Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ager. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ager. Mostrar tots els missatges

20170514

[1702] L'Àger murada dissetesca

1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Plànol de l'antiga vila fortificada.
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El castell en un extrem, amb el pont (4) de la porta de socors, ben abaluardat.
1783. Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IV (BNE). 
«En un lugar eminente, en medio de un apacible valle, cubierto de arboledas y bosques...», tot i que no «a orillas del río Segre». Tenia en aquelles alçades de segle XVIII, quatre-cents veïns, que devien fer més de mil habitants llargs.
1783. Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IV (BNE). 
La referència històrica al bregós Arnau Mir de Tost, fundador de la vila cristiana i de l'abadia al 1066. Cap referència a Catalunya o la Corona d'Aragó, ni tan sols en citant el setge de la Guerra dels Segadors (1652). Això sí, segons l'autor, ja existia «España» gairebé abans de la creació del món... Quina mania, els nostres estimats veïns de ponent, de voler-nos sempre seus! (i parats i callats si pot ser, que no pot ser).
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La porta entre la vila i el castell (3) i la gran torre rodona (2).
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La vila, envoltada per dos rieres, l'una de les quals (13) «en verano queda seco».
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
 La porta principal de la vila (5)
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de la muralla de soldevila.

20150518

[1041] Pujant la Noguera Pallaresa fins a Cellers

1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El Segre es troba amb la Noguera Pallaresa. Gairebé ningú no recorda amb claredat com era tot això abans, perquè l'embassament de Camarasa és força antic, llunyà. Fou a començaments de segle que foren iniciades les obres. Camarasa és un embassament llarg, que arriba des del cingle nord de la serra del Mont-roig, davant per davant de l'esfereïdora paret del Mu, fins endins del congost de Terradets, ultrapassada l'altitud de la Vall d'Àger».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Central de Camarasa, a la Pallaresa, des de la paret de resclosa, roca viva, brogit quasi visible, fredor laboriosa de les sales de màquines. Al fons esquerre, el riu troba el Segre».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Tram final del pantà de Camarasa, vora la central. El pantà és una llarga i sinuosa cinta amb profundes indentacions que formen cales, i assenyala els indrets dels antics barrancs».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
La carretera antiga de Balaguer a França per Tremp resseguia el riu per l'esquerra i quedà submergida sota les aigües. Caldrà esperar la construcció del Doll per recuperar el pas ancestral, a molta més alçada. A la cua del pantà és «on hi ha l'aiguabarreig amb el riu Fred, o torrent que travessa la vall d'Àger, i que la gent d'allí anomena torrent del Pui. Aquest torrent davalla de la divisòria d'aigües prop d'Agulló i travessa per davant la històrica vila d'Àger». 
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Fent el tomb per l'embassament de Camarasa, hom no troba, a part les ruïnes dels Oroners i la Baronia de Sant Oïsme, altre poblat que la Maçana, precursor d'un turisme futur».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«L'espectacle esclatant d'Àger, capital del vescomtat del seu nom, tal com s'ofereix a la mirada des dels més baixos repetges del Montsec. Al fons, la serreta que travessa el Coll d'Àger».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Explica en Vallverdú «l'existència dins la vall de tres entitats diguem-ne territorials: la vall com a unitat geogràfica, el vescontat d'Àger com a entitat històrica, i la col·legiata d'Àger, que vingué a ésser l'hereva de la força política i la influència del vescomtat. Quan tot se n'anà en orri, en començar la decadència de l'abadia, que havia perviscut i sobreviscut com a abadia independent (nullius), fou el 1592, que el papa Climent VIII la convertí en col·legiata merament arxiprestal, encara que exempta, i conservà aquesta condició exactament fins a 1874, que passava al bisbat de Lleida».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La 'banyera' romana és un sepulcre del segle II, amb alegres figures mitològiques, que servia de pica baptismal a Àger. Per a compensar el paganisme dels relleus, estampeta».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Atenció a l'adjectivació: «Romàntic, esquarterat, decoratiu, desolat i excessiu, el torricó de la Baronia de Sant Oïsme domina l'embassament de Camarasa en el seu terç superior. Al fons, vers el nord, el Montsec».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls de la base i de la torre: «La Baronia és tota una escenografia. Una torre del castell, rodona, força entera, domina el morrot que cau a plom sobre l'aigua. Ben a prop, l'església, dedicada a Sant Bartomeu, amb un campanaret quadrat, caigut en un costat, però conservant els finestrals partits en mainells ben treballats als altres tres».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Geologia, hidroelectricitat, lleures i motorisme de muntanya es donen cita al primer ter de l'embassament de Camarasa. Al fons, els túnels del ferrocarril a la Pobla i el començament de Terradets».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
El túnel del tren que salva l'estretiment dels Terradets. A dalt, «el pont a l'entrada de Terradets, un pont ridícul que, encara avui, sosté tot el pas de vehicles. D'aquest pont, estretíssim, col·locat a la cua del pantà de Camarasa, de sempre se n'ha dit la Passarel·la».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«L'entrada de la Pallaresa, és a dir, l'indret on abandona, per al viatger que puja, la forma d'embassament i adopta la de riu. Exactament al capdavall del congost dels Terradets».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El congost de Terradets té molts indrets espectaculars, on la roca viva juga amb el tall profund obrat per l'aigua, la vegetació a clapes de la riba i el pas de vehicles en cerca del Pallars». 
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls de les parets del congost de Terradets. «Tornats a la carretera, observareu que, mentre remunteu el riu, un parell de ponts dels antics, enderrocats, semblen encara saltar el curs d'aigua, indiquen els indrets des d'on en èpoques reculades hom podia franquejar l'esverador barranc. Us torna a sorprendre a la riba dreta, literalment formant un constant balconet d'amplada minúscula, el camí de bast antic, visible en molts indrets».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Al fons de la cova anomenada Forat de l'Or, a Terradets, la parella de muricecs dormien, ingràvids, arrapats a la roca. Hi són a milers, silenciosos, quasi immaterials». I aclareix l'homenot garriguenc: «Les compactes formacions calcàries han deixat cavernes que l'aigua omple, però que, en temporades eixutes, tenen, al fons, arena molt grossa».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Un cop hem travessat, pujant, Terradets, se'ns obre la safata de la Conca de Tremp. Prop del poble de Cellers, aquest establiment d'hoteleria inicia una projecció turística d'acord amb el nostre temps».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
L'Hostal del Llac, a tocar de la vella carretera i de la via de la Pobla, en construcció. Llavors, destinació típica de berenades de diumenge a la tarda, que hi pujàvem amb el 4L de casa, se'n deia irremissibliment Hostal del Lago.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A la Guàrdia de Tremp ens saluda aquesta casa, bastida amb elements d'un casalot anterior, balcons amb mènsules i petxines renaixentistes, i l'esclat de flors al sòl de la Conca de Tremp».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La Guàrdia, nom plenament dels temps de la Reconquesta: la Guàrdia de Tremp ací, la Guàrdia d'Ares a l'altra riba».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Claustre de l'antic cenobi de Mur, Pallars Jussà. Només amb uns inicis de reconstrucció, el conjunt del castell i església dominen, a gran altura, l'embassament de Cellers».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El Claustre està ben conservat, i hom hi ha fet recentment algunes obres de consolidació de l'església... Un cop més gosaríem demanar que aquests monuments que no estan enderrocats del tot fossin objecte de restauració acurada i consolidació definitiva». Un prec que s'ha fet realitat, en aquest cas.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A la Noguera Pallaresa, les aigües d'una central són aprofitades per a una altra, situada en una cota més baixa. Tubs de la central de Gavet, prop de Tremp».


20150418

[1017] Sant Alís i feixans del Montsec

2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Dijous Sant primaveral per pujar al punt més alt del MONTE SICCU, o muntanya seca, el Montsec. Ens rep la Vall d'Àger, tota relluent de verd de cap a cap, que tenia aquest preciós aspecte sota el sol de mitja tarda.
Diu el refranyer popular: «mentre vejos neu al Montsec, no podos lo cep»

Amb aquest sol i aquesta bonança, ja fa dies que s'haurien hagut d'esporgar.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
A primera hora, fem visita a l'ermita de Colobor (1100 m), santuari i runes del castell i llogaret medievals.  Escriu en Coromines al seu Onomasticon: «han parlat del santuari modern bastants visitants i excursionistes, però sobretot Joan de Porcioles, el notari d'Àger, bon observador i estudiós dels documents, les tradicions i el dret locals, en les seves Notes Folklòriques de la Vall d'Àger (1899): 'aplecs se'n celebren l'endemà de Pasqua Florida i de la Mare de Déu d'Agost, a l'ermita de Colobó, i l'endemà... a la de la Pedra, totes dues situades a la vessant de migdia del Montsec». Coromines aporta documentació i assegura que la forma genuïna ha d'ésser escrita amb -R final.
Comencem ran de pista, a l'enorme Roca Grisa. Busquem la fita que indica la tartera boscosa per on pujarem, molt empalagosa, potser perquè ens agafa en sec de bon començament.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
La tartera ens porta de dret a la vertical de la dita Gran Paret, aquell enorme forat rogenc de l'espadat. A l'esquerra marca el cap est dels feixans, mentre que derivant a la dreta ens porta als collets que enfilen per la Canal de la Xurulla. La senyalització es fa prou seguidora.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
L'entrada a la canal de la Xurulla i tota la pujada són esquerpes i agrests.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
A mesura que pugem agafem perspectiva sobre la vall agerenca. Probablement, una vista que enamorava el conqueridor de la vall, el vescomte Arnau Mir de Tost, ara fa mil anys.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Durant l'ascens, trobarem els punts blaus i les fites que marquen la ruta. A dalt la Collada de Colobor, se us obrirà aquella impressionant imatge primaveral del Pirineu en tota sa extensió, des del Mont Perdut fins al Cadí, amb tots els cims nevats, destacats sobre l'horitzó.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Amb la Vall d'Àger al sud i el Pirineu al nord, enfilem serra amunt vers l'oest.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Matolls entre la roca, la típica escassa vegetació del Montsec, només adornada amb alguna floreta de tant en tant.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Voltors, parapents i antenes de telefonia per tot arreu. Tant costa obligar les companyies a posar-se d'acord per plantar-ne només una i evitar la contaminació visual? 
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Observem la via romana que puja des d'Àger cap al port, a l'altre costat de la vall, mentre ens acostem al cim del Montsec, Sant Alís (1675 m).
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Foto, dinar i vistes a l'horitzó i al cel. 
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Retornem una mica enrere per trobar l'inici dels feixans, que són les feixes que fa el vessant d'una muntanya. Al Montsec no es tracta d'una sola feixa o feixà, sinó d'un encadenament de feixans a cada retomb de la cinglera. Consultat en Coromines, ens assegurem que l'ortografia adequada és sense -T final. Es tracta d'un mot propi del català occidental pirinenc: «un feixà pot ser des d'una gran cinglera, amb cornises d'aglevats, fins a un conjunt grandiós de cingles i cornises ocupant tot un gran vessant de muntanya... resta ben viu des de les muntanyes a l'esquerra del Segre mitjà fins més enllà de l'alta Ribagorça, i tant en singular com en plural». És el mot apropiat per traduir l'aragonès faixa, usat per designar una llarga cornisa entremig de cingles i roca (com les d'Ordesa o la Penya Muntanyesa). En català, faixa el reservem per denominar la peça de roba de tots coneguda, però ja poc usada... si no sou castellers.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
La vista de l'entrada ja és espectacular: el senderet s'inicia ran de paret amb l'enorme esbalç al costat. El pas no és ample, però tampoc angost. No apte per a principiants, però sense dificultats extremes... en aquest primer tram. La sendera completa dels Feixans fa uns dos quilòmetres i mig, i la segona part (en direcció oest-est, que és la que seguim), a partir de l'Embut, sí que és prou més riscosa. 
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Pas a pas creix la sensació de caminar sobre el buit, entre cinglera amunt i espadat avall.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Quan girem la vista enrere, no sabem ben bé per on acabem de passar. És impossible de reconèixer-hi el caminoi.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Si mirem endavant, tampoc no s'endevina la senderola del feixà, però hi és, tothora penjada entre buit i roca.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
De tant en tant, en els retombs de la serra, algun faralló o esperó ofereix una petita terrassa per observar la vall, i guaitar endavant i endarrere. 
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Només hi ha una ruta possible, però les fites aconsolen i fan companyia al caminaire.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Si l'un feixà és espectacular, l'altre encara més: estrets, cenyits, aeris, emparedats, suspesos, penjats... Gairebé inenarrable, indescriptible, de debò. Se n'ha de sentir la sensació: res a envejar a les Fajas més conegudes del Pirineu.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
No tan sols la vista avall és grandiosa, sinó també la vista amunt, cap a les majestuoses parets al peu del quals transitem: amb sa pètria presència ens fan compendre la nostra tel·lúrica petitesa, i acréixer per moments la nostra humana consciència i espiritualitat (que és una transcendència distinta a la de la religiositat).
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
L'escalfor de la pedra, la llisa aspror del seu tacte, la búsqueda de son contacte calmant com a salvció al buit de l'altre costat, fa que el caminaire se senti submergit, gairebé part, petita part, ínfima part, de l'imponent rocam montsequí.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Tomb rere tomb repetim el mateix ritual, cada cop més immersos en aquest meravellós panorama natural.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
A les petites, però més amples terrasses dels farallons, s'hi pot descansar, asseure-s'hi i contemplar. En silenci. Mirant el món... cap a fora... i cap a dins.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
L'antena de Sant Alís ja queda a la llunyania.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Arribats al gran Embut del Montsec, contemplem l'angost feixà que el creua, i que s'acaba en una roca al capdamunt, que li barra el pas i que s'ha de superar per dalt. Nosaltres per avui, ja n'hem gaudit prou i bé, dels feixans del Montsec. Deixem l'altra meitat que ens falta per a una altra ocasió, i decidim baixar per l'escapatòria, ben senyalitzada, que hi ha.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Recuperem forces i ens fem la foto de comiat.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
No baixem per l'escapatòria de l'Embut, on hi ha un cadenat per superar-la. Sinó per la que enllaça amb la que s'anomena de la Canal de l'Embut, que és una tartera, just a tocar per l'oest del bosquet de pins de sota l'Embut.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Un bocinet de canal, tartera avall i mirada amunt.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Fòssils de fa 140 milions d'anys, quan el Montsec era un mar a l'època mesozoica. Més o menys.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Arribats a la pista, la darrera ullada cap dalt.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Un cop a Àger, encara tornem a escodrinyar els camins d'avui. A la dreta, al gran Embut on hem acabat la nostra etapa. Des de l'esperó d'observació a l'entrada, cal retrocedir i descendir, seguint les marques, cap a la canal d'aquest altre petit embut de l'esquerra, on trobarem la tartera (senyalitzada)  a tocar del bosc de pins.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
La recompensa final, que suma hormones endorfines gastronòmiques a les muntanyenques. Plaer absolut.
2015. Sant Alís i feixans del Montsec d'Àger.
Un bon mapa en aquest web. Nosaltres hem vingut per l'oest fins a l'esperó de l'Embut (blau) i hem retrocedit per baixar (ho trobem ben senyalitzat) pel petit barranc que hi ha sota les lletres Feixant del Montsec en la imatge, que acaba enllaçant amb el descens (roig) del Pas de la Canal de l'Embut. Últim recordatori: cal dir i escriure Feixà o Feixans del Montsec (o d'allà on sigui), sense la -T. En Coromines ho ha estudiat.