Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1960-70. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1960-70. Mostrar tots els missatges

20200406

[2116] Reveient «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet

1972. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet.
 «Destino», 20 de maig (ARCA).
L'autor a 32 anys, assegut sota els porxos de la Plaça del Rei.
1975. «Berenàveu a les fosques»,
de Josep M. Benet i Jornet (rtve)

En una magnífica sèrie de gravacions teatrals de plató, en el blanc i negre de l'època, s'hi pogueren veure alguns dels nostres clàssics i algunes de les noves veus renovadores de l'escena teatral. Del programa se'n digué 'Lletres Catalanes'. Llavors jo n'era petitet, encara. Només tinc un vague record dels meus pares mirant aquella primera tv que tinguérem a casa, una Inter, que el meu pare havia comprat de les primeres del poble. Fins al Mundial de futbol del 78 no arribà la Grundig en color. Però, circumstàncies de la vida, als anys 90 vaig tindre accés a una àmplia selecció dels vídeos gravats.

Aquesta producció fou estrenada al 25-N, només cinc dies després de la mort del dictador (espanyol), i comptà amb la interpretació de Margarida Minguillon, Aurora Garcia, Montserrat Carulla, Jordi Serrat, Ivan Tubau, Jordi Torras i Nadala Batiste, i adaptació del propi jove autor.

1976. «Supertot»,
de Josep M. Benet i Jornet.

Si «Berenàveu a les fosques» fou publicada i guardonada al 1972, l'any següent sortiria el «Supertot», editada a «El Cangur» al 1976. Poso ací aquesta falca per descobrir la meua primera topada amb el dramaturg, el decés del qual s'acaba de produir aquest 6 d'abril de 2020. Fou l'any 1981, quan servidor estudiava 3BUP, i en l'assignatura d'EATP, d'ensenyaments més artístics, havia escollit de fer teatre. Jo era un xicotet de poble, callat, formal i creient, en aquells temps. Creient, vull dir, obedient. Vaig pensar que una mica de palica teatral no m'aniria malament. Al meu poble, Alcoletge, ja havia fet de Carquinyoli en uns Pastorets de Folch i Torres uns anys abans, potser cap allà als 13 o 14. Allà a l'institut de Lleida, llavors recentment batejat amb el nom del nostre poeta 'Màrius Torres', sota direcció de Rafel Molina, àlies Santapau, homenot de teatre fins al moll de l'os, vaig coincidir, per primer cop, amb el nostre celebrat i estimat dramaturg. 
1975. «Berenàveu a les fosques»,
de Josep M. Benet i Jornet (rtve).

L'any 1972, Benet i Jornet veié premiada a Sabadell aquesta segona o tercera obra teatral que escrivia, just encetada la trentena. No era el primer premi que rebia: amb 24 anyets ja havia rebut el 'Josep M. de Sagarra' per «Una vella, coneguda olor» (1964). Era la gran promesa del teatre, que reprenia després de dècades d'impertorbable persecució cultural i repressió lingüística. Com és propi del nostre país, aquesta matinera celebritat generà més animadversions que no pas entusiasmes en la nostrada crosta cultural. Per sort, la personalitat de l'autor fou més forta i decidida per no arronsar-se i llançar-se a una destacada carrera dramatúrgica en què alternà la producció teatral amb els guions televisius, especialment als anys 90 i primera dècada del segle XXI. Qui no recorda  'Poblenou', 'Nissaga de poder', 'Laberint d'ombres', 'El Cor de la ciutat' o 'Ventdelplà'?

«Berenàveu a les fosques», doncs, tingué admiradors i detractors. Era una obra segons els cànons que vivia la nostra literatura en aquells darrers deu o quinze anys, de realisme social, de recuperació literària del pols de la vida de la gent i del carrer. Així doncs, Benet i Jornet hi reviu de manera crua i sense embuts la realitat de la Catalunya de finals del 50, enmig de la grisa i dura postguerra, des del punt de vista de dos famílies veïnes, la pobra i la 'ricatxa'
, entrellaçades per una relació triangular inconfessable.

La novetat era que les famílies, catalanes, s'havien acomodat el règim i abandonat tota bel·ligerància antifranquista, com la majoria de la societat. Moltes havien optat per l'ordre i la religió, com la seua mateixa. Només el mestre, amargant caràcter d'uns altres temps (republicans) ens recorda l'altre bàndol i el seu suïcidi n'esdevé el símbol de la derrota absoluta. Com en la realitat d'aquella postguerra en què la reeducació franquistacatolicista, a cops de fusell i de bastó, aconseguí de torbar l'enteniment de tota una generació.

El cas, però, era la sorpresa que oferia el triangle amorós, que se'ns descobreix al final. La incorporació a l'escena de les relacions homosexuals, llavors perseguides encara, provava la valentia de l'autor. Quan ens n'adonem, comprenem que no era una simple obreta de marit enganya la pobra dona per la rica i guapa veïna malcasada. Sinó un drama, que com molts altres d'aquella postguerra, restava amagat a la superfície i s'havia de viure per dins i només a dins de cadascú. La presència de la veu adolescent de la Montserrateta, aporta aquell cru contrast entre la santa innocència dels joves i la hipocresia dels grans. 


Un apunt històric televisiu per als més joves: els dos rombes a la part superior dreta de la pantalla, què volien dir? Dons que el tema de l'obra només era apte per als majors d'edat, per als majors de 21 anys!
1973. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet.
 «Destino», 7 d'abril (ARCA).
L'article assenyala els punts forts de l'obra, uns personatges humans i complexos, i, per tant, creïbles i amb força, i un diàleg viu i càlid, també prou realista, lluny de models antiquats. Sota la carcassa d'aparença modernitzadora, el règim
 (espanyol) i la moral imperant (talibana) negava l'expressió i realització pròpies de l'individu, com passa i passarà sempre en els règims totalitaris.

Diu que l'obra «llega con un poco de retraso... Pero la buena calidad del producto hace olvidar pronto tal circunstancia». Home, com si hagués pogut viure com una cultura plena i normalitzada, la nostra! L'evocació de la quotidianitat de la primera meitat de la postguerra, la més dura i difícil de portar sota el racionament, la misèria (real i moral) i la repressió, era vista ja com a cosa passada en aquells tombants del canvi de règim polític a Espanya, quan el 'desarrollismo' econòmic havia fet prosperar una classe mitjana que ja no patia les angoixes de vint o trenta anys enrere.
1972. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet.
 «Destino», 20 de maig (ARCA).
Entrevista a l'autor de Robert Saladrigas. La definició dels orígens familiars és molt precisa, i reconeix que a casa seua no hi hagué mai llibres en aquella postguerra. Només 'tebeos'.
1972. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet.
 «Destino», 20 de maig (ARCA).
Fins i tot, a ell, a qui agradava llegir, quan a casa el veien amb un llibre el renyaven per no aprofitar el temps. Hi esmenta lectures primerenques, una novel·la a 17 anys rebutjada per Bruguera, estudis de 'Filosofía y Letras', el primer premi teatral, la decisió d'escriure en la pròpia llengua... Es defineix a si mateix com de dretes i catalanista, sobretot per reacció a tanta gent que es feia passar d'esquerres alegrement (com amb els anys es va poder comprovar en nombrosos compatriotes nostres), i també es considerava sospirant d'intel·lectual.

El pis-estudi d'en Benet i Jornet era a la Plaça del Padró, a vell barri del Raval. L'havia arreglat al seu gust, és clar, amb el contrast d'unes parets nues i blanques amb portes i finestres de roig portent. El primer contacte amb el teatre fou al «cuadro escénico del Centro Católico de Nuestra Senyora del Carmen», a on feu d'actor en unes quantes obretes. Haver fet d'actor i pujat a l'escenari li donaria una formació pràctica i profitosa per al moment que es decidiria a fer-se dramaturg.
1972. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet.
 «Destino», 20 de maig (ARCA).
Repassa breument les obres teatrals de joventut, escrites abans dels 30 anys, de caràcter molt narratiu, realista i brechtià. L'aplicació d'aquest estricte realisme als anys 40-50, propi de «Berenàveu a les fosques», li valgué certes crítiques, sobre les quals afirma que li importen un rave. La peça periodística, que mostrava la particularitat que l'autor respon les preguntes sense que s'hi anotin, en un llarg monòleg (com diu el títol), acaba amb el comentari interpretatiu de Saladrigas del context social, de la fesomia i de la introversió de l'autor, de l'esforç juvenil per superar els condicionants d'aquell present i per esdevindre persona i autor honestos.

Benet i Jornet aconseguí de ser el referent del nou teatre contemporani al nostre país, i convertir-se en mestre de noves generacions d'autors teatrals i guionistes, que auguren un bon futur al teatre català almenys fins a la meitat del segle XXI. Si el ditxós coronavirus no ho envia tot a pastar fang. Com a ell mateix, mort de la pandèmia, després de cinc o sis anys darrers de lluita contra la malaltia de la desmemòria i la pèrdua del record.
Descansi en pau, al Parnàs dels nostres grans autors!



20200324

[2107] La mítica col·lecció de «La Cua de Palla» pedroliana, més

Anys 1960. Col·lecció «La Cua de Palla», Ed. 62.
La imatge inconfusible de la col·lecció, i l'eslògan arrodolinat que el màrqueting de l'època posà en circulació:
«No falla! Una novel·la de la Cua de Palla».

El mateix Manuel de Pedrolo, en reflexionant a «Serra d'Or» (núm. 149, 1972) sobre l'atzucac de la col·lecció l'aprofitava per a l'article titulat «Què falla en la Cua de Palla?» Resposta resumida: doncs que el públic no estava preparat ni per llegir en català ni encara menys en aquest gènere, novedós i mot urbà, en aquella Catalunya prostrada que tot just encarava la segona llarga meitat de la llarga postguerra.
1980. Isidor Cònsul, «A propòsit d'uns aniversaris»,
«AVUI», d'1/2 de gener (Arxiu Girona).

(Cliqueu a la imatge per llegir amb més resolució)
Recorda l'articulista bellputxenc com l'any 1929, ara ha fet noranta anys, Dashiell Hammet, «antic detectiu de l'agència Pinkerton, militant comunista, escriptor i alcohòlic» iniciava el gènere que s'ha conegut com de novel·la negra, amb l'obra «Red Harverst /Collita roja», just al començament de la llei seca, el gangsterismei la Gran Depressió nord-americana. També aquell any 29, el periodista belga i escriptor en francès Georges Simenon donava vida a la saga del comissari Maigret de la policia judicial francesa. La seua aparició representà la modernització de les novel·les precedents que des del segle XIX s'havien conegut com a 'novel·les problema', entre les quals les obres narratives de Poe o Conan Doyle amb son Sherlock, o la més contemporània Agatha Christie, de la qual mai no se'n publicà res.

La gran novetat d'aquest evolucionat gènere narratiu fou que crearen «un món d'acció i violència que embolica en un mateix criteri de conducta moral els detectius i els malfactors que persegueixen». Hammet ens presenta el detectiu hard-boiled, de caràcter dur, «amb una actitud crítica i realista del fet delictiu i dels condicionaments sociològics i polítics que el fan possible». Simenon, més tradicional i allunyat de la violència institucional, és més aviat un «funcionari petit burgès», però que segueix els seus mètodes calmats però de profund coneixement de la vida i miracles de víctimes i sospitosos dels casos criminals.
Enllaça l'articulista aquest aniversari amb el de l'any 1969, any de la desaparició de «La Cua de Palla», la col·lecció de les millors novel·les de suspens del món. «A desgrat que ho pogués semblar, l'eslògan publicitari no era gens hiperbòlic». En aquell any 1980 es coïa la reaparició de la col·lecció, que ho faria al 1981, ara com a «Seleccions de la Cua de Palla».
1966. Col·lecció «La Cua de Palla», Ed. 62.
«La Vanguardia», 10 de març.
Noteta publicada al diari barceloní, amb la qual el règim es rentava la cara amb una mà mentre minoritzava l'ús de la llengua amb l'altra (a on hi tenia el bastó). Diu que la col·lecció «constituye un elemento eficaz en la introducción a la lectura en nuestra lengua». Això mateix indica què va fallar amb la gran col·lecció negra: la violència, els crims, els morts... això no podia ser matèria per començar a llegir en una societat encara rural i puritana.

És curiós que ja s'hi parla, any 66, de primera etapa. I que la segona començava amb «La Dama fantasma», núm. 33. Els problemes per a la col·lecció, doncs, foren constants. Després d'una arrencada potent de trenta títols en un any i mig, entre l'any 65 i 66, la publicació s'alentí i titubejà, i sortosament anà fent durant tres anys més en què es publicaren l'altra trentena llarga de títols restants. En aquesta segona tongada, s'hi publicar majorment títols dels autors més coneguts, com Simenon, Le Carré, Hammet, Millar o Chandler, per veure si les vendes quallaven finalment.
1981. «No falla, la cua de palla!», Jaume Fuster.
Sobre la col·lecció «La Cua de Palla», Ed. 62.
«AVUI», 22 de maig.
(Cliqueu a la imatge per llegir amb més resolució)
«Ho he dit en algun altre lloc: La Cua de Palla és una de les millors col·leccions de novel·les de lladres i serenos... tenia, a més d'una selecció de títols agosarada i implecable (agosarada perquè suprimia alguns autors tradicionals -Christie, Queen, Van Dine, etc- o bé perquè n'incorporava uns altres encara poc coneguts a Europa -Macdonald, Le Carré...-». En el moment de la liquidació de la col·lecció, Ed. 62 ho fa «a preus autènticament populars (25 i 50 pessetes)», i llavors, oh miracle, «apareixen lectors com bolets i fins i tot col·leccionistes que paguen el doble... és allò que diem 'reeixir després de morir'». Dotze anys després, l'editorial reobriria la col·lecció, o més aviat la transformaria, com a «Seleccions de la Cua de Palla», sota direcció de Xavi Coma.


1981. «Reflexiones en amarillo y negro», Robert Saladriga.
Sobre la col·lecció «La Cua de Palla», Ed. 62.
«La Vanguardia», 14 de maig.
(Cliqueu a la imatge per llegir amb més resolució)
Confessa l'autor: «En ningún momento la colección logró su objetivo primordial de atraer el interés de nuevos lectores...»  Una oportunitat desaprofitada per a l'augment del lector en la seua llengua pròpia, en aquells anys difícils. També en critica el registre lingüístic d'alguns personatges de les obres, homes i dones de baixos fons, que parlaven de vos en els diàlegs que els traductors els havien versat. «Pero esa falta de elasticidad lingüística que revelan algunas de las versiones no veo que justifiquen el posible éxito o fracaso de la colección, como se intentó demostrar por parte de ciertos sectores». La mateixa cançó de sempre, que comença a fer pudor: sense cap espai de difusió social, els registres lingüístics literaris sempre són complicats d'afermar. Per això, l'autor demanava una repassada, una posada al dia, d'algunes d'aquestes versions.

1965. Manuel de Pedrolo, «Joc brut».
«La Cua de Palla», núm. 32, Ed. 62.   
➤➤

En tot el catàleg dels 71 títols de la primera etapa d'aquesta col·lecció, només s'hi inclogueren dos novel·les d'autors nostrats. D'autor nostrat, més ben dit, perquè totes dos foren de Manuel de Pedrolo. «Joc brut» i «Mossegar-se la cua». El gènere tenia poca o gens de tradició a les nostres lletres, i fou l'incansable escriptor segarrenc qui obrí foc. De l'aprenentatge sorgit de les traduccions fetes per a la col·lecció que ell mateix dirigia, i de la incansable i variada capacitat narrativa que mostrà, sorgiren aquestes primeres novel·les negres a la dècada dels seixanta. S'inicià, doncs, aquest gènere narratiu i a fe que ha tingut de llavors ençà insignes seguidors. Tot gràcies a la tasca i l'impuls de «La Cua de Palla»
1966. William Irish, «La dama fantasma».
«La Cua de Palla», núm. 33, Ed. 62.   ➤➤
1966. Georges Simenon, «El carreter de la providència».
«La Cua de Palla», núm. 34, Ed. 62.   ➤➤
1966. Albert Conroy, «Cap de turc».
«La Cua de Palla», núm. 35, Ed. 62.   ➤➤
1966. Ross Macdonald, «Experiència amb el mal».
«La Cua de Palla», núm. 36, Ed. 62.
   ➤➤
1966. Patricia Highsmith, «Clara també».
«La Cua de Palla», núm. 37, Ed. 62.
  ➤➤  
1966. Margaret Millar, «Un aire que mata».
«La Cua de Palla», núm. 38, Ed. 62.   ➤➤
1966. Mildred Gordon /Gordon Gordon, «En mans de l'F.B.I.».
«La Cua de Palla», núm. 39, Ed. 62.   ➤➤
1966. Gil Brewer, «Color de sang».
«La Cua de Palla», núm. 40, Ed. 62.   ➤➤
1966. John Le Carré, «Un crim de qualitat».
«La Cua de Palla», núm. 41, Ed. 62.   ➤➤
1966. Georges Simenon, «La nit de la cruïlla».
«La Cua de Palla», núm. 42, Ed. 62.   ➤➤
1966. Dashiell Hammett, «El falcó maltès».
«La Cua de Palla», núm. 43, Ed. 62.   ➤➤
1966. John Le Carré, «El mirall dels espies».
«La Cua de Palla», núm. 44, Ed. 62.   ➤➤ 
 
1966. Raymond Chandler, «La dama del llac».
«La Cua de Palla», núm. 45, Ed. 62.   ➤➤
1966. John Le Carré, «L'espia que tornava del fred».
«La Cua de Palla», núm. 46, Ed. 62.   ➤➤  
1966. Raymond Chandler, «La gran dormida».
«La Cua de Palla», núm. 47, Ed. 62.   ➤➤
1966. Georges Simenon, «El gos groc».
«La Cua de Palla», núm. 48, Ed. 62.   ➤➤
1967. Dashiell Hammet, «L'home flac».
«La Cua de Palla», núm. 49, Ed. 62.   ➤➤
1967. James Hadley Chase, «No hi ha orquídies per a Miss Blandish».
«La Cua de Palla», núm. 50, Ed. 62.   ➤➤
1967. Hillary Waugh, «L'assassí és del veïnat».
«La Cua de Palla», núm. 51, Ed. 62.   ➤➤
1966. Georges Simenon, «L'home de Londres».
«La Cua de Palla», núm. 52, Ed. 62.   ➤➤
1967. Alan Hunter, «Un assassinat, noi».
«La Cua de Palla», núm. 53, Ed. 62.   ➤➤  
1967. Georges Simenon, «L'ombra xinesa».
«La Cua de Palla», núm. 54, Ed. 62.   ➤➤
1967. Richard Unekis, «Persecució».
«La Cua de Palla», núm. 55, Ed. 62.   ➤➤
1967. Ed McBain, «El ritual de la sang».
«La Cua de Palla», núm. 56, Ed. 62.  ➤➤
1967. Horace McCoy, «Oi que maten els cavalls?».
«La Cua de Palla», núm. 57, Ed. 62.   ➤➤
1968. Manuel de Pedrolo, «Mossegar-se la cua».
«La Cua de Palla», núm. 58, Ed. 62.   ➤➤
1968. James Handley Chase, «Senyora, aquí teniu el vostre taüt».
«La Cua de Palla», núm. 59, Ed. 62.   ➤➤
1968. John Le Carré, «Trucada per al mort».
«La Cua de Palla», núm. 60, Ed. 62.   ➤➤
1968. James Handley Chase, «Els culpables tenen por».
«La Cua de Palla», núm. 61, Ed. 62.   ➤➤
1968. Georges Simenon, «Maigret i el client del dissabte».
«La Cua de Palla», núm. 62, Ed. 62.   ➤➤
1968. Dashiell Hammet, «Collita roja».
«La Cua de Palla», núm. 63, Ed. 62.   ➤➤
1968. Milton K. Ozaki, «Enquesta».
«La Cua de Palla», núm. 64, Ed. 62.   ➤➤
1968. Georges Simenon, «Signat Picpus».
«La Cua de Palla», núm. 65, Ed. 62.   ➤➤
1968. Bill S. Salinger, «Retrat en fum».
«La Cua de Palla», núm. 66, Ed. 62.   
1969. David Ely, «Substituts».
«La Cua de Palla», núm. 67, Ed. 62.   ➤➤
1969. David Ely, «Substituts».
«La Cua de Palla», núm. 68, Ed. 62.  ➤➤
1969. Sébstien Japrisot, «Adéu, amic».
«La Cua de Palla», núm. 69, Ed. 62.  ➤➤
1969. Thomas B. Reagan, «El cervell».
«La Cua de Palla», núm. 70, Ed. 62.   ➤➤
1969. Thomas B. Reagan, «El cervell».
«La Cua de Palla», núm. 71, Ed. 62. ➤➤