Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pont Vell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pont Vell. Mostrar tots els missatges

20190822

[2016] La Lleida dinovesca als ulls d'un viatger anglès

1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

La gran vista del pont de pedra medieval que donava entrada única a la ciutat, sota les aleshores millors cases que hi havia, les de la façana fluvial, i sempre als peus de la Seu, llavors tapiada, envaïda i destinada a castell de domini militar (espanyol) sobre la població.

De fet, caldria precisar que la vista és només de mig pont de pedra, atès que l'altra meitat, la de part de la ciutat, que és a on la força de l'aigua impulsada pel meandre picava més fortament, havia estat abatuda per la gran avinguda del 1866. El pont s'havia refet de fusta sobre un parell de grans pilans petris.
 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

És clar, la ciutat és descoberta per l'anglès viatger només d'entrar per l'oest de Catalunya. Sis hores en tren per la via de Tardienta, «without a tree or a shrub or sympton of vegetation, but barren, malaria-stricken swamps, riven here and there  into deep crevasses... seeming alike forsaken by God and man». La impressió, realment, no era gaire, gens agradable, més aviat prou galdosa. 
 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

Arribat a la ciutat, les sensacions del viatger milloren, atès que «itself is glouriously picturesque, a huge mass of purple rock, three hundred feet high, being crowned by fortifications containing the old cathedral, which its tall tower and long line of cloister arches rising of the very edge of the precipice». L'estret espai entre turó i riu, allà hi ha la vila. Des del Segre, la vista tradicional de la ciutat és corprenedora, «one of those views which artists love», decorat amb un vell molí i la pedra groguenca del mig-pont petri que restava.

L'estada a la Fonda de Sant Lluís, a la plaça del mateix nom, més o menys a l'actual estació d'autobusos, és considerada prou plaent, «clean and comfortable, and possessing a delightful terrace overhangin the river»
1882. La Fonda de Sant Lluís, Lleida.
Emplaçada cap al final de la plaça, en arribant al vell carrer de Sant Antoni. Ja disposava de servei de llançadora de carruatge «per anar i vindre de l'Estació a l'arribada dels trens» a l'altra punta de la ciutat. D'allà en sortia «tots los dies... lo cotxe-correu per a Fraga». Sembla que, segons els testimonis dels viatgers, l'anunci feia mèrit a allò que prometia. 
 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

El viatger es dirigeix a visitar la Seu pels costeruts carrers de la ciutat, que semblaven cascades per causa de la torrencial pluja que hi acabava de caure. No li fou fàcil, atès el permís que les autoritats militars ocupants (espanyoles) havien de concedir per poder entrar a la caserna-castell. Ara, la confessió del visitant estranger és clara: aquesta visita «declares to be alone worth all the journey form England»!

El claustre, «among the most beatiful in Europe», i això que els arcs, interns i externs, havien estat tots tapiats i eren pràcticament invisibles: «but cut up for barrack purposes» s'exclama. La boira li privà de veure l'horta als peus de la ciutat i l'horitzó de la plana lleidatana. Sobre el Segre, perillós riu quan era gelat, es fa ressò de la vella llegenda de la fi de Salomé.


En definitiva, un gran elogi de la ciutat monumental, sense que res se'ns digui en la fugissera visita d'aquest gentelman sobre carrers, cases ni gent lleidatana d'aquell XIX.
 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

La majestuositat de la Seu Vella sobre la filera de cases de la banqueta d'aleshores, molt estreta en son primer tros, en la part que ara és la Rambla de Francesc Macià. No hi veiem el campanar de Sant Joan, que encara era dempeus en aquell temps. L'urc de vella catedral es mantingué intacte, malgrat tanta infàmia de submissió casernària. 
1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 
El gravat és ple de gent, que passeja per l'areny o dalt del pont. L'afegit de fusta permetia el pas de persones, animals i carros sense que en calgués fer un de nou. Al fons, l'arc o porta setcentista de la ciutat, la que ha perdurat fins avui.
1872. Lleida.
«Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive).

Detalls del vell pont de pedra medieval, que als pilans del mig hi tenia la caseta dels burots o duaners que cobraven el peatge d'ús del pont i entrada a la ciutat. Sembla que no donava ni per arreglar-lo.
1872. «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive).
Com era general en aquell temps, la ciutat i el país sencer érem barrejats, dissolts i adulterats dins d'Spain. Alguna cosa hem avançat, si més no.

20181230

[1928] La Lleida aborbonada de la Nova Planta

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La silueta de la ciutat vella emmurallada, cent anys abans de la superació de les muralles, i just abans de l'impuls urbanístic il·lustrat, que arribaria a les acaballes ja d'aquell segle divuitesc.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El bonic plànol de grans dimensions de la ciutat, amb la llegenda de la situació dels principals edificis en aquella meitat de segle XVIII, un cop passada l'ensulsiada bèl·lica de la Guerra de Successió. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El riu Noguerola retombava pel baluard del Carme i resseguia la muralla riu avall fins a desguassar gairebé al pont. Les aigües s'aprofitaven per regar els nombrosos horts que circumdaven la ciutat. L'església gòtica de la Magdalena encara subsistia. Els danys en aquesta part de la ciutat foren molt grans, atès que el setge de 1707 tingué lloc per aquesta banda. Al 1810, un altre setge segellarà la mort de l'església, que haurà de ser enrunada a causa dels estralls bèl·lics. 

La gairebé mil·lenària bifurcació del carrer Magdalena amb el carrer del Carme s'aprecia ben bé en el plànol. Més avall, la vella plaça de Sant Joan, encara amb l'església gòtica medieval i els encontorns irregulars també hi és prou visible. D'allà la sortida a l'únic pont de la ciutat durant segles era directa per sota de l'Arc que tancava la muralla de la ciutat. Al pont, encara s'hi compten els set ulls de què constava, que en aquell final de segle XVIII i gràcies a la construcció de la primera banqueta de Blondel, quedarien reduïts a sis, atès que se'n colgaria el de davant de la porta de la ciutat per donar-li una mínima amplitud de pas de carro a la dita banqueta. El Cappont només era un baluard defensiu, i l'antiga urbanització, desapareguda ja al segle XVI, no s'hi reprendria fins pràcticament un segle després.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El Pont Vell, o simplement el pont, únic pont durant segles a la ciutat. S'hi compten els set trams que tenia, l'últim dels quals, tocant a l'Arc o porta d'entrada a la ciutat, fora ben aviat cobert per tal d'obrir les banquetes per ordre del governador (espanyol) a la ciutat, el Marquès de Blondel. 

La Plaça de Sant Joan encara mostrava les centenàries línies irregulars dels edificis, que serien rectificades amb recanvi de l'església gòtica original per la neogòtica al 1868. La petita Plaça de la Paeria també s'hi veu, i l'obertura de la Plaça de Sant Francesc al riu.

El Cappont encara no havia començat la recuperació urbanística i era un simple cap de pont militar, amb els baluards que protegien el pont, a l'entrada del qual hi havia un gran edifici per al cos de guàrdia i cobrament dels antics drets de pas. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El carrer Cavallers encara no arribava al riu, sinó que topava amb el Convent dels Agustins, al carrer major, després habilitat com a primer gran teatre de la ciutat. Carrer Cavallers amunt, l'església i convent dominicans, al Roser, del qual s'aprecia el quadrat i verd claustre. Al seu darrere, els horts i el convent de l'Ensenyança, amb el quadradet de la Plaça de l'Ereta. 

Fora muralla tot eren horts i camps, amb petites sèquies que baixaven de la Mariola, en una de les quals hi havia un gran molí de farina i oli, amb una bona bassa. Decennis a vindre, al lloc s'hi faria l'escorxador de la ciutat.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El plànol encara no dibuixa la Catedral Nova, llavors en construcció, davant l'Hospital de Santa Maria. La muralla tancava la ciutat a la porta de Sant Antoni. Bona part de l'intramurs de Boters eren horts episcopals, al voltant del nou Palau del Bisbe, expulsat del seu tradicional emplaçament davant la Seu Vella pels militars (espanyols) ocupants. Una mica més amunt, tocant al cap de Boters, l'església de Sant Llorenç.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La Porta de Boters i l'església de Sant Martí amb la Panera a tocar.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El detall de la Seu Vella i de la Suda damunt el turó que dominava la ciutat vella. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'església gòtica de la Magdalena al costat del camí de la porta oriental de la ciutat. Aproximadament, la trama urbana s'acabava a l'actual carrer Democràcia, amb la punxa del baluard del Carme que hi havia a l'extrem, per on revoltava el riu Noguerola.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'altre turó secular de la ciutat, el de Gardeny, amb son fort militar. Als seus pas, el camí de Fraga i d'Espanya.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
Llegendes del plànol militar.

20180924

[1889] Pompeu Fabra presideix els Jocs Florals de Lleida, 1926

1926. «Vida Lleidatana, revista quinzenal il·lustrada», núm. 2, 15 de maig.
Il·luminació amb llums elèctrics del pont vell de Lleida durant la festa major de Sant Anastasi d'aquell maig. A damunt, el campanar de la Seu Vella també presenta il·luminació del rellotge i de la part més alta.
1926. «Vida Lleidatana, revista quinzenal il·lustrada», núm. 2, 15 de maig.
1926. «Vida Lleidatana, revista quinzenal il·lustrada», núm. 2, 15 de maig.
Els presidents dels Jocs Florals lleidatans, que se celebraven sempre per la festa major de maig, des de la seua institució al 1895, amb bona part de les personalitats literàries i culturals de tota la nació. En Pompeu Fabra ja n'havia presidit uns al 1915.
1926. «Vida Lleidatana, revista quinzenal il·lustrada», núm. 2, 15 de maig.
Discurs de Pompeu Fabra al Consistori dels Jocs Florals de Lleida.

Reproducció del discurs pronunciat per Pompeu Fabra als Jocs Florals de 1926, en plena dictadura (espanyola), encarat als escriptors participants. El Mestre celebra que s'hagi convidat pels seus mèrits un 'gramàtic', «perquè això revela l'existència d'una ja forta reacció  contra un prejudici funest per al redreçament de la llengua literària: la creença que els escriptors podien i fins devien prescindir  de l'obra dels gramàtics». Es declara continuador de l'obra dels primers prohoms de la Renaixença, per bé que cadascun d'ells «esdevenia un gramàtic: cada escriptor es preocupava... de fer el seu triatge de formes gramaticals i de grafies... Així, tots, sense adonar-se'n, qui més qui menys, qui millor qui pitjor, feia tasca de gramàtic. I nogensmenys, tots ells es malfiaven de la gramàtica com d'una cosa perillosa».
1926. «Vida Lleidatana, revista quinzenal il·lustrada», núm. 2, 15 de maig.
Discurs de Pompeu Fabra al Consistori dels Jocs Florals de Lleida.

Fa un bon repàs de les lluites gramaticals fratricides durant els primers períodes de la nostra Renaixença literària. Per concloure que aquells prohoms «no volien comprendre que mentre el català fos una llengua sense una ortografia unificada i sense un lèxic i una gramàtica fixats, no es podia implantar en les escoles, ni podia aspirar als usos oficials, i es trobava en condicions aclaparadores d'inferioritat en la seva lluita amb la llengua castellana». 
1926. «Vida Lleidatana, revista quinzenal il·lustrada», núm. 2, 15 de maig.
Discurs de Pompeu Fabra al Consistori dels Jocs Florals de Lleida.

Mestre Fabra celebra l'èxit de les normes de l'Institut i com l'adopció de les noves generacions farà decaure les reticències de les velles. «Con ells es veuen sobrepujats, ens hem de veure sobrepujats nosaltres. Que no hàgim pervingut a la descoberta i a l'esmena de totes les defectuositats del català actual, d'això no ens faran retret els que ens succeiran en l'àrdua tasca de refer la llengua». 
1926. «Vida Lleidatana, revista quinzenal il·lustrada», núm. 2, 15 de maig.
Discurs de Pompeu Fabra al Consistori dels Jocs Florals de Lleida.

El ball de bastonets lleidatà, reaparegut aquell any a la festa major. 
1926. «Vida Lleidatana, revista quinzenal il·lustrada», núm. 2, 15 de maig.
Discurs de Pompeu Fabra al Consistori dels Jocs Florals de Lleida.

Una imatge interessantíssima: la processó amb el sant patró al seu pas pel carrer de Democràcia, amb l'antiga imatge d'abans de la guerra. És probable que la processó pugés des de la Catedral Nova, carrer Major amunt i baixés cap a Ferran per aquest carrer, per retornar després cap a la catedral per Blondel. 
1929. «Lleida, revista d'informacions i estudis», núm. 98, 2 de juny.
Llista de subscripció popular a l'homenatge al mestre Pompeu Fabra.

20180605

[1844] Aixecant lo nou Pont Vell de ferro

1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).

Una superba fotografia de la construcció del nou pont de ferro modernista de la ciutat, després de la riuada de 1907. El pont s'inaugurarà l'any següent. La imatge és presa des de l'areny i enfocada cap a l'estructura de ferro ja aixecada dels tres grans ulls que tindria el nou pont vell lleidatà. No trobo, de moment, referències del retratista.
1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).

Per damunt del pont, la Seu Vella senyoreja la plana lleidatana, amb els arcs tapiats, car encara restava ocupada de la soldadesca (espanyola) que s'hi aquarterà a partir de l'ocupació borbònica (espanyola) del país, a partir del 1707. Darrere de l'arc, s'hi entreveu el vell pont de pedra medieval, del qual l'avinguda de 1907 s'emportà els tres arcs del costat de la ciutat.
1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).

Detall de l'estructura de ferro aixecada al nivell dels pilars per pistons hidràulics. L'accés els materials es feia amb vagonetes sobre ralls, per salvar els tolls de l'areny.
1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).

Com sempre ha sigut habitual, una colla de gent s'acosta a xafardejar l'estat de l'obra: padrins, jubilats, curiosos. L'Arc del Pont, el portal principal d'entrada a la ciutat des de l'època romana, refet durant el segle XVIII en estil neoclassicista, se'ns mostra despullat dels nostres primers guerrers ilergetes: l'estàtua no s'hi col·locarà fins després de la guerra. L'edifici Pal·las, hotel de construcció modernista, tampoc no hi és: s'hi aixecarà entre 1912-14. La banqueta de Blondel encara és la primitiva, reformada als anys 20. A la casa familiar dels Torres, a on el nadó Màrius encara no arriba a l'anyet, tenen la roba estesa per aixugar al sol. 

1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Un any abans de la inauguració del pont, es preparava tota l'arcada de ferro per tal d'ésser elevada a l'alçada dels pilans. Una grua muntada sobre ralls a costat i  costat es desplaçava per damunt l'estructura per moure-hi els pesants materials i bigues. La poca aigua del Segre fa pensar que es tracta d'una foto d'estiu, llavors que encara no existien els pantans de regulació al Pirineu.
1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Detall de l'estructura de ferro de les arcades, construïda primer a peu de pilar per tal d'ésser després aixecada lentament fins al nivell de dalt.
1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Aquell nou pont vell esdevingué un dels primers símbols de l'arribada del segle XX a la ciutat. Malauradament, la fúria de la guerra se l'emportaria pels aires en la retirada republicana davant l'ocupació franquista (espanyola) a l'abril de 1938. Un mosso, potser un capatàs, plantat damunt l'estructura, disposat a passar a la posteritat. Una passera de fusta damunt el primer arc del costat de ciutat, permetia l'acostament de les autoritats i dels curiosos a la marxa de les obres, un esdeveniment de primera magnitud en la vella ciutat que sortia dels durs i constants setges dels darrers segles per entrar a la modernor del segle XX. 
1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
La Seu Vella militaritzada, quan era coneguda de tothom, i encara de vegades ara, com lo castell de Lleida.  
1915 ca. Lo Pont Vell, Lleida (Ed. Casas).
La banqueta fins a la rambla de Ferran i la Seu Vella omnipresent, en una típica vista de la ciutat durant els poc més de 25 anys que el nou Pont Vell de ferro modernista romangué dempeus, entre 1911 i 1938.