[2758] Lo Rellevo, la masia de posta al bell mig de l'Urgell

Anys 1950-60. La masia de postes del Rellevo, lo Pla d'Urgell.

(Raimon Ferrer i Fisas, maps).

La masiassa urgellenca, al bell mig del pla, no gaire lluny del Castell del Remei. Cruïlla de camins ancestral i lloc de parada de postes quan la vida i los viatges anaven amb carro i cavalls. S'emplaçava al costat sud del vell camí, de manera que Tàrrega quedava a la dreta de l'edifici i Balaguer cap a l'altre. Quan los cotxes automòbils van substituir los de tracció animal, va pedre la funció seua i la decadència acabà en enderroc. 

Aquesta dinàmica, la de fer fer desaparèixer lo passat en nom del progrés, ha sigut malauradament massa freqüent durant la segona mitat del segle XX.  

1923. La masia de postes del Rellevo, lo Pla d'Urgell.

(Raimon Ferrer i Fisas, maps).

Alçat de la façana, obra de Joan Ferrer Solervicens.

1967. La masia de postes del Rellevo, lo Pla d'Urgell.

La Mañana,  de 26 de gener (FPIEI).

L'Alcalde de la Fuliola hi comenta la tristor dels comarcans per l'enderroc de la masia, «ya que se trataba de una anténtica masia catalana y de un hostal de rancia solera». Tot i que ja no hi feia de casa de postes, servia de punt de trobada dels caçadors i, sobretot, punt de referència de tothom. La causa que fos tombada se degué al nou terratinent propietari, que sumà lo pati sobre el qual s'assentava als trossos seus. 

Traduïm: Com molt bé expressa el nom esmentat, la masia esmentada era un punt de postes important on es procedia al canvi dels tirs de cavalls de les diligències, i que estava inscrit en mapes, a la mateixa cruïlla de Castellserà a Bellpuig, pràcticament centre geogràfic de l'Urgell. Fa poques dates, el nou propietari de la finca —200 hectàrees— en la qual estava situat el «Rellevo», va ordenar que fos destruït i arrasat el típic edifici. Del qual no ha quedat pedra sobre pedra, i deixant en desemparament i desolació la zona esmentada. Tal procedir ha estat amargament comentat i criticat en tertúlies de cafè de totes les localitats properes. I més, quan es considera que amb aquesta inútil destrucció, l'amo no ha experimentat cap avantatge, ja que amb prou feines ha aconseguit un espai lliure de deu mil pams quadrats, que no tenen cap valor.

La família que l'havia regentat, dolguts de veure caure la casa familiar segons l'escrit, feia uns 120 anys que hi vivien: 

Antic i típic casalot, ben conservat, amb la seua llegenda. Vell hostal de transeünts, diligències i tartanes, on s'efectuava el canvi de cavalls i se'ls hi abeurava, que servia d'enllaç als carruatges del segle passat que procedien d'Osca o Barcelona, així com als que creuaven Tàrrega i Balaguer i seguien pels camins reials que conduïen a Madrid.

1967. La masia de postes del Rellevo, lo Pla d'Urgell.

La Mañana,  d'1 de febrer (FPIEI).

En resposta a l'anterior carta, l'amo (o potser un representant seu) hi justifica l'enderroc per la mala fàbrica del casalot, perquè ja no hi habitava ningú, i suposava més perill que no pas feia favor. 

Anys 1960. La masia de postes del Rellevo, lo Pla d'Urgell.

(Raimon Ferrer i Fisas, maps).

Indicació del Rellevo en algun poble, probablement a la Fuliola. Lo mot se formà d'una catalanització lleidataníssima i popular del mot castellà que rebien les cases de postes, relevo.

Anys 1960. La masia de postes del Rellevo, lo Pla d'Urgell.

(Raimon Ferrer i Fisas, maps).

Pel tiquet, suposem que tingué després de la guerra bàscula per al pesatge de camions i tractors de gra. 

1926. La masia de postes del Rellevo, lo Pla d'Urgell.

Crònica Targarina, de 10 d'abril (XAC).

La comitiva dels cantaires targarins hi paren a esmorzar en l'excursió per la plana urgellenca. 

1931. La masia de postes del Rellevo, lo Pla d'Urgell.

Pla i Muntanya, de 23 de març (XAC).

Sempre punt de pas de viatgers, en aquesta ocasió dels sis grans òmnibus (autocars) del Centre Excursionista Balaguerí i la Cobla La Principal de Balaguer, d'excursió a Tarragona pel vell coll de Lilla, amb parada d'esmorzar a Rocallaura. 

 

1923. La masia de postes del Rellevo, lo Pla d'Urgell.

Vida Nova, de 20 de setembre (XAC).

 La carretera targarina, sempre necessitada d'adobatge, pel gran trànsit habitual com encara avui. Deia l'articulista, alça!: Hi ha indrets on seria preferible passar camps a través; és d'imaginar com s'hauran posat encara amb les darreres pluges. 

1935. La masia de postes del Rellevo, lo Pla d'Urgell.

Crònica Targarina (XAC).

Lo Rellevo, punt de pas de la cursa ciclista de la festa major targarina.

2025. La masia de postes del Rellevo, lo Pla d'Urgell.

La rotonda de recent construcció en aquest punt de la C-53, que ha substituït la vella cruïlla de camins a on s'hi aixecava la masia del Rellevo, després de la pressió popular per la sinistralitat que s'hi donava. És clar que antigament los cotxes (de cavalls) no hi anaven tan de pressa, i probablement rebaixaven velocitat al pas pel davant de la masia de postes, o bé s'hi aturaven i tot. 

[2519] L'escola «menagère» agrícola de noies del Castell del Remei, 1910

[2669] Cançons lleidatanes de collir aulives

 

1955. «Punteta de sol», Cançons lleidatanes de collir aulives.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

Una cançó d'aubada, amb clara interpretació amorosa. La xicota no fa cas de la mare i caldrà una mentideta:

Una desencusa pegaré,

que m'ha atrapat la ruada,

la ruada del matí

que és fresqueta i regalada.

Adeu, punteta de sol,

estrella de l'auba clara,

espineta del meu cor

que en travesses les entranyes.

1955. «Fadrins que en festegeu», Cançons lleidatanes de collir aulives.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

Cançó triomfant de l'amor correspost:

—On aneu, bon amor,

on aneu a aquesta hora?

—Vaig a regar el jardí,

jardí de tota cosa.

Ja s'agafen les mans

i s'asseuen a l'ombra,

sota d'un roseret

tot carregat de roses.

1955. «Fadrins que en festegeu», Cançons lleidatanes de collir aulives.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

És curiosa aquesta popularitat d'una cançó marinera a l'interior: al capdavall, és un avís celat a les mosses per tal de no escoltar cants de sirena... i que se les emportin lluny de casa amb grans promeses. O vist des de l'altra perspectiva: lo desig del jovent de fugir per amor.

—De tres germanes que som,

só la més bella.

La una és muller d'un rei,

l'altra és princesa

i jo pobreta de mi,

marinereta.

—No'n sou marinera, no,

que'n sereu reina:

la reina de Portugal,

de mar i terra.

1955. «La pastora galana», Cançons lleidatanes de collir aulives.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

Una confessió que resulta falsa: la pastoreta ha descobert al seu enamorat totes les faltes comeses contra als nou manaments divins, el qual s'ha fet passar pel mossèn. La lletra mostra totes les transgressions que l'amor comporta: una altra admonició indirecta al fer volar coloms de les fadrines:

(...)

En el quart no he honrat

pare i mare com devia,

só estat desobedienta 

tots los dies de ma vida.

(...)

En el sisé manament, 

pare meu, jo no hi sé re.

Com que és cosa de l'Altíssim,

jo no sé què cosa é.

1955. «Són de Sant Martí», Cançons lleidatanes de collir aulives.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

Una cançó de malcasada. Atenció: cal preferir l'estalvi i lo treball per sobre lo dot i la bellesa...

Caseu-vos, minyons,

amb una pagesa,

no us enganyi el dot,

ni la boniquesa;

feu que sigui bona 

per a treballar,

que la boniquesa 

no us donarà pa.

1955. «L'escrivà», Cançons lleidatanes de collir aulives.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

Cançó de rescat amorós de la joveneta casada i sola. Al retorn, lo marit l'haurà de guanyar, car lo rei moro se l'ha empotat.

Petiteta la casaren,

la filla del mallorquí,

de tan petiteta que era,

no'n sap calçar ni vestir.

Son marit se'n va a la guerra,

set anys va tardar a venir;

acabada la septena,

son marit ja va torní.

1955. «Los vuit dolors», Cançons lleidatanes de collir aulives.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

No es podia recollir enlloc més sinó a Bellpuig, tonada encara viva a mitjan segle XX. La religió, en el nostre cas catòlica, ha sigut la nostra veritable dictadura moral des de la caiguda de l'Imperi romà, i mira que ha plogut d'ençà de llavors. A veure si ara, de debò, en som a la fi! (d'aquesta i totes religions, que no vegeu lo que ara fan los jueus a Gaza, i los musulmans a l'Afganistan o al Sudan...)

1955. «La presó de Lleida», Cançons lleidatanes de collir aulives.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

La gran tonada clàssica entre les tradicionals lleidatanes: lo desamor forçat de la filla del baró per causa del pare mateix, que ha d'ajusticiar lo reu cantaire. Me n'agrada la visió nacional catalanoaragonesa que traspua (encara que actualment vegem com los manaires de l'Aragó s'han trastocat):

—Ai, pare, lo meu pare,

jo us en demano un do.

No us demano València,

ni tampoc l'Aragó,

ni tampoc Barcelona,

ciutat de gran valor.

—Filla, la meua filla, 

quin do te daré jo.

—Ai, pare, lo meu pare:

les claus de la presó.

1955. «L'Amèlia», Cançons lleidatanes de collir aulives.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

Una altra clàssica del repertori català. Aquesta versió lleidatana, però, amaga castament la causa dramàtica de la mort de la princesa a mans de les metzines de sa mare: la voluptuositat d'aquesta mateixa mare, amant del seu gendre. La recollida de les aulives era una tasca col·lectiva i familiar, i aquesta part de la cançó devia incomodar. 

1955. «Adeu, violes i flors», Cançons lleidatanes de collir aulives.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

Corrandes de comiat d'una noucasada que ha d'abandonar família, les amistats i la terra pròpia... En temps pretèrits (de no fa tants anys), quan les comunicacions eren escasses, aquest era un drama més que s'afegia a la vida de les dones.

Deixem ja el poble natal,

i marxem a terra estranya.

Adeu, violes i flors,

pau hermosa i perfumada.

(...)

A l'entrar a Tarragona

un pom de flors li donaven,

 i quan rebia les flors

mal de cor li agafava.

1955. «Mossèn Joan de Vic», Cançons lleidatanes de collir aulives.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

Cançó de gresca i de participació col·lectiva: la darrera de la jornada, jornada de sol a sol. La resposta final marcava la fi de la tasca: los collidors baixaven dels bancs (o escales), s'omplia lo darrer sac, se recollien les borrasses, cabassos i sarpes, i cap al mas a sopar. Sovint, com me deia lo pare, feien vida al tros, sense tornar a casa durant dies. Així guanyaven temps perquè los desplaçaments eren amb somera o mula, i, doncs, molt lents, sobretot als trossos més allunyats del poble.

S'hi troba vocabulari propi urgellenc, com lo verb pelear, encara viu, o abuixar (buixir). Hi són preciosos los subjuntius dialectals lleidatans. Lo mot mossèn hi va usat amb lo sentit de cavaller, soldat.

Als qui roben los pengen,

Mossén Joan de Vic,

als qui roben los pengen,

tan trist i afligit.

—Que els pènjon!

1955. «Lo matí de Sant Joan», Cançons lleidatanes de collir aulives.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

Cançó d'aflicció i desconsol davant la malaurança que punia los fadrins en aquells temps (i fins a dates ben recents, que servidor també va servir): l'allistament forçós. En els temps de la picor, per set o vuit anys, servidor només un, i en condicions de pau.  Això sí, todo por la tàpia! Lo drama era real i cruel:

—Em poso a botzinar

en contra el meu pare,

i també de ma mare,

que al món me van portar.

Hagués perdut la vida

en sortint de batejar!

1955. Cançons lleidatanes de collir aulives: 

«Les cançons de collir olives», Jesús Capdevila.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

Les llargues hores al tros, a collir aulives, bé que s'han d'omplir d'una manera o altra. Lo meu pare no cantava pas, però fou un conversador incansable. Llavors, potser a mitja tarda, se feia una llarga estona de silenci: només se sentia lo raspar continuat de les sarpes (les "maquinetes" de collir) que pentinaven totes i cadascuna de les branques de l'arbre. En aquell silenci los pensaments anaven endins, a retrobar-se amb tu mateix, fins que, acabat aquest recés, tornàvem a la conversa. Ara, però, amb la mecanització de la recollida de les aulives, s'han acabat les cançons, o millor dit, los poemes de les cançons, i només en queda la música: lo rum-rum-rum del tractor que mou la vibració que les arranca de la branca.

En canvi, més antigament, les hores s'omplien de cançons. 

1955.  Cançons lleidatanes de collir aulives: 

«Les cançons de collir olives», Jesús Capdevila.

«Ilerda» núm. 19 (FPIEI).

Breus comentaris de l'autor sobre les característiques d'aquestes cançons.

[2556] Lo Carnestoltes lleidatà d'abans i lo ball del sandó

 

Quinalafem.blogspot.com

[2584] Lo Pati de Tàrrega al segle XVIII

 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Preciós plànol de les portes d'entrada orientals a la ciutat targarina. En aquells temps, els mapes encara eren tots militars, per fornir intel (que diuen ara) als comandaments de l'exèrcit (espanyol). L'ocupació i control de la ciutat es fa evident, amb l'emplaçament dels quarters de cavalleria davant mateix de la porta del Carme. Els Borbons sabien què s'hi jugaven, a Catalunya, i calia tindre el país dominat.

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Aquesta esplanada o pati davant de la muralla, acabarà per conformar-se amb el temps en la plaça més important de la ciutat (o si més no, tant com la Major): la Plaça del Carme o el Pati, tal com se n'ha conservat la denominació tradicional. Diuen que perquè feia les funcions de pati d'armes de l'aquarterament militar (espanyol). El lloc que ocupaven les casernes fou convertit en habitatges.

1761. Tàrrega, l'Urgell. «Plano de la entrada de Tarraga», P. M. Zermeño (BVD).

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Al davant mateix de la muralla, extramurs, s'hi aixecava el Convent del Carme, amb els esplèndids horts de què disposava. Al costat mateix del Convent, l'antiquíssim Hostal del Carme. No sabria assegurar-ho, però diria que és el precursor de l'Hostal de Carme que des del 1960 es va traslladar a Vilagrassa a tocar de la N-II. 

L'església i el convent encara hi són, crec que ara reconvertit en residència de padrins, i en els horts que donaven a la plaça hi ha l'entrada de l'Ateneu, aixecat uns trenta metres endins. 

Anys 1930. Tàrrega, l'Urgell.

Llavors la plaça fou dedicada al President Macià, un cop finat. La bàscula era situada just davant de l'església del Carme. Al fons, dalt del turó, l'antiga ermita de Sant Eloi. 

Anys 1950. Tàrrega, l'Urgell.

Lo Pati durant la primera postguerra, amb el campanar del Carme ben visible. Potser fora hora de donar a la denominació popular rang oficial: Plaça del Pati, i començar a abandonar la terminologia religiosa. 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

La Porta del Carme ha sigut una de les més importants de la ciutat, entre altres raons, per tal com trobant-se ben a prop del camí ral, era la primera amb què es topava el viatger que provenia de la nostra capital, un cop passada Cervera. Allà hi hagué una altra fonda, l'Hostal de Grimau.

1761. Tàrrega, l'Urgell. «Plano de la entrada de Tarraga», P. M. Zermeño (BVD).

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

A tocar mateix de la Porta del Carme, i aprofitant el pany de muralla, Tàrrega hi tenia el trinquet del Joc de la Pilota. Si no recordo malament, la paret llarga de les pistes actuals encara es anomenada així, muralla, en referència als emplaçaments originaris. Actualment, aquest joc ja no té la incidència i fama de què disposà segles enrere. Només en les nostres terres del sud, els valencians l'han sabut convertir en esport nacional. Probablement, els soldadets n'eren uns dels més practicants, però potser també alguns estadants dels hostals, i, és clar, els targarins mateixos. 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Darrere de l'Hostal del Grimau, hi havia uns grans tancats per a acomodar-hi estables i cavallerisses. Sobretot, també els corrals, amb tossinos i galls, gallines i conills... que bé que calia alimentar els parroquians. La gran era de batre també era allà, per separar gra de palla per fer farina i pa. 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

L'Hostal termenava amb la sèquia, que fornia l'aigua necessària als usos hostalers. L'aigua circulava en direcció nord, o sia, d'esquerra a dreta en el mapa. Agafava aigua de l'Ondara riu amunt i regava part del terme fins als peus de Sant Eloi. Se'n digué sèquia de Comabruna. Un pontàs al camí ral de Barcelona la travessava, apte per a carruatges i artilleria, i un altre de menor, potser només d'animal, una mica més amunt, a l'inici del camí del Talladell. 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

La Porta i carrer d'Aiguaders targarí, avui fonèticament convertit en Agoders. 

[654] Tàrrega, segle XVII

[1294] Mestre Josep Güell

Quinalafem.blogspot.com