Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seu Vella. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seu Vella. Mostrar tots els missatges

20200225

[2093] Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella al Crist del Miracle de Sant Llorenç

Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

El característic Crist amb la mà abaixada, talla romànica venerada a Sant Llorenç, procedent, segons l'historiador Lladonosa, de la capella dels Santcliment, a l'extrem sud de l'ala est del claustre, i que hi era conegut com a Sant Crist dels Claustres (Josep Lladonosa i Pujol, Llum i fundacions pies a la Catedral vella de Lleida, dins El bisbe Ferrer Colom, la llum, els tapissos i les portades plateresques de la Seu Vella, Lleida, 1992).
Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

La imatge hauria format part d'un davallament romànic, per la qual cosa mostra el braç caigut, per agafar-se o repenjar-se sobre alguna altra imatge, com s'aprecia en altres davallaments similars. 
Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

El sant crist de la vella catedral lleidatana fou portat a Sant Llorenç des de l'ocupació de la Seu Vella al 1707 per les tropes borbòniques (espanyoles). 
Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

La imatge venerada des del segle XVIII a Sant Llorenç fou cremada en els aldarulls anticlericals de 1936. 
1892. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida (Sol-Torres, UdL).

Sembla que el 24 de gener era el dia de culte principal al Sant Crist, amb «misa solemne a toda orquesta» al matí, i rosari cantat a la tarda. No cal dir que aquesta mena de religiositat, com és ben notori, ha passat a millor vida, a la vida de la història. Esperem que per no retornar mai més, i en castellà encara menys. L'església sempre ha sigut una de les vies de castellanització lingüística i espanyolització espiritual del nostre país, malgrat totes les excepcions que calgui citar, com ara en època franquista. I encara no n'ha demanat perdó.
Segles XII-XIII. Davallament d'Erill la Vall (la Ribagorça).
La reconstrucció de les figures romàniques trobades a començament del segle XX a l'església d'Erill la Vall, on el Crist s'hi veu en posició descendent de la creu, ajudat per altres figures de la composició. El Sant Crist lleidatà hauria pogut formar part d'un d'aquests quadres, que potser en algun moment, de tants com n'hi ha hagut a la ciutat, de guerres o setges, hauria quedat fet malbé, amb la sola pervivència de la talla del Crist. 


El davallament de la Seu Vella podria pertànyer a l'escola de la Vall de Boí, autora dels de Durro i Taüll (Els davallaments romànics a Catalunya i l'heretgia albigesa, Josep Bracons i Clapés, dins Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, I, 1998). 


20200207

[2085] L'edifici més vell (i poderós) de Lleida

1925. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Dibuix del veritable castell lleidatà, cap al 1925, amb la cisterna de Louvigny en primer terme i els arcs també tapiats, com a la Seu Vella, que havia pres el nom de 'castell' en detriment del veritable recinte des que al 1707 havia estat ocupada per les tropes borbòniques (franceses) i aquarterada per les tropes borbòniques (espanyoles).
1948. La Suda de Lleida.
«Ilerda», núm. 32 (FPIEI).
Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951).
Una foto aèria, espectacular i esplèndida, d'un dels pioners de la fotografia lleidatana, dins l'obra «La Catedral antigua de Lérida». Hi veiem amb nitidesa, el claustre i campanar de la Seu Vella, amb les restes de la Suda al nord. La llengua de serp, o camí d'accés a la Porta del Lleó i a la porta del fossat, encara no havia estat enjardinada. El camí arrencava del mateix Mercat del Pla, a on veiem com descendeix l'inici del carrer Cavallers. Tot el Canyeret històric s'allargassa a mitja alçada del turó. 
1948. La Suda de Lleida.
«Ilerda», núm. 32 (FPIEI).
Article de Federico Lara que resumeix les vicissituds històriques de l'edifici més important en la història de ciutat durant tants de segles. La Roca Sobirana s'havia fortificat ja en temps dels ilergets i encara més en temps dels romans. A la caiguda de l'imperi, els primers bisbes de la ciutat edificarien allà al costat, a la dita Roca Mitjana, la primera de les catedrals. El primer bisbe lleidatà és documentat a començament del segle V, abans de la desaparició de l'imperi i tot. Aquesta església hi fora restaurada després dels quatre segles de dominació sarraïna, que l'adoptaren com a Mesquita major, i fou coneguda, després de la conquesta de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d'Urgell, com a Santa Maria l'Antiga, que restaria als fonaments de la posterior Seu.

Els sarraïns establerts a la nostra ciutat refortificaren la Suda i la convertiren en gairebé inexpugnable. Guifré el Pilós no pogué vèncer-la al 884 i això allargà la dominació musulmana a la ciutat durant tres segles més. Sembla que des d'època romana el castell tenia la planta rectangular que encara li coneixem. 
1948. La Suda de Lleida.
«Ilerda», núm. 32 (FPIEI).
Els segles medievals foren de gran vitalitat per la Suda. El barri cristià que hi cresqué ben de pressa fins al pla del que esdevindria l'inici de carrer Cavallers s'anomenà Porta de la Suda. La conquesta cristiana transformà la Suda en Palau Reial i tingué el privilegi de compartir el turó amb la gran joia artística de la nostra ciutat, la Seu Vella, des de començament del segle XIII, quan s'iniciaren les obres de la catedral lleidatana. Una colla dels nostres antics reis hi obraren, des de Jaume I a Pere III. Aquest darrer hi adossà una capella reial, al costat oriental, d'estil gòtic i a on Ferrer Bassa hi deixà petjada del seu art. Comunicava amb les estances del palau, des d'on els reis podien oir missa sense baixar-hi, segons els costums de l'època.

Durant el segle XV encara hi hagué prou activitat al castell reial, tot i que ja deixà de ser lloc d'estada dels reis dels estats de la Corona d'Aragó. Al costat de la capella, s'hi aixecà la Torre dels Jueus, campanar costejat a base d'impostos als habitants del call d'aquesta comunitat.

Amb l'arribada dels temps moderns, l'edifici perdria qualsevol ús noble i fora destinat a magatzem ja durant el segle XVI. Amb la Guerra dels Segadors, al següent segle, se li destinaria el paper de presó, al mateix temps que s'acreixien els murs, bastions i baluards defensius tot al voltant del turó.
1948. La Suda de Lleida.
«Ilerda», núm. 32 (FPIEI).
Amb la nova dominació (espanyola) després del 1707, el vell castell esdevingué, des de 1724, la taverna del gran quarter militar en què la Seu Vella fou transformada. El Comte de Louvigny, l'encarregat de la repressió i sotmetiment de la ciutat com a primer governador borbònic (espanyol) en refeu els quatre grans baluards defensius. El text, d'autor franquista, diu que les obres d'«adaptación, fortificación y ensanche fueron entregadas a los prisioneros y otros trabajadores y picapedreros en contrata». Home, els presoners no hi devien pas anar per gust, sinó per condemna a treballs forçats!

El vi fou recanviat per la pólvora a les acaballes d'aquell segle. En arribar la Guerra del Francès, doncs, la Suda feia funcions de polvorí i magatzem d'armes. Al 15 de juliol de 1812, fou fet esclatar «para facilitar la entrada a Lérida de las tropas españolas dirigidas por el general Lacy», que fracassà en aquella ocasió «pues los franceses invasores continuaron en la ciudad». Mira qui parla! Però, és clar, els espanyols sempre s'han vist com a alliberadors i no pas invasors! (fins a Franco i més enllà i tot). 

La Suda continuà com a edifici d'usos diversos per al quarter militar, cosa que feu que s'anés degradant, fins que al 1928, la crida feta per l'Ateneu Lleidatà sobre el deteriorament manifest que s'hi observava comportà al 1931 la declaració de l'edifici com a monument nacional (espanyol). Com que sempre plou sobre mullat, que deia la padrina, al 1936, una altra explosió se n'endugué l'ala de ponent, el pont llevadís i la portalada. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Vista de la porta principal, tapiada, que desaparegué al 1936.
1928 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Planta de les ales sud i oest, aquesta desapareguda al 1936. S'hi adjunta una bonica perspectiva d'una de les naus, d'auster caràcter gòtic, amb claus de volta de decoració geomètrica.
1928 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
La façana sud del castell, la que mira cap a la Seu. A sota, el costat interior. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
La base d'una antiga torre de la muralla del castell. Al fons, l'eixample de la zona alta de Lleida, llavors només amb alguna casa escadussera als peus del Camp de Mart i plena encara d'horts. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Una de les torres de l'ala sud, davant per davant de la Seu Vella. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Una foto de la paret murallada del castell. La perspectiva de la preciosa imatge, presa des dels peus del mur, li dona autèntica majestuositat. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Detall de l'art gòtic de la banda interior de l'ala sud, l'única que restava dempeus amb un trosset de l'oest. L'arc havia sigut tapiat per tancar la nau com a magatzem o altres dependències del quarter militar. 
1932 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Vista dels arcs tapiats. La caseta d'emissió de Ràdio Lleida (EAJ-42), inaugurada al 1932.
1932 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Vista d'un tram de volta desapareguda a la paret interior d'una torre de l'ala sud. 
1932 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Les enormes esquerdes d'una torre de l'ala meridional.
2020. La Suda de Lleida.
Foto Viquipèdia.
La Suda lleidatana, o almenys la part que en sobreviu per a la posteritat, després de la darrera restauració. 



20200121

[2078] «Lo Garbell», lo primer diari lleidatà lleidatà

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).

Un pagès ben lleidatà a la portada de la primera publicació periòdica, setmanal, publicada en llengua catalana a la nostra ciutat. El ninot va vestit de manera tradicional, sense oblidar ni les espardenyes, ni la faixa ni la barretina, i serva un garbell o porgador, ajudat d'una forca palplantada a l'altre costat, tal com es feia a l'era per passar-hi el gra.


En diem el primer diari lleidatà lleidatà, amb duplicació d'adjectiu, per aquesta raó, per haver emprat, finalment, la llengua del país en una publicació destinada a la gent de la ciutat i per tractar-hi temes d'actualitat i d'interès municipal. Els efectes de la Renaixença començaven a donar fruit i s'abandonava a poc a poc la vergonya diglòssica, arrelada de segles, de no fer servir la llengua de la gent per a usos públics. Perquè de diaris a la ciutat, en la llengua oficial imposada (espanyola) ja n'hi havia hagut uns quants.

Quan dupliquem el substantiu o l'adjectiu, ho fem sovint amb la intenció de dir que allò és o bé vigorós i notori (com quan fa calor calor, o quan una pel·li és bona bona o la pluja fina fina), o bé realment propi i essencial, verídic i autèntic (com en pendre cafè cafè). Que no és sobrevingut ni artificial. S'usa encara prou en les nostres latituds per dir que algú és del poble de tota la vida. Pot ser que sembli a algú una expressió políticament no correcta, però no per això s'ha d'amagar que continua essent una expressió real i d'hàbit popular. Per tant, si de «Lo Garbell» no pot dir-se que fou el primer diari publicat a Lleida al segle XIX, sí que podem dir-ne que en fou el primer lleidatà lleidatà, o sia, no només editat a la ciutat sinó també en la llengua pròpia de la gent. I encara tot això amb el permís del «Diari de Lleida», publicat sense gens de seguida entre 1812-14 durant el temps que Catalunya esdevingué un Estat independent sota l'òrbita gavatxa, i que ho fou en edició bilingüe francès-català.



1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

Detall de la primera remenada o número, de 14 d'octubre. Aquesta primera capçalera aparegué sense dibuix encara. 
1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).

El dibuix de capçalera del diari, molt freqüent en aquell segle XIX i que s'anà perdent fins a desaparèixer, mostrava un paisatge llunyà de la ciutat amb la característica silueta de la Seu Vella. En primer terme, el pagès lleidatà amb un porgador gegant, recolzat a la manera tradicional en una forca a l'altre costat perquè així una sola persona el podia fer servir, garbellava o passava pel sedàs la societat i la política locals, els atributs de les quals suren damunt el porgador.

El joc lingüístic emprat al llarg de tota la publicació era realment ric: el periòdic «es remenarà un cop cada setmana», o sia, es publicarà setmanalment, i el nom de les diferents seccions seguirà aquest cap semàntic del batre: porgueres (allò que queda en el garbell després de passar-hi el blat o altre cereal, la farina, etc.), gra, pallarofes (coberta seca del gra, també dites pellerofes per als clofolls d'ametlles i etc), xanfaina (samfaina). El número de la publicació també s'expressava com a remenada primera, segona, etc. Elevant, doncs, la nostra ruralia a categoria definitòria i substancial de la lleidatanitat, a diferència de la que s'ha fomentat aquests darrers decennis del segle XX i començament del XXI, basada en l'oblit vergonyant de la tradició pagesa de la ciutat i de tota la comarca. Fins al punt que molts lleidatans de la ciutat coneixen Salou i Cambrils a la perfecció, però mai no han estat en cap dels pobles de l'entorn. Trist però cert.
1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).

Detall de la Seu Vella a la capçalera. Les gallines i el gos del mas de l'horta són posades pel dibuixant en primeríssim pla. Miquel Murillo (1858-1941) fou ninotaire, pintor i antiquari. Son germà fou l'escultor Prudenci Murillo, dedicat a les talles de caràcter religiós. 
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

La primera portada, de profunda càrrega satírica, presenta les tres virtuts «teo-il·legals» lleidatanes, a semblança de les teologals cristianes. Una denúncia de la corrupció i abusos de les forces locals dominants en aquella Lleida de les acaballes del segle XIX que maldava per renovar-se i despendre's dels vicis socials i polítics adoptats des de la caiguda de l'Antic Règim a començament de segle, i que impedien la modernització i democratització de la societat. 


1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

La capella de Sant Jaume a la cantonada del carrer Major amb el de Cavallers, s'identifica amb la fe popular, assenyalant la religió com un dels problemes de la societat.
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

El passeig de Ferran, que era en aquella època l'eixample més modern de la ciutat, és identificat amb l'esperança, com a camí de modernització i regeneració social, sota el domini de polítics i burgesos, sovint aviciats de males pràctiques. Llavors, la primera estació de tren del capdavall del passeig era tapada per una gran illa de cases, dita del carrer Balmes, que més endavant fora enderrocada. 
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

El Seminari Conciliar lleidatà, llavors de recent construcció, seu del poder religiós local.
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

Definició d'intencions del nou i primer setmanari lleidatà: «parlem clar i català» encara que s'ofengui a gent soberga que es creuen per damunt dels altres, i «per més que diguin que nostre dolcíssim llenguatge és una 'gerga'». El nivell lingüístic d'aquesta nostra primera publicació periòdica era destacat. Poques concessions als vulgarismes, ortografia polida per bé que encara prefabriana, morfosintaxi potser no tan acastellanada com en altres publicacions posteriors lleidatanes trobarem. Cosa que indica que els responsables de la publicació eren persones formades i conscients de la problemàtica nacional i lingüística.

En Camil Castells i Ballespí (1854-1896), germà d'una de les tres primeres metgesses catalanes, na Martina Castells, en fou el director. També fou metge i director de diversos establiments de banys de l'època. El seu interès per la política local i la ciutat el menaren a provar l'aventura de la publicació d'un periòdic. Just aleshores, la Renaixença començava a arrelar a la ciutat i, per bé que encara incipient, es feia notar a la vida cultural lleidatana. Al 1878 s'havia fundat a la nostra ciutat l'Associació Catalanista, al 1879 Lo Tranquil Taller. En Pleyan i en Renyé havien publicat l'«Àlbum històric, pintoresc i monumental de Lleyda i sa província», en edició bilingüe al 1880, i quatre anys després es fundava l'Associació Excursionista Ilerdanesa, que assentà els fonaments del Centre Excursionista de Lleida. La ciutat, doncs, es preparava per recuperar sa catalanitat adormida des de la Nova Planta borbònica (espanyola), i que floriria, malgrat tots els entrebancs polítics de l'Estat (espanyol), durant el primer terç del segle XX.
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

No tan sols la crítica politicosocial era present a la publicació, sinó la informació dels projectes més transformadors de què es parlava en aquells anys, com ara la construcció d'una presa al congost dels Collegats, que la Noguera Pallaresa havia de travessar per fer-se pas cap a la plana. Com que el projecte era de natura privada, de la Societat Faura i Companyia, i pretenia -deien- derivar l'aigua cap a Barcelona, les opinions del diari seran combatives i contràries a l'obra. Cita tres publicacions lleidatanes més, en espanyol, que eren «El País», «El Posibilista», i «El Programa», que també s'havien alineat contra el projecte, i enumera tots els pobles de riu avall que han d'estar alerta «perquè l'assumpte és de vida o mort per a l'agricultura de dites comarques». S'hi proposa una reunió a Balaguer per tal d'ajuntar esforços per oposar-se a aquesta concessió.
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

Refranys humorístics entre els lleidatans del segle XIX:

«Guarda't sempre del borratxo
com de les potes del matxo».

«Procuradors i advocats
solen dar mals resultats».
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

La secció d'anuncis presentava les propagandes amb una mena de quartetes gracioses:

«Anisete de Lamolla.
Gran fàbrica de licors
i esperits de totes classes
(menos dels de l'altre món)».

«A la Plaça de l'Ereta
trobaran vi del millor.
Últims preus -sis quartos canti
i a set ralets lo porró».
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 13, de 28 d'octubre (FPIEI).

A cada número, noves estrofes publicitàries. Les màquines de cosir es venien a terminis:

«Màquines de vàries classes

dels sistemes més segurs,
a deu rals cada setmana
sense enganyar a ningú».

«Hostal Nou de la Redola.

Pel mòdic preu de dos rals
se dona pa i botifarra
i també un bon estufat».

«Loteria: joc decent

per deixar-s'hi perdre'ls quartos
sens que murmuri la gent».
1995. Lleida. «Lo Garbell, periòdic clar i català» (FPIEI).
Facsímil del primer número, acolorit, publicat en commemoració del nostre primer diari lleidatà.

20190822

[2016] La Lleida dinovesca als ulls d'un viatger anglès

1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

La gran vista del pont de pedra medieval que donava entrada única a la ciutat, sota les aleshores millors cases que hi havia, les de la façana fluvial, i sempre als peus de la Seu, llavors tapiada, envaïda i destinada a castell de domini militar (espanyol) sobre la població.

De fet, caldria precisar que la vista és només de mig pont de pedra, atès que l'altra meitat, la de part de la ciutat, que és a on la força de l'aigua impulsada pel meandre picava més fortament, havia estat abatuda per la gran avinguda del 1866. El pont s'havia refet de fusta sobre un parell de grans pilans petris.
 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

És clar, la ciutat és descoberta per l'anglès viatger només d'entrar per l'oest de Catalunya. Sis hores en tren per la via de Tardienta, «without a tree or a shrub or sympton of vegetation, but barren, malaria-stricken swamps, riven here and there  into deep crevasses... seeming alike forsaken by God and man». La impressió, realment, no era gaire, gens agradable, més aviat prou galdosa. 
 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

Arribat a la ciutat, les sensacions del viatger milloren, atès que «itself is glouriously picturesque, a huge mass of purple rock, three hundred feet high, being crowned by fortifications containing the old cathedral, which its tall tower and long line of cloister arches rising of the very edge of the precipice». L'estret espai entre turó i riu, allà hi ha la vila. Des del Segre, la vista tradicional de la ciutat és corprenedora, «one of those views which artists love», decorat amb un vell molí i la pedra groguenca del mig-pont petri que restava.

L'estada a la Fonda de Sant Lluís, a la plaça del mateix nom, més o menys a l'actual estació d'autobusos, és considerada prou plaent, «clean and comfortable, and possessing a delightful terrace overhangin the river»
1882. La Fonda de Sant Lluís, Lleida.
Emplaçada cap al final de la plaça, en arribant al vell carrer de Sant Antoni. Ja disposava de servei de llançadora de carruatge «per anar i vindre de l'Estació a l'arribada dels trens» a l'altra punta de la ciutat. D'allà en sortia «tots los dies... lo cotxe-correu per a Fraga». Sembla que, segons els testimonis dels viatgers, l'anunci feia mèrit a allò que prometia. 
 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

El viatger es dirigeix a visitar la Seu pels costeruts carrers de la ciutat, que semblaven cascades per causa de la torrencial pluja que hi acabava de caure. No li fou fàcil, atès el permís que les autoritats militars ocupants (espanyoles) havien de concedir per poder entrar a la caserna-castell. Ara, la confessió del visitant estranger és clara: aquesta visita «declares to be alone worth all the journey form England»!

El claustre, «among the most beatiful in Europe», i això que els arcs, interns i externs, havien estat tots tapiats i eren pràcticament invisibles: «but cut up for barrack purposes» s'exclama. La boira li privà de veure l'horta als peus de la ciutat i l'horitzó de la plana lleidatana. Sobre el Segre, perillós riu quan era gelat, es fa ressò de la vella llegenda de la fi de Salomé.


En definitiva, un gran elogi de la ciutat monumental, sense que res se'ns digui en la fugissera visita d'aquest gentelman sobre carrers, cases ni gent lleidatana d'aquell XIX.
 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 

La majestuositat de la Seu Vella sobre la filera de cases de la banqueta d'aleshores, molt estreta en son primer tros, en la part que ara és la Rambla de Francesc Macià. No hi veiem el campanar de Sant Joan, que encara era dempeus en aquell temps. L'urc de vella catedral es mantingué intacte, malgrat tanta infàmia de submissió casernària. 
1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 
El gravat és ple de gent, que passeja per l'areny o dalt del pont. L'afegit de fusta permetia el pas de persones, animals i carros sense que en calgués fer un de nou. Al fons, l'arc o porta setcentista de la ciutat, la que ha perdurat fins avui.
1872. Lleida.
«Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive).

Detalls del vell pont de pedra medieval, que als pilans del mig hi tenia la caseta dels burots o duaners que cobraven el peatge d'ús del pont i entrada a la ciutat. Sembla que no donava ni per arreglar-lo.
1872. «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive).
Com era general en aquell temps, la ciutat i el país sencer érem barrejats, dissolts i adulterats dins d'Spain. Alguna cosa hem avançat, si més no.