Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seu Vella. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seu Vella. Mostrar tots els missatges

20200606

[2159] Lo barri medieval de la Suda lleidatana

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Plànol del barri lleidatà de la Suda al peu del castell i la catedral de la ciutat. Les grades majors eren conformades pels diversos trams d'escales que en salvaven el desnivell fins a les més antigues muralles, a on després hi haurà la Porta del Lleó. Un dels barris més exclusius de la Lleida medieval, plena de clergues, canonges i estudiants. Amb el rei al castell, quan era a la ciutat, i amb el bisbe a son palau, a tocar de la Seu, a l'angle de l'absis. Algunes famílies nobles de les més puixants, com els Montcada, també hi tenien palau. 

Ens l'hem d'imaginar molt similar al barri antic de Girona, ple de casalicis i palaus fets de bons carreus de pedra, grans portalades, patis interiors... Tot aquest barri fou anorreat per la fúria borbònica (espanyola), igual que ho fou al 1714 bona part del barri de Ribera barceloní: allà per fer-hi la ciutadella militar que subjugués la capital de la nova colònia conquerida a foc d'armes i canons. A Lleida, la Seu, catedral històrica de la ciutat, fou convertida en ciutadella militar, juntament amb tot el conjunt murallat del turó. Des d'allà, el nou Estat (espanyol) sotmetia la nostra ciutat, peça clau a ponent del país i porta d'entrada des de l'Aragó.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
El Castell del Rei ocupa la posició preeminent del conjunt, amb la catedral o Seu al seu costat. Al costat dels absis, el Palau episcopal, just a la costa que hi pujava des del carrer Magdalena, si no m'erro. Ho dic perquè la meua mare se'n recordava d'haver-hi pujat encara cap als anys 40 del segle XX. És també a tocar del campanar i àmplies vistes sobre la ciutat i l'horta que hi hagué el palau de la poderosa família dels Montcada, la Casa de l'Ardiaca, que era el segon del bisbe en l'escalafó episcopal, per dir-ho planerament. 
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
L'extrem septentrional del turó lleidatà. El Bisbe era l'home amb millors vistes de Lleida, sens dubte, oi?
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
El Castell de Rei o Suda, que donà nom al barri de la Seu.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Les grades de la Seu, a costat i costat de les quals s'aixecaven els edificis i palauets del barri. A baix de tot, en destaca la bassa, que devia recollir l'aigua de la pluja. Potser també alguns edificis disposaven de pous. En anys d'aigua escassa, els viatges amb el ruquet fins al riu es devien fer inevitables.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Detall de la bassa de la Suda, i de la plaça Roqueta, des d'on sortien les escales o grades de la Seu, probablement porxada. Les cases del carrer de la costa de Sant Andreu disposaven també d'immillorables vistes sobre la ciutat.

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
La banda oest del barri. Al costat de la bassa, hi hagué el forn. La muralla era permeable per diversos portells, a banda de la Porta de la Suda, que ja donava a dalt del carrer de l'hospital de Sant Martí. 
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
A tocar del portal que donava sobre la ciutat, s'hi alçava l'antiga parròquia de Sant Andreu.


20200424

[2130] Les carasses de la Seu Vella lleidatana

Les carasses o gàrgoles de la Seu Vella lleidatana.
Les carasses o gàrgoles de la Seu Vella lleidatana.
Les carasses o gàrgoles de la Seu Vella lleidatana.
Les carasses o gàrgoles de la Seu Vella lleidatana.
Les carasses o gàrgoles de la Seu Vella lleidatana.
Les carasses o gàrgoles de la Seu Vella lleidatana.
Les carasses o gàrgoles de la Seu Vella lleidatana.
Les carasses o gàrgoles de la Seu Vella lleidatana.
Les carasses o gàrgoles de la Seu Vella lleidatana.
Les carasses o gàrgoles de la Seu Vella lleidatana.
Així d'entrada, diria que a Lleida només hi tenim les gàrgoles de la Seu. La destrucció del barri noble que hi hagué fins al Pla dels Gramàtics i del barri universitari varen emportar-se palaus i patis gòtics, que p.ex. sí tenen conservats a Girona. L'arribada del primer Borbó (espanyol) fou tot un huracà destructor, no tan sols pel setge de la ciutat al 1707, sinó per tot l'halo de destrucció que va sembrar a la ciutat per convertir la Seu en el quarter del seu exèrcit i, per tant, en castell des d'on oprimir i subjugar la ciutat.
Les imatges són agafades de pàgines diferents pàgines de turisme, flickr i pinterest No en tinc més detalls, però agraïm la bellesa de les fotografies als autors. Més gàrgoles lleidatanes: 

20200411

[2119] La Seu Vella de 1918

1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
Espectacular vista des de dalt del campanar en direcció nord, amb el cimbori i la planta de creu ben observables. Al darrere, però, no hi ha ciutat: la Lleida d'ara fa cent anys encara havia de créixer, i, per tant, cap dels carrers principals que avui hi veiem (com Prat de la Riba), simplement no hi són. En canvi, sí que s'hi distingeix el vell camí de Corbins.
1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
La torre del campanar lleidatà, amb el rellotge que tenia el fons pintat de calç per a millor lectura de les hores. Rellotge i campanes sempre continuaren funcionant malgrat l'ocupació militar del recinte religiós. Per això, a la Catedral Nova mai no li calgueren ni rellotge ni campanar. «L'estil del campanar és gòtic i d'ell se va pendre model per a fer lo cèlebre Miquelet de València». Afegeix el text: «La campana major de les hores fou batejada Silvestra. Té 2 m i 8 cm de diàmetre i pesa 160 quintars [cap als 5.000 kg]. Dona lo do regreu. La dels quarts és la Mònica, de 90 cm, dona lo sol greu». La Silvestra fou forjada per Joan Adam al 1418. Després de 600 anys, ha estat baixada del campanar i espera restauració.
1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
El procés de revaloració de l'antiga catedral lleidatana convertida en caserna pels Borbons (espanyols) als 1707, que s'havia iniciat en el darrer quart del s. XIX sota l'impuls de la Renaixença local, culminaria els esforços amb la declaració de Monumento Nacional aquell mes de juny de 1918. El diari local «El Pallaresa» en faria tres pàgines de ressenya, plenes d'imatges que, al cap de cent anys, esdevenen testimoni de l'estat degradat del monument a causa de la presència dels militars, i que encara tardarien 30 anys més, i una altra guerra entremig, a començar a ser desdonats per poder-ne encarar la restauració.

1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
Detall dels frisos de la Porta dels Fillols, d'estil romànic (anomenat bizantí en aquells temps), «que a l'admirar-la no es troba qualificatiu ponderat per ponderar-la. No és possible fer altra cosa que extasiar-se» i «que té aquest nom per la costum de passar-hi per anar a batejar la canalleta». 

1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
Detall de l'estat de degradació dels absis, el major i els de les capelles dels Montcada i dels Colom.
1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
Descripció del monument, llavors absolutament desconegut dels lleidatans. Molt pocs eren els qui hi havien entrat, i només el veien sempre des dels peus. Pel fet d'estar ocupat per les tropes espanyoles, se'n perdé el nom de catedral, i se l'anomenava, i encara en alguna ocasió ho fem, «lo castell».
1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
Detalls de l'arquivolta de la portalada de l'Anunciata i Crismó.
1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
La portalada romànica de l'Anunciata. A damunt, s'hi observen les finestres fetes per donar llum al pis superior del quarter. 
1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
Detalls dels capitells romànics de la portalada.
1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
«Convertint-la en quarter i presonera entre muralles, amagant-la de la vista de tots, li donen lo valor representatiu de la Catalunya sense furs, sense llibertats, sense dret ni fesomia pròpia».
Totes les imatges i l'article encomiós eren de Manuel Herrera i Ges, advocat, escriptor, fotògraf, excursionista i un dels impulsors de la Renaixença lleidatana en aquells inicis de segle XX. Autor de «La porta dels Fillols de l’antiga seu de Lleida» (1912), «Les mènsules de la nau major de l’antiga seu de Lleida» (1913), i «Guia per a visitar l’antiga seu de Lleida» (1915), obres gràcies a les quals la bellesa arquitectònica de la Seu Vella fou divulgada per arribar, finalment, a la protecció i reconeixement merescuts.
1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
Nau lateral del costat de l'Evangeli, amb el sepulcre de Berenguer de Gallart, a peu pla del segon pis en què es dividiren la nau principal i els claustres per poder-hi encabir la soldadesca. Per això, capitells i estàtues que avui són molt altes foren mutilades, perquè hi havia accés fàcil des d'aquest segon pis. 
1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
L'arquivolta de la Porta dels Fillols, amb la portalada tapiada i només una petita porta d'accés.
1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
Capitells gòtics de la Portalada dels Fillols. 

1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
La capella dels Recasens amb detall de la clau de bòveda. La més ben conservada de totes, gairebé sense desperfectes... perquè era la comuna (latrines) del regiment. La pudor insuportable no permetia de restar-hi més temps del que calia, i els soldats no hi tingueren interès a fer punteria als detalls arquitectònics. 
1918. La Seu Vella lleidatana. 
Diari «El Pallaresa» (Sol-Torres, UdL).
La campanya per al reconeixement de part de l'Estat (espanyol) de la Seu com a Monumento Nacional, l'havia engegada el CEL -Centre Excursionista Lleidatà uns quinze anys abans, just al començ del segle XX. S'hi fa un reconeixement als impulsors més destacats de la iniciativa i s'hi confessa que «ha calgut que els nostres homes fossin cridats a la governació de l'Estat perquè poguéssim veure coronats per l'èxit aquells treballs i aquelles gestions» de la Junta Restauradora de l'Antiga Seu. S'hi citen el capità de l'exèrcit (espanyol) i lleidatà, Josep Martínez Vallespí; Manuel Herrera i Ges, autor dels llibres i fotografies que la donaven a conèixer; el canonge Dr. Gaya i al bisbe Miralles; Felip Rodés, barceloní i anterior ministre d'Instrucció, que va deixar la candidatura a punt. Aquell any 1918, Cambó era ministro de Foment a Madrid en el govern del mallorquí Antoni Maura.