Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges

20180529

[1841] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la Vall de Boí (xviii)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de maig.
La visió paradisíaca d'Aigüestortes fa cinquanta anys.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de maig.
La declaració de parc natural és de 1955. El viatger, arribat al Portarró, es queda a fer nit a la 'barraca' de l'Estany Llong. L'endemà emprèn el camí d'Erill-la-vall, poble que «no es ya ni sombra de lo que en pretéritos tiempos fuera y no volverá a ser jamás». Ara, «el campanario d'Erill-la-vall, de la parroquia de Santa Eulàlia, es airoso y esbelto com un junco, espigado y muy proporcionadamente gentil».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de maig.
«Boí es pueblo callado y misterioso y de color de nube, con callejas empedradas de guijarros». La menció al Davallament romànic hi és present. Pintures i figures eren al MNAC de l'època, «el osario que guarda -embalsamado y burocratizado- gran parte del tesoro artístico que fue de los pueblos donde Dios lo pusa, y acabó devorando la ciudad. Al viajero le duelen en el alma estas depredaciones que se hacen en nombre del derecho administrativo y volviendo grupas a la historia y a su libre fluir». A mi també.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de maig.
Imatge del poble de Boí, abans de la depredació turística.


1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de maig.
La poètica definició que dona l'autor: «Boí, agazapado en su ladera, finge las trazas de un aburrido osezno tumbado al sol».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de maig.
«Casas con techo de pizarra y balcones de hierro de muy airosa labor. A veces, las calles se cuelan por las casas, de lado a lado, y lo que semeja un portal termina en un lóbrego pasadizo». Dinar a la fonda d'en Felicià Peregort, «que es muy aseada y bien dispuesta».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 17 de maig.
«La iglesia de Sant Joan Baptista de Boí -tan venerable e ilustre, pero no tan bella y elegante y grácil como la de Erill-la-vall o como cualquiera de las dos que alumbran el campo de Taüll- es igual que una alondra que se cansó de volar». A Taüll, el caminaire es retroba amb un vell company de la mili.

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 17 de maig.
Santa Maria de Taüll.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 17 de maig.
Vista de Taüll a començament d'anys 60 del segle passat. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 17 de maig.
Visita obligada a Santa Maria i Sant Climent de Taüll. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 17 de maig.
«La iglesia de Sant Fèlix de Barruera no es tan ditinguida ni esbelta como las que se fueron quedando aguas arriba; también es cierto que la competencia es dura». La crítica, per silenci, de les preses hidràuliques, del ciment abocat al Pirineu, és clamorosa, malgrat la contradicció que suposa -que encara ens suposa a tots plegats-, el reconeixement de la necessitat de generació elèctrica. A més a més, afegeixo jo pel meu compte, m'enutgen fora mida els propietaris (espanyols) actuals.

20180508

[1836] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la vall de Sant Nicolau boïnenca (xvii)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de maig.
Des de Caldes i el luxós xalet de la Farga a la vall de Sant Nicolau: «El río de Sant Nicolau viene del Portarró de Espot, en la poética i fría linde entre el Pallars i el Ribagorza: los dos viejos condados campesinos. Por la ribera de Sant Nicolau, los madereros y los electricista suben sus 'jeeps', herramienta que camina brincando como saltamontes, pero con la que puede llegarse a todas partes».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de maig.
La Noguera de Tor a Caldes de Boí. «El vallecito de Sant Nicolau marcha al borde del terreno, que dicen Solana de Boí: al principio es angosto y com prisionero, pero después se abre de golpe para mostrar un paisaje bellísimo y dilatado. En la borda d'en Pei, una moza ordeña la vaca cenicienta». El viatge fa cap a l'estany de Llebreta.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de maig.
Amb el xofer benavarrès del jeep, que li diu que «en mi pueblo hablamos catalán, pero somos aragoneses». La foto mostra la Capella del Sant Esperit al pla d'Aigüestortes.


1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 3 de maig.
«El viajero, que cree en la relación que debe exisitir entre la arquitectura y su paisaje, piensa que la capilla del Sant Esperit... está de más donde está: cuando se olvida que la arquitectura es también paisaje y se construye en abstracto se produce el divorcio que engendra el desbarajuste y su secuela la falta de armonía. La arquitectura... es arte de convicciones, no de opiniones, y la capilla del Sant Esperit es el resultado de una opinión, en ningún caso de una convicción, como el romànico por ejemplo». 

20180506

[1835] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: primeres passes ribagorçanes (xvi)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 18 d'abril.
Pas cap a la Ribagorça, amb el teló de fons de les Maleïdes, no per la carretera a tocar de la Noguera, sinó que «el viajero, para olvidar su soledad, busca la soledad del camino que, por la orilla contraria, salta al barranco del Hospital, a la sombra del Tuc Comtessa i del verdinegro bosque que lo adorna».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 18 d'abril.
Nit a la cabana del barranc del Besiberri. Al dematí,  «cuando vio arder la primera llamita y pudo desayunar de pitillo de picadura, que es de mucho alimento, el viajero pensó que el nuevo día señalaba los augurios, si no felices, sí al menos no tan agobiadores». Geni i figura. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'abril.
Repàs a les poblacions que històricament han format part de l'antic comtat ribagorçà. Afegeix l'autor a peu de pàgina un extens i demolidor comentari sobre el canvi de llengua (del català propi i original a l'espanyol imposat i oficial) que varen sofrir aquestes viles i pobles ribagorçans: «en el texto van citados (los pueblos que caen en tierras de Huesca) por su denominación oficial, aunque el viajero se reserve el derecho de suponer que esta denominación venga a resultar, con frecuencia, disparatada. Son los siguientes; Aguilaniu, que significa nido de águilas, condujo al falsamente castellanizado Aguinaliu, que nada quiere decir. Arén es traducción al oído, u onomatopeya, de Arenys de Noguera, tal como lo dejaron ya va listo. En Benavarre, la variante es puramente ortográfica. Calladrons, Casserres, el Güell, Montanui, Norill i Purroi, se convirtieron, también de oído y no del todo afinado, en Caladrones, Caserras (se le añadió del Castillo), Güell, Montanuy, Noril y Purroy (se le añadió de la Solana); Gavassa, con uve i doble s, es topónimo que deriva probablemente del radical prerromano gab, frecuente en la grafía pirenaica e italiana, va con b y con una sola a, gabasa es sinónimo de bagasa (Diccionario de la Real Academia Española), y bagasa, com perdón sea dicho, vale por ramera... El viajero se permite sospechar que el pueblo perdió con el cambio de ortografía: aún puede, se se propone, desandar lo andado, que nunca es tarde si la dicha es buena. A Llasquarre se le descabalgó la l de la ll inicial y se le cambió la q por c. A Lliterà se le quitó el acento y se tradujo por Litera. Lluçà, nombre que viene del latín Lucina, se convirtió en Luzás por la misma razón que Pilçà paró en Pilzán. Les Paüls hasta Laspaúles. Queixigar, que pudo quedar en quejigal, terreno poblado de quejidos, pasó a Cajigar, que viene a ser lo mismo. Y a San Orencio, mártir oscense con cuyo nombre bautizaron sus paisanos del Ribagorza al pueblo de Sant Orenc, se le perdió la memoria -y el respeto- con la forma oficial Santoréns».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
«En el valle del Besiberri no habita el hombre, que viven el rebeco y el pájaro, el manso árbol y el agua en libertad, la yerba montesina y la flor silvestre, la náyade de las fuentes y el burlón trasgo que se agazapa, igual que un ciempiés risueño, debajo de las piedras... no hay una sola casa... el viajero, entre cascadas rumorosas, flores bellísimas y abetos de color gris tierno, empieza a andar, de cara al sol que nace... con el ánimo reconfortado por el silencio y su disfrute en paz y buen sosiego». Posteriorment, la ducha sota les aigües clares i fredes, que tallaven com navalles d'afaitar, la reacció de l'autor no fou tan reconfortant.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
L'hotel del Balneari de Caldes de Boí, ben antigament un hospital, hostatgeria, de muntanya.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
Elogi a les truites pescades al Llac Gran del Besiberri o Biciberri, i fregides amb aromàtiques herbes. Per postres, se'n va fotre, amb perdó, una altra de crua: «el pescado crudo, si está fresquísimo, es pura delicia del gusto».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
La Font del Cànem, a Caldes de Boí.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
«El valle de Boí queda al otro lado de los montes de Biciberri i del Comoloformo y coincide con la cuenca del Noguera de Tor; donde se dice valle de Boí puede entenderse, sin caer en el despropósito, señorío de Erill. Al viejo señorío de Erill, con sus barones y guerreros, literarios y solitarios, se lo merendaron una buena mañana del siglo XI, los condes Pallars, que eran los poderosos».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 26 d'abril.
Els agrestos paisatges de la capçalera boïnenca de la Noguera de Tor, que «corre por los más agresivos paisajes del Pirineo».

20180325

[1819] Tírvia, estampa pallaresa

1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Llavors no arribava als 400 habitants. Més de vuitanta anys després, ben just si arriba als 150. La cosa més sorprenent per a l'autor a l'entrada del poble cap al tard: «un silencio sorprendente, arrobador, enigmático, reinaba entre las casuchas que se abrazan miedosas con la pizarra mohosa de sus aleros deshechos». El passeig nocturn pels carrerons de la vila, l'església romànica de Sant Feliu, les ruïnes de la fortalesa dels Rogers i Mataplanes, en una descripció gairebé lírica de la petita població pirinenca. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
Una típica casa pirinenca a la placeta, d'estampa plenament medieval. La destrucció de la vila al 1938 durant la guerra fou tan gran, que en calgué la reconstrucció. A tal efecte, fou considerada vila adoptada del cabdill (Caudillo) espanyol del bàndol antirepublicà, triomfant de la contesa bèl·lica.
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Un breu resum d'història pallaresa medieval. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
Un racó pintoresc, d'aires embruixadors a la vella vila tirviana.
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
L'absis de l'església de Sant Feliu des del carrer Major. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Detall del racó tradicional amb la pica de l'abeurador. Les cases arraulides al costat de l'església dins la vila closa medieval, amb la cadireta del campanar romànic que despunta al darrere.
1940. Tírvia (la Vall Ferrera, el Pallars Sobirà).
La destrucció de l'any 38 també passaria gran factura a l'església de Sant Feliu tirviana.

20180220

[1806] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: comiat a la Vall d'Aran (xv)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
La Bordeta, caseriu de Vilamós. «Sobre el camino se dibuja Pon d'Arròs, con la fonda de Toribio Arró ya casi terminada... -Todos estos pueblos son muy ruines, ¿verdad, usted?». La transformació de la Vall en aquets darrers cinquanta anys ha estat fora de mida, i la mentalitat de nou ric predominant, un llast que a poc a poc caldrà superar per recuperar les arrels i rebrotar. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
L'Artiga del riu Nere, un profunda vall ombrívola i solitària, llavors.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
Un contrallum del caminaire. «Vielha bajo la lluvia cobra un impreciso aspecto funerario y patético, desmanyadamente patético, con el agua escurriendo por los pinos y negruzcos tejados, y las calles vacías y solitarias bajo el cielo color panza de burro».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
Una mica d'història dels projectes de carreteres de la Val d'Aran, amb dos propostes sobre la taula: la connexió pel túnel sota la cresta de Vielha, al congost del Toro, o bé per Clarabide, per caure a la plana d'Ainsa, «sobre los barrancos del río Cinca y de su afluente el Cinqueta».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
L'Hospital de Vielha, a la boca sud del túnel. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
«Dentro del túnel llueve igual que fuera; se conoce que la tierra es muy permeable y deja filtrar el agua». Això també ho corrobora el meu pare, que, poc després d'inaugurat, feia la mili allà a la Val cap a l'any 1951. Quan el creuaven amb els camions militars, sort en tenien dels toldos. 

«A mano izquierda del túnel se levanta el hospital de Vielha, que está ya en la ladera sur del Pirineo y en la vertiente del Noguera Ribagorzana, pero que a efectos burocráticos es aún tierra de Arán»
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
L'opinió del caminaire sobre la incomunicació de la Val en cas de maltempsades.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
Vista de la Val d'Aran des de la carretera del túnel. Vielha, només un poble.

20180125

[1796] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la Vall d'Aran (xiv)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
«...por Les, el Garona se siente menos apretado y marcha con mayor holgura y desahogo, con menor agobio y estrechez. El río pasa por en medio del pueblo, separando dos edades e incluso, también, dos actitudes». A la marge dreta, el poble tradicional, tranquil i assossegat, on hi els antics banys, «donde ya se bañaron los romanos». Al costat esquerre, el poble turístic al peu de la carretera.

Canejan ha vist minvar en mig segle sa població de cap a vuit-cents habitants a cent cinquanta a tot estirar. «En Canejan se ebailaba con mucho esmero el ball-pla i el soun-trencat. En Canejan, los domingos suena el nostálgico acordeón». L'autor fa una breu descripció de l'antiga festa de Sant Joan, «cuando el pueblo aún era alegre y no se sabía moribundo».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
El riu pel mig de Les, a tocar de les cases.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de març.
Detalls de Les a mitjan segle passat.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
«En Les la vieja lengua aranesa se va olvidando -el viajero piensa que por desgracia, quizá porque no es buena ni cómoda para vender souvenirs a los turistas franceses». No se li va acudir a l'il·lustre intel·lectual que potser tindre un Estat (espanyol) dictatorial i repressor hi tenia res a veure?

Arribada a Bossost, d'aire rural i molt ben cuidat, segons el caminaire, però ple de turistada gavatxa. «En la alameda de la orilla del río, con sus tres filas de árboles poderosos, una nube de franceses bebe gaseosas en el kiosko Garona -pintado de verde i colorado- y compra botas de vino adornadas con calcomanías de toreros y de gitanas vestidas de faralaes». És que no tenim perdó: encara avui hi ha qui ven records espanyols i mexicans als turistes que ens visiten!
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
Record del pas de Van Halen al 1842 per Bossòst.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
Vista esplèndida del Bossòst de fa més de setanta anys, amb l'albereda a tocar del riu.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
L'església romànica de L'Assumpció, on l'autor hi destaca el rellotge 'progressita' encastat singularment a un costat del campanar.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
Detall de l'església romànica de Bossòst, amb la tanca del davant.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 29 de març.
Bossòst des de l'ermita de Sant Roc. Damunt de la carretera, que mostra aquells característics pilons rectangulars que feien de baranes del desnivell amb el riu. «En Bossòst hay bastantes andaluces: obreros de la mina de blenda 'Margalida' y peones de las centrales eléctricas en construcción». Afegeix: «El café del Centro es una especie de consulado general de Andalucía».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 d'abril.
El Mig Aran des del campanar de Villac, amb Vielha al fons de la vall.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 d'abril.
«En Bossòst se habla un aranés muy puro y pronunciado, muy cadencioso y gentil: al viajero le emociona escuchar estar viejas lenguas que sirvieron para guerrear y amar, para pastorear y trajinar, para cazar y pescar, para rezar y vivir y morir, y que ahora, sitiadas por las lenguas fuertes y su inexorable tiranía, se guarecen en sus últimos valles y rincones para agonizar batiéndose en retirada. Quizá sea ley de vida y, bien mirado, al latín... también se lo llevaron por delante». Sí, però no per substitució lingüística amb tot l'aparell repressor d'un Estat al darrere.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 d'abril.
Vista d'Aubèrt, al Mig Aran.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 d'abril.
«En Bossòst se crían el cerezo y el peral y el manzano... hay bosques y prados, y ruinas romanas en las que, escarbando un poco, salen monedas y otros vestigios y recuerdos». Refereix el caminaire un espectacle de fireta, en descriu els còmics i l'ambient. El preu era d'un duro (cinc pessetes), dos per a nens i militars rasos, sense graduació, com ara mon pare, que hi va fer el servei militar durant gairebé dos anys a començament d'aquella dècada dels cinquanta. Això sí, els carrabiners i família, de franc: s'havien de cuidar, tenien mala llet, que no gastaven només amb els maquis que perseguien.