Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seu d'Urgell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seu d'Urgell. Mostrar tots els missatges

20200918

[2207] Setges de la Seu d'Urgell carlina


1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» (Calaix).
Full narratiu arromançat, en castellà, del setge de la Seu d'Urgell de l'agost de 1874, en aquella darrera guerra carlista dinovesca. S'hi inclou aquest preciós gravat xilogràfic a la capçalera que dibuixa les posicions de l'exèrcit atacant, amb la ciutat a baix, a la confluència del Segre i la Valira, i el fort del turó dit de Solsona abombardat sense descans.

1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell. 
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel, 
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» (Calaix). 
S'hi fa una descripció versificada de com la ciutat s'havia preparat per al setge, amb proveïment de queviures i bona fortificació, amb protecció atrinxerada amb «zanjas... de nueve varas de ancho y cinco de profundo», i fins i tot que d'allà a la ciutadella «hay mina por debajo tierra/ en que pasan los carruages/ y los guardias cuando relevan». També molt abastament de munició: «granadas, bombas, cañones/ Krups, morteros y plasencias,/ obuses y colombrinas,/ una infinidad inmensa». Els Krupps eren els primitius canons de fabricació alemanya en època del Reich dinovesc, de la coneguda família industrial d'aquest nom (encara existent!, i des de 1999 en el consorci empresarial ThyssenKrupp AG). Les plasències n'eren les espoletes dels obusos, i les colombrines, pròpiament dites colobrines, una mena d'espingardes o fusells. 
El retrat de la carlinada és, de veritat, molt penós: gent mal vestida i pèssim bagatge, que passaven gana i tot, fins al punt d'arrambar tota fruita que trobaven per verda que fos. Amb disset batallons, comandats per Savalls, Dorregaray, Navarrete, el Manel i altres generals i capitostos carlins, amb set peces d'artilleria, emprenen la direcció de La Seu. 

1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 
(Calaix).
En el detall del gravat, observem la ciutat encaixada entre els dos rius i revoltada de turons, cobejada posició militar en tots temps. La numeració ve glossada a les estrofes.
Calaixrgt
1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 
(Calaix).
Detall de l'aiguabarreig del Segre i la Valira, aigües avall de la Seu urgellenca. S'hi observen els camps de conreu i els arbres del bosc de ribera, a més del pont que creuava el Segre. L'exèrcit assaltant es dirigeix cap a la ciutat.
1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 

(Calaix).
El setge carlí de la Seu d'Urgell començà a preparar-se al 7 d'agost de 1874. Arribaven els assetjants, el trànsit amunt i avall era intens, i al pont del Roure se'n trencaren els taulons de tant de pes sense parar.  Al dia 10, començaren els primers bombardejos. «Esto de la Seo de Urgel/ es país desconocido/ es escabroso y quebrado», avantatges defensius de la plaça. Els reialistes que aguantaven eren comandats pel general Martínez Campos, allotjat a Casa Llebreta. 

El Bisbe Caixal i tota la capellanada de la ciutat s'havien refugiat a la ciutadella (3). Al número (11) s'hi assenyala el gran edifici del Seminari Conciliar. El castell, ocupat dels carlistes, fou pres per la traïció d'una dotzena de soldats. S'afanyen a recuperar-lo. Agafen els traïdors, cinc són penjats i set afusellats.

La destrucció del poble de Castell-Ciutat fou enorme: bombardejat i cremat pels quatre costats. S'afanyen a abandonar-lo les dones, els vells i els xiquets. Tot són crits i plors. 

Finalment, la plaça fou conquista per la carlinada. Era un 15 d'agost. Tots els homes de 18 fins a 35 anys són deportats cap al País Basc. A peu, és clar. Les vídues i vells, tres rals de renda perquè puguin subsistir a curt termini. «Esta guerra es producida/ por los curas y comerciantes,/ y los que han comprado tierras/ de santuarios y frailes», és l'observació sociològica del conflicte: capellans, menestrals i petits propietaris rurals, contra la unió estratègica, contra natura, de liberals burgesos i l'aristocràcia latifundista, que s'havien apropiat de gran part del patrimoni eclesiàstic desamortitzat

1875. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 

(Calaix).
Els reialistes (espanyols) tornarien a la Seu urgellenca un any després, i amb el general Martínez Campos al capdavant pendrien la ciutat als carlistes. S'acabava el somni de la Generalitat de 1874, reconeguda per la constitució tradicionalista carlista. Ni Prim havia gosat (hi havia pensat?), durant la revolució liberal de 1868, a arribar tan lluny en la recuperació del nostre autogovern, que va acceptar el Borbó sublevat. La caiguda de la Seu va marcar la fi d'aquest projecte, que tornaria a ser angular en l'etern (i dolorós) conflicte colonial amb l'Espanya dominant del segle XX.


20200720

[2181] De la Seu d'Urgell, 1932

1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
El mercat de la població. Foto: Gay. 
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
La pàgina del diari dedicada a la 'ciutat', com el títol de la secció indica. Encara hi havia una segona mitja pàgina completa.
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
Els horaris de les rutes del cotxe de línia de l'Alsina Graells cap al Pirineu des de Barcelona. El camí es feia, parades incloses via  Calaf i Ponts, en cinc horetes i mitja. Per Puigcerdà, la ruta era un pèl més llarga, una horeta més. Hi havia una d'aquestes línies que sortint de Barcelona a les quatre de la tarda, feia que s'hagués de fer nit a Puigcerdà. Des de la Seu, es podien agafar els enllaços cap a Andorra i fins a Encamp. 

Les pells de Casa Biel lluïen de productes fets de renards andorrans. 

L'article és dedicat a exalçar la gallina dels ous d'or que suposava el turisme per al futur del Pirineu. Fins i tot, s'hi inclou una comparació amb Suïssa i els diners que s'hi deixaven els visitants. Les belleses naturals hi eren -encara hi són- al nostre Pirineu, i l'articulista demana als urgellencs que s'espavilin, que es creïn societats de promoció i que es creïn serveis al turista: «Són tants i tants els aspectes positius  que del turisme en deriven!» D'això ja en fa noranta anys!

El cas és, però, que el turisme s'ha convertit en el monocultiu per excel·lència de tantes i tantes viles i comarques. L'abandó de les activitats tradicionals hi és un fet, sovint irreversible. Durant dècades només hem vist el feix de diners que el turisme aporta, però cap dels mals: la bombolla urbanística, la transformació del medi natural, l'estacionalitat de la feina... Aquests darrers mesos de pandèmia n'hem conegut també el principal perill: què ocorreria si el turisme minvés? Cal diversificar l'activitat econòmica, redimensionar (això avui vol dir reduir) l'activitat turística i potenciar el valor afegit de certes activitats tradicionals. Fàcil de dir, difícil de fer. Impossible?

1932. La Seu d'Urgell i Andorra.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
Un segon article ens fa la descripció literària de la plana de l'Urgellet, i un tercer, l'acollida que la Seu ja podia fer als visitants en aquells temps. 

L'article dedicat a Andorra lloa la construcció de la carretera del 1929, a les acaballes ja tres anys després, «una carretera magnífica, la millor carretera muntanyenca d'Europa», amb 32 km. i que puja fins a 2.450 m. d'Envalira.
1932. Andorra.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
La carretera d'Ordino i la Massana era també en construcció, i l'empresa F.H.A.S.A. (Forces Hidroelèctriques d'Andorra SA) la gran impulsora dels projectes de modernització de la República pirinenca, creada per Miquel Mateu i Pla, destacat empresari barceloní i primer alcalde feixista de la capital catalana al gener de 1939 i col·laboracionista del règim dictatorial (espanyol) durant tota la resta de sa vida.
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
L'anunci del més que anomenat Gran Hotel Mundial urgellenc no hi podia pas faltar. Simplement, «confort modern». Les botigues de roba Les Novetats «per la serietat en la nostra norma de venda i pel gust exquisit en la presentació de les seves col·leccions, és la casa preferida pel públic». Especialitats en alta moda i en dols, o sia, moda de dol, si és que se'n pot dir així.
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
L'acabada d'inaugurar Granja del Gran Hotel Mundial, l'esplèndid saló-bar de l'establiment.
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
Els tallers de reparació de camions i automòbils eren del tot necessaris en aquells temps, atesa la poca fiabilitat mecànica de les màquines. Al taller oficial de Ford s'hi venien fins i tot els Fordson, «el tractor universal». Tenien sucursal a Andorra i, a més, «als fills d'aquesta república se'ls faciliten cotxes i camions a preus molt econòmics, car no se'ls cobren els drets de duana espanyola».

L'article que tanca el reportatge és dedicat a la Batllia, la verda plana de la Cerdanya meridional, entre Puigcerdà i la Seu, amb la vila de Bellver com a epicentre. També s'hi citen l'església romànica de Talló, el poblet de Bor, la gran cova de la Fou, Sant Julià de la Pedra, Prullans, o la Torre del Cadell, «propera a la casa on havia existit la residència dels Senyors de Cadell, barons d'Aransa, molt renomenats en els fets històrics de Nyerros i Cadells».
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
El cooperativisme s'anava expandint en aquelles dècades a tot Catalunya, també al Pirineu, amb aquesta Societat Cooperativa de Lleteria del Sindicat Agrícola de la Seu d'Urgell (1915), que comercialitzava mantega i formatges amb el nom Serra del Cadí, elaborats «al cor dels Pirineus catalans». I per al públic de paladar fi, s'hi recomana el formatge Urgellet

20200107

[2072] Los focs catalans de 1685

Segle XIV. «Tacuinum Sanitatis», Ibn Butlan (Gallica).
Una cuina medieval, amb la llar de foc al centre de la vida familiar. No s'hi concebia altra organització social que aquesta, de manera que el principal impost establert en temps medievals fou el fogatge, aplicat a cadascun dels focs d'un llogaret, poble o vila. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Llistat dels focs de cadascuna de les vegueries i col·lectes setcentistes al nostre país, «excepto los que están al presente debajo al dominio de Francia». O sia, que hi va haver una època en què a Espanya sabien que Catalunya havia estat trossejada (al Tractat dels Pirineus, 1659). 


La llista inclou dos columnes, la de pobles i llocs de cada territori, i la dels focs en total. A banda de la vegueria de Barcelona, la més poblada, destaca per la grandària territorial la de Pallars, amb gairebé 250 llocs. Pel nombre de persones derivades del recompte de focs, Lleida n'era la quarta (3.329, cap a les 20.000 animetes, comptant-ne 6 per foc), després de Girona i Tarragona.  
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Cap a final del segle XVII hi havia al país 2.098 pobles amb 47.184 focs, que farien cap als 300.000 habitants. El litoral, com avui, era molt més poblat que l'interior, i el Cap i Casal i àrea de vegueria ja suposaven la 1/4 part del pes demogràfic del país. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
La intenció d'aquest treball de topografia sobre Catalunya per al rei i exèrcit (espanyols) fou militar, per tal d'identificar les principals ciutats fortificades del país, incloent-hi el nord llavors perdut a mans dels francesos, i determiar «los terrenos donde se puede en ocasión campear y aquartelar el exército». D'Espanya, sempre la mateixa història d'amor, d'amor asfixiant. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Aran que hi són citats fan 27 llocs de fogatges. D'aquesta vall i de l'andorrana, el comentari (militar) de l'autor (militar) fou que «ambasdós son neutrales así en tiempo de paz como de guerra»
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Andorra, emplaçada entre la Colleta de Castellbò i el comtat de Foix. En general, els topònims de l'obra solen ser prou fidedignes a la llengua del país. De vegades, però, això no passa i cada cas necessitaria sa explicació. L'autor assenyala 12 llocs principals de fogatges a les valls andorranes, gairebé el doble de les set parròquies actuals.
«El poblamiento de Cataluña en 1860 a partir de la información del Nomenclátor»,
 J. Burgueño, J.R. Mòdol, M. Guerrero, M. Llena, G. Xixons, pp. 531-539,
dins
«Análisis espacial y representación geográfica: innovación y aplicación»,
de la Riva, J., Ibarra, P., Montorio, R., Rodrigues, M. (Eds.), Universitat de Saragossa.
La immigració del segle XX a Catalunya només  va fer acréixer la tendència que el país manifesta des del segle dissetesc almenys: la d'un cap gros que, quan no sap a on va ni a on viu, ens fa patir a tots. 


[2071] Pel Montsec, Àger i Balaguer al 1685

20190630

[1996] Un globus captiu a la festa major lleidatana, 1883

Anys 1900-1910 ca. Globus captiu a Lleida. 
És aquesta una preciosa i històrica imatge del globus captiu instal·lat a l'esplanada de Cappont. Sense data, però sens dubte de principi del segle passat i no gaire diferent de l'estampa que devien oferir els primers globus captius que es mostraren a la nostra ciutat ja al segle XIX, com a atracció de fireta a la Festa Major.

Una gran gernació s'agombolava al voltant de l'artefacte, i la cua per pujar-hi era inacabable. Davant per davant, hi veiem un dels dos pals, un a cada costat, amb què se sostenia a terra el globus mentre el públic accedia a la cistella. Només que l'alçada de l'elevació captiva, o sigui, amb el globus sempre ben lligat amb una forta soga a alguna o algunes estaques a terra, fos de cap als 30 m l'efecte de sorpresa, admiració i fins i tot basarda havia d'ésser freqüent entre els usuaris. Em fa l'efecte que el preu no devia resultar gaire popular i que més aviat es tractava d'una atracció tirant cap a aburgesada. Al darrere, el primer carrer del Cappont vuitcentista, sense gran cosa més al darrere més que horts i alguna fàbrica o molí.

1883. Globus captiu a Lleida.
«La Correspondència de España. Diario universal de noticias», 14 de maig.
Resum dels actes de la festa major de maig a la nostra capital, iniciades a les 6 del matí amb la cercavila dels gegantons, nans, timbalers i «danses del país». Oficis religiosos també matiners, i obligats per celebrar el sant patró Anastasi, acte de caritat als pobres i necessitats, la tradicional cursa de la «cordera» a les 2 de la tarda, que llavors hi havia horari europeu, juntament amb l'elevació «de vistosos globus aerostàtics». Desconeixem si era el primer cop que això es veia a Lleida, però per a l'època no devia haver estat gaire freqüent. No dona la notícia més informació p. ex. del lloc des d'on s'elevaven aquests enginys. L'expectació, igual que a tot arreu on aquesta atracció de fira s'establia, era màxima i les cues interminables. Això es veu en totes les imatges que ens han pervingut d'altres viles i ciutats. 

Aquella festa major de 1883 també incloïa la processó amb el Sant pels carrers de la ciutat, a la tarda. En fer-se fosc, premissa necessària per al cas, inauguració de l'enllumenat elèctric de la Rambla de Ferran, «a las siete de la noche». La llum «produjo un efecto fantástico, lo cual honra sobre manera la Sociedad Española Electricista que la ha instalado». Probablement es tractava d'un espectacle temporal, però aquesta referència a l'arribada de la llum elèctrica és deu anys anterior a la instal·lació de l'enllumenat a la ciutat a càrrec de la Sociedad Eléctrica de Lérida d'Emilio de la Cuadra, que inaugurava l'electrificació definitiva dels carrers i cases de la ciutat al 1893. És, doncs, ben factible que fos una atracció més de la festa major, atès que aquell 1883 encara faltava uns anys perquè s'electrifiqués la Rambla barcelonina, i ben just hi havia 30 llums elèctrics a la nostra capital nacional, que rebria l'impuls electrificador definitiu a partir de l'Exposició de 1888. Desconeixem, a més, la font del fluid elèctric amb què s'abastia aquesta il·luminació de la Rambla de Ferran, potser connectada de manera convenient a alguna de les màquines de vapor d'alguna de les empreses de la zona.

La tradició dels focs d'artifici, encara ben present a les festes majors lleidatanes actuals, ja existia en aquelles dates del segle XIX, i la sessió de sarsuela, en castellà, al Teatre del Camps Elisis també devia fornir l'oportunitat a les classes benestants de lluir joies i vestits.

Aquell any la Festa Major de Maig s'allargà dos dies més, dissabte i fins diumenge. El penúltim dia hi tornà a haver elevació dels globus, a més de cucanyes i més curses. A la Paeria, hi hagué un acte institucional en record del malaurat Dr. Lluís Roca i Florejacs, metge i cronista de la ciutat, prohom de la Renaixença local, mort l'any 1882. Se'n penjà el retrat al Saló de Sessions.

Aquell dissabte, diu la crònica, «la iluminación será general». Frase poc explícita, però que sembla indicar que la Rambla de Ferran exhibí la il·luminació elèctrica bona part del vespre i de la nit.

Al diumenge i darrer dia de la festa major, a l'Institut de secundària, llavors ubicat a l'edifici del Roser, hi hagué lliurament de premis artístics, científics i literaris. A les 6 de la tarda, al passeig dels Camps Elisis, la «corrida de la sortija», que era una exhibició eqüestre, probablement de tradició militar, en què els genets havien d'encertar una argolla amb una llança, en una mena de rememoració de les justes medievals.
1895. Globus Montgolfier a Lleida.
Full del programa de la Festa Major de maig, en què s'anunciava l'elevació d'un globus, dit de Montgolfier en honor a l'inventor del giny al final del s. XVIII, amb un «intrépido capitán» a bord, a les cinc de la tarda i tot plegat amenitzat per la banda de música lleidatana de la «Lira Popular».
1900. Globus Montgolfier a Lleida.
La portada del programa de la Festa Major de maig d'aquell any ens il·lustra en què consistien aquestes elevacions de globus amb pilot incorporat: el «capità» hi anava lligat, sense cistella, i devia elevar-se a gran alçada per causar l'admiració popular. 
1911. Globus grotescos a Lleida.
Quan l'aviació substituí l'interès aeronàutic del públic, decaigueren els espectacles de globus captius. Sembla que durant un temps foren substituïts per espectacle de «globus grotescos», que eren globus caricaturescos d'animals o humans.
Anys 1910-20. Globus grotescos.
Mostra dels globus que s'enlairaven per a divertiment del públic concentrat, amb caricatures de tipus humans i animals, i que arribaven a fer fins a 2,5 m de grandària.
1910 ca. Globus captiu a la Seu d'Urgell.
Una magnífica vista de l'era des de la qual s'enlairava el globus captiu a la festa major de la Seu d'ara fa més o menys cent anys. L'expectació era màxima, i la cua per pujar-hi inacabable. Dos pals a cada banda del globus, l'aguanten en estat de repòs. Cada viatge devia carregar d'entre 6 a 10 persones. És probable que fos la primera vegada que un giny de la nova modernitat hagués arribat com a atracció de fireta a la població.

1910 ca. Globus captiu, BCN.
Una atracció de globus captiu a tocar del monument al Dr. Rius i Taulet, davant de la Ciutadella, al peu del Saló de Sant Joan.
1910 ca. Globus captiu, BCN.
Una altra esplèndida imatge acolorida ens mostra un globus aerostàtic sobre l'Arc de Triomf del Passeig de Sant Joan barceloní.
1907. Globus captiu, BCN.
Preciosa il·lustració d'un globus captiu sobre la capital catalana, amb el peu de les torres de la catedral i de Santa Maria del Mar. El Passeig o Saló de Sant Joan, llavors en un extrem de la ciutat i que oferia espai suficient i vistes completes, fou el lloc habitual d'aquests enlairaments.

1888. Globus captiu, BCN.
Durant l'Exposició Universal d'aquell any, els globus foren una atracció contínua. Les imatges ens permeten de veure en detall la cistella i la disposició del passatge.


20190430

[1974] Sant Serni de Tavèrnoles, 1906

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184 (BDH).

«Sant Sadurní de Tavèrnoles fou el Ripoll de l'Urgell». Així d'explícit comença aquest article dedicat a les restes romàniques de l'antic i reputat cenobi urgellenc. «Allí s'hi va educar Sant Ermengol... el vertader colonitzador i civilitzador de mig Catalunya romànica, com Oliva ho va ser per a l'altra meitat». Amb plena consciència d'aquest renom en temps medievals, la Junta de Museus Municipal (de Barcelona) es proposava d'arrancar la darrera joia del monestir, que es trobava en estat pèssim, «caigudes les tres naus de la gran església, la planta del claustre a penes visible entre la brosta... Tot va ser emportat per un vent de dispersió».

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
Antiga imatge del poblet contigu al cenobi, Anserall. Cases de pedra, balcons de fusta, pedrís a la porta, mocador al cap. 
1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
La gran església romànica del monestir benedictí, mig enrunada i amb el campanaret que se li afegí després que s'extingís l'establiment i passés a parroquial. En algunes de les cases adjacents al cenobi, hi habitaven vilatans que feien servir els murets de lloc per assecar la roba al sol.
1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
Les tasques per arrancar la taula romànica.
1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
La pintura representa el Déu omnipotent en el pantocràtor típic, en acte de benedicció o creació, «Ego sum veritas et vita». «En la primera meitat del segle XIII, que és quan va ser pintada aquesta taula, el monestir de la vall del Valira s'aguantava encara dret i poderós. La seva decadència no va començar fins tres centúries més tard».
Segle XIII. Taula de Sant Sadurní de Tavèrnoles,
La restaurada taula romànica de mitjan segle XIII al MNAC amb els potents colors que mostrava i l'estilitzada figura del Crist majestàtic.
1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
Els sis últims capitells del claustre també foren rescatats. «En un angle de les ruïnes, el miserable capellà del poble d'Anserall hi ha establert la rectoria. De l'església sols ne quedaven en peu els tres absis, que tancats amb un envà serveixen encara per al culte. Els diumenges, els bosquerols del veïnat, atravessen el clos de les naus sense coberta i es fiquen a dintre per una porteta».
1916. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles,
Foto: Josep Salvat i Blanc (MdC-BdC).

Els absis de l'antic santuari urgellenc, i el campanaret afegit, suprimit en la moderna restauració del 1970.
1916. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles,
Foto: Josep Salvat i Blanc (MdC-BdC).
La planta sense sostre de l'antiga església, plena d'herbassar, amb la porteta per la qual els fidels entraven als absis, tancats per fer-hi la missa.
1910-20. Anserall (l'Alt Urgell).
La disposició del cenobi, Valira amunt des d'Anserall, amb les cases que segles enrere, probablement, feien de conreria i granja al gran establiment monacal.
1973. «Història del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
Josep Nogués i Estany.
Segle XII. Frontal de l'altar de Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (MNAC).