Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noguera Ribagorçana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noguera Ribagorçana. Mostrar tots els missatges

20180815

[1875] Un projecte de ferrocarril per la Noguera Ribagorçana, 1845 (ii)

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

La ruta d'exploració que va fer aquest enginyer francès per la Ribagorçana volia comprovar les possibilitats de construir un ferrocarril que baixant de Tolosa comuniqués directament amb Catalunya i l'Aragó. Un projecte visionari, tant que fins i tot encara avui, més de cent cinquanta anys després, ningú no ha gosat a parlar-ne més.

El viatge a peu i amb cavall de l'enginyer Harlé, arribat a Arenys, havia salvat ja les dificultats dels camins engorjats de les Escales, però encara havia de descobrir les que l'esperaven. En el seu pensament planificava aquí la bifurcació del futur ferrocarril: l'una línia direcció Saragossa, via Barbastre, i l'altra avall direcció Lleida. Aquesta segona segueix bona part del traçat de l'actual carretera de Vielha. D'Arenys al Pont de Montanyana, al llarg de la Terreta, el camí no presenta obstacles: «la vallée est assez commode des deux côtés». Un cop al Pont, hi observa el pont, que òbviament li dona nom: «Le village Montagnana possède un pont de bois qui se traîne à fleur d'eau à côté des coulées et des piles ruinées de deux anciens ponts». O sigui, com a mínim, el pont de fusta era el tercer, després dels altres dos de pedra, destruïts per guerres i avingudes.

Just en sortint del Pont de Montanyana al camí li tocava de creuar el Montsec. Escriu l'autor: «En aval de Pont de Montaynana, la Noguera entre dans una suite de congosts qui se prolongue près d'Andaní, á la Casa de Lérida, prise d'eau d'un long canal d'irrigation», que no és altre que el Canal de Pinyana, amb tres estrets principals, que anomena de Montgai, de Fet i de Tragó. Aquell primer és als peus del castell de Girbeta, on hi ha l'ermita de la Marededéu del Congost i que continua per Mont-rebei. El segon, ja passat Mont-rebei, al peu de les Conclues on s'hi precipiten els espadats de la Serra de Savinós. El tercer, passada l'actual presa, arribant a Tragó. Els dos primers són actualment coberts per les aigües embassades del gran pantà de Canelles, i el darrer per la cua del de Santa Anna. A l'altre cap d'aquest pantà, poc més avall del peu de la presa, hi ha la derivació d'aigua cap al Canal de Pinyana.

El canal de Pinyana és el més antic dels regadius comunitaris en actiu existents avui en dia a Catalunya. Els seus orígens es remunten a la reconquesta, quan el comte Ramon Berenguer IV dóna a la vila d’Almenar la carta de població, document del 1147, conservat fins avui i que es coneix amb el nom de La pell d’Almenar. Dins dels drets atorgats, hi ha l’ús de l’aigua del Noguera Ribagorçana per regar les terres del terme. Aquesta sèquia d’Almenar inicial serà allargada al segle XII per Pere Cavasèquies i controlada a partir de l’any 1213 per la Paeria, que n’esdevindrà propietària. Al segle XV la captació d’aigües es trasllada a l’emplaçament actual, al paratge conegut com Pinyana, d’on el canal prendrà el nom, mitjançant un assut i un túnel excavat a la roca per protegir el principi del canal de les riuades.
Del pas pel congost de Mont-rebei, l'autor en recorda «que j'ai grimpé sur la paroi de la gauche par des retraites, des encorbellements des rochers, tantôt me hissant rapidement, puis, au-delà, forcé de redescendre, et je suis parvenu a une grotte spacieuse où se rencontrent, outre les stalactites et stalagmites ordinaires des cristaux de chaux carbonaté». És la cova Colomera, a la qual s'havia d'ascendir no com ara des del camí actual, sinó trescant pel penya-segat, atès que cap dels senders, ni l'actual de dalt ni el més antic de baix eren excavats. 


Tot plegat, la conclusió de l'enginyer no podia ésser altra: «il faut que la route, comme le chemin, cherche une autre direction».
Anys 1960. El Pont de Montanyana, la Ribagorça. 
Vista del pont, o més aviat palanca, poc més o menys com devia d'ésser un segle enrere. Actualment, el pont de fusta encara subsisteix, i s'aprecien les runes dels antics pilans de pedra dels ponts anteriors. A la sortida de la vila, però, el pont de la carretera permet als vehicles de creuar el riu, majorment per arribar-se al pàrquing de Mont-rebei nord.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Barrancs, «ravins». Aquesta és la definició feta per l'enginyer del terreny per on calia desviar la ruta per evitar els impenetrables congostos del Montsec a la Baixa Ribagorça: «Il est fortement tourmenté, coupé en chaque point, sourtout jusqu'à Viacamp par des profonds ravins».

El viatger es dirigeix cap a Tolba, passa per les ruïnes del fort de Fals, destruït per l'exèrcit gavatxo durant la guerra del Francès, i s'acosta a Benavarri. 

Anys 1950. Tolba, la Baixa Ribagorça.
L'entrada a la població, potser no gaire diferent a la d'algunes decennis enrere.


Anys 2000. Castell de Falç, les Segarres baixes, la Baixa Ribagoça.
Les runes del castell després de la destrucció durant la Guerra del Francés. El castell fou propietat al segle XI d'Arnau Mir de Tost, que el llegà a la seua filla Letgarda i al seu net Guerau.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El viatger segueix ruta evitant revoltar a Benavarri i baixant pel dret a Calladrons, «misérable hameau», cap al port de Saganta, «découvrons davant nous Purroy sur une grande hauteur et, derrière, revoyons la Serra del Congost de Montgai» o de Mont-rebei, i sempre dret, Llitera avall, fins a Castellonroi. Mentre que la futura N-230 baixarà de Saganta un pèl més a l'oest. Durant tot aquest trajecte cal superar les rieres i barrancs, com el de Queixigar, i sovint amb dificultats, fet que proporciona ofici a certes gents dels país: «où les voleurs, fort communs dans le pays, attendent les voyageurs». Els lladres, amagats, esperaven els forasters en aquests passos. «Ils nous ont laissé passé saints et saufs».

Al cap del terme de Castellonroi, l'engiyer visita la Casa de Lleida, és a dir, la presa antiga del Canal de Pinyana, que surt del darrer congost del Montsec «par un petit souterrain», un túnel de segles enrere per evitar la destrossa de la presa durant les grans avingudes del riu. A la banda esquerra, la presa del canalet d'Ivars. «Ces barrages sont composés de fascinages et d'enrochements. Tous les ouvrages du canal de Lérida [Canal de Pinyana] que nous avons examinés sont bien construits et entretenus par un syndicat». Explorant congost endins, «nous avons découvert, à notre grand étonnement, une pile bien bâtie en pierre de taille, dominée par des rochers élevés, reste d'un ancien pontdont nous n'avons pas deviner l'utilité».


1915. Congost de Pinyana, el Montsec.Una espectacular vista del darrer congost de la Ribagorçana, a l'extrem meridional de la Llitera abans d'arribar a la plana segrianenca, encara sense que les aigües del pantà de Santa Anna el cobrissin. A baix, la presa del canal de Pinyana, que té els seus orígens al segle XII, per la visió de Pere Raimon de Sassala, que passaria a la història amb el sobrenom de Pere Cavasèquies. Al fons de la imatge, la Noguera Ribagorçana, sempre prou cabalosa, segueix ara ja meandrejant cap a la plana i cap a la desembocadura de Corbins. 
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

A Alfarràs, el gran vell pont de pedra de tres ulls permet el pas a l'altra banda del riu. Per Torrefarrera, l'autor arribar a Lleida, «après huit heures de marche soutenue depuis Saganta».

La plana del Segrià se li apareix al viatger com un oasi després del desert: «un véritable jardin arrosée par des saignées ingé nieusement destribuées, plantés de vignes, de figuiers et nous apparaissant comme un oasis après le desert inculte que nous venons de traverser».

Lleida, «ville d'environ 15.000 habitants entourée de murailles et flanquée de deux chateaux-forts»: la Seu i Gardeny, «sans industrie, sans commerce, avec salle d'spectacle», i és clar, el gran «pont à sept arches inégales». A mitjan segle XIX, la nostra ciutat apareixia als forasters com una ciutat closa, i no només per les muralles.
1900 ca. El Pont Vell de Lleida.
L'enginyer Harlé, a meitat del segle XIX, encara el veié amb tots els set arcs complets, abans que les riuades dels anys 1860 destruïssin l'antic pont, que hagué de ser reparat amb una espectacular passera de fusta.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

L'enginyer francès, amb escorta de la Guardia Civil (espanyola) gentilesa del governador lleidatà fins a Monçó, s'hi troba amb l'enginyer Joan Girona, amb qui tenen interessants converses tècniques sobre l'estat de les vies de comunicació de Lleida cap a Barcelona, Tarragona i Saragossa. «Girone vient d'y construire à Fraga, sur la Cinca, un pont suspendu avec péage».
1849. Fraga.
El pont penjant de peatge inaugurat aquell any i que les riuades del Cinca, com tots els altres ponts precedents, van acabar tombant.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Les conclusions de l'enginyer Harlé sobre la ruta de ferrocarril fins a Lleida són diàfanes. Atès que la ciutat ja estarà comunicada més fàcilment amb Barcelona i Tarragona, el cost d'una línia ferroviària des de Tolosa per la Ribagoçana no pagava la pena: «La route de Toulouse a Lérida ne répond pas à un besoin present et la dépense est hors de mésure avec l'utilité à en espérer. C'est vers Saragosse que la route doit être dirigée au plus curt vers Balbastro». Els costos econòmics derivats dels obstacles naturals, doncs, van dictar sentència.

El viatger deixa Lleida direcció Almacelles i per la plana de Tamarit enfila cap a Montsó, «sur la rive gauche de la Cinca dans une embrasure de la berge qui livre passage à un ravin, est une ville importante protégée par un fort élevé sur le redresement du côteau qui la domine et d'un territoire fertile en vignes, oliviers et mûriers». Vi, oli i moreres.
Anys 1930. Montsó, Cincà Mitjà, l'Aragó.
Vista del castell de Montsó des de l'entrada per l'anomenat pont nou.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El Cinca a Montsó tenia un gran pont, derruït després de la Guerra del Francès. El viatger es dirigeix cap a Barbastre.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

De Barbastre, se'n destaca la fertilitat de l'horta, la catedral i «un grand commerce surtout de marchandises de contrebande». Com a enginyer, prefereix aquesta població a la de Graus com a lloc sobre el qual pivotar una hipotètica ruta ferroviària que arribaria des d'Arenys, i encarar-la cap a Saragossa.

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Es reprèn la ruta des d'Arenys, ara deixant la Ribagorçana i en direcció Barbastre, fins al poble de Queixigar, «situé à l'origine même de la gorge qui nous conduit a la rivière de la Havana», curiós nom donat al riu Isàvena. 
Anys 1950. El pont de Graus, la Ribagorça.
El vell pont de cinc arcs sobre l'Isàvena a Graus. La força de les avingudes d'aigua ja l'havia deixat marcat, tot i ésser de pedra i ben fornit.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

La ruta arriba a les envistes de l'Isàvena mitjà: Roda, Lasquarri, Capella i, finalment, Graus a la desembocadura a l'Éssera. De Queixigar fins a Graus, cinc hores de marxa. Hi entren «sur un beau pont à cinq arches; elle en possède en aval un autre à deux arches dont une hardie en plein cintre». D'allà, Éssera avall fins a Castro. Allà un altre congost «très étroit évasé sur la rive droite et débouchant sur la Cinca», el congost d'Òlvena.
Anys 1950-60. El pont d'avall de Graus.
El pont de tres ulls en sortint del poble, aigua avall, amb l'aigua de la cua del pantà de Barasona, construït al 1932.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El riu Cinca, des que rep l'Éssera en avall, «divague beaucoup, ronge ses bords, et a la fonte des neiges roule un volume d'eau énorme». De Graus a Barbastre, s'empraven cinc horetes de camí. 
Anys 1920. El congost d'Òlvena, el Somontano, l'Aragó.
Vista del congost amb la casa de presa d'aigua del Canal d'Aragó i Catalunya, abans que el riu desemboqui a l'Éssera. A l'esquerra, el camí de bast que resseguia el riu i travessava el congost.

20180812

[1874] Un projecte de ferrocarril per la Noguera Ribagorçana, 1845 (i)

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Primera descripció de la vall de la Noguera Ribagorçana feta per l'enginyer Harlé al 1885. La intenció era de determinar el pas més adient d'un futur carril de ferro que unís Banheres amb Lleida, i d'aquesta manera el sud francès quedés comunicat amb la resta de Catalunya i l'Aragó. En el moment que el jove enginyer portà a terme aquest particular tour, el primer i més gran pirineista, Henry Russell, només tenia dotze anys, i Charles Packe, destacat pirineista anglès, encara estaria vint anys a fer la travessa fins a l'Hospital refugi de Vielha. Aquestes dades ens situen la importància de la descripció de la vall de la Noguera Ribagorçana que Harlé aportà gairebé a mitjan segle XIX. Imaginem en quines condicions es devia fer aquesta singladura, sempre a la intempèrie, en el millor dels casos amb cavall, sovint per camins de bast o ferradura, i fent nit als hostals o fondes que s'hi poguessin trobar.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

La idea del ferrocarril transpirinenc des de Tolosa per la Vall d'Aran i baixant després de creuar el Pirineu per la vall ribagorçana s'havia de contrastar sobre el terreny. Aquesta fou, doncs, la finalitat d'aquest viatge de l'enginyer Harlé. Més de cent cinquanta anys després, el ferrocarril i els Pirineus continuen barallats. L'eix de comunicació principal és la carretera que puja Noguera Ribagorçana amunt, en bona part resseguint el trajecte que Harlé esbossà per al ferrocarril. El túnel obert en la postguerra (1974) per sota del port de Viella hi contribuí decisivament. Actualment, els camions de gran tonatge han descobert com de dreta puja aquesta ruta fins al cor de França i amunt cap a París, i una bona rastellera de tràilers converteix la ruta a la Vall d'Aran per la Ribagorçana en un autèntic fàstic de conducció.

El ferrocarril per la Pallaresa tingué una mica més sort. Pensat durant els darrers dos decennis dinovescos, fins al 1924 no arribava a Balaguer, al 1950 a Cellers i a finals del següent any a la Pobla de Segur, on els Collegats detingueren la línia. Sense intencions de continuïtat, l'Estat (espanyol) estigué a punt de tancar-la cap al 1985 per dèficit econòmic i d'usuaris. La transferència de la propietat al govern de la Generalitat tardaria 20 anys (2004)! A hores d'ara, el país no té prou força ni social ni política ni econòmica per fer passos cap a més amunt. Esperem que la nostra propera República n'entengui la necessitat històrica i social.

Tornant al ferrocarril ribagorçà, el tram de Tolosa fins a la Vall d'Aran no presentava gaires complicacions: «Au-delà du Pont de Roi, dans la vallée d'Aran jusqu'à la source du Rionégro, le chemin, quoique plus coûteux, serait encore facile. Le versant septentrional est commode. Vous allez voir au Sud le revers de la médaille». Efectivament, travessar el Pirineu no era, no és, tasca fàcil. L'enginyer francès pensà de fer-ho per túnel sota el coll de Toro, que «debucherà en face de l'hospice de Vielle dans la vallée de la Noguera Ribagorçana, qui faisant un coude à droit court vers le sud». Per sota del Pòrt Vielh deth Hòro cap a la pleta de Molières i l'antic hospital de Sant Nicolau, justament a l'actual vella i nova boca sud del túnel de la carretera, excavada sota el camí del vell port de Vielha.
1913. El Pont de Rei, «Geografia General de Catalunya».
Clixé de Ceferí Rocafort.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

L'arribada del ferrocarril a la Noguera Ribagorçana no prometia, però, gaires alegries, perquè «jusque près de Lérida, la vallée est étroite, et si de loin en loin quelque petite plaine a trouvé place, la rivière l'a rongée, devorée ou menace de l'engloutir. La Noguera, en effet, alimentée per les glaciers de la Maladetta, accrue par des torrents rapides, grossit vite pendant les pluies qui donnent de l'eau et non de la niege sur les pics élevés et divague brusquement, laissant à sec son ancient lit qui parfoit conserve sa forme, avec sa pente et ses berges au milieu des graviers». La via no pot passar prop de riu, sinó ben arrecerada a la muntanya, «mes la dépense augmente».
Anys 1930. Hospital de Sant Nicolau, Vielha, la Val d'Aran.
Abans de la construcció del túnel, les instal·lacions eren molt freqüentades, sobretot per al pas del bestiar. S'hi veuen bé els tancats dels ramats.
Anys 1950. Hospital de Sant Nicolau, Vielha, la Val d'Aran.
La construcció del túnel canvià per sempre la vida a la vall de Barrabés.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Es destaca la força dels torrents dels barrancs que desemboquen a la Noguera fins a Senet i que caldria salvar amb «la construction de quelques ponts sur les canaux d'écoulement et de grandes arches sur les gorges des ruisseaux». De Senet per avall, «la rive droite m'a parue, à vol d'oiseau, préférable».
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Destaca l'autor els boscos d'avets, sapins, a la zona de la capçalera de la Ribagorçana, la fusta dels quals podria ésser aprofitada per a la construcció del ferrocarril. «Au-delà de l'hôpital de Senet, les bois végéte seul sur le flanc des montagnes, dont le poid est parfois cultivé et verdoyant». Dies a vindre, el gran Russel escriurà que els avets que allà s'hi veuen són únics als Pirineus, havent-ne ell mateix mesurat un de fins a sis metres de contorn, «et il y en a des multitudes de ce calibre. Rien, dans les Pyrénées, ne ressemble plus aux Alpes».

L'itinerari de ferro continuaria per l'antic Hospitalet de Senet, al començament de l'actual pantà, i riu avall per la riba esquerra. S'hi fa esment de l'estret al peu del barranc del Salto, lloc on «la Noguera se précipite en cataracte d'environ 40 m de chute».



Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
Les runes de l'antic Hospitalet de Senet.
Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
Vista a la vall de Barrabés ribagorçana.
Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
L'impressionant 'Salto' de la Noguera Ribagorçana a Senet.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Vilaller. Tots dos costats del riu són «aplanis, plantés, cultivés et réunis par un pont à trois arches. Toutes les vallées que nous avons parcourues ont été abondantment dotées de ponts en pierre richement bâtis, mais l'oeuvre des siècles passés n'a été entretenue ni rèparée et plusieurs sont détruits laissant leurs noms pour souvenir et comme reproche: ainsi à Pont de Suert, à Pont de Montagnana; il en subsiste encore beaucoup de fort remarquables». 
Anys 1950. Vialler, la Ribagorça.
L'antic pont medieval de tres ulls de Vilaller, que com que unia dos ribes planes, havia de disposar de baixadors a l'un costat i l'altre, cosa que li donava el seu aspecte característic. 
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

A Vilaller hi havia mercat dos dies a la setmana, cosa que la convertia en centre comarcal. Allà hi començaven a navegar els rais: «Ce là que commence le flottage des bois par radeaux, mais jusque là, près de Lérida, les contours,les resserrements, les courants rapides le rendent très dangereux».

La Noguera de Tor desguassa a la Ribagorçana al peu de Castilló. Com que el corrent era massa fort per passar per gual, calia arribar-se fins al poble per creuar el riu «sur le pont de Castillon: au confluent il existe une passarelle pour les piétons».
Anys 1960-70. Castilló de Tor, la Ribagorça.
El vell pontet de pedra medieval per creuar la Noguera de Tor.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El Pont de Suert va patir una forta avinguda de la Noguera al 1835: «il a été heureusement protégée par un rocher énorme qui supporte les premièries maisons». Des de Senet, l'enginyer havia caminat per la banda esquerra del riu. Arribat al Pont, travessa el riu «sur un mauvais pont en bois, humble successeur du pont qui a baptisé le village». A més, «et comme par derision», i per burla, «il est frappé d'un droit de péage au profit des Ponts-et-Chaussées».

Avall del Pont, el viatger es topa amb l'estrangulament o estret d'Escales, «de grandes proportions... d'une puissance grandiose, obstacle sérieux au passage du moindre sentier». Aquestes 'escales' «ils sont évidemment les vestiges de barrages qui soutenaient jadis les diférents étages des lacs succesifs. Les étranglements du second genre portent dans le pays les noms de Congosts». Diferents llacs successius entre verticals murs i estreta amplària del riu, com a grades, configuraven la Noguera en aquest punt, i això comportà a ulls dels veïns la semblança amb unes escales. L'admiració per aquest fenomen natural porta a l'autor a escriure allò que tots diem en aquests casos: sembla que no pugui ser que l'aigua hagi excavat la roca d'aquesta manera.

Anys 1940-50. El Pont de Suert, la Ribagorça.
L'antiga palanca o passarel·la de fusta que unia les ribes oriental i occidental ribagorçanes, al costat de la vella església ara esdevinguda museu.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Abans que les aigües del pantà cobrissin les escales o petits llacs consecutius que donaven nom al lloc, els estrets o congostos se succeïen des de la Palanca Carbonera fins a Sopeira. El Congost d'Agustinet constituïa una autèntica gola del riu. «Le congost d'Agustinet finit d'aplomb en amont. Le retrécisement est utilisé pour barrer la rivière dont les eaux vont, par un souterrain de quelques mètrees sur la rive droite, alimenter le canal d'amener d'un moulin voisin». Molí ara soterrat sota les aigües.


Anys 1940-50. Monestir de Lavaix, la Ribagorça.
Escriu el viatger: «et après avoir jeter un coup d'oeil dans une anse à gauche sur les ruines d'un couvent dont subsiste un joli aqueduc...» Entrat el segle passat, ja no hi havia rastre d'aquest aqüeducte amb què els monjos es proveïen d'aigua, tot i que algun pilar encara s'hi observa. 
1912. Palanca a les Escales de Sopeira, la Ribagorça.
Foto: Juli Soler i Santaló  (AFCEC-MdC).
Ara sota l'aigua del pantà, potser la Palanca Carbonera.
1913. Pas d'Escales, la Ribagorça.
Clixé de Juli Soler i Santaló, «Geografia General de Catalunya».

A l'esquerra, s'hi observa el caminet d'un metre d'ample que baixava per la riba esquerra fins a Soperia.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

L'Escala o estret de Sopeira «sorte de congost très resserré, sinueux». Com era el pas abans de l'actual carretera? Per la riba esquerra, «un sentier d'1 m. de largeur s'accole au parement de guache et serpente dans cet affreux défilé sur un millier de mètres de longeur». Però és clar, el pas era a baix, a tocar del riu, i en cas de pluja era inundat per la Noguera: «il été en plusieurs endroits submergé sur 1 m. de profondeur et battu par les vagues du torrent». Encara, a l'entrada del congost, «une pile d'ancien pont reste debout». Només un pilar dempeus d'un antic pont. En canvi, al poble, «nous trouvons à la sortie un pont à deux arches qui nos conduit à droite à Sopeira tout proche». 
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Sopeira: «Autour du village s'ouvre sur la rive droite une petite vallée que ferme de suite une escale de 500 m. environ de longeur rattaché a l'escale de Sopeira par les rochers abrupts de la rive gauche. Un chemi de 2 m. de largeur gravit avec des pentes très fortes les rochers de la rive droite». La bassa o escala en arribant a Sopeira, de gairebé mig quilòmetre d'ample i que arribar fins a l'escala de davant del poble. 

A la sortida del congost, tot s'assuauja, i els roquissars deixen pas a una plana de conreu i de verd. D'allà es baixa fins a Arenys tan per l'un costat com per l'altre: «Nous avons gagné la rive gauche sur un pont à grande arche». Abans d'arribar a Areny, una darrera dificultat: superar el barranc d'Espluga (potser el del Solà): «Nous passons un pont en pierre... et nous arrivons à Arenys l'un des principaux villages de vallée».
1924. El Pont de la Corba, Sopeira, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro», 12 de juny.

El Pont de la Corba, d'un sol arc, connectava les dos planes al voltant de la Noguera, un cop superades les Escales de Sopeira. A partir d'allà, la Terreta no oferiria gaires dificultats fins a les envistes del Montsec.