[1824] La Roda de Camarasa

1914. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MDC-AFCEC).
Una dona renta la roba a l'aigua del començament del canal de Molí, que s'iniciava just a sota de l'arc de l'aqüeducte de la gran sínia de reg camarasina. La imatge fou feta en un dels viatges a la plana del fotògraf, que treballà com a enginyer de Riegos i Fuerzas del Ebro a les obres de construcció del pantà de Sant Antoni a Tremp des del 1912, i després ho farà a les del pantà de Camarasa (1917).

1914. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MDC-AFCEC).
Detall de la gran roda que aixecava l'aigua per a l'elevació de l'aigua per al reg. La sínia feia 11,5 metres de diàmetre. A la part de dalt, veiem com l'aigua cau dels catúfols pel lateral de la fusta per començar la singladura per l'aqüeducte. 

1914. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MDC-AFCEC).
Imatge de l'aqüeducte amb el poble arraulit sota l'església parroquial. El poble ja tenia pals de llum elèctrica. La datació d'aquestes imatges, doncs, pot ser hauria d'ésser un pèl més tardana, cap als anys 1920, després de la construcció del pantà, però abans del 1923, data en què fou destinat a Barcelona.

1914. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MDC-AFCEC).
Els cinc pilans de l'aqüeducte de les Canals sobre la riera o barranc d'Ascler i el camí de l'horta camarasina. 

Anys 1910-20. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Una altra imatge amb una dona rentant la roba, però ací al costat mateix de la gran roda. Potser els raigs d'aigua que en queien del catúfols plens mentre la roda pujava l'ajudaven a rabejar o esbandir el sabó. A la part de dalt, els catúfols abuiden l'aigua sobre l'aqüeducte de pedra pels dos costats, mentre l'església trau el nas per sobre. La presència de la dona ens permet establir la proporció real de les dimensions de la roda aquàtica. 

Anys 1910-20. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Sembla que el lloc de rentar sota la sínia tenia de valenta requesta. L'autor de la imatge, que desconec ara mateix, va fer-s'hi aquesta primitiva selfie, amb una altra càmera, és clar.

Anys 1910-20. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Detalls de la dona a la sínia en sa faceta de rentador, i de la càmera i família del fotògraf. Al fons, un parell de figurants més completen l'escena. L'església apunta per dalt de tot, en una típica imatge de la Camarasa del primer terç del segle XX, fins a la destrucció de la roda al 1931. 

2014. «Història de l'horta de Camarasa», Dolors Domingo Rúbies,
Revista «Urtx», núm. 28, Tàrrega.
La sínia s'emplaçava al començament de la sèquia del Molí, de més de set-cents metres de llargada, i agafava l'aigua de la presa o peixera que desviava el curs del Segre. L'autora apunta sobre l'assut que «el sistema era antic» i que «de segur que s'havia de reconstruir a cada nova riuada... Des de la sèquia, l'aigua es desviava per fer funcionar la Roda i alimentar el regadiu de l'horta... Unes comportes de fusta obrien i tancaven el pas de l'aigua a la sínia». L'antiguitat del molí, documentada, remunta almenys fins al segle XVII, però probablement, sèquia i molí ja funcionaven des de molt abans. Si això fou així, és probable que també la sínia i l'aqüeducte conductor de l'aigua siguin d'època medieval. Pleyan de Porta afirmà que havien de ser originaris dels temps del domini sarraí.

2014. «Història de l'horta de Camarasa», Dolors Domingo Rúbies,
Revista «Urtx», núm. 28, Tàrrega.
«La Roda de Camarasa era de tipus àrab antic, formada per travessers en forma de quadrilàter. El mateix ús i les avingudes del riu l'afectaven, motiu pel qual sovint s'havia de refer, encara que segurament es tornava a reproduir la forma anterior». L'aqüeducte de les Canals feia uns cent metres de llargada i desembocava a la bassa de la vila: «eren grans blocs de pedra buidada en forma de U... Al tram que creuava el barranc d'Ascler hi havia cinc monòlits, sens dubte per resistir millor les envestides de l'aigua». És una de les conegudes imatges del fotògraf Pinilla amb dos dones que baixen pel camí i hi passen per sota. La riuada del 1982 s'emportà allò que en quedava de les restes de la sínia, en desús des del 1931. 

2014. «Història de l'horta de Camarasa», Dolors Domingo Rúbies,
Revista «Urtx», núm. 28, Tàrrega.
La importància de la bassa per al rec de les hortes comportà la posada per escrit d'unes ordenances al 1920, que segurament ja reflectien l'ús consuetudinari dels torns d'aigua de dia i de nit per a les diverses petites hortes que regava, des dels Tombs i el Cantó fins al barranc d'Ascler.

2014. «Història de l'horta de Camarasa», Dolors Domingo Rúbies,
Revista «Urtx», núm. 28, Tàrrega.
Un plànol d'ara fa cent anys, del 12 de gener de 1919, on s'hi senyalen els punts fins a on va elevar-se el nivell de l'aigua del Segre en les grans riuades de 1853 i 1907. Al croquis hi apreciem la presa que desviava l'aigua cap a la Roda i el Canal del Molí, i que arribava fins a mitja llera del riu, poc després del vell pont de pedra medieval del Segre. L'aigua elevada i aconduïda al llarg de l'aqüeducte fins passat el barranc i després pel braçal mestre ja sobre terra, regava l'estreta però molt productiva franja d'horta entre el camí i el riu.

2014. «Història de l'horta de Camarasa», Dolors Domingo Rúbies,
Revista «Urtx», núm. 28, Tàrrega.
L'aprofitament d'aigües freàtiques a la vila és de data molt antiga, tant com les diferents hortes que es regaven al peu del turó.

Anys 1910-20. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Una perspectiva diferent de la sínia, amb tot el poble als peus dels turons de l'església i el castell. 

1921. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (BdC-AFCEC).
La sínia fou sempre objecte de retrat de part dels pioners de la fotografia catalana. La roda amb el poble al darrere, des del castell fins a l'església, conformaven una composició única, que ara té un autèntic i genuí valor etnogràfic.

1921. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (BdC-AFCEC).
Els detalls de la imatge ens permeten d'apreciar l'estructura de la sínia amb els catúfols laterals, refeta després de la darrera riuada de 1907, i de veure el detall de les cases del poble, de tradicional arquitectura de tàpia i teula roja. 

1921. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (BdC-AFCEC).
La captació d'aigua a l'inici del canal i en l'emplaçament de la sínia.

1921. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (BdC-AFCEC).
Detalls de l'espectacularitat de la Roda, que sens cap mena de dubte impressionava els viatgers que arribaven a la vila des de temps immemorials.

1934. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (BdC-AFCEC).
La sínia deixà d'usar-se al 1931, un cop construït cap al 1927 el canal des de la presa fins al poble de part de l'empresa concessionària «Riegos y Fuerzas del Ebro» com a compensació per la construcció de la presa, compromís que com en tants altres pobles afectats per les obres de La Canadenca tant va costar de fer complir, i que ens mostren l'elevat grau d'especulació capitalista que hi hagué en tota aquella febre de construcció hidroelèctrica a les comarques pirinenques i urgellenques. 

1934. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (BdC-AFCEC).
Detalls de les restes de la Roda un cop abandonada. La fusta havia desaparegut per complet en un parell d'anys i només restaven, ja enrunades, algunes traces del vell aqüeducte.

1934. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (BdC-AFCEC).
L'horta camarasina des de dalt del castell, al costat de la vella torre medieval. 

1934. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (BdC-AFCEC).
L'horta amb el canal del molí i les restes de l'aqüeducte.

1934. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (BdC-AFCEC).
Una vista des del castell sobre el Montsec.

1950. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Plànol del «Instituto Geográfico Nacional» franquista espanyol, que encara recollia la ubicació de la Roda i del canal del Molí. La cua del pantà de Sant Llorenç ja es veia a l'entrada del congost de l'Escalereta, del qual en veiem el pont encara existent.

[1823] D'història camarasina

[1823] D'història camarasina

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Camarasa vista des de l'altre costat del Segre, en la que deu d'ésser, probablement, la fotografia més antiga de la població.

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La història del Marquesat de Camarasa, en la florida prosa dinovesca, sovint encara acastellanada, del cronista lleidatà.

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Detalls de la població, amb el vell pont romànic encara en ús, tot just a la sortida del poble, ajagut entre el castell dominador a l'una banda i l'església parroquial a l'altra.

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La ressenya històrica va a retombar al poblament prehistòric de la contrada, en les coves del Mont-roig, en particular «la cèlebre Cova del Tabaco, anomenada així per la semblança que té amb lo rapé la terra que hi ha... i que barrejaven amb aquell los traficants».

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La Cova del Tabac «se troba situada a tres kilòmetros de la vila i té més de 400 metros de fondo per 40 d'amplada i considerable elevació en la bòveda. L'adornen multitud d'estalactites i estalagmites de variades i capritxoses figures, semblant unes, cascades d'aigua, i altres columnes, i panteons algunes, de totes les quals degoteja contínuament aigua potable, així mateix que de la volta, poblant-la a la vegada milers de muricecs, que la fan més fantàstica».

A la cova, hi destaca també una cambra reservada, a la qual només s'hi entra per «un forat i encara arrossegant-se per terra, mes aquest treball és prompte recompensat per l'hermosa vista»: una sala de 30 metres quadrats, d'alta volta, a on les parets «formen un verdader orgue amb ses trompes».

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La pujada fins a la cova i a les parets del Mont-roig és actualment una esplèndida ruta senderista, amb magnífiques vistes sobre Camarasa i el Segre, amb un desnivell des del riu de 400 m., «que és espadada verticalment per aquesta part i tota ella de penya». Una segona cova, dita de l'Escaleta «per necessitar-se d'una escala de mà per a penetrar-hi», té l'entrada «tan petita que sols hi pot passar una persona. Aquesta cova és moltíssim més gran que l'altra, tota de pedra amb incrustacions d'estalactites i estalagmites, les més capritxoses». És tan gran que «dos o tres hores s'empleen a recórrer aquesta meravella de la naturalesa», desconeguda fins al 1859, quan un llenyataire la va trobar... plena d'excrements de muricec, excel·lent adob natural.

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Una de les torres quadrades de l'antiga fortalesa medieval. 

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Encara alguns apunts més sobre l'home prehistòric.

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
El castell sarraí degué d'ésser cabal per al control del territori, amb les rutes que obrien els dos rius que hi conflueixen, i sembla que ja disposava de les dos torres quadrades, «les quals no tenen porta d'entrada, i aquesta devia verificar-se amb escales de fusta o corda, penetrant per ses finestres. Així mateix coronaren de torellons o talaies les crestes de les serres més altes que envoltaven la vila, des de les quals se comunicaven per mitjà de fogueres amb la torre d'Almenara i altres».

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Detalls del Marquesat medieval, que passà per venda de la casa d'Urgell a la casa reial a final del segle XIV. 

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Novament posat en venda, i no volent els habitants tornar al domini comtal urgellenc, fou adquirit finalment per la Paeria lleidatana al 23 de març de 1396, que en tingué propietat durant 25 anys, fins al retorn a mans de la casa reial al 1414.

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Celebra l'autor les notícies històriques recollides a l'arxiu de la població, segons les quals «se demostra que lo sufragi femení s'exercitava en Camarasa en lo segle XIV, cinc segles abans que es tornés a tractar en les nacions més avançades si se li havia de concedir a la dona aquest dret». L'autor el troba verificat a «les reunions... en la plaça pública, després de ser convocats los veïns a toc de campana».

Referències als llogarets de Merita, Palous i Vall d'Arnes, arrasats ja a la fi de l'Edat Mitjana en les guerres contra el comtat de Foix, que pretenia la corona aragonesa després de la mort del rei Martí. 

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Gravat amb un apunt d'un carrer de la vila de faisó medieval. 

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Durant la Guerra dels Segadors, «Camarasa fou teatro d'una lluita acarnissada per disputar-se la possessió del pont». 

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Setge a la vila del Mariscal de Harcourt, amb les tropes franceses al servei de la Primera República Catalana. «Los castellans se resistiren molt al principi, mes a la fi hagueren de retirar-se al castell» fins que es donaren. El pont restà assegurat de la part francocatalana, impedint el pas dels espanyols a la plana urgellenca.

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Durant un episodi de la Guerra del Francès fou destruït pels invasors (francesos) un dels arcs del vell pont medieval «a barrinades». Al 1822, al 1835, al 1848, al 1854, Camarasa fou objecte d'alguna acció bèl·lica, prova de la importància del pont com a nus de comunicacions. En la darrera guerra (en l'època de l'autor), i per impedir el pas a les tropes carlines, fou novament destruït l'arc de fusta del pont, «amb què se substituí lo que destruïren los francesos en 1811».

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Creu l'autor que el futur de la vila vindrà marcat per l'aleshores projectat «camí de ferro de la Pallaresa, tota vegada que tindrà en ell estació pròpia». El projecte definitiu, però, faria girar el camí cap al nord després de Sant Llorenç de Montgai, deixant Camarasa sense tren. En aquell temps, tenia la vila cap a 1.900 habitants.

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
L'església parroquial és de 1737. «És esvelta i elegant esta església, que costà més de 25.000 lliures catalanes, sense comptar els ports dels materials».

«Reguen l'horta d'aquesta vila una sèquia del Canal d'Urgell, altres tres d'antigues, i una gran nòria de fusta d'11 metros de diàmetre que acondueix l'aigua per un aqüeducte a l'horta». Segons l'autor es tractaria ja d'una construcció del temps de l'ocupació sarraïna.

A cent metres de l'aiguabarreig, damunt la Noguera Pallaresa, «s'hi troben les ruïnes del Pont del Diable, la qual per tindre la pila del mig assentada sobre la roca, al ser soscavada pel corrent de la Noguera aquí impetuosa, van caure les arcades junt amb aquella». El gust arromanticat de l'autor va fer que s'adonés que «aquest lloc així com lo de la confluència dels dos rius esmentats és de lo més pintoresc i agradable en istiu, per l'abundància de ses fonts fresques i cristal·lines, per lo agrest dels paisatges i lo escarpat de sos grandiosos penyals, entre els quals es repeteixen els ecos d'una manera notable». En mala hora, tot colgat a començament del següent segle per la cobdícia del capitalisme hidroelèctric, anomenat eufemísticament 'progrés'.

La presa del Canal Auxiliar no es faria a Camarasa, sinó a Sant Llorenç. A començament del XIX, hi hagué un intent de construcció, «del qual ne resta encara part de la presa que es construí a 2 kilòmetros de la Vila i hagué d'abandonar-se amb motiu de les revoltes que sobrevingueren».

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Comentari de l'escut parlant de la vila, que mostra una cama nua, o sigui, rasa, i encès comiat encomiàstic.

[287] Camarasa 1918