[2573] La barca de Torrent i Massalcoreig

 

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

El poble de Torrent de Cinca en aquell segle XVIII, travessat pel camí ral. Al fons, dalt de la serra, el monestir de Sant Salvador, que no aguantaria gaire més, només fins a la destrucció napoleònica d'inici del segle XIX. 

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

L'emplaçament de la barca antiga (7) del Cinca entre Torrent i Massalcoreig. La barca primitiva era més a l'enrecte de Torrent que no pas del poble lleidatà. Hi veiem la disposició de les sogues que menaven la barca d'un a l'altre costat. 

Sempre m'han fet peça aquests plànols setcentistes, tan bellament acolorits i aquarel·lats. També per deixar-nos per a la posteritat plànols i projeccions de llocs menors. Vull dir, allunyats de les grans ciutats i de les grans vies de comunicació. Disposar d'aquesta bella projecció és, per a aquests dos pobles riberencs del Cinca, disposar d'una finestra al passat, un veritable viatge en el temps. 

L'arc sobre el barranc del Cos (5) és l'antic aqüeducte amb què els constructors de la vella sèquia van superar la barranquera. Encara s'aguanta, veg. enllaç, i és que, com deia mon pare, abans se treballava d'una altra manera...

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

Vista general del plànol, amb els pobles propers al riu. De fet, fins a Torrent, encara hi havia la secla vella, la sèquia de Torrent (4), d'orígens àrabs. El camí reial (2) que resseguia el riu passava pel mig del poble. El camí també es dibuixa per la banda esquerra del Cinca, a tocar de Massalcoreig. 

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

Torrent i Massalcoreig mai van viure separats per lo riu, ans al contrari. De fet, les terres del que m'agrada dir-ne lo Baix Segre-Cinca tenen llargs segles d'història i vida compartides.

Les hortes massalcoretjanes més baixes eren dites sots (8). Aquest mot, en els nostres dialectes nord-occidentals (de la franja i lleidatà) no vol pas dir una afrau o vall muntanyenca (com a Els sots feréstecs d'en Raimon Casellas), sinó que s'aplicava a les terres baixes més properes als rius, sovint inundables, a on hi hagué boscos de ribera i de xops (Coromines, DECLC). Quan van artigar-se i van passar a ser conreats, el mot esdevingué una mena de sinònim d'horta, com encara s'usa avui al Segrià i altres parts de Ponent (en el sentit original que li donà Josep Vallverdú: amb les comarques de la plana lleidatana i de la plana del Cinca: la Llitera i lo Baix Cinca): lo sot del Queló és l'horta (les finques conreades, i de reg sempre) de cal Queló.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

El gravat vol mostrar la vegetació d'aquestes terres àrides, i s'aprecia la botànica aquàtica, crescuda enmig del riu, joncs, xisques i canyar. En canvi, les hortes i els marges que en devien marcar divisòria, no hi són considerats. Només la representació d'arbres vol, potser, indicar la fertilitat de l'horta torrentina (11, 12).

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

Llegenda.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

Amb el núm. 9 s'hi senyalen els terrenys comunals entre la sèquia i el riu, que eren travessats per la carrerada que baixava des del camí ral fins a l'aigua per tal de portar els ramats a abeurar-hi.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

L'indret de la barca nova (15), més a prop de Massalcoreig. M'agradaria descobrir el perquè d'aquest desplaçament i quan. Les sogues s'hi dibuixen ben gruixudes i ben ancorades als pals: no s'hi valia a badar, amb lo Cinca, que ja sabien com les gastava.

[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2517] Del contínuum lingüístic ribagorçà i fronteres lingüístiques a la Franja de Ponent

 

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.

(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).

El camí cap al reconeixement del nom i ús de la llengua catalana, bé que no de l'oficialitat (encara!), a l'Aragó no va poder fructificar fins passats 25 anys de la mort del dictador espanyol, i amb un camí de dragon-khan, segons les majories polítiques de cada legislatura dels partits majoritaris de dreta o esquerra, d'obediència espanyola, amb els regionalistes de dreta o esquerra. Aquest reconeixement de la realitat lingüística dels prop de 55.000 catalanoparlants (INE del 2011) aragonesos d'un total de prop de seixanta i tants mil habitants, s'inicià amb la Llei 10/2009, de 22 de desembre, d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d'Aragó, aprovada al parlament aragonès (PSOE i CHA), modificada al 2013 per la Llei d'ús, protecció, promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies (vots de PP i PAR), i que introduïa les denominacions de LAPAO i LAPAPIP per al català i aragonès, respectivament (acrònims dels circumloquis atorgats a la denominació del català i aragonès, dels quals, per arxisabuts, ja no en fem comentari), la qual fou de nou esmenada amb la Llei 2/2016 d'Aragó, article 35 (PSOE, CHA, Podemos), que en modifica la legislació prèvia per indicar que «l'aragonès i el català d'Aragó, en què estan incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies a què es refereix l'article 7 de l'Estatut d'Autonomia d'Aragó». 

A partir d'aquesta llei, per Decret 56/2018 es creen l'Institut de l'Aragonès i l'Institut Aragonès del Català com a òrgans de l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua. No podem descartar nous canvis futurs, segons els resultats electorals canviants, atès que l'odi (dels forasters) i l'autoodi (de part dels nadius, conducta  a bastament estudiada en diferents indrets del món per la sociolingüística internacional) contra la llengua catalana és tradicionalment part indissociable de les ideologies espanyolistes a l'Aragó, accentuades des de la partició del bisbat i el litigi per les obres d'art (1999), i infinitament agusades des del 2017. Les competències de l'Institut Aragonès del Català són:

• Estudiar el català de l'Aragó.
• Proposar adaptacions de les normes del català a la diversitat dialectal del català a l'Aragó.
• Determinar la forma oficial de topònims i antropònims del català a l'Aragó.
• Promoure l'ús i ensenyament del català d'Aragó.

Per a l'exercici de les seves funcions, es preveu la col·laboració de l'Institut Aragonès del Català amb les altres institucions acadèmiques de la llengua catalana. El juliol de 2021 han estat nomenats els 15 membres de l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que inclouen els de l'Institut Aragonès del Català. El 10 de setembre de 2021, les Corts aragoneses aproven una proposta dels partits de dretes i ultradreta (proposta de VOX amb suport de PP, Ciudadanos i PAR), per a la supressió de l'Institut Aragonès del Català. Es tracta d'una proposició no de llei, que no és vinculant per al Govern d'Aragó. Finalment, el 21 de març de 2022 es constitueixen a Saragossa l'Institut de l'Aragonès i l'Institut Aragonès del Català, integrats en l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua (veg. Merche Llop, enllaç).

La primera llei reconeixia la realitat trilingüe d'Aragó i l'aragonès i el català com llengües pròpies. Segons aquesta llei, a l'Aragó s'hi distingeixen quatre zones lingüístiques:

• Una zona d'utilització històrica predominant de l'aragonès, al costat del castellà, en la zona nord d'Aragó.
• Una zona d'utilització històrica predominant del català, al costat del castellà, en la zona est d'Aragó.
• Una zona mixta d'utilització històrica d'ambdues llengües pròpies d'Aragó, al costat del castellà, en la zona nord-oriental d'Aragó.
• Una zona d'ús exclusiu del castellà amb modalitats i varietats locals.

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.

(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).

Els municipis de la comarca (amb nombrosos pobles i llogarets) de la Ribagorça de parla catalana s'estenen des del municipi de Montanui fins a Estopanyà, límit meridional ribagorçà. Aquests municipis són:

• Montanui,
• Les Paüls,
• Bonansa,
• Tor-la-ribera,
• Isàvena,
• Sopeira,
• Areny de Noguera,
• Monesma i Queixigar,
• Lasquarri,
• Castigaleu,
• El Pont de Montanyana,
• Tolba,
• Viacamp i Lliterà,
• Benavarri, i
• Estopanyà.

De la Ribagorça catalanòfona, se n'hi exceptuen els pobles de parla benasquesa, definit en la llei com a parlar mixt amb carta de parlar propi, no pas com a a parlar de transició del català dins el contínuum romànic cap a l'est. Ans al contrari, diferenciat tant de l'aragonès com del català, sota els auspicis acadèmics de José Antonio Saura, doctor en filologia hispànica a la Universitat de Saragossa i parlant del benasquès, com a natural de Grist, municipi de Saünt. El terme benasquès, propi de la filologia catalana i romànica en general, també hi és obviat, mentre que se'n promou i adopta la denominació de patuès (enllaç). L'any 2017, els ajuntaments benasquesos «proclaman que su lengua ribagorzana es una de las dos lenguas autónomas nacidas en Aragón, siendo el aragonés la otra». 

Tot i l'evident base científica per considerar el benasquès com a llengua de la Romània (segons els nombrosos estudis descriptius fets des del segle XX), com recull l'estudi d'Hèctor Moret, Un segle d'investigacio lingüística a l'Aragó catalanòfon (enllaç):

«El fet que fins fa ben poc la vall de Benasc fos un territori de difícil accès des de la resta de península Ibèrica i les intenses relacions que de sempre han mantingut els seus habitants amb els habitants de les valls pirinenques del vessant atlàntic -en especial amb la vall d'Aran-, han vingut a accentuar els trets més característics dels parlar de la vall de Benasc. Potser ha arribat l'hora de parlar del benasquès com un sistema lingüístic singular dins de la Romània, tot i l'escàs nombre de parlants que l'empren i que les característiques que el configuren les comparteix o bé amb el català o bé amb l'aragonès; però això ja és una altra història».

No fa falta ser gaire esquilat per adonar-se del subterfugi de la llei aragonesa per acabar afiliant aquests dialectes del català de transcició (que no s'ha de confondre amb el català ribagorçà, que sí que hi són reconeguts com a territoris catalanòfons) com a parla de la llengua aragonesa a l'hora de fer-hi efectiu l'ensenyament de la llengua pròpia. També s'ha de reconèixer la complicitat d'autoritats i població local en aquest allunyament urticari de qualsevol contacte amb la catalanitat. Malgrat que «els benasquesos l'utilitzen [el seu parlar] en els tractes amb els altres catalanoparlants, mentre que amb els aragonesos empren el castellà» (enllaç), cosa de què soc testimoni per mor de les estades excursionistes fetes a la vall. Costum sense vàlua científica, només sociològica.

Aquests pobles de parlar de transició benasquès són a l'una i altra banda del congost del Ru (el famós Ventamillo en espanyol):

• Benasc,
• Saünt,
• Sessué,
• Vilanova d'Éssera,
• Gia,
• Seira,
• Castilló de Sos,
• Bisaürri.

Un poc més al sud, s'incorporen a l'aragonès els pobles, històricament de parla ribagorçana, de 

• la Vall de Lierp (als peus del Turbó), i més avall
• Capella (a l'est de Lasqüarri i Benavarri).

Tots aquests pobles exclosos per la llei de territori catalanòfon han sigut tradicionalment representats en els mapes polítics dels Països Catalans, i de vegades també en els del domini lingüístic català, bé que indicant que hi trobem parlars de transició. «El benasquès s'ensenya a les escoles en el marc del programa d'ensenyament de l'aragonès del Govern d'Aragó, essent un dels cinc llocs on s'imparteix des de l'any 2003, a través d'una professora nativa de la Vall, que ensenya la varietat local. S'imparteix en els centres d'educació infantil i primària amb un increment progressiu del nombre d'alumnes» (viqui).

2021. Mapa del parlar benasquès.

(Font: Una parla catalana singular: el benasquès», enllaç).

Els estudis lingüístics, magrat tot, no poden sostraure's a la ideologia presa de qui els fa, de la societat en què naixen o del públic a qui volen complaure o convèncer. Aquest article citat de David Garrido en fa una excel·lent reflexió.

2023. L’ensenyament de l’aragonès i del català», Artur Quintana i Font,

 (3 març 2023, TempsdeFranja.org).

«A bastants escoles en territori de llengua catalana no s’ensenya aquesta llengua, com pertocaria, sinó aragonès. Això passa a la Ribagorça de llengua catalana de la Vall de l’Isàvena des de la capçalera a les Paüls fins a Llaguarres, que comprèn les escoles les de les Paüls, de la Pobla de Roda i Lasquarri, mentre Llaguarres a l’Isàvena i Jusseu i Torres del Bisbe, ambdós al Sarro, van a Graus. Sanui a la Llitera, també de llengua catalana, només té ensenyament d’aragonès , però no de la llengua pròpia. Aquestes anomalies, que ja fa anys que duren, tenen l’anuència, tàcita sembla, de les instàncies educatives: Conselleria, Direcció General de Política Lingüística, Academia Aragonesa de la Lengua, i de les associacions d’estudi i foment de l’aragonès».

Així doncs, al mapa elaborat del doctor A. Quintana, hi observem certs territoris ribagorçans que, etiquetats com a pobles de llengua catalana en la primera llei lingüística, no tenen ensenyament oficial del català als centres educatius, com

• Peralta de la Sal,
• Sant Esteve de Llitera,

o bé tenen ensenyament de llengua aragonesa en lloc de catalana: 

• Les Paüls,
• Beranui,
• Tor-la-ribera,
• la Pobla de Roda,
• Roda d'Isàvena,
• Monesma i Queixigar,
• Güel, Llaguarres, Torres del Bisbe i Jusseu (tots del municipi de Graus i, per tant, exclosos en aquella llei de la zona catalanoparlant),
• Castigaleu,
• Lasquarri, i
• Sanui.

Mentre que al sud de les comarques franjolines, hi trobem sense ensenyament de català

• la Codonyera,
• la Torre de Vilella i
• Bellmunt de Mesquí,

tradicionalment considerades poblacions del Matarranya però incorporades a la comarca del Baix Aragó per la llei de comarcalització aragonesa. 

2023. L’ensenyament de l’aragonès i del català», Artur Quintana i Font, 

(3 març 2023, TempsdeFranja.org).

Les incongruències de l'ensenyament de català i aragonès que s'han detectat aquest mateix any 2023.

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.

(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).

Els municipis (amb diversos pobles, agregats i llogarets) de parla catalana de la Llitera:

• Peralta de la Sal i Calassanç,
• Baells,
• Camporrells,
• Sanui.
• Sant Esteve de Llitera,
• El Campell — Alcampell
• Valldellou,
• Castellonroi,
• Albelda,
• Tamarit de Llitera,
• El Torricó — Altorricó,
• Vensilló.

Poblacions de parla castellana com Binèfar s'han integrat oficialment a la comarca lliterana, cosa que fa que amb el seu pes demogràfic, les institucions comarcals hi hagin de fer un ús limitat de la llengua o no en puguin fer ús en reunions i comunicats. Aquesta jugada de les comarques lingüísticament mixtes amb el castellà com a eina de fre de l'ús del català, s'ha repetit a la Baix Cinca i a la del Baix Aragó. Només el Matarranya ha esdevingut única comarca catalanòfona integral, segons la llei de comarcalització aragonesa. 

Tornant a la zona lliterana, hi trobem permanentment la digressió filologicohistòrica sobre si la frontera lingüística del català arribà al Cinca Mitjà, i si pobles com, entre algun altre, Fonts (Fonz) i Montsó (Monzón), o també ja al Baix Cinca, Bellver de Cinca (Belver), Ossó de Cinca (Osso), o Graus i Capella més al nord (ribagorçans), havien estat catalanoparlants fins a la ràpida castellanització que s'hi donà del segle XVI i XVII, empesa per les classes nobiliàries i el clero aragonesos, que comportà també un retrocés vertiginós de la llengua aragonesa dels seus territoris meridionals terolencs fins als tradicionals reductes prepirinencs i pirinencs. No se n'han fet gaires estudis profunds d'aquesta —diguem-ne— zona de recessió catalanòfona del Cinca Mitjà (no la confonguem amb la zona ribagorçana catalanòfona reconeguda). També els estralls de la Guerra dels Segadors, amb el despoblament i successiva repoblació que ja no fora catalanoparlant degueren incidir en la forta i dràstica recessió. Algun testimoni històric imprecís fa esment del parlar català de Montsó:

«En 1555, el arzobispo de Zaragoza y virrey de Aragón, escribe en su Historia de Aragón (aún inédita): "Y la razón por ser más la tierra se hablava acá la lengua limosina o catalana, que el rey don Jaime el Primero y el rey en Per el Quarto escribieron en limosín sus chrónicas, y el reino de Valencia habla catalán, y hasta oy en día todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia, los aragoneses como Monçón y su tierra y Fraga y Favara, Maella, La Torre del Conde, Fresneda, Valderrobres, Vinazeit, Fonespalda, Monrroy y Aguaviva y toda aquella tierra, con la de Teruel que confrontaron Valencia, todos hablan los aragoneses catalán"…» (enllaç).

 Destaquen, però, l'opinió fundada del filòleg francès Jean-Joseph Saroïhandy a principis del segle XX que considerà probable la frontera lingüística fins al Cinca o la troballa d'algun testimoni històric, com ara el Llibre d’estatuts de la confraria de Sant Nicolau, de Graus, «'que comença en el 1516 y els primers capítols del qual apareixen escrits en perfecta llengua catalana, prova positiva y contundent de que en aquell temps encara’s parlava a Graus català clàssich'. Sin embargo, el propio Navarro asevera que a partir de los textos de 1527...» es produeix una castellanització efectiva, que als pobles catalanòfons de la Franja no arribaria fins després de 1707, segons els scripta, actes notarials i altres documents conservats (El catalán en la Franja de Aragón: una aproximación histórico-lingüística, Javier Giralt Latorre, dins «Archivo de filología aragonesa», 68, 2012, pp. 39-74, Universitat de Saragossa, enllaç). Fan falta, encara, més estudis històrics per determinar l'antic abast del català ribagorçà fins a la frontera del Cinca fins als segles XVI-XVII, i si la ciutat de Montsó, seu de nombroses corts de la Corona catalanoaragonesa, hagués pogut ser de parla catalana en temps medievals.

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.

(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).

Els  municipis (amb diversos pobles, agregats i llogarets) de parla catalana del Baix Cinca:

• Saidí,
• Vilella de Cinca,
• Fraga,
• Torrent de Cinca, i
• Mequinensa (primera població de província saragossana).

Els  municipis (amb diversos pobles, agregats i llogarets) de parla catalana del Baix Aragó-Casp:

• Faió,
• Nonasp,
• Favara, i
• Maella.

En aquestes comarques la frontera amb el castellà (i antigament amb l'aragonès fins als segles XVI-XVII) ha sigut ben nítida històricament. Tots els estudis històrics sobre els parlars franjolins coincideixen que, de Tamarit en avall, la frontera lingüística (amb el castellà des del segle XVII) és molt més clara i nítida que a la zona ribagorçana, degut al fet que el territori de conquesta ja és tardà, dels segles XII i XIII, i la població majorment arabitzada en el moment de l'arribada dels pobladors catalans. En canvi, en els territoris ribagorçans, la població fou majorment hereditària i s'hi entremesclaren diversos períodes històrics de poblament i domini, des del vasconavarrès, a l'aragonès i el pallarès, fet que hi creà un contínuum dialectal de transició de filiació romànica. No en va es tractava de valls pirinenques isolades i autàrquiques, amb les mateixes condicions que les valls pirinenques a on nasqueren l'aragonès, o en el cas el català occidental i el català oriental (els nostres dialectes constitutius). Aquests, en disposar d'una mínima configuració política conjunta ja des d'època comtal, s'anaren aixoplugant sota el paraigua d'una potent llengua catalana escrita unificada, que inclogueren la zona pallaresa i ribagorçana, i fins als límits meridionals de la Franja. 

El retrocés d'aquests usos escrits i el pas al castellà durant els segles moderns deixataren la dialectalització i els parlants i escrivents restaren sense cap referència de llengua culta mínimament unificadora, i sota la pressió administrativa aragonesa ja castellanitzada (i, a partir de la Guerra de Successió, assimilada del tot dins el nacionalisme espanyol), el pou de la diglòssia arribà als nivells degradants, tot considerant la pròpia llengua com a xapurriau. Per a una aproximació a la història d'aquest mot, veg. «Del català al xapurriau, via llemosí», Natxo Sorolla, 2022, enllaç, que reconeix: «Recordo entrar a l’Institut Francisco Grande Covián (aka l’Institut de Vall-de-roures) pensant que parlava xapurriau. Però gràcies als coneixements de professors de castellà com P. Lorenzo vam entendre que no parlàvem mal, sinóo que parlàvem un dialecte més d’una llengua que històricament havíem denominat català» (enllaç).

Mapa de la Ribagorça lingüística (viqui).

(Cliqueu sobre el mapa per fer-lo gran).

Mapa de la Ribagorça lingüística (enllaç).

(Cliqueu sobre el mapa per fer-lo gran).

El contínuum d'evolució fonètica és realment apassionant, amb les diverses línies isoglosses entrecreuades que escombren les valls ribagorçanes, en el que ha sigut un repte d'estudi per a la romanística des del segle XIX. 

La parla (ribagorçana) de Maella.

Tot i la claredat de la frontera lingüística en aquesta zona meridional de la Franja, s'hi troba una illa lingüística molt característica, la parla maellana, fruit de la repoblació de la zona amb catalanoparlants ribagorçans.

(El catalán en la Franja de Aragón: una aproximación histórico-lingüística, Javier Giralt Latorre, dins «Archivo de filología aragonesa», 68, 2012, pp. 49, Universitat de Saragossa, enllaç).

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.

(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).

Els  municipis (amb diversos pobles, agregats i llogarets) del Matarranya, íntegrament catalanoparlant:

• Massalió,
• Calaceit,
• Valljunquera,
• la Vall de Tormo,
• la Torre del Comte,
• Cretes,
• Arenys de Lledó,
• Lledó d'Algars,
• La Freixneda,
• Fórnols de Matarranya,
• la Portellada,
• Ràfels,
• Vall-de-roures,
• Fondespatla,
• Beseit,
• Pena-roja,
• Mont-roig de Tastavins,
• Torredarques.

Bellugades a la comarca del Baix Aragó-Alcanyís:

• la Codonyera,
• la Torre de Vilella,
• Bellmunt de Mesquí,
• la Ginebrosa,
• la Canyada de Beric,
• la Sorollera, i
• Aiguaviva de Bergantes.

En total, doncs, la fotografia de la Franja catalanòfona ha quedat conformada per la llei de llengües aragonesa per 61 municipis, dins dels quals s'hi troben altres nombrosos poblets i nuclis de població. Tots amb ensenyament de llengua vehicular espanyola, cinc sense ensenyament del català encara, nou amb ensenyament d'aragonès en lloc de català, que ja té trons la cosa, i alguns altres que no s'hi han definit com a catalanòfons, la Vall de Benasc (8) i un parell o tres de ribagorçans.

La llengua catalana a la Franja de Ponent.

Grafia dialectal a Vilanova d'Éssera, a la Vall de Benasc.

 Ningú pot encertar el futur, tot i que la sociolingüística el pot preveure teòricament. No només per als parlars dels territoris de la Franja, sinó de tots els altres dialectes de la llengua. La resposta efectiva dels parlants, la capacitat de reconstrucció d'una narrativa nacional —si més no, lingüística—, la força dels atacs que es reben i rebran, són alguns dels eixos en què es decidirà el camí que emprendrem. 

La meua fútil impressió va derivant aquests darrers temps en el sentit que aquesta necessària narrativa o concepció nacional lingüística necessita d'un model de llengua unificat més obert que la normativa fabriana d'aquest darrer segle, única i vàlida per a tot el domini lingüístic sencer. De manera que els textos però també els audiovisuals puguin ser compartits de debò de Salses a Guardamar i de la Franja a l'Alguer. 

És obvi que la tendència no va per aquesta via: el model de llengua dels doblatges de les pel·lis o sèries de TV3 o les de les altres TVs del domini lingüístic, no és compartit ni tan sols ningú (ni a les universitats) està estudiant com fer-ho factible. En aquest sentit, m'apunto a l'afirmació categòrica que feia no gaires dies en Gabriel Bibiloni, en el sentit que algun dia «haurem de reconèixer –però tampoc no ho farà ningú– que abandonar la llengua culta i unificada tradicional dels segles XVIII i XIX en benefici de la llengua parlada (sobretot barcelonina) va ser un error monumental» (enllaç). Algú ho ha de començar a dir.

[2298] La Llitera, anys seixanta (del segle XX)

[2299] Lo Baix Cinca, anys seixanta (del segle XX)

Quinalafem.blogspot.com

[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda

 

1913. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort

Vista de la barca, amb foto de l'autor, probablement de cap al 1910, car crec que hi veiem les noves barques del 1908, que pagà la Diputació barcelonina després dels aiguats de l'any anterior.

1844. Les barques d'Escarp i Torrent de Cinca.

«El Heraldo», Madrid, de 8 de novembre (HDH).

La desamortització del monestir, que fou completada al 1835, obrí un greu conflicte sobre els drets de possessió del pas de barca d'Escarp i una altra que hi hagué al Cinca, a Torrent: "El monasterio de Escarpe tenia construidas dos barcas de tránsito en los ríos Segre y Cinca». L'Estat (espanyol) els tragué a subhasta al 1849, però un hisendat veí de Torrent, Francesc Montfort, l'alcalde, els reclamà com a propis. La pretensió es remuntava al conveni entre el monestir i l'Ajuntament de Torrent de l'any 1829 per a la gestió de la barca del Cinca. La subhasta fou suspesa, en contra del parer, testimonis i documents aportats per l'autor de l'article davant la comissió. Afegeix que el litigant alcalde de Torrent, «tan pronto como concluyó la guerra civil [cap al 1840, a la fi de la primera guerra carlina], se apresuró a poner de su cuenta dos barcas en el Segre y Cinca, precisamente en los mismos puntos donde las tuvieron colocadas los frailes, siendo esta... la causa poderosa que anima su codicia» per oposar-se a la venda dels drets de part de la Hisenda pública (espanyola). Ell havia sigut també el darrer beneficiari dels drets els anys 1834-35, i en arribar la desamortització degué quedar-se'n les barques. Sembla que durant uns anys després de 1835 no hi hagué en funcionament el pas. 

1844. Les barques d'Escarp i Torrent de Cinca.

«El Heraldo», Madrid, de 14 de novembre (HDH).

El funcionari responsable de l'adjudicació de la subhasta es veié constret a respondre al senyor Gaietà Ibarz d'Oriol, que era mequinensà. La carta de resposta era plena de tòpics i el funcionari s'amagava rere el secret del procediment governamental.

1844. Les barques d'Escarp i Torrent de Cinca.

Conreu de moreres i cucs de seda.

«El Católico», Madrid, de 2 de febrer (HDH).

Francisco Montfort era un gran terratinent local, dominador del poble de Torrent. Havia sigut un dels pioners a l'Estat (espanyol) de la introducció del conreu de moreres per a l'alimentació dels cucs de seda. Les mostres de seda filada que s'havien tramès a Madrid van dipositar-se al «Conservatorio de las Artes para honra del interesado y estímulo de otros emprendedores». Això li valgué que la reina (espanyola) li atorgués «la Cruz de Comendador en la Real Orden de Isabel la Católica», amb data de febrer d'aquell any.

1843. Les barques d'Escarp i Torrent de Cinca.

Conreu de moreres i cucs de seda.

«Diario de Barcelona», de 20 de març (ARCA).

Montfort havia redactat una guia per al conreu: «Apuntes para la propagación y mejora de la industria de la seda por medio de la morera multicaule y gusanos trevoltinos». Diu el diari que era «labrador», les moreres de mena filipina i els cucs de tres collites a l'any, «que a costa de grandes trabajos y desembolsos ha podido adquirir», pecat que no diu a on. 

Us recorda la novel·la Seta de l'Alessandro Baricco, oi?

1844. Les barques d'Escarp i Torrent de Cinca.

«El Clamor Público», Madrid, de 13 de desembre (HDH).

Davant d'un oponent tan ben col·locat en els ambients polítics de la Villa y Corte estatal, poca cosa podia fer-hi en Cayetano, hisendat de Mequinensa que també licitava per la compra dels terrenys a on amarraven les barques. Això sí, li quedava el dret a donar coces en públic per denunciar el cas: només hi havia l'Ajuntament de Torrent que donava suport a Montfort, «pueblecillo de corto vecindario, compuesto de sencillos labradores, pobre e ignorante, donde manda como cacique el codicioso Montfort». 

 

1836. Les barques d'Escarp i Torrent de Cinca.

«El Eco del Comercio», Madrid, de 8 de març (HDH).

En aquella situació social i política del segons terç del segle XIX, tothom va jugar les cartes que tenia. Sembla que el torrentí senyor Montfort havia flirtejat amb la carlinada als primers inicis de la confrontació. 

1841. Les barques d'Escarp i Torrent de Cinca.

«El Eco del Comercio», Madrid, de 8 de març (HDH).

El cultiu de la morera de l'Índia esdevingué el gran negoci de Montfort, que volgué expandir als pobles veïns: els en repartiria 25 plançons i els explicaria com s'havien de cultivar: «su elevación pocas veces escede de seis pies. La hoja es ordinariamente de un palmo de largo y algo más de medio de ancho». Li calia, doncs, una bona producció de fulla de morera per proveir la colònia de cucs de seda que devia posseir i la fabricació de sedes. 

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig.

«Al pasar la barca… Historias particulares de las barcas de paso en Aragón»,

Rufina Mullor Sandoval,

Cuadernos de Aragón, 37, pàg. 267, 

Institución Fernando el Católico, Excma. Diputación de Zaragoza, 2007.

Esplèndid plànol de la darrera barca del Cinca, datat de final del segle XVIII, fet a l'època per a la reclamació d'un plet. S'hi aprecia, poc abans de l'aiguabarreig amb el Segre, el pas de barca una mica aigua avall de Massalcoreig, petit poble que llavors no arribava als 300 habitants.

1847. Les barques d'Escarp i Torrent de Cinca.

«El Eco del Comercio», Madrid, de 15 d'agost (HDH).

1847. Les barques d'Escarp i Torrent de Cinca.

«El Eco del Comercio», Madrid, de 31 d'agost (HDH).

Al cap de pocs anyets de la disputa per les barques, els matiners s'aixecaven a Catalunya contra el govern isabelí espanyol. Les barques d'Escarp i Torrent les feien anar per mirar d'atacar les tropes reialistes de la guarnició de Fraga. A la notícia s'hi demana la fortificació del monestir d'Escarp «como lo estuvo en los siete años de guerra» anterior, la primera carlina per al control dels passos de barca. Aquest cop no hi havia només carlins, sinó també malcontents, progressistes i republicans. 

1852. L'enfonsament del pont de Fraga.

«Diario de Barcelona», de 6 d'octubre (ARCA).

El gran pont de Fraga, inaugurat de feia pocs anys, se n'anà aigües avall el 29 de setembre d'aquell any per una de les habituals avingudes del Cinca. Va veure amb una ullera de llarga vista com un tros de pont flotava amb supervivents al pas per Torrent i va posar-hi tots els esforços per traure'ls. Va fer portar una barca amb carro des de la partida de Conillar, i en va poder salvar mitja dotzena. Al sot de Torralba va ajudar a sortir de l'aigua cinc persones més que baixaven agafades a troncs. Fins i tot «a una pobre mujer, tuvo el señor Monfort que envolverla en su capa, pues se hallava casi exánime de frio». Dos més se salvaren a la Granja.

Anys 2000. La barca de Torrent de Cinca, lo Baix Cinca.

Pedra d'amarratge de la barca de Torrent, allà a on lo barquer lligava o amollava la soga. Crec que la barca estigué en funcionament fins després de la guerra, als anys 50-60. Diria que igualment la d'Escarp. 

[2506] La Granja d'Escarp de les mines

Quinalafem.blogspot.com

[2479] Lo Montpedró, Pantà de Santa Anna i Canal de Pinyana

 

2023. Lo Montpedró, pantà de Santa Anna i Canal de Pinyana.

Una excel·lent matinal, completeta. La ruta va ascendint lentament tot revoltant el tossal rocós de Montpedró, fins a l'ermita del patró de Castellonroi, Sant Salvador. Aquesta part final, més enfilada. Des d'allà, gaudireu de vistes excepcionals a la Llitera, el Segrià i el Congost de Pinyana, amb el pantà de Santa Anna. I si el dia fos clar, arribareu a guipar el Pirineu i tot.

Cal baixar-ne, de l'ermita, per un grau espectacular, ran de la paret septentrional del Montpedró, fins al mirador del pantà. Cal vigilar amb el track i els senders, ja que amb tota l'arbustada es fan molt perdedors. Ho diem per experiència, ha, ha, ha... Finalment, amb un copet de cotxe, cal que us atanseu al peu de la presa per veure la Ribagorçana escolant-se per sota el ciment cap al congost i la presa del Canal de Pinyana. Sempre podeu fer final feliç de restaurant en algun dels pobles de la zona!

2023. Lo Montpedró, pantà de Santa Anna i Canal de Pinyana.

[999] GR-92, d'Aiguablava a Cap-Roig