Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Premsa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Premsa. Mostrar tots els missatges

20200123

[2079] «Lo Garbell», lo primer diari lleidatà lleidatà, més

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
Portada satírica de la «remenada 18ª» del setmanari degà de la premsa lleidatana en la llengua del país, darrer número que se'n publicà al 10 de febrer de 1884.
1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
L'aventura periodística d'en Camil Castells durà només cinc mesets, però obria el camí de la premsa catalana a Lleida. Encara s'havia de fer per mitjà de publicacions humorístiques. Caldrà esperar al tombant del segle XX perquè la llengua del país aparegui a la premsa diguem-ne seriosa i habitual. Encara avui, als inicis de la dècada dels 20 del segle XXI, només un periòdic aguanta diàriament a la ciutat escrit només en la nostra llengua. tenim camí per refer, doncs.

El tancament de Lo Garbell sembla que no es degué a qüestions econòmiques, sinó al fet que «lo camí que la nova situació política senyala a la premsa és tan estret i ple de trencacolls que no ens atrevim a seguir-lo per por de rompre'ns la crisma». La Restauració borbònica (espanyola) feia nota sa censura i control sobre la premsa i la cultura. També altres publicacions periòdiques lleidatanes en castellà s'havien vist forçades a plegar veles. També fa l'efecte que el director s'havia absentat de la ciutat, potser per qüestions laborals. S'hi convida als lectors, que ja havien avançat quota de subscripció, a passar a recollir els diners per la botiga del carrer Major, 70.
1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
Agraïment per haver als lectors «per ajudar-nos a sostenir lo primer periòdic il·lustrat que s'ha publicat a Lleida, única glòria que ens permetem ostentar», i comiat càustic per als subscriptors gorreros, de fora ciutat, que havien anat rebent el periòdic«sens que mai los hagi vingut bé de pagar».
1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
Notícia d'un poble prop de Lleida a on el dia de Santa Àgueda una dona ocupà la trona de l'església per fer el sermó panegíric de la santa, en què «aconsellà a les solteres que guardessin, sobretot, una cosa que nosaltres no volem dir», amb comentari burleta sobre aquell «segle del progrés» en què alguns «es trenquen lo cap per demostrar que la dona ha de ser igual a l'home, en tot menos en lo de portar les calces». 
1929. Lleida, «Lo Garbell»,
dins «Vida Lleidatana», Antoni Bergós i Massó (ARCA).
La seu del diari era a la botiga del carrer Major, 70, a on calia adreçar la correspondència del diari. La subscripció semestral pujava a 2 pta, però no s'arribà a la fi del primer. Constava de 4 pàgines i era editat a la impremta de Josep Sol i Torrens. Concebut com una «publicació de lluita, nascut per a bregar i escalfar-se sovint en les qüestions municipals que li donaven ardiment i l'abrivava».
1929. Lleida, «Lo Garbell»,
dins «Vida Lleidatana», Antoni Bergós i Massó (ARCA).
Ens assabentem que, a més del canvi de clima polític, la raó darrera de la clausura del primer setmanari en la llengua del país a la nostra ciutat fou que son director, en Camil Castells i Ballespí, s'havia «trobat en moments de fallida moral degut a la pèrdua d'éssers estimats». És a dir, per la mort al gener de 1884 de sa germana la doctora Marina Castells, primera metgessa lleidatana i una de les pioneres al país. S'hi explica l'anècdota de la manca de dibuix a la capçalera del primer número: que el gravat no havia arribat a temps, i les variacions en el dibuix de Miquel Murillo al llarg dels números. S'hi citen també la mitja dotzena de membres del consell de redacció. 

1929. Lleida, «Lo Garbell»,
dins «Vida Lleidatana», Antoni Bergós i Massó (ARCA).
Ja als anys trenta del segle XX, costava de trobar-ne els números. L'interès pels principals temes que tenia la ciutat al davant de cara a sa modernització i desenvolupament foren tema de debat a la publicació, cosa que contribuí a trencar amb «la tradició del lleidatà pacient, del ric de puro de calè i un duro de renda», i assenyalava el camí que la Renaixença lleidatana començava a empendre per a la transformació social i retrobament nacional de la nostra vella ciutat lleidatana.
1929. Lleida, «Vida Lleidatana» (ARCA).




20200121

[2078] «Lo Garbell», lo primer diari lleidatà lleidatà

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).

Un pagès ben lleidatà a la portada de la primera publicació periòdica, setmanal, publicada en llengua catalana a la nostra ciutat. El ninot va vestit de manera tradicional, sense oblidar ni les espardenyes, ni la faixa ni la barretina, i serva un garbell o porgador, ajudat d'una forca palplantada a l'altre costat, tal com es feia a l'era per passar-hi el gra.


En diem el primer diari lleidatà lleidatà, amb duplicació d'adjectiu, per aquesta raó, per haver emprat, finalment, la llengua del país en una publicació destinada a la gent de la ciutat i per tractar-hi temes d'actualitat i d'interès municipal. Els efectes de la Renaixença començaven a donar fruit i s'abandonava a poc a poc la vergonya diglòssica, arrelada de segles, de no fer servir la llengua de la gent per a usos públics. Perquè de diaris a la ciutat, en la llengua oficial imposada (espanyola) ja n'hi havia hagut uns quants.

Quan dupliquem el substantiu o l'adjectiu, ho fem sovint amb la intenció de dir que allò és o bé vigorós i notori (com quan fa calor calor, o quan una pel·li és bona bona o la pluja fina fina), o bé realment propi i essencial, verídic i autèntic (com en pendre cafè cafè). Que no és sobrevingut ni artificial. S'usa encara prou en les nostres latituds per dir que algú és del poble de tota la vida. Pot ser que sembli a algú una expressió políticament no correcta, però no per això s'ha d'amagar que continua essent una expressió real i d'hàbit popular. Per tant, si de «Lo Garbell» no pot dir-se que fou el primer diari publicat a Lleida al segle XIX, sí que podem dir-ne que en fou el primer lleidatà lleidatà, o sia, no només editat a la ciutat sinó també en la llengua pròpia de la gent. I encara tot això amb el permís del «Diari de Lleida», publicat sense gens de seguida entre 1812-14 durant el temps que Catalunya esdevingué un Estat independent sota l'òrbita gavatxa, i que ho fou en edició bilingüe francès-català.



1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

Detall de la primera remenada o número, de 14 d'octubre. Aquesta primera capçalera aparegué sense dibuix encara. 
1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).

El dibuix de capçalera del diari, molt freqüent en aquell segle XIX i que s'anà perdent fins a desaparèixer, mostrava un paisatge llunyà de la ciutat amb la característica silueta de la Seu Vella. En primer terme, el pagès lleidatà amb un porgador gegant, recolzat a la manera tradicional en una forca a l'altre costat perquè així una sola persona el podia fer servir, garbellava o passava pel sedàs la societat i la política locals, els atributs de les quals suren damunt el porgador.

El joc lingüístic emprat al llarg de tota la publicació era realment ric: el periòdic «es remenarà un cop cada setmana», o sia, es publicarà setmanalment, i el nom de les diferents seccions seguirà aquest cap semàntic del batre: porgueres (allò que queda en el garbell després de passar-hi el blat o altre cereal, la farina, etc.), gra, pallarofes (coberta seca del gra, també dites pellerofes per als clofolls d'ametlles i etc), xanfaina (samfaina). El número de la publicació també s'expressava com a remenada primera, segona, etc. Elevant, doncs, la nostra ruralia a categoria definitòria i substancial de la lleidatanitat, a diferència de la que s'ha fomentat aquests darrers decennis del segle XX i començament del XXI, basada en l'oblit vergonyant de la tradició pagesa de la ciutat i de tota la comarca. Fins al punt que molts lleidatans de la ciutat coneixen Salou i Cambrils a la perfecció, però mai no han estat en cap dels pobles de l'entorn. Trist però cert.
1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).

Detall de la Seu Vella a la capçalera. Les gallines i el gos del mas de l'horta són posades pel dibuixant en primeríssim pla. Miquel Murillo (1858-1941) fou ninotaire, pintor i antiquari. Son germà fou l'escultor Prudenci Murillo, dedicat a les talles de caràcter religiós. 
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

La primera portada, de profunda càrrega satírica, presenta les tres virtuts «teo-il·legals» lleidatanes, a semblança de les teologals cristianes. Una denúncia de la corrupció i abusos de les forces locals dominants en aquella Lleida de les acaballes del segle XIX que maldava per renovar-se i despendre's dels vicis socials i polítics adoptats des de la caiguda de l'Antic Règim a començament de segle, i que impedien la modernització i democratització de la societat. 


1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

La capella de Sant Jaume a la cantonada del carrer Major amb el de Cavallers, s'identifica amb la fe popular, assenyalant la religió com un dels problemes de la societat.
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

El passeig de Ferran, que era en aquella època l'eixample més modern de la ciutat, és identificat amb l'esperança, com a camí de modernització i regeneració social, sota el domini de polítics i burgesos, sovint aviciats de males pràctiques. Llavors, la primera estació de tren del capdavall del passeig era tapada per una gran illa de cases, dita del carrer Balmes, que més endavant fora enderrocada. 
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

El Seminari Conciliar lleidatà, llavors de recent construcció, seu del poder religiós local.
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

Definició d'intencions del nou i primer setmanari lleidatà: «parlem clar i català» encara que s'ofengui a gent soberga que es creuen per damunt dels altres, i «per més que diguin que nostre dolcíssim llenguatge és una 'gerga'». El nivell lingüístic d'aquesta nostra primera publicació periòdica era destacat. Poques concessions als vulgarismes, ortografia polida per bé que encara prefabriana, morfosintaxi potser no tan acastellanada com en altres publicacions posteriors lleidatanes trobarem. Cosa que indica que els responsables de la publicació eren persones formades i conscients de la problemàtica nacional i lingüística.

En Camil Castells i Ballespí (1854-1896), germà d'una de les tres primeres metgesses catalanes, na Martina Castells, en fou el director. També fou metge i director de diversos establiments de banys de l'època. El seu interès per la política local i la ciutat el menaren a provar l'aventura de la publicació d'un periòdic. Just aleshores, la Renaixença començava a arrelar a la ciutat i, per bé que encara incipient, es feia notar a la vida cultural lleidatana. Al 1878 s'havia fundat a la nostra ciutat l'Associació Catalanista, al 1879 Lo Tranquil Taller. En Pleyan i en Renyé havien publicat l'«Àlbum històric, pintoresc i monumental de Lleyda i sa província», en edició bilingüe al 1880, i quatre anys després es fundava l'Associació Excursionista Ilerdanesa, que assentà els fonaments del Centre Excursionista de Lleida. La ciutat, doncs, es preparava per recuperar sa catalanitat adormida des de la Nova Planta borbònica (espanyola), i que floriria, malgrat tots els entrebancs polítics de l'Estat (espanyol), durant el primer terç del segle XX.
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

No tan sols la crítica politicosocial era present a la publicació, sinó la informació dels projectes més transformadors de què es parlava en aquells anys, com ara la construcció d'una presa al congost dels Collegats, que la Noguera Pallaresa havia de travessar per fer-se pas cap a la plana. Com que el projecte era de natura privada, de la Societat Faura i Companyia, i pretenia -deien- derivar l'aigua cap a Barcelona, les opinions del diari seran combatives i contràries a l'obra. Cita tres publicacions lleidatanes més, en espanyol, que eren «El País», «El Posibilista», i «El Programa», que també s'havien alineat contra el projecte, i enumera tots els pobles de riu avall que han d'estar alerta «perquè l'assumpte és de vida o mort per a l'agricultura de dites comarques». S'hi proposa una reunió a Balaguer per tal d'ajuntar esforços per oposar-se a aquesta concessió.
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

Refranys humorístics entre els lleidatans del segle XIX:

«Guarda't sempre del borratxo
com de les potes del matxo».

«Procuradors i advocats
solen dar mals resultats».
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

La secció d'anuncis presentava les propagandes amb una mena de quartetes gracioses:

«Anisete de Lamolla.
Gran fàbrica de licors
i esperits de totes classes
(menos dels de l'altre món)».

«A la Plaça de l'Ereta
trobaran vi del millor.
Últims preus -sis quartos canti
i a set ralets lo porró».
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 13, de 28 d'octubre (FPIEI).

A cada número, noves estrofes publicitàries. Les màquines de cosir es venien a terminis:

«Màquines de vàries classes

dels sistemes més segurs,
a deu rals cada setmana
sense enganyar a ningú».

«Hostal Nou de la Redola.

Pel mòdic preu de dos rals
se dona pa i botifarra
i també un bon estufat».

«Loteria: joc decent

per deixar-s'hi perdre'ls quartos
sens que murmuri la gent».
1995. Lleida. «Lo Garbell, periòdic clar i català» (FPIEI).
Facsímil del primer número, acolorit, publicat en commemoració del nostre primer diari lleidatà.

20191217

[2063] Dels Aumellons garriguencs al 1812

Segle XIX. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues).
Segell municipal de l'ajuntament, en què hi ha, és clar, tres ametllons o ametlles tendres. Es tracta d'un escut parlant, que són aquells en què el dibuix deriva del significat propi del nom. Encara que aquest procés ha estat un recurs molt popular en l'heràldica municipal del segle XIX, sovint no concorda amb les antigues armes dels termes o senyories. En el cas d'aquest poblet garriguenc, a més, la pronúncia popular en Au- n'acabà amagant la veritable etimologia, que no prové pas d'aumetlla, sinó que es tracta, Coromines dixit, d'un diminutiu d'omell, que al seu torn ens remet a om. Per tant, més aviat hi hauria hagut d'haver tres arbres i no pas tres fruits. Però així de fàcil és que la gent, en un moment determinat de la història, s'oblidi de l'antic sentit del mot per donar-n'hi un de nou, en aquesta ocasió per la gran similitud i freqüència d'ús del mot aumelló en aquelles terres omellonenques. 
1812. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues).
Diari «El Conciso» de Cadis, de 4 de novembre (BDH).
El cas és que aquest petit poble garriguenc, que viurà una gran bufada demogràfica des de l'inici d'aquell segle XIX, és un dels nostres primers pobles a l'hora de veure'l escrit, per primer cop, en un periòdic a l'albada de la premsa històrica al nostre país. Potser d'ací uns anys en buscarem els primers que foren citats a internet, o retratats al facebook o a l'instagram.

Els Aumellons foren, doncs, un dels primers topònims ponentins citats a la premsa mundial. No pas a la nostra premsa nacional, que cap al 1812, poca promiscuïtat oferia encara, sinó a la del nostre (estimat, o no) Estat veí (espanyol), sota les urpes del qual vivíem aleshores. Tot i que això no anà ben bé així, atès que entre 1810-14 bona part del territori de Catalunya emergí com un Estat independent sota la capa d'en Napoleó. Episodi poc divulgat en la nostra historiografia nacional(ista) per tal com 1) la interpretació de la guerra del Francès com a guerra de la Independència (espanyola) ha estat predominant, gràcies a la força historiogràfica espanyola, 2) la creació d'un Estat d'òrbita gavatxa tampoc no fou del gust dels nostres historiadors renaixenços, formats dins aquests mites historiogràfics espanyols i recelosos per això mateix de tot afrancesament, i 3) la poca incidència real i històrica d'aquest Estat català pronapoleònic que visqué en armes durant tota la curta durada que tingué.

Fos com fos, mentre a Espanya s'hi vivia la revolta patriòtica d'ànima liberal i s'hi promulgava la Constitució de Cadis (1812), bona part de Catalunya en restava al marge, sota (pseudo)domini gavatxo. La Guerra del Francès també fou una (altra) guerra civil entre nosaltres, o entre la nostra classe dirigent, migpartida entre (a)francesats i (a)espanyolitzats durant aquell primer gran i punyent embat de la crisi de l'Antic Règim al nostre país. 

Un dels episodis d'aquella guerra ens trasllada als Omellons de 1812, al dia 1 d'octubre, quan un batalló de l'exèrcit reialista, sota comandament i finaçament del general pallarès Eroles (del baró d'Eroles n'haurem de parlar un altre dia), amb 800 efectius d'infanteria i 60 de cavalleria (la meitat de son batalló), partiren de Reus cap als topants dels Omellons, a on arribaren a les 3 de la tarda de l'endemà, en una marxa de 40 a 50 quilòmetres, en part feta de nit amb tota seguretat. Allà se n'hi anaren a topar amb una partida de ronda de la guarnició bonapartista de Lleida, de 500 homes. La capital ponentina era dominada pel governador francès Henriot des de la presa de la ciutat al sagnant setge de 1810. 

La cruesa de les guerres (de tots els temps i també d'aquell temps) se'ns fa perceptible amb una sola frase: «Todos fueron pasados a cuchillo menos 150 que mandó reservar el general para contener los excesos del gobernador Henriot», al qual se li comunicà la desfeta gavatxa per mitjà d'«un sargento gravemente herido que le envió». Acte d'una impietat més enllà de la nostra benpensant sensibilitat actual. Els presoners foren conduïts al port de Salou on els embarcaren, en destinació a algun camp de concentració per tal d'intercanviar-los per altres soldats captius per l'enemic o com a eina de xantatge davant de les autoritats militars (franceses) del nostre amagrit Estat català. 

Atès que el xoc bèl·lic tingué com a protagonistes dos exèrcits, cal pensar que tingué lloc en alguna part del terme on l'una tropa emboscà l'altra o a on s'hi encararen obertament (a cuchillo, o sia, amb baioneta calada al fusell, com a les pel·lícules però de veritat), i que el poblet garriguenc no sofrí grans desgràcies. Res no s'hi diu en la notícia de les baixes de l'exèrcit vencedor, però de ben segur que des del moment mateix d'acabada la batalla, els omellencs hagueren de respondre, si us plau per força, a les necessitats dels ferits i de manutenció de persones i cavalls dels supervivents, ferits o no, presoners o no. Per poca estona, per sort, ja que el dia 3 ja tornaven a ser a la costa, segons la crònica periodística, que el dia 4 ja era publicada... a més de mil quilòmetres de distància. Tot un prodigi de rapidesa comunicativa en aquells temps de fa dos-cents anys, a base de correus a cavall, substituïts de posta en posta.  
1812. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues).
Diari «El Conciso» de Cadis, de 4 de novembre (BDH).
Aquest fou un dels primers periòdics del nostre Estat veí, de tendència liberal nascut a l'ombra de la llibertat de premsa que els vents de les corts de Cadis portaren en aquells anys d'implosió de l'Antic Règim. Es publicà entre 1810-14 i recollí d'una banda les deliberacions dels ponents constitucionalistes, entre els quals també una bona colla de catalans (una altra mostra del nostre propi drama civil), i, de l'altra, els avatars de la guerra contra les tropes napoleòniques a tota la península, també dels que se sofriren en terres d'aquell esprimatxat Estat català afrancesat que s'havia constituït i a on s'hi començaren a publicar els diaris en francès i català, com sembla que s'esdevingué al primer diari lleidatà després de l'ocupació francocatalana de la ciutat de Lleida al 1810.
Guerra del Francès (1808- 1814).
Una representació moderna d'un episodi bèl·lic de la Guerra del Francès, que recull aquell enfrontament civil entre les tropes franceses amb la bandera catalana i les tropes reialistes (espanyoles) amb gorra frígia abarretinada. Les dos ànimes del país migpartides durant la pertorbació i capgirament socials que significaria la transformació, a batzegades, de l'Antic Règim al nostre país.

1815. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 2 d'abril (ARCA).

Si suara vèiem com el poblet garriguenc encapçalava els honors d'ésser un dels nostres primers pobles esmentats als orígens de la premsa escrita, no gaire temps després, una segona notícia va portar altre cop els Omellons a les planes dels diaris, en perdre's a Barcelona uns documents de l'omellonenc Pere Joan Aixalà, hisendat de la localitat o potser un cabaler que feia negocis a la capital, aneu a saber! Devien ser papers ben interessants, atès que se n'oferia tres duros, tres!, de recompensa. La raó a on s'adreça a l'afortunat que pogués trobar-los, al carrer barceloní de la Vidrieria, era regentada per un italià i allà s'hi importava pasta napolitana. La qüestió és quins negocis podia tindre aquest omellonenc amb aquell napolità?

El diumenge de Quasimodo és el de vuitada de Pasqua. Arribà a esdevindre nom propi: el més famós i conegut en fou el de l'esguerrat protagonista de Nostra Senyora de París d'en Víctor Hugo. L'origen del nom rau en l'antífona o tornada del psalm de l'entrada a la missa d'aquell diumenge, que comença amb l'expressió llatina Quasimodo geniti infantes, com infants recents nascuts.

20191208

[2059] L'elenc de la premsa històrica lleidatana, més

1929. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya.
Revista «Lleida», núm. 89, 7 de gener (Fons Sol-Torres, UdL).

Al Museu Morera s'hi exposà una mostra de la premsa històrica lleidatana, organitzada per l'Ateneu Lleidatà, els col·laboradors del qual «han sabut fer una recerca tan valuosa com difícil». S'hi elogia la riquesa periodística de la ciutat dinovesca i se'n reclama «la publicació d'un catàleg gràfic reproduint les primeres pàgines de cada exemplar recollit i donant totes les dades que s'hagin pogut aplegar» per preservar-ne el llegat històric. Aquesta tasca encara resta per fer, en paper. Digitalment, les nostres institucions ens han posat a l'abast darrerament diversos repositoris de les publicacions periòdiques lleidatanes del passat, en els quals podem submergir-nos i delectar-nos en la recreació d'aquells temps.
1929. Lleida, «Exposició de premsa lleidatana»,
«Vida Lleidatana», núm. 65, de 15 de febrer (ARCA).

La llista alfabètica dels diaris exposats al Museu Morera per l'Ateneu Lleidatà aquell gener de 1929, rar en fa 90 anys. S'agraeix a l'entitat l'enorme esforç posat en la recuperació de capçaleres. En efecte, sense aquell recull i després de l'ensulsiada de la guerra, hauria estat gairebé impossible o impossible del tot aquesta reconstrucció dels orígens i desenvolupament del primer segle de premsa periòdica a la nostra capital ponentina.

L'almogàver (1908), en una segona etapa, és un del (pocs) afegitons a la premsa lleidatana en llengua pròpia respecte a la llista d'en Perenya.
1929. Lleida, «Exposició de premsa lleidatana»,
«Vida Lleidatana», núm. 65, de 15 de febrer (ARCA).
1929. Lleida, «Exposició de premsa lleidatana»,
«Vida Lleidatana», núm. 65, de 15 de febrer (ARCA).

 La Comarca de Lleida (1900) havia tingut un intent d'A. Bergós en un número únic datat de novembre-desembre de 1877. Això el converteix, de facto, en la primera publicació periòdica de Lleida, tot i que no tingué període, sinó una sola mensualitat, a diferència de Lo Garbell, que sí que tingué una seguida d'una quinzena de números. 


1929. Lleida, «Exposició de premsa lleidatana»,
«Vida Lleidatana», núm. 65, de 15 de febrer (ARCA).
1929. Lleida, «Exposició de premsa lleidatana»,
«Vida Lleidatana», núm. 65, de 15 de febrer (ARCA).
1929. Lleida, «Exposició de premsa lleidatana»,
«Vida Lleidatana», núm. 65, de 15 de febrer (ARCA).
1929. Lleida, «Exposició de premsa lleidatana»,
«Vida Lleidatana», núm. 65, de 15 de febrer (ARCA).


1929. Lleida, «Exposició de premsa lleidatana»,
«Vida Lleidatana», núm. 65, de 15 de febrer (ARCA).
2017. «La premsa a la demarcació de Lleida (1898-1939): dinamisme temporal, models de periodicitat i implantació territorial», Albert Royo Campo,
dins «Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació]». Vol. 34 (2), enllaç.

En els anys republicans, L'Ideal en sa darrera etapa republicana, el portaveu local d'ERC La jornada (1930), i el catòlic El Caliu (1931) es convertiren en els primers diaris diaris de les nostres terres ponentines, acompanyats de més i noves capçaleres més periòdiques. Després, encabat de la guerra, altre cop la repressió i persecució cultural i lingüística impediren la consolidació d'una premsa d'arrels i llengua lleidatanes.

La resta és prou sabuda, i gens afalagadora encara! Arribada la restauració borbònica (espanyola) del règim del 78, cap publicació diària en la llengua de la terra fins al pas del Segre a l'edició catalana (1997), malgrat algun altre intent no reeixit en aquests anys. Passats vint anys més, cap altre intent periodístic diari a la nostra ciutat i comarques. Dades que no diuen gaire de la salut cultural nacional lleidatana d'aquests darrers decennis, i que aclareixen que, malgrat les èpoques de fortíssimes maltempsades, no tot és culpa de la casta del nostre Estat veí. Ni a Lleida ni a Barcelona. 

20191206

[2058] L'elenc de la premsa històrica lleidatana

1883. Lleida, setmanari «Lo Garbell».
Detall de la Seu Vella en una vista camperola a la capçalera de la que hem de considerar primera publicació periòdica en català a Lleida. De caràcter satíric, fou dirigida durant les 18 setmanes en què aparegué per Camil Castells i el dibuixant Miquel Murillo en feia els ninots. La ciutat ja feia vint anys que havia començat l'enderroc de les antigues muralles, havia passat per la revolució republicana de 1868 i havia tornat, com tot el país, al caciquisme i centralisme de la Restauració borbònica (espanyola). Durant tot aquest trànsit, el catalanisme cultural i conservador de la Renaixença s'ha desclòs a la ciutat i el catalanisme republicà comença a fer-hi via. L'humor sobre les institucions d'aquell Estat (espanyol) ineficient i corrupte, i la mofa cap als seus fidels col·laboradors locals seran font inacabable de material per a les noves publicacions en llengua catalana, que, com que es volien populars, no podien fer-se en altra llengua que la nostra, la de la gent de la terra.
1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya.
Revista «Lleida», núm. 84, 25 de novembre (Fons Sol-Torres, UdL).

Amb motiu de l'Exposició de la Premsa a Lleida, organitzada per l'Ateneu lleidatà. l'ínclit advocat i polític es dedicà a recollir la llista de les principals publicacions periòdiques de la ciutat. Per ordre cronològic hi va enumerant el nom de les capçaleres i l'any de publicació, encara que no hi fa esment de la durada ni de la data de desaparició. També s'hi recull la periodicitat, com a diari, setmanal, bi- o tri- setmanal, quinzenal, mesal (mensual), desenari (cada deu dies).

En gairebé cent vint anys de diaris i publicacions periòdiques a la capital ponentina, la llista exhaustiva d'en Perenya, probablement amb algun oblit inevitable davant d'un període tan llarg de temps, arriba a les dos-centes capçaleres. Gairebé surt una mitjana de dos per any! Moltes van tindre vida curta, escassos mitjans i paper testimonial, altres foren populars i de gran difusió. Però vist amb els meus ulls, em fa una saníssima enveja. Sí, ja sé que ara entre webs i blogs hi ha una grandiosa oferta digital. Però als qui som de la generació paper ens cau la bava de veure l'atreviment d'aquells homes (poques o cap dona sovint en aquells temps) i com es rascaven la butxaca per publicar i comunicar les idees en què creien. Per pendre'n exemple.

Això sí, la pertinença a un Estat (espanyol) centralista en què durant el segle XIX floreixen com a bolets les prohibicions de l'ús públic i oficial de la llengua de la terra, i en què la institució de l'ensenyament obligatori es farà en i només en la llengua de l'Estat (espanyol), faran que el primer diari en llengua catalana no aparegui a Lleida fins al cap de setanta capçaleres i més de setanta anys després del primer diari a començament d'aquell segle dinovesc. 


Cap a 1880 la Renaixença cultural i literària, políticament catalanista i republicana, comença a arrelar a la nostra ciutat, i d'ençà de llavors el seu creixement serà lent però continu: una desena de títols durant els darrers vint anys del segle XIX i cap a la trentena durant els primers trenta anys del segle XX, sense comptar-hi el període republicà, de gran florida i normalització social, política, lingüística. La manca d'institucions pròpies d'autogovern en un Estat sempre en contra de la llengua i cultura pròpies, i la manca de normativització que la situació sociolingüística comportava, configuraven un llast sempre dificultós de superar. Encara avui això ocorre en tants d'àmbits socials, però molt efectivament en el de l'espai comunicatiu nacional, que l'Estat (espanyol) s'afanya a trossejar, confinar i minoritzar.
1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya.
Revista «Lleida», núm. 84, 25 de novembre (Fons Sol-Torres, UdL).
1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya.
Revista «Lleida», núm. 84, 25 de novembre (Fons Sol-Torres, UdL).

Setanta-quatre anys després del primer diari a Lleida, o sia, passats tres quarts de segle més, es publica el primer diari lleidatà de cos i ànima, de llengua i continguts. El dany que els segles decadents havien fet a l'ús escrit de la llengua era profund, i la Renaixença local, en una ciutat dominada pel funcionariat civil i militar (espanyol) i un provincià, rural i displicent oblit (per dir-ho amb paraules de Vidal Vidal), anava a ritmes massa lents i pausats. 
1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya.
Revista «Lleida», núm. 84, 25 de novembre (Fons Sol-Torres, UdL).

Dos anys més passaren fins a la publicació en català del Bolletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa (1885) i deu més fins al número únic de, La Pua, fins a 1895, per arribar amb aquesta migradesa a les mateixes acaballes de segle, quan trobem un ramell de publicacions, més o menys reeixides, totes setmanals, La Comarca de Lleida i La Mala Senmana (1898), Lo Maco Lindo, Lleida Catalana, la Veu del Segre (1899), la Rialla (1900).
1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya.
Revista «Lleida», núm. 85, 10 de desembre (Fons Sol-Torres, UdL).

Entrats al nou segle, Lo Campanar de Lleida, La Banqueta (1901), Lo Gat del Famades, Satanàs (1905), Lleida Nova (1908), Mortalla (1909), Poticràcia (1910), tots encara només setmanaris, de molt diversa i variada durada.
1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya.
Revista «Lleida», núm. 85, 10 de desembre (Fons Sol-Torres, UdL).

La segona dècada del segle XX i abans del cop d'Estat (espanyol) continuà amb més setmanaris: Senyor Taset (1915), Catalunya (1916), L'Estaca (1917), Lo Rampill, El Poble (1920, quinzenal), Lleida (1921, quinzenal) i el Butlletí del CADCI (1921, mensual).
1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya.
Revista «Lleida», núm. 85, 10 de desembre (Fons Sol-Torres, UdL).

Nova Lleida (1919, mensual) i Vida Lleidatana (1926, quinzenal) tanquen la llista fins a les portes dels temps republicans d'aquell segle, sense que encara no s'hagués gosat publicar cap diari de cada dia.