Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seu d'Urgell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seu d'Urgell. Mostrar tots els missatges

20200107

[2072] Los focs catalans de 1685

Segle XIV. «Tacuinum Sanitatis», Ibn Butlan (Gallica).
Una cuina medieval, amb la llar de foc al centre de la vida familiar. No s'hi concebia altra organització social que aquesta, de manera que el principal impost establert en temps medievals fou el fogatge, aplicat a cadascun dels focs d'un llogaret, poble o vila. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Llistat dels focs de cadascuna de les vegueries i col·lectes setcentistes al nostre país, «excepto los que están al presente debajo al dominio de Francia». O sia, que hi va haver una època en què a Espanya sabien que Catalunya havia estat trossejada (al Tractat dels Pirineus, 1659). 


La llista inclou dos columnes, la de pobles i llocs de cada territori, i la dels focs en total. A banda de la vegueria de Barcelona, la més poblada, destaca per la grandària territorial la de Pallars, amb gairebé 250 llocs. Pel nombre de persones derivades del recompte de focs, Lleida n'era la quarta (3.329, cap a les 20.000 animetes, comptant-ne 6 per foc), després de Girona i Tarragona.  
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Cap a final del segle XVII hi havia al país 2.098 pobles amb 47.184 focs, que farien cap als 300.000 habitants. El litoral, com avui, era molt més poblat que l'interior, i el Cap i Casal i àrea de vegueria ja suposaven la 1/4 part del pes demogràfic del país. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
La intenció d'aquest treball de topografia sobre Catalunya per al rei i exèrcit (espanyols) fou militar, per tal d'identificar les principals ciutats fortificades del país, incloent-hi el nord llavors perdut a mans dels francesos, i determiar «los terrenos donde se puede en ocasión campear y aquartelar el exército». D'Espanya, sempre la mateixa història d'amor, d'amor asfixiant. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Aran que hi són citats fan 27 llocs de fogatges. D'aquesta vall i de l'andorrana, el comentari (militar) de l'autor (militar) fou que «ambasdós son neutrales así en tiempo de paz como de guerra»
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Andorra, emplaçada entre la Colleta de Castellbò i el comtat de Foix. En general, els topònims de l'obra solen ser prou fidedignes a la llengua del país. De vegades, però, això no passa i cada cas necessitaria sa explicació. L'autor assenyala 12 llocs principals de fogatges a les valls andorranes, gairebé el doble de les set parròquies actuals.
«El poblamiento de Cataluña en 1860 a partir de la información del Nomenclátor»,
 J. Burgueño, J.R. Mòdol, M. Guerrero, M. Llena, G. Xixons, pp. 531-539,
dins
«Análisis espacial y representación geográfica: innovación y aplicación»,
de la Riva, J., Ibarra, P., Montorio, R., Rodrigues, M. (Eds.), Universitat de Saragossa.
La immigració del segle XX a Catalunya només  va fer acréixer la tendència que el país manifesta des del segle dissetesc almenys: la d'un cap gros que, quan no sap a on va ni a on viu, ens fa patir a tots. 


[2071] Pel Montsec, Àger i Balaguer al 1685

20190630

[1996] Un globus captiu a la festa major lleidatana, 1883

Anys 1900-1910 ca. Globus captiu a Lleida. 
És aquesta una preciosa i històrica imatge del globus captiu instal·lat a l'esplanada de Cappont. Sense data, però sens dubte de principi del segle passat i no gaire diferent de l'estampa que devien oferir els primers globus captius que es mostraren a la nostra ciutat ja al segle XIX, com a atracció de fireta a la Festa Major.

Una gran gernació s'agombolava al voltant de l'artefacte, i la cua per pujar-hi era inacabable. Davant per davant, hi veiem un dels dos pals, un a cada costat, amb què se sostenia a terra el globus mentre el públic accedia a la cistella. Només que l'alçada de l'elevació captiva, o sigui, amb el globus sempre ben lligat amb una forta soga a alguna o algunes estaques a terra, fos de cap als 30 m l'efecte de sorpresa, admiració i fins i tot basarda havia d'ésser freqüent entre els usuaris. Em fa l'efecte que el preu no devia resultar gaire popular i que més aviat es tractava d'una atracció tirant cap a aburgesada. Al darrere, el primer carrer del Cappont vuitcentista, sense gran cosa més al darrere més que horts i alguna fàbrica o molí.

1883. Globus captiu a Lleida.
«La Correspondència de España. Diario universal de noticias», 14 de maig.
Resum dels actes de la festa major de maig a la nostra capital, iniciades a les 6 del matí amb la cercavila dels gegantons, nans, timbalers i «danses del país». Oficis religiosos també matiners, i obligats per celebrar el sant patró Anastasi, acte de caritat als pobres i necessitats, la tradicional cursa de la «cordera» a les 2 de la tarda, que llavors hi havia horari europeu, juntament amb l'elevació «de vistosos globus aerostàtics». Desconeixem si era el primer cop que això es veia a Lleida, però per a l'època no devia haver estat gaire freqüent. No dona la notícia més informació p. ex. del lloc des d'on s'elevaven aquests enginys. L'expectació, igual que a tot arreu on aquesta atracció de fira s'establia, era màxima i les cues interminables. Això es veu en totes les imatges que ens han pervingut d'altres viles i ciutats. 

Aquella festa major de 1883 també incloïa la processó amb el Sant pels carrers de la ciutat, a la tarda. En fer-se fosc, premissa necessària per al cas, inauguració de l'enllumenat elèctric de la Rambla de Ferran, «a las siete de la noche». La llum «produjo un efecto fantástico, lo cual honra sobre manera la Sociedad Española Electricista que la ha instalado». Probablement es tractava d'un espectacle temporal, però aquesta referència a l'arribada de la llum elèctrica és deu anys anterior a la instal·lació de l'enllumenat a la ciutat a càrrec de la Sociedad Eléctrica de Lérida d'Emilio de la Cuadra, que inaugurava l'electrificació definitiva dels carrers i cases de la ciutat al 1893. És, doncs, ben factible que fos una atracció més de la festa major, atès que aquell 1883 encara faltava uns anys perquè s'electrifiqués la Rambla barcelonina, i ben just hi havia 30 llums elèctrics a la nostra capital nacional, que rebria l'impuls electrificador definitiu a partir de l'Exposició de 1888. Desconeixem, a més, la font del fluid elèctric amb què s'abastia aquesta il·luminació de la Rambla de Ferran, potser connectada de manera convenient a alguna de les màquines de vapor d'alguna de les empreses de la zona.

La tradició dels focs d'artifici, encara ben present a les festes majors lleidatanes actuals, ja existia en aquelles dates del segle XIX, i la sessió de sarsuela, en castellà, al Teatre del Camps Elisis també devia fornir l'oportunitat a les classes benestants de lluir joies i vestits.

Aquell any la Festa Major de Maig s'allargà dos dies més, dissabte i fins diumenge. El penúltim dia hi tornà a haver elevació dels globus, a més de cucanyes i més curses. A la Paeria, hi hagué un acte institucional en record del malaurat Dr. Lluís Roca i Florejacs, metge i cronista de la ciutat, prohom de la Renaixença local, mort l'any 1882. Se'n penjà el retrat al Saló de Sessions.

Aquell dissabte, diu la crònica, «la iluminación será general». Frase poc explícita, però que sembla indicar que la Rambla de Ferran exhibí la il·luminació elèctrica bona part del vespre i de la nit.

Al diumenge i darrer dia de la festa major, a l'Institut de secundària, llavors ubicat a l'edifici del Roser, hi hagué lliurament de premis artístics, científics i literaris. A les 6 de la tarda, al passeig dels Camps Elisis, la «corrida de la sortija», que era una exhibició eqüestre, probablement de tradició militar, en què els genets havien d'encertar una argolla amb una llança, en una mena de rememoració de les justes medievals.
1895. Globus Montgolfier a Lleida.
Full del programa de la Festa Major de maig, en què s'anunciava l'elevació d'un globus, dit de Montgolfier en honor a l'inventor del giny al final del s. XVIII, amb un «intrépido capitán» a bord, a les cinc de la tarda i tot plegat amenitzat per la banda de música lleidatana de la «Lira Popular».
1900. Globus Montgolfier a Lleida.
La portada del programa de la Festa Major de maig d'aquell any ens il·lustra en què consistien aquestes elevacions de globus amb pilot incorporat: el «capità» hi anava lligat, sense cistella, i devia elevar-se a gran alçada per causar l'admiració popular. 
1911. Globus grotescos a Lleida.
Quan l'aviació substituí l'interès aeronàutic del públic, decaigueren els espectacles de globus captius. Sembla que durant un temps foren substituïts per espectacle de «globus grotescos», que eren globus caricaturescos d'animals o humans.
Anys 1910-20. Globus grotescos.
Mostra dels globus que s'enlairaven per a divertiment del públic concentrat, amb caricatures de tipus humans i animals, i que arribaven a fer fins a 2,5 m de grandària.
1910 ca. Globus captiu a la Seu d'Urgell.
Una magnífica vista de l'era des de la qual s'enlairava el globus captiu a la festa major de la Seu d'ara fa més o menys cent anys. L'expectació era màxima, i la cua per pujar-hi inacabable. Dos pals a cada banda del globus, l'aguanten en estat de repòs. Cada viatge devia carregar d'entre 6 a 10 persones. És probable que fos la primera vegada que un giny de la nova modernitat hagués arribat com a atracció de fireta a la població.

1910 ca. Globus captiu, BCN.
Una atracció de globus captiu a tocar del monument al Dr. Rius i Taulet, davant de la Ciutadella, al peu del Saló de Sant Joan.
1910 ca. Globus captiu, BCN.
Una altra esplèndida imatge acolorida ens mostra un globus aerostàtic sobre l'Arc de Triomf del Passeig de Sant Joan barceloní.
1907. Globus captiu, BCN.
Preciosa il·lustració d'un globus captiu sobre la capital catalana, amb el peu de les torres de la catedral i de Santa Maria del Mar. El Passeig o Saló de Sant Joan, llavors en un extrem de la ciutat i que oferia espai suficient i vistes completes, fou el lloc habitual d'aquests enlairaments.

1888. Globus captiu, BCN.
Durant l'Exposició Universal d'aquell any, els globus foren una atracció contínua. Les imatges ens permeten de veure en detall la cistella i la disposició del passatge.


20190430

[1974] Sant Serni de Tavèrnoles, 1906

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184 (BDH).

«Sant Sadurní de Tavèrnoles fou el Ripoll de l'Urgell». Així d'explícit comença aquest article dedicat a les restes romàniques de l'antic i reputat cenobi urgellenc. «Allí s'hi va educar Sant Ermengol... el vertader colonitzador i civilitzador de mig Catalunya romànica, com Oliva ho va ser per a l'altra meitat». Amb plena consciència d'aquest renom en temps medievals, la Junta de Museus Municipal (de Barcelona) es proposava d'arrancar la darrera joia del monestir, que es trobava en estat pèssim, «caigudes les tres naus de la gran església, la planta del claustre a penes visible entre la brosta... Tot va ser emportat per un vent de dispersió».

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
Antiga imatge del poblet contigu al cenobi, Anserall. Cases de pedra, balcons de fusta, pedrís a la porta, mocador al cap. 
1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
La gran església romànica del monestir benedictí, mig enrunada i amb el campanaret que se li afegí després que s'extingís l'establiment i passés a parroquial. En algunes de les cases adjacents al cenobi, hi habitaven vilatans que feien servir els murets de lloc per assecar la roba al sol.
1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
Les tasques per arrancar la taula romànica.
1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
La pintura representa el Déu omnipotent en el pantocràtor típic, en acte de benedicció o creació, «Ego sum veritas et vita». «En la primera meitat del segle XIII, que és quan va ser pintada aquesta taula, el monestir de la vall del Valira s'aguantava encara dret i poderós. La seva decadència no va començar fins tres centúries més tard».
Segle XIII. Taula de Sant Sadurní de Tavèrnoles,
La restaurada taula romànica de mitjan segle XIII al MNAC amb els potents colors que mostrava i l'estilitzada figura del Crist majestàtic.
1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
Els sis últims capitells del claustre també foren rescatats. «En un angle de les ruïnes, el miserable capellà del poble d'Anserall hi ha establert la rectoria. De l'església sols ne quedaven en peu els tres absis, que tancats amb un envà serveixen encara per al culte. Els diumenges, els bosquerols del veïnat, atravessen el clos de les naus sense coberta i es fiquen a dintre per una porteta».
1916. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles,
Foto: Josep Salvat i Blanc (MdC-BdC).

Els absis de l'antic santuari urgellenc, i el campanaret afegit, suprimit en la moderna restauració del 1970.
1916. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles,
Foto: Josep Salvat i Blanc (MdC-BdC).
La planta sense sostre de l'antiga església, plena d'herbassar, amb la porteta per la qual els fidels entraven als absis, tancats per fer-hi la missa.
1910-20. Anserall (l'Alt Urgell).
La disposició del cenobi, Valira amunt des d'Anserall, amb les cases que segles enrere, probablement, feien de conreria i granja al gran establiment monacal.
1973. «Història del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
Josep Nogués i Estany.
Segle XII. Frontal de l'altar de Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (MNAC).

20190424

[1971] L'antic cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles

1980. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
La gran església romànica de l'antic cenobi, després de la restauració polèmica en aquella dècada dels 70. Considerat el primer monestir benedictí de la primitiva Marca Hispànica.
1850. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La carta 77 inicia el capítol dedicat a diversos antics monestirs del bisbat urgellenc. Sant Serni de Tavèrnoles es troba «a media legua de esta ciudad de Urgel entre N. y O., junto al río que sal del valle de Andorra, llamado hoy Valira, y en el siglo IX y siguientes, Valeria». el monestir fou suprimit per Climent VIII en acabant ja el segle XVI, i l'església passà a parroquial. A la documentació que l'autor consultà, «consta que era de la orden de San Benito, y que existia ya en los tiempos de Carlo Magno», documentat al 806. 


1850. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La professió notarial era desenvolupada en aquells remots temps medievals per religiosos: «No es nuevo ver a un abad que sirve de notario; antes hasta el siglo XIII no lo fueron más que los monges, presbíteros o diáconos». La puixança de l'establiment fou tal que arribaren a finançar en part l'expedició de conquesta de la ciutat de Balaguer que el comte urgellenc portava entre mans a començament del segle XII. Acompanya la notícia de l'abaciologi del cenobi. 
1910 ca. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
Postal de la col·lecció d'A.T.V. (Àngel Toldrà Viazo), núm. 1989, amb la vista de l'església a començament del segle XX. Havent passat a fer les funcions de parroquial d'Anserall, en algun moment se li afegí el campanaret quadrat damunt la base de l'antic campanar rodó. 
Anys 1960. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
Un parell de vistes de l'estat no gaire galdós de l'antiga església romànica del cenobi de Tavèrnoles. Atès que se situava en la ruta de la Valira cap al nord, cap a Andorra, és probable que el monestir s'hi establís per controlar-ne el pas, i oferir posada als viatges. Probablement, el topònim sigui un derivat de taverna, en el sentit de trobar-hi allotjament, menjar i beguda. Segons en Coromines, devia ja d'existir «en l'època visigòtica i si bé només consta en temps carolingis és perquè hagué de ser restaurat»
Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
Les principals possessions territorials del cenobi en l'època de sa màxima esplendor (catalunyaromànica).


«L’església romangué en estat ruïnós durant dos segles, fins que l’any 1971 s’inicià una discutida restauració. En resta només la capçalera: els absis romànics (restaurats entre el 1971 i el 1975) i el transsepte, acabat en absidioles. Hom sap, tanmateix, que el temple era basilical, de tres naus. És força curiosa la disposició absidal, de tres absis en creu disposats entorn d’un absis major; interiorment, l’absis central encara té unes altres tres absidioles buidades en el gruix del seu mur. Els capitells del claustre foren elogiats per mossèn Cinto Verdaguer, que hi féu una visita el 1889, i seguidament foren venuts pel rector de la parròquia al col·leccionista del Maricel de Sitges, que se'ls endugué als Estats Units. En procedeix un frontal d’altar romànic, del segle XII, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i altres peces notables, espoliades en els llargs segles d’abandonament de la casa» (enciclopèdia.cat).
Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
Mur de façana de l’antiga rectoria amb vestigis de carreus d’una porta de l'església del monestir (catalunyaromànica).
Anys 1970-80. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
Vistes del conjunt restaurat, en què s'aprecia la ferrenya base circular de l'antic campanar romànic (fototeca.cat). De l'antic claustre, res no en resta tret d'uns pocs capitells, de curiosa història.
«Hom atribueix a mossèn J. Verdaguer la descoberta, el 1889, que la sala principal de la rectoria era empedrada amb els capitells del claustre romànic desaparegut. Ben aviat aquells capitells foren portats al Maricel de Sitges, els anys 1904-05 hom en publicà estudis a la «Ilustració Catalana», i finalment anaren a parar gairebé tots a Nord-amèrica. La publicitat donada a aquests elements i a aquests fets féu que Walter Muir el 1931 s’interessés per l’estudi del cenobi, si bé en desconeixem els resultats. Finalment, els anys 1971-74 l’arquitecte F. Pons Sorolla, de la Direcció General d’Arquitectura, del Ministeri de l’Habitatge, restaurà les restes del temple. Hom cregué que el monument adquiriria més relleu rebaixant amb màquines uns 3 m les terres del voltant del temple» (catalunyaromànica).