Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVII. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVII. Mostrar tots els missatges

20200227

[2094] Lo setge de Balaguer durant la primera República, 1645


1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Un extraordinari gravat ens mostra la Balaguer del temps de la Guerra dels Segadors, una de les places militars més importants a l'entrada de Catalunya per ponent. La ciutat, asseguda a la falda del castell i l'església, i allargassada al costat de Segre, havia estat fortament murallada i abaluardada per totes bandes, amb forts bastions al cappont de Sant Domènec i a la part occidental de la ciutat, més plana i fàcilment accessible.


1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Balaguer en temps de la primera República catalana, o sia, durant la Guerra dels Segadors. Una sensacional finestra a la Balaguer de fa quatre-cents anys, gràcies als enginyers gavatxos que aixecaren imatges de tot el país durant les campanyes militars que menaren en ajut (i domini) de la nostra primera república, la qual havent perdut son president, Pau Claris, tot just encetada, i els seus valedors a la cort francesa, el cardenal Richelieu (1644) i el rei Lluís XIII (1645), veurà afeblida sa posició entre els dos Estats gegants que se la disputaren, i acabarà derrotada i migpartida després del Tractat dels Pirineus (1659).


(Cliqueu damunt les imatges per veure-les amb més resolució). 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Santa Maria la gòtica balaguerina, sempre dominant la ciutat des de son turó. La pujada de cada diumenge a les cerimònies no devia ser fàcil. Sembla que al tram final del camí hi havia escales i tot. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Detalls de l'església de Santa Maria amb el campanar. Hi destaca un gran penell acabat en forma de gall. Suposem que fidel a la realitat, encara que també hagués pogut ser afegit en el treball de taller que s'efectuava sobre els apunts presos del natural, previ a la publicació, i que buscaven l'embelliment del quadre. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Detalls del barri acrescut a redós de Santa Maria, a la 'part alta' de la ciutat siscentista, i que restava separada del castell i del Sant Crist per un fondo barranc. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
Detalls del sistema defensiu a la muralla occidental, a la Porta de Lleida i del camí de Castelló de Farfanya. S'hi aprecia el pont davant la torre del portal, i una palissada de fusta per reforçar-ne la protecció. 

1645. Lo Setge de Balaguer, Guerra dels Segadors (ddd-UAB).
Sébastien de Pontault, Sieur de Beaulieu (1613-1674), 
fet per Nicolas Cochin (1610-1686).
La representació de la ciutat és més simulada que real en els detalls de les cases i la distribució de carrers. Certament, entre les cases i el riu hi hagué un desnivell, que és el de l'actual banqueta. Però la plaça Mercadal, p. ex., no hi és inclosa, quan sabem per altres gravats d'aquells temps que ja era oberta des de temps medievals més reculats. 



20200107

[2072] Los focs catalans de 1685

Segle XIV. «Tacuinum Sanitatis», Ibn Butlan (Gallica).
Una cuina medieval, amb la llar de foc al centre de la vida familiar. No s'hi concebia altra organització social que aquesta, de manera que el principal impost establert en temps medievals fou el fogatge, aplicat a cadascun dels focs d'un llogaret, poble o vila. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Llistat dels focs de cadascuna de les vegueries i col·lectes setcentistes al nostre país, «excepto los que están al presente debajo al dominio de Francia». O sia, que hi va haver una època en què a Espanya sabien que Catalunya havia estat trossejada (al Tractat dels Pirineus, 1659). 


La llista inclou dos columnes, la de pobles i llocs de cada territori, i la dels focs en total. A banda de la vegueria de Barcelona, la més poblada, destaca per la grandària territorial la de Pallars, amb gairebé 250 llocs. Pel nombre de persones derivades del recompte de focs, Lleida n'era la quarta (3.329, cap a les 20.000 animetes, comptant-ne 6 per foc), després de Girona i Tarragona.  
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Cap a final del segle XVII hi havia al país 2.098 pobles amb 47.184 focs, que farien cap als 300.000 habitants. El litoral, com avui, era molt més poblat que l'interior, i el Cap i Casal i àrea de vegueria ja suposaven la 1/4 part del pes demogràfic del país. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
La intenció d'aquest treball de topografia sobre Catalunya per al rei i exèrcit (espanyols) fou militar, per tal d'identificar les principals ciutats fortificades del país, incloent-hi el nord llavors perdut a mans dels francesos, i determiar «los terrenos donde se puede en ocasión campear y aquartelar el exército». D'Espanya, sempre la mateixa història d'amor, d'amor asfixiant. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Aran que hi són citats fan 27 llocs de fogatges. D'aquesta vall i de l'andorrana, el comentari (militar) de l'autor (militar) fou que «ambasdós son neutrales así en tiempo de paz como de guerra»
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Andorra, emplaçada entre la Colleta de Castellbò i el comtat de Foix. En general, els topònims de l'obra solen ser prou fidedignes a la llengua del país. De vegades, però, això no passa i cada cas necessitaria sa explicació. L'autor assenyala 12 llocs principals de fogatges a les valls andorranes, gairebé el doble de les set parròquies actuals.
«El poblamiento de Cataluña en 1860 a partir de la información del Nomenclátor»,
 J. Burgueño, J.R. Mòdol, M. Guerrero, M. Llena, G. Xixons, pp. 531-539,
dins
«Análisis espacial y representación geográfica: innovación y aplicación»,
de la Riva, J., Ibarra, P., Montorio, R., Rodrigues, M. (Eds.), Universitat de Saragossa.
La immigració del segle XX a Catalunya només  va fer acréixer la tendència que el país manifesta des del segle dissetesc almenys: la d'un cap gros que, quan no sap a on va ni a on viu, ens fa patir a tots. 


[2071] Pel Montsec, Àger i Balaguer al 1685

20200105

[2071] Pel Montsec, Àger i Balaguer al 1685

1894 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Francesc Rúbies i Berenguer (Arxiu Comarcal de la Noguera).

Bella i admirable vista de la banqueta balaguerina nevada, amb el Segre i el vell pont de pedra medieval al fons, i la boira plana i gebradora per tot arreu. En Francesc Rúbies fou director de diverses publicacions periòdiques balaguerines a l'entrant del segle XX, com ara «La Falç» (1912-16). Li devem aquest agraïment per una imatge tan preciosa en temps en què no era tècnicament fàcil de captar vistes i paisatges amb aquelles pioneres màquines de retratar. La refulgència i lluïssor blanquinolenques que la neu devia donar al panorama degué afavorir-lo en la tasca fotogràfica. 
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
(
BDH).
Per baixar de Tremp a Balaguer calia encaminar-ser riu Noguera Pallaresa avall. El riu és anomenat ja amb aquest nom compost, i fins a Xércoles i Llimiana, i Sant Esteve de la Sarga, topònim mal comprès pel militar, a l'altre costat. Com que no hi havia pas pels Terradets, calia, doncs, empendre des d'aquest poble direcció sud per tal de creuar el Montsec pel coll d'Ares, i baixar fins a Àger, «situada en un alto en medio de la Vall». La vila era fortificada de «muralla muy fuerte con sus torres a la antigua y tenía un castillo o roca muy bueno». La vall d'Àger abraçava de Noguera a Noguera, o sia, de la Pallaresa a la Ribagorçana. Cereal, farratge, vi i ramaderia en feien un bon i productiu territori.  
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
En sortint d'Àger, cal encarar el coll dit de la Torre de Sant Pere, ensorrada ja en aquell temps. D'allà, calia seguir per Fontdepou, les Avellanes i Gerp per presentar-se davant Balaguer, «cercada de murallas con torres cuadradas a la antigua».

1894 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Francesc Rúbies i Berenguer (Arxiu Comarcal de la Noguera).

No pas gaire devia haver canviat la ciutat a la meitat del segle XIX. Potser només l'esplèndid mur de la banqueta s'havia afegit al panorama uns quants decennis abans per protegir-se de les avingudes constants del riu. S'hi havien plantat arbres i tot, potser oms o freixes. El portal del pont, dit de Sant Miquel, encara era palplantada al cap del pont de la marge dreta (i la podem veure entre les branques dels arbres), des d'on s'accedia al camí que portava fins a les primeres cases o al que pujava cap al castell i l'església per damunt la vila.

Les roderes dels carros al fang del carrer, gelades i amb la neu, devien relliscar de valent. Sembla que ja hi havia una mica de vorera, que feia el trànsit a peu més fàcil, net i segur. 
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Algunes de les cases eren «en unas cañadas a lo alto de la colina donde antiguamente havía un castillo... a la parte que mira al Segre y llanos de la Plana de Urgel». Allà dalt, a més, «en este alto estava hecho un fuerte al castillo, está un convento de monjas y la casa de recreo del Obispo de la Seu d'Urgell. Este convento y casa son muy virutosos», o sigui, destacats com a edificis. És clar que es tracta de l'antiga fàbrica del Sant Crist balaguerí.

Se'n destaca el vell pont de pedra i la sèquia que «pasa arrimada a las murallas y casas del arrabal de dicha ciudad y dicha cequia sale del río Noguera Pallaresa y da agua a los molinos de la ciudad, como también... se riegan todos aquellos huertos y campos». Òbviament, ja no es tractava de la Noguera, sinó del Segre, a on la Pallaresa havia desguassat riu amunt, al congost del Mu de Camarasa. 
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
«Fueron el año 16 demolidas partes de las murallas de dicha ciudad y fuerte», anota l'aleshores mestre de camp militar al servei de la corona (espanyola). Aquest rang era inferior al de general però podia arribar a comandar un terç. No sabem els motius d'aquella demolició, però potser tingueren a veure amb la construcció dels nous bastions a ponent, amb baluards més preparats per als atacs d'artilleria. El fort o castell, sense cap gran senyor per ocupar-se'n, devia trobar-se prou arruïnat. 
1894 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Francesc Rúbies i Berenguer (Arxiu Comarcal de la Noguera).

El magnífic antic pont medieval balaguerí, tal com durant molts segles fou vist pels habitants de la ciutat i pels forasters, i desaparegut durant la darrera guerra al 1938.
1930 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
El sòlid, ferreny i petri pont balaguerí d'abans de la guerra, amb Santa Maria al fons. Els potents tallamars de què feia ostentació i que li donaven un aspecte molt medieval, ajudaven a parar els cops dels troncs durant les avingudes del riu, tant o més fortes que a Lleida, i que mai se'l varen endur.


20191109

[2047] Detalls de la Lleida siscentista de Borsano

1680 ca. Lleida, d'Ambrosio Borsano.
«Planos de ciudades y fortificaciones de Cataluña y Cerdaña» (BDH).

Detall de la fortificació de la Seu Vella després de la Guerra dels Segadors, amb el castell de la Suda ben delimitat per damunt de la Seu. Als peus de l'aspre turó, la ciutat s'allargassa al costat del Segre i del Noguerola, que gairebé feia de fossat a tota la muralla del futur (actual) passeig de Ferran. El pont de pedra era l'únic pas del riu (trets de les barques, com la de Tòfol cap a Butsènit) i entrada principal de la ciutat, amb la Paeria al centre neuràlgic de la ciutat.
1680 ca. Lleida, d'Ambrosio Borsano.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña» (BDH).

La ciutat siscentista era, és clar, tota envoltada de muralles, reforçades amb torres ara quadrades ara rodones, segons l'autor. El castell ja presentava «fortificaciones a fuera a la moderna que forma una ciudadela». Aquests baluards s'havien començat a afegir a tots o molts dels castells medievals de les ciutats ja des de final del segle anterior, per combatre l'ús d'artilleria de part dels exèrcits assetjants. A dalt no només la Suda i la Seu, sinó també, davant seu per la part dels claustres, «la Casa del Obispo», que desapareixeria després del 1707. «A tiro de mosquete», l'altre fort de la ciutat, Gardeny, tot i que amb les fortificacions més malmeses, «derrotadas» diu l'autor.


1680 ca. Lleida, d'Ambrosio Borsano.
«Planos de ciudades y fortificaciones de Cataluña y Cerdaña» (BDH).

Borsano fou un dels principals enginyers i cartògrafs militars d'aquell temps, al servei de la monarquia hispànica, de procedència milanesa, llavors sota el poder imperial hispànic. El mapa de la ciutat mostra tot el contorn murallat de la plaça forta i fins al turó de Gardeny, al costat de l'incansable Segre. 
1680 ca. Lleida, d'Ambrosio Borsano.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña» (BDH).

S'hi cita la verificació i alguna reparació dels baluards al 1682, portada a terme pel duc de Bornombila. S'hi refereix l'episodi del setge de la Guerra dels Segadors de 1646, quan el general Brito resistí l'embat de les tropes francocatalanes i finalment auxiliada la plaça, el general gavatxó hagué de desistir del setge «con numerosa pérdida de gente de la flor de su exército».

A l'autor només li interessen els punts estratègics i de defensa, per la qual cosa la descripció de la nostra ciutat és molt limitada. No pot estar-se, però, de citar el pont de pedra, tot i que danyat després de l'última guerra. Enllà, s'obria «la plana de Urgel, que tendrá cerca de 6 leguas de largo y 3 de ancho». A 5,5 quilòmetres per llegua, fan aprox 30 x 15, una mesura de la plana urgellenca que es quedava molt curta. Això sí, «este terreno es muy abundante de trigos... y de legumbres, como también la más copiosa de viña y bosques de encinas y de pinos». Els boscos devien ser als límits garriguencs, perquè el Clot del Dimoni de la plana urgellenca era ben pelat de vegetació. A més, «el año que tiene bastantamente agua, [el terreno] es tan abundante que... cogen granos para dos años».

Amb son ull militar, sentencia sobre la plana lleidatana que «en este terreno puede campear un exército donde quiere». Com així passaria ben aviat, amb els inacabables exèrcits d'homes i cavalls dels pretendents a la corona (espanyola) del vinent tombant de segle. 

Per als detalls de la Lleida de Borsano:
[99] Lleida, segle XVII

20180416

[1828] Detalls de la Lleida assetjada de 1647

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Seu Vella i la Suda amb les línies de circumval·lació de l'exèrcit francès durant el segte fallit de la ciutat a la primavera del 1647. L'endemà mateix de Sant Anastasi començaren les hostilitats, que perduraren poc més d'un mes. L'estratègia del gran militar gavatxo resultà encara més desastrosa que la del seu predecessor, el Comte de Harcour, i fatal per a les aspiracions de victòria de la primera República de Pau Claris.
«Condé arrive à Barcelone au mois d'avril, relevant par sa présence et par sa renommée le courage abattu des Catalans. Il marche droit sur Lérida, et l'investit le 12 mai. Le siège commence heureusement, bien que les forces dont dispose le prince soient peu considérables. On retrouve presque intactes les lignes de circonvallation que le comte d'Harcourt a été obligé d'abandonner six mois avant, et que les Espagnols ont négligé de détruire.

«Harcourt n'avait pas réussi à réduire la place par la famine, Condé résout de l'emporter de vive force. Dans la nuit du 27 au 28 mai, il fait ouvrir la tranchée, au son des violons. À cette bravade, empruntée dit-on aux coutumes espagnoles, le gouverneur de Lérida répond par une furieuse sortie qui n'est repoussée qu'après deux heures de combat.

«La tranchée, entamée si gaiement, fut arrosée de bien du sang et de sueur. Les travailleurs sont bientôt arrêtés par le roc vif, sur lequel la citadelle est construite. Chaque pouce de terrain gagné est disputé avec héroïsme par le gouverneur don Gregorio Britto qui avait déjà l'année précédente, si opiniâtrement, défendu la ville contre Harcourt. Après chaque engagement, le courtois Espagnol envoie au prince français des glaces et de la limonade pour le rafraîchir.

«Les pertes se multiplient dans l'armée assiégeante : l'élite des officiers et des soldats périt sous le feu de l'ennemi. Les mineurs contraints de travailler à découvert se font tuer les uns après les autres. Les vivres commencent à manquer, et les troupes, surtout les Catalans, se démoralisent. Plus de 3.000 hommes désertent ou passent à l'ennemi. Pendant ce temps, l'armée espagnole grossit à Fraga et s'apprête à secourir Lérida. Un désastre est imminent si l'on continue à s'obstiner.

«Condé a le bon sens de juger sa position, et le courage de se résigner à la nécessité. Il lève le siège le 17 juin. C'est son premier échec personnel, mais Lérida est décidément l'écueil des généraux français: La Motte, Harcourt et Condé, ont successivement échoué» (viquipèdia).

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Els afores de la ciutat per la banda nord-oest. En primer terme, la Porta (20) i l'església (21) de Sant Martí. Tot i que la perspectiva és molt particular, representa la pujada cap als peus de la Seu. A mig camí, la Panera (26), lloc on s'emmagatzemava el cereal, i una mica més amunt, les cases de l'Estudi General (25).
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El plànol, com és ben obvi, prescindeix de les edificacions de dins la muralla i només n'assenyala les principals. El Portal de Boters (23) a la part oest de la ciutat, amb algunes esglésies i edificis remarcats, tot i que en cap de les allà dibuixades s'hi distingeix el ferreny campanar de Sant Llorenç. Prova que la representació sempre presenta oblits i retocs deguts a la mà del pintor, i que versemblant i tot, no pot ésser mai exacta. L'alta muralla de la ciutat presentava reforços sovintejats de torres quadrades.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detalls del barri de Sant Martí i de la Porta de Boters. Probablement, l'església gran es la que correspon, malgrat la poca semblança, a Sant Llorenç. Entremig, el gran Pla dels Gramàtics, que en el futur esdevindrà el lloc escollit per a la construcció del primer gran dipòsit d'aigua de la ciutat, en l'època blondeliana, i de llavors ençà serà coneguda com a Plaça del Dipòsit.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
A tocar del monestir de Sant Ruf, ja enrunat, una línia d'artilleria. El lloc restava enrunat de feia segles, des dels temps de la Pesta Negra al segle XIV, segons la tradició. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de Sant Ruf i de les dos creus de terme que hi hagué al seu voltant. La llegenda del dibuix l'identifica com a Convent de Sant Francesc, tot i que el convent dels framenorets era al camí de Montsó.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El Convent del Carme, al bell mig del teatre d'operacions, entremig de les bateries artilleres gavatxes. Quedà molt malmès a causa dels diversos setges que patí la ciutat durant aquella guerra. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La signatura de l'autor a l'angle inferior esquerra. Les runes del vell recinte conventual del Carme s'identifiquen a la llegenda que acompanya el dibuix com les de l'església de Jesús.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La muralla oriental de la ciutat, davant del barri de la Magdalena, que seguint la norma del dibuixant no mostra les edificacions de dins muralla. Al fons, la primitiva Porta Ferrissa de l'antiga muralla, abans que la ciutat baixmedieval s'expandís. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Porta dels Infants (15). Al darrere, detall d'una creu de terme, que probablement s'hauria d'haver emplaçat fora muralla. Els artistes sovint prenien apunts del natural per als seus dibuixos, que solien acabar després. Fins i tot, molt temps després, de manera que, tot i conservar un gran realisme pel que fa al conjunt, els detalls se'ls difuminaven i se'ls acabaven confonent.



20180413

[1827] «Le Grand Condé» assetja Lleida, 1647

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Perspectiva de la parte del castillo y muralla de la ciudad de Lerida que el Duque de Anguien con las armas de Francia ententó atacar como stá»,
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
(Arxiu Militar d'Estocolm).
Una esplèndida vista del castell i de la Seu lleidatanes, des de la part nord, Balàfia enllà, des dels primers altiplans del camí de Corbins. Hi apreciem tota la distribució de murets atrinxerats que les tropes gavatxes del Duc d'Enghien, Lluís de Borbó, «le Grand Condé» (1621-1686), durant el setge frustrat de Lleida de l'any 1647, contra les tropes espanyoles que mantenien la ciutat en el seu poder.
L'Atles del Marquès d'Heliche és una important col·lecció de 133 plànols i vistes de l'època imperial de la monarquia hispànica del segle XVII. No fou publicat per primer cop fins al 2004 i al 2008 en format digital. El Marquès d'Heliche, Gaspar de Haro y Guzmán, encarregà cap a mitjan d'aquell segle XVII al pintor italià Leonardo di Ferrari la representació de mapes, plànols i vistes de fortaleses, ciutats fortificades, ports i costes dels dominis reials hispànics.

Els dibuixos foren fets a l'aquarel·la i l'enquadernació fou presentada al marquès cap al 1655, sota el títol de «Plantas de diferentes Plazas de España, Italia, Flandes y las Indias». Per Espanya, és clar, entenien també els diversos territoris peninsulars mantinguts militarment, com ara Portugal, Catalunya i la resta dels Països Catalans.

El marquès Don Gaspar era fill de Don Luís de Haro, primer ministre de Felip IV a partir de la destitució al 1643 del comte-duc d'Olivares, oncle seu. Les relacions del Marquès d'Heliche amb la cort reial (espanyola) foren, doncs, de primera mà. A pesar d'això, o potser per això mateix, l'obra no fou publicada en el seu temps, atesa la prevenció de l'Estat a divulgar els importants detalls cartogràfics que incloïa, susceptibles d'ésser tractats com a informació militar. Mort el marquès, un diplomàtic suec comprà l'obra en la subhasta del 1690 dels seus bens, la qual obra passarà als arxius suecs des d'aleshores i fins avui.


1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Suda i la Seu Vella ocupen el lloc central del dibuix, i als seus peus, veiem la distribució de trinxeres de l'exèrcit francès. És molt interessant la representació de diferents masos i esglésies als afores de la ciutat, a més de la llegenda identificativa que els acompanya, senyal de la voluntat de precisió dels que ordenaren aquesta col·lecció cartogràfica i del pintor italià que representà les vistes i plànols.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La llegenda explicativa de la vista, amb identificació dels punts militars i dels principals edificis de la ciutat i afores per aquesta banda septentrional.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Des d'aquesta perspectiva, s'aprecia en primer terme la Suda, amb una rastellera de finestrals que donaven al pati, el campanar i el cimbori de la Seu. Els dos absis que s'hi veuen, podrien ser el de l'església de la Suda, amb les dependències adossades del castell, i el de la Seu, encara que la perspectiva no és gaire bona o potser no és ben bé exacta. Sí que es distingeixen amb claredat les entrades de les mines que construïa la militarada, que els protegien del foc enemic, i els permetien acostar-se a la base de la muralla. Els defensors, per defensar-se'n, construïen pous contramines, a on feien esclatar munició per enfonsar-les.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de la Seu Vella i la Suda lleidatanes, amb l'estil propi de l'autor.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de les diferents línies de l'artilleria atacant, encarada cap a la Seu, protegida per grans sacs o panistres plens de terra, anomenats 'gabions', cistells cilíndrics plens de terra que servien per protegir les persones que treballaven en la trinxera. Actualment, la pedra de la façana de la Seu ha estat restaurada, però si en veiem fotografies antigues, hi podrem observar els forats que hi van causar les bales dels canons al llarg dels segles.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El mariscal Grand Condé, duc d'Enghien, observa des de lluny les evolucions del setge sobre el terreny. El seu setge sobre la ciutat no aconseguirà de fer rendir les tropes castellanes aquarterades al 'castell'.