Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mallorca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mallorca. Mostrar tots els missatges

20190330

[1961] L'Eivissa i la Mallorca d'abans

1913. Eivissa.
«Feminal», núm. 77, 31 d'agost.
Magnífica fotografia del port d'Eivissa sota la ciutat.

1913. Eivissa.
«Feminal», núm. 77, 31 d'agost.
Detalls del port eivissenc, amb el llarg moll que el protegia. Darrere, la ciutat s'arrauleix sota l'almudaina o ciutadella medieval de la vila. El lloc de Dalt Vila es completava amb un primer recinte murallat, ja d'època sarraïna prou reculada (segle IX), que anà baixant fins a peu de mar durant l'Edat Mitjana.

1913. Eivissa.
«Feminal», núm. 77, 31 d'agost.
Més aviat coneguda avui com a 'illa blanca' que no pas 'daurada', adjectiu aplicat a la gran de les illes balears. L'article de l'autora mallorquina parteix de la lectura de «L'illa de la calma», de Rusiñol, de recent publicació aleshores, per plànyer-se de tants i tants racons que no hi són inclosos. En canvi, l'article de la revista és il·luminat amb vistes eivissenques, que res no tenen a veure amb el tema ni el títol de l'escrit. Potser per causa d'un aprenent poc atent, o d'una pressa infinita en les tasques de composició d'impremta.


L'anunci del «Licor del Polo», dentífric més que centenari, en una revista per a dones, és sorprenent per sa sobrietat i simplisme: és el preferit dels consumidors -llavors encara anomenats públic- «després de 43 anys per son deliciós perfum, virtut incomparable i preu econòmic». 
1913. Eivissa.
«Feminal», núm. 77, 31 d'agost. 
Un racó de l'illa, amb un veler ancorat. 
1913. Eivissa.
«Feminal», núm. 77, 31 d'agost. 
Una 'captatio benevolentiae' de l'autora per haver gosat, com a dona, a escriure. Així encara bufaven els temps ara fa cent anys o poc més, quan encara tot just el sufragisme femení lluitava pels drets de vot, entre molts d'altres que encara els eren negats per la societat tradicional masculina i masclista del món occidental.  
1913. Eivissa.
«Feminal», núm. 77, 31 d'agost. 
Celebració amb balls populars eivissencs. Destaca la gran roberiada de les dones (allò que tapa el fred, tapa la calor, segons la creença popular), sempre amb mocador del cap. Els homes, amb un ample barret pla fosc.
1913. Eivissa.
«Feminal», núm. 77, 31 d'agost. 
Rusiñol no gaudia de gaire fama entre els mallorquins, després d'un parell d'estades a l'illa en aquell tombant de segle. L'autora, per això, vacil·lava a gastar-me setze rals, quatre pessetes, en un llibre que li faria mala sang, segons tots els auguris. Però, vet ací que, un cop llegit, «L'illa de la calma és el més poderós reclam que s'ha fet de nostra terra».



1913. Eivissa.
«Feminal», núm. 77, 31 d'agost. 
Les mosses mallorquines, que amb aquells vestits tradicionals tan farragosos i voluminosos, no resultaven gaire agraciades... als ulls de la posteritat. Destaquen els vanos o ventalls típics, que tant ajudaven contra els embats de la calor i, amb els anys, contra els dels fogots.
1913. Eivissa.
«Feminal», núm. 77, 31 d'agost. 
Reconeixement al llibre de Rusiñol, «literatura sana..., tot ben original, ben seu i ben propi. Descripció esplèndida, rica i meravellosa...» de diversos racons de l'illa mallorquina descrita en el text russinyolesc.
1913. Eivissa.
«Feminal», núm. 77, 31 d'agost. 
Esplèndida imatge de la xicota damunt la somereta, les altres a peu, totes mudades de diumenge, per anar a la vila, Eivissa, a missa major. Tot un autèntic esdeveniment social en aquells temps, a on s'hi podia conèixer i relacionar-se amb altres xiques dels redols, o bé entrellucar-hi un futur marit i tot.

20181219

[1924] La dessecació de s'Albufera d'Alcúdia

Anys 1960-70. S'Albufera d'Alcúdia, Mallorca.
Preciosa imatge aèria de l'albufera als inicis de sa urbanització turística. Se sortia del foc per anar a caure a les brases.  
«Separada de la mar per un cordó litoral d’uns 8 km, originalment els aiguamolls ocupaven una superfície d’unes 2 600 ha en un perímetre de 32 km. Alimentada per torrents diversos (el d’Almadrà i el de Sant Miquel) i l’aqüífer de Sa Pobla, a l’estiu és inundada en part per l’aigua de la mar. La vegetació és típica de maresma (salicòrnies, joncs, canyars, tamarius, oms, àlbers, etc) i té una gran riquesa ornitològica (flamencs, agrons, arpelles, fotges, nombroses espècies d’anàtides i de moixons, etc). El 1863 la societat britànica New Majorca Land Co. obtingué la concessió per a emprendre la dessecació del marjal. Hi construí, a més, una xarxa de canals centrada pel Canal Gran (2,5 km de longitud × 50 m d’ample), 50 km de camins i un moll. Les terres dessecades i bonificades passaren a la propietat de la companyia el 1871, però el fet que l’explotació agrícola fos poc reeixida, en part degut a les infiltracions i la salinització, que propiciaren el ressorgiment dels aiguamolls, determinà la dissolució de la companyia (1896) i la venda de l’Albufera a J. Gual de Torrella, el qual la vengué el 1938 a Cel·lulosa Hispànica SA, que n'explotà els canyars per a la fabricació de paper. 
Hom n'explotà també les salines (1946-76). En part dels terrenys dessecats hom practica l’horticultura, i hi havia estat estès el conreu del lli. Una primera temptativa fracassada d’introducció de l’arròs per part de l’empresa Agrícola Industrial Balear (1901), fou seguida pel conreu en petites parcel·les, sistema que perviu avui. Des dels anys seixanta, la construcció d’hotels i de segones residències començà a alterar la fesomia de l’Albufera; només l’àrea corresponent a Muro ha restat relativament intacta. Per tal d’aturar aquesta tendència i preservar els aiguamolls, el 1988 el Govern Balear decretà la creació del parc natural de s’Albufera de Mallorca, que comprèn 1 708 ha de l’Albufera en un perímetre de 29,5 km compresos dins dels municipis de Muro i sa Pobla (1.708 ha). El 1991, una nova llei amplià la protecció a la perifèria del parc» (enciclopèdia.cat).
          Un bon resum històric de la Majorca Land Co. a: https://www.cronicadesalbufera.com.


ca. 1910. S'Albufera d'Alcúdia, Mallorca.
Foto: Guillem Bestard (1881-1969) (MdC).
Detall dels pescadors de s'albufera alcudienca de fa cent anys en un dels canals. Les imatges són del gran fotògraf pollencí, veg.
GUILLEM BESTARD CÀNAVES (1881-1969). L'etimologia d'Alcúdia deriva de l'àrab al-kudia, el turó, tossal o pujol, a on era emplaçada la vila i des d'on es divisaven les dos badies mallorquines septentrionals.
ca. 1910. S'Albufera d'Alcúdia, Mallorca.
L'esplanada de s'Albufera abans de l'inici de l'explotació turística. 

ca. 1880. «Plan of the Albufera d'Alcúdia», Majorca Land Co.
S'Albufera rera l'estreta franja de pineda que la separava del mar. S'hi aprecia també l'emplaçament de l'Albufera House, des d'on es dirigien els treballs de dessecació per mitjà de les bombes i els canals, i les tasques d'explotació agrícola.
ca. 1880. «Plan of the Albufera d'Alcúdia», Majorca Land Co. (BDH).
Plànol aixecat per la companyia anglesa amb els límits de tota la finca i les diverses llacunes, conegudes com les albuferes d'Alcúdia.
ca. 1880. «Plan of the Albufera d'Alcúdia», Majorca Land Co.
Detall del desguàs del Canal Principal, amb el Pont dels Anglesos que el creuava cap a la part meridional de la Pineda de Sant Martí. 
ca. 1880. «Plan of the Albufera d'Alcúdia», Majorca Land Co.
Detall dels canals d'irrigació. Ací i allà, les «pumping station» per bombar l'aigua. A la partida del Colombar, s'hi afegiria, al 1981, la cirereta d'aquesta desafortunada història de s'Albufera d'Alcúdia: una central tèrmica amb unes quantes turbines que cremen carbó i unes quantes més afegides després alimentades per gasoil, tot plegat per alimentar la demanda elèctrica derivada de la massificació turística. No cal afegir-hi res més. Només silenci i reflexió. 
ca. 1880. «Plan of the Albufera d'Alcúdia», Majorca Land Co.
Detall de les equivalències mètriques de la quarterada mallorquina.
Anys 1930. S'Albufera d'Alcúdia, Mallorca.
Un dels canals amb una família de masovers. 
Anys 1940-50. S'Albufera d'Alcúdia, Mallorca.
Detalls del Pont dels Anglesos al cap del Canal Principal.
Anys 1940-50. S'Albufera d'Alcúdia, Mallorca.
Edifici de la primera paperera.
Anys 1940. S'Albufera d'Alcúdia, Mallorca.
Imatges etnogràfiques de la vida al costat dels canals de s'Albufera, amb la Casa principal a on una enorme sínia i les fumeres de la primera paperera.

Anys 1920-30. S'Albufera d'Alcúdia, Mallorca.
Imatges etnogràfiques de l'antiga vida rural alcudienca.

20181217

[1923] L'Alcúdia del segle XIX

1893. «Plan de la Bahía de Alcúdia» (Illes Balears), 
José Gómez Ímaz (BDH).
Vista de l'alçat de la costa de la badia d'Alcúdia des del mar. S'hi veuen l'illot amb el far de l'Aucanada.  A l'esquerra, la 'fàbrica' o gran casalot de l'explotació agrícola anglesa que s'havia instal·lat a s'Albufera.
1893. «Plan de la Bahía de Alcúdia» (Illes Balears), 
José Gómez Ímaz (BDH).
1845. Alcúdia (Mallorca).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
La qualitat de vida a la zona venia negativament marcada per la poca «calidad de las aguas que bebe, y tambien por las emanaciones mefíticas que exhalan con el calor del sol, los pantanos y charquinales que ocasionan las lagunas o albuferas cuando, rebosando sus aguas, se estienden a una considerable distancia». Llavors, la ciutat encara era envoltada de «murallas de grande espesor, defendidas por dos fuertes castillos y un foso seco, ancho y profundo», que acollia fins a mil cases. La prosperitat del lloc decaigué des de la Nova Planta borbònica amb la pèrdua dels avantatges exportadors del port (d'oli i altres matèries primeres), «y les abandonaros los buques, y los comerciantes buscaron otros puertos más frecuentados para sus especulaciones, al mismo tiempo que los propietarios y personas pudientes huían de la insalubridad del clima». S'acabà llavors la callada pugna amb Palma per a la capitalitat de l'illa. 
1845. Alcúdia (Mallorca).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Al cap d'un segle i mig d'aquella venjança, la ciutat havia decrescut tant que «solo cuenta 314 casas entre las ruinas y escombros de más de 700, que le dan un aspecto de tristeza y desolación tal, que deprime el corazón de quien se detiene a considerar las vicisitudes de los tiempos». Malgrat tot tenia escola de xics i també de xiquetes.

«La bahía de Alcúdia es mejor que la de Pollença... menos ventosa, más limpio su tenedero, y más difícil de coger con los vientos del NO. i N.» i aconsella com trobar el millor lloc per fondejar-hi una embarcació.
1845. Alcúdia (Mallorca).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
La ciutat és a tocar de les albuferes, la major i la menor, «ambas ricas por la mucha pesca de anguilas y otros peces que crían, y por la no menos abundante caza de aves acuáticas que entre los juncos y aneas se anidan». Per causa de les malalties que comportaven als alcudiencs, l'autor en defensava la dessecació: «y que pudieran ser por sí solas bastantes a convertir en un deliciosa jardín la campiña si se practicasen desagües y canales bien entendidos», que serà ço que faran els anglesos a partir de 1863... sense gaire èxit.

«Costosa había de ser esta operación, crecidos capitales habían de invertirse, pero no quedaría defraudado en que en ella los ocupasen; pocos años bastarían para remunerarle grandemente de su sacrificio», cosa que no anà pas així. Ni amb el dessecament de les aigües pogué la ciutat recuperar «su antiguo esplendor» y tornar a ésser «si no la primera, la segunda población de la isla, porque su situación y ventajoso puerto para esto la tienen destinada». Les úniques aigües que permetien el reg calia extraure-les a força de sínia. 


A la badia, «tambien se pesca en abundancia el coral por los meses de julio y agosto». El comerç que romania de temps passats, «lo debe al coral que en sus costas pesca».
1845. Alcúdia (Mallorca).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El poc trànsit de mercaderies d'un port molt actiu abans de l'ensuldiada borbònica (espanyola).
1893. «Plan de la Bahía de Alcúdia» (Illes Balears), 
José Gómez Ímaz (BDH).
Tota la badia alcudienca, amb indicació de les profunditats, i dels principals punts costaners.
1893. «Plan de la Bahía de Alcúdia» (Illes Balears), 
José Gómez Ímaz (BDH).
1893. «Plan de la Bahía de Alcúdia» (Illes Balears), 
José Gómez Ímaz (BDH).
La ciutat del tot fortificada encara i tancada dins els bastions cinccentistes. Hi veiem l'anomenada carretera de Palma com entra per la principal porta de la muralla. 
Anys 1940. Alcúdia (Mallorca). 
La porta de Mallorca de la muralla alcudienca.
1893. «Plan de la Bahía de Alcúdia» (Illes Balears), 
José Gómez Ímaz (BDH).
La costa alcudienca des del port fins al far, al peu del Puig de l'Aucanada o Alcanada. 
1893. «Plan de la Bahía de Alcúdia» (Illes Balears), 
José Gómez Ímaz (BDH).
Detall de les cases del port, amb el moll artificial a l'altra banda del mollet vell. Una boia marcava l'entrada a les aigües portuàries. 
1893. «Plan de la Bahía de Alcúdia» (Illes Balears), 
José Gómez Ímaz (BDH).
Detall del far de l'Aucanada situat sobre una petita península.
Anys 1950. Alcúdia (Mallorca). 
L'istme de la península del far cobert per la marea alta. 
1893. «Plan de la Bahía de Alcúdia» (Illes Balears), 
José Gómez Ímaz (BDH).
La costa davant de l'albufera d'Alcúdia, amb el gran canal artificial que s'hi construí cap al 1863, que evacuava les avingudes dels torrents de Muro i Sant Miquel, sense afectació directa a l'Albufera, que s'intentava dessecar.

«Separada de la mar per un cordó litoral d’uns 8 km, originalment els aiguamolls ocupaven una superfície d’unes 2 600 ha en un perímetre de 32 km. Alimentada per torrents diversos (el d’Almadrà i el de Sant Miquel) i l’aqüífer de Sa Pobla, a l’estiu és inundada en part per l’aigua de la mar. La vegetació és típica de maresma (salicòrnies, joncs, canyars, tamarius, oms, àlbers, etc) i té una gran riquesa ornitològica (flamencs, agrons, arpelles, fotges, nombroses espècies d’anàtides i de moixons, etc).  
«El 1863 la societat britànica New Majorca Land Co. obtingué la concessió per a emprende la dessecació del marjal. Hi construí, a més, una xarxa de canals centrada pel Canal Gran (2,5 km de longitud × 50 m d’ample), 50 km de camins i un moll. Les terres dessecades i bonificades passaren a la propietat de la companyia el 1871, però el fet que l’explotació agrícola fos poc reeixida, en part degut a les infiltracions i la salinització, que propiciaren el ressorgiment dels aiguamolls, determinà la dissolució de la companyia (1896) i la venda de l’Albufera a J. Gual de Torrella, el qual la vengué el 1938 a Cel·lulosa Hispànica SA, que n'explotà els canyars per a la fabricació de paper. Hom n'explotà també les salines (1946-76).  
«En part dels terrenys dessecats hom practica l’horticultura, i hi havia estat estès el conreu del lli. Una primera temptativa fracassada d’introducció de l’arròs per part de l’empresa Agrícola Industrial Balear (1901), fou seguida pel conreu en petites parcel·les, sistema que perviu avui.
«Des dels anys seixanta, la construcció d’hotels i de segones residències començà a alterar la fesomia de l’Albufera; només l’àrea corresponent a Muro ha restat relativament intacta. Per tal d’aturar aquesta tendència i preservar els aiguamolls, el 1988 el Govern Balear decretà la creació del parc natural de s’Albufera de Mallorca, que comprèn 1.708 ha de l’Albufera en un perímetre de 29,5 km compresos dins dels municipis de Muro i sa Pobla. El 1991, una nova llei amplià la protecció a la perifèria del parc» (enciclopèdia.cat).