Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franja de Ponent. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franja de Ponent. Mostrar tots els missatges

20170223

[1644] L'antiga Faió ebrenca, cinquanta anys sota les aigües

1915. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una esplèndida vista del poble antic, amuntegat al peu del castell i fins a la riba de l'Ebre, a pocs metres del desguàs del riu Matarranya L'any 1959, la vila ja fou segregada del seu històric bisbat lleidatà, preludi del trossejament definitiu de 40 anys després. Recentment, i per rematar-ho, durant el règim de la transició (espanyola) se la féu incorporar a la comarca (castellanoparlant) veïna, allunyant-la encara més dels seus orígens i lligams històrics, dins del programa no escrit però real i indeturable de desnacionalització cultural i històrica que la classe dirigent aragonesa ofereix als Borbons com a tribut de submissió i homenatge des de sa derrota (i posterior perdó a canvi d'això mateix) al 1707. 
1915. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detall de les cases velles, amb les característiques teulades amb teules de fang, parets règies amb poques obertures per protegir-se de l'imperial sol. Només dalt de tot, a les galeries, s'obren àmplies porxades, indispensables com a pallers o per estendre-hi els canyissos per assecar figues o préssecs. 
1845. Faió (el Matarranya).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A 5 hores i mitja de Lleida, a la diòcesi de la qual pertangué, fins que en ple franquisme (espanyol) s'obligà a la redefinició de límits episcopals per quadrar-los amb els provincials. La vila és emplaçada a la ribera de l'Ebre, «donde confluye el río Matarranya, al pie de una sierra no muy elevada».  


Gairebé amb un centenar de cases, de 84 veïns, o sigui, caps de casa, amb un total, a mitjan segle XIX, de 375 habitants, tocava a una mitjana de 4,5 persones per casa, molt raonable per als temps que corrien. Actualment, la vila té si fa no fa el mateix nombre d'habitants.

«La [casa] del Ayuntamiento y archivo se la llevó el Ebro en la avenida de 1787». Llavors el riu no disposava de cap regulació, i les torrentades eren freqüents. L'escola era només de nens, i el cementiri encara dins la població. El terme era de secà, i només «dos escasas huertas que se riegan con las aguas del río Matarranya que corre de S a NE, distante 1/4 de hora del pueblo, donde se junta con el río Ebro: para el paso de éste hay una barca construida a expensas del vecindario». La presència de l'Estat (espanyol) sempre ha lluït per sa absència.

Un parell de molins, un de farina i l'altre d'oli, i tres teixidors de draps componien la indústria local, bàsicament d'autosuficiència. Finalment, un apunt històric de la primera carlinada: «En 1835 incendiaron los carlistas las casas de varios vecinos de Fayón que las habían abandonado al saber de la aproximación de aquellos».
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'embarcador a peu de riu al costat del poble. La plataforma de fusta era sostinguda sobre llaguts. Llegim al DCVB que els gentilicis tradicionals del habitants del poble són «faioners (allí mateix i a Nonasp)» o bé «faionencs, faionesos (a pobles més llunyans)... Etim.: Igual que Benifaió (Horta de Valencia), conté el nom de persona àrab Hayyûn, que en efecte era usual àdhuc en terres cristianes».

1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detall de la costa que pujava fins al poble, amb l'església a dalt. 
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

El mateix camí de l'embarcador, ara vist des de dalt al poble. El camí continuava riu avall per la marge esquerra. Una noia seu a l'ombra dels arbres, probablement després de rentar la roba a les aigües de l'Ebre.
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Vista del raval a la sortida del poble, amb una torre de guaita que hi hagué ran del camí, damunt del riu.
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Un carrer de l'antic poble, amb les característiques portalades que s'obrien cap enfora, i les galeries de sota teulada.
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La punteta del campanar ix per sobre les teulades, mentre s'observa el pas del temps, tranquil i lent, a les parets de les cases. Un carro, immòbil davant la portalada de casa, ens recorda que llavors el temps es mesurava d'una altra manera. Més natural, de ben segur. 
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Un dels antics portals gòtics d'entrada a la vila. 
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La canalleta, molt atenta al retratista. I la noia dalt del balcó, també. Hi veiem baranes de fusta en algun balconet i la vànua [vànova] de fil o les estovalles esteses al sol. 
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La plaça davant l'antiga església de façana neoclàssica, amb una creu de terme refeta. Tot quedaria sota les aigües del pantà de Riba-roja, quan l'empresa elèctrica estatal de l'època ENHER (franquista i espanyola), va cobrir el poble l'any 1967, enguany farà, doncs, cent anys.
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Un llagut llisca per les aigües avall de l'Ebre cap a Tortosa, provinent del Pirineu, bé de la Pallaresa, bé de la Ribagorçana. Una torre rodona que sembla un campanaret s'alçava davant l'entrada d'una de les mines de carbó, gairebé a peu de riu. Les aigües del pantà també farien tancar-les, tot arruïnant la tradicional base econòmica del municipi. El poble, que devia comptar llavors cap als mil cinc-cents habitants, va haver de veure com marxava la meitat de la població, en una emigració salvatge i forçada per la casta (espanyola), que no mirava prim per tal d'augmentar els grans beneficis que els aportaven els pantans, a desgrat del gran dany ambiental que causaven al riu i al delta. 

1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una vista de la mina de Ricard, amb l'embarcador elevat sobre el riu. Allà, els llaguts s'hi avoraven i per mitjà de la gran tolva, on desembocaven les vagonetes de carbó provinents de l'interior de la mina, eren carregats per tal d'emprendre viatge riu avall. 
1935. Faió (el Matarranya).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC).

L'Ebre llisca relaxat per la riba de Faió, amb les dones que renten la roba sota la gran solellada de la migdiada. 
1935. Faió (el Matarranya).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC).

Detall de les dones amorrades al riu, amb els cistells de la roba al costat. Unes escales pujaven fins al primer carrer i, de seguida, costa amunt. Les finestres, totes repassades de blauet o blanc de calç, com era costum, per netedat i per espantar els mosquits. Llavors no hi havia antenes a les teulades, només fumeres que sovint cremaven estiu i hivern, perquè feien també de cuina tot l'any.
1935. Faió (el Matarranya).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC).

Meravellosa vista de la vella Faió, trenta anys abans que fos colgada sota les aigües, amb l'església ben agombolada per les cases del poble per tots costats. 
1935. Faió (el Matarranya).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC).

L'alt campanar del poble tenia fins i tot rellotge. Llavors surava entre el mar de teulades de les cases. Ara sura, elegant i amb tota dignitat sobre el blau de l'aigua ebrenca.
Anys 2000. Faió (el Matarranya).
Una bella imatge, captada de la xarxa, amb l'antic campanar que emergeix per sobre de l'aigua. El rellotge, aturat en el temps, marca l'hora de la ignomínia cruel en què la població hagué d'ésser evacuada. 
Anys 2000. Faió (el Matarranya).
La dignitat i circumspecció amb què aguanta al campanar al llarg del temps, ja pràcticament cinquanta anys, és la imatge viva del caràcter i força de la gent de la terra. O dit en paraules de Màrius Torres:
«Pàtria, guarda'ns, la terra no sabrà mai mentir».
1967. Faió (el Matarranya).
El poble esperant la fatal inundació, arribada el dia 18 de novembre. La gent del poble s'afanya a traure les darreres coses de casa, ja amb l'aigua pujant per dins de casa. Una tragèdia sovintejada a les nostres terres, i sovint silenciada.

20161209

[1590] L'antiga Vilella del Baix Cinca

1845. Vilella de Cinca (El Baix Cinca).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Una identitat popular i secular, que mai no estigué renyida amb els diferents nivells administratius, fins a cinc: Osca (província), Fraga (partit judicial), Barbastre (cadastre), Saragossa (audiència) i Lleida (bisbat). Només des del 1978, casualment amb l'arribada de la «democràcia», versió espanyola, una d'aquestes identitats esdevingué oficialment incompatible. Segur que endevineu quina. 

Però la gent seguim el nostre curs, ara i abans. La vila és situada entre dos secles [sèquies] del Cinca, «de las cuales la una que pasa por la parte alta del pueblo, corre por debajo de bóveda». Llavors tenia una escola amb 30 nens (potser també nenes) i 140 cases (23 veïns o caps de família, 92 habitants), «distribuidas en una plaza y varias calles, algunas de ellas cómodas y bien empedradas, pero las más, sucias e irregulares», segons manaven els temps.

Sobre el terme, s'hi anota la dualitat de terrenys: el mont, de mala qualitat, «antes el monte contenía muchos arbustos y algunos pinos, mas en el día hasta esto ha desaparecido», i l'horta de reg, que «es buena, pero sería mucho mejor si se hallase beneficiada con esmero», és a dir, ben treballada. La venda de la producció sobrera es feia al mercat de Lleida.

El correu postal «se recibe de Fraga por medio de peatón y sin día fijo». O sigui, carter a poteta i sense regularitat. Acaba Madoz referint-se a una parladuria històrica: «Es con particularidad célebre esta población por la preocupación de otro tiempo, que vió anunciar sus campanas, tocándose solas, los grandes acontecimientos deplorables para la monarquía, originalidad que algunos aseveran de modo bien notable».


1915 ca. Vilella de Cinca (el Baix Cinca).
Foto: Marcel·lí Gausacs i Gausacs (1891-1931) (MdC-AFCEC).

L'ermita de Sant Valeri a la partida de Daimús. Escriu Madoz: «Dentro de su circunferencia se encuentra una ermita dedicada a San Valero, situada en la partida llamada Daymus, en cuyo sitio hubo antiguamente un pueblo de este nombre del que se conservan algunos vestigios. Se encuentran también un edificio que contiene una máquina para cortar las aguas de la acequia dividiéndolas para las de este lado y la de la huerta de Fraga, un molino harinero al estreno de una de los dos espresadas acequias y dista 1/2 hora hacia el Oeste una altura llamada los Castellazos [Castellassos], donde igualmente existió un castillo en tiempos muy remotos».
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Llegim la informació del mot 'follia' al DCVB:
«Cançó popular curta; corranda; cast. copla. 'De cançons i de follies | us en cantaré cent mil, | que les duc a la butxaca | lligadetes amb un fil' (cançó pop. Empordà). A València es diu folia en lloc de follia. a) No em vingues amb folies: no em vinguis amb romanços, amb coses falses (val.).
Fon.: fuʎíə (or.); foʎíɛ (occ.); folía (val.).
Var. ort. ant.: folia (Hom. Org. 6 vo; Jaume I, Cròn. 110); foylia (Turmeda Diuis. 28); fullia (Llull Cont. 10, 14); fulia (Usatges 62)». Un mot que es remunta als orígens de la llengua.

Aquestes follies o corrandes típiques de Fraga foren recollides per l'enginyer i folklorista reusenc Cels Gomis i Mestre (1841-1915). La població de Vilella de Cinca, «en la vora dreta d'aquest riu, a unes tres hores més amunt de Fraga» (potser una mica exagerat), Aitona tres hores a llevant, i Seròs una hora al sud, entre les rius Cinca i Segre.


Hi ha a Velilla Sant Llorenç,
A Fraga, Sant Salvador;
A Aitona, Sant Cayetano,
i a Seròs hi ha l'Àngel gros.

Les mossetes de Velilla
a lo llum diuen 'candil',
a la finestra, 'ventana',
i al julivert, 'perejil'.


La castellanització lèxica de la llengua es fa palesa en aquesta estrofa, en què probablement el darrer vers podia ésser una exageració per provocar la gran riallada final, que era un dels objectius d'aquestes cobles fotetes. Recull Coromines sobre el topònim la pronúncia Vilella de Faió i Massalcoreig a Saidí. Afegeix: «Malnom ètnic: 'caparres' a Saidí; en aragonès: Velilla i alguns, mesclant amb el nom català, diuen Villella.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Un parell de follies fragatines més:

A Samalcoreig comença
la flor de les catalanes,
a la Granja, bocatoves,
i a Torrent, les esmolades.

Les mossetes de Saidí
han pujat al campanar
a menjar lo llantam
i no el poden acabar.


Les cobles descobreixen la realitat geogràfica i humana dels pobles del Baix Cinca i Baix Segre, entremesclats entre ells, malgrat les capes administratives superposades. Lo llantam és un lletsó, llecsó o llicsó, una planta comuna i abundant als trossos i vores dels camins, que servia d'aliment al bestiar i als conills. «La follia fa al·lusió al conegut qüento [conte] del card que nasqué en un campanar i al qual hi pujaren un ruc lligat pel coll. Aquí el ruc està reemplaçat per les mossetes que, enlloc de pujar-hi lligades, hi pugen per sa pròpia voluntat». Una estrofa, doncs, altament corrosiva.


Les follies mequinesanes no es queden enrere:

Maria, per bé que et vull,
no et casis a la Ribera,
que sols menjaràs baixoques
i flor de carabassera.


La unitat geogràfica de l'Ebre resta també reconeguda en l'estrofa, en referir-se a la terra riberenca de més avall. L'altra cobla fa referència a Ascó i Riba-roja, i dins l'Aragó a Escatró.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Encara un parell més de corrandes de Mequinensa. L'una «és una burla dels estribillos [expressions populars freqüents] particulars de cada una d'aquestes quatre poblacions, situades totes en la part baixa de la ribera del Segre»:

A Samalcoreig, ai, ai!,
a Seròs, no tindràs fred!,
a la Granja, ai, ai, la mare!,
i a Mequinensa, no res!


Diu l'autor de l'article que totes les corrandes que ha trobat en català són de tema burlesc, mentre que en castellà n'hi ha moltes de sèries. És un testimoni fefaent de la diglòssia en què visqué la llengua durant segles, considerada llengua del carrer i de casa, però no de cultura respecte de la llengua forana prestigiada i estatal.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Les corrandes de les jotes tortosines, Ebre avall, també totes amanides de sal grossa:

A l'horta me n'haig d'anar
a buscar una llauradora:
si m'arriba a dir que no,
l'ofego a la regadora [reg, sèquia].
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de l'estret carrer de la Sèquia, encara per asfaltar. Al fons, un carro xino-xano, en primer terme un gar ratador. La nota de modernitat, el cotxet de nadó, que ara sembla un model prehistòric, però que llavors era darrera novetat.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de la petita vila en primer terme, i de Saidí a l'altra banda del riu Cinca, marge esquerre. La ressenya de Vilella a l'enciclopèdia.cat, dels anys setanta, signada per Max Canher, però amb les dades actualitzades:

«Municipi del Baix Cinca, al límit amb la ribera aragonesa del Cinca, estès a la dreta del riu, des de l’aresta de l’altiplà dels Monegres (plans de Buriat) fins al curs del riu.
Població: 469 h [2006]
Extensió: 17 km2.

«El terme comprèn tres zones: la més occidental, formada pels vessants abruptes i erms de l’altiplà en forma de bad-lands, solcats pels barrancs de les Valls, del Port i de Sant Valeri; la més oriental, formada per la plana al·luvial, regada per les sèquies Vella i Nova (que reguen també l’horta de Fraga), les quals prenen l’aigua del riu a l'assut de Vilella, aigua amunt del poble; i entre aquestes dues, una plataforma estructural, inclinada cap a l’eix de la vall, que s’uneix a la plana al·luvial per un talús. Hi ha 800 ha de brolla de romaní i farigola. Al secà hi ha 350 ha de blat, 65 d’ordi, 942 de civada, 6 de vinya, 8 d’ametllers i 18 d’oliveres. Al regadiu (358 ha) hom produeix blat, ordi, faves, alfals, hortalisses i fruita. La ramaderia consisteix en 480 caps de bestiar oví, 210 de procí i 14 de boví. Hi ha avicultura, i posseeix jaciments de lignit.


«El poble (569 h agl [1981]; 125 m alt) és al límit del regadiu i el secà, a 1 km del Cinca, enfront de Saidí, vila amb la qual l’uneix un pas de barca. De l’església parroquial (Sant Llorenç) depèn l’església de Sant Valeri, del despoblat de Daimús, al límit amb el terme de Fraga».
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Un bocí del Carrer Major.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de la població estesa a la plana al·luvial del Cinca.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista d'un estret carrer de la vileta o Vilella, diminutiu de vila, igual que en les Vilelles del Priorat, o altres com la Granadella, la Portella, etc. La castellanització dels topònims es remunta probablement als inicis de l'Edat Moderna, quan tota la classe dirigent aragonesa, amb el suport actiu del clergat, varen fer el pas de la substitució lingüística de l'aragonès a l'espanyol, arrossegant les classes populars en la seua desnacionalització. Als pobles de la Franja, la gent aguantà l'embestida, però no pogueren evitar de pagar-ne l'alt preu d'una diglòssia continuada, encara parcialment persistent, i el nom del poble, sempre oficial, calia dir-lo en la llengua dominant imposada.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista des de dalt del tossal, al costat de la torre del dipòsit de l'època.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
L'ermita de Sant Valeri (cast. San Valero) amb un gran niu de cigonyes a la cadireta o espadanya, a l'antiga partida de Daimús, antigament poblada. L'ermita romànica fou aixecada sobre les restes d'un mausoleu romà, conegut com a Mausoleu de Sant Valeri. El pòdium o base sobre el qual s'assenta l'església és encara l'original, i alguns dels carreus de les façanes. L'església s'hi construí després de la conquesta del Baix Cinca (cap a mitjan segle XII) per Ramon Berenguer IV. Els arcs són lleugerament apuntats, fet característic del romànic tardà, i en situa la construcció cap al segle XIII. 
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Restes de l'antic castell islàmic en un turonet a prop de la vila. Probablement en època sarraïna, una petita vila, vilella, havia sorgit més enllà, a tocar del riu, on hi degueren viure unes poques famílies de moriscos pagesos, en la zona plana irrigada per les sèquies del Cinca. El poblat de Daimús és pobable que fos liquidat amb l'expulsió dels moriscos a comenáment del segle XVII, que formaven una part essencial de la població d'aquesta part del Cinca baix. 
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Un perer llimoner, característic d'aquells anys, i que fou la primera gran varietat conreada en les comarques lleidatanes i fragatines.