Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tàrrega. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tàrrega. Mostrar tots els missatges

20200118

[2077] «De Tàrrega a Cervera, una llegua sencera, i si fos mullada, compta-la per jornada», o pels temps de Carles V

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia»,
Andrea Navagiero (Gallica).

Nomenat ambaixador de la Sereníssima República veneciana a la cort de l'emperador Carles V, aquest poeta i historiador renaixentista passà fugaçment pel nostre país en direcció a Espanya. La primera edició de les impressions del viatge foren publicades al 1563, «con la descrittione particolare delli luochi et costumi delli popoli de quelle provincie».
  
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Els temps de viatge ara fa cinc segles no eren pas immediats, com els volem ara, malacostumats com estem. La partida cap a la cort hispanogermànica de Carles V tingué lloc al 14 de juliol de 1524, i l'arribada a destinació s'allargaria per uns quants mesos. 

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Saltem, doncs, la ruta per Itàlia i retrobem els viatgers ja a la mar, camí de Còrsega. Un altre dels perills de l'època, les travesses marineres amb temporal a la mar. En arribant a port, encara calia saber distingir els senyals que es rebien des de la costa, atès que, per tal de robar els vaixells, hi havia malfactors que els portaven al naufragi. I és que a totes les èpoques hi ha qui se les empesca totes. Salvats els esculls del viatge, mai tan ben dit, la nau del seguici de l'ambaixador venecià arribà al port de Palamós passada la Pasqua de 1524, exactament al 24 d'abril, la vigília de Sant Marc, patró dels venecians.

Per als venecians i europeus d'aquells temps, i també encara per a molts dels nostres temps, l'arribada al nostre país, suposava l'arribada a Espanya. Fa cinc-cents anys, el terme era encara més geogràfic que polític, atès que la Corona d'Aragó era llavors, i fins al 1707, sobirana de la de Castella, i Catalunya, com els altres estats, es regia per ses pròpies institucions de govern.
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La ruta de Palamós cap al Cap i Casal català, passant per la Roca en entrant al Vallès, llavors sense peatge, suposem...
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

L'1 de maig arribaren a Barcelona, la qual trobà molt ben mediterràniament enjardinada, amb bons edificis de pedra i no pas de tova com als pobles. Les Drassanes li cridaren d'atenció com a edifici, però ja no hi veié cap nau, car eren fetes anar com a arsenal i polvorí. Sempre escassa de cereal, una de les eternes preocupacions del consell de la ciutat, però pròdiga en fruita.

Sorprengué l'ambaixador venecià que la nostra capital disposés d'un gran banc, similar als Montes italians, i que fos tan proveït de diner. Probablement es refereix a la Taula de Canvi barcelonina, fundada al 1401 (el primer banc d'Europa). Una de ses atribucions era controlar els prestadors, i quan n'identificaven un amb males pràctiques, li trencaven el taulell a cops de maça. Per la qual cosa, els viatgers italians que ho contemplaven varen fer popular per tot el continent l'expressió 'banca rota' quan un negoci queia en fallida.

També fa esment de l'autogovern del país, amb tres cònsols (de la Generalitat) i dels privilegis de la nació, que troba exagerats: tota l'Europa moderna es va construir sobre el poder absolut dels monarques i governants, i sempre els va fer -i els fa encara- nosa el dret al propi govern i llibertats de les nacions sense Estat, o sia, sense exèrcit. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Es quedà parat del dret que tenien a establir-se a la ciutat els criminals arribats de fora, sempre que es mantingués i aportés provisió al municipi. S'escandalitza tant dels drets propis, que els arribà a qualificat de llicències en lloc de llibertats. I tot perquè es feia pagar als dirigents i adinerats que posaven a la ciutat, fins i tot al mateix Emperador!

Aprofita el traductor divuitesc (espanyol) per criticar el federalisme i aspiracions a la independència renascudes a Barcelona i a tot el país aquell segle XIX, i les demandes de la burgesia catalana de taxar amb aranzels proteccionistes la producció industrial que vinguda de fora els fes la competència. Cosa que s'enfrontava als desitjos lliurecanvistes de l'aristocràcia terratinent (espanyola).
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Esmenta el convent de monges no observants, i que per això es podien casar, de les Jonqueres, de l'orde de Santiago. També, és clar, no es podia deixar de citar la muntanya de Montjuïc, omnipresent al costat de la ciutat en aquells segles. L'estada a la capital catalana es perllongà fins al 12 de maig, data en què, renovades les cavalleries i provisions, emprengueren camí cap a ponent pel camí ral de Molins i Sant Andreu, lloc a on calia passar el Llobregat per barca. L'endemà, dia 13, ja eren arribats a Martorell, per travessar el pont (del Diable) just a la confluència de l'Anoia amb el Llobregat. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La vista de la majestuosa muntanya de Montserrat també era obligada. El dia 14 ja enfilaven per Santa Maria del Camí avall, i el dia 15 passaren per Cervera i Tàrrega, ja a les nostres comarques ponentines. S'hi fa cita d'un proverbi d'aquells temps que en el text original s'hi escriu en castellà: «De Tàrrega a Cervera, una legua entera; y si fuese mojada, cuéntala por jornada», per dir que no eren pas tan a prop les dos ciutats com la gent creia, i els camins no gaire apariats, perquè, si havia plogut, s'hi feia molt dificultós de passar-hi.

Belopozo fou la magnífica italianització del topònim de Bellpuig que a Navagiero se li escaigué de proposar. Llàstima que s'equivoqués, perquè només que hagués preguntat una miqueta als naturals del país, li haurien explicat que puig no és pas pou, oi?
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Per al petit poblet, aleshores, que era Mollerusa, s'atreveix l'autor a proposar-la com a Mogliarussa. L'amic Luciano, d'Orvieto, ja m'ho digué, durant un Comènius que férem fa anyets, que li sonava a moglie russa, o sia, dona russa. Fet i dit, el dia 16, arribada a la capital de la Terra Ferma, quatre dies després d'haver sortit de Barcelona. Aquesta era l'alta velocitat de fa cinc segles, i paciència! (que avui tots, o gairebé, hem perdut).

A la nostra capital ponentina, l'autor no s'hi fixà en gran cosa, i només hi projectà les imatges de les lectures fetes de Cèsar. L'endemà ja eren a Alcarràs i Fraga, a on, és clar, els calgué travessar el llarg pont de fusta plantat a cops de maça. 


20200111

[2074] Les deu creus termeneres targarines

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).

La creu del camí vell de Balaguer, dita també del Mor, enderrocada aquell any.

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).

Article divulgatiu al gran setmanari targarí d'abans de la guerra del segle XX, que es publicà entre 1921 i 1937. S'hi escriu que aquell any 1934 les creus termeneres del poble, «amb l'atemptat comès contra la del camí vell de Balaguer, han desaparegut totalment». O sia, que havia estat enderrocada per eixamplar el camí o alguna altra (des)raó similar.

Per aquest motiu, s'hi fa una llista de les deu creus de terme de què la ciutat disposà des de temps ben reculats, a saber: la creu del Pati o Portal del Carme, tombada per una ventada al 2 de març de 1869 (en algun lloc, en ballen la data i l'any); la creu del Portal d'Urgell, tombada sis mesos després de l'altra o bé sis mesos abans, car la revolució de setembre tingué lloc al setembre de 1868; la creu de Sant Agustí, però que era a l'altra banda del reguer, al raval, desapareguda per l'aiguat de 7 de juliol de 1823; la creu de Vallmajor, a la confluència dels camins dels Molars i Preixana; la creu de les Basses, només en part conservada, a la cruïlla del camí de ferradura de Verdú amb el de les Garrigues Baixes; la creu del Fossar, a l'antic camí de Cervera, abans de refer-se la carretera; la creu de Comabruna, al camí de Granyena; la creu del Talladell, desapareguda del tot; la creu del Mas de Colom, al camí d'Altet; i la creu del Mor, «al camí vell de Balaguer, a unes 450 passes més enllà de la caseta de la via fèrria», i que feia de cap de terme amb Vilagrassa. 
1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu del Pati o Portal del Carme, ara emplaçada a la plaça Major targarina, després d'una colla de vicissituds:
«La part del nus de la creu és l'únic que es conserva de la creu original (fou abatuda el 20 de març 1862 per una forta tramuntana). Els fragments que quedaren d'aquestes foren recollits i portats a un racó de l'Ajuntament. El 20 de setembre de 1876, els components de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida enviaren un comunicat a les autoritats locals en què demanaren que fossin traslladats a l'esmentada ciutat, per conservar-los al museu. Al 1928, Duran i Sanpere suplicà el retorn de la creu a Tàrrega per a ser plantada novament a la terra on florí.

L'any 1944 és traslladada a Tàrrega i s'encarregà a la Comisión pro Monumento a los Caídos una sèrie de projectes per a la reconstrucció de la creu. L'escultor Carles Andón fou el que s'encarregà de construir la part superior de la creu, juntament amb el pom original, la qual s'inaugurà l'any 1955 a la Plaça Major. Quan els trossos de la creu fragmentada són conservats en el vestíbul del Palau de la Floresta» (viquipèdia).

1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu reconstruïda davant l'església de Santa Maria de l'Alba, encara amb la façana per acabar, cosa que s'esdevingué al 1968.
1968. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
 «Nova Tàrrega», enllaç.

L'embastida de les obres d'acabament de la façana de l'església, amb la creu ja alçada.

20191128

[2055] L'antiga fira de bestiar de Verdú, més

1933. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Setmanari «Mirador», núm. 221, de 27 d'abril (ARCA).
Un tros del firal de Verdú, en un carrer sense asfaltar, de terra com abans. O ben enfangat, si havia plogut amb les roderes dels carros ben enfonsades i marcades. La fira era un món d'homes, de marxants, tractadistes i els nostres pagesos de la terra. 
1933. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Setmanari «Mirador», núm. 221, de 27 d'abril (ARCA).
Atès que Tàrrega era el punt principal des del qual traslladar-se a la veïna fira durant els dos dies de fira, la ciutat urgellenca feia també la seua pròpia fira gràcies a la vila segarreta, de la Baixa Segarra històrica. «A les fondes paren llits per tots els racons i encara no en tenen prou. Els cafès tots vessen de taules pel carrer, i a dins i a fora tot són bruses negres, bastons, tractes, mules i unces». Especialment animada n'estava la plaça de Macià, des d'on partien els cotxes per portar la gent fins al poble de Verdú. La carretera fins allà formava un núvol de pols constant i allargassat de cinc quilòmetres. I també «molta gent a peu, perquè fet i fet cinc quilòmetres es fan en una estona».

En arribar a la plaça Major de Verdú, davant la casa de vila, començava a dibuixar-s'hi l'ambient de fira, amb les parades de guarniments per al bestiar (collars, sofres, bridons...) i també paradetes «de quincalla i joguines, tot a 95», cèntims, o sigui, sense arribar a pesseta. I tant modern que ens sembla això de tot a 1€! I és que tot (o gairebé) està inventat, ni que sigui en altres maneres. 

Les gitanes llegien la bonaventura, plena de «recargolades obscenitats», als visitants per 10 cèntims. A la fireta de les barques, s'hi amunteguen homes i nois per veure les cuixes a les xiques. Parades de ferro vell, de venda de carros, un parell de «gitanets de tres pams cada un ballen deu minuts de garrotín per una perra gorda [10 cts]». I les cridaneres venedores amb «tauletes amb tovalles blanques dels torrons d'Agramunt». D'avellana i d'ametlla, els millors de món!

El firal és al carrer més ample de poble. Als baixos de les cases s'hi han instal·lat quadres. Allà s'hi fan tractes a l'engròs. Al carrer, els tractes més personals i fins i tot intercanvis d'animals. I xerrameca, molta xerrameca, dels venedors. Els millors, aquells gitanos blancs, que feien d'intermediaris i eren realment convincents. 


1933. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Setmanari «Mirador», núm. 221, de 27 d'abril (ARCA).
Diu la crònica que els gitanos, per deixar-se retratar, si se n'adonaven doncs feien pagar: «la quitxalla, un parell de perras gordas. Els homes si estan de mal humor, ni pagant; i les dones, sobretot si són boniques, per menys d'una pesseta no hi ha manera de situar-les a l'abast de l'objectiu».
1931. «La Torre. Periòdic catalanista republicà» de Verdú.
núm. 2, 1 d'agost (Fundació Irla).
1931. «La Torre. Periòdic catalanista republicà» de Verdú. 
núm. 2, 1 d'agost (Fundació Irla).
Anunci a la revista verdunina republicana de la fira. S'hi oferien fins i tot quadres per a la recria i engreix de bestiar, tot l'any. A més a més, parades de guarniments i d'estris agrícoles, com ara sacs, borrasses, espardenyes... No hi faltaven ni els torrons d'Agramunt ni els embotits de la comarca. En definitiva, «per a fer negoci, per a divertir-se, per a veure coses típiques d'una fira, aneu cada any a Verdú». Com la devien esperar cada any, xics i grans, l'arribada de Sant Marc, en aquest poble!
1931. «La Torre. Periòdic catalanista republicà» de Verdú. 
núm. 2, 1 d'agost (Fundació Irla).
Per aconformar-se fins a l'any que ve, passat l'estiu, el tercer diumenge d'octubre, ja a mitja tardor, doncs, s'hi feia la fira petita de Verdú. Com ara l'aplequet del caragol lleidatà en començant l'octubre.
Anys 1920-1930. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Foto: Ajuntament de Verdú.

La fira de bestiar verdunina se celebrava des de feia cinc segles, des de la concessió de permís reial al 1378 de part del rei Cerimoniós a l'abat de Poblet, senyor del lloc, cada 25 de març, dia de Sant Marc. La fira perdurà fins a final de la dècada dels 60, quan ja la mecanització del camp esdevingué absoluta. Sempre sota la protecció de l'abadia cistercenca pobletana esdevingué la fira de mules més important de tot el nostre país. 



20191009

[2037] La Nacional II al segle XIX: de camí a carretera


1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
(BVM).

El traçat de la N-II, quan encara no tenia aquest nom, la gran carretera que uneix el mar amb la Terra Ferma catalana, i d'allà cap a Espanya, transformada en carretera (de terra) a mitjan segle XIX, ço és, ben esplanada i eixamplada, per facilitar el trànsit de carros i carruatges. L'obra corresponia a l'Estat en aquell període de domini espanyol sobre la terra nostra, i remunta al camí immemorial cap al ponent ibèric (Caesaraugusta) de la calçada romana que travessava tot Catalunya per la Panadella.

La llegenda del mapa explicava el color groc per al nou traçat, que en alguns punts adreçava el vell camí ja de temps existent. A més, s'hi marcaven els límits dels termes municipals de tots els pobles per on havia de transcórrer. Els ponts per sota dels quals baixava aigua tot l'any eren pintats de blau-verd, i aquells que es farien sobre rius i barrancs que s'eixugaven bona part de l'any es dibuixaren sense color.

La llarga història de la calçada, camí i carretera, ara també desdoblada en autovia, és paral·lela al desenvolupament econòmic del país. També a la història política, car el tram català d'aquesta via estatal, fou el darrer on aquell Estat invertí a final del segle XX per convertir-la en A2, tot i tractar-se del tram més poblat i econòmicament més viable i necessari de tots. És lo que té ser colònia.

Recordo un any, quan era profe a Tàrrega, que vaig passar a buscar a l'ínclit professor Sebastià Serrano pel seu poble, Bellvís, per a una inauguració del curs al setembre. Llavors acabàvem d'estrenar l'A2 i ens congratulàvem de l'obra. Li vaig dir: amb aquesta facilitat d'anar amunt i avall, ara sí que s'ha fet realitat la Catalunya-ciutat dels noucentistes, oi, professor? Es va quedar rumiant un instant i em respongué: és cert, però no és d'asfalt sinó d'esperit que cal reomplir el país.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall dels tres plecs. Com s'hi pot ben veure, l'orientació geogràfica és invertida, amb l'orient a l'esquerra i a la dreta el ponent, als límits de l'Aragó. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX a la sortida de BCN.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La carretera en sortint de les muralles de Barcelona. S'hi observa com el nou traçat tallava pel dret i en lloc d'encarar cap a l'Hospitalet i Cornellà  per la Bordeta, trencava ja a la Creu Coberta en direcció a Esplugues, Sant Just i Sant Feliu, a on es retrobava amb el camí ral, que prosseguia Llobregat amunt.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Pont de Molins de Rei.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

El Llobregat era creuat entre Molins i Pallejà per un grandiós pont originari de l'època del rei (espanyol) Carles III, l'únic al darrer tram del riu en sortir de Montserrat. El pont tenia quinze arcades, però de manera sorprenent només se n'hi dibuixen dotze, potser per falta d'espai. El canvi de color a les tres arcades finals podria ben bé indicar aquest tall. 
Segle XVIII. El Pont de les Quinze Arcades, de Molins de Rei.
La forta riuada de 1971 se l'emportà avall, i ja fou refet de nou en nou. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Martorell.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).
Pel marge dret del riu amunt, la carretera arribava a la cruïlla del pont del Diable, travessava Martorell i abandonava el Llobregat, tot retallant el vell camí passant més al sud (a la part de dalt del mapa) per encarar cap al Bruc. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Bruc.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

El pas pel Bruc ha sigut el gran obstacle de la carretera durant segles, llavors travessat més al sud, per Capellades, a diferència de la carretera del segle XX ençà. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: La Panadella.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent.
La Nacional II a la Panadella.
(Imatges sobre rodes, enllaç). 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Cervera.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent. El vell camí passava pel poble de Montmeneu, però ja el nou desviarà un poc més al sud i d'allà avall fins a les planes segarrenques. A Cervera, el nou traçat evitarà el pas per dalt la ciutat i retallarà també per sota de la Curullada, més a prop sempre de l'Ondara, que no creuarà fins passat Tàrrega, al pont de Vilagrassa. 

Al llarg del traçat hi trobem Vergós, Cervera prou ben perfilada, la Curullada, Granyanella i nombrosos masos prop del riu i la vella carretera, algun dels quals devia fer les tasques de fonda i hostal.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Tàrrega.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera al seu pas per Tàrrega i per damunt del riu Ondara, que deixarà tot just abans de Vilagrassa per empendre camí cap a la bassa d'Anglesola. S'aprecia bé com la nova carretera endreça les torteres del vell camí. A Tàrrega, s'hi assenyala la capella dalt del tossal de Sant Eloi. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX. Bellpuig.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de Bellpuig, per a on la carretera entrava a la vila. Amb el segle XX entrat, vingué que es tallà pel dret, tal com ja feia un dels vells camins, que «se han formao los biajeros [viatgers] para evitarse el lodo», o sigui, que l'altre camí vell devia tindre alguna raconada, a la sortida del poble, que el riu Corb inundava d'aigua i el feia intransitable. Efectivament, tot aquest tram fins a Golmés és una seqüència de dos llargues rectes, excepte al gual que travessa pel Corb, allà a on ara hi ha l'entrada de l'autovia de Castellnou.  
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Mollerussa.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Per alguna cosa se'n diu Plana d'Urgell, cosa que permeté que la carretera pogués dibuixar-se ben recta, com s'ha mantingut fins avui. El dibuix la situà fora de Mollerussa, però la realitat ens diu que hi passà per dins, penosament les dos o tres darreres dècades per l'excés de trànsit, fins a començament dels 90, quan s'hi inaugurà el tram de l'A-2. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera des dels Alamús i Moredilla fins a Lleida. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

L'antiga arribada a Lleida es feia més per dalt, gairebé a l'alçada dels actuals Mangraners, i es baixava cap a la ciutat pel 'Mesón de Perales'. Lleida hi apareix tota encerclada de les velles muralles, el Cappont encara no hi existeix. La N-II travessava el Pont Vell (i únic), passava per sota l'Arc del Pont, portal principal de la ciutat, i torcia esquerra avall pels carrers Major i Sant Antoni, per sortir fora muralla per aquesta porta occidental de la ciutat. Allà encara calia que la carretera travessés el torrent que baixava de la Mariola, i pels peus de Gardeny encarava cap a Fraga. 

A la cruïlla del camí de Butsènit, se n'apartava i no hi baixava, es mantenia per dalt, i anava marxant més o menys paral·lel a la sèquia de Pinyana pel son costat dret. Com encara.
1964. La Nacional II a Lleida.
La recta de la carretera a les envistes de la nostra ciutat, a l'alçada de l'antiga fàbrica de la Cros, just abans del cementiri. Veiem com al fons, torcia cap a la dreta, al vell 'Hotel Condes de Urgel', encarava per l'avinguda de les Garrigues, a mig fer encara, per entrar pel Pont Vell, seguir per Blondel i pujar fins al carrer Acadèmia per sortir de la ciutat. Cap a final d'aquella dècada s'obriria l'Av. de Madrid i a començament de la següent s'hi faria la circumval·lació i el nou pont dels instituts. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera fins al terme de Soses, al límit de la ratlla de l'Aragó allà a la Serra Pedregosa, tota dreta en contrast amb els tombs que des d'Alcarràs feia el tram darrer de la 'secla' de Pinyana.
La carretera Nacional II.
He estat remenant la xarxa una estona a la cerca d'un antic punt quilomètric, un d'aquells mollons de pedra amb la caputxa roja i el número del quilòmetre. Llàstima, m'hagués plagut tantíssim poder acabar amb aquella imatge, encara típica de la Nacional II de la nostra infantesa, quan amb l'R-4 de casa ens n'anàvem fins a Barcelona.