Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vilanova de la Barca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vilanova de la Barca. Mostrar tots els missatges

20190915

[2024] Lo primer auto lleidatà, de Lleida a Balaguer passant per Alcoletge

1900. Lo primer automòbil lleidatà.
«La Publicidad», 31 de març (ARCA).

S'escriu en aquesta nota de premsa al diari barceloní que al divendres dia 30 de març d'aquell començament de segle XX, tingueren lloc «las pruebas  particulares de los carruajes automoviles en el trayecto de nuestra ciudad a Balaguer, con éxito felicísimo». És a dir, s'hi feu una exhibició de funcionament entre les nostres dos ciutats ponentines. Sembla que en escriure en plural hi hauria hagut d'haver dos cotxes, però la notícia només fa esment de l'automòbil núm. 2. Hem d'entendre que vol dir el cotxe de matrícula de Lleida núm. 2? 


Des de la Rambla de Ferran, a 2/4 de 12 del matí, se'n feu la sortida. D'allà per Cabrinety cap al Pont Vell, aquell tenia la meitat de la part de ciutat de fusta i l'altra meitat de part de Cappont, de pedra, com antigament. Llavors de Cabrinety al Pont hi havia una estreta banqueta: «Excusado es decir que la Rambla, Banqueta i balcones de la carretera hallábanse atestados de gente, presenciando el magestuoso pase del elegante carruaje que, especialmente al atravesar el puente, oferecía magnífica vista». L'expectació era màxima i la majoria de la gent que hi acudia, era la primera vegada que veien passar un cotxe. El primer o segon en la història de la ciutat, i que inaugurava de fet una nova època.

El propietari n'era en Miquel Agelet i Gosé. Si les dades que en trobo no em confonen, provenia, com els cognoms indiquen, de famílies lleidatanes il·lustres, com se sol dir. És a dir, acabalades i de la classe social que es creia i exercia classe dirigent. Nascut al 1871, tenia 29 anys l'any que es proposà aquest rally automobilístic fins a Balaguer. Gendre de Josep Sol, Paer en Cap en diverses ocasions i diputat a Madrid en aquell final del XIX i començament del XX. Després d'estudiar a l'institut de Lleida, a Saragossa i a Barcelona hi feu estudis universitaris, i guanyà plaça de funcionari al cos d'arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs de l'Estat (espanyol). Entre els anys 1925-29, arribà a director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona i, després, passà a dirigir la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Sembla que morí a la nostra ciutat, un cop retirat, al 1949 (Qui era qui a l'escola de Bibliotecàries, UB, 2016).


Fos com fos, acabats els estudis sembla que l'home fou el segon lleidatà que, enamorat del progrés que obria el nou segle, es comprà un automòbil. Així ho escriu també Vidal Vidal en la magna obra La ciutat de l'oblit, que identifica els cotxes automòbils més primerencs de Lleida:

L-1, de Joan Pallisó (1902).
L-2, de Miquel Agelet i Besa, Hispano-Suïssa descapotable.
L-3, de Victorià Muñoz, un dels pioners de la fotografia lleidatana.
L-4, de Màrius Sol, jove Paer en Cap entre 1909-11.L-5, de Tonet Vilalta.

Com que la notícia del diari anomena com a propietari en Miquel Agelet i Gosé, cal concloure que la identificació d'aquest Agelet amb el nobiliari Comte de Vinatesa, no era de font fidedigna. A més, de seguida, un altre membre de la família, en Màrius Sol, cunyat de Miquel Agelet i Gosé, esdevindrà també propietari d'un vehicle. És del tot probable que el número 2 que la notícia del diari adjudica al vehicle del jove arxiver fos, en efecte, el número de la matrícula. A la línia de sortida, entre els passatgers, hi havia dos germans Sol, en Màrius (futur conductor de l'L-4) i en Romà, a més del mecànic, un metge i alguns amics de l'empresa. Per tant, no es tractava d'un automòbil petit, sinó d'una mena de cotxe llarg d'unes quantes places, i descapotable si fem cas a la informació recollida per Vidal i si encara es tractava del mateix vehicle. Si era de set o vuit places, té cert sentit l'afirmació del periodista quan parla d'elegant auto i magnífica presència. Si només era de 5, doncs hi hagueren d'anar molt apretadets. 

La notícia no ens parla de la marca del vehicle, que la font de Vidal descriu com un Hispano Suiza, la fabricació dels quals no s'inicià fins al 1904, quatre anys després de la notícia. Però resulta que aquesta nova marca catalana d'automòbils tenia els antecedents relacionats amb Lleida, a través d'Emilio de la Cuadra, sueca i militar (espanyol) establert a Lleida, promotor del salt elèctric de Torrefarrera per a l'electrificació de la ciutat, a qui ben bé podien haver conegut, de ben segur coneixien, els nostres primers automobilistes lleidatans. Pot ser també probable que s'identifiqués com a Hispano Suiza un 'carruatge' dels que es fabricaren amb anterioritat, sota la marca De la Cuadra, que havia estat el nucli originari de la Fábrica Hispano-Suiza de Automóviles barcelonina de 1902, que acabaria com a Hispano Suiza al 1904. A més, l'empresa de De la Cuadra sempre anomenà els seus vehicles com a carruatges, tal com fa el periodista.

No s'hi escriu res tampoc sobre el tipus de motor, però al 1900, els vehicles de De la Cuadra ja incorporaven tots motors d'explosió, després del fracàs dels models elèctrics que havia construït a finals del XIX. Motiu pel qual havia decidit contractar un segon enginyer suís, de nom Mark Birkigt i de 21 anys, procedent de Ginebra. Ben aviat, dissenyaren els primers motors monocilíndrics de 4,5 CV i bicilíndrics de 7,5 CV de benzina que al 1900 es produïren a Catalunya. Disposaven, a més, de quatre rodes amb les dos davanteres direccionals, embragatge, canvi de 3 marxes i transmissió per cadena. La suspensió era de ballesta. Les unitats eren molt comptades, potser no arribaren ni a mitja dotzena. Tot sembla indicar, però, que una d'aquestes, i de motor gran, si fem cas de l'elevat passatge de l'excursió a Balaguer, fou comprada per aquest lleidatà, Miquel Agelet i Gosé, pioner de l'automobilisme. Pensem que a la capital del nostre estimat Reino, el primer cotxe que hi circulà ho feu només dos anys abans, al 1898, i allà, amb molt més trànsit, havia de donar prioritat als cavalls, i l'hagueren d'importar de París. A Barcelona, ja feia deu anys que s'hi circulava amb automoció, i al 1898 s'hi inaugurà el primer concessionari oficial per a la venda de cotxes.

Crec que és innegable que l'empremta que De la Cuadra deixà entre el jovent lleidatà, feu que la nostra ciutat fos una de les primeres a lluir cotxes automòbils a tota la Península Ibèrica.

De Lleida a Balaguer.
En sortint de Lleida, el carruatge automòbil descapotat d'en Miquel Agelet i Gosé, pren direcció a Balaguer per la carretera d'Alcoletge, la futura C-1313, ara C-13. Arribats a la cruïlla del meu poble, hi feu parada ja que «gran número de curiosos lo esperaban en la carretera». De ben segur, el primer cotxe que van veure la majoria dels alcoletgencs de 1900. També a Vilanova de la Barca i a Térmens, l'expectació fou gran. A la costa per pujar fins a Vilanova, després de la recta del Molí de la Nora, «subió a gran velocidad», i el cotxe respongué molt bé durant tot el matí, malgrat «la humedad de la lluvia de toda la mañana». L'arribada a Balaguer fou triomfal, amb una gran gentada aplegada al cap del pont, al convent de Sant Domènec. A la tornada, oferiren un passeig a les autoritats balaguerines fins a la cruïlla de les quatre carreteres, que pogueren admirar «las comodidades que el carruaje ofrece y la seguridad de su marcha». A la recta, s'assoliren velocitats de fins a 18 km/h!

Arribant a Lleida, a la baixada del cementiri (davant del Lamolla), se'n provaren els frens: «deteniéndose en el acto a más de la mitad de la cuesta». Tot un dia molt feliç. Amb tantes proves, se m'acut ara que potser es tractava de populartizar i exhibir aquest cotxe automòbil per tal de provar de posar en marxa un servei de línia entre les dos ciutats, com el mateix De la Cuadra faria aquell estiu a la fira de Tremp. I potser aquest carruatge núm. 2 no era ben bé igual a la matrícula L-2. Però si no fou el primer a passejar-se pels carrers de la ciutat i les carreteres de Ponent, doncs ben bé podem dir que fou el segon.

1902. Lo primer automòbil lleidatà.
Joan Pellisó, automòbil marca De la Cuadra.

Si l'any 1900, al diari «La Publicidad» es parlava del cotxe núm. 2, és obvi que ja hi corria pels nostres carrers el cotxer núm. 1. Aquest consta com a tal al 1902, propietat de l'empresari i electricista Joan Pallisó. Per la imatge que deixà per a la posteritat, amb la dona i els pares (o sogres!) al darrere, sembla també un De la Cuadra dels primers. La descripció de «caixó roig» encaixa amb el model que es fabricà a partir de 1900. Se'n feren molt poquets, entre dos i quatre o cinc, segons les fonts. Entre tan pocs, dos foren adquirits ja aquell 1900 per dos acabalats lleidatans? No sembla gaire probable. La incògnita del primer auto lleidatà continua irresolta. Com a tècnic elèctric no és estrany creure que Pallisó conegués i s'hagués relacionat amb De la Cuadra durant els seus anys a la nostra ciutat i li acabés comprant un d'aquests models: la imatge sembla ratificar-ho de totes totes. Però és molt just que ho fes abans de final de 1900 o començament de 1901, perquè estaven en fabricació. A l'entrada de la Viquipèdia sobre la marca catalana La Cuadra, s'hi cita que en fou un dels primers compradors i que era el de motor gran de 7 CV.

D'altra banda, si el model de Miquel Agelet i Gosé tenia les mateixes mides, no sabem pas com s'hi pogueren encabir els almenys sis o set personatges citats en la notícia periodística. Per tant, potser hàgim de concloure que el model d'en Miquel era dels anteriors, quan De la Cuadra fabricava carruatges elèctrics (fracassats) o d'explosió. Llavors per què portava ja el núm. 2 al març de 1900? Tindria sentit una matrícula 2 amb un model d'Hispano Suiza cap al 1903 com a molt estirar. Posar totes les (poques) informacions disponibles sobre el primer auto lleidatà és, de moment, un puzle que no acaba d'encaixar. Per què, a més, no hem d'oblidar l'auto d'en Victoriano Muñoz i Ferrer, un Ford comprat a París i que sembla que arribà a Lleida també cap als volts de 1900.



1899. Model Òmnibus de De la Cuadra.
Aquest model d'òmnibus sí que tenia capacitat per a nombrosos passatgers, a partir de 10, amb 25 kg. d'equipatge per a cadascun. Anaven a una velocitat de 15 km/h. Els fabricava l'empresa de De la Cuadra al Passeig de Sant Joan barceloní just a la fi del segle XIX.

1900. Lo primer automòbil lleidatà.
«La Veu del Segre», 12 d'agost (AML).

A Tremp, en època de la fira d'agost, «ha causat veritable sorpresa lo veure arribar un automòbil de 12 assientos, mogut per la benzina i dirigit pel senyor De la Cuadra». El nostre primer empresari automobilístic en persona acudí a Tremp menant un òmnibus d'explosió. Un parell d'emprenedors locals, de Salàs i Tremp, projectaven un servei d'allà fins a Tàrrega, l'estació de ferrocarril més pròxima, i potser també cap al nord, a la Pobla o fins a Gerri i tot. Allà, doncs, anà el senyor De la Cuadra a vendre el seu vehicle. Després de les reunions, vingueren les demostracions públiques als incrèduls trempolins: «Després de la reunió, lo carruatge automòbil ha donat tres voltes pel passeig circular del Vall pujant-hi vàries persones». Crec que fou l'arrancada de l'empresa d'autoòmnibus «La Montañesa».
Aquest tipus de model sí que lliga amb la informació periodística de l'automòbil de Miquel Agelet, a on hi encabiren el propietari i conductor, dos cunyats de la família Sol, un metge, un enginyer, «y algunos amigos de la empresa»!

20190209

[1944] La nevada en la inauguració del poble nou de Vilanova de la Barca

1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

La nevada d'aquell hivern va deixar al pla de Lleida imatges com aquestes de Vilanova, amb més de tres pams de neu o quatre i tot. Les imatges del No-Do franquista («Noticiarios y Documentales», sigui aclarit per als joves), que mostraven la visita del director de l'oficina de Regiones Devastadas del règim dictatorial (espanyol), per inaugurar la reconstrucció del poble, acompanyat del governador civil i president de la Diputació lleidatans (que, llavors com ara, les derrotes obren les portes als venuts), amb el lliurament de les claus a les primeres 72 famílies agraciades. 

Els treballs de construcció havien començat quatre anys abans, per mitjà del treball forçat dels presoners de guerra i represaliats polítics republicans. El campament vilanovenc dels Destacamentos Penales tingué més de dos-cents penats pels tribunals sumaríssims del règim vencedor de la contesa bèl·lica. La gelaor no només venia de les nevades i del fred hivernal, sinó de tota la repressió política i persecució nacional que desencadenaren sobre el nostre país. 
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Vista del poble nou, amb les noves cases de dos plantes, rere la gran esplanada nevada. Una mica més d'informació sobre la reconstrucció del poble i sobre la construcció, finalment, d'un pont sobre el Segre, que jubilava la tradicional barca, la trobem a Espais de Memòria, Vilanova de la Barca (enllaç).
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Passejada de les autoritats (franquistes) pel poble, amb la gent darrere en processó, oberta pels estendards, sobretot la bandera del nostre estimat país veí que no hi faltés. Un bon mur de neu s'hi veu al costat del carrer. No cal dir les palades que degué costar de traure-la per deixar pas a la comitiva, palades dels presoners republicans que hi havia acampats en barracons a la localitat per als treballs de reconstrucció.
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Detall de les cases amb les grans fumeres, imprescindibles per a l'època, quan calia escalfar les cases amb focs a terra, perquè encara no existien les calefaccions, quines coses! L'agutzil, amb la gorra de plat, darrere dels peixos grossos del règim.  
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Les cases amb els domassos blancs a les finestres en senyal de benvinguda. Alguns dels afortunats, dalt del balcó, contemplen la comitiva. Deia la característica veu del No-Do, retrat de tota una ominosa època, que les cases «del pueblo de Villanueva de la Barca» eren «viviendas confortables y alegres», mentre sonava un agradable vals de fons, com si la misèria i la repressió no existissin.
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Vista dels carrers escombrats de neu, amb els munts a les vores, i amb domassos penjats de banda a banda. 
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Una piconadora s'encarregà de deixar compactats els carrers, llavors tots de terra i plens de fang. Com devien quedar les sabates dels visitants! El gruix de la neu acumulada és ben notori. 
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Encara quedava una altra fase d'habitatges per acabar, que foren convenientment dissimulades amb la 'rojigualda' dels revoltats nacionalcatolicistes que havien guanyat la guerra. Una gran gentada es va congregar per a l'esdeveniment: pobre del que no sortís a la foto! La repressió (franquista espanyolista) d'acabada la guerra fou dura i salvatge. 

20160519

[1414] Lo Camí de Ferro de la Pallaresa

1885. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Vista general de Balaguer al segle XIX, com si fos presa des de dalt de la teulada del convent de Sant Domènec. El carrer del Pont, que portava del pont fins al portal de la vila vella, hi apareix arrecerat entre el riu i el tossal, sota la presidència de la preciosa església gòtica de Santa Maria. 
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida (FPIEI).
La construcció de ferrocarril transpirinenc de Lleida a Sent Gironç a l'Arieja occitana fou una veritable obsessió entre els intel·lectuals lleidatans de la segona meitat del segle XIX. El camí de ferro havia de perforar el Pirineu per connectar Lleida amb Europa i el món. Per fi, Lleida entraria a la via del progrés. mai tan ben dit. Per aix
ò en feren bandera el catalanisme i el liberalisme lleidatans de l'època. Com tantes altres empreses col·lectives en aquest nostre país al llarg del segle XX, es quedà a mig fer i no va poder passar de La Pobla de Segur. Altra vegada els Collegats feien de frontera infranquejable. Ara hem repetit fiasco amb l'aeroport. I és que, com deia el poeta, «tenim a penes el que tenim i prou».
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
És inestimable la confiança en el progrés que tenien aquells homes i dones. I més sorprenent encara, no s'avergonyien de celebrar-ho per mitjà d'un poema. Ara, als nostres tan formats i masteritzats tècnics i científics, això els semblaria simplement una collonada. Així va el món, vatua l'olla!
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
En sortir de la ciutat de Lleida, el ferrocarril creuarà la «feracísima huerta» de Fontanet, a on trobarà la històrica ermita de Granyena, que segons la tradició solia freqüentar el Papa Calixt III quan vivia a Lleida com a beneficiat de la catedral.


A cinc quilòmetres i mig, la via arribarà al poble d'Alcoletge, «poco distante del trazado del camino de hierro, con 879 almas, pueblo agrícola y testigo un tiempo de la llegada de César a Ilerda i de las escaramuzas que en sus cercanías tuvieron lugar entre las legiones de aquel dictador y las de Afranio y Petreyo». L'etimologia ens n'indica que ja existia en temps dels sarraïns. No era previst que el poble, per la seua proximitat a la capital tingués estació. En realitat, però, sí que n'hi ha, però molt allunyada del turó a on s'agombolava el poble vell.

Encara recordo les suades que s'havien de fer quan el viatger hi arribava amb el platillo (que així s'anomenaven aquells trens de color grisós del tardofranquisme), ja que li esperaven uns bon vint minuts de pujada a peu. Si a més era a hora foscant, la sensació era tètrica. Per tant, ha estat sempre una estació molt mal aprofitada. El vell edifici també va desaparèixer fa poques dècades (jo encara la recordo habitada) i ara el baixador és a tocar del pas a nivell.

Diuen les males (o no) llengües de la memòria popular que la via havia de passar molt més a prop del poble, però que com que migpartia les finques de certs propietaris que aleshores eren els manaires del poble, doncs va decidir-se d'allunyar-la molt més avall. És a dir, que fou conseqüència d'una cacicada de les que es portaven a l'època.

A Vilanova de la Barca, amb 650 habitants i a 13 km de la capital, s'hi preveia la primera estació, «y de su nombre se deduce su origen relativamente moderno. La barca de paso que desde antigua fecha tiene sobre el Segre para comunicarse con los pueblos del Segrià, de los cuales el más principal es Corbins...» la distingeix de la Vilanova de França o del Segrià, a l'altra banda del riu. Aleshores es creia que els veïns (o mercaderies) dels pobles de l'altre marge concorrerien a l'estació més propera a agafar els trens.

El següent poble que es trobaria la via fóra el de Térmens (TERMINUS, etimologia llatina), que «como su nombre indica fue otros tiempos límite entre el Condado de Urgel i el Waliato de Lareda», i probablement ja abans entre els valiats de Lleida i Balaguer. Una estació en aquest poble donaria servei a pobles de l'altra banda del Segre, però també de la Plana d'Urgell, com ara Linyola, «célebre por su manzanilla [camamilla], la mejor que se conoce».
1885. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

En aquells temps encara no hi havia construïda la banqueta del Segre a Balaguer, i les crescudes devien posar sovint en perill els habitatges de la ribera. Els característics arcs de les cases del carrer del Pont són perfectament visibles, enllà de l'areny del riu. En primer pla, la creu de terme gòtica rebia el caminant a peu de camí just a l'entrada del majestuós pont de pedra de sòlids pilans i grans ulls, amb barana i tot, que donava pas a la banda del poble. Actualment, la creu, reconstruïda, és al jardí de davant del convent, crec recordar-la allà.
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
No preveia el primer projecte cap més estació fins a Balaguer, «pero desde el tren en marcha irá viendo el viajero un país que si no es más fértil y productivo no es por la falta de elementos naturales sino por la poca afición de los grandes capitalistas a la agricultura». És ben cert això que diu Pleyan, i és una constant en la història de les modernes fortunes de capital de la ciutat, han fugit de l'horta i del terròs, avergonyides dels seus humils i baixos orígens. Aquesta aversió encara continua viva avui en dia, i hi ha molta gent a Lleida ciutat que es coneix Cambrils, Miami o Calafell més bé que no pas els pobles de la plana lleidatana.

Llavors la distància de 22 km entre Lleida i Balaguer costava 3 hores i mitja en cotxe. En cotxe de cavalls, òbviament, que amb el ferrocarril quedaria reduïda a una de sola, «y entonces pocos seran los viajeros que pasen por Lérida que no quieran ir a visitar la vetusta ciudad, que si por su antiguedad venerable es aliciente del arqueólogo y del artista, por sus tradiciones religiosas, por sus recuerdos históricos, pos su situación pintoresca y por la fama que le conquistaron sus Condes memorables se hace simpática a todos».

Efectivament, poc més amunt de Balaguer, la via creua el Segre, però no enfila cap a Camarasa sinó cap a Santa Linya, des d'on pujarà cap a Tremp per la marge dreta de la Noguera Pallaresa. L'autor s'esplaia una mica en la història balaguerina, «una de las más antiguas poblaciones de Cataluña. Tal vez como la misma Lérida deba su fundación a los primitivos habitantes de las cuevas de Camarasa (época neolítica)».
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La visió romàntica de la història és present a les paraules de Pleyan: «...sus Condes fueron famosos por sus proezas, por su libertad e hidalguía. La historia de Balaguer en esos tiempos es brillante... Por enlaces de familia estaban los Armengoles emparentados con los condes de Castilla y Barcelona y con los Reyes de Aragón». La referència a Jaume el Dissortat és obligada.
1885. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
El pont comptava sis gran ulls i tenia els pilans centrals reforçats i acabats en punxa per fer front a l'ímpetu de les aigües desfermades, que arrossegaven tota mena de troncs, que els podien malmetre si hi impactaven de ple. Al final del pont, hi havia una gran portalada fortificada, que donava pas al viatger al carrer del Pont, al peu de l'enorme rocam damunt del qual es parapetava el Castell Formós.
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Llavors la història consistia en repassar cadascuna de les batalles de cadascuna de les guerres que s'havien esdevingut. Arribats al segle XIX, l'autor comenta que Balaguer comptava 4.732 habitants, «la mayor parte dedicados a la agricultura, pero tiene también alguna indústria y comercio que aumentará el día que el ferro-carril pase por la ciudad»

No podien faltar la referència a Pere III, nascut a la vila, i a l'església de Santa Maria. «Además de la iglesia ya indicada hay que ver en Balaguer la del Convento de Santa Clara, en la cual se venera la Sagrada Imagen del Santo Cristo de Balaguer, a la que profesan especial devoción los habitantes de la ciudad y pueblos de la comarca» i s'hi recull la llegenda segons la qual la imatge arribà a la vora del Segre després de travessar la Mediterrània i remuntar riu amunt per l'Ebre.

«Pero aumentándose la devoción a la Imagen por los muchos milagros que hacía, se acordó en 1610 engrandecer aquella (iglesia) y construir un suntuoso templo a donde fue trasladado en Sagrado Cristo en 1626 y colocado en el altar mayor. A esta solemne ceremonia concurrió el rey [espanyol] Felipe IV, el infante Don Carlos su hermano, el Duque de Olivares, el Almirante de Castilla y otros varios grandes de la Corte».
1885. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Sortosament, la vista típica actual de Balaguer encara és prou semblant a la que tingué durant segles. Això és degut al fet que en aquest cas no importava l'enderroc de la muralla per al desenvolupament d'un eixample, sinó la conquesta de l'altra marge del riu, que és l'autèntic eixample de la ciutat vella, que ha romàs més o menys ben conservada als peus de Santa Maria. Acaba l'autor sa digressió balaguerina a la «espaciosa Plaza del Mercadal», a on se celebraven «las famosas ferias de Balaguer».
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
  Arriba la ruta al poble de Gerb, «en un cerro de las estribaciones del Montsec. Tiene unas 50 casas y sus habitantes se dedican en su mayoría a la fabricación de yeso. Tiene una fuente llamada de la Mora y otra denominada Almasí». Després s'arriba a Sant Llorenç de Montgai, «con pocos habitantes, dedicados a la agricultura».

El tram de la línia fèrria entre Lleida i Balaguer s'inaugurà en plena dictadura (espanyola) primoriverista, l'1 de febrer de 1924. Però de Balaguer per amunt, caldria esperar a la dura postguerra franquista perquè el tren arribés fins a Cellers (1949), Tremp (1950) i la Pobla de Segur (1951). Als peus dels Collegats s'aturarien les locomotores, sense que el somni de portar la línia fins a l'Arieja occitana hagi estat mai més una opció realista.

La pujada fins a Cellers es faria per Santa Linya, i no pas per Camarasa, com Pleyan creia a partir del primer projecte: «Haciendo un gran rodeo y ladeando el Segre, llega el ferro-carril a Camarasa situado a la opuesta margen del espresado río, sobre el que tiene un puente de piedra de cinco arcos de antigua construcción». Tenia llavors la vila poc més de 2.000 habitants, «la mayor parte agricultores, siendo en otros tiempos la industria de lienzos, bastos y alpargatas [espardenyes] bastante notable. El río da aquí bastante pescado y especialmente ricas anguilas».
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
 Una succinta menció a la història de Camarasa, des del poblament prehistòric de les coves fins a la constitució del Marquesat medieval, que «lo compró la Paeria de Lleida que después lo retrovendió al poder real». La situació geogràfica i estratègica de la vila n'ha fet objectiu de totes les guerres que han passat pel territori en els darrers segles, i l'autor en destaca les darreres «luchas civiles de los siete años [carlista], en ls que fue la villa testimonio de una hecatombe que dejó amargos recuerdos al vecindario».
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
El sepulcre de Ponç de Cabrera, Comte d'Urgell, al Monestir de les Avellanes, abans que fos venut i traslladat a la capital del món, Nova York, a començament del segle XX.
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
  Sobre la configuració geològica, fa referència l'autor, a la formació volcànica dels rodals, i al forat bufador, una mena de cràter d'on emanen «vapores calientes». Sobre els costums, hi ha explicació de les festes de bateig practicades a Camarasa: «si el bautizado es el primer hijo varón o heredero, no solo se echan al concurso nueces, dulces y dinero, sino que es de rigurosa etiqueta tirar desde la casa de los padres y de sus amigos multitud de cántaros [sillons], como para manifestar que en aquella fiesta se echa la casa por la ventana»

S'equivocà, però, en predir que «indudablemente tendrá estación en Camarasa nuestro ferro-carril», des d'on es donaria també servei a Cubells, Artesa, Alós i altres pobles de «los muy nombrados en la historia de los Condes de Urgel». No, el ferrocarril no tiraria cap a les terres mitjanes i altes de l'Urgell, sinó Pallars amunt, amb la intenció primigènia de travessar-lo de cap i cap, i no pas quedar-s'hi atrapat al bell mig: es preveia que la línia fèrria pujaria fins a Alòs d'Isil «para penetrar por el puerto de Salau a Francia».
1885. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
  Imatge característica de l'elegant Castell de Mur, en els dominis d'Arnau Mir, el nostre gran conqueridor de l'any 1000. 
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
L'autor s'entreté en el comentari del Monestir de les Avellanes: «Junto al pueblo de les Avellanes está el monasterio de su nombre, famoso en otro tiempo... Hoy habilitado nuevamente, este cenobio cuya arquitectura es gótica merece una visita del excursionista».

En aquell segle XIX es projectava que el ferrocarril pujaria de Camarasa per la Noguera Pallarasa amunt resseguint la marge dreta del riu. Però la construcció del pantà en féu canviar els plans. Oroners quedaria sota les aigües i la via s'havia d'allunyar del riu, que no retrobaria fins als Terradets, únic pas practicable del Montsec. L'estació d'Àger es preveia en aquest poble, a causa de «la circunstancia de encontrarse en linea casi recta y a más de dos horas de distancia al oriente de Àger, población importantísima por su historia y por su vecindario». Finalment, quedà un poc més amunt, just al començament del congost. 

 
Sobre el congost, escriu Pleyan que es tracta d'«una de las bellezas naturales que admira el excursinista, consistente en una hendidura de considerable elevación, que parece cortada a pico verticalmente, por la que se precipita el Noguera atravesando un puente de pocos metros de luz en medio de inmensas rocas de caliza blanca». Travessats els Terradets, arriba el ferrocarril a Cellers, «aldehuela [poblet] de escasos habitantes».
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La Conca de Tremp s'obre ara a la línia del tren, que l'haurà de travessar de sud a nord, de cap a cap. Es troba de seguida passat Cellers i la Guàrdia, amb un sentinella superb com el Castell de Mur, «digno así mismo de ser conocido, pues admira ver en medio de estos desiertos montes un ejemplar tan bien conservado de la arquitectura bizantino-gótica [romanicogòtica], con su puerta defendida por airosa bubarda y construido el edificio con sillares [carreus] toscamente labrados colocados en seco y a hiladas»

En el pas per Puigcercós, se'n comenta la trista popularitat de què gaudia en aquell temps «con motivo del hundimiento del monte en que se asienta la población y cuyo fenómeno es debido a la consticución geológica del subsuelo», on un corrent d'aigua provocava cavitats que després s'esfondraven. «Témese fundadamente que en alguno de esos hundimientos desaparezca el pueblo».
1885. Monestir de Mur (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
L'església romànica de l'antic monestir de Santa Maria de Mur, de la segona meitat del segle XI, aixecat a l'altre extrem de l'altiplà on s'erigeix el gallard castell. 


1885. Monestir de Mur (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Detall de la paret exterior i de la porta d'entrada al recinte, amb la façana de l'església i la cadireta romànica del campanar en segon terme.  
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Continuem la línia: «Sube la vía hacia Palau, pequeña villa de 401 habitantes y distante de Tremp media hora», i que antigament «producía alguna seda, lo que prueba es templado su clima». A les portes de Tremp fineix la primera part del llibret historicogeogràfic de Pleyan. 
1885. Monestir de Mur (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Detalls ampliats del conjunt monàstic pallarès, consagrat al 1069 per na Valença Mir, filla d'Arnau i casada amb Ramon IV de Pallars Jussà. S'hi observen encara les petites campanes. L'arbre esfullat i la fugissera figura que acompanyen la vista en componen una imatge més aviat tètrica. 

20140628

[762] Més pobles de Ponent (x)


1913. Granyena de les Garrigues. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Una imatge centenària de la població des del camí, actual carretera.
1913. Granyena de les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Detall amb el campanar presidint la vila, una imatge per sort encara reconeixible.
1908. Granyena de les Garrigues.
En Mateu Esquerda Ribes m'adjunta el clixé original i escriu: «
Està feta des del Clotal (més o menys des d'on actualment hi ha l'ermita) i es veu en primer pla l'antic camí del Cogul, on molts anys després es va construir la Cooperativa. El clixé original, del 1908, es conserva amb el nº 134.246 a l'Arxiu Fotogràfic del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona».
1913. Albatàrrec (Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
El camí de carro amb les trilles fondes que entrava a la població.
1913. Albatàrrec (Segrià). 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Detall dels horts tapiats en primer terme i de les portalades del corrals, llavors plens d'animals. Els solans o galeries amb la roba estesa o bé amb els canyissos per assecar tota mena de fruita.
1913. Alcarràs (Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La façana de l'església.
1913. Alcarràs (Segrià). 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Detall de l'església, construïda al segle XVII sobre l'antic castell.
1913. Alfés (Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'absis romànica de Sant Pere, amb l'antiga creu de terme al davant.
1913. Alfés (Segrià). 
«Geografia General....» per C. Rocafort.
La creu de terme, d'origen gòtic, s'emplaçava damunt d'un gran pedrot, que la feia molt més alta.
1913. Vinfaro (Alfés, Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Vinfaro fou un antic poble, avui reduït a un mas i les pletes que l'acompanyen. Hi hagué un castell que dominava els plans vall del riu Set, documentat al segle XII. L'escut és cardenalici, segurament de la família lleidatana dels Remolins, que posseïren el lloc fins al segle XVII. Francesc de Remolins i Pardines (Lleida, 1462- Roma, 1518) fou lloctinent del virrei bellputxenc de Nàpols, Ramon Folc IV de Cardona-Anglesola. És enterrat a Santa Maria sopra Minerva.
1913. Vinfaro (Alfés, Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La creu de terme de l'antiga població. 
1913. Vinfaro (Alfés, Segrià). 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
És probable que un dels personatges de la fotografia fos el mateix Ceferí Rocafort.
1913. Vilanova de la Barca (Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La preciosa creu de terme a l'entrada de la població vella.
1913. Vilanova de la Barca (Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La nau de darrere podria ser la vella església barroca de la vila, enrunada totalment pels bombardejos franquistes espanyols de 1938.