Salàs de Pallars, que exercí una temporada de metge a la vila altsegarrenca. Segons aquest autor, la fundació de la vila es remunta a temps del romans, a partir del nom «del pretor Calphuxnius».
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

L'article fa un gran recull del folklore local: les lletres de les camilleres [caramelles]. Se'n publiquen les lletres de les «primeres... que sortiren a toc d'alba de 1840»:

«Camilleres no les cantaven
A Calaf, ni pensament;
els sabatots começarem
sols per un divertiment.
Els primers les començarem
el dia de matar el porc,
quan feien les 'butifarres'
a la voreta del foc».


Als qui no feien presents als cantaires, se'ls dedicava alguna agra estrofa:
«Mala casa, mala brasa,
mala brasa i mal tió;
a l'amo i a la mestressa
mala sort que Déu els do

Déu el do pigota i ronya,
i també el xarampió».


L'antiga rivalitat amb l'altra vila principal de l'Alta Segarra, Prats de Rei, queda reflectida en la rondalla popular que s'hi transcriu. És la història del Ricard de Prats de Rei, i de la calafina Agnès, casats d'amagat malgrat els recels dels veïns i famílies.
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Un parell de poemes de calafins lletraferits. La lletra de les caramelles de 1899 a Calaf, d'autèntic regust popular:

«Nenes maques de Calaf,
no baixeu a les portelles,
puix al vespre hi sol haver
llops que es mengen les ovelles».

«Per tu han vingut rics hereus
de Manesa i d'Igualada;
Déu et conservi per a mi,
bella flor de la Segarra».
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Resum dels primers Jocs Florals calafins, inaugurats al 1903, i presidits per Leonci Soler i March (1858-1932), un destacat advocat terratinent, intel·lectual i polític de la Manresa del tombant d'aquell segle.
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Diversos anuncis de magatzems, fàbriques, botigues, fonda, que es fa valdre el «gran local per a pupil·latges d'autos de totes menes», i «cafè i cinema» a la Plaça dels Arbres, quan encara era mut!

[1198] Mercat de Calaf, segle XVIII

20161227

[1607] La gàbia del sacríleg i altres apunts cerverins

1926. Ciutats de Catalunya: Cervera,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Una gran fotografia panoràmica amb vista general de la ciutat de Cervera encapçala l'article.
1926. Ciutats de Catalunya: Cervera,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Pàgina sencera dedicada a la ciutat cerverina.
1926. Ciutats de Catalunya: Cervera,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Vista del magne edifici del Sindicat de la Farinera.
1926. Ciutats de Catalunya: Cervera,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

«Si la prosperitat de la Cervera medieval fou l'estratègia del camí, així mateix fou causa de sa decadència» per causa de les guerres de l'Edat Moderna. «Convertida durant el segle XVIII en ciutat universitària, començà una nova vida. La població es veié doblada sobtadament i els guanys eren fàcils. La institució felipista, desproporcionada a les activitats locals, l'absorbí de tal manera que, arribat l'any 1830 i essent-li rellevada la Universitat, Cervera es trobà òrfena i esmaperduda... Guardà només una distinció senyorívola que encara perdura. Ara la pagesia de la terra la torna a prendre per centre natural dels seus interessos».

L'article s'esplaia en el romànic de planta rodona de Sant Pere el Gros, i sobre la casa de la ciutat o Paeria cerverina, l'església gòtica de Santa Maria i la talla medieval de la Marededéu del Coll de les Savines, els sepulcres historiats del temple...
1926. Ciutats de Catalunya: Cervera,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

La gran fotografia central, amb la vila allargassada dalt del turó, des del racó de l'església gòtica de Santa Maria fins al grandiós edifici universitari.
1926. Ciutats de Catalunya: Cervera,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Detall de l'edifici de la Universitat de Cervera, vists des de darrere, allà on ara hi ha el passeig i el teatre de la Passió, que ens en tapa la vista.
1926. Ciutats de Catalunya: Cervera,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Anuncis d'algunes indústries cerverines de fa cent anys.
1926. Ciutats de Catalunya: Cervera,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

L'article continua amb ressenyes de la Capella del Santíssim Misteri de l'església de Santa Maria, construïda al segle XVII, «durant l'abrivada que prengué la devoció... després del primer robatori del 1619», fruit dels vents contrareformistes al sud d'Europa. El reliquiari fou objecte d'un segon robatori al 1915.

S'hi explica la història de «la gàbia del sacríleg», emplaçada a sota del ràfec de la teulada de la Paeria: «una gàbia sinistra penja d'un ferro clavat a la paret. Aquesta gàbia, que el vent fa giravoltar i grinyolar, tenia presoner el cap de Joan Balaguer,en el qual el poble volgué venjar tot el crim del robatori sacríleg comès al 1619 per un fill seu a qui el reliquiari del Sant Misteri i les presentalles que l'enriquien mogueren a desmesurada cobejança». El lladre en muntà l'altaret a casa seua, envoltat de ciris, «mentre la vila celebrava tota mena de pregàries implorant la restitució. Confessada la culpa i restituït el furt, el lladre fugí. Damunt dels seus familiars caigué la ira popular. La muller, exiliada; el pare, esquarterat. El cap del miserable balancejà dia i nit, anys i més anys, dins la gàbia fatídica.

«En la solemnitat de la restitució diu que la gent cantava:
-Dones de Cervera,
quina festa feu?
-La del Sant Misteri
de la Vera Creu.
-Si l'haveu perdut,
si l'haveu trobat,
-A dalt de l'església
trobareu lo cap». 
1926. Ciutats de Catalunya: Cervera,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Encara altres referències artístiques i socials de la ciutat: la creu de Sant Nicolau, que presidia des de feia cinc-cents anys les processons més assenyalades, com a la diada de Corpus; el retaule quatrecentista de la Mare de Déu de la Llet, llavors ja al Museu de Barcelona; el Crist de Sant Antoni: «l'obra escultòrica, molt atansada a la del Sant Crist de Balaguer, acusa l'art expressiu i sobri de les primeries del segle XIV».

No podia faltar-hi la ressenya històrica de la Universitat borbònica divuitesca, fins que acabada «la primera guerra carlina, l'edifici fou vexat i espoliat fins a fer imminent sa ruïna».

El Sindicat de la Pagesia: «Res no hi ha tan clarament representatiu de la Cervera moderna que aquesta fàbrica de farines que té una història tan breu com plena d'exemplaritats». Sorgida de la iniciativa pagesa comarcana a l'agost del 1918, dos anys després se'n col·locava la primera pedra, i «dos anys després, ja molia», amb maquinària d'últim crit i sitges de dos mil tones de blat de capacitat. Al cap d'un any d'iniciat el funcionament, al 1923, «un incendi sobtat destruí en poques hores el castell de tantes esperances. Vuit dies després, fumejant encara les runes, els socis del Sindicat prengueren l'acord de plantar cara a l'atzar malastruc i de refer, amb el sacrifici de tots, l'obra destruïda». Al 8 de maig de 1924, les màquines tornaven a moldre.

Finalment, l'article fa esment de la importància de l'Arxiu Històric municipal.
1926. Ciutats de Catalunya: Cervera,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Capçalera de la publicació.

20160721

[1476] Ferrocarril de la Pallaresa de Sort a Salau

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Vista de la façana fluvial de la població al costat de la Noguera Pallaresa. La descripció de la ciutat que en fa el cronista oficial de la ciutat de Lleida diu que ja al segle XVII el palau-castell dels comtes era abandonat, mentre que en destaca «una elegante iglesia parroquial con esbelto campanario», que sobresurt entre les teulades. 

El tren de la Pobla havia d'ésser un eix ferroviari que unís la plana urgellenca i Lleida amb el sud de França i tot Europa. La gran visió del projecte restà, però, escurçada fins a les portes de Collegats. Un altre dels preus del tracte colonial que hem pagat com a país des del 1707, i de no poder gestionar els nostres propis recursos com un modern Estat. 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Poc més de mil habitants tenia Sort al darrer quart del segle XIX, «y sus pocas calles estrechas y mal empedradas presentan un aspecto pintoresco. En la mayor de sus dos plazas se celebran los mercados que son semanales»
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Provatura d'etimologia popular, a partir de la nova fundació del desaparegut nucli de Vilamflor, que no es correspon amb l'arrel bascoide del topònim, que assenyala la 'vila del pont'. Escriu Coromines, «quan aquest pont era destruït per una crescuda del terrible riu pirinenc, com s'esdevingué per darrera vegada l'any 1842... hi havia una sensació de catàstrofe, i es cuitava a substituir la vetusta estructura de pedra, encara supervivent en els seus amples pilars... per un pont de fusta». 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Detalls de la població, amb el pont de fusta construït després de la riuada de 1842. 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Ràpid repàs històric de la vila. L'arribada del tren permetria l'afermament del comerç ramader. La via travessaria la Pallaresa i pujaria fins a Rialp per la  marge dreta, on trobem «los últimos olivares de la provincia». O sigui, la porta del Pirineu. 
1885. Llavorsí (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Ressenya dels petits pobles pallaresos amunt de Sort fins a Llavorsí, que també rondava el miler d'habitants. «Se encuentra a 810 m. de altitud rodeada de elevadísimas montañas lo cual hace que su clima sea muy frío. Tiene dos puentes que franquean los espresados ríos [la Noguera Pallaresa i la de Cardós]» amb els quals se'n regava la petita horta. «La fábrica de hierro de este pueblo elaborado con de Ainet de Vallferreraha sido renombrada por la escelencia de sus hierros conducidos a todas partes de Cataluña». Allà una estació del ferrocarril els donaria sortida.

Anuncis que ajudaven a pagar l'edició, en què es publiciten la sabateria, la licoreria, la botiga de comestibles i el guarnicioner, ofici desaparegut, que fabricava el conjunt de corretges, el bast o sella i altres arreus que calien per cavalcar un cavall, mula o ruc, o bé per adaptar-los per al transport. Un ofici imprescindible durant segles. 
1885. Esterri d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La via fèrria hauria hagut d'enfilar per la vall principal d'Àneu, als peus d'Espot «a poca distancia del río y de la vía», on «hay un camino que conduce al Santuario y Baños de Boí y en los montes elevados que le cercan donde se cría toda clase de ganados y caza, se encuentra el oso y las cabras monteses». Comentari de l'etimologia bascoide del topònim.

Arribant la via a Esterri assoliria els 980 m. d'altitud sobre el nivell del mar. Descripció de la vila, «cuyas casas están cubiertas de pizarra, se encuentra dividida por el Noguera, teniendo un puente para comunicarse».
1885. València d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Referència a València d'Àneu, últim reducte de la defensa dels furs pallaresos d'Hug Roger III a final del segle XV, i a la destrucció provocada pels carlistes durant el setge del maig de 1836, en què el governador reialista, Pascual Madoz, fou ferit «y dado por muerto entre los suyos a causa de haber desaparecido ente la corriente del río».

Segons l'autor, l'etimologia de Pallars es basaria en una suposada antiga ciutat «Palea Arx... mencionada en documentos y la que debió dar el nombre al valle, al río Pallaresa y al Condado. Palea Arx debe traducirse por fortificación antigua, y ninguna duda cabe de que Valencia de Aneo ha de remontarse, atendiendo a su posición geográfica y estratégica a la mayor antigüedad».


1885. Vall d'Isil (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

El ferrocarril continuaria cap a Sorpe, «tocando a la vía en proyecto, pueblecillo de escaso vecindario» i pujaria per la Vall d'Isil, «pueblos y lugares todos dedicados a la cría de ganado con pastos abundantes, cuyas lanas extraen hacia Francia, maderas de construcción y aguas minerales riquísimas, pero olvidadas que han de ser en lo porvenir su riqueza».

La Noguera parteix Isil en dos, «y sus habitantes, a causa de las elevadas montañas que la rodean, en inverno solo disfrutan dos horas de los rayos del sol, padeciéndose como enfermedad del país paperas, o galls,como llamamos en catalán». En destaca l'església romànica de Sant Joan, de l'orde hospitaler, «la cual sin duda tuvo aquí en sus buenos tiempos un hospital o refugio de peregrinos para recoger los que por el Puerto de Salau iban o venían de Francia».



La via fèrria hauria arribat fins a Alós d'Isil, «cumbre de los Pirineos y a 174 km. de Lérida. El puesto de carabineros que aquí se encuentra indica que hemos llegado al último pueblo... pues solo faltan 8 km. para entrar en Francia por el collado o Puerto de Salau». Referència a l'església romànica de Sant Llisser.
1885. Era Val d'Aran.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

«A poca distancia de Alós tuerce el río hacia el Valle de Arán dando un gran rodeo hasta llegar casi a las fuentes del Garona, el cual circunvalando el Valle por el sur y occidente y pasando por sus principales poblaciones, marca el itinerario que ha de recorrer la vía accesoria o ramal que ha de unir nuestra pequeña Suiza con la Provincia... hoy separada a menudo por las nieves que cubren sus privilegiadas montañas».

La força il·lusòria en el progrés que havia d'arribar tot entrant en el nou segle XX era tan gran que tapava la capacitat racional de creure que aquest projecte podia arribar a bon port. I fins i tot creien que es faria el ramal aranès. O encara més: el ramal del Segre fins a Puigcerdà. I més: el ramal Tremp-Montañana. I més i més: «es de esperar que antes tenga Balaguer construído el que desde esta ciudad ha de ir a empalmar a Valls»!

No comptaven que les limitacions polítiques i econòmiques del país, sotmès al règim metropolità espanyol, esdevindrien a la fi més decisives que aquella confiança cega en els projectes de futur. Si fa no fa, igualment que ocorre avui amb el Corredor mediterrani ferroviari. Com a país integrat si us plau per força en el nostre estimat Estat veí, sovint no som lo que fem, sinó el que ens permeten. Fins que no en tornem a agafer la clau, aquella que ens arrabassaren ja fa 300 anys.
1885. Bossòst (era Val d'Aran).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

L'església romànica de Bossòst.
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Anuncis de comerços de Sort. En el segon cas, una curiosa barreja de xocolateria amb cereria, és a dir, venda de ciris i candeles. 
1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Propaganda del magatzem de ciment de Francesc Guardiola, a la plaça de Sant Antoni, i de la sabateria Molins, que fins i tot en prenia mides a domicili.
1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La portada de la publicació.