 |
| 1925. La Suda de Lleida. dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI). Dibuix del veritable castell lleidatà, cap al 1925, amb la cisterna de Louvigny en primer terme i els arcs també tapiats, com a la Seu Vella, que havia pres el nom de 'castell' en detriment del veritable recinte des que al 1707 havia estat ocupada per les tropes borbòniques (franceses) i aquarterada per les tropes borbòniques (espanyoles). |
 |
| 1948. La Suda de Lleida. «Ilerda», núm. 32 (FPIEI). Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951). Una foto aèria, espectacular i esplèndida, d'un dels pioners de la fotografia lleidatana, dins l'obra «La Catedral antigua de Lérida». Hi veiem amb nitidesa, el claustre i campanar de la Seu Vella, amb les restes de la Suda al nord. La llengua de serp, o camí d'accés a la Porta del Lleó i a la porta del fossat, encara no havia estat enjardinada. El camí arrencava del mateix Mercat del Pla, a on veiem com descendeix l'inici del carrer Cavallers. Tot el Canyeret històric s'allargassa a mitja alçada del turó. |
 |
| 1948. La Suda de Lleida. «Ilerda», núm. 32 (FPIEI). Article de Federico Lara que resumeix les vicissituds històriques de l'edifici més important en la història de ciutat durant tants de segles. La Roca Sobirana s'havia fortificat ja en temps dels ilergets i encara més en temps dels romans. A la caiguda de l'imperi, els primers bisbes de la ciutat edificarien allà al costat, a la dita Roca Mitjana, la primera de les catedrals. El primer bisbe lleidatà és documentat a començament del segle V, abans de la desaparició de l'imperi i tot. Aquesta església hi fora restaurada després dels quatre segles de dominació sarraïna, que l'adoptaren com a Mesquita major, i fou coneguda, després de la conquesta de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d'Urgell, com a Santa Maria l'Antiga, que restaria als fonaments de la posterior Seu. Els sarraïns establerts a la nostra ciutat refortificaren la Suda i la convertiren en gairebé inexpugnable. Guifré el Pilós no pogué vèncer-la al 884 i això allargà la dominació musulmana a la ciutat durant tres segles més. Sembla que des d'època romana el castell tenia la planta rectangular que encara li coneixem. |
 |
| 1948. La Suda de Lleida. «Ilerda», núm. 32 (FPIEI). Els segles medievals foren de gran vitalitat per la Suda. El barri cristià que hi cresqué ben de pressa fins al pla del que esdevindria l'inici de carrer Cavallers s'anomenà Porta de la Suda. La conquesta cristiana transformà la Suda en Palau Reial i tingué el privilegi de compartir el turó amb la gran joia artística de la nostra ciutat, la Seu Vella, des de començament del segle XIII, quan s'iniciaren les obres de la catedral lleidatana. Una colla dels nostres antics reis hi obraren, des de Jaume I a Pere III. Aquest darrer hi adossà una capella reial, al costat oriental, d'estil gòtic i a on Ferrer Bassa hi deixà petjada del seu art. Comunicava amb les estances del palau, des d'on els reis podien oir missa sense baixar-hi, segons els costums de l'època. Durant el segle XV encara hi hagué prou activitat al castell reial, tot i que ja deixà de ser lloc d'estada dels reis dels estats de la Corona d'Aragó. Al costat de la capella, s'hi aixecà la Torre dels Jueus, campanar costejat a base d'impostos als habitants del call d'aquesta comunitat. Amb l'arribada dels temps moderns, l'edifici perdria qualsevol ús noble i fora destinat a magatzem ja durant el segle XVI. Amb la Guerra dels Segadors, al següent segle, se li destinaria el paper de presó, al mateix temps que s'acreixien els murs, bastions i baluards defensius tot al voltant del turó. |
 |
| 1948. La Suda de Lleida. «Ilerda», núm. 32 (FPIEI). Amb la nova dominació (espanyola) després del 1707, el vell castell esdevingué, des de 1724, la taverna del gran quarter militar en què la Seu Vella fou transformada. El Comte de Louvigny, l'encarregat de la repressió i sotmetiment de la ciutat com a primer governador borbònic (espanyol) en refeu els quatre grans baluards defensius. El text, d'autor franquista, diu que les obres d'«adaptación, fortificación y ensanche fueron entregadas a los prisioneros y otros trabajadores y picapedreros en contrata». Home, els presoners no hi devien pas anar per gust, sinó per condemna a treballs forçats! El vi fou recanviat per la pólvora a les acaballes d'aquell segle. En arribar la Guerra del Francès, doncs, la Suda feia funcions de polvorí i magatzem d'armes. Al 15 de juliol de 1812, fou fet esclatar «para facilitar la entrada a Lérida de las tropas españolas dirigidas por el general Lacy», que fracassà en aquella ocasió «pues los franceses invasores continuaron en la ciudad». Mira qui parla! Però, és clar, els espanyols sempre s'han vist com a alliberadors i no pas invasors! (fins a Franco i més enllà i tot). La Suda continuà com a edifici d'usos diversos per al quarter militar, cosa que feu que s'anés degradant, fins que al 1928, la crida feta per l'Ateneu Lleidatà sobre el deteriorament manifest que s'hi observava comportà al 1931 la declaració de l'edifici com a monument nacional (espanyol). Com que sempre plou sobre mullat, que deia la padrina, al 1936, una altra explosió se n'endugué l'ala de ponent, el pont llevadís i la portalada. |
 |
| 1930 ca. La Suda de Lleida. dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI). Vista de la porta principal, tapiada, que desaparegué al 1936. |
 | ||
|
 |
| 1928 ca. La Suda de Lleida. dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI). La façana sud del castell, la que mira cap a la Seu. A sota, el costat interior. |
 |
| 1930 ca. La Suda de Lleida. dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI). La base d'una antiga torre de la muralla del castell. Al fons, l'eixample de la zona alta de Lleida, llavors només amb alguna casa escadussera als peus del Camp de Mart i plena encara d'horts. |
 |
| 1930 ca. La Suda de Lleida. dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI). Una de les torres de l'ala sud, davant per davant de la Seu Vella. |
 |
| 1930 ca. La Suda de Lleida. dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI). Una foto de la paret murallada del castell. La perspectiva de la preciosa imatge, presa des dels peus del mur, li dona autèntica majestuositat. |
 |
| 1930 ca. La Suda de Lleida. dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI). Detall de l'art gòtic de la banda interior de l'ala sud, l'única que restava dempeus amb un trosset de l'oest. L'arc havia sigut tapiat per tancar la nau com a magatzem o altres dependències del quarter militar. |
 |
| 1932 ca. La Suda de Lleida. dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI). Vista dels arcs tapiats. La caseta d'emissió de Ràdio Lleida (EAJ-42), inaugurada al 1932. |
 |
| 1932 ca. La Suda de Lleida. dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI). Vista d'un tram de volta desapareguda a la paret interior d'una torre de l'ala sud. |
 |
| 1932 ca. La Suda de Lleida. dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI). Les enormes esquerdes d'una torre de l'ala meridional. |
 |
| 2020. La Suda de Lleida. Foto Viquipèdia. La Suda lleidatana, o almenys la part que en sobreviu per a la posteritat, després de la darrera restauració. |
