QUINA LA FEM?: Segle XVII

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVII. Mostrar tots els missatges

20251018

[2712] La Lleida de la primera república, 1642

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

La batalla entre les tropes del mariscal La Mothe, que dominava la ciutat amb les tropes franceses que mantenien la República catalana proclamada per Pau Claris l'any 1640, i que originaria la guerra dels Segadors contra la monarquia hispànica, contra l'exèrcit castellà del Marquès de Leganés (que encara té un carrer dedicat al Cappont, vergonya, cavallers!) que pretenia la presa de la ciutat, que no va arribar fins al setge de 1644. «Batalla campal», diu la llegenda, per tractar-se d'un enfrontament a camp obert, a l'esplanada entre lo Segre i los turons de la Bordeta. La data: 7 d'octubre.

La representació és un mosaic de rajoles ceràmiques del Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell. Cal suposar que la peça encara hi és i s'hi exposa. No n'he pogut trobar la imatge real, amb les rajoles acolorides. En desconec, doncs, data real i autor.

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

Breu descripció de la ciutat al pas del seguici gavatxo que retornava al 1659 de la cort (espanyola) per demanar la mà de la filla de Felip IV per a Lluís XIV de França, lo Rei Sol.

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo casori fou una altra de les derivades del Tractat dels Pirineus (1659), que va acabar amb la primera república i va iniciar lo desmembrament del país, amb la pèrdua de les comarques nord-catalanes. Lo matrimoni se celebrà a la coneguda Illa dels Faisans (1660) i «feu d'aquesta dama una desgraciadíssima reina francesa». L'illa es troba al mig de riu Bidasoa entre els municipis d'Irun i Hendaia, que actualment el regenten sis mesos cadascun, en una mena de condomini hispanofrancès. Lo casament, però, fou decisiu en el plet successori que per drets familiars en mala hora portà lo primer Borbó al tron.

«Diari del viatge a Espanya fet l'any 1659 amb ocasió del tractat de pau», de François Bertraut, s'edità a París al 1669. Inclou un apèndix amb dos tractadets, «molt breus i molt substanciosos». Al primer, s'hi redacta un viatge a Alacant i València, i al segon, lo retorn cap a França per Aragó i Catalunya, tots dos d'autor anònim. Lo principal personatge que encapçalà aquella legació diplomàtica fou lo mariscal duc de Gramont, que havia participat al setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo dia 20 de març de 1660, lo cronista entra a Catalunya, a una llegua de Fraga, i fa nit a Lleida. Lo camí fins a Alcarràs, tot desèrtic; d'ençà d'Alcarràs, en canvi, li fou molt plaent «per causa de la vall que hi ha sempre a mà dreta i que s'assembla a un jardí, per la quantitat de recs i canals d'aigua de què està ple fins arribar a Lleida»: tota l'horta del baix Segre.

La Seu Vella, que llavors tenia a tocar lo palau del bisbe, li produeix admiració, especialment pel gran claustre. La ciutat no té fossat i unes muralles més aviat pobres, però la posició li confereix cert avantatge militar: no s'hi pot excavar per minar lo castell, o sia, la Seu, perquè és damunt la roca viva.

Lleida era una de les ciutats de més bon viure de Catalunya abans de la guerra, però un cop passats los embats dels diversos setges, havia perdut molts habitants i mostrava molts edificis encara enrunats. S'hi esmenta també lo recinte fortificat de Gardeny, que reforça lo poder defensiu de la ciutat.

L'endemà lo viatger parteix cap a Bellpuig, a tres llegües i a on pararà a dinar, pel vell pont de pedra que disposava d'una mitja lluna al cappont deshabitat. Travessa tota la plana urgellenca, poc conreada, perquè los poblets s'havien quedat despoblats. De Bellpuig, que començava a reviure, n'esmenta lo convent de Sant Bartomeu. En entrant a la Segarra, lo país començava a enturonar-se.

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

La batalla campal entre tots dos exèrcits, davant per davant lo pont fortificat de Lleida. Al costat del turó de la Seu, també s'hi aprecia lo de Gardeny.

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo plafó ceràmic devia fer-se aquella mateixa mitat del segle XVII, car a inicis del següent, la nova guerra colpia el país. A primera línia, los personatges principals, amb lo mariscal francès, pistola en mà, desarma l'espanyol, que deixa caura l'espasa. Com a símbol del resultat final de l'enfrontament bèl·lic.

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

[2571] La Batalla de les Forques al Cappont lleidatà, Guerra dels Segadors, 1642

Quinalafem.blogspot.com

20250901

[2701] Lo vell castell-monestir alguairenc

1647. Lo castell d'Alguaire, lo Segrià, Catalunya.

«Plan du chasteau d'Alguire près l'Aide, en Catalogne, ainsy qu'il a esté fortiffié» (Gallica). Sébastien de Pontault de Beaulieu (ca. 1612 - 1674).

Plànol del desaparegut i magne castell alguairenc, dibuixat per aquest militar i enginyer francès, que s'havia recorregut tot lo país durant la Guerra dels Segadors per cartografiar-lo. Los murs s'aixecaven sobre lo mateix penya-segat, excepte per la part de l'altiplà, a on calgué erigir-hi un bon pany de baluards.

1647. Lo castell d'Alguaire, lo Segrià, Catalunya.

«Plan du chasteau d'Alguire près l'Aide, en Catalogne, ainsy qu'il a esté fortiffié» (Gallica). Sébastien de Pontault de Beaulieu (ca. 1612 - 1674).

Lo mapa no està orientat al nord, sinó a l'est. L'estreta punxa del penyal que en surt, de l'esplanada del castell, s'orienta de fet cap a l'est. Al segle XX, s'hi va instal·lar mirador i estàtua del Sagrat Cor. Era l'any 1967 i lo mossèn local «va pensar a canviar la creu que hi havia i que hi fiquessin un sagrat cor molt gran per protegir el poble de mals, plagues i tronades». O sia, superstició, en aquest cas, catòlica, que va imperar en la mentalitat occidental des de la caiguda de l'Imperi Romà. Ho he escrit en passat verbal, però encara hi ha molt de domini, massa, d'aquesta institució masclista i manipuladora en la societat actual. Desitgem que, més aviat que tard, sigui recanviat per un símbol laic i de llibertat.

1647. Lo castell d'Alguaire, lo Segrià, Catalunya.

«Plan du chasteau d'Alguire près l'Aide, en Catalogne, ainsy qu'il a esté fortiffié» (Gallica). Sébastien de Pontault de Beaulieu (ca. 1612 - 1674).

Del castell s'estenia un caminet estret fins a un petit fort quadrat per sobre mateix del poble, que s'hi veu esbossat amb quatre línies. És l'actual mirador, que tenia les cases als peus del lateral sud.

Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae.

Les aparences d'una etimologia aràbiga són encertades, i vindria a significar lloc abrupte, escarpat, pedregós. En referència al castell, testimoniat cap al segle XI perquè lo poble nasqué posteriorment als peus del serrat.

1647. Lo castell d'Alguaire, lo Segrià, Catalunya.

«Plan du chasteau d'Alguire près l'Aide, en Catalogne, ainsy qu'il a esté fortiffié» (Gallica). Sébastien de Pontault de Beaulieu (ca. 1612 - 1674).

Detall del castell i la capella adjunta. Al segle XII, lo conjunt fou lo centre de la comanda hospitalera d'Alguaire, i a partir de 1250 «els hospitalers cediren la senyoria a les monges hospitaleres de la comanda de Cervera, que passaren a tenir el domini del terme fins al segle XIX. La fundació del convent fou aprovada per una butlla papal de l’any 1262, en la qual també li foren confirmades les possessions i s’establí que devien regir-se per la regla de sant Agustí. Fou a partir de llavors que realment el castell es convertí en un convent de monges santjoanistes governat per una priora. Segons J. Lladonosa, aquest castell convent devia integrar diversos àmbits, entre els quals hi havia una capella castral» (enciclopèdia.cat). Lo monestir femení més important del Bisbat lleidatà, juntament amb lo monestir reial de Sixena.

1647. Lo castell d'Alguaire, lo Segrià, Catalunya.

«Plan du chasteau d'Alguire près l'Aide, en Catalogne, ainsy qu'il a esté fortiffié» (Gallica). Sébastien de Pontault de Beaulieu (ca. 1612 - 1674).

Detall de la muralla del castell i del caminet que hi pujava des del poble.

1647. Lo castell d'Alguaire, lo Segrià, Catalunya.

«Plan du chasteau d'Alguire près l'Aide, en Catalogne, ainsy qu'il a esté fortiffié» (Gallica). Sébastien de Pontault de Beaulieu (ca. 1612 - 1674).

Detall de bastió de protecció alçat a la part occidental, a on finia l'altiplà. En aquesta part, a on l'esbalç no hi feia de protecció, calgueren defenses artificials. No foren suficients per aguantar los embats de la guerra siscentista, que forçà les monges a fugir-ne. Lo mal estat del recinte, des d'aleshores abandonat, en portà a un total enrunament durant los segles posteriors.

[159] Del Merli d'Alguaire

Quinalafem.blogspot.com

20250829

[2699] La Xina del segle XVII

1626. La Xina del segle XVII.

«The kingdome of China», John Speed (enllaç).

El mapa de John Speed presenta, a través d’una mirada europea del segle XVII, una Xina encara misteriosa, plena d’elements històrics del període Ming, i també llegendaris. És una font d’informació geogràfica, etnogràfica i cultural, i alhora una mostra del (des)coneixement europeu sobre l’Àsia oriental al principi de l’edat moderna. S’hi barregen detalls acurats (com l’enumeració de províncies o la presència de la Muralla) amb errors icònics (Corea com a illa) i imaginaris literaris.

Fou publicat per John Speed un parell d'anys abans de morir, a l'obra Prospect of the Most Famous Parts of the World (‘Perspectiva de les parts més famoses del món’), primer atles signat per mà d'un anglès, i que incorpora textos descriptius que ens mostren lo punt d'informació que en què la cartografia europea se trobava. Se'l considera lo cartògraf o cosmògraf més prestigiós del període dels Stuarts a Anglaterra. Gran part dels gravats es van realitzar a Amsterdam, al taller del gravador flamenc Jodocus Hondius.

1626. La Xina del segle XVII.

«The kingdome of China», John Speed (enllaç).

(Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

Hi podem observar la regió xinesa separada de l'Índia per la gran serralada de l'Himàlaia. A l'est, Corea (com a illa) i Japó. La sanefa s'aprofita per mostrar individus i indumentària de la regió, i ciutats i costums propis, que els aporten una narrativa descriptiva que se suma als textos informatius que s'incorporen al mapa.

Los mapes del taller d'Hondius són d'una espectacular bellesa, amb los marges decorats i sovint amb imatges de ciutats i persones, i tots de tonalitats ben acolorides. Les línies de la costa, de diferents colors, marques los diversos països. Los cursos fluvials i llacs interiors i les serralades hi són també molt ben detallats, i en conjunt doten la representació d'una certa profunditat i textura visuals.

S'hi dona el nom de les províncies prou aproximat: Cantam/Guangdong, Quancii/Guangxi, Chequiam/Zhejiang, Quicheu/Guizhou, Fuquam/Huguang, Honao/Henan, Xanton/Shandong, etc.

1626. La Xina del segle XVII.

«The kingdome of China», John Speed (enllaç).

Carros amb veles per a viatges terrestres, sense animals de tir.

1626. La Xina del segle XVII.

«The kingdome of China», John Speed (enllaç).

Detalls de la ciutat de Macau, port de possessió portuguesa des de mitjan selge XVI.

1626. La Xina del segle XVII.

«The kingdome of China», John Speed (enllaç).

La ciutat costanera de Quinzay, actual Hangzou (capital de la província de Zhejiang), que l'explorador venecià Marco Polo va definir com la 'ciutat del cel'.

1626. La Xina del segle XVII.

«The kingdome of China», John Speed (enllaç).

Costum executori, a l'estil de la crucifixió del messies cristià. Tant si era cert com no, la sola imatge predisposava els europeus contra uns bàrbars xinesos, que executaven igual que els romans. A més, amb lo mateix detall de la llança clavada al costat del reu.

1626. La Xina del segle XVII.

«The kingdome of China», John Speed (enllaç).

Vaixell europeu i d'un junc, vaixell tradicional xinès. L'oceà és presentat com a espai perillós amb la presència d'un peixot monstruós.

1626. La Xina del segle XVII.

«The kingdome of China», John Speed (enllaç).

La regió de costanera de Guangdong, amb Canton i Macau. La punta de l'illa de Luçònia, actual Luzon, Filipines, també s'hi aprecia.

1626. La Xina del segle XVII.

«The kingdome of China», John Speed (enllaç).

Corea presentada com a illa i les illes nipones.

1626. La Xina del segle XVII.

«The kingdome of China», John Speed (enllaç).

Detall de la muralla xinesa: «a wall 0f 400 leagues», per separar la Xina dels tàrtars. Les terres desconegudes són poblades d'éssers fantàstics.

1626. La Xina del segle XVII.

«The kingdome of China», John Speed (enllaç).

Les terres desconegudes són poblades d'éssers fantàstics.

1626. La Xina del segle XVII.

«The kingdome of China», John Speed (enllaç).

L'Índia partida per l'enorme delta del Ganges, amb la ciutat de Calcuta a la costa del golf de Bengala.

1626. La Xina del segle XVII.

«The kingdome of China», John Speed (enllaç).

Nord enllà de la muralla xinesa, s'hi emplaça la terra de Catai, regne del Gran Kan, amb la gran capital Cambalu, de 28 milles de perímetre. Al retall de sota, hi apareix una Paquin. La duplicitat mostra com encara al segle XVI hi havia dubtes sobre la identitat de l'antiga Catai de Marco Polo, que no acabava d'assimilar-se a la Xina que s'anava descobrint.