Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fraga. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fraga. Mostrar tots els missatges

20170625

[1729] Per la Fraga de fa més de cent anys

1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Les dones amb el càntir al cap baixen al riu a buscar l'aigua.
1908. Fraga, el Baix Cinca, Bisbat de Lleida (1149-1999), 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, núm. 42-43.
El viatge en tartana de Lleida cap a Fraga, «per la carretera reial, sols se troba Alcarràs». Al cap de son terme, hi ha el «pedró, molló o fita que assenyala on comença Aragó. És al mig d'un pla lo lloc convencionalment escollit per fer-hi passar aquest límit arbitrari». El substrat sarraí del territori és comentat per l'autor, i també l'«escabrositat, la sequedat i feréstec passatge» pel terme, «que fa basarda atravessar-la de dies. La carretera s'endinsa en una llarga trinxera que a vegades fa l'efecte de túnel, plena de revoltes, des d'on no es veu més que parets. Allí el vent hi regolfa totes les estacions de l'any».

S'hi esmenta «lo pas de Llitera», per on es travessa la serra que després del dit Fondo de Llitera, anys després amb un túnel a la carretera, ja es decanta cap a la vessant del Cinca.   
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Detall de les dones, típicament abillades amb la faldeta dels dies de cada dia. La imatge fa honor a la Fraga antiga, ben costeruda per tot arreu. Sempre a buscar aigua amb dos càntirs, l'un al cap i l'altre sota el braç.
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«La població de Fraga s'anà constituint en les altures que voregen lo Cinca, per manera que quedés indemne de les avingudes del riu. Com sos carrers presenten grans davallants i les construccions són velles i típiques, mostren sovint mogudes siluetes, de veritable atracció artística». 
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Al capdamunt de la vila, «en la part sobirana de la població, enlaira sa feixuga silueta la vella Suda o fortalesa sarraïna», on s'hi empresonà Carles d'Aragó, Príncep de Viana, al 1461, «per ordre de son pare Joan II».

«La Suda... està en la part antiga o emmurallada, damunt del Passeig del Cegonyer o Cigonyer, comprenent la parròquia actual i la vella església de Sant Miquel, avui abandonada».
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Detall dels capitells treballats de Sant Pere de Fraga, romànics, i que en la imatge de l'esquerra representa la lluita de l'home amb el drac.
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«En la Casa de la Ciutat conserven cert aparell que suposen ésser la tradicional maça de Fraga, utilitzada per clavar los pilots del pont vell. Fantasiosament diuen que, quan pegava al fons del Cinca, alçava pols dintre l'aigua».
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
El campanar de Sant Pere, aixecat en dos períodes diferents. 
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Detalls de la base i de la punxa del campanar. La foto és signada del fotògraf barceloní Thomas, mentre que al final de l'article s'assegura que són d'en Juli Soler.
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«Lo campanar té quatre sostres: los dos inferiors, gòtics de pedra de fil, contrasten amb los dos sobirans, platerescs, de rajola... típics del reialme aragonès». Destaca l'autor els grans casalicis de la vila vella, «veritables casals, amb escuts per les portes, però tan derrotades, que semblen perenne mostra d'una caiguda grandesa».
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«Allí on no té valor lo palm de terra, s'hi han edificat cases de cinc i sis estatges, altura a vegades motivada per lo desnivell del lloc».

«Son gran passeig o esbarjo és lo del Cegonyer o Cigonyer, al mig de la part nova. Lo nom li pervé d'una torre quadrada a on hi solien niar les cigonyes».


20161209

[1590] L'antiga Vilella del Baix Cinca

1845. Vilella de Cinca (El Baix Cinca).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Una identitat popular i secular, que mai no estigué renyida amb els diferents nivells administratius, fins a cinc: Osca (província), Fraga (partit judicial), Barbastre (cadastre), Saragossa (audiència) i Lleida (bisbat). Només des del 1978, casualment amb l'arribada de la «democràcia», versió espanyola, una d'aquestes identitats esdevingué oficialment incompatible. Segur que endevineu quina. 

Però la gent seguim el nostre curs, ara i abans. La vila és situada entre dos secles [sèquies] del Cinca, «de las cuales la una que pasa por la parte alta del pueblo, corre por debajo de bóveda». Llavors tenia una escola amb 30 nens (potser també nenes) i 140 cases (23 veïns o caps de família, 92 habitants), «distribuidas en una plaza y varias calles, algunas de ellas cómodas y bien empedradas, pero las más, sucias e irregulares», segons manaven els temps.

Sobre el terme, s'hi anota la dualitat de terrenys: el mont, de mala qualitat, «antes el monte contenía muchos arbustos y algunos pinos, mas en el día hasta esto ha desaparecido», i l'horta de reg, que «es buena, pero sería mucho mejor si se hallase beneficiada con esmero», és a dir, ben treballada. La venda de la producció sobrera es feia al mercat de Lleida.

El correu postal «se recibe de Fraga por medio de peatón y sin día fijo». O sigui, carter a poteta i sense regularitat. Acaba Madoz referint-se a una parladuria històrica: «Es con particularidad célebre esta población por la preocupación de otro tiempo, que vió anunciar sus campanas, tocándose solas, los grandes acontecimientos deplorables para la monarquía, originalidad que algunos aseveran de modo bien notable».


1915 ca. Vilella de Cinca (el Baix Cinca).
Foto: Marcel·lí Gausacs i Gausacs (1891-1931) (MdC-AFCEC).

L'ermita de Sant Valeri a la partida de Daimús. Escriu Madoz: «Dentro de su circunferencia se encuentra una ermita dedicada a San Valero, situada en la partida llamada Daymus, en cuyo sitio hubo antiguamente un pueblo de este nombre del que se conservan algunos vestigios. Se encuentran también un edificio que contiene una máquina para cortar las aguas de la acequia dividiéndolas para las de este lado y la de la huerta de Fraga, un molino harinero al estreno de una de los dos espresadas acequias y dista 1/2 hora hacia el Oeste una altura llamada los Castellazos [Castellassos], donde igualmente existió un castillo en tiempos muy remotos».
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Llegim la informació del mot 'follia' al DCVB:
«Cançó popular curta; corranda; cast. copla. 'De cançons i de follies | us en cantaré cent mil, | que les duc a la butxaca | lligadetes amb un fil' (cançó pop. Empordà). A València es diu folia en lloc de follia. a) No em vingues amb folies: no em vinguis amb romanços, amb coses falses (val.).
Fon.: fuʎíə (or.); foʎíɛ (occ.); folía (val.).
Var. ort. ant.: folia (Hom. Org. 6 vo; Jaume I, Cròn. 110); foylia (Turmeda Diuis. 28); fullia (Llull Cont. 10, 14); fulia (Usatges 62)». Un mot que es remunta als orígens de la llengua.

Aquestes follies o corrandes típiques de Fraga foren recollides per l'enginyer i folklorista reusenc Cels Gomis i Mestre (1841-1915). La població de Vilella de Cinca, «en la vora dreta d'aquest riu, a unes tres hores més amunt de Fraga» (potser una mica exagerat), Aitona tres hores a llevant, i Seròs una hora al sud, entre les rius Cinca i Segre.


Hi ha a Velilla Sant Llorenç,
A Fraga, Sant Salvador;
A Aitona, Sant Cayetano,
i a Seròs hi ha l'Àngel gros.

Les mossetes de Velilla
a lo llum diuen 'candil',
a la finestra, 'ventana',
i al julivert, 'perejil'.


La castellanització lèxica de la llengua es fa palesa en aquesta estrofa, en què probablement el darrer vers podia ésser una exageració per provocar la gran riallada final, que era un dels objectius d'aquestes cobles fotetes. Recull Coromines sobre el topònim la pronúncia Vilella de Faió i Massalcoreig a Saidí. Afegeix: «Malnom ètnic: 'caparres' a Saidí; en aragonès: Velilla i alguns, mesclant amb el nom català, diuen Villella.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Un parell de follies fragatines més:

A Samalcoreig comença
la flor de les catalanes,
a la Granja, bocatoves,
i a Torrent, les esmolades.

Les mossetes de Saidí
han pujat al campanar
a menjar lo llantam
i no el poden acabar.


Les cobles descobreixen la realitat geogràfica i humana dels pobles del Baix Cinca i Baix Segre, entremesclats entre ells, malgrat les capes administratives superposades. Lo llantam és un lletsó, llecsó o llicsó, una planta comuna i abundant als trossos i vores dels camins, que servia d'aliment al bestiar i als conills. «La follia fa al·lusió al conegut qüento [conte] del card que nasqué en un campanar i al qual hi pujaren un ruc lligat pel coll. Aquí el ruc està reemplaçat per les mossetes que, enlloc de pujar-hi lligades, hi pugen per sa pròpia voluntat». Una estrofa, doncs, altament corrosiva.


Les follies mequinesanes no es queden enrere:

Maria, per bé que et vull,
no et casis a la Ribera,
que sols menjaràs baixoques
i flor de carabassera.


La unitat geogràfica de l'Ebre resta també reconeguda en l'estrofa, en referir-se a la terra riberenca de més avall. L'altra cobla fa referència a Ascó i Riba-roja, i dins l'Aragó a Escatró.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Encara un parell més de corrandes de Mequinensa. L'una «és una burla dels estribillos [expressions populars freqüents] particulars de cada una d'aquestes quatre poblacions, situades totes en la part baixa de la ribera del Segre»:

A Samalcoreig, ai, ai!,
a Seròs, no tindràs fred!,
a la Granja, ai, ai, la mare!,
i a Mequinensa, no res!


Diu l'autor de l'article que totes les corrandes que ha trobat en català són de tema burlesc, mentre que en castellà n'hi ha moltes de sèries. És un testimoni fefaent de la diglòssia en què visqué la llengua durant segles, considerada llengua del carrer i de casa, però no de cultura respecte de la llengua forana prestigiada i estatal.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Les corrandes de les jotes tortosines, Ebre avall, també totes amanides de sal grossa:

A l'horta me n'haig d'anar
a buscar una llauradora:
si m'arriba a dir que no,
l'ofego a la regadora [reg, sèquia].
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de l'estret carrer de la Sèquia, encara per asfaltar. Al fons, un carro xino-xano, en primer terme un gar ratador. La nota de modernitat, el cotxet de nadó, que ara sembla un model prehistòric, però que llavors era darrera novetat.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de la petita vila en primer terme, i de Saidí a l'altra banda del riu Cinca, marge esquerre. La ressenya de Vilella a l'enciclopèdia.cat, dels anys setanta, signada per Max Canher, però amb les dades actualitzades:

«Municipi del Baix Cinca, al límit amb la ribera aragonesa del Cinca, estès a la dreta del riu, des de l’aresta de l’altiplà dels Monegres (plans de Buriat) fins al curs del riu.
Població: 469 h [2006]
Extensió: 17 km2.

«El terme comprèn tres zones: la més occidental, formada pels vessants abruptes i erms de l’altiplà en forma de bad-lands, solcats pels barrancs de les Valls, del Port i de Sant Valeri; la més oriental, formada per la plana al·luvial, regada per les sèquies Vella i Nova (que reguen també l’horta de Fraga), les quals prenen l’aigua del riu a l'assut de Vilella, aigua amunt del poble; i entre aquestes dues, una plataforma estructural, inclinada cap a l’eix de la vall, que s’uneix a la plana al·luvial per un talús. Hi ha 800 ha de brolla de romaní i farigola. Al secà hi ha 350 ha de blat, 65 d’ordi, 942 de civada, 6 de vinya, 8 d’ametllers i 18 d’oliveres. Al regadiu (358 ha) hom produeix blat, ordi, faves, alfals, hortalisses i fruita. La ramaderia consisteix en 480 caps de bestiar oví, 210 de procí i 14 de boví. Hi ha avicultura, i posseeix jaciments de lignit.


«El poble (569 h agl [1981]; 125 m alt) és al límit del regadiu i el secà, a 1 km del Cinca, enfront de Saidí, vila amb la qual l’uneix un pas de barca. De l’església parroquial (Sant Llorenç) depèn l’església de Sant Valeri, del despoblat de Daimús, al límit amb el terme de Fraga».
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Un bocí del Carrer Major.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de la població estesa a la plana al·luvial del Cinca.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista d'un estret carrer de la vileta o Vilella, diminutiu de vila, igual que en les Vilelles del Priorat, o altres com la Granadella, la Portella, etc. La castellanització dels topònims es remunta probablement als inicis de l'Edat Moderna, quan tota la classe dirigent aragonesa, amb el suport actiu del clergat, varen fer el pas de la substitució lingüística de l'aragonès a l'espanyol, arrossegant les classes populars en la seua desnacionalització. Als pobles de la Franja, la gent aguantà l'embestida, però no pogueren evitar de pagar-ne l'alt preu d'una diglòssia continuada, encara parcialment persistent, i el nom del poble, sempre oficial, calia dir-lo en la llengua dominant imposada.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista des de dalt del tossal, al costat de la torre del dipòsit de l'època.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
L'ermita de Sant Valeri (cast. San Valero) amb un gran niu de cigonyes a la cadireta o espadanya, a l'antiga partida de Daimús, antigament poblada. L'ermita romànica fou aixecada sobre les restes d'un mausoleu romà, conegut com a Mausoleu de Sant Valeri. El pòdium o base sobre el qual s'assenta l'església és encara l'original, i alguns dels carreus de les façanes. L'església s'hi construí després de la conquesta del Baix Cinca (cap a mitjan segle XII) per Ramon Berenguer IV. Els arcs són lleugerament apuntats, fet característic del romànic tardà, i en situa la construcció cap al segle XIII. 
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Restes de l'antic castell islàmic en un turonet a prop de la vila. Probablement en època sarraïna, una petita vila, vilella, havia sorgit més enllà, a tocar del riu, on hi degueren viure unes poques famílies de moriscos pagesos, en la zona plana irrigada per les sèquies del Cinca. El poblat de Daimús és pobable que fos liquidat amb l'expulsió dels moriscos a comenáment del segle XVII, que formaven una part essencial de la població d'aquesta part del Cinca baix. 
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Un perer llimoner, característic d'aquells anys, i que fou la primera gran varietat conreada en les comarques lleidatanes i fragatines.

20160707

[1464] Els límits del Bisbat de Lleida gran

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Detall dels territoris d'administració aragonesa dins del Bisbat de Lleida.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
El territori de color groc marca el territori del Bisbat de Lleida d'administració aragonesa. El de color blau-cel, el del nou Bisbat de Barbastre, i el de color rosat, el del Bisbat d'Osca. El mapa està orientat amb el Ponent a la part superior amb el Pirineu a la banda dreta del mapa.

Al 1573 i per escissió principal del Bisbat d'Osca, va ésser creat el Bisbat de Barbastre, que ja aleshores rascà dels territoris més septentrionals del bisbat lleidatà, tot i que els seus primers orígens es remunten al segle XII en breu coexistència amb l'antic Bisbat de Roda.

La seqüència va anar així: el Bisbat de Roda d'Isàvena fou creat al 956 per Ramon II de Ribagorça amb la voluntat d'afirmar-se davant els poderosos bisbat i comtat d'Urgell. Des de l'època de Lluís el Pietós (814), el Bisbat d'Urgell havia estat la jurisdicció eclesiàstica fins als límits occidentals de la vall de Benasc. Fins a les valls als peus del Posets-Llardana, que com explica Joan Coromines, deriva d'ILERDANA, i marcava així, de Benasc fins a la confluència del Segre-Cinca-Ebre, l'antic territori geogràfic dels ilergetes. El Comtat de Pallars també ho havia intentat, de disposar del domini del poder espiritual per mitjà d'un bisbat propi, però no hi havia reeixit. Cap a l'any 1000, el vescomte d'Àger, Arnau Mir, ho tornava a intentar amb el reforçament i independència de la comunitat religiosa de la Col·legiata d'Àger.

El Bisbat de Roda afegí al 1101 els territoris del Bisbat de Barbastre. Però al moment de la conquesta de Lleida al 1149 per Ramon Berenguer IV, aquest bisbat de Roda-Barbastre fou desmembrat. El de Roda va conservar el títol i capítol catedralicis però fou annexat al de Lleida. Durant segles, tothom volia ésser canonge de la seu lleidatana, perquè era un bisbat de rendes doblades, de Lleida i Roda. El de Barbastre passà a mans del d'Osca fins al 1563, quan la pressió protestant dels hugonots francesos aconsellà la creació de diòcesis més petites i àgils que taponessin l'expansió dels protestantots cap a la península, que començava l'ominosa època de la Contrareforma catòlica. És l'època en què també fou creat el Bisbat de Solsona (1593), amb territoris del Bisbat de la Seu, del de Vic i del de Lleida.

La creació del nou bisbat barbastrenc al segle XVI comportà la primera gran pèrdua territorial del Bisbat de Lleida-Roda, amb el traspàs de tot l'arxiprestat de la vall de Benasc i de la capçalera de l'Isàvena fins a Graus. Les pretensions de recuperació territorial foren constants entre els dos bisbats veïns, però les fronteres eclesiàstiques es mantindrien inalterades per cinc-cents anys més. Amb la victòria militar franquista espanyola, un dels pilars de la repressió i persecució nacionalcatolicista es basà en el desmembrament del Bisbat de Lleida: primer, a l'any 1956, amb el pas de les parròquies catalanoparlants de Faió i Mequinensa a l'arxidiòcesi de Saragossa. Com a premi de consolació, el bisbat lleidatà rebé la parròquia de Maials, aleshores límit septentrional del bisbat de Tortosa.

El segon cop arribà amb l'autoanomenada època de recuperació democràtica espanyola, dita així democràtica, tot i que cap franquista -que se sàpiga- fou jutjat o empresonat en el traspàs de règim. Més aviat tot al contrari, els joves cadells fills del franquisme coparen tots els nuclis del poder polític i econòmic, i s'apoderaren (i saquejaren) a pleret un Estat espanyol convertit en cortijo particular dels factòtums de la llotja del Bernabeu i de la monarquia juancarlista. En aquest estat de coses, al setembre de 1995, 84 parròquies de la Ribagorça, la Llitera i del Baix Cinca, moltes més de les de l'antic Bisbat de Roda, i per fer-ho coincidir amb els límits autonòmics, foren disgregades del Bisbat de Lleida després de gairebé 950 anys de convivència i unió. Al juny de 1998, hi passarien les darreres 27 parròquies.

Tota la dreta espanyolista, tot el socialisme espanyolista, tota l'església espanyolista amb l'Opus al capdavant maquinaren una amputació no tan sols de la part castellanoparlant del bisbat lleidatà, sinó i sobretot dels pobles de la Franja, que es veien incorporats a una diòcesi monolingüe i d'obediència centralista (espanyola).

Per extensió, s'inicià la croada de les peces d'art que el Bisbat de Lleida havia comprat i salvat de la destrucció en els darrers cent o cent cinquanta anys. La reclamació de l'art per part del bisbat de Barbastre i del Govern de l'Aragó fou concebut com un causus belli i com una hàbil estratègia de cohesió de les parròquies disgregades, administrativament aragoneses, amb el nou Bisbat.

Des Barcelona estant, i més tristament, també de Lleida estant, no hem sabut compendre que el problema no és ni l'art ni les parròquies, sinó Barbastre i l'espanyolisme recalcitrant. Ja ho he escrit en altres llocs, i ho torno a escriure ací: les peces d'art no han d'anar al Museu de Barbastre, han de tornar a les esglésies i monestirs dels nostres (ex)pobles de Bisbat, els uns germans de llengua i cultura, els altres germans de geografia i història. Durant mil anys hem conviscut amb ells, i per ells el Bisbat va comprar i salvar moltes de les obres. Ara, si hi ha condicions de seguretat i conservació, és hora que l'art torni als pobles, als feligresos i veïns dels nostres mil·lenaris pobles germans de Bisbat, perquè els pobles de la Franja (de Faió i Mequinensa fins a Les Viles del Turbó i Veri) i de més enllà (de Candasnos a Sixena, Berbegal, La Perdiguera o Montsó) són de l'Aragó, però també són part de la nostra història compartida, només espoliada i trencada als anys 90 per la casta politicoreligiosa espanyola, història de la qual n'hem de servar l'orgull i la memòria.

Hem d'estar orgullosos d'haver salvat els frescos de Sixena i encara més de retornar-los-hi perquè hi llueixin, com bé podrien lluir els originals també a Taüll, patrimoni de la humanitat. L'objectiu no ha d'ésser la defensa d'un centenar de peces d'art, sinó la reintegració territorial de la diòcesi lleidatana: l'antic territori dels ilergetes, de l'Ebre al Pirineu. Però malauradament l'antic territori de la vella cultura ilergeta, unificat sota el bisbat lleidatà des de l'Edat Mitjana, ha deixat d'ésser una realitat tel·lúrica i s'ha convertit en una entelèquia històrica. Podrem mai pensar a recuperar aquesta antiga pertinença sociogeogràfica (amb molts pobles germans de llengua i cultura) ni que hagin de passar 500 anys més? Fins a tal punt les fronteres autonòmiques, hereves de les provincials franquistes, s'han apoderat del nostre pensament?
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Detalls meridional i septentrional de les diòcesis. S'aprecia com, bàsicament la diòcesi barbastrenca fou creada amb jurisdicció sobre les valls pirinenques de Vió, Bielsa, Puértolas, Gistau, i Benasc, per tal de controlar i impermeabilitzar la frontera. Els territoris de terra baixa, arribaven fins a les envistes de Montsó seguint el curs alt del Cinca, fins al Grado Éssera avall i fins al curs mitjà de l'Isàvena poc abans de La Pobla de Roda. Les poblacions de les capçaleres de l'Éssera i de l'Isàvena havien pertangut al bisbat de Lleida des del 1149. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els límits meridionals del Bisbat de Lleida a la frontera de l'Ebre: Faió i Mequinensa.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera administrativa existent des del mateix segle de la conquesta no fou mai ni frontera lingüística ni eclesiàstica. D'això darrer, ara ja n'és. La propera pèrdua serà la de la llengua mil·lenària dels pobles de la Franja i els límits provincials passaran també a ésser-ne els lingüístics? Doncs cal pensar i actuar de manera diferent del que ho hem estat fent aquests darrers trenta o quaranta anys. Ei, potser m'equivoco. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els pobles del Cinca i de l'Alcanadre més enllà de Saidí, límit lingüístic occidental.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els pobles de la Franja, com Castellonroi, Camporrells, Estopanyà o Benavarri, sempre havien pertangut al bisbat lleidatà. I més enllà i tot, com ara Binéfar.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera occidental del bisbat se situava a Sixena, panteó de la casa reial barcelonina, amb el sepulcre de Pere I el Catòlic i de sa mare la reina Sança, i als límits del desert dels Monegres, a Candasnos i fins a Peñalba. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera de les diòcesis a la desembocadura de l'Éssera al Cinca, poc més avall del Grado i de Graus, respectivament.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
L'Éssera, la ribera del qual havia estat territori de la diòcesi lleidatana fins a la capçalera, llavors feia de frontera episcopal fins a Campo, i fins poc més avall d'Ovarra pel que fa a l'Isàvena. Entremig de totes dues valls, el territori del voltant del Turbó fins a Veri restava dins la diòcesi originària, la lleidatana i catalanoparlant.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La ribera de la Noguera Ribagorçana sempre s'havia mantingut dins la diòcesi originària de Lleida-Roda, amb la vall de Barrabés fins als límits de la Vall d'Aran, d'adscripció episcopal a Comenge fins al 1803, que passà al d'Urgell. La línia vermella marca el límit territorial entre l'Aragó i Catalunya, però no pas el límit del bisbat lleidatà.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Ribagorçana avall, Soperia i el Monestir d'Alaó sempre en dominis episcopals lleidatans. El poble avui abandonat de Castaner de les Olles al pantà d'Escales, el podem apreciar al mapa siscentista, i també el Pont de Montanyana, a cavall del riu. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els cartutxos informatius del mapa.