Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cervera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cervera. Mostrar tots els missatges

20200118

[2077] «De Tàrrega a Cervera, una llegua sencera, i si fos mullada, compta-la per jornada», o pels temps de Carles V

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia»,
Andrea Navagiero (Gallica).

Nomenat ambaixador de la Sereníssima República veneciana a la cort de l'emperador Carles V, aquest poeta i historiador renaixentista passà fugaçment pel nostre país en direcció a Espanya. La primera edició de les impressions del viatge foren publicades al 1563, «con la descrittione particolare delli luochi et costumi delli popoli de quelle provincie».
  
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Els temps de viatge ara fa cinc segles no eren pas immediats, com els volem ara, malacostumats com estem. La partida cap a la cort hispanogermànica de Carles V tingué lloc al 14 de juliol de 1524, i l'arribada a destinació s'allargaria per uns quants mesos. 

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Saltem, doncs, la ruta per Itàlia i retrobem els viatgers ja a la mar, camí de Còrsega. Un altre dels perills de l'època, les travesses marineres amb temporal a la mar. En arribant a port, encara calia saber distingir els senyals que es rebien des de la costa, atès que, per tal de robar els vaixells, hi havia malfactors que els portaven al naufragi. I és que a totes les èpoques hi ha qui se les empesca totes. Salvats els esculls del viatge, mai tan ben dit, la nau del seguici de l'ambaixador venecià arribà al port de Palamós passada la Pasqua de 1524, exactament al 24 d'abril, la vigília de Sant Marc, patró dels venecians.

Per als venecians i europeus d'aquells temps, i també encara per a molts dels nostres temps, l'arribada al nostre país, suposava l'arribada a Espanya. Fa cinc-cents anys, el terme era encara més geogràfic que polític, atès que la Corona d'Aragó era llavors, i fins al 1707, sobirana de la de Castella, i Catalunya, com els altres estats, es regia per ses pròpies institucions de govern.
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La ruta de Palamós cap al Cap i Casal català, passant per la Roca en entrant al Vallès, llavors sense peatge, suposem...
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

L'1 de maig arribaren a Barcelona, la qual trobà molt ben mediterràniament enjardinada, amb bons edificis de pedra i no pas de tova com als pobles. Les Drassanes li cridaren d'atenció com a edifici, però ja no hi veié cap nau, car eren fetes anar com a arsenal i polvorí. Sempre escassa de cereal, una de les eternes preocupacions del consell de la ciutat, però pròdiga en fruita.

Sorprengué l'ambaixador venecià que la nostra capital disposés d'un gran banc, similar als Montes italians, i que fos tan proveït de diner. Probablement es refereix a la Taula de Canvi barcelonina, fundada al 1401 (el primer banc d'Europa). Una de ses atribucions era controlar els prestadors, i quan n'identificaven un amb males pràctiques, li trencaven el taulell a cops de maça. Per la qual cosa, els viatgers italians que ho contemplaven varen fer popular per tot el continent l'expressió 'banca rota' quan un negoci queia en fallida.

També fa esment de l'autogovern del país, amb tres cònsols (de la Generalitat) i dels privilegis de la nació, que troba exagerats: tota l'Europa moderna es va construir sobre el poder absolut dels monarques i governants, i sempre els va fer -i els fa encara- nosa el dret al propi govern i llibertats de les nacions sense Estat, o sia, sense exèrcit. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Es quedà parat del dret que tenien a establir-se a la ciutat els criminals arribats de fora, sempre que es mantingués i aportés provisió al municipi. S'escandalitza tant dels drets propis, que els arribà a qualificat de llicències en lloc de llibertats. I tot perquè es feia pagar als dirigents i adinerats que posaven a la ciutat, fins i tot al mateix Emperador!

Aprofita el traductor divuitesc (espanyol) per criticar el federalisme i aspiracions a la independència renascudes a Barcelona i a tot el país aquell segle XIX, i les demandes de la burgesia catalana de taxar amb aranzels proteccionistes la producció industrial que vinguda de fora els fes la competència. Cosa que s'enfrontava als desitjos lliurecanvistes de l'aristocràcia terratinent (espanyola).
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Esmenta el convent de monges no observants, i que per això es podien casar, de les Jonqueres, de l'orde de Santiago. També, és clar, no es podia deixar de citar la muntanya de Montjuïc, omnipresent al costat de la ciutat en aquells segles. L'estada a la capital catalana es perllongà fins al 12 de maig, data en què, renovades les cavalleries i provisions, emprengueren camí cap a ponent pel camí ral de Molins i Sant Andreu, lloc a on calia passar el Llobregat per barca. L'endemà, dia 13, ja eren arribats a Martorell, per travessar el pont (del Diable) just a la confluència de l'Anoia amb el Llobregat. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La vista de la majestuosa muntanya de Montserrat també era obligada. El dia 14 ja enfilaven per Santa Maria del Camí avall, i el dia 15 passaren per Cervera i Tàrrega, ja a les nostres comarques ponentines. S'hi fa cita d'un proverbi d'aquells temps que en el text original s'hi escriu en castellà: «De Tàrrega a Cervera, una legua entera; y si fuese mojada, cuéntala por jornada», per dir que no eren pas tan a prop les dos ciutats com la gent creia, i els camins no gaire apariats, perquè, si havia plogut, s'hi feia molt dificultós de passar-hi.

Belopozo fou la magnífica italianització del topònim de Bellpuig que a Navagiero se li escaigué de proposar. Llàstima que s'equivoqués, perquè només que hagués preguntat una miqueta als naturals del país, li haurien explicat que puig no és pas pou, oi?
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Per al petit poblet, aleshores, que era Mollerusa, s'atreveix l'autor a proposar-la com a Mogliarussa. L'amic Luciano, d'Orvieto, ja m'ho digué, durant un Comènius que férem fa anyets, que li sonava a moglie russa, o sia, dona russa. Fet i dit, el dia 16, arribada a la capital de la Terra Ferma, quatre dies després d'haver sortit de Barcelona. Aquesta era l'alta velocitat de fa cinc segles, i paciència! (que avui tots, o gairebé, hem perdut).

A la nostra capital ponentina, l'autor no s'hi fixà en gran cosa, i només hi projectà les imatges de les lectures fetes de Cèsar. L'endemà ja eren a Alcarràs i Fraga, a on, és clar, els calgué travessar el llarg pont de fusta plantat a cops de maça. 


20191009

[2037] La Nacional II al segle XIX: de camí a carretera


1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
(BVM).

El traçat de la N-II, quan encara no tenia aquest nom, la gran carretera que uneix el mar amb la Terra Ferma catalana, i d'allà cap a Espanya, transformada en carretera (de terra) a mitjan segle XIX, ço és, ben esplanada i eixamplada, per facilitar el trànsit de carros i carruatges. L'obra corresponia a l'Estat en aquell període de domini espanyol sobre la terra nostra, i remunta al camí immemorial cap al ponent ibèric (Caesaraugusta) de la calçada romana que travessava tot Catalunya per la Panadella.

La llegenda del mapa explicava el color groc per al nou traçat, que en alguns punts adreçava el vell camí ja de temps existent. A més, s'hi marcaven els límits dels termes municipals de tots els pobles per on havia de transcórrer. Els ponts per sota dels quals baixava aigua tot l'any eren pintats de blau-verd, i aquells que es farien sobre rius i barrancs que s'eixugaven bona part de l'any es dibuixaren sense color.

La llarga història de la calçada, camí i carretera, ara també desdoblada en autovia, és paral·lela al desenvolupament econòmic del país. També a la història política, car el tram català d'aquesta via estatal, fou el darrer on aquell Estat invertí a final del segle XX per convertir-la en A2, tot i tractar-se del tram més poblat i econòmicament més viable i necessari de tots. És lo que té ser colònia.

Recordo un any, quan era profe a Tàrrega, que vaig passar a buscar a l'ínclit professor Sebastià Serrano pel seu poble, Bellvís, per a una inauguració del curs al setembre. Llavors acabàvem d'estrenar l'A2 i ens congratulàvem de l'obra. Li vaig dir: amb aquesta facilitat d'anar amunt i avall, ara sí que s'ha fet realitat la Catalunya-ciutat dels noucentistes, oi, professor? Es va quedar rumiant un instant i em respongué: és cert, però no és d'asfalt sinó d'esperit que cal reomplir el país.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall dels tres plecs. Com s'hi pot ben veure, l'orientació geogràfica és invertida, amb l'orient a l'esquerra i a la dreta el ponent, als límits de l'Aragó. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX a la sortida de BCN.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La carretera en sortint de les muralles de Barcelona. S'hi observa com el nou traçat tallava pel dret i en lloc d'encarar cap a l'Hospitalet i Cornellà  per la Bordeta, trencava ja a la Creu Coberta en direcció a Esplugues, Sant Just i Sant Feliu, a on es retrobava amb el camí ral, que prosseguia Llobregat amunt.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Pont de Molins de Rei.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

El Llobregat era creuat entre Molins i Pallejà per un grandiós pont originari de l'època del rei (espanyol) Carles III, l'únic al darrer tram del riu en sortir de Montserrat. El pont tenia quinze arcades, però de manera sorprenent només se n'hi dibuixen dotze, potser per falta d'espai. El canvi de color a les tres arcades finals podria ben bé indicar aquest tall. 
Segle XVIII. El Pont de les Quinze Arcades, de Molins de Rei.
La forta riuada de 1971 se l'emportà avall, i ja fou refet de nou en nou. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Martorell.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).
Pel marge dret del riu amunt, la carretera arribava a la cruïlla del pont del Diable, travessava Martorell i abandonava el Llobregat, tot retallant el vell camí passant més al sud (a la part de dalt del mapa) per encarar cap al Bruc. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Bruc.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

El pas pel Bruc ha sigut el gran obstacle de la carretera durant segles, llavors travessat més al sud, per Capellades, a diferència de la carretera del segle XX ençà. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: La Panadella.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent.
La Nacional II a la Panadella.
(Imatges sobre rodes, enllaç). 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Cervera.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent. El vell camí passava pel poble de Montmeneu, però ja el nou desviarà un poc més al sud i d'allà avall fins a les planes segarrenques. A Cervera, el nou traçat evitarà el pas per dalt la ciutat i retallarà també per sota de la Curullada, més a prop sempre de l'Ondara, que no creuarà fins passat Tàrrega, al pont de Vilagrassa. 

Al llarg del traçat hi trobem Vergós, Cervera prou ben perfilada, la Curullada, Granyanella i nombrosos masos prop del riu i la vella carretera, algun dels quals devia fer les tasques de fonda i hostal.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Tàrrega.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera al seu pas per Tàrrega i per damunt del riu Ondara, que deixarà tot just abans de Vilagrassa per empendre camí cap a la bassa d'Anglesola. S'aprecia bé com la nova carretera endreça les torteres del vell camí. A Tàrrega, s'hi assenyala la capella dalt del tossal de Sant Eloi. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX. Bellpuig.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de Bellpuig, per a on la carretera entrava a la vila. Amb el segle XX entrat, vingué que es tallà pel dret, tal com ja feia un dels vells camins, que «se han formao los biajeros [viatgers] para evitarse el lodo», o sigui, que l'altre camí vell devia tindre alguna raconada, a la sortida del poble, que el riu Corb inundava d'aigua i el feia intransitable. Efectivament, tot aquest tram fins a Golmés és una seqüència de dos llargues rectes, excepte al gual que travessa pel Corb, allà a on ara hi ha l'entrada de l'autovia de Castellnou.  
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Mollerussa.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Per alguna cosa se'n diu Plana d'Urgell, cosa que permeté que la carretera pogués dibuixar-se ben recta, com s'ha mantingut fins avui. El dibuix la situà fora de Mollerussa, però la realitat ens diu que hi passà per dins, penosament les dos o tres darreres dècades per l'excés de trànsit, fins a començament dels 90, quan s'hi inaugurà el tram de l'A-2. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera des dels Alamús i Moredilla fins a Lleida. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

L'antiga arribada a Lleida es feia més per dalt, gairebé a l'alçada dels actuals Mangraners, i es baixava cap a la ciutat pel 'Mesón de Perales'. Lleida hi apareix tota encerclada de les velles muralles, el Cappont encara no hi existeix. La N-II travessava el Pont Vell (i únic), passava per sota l'Arc del Pont, portal principal de la ciutat, i torcia esquerra avall pels carrers Major i Sant Antoni, per sortir fora muralla per aquesta porta occidental de la ciutat. Allà encara calia que la carretera travessés el torrent que baixava de la Mariola, i pels peus de Gardeny encarava cap a Fraga. 

A la cruïlla del camí de Butsènit, se n'apartava i no hi baixava, es mantenia per dalt, i anava marxant més o menys paral·lel a la sèquia de Pinyana pel son costat dret. Com encara.
1964. La Nacional II a Lleida.
La recta de la carretera a les envistes de la nostra ciutat, a l'alçada de l'antiga fàbrica de la Cros, just abans del cementiri. Veiem com al fons, torcia cap a la dreta, al vell 'Hotel Condes de Urgel', encarava per l'avinguda de les Garrigues, a mig fer encara, per entrar pel Pont Vell, seguir per Blondel i pujar fins al carrer Acadèmia per sortir de la ciutat. Cap a final d'aquella dècada s'obriria l'Av. de Madrid i a començament de la següent s'hi faria la circumval·lació i el nou pont dels instituts. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera fins al terme de Soses, al límit de la ratlla de l'Aragó allà a la Serra Pedregosa, tota dreta en contrast amb els tombs que des d'Alcarràs feia el tram darrer de la 'secla' de Pinyana.
La carretera Nacional II.
He estat remenant la xarxa una estona a la cerca d'un antic punt quilomètric, un d'aquells mollons de pedra amb la caputxa roja i el número del quilòmetre. Llàstima, m'hagués plagut tantíssim poder acabar amb aquella imatge, encara típica de la Nacional II de la nostra infantesa, quan amb l'R-4 de casa ens n'anàvem fins a Barcelona.


20180620

[1849] SACERC, «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»

1930. «El Sindicat. Portaveu del Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC)
núm. 127, d'octubre-novembre.
Portada del revista estampada pel Sindicat cerverí per als socis. La contribució de la publicació a la millora dels treballs i tècniques agrícoles hagué d'ésser ben destacat. A més, l'arribada de la revisteta (16 x 26 cm), amb totes les informacions necessàries per als associats, havia de fer acréixer la lectura entre un segment de la població només escolaritzat en les quatre lletres i càlculs bàsics, en el millor dels casos. Altra cosa eren els grans propietaris i terratinents. Però en ambdós casos, la informació de modernització agrària i progrés social que fornia la publicació, anà sempre associada a la nostra llengua, en un període inicial que, bàsicament, coincidí amb la primera dictadura (espanyola) del segle XX, amb la consegüent repressió contra la nostra nació de tots ben sabuda.
1930. «El Sindicat. Portaveu del Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC)
núm. 127, d'octubre-novembre.
 L'orgull per l'edifici de la farinera seguia intacte. En pocs anys la farinera cerverina havia aconseguit de superar l'abast de l'altre gran projecte cooperatiu segarrenc, la SAGUIC guissonenca («Sindicat Agrícola de Guissona i Comarca», 1906).
1930-31. «El Sindicat. Portaveu del Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC)
núm. 127 i 129.
 La qualitat lingüística de la revista era molt notable, amb l'aplicació de les normes fabrianes des del primer moment. 
1925. «El Sindicat. Portaveu del Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC)
núm. 127, d'octubre-novembre.
 La imatge moderna de la revista, amb alguns anuncis de composició i tipografia d'estil racionalista i tot, allunyats del recarregament modernista de la publicitat de les dècades precedents.
1934. SAGUIC, «Sindicat Agrícola de Guissona i sa comarca».
L'estil racionalista amb suaus però evidents tocs avantguardistes era present en altres publicacions del moment, però aquesta presència entre revistes destinades a la pagesia, hi afegia un potent missatge transformador i modernitzador per mitjà de la presentació visual. 
1930. «El Sindicat. Portaveu del Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC)
núm. 127, d'octubre-novembre.
 La Cervera comercial dels anys trenta s'havia d'anunciar a la revista amb més tirada i incidència sobre la comarca. La botiga Miró, que proclamava la venda 'més barat que ningú', en va fer un poema acròstic i tot.
1920 ca. «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC),
Plànols de Cèsar Martinell (Museu de Cervera).
Les idees renovadores de l'arquitecte Cèsar Martinell per a la modernització i millora de les condicions de vida als entorn rural s'escamparen en aquells temps per tot el país. Sovint aquests projectes incloïen fins i tot cases per dignificar la vida de les famílies al camp, i la concentració d'espais comunitaris, segons ses pregones conviccions cooperativistes pouades en el socialisme utòpic. En aquest cas, la intenció del projecte era només de concentració de tots els edificis industrials per a l'òptima gestió dels processos productius, encapçalats per l'edifici de la farinera, en primer terme, no pas idèntic amb aquell que s'acabà per aixecar, tot i que també disposava d'una torre del treball similar.
1920 ca. «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC),
 Plànols de Cèsar Martinell (Museu de Cervera).
La magnificència del projecte ens projecta l'alçada de pensament de l'arquitecte, i la passió transformadora que guià tota la seua obra.
1923. «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC),
 (Històries de bombers).
Aquell 7 d'agost, el foc cremava la farinera, i amb ella moltes de les il·lusions dels nostres pagesos. Fatalitat o revenja? La imatge és espectacular, amb les dones espantades i que corren carrer avall, i la gentada amuntegada davant l'espectacle del foc que sobreeixix per les finestres i la gran fumerada, que devia de veure's des de molts pobles a la rodona.
1923. «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC),
Els detalls de la magnífica fotografia del colossal desastre de la Farinera del sindicat cerverí.

'Les diverses situacions que afectarien a la farinera del Sindicat durant els primers anys de funcionament, quedarien immortalitzades en l'última pedra de la fàbrica de farines, col·locada -gràcies a una subscripció popular- el maig de 1930 en què hi diria («El 'Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca' dels orígens a la reconstrucció de la fàbrica de farines (1918-1924)», de Josep M. Ramon i Muñoz, Institut Interuniversitari d'Història Jaume Vicens i Vives, UPF, 1996.):

«En la matinada del dia 7 d'agost de 1923, 
les flames destruïen sobtadament aquest casal i
aturaven la noble remor del treball que s'hi feia. 
Mig any després, el dia 11 de març de 1924, refet el Casal, 
l'eixam retornat al rusc, la pagesia n'era novament mestressa i senyora, 
i la cançó confiada del treball recomençava»'.
1928. «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC),
dins «El 'Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca' dels orígens a la reconstrucció de la fàbrica de farines (1918-1924)», de Josep M. Ramon i Muñoz, Institut Interuniversitari d'Història Jaume Vicens i Vives, UPF, 1996 (enllaç).
Mapa de l'abast territorial dels associats a la cooperativa cerverina, amb la seu principal a la capital comarcal, dos sucursals i nombrosos centres operatius, per poder arribar a atendre els socis de 121 pobles.  L'excel·lent article citat reprodueix també la proclama efectuada per a la constitució del Sindicat al 1918, molt il·lustrativa de sa missió i voluntat (text original de sintaxi acastellanada):

Proclama precursora del Sindicat de Cervera que convoca als pagesos de la comarca a una reunió el 22 de setembre de 1918

ALS PAGESOS DE BONA VOLUNTAT

No esteu cansats de portar la carga i de que a la vostra esquena vagin tots bé? No us fa obrir els ulls la forma en que se'ns tracta? No sentiu dir la forma en que van defensar-se els pagesos del Camp de Tarragona i de tot arreu? Voleu encara que se us pugui més per fer-vos entrar en raó? No us sentiu capaços per administrar-vos els vostres béns? No veieu sortir un núvol que ens portarà una pedregada, fent-nos malbé la collita que ja semblava teníem segura a casa? No veieu que aquesta pedregada ja'ns esguerra la collita de l'any vinent i altres? Penseu-ho bé i decidiu-vos aviat, puix varies són les causes que ens hi obliguen.


La constitució del Sindicat de farines en cada província, ens posa als pagesos en situació molt desigual, per la venda dels suats productes que ens dona la terra, puix ens obliga a pensar que es pugui abusar d'aquest monopoli, quan la necessitat ens obligui a la venda.


La prohibició governativa de treure blat de la província (que sembla no afecta a les farines) posa en clar en qui redundarà el benefici i no és necessari ésser un economista per conèixer l'efecte de la por, al mercat.


La relació del preu del blat (taxa) amb el de la farina, deixa veure el benefici que queda als fariners, puix a part de les mescles que poden fer-hi, dóna en números el següent resultat: Preu de 100 quilos de blat, 50 pessetes (quan li paguin). Preu de 100 quilos de farina, 70 pessetes. Farina que poden treure de 100 quilos de blat, 75 quilos. Preu de 75 quilos de farina, 52,50 pessetes. Despulles per la moltura. Preu de les despulles, el que li dongui la gana. Total 2,50 pessetes i les despulles a favor dels pobres fariners. Les guies de circulació, amb els gastos i perjudicis que ocasionen, màxim quan el pagès resideix fora la capital del districte, els elevats preus (que almenys han triplicat) d'adobs, jornals, trastes, animals de treball i tota mena de comestibles (puix no pot passar de pa sol, encara que estalvia molt) ens posa en situació molts apurada, encara que altra cosa sembli, puix de no haver

contribuït la Providència amb bones anyades, desautoritzant les barbaritats del que volen i poden aniquilar-nos, avui l'estat podria vanagloriar-se de posseir unes immenses extensions de terra on podria fer proves pràctiques sobre els beneficis i ventatges del cultiu de la terra.

L'afirmació llençada a quatre vents amb l'intenció de fer-nos més aborribles, de que explotem la fam nacional, fent de la nostra classe humil, honrada i soferta (potser massa) com és, en una classe de egoistes, avars, sense consciència i butxins de la pàtria i terra que estimem més que a nosaltres mateixos, que posem els nostres estalvis, quan en fem, per embellir-la, que és la dipositària de les nostres suors, que és testimoni de les nostres penes i sobresalts, que és part integral de nostra vida. A nosaltres se'ns demana patriotisme i sacrificis, quan no sabem fer altra cosa? No sembla el més llògic, com a explotadors que se'ns diu, procedíssim a la venda del bestiar de treball, grans de sembra i pinço, i deixéssim les terres que reposin, en espera de millors temps?


No sembla que amb aquest feix de disposicions tan desordenades, se'ns hi pugui obligar. No és la justícia, la igualtat davant la llei? Doncs perquè s'ha contingut tant com s'ha pogut l'alça del blat i s'ha deixat en llibertat tot el demés? Perquè es dóna aquesta corda als fariners i companyia, perquè puguin escanyar-nos? Perquè es troben barcos per fer venir blat estranger que competeixi amb el nacional i no en troben per fer venir fosforita, amoniac i nitrats per poguer-los produir aquí? Perquè anys enrera el nostre ofici era la burla de tothom, i avui se'ns pren els fruits dels nostres treballs?


Perquè saben amb qui tracten, perquè coneixen la nostra flaca, perquè saben que no som capaços més que de callar.


Què s'imposa fer davant d'això? Els nostres enemics ens ho ensenyen. Unir-nos. Tractar de potència a potència. Enfront a un sindicat de compradors, un sindicat de venedors. Que no pot sortir blat, que no surti pa ni farina. Que se'ns demana que sembrem perquè no falti pa, que se'ns dongui medis i no un dogal per escanyar-nos, i bones paraules per enganyar-nos.


A pagesos si no'ns unim i prompte! Quan voldrem ja no hi serem a temps. De un a un se'ns atropellarà a tots. Els fariners ja no voldran moldre pel nostre consum, puix els sortirà més a compte l'intervingut.


Propietaris: penseu que si vé l'incautació sereu els primers de rebre, puix pagareu mes el treball. Masovers, parcers i petits propietaris, si la necessitat us obliga a vendre, teniu el cap damunt del piló.


Jornalers, si la terra no dóna, no teniu més remei que emigrar... Però no; no és això el que deu fer-se. La nostra missió és més elevada. Devem sembrar per evitar dies molt tristos per Espanya, però al mateix temps devem unir-nos per poder-nos defensar, perquè l'uniò fa la força, i si ens unim temim guanyat el plet, evitarem la nostra ruïna i evitarem dies molt tristos per nostra estimada pàtria. A l'objecte de protestar contra els poders públics,

contra la manera que se'ns tracta, unim la nostra veu a les demés comarques agrícoles d'Espanya, que han fet el mateix, i al mateix temps posar els fonaments d'un sindicat que respongui a les nostres necessitats presents i venideres, se us convida a tots a la REUNIÓ MAGNA que tindrà lloc, el dia 22 del corrent, a les vuit i mitja del matí, al 'Teatre Principal', de Cervera.

Us demanen vostra assistència i ajuda, vostres companys: 

Josep Salvadó, Prenyanosa; Miquel Farré, Tarroja; Pere Antonijuan, Torrefeta; Ramon Roca, Sedó; Francisco Tarragó, Hostafranchs; Ramon Sala, Sant Martí; Joan Cucurull, Florejachs; Ramon Jové, Pallargues; Josep Cos, Mora; Jaume Salvadó, Granyena; Jaume Niubó, Gramuntell; Francisco Porta, Montoliu; Romà Bosch, Rubinat; Joan Companys, Talavera; Ramon Gabarro, Pallarols; Ramon Salat, Freixanet; Jaume Viñas, Iborra.


1929. SACERC: homenatge al president fundador. 
«El ministro de Economia nacional... presidiendo el acto de descubrir en Cervera (Lérida) una placa conmemorativa del homenaje tributado a D. Ramon Vidal, creador del importantísimo Sindicato Agrícola de aquella localidad». L'homenatge a l'aleshores encara jove president-fundador, que encara no tenia quaranta anys fets, demostren l'èxit de la iniciativa cooperativista endegada a la capital segarrenca, però també mostra el costat polític dels grans propietaris i terratinents rurals, sempre de bracet amb les estructures polítiques de l'Estat (espanyol).
SACERC. Ramon Vidal i Trull (1891-1970),
«Diccionari biogràfic de les terres de Lleida».

Una llarga vida dedicada al foment del cooperativisme, president des de l'inici de l'època republicana de la USAC, Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya i de la Cambra Agrícola Oficial de Lleida. Malgrat la seua relativa joventut, els contactes polítics durant la passada dictudura (espanyola) li valgueren l'accés a les estructures republicanes de poder i gestió del camp. Arribat el cruel trasbals de la guerra, el caciquisme, esporuguit davant el comunisme i l'anarquisme i llurs pretensions de reforma agrària, es decantarà pel nou règim dictatorial (espanyol), de manera que s'estroncà aquell il·lusionat intent de cohesió de classes i nacional que la SACERC havia impulsa aquells darrers vint anys.
1942. «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC).
Acabada la guerra, la cooperativa passarà a denominar-se, segons nomenclatura franquista (espanyola), «Cooperativa del Campo de Cervera», presidida pel mateix Ramon Vidal. Aquesta ingent paradoxa ens fa evident el profund trencament que la guerra provocà en el nostre procés de reconstrucció nacional, que la Renaixença havia endegat i que la República anava consolidant. D'aquell trencament, encara ara, ben començat ja el nou segle, en patim encara les conseqüències.
«Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC).
Detall de la secció de l'edifici de la Farinera, on s'aprecia la ubicació de la maquinària a les diverses sales o pisos (Museu de Cervera).



«Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC).
Imatge de l'escala que puja fins a la torre, i algunes restes de la maquinària que roman encara avui dins l'edifici, com ara el tobogan de fusta usat com a baixador de sacs de farina, els molins Bühler i els plansichsters de la sala de mòlta (Museu de Cervera). Vegeu també Recull fotogràfic de la Farinera (enllaç). 
«Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC).
Un lloable intent de recuperació de la memòria oral històrica del Museu de Cervera, que caldria imitar en tants i tants altres pobles, abans que els records d'aquells temps, ja prou llunyans, es fonguin per sempre.