Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris l'Urgell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris l'Urgell. Mostrar tots els missatges

20200111

[2074] Les deu creus termeneres targarines

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).

La creu del camí vell de Balaguer, dita també del Mor, enderrocada aquell any.

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).

Article divulgatiu al gran setmanari targarí d'abans de la guerra del segle XX, que es publicà entre 1921 i 1937. S'hi escriu que aquell any 1934 les creus termeneres del poble, «amb l'atemptat comès contra la del camí vell de Balaguer, han desaparegut totalment». O sia, que havia estat enderrocada per eixamplar el camí o alguna altra (des)raó similar.

Per aquest motiu, s'hi fa una llista de les deu creus de terme de què la ciutat disposà des de temps ben reculats, a saber: la creu del Pati o Portal del Carme, tombada per una ventada al 2 de març de 1869 (en algun lloc, en ballen la data i l'any); la creu del Portal d'Urgell, tombada sis mesos després de l'altra o bé sis mesos abans, car la revolució de setembre tingué lloc al setembre de 1868; la creu de Sant Agustí, però que era a l'altra banda del reguer, al raval, desapareguda per l'aiguat de 7 de juliol de 1823; la creu de Vallmajor, a la confluència dels camins dels Molars i Preixana; la creu de les Basses, només en part conservada, a la cruïlla del camí de ferradura de Verdú amb el de les Garrigues Baixes; la creu del Fossar, a l'antic camí de Cervera, abans de refer-se la carretera; la creu de Comabruna, al camí de Granyena; la creu del Talladell, desapareguda del tot; la creu del Mas de Colom, al camí d'Altet; i la creu del Mor, «al camí vell de Balaguer, a unes 450 passes més enllà de la caseta de la via fèrria», i que feia de cap de terme amb Vilagrassa. 
1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu del Pati o Portal del Carme, ara emplaçada a la plaça Major targarina, després d'una colla de vicissituds:
«La part del nus de la creu és l'únic que es conserva de la creu original (fou abatuda el 20 de març 1862 per una forta tramuntana). Els fragments que quedaren d'aquestes foren recollits i portats a un racó de l'Ajuntament. El 20 de setembre de 1876, els components de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida enviaren un comunicat a les autoritats locals en què demanaren que fossin traslladats a l'esmentada ciutat, per conservar-los al museu. Al 1928, Duran i Sanpere suplicà el retorn de la creu a Tàrrega per a ser plantada novament a la terra on florí.

L'any 1944 és traslladada a Tàrrega i s'encarregà a la Comisión pro Monumento a los Caídos una sèrie de projectes per a la reconstrucció de la creu. L'escultor Carles Andón fou el que s'encarregà de construir la part superior de la creu, juntament amb el pom original, la qual s'inaugurà l'any 1955 a la Plaça Major. Quan els trossos de la creu fragmentada són conservats en el vestíbul del Palau de la Floresta» (viquipèdia).

1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu reconstruïda davant l'església de Santa Maria de l'Alba, encara amb la façana per acabar, cosa que s'esdevingué al 1968.
1968. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
 «Nova Tàrrega», enllaç.

L'embastida de les obres d'acabament de la façana de l'església, amb la creu ja alçada.

20191223

[2066] Ullada breu a Vallbona de les Monges, 1930

1930. Reial Monestir de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
«La Hormiga de Oro», de 20 de març (BDH).

Un dels antics altars laterals preconciliars, dit de Sant Joan (ss. XVI-XVII). 
1930. Reial Monestir de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
«La Hormiga de Oro», de 20 de març (BDH).

Article descriptiu del gairebé mil·lenari monestir, lloat com a joia arquitectònica llavors redescoberta, i cenobi reial per gràcia de la sepultura de na Violant d'Hongria, segona esposa del Conqueridor i mare de l'hereu de la corona, Pere II el Gran. Tot i que hi hem de llegir, ben colonialment, que és gran mostra d'art del nostre Estat veí (espanyol)!
1930. Reial Monestir de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
«La Hormiga de Oro», de 20 de març (BDH).

La preciosa portalada romànica del monestir. 

20190106

[1931] «Vallis horroris et vastae solitudinis», Vallbona de les Monges

1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.
Vista elevada des del bosc, i ben preciosa, del poble al voltant del monestir.
1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.
En el camí de Bellpuig a Rocallaura, allà on raja la font de propietats balneàriques, trobarem Vallbona, poblet a redós del monestir cistercenc femení fundat vuit segle enrere. Per complir amb el mandat del Concili de Trento (que obligava els monestirs a emplaçar-se en llocs habitats), a partir de finals del segle XVI, les monges començaren a oferir terres i casa a tots aquells qui es decidissin a acudir a formar un petit poble al voltant del monestir. Aquesta fundació acabaria amb la vida i història del poble més proper, Montesquiu, des d'on s'hi traslladaren la gran majoria dels pobladors.

«Vallis horroris et vastae solitudines». Així denominaren els romans aquests rodals oblidats de les rutes habituals. S'explicava que en un viatge de Jaume I al cenobi, calgué obrir pas a cops de destral entre l'espessor dels arbres.

Explica l'article alguns costums de la Vallbona de fa cent anys, com ara reunir tota la família en un abundós banquet després d'un funeral, per relligar els llaços de parentesc dels vius. També s'hi refereixen els 'parlaments', o discursos satírics i burlescos que per Carnestoltes el jovent del poble dirigien a algun veí, tot recordant «los errores que en los diversos aspectos de su vida ha tenido durante el año». O el costum de remullar-se durant les nits de les festes de Sant Joan i Sant Pere, quan encara no hi havia petards ni revetlles. Al terme, hi coneixien els llocs de la Roca de Sant Jaume, que segons la llegenda fou partida a cop d'espasa pel mateix apòstol perquè li impedia el pas pel camí, i també l'Era de les Bruixes, a on hi feien aquelarre. Tenia el poblet en aquells anys 30 del segle XX cap als sis-cents habitants. Ara no arribava ni als 250: no tot han sigut alegries econòmiques a la Catalunya moderna.
1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.
El bell i ornamentat cimbori gòtic vallfogonenc, fundat al 1157, ben just acabada la conquesta d'aquelles partides, en recordatori de la vida que hi dugué l'ermità Ramon d'Anglesola amb un petit grup d'anacoretes alguns decennis abans, que visqueren en aquella frontera abandonada dels dos móns, cristià i sarraí, que campaven a la terra nostra en aquell segle. 
1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.
Una parella d'urgellencs, el matrimoni més vell de la comarca, segons el peu de foto, asseguts a la vora d'un banc o escala de collir aulives, i una decoració de forques i un forc d'alls als peus preparada pel retratista. Tots dos amb el cap cobert, l'una amb mocador, i de negre de dalt a baix, i ell amb barretina, vestit de vellut i espardenyes. De rigorós diumenge.
1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.
La jurisdicció del domini senyorial del cenobi s'estenia fins a onze pobles dels voltants. S'esmenta el jurament de fidelitat dels batlles que hi nomenaven: acudien al convent amb un got d'aigua, símbol de vassallatge, i l'abadessa la vessava en senyal de domini. A la mort de l'abadessa, al convent s'hi congregaven tots aquests batlles de la jurisdicció. Cadascun havia de donar tres copets de martell al cap de la difunta. Verificada aquesta acció, l'abadessa era declarada oficialment difunta.

Altres costums del cenobi eren fer sonar la massa de sant Benet, per recordar la immediatesa de la mort d'alguna germana emmalaltida, donar durant un mes el menjar d'alguna monja difunta a la família més necessitada del poble, o bé deixar la plaça del palau abacial per a fer-hi festa major. Però quan sonava la campana d'oració, eixia l'abadessa al balcó i declarava solemnement: oració tocada, mossa retirada, i s'ha acabat la festa. 
1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.
La campana del monestir, la «Bernarda», que acompanyava des de dins del bell cimbori gòtic els tocs d'oració i de les hores, i guiava els viatgers els dies i nits d'espessa boira urgellenca. Crec que encara hi és, la campana, perquè la boira segur que sí, uns anys més que d'altres. Bernardes fou el nom popular amb què es conegueren aquestes monges de rigorosa clausura des dels temps passats, en honor de Bernat de Claravall, el fundador de l'orde cistercenc.

1934. Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, l'Urgell.
Revista «Estampa», núm. 320, 24 de febrer.

20181006

[1893] De Mercedaris a Escolapis, Tàrrega

1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
La fotografia és del mateix autor i data del 1898. L'església i convent de la Mercè foren cedits, anys després de l'exclaustració, als escolapis, els quals hi iniciaren l'escola que encara avui mantenen, i a on podem encara contemplar el vell claustre de la fotografia centenària, aixecat en el tombant del segle XVIII al XIX. 
1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
El primer convent mercedari targarí es remunta als temps del nostre Conqueridor, aixecat als afores dels murs de la ciutat. Al segle XIV fou posada, ja dins la vila, la primera pedra del nou convent de part de Martí, fill del rei Pere III, i futur rei català. L'edificació definitiva que ha arribat fins als nostres dies, però, fou aixecada sobre l'antic temple de Sant Joan Baptista al començament del segle XIX. «Aunque de construcción moderna, y no grande, resulta de buen gusto, rico y fino».
1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
L'estil arquitectònic «greco-romano» de l'edificació és descrit per l'autor, amb detall de planta i alçat. «El retablo mauyor pertenece al mismo gusto del templo. Recientemente ha sido alargado», i presenta, és clar, la Marededéu de la Mercè al nínxol principal, i un Sant Ramon Nonat conservat en un de lateral. 

El clauste és de cinc arcs de mig punt per banda, i també se'n fa una breu descripció, sense oblit de «la hermosa boca de piedra de la cisterna del centro con sus ricos montantes y arcos para la polea»
1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Detalls de l'antic claustre mercedari targarí, amb el pou i els arcs, cosa que, assegura l'autor, «da a este claustro un aire de riqueza, elegancia y severidad que enamora».
1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
La comunitat religiosa disposava d'horts adjacents i una renda gens negligible, per a sis sacerdots, un diaca i un llec. L'autor passà per Tàrrega al junt de 1898. Acaba la ressenya comentant la cessió als escolapis, que havien acabat des del 1884 l'edificació de diversos costats del segons pis de la casa. 
1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Plànol i alçat del convent i església a començament del segle XX.
1906. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Al plànol s'hi aprecia la distribució de les estances (refectori, cuina i rebost) al lateral exterior del claustre, i l'entrada per l'actual carrer de Santa Maria.
Anys 1930. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell). 
Vista de l'escola pia targarina en època republicana, amb rellotge a la façana i la bandera tricolor al balcó. Durant el període de la guerra, l'escola fou expropiada als religiosos i convertida en escola laica (tarrega.escolapia.cat).
Anys 1930. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell). 
Esplèndida imatge aèria de l'àrea de l'Escola Pia targarina de la postguerra (crec), amb la plaça del davant llavors dedicada a pati de la canalla. El pati actual és al darrere de l'edifici, al lloc  de l'antic hort (tarrega.escolapia.cat). S'hi aprecia l'església amb el campanar per acabar.
1985. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell). 
Obres de construcció del campanar de l'església. S'inaugurà al 1r de maig de 1986 i foren pagades amb aportacions dels fidels, aprofitant l'embranzida de la commemoració del centenari de l'Escola Pia (1884-1984), i que culminava una antiga aspiració de (part) dels targarins («Nova Tàrrega»).
Anys 2000. Els Mercedaris de Tàrrega (l'Urgell).
Vistes actuals del claustre, amb els finestrals de les aules escolars, i de la façana de l'església de la Mercè.

20181003

[1892] Els Mercedaris d'Agramunt

1906. Nostra Senyora de la Mercè, Agramunt (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
El convent mercedari d'Agramunt era a tocar de l'església parroquial a la part nord de la vila murallada, amb el temple a l'est i el convent a ponent. L'autor l'havia vist encara dempeus al 1904 i en fa una descripció arquitectònica de la façana abarrocada. Pel que fa a l'interior, «pocas palabras bastaran... el cual es del gusto del Renacimiento... Este templo observa puntualmente las líneas comunes de los del siglo XVIII y principios del XIX». Al retaule major, l'autor no hi dedica ni una paraula, «por rudimentario y feo».
1906. Nostra Senyora de la Mercè, Agramunt (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
La Marededéu de la Mercè era situada «en un balcón abierto en el muro... vestida de telas, la que tiene un esclavo de rodillas a cada lado». També fa la descripció del claustre, sense regularitat i que «no posee galerías más que en el piso bajo, y aun en unos lados de distinto orden que en otros».

Del carrer, se'n deia de la Mercè, i se'n diu encara, amb l'escut mercedari i la data de 1792. La porta d'ingrés a l'escala principal, també amb escut i la data de 1600. Al costat del convent, els mercedaris hi tenien l'hort, ja convertit en placeta, «y que poseía otra mayor junto a la villa y al soberbio pozo que se encuentra a su entrada», probablement referint-se a la Plaça del Pou, al costat del riu Sió. Ara fa poc més de cent anys, al convent exclaustrat hi havia les escoles públiques, i la petita comunitat hi continuava de lloguer: «hoy el templo continua abierto al culto, pero sólo se celebran allí dos fiestas, y éstas con novena, a saber, la de la titular i la de San Ramón».
Anys 2000. Espai Guinovart, Agramunt (l'Urgell).
El convent reformat de final del segle XVIII fou destruït a la Guerra Civil, i llavors s'hi aixecà el mercat municipal. 

«L'Espai Guinovart d'Agramunt està emplaçat en l'actual plaça del Mercat, on antigament hi havia un convent mercedari, que després va ser transformat en escola, i finalment enderrocat l'any 1930. L'organisme Regiones Devastadas va reconstruir alguns edificis d'Agramunt que havien estat afectats pels bombardejos de la Guerra Civil i va encarregar a l'arquitecte Pere Domènec Torres que construís un mercat allà on hi havia hagut el convent. Aquest mercat es va mantenir en actiu fins al seu declivi als anys 80, degut a la manca de funcionalitat i als nous usos comercials. L'any 1990 s'inicien les obres de reforma del mercat per a un nou projecte: l'Espai Guinovart d'Agramunt. L'any 1994 finalitzen les obres d'habilitació i el 2 de juliol del mateix any té lloc la inauguració de la seu de la Fundació Privada Espai Guinovart, amb una superfície total construïda de 650 m² i una superfície total ocupada de 580 m2» (viquipèdia).
Anys 1950. Agramunt (l'Urgell).
La plaça i edifici del mercat de postguerra.
«La primera notícia que hom té d'aquest convent data del 1312, el 1327 s'hi va celebrar un important Capítol General de l'orde mercedari on es van aprovar unes noves Constitucions. L’edifici, que es va conservar fins l'exclaustració, era producte de les profundes reformes portades a terme cap els segles XVII i XVIII. Es va abandonar el 1835 i el convent es va destinar a escola mentre que l'església va seguir amb les seves funcions. Tot plegat fou destruït el 1936 per tal d'aixecar el mercat municipal, actualment Espai Guinovart» (Monestirs de Catalunya).

20180921

[1888] Torrons d'Agramunt, menjar de la glòria

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
A l'obrador dels torrons, ell amb el porgador triant les avellanes i ella batent les clares d'ou, a punt per fer la barreja a la caldera damunt del foc.

Torronaire, torronera,
a cada ull tens un estel
i als llavis una cirera
que tapa un potet de mel.

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
L'autor de l'article troba referència dels torrons de mel d'Agramunt en un tractat de 1847, «Tratado completo y práctio de Confitería y Pastelería», amb la recepta corresponent, cosa que testimonia que ja eren coneguts i apreciats. L'avellana era del Camp de Tarragona i la mel, això sí, del Montsec. A vegades, també amb ametlla. 
A Agramunt tot l'any
fan torrons les noies,
torrons d'Agramunt,
menjar de la glòria:
no hi ha res tan fi
ni dolçor tan bona. 

El sistema d'elaboració era el tradicional: amb paciència i bona mà. Mel a la perola i que bulli, després remena que remenaràs durant dos hores i mitja, apagar el foc i temperar per afegir-hi unes quantes clares d'ou ben batudes. Afegides a la caldera, tornar a posar-hi foc ben viu i remenar dues hores més! Fins que s'obtenia una pasta prou espesseïda per afegir-hi l'avellana. De seguida, abuidar la barreja sobre la taula per tallar les peces, rodones però també quadrades, al pes, empaquetar-les i llestes per vendre! 


1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
La confecció de les 'coques', els típics torrons rodons (i quadrats) de mel i avellanes agramuntins.

Dels rovells no se'n feia res en el procés d'elaboració dels dolços, però eren aprofitats per fer bons berenars per a la canalla i els gran, amb uns granets de sal i per sucar-hi pa...

La crònica era de l'escriptor tarragoní Lluís Bartran i Pijoan (1891-1959), de fortes conviccions catalanistes i catòliques, redactor a La Veu de Catalunya, fundador del Borinot, però que la guerra portà al col·laboracionisme amb el feixisme (espanyol).

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
Remenar durant dos hores i mitja a foc lent el gran perol o caldera amb la dolça pasta.
La recepta dels torrons de mel i avellanes ja és present al manuscrit del segle XIV, Llibre de totes maneres de confits, aplegat dins el Llibre del Sent Soví. Cosa que testimonia que eren prou coneguts i populars arreu de les terres catalanes:

«Per fer torrons d’avellanes torrades amb mel i fer-ne tauletes, pendràs les avellanes i les torraràs; quan siguin torrades les faràs ben netes amb un troç de vidre i que siguin ben netes. Després pendràs la mel, tanta com n’hauràs de menester, en la proporció d’una lliura de mel per cada lliura d’avellanes, la posaràs al foc amb poc foc i la remenaràs bé, després la treuràs del foc i hi afegiràs un blanc d’ou (clara d’ou batuda a punt de neu) per lliura de mel, quan la mel sigui tèbia, i llavors ho remenaràs fortament una llarga estona. Ho tornaràs al foc i que cogui fins que sigui cuita, remenant sempre amb poc foc.

Per conèixer quan la mel és cuita és explicat al capítol de la pinyonada. (Per conèxer quan la mel és cuita, agafaràs la mel i la posaràs en una escudella d’aigua freda i aquella mel que hi hauràs posat s’ha de trencar com a vidre; així mateix n’hi ha alguns que la masteguen amb les dents, i si s’empega a les dents no és cuita, però si és cuita no s’hi empegarà, sinó que es trencarà com a vidre). Cuita la mel la treuràs del foc, agafaràs les avellanes les hi afegiràs i ho mesclaràs bé. després ho estendràs tot i en faràs tauletes de calent en calent de la mida que vulguis».

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
Una de les fàbriques de torrons de la vila, que algun agramuntí-na podrà entretindre's a explicar-nos quina és.

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.


20180918

[1887] Agramunt, 1913

1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
La part septentrional de la comarca de l'Urgell presenta, des de l'arribada de l'aigua del canal, un aspecte molt diferent a la meridional, del tot segarrenca per territori i segarreta per tarannà. L'entrada al poble de la carretera de Tàrrega a Artesa presentava aquesta idíl·lica imatge, un cop superades les muralles medievals, amb els trossos i horts tapiats, que deixaven el camí emmarcat entre parets.

1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
Detalls de la població, ben batuda pel sol i amb les grans galeries obertes de les cases, que em tenen el cor robat. A l'horitzó, a més del ferreny campanar gòtic quadrat, encara subsistia el campanar del convent exclaustrat de Sant Bonaventura, dalt del turó. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

La vila tenia més de sis-cents edificis per a una població de vora 2.500 persones, inclosos els agregats, ara fa cent anys, i que ha doblat en un segle. La vila era més aviat modesta al segle XIV, amb encara no 70 focs, que devien comptar unes quatre o cinc-centes persones, capaces d'aixecar aquella impressionant portalada romànica de la parròquia. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

El segell consistorial de l'època de restauració borbònica, sempre en obligat castellà.
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

«Té una bona plaça amb porxos, a on se fan los mercats los diumenges. Igualment són porticats bona part dels carrers... La casa de la vila, en la mateixa plaça en què se desplega l'hermosíssima portada de l'església, és seriosa i ben apropiada a la fi per al qual fou construïda».

1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

L'antic castell (23) presidia la vila des de la banda oest de la muralla antiga; a la banda oposada, la nova plaça de Mercadal (2), darrere l'església, amb sa plaça Major. El pou que fornia d'aigua la vila i sa plaça (3), a l'entrada meridional de la vila, se'n convertí en un dels punts neuràlgics.
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Detalls dels carrers de la vila al plànol d'ara fa poc més de cent anys. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

«A la banda de baix de la vila hi ha una gran font [la plaça del Pou] i un gran pont de pedra amb dues arcades s'estén damunt el Sió, que s'ha de passar tot pujant de Tàrrega». A més de safarejos públics, ja hi havia llum elèctrica, portada des de Mafet. La vila gaudia de nombrosos serveis, com ara sis col·legis!, notaria, i la Guardia Civil, d'ocupació espanyola, és clar. 


Anys 1930. Torronaires d'Agramunt a Barcelona.
«La indústria més coneguda és la dels torrons d'avellana i mel. Se pot dir que no hi ha fira a la província per mica important que siga, que no s'hi vegin los simpàtics torronaires, com no se descuiden tampoc de baixar a Barcelona des de Sant Tomàs a Reis, lluint per les Rambles l'airosa barretina musca perquè conste clarament la legítima procedència del seu acreditat article».
2017. Torronaires d'Agramunt amb la barretina musca.
En el marc de la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra d'Agramunt, celebrada aquest passat cap de setmana, els menestrals torronaires van fer entrega del títol de Torronaire d'Honor 2017 al Sr. Emili Vicens. L'acte fou presidit pels menestrals torronaires, l'alcalde d'Agramunt, Bernat Solé i la directora de la Fira, Fàtima Puig, i altres autoritats.
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Un breu resum històric. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

 La meravellosa portalada romànica de l'església de Santa Maria. Els xiquets ens fixen les magnes proporcions de l'obra. «Les dues estàtues que figuren a banda i banda, estaven abans dintre de l'església i al costat d'un sepulcre del Salvador. Com que res no tenen a veure amb la portalada descrita, aquesta guanyaria molt si fossen retirades del lloc que ocupen, retornant-les al punt d'a on havien sortit».
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Monedes encunyades a la vila.
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Descripció de la fàbrica de l'església. «Les dues portes que donen ingrés al temple, per si soles ja se fan creditores d'una detinguda visita, puix constitueixen hermosíssimes pàgines de l'art romànic en la seua darrera manifestació, especialment la portalada principal».
1913. Lo Pilar d'Almenara (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Foto: Marià Gené.
La gran torre rodona d'Almenara, talaia i mirador de tota la plana urgellenca, amb els seus gairebé 15 metres d'alçada per 7 de diàmetre.


1913. Lo Pilar d'Almenara (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Foto: Marià Gené.
Detalls de la torre, amb l'entrada molt elevada del nivell de terra. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

El desaparegut convent de Sant Bonaventura, de començament de segle XVII. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Segell del «Real Juzgado de Agramunt», de convulsa història a partir de la Constitució (espanyola) de Cadis, 1812, i al llarg de la primera meitat d'aquell segles.