Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars. Mostrar tots els missatges

20170831

[1762] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: les Valls d'Àneu (viii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
L'autor fa comparança entre la disposició geogràfica de la Vall d'Àneu i una paella amb son mànec. «El valle de Àneu no nace en la Guingueta sino antes, en Escaló, y su paraíso de chopos y abedules; en la Guingueta empieza a abrirse como una flor, igual que la amistosa palma de la mano tendida». Fa llistat de les herbes d'herbolari que s'hi troben.

Pel camí d'Escalarre, «a veces carretero, a trechos de herradura, y siempre rústico, gracioso y montañés», puja fins al poblet, d'on en comenta la impressió que li feu l'església romànica de Sant Martí.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
Esterri d'Àneu.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
La fonda de Cal Coix d'Escalarre.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
«Escalarre es un caserío ruín, aldea de no más quince casas, tampoco sólidas ni aireadas, que guardan medio centenar de habitantes, quizá sesenta». S'atansa fins al Santurari de Santa Maria d'Àneu, «por debajo del pueblo, a cien pasos del Noguera Pallaresa, y antes de saltar otra vez a su orilla de estribor, por la que marcha la carretera».

«El camino de Escalarre a Esterri es amplio y umbrío y de grato andar;... se hace cierto el paradójico despropósito de poner puertas al campo; en el camino de Escalarre a Esterri los prados lucen tras unas puerta feudales, medievales, robustas, unas puertas que da gusto verlas».


1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
Esterri d'Àneu, al peu de la Bonaigua.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de desembre.
Els murcians que treballaven a la presa de la Guingueta.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
El Santuari de Montgarri.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de desembre.
«Esterri es pueblo de llanura, trampolín de las altas montañas y zaguán de las sombrías artigas aranesas». Per la vall d'Isil, el caminaire s'atansa a Montgarri, «pueblo abandonado y trágicamente bello. Los hombres y mujeres de Montgarri, hartos de soledad, clavaron las puertas de sus casas y se fueron, por el mundo abajo». Visita el santuari i el Pla de Beret, on naixen a tocar la Garona i la Noguera.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de desembre.
El pont medieval d'Esterri. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
Trobada d'un company per al viatge, un gos al qual anomenà Llir. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
Al vell hospital o refugi de Morelló, a la sortida d'Esterri, «a mano derecha del camino... un gran edificio abandonado, sombrío y triste, en cuya fachada aún se leen las palabras de la caridad: Refugi Morelló. Per a vells pobres de la vall d'Àneu».

Comenta l'autor l'heroica resistència i fugida de la muller del comte Hug Roger III, Caterina Albert, al setge de Joan II. 

Es fa ressò de les Ordinacions d'Àneu de 1424, datades a València d'Àneu, per les quals «se castiga con la muerte en la hoguera (y el previo arrastre del reo atado a la cola de un caballo al galope) a todo hombre o mujer que rinda homenaje y pleitesía al macho cabrío»
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
Les tradicionals ziga-zagues de la Bonaigua.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
A la fonda de Cal Cortina de València d'Àneu. «El puerto de la Bonaigua es un repecho duro y largo, pero no difícil de caminar... sube pintando eses por el monte, que se ha quedado calvo de repente». Divisa l'hotes dels Avets i més amunt, el refugi de la Mare de Déu d'Ares, on el caminaire farà nit. Es fixa en la cua de cavall que cau de l'Estany de Gerber. 

«Frente al refugio se ven aún los restos de la derruida ermita, con el monte Tres Puis al fondo. Una recua de diez o doce mulas, gobernadas por dos hombres ágiles y un perro listo, marcha por una senda inverosímil, llevando a lomos el cemento para la obra del muro que ha de defender el tendido de alta tensión de los fieros y rugidores aludes del invierno»


20170829

[1761] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: les Valls d'Àneu (vii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Pujant Palleresa amunt, el caminaire arriba a Escaló. A la fonda Castellarnau, hi troba «un letrero històrico, un letrero de mucho rigor científico y cronológico... Carpintería Bar, reedificada en 1920; la fonda es también tienda de comestibles, bazar y estación de los autobuses de línea». Una acumulació de funcions que ajudava a la prestació de serveis en aquests nuclis allunyats, però que modernament se n'ha perdut el costum. 

Puja fins al llogaret d'Escart: «Caminando por senderos de cabras se puede llegar a la Creu de Xoll i a los Estanyets: el grupo de cuatro lagunas que abre, por este rincón remoto, el país de los lagos».

Comenta emocionat el lloc de la borda del Tort, a on s'hi reunien els raiers de la Noguera Pallaresa «cuando aún el río arrastraba, por la cuesta abajo de las aguas, los aromáticos bosques recién talados. Las almadías [rais] murieron desbaratadas por el progreso... El viajero... se descubre respetuosamente en homenaje y recuerdo de los hombres que, saltando sobre los troncos, conducían el bullicoso rebaño de troncos hasta Tortosa, allá en las azules lindes del mar». Llavors a la borda, els inquilins eren murcians, treballadors de la central hidroelèctrica de la Torrassa.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Les truites pallareses.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
«Hacia Francia y por el valle de Àneu se abre un horizonte de suaves verdes, delicados azules y tiernos grises poéticos y misteriosos... Espot... es pueblo que aparece partido por gala en dos: Espot Solau i Espot Ubago. El primero queda al norte del río Escrita y a su banda de babor, el segundo aparece al punto contrario, a la otra ribera y apoyado en las aguas que bajan del Estany Trascurro... y de las fuentes del Ferro i de les Marrades». 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Vistes als dos Espots separats per l'Escrita.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
«La iglesia de Santa Leocadia y el Hotel Saurat se alzan entre los dos Espot, un poco en tierra más de todos que de nadie. Espot es pueblo de veraneantes, pueblo muy civilizado y excursionista, con señoritas en pantalones, jóvenes que escuchan la radio y beben vermth, caballeros en mangas de camisa y en tirantes...». 

Comenta l'autor que la civilització va arribar-hi massa de pressa; tot just vint-i-cinc any enrere i abans d'obrir la carretera, «las mujeres de Espot espantaban a los primeros automóviles que se atrevían a meterse por aquella Edad Media, sacudiéndoles estopa con unos escobones hechos con ramas de abedul o de avellano; los creían el demonio y preferían verlos lejos y huyendo».

«Espot es la llave del legendario país de los lagos de Lérida; detrás de Espot quedan lo menos cien lagos azules, recoletos, de frías y misteriosas aguas...»
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 28 de novembre.
«De Espot sigue la carretera hasta el lago de San Mauricio, quizás el más famoso y visitado de todos; también el más difícil de visitar... El camino del lago de San Mauricio es muy ortodoxamente bello», i explica la llegenda dels caçadors encantats. El parc fou creat al 1955. L'autor també fa una breu referència al Canigó verdaguerià, tot citant la fada Flordeneu i son Gentil enamorat. Pel Portarró, pas del trencant d'aigües entre les dos Ribagorçanes, el caminaire guaita cap al país de la Ribagorça, «montuoso, románico y pasado por agua, hasta donde alcanza la vista».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
«A la derecha del camino, y antes de entrar en la Guingueta, duerme el fiero mall de Rollan, la ferrada del valeroso paladín que cascó en la rota de Roncesvalles. La herrería de la Guingueta tuvo fama en muchas leguas a la redonda, tanta fama como el mesón que llegó a fundir su oficio con el nombre del caserío». Igual que abans, la Guingueta, segons l'autor, té bona anomenada per les fondes, «que esperan a los automovilista formados, en fila índia, a lo largo de la carretera».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
Vista dels bessons dels Encantats des de l'estany de Sant Maurici.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
L'aventura de l'autor en una fonda de la Guingueta durant la festa major.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
L'embassament de la Torrassa a la Guingueta d'Àneu, llavors de poc construït.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
«Es la fiesta mayor del pueblo y la gente baila sobre el asfalto de la carretera, apartándose al paso de los autobuses y las motos. Sobre una tarima más bien canija, cuatro músicos con pinta de cesantes soplan la solfa desafinadamente y sin excesivo entusiasmo; lo más probable es que les paguen cuatro perras».

20170820

[1755] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la Vall de Cardós (vi)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
Al lliurament núm. 20 de la sèrie, el caminaire arriba a la Vall de Cardós. «Ribera de Cardós está a una legua del cruce... y en un llano manso y apacible, dulcemente verde y acogedor». Res a veure amb la feréstega Vall Ferrera, segons l'autor. «El viajero entra en Ribera de Cardós por una larga sauceda centenaria... es un pueblo que tiene veraneantes y hasta un hotel, el Moderno, propiedad de la señora Pedrico, que está instalado con aseo». No li passa tampoc desapercebuda l'església romànica «no en el pueblo, sino en la mitad del campo... solitaria, robusta, cuyas campanas tañen [toquen] con melancolía». 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
Vista de Surri, per damunt de Ribera de Cardós. 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
Visita a Surri, des d'on contempla «la serpentina del Noguera de Cardós, punteada de chopos casi aéreos, de chopos como ángeles distraídos, y el escenario de aquelarres del Pla de l'Egua... donde las brujas suelen reunirse a tocar la música la noche de Santa Coloma». A migdia, arriba a Estaó, i contempla l'església nua de les pintures romàniques centenàries. La crítica a la museïtzació d'aquests béns artítics és total: «Los Museos son algo muerto, algo que va contra la ley natural de las cosas; los cuartos que se gastan en atiborrarlos de mercancía y en pagar a sus empleados, más hubieran lucido en tapar goteras y reconstruir el primitivo emplazamiento de cada cosa».

Fins als confins de Tavascan, el qual «medra, o merma, que es cosa que no se sabe bien, ejn la linde de los pasos de Francia y rodeado de montes por los que se escurren las mil venillas del cielo».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
Els xops a l'entrada de la Ribera de Cardós.

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
Tavascan, amb la palanca de fusta i el pont romànic darrere, al punt més allunyat del Pallars, a la voreta de l'interfluvi entre el tram alt de la Noguera de Cardós o riu de Tavascan, i el riu de Lladorre. 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
«Florencio Lladós es el amo de la fonda de Lladorre... probablemente es prerromano: se le nota en la manera de cortar el pan, freir los huevos y escanciar el vino» i segueix amb l'elogi de les truites de riu del país. Novament, crítica de l'autor a la sostracció museística de les obres d'art: «Al viajero le gustaría ver a las capitales más flacas y a los pueblos más vivos y lozanos».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
«Arrós, a las primeras sombras de la noche, parece un pueblo habitado por fantasmas... Al día siguiente, el viajero, para reponer fuerza, desayunó un balde de leche aromàtica, espessa i recién muñida, que le barrió todas las aprensiones de la conciencia». Allò sí que era llet, i no la llet sense llet (de civada, d'ametlla, sense lactosa...), que avui bevem perquè no en recordem el tast de la de veritat. «Arròs, a las primera luces de la mañana, semeja un caserío poblado de ángeles y arcángeles...»

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
La vista aèria de Ribera de Cardós des de Surri. En tot el terme, els prats amb els petits pallerets de fenc. 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
«Ainet de Cardós está artísticamente puesto en una vega poco mayor que un plato y tiene el aire amable y luminoso, como de campesina vestida de domingo».

Visita del monestir de Sant Pere del Burgal, que «tiene más de mil años. Las aguas del Noguera Pallaresa vieron morir los frailes, trocar-se [bescanviar] las liturgias en manso polvo del recuerdo, hundirse las arquitecturas, emigrar los pasmados santos -la hierática Virgen, el atónito San Pedro- que pintara el maestro de Pedret». 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
El campanar d'Escaló, que podia veure's reflectit a les aigües del riu. 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de novembre.
«Escaló es pueblecillo que luce mismo detrás de la arbórea puerta del paraíso... El campanario de la iglesia de Escaló, airoso como un gladiolo olvidado, termina en una aguja de pizarra que se mira en el río».

20170818

[1754] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la Vall Ferrera (v)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
«Desde Tírvia se ven, abiertos como los dedos de una mano abierta, los valles de tres de los cinco Nogueras... Si la mano abierta es la derecha, con la palma hacia arriba, el dedo pulgar sería el Noguera de Vall Ferrera; el meñique, el Noguera Pallaresa, y los tres del medio... el Noguera de Cardós y sus tres brazos: el río de Estaó, el dedo anular; el río de Tavascan, el dedo del corazón, y el río de Lladorre, el dedo índice».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
El poblet de Tírvia des de sa talaia, on guarda la cruïlla de camins que té als peus, com son mateix nom indica.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
Descripció de la Vall Ferrera, començant per «la fábrica de Tírvia, que es uno de los hitos del Pallars», però que «está arruinada y en el suelo; en la fábrica de Tírvia se trabajó la lana, hace años, cuando la vida no se había puesto todavía difícil». Se'n comenta també la destrucció ocasionada per la darrera guerra i la reconstrucció subsegüent. Sobre el poble, diu, «flota un confuso halo de arrieros, contrabandistas y cazadores». Retrata breument la vida d'en Cintet, el darrer traginer de la contrada, ja d'avançada edat, que era tan pinxo de jove, que «cuando estaba de buen humor, rompía con los dientes, y masticaba y se tragaba después, los vasos en los que había bebido vino; el vidrio debía sentarle bien a la salud, porque estuvo siempre fuerte como un toro». I en recorda el contraban pel Portilló de Colac, per damunt del llac de Certascans.

«En la Vall Ferrera llegó a haber dieciocho fraguas o forjas, que aguantaron hasta hace cincuenta años... La farga catalana era como un molino que molía harina de color de fuego, en vez de harina de color de nieve», ja que el ferro es forjava a cop de martinet, mogut per la força de l'aigua. L'explotació del ferro «acabó antes con la leña que con el hierro y dejó a la tierra áspera y pelada y en los puros y oxidados cueros de la geología».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
El caminaire surt d'Alins cap a Norís i Tor. En aquest llogaret hi vivien llavors «cinco o seis familias heroicas, olvidadas, sobrías, que miran al cielo y a la tierra con unos honestos y atónitos ojos del siglo XIV». Aquella nit dorm a la pallera de la borda de Peirot, «a la sombra del Capifons». El que no podia saber el foraster era que a l'ombra d'aquella pau i quietud mundanals s'hi congriava la tragèdia... 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
L'endemà, d'Alins a Àreu, que «es un pueblo ceñudo y vigoroso... antes, cuando se trabajaban las ferrerías, Àreu llegó a tener cien casas nadando en la patriarcal y casi mágica abundancia que brinda la entraña de la tierra». Comenta l'autor l'emplaçament del refugi de la Vall Ferrera i els cims mascles (pic) i femelles (pica) que des d'allà es poden guanyar. «Si queda algún oso por el Pirineo -y es posible que alguno quede todavía por aquí-, debe de andar por estos últimos recovecos de la Vall Ferrera».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
Vista d'Àreu, a la Vall Ferrera.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
Dinar a la fonda de can Bonaventura Jubany. 
«La escudella -plato al que, por el país, llaman vianda- es una olla podrida en la que se cuece, se conoce que para que no se pudra, lo más granado, elemental y sabroso que al hombre brindan los dos reinos vivos de la naturaleza, el vegetal y el animal: la artesana patata, la judía carnosa, la descarada col, el peleón garbanzo, el arroz obediente; y aparte, la costilla en adobo y el hueso de jamón y el tocino sensato del benéfico puerco (jamás bastante celebrado), los menudillos del pollo presumido, la pechuga de la gallina, la falda de manso buey...»

S'explaia també en el comentari del confitat y del «estofado de paletilla de cordero, con setas de tres clases: la carrereta de paladar campesino, el minúsculo y dorado moixarnó... y la redondita esponja de la murga». De postres, formatge i gerds, copeta de ratafia (ratassia, en la llengua del país) i puro. Ratafia pallaresa, de nous, és clar, de la qual en dona la recepta i en canta els poders extasiadors.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
El caminaire decideix de passar a la Vall de Cardós, però no pas per dalt la muntanya: «es un itinerario que hay que conocer, lleno de vueltas y revueltas, descaecimientos, recovecos, simas y otras celadas que lo hacen lento y espinoso, duro y difícil y fatigador». Recula, doncs, Vall Ferrera avall, i a trenc d'alba arriba a la confluència de la Noguera de Cardós, «ciento cincuenta pasos más allá del cruce de Tírvia, en el punto que dicen Palanca de Tierra Negra».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
La Palanca de Terra Negra, un poc més avall de Tírvia. Segons l'ull de l'autor, la Noguera de Tor és més diàfanament blava que la Noguera de Vall Ferrera.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
«Las aguas no son como espejos, sino como corazones; de las aguas no se borra jamás la huella de lo que un día vieron». El caminaire es remulla els peus al riu, mentre passa un guàrdia civil amb accent andalús tancat. Se'n sobta tant que escriu: «Oir hablar castellano con acento andaluz a un guardia civil y en pleno Pirineo catalán, es tanto un espectáculo imprevisto, artificioso y desmoralizador...» Doncs imagineu-vos com se'n devien sobtar els nostres avantpassats, derrotats en la guerra, i perseguits, sotmesos i ocupats en la postguerra!

20170811

[1750] La fortalesa de Mur, 1880

1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Article dedicat al castell i cenobi pallarès, signat per Antoni Mir Casases, erudit de la Renaixença (Talarn, Pallars Jussà, 1830 — Tarragona, Tarragonès, 1885). Doctor en medicina i cirurgia, fou catedràtic d’història natural de l’institut de Tarragona (1869) i metge militar. Autor de Topografia mèdica de Tarragona, d’una Monografía de la fidelísima villa de Tremp (1883), de Pintura mural bizantina del castillo de Marmellá (1888) i articles de tema mèdic i històric (enciclopèdia.cat).


La fotografia, sens dubte de les primeres, si no la primera, de la fortalesa pallaresa, ens mostra el superb castell del segle X, possessió del conqueridor cavaller Arnau Mir de Tost al segle següent. 

1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descriu la prosa romanticoide de l'autor: «Sa colossal torre de l'homenatge de cinc pisos, com encantat vigia, aguaita tots l'extens espai que ocupava l'antic Comtat de Pallars, des de la serralada pirinenca fins a les muntanyes que confinen amb la vall d'Àger i des de les marges de la Noguera Ribagorçana fins a la llera de la Noguera Pallaresa, que el separava del Comtat d'Urgell».

La seguretat del castell es garantia amb «ses muralles cimentades sobre duríssima roca, sens més solucions de continuïtat que una petita porta situada a considerable altura, i solament accessible mitjançant escales movibles, algunes sageteres, i en lo semicercle amb què tanquen la part del N. tres estretes finestres obertes en lo més alt de l'alcàsser, a mode d'observatori».
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'imponent castell, «sentinella avançat del Comtat de Pallars», amb sa altíssima torre encimbellada dalt de tot del turó.  
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

«Lo lector pot divagar en ales de la fantasia i forjar contes, llegendes i totes les escenes tràgiques que li inspiri sa imaginació, que a això es presten granment lo caràcter tètric de la fortalesa, la soledat que la rodeja i el panorama encantador que des des sos merlets se descobreix».
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La fundació del cenobi al 1069. «L'arxiu de la Col·legiata... per la riquesa dels documents que atresora, ofereix estrany contrast comparat amb la carència de notícies relatives al castell immediat»
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Al cenobi fortificat s'hi accedia per un pont llevadís. Descripció dels espais, amb referència a les pintures murals romàniques, «amagades per lo retaule de l'altar major... contemporànies de la fundació del temple». 
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Damunt la porta s'hi observen els dos forats de les cadenes o sogues del pont llevadís, i la petita obertura per deixar-hi caure pedres o bé oli o aigua bullents.
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'abandó del lloc al segle XIX era considerable. «Solament en circumstàncies extraordinàries s'interromp tan profund quietisme, tan trista soledat. Quan una sequera tenaç i aterridora agosta els camps i cega les fonts, i el fantasma de la fam se cern en l'atmosfera plomissa i calitjosa, els pobres llauradors de la Conca i de terres més llunyanes encar, se recorden del Sant Crist de Mur i hi acudeixen en peregrinació i formant professó amb hàbits de penitència atronen l'aire amb sos plors i planyideres exclamacions de Misericòrdia Senyor! Dau-nos aigua, que tenim set!».

La tenebrositat del lloc havia donat pas a tot un seguit d'històries esborronadores i «aparicions d'ultratomba, entre sorolls subterranis i fosfòriques flames, que asseguren haver vist i escoltat los que, en una mostra de valor temerari, s'han atrevit a passar una nit en lo cenobi de Mur». Pecat que l'autor no s'avingués a contar-ne alguna, que de ben segur havia escoltat dels veïns en aquella excursió. 
1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'espadanya de l'església sobresurt rere el mur. El mossèn llegeix tot arrimat a la pedra. «En l'actualitat l'església serveix de parròquia a alguns caserius i petits pobles per complir sos devers religiosos sota la direcció d'un sacerdot, únic vivent entre aquelles desertes i majestuoses relíquies de remots temps».
1859. «Los Trobadors Moderns», BCN (Càtedra M.Torres, UdL).
Al Castell de Mur, poema patriòtic d'Antoni Mir, de to panegíric davant les runes de l'antiga fortalesa.

«Mes no tot se perdrà, puix sa memòria
viurà fins la darrera generació.
Muses consolaran la decadència
i amb dolça gaia ciència,
no faltarà en honorar-la el trobador.

«Jo tes cruels cuites com a mias ploro,
sempre en mig de ruïnes gemegant.
Sabeu per què? Perquè de ses ruïnes
les glòries llemosines,
espero que algun temps renaixeran».