Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Renaixement. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Renaixement. Mostrar tots els missatges

20190730

[2007] «Bellpuig protesta!» (en defensa del Mausoleu, 1925)

1925. El Mausoleu de Bellpuig.
Revista «Lleida», núm. 7, 1 de gener (UdL-Càtedra Màrius Torres). 
S'hi copia l'article publicat al diari lleidatà «El País» i escrit per un bellputxenc que signa amb les inicials JCM, davant «l'alarma causada a tots els aimants de les coses d'Art i de les glòries de la nostra terra per la trista nova de la venda i consegüent desaparició del magnífic panteó de Bellpuig». Tot el poble s'afegeix a la protesta «en sa immensa majoria, si exceptuem algunes poques ànimes mesquines que alimenten l'esperança maniàtica d'arrapar un grapat d'unces si es ven el panteó». I s'hi demana, és clar, a l'ajuntament que vetlli per aquest monument davant del clam de la població.
1925. El Mausoleu de Bellpuig.
Revista «Lleida», núm. 7, 1 de gener (UdL-Càtedra Màrius Torres). 
S'hi fa esment que, segons acta de 1842 en què es feu el trasllat des del convent a l'església, el cos del senyor de Bellpuig és incorrupte. Fou l'ajuntament qui, davant la ruïna del convent, es feu càrrec del trasllat: «Bellpuig fou qui s'encarregà de totes les costes que foren gran per lo difícil i delicat del bloc de marbre brunyit, quines peces tingueren que traslladar-se en 59 carretades». Aquest fet dona argument a l'articulista per tal de defensar la propietat municipal del monument, en contra de la voluntat dels successors dels Cardona de vendre-se'l. 

S'acaba el text amb un prec als «aimants de l'art i de la pàtria» per tal de treballar per impedir la pèrdua del monument i treballar perquè fos declarat monument nacional «i salvada del perill aquesta joia de l'escultura catalana», cosa que s'esdevingué tot seguit, gràcies al ressò que tingué aquesta campanya de protesta.
1925.  Revista «Lleida», núm. 7, 1 de gener 
La revista es fundà a l'octubre 1921 i tancà després de tres mesos i sis números. Es reprengué l'1 de gener, sota censura militar de la dictadura (espanyola) primo-riverista. Aquesta segona etapa allargà fins al juny de 1930. La revista fou portaveu de les opinions i inquietuds progressistes i republicanes de la ciutat lleidatana.
1924. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
«La Vanguardia», 24 de novembre.
La polèmica arrancava de l'any anterior, i l'il·lustre bellputxenc d'adopció que fou el folklorista Valeri Serra, posava en alerta el món intel·lectual català i el públic en general amb un llarg i treballat article al diari barceloní al novembre d'aquell any, titulat 'Un acto de justicia. El Sepulcro de Bellpuig'». S'hi repassen les contribucions dels tres grans redescobridors del monument des de final del segle XVIII i al llarg del XIX: el pare Ponz, el doctor Ripoll i Pau Piferrer. Sobre aquest darrer, testimonia que «un venerable anciano del pueblo» li feu memòria del pas per la població passat l'any 1835 i de l'avís que els donà: «nos congregó a todos los 'caps de casa' y nos dijo... que Bellpuig podía enorgullecerse de poseer el más admirable sepulcro artístico aquí conocido, pero que era preciso de salvarle del peligro que le rodeaba». Així ho feren els bellputxencs, que s'encarregaren de traslladar-lo a l'església parroquial, després de l'ordre rebuda del governador lleidatà, atès que Piferrer acudí a l'auxili de les autoritats.

El notari que n'aixecà acta descrigué la vestimenta i l'estat incorrupte del cos. El trasllat es feu l'11 de maig de 1842 amb presència de les autoritats «y de muchedumbre de otras personas con toque de campanas, solemnidad pública y decencia correspondiente». Tota aquesta documentada ressenya històrica servei al nostre escriptor per entrar al darrer paràgraf i denunciar-hi que entre els turistes que visiten l'obra, exageradament escriu «centro de atracción que a diario lleva a Bellpuig centenares de turistas», alguns d'aquests «insinuan la idea de comprar aquella joya que no es venal, porque Bellpuig por todo el oro del mundo dejaría que le quitasen ese sepulcro que es su mayor timbre de gloria».

La subtilesa i referència indirecta als possibles compradors que es fa en tots els articles fa pensar que no era pas un simple marxant o intermediari d'algun col·leccionista americà, posem per cas. Sinó que fa tota la ferum que es tractava d'alguna 'Su excelencia' a la qual ningú volia descobrir, però contra les intencions de la qual calia rebel·lar-se.
1925. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «El Imparcial», de 17 de gener (BNH). 
La campanya de protesta es dirigí cap al senyor bisbe solsonenc, atès que l'Església era la propietària de l'obra escultòrica. La nota breu del diari (espanyol) parla dels capellans bellputxencs, per la qual cosa deduïm que en aquells temps n'hi havia més d'un. 
1925. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «El Sol», de 17 de gener (BNH). 
La reacció contra l'espoli del mausoleu bellputxenc arribava, ni que fos a manera de notes breus, a la premsa de la villa y corte, prova del rebombori que havia causat. A les nostres terres encara era ben viu el record d'un altre espoli a l'altre Bellpuig de les Avellanes, del qual convent s'extragueren i vengueren les tombes dels comtes urgellencs ben justet feia vint anys. Aquest breu identifica el duc bellputxenc com a Comte de Carrión. Desconec si entre tota la titolada del noble hi havia també aquesta distinció o si es tracta, cosa gens estranya, d'aquelles displicències i desdenys amb què es tractaven des d'aquella capital les coses de la colònia. En això, mirant la premsa espanyola i alguna de sucursalista dels nostres dies, diríeu que no han passat pas cent anys!

1925. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «El Sol», de 9 de gener (BNH). 
En aquest rotatiu ja havia aparegut feia una setmana un destacat article de Joaquim Montaner sobre el perill que sotjava el nostre monument. Més en general, sobre les amenaces que rondaven el patrimoni artístic arreu. No només per culpa d'espoliadors i profanadors, sinó també de vegades per causa d'interessos crematístics de la mateixa església o consells municipals, que hi tenien un mitjà per resoldre la curtesa de finançament que sempre patien.
1925. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «La Época», de 23 de gener (BNH).

Explica l'articulista que si bé és cert que «no es extraño que.. en torno de tales monumentos ronden de continuo anticuarios, coleccionistas y mercaderes de toda estofa, ganosos de hacer buenos negocios, explotando la codicia o la ignorancia de la gente», potser en el cas de les protestes i queixes que s'havien fet des de Bellpuig, «la fantasía y la maledicencia fueron más allá de la realidad, suponiendo una venta ya concertada que no existía». Però què hagués passat sense la protesta dels veïns, encapçalada pels mossens parroquials? La venda concertada no existí, però sembla que n'existí la intenció, i la mobilització popular impedí que la cosa tirés endavant. 
La resposta del bisbe de Solsona sembla que implícitament reconeix aquesta possibilitat, i els tràmits perquè de seguida el monument fos protegit en ser declarat «monumento nacional» (espanyol) aquell mateix any, semblen indicar que la possibilitat era de venda fou real.

La resta de l'escrit fa un repàs a la biografia de l'almirall bellputxenc i una completa descripció dels tres cossos i dels detalls del panteó renaixentista. 
1925. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «La Vanguardia», d'11 de desembre (BNH). 

Cap a la segona meitat d'aquell any, el Mausoleu de Bellpuig fou declarat finalment com a monument protegit. Si més no, tota la polèmica generada per les protestes serví a aquest fi. Aquest diari fou el primer a aixecar les advertències del «peligro que corría este monumento, por el propósito que existió de venderlo». Es transcriu l'informe tramès per la 'Real Academia de la Historia' (espanyola) al «señor subsecretario del ministerio de Instrucción Pública i Bellas Artes» (espanyol) per proposar aquesta declaració de patrimoni protegit. 

20190727

[2006] Lo gran Mausoleu del Gran Capità cinccentista bellputxenc

1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre (BNE).

Imatge del sepulcre honorífic del gran almirall cinccentista bellputxenc, emplaçat a l'església parroquial des de l'exclaustració de 1835 i després d'haver sofert durant la Guerra del Francès l'espoli que perpetraren les tropes gavatxes del Convent de Sant Bartomeu, lloc original del mausoleu i construït per a aquest propòsit. 
1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre.

Detall jacent del guerrer, sense l'espasa ornamentada que l'acompanyava, i que fou sostreta en aquella contesa bèl·lica de principis del segle XIX. L'obra ha estat estudiada i descrita profusament en aquests darrers anys, i compta amb una extensa bibliografia d'estudis. Cent anys enrere, però, tot just ens trobàvem en el procés de redescobriment d'aquest magnífic arc de triomf funerari renaixentista. 
1895. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Diari «La Dinastía», de 21 de novembre (BNE).
La nota de premsa resumeix la «Excursión artística de los catalanistas de Lérida a la villa de Bellpuig», la primera que l'Associació Catalanista de Lleida feia fora vila amb caràcter de científico-artística al diumenge 17 d'aquell mes de novembre. Gràcies al ferrocarril, els 36 lleidatans es desplaçaren a la vila urgellenca, a on després «de la comida que fue espléndida, servida en la fonda nueva a cargo de Josep Bonàs Martilau», feren la visita del «casi derruido convento de Padres Franciscanos y sus hermosos claustros». Entre els intregrants de l'expedició, hi havia el director del diari lleidatà «El Pallaresa», Romà Gil i Mestre. Tot seguit, la comitiva s'acostà a l'església per tal d'apreciar el Mausoleu, «rica joya arquitectónica, la más preciada puede que guarda Cataluña», escriu el corresponsal amb vella prosa castellana.

Allà a l'església, un conegut advocat lleidatà, Simó Pontí, «ejecutó en el órgano la bonita marcha triunfal de don Juan II, que tanto gusta a todos los catalanistas». La visita conclogué a la casa de la vila, i en companyia del senyor Alcalde , la banda de música «y un buen golpe de gente del pueblo, de todas clases y condiciones, con hachones, menudeando fuertes y nutrido vivas a Cataluña», s'encaminaren cap a l'estació per al viatge de retorn.
1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre.

Ara fa cent anys es produïa el redescobriment d'una de les nostres grans obres renaixentistes, com és el Mausoleu del duc Ramon Folc III de Cardona-Anglesola i Requesens, virrei de Sicília i Nàpols en començant el segle XVI, fill il·legítim, segons algunes veus, del rei Ferran II. L'interès per aquesta peça magnífica portà al seu reconeixement com a «monumento nacional» (espanyol) al 1925.

Les gestes del militar per terres italianes foren molt celebrades en el seu temps: «Mereció i alcanzó por sus gloriosas campañas de mar y tierra el sobrenombre de Gran Capitán, que solo antes de él y en la misma época habíase otorgada a Gonzalo de Córdoba». La vídua i son fill decidiren de rendir-li homenatge pòstum amb l'encàrrec d'una obra digna de la fama de son pare, mort al 1522. L'encàrrec el rebé un celebrat artista italià, Giovanni Marigliano da Nola, el qual invertí mitja dotzena d'anys en la construcció del sepulcre marmori, traslladat a peces en vaixell fins a Salou, i d'allà en carruatges fins a la vila urgellenca. 

Finalment, al 1531 es feu realitat la voluntat del difunt d'ésser sebollit a la seua vila natal, en un convent de nova construcció que deixà encomanat per encàrrec testamentari amb plànols dibuixats a Itàlia segons el gust del moment. La vídua, Elisabet de Requesens, en presidí la cerimònia al 10 de març d'aquell any i lliurà l'«arca que contenía los restos de su esposo a Joan Baró, fiel servidor de los duques de Bellpuig», després de «testificar éste que era realmente el cuerpo de su señor el yacente, con ricas vestiduras y sosteniendo bajo sus manos la espada que el pontífica Julio II le regalara al ser elegido general de la Santa Liga el año 1510».
1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre.

Detall de les armes heràldiques del duc bellputxenc. A l'esquerra, les armes del casal de Folc de Cardona, amb les barres nacionals quarterades a l'esquerra amb els tres cards i a la dreta amb les flors de lis napolitanes. A la meitat destra, les armes dels Anglesola, les barres de sable (negre) sobre fons daurat, ací presentades totes rectes i no pas vibrades, com p. ex. a l'actual escut de la vila.
Segle XVI.
El duc Ramon Folc III de Cardona-Anglesola.
Retrat del noble condotiero i senyor de la guerra català. Imatge de la Viquipèdia, a on, per cert, hi tenim dos entrades diferents per al Mausoleu, i deu ser dels pocs casos que hi tenen entrada doblada! 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sepulcre_de_Ramon_Folc_de_Cardona-Anglesola
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sepulcre_de_Ramon_Folch_de_Cardona


1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre.

La intenció d'homenatjar la vida i gestes del difunt pare i espòs, per tal de perllongar el seu record i sa fama a la posteritat, es fan evidents amb la recreació de les batalles terrestres i marítimes més decisives en què participà.
1918. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
Revista «La Esfera», núm. 250, 12 d'octubre.

Al 1841, l'estudiós Pau Piferrer deixà constància del mal estat de conservació de la peça en un convent ja desamortitzat i de la necessitat de sa conservació. L'ajuntament de la vila decidí aleshores costejar-ne el trasllat a l'església parroquial: «más de un año se invirtió en las obras de demonte y reconstrucción».
1895. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «El Liberal», de 2 de novembre (BNH). 
La visita del periodista Enrique Trompeta, molt conegut en els cercles capitalins (espanyols) posava en relleu el redescobriment que molt lentament es feia del Mausoleu de Ramon Folc III. Segons ell mateix, hi fou convidat per «varios vecinos influyentes de la muy noble y muy importante y muy antigua villa de Bellpuig». Així doncs, en tartana des de Tàrrega, arribà el visitant un dia d'estiu, pel camí que «enlaza con un hermosísimo paseo, túnel enrejado de ramas de corpulentos y esbeltísimos troncos, y se detiene ante la majestad del antiguo palacio señorial». O sigui, un passeig, probablement de plataners, ombrivolíssim, que s'endinsava fins al cor del poble, descrit en la seua pobra imatge: «sus calles, desniveladas; sus casas, desiguales; de la desigualdad anacrónica que forman lo vieja desnidado y lo nuevo desatendido, ofrecen pobrísimo aspecto».

Farà estada a la Posada o Fonda Nova, i després de rebut per les forces vives de la vila, es dirigirà a contemplar el Mausoleu dalt l'església parroquial: «Es el Sepuulcro de Cardona de una grandiosidad que subyuga el espíritu más acostumbrado a la admiración de las obras grandiosas».
1895. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «El Liberal», de 2 de novembre (BNH). 
Sobre el convent, descriu que «la obra destructora del tiempo ha respetado las amplias galerias y las esbeltas columnas del claustro, pero no fue tan respetuosa cieramente con el sepulcro del famos virrey de Sicilia», cosa per la qual se n'inicià el trasllat a l'església al 1841. L'autor es queixa de la manca de diners per al manteniment de les obres artístiques. En el cas bellputxenc, es permet opinar que entre els uns i els altres «han extenuado con sus errores las arcas municipales, hasta el punto de que comenzadas las obras de construcción de una casa Ayuntamiento, han sido suspendidas en uno de estos años últimos por falta de dinero»

També afegeix que el poble vivia afectat d'altres mals, com ara la llarga sequera i el tancament del mercat francès: «cuando existía el mercado francés para nuestros vinos, Bellpuig exportaba diariamente tres trenes. Hoy ha desaparecido todo eso». La conclusió de la visita del periodista i home de ciutat (i de la capital del Reino a sobre) no pogué ésser més luctuosa: «Aquí hay mucha miseria»

El retorn per tren cap a Tàrrega fou accidentat: una gran tempesta li impedí arribar a l'estació i s'hagué de refugiar a casa «del acaudalado fabricante D. Francisco Candela», des de la casa del qual, entre les gotes de pluja que colpejaven la finestra, veia passar el tren de càrrega cap a Barcelona: «Era el tren de mercancías... de las épocas de miseria y angustia de los honrados y laboriosos hijos de Bellpuig», rebla en sa antiquada prosa castellana d'esperit colonialista.

20140327

[668] Bellpuig 1778

1778. Mausoleu de Bellpuig. 
Antonio Ponz, «Viaje de España, en que se da noticia de las cosas más apreciables, y dignas de saberse, que hay en ella», tom XIV.
El Mausoleu de Ramon Folc de Cardona-Anglesola. La seua excepcionalitat com a gran obra renaixentista a Catalunya sempre va tapar la petita vila on es construí: «en Bellpuch, donde he hallado una obra digna de referírsela a V. y acaso el monumento más suntuoso de las artes que hay en Cataluña». L'obra és dedicada per l'autor al seu rei, del qual n'era secretari. Òbviament, la mentalitat colonial espanyola, començant pel títol, sobre tot allò català impregna tota l'obra. En aquells temps, el Mausoleu encara era al Monestir de Sant Bartomeu, també dit dels Franciscans, «fuera del recito de la villa», que encara estava tancada dins les antigues muralles.
Mausoleu de Bellpuig (Viquipèdia). 
Imatge actual del Mausoleu, a l'església parroquial des que, després de la Guerra del Francès, el convent fos saquejat i el Mausoleu maltractat. Sembla que els gavatxos n'obriren el sarcòfag per cercar-hi les joies i que també se n'endugueren l'espasa de l'estàtua jacent.
Mausoleu de Bellpuig (Viquipèdia). 
Detall de Ramon Folc III de Cardona-Anglesola, senyor de Bellpuig, virrei de Sicília i Nàpols, fill bastard (diuen les males llengües) de Ferran II el Catòlic. Fou un dels mercenaris o condottieri més poderosos d'aquell començament de segle XVI a Itàlia, on fou capità general de la Santa Lliga al 1511.
1778. Mausoleu de Bellpuig. 
Antonio Ponz, «Viaje de España, en que se da noticia de las cosas más apreciables, y dignas de saberse, que hay en ella», tom XIV.
Descripció del monument i transcripció del «letrero colocado sobre la urna» amb la dedicatòria, l'autor i l'any (1522).
1778. Mausoleu de Bellpuig. 
Antonio Ponz, «Viaje de España...», tom XIV.
Aquesta obra «sin ninguna duda fue traída de Nápoles, donde la executaría el Juan Nolano firmado en ella, profesor muy digno de memoria», i elogi a la vídua per emprendre'n el projecte: «dignísima Isabel, que erigió a su marido este célebre monumento, en el qual dexó una prueba bien patente de ternura, y amor a su difunto marido». 
1778. Mausoleu de Bellpuig. 
Antonio Ponz, «Viaje de España...», tom XIV.
Disquisició de l'autor sobre els monuments funeraris dins els temples religiosos.
1778. Mausoleu de Bellpuig. 
Antonio Ponz, «Viaje de España...», tom XIV.
Disquisició de l'autor sobre els monuments funeraris dins els temples religiosos.
1778. Mausoleu de Bellpuig. 
Antonio Ponz, «Viaje de España...», tom XIV.
Defensa de la construcció de cementiris, i per tant contra el costum d'enterrament a les esglésies, tant a l'interior com als patis adjacents. La prohibició d'enterrar-hi i la consegüent obligació de construir cementiris fora vila era llavors un debat ben viu, bàsicament per qüestions de salubritat.
Mausoleu de Bellpuig (Viquipèdia). 
Detall d'una cariàtide.