Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mollerussa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mollerussa. Mostrar tots els missatges

20200118

[2077] «De Tàrrega a Cervera, una llegua sencera, i si fos mullada, compta-la per jornada», o pels temps de Carles V

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia»,
Andrea Navagiero (Gallica).

Nomenat ambaixador de la Sereníssima República veneciana a la cort de l'emperador Carles V, aquest poeta i historiador renaixentista passà fugaçment pel nostre país en direcció a Espanya. La primera edició de les impressions del viatge foren publicades al 1563, «con la descrittione particolare delli luochi et costumi delli popoli de quelle provincie».
  
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Els temps de viatge ara fa cinc segles no eren pas immediats, com els volem ara, malacostumats com estem. La partida cap a la cort hispanogermànica de Carles V tingué lloc al 14 de juliol de 1524, i l'arribada a destinació s'allargaria per uns quants mesos. 

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Saltem, doncs, la ruta per Itàlia i retrobem els viatgers ja a la mar, camí de Còrsega. Un altre dels perills de l'època, les travesses marineres amb temporal a la mar. En arribant a port, encara calia saber distingir els senyals que es rebien des de la costa, atès que, per tal de robar els vaixells, hi havia malfactors que els portaven al naufragi. I és que a totes les èpoques hi ha qui se les empesca totes. Salvats els esculls del viatge, mai tan ben dit, la nau del seguici de l'ambaixador venecià arribà al port de Palamós passada la Pasqua de 1524, exactament al 24 d'abril, la vigília de Sant Marc, patró dels venecians.

Per als venecians i europeus d'aquells temps, i també encara per a molts dels nostres temps, l'arribada al nostre país, suposava l'arribada a Espanya. Fa cinc-cents anys, el terme era encara més geogràfic que polític, atès que la Corona d'Aragó era llavors, i fins al 1707, sobirana de la de Castella, i Catalunya, com els altres estats, es regia per ses pròpies institucions de govern.
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La ruta de Palamós cap al Cap i Casal català, passant per la Roca en entrant al Vallès, llavors sense peatge, suposem...
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

L'1 de maig arribaren a Barcelona, la qual trobà molt ben mediterràniament enjardinada, amb bons edificis de pedra i no pas de tova com als pobles. Les Drassanes li cridaren d'atenció com a edifici, però ja no hi veié cap nau, car eren fetes anar com a arsenal i polvorí. Sempre escassa de cereal, una de les eternes preocupacions del consell de la ciutat, però pròdiga en fruita.

Sorprengué l'ambaixador venecià que la nostra capital disposés d'un gran banc, similar als Montes italians, i que fos tan proveït de diner. Probablement es refereix a la Taula de Canvi barcelonina, fundada al 1401 (el primer banc d'Europa). Una de ses atribucions era controlar els prestadors, i quan n'identificaven un amb males pràctiques, li trencaven el taulell a cops de maça. Per la qual cosa, els viatgers italians que ho contemplaven varen fer popular per tot el continent l'expressió 'banca rota' quan un negoci queia en fallida.

També fa esment de l'autogovern del país, amb tres cònsols (de la Generalitat) i dels privilegis de la nació, que troba exagerats: tota l'Europa moderna es va construir sobre el poder absolut dels monarques i governants, i sempre els va fer -i els fa encara- nosa el dret al propi govern i llibertats de les nacions sense Estat, o sia, sense exèrcit. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Es quedà parat del dret que tenien a establir-se a la ciutat els criminals arribats de fora, sempre que es mantingués i aportés provisió al municipi. S'escandalitza tant dels drets propis, que els arribà a qualificat de llicències en lloc de llibertats. I tot perquè es feia pagar als dirigents i adinerats que posaven a la ciutat, fins i tot al mateix Emperador!

Aprofita el traductor divuitesc (espanyol) per criticar el federalisme i aspiracions a la independència renascudes a Barcelona i a tot el país aquell segle XIX, i les demandes de la burgesia catalana de taxar amb aranzels proteccionistes la producció industrial que vinguda de fora els fes la competència. Cosa que s'enfrontava als desitjos lliurecanvistes de l'aristocràcia terratinent (espanyola).
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Esmenta el convent de monges no observants, i que per això es podien casar, de les Jonqueres, de l'orde de Santiago. També, és clar, no es podia deixar de citar la muntanya de Montjuïc, omnipresent al costat de la ciutat en aquells segles. L'estada a la capital catalana es perllongà fins al 12 de maig, data en què, renovades les cavalleries i provisions, emprengueren camí cap a ponent pel camí ral de Molins i Sant Andreu, lloc a on calia passar el Llobregat per barca. L'endemà, dia 13, ja eren arribats a Martorell, per travessar el pont (del Diable) just a la confluència de l'Anoia amb el Llobregat. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La vista de la majestuosa muntanya de Montserrat també era obligada. El dia 14 ja enfilaven per Santa Maria del Camí avall, i el dia 15 passaren per Cervera i Tàrrega, ja a les nostres comarques ponentines. S'hi fa cita d'un proverbi d'aquells temps que en el text original s'hi escriu en castellà: «De Tàrrega a Cervera, una legua entera; y si fuese mojada, cuéntala por jornada», per dir que no eren pas tan a prop les dos ciutats com la gent creia, i els camins no gaire apariats, perquè, si havia plogut, s'hi feia molt dificultós de passar-hi.

Belopozo fou la magnífica italianització del topònim de Bellpuig que a Navagiero se li escaigué de proposar. Llàstima que s'equivoqués, perquè només que hagués preguntat una miqueta als naturals del país, li haurien explicat que puig no és pas pou, oi?
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Per al petit poblet, aleshores, que era Mollerusa, s'atreveix l'autor a proposar-la com a Mogliarussa. L'amic Luciano, d'Orvieto, ja m'ho digué, durant un Comènius que férem fa anyets, que li sonava a moglie russa, o sia, dona russa. Fet i dit, el dia 16, arribada a la capital de la Terra Ferma, quatre dies després d'haver sortit de Barcelona. Aquesta era l'alta velocitat de fa cinc segles, i paciència! (que avui tots, o gairebé, hem perdut).

A la nostra capital ponentina, l'autor no s'hi fixà en gran cosa, i només hi projectà les imatges de les lectures fetes de Cèsar. L'endemà ja eren a Alcarràs i Fraga, a on, és clar, els calgué travessar el llarg pont de fusta plantat a cops de maça. 


20190426

[1972] El Canal d'Urgell i Mollerussa, 1966

1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

«Mollerussa, que sorgí en una cruïlla de camins enmig de l'estepa, és un producte del Canal d'Urgell. Dels 700 habitants que tenia l'any 1860, ha superat avui els 5.000 i ha adquiri la capitalitat d'una de les comarques més pròsperes i actives de Catalunya». Als anys 80 i 90, arribaria l'esclat de la Mollerussa by night, i en el tombant de segle, la bombolla del totxo. Ara, passats gairebé vint anys del segle XXI, el poble capitaleja, amb prop de 15.000 habitants, i, havent perdut part de l'atracció comercial, s'ha de pensar i repensar cap a on vol anar. 
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

Detall del centre de la vila, en què s'aprecien ben bé els carrerons del poble vell arrodonit al voltant de la plaça Major i del Pou. A la imatge, encara no s'hi veu l'església nova, de cap al 1958, amb l'alt campanar que l'acompanyava. La foto, doncs, ha d'ésser prou més antiga que l'article. L'antiga N-II travessava el poble de cap a cap. A la part esquerra, s'hi distingeix l'edifici de l'Amistat, amb el pati que ara ocupa el teatre llavors tan sols un solar. A l'angle inferior esquerre, un trosset de les vies del tren.
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

La sequera era l'enemiga número u de la plana urgellenca. Els viatges que hi havien passat al llarg dels segles, «tots coincidien que la terra era bona, amb aigua abundant, però magra en temps de sequera; feien ressaltar també la manca d'arbrat i la riquesa d'herbes... que facilitaven el pasturatge de nombrosos ramats provinents de França en nombre de dos-cents mil caps per anyada».

1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

La peixera del Segre a Ponts, naixement del Canal principal d'Urgell. 
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

«L'aqüeducte sobre el riu Senill, vora Artesa de Segre, té 580 metres de llargària i salva una zona de guix del tot inestable». 
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

El canal en trinxera, arribant a l'entrada del gran túnel de Montclar. 
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

En sortint del túnel de la Llenguadera, de seguida allà mateix on naix el canal, i que li permet d'agafar sa direcció cap a Artesa.
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

Breu ressenya dels intents de construcció del canal al llarg dels temps, «una obra gegantina pels problemes tècnics que comportà». A banda del gran túnel de Montclar, calgué «cercar desguassos als embassaments imprevistos, origen de febres palúdiques que motivaren, del 1865 al 1870, encara un major despoblament de la comarca, i, encara més, el problema dels sembrats que morien abans de germinar pel salitre que pujava a la superfície per capil·laritat». L'arribada «gradual i persistent de colons procedents de les contrades pirinenques, més bons coneixedors de l'economia de l'aigua i del rendiment del cultiu variat, que no pas els pagesos del Pla d'Urgell, sense altra experiència que el conreu dels cereals» permeteren guanyar la primera batalla dels nous regs.

L'augment de població durant els primers cinquanta anys als pobles ara regats fou del 30%, passat de 37 h/km2 a més de 200, i, en aquestes primeres cinc dècades, el preu de la terra augmentà gairebé un 300%. Gairebé cent anys després de la construcció del canal, el preu per hectàrea s'havia centuplicat. I fins avui, aquest preu no ha parat de multiplicar-se sense parar.
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

A banda del progrés agrari, l'aigua del canal ha permès el desenvolupament ramader, que avui ja és un problema mediambiental en haver arribat als màxims de saturació de nitrats per causa dels residus animals. Problema que caldria atacar urgentment, partint de la premissa que la merda la paga qui la produeix.

El recent canvi de gestor de la Casa Canal després de les eleccions d'aquest 2019, ha de suposar l'arribada d'aires refrescants i renovadors a les arcaiques estructures pseudocaciquistes de govern sorgides de la sonada lluita per la titularitat del canal en aquells anys 60 davant del règim franquista (espanyol). A banda del servei agropecuari, els Canals s'han de posar al servei de tota la ciutadania, recuperant les banquetes i promovent-ne els usos d'esbarjo. Que així sigui, endavant!


20180728

[1866] Generació Big-Ben, Moller(USA)

Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Tantes nits de dissabte i tardes de diumenge tancat entre aquelles psicodèliques parets i no tinc cap record, físic s'entén, de la meua disco, de la nostra disco, de la gran disco lleidatana dels anys 80 i següents. He estat regirant llibres antics a veure si en queia alguna entrada guardada com a punt de llibre, algun prospecte d'algun dels aniversaris, però res: els records els he de pouar en la memòria inesborrable i en la petja intensa que en l'imaginari col·lectiu va deixar la macrodisco de Ponent dels 80, la gran alcavota de la plana lleidatana, i més enllà i tot.  
Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Tampoc la recerca a la xarxa és gaire productiva. És curiós. Milers de joves lleidatans, ara majorment granadets, van deixar-s'hi mitja vida (emocional, si més no), i ningú no vam pensar a guardar-ne recordatoris. Tan forta era la vivència, que no ens calia res més que viure-la. Sense mòbils, ni facebooks ni instagrams, no hi havia altre remei que viure-la, setmana rere setmana, en viu i en directe. Des del moment que s'aparcava el cotxe a la gran esplanada posterior, les vibracions t'enrampaven les cames: avui serà un gran dia. Una gran nit, millor dit. Potser a vegades era cert, no ho negarem pas ara per modèstia, però també és molt cert que hi hagué moltes i moltes estones a la barra, de l'oficina (pista rodona) o del Planetari, aguantant cubata (bacardí amb coca-cola, gintònic de làrios, vodka amb taronjada...) i observant l'espectacle, igual que pagesos plantats davant del tros esperant l'aigua de regar.
Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
La disco s'inaugurà al 1975, per la Fira mollerussenca de Sant Josep. Cada any, la vigília de la diada, se'n celebrava l'aniversari, ni que fos entre setmana. A Mollerussa era festiu, però ja no a la resta de pobles des que es va traure de les festes laborals. Per raons d'estudiant, no sempre s'esqueia de poder-hi anar aquell dia tan especial. A la Sala de Festes hi solia haver un gran concert amb alguna de les figures del pop del moment.

Nosaltres, la nostra colla d'adolescents a l'Alcoletge dels 80 vam començar a anar-hi l'estiu dels nostres 16 anys. Ho recordo com si fos ara mateix: vuit o deu xics i xiques amb la furgona de l'oncle Sílio, un diumenge d'agost. Hi arribàvem a les cinc, fèiem cua fins a les sis i a les deu ens passaven a recollir. Altre cop tots dins la furgoneta, asseguts en caixes de fusta de la fruita, sense cinturons de seguretat, molls de suor i amarats de juvenil exultació per la vida (pel moment), amb la música que ressonava encara als timpans. Fins i tot en anar a dormir, encara revenien al cervell com si les escoltessis les cançons de la tarda.

Això era just l'any 80, quan feia quatre anys que la disco triomfava. Perquè la fama se n'estengué ràpidament a tot Ponent, i després molt més lluny i tot. La causa principal, a banda de l'època daurada de la música disco, del Travolta (el Toni Manero de la Febre del Dissabte nit és del 1977, i el Danny de Grease del 78) i ses samarretes de mànigues tallades en diagonal arribant l'espatlla (deixant tot el múscul a la vista per a les xiques), o de la música dels Bee Gees i de l'ELO-Electric Light Orchestra (entre tantes altres), fou aquesta, encara que us sembli contradictòria: tancats allà dins pubilles i hereus de tota la plana urgellenca, accedíem a la llibertat per mitjà de la música, del ball, del beure i del reservat.

Com sempre, res que haguessin fet o coneguessin els nostres pares i mares, allà érem moderns i tots iguals, enrasats. Allà ens hi vam deixar molts bitllets d'en Verdaguer (500 pta) i de Pérez Galdós (1.000 pta), cosa que als nostres pares, crescuts en la postguerra, els semblava una punyalada a la butxaca. La nostra febre era tan gran que fins i tot en dies com el de la Mona, calia anar-hi ni que només fos a pagar i fer-hi la consumició corresponent. Aquella marca sobre la mà, il·luminada sota el neó de la porta, donava accés a una altra dimensió de la realitat. Per unes horetes. El nostre accés preferit no era el de la planta baixa, sinó el del vestíbul de vidre del Planetari, pel qual també s'accedia a la sala de festa o s'hi baixava cap a la bolera. Abans d'entrar, però, calia complir el ritual: passar pel guarda-roba, cosa que s'havia de repetir a l'hora de marxar. Qui ha oblidat la melodia de tancament de la sessió discotequera? No la recordeu: ding-dang-ding-dong... Era una versió de la tonada del Big-Ben de veritat que ressonava entaforada al bell mig de la plana urgellenca.
Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Gadgets de la disco, amb el conegut logo, aquella mena de cercle en laberint damunt les lletres. Eren temps de fumadors, i també de fumadores, però no tant (al revés d'ara): Winston i Malboro, el ros que triomfava, i el Ducados i son fort tuf de tabac negre per als més valents. Llavors es fumava a dins els locals. Quan volíem una mica més de pausa, baixàvem a la bolera, a fer un mos, o bé a l'altre costat de carretera a la sandvitxeria del Més-Gold, allà tots embotits de peu, o bé a entaular-se en algun bar mollerussenc. 
Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
El Cap d'Any al Big-Ben era apoteòsic. S'hi podia sopar al restaurant d'allà mateix, però si no es reservava amb setmanes d'antelació ja no hi havia mai lloc. Sopàvem a qualsevol altre local, però a l'horeta tots cap a dins. Era el dia amb més jovent, amb diferència, l'únic dia de l'any que el sostre del Planetari se sentia com fimbrejava. Vista a ulls d'ara, no crec pas ni que complíssim amb l'aforament legal: calia passar a poc a poc i rascant amb tothom, la imatge perfecta del no hi cap ni una agulla. Fent cua a la saleta del cinema al lateral del planetari, o als lavabos, a on a banda de les necessitats fisiològiques, calia refrescar-se la cara per traure's la suor i ventar-se el cap amb aquells primers assecadors de mans que tenien el tub girador i encarable. Aquell dia s'esqueia passar cap a la pista de patxanguero, la de balls de saló, a rodolar-hi una estona amb salsa i pas-dobles.
Anys 1990. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
La magna i imponent sala de la gran ampliació. Però aquest Big-Ben ja no era el nostre: tot i que hi havia de tot, abans dels 30 molts ja estàvem casats i afillats, i el més que gran Big-Ben ja ens va anar jubilant a poc a poc. La disco de la música cada cop més electrònica ja era tota una altra cosa. El nostre Big-Ben era el del començament, el de sempre. Quan hi volíem anar i encara no teníem carnet, al principi ens hi havien de portar els pares, però a la tornada calia espavilar-se: buscar els conductors més grans del teu poble perquè t'embotissin en un racó del seient posterior i adaptar-te a la seua hora, cosa que ocasionava sempre algun disgust en tornar a casa. El dia que no trobaves transport, sempre podies recórrer a l'Enric, un dels propietaris, que a les sis del matí, es dedicava a repartir jovent pels pobles, alguns en estat poc mentable, per no dir lamentable.

A cada costat de cada barra hi havia un ambient marcat per la gent dels pobles, que s'hi ajuntava per afinitats. Molts érem pagesos a casa, i en època de collita, la conversa sobre regs, preus i quilos era inevitable. Sense telèfons (mòbils) calia estar atents a les converses i les veus que es donaven per si calia sortir corrents a arroplegar l'aufals perquè s'atansava pluja.

Especialment durs eren els diumenges al matí del mes d'agost i setembre, quan a casa ton pare et cridava a quarts de set per anar al tros, quan ben bé feia una horeta o poc més que t'havies agitat. Aquell matí tot eren morros mentre collíem: els joves anàvem d'esma, somnolents i encara amb la música (i la son) a les orelles, ton pare amb un cabreig de ca l'ample. El silenci s'hi tallava sense ganivet. Quan inevitablement arribava el moment que et queia la galleta plena de dalt del banc de collir (perquè llavors encara es collia a mà i amb banc de fusta o ferro, sense màquina), llavors tot de sobte es desfermava la tempesta en forma de renecs i imprecacions que ton pare deixava anar: que me-càgon-déu el Big-Ben i la mare que el va parir i tota la resta. 
Anys 2000. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Vista aèria del macrocomplex als darrers anys. La disco va tancar definitivament al 2015, després de 39 anys i havent marcat una època, sobretot en la seua primera meitat, fins a la desgràcia del 1993. En aquells anys de dictadura de la 'movida madrilenya', nosaltres, a Ponent, els jovent teníem vida pròpia. 
1993. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
La música disco ja anava de baixa en aquells començaments dels 90, però la baralla mortal que aquell 1993 s'hi va esdevindre, va capgirar molt la tendència de la gents dels pobles. Encara no hi havia Mossos!

L'època daurada del Big-Ben s'acabava, les tendències musicals canviaven i les socials també. La macrodisco, que tan havia fet patir les festes majors dels pobles, a on només quedaven els nens i els grans, sense jovent, començava el seu lent però inexorable declivi. Els ajuntaments van començar a programar disco-mòbils a la matinada, després del ball de festa major, i el jovent va començar a tornar al poble aquells dies senyalats. Els pubs van proliferar i seure a fer copes i escoltar música fou una opció cada cop més oberta, i si hi havia un racó de pista perquè els més balladors moguessin el cos, doncs perfecte. Les hores de sortir de casa, cada cop es retardaven més i més. Si als 80, cap a les dotze de la nit ja hi havia ambient a la disco, als noranta i als dos mil, que no fos, si més no, la una no hi havia una ànima enlloc.

El resultat d'aquella època daurada fou la barreja del jovent dels pobles de la plana urgellenca, del Baix Segre, de les Garrigues i la Noguera i la Segarra. Es pot ben bé afirmar que el Big-ben ha sigut la gran alcavota de les parelles que ara tenim de 45 a 65 anys, més o menys. Un fet social que ha donat a tot Ponent una identitat compartida, més enllà de les fronteres comarcals.

Ara en alguns pobles, fan nits de revival de música disco, i, és clar, se n'ha de dir revival de Big-Ben. Els qui les munten, regidors i membres de col·lectius culturals, són aquells jovenets que s'estrenaren a la vida entre aquells bafles de música disco. La Generació Big-Ben fou l'última generació de jovent del segle XX a la plana lleidatana.
1989. Vidal Vidal, lo poeta del Big-Ben.
L'autor arbequí de les Rutes de Ponent (1987-1990), considerat com la veu d'aquesta generació del jovent de Ponent: «Em diuen el Poeta del Big-Ben a mi, figura't. Per diverses circumstàncies he freqüentat aquell local i et puc dir que és un fenomen social que crec que no es repeteix en cap altre lloc de Catalunya. El fenomen de les discoteques... aquí és interclassista i pots trobar-te des del tio més penjat fins al diputat, passant pel poeta de guàrdia i l'últim postpunk. El Big-Ben és un tros d'Amèrica al mig del Pla d'Urgell. Mollerussa s'hauria d'escriure així... ja veuràs: Moller(USA)». 


 
1986. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell). 
Vídeo de la festa del 10è Aniversari.
PS. Si teniu entrades, prospectes, clauers, fotos del Big-Ben, guardeu-los s.u.p. Algun dia se n'haurà d'escriure una gran novel·la de Ponent.




20170119

[1620] Marxa de la Boira

2017. Marxa de la Boira, Mollerussa.
Després d'un mes seguit de boira gebradora, aquest gener la caminada l'hem feta amb solet, ambient gèlid, però solet al cap i a la fi, cosa que alegra els cors i eleva l'esperit del caminant matiner. Una ruta plana de 22 km. pel Clot del Dimoni. Per pla, és que no hi ha hagut ni un graó d'escala! L'embús del segon avituallament ens ha deixat congelats, que ens ha costat de refer. Sort del tastet de cassola, encara que un altre any podem provar de fer-la amb patata (sempre!) i botifarra negra més que fetge. Dit això (algú ho havia de dir), felicitats a l'organització: les paradetes i el caferet que es podia fer al pavelló, tot un encert de primera.