Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1707. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1707. Mostrar tots els missatges

20190309

[1954] Lo Castell de Lleida, 1707

1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
Una vista alçada de la Seu Vella i la Suda lleidatanes, aixecada en el mateix moment del setge i atac de la borbonada francoespanyola contra la ciutat i les llibertats nacionals. Al dia 13 s'havia produït l'acarnissament contra la població civil refugiada al Roser. Al cap d'un mes, la Seu i la Suda s'acabarien rendint davant la força militar dels enemics.

El gravat mostra, amb una certa torpesa de perspectiva de l'autor, un alçat de la Seu i de la Suda, amb una línia perimetral de muralla juntament amb la que baixava turó avall, fins a les mateixes cases del burg de la Magdalena. Com bé diu el títol, aquest fou el costat de l'atac definitiu, lluny de l'abast de les bateries de Gardeny, l'altre turó defensiu de la ciutat.
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
El gravat complet, que s'allarga fins als peus del turó, allà on la ciutat s'acabava, per la part nord-est, i a on foren instal·lades les bateries enemigues, a propet de l'antic convent de Sant Francesc o dels caputxins, mig enrunat des del darrer setge siscentista durant la Guerra dels Segadors. Entre la porta de la Magdalena i la muralla de Sant Martí, tota la costa del turó era plena de línies de defensa i d'atac, de trinxeres i parapets. 
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
La muralla que baixava des de la Suda fins a l'església gòtica de la Magdalena, que tancava la ciutat per son costat oriental, que no suportaria el següent setge gavatxo del 1810 de la Guerra del Francès. L'alçat i perspectiva de l'edifici no són gaire afortunats, si hem de jutjar per la semblança de la resta de construccions amb la realitat. 

1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
Detall de la Seu lleidatana, de la qual després de l'ocupació en direm Vella, amb dos campanars, damunt dels quals sembla que alguns guaites hi són apostats. El campanar vuitavat és el de la vella catedral lleidatana, mentre que l'altre, que potser no era tan gran i imponent com el gravat mostra, era el de l'església del palau bisbal. Església i palau eren davant per davant de la catedral.

Les portes d'entrada laterals en res no s'assemblen a la dels Apòstols ni s'hi afigura el claustre; el creuer és enormement llarg, mentre que el cimbori apareix desplaçat com si d'un gran absis es tractés. El dibuixant, probablement del famós cos d'enginyers dels exèrcits gavatxos, no havia vist mai el turó lleidatà fortificat, i des de lluny, des d'algun promontori a Pardinyes o Balàfia, s'atreví amb una perspectiva alçada, esgarriada artísticament però probablement molt útil des del punt de vista militar per la similitud de disposició retratada. A banda dels baluards del turó, la catedral ja disposava de les garites d'observació militar adossades a la teulada, i ben destacades pel soldat artista. 


1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
Detall del castell reial de la Suda lleidatana. Les línies rectangulars ens recorden la construcció, però no podem assegurar que els detalls siguin fidedignes. Les disposicions dels parapets defensiu sota la muralla, fets de terra, devien ésser prou reals. 
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
La torre defensiva del baluard apareix tota arrodonida, mentre que les que reforçaven la muralla que descendia fins a la ciutat eren quadrades. Diversos reforços murallats són visibles. La força de les armes d'artilleria obligaven a multiplicar aquestes proteccions. 
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
L'església gòtica de la Magdalena, adossada a la muralla medieval. Amb prou seguretat, la disposició de l'edifici era correcta, mentre que la fesomia artística de la bella església medieval se'ns mostra maltractada per l'ull militar de l'autor.   

1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
S'afirma a la llegenda a peu de mapa que el nom de l'autor era Mircourt. L'antic monestir franciscà lleidatà extramurs, entre els baluards del Carme i la muralla de la Magdalena, no era gaire lluny de les bateries enemigues.


20160302

[1334] Monestirs lleidatans medievals

1873. Monstir de Sant Ruf, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
És el més antic dels monestirs lleidatans des de la conquesta de Lleida al 1149, fundat pel mateix comte Ramon Berenguer IV al 1157 en donació als monjos de Sant Agustí del Monestir de Sant Ruf de Provença d'un terreny «sito a media hora al norte de la ciudad».
1873. Monestir de Sant Ruf, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
El monestir fou una de les obediències medievals del d'Avinyó. Al segle XVI, l'ocupaven els frares cartoixans. En una butlla del Papa Climent VIII d'agost de 1592, aquests religiosos foren traslladats al monestir d'Scala-Dei, i el de Sant Ruf passà a mans del bisbe de la ciutat, «a trueque de ciertos censos que le pagaban los referidos monges por el señorío del lugar de Castelldàsens»

Acaba l'autor citant-ne les restes: «En la actualidad se descubren aun buena parte de sus ruinas, en el punto llamado Secanet, formando un bello constraste con la verda campiña que tiene al rededor». La decadència del monestir començà al 1418 quan se'n morí el darrer canonge, i va restar abandonat a mans del bisbat. Els setges del segle XVII i XVIII a la ciutat l'acabarien d'enrunar, ja que el lloc quedava al bell mig del camp d'operacions. Potser ja fóra hora, ara que s'ha quedat envoltat de cases i carrers, que la Paeria l'agencés i li restituís els honors com a primer establiment religiós de la Lleida medieval cristiana. 
1873. Convent dels Templers, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
El repartiment de la ciutat entre els protagonistes de la conquesta fou d'un terç per al comte d'Urgell i dos per al de Barcelona. D'aquesta part, Ramon Berenguer IV en cedí una cinquena part als cavallers Templers, principalment al turó de Gardeny, atès que probablement ja hi hagués hagut una primitiva fortificació sarraïna, que hauria conquerit i ocupat, i des de la qual atengué l'atac a la fortalesa principal de Larida. 

Al 1196 ja hi tenien els Templers establert son convent, dalt de Gardeny, «cuya fábrica es a no dudar la existente, en la cual se ve todavía la casa fuerte y el templo, que estaba dedicado a Santa Maria». Explica l'autor en nota a peu de pàgina que a l'Esglésa de la Puríssima Sang de Lleida hi hagué l'antiga imatge de la Marededéu de la Cabeça, «que se dice es la que se veneraba en el convento de Gardeny».
1873. Convent dels Templers, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
A més de Gardeny, també posseïren els templers les terres adjacents al turó, conegudes amb el nom de Corda de Gardeny, a la falda del turó cap a la valleta de la Mariola, on hi havia la coneguda Pala dels Templers, una pala de rec «donde tomaban el agua para el riego de sus vastas heredades».

Atès que l'Orde Templer fou extingit al 1312 a tot Europa, cinc anys després l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, que ja tenia la comanda de la Casa Antiga dins la ciutat, prengué possessió dels dominis de Gardeny. Els hospitalers s'hi estigueren fins a la desamortització, quan Gardeny caigué sota ocupació militar (espanyola), que el convertí en caserna fins al darrer quart del segle XX, que passà a propietat municipal.
1873. Convent de la Santíssima Trinitat, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
L'Orde dels Trinitaris descalços, amb son fundador, Joan de Mata, al capdavant, fundaren el seu primer monestir a la península a la Torre d'Avinganya. Aquell mateix any 1201, quan encara no havia començat la construcció de la Seu Vella, s'establiren també als afores de la ciutat, a l'Hospital de pelegrins que el cavaller Pere Moliner havia donat a la Paeria i aquesta al sant fundador: «Hallábase situado al otro lado del Segre, junto al puente de la azequia de Torres, donde persistió hasta ser trasladado dentro de la ciudad, y el cual se está derruyendo actualmente para abrir en su lugar una espaciosa calle», la Baixada de la Trinitat, un cop s'havien derruït les muralles de la ciutat.
1873. Convent de la Santíssima Trinitat, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
L'establiment trinitari de Lleida havia redimit de captivitat a final del segle XVIII, o sia, després de 600 anys de perseverant tasca, poc més de 300.000 captius. Això fa de mitjana uns 500 l'any, que per ésser pagats només amb els donatius dels lleidatans (i les rendes de l'establiment), no està gens malament. Sense oblidar que «las prerogativas que disfrutó esta casa de Lérida fueron muchas», entre les quals el privilegi que Jaume I els concedí privilegi de pescar a les aigües del riu Segre.

En els anys de Pleyan, s'enderrocava el darrer edifici que tingueren dins la ciutat. Les imatges de la Marededéu del Remei, l'antiga i la nova, intercessores de la redempció de captius, restarien de testimoni dels segles de presència de l'Orde a Lleida: la nova passà a la veïna església de Sant Joan, i «la antigua está en poder de Jaime Taró». Probablement desaparegudes en la crema d'esglésies del 1936.
1873. Convent de Sant Domènec, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
El Convent dels Predicadors a Lleida fou el tercer de la Corona d'Aragó i, potser, creat (en mala hora) pel propi Sant Domènec, que en passar per Lleida al 1219 «pidió a D. Jaime el Conquistador que se hallaba en ella celebrando Cortes, la fundació de esta casa, que se la concedió el piadoso monarca señalando el sitio para su fábrica detrás de la Catedral [de la Seu Vella] y al NO de la misma»
1873. Convent de Sant Domènec, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Els frares predicadors instauraren tanta por en els dirigents de l'època que tots s'afanyaren a afavorir l'establiment. El primer edifici s'aixecà fora murs, molt a prop dels pous de neu del baluard de Louvigny, al Camp de Mart. Però quan Pere el Cerimoniós volgué reforçar la muralla de la ciutat per darrere de la Seu Vella, els féu traslladar a una casa prop de riu, però que «derribada en 1640 en las guerras contra Felipe IV se retiraron los religiosos a una casa de la calle Caballeros, que convertida luego en convento, ensanchóse con nuevas obras, contando en 1699 con  25 religiosos, y teniendo ya aulas de Filosofía y Teología que estaban agregadas a la Universidad».

El convent es trobava, doncs, a l'edifici del Roser. Durant la Guerra de Successió, octubre de 1707, «fue casi del todo destruída esta casa por las tropas sitiadoras, habiendo padecido mucho sus moradores y las personas que en ella se refugiaron, y a no haber intercedido el maestro Puigcantó, que había levantado este edificio, con el Conde de Louvigny, Gobernador de la Plaza, se hubiesen arrasado también sus paredes principales». Pleyan no gosà esmentar directament la massacre que les tropes borbòniques francoespanyoles cometeren entre els civils de la ciutats refugiats en terra sagrada. 

Al 1735, es posà la primera pedra per refer-ne de nou l'església, consagrada al 1752 «con la debida solemnidad, durando la fiesta desde las cinco de la mañana hasta las doce». Fa un repàs dels sants barons que donà la casa, i acaba: «Nada queda ya de los antiguos conventos: el nuevo inhabilitóse con la exclaustración del año 35, y al crearse el instituto en el año 1842 se instaló en el convento, si bien la Iglesia, que era la mejor de la ciudad, después de la Catedral, se dejó para el culto hasta el año 54, que se cerró definitivamente».
1873. Convent de Santjoanistes, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Segons l'historiador lleidatà, no resten gaires notícies sobre un possible convent de l'Orde de Sant Joan. Probablement heretaren les possessions templeres extramurs, al nord de la ciutat, prop del convent del Carme, «en el sitio que hoy ocupa la estación de ferrocarril». També regentaren el molí fariner que hi hagué al peu de Gardeny.

20160212

[1314] L'artilleria francoespanyola contra Lleida, 1707

1709. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.
 (BDH).
El plànol de la ciutat fins a Gardeny amb l'emplaçament de les bateries d'artilleria que castigaren la ciutat l'estiu i tardor d'aquell nefand any. Diu la llegenda, que el mapa fou fet pel Duc d'Orléans, Felip, que poc després de finida la guerra fou regent del nostre regne veí del nord durant la minoria d'edat de Lluís XV.

Els plànols i mapes de Nicolas de Fer (1646-1720), cartògraf molt prolífic i de gran influència a la cort francesa en aquell tombant de segle, tenien un estil molt propi, que encara avui exerceix forta fascinació per la simplicitat del traç, per la forta coloració, per l'elegància del resultat. Des del 1690, rebé el suport del Delfí de la corona francesa, i amb l'arribada per via militar dels Borbons al tron del nostre regne veí de l'oest, esdevingué també geògraf oficial de Felip V. D'aquesta manera, els mapes que edità es convertiren en una mena de 'mapes oficials' de les dos corts borbòniques europees del moment.
1709. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709
(BDH).
El volum recollit per Nicolas de Fer, «géographe de sa Majesté Catholique et de Monseigneur le Dauphin» sobre Les noves observacions dels membres de l'Académie Royale des Sciences francesa.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La ciutat emmurallada, a la marge dreta del Segre, al peu de la Seu Vella, i amb la fortificació de Gardeny riu avall, a l'altre costat de la riera de la Mariola, que desguassava al riu. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La riera de la Femosa desguassant al Segre per la marge esquerra, amb els camins que partien des dels convents dels Agustins i dels Trinitaris als afores del cappont. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El setge de la ciutat s'efectuà per la nord-est, lluny de l'abast defensiu de Gardeny. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La catedral vella i el castell de la Suda foren sotmesos a un fort bombardeig des de diversos angles i punts d'artilleria, protegits per les trinxeres d'atac excavades pels assetjants des de l'altra banda del Noguerola i de la muralla nord, que anava de Sant Martí a Sant Andreu, en l'actual Camp de Mart, llavors despoblat.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Detall del fort de Gardeny, sense cap feina ni paper en el setge artiller. S'aprecia com entre els dos turons principals de la ciutat, la petita vall de la riera de la Mariola baixava dreta cap al Segre, davant per davant de la muralla de Sant Antoni. D'aquest portal sortia el camí de Fraga que travessava aquesta riera per un pontet i continuava cap al camí de Butsènit.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Més enllà del baluard de Cappont, hi havia el convent dels Agustins i el dels Trinitaris. Probablement també alguna posada per als viatgers que, arribats tard o de nit a la ciutat, se'n trobaven les portes tancades. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El secular perfil emmurallat de la capital lleidatana des de l'Edat Mitjana: la muralla del riu, en bona part formada per les mateixes cases del carrer Major, la de Sant Antoni, la que pujava per Boters, amb el camí de Montsó, i la que partia la ciutat del burg de la Magdalena, desenvolupat ja durant la baixa Edat Mitjana, amb la primitiva porta ferrissa de la ciutat a l'actual plaça de la Sal.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El creixement i afermament del barri de la Magdalena obligà a la construcció d'una segona muralla que tancava fins al turó de la Seu, i una tercera que revoltava el turó fins al Camp de Mart per tancar amb la que arribava de Sant Martí. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El riu Noguerola féu les funcions de fossat i s'observa com fou derivat en dos per cobrir el baluard del Carme, que tancava la ciutat a tocar del Segre. A la dreta, l'antic convent del Carme extramurs. Més amunt, l'antiga església de Sant Ruf, enrunada des dels anteriors setges de la Guerra dels Segadors. L'emplaçament de les trinxeres en ziga-zaga és prou evident. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Detall del turó de la Seu amb totes les línies de tir dels canons francesos que hi queien.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La fortalesa de la Suda i la catedral, amb el claustre ben visible. A la dreta, l'església de Sant Andreu, «laquelle on a fait sauter». Ara bé, l'església de Sant Andreu era a l'altra banda de la Seu, just a la fi del burg universitari a la frontera amb el call jueu de la Cuirassa. Potser més aviat es tracta de la de Sant Martí, que feia funcions de caserna militar des de la Guerra dels Segadors, però que tampoc no era ben bé emplaçada en aquests rodals, sinó a la part oposada. De fet, aquesta part de la muralla passava molt més propera al turó i no era tan ampla com en el mapa és mostrada. Els errors de transcripció entre els apunts presos del natural pels enginyers militars i el treball final fet al taller de l'impressor eren normals i fins i tot freqüents en la cartografia del moment.

Al fals fossat de la falda nord del turó, s'aprecia un quadrat que potser representa els pous de gel de la ciutat.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Els morters tenien un angle de tir molt més elevat i podien emplaçar-se molt més lluny de la muralla, sense tant perill d'esdevindre blanc de l'artilleria defensiva.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Detall de les trinxeres a la banda nord de la muralla, a l'actual zona alta de la ciutat.
1709. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El planisferi mundial a la portada de l'edició, amb el continent americà encara poc afinat (p.ex. amb Califòrnia representada com una illa) i sense l'Antàrtida.

20150420

[1019] La Lleida de Bodenehr, 1707

1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
Una altra edició del preciós gravat. La Seu Vella. Veg.
[1001] «Siti de Lleida pel Duc d'Orléans», 1707, preliminars
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
Lleida emmurallada.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
L'atac al turó de la Seu Vella i al Castell de la Suda.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
El barri de la Madgalena.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
Els generals borbònics dirigint l'atac.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
La infanteria i l'artilleria.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
L'atac a Gardeny i Sant Martí.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
Les trinxeres enemigues hispanofranceses.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
El Segre, a l'esquerra, aquest cop aliè als combats, vistos des dels turons del Secà de Sant Pere. 
Cliqueu també: