[2768] La Catalunya del Nord abans del Tractat dels Pirineus

 

1631. Perpinyà. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

No tenim l'autor del mapa, molt acolorit i de detall, dins lo Llibre del Morbo. La info de l'arxiu en diu:

El document és un exemple de com fenòmens d'abast europeu afecten les comunitats locals. En aquest cas, les estratègies que prengueren moltes comunitats locals davant dels brots de pesta d'època medieval i moderna, epidèmies que no coneixen fronteres. A més dels estralls demogràfics que comportaren, les mesures per a fer front a les pestes de mitjan segle XVII van alterar i interrompre els intercanvis comercials i el moviment de les persones arreu d'Europa.

Aquell brot de pesta s'havia estès per Europa entre 1629 i 1632 i afectà sobretot el sud de França i el nord de la península italiana. Tot i que aquella epidèmia no arribà a creuar els Pirineus, les mesures preses per les autoritats locals catalanes afectaren enormement el comerç i el moviment de les persones entre les dues bandes del Pirineu, zones que formaven part del mateix territori fins al Tractat dels Pirineus de 1659.

 El document és una planta o dibuix acolorit realitzat entre final de 1631 i començament de 1632 de la comarca del Vallespir i els seus voltants. Concretament, de les terres situades al peu dels Pirineus, flanquejada per les Alberes i el Canigó, entre el coll de Pertús i el coll d'Ares, pel sud, i el Conflent i la Cerdanya, pel nord-oest.

 A l'AMGi se'n conserven dues còpies, una de les quals s'havia de cosir al llibre de la Junta de Morbo, segons s'informa a l'acta relacionada. Aquest registre conté totes les deliberacions i les cartes enviades pels jurats de Girona arran de la pesta de 1630 i 1632. La segona còpia pot correspondre a un exemplar per al mateix Consell de la Ciutat, o la que s'havia d'adjuntar al memorial tramès al síndic de Barcelona. L'objectiu era que el Síndic informés el virrei, consellers i diputats sobre l'avanç de la pesta per a prendre les mesures necessàries.

1631. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Vista completa del mapa, a on s'hi dibuixa amb claredat la serralada pirinenca fins al Canigó i la Tec. Tots los poblets hi són ressenyats fins als confins del Conflent. Lo mapa és entregirat, orientat més aviat d'est (sota) a oest (dalt), amb les dos valls principals, la de la Tec a sota i la de la Tet de Perpinyà cap a occident. 

1631. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Lo Canigó. Les creus són detalls del cartògraf. La presència d'aus i àguiles , pagesos i bestiar també hi és apuntada. Al costat de Prats de Molló, los pobles de Montferrer, Cortsaví, Montbeuló o Montboló. Als peus del Canigó, Vallmanya, la Bastida, Sant Marçal, Vallestàvia, Calmella, Prunet, Oms i Tellet.

1631. Lo Coll d'Ares. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Lo pas del Pirineu entre Camprodon i Prats de Molló, per on Macià, ara en fa cent anys justos, volgué començar l'alliberament de la pàtria. S'hi destaca Arles com a gran nucli, i Palaldà al costat. A l'altre costat de riu, Serrallonga. 

1631. Arles. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Los ponts de pas sobre la Tec amb los pobles al sud del riu, fins al pont de Ceret (dreta). Costoja dins lo massís pirinenc i alguns altres plans o territoris destacats, amb animals de caça. S'hi anomena lo Pla de Moner sobre Maçanet de Cabrenys.

En terra baixa, Sant Llorenç de Cerdans, Vila-roja, los Banys de Montalbà i els Banys d'Arles.

1631. Ceret. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Ceret, la capital del Vallespir. Sota lo Pirineu, Maçanet de Cabrenys, a l'Alt Empordà. A la dreta, lo pas natural de la Jonquera pel coll del Portús, presidit pel castell de Bellaguarda i l'ermita de les Salines enllà. Cap al nord, Cludà, el Voló i Pollestres al Rosselló, i més ençà la Roca d'Albera. Atenció al pas de barca de la Tec, que ara hi ha un aqüeductàs per l'autopista!

1631. Lo Conflent. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Perpinyà, ciutat fortificada fins a les dents, porta de la vall de la Tet cap al Conflent, massís del Canigó enllà, vers la Cerdanya. Hi trobem: Tuir i el Soler, Sant Feliu, Millars, Vinçà, Prada, Vilafranca, i encara més a ponent: Pleta, Fontpedrosa i pel coll de la Perxa, Llívia i Puigcerdà. 

Una terra, una llengua, sense la frontera que no gaires anys després l'estriparia. 

[2661] La Catalunya Nord del segle XVIII

[2736] Entrada reial a Lleida, 1644

 

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.

«Perspectiva de la parte del castillo y muralla de la ciudad de Lerida que el Duque de Anguien con las armas de Francia ententó atacar como stá», «Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.

(Arxiu Militar d'Estocolm).

La Seu Vella, llavors única, als temps de Felip IV de Castella.

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 15 de gener, 1875 (FPIEI).

Article de Pleian de Porta a la revista lleidatana, subtitulada de les ciències, les arts, literatura i història local sobre l'entrada del rei d'Aragó Felip III, de Castella IV, poc després del setge de vuitanta dies (des del 12 de maig fins al 30 de juliol) Lleida en què les tropes castellanes aconseguiren guanyar la plaça. Lo seu regnat destacà per la saviesa dels consells del Comte-Duc d'Olivares per fotre'ns als súbdits catalans, valencians i balears, i per abandonar lo nord del nostre país al rei francés amb lo tractat dels Pirineus del 1659. 

Lo relat és tret del Llibre Cerimonial de la ciutat i mostra, amb les paraules d'aquells temps, com se rebia l'autoritat reial. Passat lo setge, ambaixada a Fraga per regraciar sa magestat, formada de quatre prohoms del consell de la ciutat, un donzell, un ciutadà honrat, un mercader i un pagés, que lo van raspallar tant, que lo rei decidí de fer-hi visita aquella mateixa setmana. S'inspiraren amb los preparatiu de la primera visita que hi fer lo dit Felip al 1626, que gairebé ja en feia vint anys. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV de Castella.

«Cronicón leridano», de 15 de gener, 1875 (FPIEI).

Los paers lo van a trobar al monestir de sant Hilari. Havent-li besat les mans, «assegurant a Vtra. Magestat esser una de les ciutats més afectes que té en sos regnes i monarquia» (ai, recollons!), confirmen que lo rei entrarà sota pali a la ciutat entre cinc i sis del vespre, evitant la calorada d'aquella migdiada d'agost. Entraria per lo portal dels Infants Òrfens i pujaria fins a la Seu. Lo pali fora de seda, amb serrells de domàs vermell amb flocadures d'or, o sia, los nostres colors nacionals, amb les armes o escut de la ciutat. 

Cal destacar la gran pulcritud sintàctica de la llengua emprada, molt mes similar a l'actual que no pas a la medieval, si deixem de banda, és clar, alguns castellanismes i ortografia. La prova es que podem llegir el text amb fluïdesa sense entrebancs. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 1 de febrer, 1875 (FPIEI).

Lo privilegi de portar lo pali recaigué sobre los paers, cavallers i ciutadans, mentre que lo palafrè a altres ciutadans, notaris i mercaders. L'abreviatura Mº designava mossens, o sia, cavallers, mentre que Mr se referia a mestre, menestrals d'estatus reconegut. Arribant al portal, sa magestat pujà en un cavall ben guarnit amb lo qual entrà sota lo pali.

Com que venien del monestir de Sant Hilari, al camí de Montsó, van baixar fins al portal de la Madalena o dels Infants Òrfens, directes cap a la plaça de Sant Joan, carrer Major fins a l'Almodí, i d'allí pujant pel carrer Jusseu i de Mn. Ventosa (carrer de la Palma amunt), entraren al districte universitari i per la Creu del Degà pujaren fins a la Seu. Encara no hi havia arribat la Borbonada, a Lleida, que no fora fins al V de Felip, i lo barri no havia estat destruït per ordre del nou tirà.

Lo rei descavalcà davant la porta dels Fillols i entrà a la catedral, amb la parafarnàlia requerida, cants i adoracions habituals. Baixaren pel mateix recorregut fins a Sant Joan, a on faria posada, a casa de Joan de Queralt, antic palau del Senyor de la Granadella, que hi entrà a cavall. Per ser tard, se manaren encendre les nombroses atxes ja preparades. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 15 de febrer, 1875 (FPIEI).

Les estrenes que la Paeria donava als membres del seguici reial (alabarders, lacais, porters, oficials de palau i altres, que rebien de les ciutats a on lo rei entrava) no havien sigut tingudes en comte, i se consultaren los llibres, i se determinà que només n'hi havia obligació en la primera entrada d'un rei (que se cita ara al 1632). De tota manera, acordaren de repartir-los cinquanta lliures, i com que la Paeria només tenia monedes de cinc rals, les hagué de bescanviar per monedes de vuit. 

L'endemà hi hagué audiència a la sala gran del palauet, que era l'antiga quadra, que donava al costat del Segre. Li lliuraren un memorial sobre l'escassessa de moneda i queviures, recent passat lo setge de la ciutat. Com que per aquesta mateixa raó no s'havia fet processó de Corpus, se determinà de fer-la llavors, amb presència reial. Les discussions per ocupar los seients preeminents i los dubtes de com fer-ho, que també hi havien d'encabir los grandes dels seguici reial, dibuixen prou bé lo provincianisme dels nostres pobres dirigents. Aquest cop lo rei pujà fins a la Porta dels Fillols amb carrossa i los tres paers l'hi reberen (lo quart era difunt), i a la vora seua lo portaren fins a la capella de l'altar major. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 1 de març, 1875 (FPIEI).

En resum: que la processó se feu per dins la catedral i lo claustre. L'endemà, dia de la Marededeu d'Agost, pregaren los prohom locals al rei que no partís, cosa a què ell accedí, estimo lo que me desís y aunque tenia determinado partime manyana lo he suspendido por algunos dias. Que queda prou clar al relat que la llengua del rei i de la cort no era pas la llengua de la terra. 

Una setmana mes, a càrrec de les arques de la ciutat, s'hi estigué, i al diumenge 21 volgué jurar a la Catedral, aquella mateixa tarda, los privilegis de la ciutat, com al 1632 ho feu al convent dels Agustins. Los Paers, vinga córrer a recollir prohoms i cavallers, que a mitja tarda tots devien ser a fer la migdiada. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 15 de març, 1875 (FPIEI).

S'hi descriu lo jurament dels privilegis, llegits pel notari i escrivà major de la Paeria, Jerònim Felip Renina, i com lo rei confirmà, en castellà: assí lo juro. A punt de partir, lo rei concedí emprèstit per comprar gra (dos mil cafissos de blat i cinc-cents d'ordi) i permís per encunyar moneda (castellana), tal com li havia demanat la ciutat amb son memorial. La ciutat correspongué amb la paga per tres mesos de dos-cents homes armats per a la primera campanya del rei a Catalunya contra los francesos, que representaven los interessos de la Generalitat de Catalunya. Ai, pobres Països nostres!, entre los uns veïns i los altres, la casa desmanegada. 

[1591] Lleida, setge de la Guerra dels Segadors, 1644