[2540] L'Hostal Roig del Montsec de Meià i l'antiga fira

 

2004. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

Preciosa vista aèria del vell casal i estables de l'hostal (viquipèdia). 

Un pèl més amunt, les runes de l'antiquíssim castellet. El sembradet tot verd no deixa apreciar ben bé la coloració rogenca de la terra, origen del nom popular.

1987. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«La Palanca», Artesa de Segre, núm. 1-1987 (XAC).

Mapa del Montsec de Meià, amb la carretera que puja des de Sta. Maria i Vilanova per l'espectacular congost del riu Boix. En una de les corbes, hi ha la coneguda Font de la Figuera. No poques vegades el meu pare hi havia anat a buscar garrafes d'aigua! Al vessant septentrional, a l'entrada del congost, l'Hostal Roig en guardava la porta i el pas cap a la Conca, vall de Barcedana avall. 

1922. Lo castell de l'Hostal Roig o de Montllor.

«Cataluña Ilustrada», F. Carreras i Candi (BDH). 

A tocar de l'Hostal, en un petit turó cent metres amunt, hi ha el vell castell dels Moros, que així en deien al país. L'han datat de l'any 1000 (probablement del temps de l'expansió territorial d'Arnau Mir de Tost) i, és clar, guardava el pas del congost, encara sense el sender que els monjos de Meià hi construiran al segle XIII. Mirant endarrere, un lloc de pas de temps immemorials, d'època hispanoromana. 

1972. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

Rodrigo Pita Mercè, «El distrito de Lérida enla frontera superior musulmana»,

Revista «Ilerda», núm. 33 (FPIEI).

Probablement, el castellet de l'Hostal Roig ja existí en època andalusina, en una línia defensiva de tot el Montsec «contra los ataques y avances del Conde de Pallars». Sovint passaven dels uns als altres, car el lloc isolat els feia de difícil defensa.

1895. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «La Pagesia, suplement quinzenal de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre», 

núm. 190, d'11 d'octubre (XAC).

La fira de bestiar de l'Hostal Roig fou un referent del món ramader a Catalunya. Aquell any, però, «los muntanyesos se n'han tornat a casa molt poc contents».

1897. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «Diario de Lérida», de 13 de maig (FPIEI), 

 Sobretot, la fira era de bestiar oví: corders i cabres, amb més de vint mil caps de bestiar! Només hi havia restauració i pernocta a l'Hostal Roig i als petits poblets a banda i banda del Montsec, per la qual cosa la gran majoria de compradors i venedors s'havien d'emportar lo sarró ben ple de pa i formatge, potser pernil i tot en algun cas. I dormir a les palleres, les baumes i al ras. A més a més, els animals també havien de menjar, i els gossos de pastor... Tota la vall de Barcedana devia ser un estable gegantí, amb ramats i més ramats al llarg del camí. 

La notícia és del mes de maig: diria que no hi hagué mai fira de primavera, i que la notícia feia referència a la darrera edició. 

 

1897. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «Diario de Lérida», de 25 de setembre (FPIEI), 

A la tardor, tots cap a la fira, «que se celebra a campo raso, alrededor de un mal mesón en que apenas cabe nadie, en la sierra del Montsec, más allà de Santa Maria de Meià, a la cual acude todo el ganado de montaña que desea venderse». A la fira, calia firar-hi aviat: el ramader es desfeia del ramat que baixava dels prats pirinencs tan aviat com podia, abans que els animals s'emmagrissin més, i el comprador se l'emportava cap a les terres baixes, als pobles i ciutat a on els farien la pell, bàsicament per a l'alimentació. Sembla que l'Hostal ja era decadent al tombant del segle XIX al XX. 

1902. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «Diario de Lérida», de 28 de setembre (FPIEI), 

La fira s'hi celebrava el dia de Sant Miquel, 29 de setembre.

 

1913. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «Lo Pla d'Urgell», de 13 d'abril (FPIEI).

La «fira del Pont» d'Artesa de Segre havia sigut la gran fira de llana de les nostres contrades, a tocar del pont d'Alentorn. Però, i a banda les raons amb els veïns d'Alentorn (que la volien al seu costat de riu), amb la destrucció del pont durant la primera guerra carlina, calgué trobar un altre emplaçament alternatiu, i «los comerciants... decidiren definitivament celebrar-la en una masia del terme de Sant Salvador, anomenda Hostal Roig, on encara se celebra actualment». Sabem, doncs, la data d'inici de la fira durant aquella primera guerra dinovesca, entre 1833-39.

Des d'Artesa de Segre va provar-se de recuperar la fira per tal com el poble tenia bona dotació de «fondes, cafés, cases de banca, gir postal i bon servei de telègraf», i allà hi confluïen quatre carreteres. Tot eren avantatges per als firandants, però arribar-hi costava un dia més, tot baixant els ramats de la muntanya, que no pas acostar-se a les portes del Montsec, fet que sembla que fou decisiu per a la continuïtat de la fira a l'Hostal Roig.

1919. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «La Conca de Tremp», d'1 de desembre (XAC).

La construcció de la carretera, ara en fa poc més d'una centúria.

1947. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «Lérida Ganadera», de desembre (FPIEI).

Encara després de la guerra, el lloc era reputat. L'associació lleidatana de veterinaris el trià aquell any per celebrar-hi el dinar de son patró, Sant Eloi, a raó de 6 pta per cobert.

1962. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «Circular. Centro Excursionista de Lérida», d'abril (FPIEI).

El Montsec fou lloc destacat d'excursionisme als anys 60. Més tard, vindria la febre de l'escalada a les parets del congost del Pas Nou (dit així, tot i la secular antiguitat per haver-ne sigut el darrer a travessar el Montsec, rere dels de Mont-rebei i Terradets). Si hi passeu, ni que sigui amb cotxe, sempre hi trobareu les furgonetes aparcades als vorals de la carretera, i un bellugueig constant dels escaladors i -dores, tots colgats de cordes, cap als centenars de vies d'escalada que hi ha registrades, en especial a la magna Roca dels Arcs, paradís (o meca, trieu segons la vostra religió) de l'escalada.

1988. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«L'Esporret», d'Oliana, núm. 1-1988 (XAC).

Mapa del Montsec de Rúbies fins a Meià.

1988. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«L'Esporret», d'Oliana, núm. 1-1988 (XAC).

Detall amb la carretera del congost del Pas Nou fins a l'Hostal Roig.

1988. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«L'Esporret», d'Oliana, núm. 1-1988 (XAC).

Detall del Montsec des de Santa Maria i Vilanova.

1931. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«Pla i Muntanya», Balaguer, de 30 de novembre (XAC).

Breu ressenya del Montsec oriental, amb l'Hostal Roig com a punt de referència, a més de mil metres d'alçada, de magnífics trumferars i la Font del Bou, «on un no es cansa mai de beure i no diria mai prou». A l'hostal, s'hi «troba netedat i bones menges i l'aigua fresca i regalada», als peus del cim més alt del Montsec, i talaia de l'Urgell i la Conca de Tremp.

1934. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«Finestral», Balaguer, d'1 d'octubre (XAC).

«Fins pocs anys ha, s'hi celebrava per Sant Miquel una importantíssima fira de bestiar de llana... D'uns anys ençà... se celebra la fira a Cellers, al peu de la carretera». Les terres altes d'aquesta banda del Montsec eren llavors «uns trumferars extensos. Paratge frescal, les trumfes són riquíssimes. Se n'hi cullen centenars i centenars de quarteres, venudes a preus elevats per a llavor i anades a cercar allí mateix pels compradors». A tocar de l'Hostal, hi hagué també la Font del Bou. 

«A l'Hostal Roig hi ha acurada netedat i un servei aprimorat... Taula neta amb tot el parament blanc com un glop de llet. En un pany de paret del menjador, un lavabo amb aigua corrent com en qualsevol hotel». I de la teca, sempre ben proveït de carns. A més, des de l'Hostal «poden fer-se una sèrie d'excursions magnífiques, principalment les que condueixen a la carena del Montsec».

1934. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«Finestral», Balaguer, d'1 d'octubre (XAC).

La vista des de dalt de la serra és espectacular: «tot l'Urgell, el fil d'argent que marca la carretera d'Agramunt a Tàrrega, la silueta del castell de Lleida, pobles i més pobles, i al lluny, entre una boirina, els més alts florons de la corona muntanyenca de la nostra dolça Verge Bruna [Montserrat]. De cara al nord, el Pallars, els seus poblats, i al lluny del lluny, les crestes i agulles pirenaiques, i entre elles la faç blanca, amb ses perennes congestes, com estereotipades, de les Maleïdes». Que avui, però, sabem que no són perennes. 

Pel camí de ferradura que deixa el caminant a dos quilòmetres del Tossal del Pallars [Mirapallars], que és el més alt de la serralada amb més de 1.600 m, hom pot continuar fins al santuari de Sant Salvador del Bosc, i així s'estalvia la pujada per la ziga-zaga de les cent corbes. O també des de l'Hostal pot visitar-se la coneguda Cova del Gel. Tota aquesta informació turística d'ara en fa cent anys, continua essent vàlida, tot i que l'Hostal, mig enrunat mig en reconstrucció, ja no pot acollir el visitant, el caminaire, el traginer, el firandant.

[1284] La Coma o Conca de Meià

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2539] De l'Hostal del Roig i de l'Hostal del Tupí al Cappont lleidatà

 

Anys 1900-10 ca. L'antic Hostal del Roig, Cappont, Lleida.

El modern Cappont incipient complementava els nous Camps Elisis al marge esquerre del riu Segre. Llavors se'n deia a foralpont. A la dreta de tot, el vell Hostal del Roig. En canvi, l'Hostal del Tupí queda tapat pels arbres de la plaça Bores, a la sortida del pont vell. Al darrere, hi tenia l'alta fumera que hi hagué (crec que de la serradora Mostany) a tocar de la futura avinguda de les Garrigues, ja ben dibuixada a l'entrada de la ciutat a començament de segle XX. 

Anys 1920 ca. L'Hostal del Roig, Cappont, Lleida.

Preciosa imatge del Cappont d'abans de la guerra del segle XX, quan el nou pont de ferro modernista ja s'hi havia construït. A la dreta del camí d'Albatàrrec, futur carrer dit de Jaume II, s'hi aixecava el gran casalici de l'Hostal del Roig. Pecat que no tinc ara la referència de l'autor de la fotografia, esplèndida vista del Cappont modern primigeni, encara ple d'horts i masies, rere l'únic carrer que feia façana al Segre.

 

1992. L'antic Hostal del Roig, Cappont, Lleida.

Romà Sol i Carme Torres, «Diari de Lleida», de 13 de setembre (ARCA).

L'Hostal del Roig «era un monumental casalot amb bon estable, sala gran i millor cuina. Menjar fort i bon vi». Després de la guerra (del segle XX) només funcionà com a restaurant per «trobar-se i reunir-se al redós d'una taula ben parada». El 1941, s'hi congregaren els membres del nounat Caliu Ilerdenc, la colla d'«intel·lectuals» locals proclius al franquisme espanyol i promotors del leridanismo cultural durant la dura primera mitat d'aquella postguerra, amb una Lleida que volien allunyada de les arrels catalanes. 

Quan s'inundà el local al 1907 «calgué anar a rescatar uns nuvis i el seu seguici que hi celebraven l'àpat de noces i hi quedaren atrapats».

1968. L'antic Hostal del Roig, Cappont, Lleida.

Eugeni d'Ors, «Estilo y Cifra: El Hostal del Roig», 

«Diario de Lérida», d'11 d'agost (ARCA).

En Xènius, ver cervell pensant del Noucentisme català, convertit posteriorment en feixista (espanyolista) durant la guerra, fou un assidu de l'Hostal del Roig en les estades lleidatanes que feu. Tingué una secció a «La Vanguardia española» des del 1943 fins al 1954, any del seu traspàs, des de la qual, a les seues velleses, repartia benediccions i anatemes... en castellano, és clar. A l'Hostal del Roig lleidatà li tocà una gran lloança: «El gusto de los rovellons en aquella casa... pasa de lo patricial para alcanzar el nivel de lo áulico y palatino», escrivia amb paraules altisonants per descriure una realitat simple i senzilla. Afegia que a l'Hostal del Roig no «abusan de los pimientos, que solo con sabia parquedad asoman se geta escarlata en campo de arroces». Però sobretot allò que l'ampul·lós escriptor en destacava n'eren els peixos: «A uno le cuesta concebir cómo tan lejos del mar se logra tan meritoria frescura y hasta variedad tan laudable». En comenta també la decoració interna en aquella darrera època de l'Hostal, amb un parell de grans quadres del pintor expressionista andalús Rafael Zabaleta.

L'article original era datat del 5 d'agost de 1952.

1935. L'antic Hostal del Roig, Cappont, Lleida.

«La Veu de Catalunya», de 13 de setembre (ARCA).

L'Hostal del Roig al Cappont fou tradicionalment lloc de celebracions. Enllà del riu, els hòmens que s'hi reunien (molt rarament amb companyia de les mullers) s'hi mantenien lluny de mirades escrutadores i el soroll de la gresca no emprenyava ningú. 

1563. L'antic Hostal del Roig, Cappont, Lleida.

Gravat d'A. Wyngaerde. 

L'Hostal del Roig lleidatà en temps reculats s'havia anomenat, segons Lladonosa (Els carrers i places de Lleida a través de la història, 2008, reedició traduïda de 1961), Hostal de la Nau, i encara més enrere l'Hostal de la Ratera, emplaçat al vell Cappont que subsistí fins al segle XVI. 

1910. L'antic Hostal del Roig, Cappont, Lleida.

Plànol de Lleida, Alberto Martín Editor.

A primera fila del nou Cappont, allà a on s'iniciava el camí d'Albatàrrec, hi hagué l'Hostal del Roig lleidatà.

1907. L'antic Hostal del Roig, Cappont, Lleida.

«La Actualidad», BCN, d'1 de novembre (BDH).

La riuada d'aquella tardor s'endugué el vell pont de pedra medieval, ja molt tocat d'anteriors avingudes sicorines de finals del segle XIX. Al marge esquerre del riu, el Cappont llavors renaixent també en restà inundat, i l'Hostal del Roig, al cap del camí d'Albatàrrec (que es veu a la imatge) no pogué evitar la desgràcia. 

1907. L'antic Hostal del Roig, Cappont, Lleida.

Els estralls de la riuada sobre l'estable de l'Hostal del Roig.

1894. L'antic Hostal del Roig, Cappont, Lleida.

«La Correspondencia de España», Madrid, de 8 d'agost (XAC). 

Una forta tempesta feu créixer lo Segre només en una hora, i l'aigua arribava gairebé als peus de l'hostal.

1979. L'antic Hostal del Tupí (Posada de San Antonio), Cappont, Lleida.

«La Mañana», de 23 de desembre (XAC). 

Al començament del carrer de Jaume II, tocant a la carretera o futura avinguda de les Garrigues, s'hi aixecà l'Hostal del Tupí, després dit Posada de San Antonio, competència directa de l'Hostal del Roig, aquest al capdavall del carrer, allà a on ja esdevenia camí d'Albatàrrec. 

1979. L'antic Hostal del Tupí (Posada de San Antonio), Cappont, Lleida.

«La Mañana», de 23 de desembre (XAC). 

L'arquitectura simple de la posada res no tenia a veure amb el gran casal de l'Hostal del Roig, un centenar de metres avall. «Las diez habitaciones quedaban cortas en días de feria».

1979. L'antic Hostal del Tupí (Posada de San Antonio), Cappont, Lleida.

«La Mañana», de 23 de desembre (XAC). 

L'antiga austeritat de la casa d'hostes.

1979. L'antic Hostal del Tupí (Posada de San Antonio), Cappont, Lleida.

«La Mañana», de 23 de desembre (XAC). 

Vista de la Seu des de l'antic Cappont, encara amb el bosc i fauna de ribera. Cap als anys darrers de l'hostal, ja no hi havia estufes de pinyola ni brasers. L'articulista va poder parlar amb en Josep, octogenari ja, que hi havia treballat abans de la guerra, quan un menú valia set pessetes. Era més popular (vull dir barat o assequible) que no pas l'Hostal del Roig, que passava per més aristocràtic i fins tenia dos menjadors per separar la clientela segons la butxaca. Allà hi feien banquets els mandataris locals, des del governador al bisbe. La Posada, en canvi, era per a traginers i gent menuda. En recordo les grans lletres amb què s'anunciava a la façana, quan travessàvem el pont amb l'Alsina Graells de retorn cap a casa, cap al poble, després d'un dia d'institut. Llavors el Cappont ja començava a tindre uns quants carrers, preludi de la bufada urbanística que tindrà al tombant del segle XX al XXI. 

1900. L'antic Hostal del Tupí, Cappont, Lleida.

«Diario de Lérida», de 7 de juny (FPIEI). 

Des de la caseta dels burots del pont vell (a on s'hi cobrava per entrar mercaderies a la ciutat) senten uns crits a prop de l'Hostal del Tupí: hi acaben de disparar a un home. Foralpont no sempre era un lloc elisíac. 

1909. L'antic Hostal del Tupí, Cappont, Lleida.

«Diario de Lérida», de 2 de desembre (FPIEI). 

Els hostals solien ser els indrets de parada i sortida de les tartanes, i dels cotxes automòbils després. En canvi, els trens hagueren de tindre les pròpies estacions. A prop seu, també s'hi anirien obrint nous hostals. 

[2538] Antics hostals lleidatans

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2538] Antics hostals lleidatans

 

1952. Hostals lleidatans.

«Ciudad. Cuadernos de divulgación cultural leridana», 

volum IV, quadern V (FPIEI).  

Antic hostal al camí d'Alpicat, en fotografia anterior a l'època de la guerra. També dit Hostal del Ramon i, després, del Lluc. 

1952. Hostals lleidatans. 

Revista «Ciudad», volum IV, quadern IV-V (FPIEI).

Des de temps antics, els hostals foren una institució social imprescindible al llarg de les vies romanes i dels camins i carreteres que les succeïren. Oberts a viatgers de tota mena i condició, en especial als traginers o portadors de mercaderies d'ací cap allà. També les fires atreien gent amunt i avall. En fi, la humanitat sempre n'ha estat delerosa, d'anar i tornar. Tot i que, fins fa quatre dies, no era pas una activitat senzilla, sinó del tot incòmoda i perillosa i tot.

1952. Hostals lleidatans. 

Revista «Ciudad», volum IV, quadern IV-V (FPIEI).

L'antic Hostal del Batlle, prop de la Creu del Batlle, a l'entrada occidental de la capital ponentina.

1992. L'Hostal del Batlle, Lleida,

Romà Sol i Carme Torres, «Diari de Lleida», de 21 de maig (AML).

Un dels primers hostals de la ciutat, a la cruïlla del camí de Butsènit, amb arrels al segle XVI. Els hostals fora muralla donaven aixopluc als qui no arribaven a temps per entrar a la ciutat. Al 1790 s'inaugurà el més glamurós, l'Hostal de Sant Lluís, a sota del carrer Sant Antoni. I dos anys després, al 1792, el del Garrut al lloc d'aquest nom, que era el cementiri, a la cruïlla de les Tres Carreteres.

1952. Hostals lleidatans. 

Revista «Ciudad», volum IV, quadern IV-V (FPIEI).

Les autoritats de tostemps sempre han estat amatents al que s'hi coïa, als hostals. No vull dir pas al menjar, sinó a les transaccions que hi podien arribar a fer-s'hi, i les ordinacions han sigut constants. De manera que les lleis sobre garanties de viatgers i trànsit d'hostals dels Usatges de Barcelona «son anteriores en más de 140 años a las similares que constan en la famosa Carta Magna de Inglaterra».

1952. Hostals lleidatans.

«Ciudad. Cuadernos de divulgación cultural leridana», 

volum IV, quadern V(FPIEI).

El trànsit incessant de carruatges i passatgers era la característica principal dels hostals, que és la cosa més pareguda a un motel de carretera de pel·lícula americana que hem tingut al nostre país. Moviment a fora i moviment a dins, a on s'hi barrejaven per unes hores però dia rere dia tots els estaments socials. Amb l'arribada dels vehicles motoritzats i la pèrdua de la tracció animal, els hostals també anaren minvant fins a la desaparició, per deixar pas a estacions de servei i hotels de pas.

L'article cita, entre els més destacats hostals de les comarques lleidatanes, l'Hostal de la Cirera, L'Hostal Nou, el de Colomers, el de Folqué, el de Noves i l'Hostal Roig al Montsec. A les envistes de Lleida, després de la guerra del segle passat, encara s'hi reconeixien l'Hostal del Batlle, l'Hostal d'Alpicat (a prop de les futures Basses), les runes de l'Hostal del Garrut a tocar del cementiri, i runes de l'Hostal de Térmens, «puesto de cambio de tiro de la diligencia ochocentista».

A dins de la capital ponentina, en destacaren una vintena cap al 1871. No endebades, la nostra ciutat sempre ha sigut en la ruta de Catalunya cap a les Espanyes:

• l'Hostal de la Barca a la carretera de Blondel, 
• l'Hostal dels Tres Reis al carrer Major, 
• l'Hostal de Sant Joan, que donava a Cabrinetty (la rambla de F.Macià actual), 
• l'Hostal de Sant Miquel al carrer de Segarra, 
• l'Hostal del carrer Ballester, 
• l'Hostal del carrer Cubell, 
• l'Hostal del carrer Company, 
• l'Hostal del Pàmies al Clot de les Monges, 
• l'Hostal d'Olives i l'Hostal de Vilanova a Blondel,
• l'Hostal de D. Joan del Rei a la Redola o antigues escales de Sant Joan,
• l'Hostal de Casanoves, a l'arc de Vilagrassa,
• l'Hostal de Barberà, l'Hostal de Josep Ibars, i l'Hostal de Simó, al Joc de la Pilota,
• l'Hostal del Guasch, al carrer Fragar,
• l'Hostal de Sant Antoni, a la plaça Sant Joan,
• l'Hostal dels Lleons o del Sol, i
• l'Hostal de Sant Lluís, que ja arribava a la categoria de fonda, a l'antic convent mercedari que hi hagué a Blondel. 

Anys 1915 ca. L'Hostal del Roig de Cappont, Lleida.

(Font: col·lecció làmines diari Segre).

 Alguns dels hostals de la capital subsistiren fins aquella primera mitat del segle XX. Els dels afores oferien espais més grans d'estables i ramats, com l'Hostal del Roig de Cappont, o el del Jardí o de la Fam a Cabrinetty, i més antigament a la ciutat se'n conegueren d'altres, com l'Hostal del Tupí, la Posada Catalana, o ca l'Aragonés. 

L'Hostal del Roig lleidatà, segons Lladonosa (Els carrers i places de Lleida a través de la història, 2008, reedició traduïda de 1961), fora l'hereu del més antic Hostal de la Nau, i, encara més enrere, de l'Hostal de la Ratera, que recularia fins als temps medievals.

1952. Hostals lleidatans.

«Ciudad. Cuadernos de divulgación cultural leridana», 

volum IV, quadern V (FPIEI).

L'entrada de carruatge al gran mas de Margalef, a prop de Torregrossa. A dins, una ampla escalinata permetia els estadants de pujar al pis. La planta baixa era per als estables, cuina i serveis. Diu que va pertànyer a la Casa ducal d'Almenara Alta, títol creat al 1830 pel rei (espanyol) Ferran VII. Fou feta anar d'hostal, però només per a distingits viatgers.

1952. Hostals lleidatans.

«Ciudad. Cuadernos de divulgación cultural leridana», 

volum IV, quadern V (FPIEI).

Els preus solien rondar, al tombant del segle XX, la mitja pesseta per nit, gratuït si es dormia a la pallera, deu cèntims un porró de vidre, cinquanta l'estada de la cavalleria... Les menjades se solien fer en taules rodones, en comú. El joc (i altres distraccions indecents, segons la moral del moment) hi eren taxativament prohibits des de començaments del segle XIX, i igualment s'obligava a fer la papereta diària dels estadants per al control de part de les autoritats. Tampoc, és clar, podien soplujar fugitius de la justícia.

El pas del temps en tancà de manera definitiva les portes, fins i tot de la denominació tradicional: posades, hostals, fondes... han donat pas a bars, restaurants i hotels. 

1918. «Etimologies romanes», Francesc Carreras i Candi,

«Butlletí de l'Ateneu Barcelonès», núm. 14, abril-juny (ARCA).

Segons aquest autor, l'origen del nom comú hostal és idèntic al d'estable, del llatí STABULUM, que també va donar el mot establiment. Els romans l'esbarriarien al llarg i ample d'Europa mitjançant les vies que hi construïren, a les llengües germàniques i tot. Eren, doncs, establiments per a estabular-hi animals... i persones. Passa només que, segons tants altres etimòlegs, els mots hostal (i hotel, aquest a través del francès) provenen del llatí HOSPITES, que volia dir hoste, foraster en darrer terme, i d'on també en deriva el mot hospital. És probable que la proximitat de conceptes provoqués certes interferències mútues i que antics estables de camí acabessin com a hostals.

1916. «L'Hostal de la Pera»,

Setmanari «Lo Pla d'Urgell», núm. 214, de 28 de desembre (FPIEI).

Una cançoneta popular, a tall de romanço, sobre uns lladregots que volien desvalisar l'hostal, que fou salvat per la xafarderia de la minyona, la Roseta. De versions del romanço, n'hi ha per tota la geografia catalana, a Mallorca i tot. Alguns coneguts, com de la Peira, o sia, de la pedra o rocam a la vora del qual s'hi aixecà l'hostal. Aquesta versió fou recollida a principis de segle XX d'una informant de Mollerussa, però només en recordava o n'hi havia arribat una versió breu i escapçada de la història. En tot cas, il·lustra la prevenció que durant segles hi hagué sobre els hostals, establiments a on els perills sempre hi rondaven.

La forma donave recull la tradicional pronúncia dialectal lleidatana, i també les autèntiques i genuïníssimes formes aurix i aurirà, d'un verb aurir<obrir, en què aquest hauria perdut la bilabial, i la vocal o, sovint pronunciada u en posició pretònica, hauria diftongat amb a (del pronom la u(b)rirà>l'aurirà), i de les formes verbals se'n feu l'infinitiu i tota la conjugació d'aurir. Verb habitual a casa nostra (ço és, a la dels meus pares), avui en desús entre els propis autòctons per ultracorrecció del (gairebé) vulgarisme.

[2114] Nosaltres sí que estem per romanços

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2494] Hostals lleidatans de 1802

 

2016. L'Hostal de les Soques, Bellpuig.

(viquipèdia)

«L'Hostal les Soques és una obra de Bellpuig (Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. És un hostal que té origen a l'Edat Mitjana. Fou construït en una època quan la producció de vi i d'alcohol estava ben valorada, el comerç es desenvolupava i es feia necessari un hostal que donés servei als transportistes que passaven per Bellpuig. El 1787 es vengué un tros de terra del comú i fou encarregada la construcció d'un hostal que s'anomenà Hostal del Duc, el qual constarà com a Hostal Nou, situat a la carretera de Tàrrega a Lleida».

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 7 de setembre (ARCA).

La travessa del Clot del Dimoni urgellenc exigia una sòlida xarxa d'hostaleria. En temps de calor extrema, calia atendre no només les persones, ans els animals que estiraven els pesants carruatges. La recensió del viatge del rei (espanyol) Carles IV al principal (gairebé únic) diari de l'època fa èmfasi en aquest aspecte: el viatge és una successió d'hostals de camí ral, com actualment ho és d'àrees de servei quan anem amunt i avall per les autopistes del món. 

El diari publicà una primera versió reduïda de l'itinerari, que fou imprès l'any següent a:

 

BOADA DE LAS COSTAS, Pedro, Reimpresión y rectificación de los itinerarios que compuso D. Pedro Boada de las Costas para otros viajes que hicieron SS.MM. a Zaragoza, Barcelona, Valencia, Cartagena y Aranjuez, saliendo de Madrid el día 12 de agosto de 1802, Madrid, Oficina de García y Cía, 1803.

 En sortint de Lleida, direcció Cervera, hi trobem:

• L'Hostal del Garrut (aviat s'hi faria el cementiri a tocar).
• Poble dels Alamús, a la dreta del camí-ral (futura N-II, la vella d'avui, no l'autovia).
• Bell-lloc, pont sobre riera per arribar-hi, amb 55 veïns (cap a 300 habitants), amb fonda petita.
• Sidemunt (Sidamon), amb 25 veïns (cap a 130 hab.), sense hostal.
• Hostal de Fondarella, amb un gran hostal amb cotxera (aparcament) per a vuit cotxes.
• Fondarella, poble a l'esquerra de la ruta.
• Fonda de Mollerussa, també amb cotxera gran, fins a vuit carruatges. 
• Gomés (Golmés), de 90 veïns (cap a 500 hab.), sense parada ni fonda.
• Bellpuig, de 200 veïns (uns mil hab.), amb fonda justeta. 
• Hostal de les Soques (o potser de les Oques), en sortint de Bellpuig.
• Hostal del Sot de la Dona Morta, en arribant a Vilagrassa.
• Vilagrassa, de 90 veïns, com Golmés, sense fonda i molt envellit.
• Tàrrega, de 800 veïns (uns 4.000 hab.), bona vila, amb quatre fondes per anar passant. Hi havia quarters militars de cavalleria (espanyola).
• Fonda de Corobella.
• La Curullada. amb cinc cases, una de menjars, si fa no fa com avui.
• Fonda de la Curullada.
• Cervera, de 1.200 veïns (uns 6.000 hab.), ciutat important (i universitària), «capaz para todo», amb una gran fonda fora muralla. Lloc a on fer nit del seguici reial, després de deu llegües de camí. I lloc per a pendre's un dia de descans, que el cos quedava baldat dels sotracs dels carruatges al llarg dels sots del camí.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

La rebuda al rei (espanyol) de part dels lleidatans.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

Detall sobre la vestimenta dels lleidatans en aquell inici de segle XIX, més particularment sobre com se cobrien el cap, «llevando gorro encarnado casi todos los artesanos y labradores». D'això en fa dos-cents anys, i ara ens fa vergonya portar la barretina, a lleidatans i catalans en general...

L'Hostal de les Soques, Bellpuig.

Encara conserva l'antiga tanca amb el portal d'entrada.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

S'hi proposa la identificació de l'Hostal del Sot de la Dona Morta, nom explícit d'algun fet perdut en la memòria que hi ocorregué en aquell sot o petita però fonda vallada, com a la Torre del Pagès.

La Torre del Pagès, al Fondo de la Dona Morta, Bellpuig.

Suposat antic Hostal de les Soques, als peus de la partida de Montperler, a on hi ha el circuit de motocròs.

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 4 de setembre (ARCA).

Per arribar a Lleida, el camí no era gens plaent: els Monegros eren terreny dur de travessar.

• En arribant a Fraga, una fonda amb estable per a 90 cavalleries i dos habitacions de dos llits cadascuna (la Fonda del Rei).
• Després del llarg descens cap al Cinca, travessa del magne pont de fusta fragatí. El seguici reial no en degué pagar el peatge...
• Fraga, amb 500 veïns (uns 2.000 hab.), amb fonda prou bona, «aunque mal distribuido, es casa de postas». L'endemà diumenge, descans dominical a la vila. 

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

La rebuda al rei (espanyol) de part dels fragatins.

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 4 de setembre (ARCA).

De Fraga a Lleida, cinc llegües, que, a gairebé set quilòmetres per cadascuna, en fan uns 35.

• Pujada al port de Fraga (i cap al Fondo de Llitera).
• Hostal de la Serra Pedregosa, amb Aitona i Soses  a la dreta.
• Alcarràs, amb 160 veïns (cap 800 hab.), amb fonda esquifida i casa de postes, que era l'establiment, regulat per la legislació, per efectuar-hi canvi de cavalleries, i assignació de postillons o mossos que podien acompanyar correus i viatgers.
• Ermita de Butsènit (Puigsenic, diu el text).
• Fonda del Batlle, a Montagut.
• Lleida, «ciudad que ofrece comodidad y abundancia para todo», amb cinc fondes «bastante regulares», que diria que vol dir passables. 

L'antiga Fonda de l'Estació de Mollerussa.

1925. La Fonda d'Orient, Mollerussa.

«L'Escut», Arbeca, de 15 de novembre (FPIEI).

L'obertura del ferrocarril, aquella mena de camí ral de ferro, també comportà l'obertura de nous establiments de parada i fonda, com la Fonda de l'Estació o d'Orient a Mollerussa.

 

1914. «Fonda España», Tàrrega.

190. «Fonda o Posada de l'Univers», Tàrrega.

Quan els hostals de les viles i ciutats s'anaren fent més refinats, la paraula fonda substituí l'antiga denominació, sobretot en els establiments urbans (veg. De l'hostal a la fonda). 

En molts pobles, se'ls donà nom del nostre estimat país veí, per allò de fer contents als hostes, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX. Sempre hem tingut tirada a ser internacionals, els catalans. Altres preferien estar oberts a tota mena i condició de viatgers...

2017. Antic Convent del Roser, Parador de Lleida.

L'antic convent dominic, fossar dels patriotes lleidatans al 1707, reconvertit en Parador Nacional (espanyol). Sembla que han millorat molt els estàndards de les fondes lleidatanes de fa dos-cents anys...

[2448] Lo «Calaix de Sastre» targarí del Baró de Maldà, 1794

Quinalafem.blogspot.com