Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars. Mostrar tots els missatges

20200116

[2076] Lo Castell de Talarn

1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
Reportatge fotogràfic de Pere Català i Roca sobre l'antic castell talarnenc. En aquesta vista, l'antiga entrada al poble pel camí que hi pujava, encara no carretera.
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
S'explica en la lletra de l'article com Talarn, encimbellada dalt del turó, havia ja cedit el predomini a la capital de la terra baixa trempolina. Se sorprèn del poc interès dels talarnencs per l'enderrocament de la torre del castell: «si como parece ser, se ha demolido tal elemento castellológico con miras meramente particulares, quede constancia de la protesta».
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
L'escut heràldic adoptat pel Baró d'Eroles, president de la Regència d'Urgell, revolta absolutista contra el trienni liberal (espanyol) de 1820-23, en un dels catorze nobles edificis que s'hi comptaven, al poble, testimoni de son aristocràtic passat. S'hi recull l'estratagema que feu servir el militar per escapar dels enemics que pujaren fins a Talarn per empresonar-lo, i com li cremaren la casa, sobre les runes de la qual s'hi construí aquest nou palau... amb càrrec a l'erari públic, com a paga dels seus serveis al Borbó (espanyol) de torn. En la cinta que orna el peu del blasó, la llegenda (en castellà), «perseguits, però no vençuts», que ara podríem adoptar com a màxima dels temps presents a Catalunya.
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
Una de les torres de l'antiga muralla que restaven dempeus, feta anar com a estança d'un habitatge particular. S'hi veuen una finestra i, més avall, un balcó sobre un petit corralet afegit al peu. Una gran canalera queia en vertical per desguassar l'aigua des de dalt de la medieval torre. 
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
Fa suposició l'autor que l'enderrocament de la torre del castell tingués potser a veure amb l'explosió del polvorí que l'empresa la Canadenca s'hi guardava ben a prop durant les obres de construcció del pantà, a mitjan segona dècada del segle XX. «Todavía... se ve, en el sitio de la explosión, la calva que produjo la dinamita, ya que en muchos trozos la hierba sigue sin brotar, a despecho del casi medio siglo transcurrido». La força de l'explosió va petar tots els vidres del poble i de Tremp i tot!
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
La fàbrica de l'edifici del castell talarnenc... 
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
...un cop enderrocada la torre adjacent. 
castell-de-talarn-071109_508
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
 Vista actual de la plaça del castell talarnenc, amb l'ús particular de l'edifici. 
(catalunyamedieval).

20200114

[2075] Quatre vistes pirinenques de fa cent anys

1918. La Pobla de Segur, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Vista del vell pont sobre el Flamisell a la Pobla de Segur de fa cent anys, just en arribar al desguàs amb la Noguera Pallaresa, sobre la qual hi hagué el vell pont de Claverol. Ben bé al cap del pont, al marge dret, avui hi ha la rotonda que distribueix cap a la vila o cap a al Pont de Suert, que a Senterada ens permet seguir cap a la vall flamisenca. La vila vella apareix tota agombolada al voltant de l'església, de la qual en destaca el campanar amb claredat. Darrere el poble, pel costat dret, s'intueix el curs de la Pallaresa.
1918. Gerri de la Sal, el Baix Pallars.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Les salines i el Raval del Roser de la població, vista des d'aigües amunt. Seguint el riu, intuïm la característica silueta del pont medieval.
1918. Collegats, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
El congost dels Collegats ara fa cent anys, tal com s'hi degué haver passejat en Gaudí quan s'inspirà en l'Argenteria per a la façana de la Pedrera. Quan hi passà el gran Verdaguer la carretera probablement encara s'havia de fer, i només hi havia un camí de ferradura... de peatge, explotat per la casa Bringuer de la Pobla de Segur, que tenia la barraqueta de cobrament, o Hostal del Pas, just al cap del congost en arribant-hi des del sud.
1918. Isil, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
La característica vista d'Isil, amb els dos ponts que comunicaven el 'centre vila' de l'illa del riu amb els carrers als marges, amb el gran casalot casa Ignàsia, de la família Sempau, que acollia aquells primers visitants del Pirineu en aquella segona dècada del segle XX, entre els quals el príncep Albert I de Mònaco. Probablement, un dels primers grans 'hotels' de l'incipient 'turisme de masses' que nobles i burgesos iniciaren, igual que havien fet els burgesos parisencs a les localitats del nord de la serralada des de final del segle anterior. 


20200109

[2073] Albert I de Mònaco a les Valls d'Àneu

1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
Les vacances del Príncep Albert I de Mònaco, besavi de l'actual Albert, a l'estany d'Airoto pallarès. S'hostatjaren a l'hostal gran Casa Ignàsia, propietat de l'alcalde Josep Sempau, potser aquest senyor més grassonet del davant de la imatge. A la comitiva reial, li posaren protecció de la Guardia Civil (espanyola), ferms a la dreta de la imatge. El príncep, a la dreta, anava acompanyat del director del Museu Oceanogràfic de Mònaco i d'un altre alt càrrec. Degueren fer bona part de la pujada sobre les mules, dreta i sostinguda, fins al llac. Nosaltres, republicans catalans, la férem, a peu, no fa gaires setmanes. Cal marcar sempre distàncies amb la monarquia, oi?
1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil 
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
L'autor de les fotos fou T. Sempau, probablement emparentat amb l'alcalde del mateix cognom. Diu la crònica del tradicionalista diari de la capital del nostre país veí, que «iniciativa del príncipe Alberto ha sido la de crear en el Pirineo español, como en el francès, extensos parques nacionales, atrayendo hacia ellos la atención del mundo entero y proporcionando al país beneficios de enorme consideración». Afegeix que el príncep monegasc ha escollit «un sitio del Pirineo catalán, el pueblo de Isil,... para disfrutar largas temporadas de descanso...» Es veu que la feina el cansava molt, «y a Isil viene anualmente a contemplar la hermosura insuperable de aquellos parajes, de los magníficos lagos, del abrupto monte Airoto, abundante en cabras montesas, caza en la cual el príncipe demuestra rara habilidad».
1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil 
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
La crònica periodística és datada del 1917, i existeixen algunes altres breus cròniques periodístiques amb les quals hom pot confirmar l'asseveració del periodista que aquestes principesques visites foren anuals, potser entre 1915-19. En alguns arxius, com en l'Arxiu d'imatges del Consell Cultural de les Valls d'Àneu, identifiquen el reial personatge amb Lluís II de Mònaco, successor d'Albert I, que morí al 1922. Les imatges no deixen espai al dubte: es tractava del pare, senyor ja d'edat, bon amant i estudiós de les ciències naturals, en els camps de l'oceanografia i la paleontologia.
1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil 
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
La pesca de truites al llac no fou l'única ocupació plaent de la comitiva, sinó que principalment l'objectiu n'era la caça d'isards, peces majors amb les quals decorar les nobles sales del palau monegasc. Una d'aquelles contradiccions d'antany en les relacions amb la natura entre els primers amants de la conservació i protecció dels paratges naturals. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars), 
«La Época», de 18 d'agost (BDH). 
Aquí la crònica ha canviat els isards per les guatlles, com si res. Potser un signe de mala consciència o reputació davant d'un tal 'estudiós'. S'hi aclareix l'estada de tres dies a Casa Ignàsia abans de pujar cap a Airoto. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
La fitxa també hi escriu 1918 aprox, però es va publicar al diari espanyol al 1917. La disposició dels personatges mostra el príncep, a la dreta de la foto, entremig del passadís que li fan els acompanyants a peu, amb els seus criats a l'una banda, i un senyor grassonet -potser l'alcalde Sempau- a la dreta, davant de l'hostal de sa propietat, la gran Casa Ignàsia aneuenca. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
El jove Mossèn  Dot Campi, probablement amb bons dots de francès, no podia faltar a l'excursió, per si calia auxili espiritual. Mossèn Campi, a més, fou l'autor d'aquestes imatges al cantó del llac Airoto. 

1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
A la fitxa de la foto, hi diu «data aprox. 1918». Exactament de l'estiu del 1917. En qualsevol cas, s'hi comprova la comoditat amb què viatjava la reialesa fins a alta muntanya: a la cuina, no els faltava cap estri. És clar que no tan sols devien cuinar peix, sinó que les cabras montesas de què parla la crònica periodística no hi devien faltar. Ja podia fomentar la creació de parcs naturals, el príncep aquest, que si tots hi haguéssim depredat turísticament com ell, no sé pas què hi quedaria! Però, és clar, ell no preveia que de turistes en poguéssim esdevindre tots els mortals, sinó només els de la seua reial sang blava. En canvi, cal dir-ho, els seus mitjans de transport eren més sostenibles que els nostres. 

Els forns de llenya, cassoles i altres estris de cuina que observem com a fons de la imatge ens donen una idea de la bona vida senyorial a muntanya. Hi veiem Mossèn Dot Campi afanyar-se sobre el plat. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Si ens hi fixem bé, veurem just al centre, al costat del figurant que aixeca el colze amb la bota de vi, un guàrdia passejant, gentilesa del Gobierno (espanyol). La imatge mostra l'acampada de tendes al costat del llac i part dels servents del seguici. Al fons veiem aquella mena de rai, que era la barqueta usada pel nostre reial personatge per endinsar-se per les aigües d'Airoto a la pesca de la truita.
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Vista general del campament del príncep monegasc al costat del llac d'Airoto. Bona part del servei, homes i dones, eren del país. Les imatges de Mossèn Campi foren usades pel Comerç Casa Bonic (d'Esterri, crec) per a una sèrie postal. 
1918. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
Longinos Navás, S.J., «Excursiones entomológicas en el verano de 1918»,
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Article que deixa testimoni de l'estada del príncep de Mònaco a Isil durant uns anys successius, amb dispesa a casa Sempau. 

1916. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
«El Conqués», núm. 209, 28 d'octubre (SAC).
Una nota breu en aquesta revista (en castellà) trempolina es feia ressò de la visita reial a les comarques altpallareses, «acompañado del médico Richart y del químico Conturieux, y de numeroso séquito».



1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Vista esplèndida del poble d'Isil al costat, i al mig ben bé, de la Noguera Pallaresa. En primer terme, l'ermita romànica de Sant Joan, un mica riu avall. Al fons, sobresurten el campanar de l'església i la mola de Casa Ignàsia, desapareguda amb els aiguats de 1937. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
L'illa isilenca sobre la Noguera Pallaresa, amb l'església, la casa de la vila, i a l'esquerra, l'edifici del comunidor. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Detall del nucli antic del poble abans dels aiguats de 1937. L'hostal regentat per la família Sempau, dit Casa Ignàsia, fa la competència al campanar. La construcció d'un tal edifici mostra l'existència d'un incipient turisme burgès cap al Pirineu en aquelles primeres dècades del segle XX. 
1915. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
«La Vanguadia», de 21 de setembre (LV).
Almenys, doncs, des del 1915, el príncep Albert trescava per aquests rodals. Aquell any s'hi estigué un parell de setmanes, tres dies al bosc de Bonabé, a on s'hi feia l'explotació de fusta que a través d'un cable elèctric s'exportava al costat francès, de l'empresa «Matussiere et Forest», per a la fabricació de pasta de paper.

D'allà passà cap al llac d'Airoto per dedicar-s'hi a la caça i a la pesca «por espacio de diez días consecutivos... Con solo seis tiros logró matar cuatro cabras, hiriendo a otra». Que aquesta pràctica començava a ésser mal vista, ho demostra el comentari periodístic en el sentit que només tirava als mascles, i encara si eren vells. Oi tant, que ens ho creiem!

Al poble d'Isil, a la casa d'en Josep Sempau, visità l'església romànica del segle IX. També posà el peu a l'altra església, la parroquial, i la resta de l'estona es dedicà «a observar las costumbres del país y en la caza de las codornices». Potser l'home s'hi trobava bé en sentint parlar la llengua del país, tan propera al dialecte dels seus súbdits monegascos. Un destre caçador local, l'Antoni Gatnau, l'acompanyava a les caceres, per tal d'ajudar a trobar les grans peces de caça major.  

L'estada fou tan satisfactòria que, en acabada, trameté telegrama al rei (espanyol) per fer-li saber que havia estat tractat tan bé en «estos Pirineos españoles». Les ratlles del mapa no deixaven i no deixen encara veure a molts la realitat que amaguen a sota.  
1915. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Ordesa, l'Aragó),
«La Época», de 13 d'agost (BDH).
Sembla que cap al 1915, sa reial persona començà a tombar pel Pirineu. Llavors, atansar-se fins als peus dels gegants pirinencs no era gens fàcil ni usual.  
1904. Isil, les Valls d'Àneu (el Pallars).
Postal de començament del segle XX, impresa a Saint-Girons, amb una espectacular i bella vista del poblet pallarès, amb tota una colla de figurants disposats pel fotògraf sobre la marge del riu, al pont esquerre del cantó de l'església. 
1904. Isil, les Valls d'Àneu (el Pallars).
Com sempre en aquelles dates era inevitable la referència Espagne per al nostre territori nacional, i es quedaven tan amples. Entre els figurants, hi destaquen el mossèn del poble, i probablement també algun Sempau al seu costat, forces vives (dominants) del llogaret. Al fons, sota el pont, les boqueres de sortida del gran molí que feia de serradora, si no recordo malament.

20190721

[2004] «Tururut Covet»

Segle XII. Mare de Déu de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
La talla policromada de la Mare de Déu de Covet, al MNAC. Se sol datar entre els segles XII i XIII i és feta en fusta d'albi. Des del 1989 que a l'església se n'hi pot veure una rèplica.  
Segle XII. Església de Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
«La Vanguardia», 4 de novembre.
Article intitulat «Tururut Covet», que recull «la disparatada notícia de que la iglesia de Covet iba a ser desmontada piedra a piedra para trasladarla a más concurridos horizontes», més concretament a una benzinera de l'aleshores novella autopista entre Lleida i Saragossa. La visita de l'autora al poblet fou inevitable i la sorpresa davant tanta bellesa, gairebé inenarrable. La conclusió és contundent: tant d'encant no es podria apreciar a 120 km/h al costat d'una autopista. Allà, a Covet, hi puja poca gent, però la que ho fa, no té pressa en la contemplació.

La conversa i visita a casa d'en Joan, el viudo de les tòfones, també hagué de ser una estona autèntica. El preu de la tòfona, de dos mil el quilo les més petites a cinc o sis les més grans. Que llavors eren molts quartos! Ara crec que deu anar a 1.000 €/kg o potser més. L'article s'acaba amb el prec que la teulada de l'església sigui apariada i que no s'hi plogui. La restauració arribaria, però molts d'anys més tard.
Anys 1960-70. Església de Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Les primeres actuacions de conservació foren exteriors, per tal de donar perspectiva a la façana principal de l'església. 

Anys 1940-50. Església de Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Després de la guerra, un caminet encara portava del poblet a la portalada, per tal com davant per davant hi havia una espona que la separava del tros de conreu que hi havia. A la cantonada, un fanal de paret, d'aquells de plat de la postguerra, devia fer una mica de llum prima els vespres amb celebració religiosa. 
Anys 1940-50. Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Una preciosa vista del petit poblet pallarés, arremolinat darrere la gran església.  
Segle XII. Mare de Déu de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
La talla de Santa Maria en imatge de 1934, quan la imatge ja era en museu capitalí.
Segle XII. Església de Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Un graciós trifront, una de les moltes grotesques, sorprenents i admirables imatges de la creació, el pecat i la redempció que s'hi representen a la romànica façana, a faiçó de llibre obert per a la lectura dels illetrats i ignorants. 
Anys 1970-80. Església de Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
(fototeca.cat)
L'església ja havia començat la lenta recuperació arquitectònica, primer amb la compra de part de l'administració del camp de conreu que tenia al davant, per donar perspectiva a la façana. Però encara es trobava bellament inserida en son entorn rural, envoltada de trastes agrícoles i d'un petit femer i tot. 
Anys 1970-80. Església de Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
(fototeca.cat)
La planta de la magnífica església, potser destinada a canònica.
Anys 1970-80. Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
(fototeca.cat)
Una padrina covetenca desgranant fesols. Esclofollant, tècnicament parlant (esclafollar, clafolla, en dialectal lleidatà), ço és, traure la clofolla o beina, ja seca, de la mongeta per extraure'n els fesols. Avui aquesta tasca casolana s'ha perdut. Ja ningú, o gairebé, posa cigrons o fesols en remull: ja ens els comprem envasats. Asseguda sobre els sacs de pinso per als animals del corral, la dona sembla que va posar-se la millor joia al canell. O potser era només una polsera de vencill? Això sí, les padrines d'antany mai no deixaven el mocador del cap. Que poc que ens en recordem, avui, quan despotriquem de dones d'altres latituds que encara serven aquest ancestral costum de patriarcal servitud.