Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1960-70. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1960-70. Mostrar tots els missatges

20180614

[1847] Los darrers raiers del Pirineu

1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).

Els quatre darrers raiers del Pirineu, probablement: Marià Perramon Bernadó (67 anys) de cala Moixina del Pont de Claverol, Albert Cases (81 anys) de cal Franxet del Coll de Nargó, Antoni Pujol i Serra (81 anys) de cal Xurit del Coll de Nargó, Joan Bernadó (65 anys) de cal Quim de Xonant del Pont de Claverol (d'esquerra a dreta i de dalt a baix).
1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).

El 12 d'agost d'aquell any es feu recreació de la baixada dels raiers, amb la construcció de dos rais de dos i tres tramades. La diada fou deslluïda per la pluja, però els antics raiers van tripular la baixada durant un breu tram d'hora i mitja que acabava a la Pobla de Segur. 
1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).
1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).

A l'arribada, tres antics raiers més, d'edats més avançades foren també homenatjats del CEC. La placa-medalla es va fer arribar també a la trentena de supervivents de l'antic ofici que no pogueren assistir a la trobada. La fusta baixada per aquests homes i els seus avantpassats serví, temps era temps, per a la construcció dels grans vaixells que solcaren la Mediterrània. 

20180603

[1843] Un parell de Pedrolos primerencs (documentalistes i existencialistes)

1960. «Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo.
Portada de la primera edició del llibre, Ed. Destino.

La primera novel·la llarga de l'autor més enllà dels primers contes escrits.
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).
«Novel·la i document», Joan Triadú, AVUI, 18 de maig, 1980.
Igual que la novel·la realista del segle XIX promogué el retrat fidel de la societat a imatge i semblança de l'invent de la fotografia, la literatura europea i americana, amb Conrad i London al capdavant, desenvoluparà un gènere narratiu a imatge i semblança del «reportatge de qualitat literària i del cinema 'verídic' de l'època, amb les seves imatges de denúncia i d'inesperada poesia».

En la literatura catalana, trencada pel triomf del feixisme (espanyol) a partir del 1939, la novel·la documental arribarà vint anys després, cap al 1960, de la mà entre altres d'Espinàs, Pedrolo, Joan Vila Casas o Fèlix Cucurull. «Aquesta novel·la en català té un interès específic per dos motius: per l'ús que fa dels recursos d'estil, lingüístics, i per la projecció que assoleix prop d'un públic jove i potencialment nou. La dinàmica d'aquesta novel·la 'documental' comporta, en general, l'adopció d'un llenguatge asèptic, d'un to fred i de vegades dur, sobretot en els diàlegs, sovint preponderants com en certs guions cinematogràfics... el novel·lista s'acosta a l'actitud de reportar i d'informar, per tal que el lector en tregui ell mateix les conclusions».
1960. «Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo.
Portada de la primera edició del llibre, Ed. Destino.
La novel·la fou escrita al 1955 i no fou publicada fins a final del 1960. Fou la primera novel·la ambiciosa de l'autor, «amb densitat i dramatisme», més enllà de les novel·les breus amb què havia comença a publicar, «en la qual l'acció, molt viva, gairebé caricaturesca, s'alterna amb la 'documentació' que aporten als fets ressenyats els escrits del protagonista, presentats en forma de 'carnets' i uns 'informes' d'agència sobre la protagonista, Àngela... També és documental i tractat amb esquematisme el fil de l'argument, però a més l'autor sap donar-li forma, color i solidesa». 
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).2014. 
«Barcelona 1961: assaig de retrat literari», Josep Miquel Sobrer,
dins Som per mirar (II): estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, UB.
Ressenya de les seccions en què s'organitza l'estructura metòdica de la novel·la. «Les nou seccions de narrativa directa són plenes de diàleg... La cosa tira pel cantó del teatre de l'absurd... L'efecte general és més de verisme que de verosimilitud, com si el lector fos convidat a observar una veritat difícil de creure emocionalment, amb distància brechtiana».  Conclusió: «El que és evident és que tenim en aquesta obra un rebuig radical del romanticisme... La voluntat és la de presentar la realitat que el bon burgès suposadament es nega a veure», perquè «els personatges són -de fet o
en potència- putes, pinxos o porteres; pobres diables i res més... Una selva com la seva».
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).2014. 
«Barcelona 1961: assaig de retrat literari», Josep Miquel Sobrer, 
dins Som per mirar (II): estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, UB.
La inspiració de l'obra no és naturalista dinovesca, ans existencialista sartriana.
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).2014. 
«Barcelona 1961: assaig de retrat literari», Josep Miquel Sobrer, 
dins Som per mirar (II): estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, UB.
«Després de la guerra, als vint-i-cinc anys de l'Alzamiento, l'existencialisme era el més agosarat que es podia presentar al públic de Catalunya».
«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).
«Novel·la i document», Joan Triadú, AVUI, 2 de desembre, 1979.
«L'any 1960 Pedrolo tenia una dotzena de novel·les inèdites, segons les seves indicacions, que han estat publicades posteriorment; és a dir, una producció més extensa que la producció total de molts novel·listes i molt diversa a més a més, com corresponia a la inquietud de l'escriptor i a la dinàmica de la seva creació». Les dates de publicació no es correspongueren, doncs, amb la cronologia de la creació narrativa. 

«Una selva com la teva», Manuel de Pedrolo (1960).
«Benjamí Tous llegeix Pedrolo», 23 de maig 2018.
L'actualitat d'una obra escrita fa seixanta anys. Potser perquè, d'una banda, l'existencialisme ja no ens abandonarà mai més, i de l'altra perquè el documentalisme torna o tornarà a esdevindre imprescindible en un món de fake news i control (progovernamental) dels media, com la repressió i relat oficials (espanyols) demostren des de l'1-O ençà.
1963. «Balanç fins a la matinada», Manuel de Pedrolo, 
Premi Sant Jordi 1962.
Escrita al 1953 no veié la llum fins que li fou atorgat el premi l'any 1962 i, per tant, publicada l'any següent, deu anys després de la redacció de l'original. És a dir, publicada amb tres anys de retard respecte a «Una selva com la teva», fou escrita dos anys abans.

1963. «Balanç fins a la matinada», Manuel de Pedrolo, Premi Sant Jordi 1962.
En aquesta extensa novel·la, «Pedrolo banalitza, i gosa fer-ho fins a l'extrem de no moure's en més de tres-centes pàgines de text, del quotidià més arranat». Continua descrivint Triadú: «dividida en vuit capítols... és la llarga explicació, escrita marxa enrera -el primer capítol narra fets del 1953 i el darrer del 1913- de la vida del protagonista, la qual consisteix en una sèrie inexorable de claudicacions, les unes originades per les altres, enfront de la seva muller i de la vida familiar». El to documental del narrador n'exalta el sentit del 'balanç' vital. 

No us en perdeu una ressenya esplèndida de l'argument a: 
Els llibres del Senyor Dolent (Cesc Llaverias)
1963. «Balanç fins a la matinada», Manuel de Pedrolo, Premi Sant Jordi 1962.
La biobibliografia de l'autor a la contraportada de l'edició de Selecta, cap als quaranta-cinc anys de l'escriptor. 
«Balanç fins a la matinada», Manuel de Pedrolo (1963), 
Premi Sant Jordi 1962.
Una imatge emotiva: l'Espinàs entrevistant Pedrolo amb motiu de la concessió del Sant Jordi.
1976. «Pedrolo: la metralladora catalana»,
entrevista de Josep M. Figueres, AVUI, 6 de juny.

La segona entrevista que l'autor feia a un diari català. S'hi autoretrata en l'aspecte personal, que creu reflectit amb clarividència a la seua obra literària; com a creador teatral, per reconèixer que li va servir per adonar-se que no era un home de teatre; i com a novel·lista, investigador insaciable de l'estructura narrativa, a la recerca de la necessària «òsmosi... entre la forma i el fons», i per copsar «els diferents nivells la realitat, sigui la realitat ambient, sigui aquella realitat que l'obra constitueix per ella sola».

L'enorme quantitat d'obra escrita i, després, publicada en desordre per causa de la prohibició i persecució franquistes (espanyoles), va fer que sovint la percepció de Pedrolo quedés reduïda a la quantitat: la metralladora del títol hi fa referència. Ara, passats els anys, ja hi comença a haver també la percepció de la qualitat, sovint equiparable a l'europea, però massa avançada per a la societat reprimida i coartada de l'interior d'un Estat (espanyol), contra el qual va lluitar literàriament i pacífica amb la ploma durant tota la vida. Un republicà de soca-rel, que és tant com dir d'arrels segarrenques. 


20180531

[1842] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: el Pont de Suert i adéu al camí (xix)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 21 de maig.
«Las obras hidroeléctricas de estos montes no están de más... Lo que sí está de más es el gratuito desprecio que la técnica, a veces, tiene por otros valores...» Per al novel·lista espanyol, «técnica y estética no son nociones excluyentes, sino complementarias, y que, por estas breñas y por estos andurriales, la técnica y la estética, que marchan divorciadas, hubieran podido caminar acordes...» Si això ja era ben evident a l'observador sagaç de fa seixanta anys, no es poden dir les destrosses i atemptats que des d'aleshores i fins avui s'hi han fet al Pirineu. Una ferida que encara sagna i que hauríem de començar a embenar. No tot s'hi val en nom del 'progrés', ja que aquest nom sovint només amaga especulació urbanística i explotació desaforada dels recursos naturals.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
Esmorzar de l'ínclit viatger a cal Tòfol del Pont de Suert.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
El Pont de Suert oferia a l'autor «al primer golpe... aires de explotación petrolera».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
«El Pont de Suert es pueblo próspero y que va para arriba: en seis años multiplicó por seis sus quinientos habitantes... Sobre el Pont de Suert descargó una nube de cordobeses de Baena, llegados en busca de trabajo». La imatge mostra les velles porxades dels carrers del poble.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
En aquell moment d'àlgida arribada d'immigrants andalusos al Pont de Suert, «las cartas llegan sin más señas que Nueva Baena (Lérida) y sin expresión de que es un arrabal del Pont de Suert». La nòmia de comerços i oficis liberals del poble en aquells temps fa goig de llegir. Sense oblidar-se que hi havia ja un banc i dos caixes d'estalvis! La foto és per al poble de Viuet.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El poble nou, la Nueva Baena, amb els monòtons blocs que albergaven la població immigrada.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El «Pont de Suert, como todos los pueblos enriquecidos muy deprisa, creció... sin mayor orden ni concierto, un poco tumultuariamente».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
La vista de la nova i moderna església era obligada: «el interior de la iglesia del Pont de Suert tiene una amable ilumnación que invita al recogimiento y a la oración». Insisteix en la reflexió sobre els mals del ràpid creixement: «Lo que distingue a una ciudad de un campamento no es el número de sus habitantes... sino la permanencia y el ritmo de las formas de vida de esa población y de sus instituciones». La bombolla immobiliària de començament del segle XXI acceptaria ben bé aquestes mateixes paraules. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El viatger espera que la fi de les obres no comporti la ruïna de la població, sinó que sàpiga superar aquest 'monocultiu' que suposaven les obres hidroelèctriques. «El viajero desea que, para entonces, Pont de Suert, robusto y prepotente, tenga abiertas las mil propicias sendas de la fortuna». El coneixement de la vila l'otingué d'un cicerone local, en Llorenç Costa i Canudes, un d'aquells homes que «gozan enseñando el campo que los vio nacer o el paisaje en que viven».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
La ruta ciutadana pel poble inclogué la coneixença del notari Goday, «truchómano, truchófilo y truchólogo que sabe de truchas más que nadie».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Una preciosa imatge del pantà d'Escales amb l'aigua baixa: s'hi veuen, amb l'escriptor palplantat al mig, l'antic pont i les runes del vell monestir de Santa Maria de Lavaix.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Dos imatges més del monestir, ara amb les aigües altes. A l'autor, les restes que sobresurten li semblaren com la carcassa d'un vell navili naufragat contra la costa.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
«El desfiladero y la venta de Burrugat, con sus recuerdos de la arriería y el contrabando, se ahogaron ya para siempre sin remisión». El monestir de Lavaix data del 771, tercer any del regnat de Carlemany!
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Diversos dels companys de l'autor caminaire en aquesta aventura, que veiem a la dreta de la imatge.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
En Cela i l'Espinàs, dos camins que es creuaren al Pirineu lleidatà de fa cinquanta anys, i que acabaren les passes a les pàgines literàries de sengles llibres.

20180508

[1836] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la vall de Sant Nicolau boïnenca (xvii)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de maig.
Des de Caldes i el luxós xalet de la Farga a la vall de Sant Nicolau: «El río de Sant Nicolau viene del Portarró de Espot, en la poética i fría linde entre el Pallars i el Ribagorza: los dos viejos condados campesinos. Por la ribera de Sant Nicolau, los madereros y los electricista suben sus 'jeeps', herramienta que camina brincando como saltamontes, pero con la que puede llegarse a todas partes».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de maig.
La Noguera de Tor a Caldes de Boí. «El vallecito de Sant Nicolau marcha al borde del terreno, que dicen Solana de Boí: al principio es angosto y com prisionero, pero después se abre de golpe para mostrar un paisaje bellísimo y dilatado. En la borda d'en Pei, una moza ordeña la vaca cenicienta». El viatge fa cap a l'estany de Llebreta.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de maig.
Amb el xofer benavarrès del jeep, que li diu que «en mi pueblo hablamos catalán, pero somos aragoneses». La foto mostra la Capella del Sant Esperit al pla d'Aigüestortes.


1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de maig.
«El viajero, que cree en la relación que debe exisitir entre la arquitectura y su paisaje, piensa que la capilla del Sant Esperit... está de más donde está: cuando se olvida que la arquitectura es también paisaje y se construye en abstracto se produce el divorcio que engendra el desbarajuste y su secuela la falta de armonía. La arquitectura... es arte de convicciones, no de opiniones, y la capilla del Sant Esperit es el resultado de una opinión, en ningún caso de una convicción, como el romànico por ejemplo». 

20180506

[1835] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: primeres passes ribagorçanes (xvi)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 18 d'abril.
Pas cap a la Ribagorça, amb el teló de fons de les Maleïdes, no per la carretera a tocar de la Noguera, sinó que «el viajero, para olvidar su soledad, busca la soledad del camino que, por la orilla contraria, salta al barranco del Hospital, a la sombra del Tuc Comtessa i del verdinegro bosque que lo adorna».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 18 d'abril.
Nit a la cabana del barranc del Besiberri. Al dematí,  «cuando vio arder la primera llamita y pudo desayunar de pitillo de picadura, que es de mucho alimento, el viajero pensó que el nuevo día señalaba los augurios, si no felices, sí al menos no tan agobiadores». Geni i figura. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'abril.
Repàs a les poblacions que històricament han format part de l'antic comtat ribagorçà. Afegeix l'autor a peu de pàgina un extens i demolidor comentari sobre el canvi de llengua (del català propi i original a l'espanyol imposat i oficial) que varen sofrir aquestes viles i pobles ribagorçans: «en el texto van citados (los pueblos que caen en tierras de Huesca) por su denominación oficial, aunque el viajero se reserve el derecho de suponer que esta denominación venga a resultar, con frecuencia, disparatada. Son los siguientes; Aguilaniu, que significa nido de águilas, condujo al falsamente castellanizado Aguinaliu, que nada quiere decir. Arén es traducción al oído, u onomatopeya, de Arenys de Noguera, tal como lo dejaron ya va listo. En Benavarre, la variante es puramente ortográfica. Calladrons, Casserres, el Güell, Montanui, Norill i Purroi, se convirtieron, también de oído y no del todo afinado, en Caladrones, Caserras (se le añadió del Castillo), Güell, Montanuy, Noril y Purroy (se le añadió de la Solana); Gavassa, con uve i doble s, es topónimo que deriva probablemente del radical prerromano gab, frecuente en la grafía pirenaica e italiana, va con b y con una sola a, gabasa es sinónimo de bagasa (Diccionario de la Real Academia Española), y bagasa, com perdón sea dicho, vale por ramera... El viajero se permite sospechar que el pueblo perdió con el cambio de ortografía: aún puede, se se propone, desandar lo andado, que nunca es tarde si la dicha es buena. A Llasquarre se le descabalgó la l de la ll inicial y se le cambió la q por c. A Lliterà se le quitó el acento y se tradujo por Litera. Lluçà, nombre que viene del latín Lucina, se convirtió en Luzás por la misma razón que Pilçà paró en Pilzán. Les Paüls hasta Laspaúles. Queixigar, que pudo quedar en quejigal, terreno poblado de quejidos, pasó a Cajigar, que viene a ser lo mismo. Y a San Orencio, mártir oscense con cuyo nombre bautizaron sus paisanos del Ribagorza al pueblo de Sant Orenc, se le perdió la memoria -y el respeto- con la forma oficial Santoréns».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
«En el valle del Besiberri no habita el hombre, que viven el rebeco y el pájaro, el manso árbol y el agua en libertad, la yerba montesina y la flor silvestre, la náyade de las fuentes y el burlón trasgo que se agazapa, igual que un ciempiés risueño, debajo de las piedras... no hay una sola casa... el viajero, entre cascadas rumorosas, flores bellísimas y abetos de color gris tierno, empieza a andar, de cara al sol que nace... con el ánimo reconfortado por el silencio y su disfrute en paz y buen sosiego». Posteriorment, la ducha sota les aigües clares i fredes, que tallaven com navalles d'afaitar, la reacció de l'autor no fou tan reconfortant.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
L'hotel del Balneari de Caldes de Boí, ben antigament un hospital, hostatgeria, de muntanya.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
Elogi a les truites pescades al Llac Gran del Besiberri o Biciberri, i fregides amb aromàtiques herbes. Per postres, se'n va fotre, amb perdó, una altra de crua: «el pescado crudo, si está fresquísimo, es pura delicia del gusto».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
La Font del Cànem, a Caldes de Boí.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
«El valle de Boí queda al otro lado de los montes de Biciberri i del Comoloformo y coincide con la cuenca del Noguera de Tor; donde se dice valle de Boí puede entenderse, sin caer en el despropósito, señorío de Erill. Al viejo señorío de Erill, con sus barones y guerreros, literarios y solitarios, se lo merendaron una buena mañana del siglo XI, los condes Pallars, que eran los poderosos».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
Els agrestos paisatges de la capçalera boïnenca de la Noguera de Tor, que «corre por los más agresivos paisajes del Pirineo».

20180427

[1832] Estopanyà, la meridional frontera ribagorçana

Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
El poblet que tanca la Ribagorça pel seu costat meridional, arraulit al voltant del vell castell medieval, dominador del lloc i d'una vasta extensió de terreny al marge occidental de la Noguera Ribagorçana. Ara perduda entre la immensitat dels plans meridionals ribagorçans i lliterans, fou en aquells anys disputat terme fronterer entre dos mons. 
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
El castell ha estat molt malmès amb el pas dels segles, però l'església gòtica de Sant Salvador roman ben dreta, amb el campanar de 38 m d'alçada, que substitueix el castell com a miranda i vigia de les terres al sud del Montsec de l'Estall, just a la sortida de la Noguera Ribagorçana de l'estret de Mont-rebei. El Retaule de Sant Vicent (MNAC), obra del mestre d'Estopanyà a la segona meitat del segle XIV i de caràcter italianitzant, mostra la importància i puixança d'aquests topants en aquells temps reculats. 
1845. Estopanyà (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Pertanyent a l'antic bisbat lleidatà (fins al 1999), deia l'autor, que s'espantà davant dels carrers costeruts de la vila, que el clima era «poco sano, le combaten todos los vientos y se padecen afecciones de pecho a causa de las muchas cuestas que contiene el terreno». A mitjan segle XIX, tenia 132 cases, presó inclosa, que feien un total de 482 habitants. En destaca la font «para el surtido del vecindario», important sempre i encara més en un poble tan elevat i amuntegadet a la falda del castell. S'hi esmenta l'ermita de Sant Macari i el terme de Soriana.

«El terreno es quebrado, poblado de matorrales y algunos robles y encinas, le atraviesa de N a S el río Cagigar que fertiliza la pequeña huerta». El Queixigar proveïa de barbs i truites, la pagesia era de secà majorment i a banda de taverna i carnisseria, també s'hi disposava d'una botiga de queviures o ultramarins, com se'n deia en aquells temps.
Anys 1950. Estopanyà (la Ribagorça) (DARA).
Una esplèndida fotografia dels costums locals, el ball de bastons de la canalla i el jovent. El peu de foto a l'arxiu aragonès diu textualment: «chicos bailando con palos». Així anem. La vestimenta dels figurants és com un poema de tota una època.

Escriu el nostre savi etimòleg a l'Onomasticon: «Poblet de la Baixa Ribagorça, 7 km. SSE de Benavarri, 5 km. a ponent de la Noguera Ribagorçana, que allí s'ha pres com a límit provincial». Pronunciació: «Estopanyà, 1952, oït a un home que n'és fill» i molts altres testimonis d'informants de pobles veïns. «Estopiñá només a una persona castellanitzada, i gens popular, que s'ajupia al nom oficial Estopiñán, aragonesa i arbitrària adaptació a noms aragonesos com Sabiñánigo, Lupiñén, Sariñena, Cariñena». A les mencions antigues, del segle XI, apareix amb la -a etimològica: Stopaniano, Stopanian, Stopanià.

Segons Coromines, el topònim, contra les aparences, no prové d'un nom propi romà «en -IANUM dels tant corrents en el nostre domini, derivats de noms propis romans». I ens sorprèn amb aquest apunt: «Es deu tractar del nom propi Stephania, que no rarament apareix en la variant Estepania, per antiga lectura mig sàvia de la grafia ph. Justament tenim prova documental que una senyora d'Estopanyà es deia Stepania, car a ella li deixen 'les eixides d'Estopagnan' (1237). Certament no pot ser aquesta Stepania la qui donà a Estopanyà el seu nom, que ja existia prop de dos segles abans, però degué ser una homònima seva anterior, possiblement alguna rebesàvia d'aquesta, car uns mateixos noms de fonts solien perpetuar-se en les famílies nobles».
1592. Procés inquisitorial contra Pere Fort d'Estopanyà (DARA).
Document de ben avançat el segle XVI, amb el nom castellanitzat de la vila, però amb la vocal etimològica.
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Detall del campanar vuitavat, amb el rellotge incrustat al primer cos i els altaveus dels pregons a dalt de tot. Durant la darrera guerra espanyola es va fer anar, com tantes altres esglésies, com a magatzem de gra. La càrrega i descàrrega dels camions obligà a enderrocar el contrafort de la part est de l'edifici. També en destaca la coberta, feta damunt una galeria de maons. Just a la base de naixement de la torre, una caseta de guàrdia afegida, ens recorda la portentosa talaia de vigia que el poble té sobre el terme.
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Les runes del gran castell, reconquerit pel comte barceloní Ramon Berenguer I al 1058, en aliança amb el comte urgellenc per mitjà de son vassall i senyor de la guerra, Arnau Mir de Tost, posseïdor de molts altres castells de frontera a la banda occidental de la Noguera, a la part baixa i més meridional del comtat ribagorçà. 
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Detalls dels murs del castell aixecats sobre la gran i enorme penya que presideix el tossal (de 753 m d'alçada s.n.m.).
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Una altra perspectiva sobre les parets encimbellades del castell estopanyanenc.
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Una gran fortificació fronterera, una peça més amb què el potent comte barceloní barrava el pas cap al sud del Montsec dels comtats pirinencs de Pallars i Ribagorça. A l'arribada de les tropes catalanes d'Arnau Mir, al servei de Ramon Berenguer I, de ben segur ja hi existia castell sarraí, que fou refet i reconstruït pels nous senyors de la guerra cristians.
Anys 1970-80. Sant Miquel d'Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
L'ermita de Sant Miquel d'origen romànic, amb porta al lateral de migdia i una petita espadanya al costat de l'absis. Fou l'església del castell i parroquial del poble fins al segle XVI.
Anys 1970-80. Sant Miquel d'Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
La bella senzillesa del romànic primitiu.
Anys 1970-80. Sant Miquel d'Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Detalls del campanaret i de l'absis.
Anys 1970-80. Sant Miquel d'Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
L'interior de l'absis de la petita ermita romànica.
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Un carrer d'Estopanyà, poble abatut per l'emigració rural al llarg del segle XX, com tants d'altres dels nostres pobles en aquestes i altres latituds. En cent anys, ha vist reduïda la població en un 90%, dels gairebé 1.400 habitants al 1900 fins als 132 del 2017. 
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Detall amb les antigues persianes de cordill a les balconades i les cortines de tires a les portes de les cases. 
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Un altre carrer del poble, sempre costerut entre castell i església.
Anys 1970-80. Estopanyà (la Ribagorça) (MdC-Fons Cuyàs).
Detall de les velles cases i d'un dels nombrosos porxos de banda a banda dels estrets carrers.