Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1960-70. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1960-70. Mostrar tots els missatges

20180809

[1872] Bono ribagorçana

Anys 1910-20. Bono, la Ribagorça.
Vista esplèndida del poblet des de baix a la Noguera, i al peu de les grans muntanyasses que la dominen. Una imatge impossible d'obtindre només en passant per la carretera. Cal la pausa i les senderes del caminaire, o dels vells temps, per adonar-se que, tal com  s'escriu a l'Onomasticon,«Bono està edificat al peu d'un gran massís de figura arrodonida, que comença al Pas del Mardà, assoleix la seva altitud màxima en el Tossal de les Volandretes, i la part més prominent d'aquest massís és el Puntal de Costabella, al qual, precisament, es podria referir el nom de BÚNO-BE», atès que l'etimologia del topònim, establerta pel mestre Coromines, remunta a «un basc ribagorçà *BÚNO-BE 'sota el puig'... L'element inicial pot ser el mateix que el català bony, que en la zona pirinenca té l'accepció oronímica de 'cim arrodonit d'una muntanya'... El basc actual muno 'colina', que deu tenir el mateix origen està ben representat en l'onomàstica eusquèrica». 
1845. Bono (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El petit poble ribagorçà, on la nostra llengua i bisbat (fins al trossejament de 1999) hi són mil·lenàries, s'emplaça «en un pequeño llano de 1/4 y 1/2 hora de longitud y 400 pasos de latitud, que es una ribera formada entre dos montañas que llegan hasta el Pirineo... Es uno de los pueblos que componen el valle o baronia de Barrabés», a tocar del camí «que conduce al valle de Arán por el puerto de Viella», car encara no hi havia túnel i calia fer la travessa per dalt del port.

A mitjan segle XIX, «tiene 9 casas» i l'església depenia del mossèn de Forcat. De l'antic cementiri, al costat de l'església romànica, se'n diu ventilat, per no trobar-se tancat dins dels carrers del poble, com succeïa habitualment en molts, i que en aquelles dates començaven a deslocalitzar-se a l'exterior per qüestions sanitàries. Per beure, tant s'agafava aigua de la Noguera com de fonts del terme. Dins del qual «se encuentra una ermita dedicada a Santa Leocàdia, y distantes como medio cuarto del lugar, se ven las ruinas de una fábrica de fundición, que a espensas del Gobierno se construyó a finales de siglo pasado». També hi hagué mines de plom, algunes de les quals encara obertes en aquella època. 

La Noguera Ribagorçana s'atravessava «por un puente o palanca de madera», de la qual no en queda rastre. Un parell de sèquies agafen aigua del riu per aviar-la i regar per avall, «hacia Forcat, en cuyo término dan impulso a dos fábricas de fundición»

El poble tenia 5 veïns i 20 habitants, a raó de quatre per casa, doncs. Actualment, i després de la riuada del 1963 que portà a l'emigració, hi viuen una desena de persones, potser encara no, i depèn del municipi de Montanui. 


Anys 1910-20. Bono, la Ribagorça.
Detall de les nou cases del poble de mitjan segle XIX i alguna més a començament del XX. Segurament, pallers i corrals de gallines i conills complementaven les edificacions existents.
1975. Bono, la Ribagorça.
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991) (MdC-AFCEC)

El petit poble ribagorçà a l'agost d'aquell any. L'areny de la Noguera arribava fins als peus de l'església de Sant Pere, encaixonada entre el riu i la carretera.
1975. Bono, la Ribagorça.
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991) (MdC-AFCEC)

L'església d'origen romànic de Sant Pere. 
1975. Bono, la Ribagorça.
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991) (MdC-AFCEC)

Una magnífica vista elevada del poble, amb el gran casal de colònies que hi tingué el bisbat de Lleida en aquells anys. S'hi estaven les xiques, mentre que nosaltres, els xics, fèiem estada en tenda de campanya als prats de damunt de Senet. 
Anys 1960-70. Bono, la Ribagorça (Fototeca.cat).
L'església de Sant Pere, d'origen romànic amb diferents obres al llarg dels segles, i parcialment arrasada per la riuada del 2 d'agost de 1963.
Anys 1960-70. Bono, la Ribagorça (Fototeca.cat).
Vista de l'àmplia llera de la Ribagorçana. Les torres elèctriques, cicatrius que recorren la pell de tot el Pirineu, també a la vista. 
Anys 1960-70. Bono, la Ribagorça (Fototeca.cat).
Una vista de l'entrada del poble de fa més de quaranta anys. 
1962. Bono, ermita de Sant Romà i Santa Leocàdia.
agost del 1962 (Arxiu Gavín -  Volum 2. Alta Ribagorça nº 75) (Cataloniaromania).

La vella ermita romànica del segle XIII.
2014. Bono, ermita de Sant Romà i Santa Leocàdia.
(Cataloniaromania).
Tots som causants d'aquest 'progrés' perquè no volem renunciar a vies de comunicació ràpides i en bon estat. Però de debò que les coses no es poden fer d'una altra manera? No en tinc la resposta, però podríem començar a introduir un currículum de lletres (literatura, filosofia, història, etc) obligatori a les opcions de ciències? Provem-ho, a veure si s'hi nota la diferència.

20180718

[1862] Lleida, 1970, «esperant l'endemà»

1970. «La triple proyección de Lérida», Josep Vallverdú. 
Foto: Ton Sirera. Revista «Destino», núm. 1700, maig.
Tres imatges ponentines de Ton Sirera: Montoliu, Golmés i Agramunt: la terra, la força, la pedra.
1970. «La triple proyección de Lérida», Josep Vallverdú. 
Foto: Ton Sirera. Revista «Destino», núm. 1700, maig.
La defensa de la reconnexió de les comarques lleidatanes amb la resta de Catalunya fou un dels eixos dels (pocs però rellevants) intel·lectuals lleidatans del tardofranquisme (espanyol). S'acabava de sortir d'una dècada de pressió del leridanismo per tal d'espanyolitzar per la via del desmembrament territorial. Cosa que es portaria a terme, en l'àmbit episcopal, durant els anys dits de la «recuperació de la democràcia» (espanyola): la pervivència del franquisme fou tal que el nostre bisbat mil·lenari fou severament esquarterat (1999).

La sensació de desnonament de Lleida respecte de la resta del país ja venia del 1938. Conquerida per les armes un any abans del col·lapse republicà, la dominació social i psicològica del franquisme (espanyol) aliat amb el caciquisme local fou molt poderosa a les nostres comarques. La industrialització de Barcelona primer, i després l'engegada turística de la Catalunya litoral varen deixar Lleida i comarques en una posició secundària, tancades en el seu propi cercle. Josep Vallverdú reclamava amb força el trencament d'aquesta dinàmica: «Más bien parece que la gran ciudad de poniente haya caído en un narcisismo letárgico... en un círculo cerrado, en una economía asimismo circular, no expansiva, y en una cultura provinciana».

No estic pas gens segur que això s'hagi superat 50 anys després, malgrat els avenços comunicatius, urbanístics i industrials. Potser és la pesada herència de la Catalunya Nova: «Es el programa que desde hace muchísimos siglos Lérida y sus tierras tienen como inflexible: pierden a sus hombres, que emigran, a sus estudiantes, que se instalan fuera del círculo leridano de influencia». Ni tan sols institucions com la UdL, massa funcionaritzada i poc incisiva espiritualment sobre el seu territori propi, han aconseguit acabar amb aquesta fuga de capital humà, l'autèntic valor afegit de què disposem. Per no parlar de la quantitat de mossos d'esquadra ponentins esbarriats arreu del país, per posar un altre exemple recent. 


Aquell mateix 1970, Josep Vallverdú publicava ses belles Proses de Ponent. S'intentava una cohesió social i territorial amb un nom geogràfic que ens posicionava respecte de Catalunya, ja no cap al Valle del Ebro (espanyol). És cert que algunes iniciatives empresarials o a vegades per trobar algun sinònim periodístic de Lleida, parlen i ens defineixen com a «Ponent». 

Però en l'aspecte institucional, acadèmic o legal, la repercussió del nom ha estat nul·la. Lleida ciutat no vol renunciar a ser ella sola la capital de la Terra Ferma que escrivia Ramon Muntaner, però amb això anul·la la força col·lectiva de totes les nostres comarques ponentines i pirinenques. Oi tant més des que Lleida, capital comercial i administrativa, ha renegat de la pagesia (prefereix Cambrils i Salou, sens dubte) i s'ha erigit en feu del 155: una altra herència del franquisme (espanyol) que ens costa encara de pair. També és cert que el tancament en el si del consells comarcals ha allunyat les comarques de la capital lleidatana. És ben curiós que l'única institució que creu en el territori, Pirineu Occidental i plana de Ponent, sigui... la Diputació provincial. D'orígens espanyols, però forjada en l'imaginari per la Renaixença local, ha resistit el pas del temps i dels règims.
Aquests darrers dies la multinacional IKEA ha anunciat l'obertura d'un centre de paqueteria a Lleida, per recollir les comandes fetes on-line a la botiga de... Saragossa! Una petita mostra de leridanismo al segle XXI. Esperem que no passi d'aquí la cosa.

També és cert, com diu l'autor, que des de la capital del país mai no hi hagut projecte engrescador per a les comarques lleidatanes. El famós reequilibri territorial s'ha limitat a inversions, però no a repensar-nos conjuntament. Només som l'Ara Lleida per a bona part de tabernícoles i resta de catalans. Ara no som gran cosa mes que un conseller-a d'agricultura a (gairebé) cada govern, igual que durant el franquisme el Pirineu només fou pantans i més pantans per a la producció hidroelèctrica.

Cinquanta anys després, convé encara repensar Lleida. Perquè se n'adonin a la capital del país, primer hem de repensar-nos nosaltres mateixos. Polítics i intel·lectuals, cercles econòmics i culturals tenen molta feina a fer en aquesta direcció, però el més calent encara és a l'aigüera.


Potser inconscientment però amb una força popular prou destacable va en aquesta direcció l'auge que darrerament ha mostrat el postureig lleidatà tot cantant als quatre vents:



M'he criat entre pagesos i carrinclons,
homes que s'aferren a les seves tradicions,
gent de terra, gent de foc,
en una frontera on la mentida no hi té lloc
on es creuen els camins dels odis i els rancors
i els destins de les nacions.

Sóc de l'oest de Catalunya
la terra on es pon el sol
més enllà de les muntanyes
entre valls i els aiguamolls.


On la botifarra encara es fa de ceba i sang
i la bota plena fa el camí del vianant
per indrets de terra i fang,
on el blau del cel és tot el què tenim de mar,
penjat en l'horitzó un estel brillarà
enmig de la nit si el cel és clar.

Sóc de l'oest de Catalunya
la terra on es pon el sol
més enllà de les muntanyes
entre valls i els aiguamolls.


Regadius, hortes i terra de secà
pluja quan Déu vol i tempesta sobre el pla
i la boira cobrint la vall,
històries contades a la vora de la llar
quan la nit és llarga i les hores cal matar
esperant l'endemà.

Sóc de l'oest de Catalunya
la terra on es pon el sol
més enllà de les muntanyes
entre valls i els aiguamolls.
1970. «La triple proyección de Lérida», Josep Vallverdú. 
Foto: Ton Sirera. Revista «Destino», núm. 1700, maig.
Montoliu de Lleida. 
1970. «La triple proyección de Lérida», Josep Vallverdú. 
Foto: Ton Sirera. Revista «Destino», núm. 1700, maig.
Golmés. 
1970. «La triple proyección de Lérida», Josep Vallverdú. 
Foto: Ton Sirera. Revista «Destino», núm. 1700, maig.
Agramunt.


20180713

[1859] Rellegint Guillem Viladot: «La cendra» o l'alienació interior

1980. «La Cendra», Guillem Viladot,
Col·lecció Nova Terra, Ed. Hogar del Libro, 2a edició.

Rependre un escriptor polifacètic, experimental i sorprenent com fou aquest agramuntí il·lustre (1922-1999), no és tasca fàcil. Hom pot sentir-se aclaparat per la nombrosa, variada i heterogènia producció literària d'aquest homenot de Ponent del segle XX.

Escriu Josep Miquel Garcia: «Viladot va deixar publicada una producció literària realment extensa, amb vint-i-cinc llibres de narrativa, amb obres de capçalera com Temps d’Estrena (1959), La Cendra (1972), Ricard (1977), Memorial de Na Nona (1983), Joana (1991), Carles (1994) o Ruth (2000)..., set contes infantils, dos llibres d’assaig, i, a més, les edicions de llibres de Poesia Visual, i la seva tasca d’articulista a Destino, la seva secció de la Finestra Induïda a El Correo Catalan, i els milers d’articles diaris a La Mañana, que va iniciar l’any 1988 i va mantenir fins uns dies abans del seu traspàs».


Com  ho farem, doncs? Doncs res millor que començar pel començament, per allà a on vaig trobar-lo per primer cop, amb poc més de vint anyets complerts. Per això poso en primer lloc la portada de la segona edició, la que reconec entre els plecs de la memòria, la que em descobrí el món clos i mortificat d'una postguerra que, més enllà d'oïdes del que en deien els pares i els oncles, no només havia estat de passar gana, sinó que també havia sigut anorreadora d'esperit, ànima i voluntat.

Així ho resumeix Josep Miquel Garcia: «
La Cendra és una novel·la que, ultra les seves qualitats literàries, té la d’agafar-nos per sorpresa. Amb la veu d’una noieta que no acaba d’entendre ben bé allò que conta, l’autor ens fa seguir les peripècies de la més gran tragèdia que ha viscut el nostre poble. Però no es tracta simplement d’acostar-nos a la guerra civil per fer-ne de cronista, l’autor ha anat més enllà. Ha traçat, amargament i, a vegades, amb uns elements que semblen pintorescos, la tragèdia de la frustració, de la repressió sexual, de l’autopunició que ha conformat els homes i sobretot les dones, educats sota el signe del penediment. Dins La Cendra el novel·lista s’ha atrevit a molt. S’ha atrevit a posar el dit a la plaga de la mesquina moral imposada per la por, a la terrible plaga de l’adaptació al medi ambient. Mai en la nostra literatura no s’havia parlat amb tanta tendresa, amb tanta lucidesa de la terrible renúncia a la felicitat, característica dels nostres temps». 

Avui que tothom esgrimeix el dret a ser feliç, que quan es pregunta al jovent què volen ser de grans, responen que sobretot feliços, que fins i tot el sistema educatiu preveu fer nens feliços més que no pas savis o crítics... saber que hi va haver una generació que va haver-hi de renunciar ens transporta als límits d'allò imaginable actualment, però que, tanmateix, fou cert i veritable. I res del que ha passat resta exempt de tornar a passar.

 Ho hem notat des del passat 1-O en una part de la gent de la nostra societat: tendència a l'autocensura, ressorgiment del sentiment de por per les opinions, contenció en la manifestació de gestos comprometedors... Inicis i indicis de l'alienació interior que, com als temps retratats de La Cendra, deixa la persona reduïda a això: cendra i no res més. 
Potser les causes són diverses. Ara no és la religió (nacionalcatolicista), la que en comptes de servir l'home el vol destruir (Viladot dixit, i darrera ensenyança de la novel·la), però sí encara el mateix Estat (espanyol). De la mateixa manera que ens vàrem alliberar d'aquella ara toca acabar de desempallegar-nos-en del tot, del seu Estat. 

1972. «La Cendra», Guillem Viladot,
Ed. Nova Terra, 1a edició.
1980. «La Cendra, una reedició important», Isidor Cònsul, AVUI, 21-11-1980.
«La Cendra... testimoni viu d'una història tràgica en un temps esperpèntic, o bé a l'inrevés». A qualsevol altre país, ja en tindríem la pel·li o la sèrie. Aquí, el nostre sector audiovisual és, amb honorables excepcions, un analfabet de la pròpia literatura i història.
1980. «La Cendra, una reedició important», Isidor Cònsul, AVUI, 21-11-80.
La reivindicació del crític bellputxenc de l'obra i de l'autor agramuntí. La Cendra fou la primera novel·la de gruix, més enllà de les narracions curtes publicades anteriorment, i a on va aconseguir una obra «ben portada, arrodonida i construïda amb ofici».

S'hi van desgranant les vivències d'una adolescent ingènua, la Filo, des del 1936 fins poc després del 39. Vivències enormes com la revolució, la guerra i la primeríssima postguerra davant la senzillesa d'un esperit que no ho acaba d'entendre ben bé tot, «i per això mateix amb una dimensió tràgica més profunda».

La segona edició recupera els passatges retocat pel censor (espanyol) de torn, com ara en diversos punts dels sermons del capellà integrista, mossèn Raül, o en altres aspectes que deixaven l'Església (espanyola) de manera prou galdosa.

O bé especialment el darrer paràgraf, en què l'excelsa metàfora final havia quedat prou grisa, com encendrada. «El joc amb el mot 'victòria', tan freqüent en la terminologia franquista, és la clau d'una magnífica al·legoria»:

Tota una victòria riquíssima m'amara el cos i l'ànima. Lliure! Jo, que ho era de naixença, jo que ho havia deixat de ser per raó d'una victòria, ara m'acabava d'alliberar en Candi. Mentre ell resta damunt meu amorosament derrotat... sóc una dona lliure! No tornaré mai més a ser cendra!
1973. «La Cendra, último libro de Viladot», E.P.,  Diario de Lérida, 27-11-73.
Entrevista amb l'autor, poc després de l'aparició de la primera edició de la novel·la. Se'n fa un resum bibliogràfic de la producció, i s'hi escriu, com aquell qui no vol la cosa, que «además, y por razones completamente ajenas al escritor, cabría citar otras dos novelas largas aun inéditas». És interessant de veure com l'autor es considera un estilista de la llengua, en el sentit que «los libros han de atraer desde el primer folio, pero hacerlo, y perdone la inmodestia, con calidad». Afegeix: «Eso, que quedó tan claro en 'Temps d'estrena' y los libros que le siguieron, no fue reconocido por la sapientísima crítica». Viladot sense embulls.

Lobjectiu de La Cendra segons l'autor: denunciar una forma d'alienació religiosa. «Declarar que la religión no puede ser una contradicción humana. Sentar con claridad que la religión está para servir al hombre, no para destruirlo». Tal com fou destruïda la Filo, «una chica profundamente humana que una acción religiosa equivocada deforma hacia vertientes hoy inauditas, pero que tuvieron por desgracia mucha vigencia en la postguerra».
1973. «La Cendra, de Guillem Viladot», La Vanguardia, 25-01-73.
Elogi de l'autor com a gran novel·lista («novelista de fuste, gran psicólogo... alta cualidad de observador»), i de l'obra com a «narración... de una elocuencia tan trista com ejemplar, para que no se incida en la repetición de lo que es la base del argumento».

En destaca la construcció del personatge de Mossèn Raül, sens dubte una autèntica icona d'aquells temps de gana i estraperlo franquistes.
1973. «La Cendra, de Guillem Viladot», La Vanguardia, 15-02-73.
Les cròniques del temps, encara al tardofranquisme, miren de ser prou cautes en l'expressió sense amagar el sentit del que es vol dir.

L'autor ha aconseguit de «poner el dedo en la llagade la moral mezquina que el miedo impone en una sociedad viciada... hipócrita concepción de un mundo tarado». Els personatges són extrets de la mateixa realitat del temps de la guerra i postguerra, «y no pueden sustraerse al medio ambiente en el que se desenvolvían».

En aquest sentit, La Cendra és una autèntica mostra de novel·la naturalista en ple segle XX: «La figura de mossèn Raül es el compendio de una època y de una mentalidad». Només hi afegirem: espanyoles de (gairebé) sempre, salvant les distàncies que imposa el temps a cada moment.   
1987. «La Cendra», Guillem Viladot,
Col·lecció Club de butxaca, 54, 3a edició.
1992. Guillem Viladot, l'escriptor del mes d'octubre. 

20180614

[1847] Los darrers raiers del Pirineu

1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).

Els quatre darrers raiers del Pirineu, probablement: Marià Perramon Bernadó (67 anys) de cala Moixina del Pont de Claverol, Albert Cases (81 anys) de cal Franxet del Coll de Nargó, Antoni Pujol i Serra (81 anys) de cal Xurit del Coll de Nargó, Joan Bernadó (65 anys) de cal Quim de Xonant del Pont de Claverol (d'esquerra a dreta i de dalt a baix).
1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).

El 12 d'agost d'aquell any es feu recreació de la baixada dels raiers, amb la construcció de dos rais de dos i tres tramades. La diada fou deslluïda per la pluja, però els antics raiers van tripular la baixada durant un breu tram d'hora i mitja que acabava a la Pobla de Segur. 
1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).
1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).

A l'arribada, tres antics raiers més, d'edats més avançades foren també homenatjats del CEC. La placa-medalla es va fer arribar també a la trentena de supervivents de l'antic ofici que no pogueren assistir a la trobada. La fusta baixada per aquests homes i els seus avantpassats serví, temps era temps, per a la construcció dels grans vaixells que solcaren la Mediterrània. 

20180603

[1843] Un parell de Pedrolos primerencs (documentalistes i existencialistes)

1960. «Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo.
Portada de la primera edició del llibre, Ed. Destino.

La primera novel·la llarga de l'autor més enllà dels primers contes escrits.
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).
«Novel·la i document», Joan Triadú, AVUI, 18 de maig, 1980.
Igual que la novel·la realista del segle XIX promogué el retrat fidel de la societat a imatge i semblança de l'invent de la fotografia, la literatura europea i americana, amb Conrad i London al capdavant, desenvoluparà un gènere narratiu a imatge i semblança del «reportatge de qualitat literària i del cinema 'verídic' de l'època, amb les seves imatges de denúncia i d'inesperada poesia».

En la literatura catalana, trencada pel triomf del feixisme (espanyol) a partir del 1939, la novel·la documental arribarà vint anys després, cap al 1960, de la mà entre altres d'Espinàs, Pedrolo, Joan Vila Casas o Fèlix Cucurull. «Aquesta novel·la en català té un interès específic per dos motius: per l'ús que fa dels recursos d'estil, lingüístics, i per la projecció que assoleix prop d'un públic jove i potencialment nou. La dinàmica d'aquesta novel·la 'documental' comporta, en general, l'adopció d'un llenguatge asèptic, d'un to fred i de vegades dur, sobretot en els diàlegs, sovint preponderants com en certs guions cinematogràfics... el novel·lista s'acosta a l'actitud de reportar i d'informar, per tal que el lector en tregui ell mateix les conclusions».
1960. «Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo.
Portada de la primera edició del llibre, Ed. Destino.
La novel·la fou escrita al 1955 i no fou publicada fins a final del 1960. Fou la primera novel·la ambiciosa de l'autor, «amb densitat i dramatisme», més enllà de les novel·les breus amb què havia comença a publicar, «en la qual l'acció, molt viva, gairebé caricaturesca, s'alterna amb la 'documentació' que aporten als fets ressenyats els escrits del protagonista, presentats en forma de 'carnets' i uns 'informes' d'agència sobre la protagonista, Àngela... També és documental i tractat amb esquematisme el fil de l'argument, però a més l'autor sap donar-li forma, color i solidesa». 
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).2014. 
«Barcelona 1961: assaig de retrat literari», Josep Miquel Sobrer,
dins Som per mirar (II): estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, UB.
Ressenya de les seccions en què s'organitza l'estructura metòdica de la novel·la. «Les nou seccions de narrativa directa són plenes de diàleg... La cosa tira pel cantó del teatre de l'absurd... L'efecte general és més de verisme que de verosimilitud, com si el lector fos convidat a observar una veritat difícil de creure emocionalment, amb distància brechtiana».  Conclusió: «El que és evident és que tenim en aquesta obra un rebuig radical del romanticisme... La voluntat és la de presentar la realitat que el bon burgès suposadament es nega a veure», perquè «els personatges són -de fet o
en potència- putes, pinxos o porteres; pobres diables i res més... Una selva com la seva».
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).2014. 
«Barcelona 1961: assaig de retrat literari», Josep Miquel Sobrer, 
dins Som per mirar (II): estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, UB.
La inspiració de l'obra no és naturalista dinovesca, ans existencialista sartriana.
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).2014. 
«Barcelona 1961: assaig de retrat literari», Josep Miquel Sobrer, 
dins Som per mirar (II): estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, UB.
«Després de la guerra, als vint-i-cinc anys de l'Alzamiento, l'existencialisme era el més agosarat que es podia presentar al públic de Catalunya».
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).
«Novel·la i document», Joan Triadú, AVUI, 2 de desembre, 1979.
«L'any 1960 Pedrolo tenia una dotzena de novel·les inèdites, segons les seves indicacions, que han estat publicades posteriorment; és a dir, una producció més extensa que la producció total de molts novel·listes i molt diversa a més a més, com corresponia a la inquietud de l'escriptor i a la dinàmica de la seva creació». Les dates de publicació no es correspongueren, doncs, amb la cronologia de la creació narrativa. 

«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).
«Benjamí Tous llegeix Pedrolo», 23 de maig 2018.
L'actualitat d'una obra escrita fa seixanta anys. Potser perquè, d'una banda, l'existencialisme ja no ens abandonarà mai més, i de l'altra perquè el documentalisme torna o tornarà a esdevindre imprescindible en un món de fake news i control (progovernamental) dels media, com la repressió i relat oficials (espanyols) demostren des de l'1-O ençà.
1963. «Balanç fins a la matinada», Manuel de Pedrolo, 
Premi Sant Jordi 1962.
Escrita al 1953 no veié la llum fins que li fou atorgat el premi l'any 1962 i, per tant, publicada l'any següent, deu anys després de la redacció de l'original. És a dir, publicada amb tres anys de retard respecte a «Una selva com la teva», fou escrita dos anys abans.

1963. «Balanç fins a la matinada», Manuel de Pedrolo, Premi Sant Jordi 1962.
En aquesta extensa novel·la, «Pedrolo banalitza, i gosa fer-ho fins a l'extrem de no moure's en més de tres-centes pàgines de text, del quotidià més arranat». Continua descrivint Triadú: «dividida en vuit capítols... és la llarga explicació, escrita marxa enrera -el primer capítol narra fets del 1953 i el darrer del 1913- de la vida del protagonista, la qual consisteix en una sèrie inexorable de claudicacions, les unes originades per les altres, enfront de la seva muller i de la vida familiar». El to documental del narrador n'exalta el sentit del 'balanç' vital. 

No us en perdeu una ressenya esplèndida de l'argument a: 
Els llibres del Senyor Dolent (Cesc Llaverias)
1963. «Balanç fins a la matinada», Manuel de Pedrolo, Premi Sant Jordi 1962.
La biobibliografia de l'autor a la contraportada de l'edició de Selecta, cap als quaranta-cinc anys de l'escriptor. 
«Balanç fins a la matinada», Manuel de Pedrolo (1963), 
Premi Sant Jordi 1962.
Una imatge emotiva: l'Espinàs entrevistant Pedrolo amb motiu de la concessió del Sant Jordi.
1976. «Pedrolo: la metralladora catalana»,
entrevista de Josep M. Figueres, AVUI, 6 de juny.

La segona entrevista que l'autor feia a un diari català. S'hi autoretrata en l'aspecte personal, que creu reflectit amb clarividència a la seua obra literària; com a creador teatral, per reconèixer que li va servir per adonar-se que no era un home de teatre; i com a novel·lista, investigador insaciable de l'estructura narrativa, a la recerca de la necessària «òsmosi... entre la forma i el fons», i per copsar «els diferents nivells la realitat, sigui la realitat ambient, sigui aquella realitat que l'obra constitueix per ella sola».

L'enorme quantitat d'obra escrita i, després, publicada en desordre per causa de la prohibició i persecució franquistes (espanyoles), va fer que sovint la percepció de Pedrolo quedés reduïda a la quantitat: la metralladora del títol hi fa referència. Ara, passats els anys, ja hi comença a haver també la percepció de la qualitat, sovint equiparable a l'europea, però massa avançada per a la societat reprimida i coartada de l'interior d'un Estat (espanyol), contra el qual va lluitar literàriament i pacífica amb la ploma durant tota la vida. Un republicà de soca-rel, que és tant com dir d'arrels segarrenques. 


20180531

[1842] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: el Pont de Suert i adéu al camí (xix)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 21 de maig.
«Las obras hidroeléctricas de estos montes no están de más... Lo que sí está de más es el gratuito desprecio que la técnica, a veces, tiene por otros valores...» Per al novel·lista espanyol, «técnica y estética no son nociones excluyentes, sino complementarias, y que, por estas breñas y por estos andurriales, la técnica y la estética, que marchan divorciadas, hubieran podido caminar acordes...» Si això ja era ben evident a l'observador sagaç de fa seixanta anys, no es poden dir les destrosses i atemptats que des d'aleshores i fins avui s'hi han fet al Pirineu. Una ferida que encara sagna i que hauríem de començar a embenar. No tot s'hi val en nom del 'progrés', ja que aquest nom sovint només amaga especulació urbanística i explotació desaforada dels recursos naturals.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
Esmorzar de l'ínclit viatger a cal Tòfol del Pont de Suert.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
El Pont de Suert oferia a l'autor «al primer golpe... aires de explotación petrolera».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
«El Pont de Suert es pueblo próspero y que va para arriba: en seis años multiplicó por seis sus quinientos habitantes... Sobre el Pont de Suert descargó una nube de cordobeses de Baena, llegados en busca de trabajo». La imatge mostra les velles porxades dels carrers del poble.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
En aquell moment d'àlgida arribada d'immigrants andalusos al Pont de Suert, «las cartas llegan sin más señas que Nueva Baena (Lérida) y sin expresión de que es un arrabal del Pont de Suert». La nòmia de comerços i oficis liberals del poble en aquells temps fa goig de llegir. Sense oblidar-se que hi havia ja un banc i dos caixes d'estalvis! La foto és per al poble de Viuet.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El poble nou, la Nueva Baena, amb els monòtons blocs que albergaven la població immigrada.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El «Pont de Suert, como todos los pueblos enriquecidos muy deprisa, creció... sin mayor orden ni concierto, un poco tumultuariamente».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
La vista de la nova i moderna església era obligada: «el interior de la iglesia del Pont de Suert tiene una amable ilumnación que invita al recogimiento y a la oración». Insisteix en la reflexió sobre els mals del ràpid creixement: «Lo que distingue a una ciudad de un campamento no es el número de sus habitantes... sino la permanencia y el ritmo de las formas de vida de esa población y de sus instituciones». La bombolla immobiliària de començament del segle XXI acceptaria ben bé aquestes mateixes paraules. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El viatger espera que la fi de les obres no comporti la ruïna de la població, sinó que sàpiga superar aquest 'monocultiu' que suposaven les obres hidroelèctriques. «El viajero desea que, para entonces, Pont de Suert, robusto y prepotente, tenga abiertas las mil propicias sendas de la fortuna». El coneixement de la vila l'otingué d'un cicerone local, en Llorenç Costa i Canudes, un d'aquells homes que «gozan enseñando el campo que los vio nacer o el paisaje en que viven».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
La ruta ciutadana pel poble inclogué la coneixença del notari Goday, «truchómano, truchófilo y truchólogo que sabe de truchas más que nadie».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Una preciosa imatge del pantà d'Escales amb l'aigua baixa: s'hi veuen, amb l'escriptor palplantat al mig, l'antic pont i les runes del vell monestir de Santa Maria de Lavaix.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Dos imatges més del monestir, ara amb les aigües altes. A l'autor, les restes que sobresurten li semblaren com la carcassa d'un vell navili naufragat contra la costa.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
«El desfiladero y la venta de Burrugat, con sus recuerdos de la arriería y el contrabando, se ahogaron ya para siempre sin remisión». El monestir de Lavaix data del 771, tercer any del regnat de Carlemany!
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Diversos dels companys de l'autor caminaire en aquesta aventura, que veiem a la dreta de la imatge.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
En Cela i l'Espinàs, dos camins que es creuaren al Pirineu lleidatà de fa cinquanta anys, i que acabaren les passes a les pàgines literàries de sengles llibres.