Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Goigs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Goigs. Mostrar tots els missatges

20170607

[1720] L'antic cenobi balaguerí de les Parrelles

1788. El Convent de la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
La imatge de la Marededéu, en un altar de l'església de Sant Salvador, dins de Balaguer, a on fou traslladada després de la Guerra del Francès. 
1788. El Convent de la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell). «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Escriu l'autor, a 17 d'octubre d'aquell any: «Fuimos al Convento de las Parrellas que dista media hora y se halla en el término de Balaguer». No era una bona assignació ésser-hi destinat: «Se tiene por castigo en la religión el embiarlos aquí, pero ellos se disgustan dejando enteramente cerrado el convento y yéndose a la ciudad». Les boires hivernals i les solellades estiuenques devien d'ésser ben rigoroses. 

«El Convento está situado en un llano todo el cual se halla en el día plantado de viñas y olivos y poco haze estava desierto porque los viejos mantenían el miedo a las gentes de que todo lo asolarian los enemigos». Perquè històricament devia ésser lloc d'acampada dels exèrcits que havien anat expugnant la ciutat en els passats segles, fet que se servava en la memòria popular. La vinya hi degué ésser present en els segles reculats de sa fundació, perquè a això remet son nom, Parrelles, derivat diminutiu de 'parra' (Onomasticon).
1906. El Convent de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«Una hermosa imagen de mármol hallada por un pastor, la que portentosamente manifestó su voluntad de no moverse del lugar de la invención, dió lugar que se erigiese allí una capilla». Es tracta d'una tradicional i repetida llegenda de l'aparició de la Verge. La donació del comte urgellenc Ermengol X al 1293 per començar les obres no proveí d'un lloc millor, i la posada en circulació de la llegenda feu de la necessitat, virtut.

«Se aumentó mucho la devoción, de tal suerte que muy presto se le hizo una iglesia, toda de piedra picada, y harto capaz, la cual mira entre Poniente y Septentrión, a media hora de camino de la ciudad de Balaguer». El convent trinitari hi fou fundat cap al 1300.
1906. El Convent de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
El primitiu temple «era románico del siglo X, o cosa así, todo de piedra maciza, incluso la bóveda, y no muy grande». No hi hagué mai claustre, i la disposició del convent o «habitaciones no presentaba la forma acostumbrada de tal, y sí la de una casa particular grande, sin gusto arquitectónico especial». La Guerra del Francès deixà l'edifici molt tocat i enrunat, fet que aprofitaren els frares per restar dins la ciutat. Hi compraren una casa i s'hi establiren fins a la ja propera exclaustració. 

«Los desperfectos de la guerra francesa, faltos de reparación, y los que vendrian despues de 1835, dejarían el cenobio en ruinas». Així fou com «con la piedra de la iglesia de las Parrellas y del convento en 1854 se edificaron la Casa consistorial de Balaguer y otra a ella contigua», entre altres usos. «El templo y convento quedaron derribados» i ja no era possible per a l'autor de fer-ne un examen ocular. 

Dins la vila, la ja reduïda comunitat de trinitaris havia instal·lat el nou oratori en una senzilla casa de tàpia del carrer de Santa Maria, ja enrunada al 1898, «o sea al Oriente de la población, en la cuesta que cae bajo la antigua iglesia parroquial, al pie mismo de la cárcel». La imatge de la Marededéu es traslladà a un altar de l'església de Sant Salvador, on s'hi estigué pràcticament un segle, fins que al 1936 el temple fou cremat i més tard enderrocat per afilerar i eixamplar el carrer. La imatge se'n salvà i avui es pot contemplar a l'església de Santa Maria.
Segle XIV. Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
La imatge d'alabastre de la Mare de Déu de les Parrelles (s.XIV), que es pot admirar en l'exposició permanent que hi ha a l'església de Santa Maria (Goigs de l'Ignasi).
1961. Gojos a la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
En aquest resum històric de Joan Font i Rius, es dona l'any 1848 com a data d'inauguració de la nova casa de la vila balaguerina, en què s'aprofitaren el carreus romànics de les Parrelles. Des de la Guerra del Francès fins a la desamortització «solament restà a les Parrelles algun religiós durant l'època de la recol·lecció de fruits».
1961. Gojos a la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
En aquell terme plantat de vinya, la imatge de la Verge trobada per força hagué d'aparèixer-se sota d'una parra amb els pàmpols per ornament. El fervorós poeta aconseguí una bona rima per al topònim, ço és, parpelles-Parrelles:

«Vostra imatge prodigiosa
en la qual sou venerada,
escondida fou trobada
en una Parra frondosa,
amb les fulles per dovelles
de formosa arquitectura».
...
«Quan se'ns cloguin les parpelles
al baixar a la sepultura,
lliureu-nos de desventura
Mare de Déu de les Parpelles».
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
La capella que s'assenyala als afores de la vila, adossada a un edifici en forma de casa gran on hi hagué les habitacions dels frares, podria ben bé ésser el Convent de les Parrelles balaguerines.

20160516

[1411] «Desenganys per despertar als pecadors»

1798. Anònim: «Desenganys y avisos per despertar al pecador», 
Lleida, Estampa de la Viuda i Filla d'Escuder.
(Llegat de Ramon Areny, FPIEI).

Full imprès de manera similar a uns goigs, consta de 13 estrofes que pretenen alliçonar el creient per evitar el pecat. L'estampador en fou la impremta lleidatana dita Viuda i filla d'Escuder, establerta a la ciutat durant l'últim terç del segle XVIII. Cristòfol Escuder morí a Lleida al 1793, fill del també impressor Pere Escuder i casat des del 1788 amb Rosa Compte (al seu torn filla d'un impressor de Reus). L'ofici d'impressor, doncs, era del tot endogàmic en aquells temps. La Viuda d'Escuder, doncs, era aquesta Rosa Compte, i els treballs amb aquesta signatura al peu han d'ésser posteriors a la data de mort de l'home de la casa. La Rosa havia nascut al 1774 i, per tant, tenia 14 anys en el moment del matrimoni amb Cristòfor

Rosa Compte tenia també una germana, Antònia, casada amb un altre impressor, en Bonaventura Coromines, que veient el negoci lleidatà desatès es traslladaren a la ciutat per instal·lar-s'hi cap al 1800. Així també ajudarien la viuda impressora, que tenia una petita filla al seu càrrec, dita Rosalia. D'on el nom de Viuda i filla d'Escuder. Entre 1801 i 1816, les dos famílies col·laboraren estretament, tot i els avatars de la invasió napoleònica, que portaren Bonaventura a l'exili. Acabada la guerra, les dos impremtes acabaren separant-se al 1816 perquè tenien interessos editorials oposats, de caràcter religiós la impremta de la Viuda d'Escuder (la filla havia mort anys abans), i més politicoliberals l'altra, que inaugurà aquell any una nova nissaga d'impressors lleidatans, molt actius en la primera meitat del segle XIX (veg. La impremta catalana i els seus protagonistes a l'inici de la societat liberal, 1800-1830, Montserrat Comas, PUV, enllaç ací).
1798. Anònim: «Desenganys y avisos per despertar al pecador», 
Lleida, Estampa de la Viuda i Filla d'Escuder.
(Llegat de Ramon Areny, FPIEI).

Aquest pamflet encaixa perfectament en la línia editorial de caire religiós de la impremta de la Viuda d'Escuder. Un apuntalament del negoci prou segur, ja que la vida popular d'aquell tombant de segle encara era del tot dirigida per l'església (catòlica, apostòlica i romana). La jerarquia n'estava del tot castellanitzada des de l'ocupació borbònica, i juntament amb els tribunals de justícia fou l'altra gran arma que usà el poder (espanyol) per al sotmetiment del país, un cop les institucions pròpies de govern hagueren estat abolides. Però com que la realitat és tossuda, de tant en tant, veiem estampar-se algunes obretes en llengua catalana, la pròpia del país i única llengua de comunicació efectiva encara llavors amb la gent senzilla, pagesos i menestrals.

La llengua catalana escrita llanguia des de feia un parell de segles per l'abandó que n'havien fet les classes dirigents, úniques il·lustrades i alfabetitzades. No fóra fins a la Renaixença que, molt a poc a poc, se n'aniria recuperant l'ús literari. Només els notaris aguantaven en l'ús escrit: calia que els signants d'escriptures i capítols matrimonials entenguessin què era allò a què es comprometien. Òbviament, sense normes ni prestigi, l'ortografia es feia segons l'ús de la castellana. La llengua d'aquest fulletó admonitori no presenta, però, excessius castellanismes (de repente, locura, rato, cada qual, esmeraries), i en canvi mostra una bona qualitat lèxica de mots abstractes catalans. Alguns pocs lleidatanismes (hòmens, poguessen) i un bon to sintàctic general (amb la prep. a introductora del CD, que la norma fabriana envià massa estrictament al desterrament) ens confirmen que l'autor en fou un mossèn del país, ben arrelat a la llengua de la terra, i prou il·lustrat (potser fins i tot llegit en alguns textos en català) com per saber manejar aquest instrument lingüístic escrit desconegut amb adiença i dignitat.  
1798. Anònim: «Desenganys y avisos per despertar al pecador», 
Lleida, Estampa de la Viuda i Filla d'Escuder.
(Llegat de Ramon Areny, FPIEI).

Cal penedir-se perquè ningú no viurà per sempre:
«Lo pensar que tens de viurer
una vida de molts anys,
és causa, i causa sempre
a las Ànimas molts danys».


Vigilem, doncs, amb els nostres actes. Sobretot les dones:
«Dona que vas escorada
mostrant mamellas i pits,
 a l'Infern vas condemnada,
a on daràs grandiosos crits».


La referència a la caiguda als abissos infernals és reiterada i prova que els destinataris eren gent de religiositat ingènua i crèdula. Interessant és la identificació poètica entre pecat i llenya infernal:
«Los pecats que tu cometes
són llenya que tu portaràs
a l'Infern per a cremar-te
quan allí damnat seràs».


És clar que això és de rucs i carallots:
«és forta cosa
molt horrorosa,
gran disbarat,
portar-se un home la llenya
amb què té de ser cremat».


No cal esperar la vellesa per entrar en el recte camí:
«No guardes a penedir-te
en temps de la senectud,
gastant en ta llibertat
los anys de la Juventut».


Perquè si hi hagués segona oportunitat, tothom l'agafaria:
«Si los condemnat poguessen
tornar un rato al Món,
cada qual se esmeraria
sens voler ser lo segon».


La insistència en la curta vida mundanal és reblada a les estrofes finals:
«Si tu enteniment tinguesses
no pecaries mai més,
...
te esmeraries
i ploraries
tot lo restant
de la tua curta vida
per arribar al descans».

20151116

[1213] «A l'Altíssim Crucifici, visitem-lo en Balaguer»

Anys 1900-1920. Balaguer.
Postal (Fototípia de L.Escolà) amb l'antic i ferreny pont medieval, que durant segles havia aguantat tantes sacsades de les aigües del Segre. No pogué resistir l'embat de la guerra. Podria semblar una vista poc freqüent, presa aigües amunt del pont, però no: és més senzill. La foto fou impresa del revés!
Anys 1900-1920. Balaguer.
Aquesta n'és la vista correcta, que ens deixa veure la façana antiga del Sant Crist, abans del 1915.
Anys 1900-1920. Balaguer.
Detalls del Sant Crist i del Carrer del Pont, amb l'enorme areny que deixava veure el Segre en èpoques d'estiatge, sota els magnífics arcs medievals del pont.

Lluc Escolà Arimany (Sarrià, 17-11-1857 - Saragossa, 4-6-1930) es dedicà a la fotografia, establert a Saragossa (al C/ Independencia, 26) des de cap al 1880, on féu de professor a l'Escuela de Artes y Oficios en què ensenyà fotografia i reproduccions fotoquímiques, algunes emulsions de les quals foren desenvolupades amb l'ajut de S. Ramón y Cajal. Amb l'arribada cap al canvi de segle de les targes postals il·lustrades, tingué taller propi d'impressió per fototípia, en competició directa amb altres grans impressors de Barcelona o de la capital espanyola.


Anys 1900-1920. Balaguer.
El Sant Crist amb la nova façana.
Anys 1900-1920. Balaguer.
Vista del reflex del Segre des de dalt del Sant Crist, amb el vell pont medieval i el cappont, tal i com es mostraren durant segles: només amb el Convent i les hortes a la marge esquerra, sense cap altra edificació.
Anys 1900-1920. Balaguer.
Edició postal de Josep Claverol, de la Seu d'Urgell, amb la característica banda blanca a la part de la imatge, destinada al text, atès que l'altre costat era destinat a l'adreça per complet.
Anys 1900-1920. Balaguer.
Una altra postal de Claverol amb el cambril del Sant Crist, rere la reixa amb l'altar preconciliar de cara a la imatge.
Anys 1900-1920. Balaguer.
Detall del Sant Crist al cambril. 
Anys 1900-1920. Balaguer.
Una meravellosa vista de Claverol, ara del Convent de Sant Domènec, presa des de la marge dreta a tocar del vell pont medieval, amb el Segre prou crescut. 
Anys 1900-1920. Balaguer.
El pont medieval de la ciutat, protagonista silenciós al llarg dels segles dels setges més cruents i de la placidesa de la vida quotidiana, amb els pagesos i traginers que el travessaven en els seus tràfecs i quefers. 
Anys 1900-1920. Balaguer.
L'antiga façana del Sant Crist, amb el petit passeig arbrat que tenia al davant.
Anys 1900-1920. Balaguer.
Després del 1915, des del carrer del Pont, la nova façana relluïa per damunt de la ciutat.
Anys 1900-1920. Balaguer.
Detall de les arcades del vell carrer del Pont balaguerí.
Anys 1900-1920. Balaguer.
Des de la vora del riu, a la marge esquerra, al camí de Lleida, presa arran d'aigua la imatge arquetípica de la ciutat.
Anys 1900-1920. Balaguer.
Detall del pont, dels plataners del camí, de la padrina que va amb el cove a arreplegar l'hortalíssia de l'hort. 
Anys 1900-1920. Balaguer.
Santuari del Sant Crist.
Segle XVII. Balaguer. 
«Goigs del Sant Crucifici de la molt leal Ciutat de Balaguer» (Sol-Torres, UdL).
Full dels gojos del Sant Crist de Balaguer, editats a Lleida per Jaume Magallon al 1689, prova que la devoció a la imatge s'havia ja escampat per tota la plana urgellenca. La quarta estrofa resumeix la trobada llegendària del Crist a les vores del Segre, un dels elements cabdals i necessaris per a la magnificació de la devoció:

A la banda de l'Almatà,
a on lo riu més se decanta,
esta Imatge se aturà
en una roqueta santa.


L'especialitat miraculosa del Sant Crist, a banda dels favors personals derivats de les pregàries dels fidels, en una plana pagesa i de secà com l'urgellenca (fins a la construcció del canal), derivà cap a la petició d'aigua de pluja:

Faltant aigua per la Plana
vénen moltes Professons,
i amb clemència sobirana
rep les santes devocions.


Notem el lleidatanisme, professons, i la consciència de pertànyer a la Plana, avui diluïda per una limitadora comarcalització moderna. I la tornada, que ens invitava ja a la visita de Balaguer (preferiblement dissabtes de Mercadal o en la diada del 9 de novembre). Quin gran anunci! De segur que hi degué haver algun consorci que en planificà la promoció:


TORNADA
Pecadors, deixem lo vici
puix tenim tal Medianer,
i a l'Altíssim Crucifici
visitem-lo en Balaguer.

20140719

[779] Arbeca del XIX al XX, més

1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (BdC).
Sant Crist de l'església de Sant Jaume el Major.

Segons que conta la tradició i recullen aquests goigs, la imatge del Sant Crist Crucificat fou construïda (fabricat hi diu al goigs) per mans d'àngels peregrins a l'ermita arbequina de Santa Catarina (així, en dialecte lleidatà), en temps del rector Joan Valls, que ho fou de la vila des del 1655 al 1701. Segurament, també en aquesta època en devien nàixer els Goigs, molt divulgats o recreats pels rectors de la Contrareforma catòlica, com una manera directa d'arribar amb música i cant, romeries i aplecs, a la devoció i pietat dels fidels:

...Tan llastimosa figura
En forma de un peregrí,
Un àngel fabricà assí,
Per nostra dixa i ventura;
Y perquè en Vós advocat
Tinga Arbeca i sa devesa...
Segle XIX. Arbeca, les Garrigues.
Goigs a la prodigiosíssima imatge del Sant Cristo de la Vila d'Arbeca,
edició de J. Sol, Lleida.

Igual que als pobles de la Plana d'Urgell, les tretes o processons pel terme amb les imatges invocades per combatre la sequera, degueren ésser freqüents, fins al punt que el rector que escrigué els goigs, va haver de fer-hi referència en una estrofa:

Quan los blats se van secant
si lo pagés adolorit
vos ho demana contrit,
li donau pluja abundant.
Socorreu-nos, Pare Amat,
puix sabeu nostra pobresa.
1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (BdC).
Sant Crist de l'església de Sant Jaume el Major.
Detall de la imatge davant l'altar major. Un resum de la llegenda:
En aquell temps les peregrinacions a Sant Jaume de Compostel·la estaven en plena eufòria. L'ermita de Santa Caterina a més de ser lloc on els arbequins anaven per invocar la Santa, també era lloc de refugi per als pobres peregrins, que de diferents llocs d'Europa, passaven per Arbeca, de camí cap a Galícia, a venerar el sepulcre de Sant Jaume. Un bon dia d'hivern, d'aquells tan freds, de boira humida, feren cap a Arbeca dos peregrins de terres llunyanes. Els portals de la vila, per ser hora molt avançada, estaven tancats. Donaren un tomb per fora el poble per veure si podien descansar aquella nit. Els pobres peregrins, invocant-se al bon Déu, s'adonaren de l’ermita que estava dalt del turó. Fregant-se les mans per fer-se passar el fred, i a bon pas, pujaren dalt de l'ermita de Santa Caterina, per demanar estada durant aquella nit.Trucaren a la porta, i amb veu trèmola, demanaren caritat per amor de Déu. Tot seguit els contestà una veu molt amable, que ja amb la porta oberta, els féu entrar i els conduí a una estança no gaire gran però on hi havia uns tions que cremaven, que per a aquells dos peregrins, els semblà entrar a la glòria. 
Mentre aquells dos peregrins es feien passar el fred, el bon ermità els preparà un plat ben calent, d'una sopa que tan sols ell sabia preparar. Una vegada refets d'aquell llarg camí, del cansament, del fred i amb els estómacs plens, els peregrins demanaren per visitar la capelleta. Quedaren meravellats de la pau que allí s'hi respirava. Pregaren a Santa Caterina i sense adonar-se'n quedaren adormits. Al matí següent anaren a donar les gràcies al bon ermità i li digueren que havien de marxar per tal d'arribar al sepulcre de l'Apòstol com més aviat millor. El bon ermità els pregà que es quedessin uns dies per tal de refer forces i que una vegada refets, ja emprendrien el camí.
Els peregrins així ho feren. Un bon matí, dels que romangueren a l'ermita, a l'anar a buscar llenya per fer foc, veieren un tronc molt ben tallat i digueren que per cremar-lo era malaguanyat. Ells tenien bones mans i digueren, “ja sabem el que podem fer per agrair al bon ermità tot el que ha fet per nosaltres, ja que de diners per pagar-lo no en tenim, però a la capelleta hi falta un Sant Crist”. Es posaren mans a l'obra i en pocs dies esculpiren un Sant Crist. Ells mateixos quedaren meravellats de l'obra que havien fet: el cap abaixat per parlar-nos, els braços oberts per acollir-nos i el cor traspassat per estimar-nos. Tot un conjunt de pau, amor i bondat. El deixaren a la capelleta i emprengueren el viatge cap a Santiago de Compostel·la. Arribà l'ermità, i com de costum, entrà dins la capelleta per donar gràcies a Santa Caterina, però en fixar-se amb l'altar, quedà meravellat. Al front hi havia la imatge de Santa Caterina i ajagut al peu de l'altar hi havia aquell Home, que tot i estar clavat en creu i nafrat per tot arreu, inspirava pau i amor.
Sortí per donar les gràcies a aquells dos artistes peregrins, però ja no els trobà enlloc. Baixà al poble i ho explicà a tothom. La gent pujà a l'ermita a veure aquell Crist; uns al veure'l, s'agenollaven i pregaven; als altres, els ulls els ploraven, però tots junts l'agafaren i el col·locaren al bell mig del poble, dins la capella de Santa Llúcia. Aquest fet, es considerà un miracle i de llavors ençà, sempre ha sigut l'intercessor millor que Arbeca ha tingut. Aquesta imatge romangué sempre al mig del poble d'Arbeca fins l'any 1936, que fou cremada. L'any 1940 s'entronitzà la nova imatge per suplir l'anterior. La devoció seguí en el cor dels nostres avis i cada any, per la festa del Sant Crist, el 14 de setembre, s'omplia l'església de gom a gom com cap festa de l'any (http://www.arbeca.cat/borrassa/b4.pdf).


1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

Comptava la vila en aquelles dates 2639 habitants, repartits a parts iguals entre homes i dones. S'hi anoten les cases d'un, de dos i de més pisos, i la  importància de l'aigua de reg del Canal d'Urgell: «Regado actualmente el terreno por el Canal de Urgel, la población se abastece de sus aguas; habiendo antes dos balsas, una para las personas y otra para las caballerías, hoy abandonadas. También había una fuente en la población y varias en el término, pero de escasa agua y poco agradable». El castell ja era enrunat: «Se encuentra situada la villa de Arbeca en el declive de un peque, en pequeño cerro, en cuya cima hay la ruinas de un soberbio castillo feudal que la señorea desde antiguo, en las postreras estribaciones de la Segarra y comienzo del Llano de Urgel».


1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

«Desde hace años, algunas comarcas, especialmente de las Garrigas, han aclimatado en sus tierras el olivo arbequín, criándose allí lozano y robusto, semejando de lejos enormes matas de albahaca». S'hi fa refència al Sant Crist de l'església «de San Jaime Apòstol, la que figura una Cruz: es grandiosa y fue edificada en 1686», i s'hi comenta l'etimologia parlant o popular del segell, amb un dibuix en forma de jeroglífic amb un bec d'ocell al mig. Segons Coromines, l'etimologia del nom provindria d'una arrel cèltica del mot bec, però en el sentit aplicat a tossalet punxegut, o sigui, un poble situat «prop del bec o punta del turó», i descarta totalment la seua identificació amb una Urbicua celtibèrica del temps del romans.
1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

Referència a l'encunyament de moneda arbequina, biografia de l'arbequí Joan Giner, organista i mestre de primeres lletres, i a les hipòtesis etimològiques del nom de la vila.
1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

«El formidable castillo, propiedad de la casa de Medinaceli i primerament de los Duques de Cardona, que no hace muchos años se conservaba en la cumbre  de la colina en que se asienta el pueblo [...]; en el castillo había 365 ventanas y cinco torreones, con un portal llamado de los Tres Reyes, porque sobre el mismo en la parte interior hay la adoración de los Magos».
1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

Encara més disquisicions sobre l'etimologia del nom i la identificació de la vila entre les referències dels antics escriptors.
1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

Una mica d'història de la vila, sempre fidel a la terra i a la gent, com totes les Garrigues, com totes les comarques de Ponent.
1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (BdC).
Sepulcre amb una iconografia de l'enterrament de Crist.