[2573] La barca de Torrent i Massalcoreig

 

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

El poble de Torrent de Cinca en aquell segle XVIII, travessat pel camí ral. Al fons, dalt de la serra, el monestir de Sant Salvador, que no aguantaria gaire més, només fins a la destrucció napoleònica d'inici del segle XIX. 

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

L'emplaçament de la barca antiga (7) del Cinca entre Torrent i Massalcoreig. La barca primitiva era més a l'enrecte de Torrent que no pas del poble lleidatà. Hi veiem la disposició de les sogues que menaven la barca d'un a l'altre costat. 

Sempre m'han fet peça aquests plànols setcentistes, tan bellament acolorits i aquarel·lats. També per deixar-nos per a la posteritat plànols i projeccions de llocs menors. Vull dir, allunyats de les grans ciutats i de les grans vies de comunicació. Disposar d'aquesta bella projecció és, per a aquests dos pobles riberencs del Cinca, disposar d'una finestra al passat, un veritable viatge en el temps. 

L'arc sobre el barranc del Cos (5) és l'antic aqüeducte amb què els constructors de la vella sèquia van superar la barranquera. Encara s'aguanta, veg. enllaç, i és que, com deia mon pare, abans se treballava d'una altra manera...

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

Vista general del plànol, amb els pobles propers al riu. De fet, fins a Torrent, encara hi havia la secla vella, la sèquia de Torrent (4), d'orígens àrabs. El camí reial (2) que resseguia el riu passava pel mig del poble. El camí també es dibuixa per la banda esquerra del Cinca, a tocar de Massalcoreig. 

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

Torrent i Massalcoreig mai van viure separats per lo riu, ans al contrari. De fet, les terres del que m'agrada dir-ne lo Baix Segre-Cinca tenen llargs segles d'història i vida compartides.

Les hortes massalcoretjanes més baixes eren dites sots (8). Aquest mot, en els nostres dialectes nord-occidentals (de la franja i lleidatà) no vol pas dir una afrau o vall muntanyenca (com a Els sots feréstecs d'en Raimon Casellas), sinó que s'aplicava a les terres baixes més properes als rius, sovint inundables, a on hi hagué boscos de ribera i de xops (Coromines, DECLC). Quan van artigar-se i van passar a ser conreats, el mot esdevingué una mena de sinònim d'horta, com encara s'usa avui al Segrià i altres parts de Ponent (en el sentit original que li donà Josep Vallverdú: amb les comarques de la plana lleidatana i de la plana del Cinca: la Llitera i lo Baix Cinca): lo sot del Queló és l'horta (les finques conreades, i de reg sempre) de cal Queló.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

El gravat vol mostrar la vegetació d'aquestes terres àrides, i s'aprecia la botànica aquàtica, crescuda enmig del riu, joncs, xisques i canyar. En canvi, les hortes i els marges que en devien marcar divisòria, no hi són considerats. Només la representació d'arbres vol, potser, indicar la fertilitat de l'horta torrentina (11, 12).

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

Llegenda.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

Amb el núm. 9 s'hi senyalen els terrenys comunals entre la sèquia i el riu, que eren travessats per la carrerada que baixava des del camí ral fins a l'aigua per tal de portar els ramats a abeurar-hi.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

L'indret de la barca nova (15), més a prop de Massalcoreig. M'agradaria descobrir el perquè d'aquest desplaçament i quan. Les sogues s'hi dibuixen ben gruixudes i ben ancorades als pals: no s'hi valia a badar, amb lo Cinca, que ja sabien com les gastava.

[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2570] Del Baix Segre-Cinca, 1643

 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol contingut en aquest mapa setcentista, en plena Guerra dels Segadors. S'hi detallen els grans cursos fluvials del Segre i Cinca fins al seu aiguabarreig. També s'hi dibuixa el canal de Pinyana fins a Lleida. Eren obstacles principals en l'avanç de la infanteria i cavalleria militars. Aquest territori, de l'aiguabarreig i fins als peus del Montsec, i la plana urgellenca per un costat i la lliterana per l'altre, constituïren una unitat geopolítica en els remots temps ilergets i ho continuà sent en temps de taifes. Encara persistí com a entitat geocultural i geoeconòmica des de la conquesta de Ramon Berenguer IV i fins a temps moderns. La unitat diocesana fins ben bé a finals del segle XX. Només la derrota de 1707 començà a fer-hi forat, i el nacionalisme espanyol derivat del règim del 78, hereu del franquisme, ha sabut eixamplar-lo, aquest esvoranc. Com que tot a la vida té pujades i baixades, esperem, com deia aquell savi, de retrobar-nos en aquella unitat històrica ara delmada. Paciència i persistència.

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb la ciutat de Lleida. Hi veiem el Canal de Pinyana, en traçat aproximat, i que era emprat per fer anar molins. S'hi consignen Almenar, Alguaire, Vilanova d'Alpicat (popularment segmentat del Picat), Montagut, Alcarràs, Aitona... i el poblat de Vilanoveta, als afores de la ciutat lleidatana. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb tota la part del Baix Segre i Cinca. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb l'aiguabarreig. Encara que es tracti d'un plànol simple i senzill, les poblacions hi són ben posicionades: un mapa militar no podia permetre's greus errades. Des de la Granadella, Escarp, Massalcoreig o Torres de Segre, fins a Mequinensa, Torrent, Fraga i el petit llogaret de Mont-real, popularment Mont-ral, de fa dècades ja abandonat. 

[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2569] La inauguració popular i a la força del pont penjant de Fraga, 1847

 

1844 ca. Plànol del Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

(BVMB).

Lo magne i breu pont vuitcentesc fragatí.

1847. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«Diario de Barcelona», de 20 d'abril (HDH).

La inauguració del nou pont tingué lloc a l'11 d'abril d'aquell any 47 del segle XIX. La joia per aquest avanç constructiu no duraria gaires anys. Llavors es parlava de la solidez del pont, en el qual s'havien fet proves de càrrega durant tres dies. Es van descuidar de la variable més important, la força del Cinca, i mira que el riu venia avisant sens parar durant segles.

1847. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«Boletín enciclopédico», núms.223-24, de 15 de maig (HDH).

La joia expressada en aquells moments per aquesta moderna construcció. Quan diu «naciones artísticas» vol dir que construeixen, que fabriquen, industrials.

1839. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«El Corresponsal», de 15 d'octubre (HDH).

Les riuades del Cinca eren freqüentíssimes abans del segle XX, i fortíssimes: no en va les aigües procedeixen dels cims ribagorçans més alts, des de l'Aneto al Posets. Sovint acostumaven a emportar-se alguna de les arcades del pont de fusta. La vila ja disposava de la coneguda maça, amb la qual es clavaven novament els pilans per refer-lo. Però la riuada del 39 (del segle XIX) va endur-se'n més de la mitat de les arcades. 

 La maça de Fraga (el Baix Cinca).

Foto: Gonzalo de Reparaz, 1930 (MdC).

 Guardada com un tresor a casa de la vila. Els fragatins i lo riu han jugat durant segles a fer i desfer el pont. L'eina era ben potent, i d'aquí la dita més famosa de la contrada: Ets més pesat que la maça de Fraga!

1841. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«El Corresponsal», d'1 d'agost (HDH).

 Aquell any la riuada s'emportà «en su totalidad» el pont recent refet feia un mes i mig! També s'endugué les barques de particulars que hi havia amarrades, tot trencant-ne les sogues que les lligaven. Tan gran era la força del Cinca. Els veïns que tenien hortes i terres a l'altre costat del riu no hi podien accedir durant dies. I als horts hi tenien fruita i hortalíssia per collir i poder menjar... Les peticions d'un pont nou ja es feien sentir de feia temps.

1845. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«El Heraldo», de 27 de juny(HDH).

Quan el riu s'emportava el pont, ni els ministres podien creuar-lo fins que baixava la fúria de les aigües. A més, els camins enfangats després de grans pluges provocaven greus relliscades dels carruatges i fins i tot que arribessin a tombar. 

1845. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«El Católico», de 28 de juny (HDH).

Les crítiques al govern (espanyol) eren constants pel mal estat d'aquest camí ral i la falta d'un pont de pedra i ben sòlid, «cosa que muy bien puede compararnos con lo interior de Africa».

1845. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«El Heraldo», de 3 d'octubre (HDH).

Sembla que el ministre va posar-se mans a l'obra: a la tardor ja es parlava de la construcció del pont, i pas d'un pont qualsevol, sinó d'un pont penjant. 

 

1844 ca. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

Detalls del plànol del pont. Penjant com el volien, pensaven que el riu podria baixar tot a l'ample sense obstacles, fins i tot en els moments de màxima altura de les aigües durant les riuades. La idea no era pas dolenta sobre el paper, oi?

1846. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«La Postdata», de 21 de gener (HDH).

Ja en construcció, el pont era tota una atracció per als fragatins. L'enginyer Pere d'Andrés i Puigdollers en fou l'enginyer, autor també de l'Estació del Nord barcelonina.

 

1846. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«El Español», de 24 de febrer (HDH).

Les esperances dipositades en el pont eren enormes, després dels constants embats del Cinca. De fet, el pont de San Isidro, nom que se li donaria al pont fragatí, s'havia aprovat al setembre de 1844 per Reial Ordre. Per això es parla a l'article de les obres que n'estaven aturades des de feia mesos. Els inconvenients ocasionats a grans personalitats del govern (espanyol) van fer-ne reactivar la construcció ja fins a la fi de les obres. 

 

1847. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«El Clamor Público», de 7 d'abril (HDH).

El pont era ja acabat però no inaugurat aquell mes d'abril. Ocorregué que el Cinca, en una de les seues malifetes, augmentà de cabal de manera tan gran que impedia el pas en barques tant dels carruatges i diligències com dels pagesos fragatins que tornaven del tros. Més de cinc-cents, amb les mules, someres i tota la pesca. Demanaren a l'enginyer Puigdollers que els permetés de creuar pel nou pont per evitar de passar la nit al ras, «como lo habían hecho en todo el mes las famílias de sus amigos», de l'enginyer, s'entén. L'home s'hi oposà, però els pagesos «desesperados... hicieron por fuerza lo que no se les quiso conceder de grado, atravesando con el mayor orden». La força armada hi arribà tard, quan els fragatins ja tenien el porró a taula... Això s'escaigué el vespre del 31 de març.

1847. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«El Espectador», de 25 d'abril (HDH).

Les proves de càrrega i resistència foren altament satisfactòries. El pis del pont era de taulons.

 

1847. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«El Heraldo», de 30 d'abril (HDH).

A Montsó perseguien també la construcció d'un pont penjant. Les obres s'adjudicarien al mes de maig d'aquell any.

1847. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«Clamor», de 26 d'octubre (HDH).

Sembla que les obres dels voltants del pont, que havien de protegir la muralla de la ciutat, no s'havien executat com era previst.

1848. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

«Clamor», de 14 d'abril (HDH).

El pont sobre el Gállego era a Saragossa. Començava amb aquesta carretera la construcció de la futura N-II, i l'inici de la seua Espanya madrilenyocèntrica.

1844. Lo Pont Penjant sobre el Gállego, Saragossa.

Aquest gravat que circula per les xarxes sense peu de foto no correspon al pont penjant fragatí, ans al del riu Gállego al seu pas per Saragossa. A més, li falten els dos pilans que el sustentaven. El pont saragossà s'inaugurà al novembre de 1844 amb el nom, òbviament, de Santa Isabel, en honor a la monarca allà regnant.

1850. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

Genaro López Villaamil y Duguet, Museo del Romanticismo de Madrid (enllaç).

  El pont pintat tal com es correspon amb el dibuix del seu plànol.

1852. Plànol del Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga.

«Boletín enciclopédico», núm. 275, d'1 d'octubre (HDH).

Entre la matinada del 28 al 29 de setembre, d'ara en fa poc més de 170 anys, el grandiós pont fragatí es va ensorrar per la banda del tram dret, o sia, a l'altre costat de poble, segons el sentit del corrent d'aigua. S'emportà la gent i els carruatges que en aquell mateix moment hi travessaven. El trànsit, és clar, quedà interromput, i amb una barca s'intentà salvar tanta gent com es pogués de les quaranta persones que caigueren a l'aigua. 

1852. Plànol del Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga.

«Boletín enciclopédico», núm. 276, de 2 d'octubre (HDH).

La desgràcia tingué lloc a les cinc de la matinada i això minvà el nombre de víctimes.

1852. Plànol del Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga.

«Boletín enciclopédico», núm. 280, de 6 d'octubre (HDH).

Un tros de pont baixà riu avall, amb gent a sobre demanant ajut i auxili. Un empresari de Torrent de Cinca, lo Sisco Montfort, dedicat a la cria de cucs de seda a la seua plantació de moreres, va decidir amb l'ajut d'algun treballador i tres hòmens més del poble de sortir al rescat amb una barqueta que tenia al Conillar, i que hagueren d'anar a buscar amb carro. En pogueren auxiliar alguns. Altres se salvaren agafats a troncs, i un parell aconseguiren surar fins a la Granja (d'Escarp). Els allotjà a tots a casa seua perquè s'anessin recuperant. Sens dubte, un gran acte d'altruisme en aquell moment desgraciat.

Aquest cop, el pont es pogué apariar, però una nova avinguda del Cinca al 1866 l'envià definitivament aigües avall. 

1844 ca. Plànol del Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

(BVMB).

Si cliqueu sobre la imatge, i la informàtica ho permet, veureu el pont en tota sa extensió. Disposava de tres trams, sostinguts per dos pilans que tibaven el cablejat que el sostenia.

1883. Lo Pont de Ferro, Fraga (imatge).

Lo pont que substituiria, per força, al malaurat pont penjant.

1853. Plànol del Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga.

«Diario de Barcelona», núm. 155, de 4 de juny (ARCA).

Si a l'octubre del 52 queia el pont fragatí, ben aviat cauria també el de Montsó, riu Cinca amunt: al juny del 53! 

1883. Pont de ferro de Montsó (Osca).

Manuel Silva Suárez, ed., «Técnica e ingeniería en España. VI: el ochocientos», 2011 (enllaç).

Els nous ponts ja no es farien penjants, sinó amb altres tècniques de construcció, com el pont bow-string de Montsó. Al darrere, s'hi veu també el pont de ferro de la via del ferrocarril. Per tant, la imatge és de cap al 1915. 

[2568] La maça de Fraga, que alça pols davall de l'aigua

[430] De Lleida a Seròs i Fraga al segle XIX

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2568] La maça de Fraga, que alça pols davall de l'aigua

1962. Fraga, lo Baix Cinca.

La magnífica vista de la Fraga autèntica, que Jordi Viladric pintà durant la seua estada a la vila. Nascut a Fraga, era el fill primogènit del pintor Miquel Viladric, que hi residí abans de la guerra (del segle XX).

Anys 1900-1930. Fraga (lo Baix Cinca).

Foto acolorida (Lopontdeferro) de la vila fragatina, amb lo pont de ferro (que no pas del ferrocarril), inaugurat al 1883 i que substituí al bell però efímer pont penjant. Lo Cinca en tingué la culpa. Durant segles, i fins al XX, lo riu ha anat tombant pont rere pont, tots els que els fragatins aixecaven. De manera que decidiren d'alguna manera unir-se al riu: que tombo los ponts que vulgo, però els refarem de fusta amb la nostra maça, que els permetia de refer la part trencada subaquàtica de manera molt ràpida i eficient. Al 1938, no fora lo Cinca, sinó la guerra, qui tombaria aquest bell pont de ferro, de part de les tropes republicanes en l'intent desesperat d'aturar l'onada feixista (espanyola). 

1883-1938. Lo Pont de Ferro, Fraga (lo Baix Cinca).

Gravat bellíssim des del marge dret del Cinca, amb la vila a l'altre costat del magne pont de ferro fragatí.

La frase feta deia: sembla la maça de Fraga, que alça pols davall de l'aigua. Recollida per Amades (1935), Refranys, Ed. Selecta-Catalonia, de significat figuradament escatològic: se deia quan algú se fotia un gran pet, sorollós i estrident, i es deia que havia semblat com un cop de la famosa maça (enllaç). No sé pas si algun padrí fragatí mos ho podria confirmar... ni si encara la frase s'hi sent a dir.

La maça de Fraga.

Heus-la ací, la maça, a l'entrada de casa de la vila, a on s'hi estigué molts anys. 

Desconec si encara la hi tenen allà. 

1845 i ss. Fraga, lo Baix Cinca.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

En aquells temps, calien quatre horetes de carro per atansar-se a Lleida. Lo poble era prou important, amb 800 cases, «y casi todas de 2 o 3 pisos de elevación, distribuidas en más de cien calles estrechas y pendientes, empedradas, aunque de piso algo incómodo». Les dos places més destacades eren les de Sant Pere i la d'Obradors, i una tercera, la del Cegonyer, «por medio de la cual atraviesa la carretera general». Fins després de la guerra, quan se faria la circumval·lació, l'N-II passava per dins lo poble. 

Afirma l'autor que l'església parroquial s'aixeca damunt l'antiga mesquita sarraïna, en la qual església destacava un orgue «en el mejor uso». Tres antics convents mostraven ruïna des de la desamortització, i dos ermites dins la vila eren tancades. Emperò, el convent dels Escolapis oferia en la part del convent encara habitable un parell d'aules per a fer-hi escola a més de 400 xiquets! Fins i tot, hi havia una tercera aula de «latinidad», que interpreto com una mena de secundària a partir dels 10 anys. I encara dos aules més «en el local propio de las maestras» per a les 360 xiquetes del poble «en que se enseña a parte de las labores propias de su sexo, a leer, escribir i contar».

El cementiri ja havia sigut traslladat a fora vila, a uns mil passos de distància. També als afores «sobre una alturita» hi havia les restes de l'antic convent dels caputxins. 

Ara bé, «lo que sí merece mencionarse es la antigua maza de Fraga, que según el adagio vulgar, inventado como para detonar el peso enorme de este gran martillo, se dice que saca polvo debajo del agua». La descripció de l'artefacte és clara: «este instrumento de formas idénticas a las de un mazo es de figura cuadrada, si bien tien más de ancha que de larga; está forrada de hierro y se empleaba...» Per a què s'havia d'emprar? Doncs per a refer lo pont de fusta cada cop que lo Cinca se l'enduia. A tal efecte, se muntava en un aparell format de dos bigues de molta alçada. Quan la maça era a dalt de tot, se deixava anar amb tota la força, sempre guiada entre les dos bigues, per picar contra l'estaca que calia clavar. D'aquesta manera, se n'avançava molt, a refer lo pont. Però en el temps que Madoz va publicar el seu Diccionario, la maça ja no se feia anar, atès que «el puente ha sido sustituido por uno colgado de mayor consistencia». Cosa que pocs anys després d'escriure's, se demostraria que no era veritat. 

 

1845 i ss. Fraga, lo Baix Cinca.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

El riu també se feia servir per moure lo molí olier i un parell de fariners. Cita l'autor tres ermites esbarriades pel terme  i quatre llogarets amb església pròpia: Mirasol (l'autor no va entendre Miralsot), Mont-ral, Torreblanca i Cardiel. La fèrtil horta fragatina no era pas com avui plena de nectariners i arbres fruiters, ans de vinya i auliveres, que n'eren els conreus principals. Tot i que, és clar, no hi faltaven pas fruiters ni hortalíssia. El fet que la part més gran de l'horta fos al marge dret del riu, convertia el pont en estratègic. Si no n'hi havia, com passava prou regularment per mor de les riuades, els pagesos (i animals) havien de travessar en barca, fet que dificultava i alentia la comunicació.

S'hi explica la necessitat del nou pont, que substituí el llarguíssim pont de fusta de vint arcades! Lo nou pont s'inicià a l'agost de 1845 i s'inaugurà a l'abril de 1847. Diu que era un dels més sòlids i elegants que hi havia a l'època: «se compone de un solo tramo de 600 pies de abertura entre los paramentos de los estribos, y es de hierro con fuertes tablones de madera sacada del Pirineo, y sólidos machones de piedra caliza de las canteras que hay en las inmediaciones de la población».

La població era eminentment agrícola, amb molta i variada producció. En destacaven, és clar, les figues! Molt ben comunicada i amb presència notable de menestrals (espardenyers, fusters... i xocolaters, diu), i de gent de lleis (escrivans, procuradors, advocats...). Un poble de molta vida i per on —sembla— hi circulava el diner. 

1850. Lo Pont penjant sobre lo Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

Genaro López Villaamil y Duguet, Museo del Romanticismo de Madrid (enllaç).

La pintura mostra un pont de tres trams amb dos pilans enmig de la llera, i no es correspon amb la descripció d'«un solo tramo de 600 pies» feta per Madoz. Ja ho hem dit i ho repetim: tampoc fou prou fort per a l'ímpetu

1845 i ss. Fraga, lo Baix Cinca.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Les fires tradicionals eren per Pasqua de Resurrecció i per Sant Agustí, a l'agost. Fins i tot hi havia botiga de «géneros para vestir». Acaba l'article amb un breu resum històric que remunta a la Gallica Flavia i al temps dels ilergets. Dedica més línies i èpica a la derrota d'Alfons I, que a la victòria i conquesta efectiva de Ramon Berenguer IV. Tampoc s'hi esmenta la parla pròpia i mil·lenària dels fragatins. Tampoc mai en cap altra vila, poble o ciutat inclosa a l'obra: l'adoctrinamento n'era part dels objectius.

1920 ca. Fraga, lo Baix Cinca.

Lo carrer Major, empedrat, amb els petits pedrissos al costat de les portalades per seure a la fresca. Lo retrato va causar molta sensació

1845 i ss. Partit judicial de Fraga, lo Baix Cinca.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Interessant quadre amb les distàncies (horàries, a ritme de carro) entre Fraga i altres poblets del partit judicial i les capitals. S'hi destaquen els dos rius importants que creuen aquestes terres: el Cinca i l'Alcanadre. Amb el reg que proveïen i la força motriu per alimentar molins, esdevingueren el pilar fonamental de l'economia del Baix Cinca, diòcesi de Lleida des de feia mil anys. 

1845 i ss. Partit judicial de Fraga, lo Baix Cinca.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Fraga tenia cap a mitjan segle XIX 3.648 hab., repartits en 590 llars o caps de família, fet que fa una mitjana de 6 persones per casa. La seguien Bellver i Albalat de Cinca, amb poc més de mil, i Saidí, que no arribava als nou-cents.

(Cliqueu la imatge per veure-la més gran).

1930 ca. Fraga, lo Baix Cinca.

Lo vell castell fragatí. A la postal, hi apareix amb un nom gens popular, com a Castell d'Urganda, que és referència culta a alguna de les novel·les de cavalleries castellanes del segle XV i començament del XVI. Nom que algun il·luminat li va posar, a l'estil romàntic, sense encomanar-se a ningú. Com a residència del pintor Viladric, la foto remet a l'època anterior a la guerra, quan Viladric hi pintà els murals. 

1901. Fraga, lo Baix Cinca.

«Anuario Riera» (BDH).

En cinquanta anys, el poble gairebé doblà la població, tot guanyant tres mil habitants i passant a 6.792. No poden estar-se d'anomenar les figues de Fraga, «que se exportan a los mercados consumidores del interior y a los países de América». De tots els càrrecs públics, probablement només l'alcalde era del país. 

Disposava la vila de quatre cafès, un parell de funeràries, quatre espardenyers, deu botigues de queviures, un parell de fusters... Ja hi havia tres molins d'oli... i quatre advocats!

1901. Fraga, lo Baix Cinca.

«Anuario Riera» (BDH).

Més dades: escoles municipals de xiquets i xiquetes, tres estancs, tres farmàcies, quatre guarnicioners (per als estris que calia per vestir els animals de treball), tres molins fariners, quatre metges, sis merceries, cinc botigues de roba, veterinari, un parell de fabricants de cadires (majorment de bova), tres sastreries, sis perruqueries... Notari, procuradors... En fi, tot el que un poble gran, i amb calés, necessitava.

Això sí, els editors continuaven sense entendre el topònim de Miralsot. 

1732.  Lo vell pont de fusta de Fraga.

«Varios planos del puente de la ciudad de Fraga y su reducto de la cabeza de él, 

y parte del río Cinca» (BVD).

Fragment del plànol a on s'aprecia la ubicació i llargada de l'antic pont de fusta. La major part de l'any, la llera era un sorral. Però quan els desgel o les pluges pirinenques descarregaven de valent, el riu abastava tot aquest ample llit. La força més gran del corrent impactava sobre el cap del marge dret, i allà sovint se n'enduia uns quants arcs. 

[1730] Per la Fraga de fa més de cent anys, més

[123] Obres públiques: Fraga, 1733

Quina la fem? Canal Whatsapp