Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges

20250920

[2705] La Vall d'Aran de Juli Soler

  

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
La gran guia que descobrí era Val a tot Catalunya, de l'enginyer i gran pirineista barceloní, impulsor del refugi de la Renclusa. A més, recollí en imatges fotogràfiques bona part dels racons per on tombà. La primera edició publicada a la Tipografia de l'Avenç data de 1906, any que marca aquesta descoberta de la Val per la resta de catalans. 
Lo llibre fou reeditat al 1933 pel CEC, edició que inclou noves imatges d'Albert Oliveres i Folc, i a on també hi col·laborà Lluís Estasen i Pla.
Mort prematurament al 1914, Juli Soler, a les comarques ponentines, fou lo descobridor i divulgador de les pintures rupestres del Cogul, a les Garrigues.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Imatges etnogràfiques del tombant del segle XIX al XX de les tasques agrícoles al prat, tot recollint l'herba per al bestiar. 

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Processó davant la portalada de l'església de Mig Aran, encara tota sencera. Seria volada al 1938, quan fou convertida a funcions de polvorí. A sota, un gran menhir enmig d'un prat. 

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Esteles d'època romana a la Val. L'una a la rectoria de Gausac, i l'altra encastada en un dels murs de l'església de Vilamòs.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Pastors al pla de Beret, un dels quals amb una típica capa i caputxa de llana basta de corder, o burell, de color gris foscot. L'altra imatge mostra la popular i reputada processó a Montgarri. La religió sempre aconduint la gent com a ramats. 

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Les antigues bordes amb sostre de palla als Bordius de Canejan.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Lo port de la Bonaigua, sense lo xalet-refugi que la Canadenca hi faria posteriorment. A dalt, la vista del Pui de la Bonaigua des de l'ermita de les Ares, en plena ascensió del port per la banda pallaresa. 

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Les Maleïdes des dels plans del port de Benasc, avui dits de l'Hospital. A sota, lo primer magne refugi a la Renclusa, impulsat pel mateix Juli Soler.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Vistes idíl·liques de Salardú i Unha. Qui les pogués haver, avui!

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Lo circ amb l'estany glaçat i lo tuc de Saboredo, des del port de la Ratera.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Vista de Salardú. 
Los tucs de Locampo i la Vall de Ruda des del Ticolet.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Salt d'Aigües Tortes i los arcs del riu Malo, entre lo circ de Baciver descendent cap al riu Ruda.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Santuari de Montgarri.
L'orri dels gavatxos al pla de Beret, potser perquè les ovelles eren de propietat d'algun francès, i també los treballadors que les munyien i en feien los formatges, que això és un orri, una borda o barraca per a fer-hi aquestes funcions. Per extensió, se'n diu també d'algun indret sense la caseta, però a on s'hi munyia i s'hi recollia la llet. Veiem com un dels homes sosté un cassó de llet sobre un recipient cilíndric, una gran ferrada que fa de lletera. 

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Los estanys de Marimanha.
Pelegrins francesos a Montgarri.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Lo Tuc de Maubèrme.
La Vall de Varradòs.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Los Rasos i estany gran de Liat. 

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Los Banys de Tredòs.
Imatge preciosa del Tuc de Ratera i del Portell de Colomers, des del mig del circ innivat.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Lo magne circ de Colomers i l'estany Clòto.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
L'estany de Mar amb lo Montarto presidint al fons.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
L'estany de Rius.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
L'Hospital de Vielha, a la banda més meridional dels dominis aranesos, i l'estany Redon, a on s'hi accedeix en ruta que ascendeix des de l'Hospital.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Lo tresmil Molières.
Lo riu Nere migpartint la capital aranesa.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Portalada gòtica de l'església de Betrén.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Lo temible Forcanada.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Baricauba i l'Artiga de Lin.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Lo tuc de Montlude.
Es Bòrdes. L'antic Castelh-Leon ja hi era enrunat des del segle XVIII.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Preciosa vista de la Maladeta des de Molières.
Colh deht Horo des de Pomero. 

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Los tres Corets de Saplan tots nevats.
Lo port de Montjòia cap al pas de les Escaletes per arribar a l'Hospici de França, a l'altra banda del port de Benasc.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Lo Baish Aran: Bossosti Les, abans de la pesta (turística).

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Portalada romànica de l'església de Bossòst.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Baricauba i l'Artiga de Lin.
La vall del riu Nere, amb Vielha al fons.

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Caneja, a mitja altura sobre lo llom. 

1933. «La Vall d'Aran. Guia monogràfica de la comarca», 
de Juli Soler i Santaló (BDH).
Bausèn, al cap septentrional de la vall.



 


Posted by
Labels: , ,

20240504

[2578] La Vallferrera del segle XVIII


1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres de la Noguera Ribagorsana, de la Noguera Paulleressa et des vallées d'Andorra, de Farrera, de Cardous, de Paillas, autrement d'Anéou, celles d'Asouy, de Real, de Sort, de Savernada, de Gerri, de Capdeil, de Saroca, d'Areins, de Beteza, de Chironnelle, de Bebille, de Barabés, de Boy» (Gallica).
Autors (presumits): Claude Roussel (1655?-1733, enginyer),  
François de La Blottière (1673-1739, enginyer).
Majestuós plànol de les valls muntanyenques, amb indicació de pobles, focs, ponts i ports. Una veritable delícia per anar resseguint durant hores. Només que, com fou usual de la tradició cartogràfica francesa, l'orientació del mapa sol ser inversa. Els topònims, bé que transcrits amb ortografia francesitzant, són ben reconeixibles i fidels a la denominació catalana. També el nom de rius i serres. 
Hem reorientat el mapa per fer-lo al més similar possible als actuals, de manera que ens resultés geogràficament identificable als nostres ulls, sempre ben badats davant la bellesa cromàtica de l'obra i del detallisme descriptiu en uns temps de mitjans escassos per als geògrafs, per no dir inexistents.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Ainet (de Besan) tenia 36 focs a la segona dècada del segle XVIII, un cop acabada la Guerra de Successió. A una mitjana de 5 o 6 persones per casa (padrins, pares i fills), fa més de dos-centes persones. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Una mica més amunt de la Noguera de Ferrera, el Pont d'Ainet. Les Bordes d'Ainet o d'Alins reunien dos focs. Potser probablement només eren habitades d'estiu.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Continuem riu amunt fins arribar a Alins, amb un molí als afores del poble. També amb un fogatge de 30 llars i pont per travessar la Noguera de Ferrera. El detallisme del mapa és tan elevat que fins i tot els nuclis urbans són aproximats a la realitat.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Trobem una masia d'Alins fins a Àreu, amb 20 focs, menys que el poble de Norís, llavors dels més grans de la Vall Ferrera, amb 33. No s'hi assenyala el poble de Tor, encara que el camí enfila cap al coll i Andorra. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
No sabria dir si el coll de Norís l'hem d'identificar amb el de Salòria. El cas és que ja a l'altra banda, hi trobem Aós (Os) de Civís, amb una vintena de focs, i ja en territori andorrà Bixessarri, amb una vintena més, ja baixant cap a Sant Julià.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
La població de la Vall Ferrera en aquells inicis del Set-cents, a on apareix l'indret de Tor, amb 20 focs. Les xifres mostres fortes discrepàncies amb les anotades al mapa gavatxo.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
La capçalera de la Vall Ferrera i els grans boscos de pi negre que la separaven de la Vall de Cardós i de la de Tavascan. Les més altes indicacions són les del port de Boet i les del lloc d'Erts (12 focs), ja a la parròquia andorrana de la Massana.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Per la part baixa de la Noguera de Ferrera, riu avall d'Ainet, hi trobem Araós i el tercer pont ja poc abans d'arribar a les envistes de Tírvia per unir-se amb la Noguera de Cardós.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Detall del molí, probablement fariner, entre Ainet i Araós, amb la desviació d'un petit cabal d'aigua de la Noguera per fer-lo anar. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Araós comptava 26 focs i algunes bordes més a la vora del pont. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
A Tírvia, cap i casal de la Vall Ferrera, s'hi censaven 60 focs, o sia, més de tres-centes cinquanta persones, pel cap baix. Estranya la mala grafia del lloc, atesa la correcció general dels topònims. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
A tota la vall sud-oriental, avui dita Coma de Burg (de Tírvia al plànol), s'hi mostren el llogaret de Montesclado (Mondesclar al mapa, de 3 focs), Glorieta amb 3 més i Magnòlio amb 4, que per l'emplaçament hem d'identificar amb Burg.





Posted by
Labels: , , ,

20230826

[2514] Centenari de la primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern

 


1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Esplèndides imatges del Pla de l'Hospital benasquès tot nevadet a l'hivern d'ara fa cent anys. Els Llanos del Hospital, que en diuen ara, portaven riu Éssera amunt fins al xalet refugi de la Renclusa, llavors amb pocs anys de funcionament, però a l'estiu, per a les ascensions al cim més alt de les Maleïdes ribagorçanes.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
La idea «d'ascensionar amb skis el pic de l'Aneto per les festes de Nadal» sorgia tres anys abans de la mà d'uns pocs associats a la Secció d'Esports de Muntanya del CEC. En aquelles dates d'ara fa un segle, només un parell o tres d'ascensions forasteres ho havien aconseguit, i ells volien ser els primers catalans a guanyar-lo en ple hivern. De fet, ho varen provar per tercera i definitiva vegada per la Setmana Santa, a inicis d'abril d'aquell any.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Els expedicionaris foren, a més d'Enric Ribera, redactor de l'article i de les imatges, Lluís Estasen, Josep M. Soler i Carles Feliu, reconeguts pirineistes del moment. Van pujar fins a Benasc amb un autoòmnibus 40 Hispano, cosa que en aquells temps era un avenç incontestable en les comunicacions terrestres: dos dies des de Barcelona per Graus. Van passar a saludar de vídua de Josep Sayó, el primer gran guia de les ascensions a l'Aneto en el començament de segle XX, primer arrendador del refugi de la Renclusa, que morí al cim per una tempesta al 1916 en l'ascensió que s'hi feu per a la inauguració del xalet. La vídua els donà les claus del xalet refugi, que llavors regentava son gendre, Antonio Abadias. El dia 11 iniciaren al camí cap al refugi pel Pla de l'Hospital. La neu era abundant i el risc d'allaus també.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
El xalet refugi de la Renclusa, inaugurat tràgicament aquell 1916.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Refugi i capella de les Neus, a la Renclusa.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
A les 5 el camí iniciaren la pujada cap al cim: «al pas i sense fadigar-nos, fent ziga-zagues, empreníem la pujada cap al Portilló. Els companys adaptaren els grampons a llurs esquís marxant amb tota seguretat». A la sortida del sol, ja eren als peus de la magna glacera: «després d'alguns minuts d'estada per fer unes fotografies, ens decidírem a atacar la gran gelera». 

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Arribats al Pas de Mahoma a les 10,30h, es preparen per passar-hi, «totalment cobert de neu». Un dels companys prova amb la mà de fer caure la neu, i l'hi han de fer retornar amb fregaments «amb totes les meves forces a fi de fer-lo entrar en reacció, cosa que vaig obtenir al cap de mitja hora». En aquelles alçades, en temps hivernal d'abril, «feia vent fort i tan glaçat que deixava les mans balbes malgrat dur guants». 

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Ascensió i cim de l'Aneto nevat. 

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Vistes de les Maleïdes nevades. 
1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
El Port de la Picada i el de la Bonaigua amb l'antic refugi.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
La travessa del Pas de Mahoma tot nevat va suposar-los tot un repte de primera magnitud: «les roques de granit que tan bones preses ofereixen a l'estiu, estaven cobertes de neu i glaç. El vent glaçat que feia insensibilitzava peus i mans, la qual cosa feia difícil la travessa i comprometia la seguretat personal. Gràcies a un treball constant de piolet vam aconseguir travessar-lo». Volgueren seguir la tradició d'escriure en el llibre de registre, però «l'estilogràfica de què ens servírem, més que una ploma, semblava una escombra, car degut al fred la tinta s'agrumollava en intentar escriure». La vista del Pirineu nevat li resulta gairebé indescriptible a l'autor: «feia goig veure aquell estol de caputxes blanques agenollades com en acte de sotsmissió al peu d'aquell colós, gegant del Pirineu!»

Per al retorn calgué refer el perillós pas nevat i, havent passat pel coll de Corones a recollir-hi els esquís, allà «van començar les grans patinades per la gelera de l'Aneto... ens hi gronxàrem a gran plaer», tot lliscant avall i avall. 

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Els excursionistes resten un dia descansant al refugi, tots sols, que llavors no hi pujava ningú, a l'hivern. Experiència que segons l'autor «és quelcom inexplicable i als qui ens agrada la muntanya ens identifiquem tant amb aquelles solituds voltades d'incomparables belleses, que és impossible que els profans ho puguin compendre».

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
El dia 14 emprenen camí cap al port de la Picada, que «no fou cosa fàcil» per causa del torb i la neu molla, que alentien la marxa. El vent que bufava del port era tan fort «que moltes vegades ens empenyia i corríem amb els esquís als peus sense el més mínim esforç»... fins que els rebotia per terra. Calgué que se'ls traguessin. La crosta del glaç que cobria la neu, en trencar-se, «s'aixecava en forma de teules que volaven per dessobre els nostres caps». Arribats al port, l'expedició es parteix, els uns cap a la Vall d'Aran, altres cap a l'Hospice de França, l'antic Espitau de Banhères, refugi dels qui es dirigien al pas del Portilló de Benasc des del nord occità cap al sud ribagorçà.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Finalment, els excursionistes arriben a Banhères de Luishon a tocar d'hora foscant.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
L'altra expedició va baixar fins a l'Artiga de Lin tot esquiant, i des de les Bordes es dirigiren a Salardú amb carruatge. L'endemà pujaren per la Bonaigua per baixar fins a València d'Àneu i Esterri. 

[1584] En Josep Sayó de la Renclusa, o Pepe el de Llausia, de Benasc

Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)