[1569] La BCN de Doré, 1869

1862. «De Perpinyà a Barcelona», 
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
La confusió inevitable d'aquells temps de Catalunya amb els nostres veïns de més a ponent. 
«Aussi bien, je devais à Doré de l'accompagner dans ce voyage...» per conèixer la terra i la gent de debò, «...avec ses rustiques Aragonais, ses vigoreux Catalans, ses Valenciens demi-nus et basanés...»

1862. «De Perpinyà a Barcelona», 

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

L'interior d'un vagó de tercera classe. Es tractava de la línia de Mataró, que aleshores arribava fins a Tordera. 

1862. «De Perpinyà a Barcelona», 

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

«Il n'y a guère plus de deux siècles que le Roussillon est devenu une province française». El text és ple de tòpics espanyolitzants, poc adequats a la realitat catalana i molt del gust dels lectors agavatxats. Després del Voló, «nous transitons le col de Pertus: la diligence ne pouvait gravir que lentement ces routes escarpées». El dibuixant aprofita per pendre apunts de la naturalesa turmentada i feréstega del coll que travessa l'Albera pel Vallespir, que ja les legions romanes de Cèsar i Pompeu van franquejar.

1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

«Une chène-liège» o alzina surera, de braços retorçats, amb la diligència que avança penosament per l'estret camí del coll del Pertús.

1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Des de la dominiació francesa, el gran castell de Bellaguarda aixecat per Lluís XIV parteix el nord del sud del país. A la Jonquera els visats i pertinences dels viatgers són revisats amb detall. La sagacitat i bona apreciació dels autors queda ben contrastada: «Nous voici donc en Espagne, ou pour mieux dire en Catalogne, car les Catalans ne se considèrent pas comme Espagnols», encara que segueixen amb referències a tots els tòpics ressuats habituals d'aquella època, amb menció de Sancho Panza i tot. Destaquen la visita de la ciutat de Girona, amb resum dels seus encants monumentals.

1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Una agrest naturalesa conformava el pas pel camí del coll, ben protegit amb pedra per evitar les cingleres. Dalt d'un turó, les runes del castell de Bellaguarda.

1862. Girona, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

«Ce dans une des sombres rues de Girona que, vers l'heure de minuit, nous entendîmes pour la première fois ls voix melancoliques des 'serenos'. Ces gardes de nuit, avec leur manteau du couleur de muraille, leur lanterne et leur pique, reporten en plain mouyen âge».

1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Dalt d'un turó, les runes del castell de Bellaguarda.

1862. «De Perpinyà a Barcelona», 

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Tràfecs del viatge i descoberta d'una sínia: «La noria, l'anaoura des Arabes, est une machine d'une simplicité tout à fait primitive, qui sert à élever l'eau destinée a l'arrosage...» i segueix una llarga descripció del mecanisme.

1862. «De Perpinyà a Barcelona», 

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Detalls d'una sínia a força de somera. A causa d'un accident del carruatge en què anaven els viatgers per culpa d'una riera crescuda amb les pluges, el dibuixant i l'escriptor van topar amb una sínia tradicional, tan vella com la mateixa civilització. 

1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Superada la riera, la diligència reprèn el viatge i aviat arriben a Tordera, «estation extême du chemin de fer qui doit, dans quelques anées, être terminé jusqu'à a la frontière de France». L'interior dels vagons de tercera classe «nous offrait les scènes les plus amusantes et les plus pittoresques: des paysans catalans, au large pantalon de velours [vellut], retenu par une ceinture rayée, à la veste courte, coiffés de gorro, ou long bonnet de laine rouge [barretina], étaient groupés au milieu de véritables montagnes de melons, de fruits de toutes sortes...»

El viatge amb ferrocarril fins a la capital li fou agradable: «Le chemin de fer de Barcelone suit presque constanment le bord de la mer... à gauche la mer blue comme le ciel et unie comme un miroir était sillonée par des nombreuses barques de pêche...» Quan la mar era forta, semblava que els ralls se submergien dins l'aigua: «un train passait et paraissait qmarche sur l'eau».

1862. La Jonquera, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Els serenos de la Jonquera, que tant sorprengueren els il·lustres viatgers.

1862. La Jonquera, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Escena costumista a la duana de la Jonquera.

1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Arribada a la capital catalana. Descriu l'autor, per a un públic francès, més enllà dels tòpics cervantins sobre la ciutat: «Aujourd'hui, Barcelone ressemble beaucoup à Marseille: c'est la même activité, le même mélange de nations diverses, la même absence d'un type tranché. Les mantilles ne se mostrent que très rarement...» Després passem a la descripció de la catedral, «que les Catalans apellent la Seu, manque de façade, mes l'interieur est un des plus beaux qu'on puisse voir».

1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Passatge d'una riera, crescuda per les pluges.

1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

La línia de tren de Mataró a la capital, ran de mar, com si passés per damunt de l'aigua, fet que sorprengué els visitants.

1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Descripció del claustre de la catedral i dels pidolaires dels voltants, sobre els quals es fa gairebé un tractat de costums. A continuació, la referència a Santa Maria del Mar.

1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Els demanaires i mendicants dels voltants de la catedral. 

1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Descripció del cementiri, el de Poblenou, l'únic existent encara llavors abans de la creació del de Montjuïc: «ici, pas un arbre, pas une fleus, pas une brin d'herbe; partout du marbre ou de la pierre». El personatge de l'enterramorts els cridà l'atenció i també el fet que el seguici no acompanyés la família fins al cementiri per veure l'enterrament pròpiament dit. 

L'espectacle d'una execució capital al garrot vil «nous laissa les plus vives impressions; il semble qu'on veuille donner la plus grande publicité possible a ce trite spéctacle». La descripció de la pena del condemnat és prou detallada.

1862. BCN, Cementiri del Poblenou, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Un enterrament en nínxol, amb la família desconsolada en el darrer adeu.

1862. BCN, Cementiri del Poblenou, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Detalls de l'escena fúnebre.

1862. Execució al garrot vil, BCN, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

L'execució d'un criminal sovint portava aparellada l'explicació de sa història en algun plec de cordill, en vers, i l'autor inclou en la ressenya «la traduction littérale d'une complainte que nous achetâmes après l'execution de Francesc Vilaró:

Vilaró est condamné

À mourir par le garrote vil,

Ainsi finit, à soixante ans,

Ce malfaiteur sans fou ni loi».

1862. Execució al garrot vil, BCN, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

L'execució al garrot vil del criminal Francesc Vilaró.

1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

La descripció de la «pétulance méridionale» als Camps Elisis, «belle promenade ombreuse à l'extrémité de Barcelone», amb degustació inclosa de l'orxat de xufla. Finalment, la parada a les Rambles és obligatòria: «La Rambla est le véritable centr du mouvement, le boulevard des Italiens de Barcelone; c'est là qu'on peut se faire une idée exacte de la population catalane; tous les types y sont représentés...» 

1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

L'excel·lent article, tot i que farcit de tòpics espanyolitzants ací i allà que impediren als autors de copsar l'autèntica arrel de la gent de la terra, acaba amb referències a Montserrat i a la ciutat romana de Tarragona.

1862. La Rambla, BCN, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

El principal passeig de la ciutat, ple de gom a gom.

1862. La Rambla, BCN, «De Perpinyà a Barcelona».

«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).

Detalls dels personatges habituals de la Rambla d'aquells temps.

[1279] Les vistes valencianes i catalanes de Doré

[1097] Granadella, capital de la Garriga

Anys 1960. La Granadella (les Garrigues).
Dos precioses vistes de la capital de les Garrigues altes, envoltada d'aulivers i ametllers per totes bandes, menys per la del blau cel.

1783. La Granadella (les Garrigues). 

«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom VII (BNE). 

A vuit llegües de Lleida i trenta-sis de Barcelona, «está situada... al principio de la Sierra de Lleina, confinante con el Monte Santo, llamado así por estar en él la Cartuja de Scala Dei». Afegeix l'autor que «su terreno es muy alegre, pues desde un collado proporcionado que dista medio quarto de hora de la Villa, se ve a Aragón y Catalunya y parte del Reino de Valencia». A final del segle XVIII encara servava el castell des del qual s'havia regit la baronia creada al 1313: «conserva esta Villa un Castillo con quatro Torres muy altas y fuertes, con una grande plaza en su centro. Está murada por varias partes con sus Almenas y Torreones. Se entra en ella por quatro parages».

1783. La Granadella (les Garrigues). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom VII (BNE). 

«Hay tres iglesias: su parroquial es la del Santo Cristo de Gracia, de mucha devoción... La otra iglesia es la Parroquia antigua igualmente que las muralles, y una Hermita de Sant Antonio Abad». Llavors tenia 150 veïns, o sigui, cap als 600 o 700 habitants, i és «Capital del territorio que llaman La Garriga, y tiene por anexos los lugares de Bovera y La Puebla», és a dir, Bovera i Bellaguarda, «que aunque de corto vecindario cada uno tiene su iglesia perteneciente al cura de Granadella».

Anys 1940. Escut de la Granadella (les Garrigues).
L'escut de la població segons l'Auxilio Social (espanyol) de postguerra franquista. La presència de la mangrana demostra que es tracta d'unes armes parlants, és a dir, de falsos orígens a causa de la relació del dibuix amb alguna paraula de la llengua. En aquest cas, a més a més, en relació a la llengua castellana (del mot granada, mangrana), ja que Granadella en català no pot remetre mai al fruit del mangraner, sinó que, com observa Coromines, té a veure amb granat, que ha fet gra, en relació a la rica producció agrària de la vall. Probablement la relació entre el nom de la població i la mangrana (granada en castellà) degué sorgir amb els primers ajuntaments constitucionalistes espanyols, que seguint la tradició dels Borbons continuaren bandejant l'ús de la llengua pròpia després de la fi de l'Antic Règim per la seva Constitució de Cadis i totes les que seguiren.

Anys 1900. La Granadella (les Garrigues).
Una antiga foto de la plaça, amb l'antiga creu de terme, i la padrina amb el fardo al cap. A la dreta, hi havia la gran bassa on s'abeuraven els animals.

Anys 1940-50. La Granadella (les Garrigues).
Els arbres encara jovenets de la nova plaça sobre l'antiga bassa.

Anys 1940-50. La Granadella (les Garrigues).
El campanar vist des de la plaça.

Anys 1940-50. La Granadella (les Garrigues).
La plaça vista des del campanar.

Anys 1960-70. La Granadella (les Garrigues).
Una postal acolorida amb vista a l'església barroca des d'un carreró del davant. Santa Maria de Gràcia és coneguda com la catedral de les Garrigues.

Anys 1960-70. La Granadella (les Garrigues).
L'antiga creu de pedra se substituí per una altra de ferro després de la destrossa de la guerra.

Anys 1960-70. La Granadella (les Garrigues).
Els horts tancats amb espones de pedra  i les antigues cases amb les galeries obertes al sol, on s'hi assecaven tota mena de fruits.

Anys 1960-70. La Granadella (les Garrigues).
Els ruquets amb què s'atansaven als horts de la vall. Al mig, el pou medieval, i al fons l'ermita de Sant Antoni, originària del segle XIV, on hagué un retaule del sant del Mestre d'Albatàrrec, del segle XV, destruït durant la guerra juntament amb dos retaules més. La riquesa ornamental de l'ermita és prova de la puixança de la baronia en aquells segles.

Anys 1960-70. La Granadella (les Garrigues).
Vista de la població des del pou de la Vila, amb un gran arc gòtic que sostenia la corriola del poal de l'aigua. Se li sol posar data reculada al segle XIII.

Anys 1960-70. La Granadella (les Garrigues).
Enquadrament artístic del campanar des de l'arc del pou.

Anys 1960-70. La Granadella (les Garrigues).
Un 600 a la plaça.

Anys 1960-70. La Granadella (les Garrigues).
Vista de l'entrada de la població per la carretera de Lleida arribant de Bovera.

Anys 1960-70. La Granadella (les Garrigues).
La benzinera i l'Hostal Nou (crec que se'n deia així), a la sortida de la carretera en la cruïlla cap a Bovera i Bellaguarda. Tornant del tros, potser carros de mules o potser ja tractors amb carreta. Durant molt de temps, convisqueren totes dos èpoques, fins a la definitiva desaparició de l'agricultura tradicional als anys 1980s.

Anys 1960-70. La Granadella (les Garrigues).
Vista de l'edifici de l'Ajuntament des de la plaça, amb els plataners que oferien ja una generosa ombra.

[1034] Viatge a les Garrigues, 1908