Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars. Mostrar tots els missatges

20180522

[1840] Les pastilles mentolades (gairebé) pallareses

1900 ca. Pastilles Morelló.
Segons ens informa la nostra Viquipèdia, el Dr. Joaquim Morelló i Nart fou nascut a les valls d'Àneu, a Esterri, l'any 1858, dins d'una família benestant del poble. L'hereu Anton heretà la fonda familiar; tingué un germà petit, Vicent, i ell, el germà mitjà, cursà estudis d'apotecari a la capital, i allà hi desenvolupà aquesta professió. Sembla que majorment es dedicà a l'estudi de remeis farmacològics per al guariment de malalties pulmonars.

La industrialització havia portat la contaminació a les grans ciutats obreres, i el consum d'aquest remeis en forma de pastilles fou un dels negocis més fructífers dels apotecaris d'aquell canvi de segle i fins a la guerra. Potser les més famoses foren les conegudes pastilles per a la tos del Dr. Andreu (1868) o les Juanola (1906), però les creades cap a la fi de segle pel Dr. Morelló també tingueren nombrosos parroquians a l'època. Les contínues campanyes publicitàries, que aleshores començaren a fer-se constants i omnipresents, hi ajudaren en gran manera.

Les Pastilles Morelló s'elaboraren al laboratori del Passeig Sant Joan 85. S'indicaven, sense prospecte, a la tapa de la capsa com a beneficioses per a combatre les afeccions de la boca i gola, angines, ulceracions, refredats, bronquitis, mal alè, ronquera, i un llarg etc. Gairebé per a tot! Aquestes pastilles digestives aconseguiren diversos premis internacionals, que sovint s'anunciaven al revers de la capseta.

S'anunciaven com a balsàmiques, és a dir, calmants, i compostes d'eucaliptol 
(líquid d’olor camforada que s’extrau de l’oli d’eucaliptus.), saba de pi, i bàlsam de tolú, que era una resina que s'extreia de l'arbre americà de la família de les papilionàcies Myroxylon balsamum, de color bru o groguenc i de gust i olor aromàtics, sovint emprada com a anticatarral i en perfumeria.

Per a les campanyes publicitàries aconseguí la col·laboració de dibuixants de prestigi com Rusiñol i Riquer. Personalment, s'afeccionà a l'excursionisme i a la fotografia, més tard a l'astronomia també. Va formar part de la junta directiva del CEC des del 1906 amb un altre emèrit pallarès, Ceferí Rocafort. El seu recull d'imatges dels viatges del 1904 a la Vall d'Àneu es convertí en un clàssic de l'excursionisme del moment.

Un cop mort, es constituí a Esterri una institució benèfica al seu nom, actualment esdevingut camp d'aprenentatge i menjador escolar. Al seu testament instituí una fundació per donar asil i cura a malalts sense recursos de la seua vall nadiua, l'Asil Morelló. Als anys trenta, la fundació construeix l'edifici que havia de fer el servei d'hospital, i que ja va acollir els refugiats de la imminent guerra. Quarter de les tropes feixistes (espanyoles) a l'Àneu, un cop retornat als usos civils al 1969 fou la primera seu de l'institut de secundària, ara dit en honor seu SES Morelló ja en un altre edifici. El vell asil passà a hostatjar la primer Escola Llar i a fer de menjador escolar, i s'incorporà al camp d'aprenentatge de les Valls d'Àneu.
1901. Pastilles Morelló.
Cartell publicitari amb la signatura d'Apel·les Mestres, un altres dels il·lustres artistes i escriptors modernistes. En una publicitat posterior de 1911, s'hi deia que ocupaven el primer lloc entre aquesta mena de remeis respiratoris des de feia vint anys, dates que ens porten al 1891 com a data probable o aproximada de creació, quan en nostre ínclit doctor pallarès devia tindre poc més de trenta anys. 
1900 ca. Pastilles Morelló.
Cartell publicitari d'Alexandre de Riquer, molt més afí a l'estil modernista
1907. Pastilles Morelló.
Una propaganda amb aires d'explicació mèdica, amb esquema inclòs de les vies respiratòries, que donaven un aire científic innegable a l'anunci. Llavors a 1,50 pta. En aquells anys, la farmàcia de «l'autor» figurava a l'Avinguda Fivaller o Porta de l'Àngel. L'anunci era disseny de Josep Thomas, conegut retratista, impressor i contemporani seu, company caminaire i excursionista. 
Any 1906. Pastilles Morelló.
«La Vanguardia», 26 de gener. 

Convocatòria pública per a un concurs, premiat amb 250 pta!, al dibuix que guanyi la representació de la marca de fàbrica dels laboratoris del doctor Morelló. Amb dos accèssits de 50 pta cadascun. Prova de la bona marxa de la casa, de l'acceptació del producte i de com es cuidava i desitjava continuar cuidant la venda mitjançant una imatge o logo artístic. Al jurat, entre dos altres membres, en Santiago Rusiñol. 
Any 1909. Pastilles Morelló.
«El Poble Català», 5 de maig. 

L'anunci a la portada del diari, just a sota de la capçalera, el lloc més destacat i valuós (i car per a la publicitat) segons moda del moment.
1910 ca. Pastilles Morelló.
Revista «Cu-cut».

Anunci, en català, de començament de segle XX, entre 1902 i 1912, anys de publicació del famós setmanari satíric barceloní.
1915. Pastilles Morelló.
L'agenda d'aquell any amb el logo de la casa: oli en un llum. «Preparadas todas con productos puros garantidos».
1926. Pastilles Morelló.
Petita agenda de propaganda. Les campanyes publicitàries esdevenen multiformats: premsa, cartells, agendes... La competència en el sector era dura, però segurament els guanys més que notables. Podríem ben bé afirmar que les pastilles mentolades eren molt i molt populars. 
1926. Pastilles Morelló.
Diverses pàgines de les petites agendes, que s'aprofitaven per a les explicacions d'apotecari sobre els beneficies de les pastilletes i altres productes dels Laboratoris Morelló. Ara les farmàcies van abandonant les fórmules magistrals pròpies per esdevindre simples supermercats de les multinacionals. Però cent anys enrere i fins ben entrada la segona meitat del segle passat, un bon apotecari sabia barrejar els principis actius, i despatxar ungüents i altres productes propis. 


Anys 1920. Pastilles Morelló.
Sempre en el castellà obligat per la imposició política colonial de l'època sobre el nostre país, les pastilles s'anunciaven «contra resfriados, tos, catarros, asma, bronquitis, gripe, ronquera, abcesos pulmonares, etc.» i aclaria que l'ús podia ésser il·limitat, car no contenien narcòtics. 
Anys 1920. Pastilles Morelló.
Les medalles internacionals guanyades per les pastilles «pallareses». Llàstima que mai no se'ls ocorregués de relacionar-ne les propietats medicinals amb el clima o productes pallaresos, com p.ex. feien les pastilles dels Alps, com les Ricola suïsses. 
1929. Pastilles Morelló.
Anunci al diari espanyol ABC, segons el qual «los médicos más eminentes según podemos demostrar, han formulado y remoendado con crecientes éxitos para las afeccions de las vías respiratorias». S'hi explica que «obran por inhalación antiséptica y balsámica al disolverse en la boca. No contienen narcóticos ni anestésicos. Pueden usarlas hasta los niños y personas de edad avanzada».

El preu de la capseta era de 2 pta. de l'època, que sense ésser desorbitat no era a l'abast de tothom. La promoció del moment incloïa, veritat o no, el repartiment gratuït de fins a un milió de capsetes «para que todo el mundo pueda conocer estas inimitables pastillas». 
Anys 1920. Pastilles Morelló.
L'envàs en forma de capseta rodona, que provenia de la tradició vuitcentesca del consum de rapè o tabac mòlt inhalat. Les recomanacions no s'estaven de re: «dos o tres pastillas cada hora»!
1929. Pastilles Morelló.
L'anunci diu que eren receptades d'eminències mèdiques durant més de 50 anys, cosa que ens portaria a una data de creació anterior al 1880, amb una edat de poc més de vint anys per al doctor. Sembla, doncs, més aviat un reclam publicitari que no pas una data factible. 
Anys 1910-1920. Pastilles Morelló.
Un retrat del famós doctor pallarès i de la fonda familiar a Esterri, davant la creu de terme. 
Anys 1920. Pastilles Morelló.
La perseverant campanya publicitària del producte balsàmic. 
Anys 1930. Pastilles Morelló.
L'edifici construït a Esterri amb l'herència del doctor per la fundació, destinat primigèniament a l'atenció dels desvalguts. 


20180419

[1829] Les trifulques del darrer traginer tirvià

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís i Pallarès, Ed. Barcino.
Entrevista al darrer traginer conegut a la Vall Ferrera, que li feu als anys 70 en Joan Lluís i Pallarés i que inclogué en el quart volum de sa personal però no gens petita enciclopèdia pallaresa, que amb el pas dels anys té un innegable, exquisit regust etnogràfic. El traginer hi explica trifulques i angoixes patides al llarg dels anys i sobretot durant el trasllat de dones a cavall en aquells temps passats: us sorprendreu dels detalls d'aquest transport i de la gràcia amb que ens ho conta. Ens la fa arribar l'amic Jordi Solé, gràcies per enllustrar-nos una mica més!
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís i Pallarès, Ed. Barcino.
Portada de l'edició del llibre. L'entrevista amb aquest nostre darrer traginer no té bocí per perdre: riureu a més no poder i fins us emocionareu i tot en recordar aquells homes d'ofici tan dur, abnegats i servicials. 
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Lo nostre traginer era «un home d'estatura més aviat baixa, cofat amb gorra, vestit amb trajo de tall de sastre i lluint al coll el típic corbatí dels traginers». De cara ja «bastant arrugada, amb uns ulls petitons, entremaliats i vius, que donen fe de la seua murrieria».

L'autor reprodueix la conversa amb el deix característic del dialecte pallarès: «Jo sóc Avaristo Serradó Moles, fill de Tírvia, casat a Tírvia, i tinc noranta-sis anys complerts». Cada dia encara es fotia, perdó, es fumava un parell de caliquenyos. Ara ens ho expliquem tot! «Això i mitja dotzena de gots de vi cada dia, no me'ls trau ningú».

Tot passejant per la vila per fer-se la foto per al reportatge, el nostre traginer va explicant coses del poble, com la celebrada Campistraus del poeta targarí Sala-Cornadó, que hi anava des dels anys seixanta i a on va comprar-hi la vella escola (article).
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
L'Evarist comença a bregar-se com a traginer amb 13 anys. El seu pare li manà de traginar els animals fins a Llavorsí. Als 16, ja els baixava fins a Sort i un any després, fins a la Pobla. Lo vell traginer descriu fil per randa els viatges, com matinaven, com s'atipaven a fondes i hostals, com s'ajudaven de matalots a cada poble per a la càrrega i descàrrega, com es treballava sempre excepte el diumenge, la festa major o les festanyals. Les festanyals són les festes grosses de l'any, com ara Nadal, Pasqua, Tots Sants. «Aixís cada dia... i aixís fins als sentanta-cinc anys vai fer sempre el mateix, caminar darrere dels animals, que, la vritat sigue dita, eren les millors que corriven pr'aguells camins».
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
La feina de traginer era de camins amunt i avall: «Amb açò també t'hai de dir que me n'hai vist de totes, de bones i de dolentes, i d'aguestes encara més. Perquè me les hai hagudes de veure amb les ventades, llamps, pedregades i gelades, pluja i sol. De tot, tant com ne vulgues». Tota una vida trepitjant el Pallars. «Que si en só vistes [de coses], dius? Més que de cabells al cap».

L'encesa defensa que fa lo traginer de la moralitat de la feina quan es portaven dones amunt i avall per no comprometre la feina i la bona reputació de la casa i del pare, que ja l'advertia que «les dones sempre solen ser un prill. A més a més jo, que n'havia de tractar tantes... Una relliscada amb una dona è prou pr'a fotre el negoci a fer punyetes». I explica llargament el difícil tracte que hi tenia, perquè no els agradava viatjar a cavall i en aquelles dures circumstàncies: «moltes vegades em feven traure lo geni». Si eren gaire reticents a l'hora d'«ancavallar», calia optar per mètodes més expeditius: «Angegar un bon renec i andavant... un bon crit, grapada al cul, i a dalt».
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Els maldecaps no se li acabaven amb les dones un cop 'ancavallades'. Al cap d'un parell d'hores de camí, el balanceig del pas dels animals els sotraguejava la ronyonada i «ara una, després l'altra, ancomençaven a demanar de baixar, perquè teniven pixera». Per no perdre més temps, a la fi, deixava que s'ho fessin damunt la muntura: «doncs davant d'açò, les vai obligar a pixar des de cavall estant, ancara que malmetessen la muntura amb tanta fortor del pixum». La solució la hi va donar un altre traginer, també Cintet de nom, més enginyós: fer-les pixar amb una teula! El nostre traginer ho va millorar i tot, amb una canal de pela de bedoll, «que no els pogués fer mal a l'antrecuix, com solive fer la teula». Fins i tot ja cobrava a les clientes la teula a l'hora del tracte. 
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Més penalitats del camí, com ara les fortes ventades, que els obligaven de vegades d'estirar-se a terra ben agarrats a una grossa pedra per tal que el vent no se'ls endugués. Al pont de Santa Catarina de Rialb «si t'arroplegava un cop de vent al mig del pont, ja havies begut oli, perquè les aigües furientes del Noguera se te n'arrossegaven riu avall, riu avall». De Llavorsí a Rialb, els dies de vent no era de broma: «fins lo melic s'arronsave a l'home més valent».

Per passar l'estona, els traginers «solívom de jugar a la morra..., cantar, xiular i repassar les fadrines que deixàvom per pobles i hostals». I explica com es jugava a la morra, «una mena de joc cantant i ballant... que as pot fer tot caminant sense abandonar mai les animals». Noteu el femení gramatical. 
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Records d'antigues cançons de traginer i de la llegenda dels menairons del canut: «Açò dels menairons són una patuleia molt treballadora, i el qui té la sort de poguer-ne tenir uns quants amb un canut, ben fermat, ja no ha de patir mai més de pobresa... Pra'cò als de Burg se'ls diu menairons».
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Canten els menairons en sortir del canut:

Què farem, mestre, què farem?
Què direm, què ham de dir?
O treballem o morir,
doneu-mos feina per no patir.
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Davant de l'església de Tírvia, el nonagenari darrer i famós traginer tirvià.


20180330

[1821] Setmana Santa a Tírvia, 1963

1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
Els armats de Tírvia, formats amb llur capità la front, a la Plaça de l'Ajuntament. Afegeix l'autor: «Cal remarcar l'abillament de l'escamot». En efecte, uns soldats de la legió romana no pas amb sandàlia, sinó amb espardenya catalana i amb una d'aquelles armadures i faldilletes de plàstic que també teníem els nens petits per jugar. Als més petits, segur que els feien tota la impressió.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
L'Enric Farreny i la Dolors Sistac ressenyen «l'originalitat i profunda força» de la Setmana Santa tirviana. Gents de totes les poblacions i valls veïnes fan cap al poble per participar dels oficis i cerimònies, dels quals participa tot el poble, convertint la Setmana Santa en una mena de «drama sacre». La tradició d'anys fa que «en el compliment dels diferents càrrecs per determinades famílies o individus» s'exposin i tot «al portal de l'església prèvia consulta dels interessats».

L'entrada dels armats a l'església parroquial per Dijous Sant després de la missa vespertina en constituïa el primer gran espectacle: «Aquests irrompen en el temple en dues files, amb llur capità Alexandre al front, fent rebotar les llances contra el sol enllosat tot avançant vers el Monument, davant del qual després d'algunes evolucions resten dos en acte de guàrdia, mentre els altres tornen a sortir. Cada vegada que hi rellevament de la guàrdia, n'entren altres dos amb el capità fent sorollar les llances».

La tropa romana de Tírvia venia constituïda per deu armats, un capità i un timbaler. La peça més característica n'eren els calçotets blancs apelfats, encara que tota la resta de l'abillamenta també té sa gràcia. Especialment, el timbaler, «que porta un mantó de Manila, fulard i garrotera o lligacama». Tot plegat, fruit de la inventiva popular amb els materials que tenien més a l'abast.

El matrimoni autor de l'article fa un il·lusionat excursus sobre l'arribada del tren de la Pallaresa més amunt de la Pobla, terres que «un dia més o menys llunyà han de veure el tren, el qual pujarà noves iniciatives i obrirà els horitzons d'aquestes terres». No cal dir que això encara és una quimera, que s'esdevindrà fins que l'arribada de la nova República ens permetrà de disposar dels calerons propis per a les necessitats pròpies.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
El Divendres Sant, una altra tongada de misses i representacions: «Al vespre té lloc en el temple parroquial l'escena de la venda de Jesús, eminentment colpidora per les paraules breus, gràfiques, dramàtiques que es canvien els interlocutors», és a dir, Jesús i son deixeble traïdor, Judes. S'acaba el quadre escènic quan «Jesús s'aixeca i amb pas reposat, nus els peus, surt del temple presidint en la fresca i negra nit de Tírvia, la processó de Divendres Sant».

Es descriu la peculiar processó, acompanyada de dos dansarins, el dol familiar de Jesús i, és clar, les autoritats pertinents. El poble fa el seguici en dos files, «entre les quals el 'Papurrot' imposa ordre i silenci amb una llarga canya». De retorn al temple, s'hi cantava la Passió en un català ple d'arcaismes.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
«El Via Crucis vers la Capella del Roser, el matí del Dissabte Sant. Al fons, les dues parts de Tírvia: la vella, ennegrida. I la nova, encalcinada».

1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
Detall del Via Crucis, amb el poble vell i el poble nou de Tírvia al rerefons. Jesús amb tot el pes de la creu al coll emprèn el camí del calvari.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
«Si la desfilada de la processó del Divendres ens corprèn per la seva forta originalitat, per la punyent personalitat dels elements participants i per la mateixa asprivesa de l'escenari, així i tot, el Via Crucis del Dissabte Sant supera, al nostre entendre, tots els qualificatius esmerçats, i en segueix el raonament descrit fil per randa: el turment de Jesús enmig d'aquell escenari natural a la llum del sol matiner aporta un lirisme punyent ple de recolliment.

Arriba a la fi el Diumenge de Resurrecció, «que clou amb aire de victòria els actes de la Setmana Santa». Un altre any, i ja són immemoriats, la tradició i la devoció barrejades s'han renovat a Tírvia. Encara avui s'anuncia la Setmana Santa tirviana, ara segurament més turística que fervorosa, ja sense aquell batec espiritual que corprenia els cors dels fidels.

1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
«A la llum del sol, el Via Crucis guanya una plasticitat corprenedora».