Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mapes i plànols. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mapes i plànols. Mostrar tots els missatges

20180119

[1792] Lo Delta del segle XVII

1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El perfil de la costa catalanovalenciana a cavall del Delta, en una carta de navegació de començament del segle XVIII, però que representa un estat del Delta molt més antic, almenys d'un segle abans.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La costa valenciana fins a les terres altes d'Orpesa. De Peníscola avall: «Ces terres sont fort hautes». A més de Vinaròs, Benicarló, Peníscola i Orpesa, s'hi assenyalen les torres de defensa principal d'aquesta part de la costa. 


1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de l'escarpada costa, dita turísticament dels Tarongers, «del Azahar» en la llengua dels nostres veïns de l'interior peninsular.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de la costa nord de Castelló, amb Benicarló i Vinarós, amb el poble més a dins i el Grau amb torre i cases de pescadors al mar. 
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de l'istme que lliga Peníscola amb la terra ferma.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La costa sudcatalana des de Salou fins al Delta. Totes les principals poblacions i les torres de guaita que poblaven les parts costaneres més escarpades. El Delta s'observa encara en plena formació, tot i que probablement en una imatge copiada de mapes anteriors i potser ja un pèl antiquada per a l'època.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Cap de Salou amb dos torres de defensa i guaita. A l'interior, Vila-seca, i Salou davant la platja, que s'allarga costa avall, tal com marca el puntejat del dibuix, que assenyala que es tracta de terres baixes.

. A banda de Reus, també a l'interior una mica desplaçada, semblen apreciar-se una torre de guaita a l'alçada de Cambrils, la població de Mont-roig, la torre dels Penyals o Espanyals, als penya-segats de l'actual Miami Platja, el lloc de l'Hospitalet i potser la torre del Torn.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de Salou quan no era més que un senzill poble de pescadors.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El gran Golf de Sant Jordi, sobre el qual aclareix l'autor que no l'ha pas vist. S'hi assenyalen la torre de Sant Jordi, la d'Amposta i tres torres al Delta nord. La banya del Fangar no apareix ni tan sols formada. 
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta davant de Sant Carles de la Ràpita, amb indicació de les runes del Reial Monestir de Nostra Senyora de la Ràpita, amb la petita però prominent serra del Montsià al darrere. Hi veiem altres torres i els pobles d'Alcanar i d'Amposta, i la indicació de les «marescages» o maresmes deltenques. 

La comunitat femenina del monestir ja decidí d'instal·lar-se a Tortosa a final del segle XVI, i el lloc restà enrunat arran de l'embarcament dels moriscos expulsats al 1610.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta era conegut als mapes francesos com a «Baie dy Zoffa», badia de Zoffa o Soffa. 
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
Diccionari de geografia del geògraf reial del primer Borbó repressor (espanyol), amb l'entrada dedicada a la badia dels Alfacs o de Zoffa.
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
«La Baye du Zoffa est fort grande, ayant dix à douze milles de longeur, et quatre a cinq de largeur...», formada de nombroses illes baixes sorrenques i maresmes. L'entrada a la badia és imperdible: només cal guiar-se pel Montsià, o «Montagne de la Ravitta, qui paroît du fort loin. S'hi explica la manera d'entrar a la badia evitant els perills de les traïdores aigües poc profundes, on «il y a très-peu d'eau».
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
Continua el text explicant l'emplaçament del monestir de la Ràpita, vist des del mar i aleshores ja un «vieux monastère», i de la veïna «Tour de garde quarrée sur une petite eminence». Una mica més avall hi havia una altra «tour ronde de garde armée d'une piece de canon». Hom podia proveir-se d'aigua a la font o pou del monestir, i també de llenya. A l'est del monestir, en una petita illa baixa hi havia aixecada la Torre de Sant Joan, concretament a deu milles. Tota la costa entre el monestir fins al davant de l'illa és plena de maresmes i estanys «bordez de grands arbres, mais dans les terres ce sont partout de hautes montagnes». Amposta era una petita vila a la plan, cinc milles al nord-est del monestir.

L'últim paràgraf es dedica a la «Rivière de Tortose». D'una banda a l'altra del Delta, «il y a plusieurs isles fort basses, bordées de sable, qui s'avancen fort au large; en forte qu'il faut faire un grand tour pour aller dans la Rivière de Tortose». S'hi destaquen els munts de sal aplegada a les illes que conformaran en el futur la punta de la Banya, «qui de loin paroissent fort blancs, et deux tours de garde», entremig de les quals hi hagué una cabana.







1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta en plena formació. A l'antiga desembocadura, un petit nucli de cabanes de pescadors, qui sap si el futur llogaret de la Cava, que feia cap a mig segle que s'havia constituït:

L’any 1996 a la revista del Museu del Montsià el professor d’història, Sr. Xavier Ribas i Vilanova, va publicar que el nom de La Cava deriva de l'any 1666, quan alguns propietaris que tenien finques seguint el riu per la zona del Bosc, Peregó, l'Arenal, Illa de Mar, etc., es van reunir per a cavar una sèquia, des del revolt que el riu feia enfront del que es deia Punta Grossa, girant cap al nord i anant a desembocar al Goleró i la Torre de l'Àngel (Platja de la Marquesa) per mirar d'evitar que el riu se'ls mengés les finques en cada riuada, molt habituals en aquelles temps. Van construir la sèquia des d'aquell revolt fins al que en aquell moment era el Pantà (l'antic Port Fangós). A l'hivern següent, les primeres riuades, van fer que aquella sèquia esdevingués la sortida principal del riu, i des d'aleshores, el riu que anava cap al nord es va anant rublint. Quan es va llogar gent per fer l'excavació de la sèquia, la veu popular en va començar a dir "la cava" perquè segur que el temps que va allargar-se'n la construcció hagué de ser prou llarg, com qui deia que anava a 'la plantada' per dir a plantar arròs (viquipèdia).


La gran Torre del Riu podria ésser la de Camp-redó o Font de Quinto, del segle XIV, situada davant la Torre bessona de la Carrova, avui totes dos terra endins, allà on hi havia hagut l'antic estuari que detalla el dibuix, i que controlaven l'accés al port de Tortosa. Se sol contar que hi havia una cadena que es tibava i restava aixecada en cas de perill per tal de barrar la pujada de vaixells enemics. Ara bé aquesta darrera no apareix al mapa; en canvi s'hi situen dos petites torres defensives més.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Dtall de la Punta de la Banya, llavors en formació, amb els munts de sal assecant-se al sol. A dins la badia, la illeta de la Torre de Sant Joan.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La rosa dels vents del mapa, que apunta cap al Nord terraqüi i el Nord magnètic.

20170903

[1764] La Tarragona de Laborde

1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Plànol de la ciutat just al començament del segle XIX, llavors encara tancada en les antigues muralles romanes i medievals, i arraulida dalt del turó, allunyada del port i del mar.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
L'emplaçament de més d'una cinquantena dels principals edificis llocs de la ciutat.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
La vella ciutat romana i medieval envoltada dels baluards dels segles de l'Edat Moderna que en reforçaven la fortificació per terra davant l'amenaça de les armes d'artilleria. Pel costat de mar, l'alçada de l'esblaç ja actuava d'element dissuassori. La ciutat vella mantingué en general la geometria urbana dels segles de dominació romana.


1806. Tarragona, Alexandre Laborde.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
La Catedral, amb l'entrada (5) i les escales que baixen a la Plaça de les Cols, centre neuràlgic, social i econòmic de la ciutat durant segles, just a l'inici del carrer Major. També dita de la Quartera, perquè s'hi feia el mercat del gra, d'hortalíssia i d'aviram. Crec que no se li ha respectat el nom popular i antic, i ara se'n diu de Santiago Rusiñol, cosa que no entendré mai. Al gran modernista, no li podien haver trobat un altre lloc també digne i adient i que no calgués perdre la memòria i continuïtat històriques que ens aporta el nomenclàtor? Aquest no és un problema aïllat, sinó que es repeteix milers de vegades a tots els pobles i ciutats del país. Una autèntica aberració. Caldrà esperar temps en què tots plegats esdevinguem més lleials, orgullosos i gelosos de la pròpia tradició per tal de recuperar-los.

Al darrere de la Catedral, el palau episcopal (2) i el convent dels Carmelites descalços (3). La porta de Sant Antoni (38) i el portal exterior de la muralla que l'obria al camp (39) entre els diferents bastions fortificats.

Fora muralla i damunt del penya-segat, per allà on probablement degué de transitar la Via Augusta, s'hi aixecà en temps imperial el gran Amfiteatre de la ciutat (40), ocupat durant segles pel convent del Miracles, però a on encara s'hi resseguien les restes de les antigues graderies sustentades sobre arcs. En aquell tombant del segle XVIII al XIX, l'edifici era «caserne pour les galériens qui travaillent dans le port».
1806. Tarragona, Alexandre Laborde.

1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
La Plaça de la Font a l'emplaçament de l'antic circ romà. El convent dels dominics (10) passarà amb la desamortització a seu de l'Ajuntament i Diputació, cosa que comportà una gran remodelació i agençament de la plaça, molt degradada durant segles amb corrals i com a lloc de fires de bestiar. Aquesta reconversió urbanística la convertirà de nou en un dels centres de la vida política i social tarragonina.

S'hi observen les Portes de Sant Francesc (34), Santa Clara (36) i Sant Simó (37), que abans de les fortificacions directes donaven ja als camins fora muralla. A l'extrem meridional, a tocar dels antics murs, afilerats tots al llarg del mateix carrer els edificis del convent de Sant Francesc (11), que donava nom a la porta, el Col·legi episcopal, l'Hospital, i els convents de Sant Agustí i Santa Clara.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Entre la ciutat emmurallada i el barri portuari crescut a redós del port, encara tot horts i trossos de conreu. El barri marítim era protegit per un petit fort elevat, dit Fort Reial (41). 
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
El port tarragoní, reforçat pel gran moll rectilini. El barri de pescadors tenia la seua Plaça del Peix, rectangular, darrere el bastió fortificat que defensava la platja (44). Allà mateix hi hagué el convent dels Caputxins (47), ben a prop de l'actual Tàrraco Arena.

20170901

[1763] La Tarragona de Bodenehr

1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
«Gabriel Bodenehr va néixer a Augsburg, segons uns biògrafs el 1664 i segons uns altres el 1673, i va morir també a Augsburg, segons uns el 1758 i segons altres el 1765. Fou un editor, cartògraf i gravador alemany.

«Fou conegut pels seus plànols i vistes de nombroses ciutats alemanyes, com la col·lecció de plànols i vistes de Passau (publicat el 1710, amb el títol de Grundriss der Stätte Passau, Innstatt und Ilzstatt, per Johann Stridbeck, el Jove). De totes maneres, el seu treball més conegut és l’Atlas Curieux, publicat per primera vegada el 1704.

«Formà part d’una nissaga de gravadors establerts a Augsburg, ja que el seu pare Johann Georg Bodenehr (1631-1704) fou gravador, així com els seus germans Moritz (1665-1749) i Georg Conrad (1673-1710), i el seu propi fill Gabriel II Bodenehr (1705-1792)» (gelonchviladegut).
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
«Tarragona ist eine shöne ertz-Bischaffliche Stade in Catalonien am Mittellandischen Meer gelangen, hat eine Hohe Schul An. 1572, vom Cardinal Caspar Cervantes gestifftet. Es giebet eien feien Handelalhier und siehet man viel alte Sachen, und ist der Tempel zu Kaisers Tiberis zeiten erbauet worden». 

Tarragona és una bonica ciutat arquebisbal a Catalunya a la vora de la Mediterrània. Té Universitat des del 1572, promoguda pel cardenal Gaspar Cervantes. Hi ha molt comerç i hom hi pot veure restes molt antigues, com el temple que fou aixecat en temps de l'emperador Tiberi.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
La Porta de Sant Antoni (A). Santa Tecla, l'església arquebisbal (B). El Palau de l'arquebisbe (C). El castell (D). Els Carmelites (E). La Torre de les municions (F). Santa Clara (G), La Torre de la Universitat (H). Els jesuïtes (I). 

«La ciutat de Tarragona, amb gairebé 5.000 habitants, era una de les més importants de la Catalunya de principi del segle XVIII, gràcies, sobretot, a l’activitat del seu port. A més, des de 1572, com reflecteix el text que inclou el gravat, era una de les ciutats catalanes que impartien estudis universitaris. Tarragona va caure en poder dels austriacistes a mitjan octubre de 1705, gràcies a l’acció del coronel Joan Nebot des de l’interior i a l’arribada de la flota aliada. De fet, durant pràcticament tota la guerra de Successió la ciutat va restar en poder de Carles III, ja que no fou fins al juny de 1713, arran de la signatura del Conveni de l’Hospitalet –amb el qual els aliats van pactar amb els borbònics la retirada de les tropes– que Tarragona fou lliurada a Felip V sense pràcticament resistència.

«El gravat mostra una vista de Tarragona presa des de la riba dreta del riu, amb el pont del Francolí en primer terme. Entre els edificis assenyalats, destaca la catedral i alguns convents, com el dels carmelites descalços o el de Santa Clara. Tot i que l’autor va pretendre representar, molt probablement, l’arribada de la flota aliada el 1705, en realitat va copiar un gravat fet per Adam Pérelle sobre el setge de Tarragona de 1644, publicat en el llibre Les glorieuses conquêtes de Louis le Grand, de Sébastian de Pontault de Beaulieu. Entre les poques diferències, destaca el canvi del francès per l’alemany i, sobretot, el fet que Bodenehr va eliminar la inscripció “l’armée françoise”, que figurava sobre els vaixells situats davant del port
» (gelonchviladegut).
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
Vista del moll i del fanal del port, del tot fortificat i amb artilleria. En primer terme, el riu Francolí amb el pont de pedra medieval de sis ulls.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
La part alta de la ciutat, amb uns figurants, pot ser soldats, que guaiten sobre la ciutat ajaguda del turó al mar. Els figurants i la presència imponent del garrofer a l'esquerra del gravat, li donen una profunditat de camp espectacular, gairebé fa la sensació d'una imatge 3D moderna.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
La catedral de la ciutat, amb el palau de l'arquebisbe a tocar. S'observen ben bé les fortificacions modernes d'aquells darrers segles XVII i XVIII.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
La muralla disposava d'altes torres, que protegien les portes d'accés, com la que baixava fins al pont del Francolí. La Torre del Col·legi disposava d'artilleria i tot.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
Un imponent pont permetia de creuar el Francolí via Augusta avall. Segons Joan Coromines, l'etimologia del riu remet a un nom propi d'origen germànic FRANK- amb el sufix hipocorístic -LIN, que és molt freqüent el terres pirinenques. «Primer fou el nom d'un territori entorn de les fonts, com passa també amb molts dels altres noms fluvials provinents de noms propis... (Gaià, Ricardell, Freser, Ges, etc.)».
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
Alguns vianants i camperols retornen cap a la ciutat. A la vora de riu, farcit de canyissars, vells molins enrunats, potser des de la darrera Guerra dels Segadors.
1717 ca. Tarragona, Gabriel Bodenehr.
A la desembocadura del port hi naixerà el barri del Xerallo, i el riu serà desviat per encabir-hi nous molls de descàrrega. Tres-cents anys enrere era un paratge natural, i el port només s'estenia als peus dels murs de la ciutat, granment fortificats des de l'alçada del Balcó del Mediterrani, si més no. 


20170823

[1756] Ciutats de l'Europa cinccentesca (xiii)

1579. Palerm /Palermo, «Famose città di tutto il mondo»,
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.), Venècia (Archive.org).
Plànol de la capital siciliana, tota ben murada i amb un gran port ja construït al segle XVI, com a bona ciutat mediterrània.
1579. Palerm /Palermo, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.
1579. Palerm /Palermo, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.
1579. Palerm /Palermo, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.
1579. Palerm /Palermo, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.

1579. Messina, «Famose città di tutto il mondo»,
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.), Venècia (Archive.org).
La ciutat que vigila l'estret sicilià amb la península italiana. Grans magatzems aixecats al port, per rebre i despatxar la mercaderia entre l'illa i la terra ferma. 
1579. Messina, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.
1579. Messina, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.

1579. Tournai, «Famose città di tutto il mondo»,
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.), Venècia (Archive.org).
Ciutat valona a l'actual Bèlgica. «Tornacum, urbs ad scaldim in Nervys sita, in colos gallis Tournay». La ciutat era emmurallada amb el riu Escalda que la travessava pel bell mig, navegable i que la connectava amb Gant i amb el mar a Anvers. 
1579. Tournai, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.
1579. Tournai, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.

1579. Malines /neerlandès Mechelen, «Famose città di tutto il mondo»,
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.), Venècia (Archive.org).
Ciutat flamenca, a la vora del riu Dijle. El gòtic florit dels esvelts campanars domina l'horitzó de la vila, tancada en les muralles medievals. Els molins de vent tradicionals de la zona, són presents a totes bandes. 
1579. Malines /Mechelen, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.
1579. Malines /Mechelen, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.
1579. Malines /Mechelen, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.
1579. Malines /Mechelen, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.

1579. Cambrai, «Famose città di tutto il mondo»,
Martin Rota (1520-1583) i Francesco Valegio (1560 ca.), Venècia (Archive.org).
La monumental catedral gòtica destaca sobre la ciutat, amb els murs abocats al riu Escalda. Un pagès retorna amb la mula carregada cap a la vila, amb el pont del portal principal en primer terme.
1579. Cambrai, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.
1579. Cambrai, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.
1579. Cambrai, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.
1579. Cambrai, «Famose città di tutto il mondo», F. Valegio.