Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1960-70. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1960-70. Mostrar tots els missatges

20180915

[1885] Lo mercat del gel al Canyeret dels anys 60 (del segle passat)

1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
El mercat del gel al Canyeret, en uns temps que encara tot just arribaven les primeres neveres, i teles, i rentadores i etc. a totes les cases. Lo padrí Ramon li va proposar a un veí del carrer, a Artesa de Lleida, si en volia comprar una a mitges: ell sis mesos a l'estiu, l'altre sis mesos a l'hivern. Contra tota lògica, el tracte estigué a punt de tancar-se fins que l'altre, ben assessorat de les funcions del nou artefacte, el declinà. 

Al Canyeret hi hagué, doncs, mercat del gel, tal com es veu en el document gràfic. Les barres de gel estirades a terra per ésser tallades a trossos i repartides, al preu que tocava, entre les senyores que prenien tanda. El gel ja no provenia dels dos grans pous que la Paeria tingué al peu del baluard de Lovigny, actius fins al canvi de segle anterior, sinó de les fàbriques que ja en feien i venien. 
1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
Lo Canyeret era i és el barri més desconegut de la ciutat, «tot i ésser al bell mig de la ciutat i constituir el barri més antic i típic de Lleida». Molt degradat pel temps i l'acció humana, «els lleidatans ens sentim generalment avergonyits per la possessió d'aquest veritable laberint vivent, en comptes d'estar-ne ufanosos». Moltes de les cases no tenien les condicions d'habitabilitat que començaven aleshores a ésser ja estàndards i era a on s'hi amuntegaven bona part de les famílies d'origen gitano de la ciutat, la pàtria del garrotín lleidatà. 

«Abans de començar tota la sèrie d'enderrocaments moderns, el Canyeret tenia tres parts ben definides, divisió que, en línies generals, encara subsisteix: la Costa de Sant Joan, la Costa de Sant Andreu i la Costa del Palau, la continuació de la qual és la Costa de la Magdalena. En conjunt integra una atapeïda xarxa de carrerons que aboquen a la ciutat per quatre vies diferents -que antigament s'anomenaren 'Carrers Generals'-: carrers del Clavell, de Segarra, del General i Redola de Sant Joan». 

Al carrer del General hi hagué, i per això son nom, la casa del diputat local de la Generalitat de Catalunya, «carrer... dels que, per damunt de tot, s'ha de conservar. Una  bona part del seu trajecte passa sota una volta ogival a través d'una escala de pedra d'amplada irregular, i entre portals de vella arquitectura. Això du com a conseqüència una foscúria considerable». Una arcada al costat dels arcs de la plaça Paeria, just davant del bust del marquès de Blondel, li dona l'entrada, desapercebuda per als milers de lleidatans que cada dia hi passen per davant. 
1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
La degradació dels estrets carrerons era molt evident en els anys 60. La guerra havia deixat el barri en molt males condicions després dels bombardejos del 38, i la postguerra no fou període idoni per a rehabilitacions. Bigues i més bigues d'una casa a l'altra en carrerons de poc més de metre d'amplada ajudaven a sostindre's mútuament moltes de les parets, mentre els estadants hi feien vida a sota amb tota normalitat. Tot plegat, «quan ens emparrem muntanya amunt, en arriba al peu de la Seu podem albirar un amuntegament de teulades corcades -no s'esguarda cap altra cosa-, la qual cosa produeix al lleidatà l'angoixa d'un passat ple d'història i d'un present ple de misèria». 
1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
Lo Canyeret a vista d'ocell, als peus de la Seu Vella lleidatana. Un budellam de carrerons i carreronets per al barri més castís de la ciutat. 
1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
Moltes de les cases típiques solien tindre tres pisos, amb famílies que sobreocupaven les dos habitacions de què hi disposaven, cuina i cambra. Sovint no hi podien fer foc, «i la gent que les ocupa ha de cuinar al carrer: aquesta és l'explicació d'alguns fogons que veiem als carrers fins i tot a l'estiu». 

La primera gran intervenció urbanística d'aquells anys consistí a enderrocar la filera de barraques, sovint d'immigració recent arribada d'Espanya, de la part superior del Canyeret. Les famílies, sense poder instal·lar-se enlloc més, s'encabiren a les cel·les de la vella presó lleidatana, ja desproveïda de les antigues funcions, al capdamunt del passeig de Boters. 
1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
El reportatge dels dos historiadors lleidatans es cloïa amb una petita enquesta a un mossèn, un professor, un botiguer, un arquitecte i un estudiant, sobre quin hauria de ser el futur del barri. Cinc de sis parlen d'enderrocar-lo, cosa que traspua la vergonya dels lleidatans davant del Canyeret. Només el mossèn creu que fora necessari dignificar-lo i restaurar-lo per preservar un barri d'orígens medievals, del qual ja s'havia perdut el veí barri de l'Estudi General amb les fortificacions siscentistes i les destruccions borbòniques. L'arquitecte afirma ras i curt que el que calia era «esborrar aquesta nafra al mig de Lleida».

Per sort, el barri no s'ha arrasat i els plans de reurbanització han conservat mínimament l'estructura original, tot i que han comportat enderrocs de nombroses cases per tal d'esponjar l'entramat urbà, en alguns punts tristament ja irreconeixible. No hi ha res perfecte: el que es guanya per un costat (salubritat, espai), es perd per l'altre (pèrdua dels carrers originals). En general, crec que s'ha obrat amb prou equilibri i que, a començament del segle XXI, Lleida encara conserva un racó del seu mil·lenari passat obert als ulls dels que hi vulguin passar. En canvi, continua essent el refugi dels recents arribats, ara immigració magrebina i africana. 

1964. «Lleida: present i futut del Canyeret», Manuel Lladonosa i Manuel Moretó,
«Serra d'Or», núm. 10, octubre.
Vistes del Canyeret de fa cinquanta anys.


20180821

[1877] El turisme arriba a l'Hospitalet de l'Infant

Anys 1960-70. L'Hospitalet de l'Infant, el Baix Camp.
La primera gran onada turística de l'Hospitalet tingué lloc en aquells anys, potser una mica més ralentida que al nord de la comarca, i amb la sotragada que a començament dels 70 comportà la construcció de la central nuclear. Aquella fou època del primer gran Hotel del Infante, d'apartaments Rosa Maria, París i Versalles, de bungalows La Margarita i El burriquito, de disco Bang-Bang i d'hostal del Sancho, de turistes de 2cavalls, seats i tiburons de matrícula francesa, de telèfons amb operadora, d'arribada d'alemanys i d'autopista de peatge i N-340 amunt i avall, de mercadillo a la plaça -dita del Generalísimo, dictador (espanyol) del moment, és clar- i no pas al passeig, amb barques a la platja i encara sense el port esportiu però amb moderna nova església, amb cinema enlloc d'església vella, del castell sense restaurar i de passeig marítim per urbanitzar, de l'original càmping a Caladoques i dels pioners naturistes del Torn, de la multiplicació salvatge de la veïna Miami, de manis antinuclears i del poblat d'Hifrensa...

El rellotge de la història s'accelerava sense deturador. La transformació de la vila ha estat notòria, com a totes les localitats costaneres, amb un capgirament gairebé total de les maneres de viure tradicional. Les inversions municipals en urbanisme i serveis, possibilitades pels ingressos, diguem-ne atòmics, malden per relligar una identitat de poble més enllà de l'allau de forasters de cada temporada. Al meu entendre, caldria, a més a més, una mica de decreixement controlat amb la substitució de vells i altres de no tan vells macroedificis  hotelers i residencials per altres de més amables amb l'entorn i de més valor afegit. Perdre turistes (de baix poder adquisitiu) i guanyar residents (de més capacitat econòmica), i diversificar les fonts d'ingressos. Tan fàcil de dir com difícil de fer.