Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vall d'Aran. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vall d'Aran. Mostrar tots els missatges

20200703

[2174] D'Aran, 1931

1931. La Vall d'Aran.
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
Foto: Silvi Gordó.
Ja en aquells anys, el reporter nota com «els pagesos de la Vall d'Aran, començant pels nois de vuit a deu anys, us parlen en francès, en castellà i en català», a més de l'aranès. Llavors, el país era més aviat de pas que d'estiueig, i «ni un xalet es veu a tota la Vall d'Aran». És clar que el túnel encara no estava pas fet, començat però aturat. L'article continua amb un breu repàs dels principals llocs de la vall, des dels alts de la Bonaigua fins a la frontera estatal. De Salardú en destaca les vistes i els hotels, «que serveixen béi relativament a bons preus els seus dispesers». D'Arties, els banys sulfurosos a 46 graus i el projecte hidroelèctric del rosari d'estanys de Colomers amb 900 m. de salt d'aigua. També s'hi comenten Viella, l'Artiga de Lin, Vilac.

L'anunci del Gran Hotel Mases, de Bossost, destaca que hi ha aigua corrent a totes les habitacions, i el centre d'excursions que era la vila cap al Portilló i Luishon. Llavors els hotels volien excursionistes, gent burgesa i adinerada. Després, i encara ara, més aviat els fem angúnia els motxillers. És clar, ara ja van prou tips i tenen (s'ho creuen de debò) una altra categoria...
1931. La Vall d'Aran.
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
S'hi destaquen els grans boscos aranesos, «de faigs corpulents, de pins i avets altíssims», que no es podien aprofitar comercialment per falta de carretera. Tot just llavors s'hi havia instal·lat la primera serradora per portar la fusta a la Pobla per fer-hi els mobles. «No seria millor fer els mobles a les Bordes i transportar-los a Barcelona i Lleida? Barcelonins que voleu ésser el cap i la bossa dels catalans, no podríeu fer en això un negoci rodó?» El lament de l'articulista, fa gairebé cent anys, el podríem firmar encara avui. El nostre Cap i Casal, a mesura que anà passant el segle XX, i sobretot en aquest començ del XXI, s'ha desentès del seu hinterland natural, només tingut en compte per a les escapades del cap de setmana. L'objectiu de Barcelona no és fer-se com a gran capital d'un país, Catalunya, i d'una nació, els nostres Països de la mateixa llengua, sinó una gran capital mundial, de primera línia internacional, però del tot despersonalitzada i cada cop amb menys arrels. I ja se sap què ocorre amb els arbres que les perden...

Llavors Bossost era la vila més gran de la vall. Patia la crisi de tancament de les mines. Les, la vila fronterera, havia també perdut des del 1925 la gran escola francesa que donava formació al jovent aranès i ingressos als comerços. El gran casalici romania abandonat i se'n reclamava la transformació en un sanatori. Dels Banys de Les, lloc de descans i pau, se'n queixaven ja de les condicions en què els tenia la propietat espanyola: «Els catalans, no podríeu fer res?», demana el periodista aranès. Sí, podem fer i farem la república, però també cal que els aranesos s'hi posin! 

Dels anuncis, destaquem la sabateria d'esport de Florenci Rella, sembla que atenta als gustos d'oci de la clientela, i que oferia també pis per llogar a estiuejants, amb vàter inclòs!
1931. La Vall d'Aran.
«La Veu de Catalunya», de 7 de setembre (ARCA).
La queixa contra la política educativa de la dictadura primoriverista (espanyola) pel tracte a la Vall és explícita. També se'n reclama la catolicitat davant del laïcisme republicà que s'encetava. El darrer article és signat pel prevere de Viella, i dedicat a cantar les belleses de la llar. Desgraciadament, el futur es fiava ja aleshores al turisme «dels nostres germans catalans: que s'hi facin xalets i vil·les d'estiueig i que vinguin a visitar-nos». Aquests darrers mesos de pandèmia, molts s'han omplert els discursos del canvi de model (social, ambiental, econòmic, de vida) necessari. Algú s'ho ha cregut?


20200107

[2072] Los focs catalans de 1685

Segle XIV. «Tacuinum Sanitatis», Ibn Butlan (Gallica).
Una cuina medieval, amb la llar de foc al centre de la vida familiar. No s'hi concebia altra organització social que aquesta, de manera que el principal impost establert en temps medievals fou el fogatge, aplicat a cadascun dels focs d'un llogaret, poble o vila. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Llistat dels focs de cadascuna de les vegueries i col·lectes setcentistes al nostre país, «excepto los que están al presente debajo al dominio de Francia». O sia, que hi va haver una època en què a Espanya sabien que Catalunya havia estat trossejada (al Tractat dels Pirineus, 1659). 


La llista inclou dos columnes, la de pobles i llocs de cada territori, i la dels focs en total. A banda de la vegueria de Barcelona, la més poblada, destaca per la grandària territorial la de Pallars, amb gairebé 250 llocs. Pel nombre de persones derivades del recompte de focs, Lleida n'era la quarta (3.329, cap a les 20.000 animetes, comptant-ne 6 per foc), després de Girona i Tarragona.  
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Cap a final del segle XVII hi havia al país 2.098 pobles amb 47.184 focs, que farien cap als 300.000 habitants. El litoral, com avui, era molt més poblat que l'interior, i el Cap i Casal i àrea de vegueria ja suposaven la 1/4 part del pes demogràfic del país. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
La intenció d'aquest treball de topografia sobre Catalunya per al rei i exèrcit (espanyols) fou militar, per tal d'identificar les principals ciutats fortificades del país, incloent-hi el nord llavors perdut a mans dels francesos, i determiar «los terrenos donde se puede en ocasión campear y aquartelar el exército». D'Espanya, sempre la mateixa història d'amor, d'amor asfixiant. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Aran que hi són citats fan 27 llocs de fogatges. D'aquesta vall i de l'andorrana, el comentari (militar) de l'autor (militar) fou que «ambasdós son neutrales así en tiempo de paz como de guerra»
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Andorra, emplaçada entre la Colleta de Castellbò i el comtat de Foix. En general, els topònims de l'obra solen ser prou fidedignes a la llengua del país. De vegades, però, això no passa i cada cas necessitaria sa explicació. L'autor assenyala 12 llocs principals de fogatges a les valls andorranes, gairebé el doble de les set parròquies actuals.
«El poblamiento de Cataluña en 1860 a partir de la información del Nomenclátor»,
 J. Burgueño, J.R. Mòdol, M. Guerrero, M. Llena, G. Xixons, pp. 531-539,
dins
«Análisis espacial y representación geográfica: innovación y aplicación»,
de la Riva, J., Ibarra, P., Montorio, R., Rodrigues, M. (Eds.), Universitat de Saragossa.
La immigració del segle XX a Catalunya només  va fer acréixer la tendència que el país manifesta des del segle dissetesc almenys: la d'un cap gros que, quan no sap a on va ni a on viu, ens fa patir a tots. 


[2071] Pel Montsec, Àger i Balaguer al 1685

20191018

[2040] La Vall de Benasc del Cinc-cents

1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
La llarga vall de l'Alt Éssera, des de la sortida septentrional del congost del Ru fins a l'Hospital, al peu del pas del Portilló de Benasc, tot revoltant les grans Maleïdes, que no s'hi dibuixen. 

1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Dos ponts, de pedra probablement, per a tota la vall fins a Benasc (30 cases, 150 hab.) i Cerler (12, 60 hab.), que vivien, és clar, sense pensaments del futur turístic que les faria grans, famoses, no sé si millors, al darrer terç del segle XX, al cap de cinc-cents anys. Però deixem aquesta conversa per a una altra ocasió. 
1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Detall del pas del Portilló de Benasc, perfectament dibuixat amb totes les ziga-zagues que, encara avui, els senderistes podem resseguir. S'hi destaques els dos hospitalets o refugi de passants, el de Benasc, probablement ja en la segona de les ubicacions que tingué, i l'Hospitalet de Banhères, en terra occitana, llavors no pas encara Hospice de France, pompós nom a més llaor i glòria del xovinisme gavatxo.

Als plans, ja hi havia una «Torre de los Baños», probablement un punt de guaita militar per dominar un dels passos més freqüentats de la frontera pirinenca. 
1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Detall de la part baixa de la vall, amb els poblets i la indicació de les cases o llars. Cap a ponent, el port de Saünc cap a les valls aragoneses de Plan. Cap altre pont és dibuixat a l'Éssera. Castilló de Sos (18 cases, 90 ha.), Sesué (20, 100 hab.), Vilanova (30, 150 hab.) i Gia (50, 200 hab.) n'eren els pobles més destacats.
1584. Mapa de la Val d'Aran i de la Vall de Benasc (PARES).
La vista general del mapa de les dos valls pirinenques, unides o separades, segons l'època de l'any, pel Còth deth Hòro, o Coll del Forat.

20191015

[2039] La Vall d'Aran del Cinc-cents

1584. Mapa de la Val d'Aran i de la Vall de Benasc (PARES).
Un dels mapes detallats més antics de les valls pirinenques d'Aran i Benasc. En aquell segle, i durant molts més, estaven aïllades de les comarques veïnes del sud durant tots els mesos d'innivació, de vegades entre set i vuit a l'any. Tampoc entre elles el pas era fàcil a l'hivern, però millorava amb el desglaç, quan s'hi podia passar de l'una a l'altra pel Còth deth Hòro, o coll del Forat (interpretat com a Coll del Toro en les referències gavatxes des del selge XIX), als peus de les Maleïdes. 
1584. Mapa de la Val d'Aran i de la Vall de Benasc.
El país d'Aran, de cinc llegües de llarg, «enregada del rio Garona y el rio Jueu y otros riachuelos de poco nombre». Era formada per «veinteynueve lugares» i tres viles: Bossost, Vilac i Vielha. Tot just s'arribava al miler de cases o veïns. Si comptem a una mitjana de 5 per casa, faria un total aprox de cinc mil habitants. 
1594. Castèlh-Leon, la Val d'Aran.
Tiburzio Spannochi (PARES).

El centre militar i governatiu de la Vall d'Aran durant segles fou el gran castell de Castèlh-Leon, del qual tenim aquesta meravellosa i impagable representació d'aquest enginyer militar italià al servei de Felip II. El riu Jueu baixa a trobar la Garona sota els merlets i murs del castell, que disposava d'una gran torre central, des de la qual s'atalaiava bona part de la Vall. 
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
La Vall d'Aran de fa cinc-cents anys, amb els 29 llocs poblats i el nombre de llars o veïns de cadascun. S'hi observa prou bé com els pobles es distribuïen, majorment, al llarg de la Garona i dels rius que, d'un i l'altre costat, hi baixaven. Castèlh-Leon s'emplaçava ben bé al centre de la Vall, davant la confluència del Jueu amb la Garona. 
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
La part de Naut Aran en la frontera amb Catalunya. Llegim amb claredat les cases de cadascun dels poblets: Tredós (30, 150 hab.), Salardú i Arties (40, 200 hab.) o les més grans, ja al Mig Aran, com Vielha (107, 550 hab.) i Vilac (60, 300 hab.). Al Baish Aran, destacava la vila de Bossost (100, 500 hab.).

Els colors del plànol són ben vius, i més enverdits com més cap a les valls. Els rius i torrents en blau, li afegeixen una gran vivacitat. Al sud, el port de Vielha, «en el condado de Ribagorça», al quan s'hi accedia riu Negre amunt. Els ponts eren prou escassos: només el de Vielha i el d'Aubèrt una mica més avall, probablement de pedra i que permetien el pas de contingents militars. Un tercer pont és dibuixat amunt del riu Jueu, per permetre el pas cap al Còth deth Hòro.  
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
A l'altra banda del coll, també hi és ben perceptible el Forat dels Aigualluts, molt ben dibuixat com una mena d'estany, allà on les aigües de l'Aneto i la resta de Maleïdes desapareixen bona part de l'any per ressorgir a la vall del riu Jueu. Que eren el mateix riu, ja ho sabien els aranesos de fa mig miler d'anys, i així s'anota en el mapa.
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
La part baixa o septentrional de la Vall, amb Bausen (48, 240 hab.) i Canejan (31, 150 hab.). A la dreta de la Garona, Les i Vilamòs (tots dos amb 60 cases, 300 hab.) n'eren pobles destacats. 
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
Castell-Lleó era a tocar de les Bòrdes (8, 40 hab.) el lloc més petit de la vall. A Bossòst s'hi assenyala la ruta del Portilhon com a port de pas cap a França.

La bellesa i el detall de la composició són del tot inefables.

20190124

[1937] Veïnatge de l'Aran, 1793

1793. «Exposición topográfica y circumstancial del Valle de Aran»
«Diario de Madrid», 24 d'abril.
Resum sobre la geografia de la Vall, al primer diari de la 'Capital del Reino' (espanyol), al qual pertanyíem en aquells temps de final del Set-cents, després que el segle XVIII s'iniciés amb la derrota militar davant els Borbons (francoespanyols).

La Vall d'Aran «tiene de levante a poniente unas 7 leguas por lo más largo, de norte a sur cosa de 5 por lo más ancho, y como hasta 40 leguas entodo su circuito... Es tierra muy montuosa, quebrada y áspera, por ser toda compuesta por las sierras del Pirineo El clima es frío y desapacible, por la mucha nieve de que casi siempre se hallan cubiertas aquellas altas cumbres».
1616. «Catalonia et Aragonia», Jodocus Hondius II, Amsterdam.
Fragment del mapa siscentista, amb una Vall d'Aran gairebé incògnita, amb l'accés per la Pallaresa i la Bonaigua, ben guardada des del castell de València d'Àneu, i per la Ribagorçana pel port de Vielha. 
1793. «Exposición topográfica y circumstancial del Valle de Aran»
«Diario de Madrid», 24 d'abril.
El port de la Bonaigua era anomenat «Pereblanco». Allà a la Vall d'Aran hi naixen tres dels nostres principals rius, la Garona i les dos Nogueres, i la Maladeta és un dels cims més destacats. «Divídese el Valle en seis Terzones... y son: Pujòlo, Arties, Vielha, Marcaroia [Marcatosa], Lairosa [Lairissa] y Bossòst». Se'n deia terçons, perquè inicialment foren tres, subdividits des del segle XVI en sis. La flora, la fauna, la ramaderia són destacats, mentre que l'agricultura és més justeta. Ara, «es territorio muy rico en minerales... y mucho alcohol».

Llavors era Val encara pertanyia al bisbat de Comenge, amb un provisor oriünd de la mateixa vall, i així fou fins al 1790 en què passà al d'Urgell, fet encara no recollit en aquest article. Tal era la (poca) velocitat de les noves i de la informació en aquells temps.
1793. «Exposición topográfica y circumstancial del Valle de Aran»
«Diario de Madrid», 24 d'abril.
«La población del valle se compone de 5 villas y de unos 26 lugares y aldeas... Las villas son Vielha, Bossòst, Vilamós, Arties i Salardú». A la capital, en aquell final de segle setcentesc hi habitaven cap a 100 veïns, ço és, unes 450 persones. El comerç més destacat de la vall enfora era el de «muy buenos quesos que hacen de leche de vaca, y manteca fresca que suelen baxar a vender hasta Barcelona». Molt fresca no sé si hi devia arribar...

Al final de l'article, l'autor hi adjunta un quadre amb el veïnat de cadascun dels 32 llogarets, pobles i viles de l'Aran, realment molt interessant. Cada veí era un foc o cap de casa, i cal multiplicar per 4,5 o 5 per trobar aprox. el nombre d'habitants. En total, 930 veïns, que feien cap a 4.500 aranesos.
1817. «Bosquexo o croquis de los Montes Pirineos»
Joan Baptista Golobardes  (ICC).
El corregiment de la Vall d'Aran just després de l'Antic Règim. 
1817. «Bosquexo o croquis de los Montes Pirineos»
Joan Baptista Golobardes  (ICC).
Detall dels topants de la vall, amb els passos dels ports, en una època sense carreteres modernes ni túnels. L'ermita de Nta. Sra. de Montgarri hi és ben emplaçada.


20180812

[1874] Un projecte de ferrocarril per la Noguera Ribagorçana, 1845 (i)

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Primera descripció de la vall de la Noguera Ribagorçana feta per l'enginyer Harlé al 1885. La intenció era de determinar el pas més adient d'un futur carril de ferro que unís Banheres amb Lleida, i d'aquesta manera el sud francès quedés comunicat amb la resta de Catalunya i l'Aragó. En el moment que el jove enginyer portà a terme aquest particular tour, el primer i més gran pirineista, Henry Russell, només tenia dotze anys, i Charles Packe, destacat pirineista anglès, encara estaria vint anys a fer la travessa fins a l'Hospital refugi de Vielha. Aquestes dades ens situen la importància de la descripció de la vall de la Noguera Ribagorçana que Harlé aportà gairebé a mitjan segle XIX. Imaginem en quines condicions es devia fer aquesta singladura, sempre a la intempèrie, en el millor dels casos amb cavall, sovint per camins de bast o ferradura, i fent nit als hostals o fondes que s'hi poguessin trobar.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

La idea del ferrocarril transpirinenc des de Tolosa per la Vall d'Aran i baixant després de creuar el Pirineu per la vall ribagorçana s'havia de contrastar sobre el terreny. Aquesta fou, doncs, la finalitat d'aquest viatge de l'enginyer Harlé. Més de cent cinquanta anys després, el ferrocarril i els Pirineus continuen barallats. L'eix de comunicació principal és la carretera que puja Noguera Ribagorçana amunt, en bona part resseguint el trajecte que Harlé esbossà per al ferrocarril. El túnel obert en la postguerra (1974) per sota del port de Viella hi contribuí decisivament. Actualment, els camions de gran tonatge han descobert com de dreta puja aquesta ruta fins al cor de França i amunt cap a París, i una bona rastellera de tràilers converteix la ruta a la Vall d'Aran per la Ribagorçana en un autèntic fàstic de conducció.

El ferrocarril per la Pallaresa tingué una mica més sort. Pensat durant els darrers dos decennis dinovescos, fins al 1924 no arribava a Balaguer, al 1950 a Cellers i a finals del següent any a la Pobla de Segur, on els Collegats detingueren la línia. Sense intencions de continuïtat, l'Estat (espanyol) estigué a punt de tancar-la cap al 1985 per dèficit econòmic i d'usuaris. La transferència de la propietat al govern de la Generalitat tardaria 20 anys (2004)! A hores d'ara, el país no té prou força ni social ni política ni econòmica per fer passos cap a més amunt. Esperem que la nostra propera República n'entengui la necessitat històrica i social.

Tornant al ferrocarril ribagorçà, el tram de Tolosa fins a la Vall d'Aran no presentava gaires complicacions: «Au-delà du Pont de Roi, dans la vallée d'Aran jusqu'à la source du Rionégro, le chemin, quoique plus coûteux, serait encore facile. Le versant septentrional est commode. Vous allez voir au Sud le revers de la médaille». Efectivament, travessar el Pirineu no era, no és, tasca fàcil. L'enginyer francès pensà de fer-ho per túnel sota el coll de Toro, que «debucherà en face de l'hospice de Vielle dans la vallée de la Noguera Ribagorçana, qui faisant un coude à droit court vers le sud». Per sota del Pòrt Vielh deth Hòro cap a la pleta de Molières i l'antic hospital de Sant Nicolau, justament a l'actual vella i nova boca sud del túnel de la carretera, excavada sota el camí del vell port de Vielha.
1913. El Pont de Rei, «Geografia General de Catalunya».
Clixé de Ceferí Rocafort.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

L'arribada del ferrocarril a la Noguera Ribagorçana no prometia, però, gaires alegries, perquè «jusque près de Lérida, la vallée est étroite, et si de loin en loin quelque petite plaine a trouvé place, la rivière l'a rongée, devorée ou menace de l'engloutir. La Noguera, en effet, alimentée per les glaciers de la Maladetta, accrue par des torrents rapides, grossit vite pendant les pluies qui donnent de l'eau et non de la niege sur les pics élevés et divague brusquement, laissant à sec son ancient lit qui parfoit conserve sa forme, avec sa pente et ses berges au milieu des graviers». La via no pot passar prop de riu, sinó ben arrecerada a la muntanya, «mes la dépense augmente».
Anys 1930. Hospital de Sant Nicolau, Vielha, la Val d'Aran.
Abans de la construcció del túnel, les instal·lacions eren molt freqüentades, sobretot per al pas del bestiar. S'hi veuen bé els tancats dels ramats.
Anys 1950. Hospital de Sant Nicolau, Vielha, la Val d'Aran.
La construcció del túnel canvià per sempre la vida a la vall de Barrabés.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Es destaca la força dels torrents dels barrancs que desemboquen a la Noguera fins a Senet i que caldria salvar amb «la construction de quelques ponts sur les canaux d'écoulement et de grandes arches sur les gorges des ruisseaux». De Senet per avall, «la rive droite m'a parue, à vol d'oiseau, préférable».
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Destaca l'autor els boscos d'avets, sapins, a la zona de la capçalera de la Ribagorçana, la fusta dels quals podria ésser aprofitada per a la construcció del ferrocarril. «Au-delà de l'hôpital de Senet, les bois végéte seul sur le flanc des montagnes, dont le poid est parfois cultivé et verdoyant». Dies a vindre, el gran Russel escriurà que els avets que allà s'hi veuen són únics als Pirineus, havent-ne ell mateix mesurat un de fins a sis metres de contorn, «et il y en a des multitudes de ce calibre. Rien, dans les Pyrénées, ne ressemble plus aux Alpes».

L'itinerari de ferro continuaria per l'antic Hospitalet de Senet, al començament de l'actual pantà, i riu avall per la riba esquerra. S'hi fa esment de l'estret al peu del barranc del Salto, lloc on «la Noguera se précipite en cataracte d'environ 40 m de chute».



Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
Les runes de l'antic Hospitalet de Senet.
Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
Vista a la vall de Barrabés ribagorçana.
Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
L'impressionant 'Salto' de la Noguera Ribagorçana a Senet.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Vilaller. Tots dos costats del riu són «aplanis, plantés, cultivés et réunis par un pont à trois arches. Toutes les vallées que nous avons parcourues ont été abondantment dotées de ponts en pierre richement bâtis, mais l'oeuvre des siècles passés n'a été entretenue ni rèparée et plusieurs sont détruits laissant leurs noms pour souvenir et comme reproche: ainsi à Pont de Suert, à Pont de Montagnana; il en subsiste encore beaucoup de fort remarquables». 
Anys 1950. Vialler, la Ribagorça.
L'antic pont medieval de tres ulls de Vilaller, que com que unia dos ribes planes, havia de disposar de baixadors a l'un costat i l'altre, cosa que li donava el seu aspecte característic. 
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

A Vilaller hi havia mercat dos dies a la setmana, cosa que la convertia en centre comarcal. Allà hi començaven a navegar els rais: «Ce là que commence le flottage des bois par radeaux, mais jusque là, près de Lérida, les contours,les resserrements, les courants rapides le rendent très dangereux».

La Noguera de Tor desguassa a la Ribagorçana al peu de Castilló. Com que el corrent era massa fort per passar per gual, calia arribar-se fins al poble per creuar el riu «sur le pont de Castillon: au confluent il existe une passarelle pour les piétons».
Anys 1960-70. Castilló de Tor, la Ribagorça.
El vell pontet de pedra medieval per creuar la Noguera de Tor.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El Pont de Suert va patir una forta avinguda de la Noguera al 1835: «il a été heureusement protégée par un rocher énorme qui supporte les premièries maisons». Des de Senet, l'enginyer havia caminat per la banda esquerra del riu. Arribat al Pont, travessa el riu «sur un mauvais pont en bois, humble successeur du pont qui a baptisé le village». A més, «et comme par derision», i per burla, «il est frappé d'un droit de péage au profit des Ponts-et-Chaussées».

Avall del Pont, el viatger es topa amb l'estrangulament o estret d'Escales, «de grandes proportions... d'une puissance grandiose, obstacle sérieux au passage du moindre sentier». Aquestes 'escales' «ils sont évidemment les vestiges de barrages qui soutenaient jadis les diférents étages des lacs succesifs. Les étranglements du second genre portent dans le pays les noms de Congosts». Diferents llacs successius entre verticals murs i estreta amplària del riu, com a grades, configuraven la Noguera en aquest punt, i això comportà a ulls dels veïns la semblança amb unes escales. L'admiració per aquest fenomen natural porta a l'autor a escriure allò que tots diem en aquests casos: sembla que no pugui ser que l'aigua hagi excavat la roca d'aquesta manera.

Anys 1940-50. El Pont de Suert, la Ribagorça.
L'antiga palanca o passarel·la de fusta que unia les ribes oriental i occidental ribagorçanes, al costat de la vella església ara esdevinguda museu.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Abans que les aigües del pantà cobrissin les escales o petits llacs consecutius que donaven nom al lloc, els estrets o congostos se succeïen des de la Palanca Carbonera fins a Sopeira. El Congost d'Agustinet constituïa una autèntica gola del riu. «Le congost d'Agustinet finit d'aplomb en amont. Le retrécisement est utilisé pour barrer la rivière dont les eaux vont, par un souterrain de quelques mètrees sur la rive droite, alimenter le canal d'amener d'un moulin voisin». Molí ara soterrat sota les aigües.


Anys 1940-50. Monestir de Lavaix, la Ribagorça.
Escriu el viatger: «et après avoir jeter un coup d'oeil dans une anse à gauche sur les ruines d'un couvent dont subsiste un joli aqueduc...» Entrat el segle passat, ja no hi havia rastre d'aquest aqüeducte amb què els monjos es proveïen d'aigua, tot i que algun pilar encara s'hi observa. 
1912. Palanca a les Escales de Sopeira, la Ribagorça.
Foto: Juli Soler i Santaló  (AFCEC-MdC).
Ara sota l'aigua del pantà, potser la Palanca Carbonera.
1913. Pas d'Escales, la Ribagorça.
Clixé de Juli Soler i Santaló, «Geografia General de Catalunya».

A l'esquerra, s'hi observa el caminet d'un metre d'ample que baixava per la riba esquerra fins a Soperia.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

L'Escala o estret de Sopeira «sorte de congost très resserré, sinueux». Com era el pas abans de l'actual carretera? Per la riba esquerra, «un sentier d'1 m. de largeur s'accole au parement de guache et serpente dans cet affreux défilé sur un millier de mètres de longeur». Però és clar, el pas era a baix, a tocar del riu, i en cas de pluja era inundat per la Noguera: «il été en plusieurs endroits submergé sur 1 m. de profondeur et battu par les vagues du torrent». Encara, a l'entrada del congost, «une pile d'ancien pont reste debout». Només un pilar dempeus d'un antic pont. En canvi, al poble, «nous trouvons à la sortie un pont à deux arches qui nos conduit à droite à Sopeira tout proche». 
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Sopeira: «Autour du village s'ouvre sur la rive droite une petite vallée que ferme de suite une escale de 500 m. environ de longeur rattaché a l'escale de Sopeira par les rochers abrupts de la rive gauche. Un chemi de 2 m. de largeur gravit avec des pentes très fortes les rochers de la rive droite». La bassa o escala en arribant a Sopeira, de gairebé mig quilòmetre d'ample i que arribar fins a l'escala de davant del poble. 

A la sortida del congost, tot s'assuauja, i els roquissars deixen pas a una plana de conreu i de verd. D'allà es baixa fins a Arenys tan per l'un costat com per l'altre: «Nous avons gagné la rive gauche sur un pont à grande arche». Abans d'arribar a Areny, una darrera dificultat: superar el barranc d'Espluga (potser el del Solà): «Nous passons un pont en pierre... et nous arrivons à Arenys l'un des principaux villages de vallée».
1924. El Pont de la Corba, Sopeira, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro», 12 de juny.

El Pont de la Corba, d'un sol arc, connectava les dos planes al voltant de la Noguera, un cop superades les Escales de Sopeira. A partir d'allà, la Terreta no oferiria gaires dificultats fins a les envistes del Montsec.