Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges

20180815

[1875] Un projecte de ferrocarril per la Noguera Ribagorçana, 1845 (ii)

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

La ruta d'exploració que va fer aquest enginyer francès per la Ribagorçana volia comprovar les possibilitats de construir un ferrocarril que baixant de Tolosa comuniqués directament amb Catalunya i l'Aragó. Un projecte visionari, tant que fins i tot encara avui, més de cent cinquanta anys després, ningú no ha gosat a parlar-ne més.

El viatge a peu i amb cavall de l'enginyer Harlé, arribat a Arenys, havia salvat ja les dificultats dels camins engorjats de les Escales, però encara havia de descobrir les que l'esperaven. En el seu pensament planificava aquí la bifurcació del futur ferrocarril: l'una línia direcció Saragossa, via Barbastre, i l'altra avall direcció Lleida. Aquesta segona segueix bona part del traçat de l'actual carretera de Vielha. D'Arenys al Pont de Montanyana, al llarg de la Terreta, el camí no presenta obstacles: «la vallée est assez commode des deux côtés». Un cop al Pont, hi observa el pont, que òbviament li dona nom: «Le village Montagnana possède un pont de bois qui se traîne à fleur d'eau à côté des coulées et des piles ruinées de deux anciens ponts». O sigui, com a mínim, el pont de fusta era el tercer, després dels altres dos de pedra, destruïts per guerres i avingudes.

Just en sortint del Pont de Montanyana al camí li tocava de creuar el Montsec. Escriu l'autor: «En aval de Pont de Montaynana, la Noguera entre dans una suite de congosts qui se prolongue près d'Andaní, á la Casa de Lérida, prise d'eau d'un long canal d'irrigation», que no és altre que el Canal de Pinyana, amb tres estrets principals, que anomena de Montgai, de Fet i de Tragó. Aquell primer és als peus del castell de Girbeta, on hi ha l'ermita de la Marededéu del Congost i que continua per Mont-rebei. El segon, ja passat Mont-rebei, al peu de les Conclues on s'hi precipiten els espadats de la Serra de Savinós. El tercer, passada l'actual presa, arribant a Tragó. Els dos primers són actualment coberts per les aigües embassades del gran pantà de Canelles, i el darrer per la cua del de Santa Anna. A l'altre cap d'aquest pantà, poc més avall del peu de la presa, hi ha la derivació d'aigua cap al Canal de Pinyana.

El canal de Pinyana és el més antic dels regadius comunitaris en actiu existents avui en dia a Catalunya. Els seus orígens es remunten a la reconquesta, quan el comte Ramon Berenguer IV dóna a la vila d’Almenar la carta de població, document del 1147, conservat fins avui i que es coneix amb el nom de La pell d’Almenar. Dins dels drets atorgats, hi ha l’ús de l’aigua del Noguera Ribagorçana per regar les terres del terme. Aquesta sèquia d’Almenar inicial serà allargada al segle XII per Pere Cavasèquies i controlada a partir de l’any 1213 per la Paeria, que n’esdevindrà propietària. Al segle XV la captació d’aigües es trasllada a l’emplaçament actual, al paratge conegut com Pinyana, d’on el canal prendrà el nom, mitjançant un assut i un túnel excavat a la roca per protegir el principi del canal de les riuades.
Del pas pel congost de Mont-rebei, l'autor en recorda «que j'ai grimpé sur la paroi de la gauche par des retraites, des encorbellements des rochers, tantôt me hissant rapidement, puis, au-delà, forcé de redescendre, et je suis parvenu a une grotte spacieuse où se rencontrent, outre les stalactites et stalagmites ordinaires des cristaux de chaux carbonaté». És la cova Colomera, a la qual s'havia d'ascendir no com ara des del camí actual, sinó trescant pel penya-segat, atès que cap dels senders, ni l'actual de dalt ni el més antic de baix eren excavats. 


Tot plegat, la conclusió de l'enginyer no podia ésser altra: «il faut que la route, comme le chemin, cherche une autre direction».
Anys 1960. El Pont de Montanyana, la Ribagorça. 
Vista del pont, o més aviat palanca, poc més o menys com devia d'ésser un segle enrere. Actualment, el pont de fusta encara subsisteix, i s'aprecien les runes dels antics pilans de pedra dels ponts anteriors. A la sortida de la vila, però, el pont de la carretera permet als vehicles de creuar el riu, majorment per arribar-se al pàrquing de Mont-rebei nord.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Barrancs, «ravins». Aquesta és la definició feta per l'enginyer del terreny per on calia desviar la ruta per evitar els impenetrables congostos del Montsec a la Baixa Ribagorça: «Il est fortement tourmenté, coupé en chaque point, sourtout jusqu'à Viacamp par des profonds ravins».

El viatger es dirigeix cap a Tolba, passa per les ruïnes del fort de Fals, destruït per l'exèrcit gavatxo durant la guerra del Francès, i s'acosta a Benavarri. 

Anys 1950. Tolba, la Baixa Ribagorça.
L'entrada a la població, potser no gaire diferent a la d'algunes decennis enrere.


Anys 2000. Castell de Falç, les Segarres baixes, la Baixa Ribagoça.
Les runes del castell després de la destrucció durant la Guerra del Francés. El castell fou propietat al segle XI d'Arnau Mir de Tost, que el llegà a la seua filla Letgarda i al seu net Guerau.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El viatger segueix ruta evitant revoltar a Benavarri i baixant pel dret a Calladrons, «misérable hameau», cap al port de Saganta, «découvrons davant nous Purroy sur une grande hauteur et, derrière, revoyons la Serra del Congost de Montgai» o de Mont-rebei, i sempre dret, Llitera avall, fins a Castellonroi. Mentre que la futura N-230 baixarà de Saganta un pèl més a l'oest. Durant tot aquest trajecte cal superar les rieres i barrancs, com el de Queixigar, i sovint amb dificultats, fet que proporciona ofici a certes gents dels país: «où les voleurs, fort communs dans le pays, attendent les voyageurs». Els lladres, amagats, esperaven els forasters en aquests passos. «Ils nous ont laissé passé saints et saufs».

Al cap del terme de Castellonroi, l'engiyer visita la Casa de Lleida, és a dir, la presa antiga del Canal de Pinyana, que surt del darrer congost del Montsec «par un petit souterrain», un túnel de segles enrere per evitar la destrossa de la presa durant les grans avingudes del riu. A la banda esquerra, la presa del canalet d'Ivars. «Ces barrages sont composés de fascinages et d'enrochements. Tous les ouvrages du canal de Lérida [Canal de Pinyana] que nous avons examinés sont bien construits et entretenus par un syndicat». Explorant congost endins, «nous avons découvert, à notre grand étonnement, une pile bien bâtie en pierre de taille, dominée par des rochers élevés, reste d'un ancien pontdont nous n'avons pas deviner l'utilité».


1915. Congost de Pinyana, el Montsec.Una espectacular vista del darrer congost de la Ribagorçana, a l'extrem meridional de la Llitera abans d'arribar a la plana segrianenca, encara sense que les aigües del pantà de Santa Anna el cobrissin. A baix, la presa del canal de Pinyana, que té els seus orígens al segle XII, per la visió de Pere Raimon de Sassala, que passaria a la història amb el sobrenom de Pere Cavasèquies. Al fons de la imatge, la Noguera Ribagorçana, sempre prou cabalosa, segueix ara ja meandrejant cap a la plana i cap a la desembocadura de Corbins. 
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

A Alfarràs, el gran vell pont de pedra de tres ulls permet el pas a l'altra banda del riu. Per Torrefarrera, l'autor arribar a Lleida, «après huit heures de marche soutenue depuis Saganta».

La plana del Segrià se li apareix al viatger com un oasi després del desert: «un véritable jardin arrosée par des saignées ingé nieusement destribuées, plantés de vignes, de figuiers et nous apparaissant comme un oasis après le desert inculte que nous venons de traverser».

Lleida, «ville d'environ 15.000 habitants entourée de murailles et flanquée de deux chateaux-forts»: la Seu i Gardeny, «sans industrie, sans commerce, avec salle d'spectacle», i és clar, el gran «pont à sept arches inégales». A mitjan segle XIX, la nostra ciutat apareixia als forasters com una ciutat closa, i no només per les muralles.
1900 ca. El Pont Vell de Lleida.
L'enginyer Harlé, a meitat del segle XIX, encara el veié amb tots els set arcs complets, abans que les riuades dels anys 1860 destruïssin l'antic pont, que hagué de ser reparat amb una espectacular passera de fusta.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

L'enginyer francès, amb escorta de la Guardia Civil (espanyola) gentilesa del governador lleidatà fins a Monçó, s'hi troba amb l'enginyer Joan Girona, amb qui tenen interessants converses tècniques sobre l'estat de les vies de comunicació de Lleida cap a Barcelona, Tarragona i Saragossa. «Girone vient d'y construire à Fraga, sur la Cinca, un pont suspendu avec péage».
1849. Fraga.
El pont penjant de peatge inaugurat aquell any i que les riuades del Cinca, com tots els altres ponts precedents, van acabar tombant.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Les conclusions de l'enginyer Harlé sobre la ruta de ferrocarril fins a Lleida són diàfanes. Atès que la ciutat ja estarà comunicada més fàcilment amb Barcelona i Tarragona, el cost d'una línia ferroviària des de Tolosa per la Ribagoçana no pagava la pena: «La route de Toulouse a Lérida ne répond pas à un besoin present et la dépense est hors de mésure avec l'utilité à en espérer. C'est vers Saragosse que la route doit être dirigée au plus curt vers Balbastro». Els costos econòmics derivats dels obstacles naturals, doncs, van dictar sentència.

El viatger deixa Lleida direcció Almacelles i per la plana de Tamarit enfila cap a Montsó, «sur la rive gauche de la Cinca dans une embrasure de la berge qui livre passage à un ravin, est une ville importante protégée par un fort élevé sur le redresement du côteau qui la domine et d'un territoire fertile en vignes, oliviers et mûriers». Vi, oli i moreres.
Anys 1930. Montsó, Cincà Mitjà, l'Aragó.
Vista del castell de Montsó des de l'entrada per l'anomenat pont nou.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El Cinca a Montsó tenia un gran pont, derruït després de la Guerra del Francès. El viatger es dirigeix cap a Barbastre.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

De Barbastre, se'n destaca la fertilitat de l'horta, la catedral i «un grand commerce surtout de marchandises de contrebande». Com a enginyer, prefereix aquesta població a la de Graus com a lloc sobre el qual pivotar una hipotètica ruta ferroviària que arribaria des d'Arenys, i encarar-la cap a Saragossa.

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Es reprèn la ruta des d'Arenys, ara deixant la Ribagorçana i en direcció Barbastre, fins al poble de Queixigar, «situé à l'origine même de la gorge qui nous conduit a la rivière de la Havana», curiós nom donat al riu Isàvena. 
Anys 1950. El pont de Graus, la Ribagorça.
El vell pont de cinc arcs sobre l'Isàvena a Graus. La força de les avingudes d'aigua ja l'havia deixat marcat, tot i ésser de pedra i ben fornit.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

La ruta arriba a les envistes de l'Isàvena mitjà: Roda, Lasquarri, Capella i, finalment, Graus a la desembocadura a l'Éssera. De Queixigar fins a Graus, cinc hores de marxa. Hi entren «sur un beau pont à cinq arches; elle en possède en aval un autre à deux arches dont une hardie en plein cintre». D'allà, Éssera avall fins a Castro. Allà un altre congost «très étroit évasé sur la rive droite et débouchant sur la Cinca», el congost d'Òlvena.
Anys 1950-60. El pont d'avall de Graus.
El pont de tres ulls en sortint del poble, aigua avall, amb l'aigua de la cua del pantà de Barasona, construït al 1932.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El riu Cinca, des que rep l'Éssera en avall, «divague beaucoup, ronge ses bords, et a la fonte des neiges roule un volume d'eau énorme». De Graus a Barbastre, s'empraven cinc horetes de camí. 
Anys 1920. El congost d'Òlvena, el Somontano, l'Aragó.
Vista del congost amb la casa de presa d'aigua del Canal d'Aragó i Catalunya, abans que el riu desemboqui a l'Éssera. A l'esquerra, el camí de bast que resseguia el riu i travessava el congost.

20180808

[1871] Lo Congost d'Ovarra i la Serra del Cis a l'alta vall de l'Isàvena

1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.
La vall de l'Isàvena, secular límit occidental del nostre domini lingüístic, formada per aquest riu, «nascut als vessants dels pics Gallinero i Baciver, a l'Alta Ribagorça», que «després de recollir les aigües de l'altiplà de les Paüls, entra a la Baixa Ribagorça i travessa el congost d'Ovarra, per seguir vers el sud fins a topar amb la serra del Castell de Llaguarres, que el força a desviar-se cap a l'oest i a abocar les aigües, després d'un recorregut de 59 km, al riu Éssera prop de Graus».

«Aquesta vall...  havia estat, sobretot en els segles medievals, l'eix espiritual de la Ribagorça, després de l'època romana en què fou una de les vies de penetració més freqüentades, des del cor del Pirineu vers la vall de l'Ebre». Fins als anys 70 la carretera que pujava de Graus cap al Pont de Suert moria al congost, fins que s'hi va obrir pas per connectar-la amb Bonansa. Posteriorment reformada, ara ja disposa de túnels que en faciliten un pas franc.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.
Vista de la serra ribagorçana encara coberta de neu, des de la qual les vistes als gegants maleïts del Pirineu són impagables.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

Beranui i la part alta de la serra, el Tossal de Cis (1.761 m).
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,Revista «Muntanya», CEC, 755, abril. 
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991).
Detall del monestir d'Ovarra des de la penya que li guarda les espatlles com un gran sentinella, dita de la Croqueta. El pont gòtic fou refet al 1963 després de la riuada, uns metres més avall de l'original medieval, per permetre el pas al monestir. 
11988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991).
Breu visita a l'església romànica de Santa Maria, ben conservada, i a la de la parròquia, l'església de Sant Pau, llavors en estat decadent. L'excursió s'inicia amb la pujada cap a Vallabriga: «llurs revolts ens permeten d'anar admirant a pleret el racó d'Ovarra». Des del poblet, pràcticament abandonat, s'emprèn «la forta pujada pel vell camí de bast que comunicava, temps enrere, Vallabriga amb Espés, tot salvant pels alts l'engorjat de l'Isàvena... fins a conduir-nos al Pas de la Croqueta, un exigu collet... on... ens enfilem, fent grimpada, per situar-nos dalt de la Penya de la Croqueta (1.382 m)». La vista des d'aquest mirador natural, a 400 m en vertical sobre Ovarra i l'Isàvena, és sorprenent.

Ja ho diu la mateixa etimologia, segons Coromines: «Sembla clar que l'ètimon és el llat. SCISSUM o (IN)CISSUM, muntanya tallada». És el tall de l'estret que el riu fa a la terra. A més, doncs, Cis n'és la grafia etimològica.

«La continuació del camí de Gavarret sobre el congost d'Ovarra és una delícia... la visió que ens ofereix pot enfonsar-se intermitentment en les profunditats del congost, on de vegades és més fàcil endevinar l'existència del riu pel soroll de l'aigua que no pas per poder veure'l». Caminant en direcció nord, els excursionistes obtenen «magnífiques perspectives, com la del poblet d'Espés, emmarcat en el fons del muntanyam que configura el circ on neix l'Isàvena».
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

Foto: Camil José i Guiu (1937-1991).
El congost vist cap al sud, amb la Serra de Cis en sortint-ne a l'esquerra.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

La ruta no arriba fins al poblet d'Espès, sinó que ha de descendir per un senderó «que davalla fortament cap a una pista que ens baixarà a la carretera», tot travessant el llit de riu Blanca, fins a situar-se al començament septentrional de l'estret, a la carretera que baixa de Bonansa, «per la qual, i en tres quilòmetres aproximadament, tornarem a Ovarra... Aquest recorregut, amb nul·la circulació existent, ens dóna l'ocasió de tafanejar a fons els indrets del congost». Retornats a Ovarra, els excursionistes reben la negativa del capellà de Serradui de deixar-los pernoctar en l'indret, amb amenaça, no faltaria si no, de la visita de la Guardia Civil (espanyola) i tot.
11988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.
Situació del congost i de la serra.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,Revista «Muntanya», CEC, 755, abril. 
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991).
Pas i penya de la Croqueta sobre el congost d'Ovarra.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

Un detallat i complet mapa de la capçalera del riu Isàvena. 
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

Una llista ben completa de la toponímia de la Serra del Cis, un treball excel·lent de l'autor de l'article, i que caldria recuperar per a tota la nomenclatura pirinenca, per evitar les castellanitzacions, sovint disfressades d'aragonesismes, que s'estan imposant en mapes i indicacions de tota mena, també les editades al nostre país, cosa que no té perdó. La mil·lenària llengua de la terra ha de rebre reconeixement en la senyalització oficial i en les publicacions de qualitat. Insisteixo en allò que he escrit en algun altre lloc: cal un congrés de toponímia pirinenca que fixi aquesta toponímia i eviti la desnacionalització, i que la toponímia precisada pels experts sigui incorporada a la cartografia.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

La pernocta s'ha de fer a la fonda de la Pobla de Roda. L'endemà encararan la Serra del Cis, una llarga matinal amb sortida des de Beranui en direcció a les Bordes de Sant Miquel (1.471 m). Vistes als encontorns (Turbó, congost d'Ovarra...) i «davant nostre, el suau esquenall de la Serra de Cis es desplega obertament». La configuració allargada i calma de la serra, «li permet de ser un mirador obert a tots cantons... massissos de la Maladeta, el Coma-les-Bienes i el Besiberri... Vers l'est... el Pui de Llerás. A l'oest, la mola del Turbó excel·leix, poderosa, per damunt de la muntanya de Vallabriga».
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

El vèrtex geodèsic de la serra és a 1.761 m. La baixada es fa pel «vell sender que antigament s'utilitzava per guanyar, des de la vall de l'Isàvena, la part superior de la serra: planeja de primer, per sota el vessant de la Roca Cirera, fins a atènyer el grau (1.524 m), estrebat entre aquest cim i el Brocoló». 

Sota la pluja continua el descens: «el camí es despenja pel barranc d'Arquero, amb una baixada de les d'aquí t'espero: revolts i més revolts en un sender que s'enrosca vertiginosament i que el còdols, relliscosos, fan perillós», entremig dels «colossals cingles que formen en semicercle la part baixa del Tossal de Cis, la Roca Cirera i el Brocoló... Per això encara és més admirable la saviesa d'aquest malaguanyat camí, el qual, pel fet de no passar-hi ja ningú, s'està malmetent en diversos punts i, de segur, amb el temps, esdevindrà impracticable».
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991).
El vell camí de bast o ferradura que puja de Serradui fins a la Serra de Cis, una autèntica obra d'enginyeria popular. 
Anys 2000. Monestir d'Ovarra, la Ribagorça.
Un racó natural privilegiat, garant del pas del congost, origen de la riquesa del monestir des dels temps de l'alta Edat Mitjana. A la vista, el pont gòtic refet una mica més avall de son emplaçament original després de la riuada del 1963, i la nova carretera que puja cap a Bonansa pels nous túnels d'Ovarra.


20180806

[1870] Al Pòrt i Estanh de Rius

2018. Agost. Pòrt de Rius i Estanh Tòrt, la Vall d'Aran.
Des de l'antic hospital del port de Vielha, agafant el GR-11 cap a l'est, farem una pujada preciosa i sostinguta al port de Rius (2.340 m), que tanca la vall de Conangles. Quan ens ho mirem des de baix, sembla impossible que un camí pugui serpentejar amunt i portar-nos fins dalt als estanys.

En aquest diumenge d'onada de calor, res millor que una bona remullada pirinenca. L'aigua ja no és tan gelada com a la primavera i la refrescada és de primera. Res a comparar amb les voluntarioses piscines municipals de la plana lleidatana. L'escenari natural és incommesurable.