Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars. Mostrar tots els missatges

20170722

[1741] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: l'arribada a la Pobla de Segur (ii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 9 d'octubre.
El barbut viatger amb sa boina i mangala tenia 40 anys. «El 12 de agosto, Santa Clara, de 1956, domingo, el viajero llegó a Pobla de Segur en tren...»
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 9 d'octubre.

Onze establiments d'hostes ja a la vila per aquells temps de 1956. Elogi de la cuina d'en Llorenç Cortina, que prefereix atendre els tractadistes de mules de Salàs per damunt de tot i d'en Miquel Ros, amb les millors truites de riu. Segons l'autor, se'n cruspí fins a 25 -diu exagerant... o no-, perquè a més pagava l'alcalde Boixareu.

«En Pobla de Segur se topan, como chotos, los ríos Flamisell y Noguera Pallaresa, que se remansan, bucólicos y de golpe sensatos, en el pantano de San Antonio o de Talarn».
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 9 d'octubre.

Comentari sobre l'etimologia de Pallars, amb escepticisme: «El viajero no entra ni sale en la cuestión, aunque supone que en esto, como en el diagnóstico de las enfermedades, no conviene complicar demasiado las cosas ya que lo más sencillo suele ser, probablemente, lo más cierto». També inclou un breu repàs històric dels orígens de Catalunya.
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 9 d'octubre.

«El condado de Pallars es viejo como la Marca Hispánica de los carolingios».
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 10 d'octubre.

Més història pallaresa sobre Hug Roger III i sa dona, Caterina Albert, «la heroica defensora del castillo de Valencia de Aneo». També heroica dona, escriptora, fou la Caterina Albert empordanesa, la Víctor Català.

Referència al pastís, la beguda dels bars i cafès de Sort, juntament amb el vi encubellat, «el aromático vino de la comarca de Tremp, que se despulla o desnuda en la bota y que es ligero y saltarín como un corzo...»
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 10 d'octubre.

«El viajero, pasando por Pobla de Segur, se encuentra como en su casa».
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 10 d'octubre.

Les expansions del «viajero» en la nit estiuenca de la Pobla.
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 10 d'octubre.

Don Camilo observant el poble des de l'altra banda de la cua del pantà.

20170705

[1732] L'Espluga de Serra a la Terreta

2017. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
«Poble del municipi de Tremp (Pallars Jussà), situat al vessant occidental de la serra de Camporan, a la capçalera de la vall del barranc de Tamúrcia, a 1 196 m alt. Població: 44 h [2009].

«L’església és dedicada a la Mare de Déu de les Neus. Fins al 1970 constituïa un municipi independent el terme del qual comprenia les valls del barranc de Miralles i de Tamúrcia, fins a prop la seva confluència amb la Noguera, i, al nord, vora aquest riu, l’antic terme de Casterner de les Olles i, separats de la resta del terme, els d'Enrens i de Trepadús. L’antic municipi comprenia també els pobles de la Torre de Tamúrcia, els Masos de Tamúrcia, els llogarets de Torogó (amb l’antic priorat de Sant Climent de Torogó), i el Castellet, els antics pobles de Miralles, d'Aulàs i de Llastarri, la masia i antic hostal de Barrugats i el santuari de Sant Gervàs» (enciclopèdia.cat).

1845. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
La Serra de la Costa de Cirera protegia i protegeix encara la població per l'est i li dona el nom: l'espluga és un sinònim de cova. Tenia en aquell segle 15 cases, 9 veïns i 53 persones, si fa no fa no gaires més que ara. 

L'església és dedicada a la Mare de Déu de les Neus, tot i que el lloc a gairebé 1.200 m. d'altitud no sigui pròpiament terra de neu per sa latitud. «El cementerio apartado de las casas está bien situado, hallándose no muy lejos una fuente abundante de buena calidad». Alguns horts eren regats per l'aigua del barranc d'Esillosa, «que lleva generalmente muy poca agua en verano y corre en dirección de E a O». És ben curiós que la muntanya era tan pelada d'arbres, «que apenas los habitantes tienen la leña necesaria para su consumo»
2017. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
1913. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut dinovesc de la població.

1913. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Dona l'autor la població de cadascun dels nuclis de població: per a l'Espluga, 95 habitants!, segons el cens de 1920, que contrastaven amb els 30 del cens de 1831. La importància de la muntanya es devia a les pastures. El lloc era proveït, en temps medievals, de castell, amb posició estratègica a l'esquerra de la Ribagorçana. 
2017. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
El Castell del Mall i la Roca de la Pedregó, a la Serra de Castellet.
«La Terreta Ribagorçana és una subcomarca o comarca natural catalana, situada entre el pantà d'Escales al nord i el congost de Mont-rebei (serra del Montsec) al sud; entre aquests dos punts, abasta les dues ribes del riu Noguera Ribagorçana. Administrativament, està repartida entre la comarca aragonesa catalanoparlant de la Baixa Ribagorça a l'oest i la comarca catalana del Pallars Jussà a l'est. En la divisió comarcal proposada per l'Enciclopèdia Catalana, la Terreta forma la part més meridional de l'Alta Ribagorça, seguint les directrius de la divisió comarcal del 1936 i la seva reforma del 1939. En els àmbits acadèmics, la Terreta sempre ha estat considerada formant part de l'Alta Ribagorça.

«Una de les raons per les quals es va desestimar la inclusió de la Terreta en l'actual comarca de l'Alta Ribagorça fou el fet que dos dels antics municipis de la Terreta que havien d'integrar la comarca eren Espluga de Serra i Sapeira, que el 1970 foren agregats al terme municipal de Tremp, cap del Pallars Jussà. Un tercer antic municipi ribagorçà, el de Benés, també fou agregat a un municipi pallarès: el de Sarroca de Bellera, encara que aquest no pertany a la Terreta.

«Integraven la Terreta, entre d'altres, els pobles d'Aulàs, Castellet, Esplugafreda, Espluga de Serra, els Masos de Tamúrcia, Sapeira, Torogó i la Torre de Tamúrcia. La terra d'aquesta comarca natural és molt pobra per als conreus, i fins i tot per a les pastures. D'aquí ve, segons la tradició, el nom de la Terreta.

«El 19 de juny tenia lloc l'aplec de Sant Gervàs i sant Protàs, a l'ermita dedicada a aquests sants, popularment anomenada de sant Girvàs, enfilada en els vessants meridionals de la Serra de Sant Girvàs, al nord-est de la Torre de Tamúrcia. Aquest aplec esdevenia temps enrere l'autèntica Festa Major de la Terreta. Actualment se celebra el diumenge immediatament posterior a aquell dia.Actualment la Terreta forma part de l'Espai d'interès natural de Vall Alta de Serradell - Terreta - Serra de Sant Gervàs» (viquipèdia).
2017. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
1977. L'Espluga de Serra (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu (1937-1991) (MdC_AFCEC).
L'església de la Mare de Déu de les Neus.


20170623

[1728] Les pintures de la Col·legiata de Mur

Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.
El Pantocràtor de les pintures romàniques de Mur, venudes i traslladades a Amèrica a començament del segle XX.

Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.
Vista completa de les pintures. La figura del Crist, amb grans ulls que observen el món, centra la composició. Al llibre, la inscripció reforça el seu paper dominant sobre la Cristiandat: 'Jo sóc el camí, la veritat i la vida; cap home arriba al Pare si no és per mi'. Acompanyat dels símbols dels quatre evangelistes i, a sota, dels dotze apòstols, amb algunes escenes bíbliques a les finestres i al peu.
1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La magnífica església romànica vista des dels absis.
«Canònica augustiniana (Santa Maria de Mur) situada prop del castell de Mur al municipi de Castell de Mur (Pallars Jussà). 
«L’església fou iniciada el 1060 pels comtes de Pallars i i el seu fill, Pere Ramon. Fou consagrada el 1069, quan s’acabaren les obres. Si és possible que en origen hi hagués hagut monjos a Santa Maria de Mur, com insinua Manuel Riu, sembla que fou obra de Pere Ramon de Pallars Jussà. La substitució d’aquests per canonges i la institució de la canònica augustiniana arribà vers el 1098. Aquest comte, l’1 d’abril de 1099, consolidà la canònica, confirmant-li la major part de les esglésies que constituirien durant segles el seu patrimoni i vinculant-la directament a Roma. Els comtes es reservaren el patronat, que el 1210 passà al rei Pere I. En depenia el priorat de Santa Llúcia de Mur. Un intent de convertir el monestir en premonstratenc i d’unir-lo a Bellpuig de les Avellanes fracassà en 1235-36 davant la negativa del Papa.
«El domini territorial del monestir de Mur, de jurisdicció independent del bisbat d’Urgell, incloïa les esglésies construïdes des del torrent de Claret fins al coll de la Serradella, Castellnou i el coll d’Ares i des d’aquí a Osca de Guàrdia i fins a la Noguera, és a dir, les esglésies i parròquies de Moror, Estorm, Puigcercós, l’Alzina, Alta-riba, Guàrdia, l’Espona, Beniure, el Meüll, les Esplugues, Escomú i Mallabecs i els priorats de Sant Miquel de Cellers i Santa Llúcia de Mur. Totes aquestes esglésies constituïren la pabordia de Mur. El paborde de Mur esdevingué un petit prelat que exercia la jurisdicció ordinària sobre les seves esglésies, convocava sínodes i tenia seient en els concilis tarragonins entre la resta de prelats del país. La canònica fou secularitzada el 1592 pel papa Climent VIII, que la convertí en col·legiata, la qual, per decisió de la Rota (1600), conservà l’exempció per a ella i per a les seves parròquies. El 1851, amb el concordat, fou reduïda a parròquia rural.
«La canònica augustiniana de Santa Maria de Mur, per les seves estructures i l’estat de conservació, constitueix un dels exemples més interessants de l’arquitectura canonical del nostre país. El conjunt es disposa amb l’església de Santa Maria a l’extrem de llevant i el conjunt del clos canonical adossat a la façana de ponent del temple.El clos s’organitza en dos patis: el del claustre, adjacent a l’església, i un segon pati amb accés des de l’exterior.
«L’església basilical de Santa Maria de Mur és un edifici de tres naus, capçada per tres absis semicirculars, ornamentats els laterals amb arcuacions i bandes llombardes i el central amb lesenes i finestres cegues. Pertanyent al primer romànic, les naus, cobertes amb voltes, són separades per pilars sobre els quals s’eleven arcades de mig punt.
«Vers el 1150, segons Post, l’església de Mur fou decorada amb unes pintures romàniques, de les quals les de l’absis central, un dels exemples més importants de pintura romànica catalana per la temàtica, la tècnica i la composició, foren adquirides a la primeria del segle XX pel Museum of Fine Arts de Boston. Representen el Pantocràtor amb els símbols dels evangelistes, escenes de la vida de Caïm i Abel i de la infància de Jesús, i hi ha escrits alguns versets del Carmen Pascale de Sedulius. Les pintures, força mutilades, de l’absis lateral dret, que representen l’ascensió de Jesús, es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. El 1936 es perdé la talla d’un Crist, barroca, i la imatge, de talla policromada, de Santa Maria de Mur, del segle XIII i de tradició romànica. S'hi venera un santcrist de talla, barroc. La relació entre l’església i el claustre, entre els quals hi ha un pronunciat desnivell, s’efectua a través d’un forat al mur que es correspon amb la nau central. Al mateix mur de llevant del claustre i a peu pla hi ha una porta paredada que podria ser l’accés original.
«El petit claustre, també del segle XII, és un pati rectangular, allargat, amb uns porxos formats per una sola fila de columnes, amb pilars rectangulars als angles. Les galeries són cobertes. Les obres del claustre i el clos canonical es devien iniciar després de l’establiment de la comunitat. Bona part dels edificis monàstics estan en ruïnes.
«L’any 1920 el conjunt de la canònica fou declarat monument nacional. En la dècada de 1930 l’església i el claustre foren objecte d’una acurada restauració. Del claustre, en resten tres ales, formades per arcades de mig punt separades per columnes simples. El teulat és de fusta d’un sol vessant. En el conjunt monumental de Mur es portaren a terme obres de restauració en la dècada de 1990 (enciclopèdia.cat).
Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.

Detall dels símbols dels 4 Evangelistes: Mateu, Marc, Joan i Lluc, respectivament.
Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.
Un terç dels apòstols, amb el seu nom al costat.
Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.

Detall de les finestres, amb escenes de la vida de Caïm i Abel.
Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.

Detall d'una escena bíblica al peu de l'absis.
1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
La façana enrunada. 
1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

Una part del claustre, tapiada. 

20170618

[1726] Poble, castell i cenobi de Mur

1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

Vista des del pati interior.
1845. Mur (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
L'origen del prebostat de Mur: «...data del siglo XXI, en que el conde de Pallars fundó la iglesia de Santa Maria de Mur, cuyo prepósito o paborde puso bajo la sugeción inmediata de la Santa Sede...» Els comtes buscaven de sostraure's a la influència omnipresent en aquells territoris del Bisbe de la Seu. 

Sobre el castell de Mur, la descripció és breu però exacta: «...está constituido sobre una roca, a 200 pasos de la iglesia del pueblo, siendo antiquísimo: su obra es de mucha solidez y de figura elíptica; tiene en la punta NE una torre, cuyas paredes son de 46 palmos de espesor, y todo su esterior está bastante bien conservado».
1970-80. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Planta el·líptica del castell i situació de la imponent torre (fototeca.cat).
1845. Mur (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El poblet de Mur «se compone de varias casas y masías esparcidas por el término de la manera siguiente: Mur solo, en que solo existe la iglesia y restos del antiguo monasterio, hoy casa del cura, está situado en la cima de su collado...», Collmorter amb 4 cases, Santa Llúcia, amb 45 cases i església; i els llogarets de Les Esplugues, el Fornicó, Sellamana, Es Comuns, el Meüll, i Coscó. Vilamolat i el de Puigmaçana també en formaven part. 

A Santa Llúcia, «hay buenas fuentes y labadero, pero en las demás escasean de aguas y tienen necesidad de surtirse en fuentes bastante lejanas». A Vilamolat hi havia el molí fariner. Tot plegat, amb 20 veïns o llars, que no arribaven als 200 habitants.
1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La magna torre del castell.
1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La posició estratègica sobre la Conca i la Pallaresa.
1937. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Imatge del bitllet d'una pesseta de l'ajuntament trempolí.
«Antic castell del municipi de Castell de Mur (Pallars Jussà), emplaçat al cim d’un turó (888 m.) encinglerat sobre la Noguera Pallaresa, a l’entrada de la Conca de Tremp. 
L’edifici
«La seva situació era militarment estratègica, ja que des d’aquí es domina mitja comarca. Tota l’obra del castell de Mur té l’aparell característic del primer romànic del segle XI, bé que alguns elements semblen indicar l’aprofitament de construccions anteriors. El recinte, assentat sobre la roca viva, té una planta en forma de triangle rectangle amb els angles arrodonits i el costat més llarg, el de ponent, lleugerament corbat. Hom ha dit que el castell de Mur s’assemblava a una nau: els murs que tanquen el recinte en angle arrodonit per la banda de tramuntana s’eleven formant una bestorre, sostinguda a la part interior per una arcada que transmet les empentes a les parets laterals del recinte. S'hi accedeix per un portal elevat de mig punt, situat a l’altura del cos de guàrdia. A l’altre extrem del recinte, a la paret de migdia, hi ha adossada la torre de l’homenatge, una torre mestra de planta circular, que sobresurt per damunt de la muralla i que té una alçada d’uns 16 m. Aquesta torre té diverses finestres a llevant, a migdia i a ponent, espitllerades exteriorment i de mig punt a l’interior. El portal, de mig punt i elevat, és a la banda de ponent; s’hi accedeix per una escala exterior tallada a la roca.
La història
«El castell, que apareix referenciat per primera vegada el 969, era propietat dels comtes de Pallars. A mitjan s. XI, Ramon V de Pallars Jussà el cedia en feu a Arnau Mir de Tost, el qual, anys més tard, el deixava en testament a la seva filla Valença, esposa de Ramon V de Pallars, i al seu nét Arnau. Més endavant, els comtes de Pallars, Ramon i Valença, infeudaren el castell, primer al seu fill Ramon Pere i després a Artau II de Pallars Sobirà. Segons alguns documents de l’època, el castlà de Mur era un tal Miró de Mur. Dels s. XII i XIII es conserva poca documentació, però es pot confirmar que els castlans de Mur eren els membres del llinatge del mateix nom i feudataris dels comtes de Pallars Jussà. A partir del s. XIV, els Mur esdevenien feudataris dels reis de Catalunya i Aragó. El darrer membre de la nissaga, Hug Pere de Mur i Cervelló, va viure a la primera meitat del s. XV. Posteriorment, la baronia, a conseqüència de casaments, herències i vendes, fou propietat de diverses famílies. L’església es començava a construir entre el 1057 i el 1060, al costat del castell de Mur, per impuls dels comtes de Pallars i el seu fill, Pere Ramon. Les obres van acabar el 1069. Al final del s. XI, era instituïda com a canònica agustiniana i escollida pels comtes de Pallars com a necròpoli familiar. Arran d’aquests privilegis, es va formar la pabordia de Mur, que ocupava un extens territori del Pallars Jussà. A la darreria del s. XVI, es va convertir en una col·legiata secular, encara que conservava els drets i les possessions anteriors; a partir del 1873 va esdevenir parròquia rural, i amb això s’iniciava el seu abandonament i decadència. L’any 1920 fou declarada monument nacional.
«A pocs metres, en direcció SE, hi ha la col·legiata de Mur. El castell i la canònica formen un interessant conjunt, consolidat i estudiat gràcies a successives campanyes de restauració iniciades al primer terç del s. XX i també en la dècada dels setanta i els vuitanta» (enciclopèdia.cat).
1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
La impressionant torre del castell des del peu.
1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
L'altra torre, la de l'homenatge.
1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
Vista des de la porta de l'església. L'estat ruïnós abans de la restauració.