Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franja de Ponent. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franja de Ponent. Mostrar tots els missatges

20170625

[1729] Per la Fraga de fa més de cent anys

1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Les dones amb el càntir al cap baixen al riu a buscar l'aigua.
1908. Fraga, el Baix Cinca, Bisbat de Lleida (1149-1999), 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, núm. 42-43.
El viatge en tartana de Lleida cap a Fraga, «per la carretera reial, sols se troba Alcarràs». Al cap de son terme, hi ha el «pedró, molló o fita que assenyala on comença Aragó. És al mig d'un pla lo lloc convencionalment escollit per fer-hi passar aquest límit arbitrari». El substrat sarraí del territori és comentat per l'autor, i també l'«escabrositat, la sequedat i feréstec passatge» pel terme, «que fa basarda atravessar-la de dies. La carretera s'endinsa en una llarga trinxera que a vegades fa l'efecte de túnel, plena de revoltes, des d'on no es veu més que parets. Allí el vent hi regolfa totes les estacions de l'any».

S'hi esmenta «lo pas de Llitera», per on es travessa la serra que després del dit Fondo de Llitera, anys després amb un túnel a la carretera, ja es decanta cap a la vessant del Cinca.   
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Detall de les dones, típicament abillades amb la faldeta dels dies de cada dia. La imatge fa honor a la Fraga antiga, ben costeruda per tot arreu. Sempre a buscar aigua amb dos càntirs, l'un al cap i l'altre sota el braç.
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«La població de Fraga s'anà constituint en les altures que voregen lo Cinca, per manera que quedés indemne de les avingudes del riu. Com sos carrers presenten grans davallants i les construccions són velles i típiques, mostren sovint mogudes siluetes, de veritable atracció artística». 
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Al capdamunt de la vila, «en la part sobirana de la població, enlaira sa feixuga silueta la vella Suda o fortalesa sarraïna», on s'hi empresonà Carles d'Aragó, Príncep de Viana, al 1461, «per ordre de son pare Joan II».

«La Suda... està en la part antiga o emmurallada, damunt del Passeig del Cegonyer o Cigonyer, comprenent la parròquia actual i la vella església de Sant Miquel, avui abandonada».
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Detall dels capitells treballats de Sant Pere de Fraga, romànics, i que en la imatge de l'esquerra representa la lluita de l'home amb el drac.
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«En la Casa de la Ciutat conserven cert aparell que suposen ésser la tradicional maça de Fraga, utilitzada per clavar los pilots del pont vell. Fantasiosament diuen que, quan pegava al fons del Cinca, alçava pols dintre l'aigua».
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
El campanar de Sant Pere, aixecat en dos períodes diferents. 
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Detalls de la base i de la punxa del campanar. La foto és signada del fotògraf barceloní Thomas, mentre que al final de l'article s'assegura que són d'en Juli Soler.
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«Lo campanar té quatre sostres: los dos inferiors, gòtics de pedra de fil, contrasten amb los dos sobirans, platerescs, de rajola... típics del reialme aragonès». Destaca l'autor els grans casalicis de la vila vella, «veritables casals, amb escuts per les portes, però tan derrotades, que semblen perenne mostra d'una caiguda grandesa».
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«Allí on no té valor lo palm de terra, s'hi han edificat cases de cinc i sis estatges, altura a vegades motivada per lo desnivell del lloc».

«Son gran passeig o esbarjo és lo del Cegonyer o Cigonyer, al mig de la part nova. Lo nom li pervé d'una torre quadrada a on hi solien niar les cigonyes».


20170601

[1715] De Lluçars i Llorenç ribagorçans

1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

El petit poblet de Lluçars, llavors encara municipi (i fins al 1969), amb les dos grans torres que el caracteritzen.
1845. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Emplaçada al costat del barranc de Riasol, «donde la combate el viento del puerto, que baja encanalado por el barranco de Guardo». El petit poble tenia 74 cases a mitjan segle XIX, «muy desiguales en sus proporciones, y parte de ellas diseminadas por el término». La vila closa disposava de dos placetes, «en una de las cuales está la casa consistorial y la escuela».

Disposava de presó i escola primària per a 8 xiquets! La bassa d'aigua a la sortida del poble no s'aprofitava perquè els veïns preferien les aigües de «una fuente perenne y de otra que no lo es, ambas situadas en las afueras»... Terra de frontera medieval entre les terres cristianes i les sarraïnes, els termes dels voltants estant (estaven) farcits de vells castells.

El terreny és tot de secà amb algun petit rotlle que es regaven de les aigües dels barrancs i fonts en anys molt humits. «Hay bosques de particulares para leña, que consisten en carrascas y cagigos [roures] i dehesas de pasto». Un molí fariner al barranc de Guard proveïa la població de farina. Els camins es trobaven en molt males condicions, «por la escabrosidad del país», on fins i tot hi havia «animales dañinos como escorpiones y otros».

Pel que fa a la demografia, hi vivien 40 veïns o llars, amb 248 habitants, que fan una mitjana de sis per casa. Actualment, hi ha uns 130 veïns.  
1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Detalls de l'esplèndida fotografia amb el portal d'entrada a la vileta.
1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Les parets de pedra seca separaven les finques. També les cases eren de pedra més que no pas de tàpia, amb les característiques galeries obertes dalt de tot.
1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

La torre de l'església i la torre del castell competint entre elles, com si d'una ciutat renaixentista italiana es tractés.
1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

La torre del castell, orgullosa i dempeus, com la gent de la terra, malgrat les maltempsades.
1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

S'aprecia el mal estat de la torre pentagonal, al revoltant de la qual s'organitzava el vell castell medieval del segle XI, propietat d'Arnau Mir de Tost, que també dominava els castells de Viacamp i de Falç. Passaren d'herència a la seua filla i al seu nét Guerau, al servei del rei d'Aragó, Sanç Ramírez.


No es coneixen els motius ni quines les raons per les quals els vescomtes d'Àger van perdre el control de Lluçars en el segle XII, que va passar als comtes del Pallars Jussà. A finals del segle XII va tornar a mans de la Corona catalano-aragonesa. Ja en 1292, Jaume II va assignar el castell a la nova baronia de Felip de Saluzzo. Aquest va empenyorar els castells de Lluçars, Llaguarres i Lasquarri per la dot del seu casament amb Galbons de Cervera. Vers la segona meitat del segle XIV, Lluçars es va integrar en el tercer comtat de Ribagorça, tot i que per poc temps, doncs el comte Alfons de Ribagorça va infeudar el castell als barons de Castre-Pinós. Va restar en mans d'aquesta nissaga fins que en el segle XVIII passà a mans dels Montcada i ducs de Medinaceli.
1970-80. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
El poble, a la vall mitjana del riu Queixigar, fou municipi independent fins al 1969, quan s'agregà al de Tolba. 


Segons Coromines, «Llosses (que cal distingir bé de llosa, lloses, mot amb el qual no té res a veure) i Lluçars deriven del verb llossar, 'esmolar les eines de tall', concepte important en el món feudal, atès que el pagès estava obligat a fer llossar les seves eines en la farga o ferreria feudal. La documentació antiga demostra que Lluçars és amb o-, Loçars, un 'grup de ferreries',... igual que bastants altres poblacions que duen com a nom Les Ferreries. El verb llossar s'escrivia antigament amb ç o c, i prové de LAUCIDARE, verb romànic d'origen cèltic (DECat). En el cas de Lluçars de la Ribagorça la grafia amb ç ve imposada per la subsistència de la distinció fonològica entre ç = θ i ss en bona part de la comarca».
1970-80. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
L'any 1292 Jaume II incorporà aquest castell a la baronia de Castre, i molt posteriorment quedà a mans dels Montcada. Es conserven les ruïnes de l'antic castell. La torre va ser reformada el 2010, es tracta de la construcció d'aquest tipus de més alçada de tota les comarques de la Franja, de 25 metres. Una altra característica de la torre és que és de base pentagonal, element poc comú en aquest tipus de fortificacions.
1970-80. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
L'església parroquial de Sant Cristòfol.
1970-80. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Detalls de l'església romànica.
1845. Llorenç (la Baixa Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Amb 4 veïns i 25 habitants, i només cinc cases. «El vecindario se surte de las aguas de una fuente». El seu terme comprenia «el monte titulado Sorts o Solana, poblado de robles y romeros y una casa derruida»
1970s. Llorenç (la Baixa Ribagorça).
Vista del llogaret, despoblat des dels anys 1990 (fototeca.cat).
El campanaret de l'església, annexa a la de Lluçars, disposava d'antic «cementerio en llano».

20170531

[1714] De Tolba ribagorçana, més

1970s. Tolba, la Baixa Ribagorça (fototeca.cat).
Vista general de la població ribagorçana, arraulida al voltant de la gran església parroquial, i revoltada de verds sembrats i ametllers a la primavera. Segons el DCVB, tóɫβa en la pronúncia local. «Etim.: desconeguda; és possible que, com opina Coromines (Rev. de Ling. Rom. xxiii, 321), procedeixi d'un topònim pre-romà *Tolŭba o *Tolŏba, amb la terminació de noms ibèrics com Onuba, Salduba, etc., i amb el radical de Toló, Toledo, Tolosa, etc.» Res a veure amb tolva, que és castellanisme per tremuja o gronsa, mot estranger, doncs, a la llengua mil·lenària de la terra.
1970s. Tolba, la Baixa Ribagorça (fototeca.cat).
Vista general des del riu de Queixigar.
«Municipi de la Ribagorça, a la vall del riu de Queixigar, entre els contraforts meridionals de la serra del castell de Llaguarres fins a la sortida del congost de Siscar, al qual fou agregat el 1969 el de Lluçars.Població: 176 h [2006]Extensió: 59 km2 
«Vers l’E, el terme arriba fins als Cunyols (1.028 m alt), a l’extrem occidental del Montsec d’Estall. A més del riu esmentat, que el travessa de N a S, drenen el terme la riera de Viacamp i el barranc de Sant Cristòfol (límit meridional), afluents per l’esquerra, i el barranc de la cova de Viola (límit septentrional), el riu Sec i el barranc de Vilanova (límit occidental). Hi ha 2.000 ha de zona forestal (alzinars i brolla de romaní; hom ha efectuat plantació de pins). És tradicional la producció de carbó de llenya, destinada al consum de la ciutat vallesana de Terrassa. L’agricultura de secà ocupa pràcticament la totalitat de les 1.238 ha de conreu, distribuïdes entre els cereals (86%, amb el 84% d’ordi, el 14% de blat i la resta de civada) i el farratge (5,8%, d’esparcet i alfals). Els conreus permanents han minvat fins a ser gairebé residuals: olivar, vinya i ametllers. La ramaderia, amb 5.995 caps de bestiar porcí i 2.654 d’oví (1989), complementa l’economia.
«La vila (174 h agl [1991]; 696 m alt) és situada a la dreta del riu de Queixigar, poc després de l’aiguabarreig amb la riera de Viacamp. L’església parroquial, dedicada a la Mare de Déu del Pui, és romànica, de la primera meitat del segle XII (fou consagrada el 1130); el portal presenta una notable decoració escultòrica. Pertanyia a la seu de Roda. Hom ha identificat infundadament aquesta vila amb la pretesa seu visigòtica d’Hictosa; és més probable, però, la identificació amb la Tolobis dels jacetans esmentada per Pomponi Mela, per Ptolemeu, per l’itinerari Antoní i per l’Anònim de Ravenna. El municipi inclou també el poble de les Segarres Baixes (les Segarres Altes constitueix un enclavament del municipi de Lasquarri dins el de Tolba), el llogaret de Corones i el despoblat i antic castell de Falç, a més de les antigues masies de Vilanova, de Puialbo i del Romeral» (enciclopèdia.cat).
1970s. Tolba, la Baixa Ribagorça (fototeca.cat).
Dos vistes generals més, amb els camps primaverals envoltant la petita vila.
1970s. Tolba, la Baixa Ribagorça (fototeca.cat).
Detall d'una granja de vedells als afores del poble.
1970s. Tolba, la Baixa Ribagorça (fototeca.cat).
L'església de Santa Maria del Pui de Tolba, amb la portalada i la finestra romàniques de l'església de Sant Just i Sant Pastor de Falç.
1970s. Tolba, la Baixa Ribagorça (fototeca.cat).
Detall del campanar, refet amb posterioritat.
1970s. Tolba, la Baixa Ribagorça (fototeca.cat).
La magna portalada romànica tota dibuixada de monstres malignes.
1970s. Tolba, la Baixa Ribagorça (fototeca.cat).
Detall dels preciosos capitells.
1970s. Tolba, la Baixa Ribagorça (fototeca.cat).
Detall del fris geomètric amb escacs. 
1970s. Tolba, la Baixa Ribagorça (fototeca.cat).
La finestra romànica de Falç, incrustada a la façana de la de Tolba, com si d'una rosassa es tractés.
1970s. Tolba, la Baixa Ribagorça (fototeca.cat).
Detall d'un animal maligne cruspint-se una altra pobra bèstia.
(Més imatges en detall: romànic.eu).

20170528

[1712] De Tolba ribagorçana

1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Portalada romànica de l'església romànica de la Mare de Déu del Pui, consagrada al 1130. A més d'un parell de xiquets del poble, el personatge a la porta és el propi fotògraf.
1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Detall dels capitells de la portalada romànica.
1845. Tolba (la Baixa Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
«Situada en la extremidad de una pequeña llanura, su clima es muy sano». Tenia a mitjan segle XIX cap a les 140 cases, amb presó i escola per a 30 nens i tot. Si no s'hi esmenten les nenes, que llavors havien d'anar separades, potser és que no anaven a estudi. 

Se n'esmenten les dos ermites del terme, Sant Cristòfol i Santa Anastàsia, «y una fuente de muy buenas aguas para consumo del vecindario». Les Segarres Baixes, amb 15 cases, i Corones, amb 3, eren nuclis agregats al municipi. «a la parte S. se ve la masada de Falç, en donde se conservan todavía vestigios de castillo y fortificación con una magnífica iglesia». Se citen altres llogarets com els de Borràs, Puialbò, Romeral i Vilanova. El terme és de secà: «por él corren las aguas del río Quart. Los caminos son locales, de herradura i malos». L'economia del tot agrícola, amb un molí fariner i alguns teixidors de draps i pellaires. 

Hi havia 105 veïns, amb un total de gairebé 500 habitants; a una mitjana, per tant, de 5 persones per llar. Actualment, la vila té cap als 130 habitants. Cap referència, com és habitual en aquest autor al llarg de tota l'obra, a la llengua pròpia de la terra.
1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

La preciosa plaça Major porxada i sense empedrar a començament del segle passat.
1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Detalls dels edificis, amb les magnífiques i tradicionals galeries obertes. A la dreta, els escuts de la façana de casa de la vila. 
1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Detall dels porxos i dels figurants de la plaça, amb el mateix retratista amb barret i bufanda.
1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

La casa Pociello, amb els balcons de forja. 
1911. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Detall dels balcons i del retratista amb les veïnes. L'expectació pel fotògraf és visible en la gent expectant al carrer de baix.
1910 ca. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juan Mora Insa (1880-1954) (DARA).

La plaça de la vila d'ara fa poc més d'un segle.
1910 ca. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juan Mora Insa (1880-1954) (DARA).

Una de les portes de la vila closa.
1910 ca. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: José Galiay Sarañana (1880-1952) (DARA).

La portalada romànica de l'església del despoblat de Falç, al terme de Tolba, dedicada a Sant Just i Sant Pastor, que fou traslladada a l'església de Santa Maria del Pui de Tolba a final del segle XIX, amb l'autorització pertinent del Bisbat primigeni del territori. 
1910 ca. Tolba (la Baixa Ribagorça).
Foto: José Galiay Sarañana (1880-1952) (DARA).

Detalls dels esplèndids capitells romànics, amb evidents figures d'animals monstruosos, que espaordien els fidels que entraven a missa. S'han trobat semblances amb els capitells romànics de la catedral de la Seu i de Covet. El castell de Falç pertangué a Arnau Mir de Tost, qui el llegà al 1071 a sa filla Letgarda i a son nét Guerau. Durant els segles XI i XII hi hagué comunitat regular amb abat, però al 1161 el bisbe lleidatà subordinà l'església al prior de Roda (GREC).