Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mapes i plànols. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mapes i plànols. Mostrar tots els missatges

20200824

[2202] Lo Delta de 1580

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Des de la segona meitat del segle XVI i començ del XVII, els Antonelli foren una nissaga d'enginyers militars al servei de la corona espanyola. Portaren a terme la planificació de diverses obres de fortificació a Itàlia i a la península Ibèrica. També aixecaren plànols per al reconeixement i ordenació del territori, com aquest dels Alfacs, de manera que la tasca feta serví a nombrosos enginyers posteriors (enllaç).

Segons aquesta descripció, la badia rapitenca ja era formada a final del segle XVI, contràriament a la punta de la Banya, no definida encara. Alguns altres mapes de l'època, en canvi, no marcaven un delta tan avançat, perquè sovint eren còpies de mapes anteriors que no s'actualitzaven en tots els detalls. 

S'hi observen les canalitzacions d'aigua d'unes basses a les altres, fet que indica l'aprofitament agrícola de la part baixa del delta. Hi són també ben visibles les torres de guaita, esbarriades per tota la plana, ran de mar i a l'interior, com a mesura per a garantir una difícil defensa del territori. 

Més a l'interior al peu dels Ports, que a l'esquerra del tot marquen el límit de la plana deltaica, els conreus habituals eren oliveres i garrofers, de secà, segons que el dibuix deixa ben contrastat.

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Detall de la badia dels Alfacs, un excel·lent port natural per a l'ancoratge dels vaixells, tal com s'hi veu dibuixat. Llavors, el delta era una plana sense pobles a partir d'Amposta. El mapa destaca per l'acoloriment contrastat entre l'ocre de la terra i el blau-lilós del mar. 
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

La serra dels Ports, al límit esquerre del mapa, traspassada per l'Ebre després de Tortosa. Al centre, Amposta era la població que en dominava tot el delta. La serra del Montsià al costat del mar també era una gran talaia de vigilància de tota la zona. La Ràpita llavors no era més que una sola torre de defensa a la banda meridional del delta, que controlava estratègicament l'entrada als Alfacs.
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Dos pobles més apareixen al plànol geogràfic: el darrer de tots Ulldecona probablement, mentre que al peu dels Ports s'hi veu Santa Bàrbara o potser Mas de Barberans. En aquells temps, els pobles solien ser terra endins, a on hi havia els camps de conreu i a on la protecció dels atacs arribats per mar era més gran. Les costes, tret de les grans ciutats amb ports, solien ésser deshabitades, només amb petits nuclis de barris de pescadors d'ací i d'allà. 
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Detall dels Alfacs, perfectament formats i amb un trabucador ben ample, a diferència dels temps que correm. La manca de pantans en el trajecte fluvial de l'Ebre (i dels seus afluents) assegurava no només el manteniment, sinó el creixement del Delta amb l'arribada constant de sediments. El problema actual del riu i del Delta no són, ei! a parer meu, els transvasaments, si són fets per donar aigua a gent i conreus, no a urbanitzacions i camps de golfs. Sinó els envasaments, que n'impedeixen la regeneració natural. Però encara no s'albira pas l'època en què la humanitat començarà a tombar els pantans. Que tot arribarà.
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).
Per a la localització de tots aquests indrets del delta, veg. el bon treball del blog Port Fangós: 




20200316

[2101] L'Andorra del començ del segle XVIII

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Les Valls d'Andorra en una representació del tombant del segle XVII al XVIII, feta pels primers geògrafs militars francesos en aquella època de consolidació del nou domini de la monarquia gavatxa sobre el Pirineu català, amb el país migpartit després del Tractat dels Pirineus. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
La primera, curiosa i més destacada característica del mapa n'és l'orientació inversa, és a dir, amb el sud a la part superior. De manera que trobem les partides andorranes a peu de mapa i les terres baixes del Segre a dalt de tot. Encara que no desconeguda en algun altre mapa, no solia ser la representació més habitual. Si girem el full (que amb les eines digitals tot és així de senzill), n'obtindrem una representació més acostumada. Només hi tenim la vista de les valls de la Valira oriental, atès que les mesures del mapa no hi deixaven més espai.

No trobo explicacions de la intenció del perquè d'aquest canvi en l'orientació geogràfica dels mapes, en contra de la tradició. Però és obvi que si s'hi decidiren dos dels més importants geògrafs de la França del moment, és que hi havia d'haver alguna raó de pes, ni que només fos psicològica. No devien tampoc ésser de fàcil lectura per als oficials militars, més acostumats a les representacions tradicionals. És probable que es busqués un paral·lelisme simbòlic entre la direcció real de les marxes militars vers el sud amb sa representació gràfica, de manera que els accidents geogràfics es trobessin en la mateixa disposició que se'ls anaven topant. Davant d'un mapa, la nostra mirada, des del peu de pàgina, ja implica una presa de posició, i aquests mapes aconseguien centrar la posició de l'observant des de la mateixa França com a punt de referència.
1718. Andorra.
«Carte d'une partie de la Catalogne sur laquelle se trouve les cours des rivières de la Sègre, de la Noguera Paillaressa, la Rivière Salée et partie des cours de la Noguera Ribagorsana, de Balira, de Llobregat, de Cordonner, la Conques de Tremps et les vallées de Cloua, de Realp, d'Arques, de Perle, de Bonna, de Cabo, de Paillerol, de Castelbon, d'Andorra, d'Arsegre et d'Estona»,
 Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).

El llarg títol del mapa es deu al fet que enumera totes les valls fluvials que pretén retratar, dinou en total, sovint només parcialment (per limitacions òbvies d'espai) i que, malgrat el notori afrancesament dels topònims i hidrònims, són del tot recognoscibles. Moltes de les poblacions s'acompanyen d'un número, que indica el nombre de focs o caps de casa de què gaudien en aquell inici del Set-cents. La qual cosa hi aporta un gran valor afegit. Però la més lloable característica del mapa és, sens dubte, la bellesa captivadora de l'acoloriment. 

Si la cartografia europea de l'Època Moderna ha de tindre un pare o mare, aquest-a ha de ser la cartografia militar gavatxa, que des de final del segle XVII es desenvolupà per mitjà dels treballs del «Dépót de la Guerre», gran arxiu per a la conservació de la memòria dels fets militars de l'exèrcit francès segons els plànols, mapes, memòries, escrits i tota mena de gravats i publicacions topogràfiques, i per mitjà de la creació del cos d'«lngénieurs Géographes» al 1696, els membres del qual, sobre el terreny, prenien mesures i dibuixaven tot allò que tingués interès militar per tal de coadjuvar a l'èxit de les campanyes militars dels mariscals gavatxos. Ja durant tot el segle XVI, diversos enginyers, com el Senyor de Beaulieu, havien començat a desenvolupar aquesta vertadera nova 'arma' de guerra, basada en el coneixement previ del teatre d'operacions a través de representacions gràfiques, mapes i plànols.

Roussel i La Blottière foren dels primers i destacats enginyers que, en aquells temps de començ del segle XVIII tombaren pels Pirineus i per Catalunya, durant i acabada la Guerra de Successió, tot deixant-nos-en unes bellíssimes reproduccions, que provoquen les delícies dels experts i la badoqueria dels llecs. L'apropiació del nord del nostre país de part de l'Estat (francès) després de l'aixecament dels Segadors, portà la frontera política als Pirineus, i la necessitat d'assentar-la i assegurar-la en aquell tombant de segle, vista la sorprenent manca de reclamació territorial de part de l'Estat (espanyol), n'accelerà la representació geogràfica.

Un excel·lent article sobre el mapa dels Pirineus del 1730 d'aquests cartògrafs, el podeu llegir a «El repte cartogràfic del Pirineu en el mapa de Rousse i la Blottière (1730)» de Jesús Burgueño (enllaç) sobre la «Carte Generale des Monts Pyrenées», el gran mapa de la serralada que fora usat durant tot el segle divuitesc i fins a les guerres napoleòniques.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
La llarga descripció del mapa amb les conques fluvials que representa.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Detall de l'escut que presideix el mapa, probablement l'ensenya de la monarquia (francesa) en temps de Lluís XV.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
El tram final de la Valira arribant al Segre als peus de Castellciutat, amb les sèquies derivades al pla de la Seu d'Urgell.

Les grafies amb b/v es val alternant en els docs. històrics i demostren la confusió que des de ben aviat hi hagué entre aquests dos fonemes en favor de la bilabial. Pel que fa a l'etimologia, el mestre Coromines ens hi posa llum: «prové de VALERIA... amb tractament normal de la E (breu), que davant I (breu) en català dona -í-... Coincideix, doncs, amb el nom propi romà VALERIUS, en forma femenina. Que un nom de riu, de grandària mitjana o petit, vingui d'un NP, és un fet que es repeteix molt en la nostra toponímia: Francolí, Gaià (GALLIANUS), Ges, Ricardell,
 Orlina i altres...

«Valerius fou molt representat en el santoral romà: el Sant nat a l'Àfrica se celebra el 16 de novembre... Batejar els infants amb aquest nom encara és ben popular en terres pirinenques... i si hi hagué molts Valeris en temps visigòtics, més que ara, no és estrany que això vagi deixar més rastre a la zona Ribagorça, Palars, Andorra, Cerdanya, ciutadella de tots els arcaismes... I que això no passava pas solament amb els noms dels rius ens ho prova almenys el nom del Mont Valier, el gran cim pirinenc 2.519 alt. arran del trifini entre la Vall d'Àneu (terme Alòs), i els termes municipals de Seix i Sarrat... En el terme de Fraga hi ha una partida Mont de Sant Valero...
«Sant Valeri fou invocat pels pagesos, sobretot, com ho fan amb tots els sants, contra la calamitat que més els preocupa, la secada. L'AMNIS VALERIA fou, doncs, un corrent d'aigua posat sota la protecció de Sant Valeri, a tall de patronatge d'aquests corrents d'aigua preciosos, que mai no s'eixuguen. Alhora es donava l'epítet de VALERIA a les estives i als pàscua d'En-Valira, on neix la Valira...»
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Sant Julià de Lòria amb 50 focs, Aixovall a,b 15, Santa Coloma amb una dotzena. És destacable la proliferació de ponts sobre la Valira d'Andorra la Vella per avall. S'hi destaca l'antic camí muntanyenc cap a la Cerdanya, cap a Arànser i Lles, probablement impracticable a l'hivern i només de ferradura a l'estiu.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Andorra la Vella, amb 60 focs, i els horts als peus de la ciutat. Això vol dir, sobre els 400 habitants o poc més. O sigui que, amb tres-cents anys més, la població s'ha multiplicat per cinquanta, i bàsicament durant la segona meitat del segle passat. 

Les Escaldes amb 40 focs i Engordany amb menys de 10. S'hi destaquen amb claresdat els molins fariners de la sèquia derivada de la Valira passat el pont d'Escaldes. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
No s'acaba de veure bé el nombre de focs d'encamps, potser 62. Però Sant Miquel de Mosquera, amb 30, ja n'era un nucli important, mentre que Vila era molt més modest, només amb 7. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Les Bons amb 9 focs, però amb pont sobre el riu. Del Santuari de Meritxell no se n'especifica la població que agrupava a son voltant, però sí que té presència al mapa, cosa que vol dir que era ja considerat lloc de referència. Mentre que d'allà en amunt, cap a Canillo i Envalira, ja no hi havia gran cosa destacable per als autors del mapa.

20200301

[2095] Lo setge de Balaguer durant la primera República, 1645, més

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Les restes del castell andalusí, després cristià, molt malmès en l'assalt a la ciutat de les tropes de Ferran d'Antequera per sufocar les pretensions dinàstiques de Jaume d'Urgell, que passaria a ser 'el Dissortat'. Amb sa dissort, a començament del segle XV, s'extingiria la casa comtal barcelonina i, de propina, el vell castell balaguerí. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Detalls de la trama urbana, més recreada que realista. L'església de la qual en veiem el campanar per sobre de l'horitzó de les teulades, ha de ser la de Sant Salvador, que feu les funcions de parròquia de la ciutat des del segle XIV i fins que Santa Maria la Major li prengué la categoria, cap a mitjan o final del segle XVI. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
L'entrada a la ciutat pel vell pont de pedra medieval, amb els potents tallamars que l'adornaven i reforçaven. La gran portalada era més una torre fortificada de temps medievals que protegia l'accés a dins la vila, a on les mateixes cases feien de muralla, i a on l'estret espai del cingle als peus del castell ja protegia l'entrada de manera natural. S'hi aprecia bé el camí que pujava cap al pla del castell. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
El magne convent dels Dominics, ben assentat al bell mig de les fortificacions abaluardades que protegien l'entrada al pont, sembla que amb fossat ple d'aigua i tot. La perspectiva amb què l'edifici gòtic és retratat potser resulta desviada, però ens en mostra la fàbrica amb tota sa esplendor. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Els gavatxos es referien a l'orde mendicant de Sant Domènec de Guzman com a 'jacobins', perquè el convent parisenc era al costat de l'església de Sant Jacques (Sant Jaume). Quan, passats els segles, arribarà la revolució francesa, als absolutistes i reialistes, partidaris de combatre la revolta llibertària, s'hi reuniran, adquiriran també el sobrenom de jacobins. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
El convent del Sant Crist a l'antic pla d'Almatà, la vella ciutat alta andalusina. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Al pla d'Almatà, la destrucció de masos i granges fou total. La semblança de totes les masies, fa suposar que més aviat fou un detall de taller que no pas un apunt de la realitat, que volia indicar la gran devastació dels voltants de la ciutat. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
La destrucció dels masos i cases de l'horta balaguerina per les operacions bèl·liques és patent en el gravat. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Henri de Lorena, comte d'Harcourt, general gavatxo al capdavant del setge de Balaguer, contempla la ciutat acabada de conquerir a les tropes castellanes, envoltades des del juliol, després de la derrota a la batalla de Sant Llorenç de Montgai del 22 de juny, i rendides a mitjan octubre. Aquell mateix any, havia estat designat virrei de Catalunya, càrrec que ostentà fins al 1647, en suport de la Primera República catalana.

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674),
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).

L'impressor del gravat, enginyer i geògraf reial de Lluís XIV. Els dibuixos eren presos del natural pels militars desplaçats amb l'exèrcit a les campanyes bèl·liques, però eren acabats al taller de l'impressor reial, a on se'ls donava un traç similar i un estil compartit. D'entrada, el realisme de les imatges és prou gran, encara que en els detalls pot ben bé ser que, des del taller parisenc, no se'n recordés l'autenticitat, si no havien quedat prou ben reflectits en els esborranys. En conjunt, el treball de Nicolas Cochin i de Beaulieu ens ofereix un meravellós retrat de la Balaguer dissetesca, de la qual no gaire lluny en l'horitzó en farà quatre-cents anys!

20200227

[2094] Lo setge de Balaguer durant la primera República, 1645


1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Un extraordinari gravat ens mostra la Balaguer del temps de la Guerra dels Segadors, una de les places militars més importants a l'entrada de Catalunya per ponent. La ciutat, asseguda a la falda del castell i l'església, i allargassada al costat de Segre, havia estat fortament murallada i abaluardada per totes bandes, amb forts bastions al cappont de Sant Domènec i a la part occidental de la ciutat, més plana i fàcilment accessible.


1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Balaguer en temps de la primera República catalana, o sia, durant la Guerra dels Segadors. Una sensacional finestra a la Balaguer de fa quatre-cents anys, gràcies als enginyers gavatxos que aixecaren imatges de tot el país durant les campanyes militars que menaren en ajut (i domini) de la nostra primera república, la qual havent perdut son president, Pau Claris, tot just encetada, i els seus valedors a la cort francesa, el cardenal Richelieu (1644) i el rei Lluís XIII (1645), veurà afeblida sa posició entre els dos Estats gegants que se la disputaren, i acabarà derrotada i migpartida després del Tractat dels Pirineus (1659).


(Cliqueu damunt les imatges per veure-les amb més resolució). 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Santa Maria la gòtica balaguerina, sempre dominant la ciutat des de son turó. La pujada de cada diumenge a les cerimònies no devia ser fàcil. Sembla que al tram final del camí hi havia escales i tot. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Detalls de l'església de Santa Maria amb el campanar. Hi destaca un gran penell acabat en forma de gall. Suposem que fidel a la realitat, encara que també hagués pogut ser afegit en el treball de taller que s'efectuava sobre els apunts presos del natural, previ a la publicació, i que buscaven l'embelliment del quadre. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Detalls del barri acrescut a redós de Santa Maria, a la 'part alta' de la ciutat siscentista, i que restava separada del castell i del Sant Crist per un fondo barranc. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Detalls del sistema defensiu a la muralla occidental, a la Porta de Lleida i del camí de Castelló de Farfanya. S'hi aprecia el pont davant la torre del portal, i una palissada de fusta per reforçar-ne la protecció. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
La representació de la ciutat és més simulada que real en els detalls de les cases i la distribució de carrers. Certament, entre les cases i el riu hi hagué un desnivell, que és el de l'actual banqueta. Però la plaça Mercadal, p. ex., no hi és inclosa, quan sabem per altres gravats d'aquells temps que ja era oberta des de temps medievals més reculats.