Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris País Valencià. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris País Valencià. Mostrar tots els missatges

20200222

[2092] L'illa austral americana de Xàtiva

1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).

Mapa de l'illa de la Terra de Foc que l'autor inclogué en sa relació manuscrita sobre el viatge d'exploració a l'estret de Magallanes, que llavors els holandesos acabaven de trobar. L'expedició partiria de Lisboa al setembre de 1618, encapçalada pels germans Garcia Nodal i a on Diego Ramírez hi faria de cartògraf. Fou a la tornada quan, en reconeixement de la tasca feta, va ser nomenat cosmògraf i pilot major del rei (espanyol) Felip III, monarca que finà aquell 1621 i al qual el nostre Rector de Vallfogona inclogué en la presentació d'aquella immortal cagadora.

La (seua) monarquia volia saber si hi havia pas més avall d'aquell estret i les dos caravel·les solcarien l'oceà per esbrinar-ho. En efecte, confirmaren que la Terra de Foc era una illa, i batejaren alguns dels més destacats accidents geogràfics amb què es toparen amb nom valencians: l'Illa de Xàtiva i el cap de Sant Vicent. A les illes més meridionals amb què es creuaren les anomenaran amb el nom del mateix cosmògraf.

No hi ha gaires notícies més d'aquest Diego Ramírez, que sembla que es deia Ildefons, i que es millorà el nom en arribar a la cort (espanyola), tot esdevenint Diego i afegint-se un De al cognom. Per bé que no era d'orígens nobiliaris, sinó nascut a Xàtiva, a on no hi consta cap família Arellano, possiblement també un afegit cortesà.
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Portada del manuscrit de la navegació austral, «con algunas cosas curiosas de navegación». En efecte, a més del diari que portà, hi afegí nombroses taules nàutiques, de la ruta seguida, de càlculs horaris, etc. que faran les delícies dels experts en la qüestió, si és que aquest tipus de navegació encara s'estudia a les escoles nàutiques, plenes d'electrònica i tecnologies modernes, segons les quals, com en la majoria dels àmbits de la vida, ens faran perdre l'escriure, que diu la dita.
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Una mostra de les taules que resumeixen la cronologia del viatge. 
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
El medalló que il·lustra el mapa amb la llegenda del cosmògraf Ramírez i la data de 1619 com a data del descobriment del nou pas entre els oceans, i en què ell mateix s'identifica com a natural de Xàtiva. 
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Detall de l'illa de Xàtiva, la Terra de Foc, que en tots els mapes anteriors era dibuixada com un incògnit continent austral. A partir d'aquesta data, els mapes s'aniran adaptant als nous descobriments geogràfics, i la passaran a dibuixar com a l'illa que realment és i que fou circumnavegada per l'expedició de Ramírez per primer cop, ara en farà 400 anys!

Per ací i per allà es llegeix que el nom de Xàtiva fou esborrat de l'illa per venjança del rei (espanyol) Felip V contra els xativencs o xativins. Sembla que no en tingué prou amb l'incendi i destrucció de la ciutat al 1707, i el canvi de nom pel de San Felipe, que també volgué que se'n perdés el record que l'illa austral americana feia de la ciutat.


Malgrat aquesta bonica i convenient relat que lliga tan bé amb els dissortats annals de la ciutat, el cas és que el mapa de Ramírez es mantingué impublicat durant segles, i cap altre dels mapes que he vist dels segles XVII i XVIII d'aquest territori austral en fa menció. Sempre s'hi parla de la Terra Magallànica o Terra de Foc. Sembla, doncs, que els seus superiors a la Casa de Contratación sevillana no tingueren interès en la difusió i assentament del topònim valencià en terra austral americana. Malgrat tot, el detall del cosmògraf és entendridor i lloable: en trobant-se com aquell qui diu als antípodes se'n recordà de sa terra, i li reté homenatge. No sabem per sa biografia si era valencià valencià ni si parlava la llengua del país, però el record i reconeixement cap a la pàtria indiquen estrets i sentits llaços emocionals.
1720. Felip V, retrat del Borbó (espanyol) de Josep Amorós,
Museu Municipal de l'Almodí de Xàtiva (vilaweb)

«Una de les atraccions culturals més visitades de Xàtiva (Costera) és el Museu Municipal de l'Almodí, que ocupa dos imponents edificis del centre de la ciutat: el Pes Reial i l'Almodí, l'antiga llotja de contractació del blat construïda entre el 1545 i el 1548. Molts visitants saben ben bé què hi van a veure: el retrat cap per avall de Felip V, el rei que va ordenar avui fa tres-cents set anys l'incendi de Xàtiva.

«Malgrat que el quadre, obra del mediocre artista local Josep Amorós, és del 1720, la idea de col·locar-lo capgirat és molt més recent. El 1919 es va traslladar al Museu de l'Almodí, però no fou fins al 1956 quan el jove sacerdot Francesc Gil va suggerir al director a l'època, Carles Sarthou, de penjar el quadre de cap per avall com a penitència de Felip V pel càstig brutal que havia infligit a Xàtiva».
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Detall de l'illa de Xàtiva, amb les illes de Diego Ramírez al sud, i l'estret de Sant Vicent, patró del País Valencià, a l'est. Al mapa, s'hi dibuixa amb la línia de punts la ruta seguida pels dos vaixells exploradors. De tant en tant, hi veiem els retombs que feien, avant i enrere, buscant albirar noves costes o a mercè dels vents.
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
L'escala il·lustrada del mapa.
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
La primera pàgina del manuscrit, a partir del primer dia de navegació de Lisboa a Rio de Janeiro. 
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Detall del diari del cosmògraf valencià, amb les anotacions de la navegació, i que ens transporten a aquelles pel·lícules d'aventures marines que ens empassàrem durant la nostra infantesa, plenes d'illes tropicals, veles a tot vent i paradisos terrenals, com la del Marlon Brando del «Mutiny of the Bounty».
1621. L'illa austral americana de Xàtiva.
«Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente, con algunas cosas curiosas de navegación por el capitán Diego Ramírez de Arellano, cosmógrafo y piloto mayor del Rey en la Contratación de Sevilla» (BDH).
Un detall de les observacions que descriu aquests grans animalots que eren els lleons marins, «unos pescados de la mitad del cuerpo arriba que assimilan muchissimo a un león». Fa posar la pell de gallina, oi, pensar que foren els primers a veure'n i a descriure'ls. Quina emoció, quanta aventura!



20190801

[2008] «Això és or, xata», i de xufla

1907. Alboraia (l'Horta Nord), la collita de xufa o xufla.
«Nuevo Mundo», de 28 de novembre (BDH).

Diu la llegenda que el primer refrigeri que li fou ofert al Conqueridor Jaume tot just acabada de rendir la ciutat de València va ser l'orxata de xufla, i que en haver-se'n acabat el got amb deliri, la resposta a la mossa que li havia portat fou aquesta famosa reial frase: «Això és or, xata». Naturalment, es tracta d'una explicació etimològica de base popular, que juga amb la dissecció interna del mot quan les parts que el conformen prenen per a la gent un cert sentit. Com per exemple també passa a les Garrigues, terra de secà, i que mon pare, garriguenc del Soleràs, sempre hi acaba afegint: sec i car (< secà).

El nostre etimòleg de capçalera, però, ens en dona l'explicació aciençada. Cap al segle XVIII comença a fer-se una beguda distintiva de l'aigua d'ordi o ordiat, que tenia de diferent que incorporava una base de suc d'ametlles o altres llavors. Aquest nou beuratge havia «esdevingut un refrescant molt apreciat per tothom i un obsequi servit en salons d'etiqueta», i que en textos del Baró de Maldà i alguns altres de la segona meitat d'aquell segle s'anomena orxata. El diccionari Labèrnia al 1840 la descriu com «beguda feta de llet d'ametllas, llavors de meló, etc, mesclada ab aigua i sucre». A l'entrada xufla del dit diccionari, «ens informa que aquest tubercle s'usa en orxata». El mot, segons Coromines, podria tindre o bé un origen italià o bé un de mossàrab, «menys probable des d'un punt de vista fonètic, però més preferible geogràficament». I encara: si el mot hagués arribat a Espanya provinent de l'italià «llavors el cat. orxata s'hauria de considerar un manlleu del castellà».

Per a l'etimologia del tubercle del Cyperus esculentus, ens descobreix que el mot antigament volia dir 'falòrnia, burla, cosa de per riure', del llatí arcaic SIFILARE > *SUFILARE, variants del clàssis SIBILARE, xiular. «La variant xufa es deu a la influència del sinònim trufar». L'accepció tradicional data dels orígens dels textos escrits, mentre l'accepció com a tubercle no apareix fins a la segona meitat del segle XVI, en una cobla valenciana. «El sentit vegetal ve de la idea de 'producte agrícola terrós, de pobra aparença i de migrat valor'». Mentre a Catalunya, i encara avui, la variant xufla ha restat com a única, al País Valencià «aviat es degué imposar la variant xufa, nascuda en el verb xufar per xuflar, i deguad a la influència del sinònim trufar i trufa». Ja trobem xufes en Onofre Pou al segle XVI i, és clar, en Carles Ros al 1764.
1907. Alboraia (l'Horta Nord), la collita de xufa o xufla.
«Nuevo Mundo», de 28 de novembre (BDH).

Alboraia fou des del segle XIX i durant el XX el gran centre productor de xufles, tasca agrícola que calia fer, com totes, a base de força de braç. Sembrar i collir el tubercle aixada en mà, i passar-lo per porgador o garbell per deslliurar-lo de la terra amb què sortia enganxat. La imatge mostra els porgadors gegants amb què ja al tros mateix s'escometia aquest filtratge.
1907. Alboraia (l'Horta Nord), la collita de xufa o xufla.
«Nuevo Mundo», de 28 de novembre (BDH).

Tota la colla de llauraors al jornal, a recollir xufles per a l'amo de la terra. Al fons, alguna barraca i cultius de tomateres. L'hora de dinar era molt esperada, i les dones portaven el menjar als treballadors. 
1907. Alboraia (l'Horta Nord), la collita de xufa o xufla.
«Nuevo Mundo», de 28 de novembre (BDH).

La sembra de la xufla es fa en plena canícula, actualment en procés del tot mecanitzat, igual que la recollida. Però en aquells temps calia passar tot el dia a ple sol, sense cap ombra a la vista. Mentre se sembrava sota dura activitat, les orxateries la servien ben fresca per als qui la podien comprar. Fins al novembre no arribarà el temps de la collita. 
1907. Alboraia (l'Horta Nord), la collita de xufa o xufla.
«Nuevo Mundo», de 28 de novembre (BDH).

Per a la recollida, s'hi feia una primera passada per a traure de les mates seques les llargues fulles, que deixaven anusades en madeixes. Després, amb l'aixada, calia collir la mata. Per separar-ne la terra, es feien servir els grans porgadors, i s'acabaven de rentar a l'aigua de les sèquies, dins un cove de vímet, per no perdre cap petita peça de xufla. Per posar-les a la venda, calia encara fer l'escandall de les peces poc agraciades, tasca aquesta que corresponia a les dones, que les triaven assegudes al voltant d'una taula en amples cossis, mentre devien criticar a Déu i tot Cristo. Disposades en sacs, ja eren a punt per sortir a mercat.
1907. Alboraia (l'Horta Nord), la collita de xufa o xufla.
«Nuevo Mundo», de 28 de novembre (BDH).

La tria de les xufles era tasca femenina.
1907. Alboraia (l'Horta Nord), la collita de xufa o xufla. 
«Nuevo Mundo», de 28 de novembre (BDH).
Una parada de venda de xufles al mercat, també feina per a dones.
1907. , la collita de xufa o xufla. 
«Nuevo Mundo», de 28 de novembre (BDH).
Rentat de les xufles a l'aigua de la sèquia, amb els peus a remull tota l'estona. Si el sol novembre era encara bonhomiós, potser encara era agradable i tot. Els treballadors sempre anaven tapats de dalt a baix, màniga llarga i barret imprescindible. El sol no els era gens d'amic.
Anys 60-70. Alboraia (l'Horta Nord).
Anunci d'orxata, marca xufa-suc, nom en valencià, anunci en castellà, segons els usos diglòssics típics d'aquells temps, i encara, massa, d'avui a tot el nostre territori nacional. 
Anys 60-70. Orxata.
Orxata de xufla o xufa.

20190708

[1999] El País Valencià en els gravats dels germans Rouargue, 1852

1852. Elx (el Baix Vinalopó).
«Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal», Émile Bénin, París.

La ciutat il·licitana de la primera meitat del segle XIX amb el palmerar sempre present i l'aire del tot meridional. Els figurants donen idea de la proporció, i una figuera de moro en primer terme s'encaragola i entortolliga de la sequera.
1852. Elx (el Baix Vinalopó).
«Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal», Émile Bénin, París.

Detall de la ciutat, amb les cúpules i campanars que en presidien la vista. El palmerar s'aixecava majestuós al pas dels vianants. 
1852. La Plaça del Mercat, València.
«Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal», Émile Bénin, París.

La Plaça de la Llotja de la Seda o Plaça dels Mercaders, davant per davant de l'Església de Sant Joan. Secularment, el lloc on s'hi paraven les parades del mercat.
1852. La Plaça del Mercat, València.
«Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal», Émile Bénin, París.

Detall de l'arquitectura gòtica de la façana de la Llotja. Més enllà, les persianes tirades damunt els balcons, ens transmeten un costum ancestral que els temps s'han endut.
1852. La Plaça del Mercat, València.
«Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal», Émile Bénin, París.

Detall de les parades amb els tendals, alguns potser de canya. Els rucs es barregen amb la gent, i els llauraors llueixen tots la manta a l'espatlla. A les parets, els fanals de gas ja s'hi veuen instal·lats, cosa que es feu des de la dècada anterior. 
1852. La Torre de Santa Caterina, València.
«Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal», Émile Bénin, París.

El magnífic campanar de l'església de Santa Caterina, una de les primeres de la ciutat després de la conquesta, i que rebé el nom en honor d'una de les filles de Jaume I. 
1852. La Torre de Santa Caterina, València.
«Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal», Émile Bénin, París.

Detall de la fàbrica del campanar, d'influències vàries al llarg dels segles. Les persianes sobre els balcons es repeteix a cada costat de carrer. La forja n'era ofici imprescindible. L'animació dels carrers, entremesclats de carros i persones, era notòria en aquest rovell de l'ou de la vella ciutat medieval. 
1852. Una festa parroquial,  Alacant.
«Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal», Émile Bénin, París.

La ciutat alacantina també lluïa els fanals de gas a les parets. Les finestres hi apareixen reixades, segons els antics costums medievals. La festa, molt animada de balladors, amb els músics i els nois que aguanten les torxes, perquè s'hi vegi bé per dansar. 

1852. Una festa parroquial,  Alacant.
«Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal», Émile Bénin, París.

Detall dels diversos figurants per apreciar-ne l'abillament tradicional. Les xiques, amb les llargues trenes. Algunes ballen, altres esperen pacients son torn assegudes al pedrís. Panderetes, castanyoles, flautins, són alguns instruments musicals que acompanyen la jota que ballen, probablement. Tot plegat, un ball popular de carrer i de festa major.
1852. Tipus valencians.
«Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal», Émile Bénin, París.

Diverses vestimentes tradicionals valencianes, que cridaren l'atenció dels germans dibuixants.
1852. «Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal»,
Émile Bénin (BVA).
 

Les il·lustracions dels germans Adolphe i Émile Rouargue complementaven el text del llibre de viatges. Llavors aquest tipus de literatura es posà de moda entre les classes burgeses de totes les capitals d'Europa, amb l'afegit del misteri que per als europeus tenia tot allò que hi havia més avall dels Pirineus. Que en aquells temps tot era, en general, espanyol. Potser sí que la percepció ha evolucionat després de tant de temps, però molts europeus, massa, continuen fent-se el cec i el sord davant la nostra trinxada i esbocinada realitat nacional.

20190104

[1930] Estampes valencianesques, 1811

1824. Almansa (Múrcia).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
Vista de la ciutat emplaçada la frontera entre el sud-est peninsular i la plana manxega, allà on va tindre lloc l'altra gran batalla del 1707 (igualment que la caiguda de la ciutat de Lleida al nord), que obrí el pas de les tropes borbòniques (espanyoles i franceses) a l'ocupació de tota la nostra nació valenciana i catalana. Allà s'hi aixecà un monument, encara visible més de cent anys després, al pas d'aquest viatger anglès per les terres ibèriques. 

Edward H. Locke (1777-1849) va tombar dos cops per la Península Ibèrica, al 1811, encara sota domini parcial dels gavatxos napoleònics, i al 1823. Fruit d'aquests recorreguts en fou aquest llibre, en què incorporà 60 aquarel·les de paisatges, vistes i ciutats que visità.
1824. Almansa (Múrcia).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
La data de la batalla no correspon a la històrica, que fou al 25 d'abril de 1707. Després d'aquella nefasta primavera, vindria encara una tardor pitjor, amb la caiguda de Lleida al 12 d'octubre. S'hi explica que la causa del desastre a Almansa fou una estratagema del Duc de Berwick: la traïció de dos oficials irlandesos, «sent into his camp as deserters by Berwick's contrivance», que convenceren Lord Galway, cap de les tropes austriacistes, per a l'atac sobre la base d'informació falsa. De 30.000 efectius només se'n retiraren 8.000, amb prop de 5.000 morts i la resta desercions.

En aquell començament de segle XIX, la majoria dels almansencs feien de «weavers», teixidors. Tenia prop de cinc mil habitants, i jeia sota la falda del tossal del vell castell medieval, «now in ruins, the walls of which are of considerable solidity and extent: it has an imposing aspect as seen from the plain».

La cimera del monòlit era coronada d'un lleó, al qual li mancava una garra, però no havia pas desaparegut com assegurava un altre famós viatger, Laborde, «whose book I found not always an infallible guide», però que sí que li va servir de model per compondre el seu. En canvi, les inscripcions del pedestal eren ja illegibles. 
1824. Moixent, la Costera (el País Valencià).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
Vista de la primera ciutat valenciana descrita pel viatger anglès a l'entrar des de terres castellanes, ajaçada a la vora del riu Cànyoles.
1824. Moixent, la Costera (el País Valencià).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
Detall de la ciutat, a l'entrada pel pont sobre el riu, i amb la silueta del castell sobre el tossal, dominant tota la comarca. La primera cosa que sobtà el viatger fou retrobar una terra fèrtil, en gran contrast amb les asprors manxegues d'on venia.
1824. Moixent, la Costera (el País Valencià).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
Els viatges d'aquells temps eren sovint perillosos a causa de les partides de bandits que assaltaven els viatjadors, tot i que a vegades circulaven més fakes que no pas bandolers. «The approach to this town is very beautiful... Moixent is separated from de road by a deep gulley, at the bottom of which runs a pretty rivulet which falls into the Xucar, some leagues below». No ben bé, car desguassa al riu d'Albaida. Allà hi fan nit després de passar la frontera natural del port d'Almansa.
1824. Montesa, la Costera (el País Valencià).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
El poble als peus del castell de l'Orde de Montesa, elevat sobre el promontori. Un parell de llauradors se'n van al camp. Les figures de les composicions donen un gran aire de vitalitat a les vistes. 
1824. Montesa, la Costera (el País Valencià).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
Comentaris típics sobre el caràcter obert dels valencians. L'anglès viatger en trobava el vestit tradicional gairebé d'estampa hindú, així d'exòtic! Això sí, la terra «is so light that they plough with a single horse or mule».
1824. Alzira, la Ribera Alta (el País Valencià).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
Bucòlica vista de la població valenciana abocada sobre el Xúquer.
1824. Alzira, la Ribera Alta (el País Valencià).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
«The fertility of the country increased as we penetrated further into de valley of the Xucar... The whole district hereabouts was covered with olives, algarobas, and vineyards, and formerly with the sugar-cane». A l'arribada a la població, el vell pont l'ha trobat destruït per l'exèrcit gavatxo. 
1824. Alzira, la Ribera Alta (el País Valencià).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
L'editor situa la població erròniament a Múrcia. A l'arribada a Alzira, el viatger és confós per alguna mena d'espia francès i han d'acudir-hi els 'alguazils' a posar-hi ordre. Es comenta l'etimologia aràbiga del topònim, al-geriza, és a dir, illa, «being sorrounded by the Xucar». Aleshores ja s'hi comptaven 10.000 habitants, tres esglésies, sis convents i un hospital. A la partida, restes de «an entrenched tête-du-pont, erected by the French», pas per altres pobles i vista a l'Albufera: «this is an immense lagoon, four leagues extent, abounding in fish and wild fowl», caça i pesca.
1824. Catedral de València.
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
La preciosa i tradicional imatge de la catedral, amb la porta gòtica del tribunal i el Miquelet al fons. «This fine city stands in a rich an beautiful plain, on the banks of the Guadalaviar», o riu Túria, llavors a tocar de la muralla: «it is sometimes swollen by torrents, which have occasionated serious mischief».
1824. València.
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
El viatger troba bella la capital del País, «but the streetsare neither straight nor spacious, and being unpaved, the dust, which in winter becames mud, id disagreeable». La ciutat tenia 80.000 habitants, dividida en 14 parròquies, i més de 40 convents! No anava gaire fort d'art, l'home, ja que considera la Llotja com un «fine specimen of the ornamented Moorish architecture», quan en realitat vol dir medieval i gòtic. Ja disposava de potent universitat i de dos biblioteques públiques. La ciutat emmurallada tenia forma circular i cinc ponts sobre el riu, «of which that of Serranos is the handsomest, leading to a fine old gate flanked by two towers». El palau del Real, a l'altre costat, restava enrunat. «Two miles from the city lies the port of Grau» i els encontorns són ferocíssims en tota mena de verdures i fruites. hi destacaven els arbres dits «the white mulberry», moreres, i la consegüent producció d'un milió de «pounds of silk».

[M'escriu des de València Josep Sistach Ahuir: «Llegisc amb interès el teu darrer post. Només assenyalar que el palau reial de València no s'anomenava el "palau del Reial", sinó el palau del Real, de l'àrab "ryad" (jardí) o potser de "rahal" (raval). Durant quasi huit segles és aquest el nom que ha tingut el palau i els jardins que van ocupar posteriorment el seu solar». Li agraeixo el comentari i faig la rectificació. Que agradable és de rebre retorn i apendre dels lectors!]
1824. Sagunt, el Camp de Morvedre (el País Valencià).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
L'antiga Morvedre, sempre a l'ombra de les allargassades muralles medievals i restes romanes. S'hi veu una patrulla de soldats gavatxos arribant a les envistes del poble, i destaquen els antics característics mollons o jalons que preservaven els carros de caure pels ponts. 
1824. Sagunt, el Camp de Morvedre (el País Valencià).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
Morvedre, o muri veteres, antics murs, amb «the French colours floating on the walls, and were blocated by a piquet of Spanish soldiers». El País en mans de les dos potències estrangeres veïnes (i encara ara, ai las!). El comentari sobre les runes romanes és inevitable, en especial sobre el teatre, «which is a semicircle, capable of containing ten thousand spectators», i la defensa saguntina i caiguda heroica de la ciutat davant les hosts d'Hanníbal.
1824. Benicàssim, la Plana Alta (el País Valencià).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
Interessantíssima vista etnològica i costumista de la fonda on fan estada. La cuina és el lloc on fa vida la família, plena a més dels porcs, cabres i gallines. La cuina econòmica de llenya sota una grandiosa fumera i un escó vora el foc amb un guitarrista. Pernil i xorisso penjats del sostre. Les dones cuinen badejo salat per als peons, però «omelet and bacon for the best guests, with oil and garlic for all».
1824. Benicàssim, la Plana Alta (el País Valencià).
«Views in Spain», Edward Hawke Locker, London.
Parada i fonda a l'hostal de Benicàssim, «a small hamlet with a solitary Venta», a on podies cuinar i sopar allò que haguessis comprat durant el camí. A més, «he will carry his own implements for eating, and hi will do well to take his own bedding». En resum, aquest hostal «may serve as a fair specimen of the low posadas». Tot agreujat pel fem de les cavalleries, a l'exterior sí, però «where commonly stands the well which generates myriads of musquitos to infest the lodging-rooms above, and thes awarm with vermin of a baser kind».