Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cervera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cervera. Mostrar tots els missatges

20200724

[2185] De Cervera, 1932


1932. Cervera, la Segarra.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Quan a tots -o gairebé- pobles i viles hi havia un molí, allò sí que era producció de proximitat. Ara tot ha de ser gran: els bancs, les empreses, els instituts-escola, els hospitals... Voleu dir que el model bo no era l'altre? 
1932. Cervera, la Segarra.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
'La Cervariense' de farines. Fa cent anys, els gentilicis cultes van imposar-se en la denominació de fàbriques i empreses. En el castellà oficial obligatori de l'època. Pel que fa als queviures, drogues (productes químics de neteja i similars), colonials i despulles són mots que han passat a la història dels diccionaris.
1932. Cervera, la Segarra.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Pàgina del diari català conservador del Cap i Casal, fundat per Prat de la Riba just al tombant del segle XIX al XX. 

1932. Cervera, la Segarra.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Un article molt genèric, sense detalls de la ciutat. Per alguna raó, no se'n buscaren col·laboradors locals i l'article s'inclogué en una edició genèrica d'«Aspectes de la Segarra i Pla d'Urgell».

1932. Cervera, la Segarra.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
L'anunci de vins i alcohols. Quan els vins i licors no solien ser de marca, sinó a granel.



20200525

[2153] «Diario de Cervera», lo primer diari de Ponent (o quasi)

1808. «Diario de Cervera», núm. 28, de 14 d'agost.
En començar l'estiu de 1808, Napoleó va nomenar rei d'Espanya son germà Josep, mentre que Catalunya era incorporada com a territori tutelat al Primer Imperi Francès, decisió del gust i favor dels il·lustrats més afrancesats del nostre país. En canvi, la part més conservadora de les classes dirigents es decantaren pel bàndol espanyol i s'afegiren a la insurrecció general espanyola contra l'exèrcit francès. No en va, havia passat un segle des de la caiguda de Catalunya sota el poder borbònic (espanyol) i en aquells cent anys, la imposició, la prohibició i l'adoctrinament de la Nova Planta s'havien imposat, si us plau per força, fins al moll de l'os de la societat catalana. A la qual cosa s'hi sumaren els vents favorables al desenvolupament agrari del segle divuitesc, que enriquiren els propietaris i masovers d'arreu del país.

De seguida, doncs, que Napoleó I consumà el domini sobre la Península Ibèrica, aquestes classes dirigents s'apressen a enfrontar-s'hi i s'inicià la constitució de diverses Juntes locals i supremes de resistència. Una de les primeres armes de què disposaren, atès que en el camp militar la situació era de gran feblesa malgrat l'ajut de les tropes angleses, fou la generalització de la publicació de diaris, tant a les principals ciutats de la Catalunya incorporada al govern francès com a les principals ciutats del regne espanyol del rei Josep Bonaparte. Diaris, és clar, en llengua castellana, atesa la substitució lingüística perpetrada pels Borbons des de la Guerra de Successió, i que havia consolidat una diglòssia absoluta en la nostra societat, que foragitava la llengua dels usos formals i prestigiats, encara que fos pràcticament l'única que parlés i entengués tothom, tret d'aquelles classes socials benestants i dirigents, que havien accelerat una castellanització que, en segles anteriors, la nostra noblesa ja havia assumit.

És en aquest context que naixen els primers diaris a les nostres contrades ponentines: el «Diario de Cervera» (1808-10), car per mor de la Universitat borbònica allà s'hi disposava d'impremta i s'hi informava estudiants i professors provinents de tot Catalunya, que al seu torn esbarriaven les notícies als quatre cantons del país. També a Lleida s'hi creà el «Diario de la Ciudad de Lérida» (1808-09), que minvà amb la conquesta de la ciutat de part del mariscal Suchet (1810) i el consegüent pas a l'òrbita de l'Estat català agavatxat del Primer Imperi Francès.

Quin dels dos fou primer? Caldria esbrinar-ne la data exacta del núm. 1 de cadascun (cosa que deixarem a mans d'algun esforçat estudiós), però en tot cas no es portaren gaires dies o setmanes de diferència. Responien, a més, als mateixos objectius de resistència antinapoleònica i proespanyola. Per tant, ben bé podem dir que el primer diari, en castellà, de les nostres comarques foren en realitat aquests dos, ex aequo.

1808. «Diario de Cervera», núm. 29, de 17 d'agost.
La maquetació també fou ben similar, i molts dels altres periòdics nascuts en aquesta època també la seguiren: el títol del diari prenia el nom de la ciutat, i embolcallava l'escut de la vila. En aquest cas, amb el cérvol cerverí sobre la quadribarrada nacional, amb l'afegitó de la data completa. De vegades, s'hi introduí el santoral del dia, o la informació de la sortida i posta del sol. Ben important en aquells temps, car la il·luminació artificial (a base de ciris i més endavant quinqués) era cara i escassa, i la vida havia de transcórrer ben compassada amb la claror solar.

A continuació, sense cap altre pròleg, s'introdu
ïen les cròniques, totes referides sense excepció al desenvolupament de la revolta antifrancesa i als fets bèl·lics peninsulars i europeus, sempre des d'un marc mental de caràcter espanyol, de to nacionalista d'exacerbat i antinapoleònic furibund. Habitualment, amb un total de 4 pàgines. 
1936. «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
dins «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre (UAB-ddb).

Una breu ressenya de les publicacions periòdiques de la capital segarrenca, una de les ciutats cap de Corregimiento i única universitària de la Catalunya del segle XVIII i primera meitat del XIX. 
1936. «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
dins «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre (UAB-ddb).

Des del 1808, data d'aquest primer diari i fins a la fi del segle dinovesc, una onzena de capçaleres foren impreses a la ciutat, totes en castellà i majorment setmanals. 
1809. «Diario de Cervera», núm. 29, de 29 d'octubre.
Dins «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
a «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre, 1936 (UAB-ddb).

S'hi reprodueix la portada del núm. 29 del «Diario de Cervera», de 29 d'octubre de 1809. La capçalera segueix el model però amb variacions, com l'escut heràldic, i alguna altra informació (santoral i horari solar). Òbviament, si disposem del núm. 29 de 1808 i del núm. 29 de 1809, se'n dedueix que la publicació havia iniciat una segona època. 

A més, aquest número ací mostrat, inclou el discurs del rei d'Anglaterra al Parlament britànic de data 21 de juny, que segons s'hi diu, fou falsificat per Napoleó a la versió francesa. El cas significatiu n'és la reproducció a doble columna en format bilingüe anglès-castellà. No ens equivocarem de gaire si afirmem que es degué tractar d'un dels primers textos en anglès publicats a Catalunya. La dependència dels afrancesats de l'Imperi Francès fou total, però la dependència dels espanyolitzats de l'ajut del Regne britànic tant o més decisiva, i se n'havien de publicar les paraules del rei i en anglès i tot.
1936. «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
dins «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre (UAB-ddb).

La premsa cerverina esdevindrà generalitzada a la darrera època del segle XIX, amb vuit capçaleres en castellà. L'ús de la llengua del país no arribaria fins al tombant del segle vintè. D'aleshores i fins a l'esclat de la guerra, en aquell primer terç de segle, n'hi hagué 14. En fou el primer el titulat «El Jo», sense més dades, i al 1903 hi trobarem «La Veu de la Segarra», publicació quinzenal del Centre Regionalista de Cervera. Fins al 1909, no en trobem un altre, el setmanari catòlic «Pàtria», la «Fulla Parroquial» al 1917, i «Lo Sindicat», portaveu del Sindicat Agrícol de Cervera i sa Comarca, al 1919. No és fins a la meitat dels anys 20, quan s'accelerarà la publicació en català a la capital segarrenca, ara en farà, doncs, cent anys.  
1808. «Diario de Cervera», núm. 27, de 12 d'agost (XAC).
Com s'aprecia per la numeració, en aquells inicis el diari no fou ben bé diari, sinó que se n'imprimia número nou cada dos o tres dies. Si agafem aquesta referència, això faria recular el primer número cap a mitjan mes de juny, potser al maig i tot si volguéssim estirar la regularitat de publicació a tres dies de tant en tant. Com sigui que el de Lleida, té al núm. 16 data de 31 de juliol, i fent-hi càlculs similars, gosaria afirmar que el diari cerverí fou el primer (en castellà) publicat a les nostres comarques ponentines. 
1808. «Diario de Cervera».
A «Prensa, guerra y revolución. Los periódicos españoles durante la Guerra de la Independencia», d'Alberto Gil Novales (2009), s'hi parla d'un doble recompte d'exemplars: l'un de 44 núms. i l'altre de 121, entre 1808-10, i que potser tenen relació amb una primera i una segona èpoques que es podria deduir de les capçaleres.
1809. «Diario de Cervera», núm. 13, de 3 d'abril (XAC).
Sembla clar que aquell març de 1809, el diari recomençà una segona numeració.
1808. «Diario de Cervera», núm. 30, de 19 d'agost (XAC).
En canvi, sembla que l'orientació de l'escut cerverí, determinat pel cérvol encarat a dreta o esquerra, fou aleatori. A la numeració del primer any, apareix majorment encarat a dreta, tot i que amb excepcions. Podrien ser degudes a la maquetació manual del full d'impremta, segons que es treballava a l'època. Els dos escuts no són simètrics, però. Potser depengué del simple gust d'un parell de maquetadors... qui lo sa?
1809. «Diario de Cervera», núm. 23, de 13 d'abril (XAC).
En aquell mes d'abril, sembla que es procedí a l'estabilització de l'orientació de l'escut de la capçalera. Diria que aquest format variat ja es mantingué sempre així fins al 1810.
1810. «Diario de Cervera», núm. 98, de 17 d'abril (XAC).
Darrer número que consta a l'Arxiu Comarcal de la Segarra. Aprofito per felicitar la tasca de tots aquests arxius, que darrerament estan posant a l'abast de tothom materials històrics de consulta i de premsa realment importants. Endavant!
1808. «Diario de Cervera» (XAC).
Diversos núms. del primer any. Sovint, el diari es limitava a reproduir fil per randa exemplars de diaris o gazetes d'altres ciutats: de Saragossa, de Lleida, de Manresa o de València. Del «Diario de Lérida», un cop la ciutat fou presa per Suchet, la impremta cerverina n'imprimí diversos números. 
1808. «Diario de Cervera», núm. 69, de 14 de desembre (XAC).
La relació entre pàtria i religió, origen del nazionalcatolicisme espanyol, remunta ben bé fins a aquesta època. Diu que «todos debemos servirnos y ayudarnos como si hubiéramos nacido en un mismo pueblo», cosa que implica que érem vistos com a poble diferent. Aquest exemplar dedicava quatre o cinc pàgines a l'adoctrinamiento espanyolista dels lectors, en format pregunta-resposta. Així és com, sense organismes de govern propi, escapçats des del 1716, i amb una constant acció legal, jurídica i propagandística, el nostre poble anava sucumbint a la pressió espanyolitzadora, que alguns -encara avui- creuen que ens va caure del cel per la 'gracia de Dios'.
1808. «Diario de Cervera», núm. 70, de 16 de desembre (XAC).
Relació de les forces militars del «exército de Cataluña», que sobrepassaven els trenta mil efectius, «sin contar la caballería ni divisiones inglesas». En aquells moments, la Junta Suprema de Catalunya va convocar els Terços de Miquelets catalans, que al corregiment de Lleida preveien uns 4.000 voluntaris i uns 40.000 a tot el Principat, que sembla que no s'arribaren a assolir. De bon començament, aquests homes, en part provinents dels Miquelets de la Guerra Gran (1793-95), hi ingressaren amb vestimenta civil. 
1808. «Diario de Cervera».
«Lo pla de Lleida en guerra» (enllaç).
Probablement publicat en algun número dels exemplars de desembre d'aquell any, més enllà del dia 15, s'hi reproduïa la crida a les aportacions econòmiques per dotar de vestimenta als soldats d'aquest «exército de Cataluña», que «quieran hacer los buenos patricios... quedando asegurados que los que hagan este rasgo de patriotismo llegarán a noticia del Cuerpo soberano nacional que nos gobierna, quien cuidará de su remuneración quando veamos restituido en el trono a nuestro adorado Fernando VII». Després de llegir el to d'inflamat espanyolisme de l'escrit, no fa falta afegir-hi gran cosa més, oi?
1808. «Diario de Cervera».
«Lo pla de Lleida en guerra» (enllaç).
Crida a l'allistament de capellans i cirurgians per als Terços de Miquelets Catalans, a raó de 12 rals de velló de sou. 
1809. «Diario de Cervera».
«Lo pla de Lleida en guerra» (enllaç).
Full d'allistament als Terços de Miquelets catalans al corregiment de Lleida, que degué adjuntar-se a la publicació lleidatana i potser també a la cerverina. Els catalans, al projecte espanyol, sempre hi són benvinguts i considerats, amb la condició que abjurin de ser... catalans per esdevindre... «Valientes Catalanes, defensores de la Patria» (espanyola). Això encara avui ho saben (i ho practiquen) els directors generals i presidents de bancs i grans empreses del nostre masegat país. 


20200404

[2113] La Festa Major cerverina del Sant Crist, 1865

1916. Església de Sant Antoni de Cervera (la Segarra).
Postal circulada aquell any, editada de Josep Claverol de la Seu d'Urgell, amb la façana de l'antiga església abarrocada de 1787, en l'espai que des del segle XIII havien ocupat la casa i hospital dels antonians a la ciutat.
1865. La Festa Major del Sant Crist de Cervera.
«El Ilerdense», Lleida, de 24 de setembre (FPIEI).

Programa d'actes de la festa major gran de Cervera, en honor de son patró. Aquell any va perllongar-se per tres dies, plens d'actes religiosos. Els temps, tot i que poc abans de la revolució liberal i republicana de 1868, així ho manaven. Començava amb la tradicional ventada de campanes a l'hora angèlica de migdia, i una magna cercavila, amb dos bandes musicals i grups de balls populars «dels arcs, bastons i pastorets».

A la tarda, solemnes completes a tota orquestra, cal creure que a la capella de Sant Antoni. La mateixa orquestra que faria altre cop cercavila «ejecutando aires marciales» després de la missa.

El segon dia de la festa tornava a començar, però en apuntar el sol, amb gran repic de campanes de totes les esglésies de la població. Misses tot el sant matí, altre cop orquestrades i amb sermó panegíric amb capellà barceloní convidat. Tarda amb més actes religiosos. En arribat el vespre, a les vuit, «el conocido y aplaudido pirotécnico de esta Ciudad, D. Francisco Colomines, disparará un hermoso y variado castillo de fuegos artificiales, en el que se presentarán piezas de gran novedad y sorprendente efecto». Tot i que no hi ha menció a la tradicional Tronada, una de les més antigues del país, documentada ja al segle XVII, i que potser passà temporades de prohibició o poc interès. No és descartable que anés inclosa dins els efectes pirotècnics d'aquella vesprada. El ball popular posterior es feu al «espacioso y magnífico entoldado, situado en una de las plazas de la Universidad».

El darrer dia de la festa, a banda dels actes religiosos imperatius (quin adoctrinament més insuportable!), al vespre una altra cercavila amb música i balls pels carrers principals, «habiendo a las diez baile público en el magnífico entoldado». El ball de societat, ço és, de la classe social amb més possibles de la població, i que no es volia barrejar amb el populatxo, es guardava encara per a l'endemà, «en los salones del Casino»
1920 ca. Església de Sant Antoni de Cervera (la Segarra).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (AFCEC-MdC). 
La façana de l'església ara fa cent anys. Després d'un segle, els patinets tornen a estar de moda!

1920 ca. Església de Sant Antoni de Cervera (la Segarra).
Postal de la façana de l'església del Sant Crist cerverí. 
Anys 1950. Sant Crist de l'església de Sant Antoni de Cervera (la Segarra). 
Foto: Gómez-Grau, Lleida.
La imatge del Sant Crist dins d'un templet, que no fou, doncs, destruïda durant la guerra del passat segle XX.
1908. Programa de la Festa Major del Sant Crist a Cervera.
La tapa del programa s'ornamenta amb un parell de fanals elèctrics...
1908. Programa de la Festa Major del Sant Crist a Cervera.
...perquè aquell any s'hi inaugurà l'enllumenat públic elèctric. A més, també hi hagué elevació de globus grotescos aerostàtics, una mena de globus que simulaven carotes i personatges. 


20200118

[2077] «De Tàrrega a Cervera, una llegua sencera, i si fos mullada, compta-la per jornada», o pels temps de Carles V

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia»,
Andrea Navagiero (Gallica).

Nomenat ambaixador de la Sereníssima República veneciana a la cort de l'emperador Carles V, aquest poeta i historiador renaixentista passà fugaçment pel nostre país en direcció a Espanya. La primera edició de les impressions del viatge foren publicades al 1563, «con la descrittione particolare delli luochi et costumi delli popoli de quelle provincie».
  
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Els temps de viatge ara fa cinc segles no eren pas immediats, com els volem ara, malacostumats com estem. La partida cap a la cort hispanogermànica de Carles V tingué lloc al 14 de juliol de 1524, i l'arribada a destinació s'allargaria per uns quants mesos. 

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Saltem, doncs, la ruta per Itàlia i retrobem els viatgers ja a la mar, camí de Còrsega. Un altre dels perills de l'època, les travesses marineres amb temporal a la mar. En arribant a port, encara calia saber distingir els senyals que es rebien des de la costa, atès que, per tal de robar els vaixells, hi havia malfactors que els portaven al naufragi. I és que a totes les èpoques hi ha qui se les empesca totes. Salvats els esculls del viatge, mai tan ben dit, la nau del seguici de l'ambaixador venecià arribà al port de Palamós passada la Pasqua de 1524, exactament al 24 d'abril, la vigília de Sant Marc, patró dels venecians.

Per als venecians i europeus d'aquells temps, i també encara per a molts dels nostres temps, l'arribada al nostre país, suposava l'arribada a Espanya. Fa cinc-cents anys, el terme era encara més geogràfic que polític, atès que la Corona d'Aragó era llavors, i fins al 1707, sobirana de la de Castella, i Catalunya, com els altres estats, es regia per ses pròpies institucions de govern.
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La ruta de Palamós cap al Cap i Casal català, passant per la Roca en entrant al Vallès, llavors sense peatge, suposem...
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

L'1 de maig arribaren a Barcelona, la qual trobà molt ben mediterràniament enjardinada, amb bons edificis de pedra i no pas de tova com als pobles. Les Drassanes li cridaren d'atenció com a edifici, però ja no hi veié cap nau, car eren fetes anar com a arsenal i polvorí. Sempre escassa de cereal, una de les eternes preocupacions del consell de la ciutat, però pròdiga en fruita.

Sorprengué l'ambaixador venecià que la nostra capital disposés d'un gran banc, similar als Montes italians, i que fos tan proveït de diner. Probablement es refereix a la Taula de Canvi barcelonina, fundada al 1401 (el primer banc d'Europa). Una de ses atribucions era controlar els prestadors, i quan n'identificaven un amb males pràctiques, li trencaven el taulell a cops de maça. Per la qual cosa, els viatgers italians que ho contemplaven varen fer popular per tot el continent l'expressió 'banca rota' quan un negoci queia en fallida.

També fa esment de l'autogovern del país, amb tres cònsols (de la Generalitat) i dels privilegis de la nació, que troba exagerats: tota l'Europa moderna es va construir sobre el poder absolut dels monarques i governants, i sempre els va fer -i els fa encara- nosa el dret al propi govern i llibertats de les nacions sense Estat, o sia, sense exèrcit. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Es quedà parat del dret que tenien a establir-se a la ciutat els criminals arribats de fora, sempre que es mantingués i aportés provisió al municipi. S'escandalitza tant dels drets propis, que els arribà a qualificat de llicències en lloc de llibertats. I tot perquè es feia pagar als dirigents i adinerats que posaven a la ciutat, fins i tot al mateix Emperador!

Aprofita el traductor divuitesc (espanyol) per criticar el federalisme i aspiracions a la independència renascudes a Barcelona i a tot el país aquell segle XIX, i les demandes de la burgesia catalana de taxar amb aranzels proteccionistes la producció industrial que vinguda de fora els fes la competència. Cosa que s'enfrontava als desitjos lliurecanvistes de l'aristocràcia terratinent (espanyola).
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Esmenta el convent de monges no observants, i que per això es podien casar, de les Jonqueres, de l'orde de Santiago. També, és clar, no es podia deixar de citar la muntanya de Montjuïc, omnipresent al costat de la ciutat en aquells segles. L'estada a la capital catalana es perllongà fins al 12 de maig, data en què, renovades les cavalleries i provisions, emprengueren camí cap a ponent pel camí ral de Molins i Sant Andreu, lloc a on calia passar el Llobregat per barca. L'endemà, dia 13, ja eren arribats a Martorell, per travessar el pont (del Diable) just a la confluència de l'Anoia amb el Llobregat. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La vista de la majestuosa muntanya de Montserrat també era obligada. El dia 14 ja enfilaven per Santa Maria del Camí avall, i el dia 15 passaren per Cervera i Tàrrega, ja a les nostres comarques ponentines. S'hi fa cita d'un proverbi d'aquells temps que en el text original s'hi escriu en castellà: «De Tàrrega a Cervera, una legua entera; y si fuese mojada, cuéntala por jornada», per dir que no eren pas tan a prop les dos ciutats com la gent creia, i els camins no gaire apariats, perquè, si havia plogut, s'hi feia molt dificultós de passar-hi.

Belopozo fou la magnífica italianització del topònim de Bellpuig que a Navagiero se li escaigué de proposar. Llàstima que s'equivoqués, perquè només que hagués preguntat una miqueta als naturals del país, li haurien explicat que puig no és pas pou, oi?
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Per al petit poblet, aleshores, que era Mollerusa, s'atreveix l'autor a proposar-la com a Mogliarussa. L'amic Luciano, d'Orvieto, ja m'ho digué, durant un Comènius que férem fa anyets, que li sonava a moglie russa, o sia, dona russa. Fet i dit, el dia 16, arribada a la capital de la Terra Ferma, quatre dies després d'haver sortit de Barcelona. Aquesta era l'alta velocitat de fa cinc segles, i paciència! (que avui tots, o gairebé, hem perdut).

A la nostra capital ponentina, l'autor no s'hi fixà en gran cosa, i només hi projectà les imatges de les lectures fetes de Cèsar. L'endemà ja eren a Alcarràs i Fraga, a on, és clar, els calgué travessar el llarg pont de fusta plantat a cops de maça. 


20191009

[2037] La Nacional II al segle XIX: de camí a carretera


1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
(BVM).

El traçat de la N-II, quan encara no tenia aquest nom, la gran carretera que uneix el mar amb la Terra Ferma catalana, i d'allà cap a Espanya, transformada en carretera (de terra) a mitjan segle XIX, ço és, ben esplanada i eixamplada, per facilitar el trànsit de carros i carruatges. L'obra corresponia a l'Estat en aquell període de domini espanyol sobre la terra nostra, i remunta al camí immemorial cap al ponent ibèric (Caesaraugusta) de la calçada romana que travessava tot Catalunya per la Panadella.

La llegenda del mapa explicava el color groc per al nou traçat, que en alguns punts adreçava el vell camí ja de temps existent. A més, s'hi marcaven els límits dels termes municipals de tots els pobles per on havia de transcórrer. Els ponts per sota dels quals baixava aigua tot l'any eren pintats de blau-verd, i aquells que es farien sobre rius i barrancs que s'eixugaven bona part de l'any es dibuixaren sense color.

La llarga història de la calçada, camí i carretera, ara també desdoblada en autovia, és paral·lela al desenvolupament econòmic del país. També a la història política, car el tram català d'aquesta via estatal, fou el darrer on aquell Estat invertí a final del segle XX per convertir-la en A2, tot i tractar-se del tram més poblat i econòmicament més viable i necessari de tots. És lo que té ser colònia.

Recordo un any, quan era profe a Tàrrega, que vaig passar a buscar a l'ínclit professor Sebastià Serrano pel seu poble, Bellvís, per a una inauguració del curs al setembre. Llavors acabàvem d'estrenar l'A2 i ens congratulàvem de l'obra. Li vaig dir: amb aquesta facilitat d'anar amunt i avall, ara sí que s'ha fet realitat la Catalunya-ciutat dels noucentistes, oi, professor? Es va quedar rumiant un instant i em respongué: és cert, però no és d'asfalt sinó d'esperit que cal reomplir el país.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall dels tres plecs. Com s'hi pot ben veure, l'orientació geogràfica és invertida, amb l'orient a l'esquerra i a la dreta el ponent, als límits de l'Aragó. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX a la sortida de BCN.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La carretera en sortint de les muralles de Barcelona. S'hi observa com el nou traçat tallava pel dret i en lloc d'encarar cap a l'Hospitalet i Cornellà  per la Bordeta, trencava ja a la Creu Coberta en direcció a Esplugues, Sant Just i Sant Feliu, a on es retrobava amb el camí ral, que prosseguia Llobregat amunt.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Pont de Molins de Rei.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

El Llobregat era creuat entre Molins i Pallejà per un grandiós pont originari de l'època del rei (espanyol) Carles III, l'únic al darrer tram del riu en sortir de Montserrat. El pont tenia quinze arcades, però de manera sorprenent només se n'hi dibuixen dotze, potser per falta d'espai. El canvi de color a les tres arcades finals podria ben bé indicar aquest tall. 
Segle XVIII. El Pont de les Quinze Arcades, de Molins de Rei.
La forta riuada de 1971 se l'emportà avall, i ja fou refet de nou en nou. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Martorell.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).
Pel marge dret del riu amunt, la carretera arribava a la cruïlla del pont del Diable, travessava Martorell i abandonava el Llobregat, tot retallant el vell camí passant més al sud (a la part de dalt del mapa) per encarar cap al Bruc. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Bruc.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

El pas pel Bruc ha sigut el gran obstacle de la carretera durant segles, llavors travessat més al sud, per Capellades, a diferència de la carretera del segle XX ençà. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: La Panadella.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent.
La Nacional II a la Panadella.
(Imatges sobre rodes, enllaç). 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Cervera.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent. El vell camí passava pel poble de Montmeneu, però ja el nou desviarà un poc més al sud i d'allà avall fins a les planes segarrenques. A Cervera, el nou traçat evitarà el pas per dalt la ciutat i retallarà també per sota de la Curullada, més a prop sempre de l'Ondara, que no creuarà fins passat Tàrrega, al pont de Vilagrassa. 

Al llarg del traçat hi trobem Vergós, Cervera prou ben perfilada, la Curullada, Granyanella i nombrosos masos prop del riu i la vella carretera, algun dels quals devia fer les tasques de fonda i hostal.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Tàrrega.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera al seu pas per Tàrrega i per damunt del riu Ondara, que deixarà tot just abans de Vilagrassa per empendre camí cap a la bassa d'Anglesola. S'aprecia bé com la nova carretera endreça les torteres del vell camí. A Tàrrega, s'hi assenyala la capella dalt del tossal de Sant Eloi. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX. Bellpuig.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de Bellpuig, per a on la carretera entrava a la vila. Amb el segle XX entrat, vingué que es tallà pel dret, tal com ja feia un dels vells camins, que «se han formao los biajeros [viatgers] para evitarse el lodo», o sigui, que l'altre camí vell devia tindre alguna raconada, a la sortida del poble, que el riu Corb inundava d'aigua i el feia intransitable. Efectivament, tot aquest tram fins a Golmés és una seqüència de dos llargues rectes, excepte al gual que travessa pel Corb, allà a on ara hi ha l'entrada de l'autovia de Castellnou.  
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Mollerussa.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Per alguna cosa se'n diu Plana d'Urgell, cosa que permeté que la carretera pogués dibuixar-se ben recta, com s'ha mantingut fins avui. El dibuix la situà fora de Mollerussa, però la realitat ens diu que hi passà per dins, penosament les dos o tres darreres dècades per l'excés de trànsit, fins a començament dels 90, quan s'hi inaugurà el tram de l'A-2. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera des dels Alamús i Moredilla fins a Lleida. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

L'antiga arribada a Lleida es feia més per dalt, gairebé a l'alçada dels actuals Mangraners, i es baixava cap a la ciutat pel 'Mesón de Perales'. Lleida hi apareix tota encerclada de les velles muralles, el Cappont encara no hi existeix. La N-II travessava el Pont Vell (i únic), passava per sota l'Arc del Pont, portal principal de la ciutat, i torcia esquerra avall pels carrers Major i Sant Antoni, per sortir fora muralla per aquesta porta occidental de la ciutat. Allà encara calia que la carretera travessés el torrent que baixava de la Mariola, i pels peus de Gardeny encarava cap a Fraga. 

A la cruïlla del camí de Butsènit, se n'apartava i no hi baixava, es mantenia per dalt, i anava marxant més o menys paral·lel a la sèquia de Pinyana pel son costat dret. Com encara.
1964. La Nacional II a Lleida.
La recta de la carretera a les envistes de la nostra ciutat, a l'alçada de l'antiga fàbrica de la Cros, just abans del cementiri. Veiem com al fons, torcia cap a la dreta, al vell 'Hotel Condes de Urgel', encarava per l'avinguda de les Garrigues, a mig fer encara, per entrar pel Pont Vell, seguir per Blondel i pujar fins al carrer Acadèmia per sortir de la ciutat. Cap a final d'aquella dècada s'obriria l'Av. de Madrid i a començament de la següent s'hi faria la circumval·lació i el nou pont dels instituts. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera fins al terme de Soses, al límit de la ratlla de l'Aragó allà a la Serra Pedregosa, tota dreta en contrast amb els tombs que des d'Alcarràs feia el tram darrer de la 'secla' de Pinyana.
La carretera Nacional II.
He estat remenant la xarxa una estona a la cerca d'un antic punt quilomètric, un d'aquells mollons de pedra amb la caputxa roja i el número del quilòmetre. Llàstima, m'hagués plagut tantíssim poder acabar amb aquella imatge, encara típica de la Nacional II de la nostra infantesa, quan amb l'R-4 de casa ens n'anàvem fins a Barcelona.