Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1960-70. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1960-70. Mostrar tots els missatges

20170820

[1755] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la Vall de Cardós (vi)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
Al lliurament núm. 20 de la sèrie, el caminaire arriba a la Vall de Cardós. «Ribera de Cardós está a una legua del cruce... y en un llano manso y apacible, dulcemente verde y acogedor». Res a veure amb la feréstega Vall Ferrera, segons l'autor. «El viajero entra en Ribera de Cardós por una larga sauceda centenaria... es un pueblo que tiene veraneantes y hasta un hotel, el Moderno, propiedad de la señora Pedrico, que está instalado con aseo». No li passa tampoc desapercebuda l'església romànica «no en el pueblo, sino en la mitad del campo... solitaria, robusta, cuyas campanas tañen [toquen] con melancolía». 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
Vista de Surri, per damunt de Ribera de Cardós. 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
Visita a Surri, des d'on contempla «la serpentina del Noguera de Cardós, punteada de chopos casi aéreos, de chopos como ángeles distraídos, y el escenario de aquelarres del Pla de l'Egua... donde las brujas suelen reunirse a tocar la música la noche de Santa Coloma». A migdia, arriba a Estaó, i contempla l'església nua de les pintures romàniques centenàries. La crítica a la museïtzació d'aquests béns artítics és total: «Los Museos son algo muerto, algo que va contra la ley natural de las cosas; los cuartos que se gastan en atiborrarlos de mercancía y en pagar a sus empleados, más hubieran lucido en tapar goteras y reconstruir el primitivo emplazamiento de cada cosa».

Fins als confins de Tavascan, el qual «medra, o merma, que es cosa que no se sabe bien, ejn la linde de los pasos de Francia y rodeado de montes por los que se escurren las mil venillas del cielo».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
Els xops a l'entrada de la Ribera de Cardós.

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
Tavascan, amb la palanca de fusta i el pont romànic darrere, al punt més allunyat del Pallars, a la voreta de l'interfluvi entre el tram alt de la Noguera de Cardós o riu de Tavascan, i el riu de Lladorre. 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
«Florencio Lladós es el amo de la fonda de Lladorre... probablemente es prerromano: se le nota en la manera de cortar el pan, freir los huevos y escanciar el vino» i segueix amb l'elogi de les truites de riu del país. Novament, crítica de l'autor a la sostracció museística de les obres d'art: «Al viajero le gustaría ver a las capitales más flacas y a los pueblos más vivos y lozanos».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
«Arrós, a las primeras sombras de la noche, parece un pueblo habitado por fantasmas... Al día siguiente, el viajero, para reponer fuerza, desayunó un balde de leche aromàtica, espessa i recién muñida, que le barrió todas las aprensiones de la conciencia». Allò sí que era llet, i no la llet sense llet (de civada, d'ametlla, sense lactosa...), que avui bevem perquè no en recordem el tast de la de veritat. «Arròs, a las primera luces de la mañana, semeja un caserío poblado de ángeles y arcángeles...»

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
La vista aèria de Ribera de Cardós des de Surri. En tot el terme, els prats amb els petits pallerets de fenc. 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
«Ainet de Cardós está artísticamente puesto en una vega poco mayor que un plato y tiene el aire amable y luminoso, como de campesina vestida de domingo».

Visita del monestir de Sant Pere del Burgal, que «tiene más de mil años. Las aguas del Noguera Pallaresa vieron morir los frailes, trocar-se [bescanviar] las liturgias en manso polvo del recuerdo, hundirse las arquitecturas, emigrar los pasmados santos -la hierática Virgen, el atónito San Pedro- que pintara el maestro de Pedret». 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
El campanar d'Escaló, que podia veure's reflectit a les aigües del riu. 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
«Escaló es pueblecillo que luce mismo detrás de la arbórea puerta del paraíso... El campanario de la iglesia de Escaló, airoso como un gladiolo olvidado, termina en una aguja de pizarra que se mira en el río».

20170809

[1749] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: Sort, Rialb i Llavorsí (iv)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 27 d'octubre.
Arribada a Sort: «En Sort hay Registro de la Propiedada y peluquería de señoras, Banco y Caja de Ahorros, juez y médico forenda, Notaría, tintorería, hotel, café, farmacia, diez o doce taxis y un comercio variado, moderno y bien surtido», cosa que sorprèn l'autor: «la historia, con sus demanes y sus achuchones, sus cabezonerías y sus improperios, no puede con la vida del hombre: si el hombre no fuera tan resistente a las zurras históricas, la humanidad ya hubiera desaparecido hace tiempo y de ella no quedaría rastro».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 27 d'octubre.
Els murs del vell castell comtal. «El castillo de Sort es un muerto habitado por la muerte... un viejo soldado que, por la cuesta abajo del tiempo, paró en enterrador...»
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 27 d'octubre.
«La gran riqueza de Sort es la mula, el producto con el que levantó su economía en la posguerra, en todas las posguerras. Las mulas de Sort tienen mucho renombre en todo el país; las mulas de Sort son el resultado del cruce de los garañones de Vic con la yeguas indígenas, de poderosa presencia y de estampa mu parecida a la de las yeguas percheronas. Un buen garañón de Vic puede valer quince y veinte mil duros, más que un Seat de segunda mano».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
El ball de l'esquerrana de Sort.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 27 d'octubre.
Detall del poble a la riba de la Pallaresa, al peu del mont de la Mata Negra.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 27 d'octubre.
La fonda del Feliçó i els topans de la vila. «A los de Sort les dicen neros, de apodo; Nerisa o Nerissa, según la tradición, fue un pueblo que hubo al otro lado del río y que, como Vilamflor, murió de cansancio, A los del Altrón les llaman carallots, tontos; a los de Nialp, boters, boteros; a los de Enviny, lladres, ladrones; a los de Olp, que es un caserió d'Enviny, xiulets, silbadores; a los de Llavorsí, mata-rucs, mataburros, y así sucesivamente».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 d'octubre.
Rialp, amb els porxos de rústics pilans de pissarra.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 d'octubre.
«En Rialp, empieza el Pirineo». Dotzè lliurament de la sèrie. «De Sort a Rialp, sin apretar el paso, hay menos de una hora de camino... Rialp, a las seis del día recibe al viajero con campanas... es el primer pueblo pirenaico que el viajero encuentra... Es la Virgen de Agosto...»
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 d'octubre.
L'autor descriu la festa de Carnestoltes de Rialp, i hi inclou el verset sarcàstic que cantava l'alcalde Carnestoltes quan passava de casa en casa a recollir fato:

«A la gent d'aquesta casa
no els hi desitgem cap mal,
Déu el do pigota i ronya,
corrença i mal de quixal».

De la teca recol·lectada se'n feia la calderada, «de la que come todo el pueblo», el dimarts de Carnestoltes, presidida, com tocava en aquells immunds temps de franquisme (espanyol) pel mossèn, l'alcalde i el «comandante del puesto de la guardia civil». Marededéu, quin tuf!

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 d'octubre.
Comentari sobre la toponímia bascoide del Pallars.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de novembre.
«Llavorsí parece un viejo lobo receloso que hubiera bajado a desplojarse al río (o a lavarse en las aguas del río), las mordeduras del cepo de hierro». Mentre que pel carrer «pululan los pescadores veraneantes, los señoritos de la ciudad que se miran en el espejo antes de salir, a ver qué tal hacen con su deportivo atuendo...»
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de novembre.
Vista preciosa del Llavorsí de començament dels 60 del segle passat.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de novembre.
Explica l'autor l'anècdota que en arribar a Llavorsí perdé 60 duros de l'època jugant a les bitlles i que hagué de recuperar-los jugant a les cartes a l'hotel Lamoga.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de novembre.
«Al Hotel Lamoga, antes le llamaban la Fonda del Chato; la civilización parece que va moderando el lenguaje poco a poco».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de novembre.
Una altra vista de Llavorsí amb les torres d'energia hidroelèctrica dominant el terme, més que no pas els pins i avets.


20170807

[1748] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: Collegats amunt (iii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
La carretera vella dels Collegats al peu dels penya-segats de l'espectacular congost de la Noguera Pallaresa que obre pas del sobirà al jussà Pallars. «El Collegats es gollizo misterioso, profundo tajo por el que se vierten las aguas capaces de hender, al alimón con el tiempo, la misma costra del mundo».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La garganta de Collegats, de puro estrecha, no aloja sino al camino y río... Los muleros de Sort anunciaban su paso a silbidos restalladores  como trallazos, ya que dos recuas no cabían en la ruín vereda, no podían cruzarse. Hubo un tiempo... en que el Noguera Pallaresa se alimentó de mulas poéticamente despeñadas. El viajero, en recuerdo de las mulas muertas, como romeros, en el camino, besa una piedra del suelo y la deja caer sobre la corriente». Acaba l'autor aquesta etapa diària amb una descripció de l'Argenteria, «mansa cortina de agua, plateada, caprichosa y lánguida».

El capítol 5 és dedicat als vells hostals de camí desapareguts: «Hace años, por estas trochas aún bullían los hostales de los arrieros, que la civilización arruinó: el hostal de Morreres i el del Comte, el de la Bona Mossa i el Hostal Nou, el Hostalet i el de Golleri, el del Rei, el d'Aisí i el de la Fam. El viajero hubiera preferido encontrárselos vivos aún y en pie, abigarrados y bullidores, con las cuadras repletas, los mozos durmiendo en el zaguán, y los amos, en la cocina y bien comindos. Y tirándole viajes al porrón».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
Explica el caminaire la llegenda del Comte de Pallars que fou deixat cec per la Mare de Déu en incomplir sa promesa: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Sobre el poble de Gerri, escriu de manera encertada: «es un pueblo extraño, que cultiva la sal como otros crían la huerta. En Gerri hay una fuente de agua salada, de la que viven todos o casi todos, que se remansa en bancale abiertos, bien aireados y soltados: la sal se obtiene por evaporación, que es sistema folklórico e infalible, método que no tiene vuelta de hoja. Lo malo es si llueve».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La parroquia de San Félix es construcción parásita del monasterio». S'hi canta una missa «cuya música ardió en la revolución del 800 [carlinada]; desde entonces se canta de memoria y, claro es, cada vez peor».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Parada i fonda a l'Hostal de la Golondrina o «Casa de la Dulores» de Gerri. «El comedor de la fonda da al río, casi sobre el puente que cruzan los cazadores y las beatas».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Vista de la Pobla de Segur, a la cua del pantà de Sant Antoni. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Una magistral descripció del ball de la morisca gerrienc.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri es pueblo que baila la morisca, pantomima de la liberación de la princesa cristiana presa del rey moro, es danza de ritual solemne y que ejecuta una sola pareja, al principio cogidos de la mano y después sueltos y girando la mujer en torno al hombre, como queriendo huir» i continua explicant el protocol de la festa.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri de la Sal es pueblo de cinco caminos: dos a Poniente -a un lado y a otro del barranco Conde- y uno a cada uno de los tres puntos restantes». L'il·lustre caminaire segueix amunt, direcció nord, i arriba a «la ermita de la Mare de Déu d'Arboló, que queda a la derecha y en alto, es una réplica, reducida a escala, del monasterio de Gerri. En esta ermita se guardan los Martirsants, que son unas reliquias de los Santos Inocentes traídas de Tierra Santa». Diu que l'aplec a Arboló, el primer diumenge de maig, solia tindre conseqüències altament casadores.

Arribada a Baro al capvespre, a la fonda de Cal Menal que a més, «es estanco, lechería y central de teléfonos». Se'n queixa de la poca substància de la sopa servida al sopar, «una de las peores aguachirles de las que se guarda memoria histórica».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Les eres salades o basses de les salines de Gerri de la Sal, a tocar del riu.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
Pujant per la Noguera Pallaresa: Malmercat, Montardit, Vilamur, Tornafort. «El xolís es una longaniza que corta en forma de guitarra, y su espíritu, vamos, lo que lleva dentro, es carne de cerno de segunda: cabeza, cuella y costillas, sobre todo), picada y sazonada con sal y pimentón...» 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«El Noguera Pallaresa, en llegando a Sort, puede cruzarse por encima de dos puentecillos de olorosas tablas sangrantes, poéticas, animales: uno más tímido y ruín, antes de llegar al pueblo, y el otro, aguas arriba y de mejor fabricación, mismo frente a las casas: a éste le dicen de Santa Ana».


1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
La vista de Sort abans de l'arribada del turisme.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«La noble y campesina mesa del Pallars»: porró, xolís, rovelló, formatge, coca de recapte i truita de riu.

20170803

[1746] Torrebesses dels darrers cent anys

1913. Torrebesses (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La vella església romànica, llavors encara dedicada a la Transfiguració, dalt de tot del tossal que corona la vileta. Un nou campanaret metàl·lic hi havia estat afegit, i la creu de terme diria que ja hi apareix mutilada a començament de segle XX, cosa que fa pensar en algun episodi de carlinada. L'escala d'accés era tota frontal.

L'autor diu amb tota naturalitat, «lloc en la comarca de les Garrigues», perquè efectivament, la geografia física ho determina, malgrat que la geografia econòmica l'acabés per incloure al Segrià en el repartiment comarcal republicà. 
1913. Torrebesses (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«A tres quarts de Sarroca fins a on està esplanada la carretera que ve d'aquella capital», aïllada tal com ha estat al llarg del segle XX, fins que es va obrir l'Eix de l'Ebre a finals dels 80.

S'hi comptaven 78 masos, «escampats per a los serveis agrícols i sols temporalment habitats», bàsicament durant l'hivern a l'època de fer caure l'arbequina. Cap al 1920, tenia uns 850 habitants, gairebé el triple que cent anys després. Al primer cens conegut, del 1359, constaven 19 focs (unes cent persones) a la vila de «Torres Beces».

Fins a la desamortització, «lo senyoriu corresponia al Prior del Monestir d'Escala Dei, que hi posseïa un antic i gran casal que encara existeix en la part dominant del poble conegut per lo Castell, a on hi havia un oratori dedicat a la Concepció». Actualment, és la part més resplendent del terme, per causa de la il·luminació nocturna del restaurant que s'hi ha posat.

Destaca l'autor la fàbrica romànica de l'església, de la qual comenta el singular sistema d'aigües pluvials de la teulada, «de grans pedres formant vuit graons arrodonits que no vessa les aigües directament al defora, sinó pels escorredors a través del mur perllongat al seu voltant que puja arran de la cintura». Sobre l'església nova, començada feia més de trenta anys, però aturada «quan encara no s'havien acabat les columnes de la nau central».

La vileta antiga configura a la població «un caràcter molt típic, tant per la disposició dels seus carrers, com per lo traçat dels vells edifici, trobant-s'hi no poques cases i portals de pedra picada, cosa que no és d'estranyar perquè abunda molt per aquells indrets».

Tres premses d'oli i un molí fariner feien rutllar l'economia local. En la vessant educativa, escola de nois i noies, ja des del segle XIX. 
1913. Torrebesses (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut dinovesc de l'alcaldia, a l'època de sotmetiment del país al règim borbònic (espanyol).
Anys 1940-50. Torrebesses (el Segrià).
Els vals del forn de pa de la postguerra, de quan encara s'hi deixava la farina mòlta perquè te'n fessin el pa.
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
Vista general de la població, amb lo castell senyorial sempre presidint l'estampa (fototeca.cat).
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Una vista des de la vall. En aquelles dates, començaren a pul·lular les antenes de telefonia, signe dels nous temps (fototeca.cat).
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
L'antiga església romànica, ara de Sant Salvador (fototeca.cat).
«L’església parroquial de Sant Salvador, situada en un extrem de la Vileta (el terreny que l’envolta fou rebaixat i s’hagué de construir una escala per al seu accés), és romànica, de transició al gòtic. A la façana hi ha el portal format per tres arquivoltes, una d’elles amb decoració pròpia de l’escola de Lleida, que descansen sobre capitells amb estilitzacions vegetals i columnes cilíndriques. Al seu damunt hi ha un estret finestral i el campanar d’espadanya. Constitueix un bell exemple del romànic del segle XII, com l’absis semicircular. L’interior, amb volta ogival i capelles laterals (algunes ja renaixentistes), correspon al període de transició (segles XIII-XIV). 
«A la capella de Sant Joan hi ha un conegut retaule gòtic de la segona meitat del segle XIV, amb escenes de la vida de sant Joan Baptista. L’autoria d’aquest retaule, per bé que ha estat atribuïda a Jordi de Déu, és desconeguda. Ara bé, hom opina que cal situar-lo dins el marc d’influència de l’anomenada “Escola de Lleida”, derivada del taller de Jaume Cascalls, tot i que el retaule de Torrebesses s’allunya de les fórmules pròpies d’aquesta escola. Ha estat relacionat amb el retaule de Santa Coloma de Queralt i és un exemple únic de la comarca» (enciclopèdia.cat).
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
L'absis de l'església. Darrera de l’altar major hi ha la imatge del patró del poble, Sant Salvador, realitzada per l’ escultor lleidatà Víctor M. Pallarès (fototeca.cat). 
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
La casa castell d'Escala Dei a la vila (fototeca.cat).
«El castell palau de Torrebesses, envoltat de murs d’aparell ciclopi a la base, sembla anterior a la dominació sarraïna; manté una bona part de la construcció romànica i gòtica (voltes de mig punt, arcs ogivals, finestrals gòtico-renaixentistes), mentre que la façana, datada el 1730, és d’un barroc ja tardà. A la segona planta hi ha la capella barroca de la Concepció, l’antic oratori dels cartoixans. Modernament, aquest gran casal, construït amb pedra encoixinada i amb un important nombre de cambres, és utilitzat com a granja d’aviram». (enciclopedia.cat). Ara ja, restaurant.
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
L'església nova a mig fer, amb la plaça interior encara sense urbanitzar (fototeca.cat).
Anys 2000. Torrebesses (el Segrià).
L'església nova ja convertida en plaça.
Anys 1980. Torrebesses (el Segrià).
L'antic escut de la vil·la amb dos torrellons bessos, ara substituït per un escut amb dos torres bessones pròpiament.
2002. Torrebesses (el Segrià), a vista d'ocell, Diari Segre
Vista d'ocell de la vila, encara sense les piscines.
2002. Torrebesses (el Segrià), a vista d'ocell, Diari Segre
Les granges, com a tants altres pobles de Ponent, les altres protagonistes de les vistes.
2002. Torrebesses (el Segrià), a vista d'ocell, Diari Segre
Important la nota: la font de Sant Roc, «amb fama de miraculosa».
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Mateu Esquerda i Josep Preixens, «Gravats i cupuliformes a l’entorn de la Vall Major, 
dins del terme de Torrebesses (Segrià)».
La plaça urbanitzada dalt del tossal, davant la casa palau cartoixana. Al vell casalici que hi veiem al davant, hi trobem el Centre d'Interpretació de la Pedra Seca. Al centre, la gran roca de cap a final del Neolític, abans de l'arribada del treball dels metalls, lloc de culte suposadament, en què les cassoletes abuidades a la pedra representarien el cel i els astres.
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Mateu Esquerda i Josep Preixens, «Gravats i cupuliformes a l’entorn de la Vall Major, 
dins del terme de Torrebesses (Segrià)».
Detall de les cassoletes i els conductes, que s'omplien d'aigua, en una mena de pregària per a l'abundància de pluja, essencial per a les collites i la supervivència. 
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Mateu Esquerda i Josep Preixens, «Gravats i cupuliformes a l’entorn de la Vall Major, 
dins del terme de Torrebesses (Segrià)».
Detalls de la pedra en què els gravats tenen una retirada a les constel·lacions celestials.
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Mateu Esquerda i Josep Preixens, «Gravats i cupuliformes a l’entorn de la Vall Major, 
dins del terme de Torrebesses (Segrià)».
L'esquema dels orificis cupuliformes sobre la pedra.