QUINA LA FEM?: Pallars

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars. Mostrar tots els missatges

20240511

[2580] Dels toredans de Tor de Vallferrera

1730. La Vall Ferrera, el Pallars Sobirà.

«Carte générale des Monts Pyrénées, et partie des Royaumes de France et d'Espagne par le Sr Roussel ingénieur du roy». Autors: Claude Roussel (16..-1733, enginyer i cartògraf); François de la Blottière, (1673-1739, enginyer i cartògraf); Antoine Coquart i Delahaye, Jean-Baptiste, gravadors.

Els mapes gavatxos del XVIII s'obliden de retratar el poblet de Tor, entre Norís i Aós. El mapa està invertit, com era costum entre els cartògrafs parisencs. Per tant, hi trobarem la frontera andorrana a l'esquerra.

1845. Tor (el Pallars Sobirà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

En aquells temps preautomobilístics, calia emprar tres dies per arribar de Lleida als confins de la Vallferrera. De clima fred i propens als «reumas agudos y crónicos, y muchas inflamaciones» per trobar-se emplaçat «en una pequeña llanura circuida de montañas muy altas, combatido por los vientos». De cinc cases i una esglesiola, dedicada a Sant Pere (com en la majoria de parròquies dels pobles de fa més de mil anys, l'advocació mariana encara no s'hi havia inaugurat, tot eren apòstols i sants barons...); hi havia algunes fonts ferruginoses, és clar, i s'hi ajuntaven un parell de torrents, el de Subjaent (interpreto) i el de la Rabasa, formant la Noguera de Tor vallferrerenca (divers del de la vall de Boí, doncs), que disposava de «cinco o seis puentes insignificantes» (suposo que vol dir més aviat passeres de fusta) fins a desguassar a la Noguera de Vallferrera.

Els camins d'alta muntanya, diu que eren en «muy mal estado». Com havies d'estar, si no. Encara hi estan avui. I és que fins a Tírvia ja hi havia 4 hores de traginer! Però tenien un parell de molins fariners: si més no, de pa no els en faltava. Hi inscriu cinc cases amb cinc veïns, i un total de 16 persones.

1896. Tor (el Pallars Sobirà).

«Anuario Riera» (BDH).

Mala transcripció del topònim. A final del XIX, li assignaven 70 habitants. En contra del que pogués semblar, hi havia escola pública municipal per xiquets i per a xiquetes, que havien d'anar a classes separades. Hi havia, però, només una mestra, a la qual devia ajudar alguna altra jove del lloc. Cap botiga ni servei. Només els cinc propietaris que Madoz ja recollia que hi vivien: Cots, Montané, Riba P., Riba B. i Areny.

1908. Tor (el Pallars Sobirà).

«Anuario Riera» (BDH).

Deu habitants més en deu anys, al tombant del XIX al XX.

Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae (enllaç).

La història del bisbe castellà de la Seu d'Urgell ens recorda el colonialisme persistent en què hem viscut aquests darrers segles. El topònim, segons Coromines, no prové de l'arrel llatina de torre, sinó com tantes altres d'aquells contorns d'una d'iberobasca amb el sentit de turó o indret elevat.

1913. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

El poble és a més de 1.700 m sobre el nivell del mar, un dels més alts del Pirineu. No s'hi menciona la Noguera de Tor, però sí la de Vallferrera, una mica més avall, a on desguassen entre Alins i Àreu els torrents que s'ajunten a Tor.

«Malgrat lo reduït del veïnat i la proximitat amb Norís, forma districte a part degut a l'escabrositat del seu territori i lo allunyat que es troba de tota comunicació». Cap al 1920, hi consten uns 85 habitants. S'hi recull que al 1835 eren només 26. Els carabiners només s'hi estaven d'estiu, ja que «per la cruesa del temps, puix resulta considerable la seva alçària, durant l'hivern s'estableixen a Alins». Segons l'Spill manifest (segle XVI), «sobre lo lloc hi havia una bella torre rodona, molt fort i difícil d'expugnar», ja enderrocada.

És curiós l'escut del municipi vuitcentista.

1822. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Diario constitucional de Barcelona», de 8 de desembre (ARCA).

El Baró d'Eroles, durant la guerra dels absolutistes de la Regència d'Urgell, transitava per la Vallferrera. Va dormir en un «pueblecito infeliz», qui sap si fou a Tor en entrar des d'Andorra cap a la vall. El refugi andorrà, i pirinenc en general, era molt preuat en aquells temps.

1838. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Diario de Barcelona», de 20 de juny (ARCA).

Les topades per la Vallferrera amb les colles revoltades a la primera carlinada. Els capellans solien encobrir els carlins o posar-los a disposició sagristies i altres espais per dipòsit de munició, com fou en aquella ocasió el cas del mossèn de Tor.

1878. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Diario de Barcelona», de 7 d'octubre (ARCA).

Una partida de bandolers, potser vells carlins de la darrera carlinada, assedegats de venjança i de diners. Com que no trobaren al «acaudalado vecino», van decidir deixar-li un missatge ben clar tot ferint la muller a totes dos cames. Cent anys abans que Carles Porta popularitzés els crims de Tor, la malícia ja rondava per aquells rodals.

1890. Norís, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Los Debates», Tortosa, de 14 de maig (XAC).

Aquells topants de l'Alt Pallars eren indret propici per a la lladronícia, com aquest assalt a la rectoria de Norís.

1917. Alins, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Diario de Vilanova i la Geltrú», de 10 d'abril (XAC).

A la ciutat, t'hi pot xafar un cotxe, però a la muntanya també hi ha grans perills. A la Vallferrera def a cent anys, els hospitals eren molt, molt lluny...

1978. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).

L'arribada del règim del 78 postfranquista (espanyol) va destapar la caixa dels trons. La demografia havia fet figa, sobretot a l'hivern: «llavors sembla realment un poble de targeta posta nadalenca, però trist: sense el fum calent de les xemeneies, ni senyals sobre la blancor dels carrers». En aquells anys, el contraban amb la modernor botiguera andorrana era considerable.

1978. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).

La possibilitat del desenvolupament de ressorts d'esports d'hivern «han despertat els interessos especuladors d'alguns grups econòmics» que van acabar per enfrontar les famílies copropietàries de la muntanya des de final del segle XIX: «cadascuna té aparentment el seu propi comprador especulador». Aquell estiu de 1978, segons l'autor de l'article, ja fou molt calorós a Tor, sequera a banda: «Reunions de veïns-compradors, fortes discussions, fins i tot s'ha donat a l'assumpte un cert aire mafiós: luxosos automòbils d'empreses de seguretat (com en les pel·lícules americanes), detectives femenines, etc.» La gran pregunta ja aleshores era «què hi ha al darrere de tot aquest affaire? Són realment diferents els grups interessats en la compra, o hi ha al darrere un home sol?... interessats a convertir Tor en un gran complex turístic internacional, una espècie de vedat privat per a la gent de peles».

1978. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).

No ho sabria identificar ben bé, però les imatges podrien ser del poblet de Burg.

1979. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, de gener (XAC).

L'article denunciava un dels promotors-especuladors amb documents i noms i cognoms.

1979. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, de gener (XAC).

Segons el text, a les reunions que liderava aquest personatge pels poblets de la vall, la joventut hi fou la gran i acèrrima opositora als plans urbanístics. Sí, aquella joventut pirinenca i catalana, formada en la implosió cultural dels seixantes i setantes (malgrat les brides del règim dictatorial espanyol) i que es va creure, vàrem creure, que arribaven temps nous, democràcia, llibertat... Plens d'esperança, de lluita, de canvi... i de candidesa i innocència. El règim del 78 ens colà un gran gol, amb la continuïtat disfressada del feixisme, però algunes jugades van sortir prou bé, ací i allà: aquella joventut va aturar la destrucció de la Vallferrera!

La constitució dels primers ajuntaments escollits democràticament aquell any 79 va permetre de regular totes aquestes tensions especulatives. Però no va poder pas acabar-les durant les dos dècades que faltaven per tancar el segle XX. Però aixó ja són figues d'un altre paner, en concret, del paner de Carles Porta, oi?

[2578] La Vallferrera del segle XVIII

Quina la fem? Canal Whatsapp

20240427

[2574] Dels sarroquins de Sarroca de Bellera pallaresa

1930-36 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Foto: Josep Codina i Torràs (aprox. 1900- aprox. 1960), (Arxiu Aj. Girona).

Imatges esplèndides de les sèries sobre pobles catalans i de l'Estat (espanyol) que aquest fotògraf portà a terme sota el nom de col·lecció d'estereoscòpiques RELLEV, o sia, relleu, però amb el nom català dissimulat per poder portar la venda a terres espanyoles. Així hem anat tota la vida, a peu coixet...

Els pobles de la vall de Bellera, a la conca del riu Bosia, afluent principal del Flamicell per la dreta, encara conservaven tot el seu vell sabor antic. Hi subsistien els porxos, necessaris per al sol de l'estiu i les pluges i neus d'altres èpoques de l'any.

1930-36 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Foto: Josep Codina i Torràs (aprox. 1900- aprox. 1960), (Arxiu Aj. Girona).

Els balcons de ferro sense filigranes de forjat o portes balconeres de fusta llisa i llasa, indiquen la sobrietat econòmica d'aquests sarroquins.

1930-36 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Foto: Josep Codina i Torràs (aprox. 1900- aprox. 1960), (Arxiu Aj. Girona).

Una esplèndida imatge des de dalt del campanar.

1845. Sarroca de Bellera (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

El poblet es troba emplaçat «en una pequeña llanura encima de un peñasco que se eleva sobre el rio Bellera», o sia, d'una roca, la roca, sa roca. El topònim Sarroca és dels pocs que en els dialectes nord-occidentals apareix amb l'article salat, molt més freqüent en els del bloc oriental.

Amb 40 cases, tenia també presó, escola primària amb 45 nens! (ja els hi voldríem ara, oi?) i pagada pels mateixos veïns. Tenien el cementiri encara a tocar del poble, «aunque sin comunicación con la misma [población]», o sia, sense tant risc de contagis epidèmics. S'hi enumeren els termes veïns i els agregats. Se'n destaquen «los restos de un antiguo castillo sobre una peña contigua a las casas, a la izquierda del pueblo». Dos fonts escasses abastien d'aigua el poble, tot i que no se n'indica la localització. Als peus, hi transcorria el riuet, «un arroyo de poca agua, llamado de Sarroca de Bellera, sobre el cual cruzan dos puentes de piedra de un solo arco». S'aprofita per al reg d'horts amb tres braçals (ramals derivats més petits que el que anomenaríem una secla o sèquia) i per al molí fariner. És evident que el camí del port de Perves, era de ferradura «y malo».

En total, 26 veïns o caps de família, amb 162 persones, més o menys a 6 per casa. Ara n'hi deu haver cap als 120, d'habitants.

Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Els preciosos vells ponts medievals.

1989-1997. Riu Bosia, Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Joan Coromines, Onomasticon.

El nostre etimòleg encara recollí el nom antic del riu de la veu d'una padrina del poble. Després, se n'ha dit riu de Bellera, de Sarroca, de Manyanet... Potser, quan tinguem un país normal o potser per forçar-lo a ser-ne (de país normal), fora hora de recuperar l'hidrònim secular. L'arrel BOS- fora una amplificació de l'arrel IBO- iberobasca, que tenia el sentit d'ivó, estany, aigua (per cert, que la grafia oficial ivó amb v, d'a on haurà sortit?).

Riu Bosia, Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Vissir (enllaç).

Com indica Coromines, mai l'accentuació ha sigut a la primera síl·laba: «és infundada i bàrbara l'accentuació Bòsia que alguns han donat»... i que els nostres mapes oficials de l'ICGC recullen. També a l'enciclopèdia.cat i a viquipèdia.

Per tots els Déus!

1930-36 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Foto: Josep Codina i Torràs (aprox. 1900- aprox. 1960), (Arxiu Aj. Girona).

Imatge presa des de dalt del campanar, en què s'aprecien les cases ben arremolinades. Sempre, als laterals de les teulades, uns bons rocs impedien que el vent n'aixequés la primera renglera i, consegüentment, totes les altres. Les fumeres eren imponents: calia escalfar-se bé tot el llarg hivern... i fer-hi bullir l'olla als focs, literalment.

1897. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«Anuario Riera» (BDH).

Acabant el segle XIX, hi havia gairebé 230 habitants. O sia que, fins al 1920 aprox, el poble en perdé ben bé un centenar. Fou l'època de la primera gran emigració moderna, quan tants pallaresos van fer maletes per embarcar-se als vapors cap a l'Amèrica del Sud. A la Bastida de Bellera, 47 habitants, i a Les Esglésies, 98. Ja amb escola també de xiquetes. Desconec, certament, el significat del «secuestrador de casa Magí», potser en el sentit antic d'alliberador. Els sarroquins que ens llegeixin, que ens ho facin arribar, si encara se'n sap res, d'aquest segrestador. També hi havia un estanc, on probablement devien vendre una miqueta de tot.

1881. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«Diari Català», de 9 d'abril (ARCA).

La subhasta de l'estanc, de propietat pública estatal.

1908. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«Anuario Riera» (BDH).

En aquesta edició, hi trobem la llista de les autoritats municipals: bàsicament els mateixos que trobem a l'apartat de propietaris. Així anava (hi va encara?) el món. El detall de botigues i establiment és també més gran: un parell de molins fariners, un hostal: l'Hostal del Centro de Fèlix Duran, un parell de ferrers, una sabateria (potser només espardenyeria), un fuster, un barber, un cafè.

Dels agregats:

La Bastida de Bellera, 50 hab.

Xerallo, 29 hab.

Les Esglésies, 139 hab.

Vilella, 31 hab.

La festa major era a cap a les acaballes de la feina d'estiu, al darrer diumenge d'agost, i la fira de bestiar de les Esglésies, al segon diumenge de juny.

[2575] Dels sarroquins de Sarroca de Bellera pallaresa, més

[1378] El «flumincellum» (Flamicell) per l'Estret d'Erinyà

Quina la fem? Canal Whatsapp

20230701

[2490] 'Los hòmens morts' o dels Miquelets del Pallars, 1730

Recreació dels Miquelets desfilant sota la bandera de Sant Jordi.

Les milícies catalanes de la Guerra dels Segadors, que diuen que reberen el nom a partir d'un dels primers caps que tingueren, foren un cos militar de suport al pretendent austriacista durant la Guerra de Successió. Amb la derrota soferta, algunes partides continuaren la lluita pel seu compte. Com fou la que hi hagué a la Conca de Tremp, a on els partidaris de l'Arxiduc de la ciutat trempolina i els filipistes de Talarn se les tenien jurades.

1730 ca. Los hòmens morts o dels Miquelets del Pallars.

«Los hòmens morts», Joaquim M. de Moner.

«El Eco de Pallás», de 27 de febrer (XAC), 1887.

«Los Hòmens Morts» és el nom d'un dels túnels que travessa el tren de la Pobla en el seu trajecte pallarès. Sempre havia cregut que el nom honorava algun accident mortal en els anys de la construcció de la línia. Però heus ací que la nostra manifesta ignorància ha quedat retratada: en el paratge o lloc de 'los hòmens morts' hi hagué un túmul de pedres amuntegades que han cobert des d'aleshores les despulles de la partida de miquelets que, acabada la guerra, mantingueren la lluita contra el primer Borbó.

Aquelles partides aprofitaven la muntanya com a amagatall, mentre que (en aquest cas) la plana trempolina els fornia els objectius. Per la banda oriental de la Conca, la «serra dels lladres» era també territori dels miquelets, combatuts per les forces borbòniques des de la guarnició d'Isona. Efectivament, des de la Nova Planta política imposada per les armes, aquells antics combatents havien esdevingut per a les noves autoritats, simplement, lladres. Cosa que em recorda, mutatis mutandis, el judici al mosso patriota escorta del President exiliat.

Cap a aquell 1720-30, després d'alguna topada entre els uns i els altres, entre Salàs i Talarn, alguns dels companys sobrevivents, o qui sap si gent de la terra, o tots plegats, van començar a alinear i amuntegar pedres damunt dels cadàvers, seguint la tradició ancestral de colgar els cossos difunts: «Como los migueletes tenian sus amigos en el país no se quiso quedara oculta su memoria».

L'article no s'escriu per exalçar, enaltir o glorificar aquells anònims soldadets, com sí que m'ha cridat a mi l'atenció, i per això li he renovat la publicitat, sinó per exemplificar la necessitat de no fer malbé aquests monuments populars, perquè els considera «monumentos históricos y por tanto datos apreciabilisimos de la historia del país donde se encuentran» i que cal preservar.

1730 ca. Los hòmens morts o dels Miquelets del Pallars.

Antoni Mir, «Excursiones por la región baja de los antiguos condados de Pallars i de Eril», dins «El Eco de Pallás», de 20 de febrer (XAC), 1887.

Un altre testimoni de l'«enorme montón de piedras cononcido dede tiempo inmemorial con el nombre de 'Los hòmnes morts'». L'autor en desconeixia la causa i la remunta a temps immemorials. Sembla que el pedregar amuntegat era destacable, però que havia quedat «barrido para aprovechar sus materials en la construcción del afirmado», o sia, del ferm de la carretera llavors en construcció al Pallars, que per aquelles dates ja estava a punt de jubilar el vell camí de ferradura de Collegats cap al Sobirà.

No n'he trobat cap imatge. Desconec si amb el túnel de la línia de la Pobla s'acabaren de fer malbé el lloc i el monument. Hi haurem d'anar a fer un tomb.

2014. «Miquelets»,

Quaderns Dalmau, 2, 20 pàg.

(veg. miquelet, viquipèdia).

[2235] «Principessa Mafalda»: l'emigració pallaresa a Amèrica de fa (més de) cent anys