Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franja de Ponent. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franja de Ponent. Mostrar tots els missatges

20190521

[1982] Meandres i congostos ponentins

1933. Fraga (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

Una vista històrica de luxe de la Fraga d'abans de la guerra (del segle passat), amb el Cinca tot majestuós, l'antic pont de ferro que fou volat durant aquella contesa, i dos fragatines, amb mocador, monyo i faldeta llavant, com diuen en fragatí i en valencià, la roba al riu.

El verb llavar, del llatí LAVARE, amb el significat de rentar, el trobem usat en la llengua antiga, des de Llull a Bernat Metge i Joanot Martorell. Com explica el nostre savi etimòleg Joan Coromines, cap al segle XV «el verb llavar estava en definitiva decadència en totes les branques orientals de la llengua... a causa de la identificació de les vocals a, e, abans de l'accent, que duia a l'equívoc intolerable entre llavar i llevar, i per tant el català central i comú el substituí per rentar, però als dialectes occidentals pogueren mantenir-lo. I encara que en el Principat perdé terreny pertot, s'ha mantingut viu i intacte fins avui en el País Valencià, i també sobrevisqué a les comarques més occidentals del Nord i fins avui, a Ribagorça, etc» (DECLC). 
1933. Fraga (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

Detall del Cinca sota la vella Fraga, amb l'esvelt campanar de Sant Pere presidint la ribera fragatina. La carcassa del vell pont de ferro, després de segles de pont de fusta, es distingeix ben bé sobre l'aigua del riu. 
1933. El Matarranya.
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

La desembocadura del riu, per dir-ne d'alguna manera, Matarranya a l'Ebre. Un filet d'aigua que hi desguassa just al meandre, a la riba dreta (Foto: Reparaz).
1933. L'Entremont (la Llitera).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

Detall del Cinca sortint del Baix Sobrarb per entre la muralla del congost de l'Entremont, amb un rai tradicional aviat riu avall.
1933. Els Collegats (el Pallars Jussà).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

Detall del congost murallat que separa els Pallars, obra i gràcia de la Noguera Pallaresa.


1933. Mequinensa (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

Detall d'un gran rai, ja a les més manses aigües de l'Ebre.
1933. Mequinensa (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

L'aiguabarreig del Segre amb l'Ebre als peus de la vella vila de Mequinensa, encara sense ponts, i encara tota sencereta, sense l'empantanegada que l'enfonsà sota les aigües. Eren temps, doncs, que pagesos, miners, barquers sorneguejaven batalletes al Cafè de la Granota. 

20190421

[1970] De Natjà lliterana

Anys 1960. Natjà, la Llitera.
Les portalades romàniques de Sant Nicolau.
1845. Natjà, la Llitera.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A velocitat de carro, Natjà es trobava a tres horetes bones de Tamarit i 11 de Lleida, capital episcopal. Era estratègicament situada damunt del tossal de Sant Quilis, «donde la combaten libremente todos los vientos». Efectivament, el lloc és immillorable, gairebé a 750 m. d'alçada, i per això exposada a tots els vents i amb una vista privilegiada del Pirineu. Com que hi havia ventilació, «el clima es sano».

A mitjan segle XIX hi havia 25 cases, «la mayor parte muy miserables», tal com eren les cases de la pagesia de l'època i encara més al secà. Però tenia presó, ves per on. En canvi, ens diu Madoz que hi havia 49 veïns, el doble que cases. Suposem que hi inclou els masos del terme. En total, feien 447 persones, a raó de 9 per casa! Actualment, deu rondar els 80 habitants, havent esdevingut ja un agregat de Baells.

«Situada en la cumbre del monte, contiguo a la cual existe un castillo derruido. Depende de dicha iglesia, el anejo de Saganta». Potser el terme no era tan pobre, perquè l'església tenia dos beneficiats particulars, bé que un a mitges amb el municipi.

«Fuera del pueblo se halla el cementerio, y a 1/4 de hora una fuente y una balsa, aprovechándose la primera para el riego de algunos huertecillos», amb el terme pedregós, ple de carrasques i roures, amb cultiu d'olivera i un molí d'oli.

Anys 1970. Natjà, la Llitera.
Porta cegada de la façana de ponent de l'antiga església romànica de Sant Nicolau, del segle XII, amb una decoració molt simplificada i característica de la denominada 'escola de Lleida' (fototeca.cat). 
Anys 1970. Natjà, la Llitera.
Porta romànica de la façana sud, amb dos arquivoltes llises emmarcades per un guardapols (fototeca.cat).
Anys 1970. Natjà, la Llitera.
Campanar octogonal fet de totxo al segle XVIII sobre l'estructura de l'antiga església romànica (fototeca.cat)

Natjà, la Llitera.
Mencionat cap a l'any mil en els documents, l'etimologia del topònim, segons l'Onomasticon del nostre il·lustre mestre Coromines, sempre oït amb palatal africada sorda (tret característic de bona part del dialecte nord-occidental), remet a l'arrel aràbiga que significa 'escapar-se, salvar-se'. La majoria de pobles veïns tenen també aquest origen sarraí. «El significat de 'lloc elevat en què hom se sent segur' convé magníficament a la posició de Natjà, com ens la descriu Espinàs, i com jo la vaig veure en l'enquesta. Ara bé, no dubtem que els moros se'n servien de punt de suport, car per allí va passar el front de lluita durant més de cent anys: recordem l'avenç de Ramon Berenguer III en competència amb el Comte d'Urgell i amb Alfons I d'Aragó.

Sense remei aquests petits poblets han acabat perdent el municipi propi per integrar-se en un amb més massa d'habitants, que els fes viables des del punt de vista de la gestió administrativa. No entendré mai per què un poblet petit petit no pot administrar-se per ell tot sol, ni que fos amb ajudes o subvenció. Tants se'n gasten per tantes coses, oi? Molts dirigents gallegen amb discursos buits de rebalançament del món rural, que no costen ni un euro, mentre els poblets se'ns despoblen. Amb tot, els veïns i veïnes de Natjà van vendre cara la seua desaparició municipal, recollida en el verset popular:

Els de la Baells 
tot ho volen per a ells,
i els de Natjà
no se ho volen dar.
Anys 2000. Natjà (la Llitera).
La vista privilegiada de les Maleïdes des de Natjà.



20190205

[1942] L'hegemonia de les dones per Santa Àgata o Àgueda

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Gravat en una estampeta o goigs de la santa, amb la crua representació del martiri a què fou sotmesa al segle III, en temps de la dominació romana a l'illa de Sicília.


Segons ens aclareix el DCVB: 
«Nom propi de dona. Lo castell de sanct Agata [a Menorca], Muntaner Cròn. 75. Etimologia: pres del nom propi gr.-llatí Agăthē (
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
«Segons el martirologi, li van arrencar els pits amb unes tenalles... Per aquesta raó, arreu del món cristià hom la té per advocada de les dones en general i molt especialment de les que crien. D'aquí que se la invoqui contra el mal de pits, per l'escassesa de llet, per afavorir la lactació dels infants... Hom la té també per advocada contra els incendis». La capella reial de Barcelona en porta el nom gràcies a la donació que hi feu Martí l'Humà de la pedra damunt de la qual va sofrir martiri... i tacada de sang i tot. Ves quina troballa no feu el nostre rei! Els panellets en forma de pit femení s'oferien a les dones per tal que tinguessin una lactació sense dolor. «Les dones se'ls menjaven sucats amb llet, cregudes que els augmentaria l'efluvi lacti quan criarien i que les guardaria de mal de pits».



 
1900 ca. Capella de Santa Àgueda, BCN.
La capella reial dels reis de la nostra Corona catalanoaragonesa, exclaustrada al segle XIX i convertida en museu.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
El dia de Sant'Àdia, un dels noms populars amb què era coneguda en alguns pobles de la plana lleidatana, les dones manaven. Un dia a l'any, i la resta a creure, i així durant segles. A Seròs, sembla que hi havia festa grossa, amb balls i corrandes al voltant d'una foguera davant l'Esglési: «La tonada tenia aire de jota», quan encara no se n'havia perdut la tradició a les nostres comarques.

A la Granja d'Escarp, «era l'únic dia que les dones anaven al cafè i convidaven a beure els homes, que havien d'acceptar si us plau per força. Sembla que a tot arreu hi havia festa desenfrenada, amb borratxeres, facècies extravagants, i «destacava d'una manera molt acusada una acció baronívola per tal de poder fer i lluir el paper d'home».
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Representació en uns gojos populars de la santa i màrtir amb els pits en una safata. Com que havia estat invocada des de sempre per les dones pel mal de pit, ara modernament se la considera més tècnicament l'advocada de les malaltes de càncer de mama.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
A Miralsot, tocant a Fraga, sembla que agafaren el costum de passar pel poble tocant el tabal. La paleta que usava la tabalera acabava «amb una cabota de forma estranya i intencionada, a la qual la gent donava un sentit eròtic maliciós». La festa no devia agrada al senyor rector que va clausurar la festa apujant el preu del sermó. «Feien pastar una gran quantitat de coques que elles mateixes subhastaven» i que servien per requerir el ball a un home. A Mequinensa anaven encara més fortes i es vestien d'homes «i es lliuraven a jocs i entreteniments propis del sexe fort; els homes no hi podien intervenir».
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Els tradicionals panets de la santa, a imitació de les popes o mamelles extirpades per martiri. 
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
També a Juncosa es vestien d'homenots, i ventaven les campanes, i voltaven pels carrers fent gresca, i anaven a la taverna on «pagaven el beure als homes i bevien i fumaven sense mirar prim». A Sudanell, els punxaven amb agulles si s'acostaven a sa vora. A Soses esforriaven els homes i només els músics «podien viure a la vora de les dones el dia d'avui», i segons la veu popular, els feien tocar d'esquena perquè no les veiessin ballar. A Sunyer també ballaven jotes i a Aitona manaven les serventes i minyones. En els pobles on es feia una comissió per controlar la festa, la majorala solia ésser l'alcaldessa, o sia, la dona de l'alcalde (o bé la filla o la germana), el qual li deixava a la dona la vara i insígnies durant un  dia.
Segle XV-XVI. Martiri de Santa Àgata o Àgueda,  
Giovanni Pietro da Cemmo (Esine, Brescia).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
A Bot (la Terra Alta), el tercer dia de la festa major de Sant Blai coincidia amb la festa de les dones, i «les fadrines pagaven els músics, i eren elles les qui treien a ballar els fadrins», jotes naturalment. «L'Àgata més vella del poble o la de més categoria social trencava la dansa amb lo sinyó retó [rector]. El sacerdot es limitava a simular-ho, sense que arribés pròpiament a ballar». Qui ho sap de debò, però!
Segle XVI-XVII. Martiri de Santa Àgata o Àgueda, 
Bernardo Castello (Gènova).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
Sembla que, per qüestions rituals, antigament els bruixots de la tribu dirigien la festa i el ball. «La dansa, llavors, no tenia el caient eròtic que va prendre en temps relativament moderns». Voleu dir que no el va tindre sempre aquest caient?
Segle XVI. Martiri de Santa Àgata o Àgueda,
Niccolò Circignani 'Pomarancio', Santo Stefano Rotondo, Roma.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
«A Tortosa era perillós per als homes passar per la vora de l'Ebre vers l'indret on rentaven les bugaderes». Pobre del qui atrapaven! Aquestes rentadores es veu que eren terribles, i aquell dia rentaven ajupides com sempre però amb les robes enlaire per ensenyar tot ço que podien! Escriu l'autor que era «feina que, segons vella consuetud, era exercida com a ofici per les dones més lletges i per les fadrines entrades en anys i gairebé velles».
Segle XV. Martiri de Santa Àgata o Àgueda, 
Sano di Pietro (Siena).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
El dia d'aquesta santa és el temps de plantar l'alfàbrega:

Per Santa Àgueda
planta l'alfàbrega.
Dama polida,
ja la té eixida.

A la majoria dels pobles lleidatans, avui les femelles deixaven sa condició a banda: «Moltes dones no deixaven res endegat el dia abans, per tal que el marit s'hagués de posar a la cuina i hagués de fer tots els menesters casolans. Les del braç més arromangat obligaven llurs marits a escombrar el portal o el carrer a l'hora més compromesa i en què més gent podia veure'ls». Riu-te'n de la Lisístrata: sembla que a la nostra plana lleidatana, anaven més fortes que arreu, i que la igualtat de gènere s'aconseguirà, doncs, quan sigui Santa Àgueda cada dia de l'any.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.

5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56.
L'illa de les dones era el perill més gran dels homes de la mar en un dia com aquest. «Les dones, així que algun home cau a la seva illa, se'l mengen a moixaines i afalacs, no el deixen ni de nit ni de dia. Els pocs mariners a qui la desventura ha fet anar a parar a aquesta illa, al cap d'una setmana ja han estat morts». Perquè tot i trobar-se al paradís, tots els excessos fan mal!

A Prat de Comte, a la Terra Alta, es diu que «l'any en què la puput canti primer que el cucut, les dones governaran i manaran».


5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Joan Amades, «Costumari Català. El curs de l'any. Febrer i març», 1950-56. 
Altres advocacions de la màrtir siciliana es feien contra els incendis i els perills del foc, contra les riuades i inundacions. També se la feu patrona dels campaners. La llegenda medieval de la vida i martiri de la santa noia deia que «Àgata havia consagrat la seva virginitat a Déu i va rebutjar les propostes amoroses d'un prefecte romà, Quincià. Aquest, com a revenja, la va perseguir i la va condemnar per cristiana. Es va negar a fer sacrificis als ídols pagans, fent servir arguments filosòfics i racionals; davant d'això, Quincià la va fer torturar: el turment va consistir a tallar-li les dues mamelles. Sant Pere, però, se li aparegué després a la presó i la va guarir de les ferides. Després de diversos interrogatoris i turments, va ser condemnada a morir: va ser posada nua sobre un llit de carbó roent. Llavors es va desfermar un terratrèmol que va fer caure un mur sobre els consellers de Quincià i un amic seu que li havia dit que torturessin Àgata. La noia va morir a la presó» (viquipèdia).
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
Calaceit (el Matarranya)
Els passtissets de Santa Àgata.
5 de febrer, Santa Àgata o Àgueda.
A Siracusa, els han reinventat en forma de dolços pastissets, cosa que a nosaltres ens costa molt de fer des que hem girat l'esquena a la tradició. «M'exalta el nou i m'enamora el vell», deia el poeta Foix, però de fet la modernor que a tothora volem lluir en aquest començament de segle XXI fa que la segona part del vers s'hagi convertit en 'm'avergonyeix el vell' (excepcions a banda, que sempre n'hi ha, i segurament més de les que crec). Aquesta cassata o cassatelle s'anomena minne o minnuzze, nom dialectal sicilià de les popes.



20190203

[1941] Lo pont de Fraga volat

1938. Lo pont de Fraga (el Baix Cinca).
NO-DO (Arxiu rtve).

La cinta, sense so, o més ben dit, només amb el so mecànic, persistent i metrallador del rotllo que va passant, mostra l'estat del pont de ferro fragatí a l'arribada del «ejército nacionalista español», segons diu el mateix títol del documental. Això sí, ells, parapetats rere aquest exèrcit, sempre es defineixen com a no nacionalistes... El pont fou volat pels soldats republicans en la seua retirada d'aquella primavera amarga de 1938 per tal de retardar l'entrada al país dels sublevats contra la constitució republicana de l'Estat (espanyol), que havia arribat pels vots democràtics un 14 d'abril de 1931, i que ens fou arrabassada per la força de les armes a la fi d'aquella contesa bèl·lica. Al fons, les cases del carrer del riu mostren els efectes de la lluita. A la dreta, el campanar i rere de tot, les runes del castell. 
1938. Lo pont de Fraga (el Baix Cinca).
NO-DO (Arxiu rtve).

La cinta mostra l'estat del front bèl·lic a data de 4 d'abril de 1938, tot i que està catalogada sota etiqueta d'1 de gener. Bàsicament, només els nostres països resistien, i ja fora per poc temps, l'embranzida de la barbàrie feixista (espanyola). Si fa no fa, com avui, amb el neofranquisme (espanyol) campant per estepes i mesetes, mentre ací lluitem per desemmascarar-lo i desallotjar-lo, democràticament amb els vots, de les nostres vides i de la nostra terra. 
1938. Lo pont de Fraga (el Baix Cinca).
NO-DO (Arxiu rtve).

Els ferros retorçats després de la voladura del pont, que havia estat bastit al 1885, i que aquest cop sí, havia aguantat totes les avingudes de les braves aigües pirinenques del Cinca, que durant segles, periòdicament, se l'enduien riu avall. El poble vell de Fraga, al fons, amb les antigues i tradicionals cases de pagesos i llauradors. 
1938. Lo pont de Fraga (el Baix Cinca).
NO-DO (Arxiu rtve).

El pont provisional de cavallets muntat per l'exèrcit invasor (espanyol). Potser haurien pogut fer servir l'antiga i tradicional maça o martell amb la qual els fragatins clavaven al riu les pilones amb què reconstruïren els ponts de fusta que les riuades s'endugueren any per d'altre durant tants i tants segles. 
1938. Lo pont de Fraga (el Baix Cinca).
NO-DO (Arxiu rtve).

Vista del nou pont provisional ja acabat i amb pas de vehicles de guerra.
1938. Lo pont de Fraga (el Baix Cinca).
NO-DO (Arxiu rtve).

Vista de l'un i de l'altre cap del pont. A la marge dreta, la Fraga moderna del segle XX encara no hi existia. 
1938. «La galerna i el llamp, el torb i la tempesta», 
Màrius Torres, 11 de maig de 1938.
Malgrat l'assolament i la devastació (que cuegen fins ara mateix), l'esperança de l'alliberament nacional sempre perviurà, i per sobre de les males herbes, les espigues de la nostra llibertat, republicanament i democràtica conquerida, tornaran a granar.