Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rambla d'Aragó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rambla d'Aragó. Mostrar tots els missatges

20181124

[1908] Gent de Lleida, gent de terròs

1960. «La gent de Lleida», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», núm. 3-4 (CV). 

El turó de la Seu Vella en els anys 50. Al Camp de Mart, encara no s'havia obert el carrer, i ben just darrer l'estació, a Pardinyes. La comporta de la Mitjana apareix ben solitària enmig de l'horta de Granyena. L'antiga carretera de Barcelona encara existia (per l'actual Av. Tarradelles), més enllà del cementiri els Mangraners tot just començaven a caminar, i més ençà la novella fàbrica de cervesa Sant Miquel (tant costaria donar-li nom bilingüe, d'acord amb el nom que li hem donat sempre los lleidatans?).
1960. «La gent de Lleida», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», núm. 3-4 (CV). 

Retrat subjectiu de la gent de la plana lleidatana de part del gran historiador i cronista oficial de la ciutat, quan encara als lleidatans no ens feia vergonya, ans ens agradava «fer ostentació del nostre tarannà». La pèrdua del contacte directe amb el món pagès, ens ha portat a l'avergonyiment (mai no es pot generalitzar del tot) de la nostra manera de viure, de parlar, cosa que no ha ocorregut (encara) ni al Pirineu ni a les terres ebrenques. Perquè «Lleida... sempre ha viscut vinculada al camp: els seus nobles, els seus ciutadans, i fins els mercaders i els menestrals, foren tostemps de nissaga pagesa». La raó: «Un percentatge crescudíssim de l'activitat política i social de Lleida fou motivada pels regs... Un tal afany per l'hegemonia en el domini de les aigües... ha contribuït més que no sembla a la plasmació del caràcter de la nostra gent. L'home de Lleida, doncs, és un producte de la terra, viu vinculat a la feina, al 'terròs'».

Com a valors positives destacava en Lladonosa, aptitud per al treball, esforç i sacrifici, franc i senzill, d'humor agut. Com a valors negatives, «una manca d'esperit de superació ciutadana. És prou coneguda i massa freqüent la frase: Per a Lleida ja està bé». 
1960. «La gent de Lleida», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», núm. 3-4 (CV). 

«El predomini dels defectes col·lectius sobre les antigues virtuts, encara no del tot esvanides, ens ha portat al provincianisme». Es va millorant en economia, en empenta mercantil i industrial, avanços que «avui per avui no comporten compensacions en el camp espiritual». Ni tan sols la transformació de l'antic Estudi General en la nova Universitat lleidatana ha servit (ei, potser m'erro) per despertar la renovació de l'esperit lleidatà sense avergonyir-nos-en.

Conclou el nostre savi, sagaç i lúcid cronista advertint-nos del perill que ens sotjava i que, malauradament s'ha fet realitat entre tants nou rics, tants cotxes de gamma alta i tants apartaments a Cambrils: «La riquesa amb massa afanys mesquins pot obstaculitzar moltes possibilitats de reacció profitosa». Si els diners guanyen a la cultura, «no ens podrem gloriejar d'una fidelitat a la terra que ens va veure nàixer». Així anem encara: fins que Lleida no tornarà a mirar al terròs (dit tarròs en popular lleidatà), la nostra essència continuarà esbravada.
1960. «La gent de Lleida», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», núm. 3-4 (CV). 

El Seminari de la Rambla d'Aragó es veu ben bé aquí sota a l'escaire, davant per davant del Palau del Bisbe, encara sense construccions ni per l'un costat ni per l'altre. Sembla que tampoc sense l'edifici de l'antiga presó que la tancava per Boters.

20180622

[1850] Lleida, 1965

1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Després de l'enderrocament de les muralles, autoritzat al 1860 en època de l'Alcalde Fuster, el disseny del creixement urbanístic de la ciutat fou encomanat a Josep Fontserè (1865), que per salvar la geografia d'una ciutat ajaguda al peu del turó i al costat d'un gran riu, pensà a dotar-la d'un «anell de rondes al voltant de les antigues muralles», base de tot el dibuix urbanístic posterior, gairebé ja fins als anys 80 del segle XX. 


L'autor de l'article, Lluís Domènech, era el nét del gran arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner i fill Lluís Domènech i Roura, que treballava a Lleida, a on també s'hi traslladà l'altre fill de l'il·lustre arquitecte, en Pere, també destacat arquitecte, després d'un atac de feridura a casa del seu germà Lluís, on morí al 1962.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

La banqueta del Segre de la postguerra, amb el Pont Vell ja reconstruït. A la imatge, encara resta pendent de refer part de la banqueta des de davant la Paeria en avall, que comportaria l'ampliació que coneixem avui a partir de l'edifici del «Montepío».
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'antic Canyeret al peu de la Seu, ja desocupada de la militarada (espanyola) i en procés de restauració. Al darrere, tot el modern eixample de la segona meitat del segle XX, a partir de Prat de la Riba enllà, encara restava per desenvolupar-se.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'edifici del Gobierno Civil (espanyol) s'acabava de construir, però bona part de l'Avinguda del Segre encara no. La Rambla de Ferran ja estava consolidada, i la de Francesc Macià s'acabava d'urbanitzar. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'antic tendal de l'aparcament de vehicles de la Rada destacava en la nova ampliació de la Banqueta. El Pont Vell era adonat a les voreres amb unes jardineres amb emparradores. No hi havia canalització encara, és clar, i els arenys campaven ben amples en èpoques estiuenques, quan els pantans derivaven l'aigua cap al rec.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Vistes de la ciutat dels anys 60 del segle passat.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Detall de l'Avinguda del Segre incipient fins a l'estació de ferrocarril. Llavors no hi havia pas sortida, perquè no hi havia pont sobre el riu. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El Cappont encara conservava la vella carretera de Barcelona, la N-II, a l'actual A. Tarradelles. El «Montepío» ja es dreçava a peu de riu com a fidel sentinella de l'omnipresent Seu Vella ben enturonada. La nova banqueta estava per fer encara, i al fons del fons, el nou edifici de l'institut, llavors franquista, ara dit de Màrius Torres. Dalt a Gardeny, el nou conjunt d'edificis dels quartes militars (espanyols) a la ciutat, un cop desallotjats de l'ocupada Seu Vella des de 1707. Crec que se'n deia «Cuarteles del General Sanjurjo», uns dels principals conspiradors contra la República que acabà en el cop d'estat de 1936. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El barri de Sant Llorenç, amb l'església ja refeta dels estralls de la guerra.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'edifici del Seminari, a la rambla d'Aragó, amb el Palau Episcopal a l'altra banda, i sense el gran edifici de la residència de capellans que el completarà fins a la cantonada de baix. També s'hi aprecia l'històric edifici de la Maternitat, amb els forats dels dos claustres, futura seu de la Biblioteca provincial. Cap al darrere del Seminari, encara molts patis per obrar. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El pla de 1922 comportà l'obertura de Príncep de Viana, per lligar l'estació amb la futura part alta, i ja preveia el Passeig de Ronda, segon anell que circumval·lava la ciutat des de la caiguda de les muralles. Posteriorment, ja a finals de segle, arribaria el tercer anell, dit Segon Passeig de Ronda. També es consolidà l'Avinguda de les Garrigues com a porta d'entrada a la ciutat, i es preveia el que es farà realitat a partir d'aquells anys 60 en endavant: el creixement urbanístic definitiu del Cappont.

El pla del 1957, ja a la postguerra franquista (espanyola), posava les bases per a una ciutat de més de cent mil habitants, a què Lleida s'anava acostant sense parar. Els problemes de la ciutat vella medieval i del Canyeret de construccions inestables ja s'afiguraven, tot i que no seran escomesos fins gairebé a final de la centúria. 





20160530

[1426] Vistes de Lleida, 1871

1871. Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.
Meravellosa imatge de la ciutat lleidatana amb la Seu Vella al fons. La presa és feta des de damunt la teulada de l'antiga primera estació de ferrocarril de la ciutat. 
1871. Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.
El turó pelat de la Seu Vella amb el vell Canyeret als peus. S'aprecien bé els baluards defensius de la fortalesa, amb el de la Reina en primer terme. 
1871. Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.
L'estat de degradació de la Seu Vella era notori, fruit dels avatars històrics i empitjorat per l'ocupació militar espanyola, que a punt estigué de tombar l'antiga catedral i tot, per reemplaçar-la per una ciutadella militar a l'estil de la barcelonina. S'hi veuen bé les parets murallades que pujaven des de la Magdalena per tancar el turó.
1871. Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.
S'observa a mig aire del turó com el caminet que des del darrere del carrer Magdalena pujava a la Seu des de temps molt reculats va zigzaguejant. Aquest pas existí fins als anys 1950 i potser fins al decenni posterior i tot: la meua mare l'havia fet algunes vegades. 

El barri de la Magdalena i del Carme havia estat molt castigat, primer pel setge de 1707, després pel de 1810. Molts edificis desaparegueren sota els bombardejos i assalts, com la magnífica església gòtica de la Magdalena, amb un preciós i esvelt campanar d'agulla. La ciutat emmurallada s'acabava aprox. a l'alçada de l'actual carrer Democràcia.
1871. Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.
Les velles cases de tàpia del Canyeret, sorgit de l'enderroc del barri universitari lleidatà perpretat pel primer Borbó (espanyol). Allà s'hi refugiaren les famílies més pobres i marginals de la ciutat, gitanos majorment, i allà nasqué el Garrotín lleidatà, amb aquelles cobles procaces i obscenes, que alegraven la festa popular:

AI Garrotín, al garrotan,
a la vera, vera, vera de Sant Joan.
Encara que tu me posis
tres olives en un plat,
A tu ja no et vull per dona
perquè tens el cul cagat.

Aire, aire, aire,
la festa major d'Alguaire.
I també la de Seròs
que les noies d'aquest poble
totes tenen el cul gros.
1871. Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.
Les galeries obertes destaquen damunt les teulades rogenques de la ciutat, eminentment agrícola encara a final del segle XIX. El segle següent anirà expulsant la pagesia de dins la ciutat moderna fins al punt d'arribar a oblidar-la amb un elevat punt d'autoodi i tot. I com ja deien els nostres clàssics medievals: qui oblida el passat, oblida a si mateix. 
1871. Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.
Entre el Carme i l'estació només hortes i trossos. Una albereda a la vora del riu feia de passeig, de terra, perquè els carruatges arribessin fins a l'estació i, així. la burgesia local i l'alta oficialitat de la militarada (espanyola) destacada a Lleida poguessin passejar-hi amb sensació de seguretat.
1871. Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.
Una vista de la ciutat cap a l'oest, amb Sant Llorenç en primer terme i el turó de Gardeny al fons. Al fons, l'horta de Rufea i Butsènit, amb una fugissera vista del meandre del riu. La presa sembla feta des del baluard de la Llengua de Serp.  
1871. Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.
L'antiga fortificació templera lleidatana, molt abaluardada en segles posteriors, malgrat que anà perdent la seua posició militar determinant en els segles del desenvolupament de l'artilleria i dels setges amb trinxeres i mines, que tantes vides costaven entre la soldadesca. S'hi aprecien bé els antics camins que pujaven fins a la porta superior, quan encara cap carrer ni carretera passava als seus peus, i només hi havia camps conreats.
1871. Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.
Darrere el campanar original de Sant Llorenç (molt refet després de la Guerra d'Espanya del 1936), la gran mola de l'edifici de la Maternitat, actual Biblioteca pública. Consta de dos claustres i fou aixecat a la línia de muralla del passeig de Boters a partir del 1860, època en què la reina (espanyola) Isabel II va autoritzar l'enderroc dels murs. L'edifici del Seminari Conciliar, el primer a l'altra banda de la muralla, futura rambla d'Aragó, encara no estava aixecat.

Amb motiu de la visita de la dita Borbona a la ciutat, el fotògraf de la cort, Charles Clifford, va retratar Lleida per primera vegada. Onze anys després, els cunyats Moliné i Albareda, la tornaren a retratar amb motiu de la visita d'Amadeu I, després que la Revolució de 1868 hagués portada la nefasta dinastia (espanyola) a l'exili. 
1871. Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.
Per damunt les teulades del barri de Sant Llorenç veiem un trosset del carrer que sorgia de la cantonada de la Rambla d'Aragó cap a Gardeny, actualment carrer Lluís Companys. També hi veiem la façana i claustre posterior de l'antic Convent de Sant Josep dels carmelites descalços. 
1871. Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.
Detall del primer cos de l'edifici de l'Acadèmia Mariana, del 1862, amb el campanaret de què disposava al capdamunt. 
1871. Lleida.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.
Detall dels edificis i teulades de la ciutat vella lleidatana al voltant de Sant Llorenç. 

20141008

[839] Pedal Antifeixista, més

1937. Lleida, Cursa ciclista Front d'Aragó - BCN (ANC).
La sortida de l'etapa des de Lleida (15 d'abril), en passar pel Pont Vell enllambordat. Al fons, les façanes amb les tribunes vidriades de l'època i els llençols blancs estesos al sol de primavera. 
1937. Lleida, Cursa ciclista Front d'Aragó - BCN (ANC).
Bicicletes i carros al Pont Vell, amb una magnífica imatge de l'Arc del Pont guarnida amb una pancarta.
1937. Lleida, Cursa ciclista Front d'Aragó - BCN (ANC).
La sortida de l'etapa a la Rambla de Ferran
1937. Lleida, Cursa ciclista Front d'Aragó - BCN (ANC).
L'arribada de l'etapa el dia abans, 14 d'abril, a la Rambla d'Aragó, davant l'antic seminari, que no es veu a la imatge, i de la Maternitat a l'altre costat. 
1937. Lleida, Cursa ciclista Front d'Aragó - BCN (ANC).
El Pont Vell de cara a Cappont, amb el pilot de ciclistes en començar la jornada, mentre un pagès amb un ruc i les sàrries se'n va cap al tros.
1937. Lleida, Cursa ciclista Front d'Aragó - BCN (ANC).
Les carreteres mal asfaltades provocaven més d'una punxada. Llavors no es canviava tota la roda com avui, sinó que calia desmuntar-ne el pneumàtic, que els corredors portaven entrellaçat a l'espatlla i l'esquena.
1937. Lleida, Cursa ciclista Front d'Aragó - BCN (ANC).
També les caigudes devien ser doloroses, amb molts genolls pelats...
1937. Lleida, Cursa ciclista Front d'Aragó - BCN (ANC).
La cursa es disputà en 5 etapes, de 14 al 18 d'abril, entre el Somontano aragonès i Barcelona, organitzada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i el diari republicanista El Diluvio.