Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges

20170428

[1690] L'Alt Urgell, anys 1960: llet i fusta


1968. L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«L'Alt Urgell és una comarca que convé recórrer radialment. No és com a d'altres indrets, que podeu passar-hi de llarg: l'Alt Urgell és realment un país».

La imatge és de la cua del pantà de Nargó, presa des del pont on confluïa l'antiga C-1313 amb la carretera que marxa fins a Sant Llorenç de Morunys. «La cua del pantà és fangosa, clivellada als indrets de més insolació. I del fons emergeixen arbres encara no consumits pels anys...»
1968. El Pantà d'Oliana, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Document històric: el curs del Segre, vist d'una manera que ja ningú no pot identificar avui sobre el terreny. A dreta, la serra d'Aubenç i, a la mateixa banda, i més cap a l'horitzó, els límits de la Noguera. A esquerra, els primers contraforts de la Serra del Turp...Avui dia tot el que la fotografia abasta del curs fluvial és el pantà d'Oliana, estès en giragonses que recorden poc o molt les que el riu descriu a la fotografia». A la cua del pantà, en primer terme, el poble de Coll de Nargó.
1968. Organyà, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Descriu el nostre Homenot garriguenc: «Organyà, avui modernitzada i estesa en edificacions produïdes pel pas del turisme i pel turisme de pas. Ajaguda a poca distància del Segre, amb el quadriculat dels seus camps de cereals, plàcida i activa alhora. Us sorprenen, en entrar-hi, les gran serradores, els tallers; mig muntanyenca, mig vila de plana agrícola, sembla enyorar les fabuloses fires de bestiar, les més importants de la muntanya catalana, juntament amb les de Salàs de Pallars».
1968. Alàs, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
A l'esquerra de la fotografia s'hi veu «el rec que voreja el tossal... ja antic, anomenat també Rec de Segalés... El Segre avança, encara riu de muntanya, engruixit per les canals que baixaven del Moixeró i del Cadí. A la dreta, la carretera de Puigcerdà a la Seu, artèria vivificadora de tota la comarca i enllaç amb la Cerdanya. Nosaltres som en un balcó natural que us recomanem, en la tortuosa i enfilada ruta que mena a Estamariu i Bescaran... Terra habitada i aprofitada des de temps molt antic, era inevitable que s'hi formés una capital important, i fou la Seu, d'envejable emplaçament, al bell mig d'aquesta plana, veritable illot temperat entre Pirineu i Prepirineu, que s'estén des d'Alàs fins al Pla de Sant Tirs». 
1968. Bescaran, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«A Bescaran trobem aquest grup de dones que venen del bosc a buscar xicoires. Les porten a les senalles, molt ben posadetes... El sol, brillantíssim, cau damunt les teulades de pissarra i les allisa en una brillantor metàl·lica, i enlluerna els ulls del visitant. Dessota el campanar, arran de l'església, una font, enganyadora, ofereix aigua fresca que resulta ésser d'un glaç penetrant i feridor». La xicoira és per menjar: «penseu que és molta la gent que prefereix la fulla d'aquesta composta a qualsevol enciam o escarola».
1968. Bescaran, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Bescaran, com altres pobles de la comarca, té dos campanars: a primer terme us oferim el campanar antic, pertanyent als temps medievals. Al segle XIX es bastí, o acabà de bastir-se, la segona església, la mig del poble, naturalment sense caràcter, però més avient: s'hi van veure forçats perquè ja havíem arribat en un temps que la gent no se sacrificava tnat per arribar a l'església. Tanmateix, aquí l'hivern és dur i molts cops la neu i el glaç fan penosa una marxa de mig quilòmetre per anar a la parroquial. No fa gaire més de seixanta anys, a començaments de segle, l'església contigua al campanar romànic encara estava dempeus. Quan va enfonsar-se, aleshores aprofitaren el pari per engrandir i disposar més modernament el cementiri...» 
1968. Bescaran, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Aquesta porta de Bescaran té l'obrido, el pany i l'anella. Aquesta darrera és del model repetit a milers de vegades per tot el país. L'obridor ja presenta més fantasia: aquell dia el ferrer va sentir-se inspirat i retallà la peça amb una deliciosa ingenuïtat».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«La Seu és visible des de molts punts enlairats dels voltants, i aquesta visibilitat és com un recordatori de la seva corona. Per als camperols i pastors dels pobles de la rodalia, aquella ciutat resplendent de baix a la plana és una confluència simbòlica de passat i futur, la garantia que ells existeixen i se li deuen».

«Tot això era el Comtat d'Urgell més autèntic, el rovell de l'ou d'aquella fabulosa organització de domini i govern que començà pràcticament amb Carlemany. Més tard, la capitalitat civil passà a Balaguer i el bisbe romangué a la primitiva capital. La Seu és un bisbat de gran extensió, arriba pel sud fins a les envistes de Lleida i per l'est a Puigcerdà, mentre per l'oest comprèn el Pallars i part de la Ribagorça i al nord, Andorra».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«La neta, gairebé transparent, imatge de la Seu d'Urgell. amb sol o sense, a l'hivern o a l'estiu, aquesta població ofereix un perfil d'una netedat, d'uns volums absolutament definits i contundents. Es d'aquelles poblacions que sembla que cada dia les rentin tan bon punt surt el sol». Passats els decennis, però, entre polígons i carreteres, les afirmacions d'en Vallverdú ja s'ha de fer en pretèrit. En primer terme, la Valira poc abans de desguassar al Segre, que passa pel fons de la plana.

Afegeix l'escriptor: «A la Seu hi ha soldats i carrabiners, i molts passavolants. La vitalitat i formigueig de la Seu augmenta els finals de setmana. La Seu, aquests anys darrers, és un receptable força considerable de viatgers que van a Andorra. De fet, el Pricipat veí, que comença literalment al capdamunt de la capital de l'alt Urgell, l'ha vitalitzada cosa de no dir. Ara bé, la Seu té també el poder concentrador de les inquietuds, tractes, lleures i negocis de tota la rodalia, és un imant mercadà considerable. Ciutat de botigues, gairebé no es veuen les entrades de les cases de pisos. Tot són aparadors, deliciosament modernistes alguns, no gaires de tirat actual, bastants de posat conservador, sota els porxos. 'Conservador' fóra potser la paraula-resum de la Seu».

1968. El Cadí, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El cim del Cadí en ple hivern. La cresta és perfectament visible, prop del Puig de la Canal Baridana, en el seu terç occidental».
1968. El Cadí, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Dues cantines. Són del model antic, tan copejades que han adquirit una certa qualitat escultòrica. Acabem de passar el Coll de la Gent, a ponent del Cadí... Ha cantat el cucut durant molta estona, des de la pinassa... Les cantines duen un nom escrit, noms gravats a burell... Les cantines, aparentment abandonades, fan el seu servei cada dia: el camió arriba fins aquí dalt i les recull». 
1968. La Vall de Cabó, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«No tenim encara pissarra, el terreny correspon ben bé a la Ribera, paral·lel al Pallars Jussà, més agrícola que ramader... Hom  veu ramats de vaques entre els prats de regadiu i els farratges. El riu Cabó passa pel fons de la fotografia, encaixonat, i els hortets minúsculs són regats aprofitant els cabals de les fonts que baixen de la pedra de conglomerat... Cabó té uns cent habitants, encara té capellà, i porta la llet a la Seu d'Urgell. Té escoles, i per terme mitjà les cases tenen deu vaques, i alguna fins i tot vint».
1968. La Vall de Cabó, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Part deçà, en un tossal situat a ponent... hi ha l'església vella, un romànic disfressat de barroc per dins... Durant la guerra civil la feien servir de presó i ara la volta l'herba, execrada com està i voltada de ruscs d'abelles».

«...trobem una noia i ens demana que la portem fins a la vila. Pel camí ens confessa que és l'única noia del poble. Que a la Festa Major se'n dona vergonya i tot. La majoria de noies de Cabó prefereixen d'anar-se'n ni que sigui a servir, o van a aprendre a fer anar una màquina tèxtil en alguna indústria d'Artesa o de Tremp, o de la Seu».
1968. El Quer Foradat, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«...enfilat i fragmentat seguint les ondulacions de la carretera. El Quer pertany al municipi de Cava... i, francament, tota la bellesa dels seus volts, feréstecs i simpàtics alhora, pot resumir-se en les possibilitats que ofereix de contemplació de gran paisatge».
1968. El Quer Foradat, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Situat a 1.400 m, el Quer està envoltat d'altures força més serioses... El quadriculat de les terres de conreu aprofita els pendissos aterrassats i s'enfila seguint el barri alt del poble. Aviat, però, les roques pelades interrompen les possibilitats d'explotació».
1968. El Quer Foradat, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Els petits prats són com eixides, com jardinates, i us abelleix aturar-vos-hi  i córrer per la tofa... Hom recol·lecta el fenc amb l'ajut del petit tracto. El sol cau de ple, és migdia, i més agradable fóra d'estirar-se a l'ombra del fons. El bucolisme modern no difereix en res de l'antic, àdhuc del més literaturitzat; únicament varia un xic per la presència de les màquines».
1968. Adrall, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«La carretera travessa Adrall, que ha pres amb aquesta circumstància l'aspecte d'un poble allargassat a banda i banda de la ruta. Per això els automobilistes hi solen passar rabents, afanyats per arribar a Andorra o per tocar la Seu. No s'adonen que, darrera el poble, i no pas massa amagada, hi ha aquesta estació, denominada Cooperativa Sindical Agropecuària, on hi ha aplegades més de dues-centes vaques destinades a la producció de llet... La mitjana de producció de llet és de 12 a 14 litres per animal i dia, però ens permetem d'admirar un exemplar capaç de fer-ne quaranta... Hi ha també un brau, que té per encàrrec de procurar la transformació de vedelles en vaques, per tal que no s'estronqui la producció. Quan una vedella queda 'torida' rep les atencions consegüents».
1968. Toloriu, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Fa molt de goig de veure una colla de gent treballant... constitueixen més de la meitat del poble de Toloriu. La verdor de les prades, l'espessetat de la vegetació conviden a una meditació sobre el destí contradictori d'aquesta gent: d'una banda un terreny que no pot ésser aprofitat totalment, d'una altra l'èxode. Què s'ha produït abans?»


20170401

[1668] Els inicis de l'«ski» a la Vall d'Aran: les primeres pràctiques, 1919


1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Vista del Pirineu des del cim del Tesso de Son.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
El Tesso de Son des del Coll de Forn del Calç.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299 (UAB).
La proximitat amb la Vall d'Aran feia d'Esterri un poble botiguer. Hi arriben en ple Carnestoltes. «A l'entrar al poble veiem dos individus embolicats amb cobrellits vermells i de cara emmascarada, arrossegant unes grosses cadenes»; un parell de dimoniets encarregats de fer pagar tribut als forasters: una certa quantitat de vi. «Com que això dura tres dies cal veure en quin estat es troben a la fi».

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Detall dels cims..
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Una vista idíl·lica d'Esterri d'Àneu d'ara fa cent anys.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Dia 5 [de març]
Pujada al Tesso de Son (2.696 m), tots blanquejats de neu, i les dificultats en l'ascensió.

Vista esplèndida dels encontorns des del Tesso de Son: «en primer lloc des del mateix pic baixen a molta fondària dretes parets fins a la vall de Cabanes, que veiem com en un mapa..., envoltada pels cims de la Bonaigua, Bassiero, Saliento, les Agudes i Roca Blanca...; més lluny cap al S. les muntanyes que separen la vall d'Espot de la de Capdella dominades pel punxegut cim de Peguera...»
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«El fred és molt intens i amb prou feines podem fer funcionar els aparells fotogràfics perquè nostres dits estan balbs».

Dia 7 [de març]

Arriben els paquets esperats, i la comitiva pot emprendre camí cap a València d'Àneu.

«Més amunt seguim, fins arribar al riu de la Bonaigua, per la carretera en construcció que ha d'arribar fins a la Vall d'Aran... Prompte s'acaba la carretera i s'arriba a l'anomenat estany de la Senyora... A l'altra banda, s'estén el gran i frondós bosc d'avets de la Mata de València, veient-se en la part baixa l'antic camí del port, actualment abandonat». 

L'Hostal de Baix, davant la vall de Cabanes: «el vell edifici va ésser enrunat per una allau fa quatre o cinc anys, perdent-hi la vida tres persones; mitja hora més amunt  arribem a l'Hostal de la Bonaigua. Està situat a 1.610 m. d'alt».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Vistes panoràmiques des del Tesso de Son cap a la ribera de la Bonaigua.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
L'Hostal de la Bonaigua «per la seva situació és un excel·lent centre per als excursionistes que vulguin recórrer les valls de Gerber i de Cabanes... i presta molt bons serveis als que han de passar el port, especialment a l'hivern, ja que tenen un segur refugi per resguardar-se del mal temps. Cada any els hostalers, exposant llur vida, auxilien a un bon nombre de persones que s'han trobat sorpreses per alguna tempestat».

Dia 8 [de març]
Arribada al Santuari de la Mare de Déu de les Ares. Al seu costat, hi havia, tapiats, els antics edificis on s'estaven els obrers que construïen la carretera, «de la que se'n poden veure alguns trossos explanats».

Els expedicionaris, esquís als peus, pugen a veure el llac de Gerber (2.280 m), «enmig d'una de les regions més salvatges de nostre Pirineu i sols coneguda de pocs excursionistes».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«La neu hi és en tal abundor que cobreix tots els accidents del terreny, veient-se de la roca únicament les parets llises on no pot aguantar-se».

Dia 9 [de març]
En marxa cap a la Bonaigua. «La neu es troba en gran quantitat, omplint totes les clotades i formant grosses congestes. Per evitar d'extraviar-se en els dies de boira o torb, uns alts pilars de pedra marquen el camí... L'últim tros és molt planer i com que la neu està dura avancem ràpidament, arribant al cap del Port de la Bonaigua a les 12,40, o sigui que hem escurçat uns 20 minuts el temps que marca la guia d'en Juli Soler».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«En el mateix port ens trobem uns traginers que havien sortit de l'Hostal molt abans que nosaltres i ens observen amb curiositat com patinem. A la una en punt comencem a davallar cap als vessants de la Vall d'Aran». Travessen la Garona per Ruda i per Tredòs, i finalment arriben a Salardú, on faran parada a la Fonda del Sr. España. S'omet, per coneguda, la descripció de la Vall d'Aran.

Dia 10 [de març]
«Ens dirigírem a la ribera de l'Aiguamoix a buscar pistes a propòsit per tal de donar les ensenyances, procurant que fossin lo més a prop possible. Arribats els embalums dels esquís que venien per transport, es disposen a començar les primeres lliçons del nou esport als llogarencs: «férem anunciar als veïns de Salardú i demés pobles dels voltants que, a l'endemà al matí, estaríem a la disposició dels que volguessin concórrer a les demostracions i pràctiques de ski, que tindrien lloc al pla de Beret».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Dia 11 [de març]
Aquest fou el dia en què començaren 'oficialment' les primeres lliçons d'esquí als aranesos, i que, per tant, pot ésser considerada la data simbòlica dels inicis de l'esquí a la Vall d'Aran. Això sí, només amb dos concurrents, veïns de Salardú... i una dotzena més de persones de Montgarri que s'hi presentaren a mig matí, «algun d'ells, d'uns cinquanta anys».

Amb bona neu, i vistes a les Maleïdes, «férem els primers exercicis en els que aquells demostraren tots un ver interès i aptituds». Sembla que tots «comprengueren  tot seguit la importància que representava per a ells l'ús del ski». Els veïns de Montgarri, aïllats tot l'hivern, només podien travessar els cinc o sis quilòmetres del Pla de Beret «alguna vegada a costa de molts treballs, valent-se de raquetes que es construeixen ells mateixos».

La resta del matí les pràctiques tingueren lloc a la Borda dels Gabatxos, al bell mig del Pla de Beret. «Tots els que havien provat els skis estaven entusiasmats de la facilitat amb què podien marxar sobre la neu evitant enfonsar-se i convingueren que al dia següent tornarien acompanyats d'altres que també volien fer les proves». 

Dia 12 [de març]
Per causa de la nevada, no hi haurà pràctiques. Es visita l'església de Salardú, «una de les més notables de la vall i que conté un Sant Crist del segle XIII, objecte de molta devoció per part dels aranesos. A la tarda s'havien posat tres pams de neu i era de suposar que en les muntanyes la quantitat fos major».

Dia 13 [de març]
Decideixen d'anar a recollir els skis que havien deixat al Güell de Garona. El camí fou penós, a causa de la neu, que en alguns punts de la canal de Beret els arribava fins al pit!
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«A la tarda el temps millorà i continuàrem les pràctiques en uns prats propers, assistint-hi tot el poble, deixant ensenyants a uns vint individus entre els quals n'hi havia alguns de Tredós». Deixen al Sr. Alcalde alguns dels esquís i raquetes «que destinàvem als de Salardú, Tredós, Bagergue i Montgarri» i surten cap a Arties. 

Dia 14 [de març]
Tot i la nevada de primera hora, a la tarda es fan pràctiques en uns prats als afores, «reunint-s'hi una vintena de veïns».

Dia 15 [de març]
L'endemà, assisteixen «a les proves la major part del poble amb les autoritats, demostrant tots un ver interès en les nostres explicacions». Acomiadats d'Arties, es dirigeixen cap a Vielha «junt amb un veí de Gausac al qual deixàrem uns skis, baixant tots junts per la carretera sota una copiosa nevada».

Dia 17 [de març]
La nevada del dia anterior no havia permès la iniciació a Vielha. Aquest dia, «a la tarda, ens traslladàrem a uns prats situats entre Viella i Betrén i davant de gran gentada començàrem les ensenyances, que resultaren molt profitoses, prenent-hi part uns 25 individus entre els quals s'hi comptaven les primeres autoritats».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«A la nit en el cafè tot eren comentaris i discussions sobre la utilitat del ski; tots es mostraren conformes  amb què era un gran avantatge per a ells». Els més refractaris foren els correus del port de la Bonaigua, que «temien que anant amb skis se'ls obligués a passar més sovint el port».

Dia 18 [de març]
El mal temps dificulta les pràctiques. Es refereixen les dificultats dels que intentaven passar el port de la Bonaigua amb tanta neu i enmig del torb.

Dia 19 [de març]
Esquiada entre els boscos de Baricauba.

Dia 20 [de març]
Partença de Vielha entre un paisatge tot emblanquinat.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Arribats a les Bordes, a la tarda s'hi fan pràctiques d'esquí amb els llogarencs, «traslladant-se a les pistes tot el poble, alguns per pendre part i altres sols com espectadors, demostrant, però, tothom gran interès.

Dia 21 [de març]
Deixen instruïts una quinzena de veïns. Allà acaben l'expedició: «Aquí finírem nostra tasca, motiu de nostra excursió». L'esquí s'havia ensenyat i practicat per primer cop a la Vall d'Aran. Parteixen cap a l'ermita de l'Artiga de Lin (1.290 m), «una [vall] de les més emboscades i belles de la Vall d'Aran». L'ermita era habitada d'un ermità i un mosso, i el menjar i l'espai, escassos.
1922. L'Artiga de Lin, era Val d'Aran.
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947), 14 d'abril (MdC-AFCEC).
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Dia 22 [de març]
Enfilen cap al coll de Toro, entre «bells paisatges; poc en poguérem disfrutar; la neu començà a enganxar-se  en els skis en tal quantitat que cada trenta metres ens vèiem obligats a picar amb el bastó per despendre aquells set o vuit quilos que arrossegàvem a cada peu». Les penositats per arribar dalt del Port de la Picada (2.460 m) són notòries. 
1922. El Port de la Picada, era Val d'Aran.
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947), 26 de desembre (MdC-AFCEC).
1922. El Port de la Picada, era Val d'Aran.
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947), 26 de desembre (MdC-AFCEC).
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«És aquest alterós port un dels més dolents de la vall per sa proximitat amb les Maleïdes i per ell passa la divisòria de la frontera aranesa amb la província d'Osca, posant en comunicació l'Aran amb el Ribagorça; els vessants de llevant donen llurs aigües al riu Jueu i a ponent a l'Éssera».

A la clotada de la Renclusa, troben «el refugi mig colgat de neu i veient-se sols la coberta del petit edifici del costat; en canvi, els cims estaven embolcallats de boira i per breus moments veiérem l'Aneto i la Maleïda». Cal que facin nit a l'Hospital de Benasc, tot i que l'edifici no estava en gaires bones condicions. 
Dia 23 [de març]
Arribats a Benasc, s'hostatgen a casa de la vídua Sayó. Allà, «després de dinar ens pregaren que féssim algunes demostracions de la manera d'anar amb skis, que gustosos efectuàrem en presència de gairebé tota la vila que ens mirava amb curiositat». L'inici de l'esquí, doncs, a la Vall de Benasc també. 

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
El retorn, ja amb tartana, per les gorges de l'Éssera al congost del Ru, i fins a Graus. L'endemà amb auto fins a Barbastre, i allà ja amb tren fins a Barcelona.

«De nostra part estem plenament satisfets dels resultats obtinguts. Hem deixat instruïts en l'ús dels skis uns 125 individus, entre els quals es compten alguns en cada vila que ja estan en condicions de continuar les ensenyances als seus conveïns. També els hi hem mostrat la manera de fabricar-se ells mateixos els skis, així com fer ells mateixos les reparacions necessàries i les diverses fixacions per a subjectar-los». Finalment, destaquen «el gran interès que els aranesos demostraren en aprofitar les nostres ensenyances».

L'agraïment al President de la Mancomunitat pel suport a aquesta iniciativa clos l'escrit. Aquell final d'hivern de 1919, entremig de fortes nevades, quedà, doncs, inaugurada la pràctica de l'esquí a la Vall d'Aran i a la Vall de Benasc. 

Potser pot semblar poc glamurosa, aquesta primera iniciació a l'esquí dels habitants de la Vall d'Aran aviat farà cent anys, però té l'encant i la gràcia d'una aventura gairebé èpica: la d'uns joves que trescant per les serres nevades arriben finalment a la Vall, i sense cap més parafernàlia ni oficialisme es posen a ensenyar a lliscar als qui van voler aprendre'n. La simplicitat, innocència i senzillesa dels actes autèntics i naturals, que transcendirà el temps i arribarà a marcar el futur econòmic i social del territori. 

Honor als coratjosos excursionistes que portaren l'esquí al nostre Pirineu Occidental.
1925 ca. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947), 14 d'abril (
MdC-AFCEC).
Tres esquiadors amb les Maleïdes al fons.


Durant algunes dècades i fins al començament dels anys 1960, les pistes d'esquí no existiren. Per tant, la pràctica d'aquest esport no consistí en aquells inicis a passar per la botiga a comprar les darreres peces de vestir i material d'última generació, adquirir un forfait, ésser arrossegat d'un remuntador, disposar de places hoteleres i etc. 

L'esquí comportava sempre lliscar per la neu verge per carenes, boscos i prats. Calia ésser esportista, muntanyenc, excursionista en tota l'extensió de la paraula. 
1930 ca. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Josep Puntas i Jensen (1887-1962), (
MdC-AFCEC).
Esquiadors al Montarto.
1930 ca. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Ernest Mullor i Creixell (1904-2004), (
MdC-AFCEC).
Esquiadors a les congestes del Pic de Colomers.
1930 ca. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Ernest Mullor i Creixell (1904-2004), (
MdC-AFCEC).
Esquiador a la Vall d'Aiguamoix.
1931. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).

Esquiant prop de l'Estany Major de Colomers. 
1931. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).

Un esquiador davant del gran Tuc de Colomers. 
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Un esquiador davant el Tuc de l'Estanyet, foto del 11 d'abril.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).

L'esquiador és en Josep Torrents, que arrossega els esquís davant l'Estany de Mar tot gelat, amb els Besiberris al fons. 
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
La motxilla, els esquís i bastons dels anys 30 del segle passat.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Esquiant al bell mig del Pla de Beret.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Un esquiador arriba a una cabana al mig del Pla de Beret, amb el Pic del Rosari de Baciver al fons.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Vista de la Vall des de la Coma de Parrós.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Un grup d'esquiadors al Pla de Beret amb tota la corona aranesa al fons.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Els excursionistes Vila i Lluís Estasen al Pla de Beret.