Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aspa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aspa. Mostrar tots els missatges

20200318

[2102] Excursió a les pintures prehistòriques del Cogul, 1908

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
La roca pintada pels pobladors prehistòrics del riu Set, tal com era fa poc més de cent anys, i abans de la moderna museïtzació que s'hi ha fet.
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Ressenya de la sortida d'un dia per «aquells camins quaternaris del segle XX» al Cogul, per conèixer de primera mà les pintures rupestres allà trobades. L'excursió es feu en tartana, és clar, de pas molt suau fins a la Bordeta i tota la resta del camí a base de sostracs constants, que provocaven reiterats «cops de cap a la tartana pel radere i al veí del frente pel davant, concertant acompanyat de la corrsponent música de oixques, arris, passa aquí, passa allà, que entenen los animalets de tiro». El camí pedregós alternava en alguns fondals amb les «roderes plenes d'aigua i llac, fonda la de la dreta i alta la de l'esquerra, fonda la de l'esquerra i alta la dreta». Una deliciosa crònica costumista de l'època. 
1908. Aspa (el Segrià).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
El pas de la tartana dels excursionistes per Aspa, per damunt del vell pont del riu Set, i el cingle sobre el qual s'ajau el poble, amb l'antic palau episcopal al fons de tot, amb belles vistes sobre el Segrià. No s'esmenta a la crònica el pas pel Canal d'Urgell, ja construït aleshores, i que també tenia pont per travessar. 
1908. Aspa (el Segrià).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
El pas del camí per un gran toll enfangat provoca la primera gran dificultat de la jornada: «quina marimorena se va armar!». Se'n van sortir sense que calgués baixar a empènyer... només descarregar un parell de passatgers, entre els quals l'autor i fotògraf amb «la màquina fotogràfica, lo trípode...» per alleugerir-ne el pes i permetre que les mules traguessin el carro del fangar. 
1908. Aspa (el Segrià).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Arribada a Aspa, després d'«un quart d'hora de pujada costeruda». Els sorprèn la gran plaça del poble, que tenia ara fa cent anys sobre els 700 veïns i unes 200 cases. Tocaven les campanes a missa major, car era diumenge, però per fer-se a l'ermita (de Sant Sebastià).
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Continua el camí «tenint envant auliverades aixarraïdes, bocins de camps, uns plens d'herbres, altres conreuats i el camí pedregós amb claperes i pols arrossegant-se per aquell planissell com una serpeta brunyida».
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
La canalla surt a rebre la comitiva dels excursionistes, fet que s'aprofita per immortalitzar-los davant la silueta del poble ajagut als peus del campanar, des del camí dels Aubagés (com n'ha dit sempre mon pare, del Soleràs), a l'altre costat del riu Set. 
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Altres socis del CEL havien fet cap al Cogul pel camí de Puigverd i en arribant allà l'expedició que arribava pel camí d'Aspa, tot el grup s'hi reuní. «Acompanyats de la mar de canalleta, tota la del poble, d'uns quants hòmens que ens feien l'obsequi d'ajudar-nos i un d'ells amb una escala, una galleta d'aigua i uns drapots» s'encaminen cap a la cova, passat el pont cap al camí de l'Albagés.
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Una altra perspectiva de la roca pintada. Hi veiem una segona càmera que enfoca la cova, marcada amb una creu. Més la màquina de la foto. Així doncs, el fotògraf Herrera va portar-hi dos màquines, aquesta segona potser operada pel seu amic i dibuixant Lluís Izquierdo, autor de la (primera segurament) reproducció acolorida de la pintura prehistòrica.
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Els estris que els procuraren els hòmens del poble eren, és clar, per xopar «la roca a bocinets a mida que es van estudiant i mirant les figures».
1908. Les tombes del Saladar, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Les tombes del Saladar, que posteriorment foren datades d'època andalusina.
1908. Les tombes del Saladar, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Les sepultures excavades a la roca. 
1908. Les tombes del Saladar, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
De retorn al poble, a la una, hora de dinar, tornen a creuar el riu Sec, «que de veure'l tan alegroi amb sa poca aigua que el passàrem sense mullar-nos per damunt d'unes pedres, ens avivava la gana». En acabat, tomb pel poble i visita a l'església. De camí cap a Lleida, se'ls feu fosc ja a Aspa. «Prompte perdérem de vista a la tartana que portava als demés excursionistes no davant sinó radere nostre. A paupons, sense sapiguer a on posàvem los peus, no poguent-nos moure de la trilla del camí per no perdre'ns, ja que no s'hi veia gens i trepitjant ara fang ara aigua i entrepussant moltes vegades, arribàrem a la Bordeta».
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Les pintures quaternàries de la cova del Cogul», Abbé Henri Breuil.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Dissertació sobre les característiques i importància de les pintures del Cogul de part del gran especialista de la Universitat suïssa de Fribourg, que les havia visitades feia poc juntament amb Cererí Rocafort. Es destacà, sobretot, el gran caràcter realista de les escenes, igual que les pintures de Cretes, al Matarranya. 

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Les pintures quaternàries de la cova del Cogul», Abbé Henri Breuil.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Descripció dels grups pictòrics d'aquests «frescs delicats, vells de deu mil anys potser».
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
Dibuix de Lluís Izquierdo.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Les pintures les va descobrir el rector del poble del Cogul, en Ramon Huguet, l'any 1908, però qui de seguida les van donar a conèixer i les van valorar foren l'historiador Ceferí Rocafort (Les pintures rupestres de Cogul, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», 1908) i els excursionistes del CEL.  
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
Vistes de la museïtzació recent de la roca pictòrica.


20150509

[1033] Passeig per les Garrigues del segle XIX

1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43.
Ressenya d'una sortida del Centre Excursionista de Catalunya a la descoberta de les Garrigues, a la fi del segle XIX. De les Garrigues històriques, s'entén, que la comarcalització esguerrà. Dibuix de la creu de terme d'Aspa, emplaçada davant l'església. Ara mateix no recordo si encara la hi tenen, fa una colla de dies que ho hi he passat.  
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
La conferència de la sortida té data de 27 de novembre de 1991, i fou feta per Cels Gomis, enginyer i folklorista reusenc. Les primeres 4 pàgines, pràcticament la meitat del discurs, se'n van amb l'explicació del complicat trajecte per als temps que corrien: tren de BCN a Tarragona i tren de Tarragona a Montblanc i Vinaixa. Tinguem present que la via ferroviària cap a Lleida fou inaugurada al 1860. Per tant, era tota una novetat.
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
Per fer els transbord d'una línia a l'altra a Tarragona, el públic «no té més remei que sortir de l'estació de la via de Barcelona i pendre un bany de pols una mica més que regular per anar a l'estació de Lleida».
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
«A Reus hi ha un veritable furor per los plaers del camp. Allí no hi ha ningú, ric o pobre, senyor o menestral, industrial o capitalista, que a lo menos una vegada a la setmana, no deixi ses feines de cada dia per empunyar ple de satisfacció l'aixada o la podadora i passar deliciosament un dia entregat al plaer de conrear la terra o de cuidar les plantes». Un quadre de costums magnífic d'aquell temps. 
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
«Entre el pont de les Rocheles i la Riva los vessnts del riu presenten un aspecte particular. Per entremig de les vinyes i oliveres que per tot arreu les cobreixen, alça de quan en quan son cap pelada roca pinyonenca com si volgués protestar contra l'home que la vol fer desaparèixer sota un mantell de verdura; mes sa protesta sols serveix per a posar més i més en relleu les dificultats que ha tingut de vèncer lo brau pagès català per a arrencar a nostra accidentada terra no sols los fruits que formen la base de nostra manutenció, sinó també los que són objecte d'una abundant i lucrativa exportació».
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
«Encara no fa trenta anys la gent de Vilaverd tenia tan mala fama, que quan se parlava d'algú d'ells, se feia amb los dits de la mà dreta cert moviment que en tot temps ha servit per a indicar als qui són amics d'apoderar-se de lo que no els pertany. Durant la construcció del ferrocarril, que termenà a primers del seixanta-tres, los veïns de Vilaverd s'acostumaren a treballar, i en divuit anys aquest poble ha canviat de tal modo que ni jo mateix, acostumat a veure'l amb freqüència, l'hauria conegut».
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
«No es pot passar per Montblanc sense escoltar los crits de les noies que ofereixen als viatges les tan celebrades coques d'ous d'aquesta vila, coques que res tenen a envejar a les no menos celebrades de Vilafranca del Penedès». Per fi, l'excursionista arriba a terres garriguenques, pujant per l'Espluga de Francolí. El tren recorre el túnel de Tarrés, de 712 m. de llargada, inaugurat al 1870. Després de dinar a Vinaixa, visita dels dos retaules gòtics de l'església i camí cap a l'Albi: «pelades roques, algunes vinyes i raquítiques pinedes és tot lo que en aquest trajecte es veu». L'Albi es troba a redós del seu famós castell, guerrejat durant la carlinada dels 7 anys. 
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
Sobre el riu Set: «segons part dels habitants d'aquesta encontrada, aquest riu deu son nom a que quasi mai porta un cabal mig regular d'aigua; segons altres,... està format per les aigües de set corrents, que són: lo riu Set; la riera de l'Albi, que se li uneix sota l'Albi; lo riu de les Tapiades, que se li junta a Cervià; lo riuet de les Besses, que hi desaigua sota les runes d'aquest poble; lo riu de l'Oró, que hi conflueix més avall; lo riu de la Sisquella, que se li uneix a l'Albagés; i per últim la vall de Reig». Les cades de lesBesses foren abandonades durant la guerra de Successió, «a causa de veure's contínuament molestats per una partida de lladres que infestava lo país». Els bandolers eren un dels pitjors efectes col·laterals de les guerres d'abans, dels quals mai no es parla als manuals d'història, i aprofitaven el buit de poder per rampinyar de rics i pobres tot allò que podien. L'autor es refereix també als efectes de la rovinada de Santa Tecla a la Cova de les Gralles, quan lo riu Set pujà fins a 5 metres de nivell davant del Molí Vell de Manresa, a Cervià, i provocà la mort de més de 20 homes de la partida de carlins d'en Baró, «que s'hi havien soplujat».
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
«Albagés conserva encara les parets de son antic castell gòtic. Com ses terres estan quasi totes situades en forts vessants, per a sostenir-les i conrear-les s'han vist obligats a fer-hi fortes margenades de pedra, algunes de cinc i sis metres d'alçària». D'aquests marges, la gent del país en diem espones. Aquest és un dels primers testimonis (era enginyer, i potser per això sabé preuar-ho) que reconeixen la ingent tasca de construcció de les espones per part dels pagesos garriguencs. Probablement, si les poguéssim comptar, amb més moviment de carreus de pedra que a les piràmides egípcies. Ara, desapareguts els pagesos, els nous empresaris agrícoles les colguen per aplanar els trossos. Que Déu els perdoni: Qui oblida lo passat, oblida a si mateix!

«Aixís és que allí lo més petit bocí de terra representa un gran capital, i no obstant los fruits que produeix tenen que malvendre's per no tenir un mal camí de carros per a extraure'ls. Aquesta part de les Garrigues és una de les més abandonades de Catalunya en punt a carreteres, i a fe que són d'absolutíssima necessitat». Enlloc de carreteres, ara hi hem de posar capacitat de comercialització del sector oleícola. L'arribada de l'aigua del nou canal a l'embassament dels Albagés, a punt de coronar-se, hauria de renovar mentalitats.  
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
«De l'Albagés al Cogul, poble també situat en la vora esquerra del Set, hi ha uns cinc quilòmetres. Aquest poble, si havem de judicar per una gran part de ses cases, dels segles XV i XVI, degués tenir una certa importància; més avui és tingut per tan miserable, que ningú vol dir-se'n fill fora d'allí». Del Cogul cap a Aspa, on s'hi destaca «un petit palau, propietat del Bisbat de Lleida, a on lo bisbe d'aquella diòcesi va de temps en temps a passar-hi una temporadeta d'estiu».
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
La creu de terme gòtica d'Alfés. A Alcanó «se conserva encara en prou bon estat lo antic castell gòtic, una de quines fatxades, la que dóna a la plaça, té dos grans finestrals».
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
Finestral gòtic de l'antic castell d'Alcanó.
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
A Sarroca encara «s'hi conserven les runes d'un antic castell feudal». A Granyena de les Garrigues, «que és un dels pobles més importants d'aquesta encontrada», destaca la roca aïllada, encara existent, «que descansa damunt d'una altra més petita. Aquesta roca, coneguda en lo país amb lo nom de Roca Cavallera, és un bon exemple de denudació de terrenys». D'erosió. 
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
La portalada bizantina de l'esgléisa de Sant Miquel Arcàngel, abandonada ja aleshores. A Granyena, diu l'escribidor, «és lo únic punt de les Garrigues, a on hi he trobat un hostal menos dolent que els de la generalitat de l'encontrada». 
1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53.
Finalment, destaca el gran nombre de topònims alarbs (àrabs) i conclou que les Garrigues cal estuydiar-les des d'un punt de vista històric, «ja que molt poca cosa ofereix de particular baix lo punt de vista artístic, i menos encara baix lo científic». En tot son discurs, en Cels Gomis i Mestre, que era enginyer de formació, no fa esment ni d'una sola persona del país: passà per les Garrigues sense ni adonar-se'n de la principal riquesa que tenim, la força d'esperit de la seua gent.