Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mallorca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mallorca. Mostrar tots els missatges

20250824

[2698] Lo vell joc de l'oca al segle XVIII i los orígens de les auques

Lo joc de l'oca.
Tauler del joc dels anys 70s del segle passat, com lo que teníem a casa, amb la gran font de la cascada del parc de la Ciutadella presidint la casella triomfal. Les oques s'hi havien transformat en cignes. De l'altre cantó hi havia lo parxís. M'hi havia passat moltes estones, sovint jugant tot sol, sense fer trampes, fent competicions entre les quatre diferents fitxes de colors.Qui no recorda lo so sec del dau a la petita boteta acolorida amb què lo sacsàvem, i com lo deixàvem anar amb impaciència sobre lo tauler? Les normes mos les havien explicat los de casa: d'oca a oca i tiro perquè em toca. 

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Full amb un joc de l'oca divuitesc, aparegut en una col·lecció d'imatgeria catalana a la Biblioteca de Montpeller. Lo tauler ja tenia les 63 caselles característiques del joc modern.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo fons Vallat se ressenyà al butlletí del CEC: quins temps aquells! quan a les revistes alpines hi apareixien articles d'una amplitud cultural que, un segle després, ha desaparegut.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo centre del full, molt sagaçment per part de l'editor, era ocupat pel text de les regles. Cosa que potser vol dir que encara no era ben bé conegut i popular, i calia explicar-ne lo valor de les caselles i la dinàmica: lo pont (paga i salta a l'altre pont), l'hostal (paga i s'hi passa el torn un cop), lo laberint (paga i retrocedeix tres caselles), la presó (paga i s'hi està fins que un altre hi entra), lo pou (igual que a la presó), la Mort (paga lo pactat i torna a començar de nou). Fins i tot, la norma que mos feia més ràbia de totes quan hi jugàvem:
«Qui se encontra ab lo número de altre, pren son lloc, i lo altre va la que ell deixa. Qui passa del número 63, torna atràs los punts que passa, i si encontra ab una Oca, duplica lo tornar atràs fins a no trobar-la».
 La signatura de l'editor diu:
«Tarrag[ona]. Per Magí Canals, estamper i llibreter al carrer Major».
 
Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Detall de les caselles, amb lo pou (21), la Mort (58) i les oques que permetien d'avançar més ràpidament.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo qui entra a la casella 26, la dels dos daus, surt per la 53, però atenció!, també a la inversa. L'Hostal s'emplaçava a la casella 19. És realment admirable que les normes s'hi hagin vist inalterades per tres segles. Només en canviarà lo suport: del full de paper volant se passarà a taulell.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
De la casella del pont (6), calia pagar ço que s'havia acordat en començar, i saltar a la casella 12, «per no negar-se sota lo pont». En aquest cas, encara no hi havia la reciprocitat dibuixada. Modernament, qui cau al pont de la 12, retorna al 6.
 
Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo temut laberint (42) i lo pont (6). 
Òbviament, qui arriba primer a la 63 s'ho emporta tot, ço és, tots los diners pagats en les penalitzacions per los participants juntament amb l'aposta inicial. 

Segle XVI. Lo vell joc de l'oca.
«Chess and goose game board» (enllaç).
Lo tauler més vell que se n'ha conservat, i que exhibeixen al Metropolitan novaiorquès, és datat de finals del 1500. Pertanyia al Médici florentins, però la fàbrica era d'inspiració hindú; a l'altre costat, hi ha un joc d'escacs:
«One side of this work may be the earliest example in existence of a board for playing goose, a game that was first made popular at the Medici court in Florence. Dice-throwing contestants race to the center while trying to avoid landing on certain symbols. The board’s design follows an Italian Renaissance print, but the workmanship of the inlay is likely that of Gujarati artisans in Western India, who produced various works including shell for the Northern European market».

Segle XVI. Lo vell joc de l'oca.
«Chess and goose game board» (enllaç).
Detalls del joc hindú, propietat florentina del Cinc-cents. Ja hi havia les oques i alguns obstacles (los dos daus, la Mort, lo laberint, lo pou i algun altre), però encara no pas tots. Això fa pensar que el joc va desenvolupar-se en arribar a la Itàlia renaixentista i completar-se amb nous i dificultosos obstacles per fer les delícies dels jugadors. Tenia ja les 63 caselles reglamentàries fins avui, i forma arrodonida, que actualment ha derivat a quadrangular.

 Segle XVI. Joc de l'oca, Mallorca.
1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Lo joc de l'oca siscentista «la planxa del qual forma part del fons de boixos de la impremta Guasc de Palma». Es tracta del joc més antic trobat (i imprès) als nostres Països, amb una característica particularíssima: consta de 142 caselles. Lo motiu mos és desconegut, però podria ser, simplement, per voler fer que la partida fos més llarga perquè era divertit de jugar. Així, s'hi devien encabir més jugadors i en augmentar la casuística dels obstacles, lo rebombori havia de ser majúscul i una font immillorable de passatemps.





 Segle XVI. Joc de l'oca, Mallorca.
1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Detall del tauler de joc, que s'imprimia en paper gruixut. Sembla que les quatre darreres caselles abans de la final eren temibles.

1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Lo nom del joc és 'de l'auca' en diversos llenguatges romànics, encara que en català lo mot auca no s'hagi aplicat a l'au palmípeda.

Etimologia del joc de l'oca.
Joan Coromines, DECLC.
Lo nostre savi Coromines mos ho aclarix. La primera menció del joc la troba al diccionari de Lacavalleria, al 1696, cosa que implica que almenys durant la segona mitat del XVII lo joc era prou conegut per incloure'l al vocabulari. Però heus ací que a un altre joc se l'anomenava auca, joc sovint prohibit als segles XVII i XVIII. Lo nou joc n'era derivat de l'altre i s'hi jugava amb les caselles retallades del full de cartró, de l'oca, «que es posaven en una bossa i se'n treien amb una aposta». D'ací, lo mot passà a designar l'auca de rodolins, històries estampades enormement divulgades al folklore català del XVIII i, sobretot, del XIX. Finalment i figurada, va fer-se anar també com a títol d'obres literàries, com la coneguda auca rossinyolenca.

1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
«El joc de l'oca s'hauria estès a Europa durant el segle XVIè als palaus senyorials». Se sap del cert que al segle següent lo joc era ja conegudíssim i de moda. L'oca mallorquina prova que «vers el 1660 el tal passatemps no devia ser cap 'novetat' quan ja oferia derivacions. L'esclat siscentista del joc de l'oca coincideix amb l'arrelament de jugar a l'auca, puix que les prohibicions i persecucions que coneixem d'aquest joc d'atzar s'escauen tots des dels començaments del segle XVII».

1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Una descripció detallada del joc de l'auca, originat de manera paral·lela al de l'oca, però de «caient augural, endevinatori... que d'una aplicació purament cabalística i pronosticadora passaren a ésser utilitzades per a jugar-hi diners. Aquesta segona aplicació de l'auca li valgué una major popularitat». La persecució de l'auca per motiu de joc d'apostes, «estesa per estampació, atraient per les figures, es converteix francament en una fulla imatger, en un passatemps familiar, infantil. En aquesta nova etapa de la seva servitud, es disposa a multiplicar, a variar els seus temes».

1850. Lo joc de l'oca, de Joan Francesc Piferrer  (viqui).
La castellanització del full demostra l'avanç lent però indeturable de la diglòssia entre les nostres classes dirigents, fruit de la colonització espanyola al segle XIX, a la qual encara resistim.
La norma del 3+6 a la primera jugada, amb dos daus, porta al 26 i d'allà al 53. Se torna a tirar, i en traure un 6 i caure a l'oca, llavors directament s'entra a la casella 63, la guanyadora. La norma ja hi era al segle XVII. Com que al joc cada novena casella és una oca (a més d'alguna altra), encertar-la a la jugada d'obertura procurava aquest premi.

La senzillesa del joc combinada amb la incertesa que els obstacles procuren, i tot plegat depenent de la sort dels daus, generava un joc molt amè i distret. Les dinàmiques d'endavant i endarrere afegien emoció, lligades a caselles que oferien premis o penes, segons lo cas. Sens dubte que provocava interacció i riures i enutjos, i la rapidesa de les tirades provocava continus canvis de sort en los jugadors. A més, si hom volia, s'hi podia jugar amb apostes. L'èxit n'estava assegurat... fins a l'aparició de les pantalles.
Per fer una enquesta rapideta, quants de vosaltres, lectors, teniu avui un tauler de l'oca a casa?


 

20250408

[2656] La Mallorca de Gustave Doré, 1874

 

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
Detall de la idíl·lica vida rural mallorquina al peu de la Serra de Tramuntana, des de la costa de Deià. Tots els gravats són d'en Gustave Doré. 

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
Un tomb per la Mallorca dinovesca, encara del tot verge i tradicional. El baró Charles Davillier fou un estudiós francès, «de família adinerada vinculada a la indústria i al món de la banca, i ennoblida en el primer Imperi. La posició social li va permetre viatjar durant trenta anys per tota Europa, principalment Itàlia i Espanya, essent la península Ibèrica el seu lloc predilecte, on viatjà més de vint vegades, fent-hi bons amics i relacionant-s'hi amb antiquaris i intel·lectuals de renom». O sia, «el baró Davillier és un cas emblemàtic d'aquells viatgers hereus del romanticisme que, admirat per les descripcions d'Alexandre Laborde, van aventurar-se a voltar per una Espanya que mostrava els exponents dels càstigs sobre el patrimoni acusats per la guerra de la Independència i les desamortitzacions. Atret pel pintoresquisme primer, de mica en mica s'anà endinsant en la cultura i les arts, cosa que li va merèixer ser reconegut com a gran hispanista» (enllaç). És clar que sempre confongué los nostres països amb los països espanyols. 

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
L'albirament de la badia de Palma a l'arribada amb vaixell des de Barcelona. 

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
La primera impressió: la calma que s'hi respira en contraposició a l'urbs barcelonina. Comença de descripció dels monuments principals: la Catedral i la Llotja. També del convent de Sant Francesc, a on contempla la tomba de Ramon Llull. 

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
Los roquers d'Aumalluc (Almallutx).

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
Els passejos de la ciutat, el Born i la Rambla «séparent la ville en deux, en décrivant une courbe irregulière». Als vespres dominicals, la 'bona' societat mallorquina s'hi trobava per esbargir-se i saludar-se.

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
Visita del Palau de Montenegro, dels Despuig, una de les principals famílies nobiliàries illenques d'arrels medievals. També fa cap a la xueteria, «ou quartier des chouettes, la pluspart des habitants sont orfévres».

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
Dibuix de Gustave Doré dels voltants de Valldemossa.

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
Detall de Valldemossa, en plena Serra de Tramuntana.

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
No podia faltar-hi la pujada al castell de Bellver. Des de la torre de l'Homenatge s'hi albira l'illa de Cabrera: «une impression si terribe est attachée au nom de cette ille, que les femmes du pays... prononcent encore comme une menace pour effrayer leurs enfants».

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
El gravat és d'una pagesa mallorquina. 

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
Direcció Valldemossa: «la plaine est d'une admirable fertilité»; lo viatger se sorprèn de les soques de més d'un metre de circumferència de les figueres de moro. Després, visita a la cartoixa, allà on madame George Sand hi va passar l'hivern de 1838 al costat del seu amant, Frederic Chopin.

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 

1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
L'autor i companyia es disposen a fer el tomb a peu per l'illa. Cada pagès que s'encreuen els diu bon dia tingui, «qui replace ici le Vaya V. con Dios des Espagnols». És clar, fora d'Espanya no saluden en espanyol, oi?
Des d'Alcúdia, fan un tomb fins a Menorca i retorn. A Artà, l'obligada visita als talaiots, «amas de grosses pierres assemblées sans cimetn ayant la forme d'un con tronqué». Finalment, retorn a Palma per Felanitx i de Llucmajor.


1874. Mallorca.
«L'Espagne», Le Baron Ch. Davillier, París 
Pagès mallorquí.


20240102

[2547] Ports i rades del segle XVIII

 

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, Alacant.
«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  
L'incipient port alacantí, i la ciutat emmurallada, amb els edificis principals ben destacats. També un bon molí atossalat, i a la banda meridional diverses torres de guaita, atès que fins aleshores les incursions des del nord africà eren freqüents.

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, Eivissa.
«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  
El port natural format al Cap de Salines, entre les illes d'Eivissa i Formentera. La ciutat vella emplaçada sobre l'istme, i els molins, sempre elevats respecte del nivell del mar, no hi falten. 

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, Palma de Mallorca.
«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  
El potent moll del port de la capital mallorquina, amb molins a banda i banda fora de la ciutat emmurallada. La torre de Llatzeret, per a les quarantenes, en direcció a Porto Pi. 

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, Alcúdia i Pollença
«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  
Les badies d'Alcúdia i Pollença, ports naturals al nord de l'illa mallorquina. La ciutat d'Alcúdia, damunt de l'istme, i els molins que no hi falten. Pollença, a l'interior, vigilava la badia amb una forta torre de guaita.

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, 
Badia de Sofa o del Delta de l'Ebre.
«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  
Als peus del Montsià o muntanya de la Ràpita, la badia dels Alfacs, llavors dita de Sofa. Al sud, el poble d'Alcanar i Amposta no gaire lluny del mar, amb lo Delta a mig formar. El mapa potser en retrata l'estat una mica anterior. 

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, 
Badia de Sofa o del Delta de l'Ebre.
«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  
Detall dels Alfacs, amb les salines i l'illa de la torre de Sant Joan.

1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX, 
Barcelona.
«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée...», Livorno (MdC).  
El castell de Montjuïc amb la torre de senyals i el santuari de la Madrona a mig camí de la porta de la muralla. Al moll, l'antiga llanterna o far, i enllà de la Porta de Mar, el nou barri de la Barceloneta.  
1817. Els nostres ports mediterranis al segle XIX.
«Recueil de 163 des principaux plans des ports et rades de la Mediterranée / dont 40 ont été derniérement publiés par Jean Joseph Allezard ancien capitaine de marine et plusiers des autres corrigés», Livourne (Livorno) (MdC).  
Recull de plànols de 1623 ports de la Mediterrània, una obra essencial per als pocs capitans de vaixell, tots militars, d'aquell temps. Publicat als inicis del segle XIX, recollia la vista dels ports del segle anterior. Sempre se n'hi podien cartografiar més, de rades i ports, però especialment s'hi troba a faltar el de Maó, llavors recentment retornar a l'ocupació espanyola després d'un segle d'ocupació anglesa.