[2608] Per la Catalunya del Vuit-cents: ponentines i pirinenques

 

1893. Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«Lo Teatro Regional», de 26 d'agost (ddd-uab). 

Santa Maria de Balaguer, amb la ciutat als peus.

1895. Àger (la Noguera d'Urgell).

«Lo Teatro Regional», de 2 de setembre (ddd-uab). 

 Vista de la bella població.

1893. Bellpuig d'Urgell.

«Lo Teatro Regional», de 16 de setembre (ddd-uab). 

Vista del poble amb l'església al capdamunt des dels finestrals del convent de Sant Bartomeu.

 

1893. Bellpuig d'Urgell.

«Lo Teatro Regional», de 28 d'octubre (ddd-uab). 

Lo Mausoleu renaixentista de Ramon Folc de Cardona-Anglesola.

 

1893. Cervera (la Segarra).

«Lo Teatro Regional», de 30 de setembre (ddd-uab). 

La façana de l'antiga universitat, llavors ja desocupada des de mitjan segle.

1893. Cervera (la Segarra).

«Lo Teatro Regional», de 21 d'octubre (ddd-uab). 

Lo passeig de la Rambla, llavors sense asfaltar i sense els horrorosos blocs de pisos moderns.

1893. Lo Pilar d'Almenara (l'Urgell).

«Lo Teatro Regional», de 4 de novembre (ddd-uab). 

La vella torre de guaita medieval.

1 d'Octubre, 2024. Lo Pilar d'Almenara (l'Urgell).

(facebook)

 

1895. Agramunt (l'Urgell).

«Lo Teatro Regional», de 2 de març (ddd-uab). 

L'entrada a la vila pel pont del Sió.

1895. Bellpuig de les Avellanes (la Noguera d'Urgell).

«Lo Teatro Regional», de 26 de gener (ddd-uab). 

Sepulcre del comte d'Urgell Ermengol X, promotor al segle XIV del panteó de la casa urgellenca al monestir.

 

1895. Bellpuig de les Avellanes (la Noguera d'Urgell).

«Lo Teatro Regional», d'1 de feber (ddd-uab). 

Lo sepulcre del comte conqueridor urgellenc Ermengol VII, venut i traslladat a Nova York pocs anys després. 

1894. Monestir d'Avinganya (lo Segrià).

«Lo Teatro Regional», de 17 de novembre (ddd-uab). 

L'església i restes del convent en aquells anys. 

 

1893. Bellver de Cerdanya.

«Lo Teatro Regional», de 21 d'octubre (ddd-uab). 

1896. Espot (lo Pallars).

«Lo Teatro Regional», de 30 de maig (ddd-uab). 

Lo Tuc de Ratera, un colós de més de 2.800 m.

1894. València d'Àneu (lo Pallars).

«Lo Teatro Regional», de 12 de desembre (ddd-uab). 

Suposem que es tracta d'un racó del petit municipi camí del port de la Bonaigua.

1894. Lo Coll del Portilló (la Vall d'Aran).

«Lo Teatro Regional», de 17 de novembre (ddd-uab). 

1894. Bossòst (la Vall d'Aran).

«Lo Teatro Regional», de 24 de novembre (ddd-uab). 

1896. Bossòst (la Vall d'Aran).

«Lo Teatro Regional», de 18 de gener (ddd-uab). 

L'Hospital de Vielha, llavors encara a pler rendiment com a refugi per travessar pel port.

Dibuix de Pahissa.

 

[2607] Per la Catalunya del Vuit-cents: solsonenques

[2594] La Lleida dels anys 20 del segle XX

Quinalafem.blogspot.com

[1490] Lo Segrià dels seixanta (o de quan érem ben petits)

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El Segrià és, per antonomàsia, la terra més immediatament veïna a Lleida-ciutat, particularment la compresa entre el Segre de Balaguer a Lleida i la Noguera Ribagorçana, i que limita al nord i oest amb la Llitera i el Cinca, i a la dreta amb l'Urgell. També les terres immediates al Segre, aigües avall de Lleida. La veritat, en tractar del Segrià, no se m'acut res més que un mot: la fruita».

«El tractor té cent quaranta cavalls de força, però fa els moviments amb la gràcia d'un elefant domesticat. Gira lleument les rodes davanteres, abaixa amb delicadesa les tres relles reversibles, però un cop arrenca per fer el nou solc, res no se li resisteix. En veure'l sentiu la mateixa sensació de quan veieu una força desfermada de la naturalesa, una rubinada, una ensulsiada: la màquina tot s'ho enduu. Fa un solc terrible, suficient per als fonaments d'una casa de planta baixa. Les herbes queden penjant a la lluentor feridora de la rella, llisquent de tant de fregadís amb la terra argilosa».

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El pagès del Segrià i de l'horta de Lleida és el més avançat de tots els pagesos catalans: aquí la mecanització ha arribat a filigranes de detall. Els tractaments a què cal sotmetre la fruita són delicats i constants: els arbres surten de l'abaltiment hivernal cap a finals de febrer i és aleshores que cal començar a mullar-los, a tractar-los el peu, a espolvorar-los, a pinzellar-los...» Continua descrivint el nostre Homenot de les Garrigues: «Els motocultors i les mules mecàniques són la visió constant per entre les fileres de fruiters plantats espessament en parcel·les absolutament replanades i verdejants... No veieu ni un sol animal de càrrega ni per miracle. El motocultor permet d'enganxar-hi un remolc i anar a plaça o al magatzemista...»

Després de cinquanta anys que aquesta fal·lera de la fruita començà al Segrià, la descripció continua essent fidel, excepte que els motocultors han passat a la història; ara per a les feines agrícoles cal portar tractorassos més alts que un Sant Pau, i els fruiters han acabat colonitzant tot el territori, en constant litigi amb el panís i l'aufals.  

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Gairebé un paisatge lunar. Aquesta fotografia permet, sense més comentaris, d'entendre una mica què vol dir una gran finca cerealista... Els grans tractors llauren vuit hectàrees diàries! Cada tractor gros val mig milió de pessetes, i la coberta d'una de les grans rodes, 30.000». Millor que no comparem els preus amb els d'ara en euros. A fe de Déu que cauríem esmaiats.

«La gent malparla amb certa facilitat i és sorneguera. L'oripell oficial els deixa indiferents: se senten conscients del país, en són els amos i el motor. Ja els podeu anar al darrera amb un flabiol sonant. Són, com a l'Urgel, amants dels tecs, de les caragolades i de la carn, això darrer en un sentit amplíssim... Tothom es coneix, tothom es parla a crits...»

Continuem escoltant: «Ja falta poc perquè els vells pobles del Segrià esdevinguin ciutats agrícoles, d'amples carrers, d'urbanitzacions asèptiques. Com a tot arreu, som en plena transformació, però aquí accelerada, absolutament imprevisible en rumb i abast»; doncs així s'ha esdevingut.

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Aquests exemples de producció en gros, d'explotació a mida gegantina, contrasten amb la personalització i petit abast de les propietats particulars de la resta del Segrià, que han trobat, això sí, llur rendabilitat en la fruita conreada amb tota cura». Els anys seixantes, setantes i vuitantes encara foren bons anys per als petits pagesos, que, com a casa nostra, amb poca terra i menant-ne una mica més com a mitgers, podien bonament campar, comprar maquinària, refer la vella casa... o fer estudiar els fills. Aquesta fou la meua herència personal: els estudis pagats per la fruita. Ara bé: sense vacances cap estiu, que bé que calia collir-la. Per això el Big Ben, la gran disco de Mollerussa en aquells vuitantes, arrasava tots els caps de setmana.

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Probablement oli, potser ous en calç. També podria ésser que hi encabissin aigua, les temporades d'escassedat. No tot el Segrià és regadiu: hi ha pobles que estan literalment endinsats a les eixutes Garrigues...»

Les tenalles d'artesania: «...aquestes tenalles regalimades de vernís, groguenques, vermelloses i color de guineu, amb els quatre monyons d'ansa i aquell acabament encorsetat. L'oli es conserva perfectament a les tenalles de terrissa, tan ben envernissades per dintre. Aquesta d'Alcanó és terra de cereals, d'oli i d'ametlles».

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Les grans sitges d'emmagatzemar gra, en una farinera als volts de Torrefarrera... La bellesa d'una edificació de tirat industrial, amb la seva fredor geomètrica, fa un contrast optimista en aquesta terra tan plena de productes naturals, curulla d'arbres, d'herbei, de terrasses llaurades fins al darrer centímetre».

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«El Segrià té alguns pobles nous de trinca, nascuts recentment a l'empara de les grans finques, propietat de particulars o bé més o menys relacionats amb organismes públics de crèdit agrícola. El poble de Gimenells, situat en un terme que fins als despoblaments del segle XVIII havia tingut un nucli de població, és una mostra d'aquestes grans explotacions agrícoles... Traçades per tècnics forasters, les edificacions... tenen un aire entre extremeny i andalús, ben poc adient a la comarca. Ben cert és que potser així alguns dels habitants no se sentiran tan allunyats de la terra que els veié marxar per venir-se'n ací».

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Una imatge de l'abandó dels vells estris. El carro... encara està en bon estat, però aquesta gent s'han venut la mula i segurament no el faran anar més... Res no ens diuen un piló de tallar carn, absurdament arrambat a l'arbre, i una gàbia de porcs a mig consumir pel foc... acabaran servint de combustible algun matí d'esporgada, d'aire fi i tallant». Quina gràcia, el piló de tres potes, com el que teníem a casa dels pares, fa molts i molts anys. No n'havia vist mai més cap fins a retrobar-lo en aquesta imatge. 

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

Els motocultors foren els primers grans dominadors de la mecanització del camp lleidatà abans que els tractors s'imposessin definitivament. El nostre de casa era un Pasquali, L-12312, si no m'erro. En plena matinada, els pares s'encaminaven cap al mercat de la fruita, amb la carreteta carregada de caixes de préssecs, peres o pomes. El pare feia de xofer i de macip, mentre la mare atenia els compradors. Quan tornaven a ésser a casa, arreplegaven la canalla i altre cop cap al tros. Després del Pasquali, arribà el Massey Ferguson 135, quina categoria, noi! Llavors el conreu de la fruita ja s'havia imposat del tot, i ja no calia anar a mercat, sinó que calia portar-la a la cooperativa o magatzem corresponent del poble. 

Per cert que, el mercat de la fruita de Lleida era a l'esplanada on s'hi va construir la Llotja. 

Així ens descriu el menut però rabiós motocultor, el primer vehicle mecànic que vaig saber conduir, el nostre saberut escriptor:

«Els homes de la fruita han trobat en el motocultor, d'introducció recent, l'estri ideal, la panacea de les necessitats i aspiracions. Aquí el veieu en la seva funció motriu: s'hi enganxa un remolc petit on poden viatjar còmodament dues persones per aquest paisatge de carreteres flanquejades d'arbres fruiters. El motocultor-vehicle és apte per a baixar a la capital a comprar, a vendre, a transportar la fruita... I també endiumenjat el pagès s'hi enfila amb la dona i va al metge, o a visitar parents del poble veí per la Festa Major. Un cop desenganxat, el motocultor tornar a ésser un motor amb rodes i unes vares-guia: hi apliqueu uns implements de rella, cultivador, grada o aixada mecànica, i conreeu com un rei la terra dels bancals estrets sota el brancatge espès de pomeres, presseguers i pereres. Aleshores aneu a peu, darrera la baluerna, al pas segur que el vostre pare i avi duien darrera la mula. I sobretot la utilitat immensa del motocultor és la del petit transport per l'interior de les finques».

El motocultor, doncs, facilità la transició de la força animal a la tractora pel fet que funcionava de la mateixa manera: amb l'home agafant, caminant i acompanyant el vehicle des del darrere. Només tenia dos pegues al meu parer: la gran sorollada que feia i que calia engegar-lo amb sogueta a cop sec de llom. Acaba en Vallverdú dient: «En plena temporada de recol·lecció i en pocs quilòmetres, n'arribeu a trobar a dotzenes: llur espetec és rítmic, identificable, amorosament insistent, com un cigaleig augmentat i ronc». Quedi constància dels nostres honors a la petita bèstia mecànica, que, per cert, encara espetega de primera i això que se n'hi deu faltar ben poc per als cinquanta.

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Una casa de l'horta prop de Torrefarrera. Aquesta comença a ésser una masia considerable, però... la primitiva edificació... és una típica torre feta amb toves, ja desgastades per l'erosió».

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Avinganya, prop de Seròs. No es tracta de cap poble, sinó d'un antic convent, que el senyor d'Aitona permeté que fos edificat en terres seves que, a tal finalitat, cedí a Sant Joan de Mata. És una edificació començada al segle XIII en temps de Pere el Gran. Hi residiren monges trinitàries, i hi foren enterrades infantes reials. De membres de l'orde trinitari n'hi hagué fins a l'exclaustració de 1835».

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«El monestir, invisible a la foto, car queia a l'altre costat de l'església, posseïa grans propietats, exonerades amb la desamortització. Com és costum en aquests casos, el procés de descomposició d'aquest convent de trinitaris descalços de la Mare de Déu dels Àngles d'Avinganya està molt avançat. En podeu veure les escasses restes que romanen en peu a 5 quilòmetres de Seròs, aigües avall del Segre».

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Aigües avall del Segre, una plantació de pomeres. Hi ha arbre d'aquests que fa les pomes a centenars de quilos. La pomera té una florida borratxa i prodigiosa, exuberant... És temps de llaurada, i el cultivador ha deixat la simetria dels solquets a les parcel·les, com esgarrapades afectuoses... Terra de terrasses fluvials, càlida i generosa. Si havíem de recomanar-vos una fruita excel·lent d'aquest indret, us recomanaríem, però, no pas la poma, sinó el préssec... gairebé al capdavall del viatge del Segre, els préssecs es fan dir sí senyor».

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«A l'horta immediata a Lleida hi deuen viure unes quinze mil persones. L'habitatge és el tradicionalment anomenat 'torre' o caseta d'una o dues plantes, que avui es va modificant i fent-se més sòlida i espaiosa. Fins i tot hi neixen xalets, però aquests vora la carretera d'Osca, que a la foto veieu passar pel costat de l'Edifici Clínica de la Seguretat Social». Efectivament, el primigeni Hospital Arnau de Vilanova era un enorme bolet aixecat enmig de les fèrtils terres de la partida de Vallcalent i Boixadors, avui del tot irreconeixible.

«...al nord trobaríem la partida d'Alpicat, i al sud, Malgovern, Rufea, Fontanet..., tots noms evocadors, molt antics, que assenyalen un assentament a l'horta tan antic com la Reconquesta».

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Recol·lecció de l'arròs... esplanades reblertes d'aigua, pous i fang. Els homes, amb llurs grans barrets, ajupits tot el dia amb aigua fins als genolls. Això passa a Suquets, que, com altres grans finques de les proximitats de Lleida, posa en producció terres aspres mitjançant el cultiu de l'arròs, que, per aquesta banda del nord-oest de la ciutat, ha arribat a qualitats força acceptables». Al fons, sembla entreveure's un pagès amb el càntir o silló ben aixecat per combatre la calor dins d'aquestes «autèntiques grans tolles artificials, on el sol pesa i fa de l'aigua una tèrbola caldera». 

En aquells temps, el meu pare Josep treballava a temporades per a un conegut viverista a la partida de Granyena i hortes d'Alcoletge, Lo Cotxero, juntament amb un altre xicot, lo Federico, originari del Delta. L'amo li digué un dia: 'Federico, vés al cap del reng i porta-mos lo silló'. El xicot, creient, se n'hi va i torna al cap d'una estona amb... la sella de la mula! No havia sentit mai la paraula lleidatana silló.

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«L'ermita de Granyena, aigües amunt del Segre, a la riba esquerra, entre el riu i el ferrocarril a la Pobla de Segur. Aquestes ermites de l'horta són -o més ben dit, eren- llocs de romiatge i de fontada. L'ermita antiga no l'ha vista ningú en tres-cents anys: fou manada enderrocar pel senyor de Rogles, general francès, entre altres edificis de l'horta. D'aleshores data la desaparició de gairebé tots els poblats de l'horta i els monuments que albergaven. Però l'edifici modern no deixà d'atraure els lleidatans, que s'hi aplegaven i hi anaven pel vell camí que voreja el Segre o bé en barca, car hi havia aquest mitjà de transport. Prop l'ermita hi havia les basses d'amarar cànem, que en temps antics era cultivat a l'horta, però avui en dia l'indret és immillorable per al cultiu de la pera, i tot són fruiters. L'ambient d'horta es reflecteix bé en la fotografia: exuberància vegetativa, fusta a dojo, fem al bell mig de la plaça».

En efecte, temps ha, encara en la postguerra, el tercer diumenge de setembre era dia d'aplec a l'ermita de Granyena, i els alcoletgencs hi feien cap a carrera feta. Era com la segona festa major de setembre. En carro, el camí de Granyena era el més curt per atansar-se fins a Lleida, i, per tant, les relacions entre els habitants del poble i els de la partida eren molt freqüents. Si no recordo malament, en una època hi hagué una taverna, de parada obligada per als transeünts d'una i altra direcció.

[1296] Les Garrigues de Vallverdú i Sirera

[1369] De Seròs i d'Avinganya, 1910

1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
Imatge de la façana de l'església parroquial, amb clixé de Mn. Pere Molet.

1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
Sortidade Lleida fins a Avinganya i topants el dilluns de Pasqua Florida per una colla del CEL lleidatà: «lo tartaner ja deu brugolar per nostra tardança; lo dia és curt... Per a seguir Seròs, Avinganya i la Granja lo temps mos vindrà massa justet...»

1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
«Acomodats a la tartana, aquesta arrencà briosament i en menys de mitja hora corregué la distància dels cinc quilòmetres ben bons que hi ha fins a Seròs...» El temps primaveral es reflectia en els arbres florits: «Los ametllerars, d'una esplèndida florida, que com una immensa riallada havien avisat l'arribada del bon temps, començaven a vestir-se de verd... Per les hortes los presseguers... com un eco d'aquella immensa riallada havien també esclatat formant colossals ramells de flors immaculades». La ressenya és de Mossèn Ferran Esteve, vicari d'Aitona.

1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
La majoria de les cases de Seròs aleshores eren de tàpia, segons era costum tradicional. S'hi visita el palau del Duc de Medinaceli, antic senyor de la vila, «grandiós casal que no ofereix res de particular amb les parets de tàpia... És un edifici prosaic, renyit enterament amb l'art, del qual no se'n veu ni sombra. En la dovella clau de la portalada hi ha l'escut dels Montcades. Avui fa de quarter de la Guàrdia Civil». Sembla, doncs, un acudit: edifici de tàpia, «todo por la...»

L'església parroquial de Santa Maria, del segle XVIII, també és visitada. No hi ha sants al lloc corresponent de la façana: «avui fan d'estàtua dos muntets de pedres i codissos que la quitxalla, amb tossuderia infantil, se cuida de renovar quan les autoritats tenen a bé desembraçar-les».

1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
A l'interior, «no hi ha gran cosa que valgue la pena fora de l'altar major que no val res. És una calamitat artísticament parlant», mentre que la Capella de l'Àngel, «gentil, pulcra i eleganta, sembla una perla encastada en un anell barat». En molts pobles, la construcció de l'església esgotà tot el pressupost, i no quedà gran cosa per a retaules ni altres ornaments artístics. 

1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
Detalls de la façana de l'església de Santa Maria de Seròs.

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
Les claus del monestir les guardava el mestre del poble. En el camí cap a Avinganya, allà on es bifurca en direcció a la Granja, hi hagué situada la creu de terme, «senzilla i d'estil barroc... La canalla l'han desfigurada bastant a cantalades». Dimoni de canalla!

Pel camí els excursionistes poden apreciar «lo gran cuidado i esmerat treball amb què los serosans saben arreglar los planters de les hortalíssies», i en descriu el procés des de la taula del planter, convenientment resguardada en una punta del bancal per una paret de tàpia, fins a les mates afilerades als cavallons.

Ja arriben les envistes del Convent i en divisen el campanar «quadrat, acabat amb prosaica balustrada, encara ben conservat, sobresortint i enlairant-se per sobre dels demés cossos de l'edifici, sembla un guarda gegantí que vetlla eternament una tomba sagrada a on jauen oblidats i inconeguts una munió» de detalls històrics. 

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
«Penosa impressió... s'experimenta tot just s'entra a l'església d'Avinganya» pel contrast entre l'arc gòtic i els munts de llenya que s'hi guarden, els sarcòfags fent de jaç als animals i veure «profanat aquell sagrat recinte a on tantes i tantes vegades s'entonaren los càntics divins».
S'hi fa l'elogi dels religiosos trinitaris, que tenien com a missió marxar «cap a terra de moros» a redimir captius. Fundat per Sant Joan de Mata(plana), de la noble casa dels barons de Mataplana, doctor per la Universitat de París, que havia pres els hàbits al 1197, i associat en la fundació de l'Orde Trinitari de Redempció de Captius amb Sant Feliu de Valois.

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
«Lo noble Pere de Bellvís li cedí la torre i casa forta d'Avinganya», primer (1201) en regnes hispànics, al qual seguiren el de Lleida (1202), Anglesola (1204) i la resta. En la primera redempció de Fra Guillem de Betula, «català, un dels primers companys que s'agregaren a Sant Joan de Mata en aquestes terres», portada a terme en terres valencianes encara sota domini sarraí, s'alliberaren 108 captius, i 190 a Mallorca al 1205. Al 1236, el monestir passà a ésser de trinitàries, per causa que el Senescal de Catalunya, Ramon de Montcada, cunyat de Jaume I, havia «sucumbit gloriosament junt amb set barons més de la família en lo camp de batalla» de Mallorca, i la seua vídua, germana del rei, Na Constança d'Aragó, volgué remembrar-lo portant vida de penitència i oració, per a la qual cosa escollí de vestir «l'escapulari de la Trinitat» i per al seu retir el monestir d'Avinganya.

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Fins al 1529, és a dir, gairebé durant tres segles, estigué el convent regit per les religioses trinitàries, «i havent en aquesta època mort totes a causa d'un epidèmia que assolà el monestir, tornà aquest a poder dels trinitaris», i així fins a l'exclaustració de 1835. El nombre de grans dames de la noblesa catalana medieval que hi professaren fou inacabable.

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Entre els professants masculins, a banda del pare Guillem de Betula, destaca el redemptor de més de 2.300 captius, el pare Ferrari Graït, «home docte i gran orador, se valgué més d'una vegada de sos consells Jaume I el Conqueridor».

[1360] Monestir d'Avinganya, 1906