Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars. Mostrar tots els missatges

20250816

[2696] Lo nostre Cerví a la conca del Flamicell

 

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Un dels primers llibres de les excursions del gran geògraf, historiador i fotògraf pallarès, membre del CEC des del 1897. La sortida per la vall del Flamicell tingué lloc al 1903. 

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Mapa de la regió del Flamicell, entre els vessants de totes dos Nogueres, i tancada per dalt per la Vall de Boí (i la tercera Noguera, la de Tor) i per la Vall d'Espot. Al centre, lo curs dels Flamicell, congost d'Erinyà amunt, articula tota la conca. 

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Los cims que tanquen la vall al septentrió, gegants que gairebé són tresmils, com la Montseny de Pallars (2.895 m) i Cabdella com a nucli central.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
«Uns ne diuen Punta de Llevata i Pica de Manyanet, per correspondre a aquella serra i a la muntanya d'aquest poble, i altres Tossal de l'Euga Blanca, per trobar-s'hi una congesta que pocs estius s'arriba a fondre. Mes el seu veritable nom és el de Cerví, puix d'aquesta manera l'anomenen los pastors i pràctics de la comarca». 
Lo nostre savi etimòleg Coromines en dona la forma etimològica Cerbi, camí de guineus, segons l'antic dialecte paleobasc de la zona pallaresa i ribagorçana. 
Certament, tan majestuós, que des de la plana urgellenca és ben visible, tot nevat, durant los hiverns, perfectament a la vista mentre pugem i baixem per l'A2. Encara que ja no s'hi veuen les congestes a l'estiu. 

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo vessant ribagorçà, damunt la serra de Sant Gervàs, amunt del riu de Bellera i lo port del Cantó fins al Pont de Suert.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo vessant pallarès, enllà de Collegats, amb l'estany de Montcortès.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
La sortida la feu amb un altre gran excursionista, enginyer i fotògraf, en Juli Soler i Santaló. Des de BCN, via estació de ferrocarril de Tàrrega, enfilen lo port de Comiols per entrar a la Conca trempolina, «resseguida d'accidentades i rocoses muntanyes, enllaçant-se les unes amb es altres com si estessin a punt de ballar la sardana al voltant dels innombrables pobles que fan niu en sa clotada».
Nota lingüística: ja fa més de cent anys que el verb estar té documentades formes regulars, com estessin per estiguessin. Per tant, molt més antigues oralment. No fora hora ja de començar-ne a regularitzar lo subjuntiu?

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Mapa del Cerví (2.756 m), amunt de Manyanet.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Com a bon geògraf, comenta la mala planificació territorial de la carretera. «Una altra nota molt curiosa de la desgavellada administració espanyola ens ofereix el pont dels Set Ulls, que es troba anant de Sant Salvador a Vilamitjana», que tot i ser de nova construcció fou enderrocat per una forta torrentada, «i allí jau fa més d'una dotzena d'anys, sense que ningú  se n'apiadi». Llavors, los carruatges havien de travessar pel gual lo riu Gavet [o de Conques], i els viatgers, si no volen pendre un remull, no es poden moure del cotxe, amb el consegüent perill de bolcar». 
Quina desgràcia, això de l'administració espanyola! A veure quan mos podrem traure de sobre aquesta colonització!

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
La capitalitat trempolina.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
La Pobla de Segur.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Comentari sobre la casa pairal del Baró d'Eroles a la històrica antiga vila de Talarn, sempre acusada de gavatxa pels veïns dels altres pobles, segons que deien per la filiació botiflera durant la Guerra contra los Borbons.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Carrer Major, la Pobla de Segur.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
De la Pobla cap a Llevata per la ribera de Sarroca de Bellera.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo Congost d'Erinyà, «límit natural entre dues comarques ben distintes. A la part deçà encara en veuen vinyars i oliverars. Un pic travessat l'estret, comença la regió dels prats i entrem en plena muntanya: la Muntanya xica, com l'anomenen, per diferenciar-la a la que correspon a la del Noguera... La naturalesa es mostra aquí aspra i salvatge».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo Congost d'Erinyà amb lo pont romànic.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
A l'origen de la ribera de Sarroca, «s'oviren les muntanyes de Manyanet, amb l'enlairada punta del Cerví».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo pont medieval de Sarroca de Bellera.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
«La Ribera s'estreny a l'indret de Xerallo, aplec de cinc o sis cases a un quart de Sarroca». Llavors encara faltava mig segle perquè hi aixequessin aquell esguerro fastigós de la cimentera, «i torna a obrir-se així que es descobreix la vall de les Iglésies, dominada pels alts cims del Cerví i Punta de Llena». Los mitjans de transport animal de l'època, algun cop també provocaven algun ensurt: «l'animal que muntava, a punt d'estimbar-se, em feu rodolar entre esbarzers».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Fins a Manyanet, «lo camí ribereja cosa de deu minuts i enfila tot seguit un coster recobert d'espessa brolla al damunt d'estret engorjat per on s'escola el riu, amagat entre salzes i bedolls».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Manyanet, la Ribera de Bellera.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo camí «no té més de tres pams d'ample, i potser passa de cent metres el ribast [l'esbalç] que s'obre al seu costat». són passats a la vall de Llevata, «verda i joliua, poblada de pastors a l'estiu i a l'hivern convertida en immensa gelera, com ho devia haver sigut en èpoques remotes». D'allà, per quatre colls de muntanya, se comuniquen amb les comarques veïnes: lo port cap a Filià i Cabdella, lo coll de rus cap a Taüll, lo pas de Tartarrois  cap a Taüll i el port del Ginebrell, també cap allà. Los excursionistes faran nit a la cabana del vaquer de Manyanet, a 2.025 m.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Los pastors de la Cabana de Llevata, del vaquer de Manyanet, «abrigats amb la característica capa de burell blanc [roba de drap de llana basta], calada la caputxa i proveïts de llargs bastons, semblen més aviat guaites d'una aduar alarb que no pas senzills habitants de la nostra muntanya».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
La cabana és molt senzilla i humil, i passada la desconfiança primera, los pastors los ofereixen de compartir ço que tenen. Al calderet de fer la minestra al foc d'un feix de llenya, lo Juli Soler «acredita una vegada més les seves envejables qualitats de cuiner improvisant un esplèndid sopar de campanya».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
A trenc d'alba, un dels pastors los farà de guia fins al cim del Cerví, una ruta d'un parell d'horetes, amb la part final ben aspra, acanalada i de fortes vessant, «que ens obliguen a reposar sovint per a reprendre amb més delit la ferma pujada».

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
La boira los va embocallant a mesura que s'acosten al cim, que guanyen al crit de Visca Catalunya! «Les fortes ratxades de la tramuntana escombren en un moment l'amoïnadora boira» i se'ls obre tot lo grandiós paisatge de pics: en dies clars pots albirar-se fins i tot lo «castell» de Lleida, la Seu Vella.

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Lo Cerví mostrava, en començant lo segle XX, una blanca congesta, per la qual de la muntanya se'n deia d'Euga Blanca o Aigua Blanca. La baixada, per entremig d'escarpades canals, no els fou gens fàcil. «La davallada que va al port d'Erta és encara més esgarrifosa. No podem moure un peu sense tenir assegurat l'altre i ben fermat l'alpenstock [lo bastó amb punta de ferro usual en aquells muntanyistes]».
 
1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Arribats a Erta a l'hora de dinar, lo descens a la tarda passa per Erill-Castell, bressol de l'antiga família d'Erill, «dels quals fets i proeses n'està plena la història de Catalunya». Finalment, parada i fonda al Pont de Suert. La travessa de Noguera a Noguera arriba a la fi. «Com a bons catalans no reconeixerem jamai l'esquarterament dels nostre casal: el Ribagorça ens pertany lo mateix que la Cerdanya i el Rosselló. Com a excursionistes, protestarem sempre que se'ns hagi volgut arrabassar la Maleïda, el Carlit i el Canigó». 
Llastimosament, bona part dels muntanyistes actuals ni ho saben: és lo país que tenim!

1907. «Del Noguera Pallaresa al Noguera Ribagorçana: regió del Flamicell», Ceferí Rocafort. Tipografia 'L'Avenç'.
Vall i port d'Erta, amb lo Cerví al fons.



20240511

[2580] Dels toredans de Tor de Vallferrera



1730. La Vall Ferrera, el Pallars Sobirà.
«Carte générale des Monts Pyrénées, et partie des Royaumes de France et d'Espagne par le Sr Roussel ingénieur du roy». Autors: Claude Roussel (16..-1733, enginyer i cartògraf); François de la Blottière,  (1673-1739, enginyer i cartògraf); Antoine Coquart i  Delahaye, Jean-Baptiste, gravadors.
Els mapes gavatxos del XVIII s'obliden de retratar el poblet de Tor, entre Norís i Aós. El mapa està invertit, com era costum entre els cartògrafs parisencs. Per tant, hi trobarem la frontera andorrana a l'esquerra. 

1845. Tor (el Pallars Sobirà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
En aquells temps preautomobilístics, calia emprar tres dies per arribar de Lleida als confins de la Vallferrera. De clima fred i propens als «reumas agudos y crónicos, y muchas inflamaciones» per trobar-se emplaçat «en una pequeña llanura circuida de montañas muy altas, combatido por los vientos». De cinc cases i una esglesiola, dedicada a Sant Pere (com en la majoria de parròquies dels pobles de fa més de mil anys, l'advocació mariana encara no s'hi havia inaugurat, tot eren apòstols i sants barons...); hi havia algunes fonts ferruginoses, és clar, i s'hi ajuntaven un parell de torrents, el de Subjaent (interpreto) i el de la Rabasa, formant la Noguera de Tor vallferrerenca (divers del de la vall de Boí, doncs), que disposava de «cinco o seis puentes insignificantes» (suposo que vol dir més aviat passeres de fusta) fins a desguassar a la Noguera de Vallferrera.
Els camins d'alta muntanya, diu que eren en «muy mal estado». Com havies d'estar, si no. Encara hi estan avui. I és que fins a Tírvia ja hi havia 4 hores de traginer! Però tenien un parell de molins fariners: si més no, de pa no els en faltava. Hi inscriu cinc cases amb cinc veïns, i un total de 16 persones. 

1896. Tor (el Pallars Sobirà).
«Anuario Riera» (BDH).
Mala transcripció del topònim. A final del XIX, li assignaven 70 habitants. En contra del que pogués semblar, hi havia escola pública municipal per xiquets i per a xiquetes, que havien d'anar a classes separades. Hi havia, però, només una mestra, a la qual devia ajudar alguna altra jove del lloc. Cap botiga ni servei. Només els cinc propietaris que Madoz ja recollia que hi vivien: Cots, Montané, Riba P., Riba B. i Areny.

1908. Tor (el Pallars Sobirà).
«Anuario Riera» (BDH).
Deu habitants més en deu anys, al tombant del XIX al XX. 

Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae (enllaç).
La història del bisbe castellà de la Seu d'Urgell ens recorda el colonialisme persistent en què hem viscut aquests darrers segles. El topònim, segons Coromines, no prové de l'arrel llatina de torre, sinó com tantes altres d'aquells contorns d'una d'iberobasca amb el sentit de turó o indret elevat. 

1913. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
El poble és a més de 1.700 m sobre el nivell del mar, un dels més alts del Pirineu. No s'hi menciona la Noguera de Tor, però sí la de Vallferrera, una mica més avall, a on desguassen entre Alins i Àreu els torrents que s'ajunten a Tor.
«Malgrat lo reduït del veïnat i la proximitat amb Norís, forma districte a part degut a l'escabrositat del seu territori i lo allunyat que es troba de tota comunicació». Cap al 1920, hi consten uns 85 habitants. S'hi recull que al 1835 eren només 26. Els carabiners només s'hi estaven d'estiu, ja que «per la cruesa del temps, puix resulta considerable la seva alçària, durant l'hivern s'estableixen a Alins». Segons l'Spill manifest (segle XVI), «sobre lo lloc hi havia una bella torre rodona, molt fort i difícil d'expugnar», ja enderrocada.
És curiós l'escut del municipi vuitcentista.

1822. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Diario constitucional de Barcelona», de 8 de desembre (ARCA).
El Baró d'Eroles, durant la guerra dels absolutistes de la Regència d'Urgell, transitava per la Vallferrera. Va dormir en un «pueblecito infeliz», qui sap si fou a Tor en entrar des d'Andorra cap a la vall. El refugi andorrà, i pirinenc en general, era molt preuat en aquells temps.

1838. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Diario de Barcelona», de 20 de juny (ARCA).
Les topades per la Vallferrera amb les colles revoltades a la primera carlinada. Els capellans solien encobrir els carlins o posar-los a disposició sagristies i altres espais per dipòsit de munició, com fou en aquella ocasió el cas del mossèn de Tor. 

1878. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Diario de Barcelona», de 7 d'octubre (ARCA).
Una partida de bandolers, potser vells carlins de la darrera carlinada, assedegats de venjança i de diners. Com que no trobaren al «acaudalado vecino», van decidir deixar-li un missatge ben clar tot ferint la muller a totes dos cames. Cent anys abans que Carles Porta popularitzés els crims de Tor, la malícia ja rondava per aquells rodals.

1890. Norís, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Los Debates», Tortosa, de 14 de maig (XAC).
 Aquells topants de l'Alt Pallars eren indret propici per a la lladronícia, com aquest assalt a la rectoria de Norís.

1917. Alins, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
«Diario de Vilanova i la Geltrú», de 10 d'abril (XAC).
A la ciutat, t'hi pot xafar un cotxe, però a la muntanya també hi ha grans perills. A la Vallferrera def a cent anys, els hospitals eren molt, molt lluny...

1978. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).
L'arribada del règim del 78 postfranquista (espanyol) va destapar la caixa dels trons. La demografia havia fet figa, sobretot a l'hivern: «llavors sembla realment un poble de targeta posta nadalenca, però trist: sense el fum calent de les xemeneies, ni senyals sobre la blancor dels carrers». En aquells anys, el contraban amb la modernor botiguera andorrana era considerable. 

1978. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).
La possibilitat del desenvolupament de ressorts d'esports d'hivern «han despertat els interessos especuladors d'alguns grups econòmics» que van acabar per enfrontar les famílies copropietàries de la muntanya des de final del segle XIX: «cadascuna té aparentment el seu propi comprador especulador». Aquell estiu de 1978, segons l'autor de l'article, ja fou molt calorós a Tor, sequera a banda: «Reunions de veïns-compradors, fortes discussions, fins i tot s'ha donat a l'assumpte un cert aire mafiós: luxosos automòbils d'empreses de seguretat (com en les pel·lícules americanes), detectives femenines, etc.» La gran pregunta ja aleshores era «què hi ha al darrere de tot aquest affaire? Són realment diferents els grups interessats en la compra, o hi ha al darrere un home sol?... interessats a convertir Tor en un gran complex turístic internacional, una espècie de vedat privat per a la gent de peles».

1978. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).
No ho sabria identificar ben bé, però les imatges podrien ser del poblet de Burg. 

1979. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, de gener (XAC).
L'article denunciava un dels promotors-especuladors amb documents i noms i cognoms.

1979. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Escudella», la Pobla de Segur, de gener (XAC).
Segons el text, a les reunions que liderava aquest personatge pels poblets de la vall, la joventut hi fou la gran i acèrrima opositora als plans urbanístics. Sí, aquella joventut pirinenca i catalana, formada en la implosió cultural dels seixantes i setantes (malgrat les brides del règim dictatorial espanyol) i que es va creure, vàrem creure, que arribaven temps nous, democràcia, llibertat... Plens d'esperança, de lluita, de canvi... i de candidesa i innocència. El règim del 78 ens colà un gran gol, amb la continuïtat disfressada del feixisme, però algunes jugades van sortir prou bé, ací i allà: aquella joventut va aturar la destrucció de la Vallferrera!  
La constitució dels primers ajuntaments escollits democràticament aquell any 79 va permetre de regular totes aquestes tensions especulatives. Però no va poder pas acabar-les durant les dos dècades que faltaven per tancar el segle XX. Però aixó ja són figues d'un altre paner, en concret, del paner de Carles Porta, oi?






20240427

[2574] Dels sarroquins de Sarroca de Bellera pallaresa

 


1930-36 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Josep Codina i Torràs (aprox. 1900- aprox. 1960), (Arxiu Aj. Girona).
Imatges esplèndides de les sèries sobre pobles catalans i de l'Estat (espanyol) que aquest fotògraf portà a terme sota el nom de col·lecció d'estereoscòpiques RELLEV, o sia, relleu, però amb el nom català dissimulat per poder portar la venda a terres espanyoles. Així hem anat tota la vida, a peu coixet... 
 Els pobles de la vall de Bellera, a la conca del riu Bosia, afluent principal del Flamicell per la dreta, encara conservaven tot el seu vell sabor antic. Hi subsistien els porxos, necessaris per al sol de l'estiu i les pluges i neus d'altres èpoques de l'any. 

1930-36 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Josep Codina i Torràs (aprox. 1900- aprox. 1960), (Arxiu Aj. Girona).
Els balcons de ferro sense filigranes de forjat o portes balconeres de fusta llisa i llasa, indiquen la sobrietat econòmica d'aquests sarroquins. 

1930-36 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Josep Codina i Torràs (aprox. 1900- aprox. 1960), (Arxiu Aj. Girona).
Una esplèndida imatge des de dalt del campanar.

1845. Sarroca de Bellera (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
 El poblet es troba emplaçat «en una pequeña llanura encima de un peñasco que se eleva sobre el rio Bellera», o sia, d'una roca, la roca, sa roca. El topònim Sarroca és dels pocs que en els dialectes nord-occidentals apareix amb l'article salat, molt més freqüent en els del bloc oriental. 

Amb 40 cases, tenia també presó, escola primària amb 45 nens! (ja els hi voldríem ara, oi?) i pagada pels mateixos veïns. Tenien el cementiri encara a tocar del poble, «aunque sin comunicación con la misma [población]», o sia, sense tant risc de contagis epidèmics. S'hi enumeren els termes veïns i els agregats. Se'n destaquen «los restos de un antiguo castillo sobre una peña contigua a las casas, a la izquierda del pueblo». Dos fonts escasses abastien d'aigua el poble, tot i que no se n'indica la localització. Als peus, hi transcorria el riuet, «un arroyo de poca agua, llamado de Sarroca de Bellera, sobre el cual cruzan dos puentes de piedra de un solo arco». S'aprofita per al reg d'horts amb tres braçals (ramals derivats més petits que el que anomenaríem una secla o sèquia) i per al molí fariner. És evident que el camí del port de Perves, era de ferradura «y malo».

En total, 26 veïns o  caps de família, amb 162 persones, més o menys a 6 per casa. Ara n'hi deu haver cap als 120, d'habitants. 

Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Els preciosos vells ponts medievals.

1989-1997. Riu Bosia, Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Joan Coromines, Onomasticon.
El nostre etimòleg encara recollí el nom antic del riu de la veu d'una padrina del poble. Després, se n'ha dit riu de Bellera, de Sarroca, de Manyanet... Potser, quan tinguem un país normal o potser per forçar-lo a ser-ne (de país normal), fora hora de recuperar l'hidrònim secular.  L'arrel BOS- fora una amplificació de l'arrel IBO- iberobasca, que tenia el sentit d'ivó, estany, aigua (per cert, que la grafia oficial ivó amb v, d'a on haurà sortit?). 

Riu Bosia, Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Vissir (enllaç).
Com indica Coromines, mai l'accentuació ha sigut a la primera síl·laba: «és infundada i bàrbara l'accentuació Bòsia que alguns han donat»... i que els nostres mapes oficials de l'ICGC recullen. També a l'enciclopèdia.cat i a viquipèdia.
Per tots els Déus!

1930-36 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Josep Codina i Torràs (aprox. 1900- aprox. 1960), (Arxiu Aj. Girona).
Imatge presa des de dalt del campanar, en què s'aprecien les cases ben arremolinades. Sempre, als laterals de les teulades, uns bons rocs impedien que el vent n'aixequés la primera renglera i, consegüentment, totes les altres. Les fumeres eren imponents: calia escalfar-se bé tot el llarg hivern... i fer-hi bullir l'olla als focs, literalment. 

1897. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«Anuario Riera» (BDH).
 Acabant el segle XIX, hi havia gairebé 230 habitants. O sia que, fins al 1920 aprox, el poble en perdé ben bé un centenar. Fou l'època de la primera gran emigració moderna, quan tants pallaresos van fer maletes per embarcar-se als vapors cap a l'Amèrica del Sud. A la Bastida de Bellera, 47 habitants, i a Les Esglésies, 98. Ja amb escola també de xiquetes. Desconec, certament, el significat del «secuestrador de casa Magí», potser en el sentit antic d'alliberador. Els sarroquins que ens llegeixin, que ens ho facin arribar, si encara se'n sap res, d'aquest segrestador. També hi havia un estanc, on probablement devien vendre una miqueta de tot. 

1881. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«Diari Català», de 9 d'abril (ARCA).
La subhasta de l'estanc, de propietat pública estatal.

1908. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«Anuario Riera» (BDH).
En aquesta edició, hi trobem la llista de les autoritats municipals: bàsicament els mateixos que trobem a l'apartat de propietaris. Així anava (hi va encara?) el món. El detall de botigues i establiment és també més gran: un parell de molins fariners, un hostal: l'Hostal del Centro de Fèlix Duran, un parell de ferrers, una sabateria (potser només espardenyeria), un fuster, un barber, un cafè.
Dels agregats:
La Bastida de Bellera, 50 hab.
Xerallo, 29 hab.
Les Esglésies, 139 hab.
Vilella, 31 hab.
La festa major era a cap a les acaballes de la feina d'estiu, al darrer diumenge d'agost, i la fira de bestiar de les Esglésies, al segon diumenge de juny. 


[2575] Dels sarroquins de Sarroca de Bellera pallaresa, més


[1378] El «flumincellum» (Flamicell) per l'Estret d'Erinyà


Quina la fem? Canal Whatsapp