Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges

20200109

[2073] Albert I de Mònaco a les Valls d'Àneu

1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
Les vacances del Príncep Albert I de Mònaco, besavi de l'actual Albert, a l'estany d'Airoto pallarès. S'hostatjaren a l'hostal gran Casa Ignàsia, propietat de l'alcalde Josep Sempau, potser aquest senyor més grassonet del davant de la imatge. A la comitiva reial, li posaren protecció de la Guardia Civil (espanyola), ferms a la dreta de la imatge. El príncep, a la dreta, anava acompanyat del director del Museu Oceanogràfic de Mònaco i d'un altre alt càrrec. Degueren fer bona part de la pujada sobre les mules, dreta i sostinguda, fins al llac. Nosaltres, republicans catalans, la férem, a peu, no fa gaires setmanes. Cal marcar sempre distàncies amb la monarquia, oi?
1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil 
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
L'autor de les fotos fou T. Sempau, probablement emparentat amb l'alcalde del mateix cognom. Diu la crònica del tradicionalista diari de la capital del nostre país veí, que «iniciativa del príncipe Alberto ha sido la de crear en el Pirineo español, como en el francès, extensos parques nacionales, atrayendo hacia ellos la atención del mundo entero y proporcionando al país beneficios de enorme consideración». Afegeix que el príncep monegasc ha escollit «un sitio del Pirineo catalán, el pueblo de Isil,... para disfrutar largas temporadas de descanso...» Es veu que la feina el cansava molt, «y a Isil viene anualmente a contemplar la hermosura insuperable de aquellos parajes, de los magníficos lagos, del abrupto monte Airoto, abundante en cabras montesas, caza en la cual el príncipe demuestra rara habilidad».
1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil 
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
La crònica periodística és datada del 1917, i existeixen algunes altres breus cròniques periodístiques amb les quals hom pot confirmar l'asseveració del periodista que aquestes principesques visites foren anuals, potser entre 1915-19. En alguns arxius, com en l'Arxiu d'imatges del Consell Cultural de les Valls d'Àneu, identifiquen el reial personatge amb Lluís II de Mònaco, successor d'Albert I, que morí al 1922. Les imatges no deixen espai al dubte: es tractava del pare, senyor ja d'edat, bon amant i estudiós de les ciències naturals, en els camps de l'oceanografia i la paleontologia.
1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil 
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
La pesca de truites al llac no fou l'única ocupació plaent de la comitiva, sinó que principalment l'objectiu n'era la caça d'isards, peces majors amb les quals decorar les nobles sales del palau monegasc. Una d'aquelles contradiccions d'antany en les relacions amb la natura entre els primers amants de la conservació i protecció dels paratges naturals. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars), 
«La Época», de 18 d'agost (BDH). 
Aquí la crònica ha canviat els isards per les guatlles, com si res. Potser un signe de mala consciència o reputació davant d'un tal 'estudiós'. S'hi aclareix l'estada de tres dies a Casa Ignàsia abans de pujar cap a Airoto. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
La fitxa també hi escriu 1918 aprox, però es va publicar al diari espanyol al 1917. La disposició dels personatges mostra el príncep, a la dreta de la foto, entremig del passadís que li fan els acompanyants a peu, amb els seus criats a l'una banda, i un senyor grassonet -potser l'alcalde Sempau- a la dreta, davant de l'hostal de sa propietat, la gran Casa Ignàsia aneuenca. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
El jove Mossèn  Dot Campi, probablement amb bons dots de francès, no podia faltar a l'excursió, per si calia auxili espiritual. Mossèn Campi, a més, fou l'autor d'aquestes imatges al cantó del llac Airoto. 

1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
A la fitxa de la foto, hi diu «data aprox. 1918». Exactament de l'estiu del 1917. En qualsevol cas, s'hi comprova la comoditat amb què viatjava la reialesa fins a alta muntanya: a la cuina, no els faltava cap estri. És clar que no tan sols devien cuinar peix, sinó que les cabras montesas de què parla la crònica periodística no hi devien faltar. Ja podia fomentar la creació de parcs naturals, el príncep aquest, que si tots hi haguéssim depredat turísticament com ell, no sé pas què hi quedaria! Però, és clar, ell no preveia que de turistes en poguéssim esdevindre tots els mortals, sinó només els de la seua reial sang blava. En canvi, cal dir-ho, els seus mitjans de transport eren més sostenibles que els nostres. 

Els forns de llenya, cassoles i altres estris de cuina que observem com a fons de la imatge ens donen una idea de la bona vida senyorial a muntanya. Hi veiem Mossèn Dot Campi afanyar-se sobre el plat. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Si ens hi fixem bé, veurem just al centre, al costat del figurant que aixeca el colze amb la bota de vi, un guàrdia passejant, gentilesa del Gobierno (espanyol). La imatge mostra l'acampada de tendes al costat del llac i part dels servents del seguici. Al fons veiem aquella mena de rai, que era la barqueta usada pel nostre reial personatge per endinsar-se per les aigües d'Airoto a la pesca de la truita.
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Vista general del campament del príncep monegasc al costat del llac d'Airoto. Bona part del servei, homes i dones, eren del país. Les imatges de Mossèn Campi foren usades pel Comerç Casa Bonic (d'Esterri, crec) per a una sèrie postal. 
1918. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
Longinos Navás, S.J., «Excursiones entomológicas en el verano de 1918»,
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Article que deixa testimoni de l'estada del príncep de Mònaco a Isil durant uns anys successius, amb dispesa a casa Sempau. 

1916. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
«El Conqués», núm. 209, 28 d'octubre (SAC).
Una nota breu en aquesta revista (en castellà) trempolina es feia ressò de la visita reial a les comarques altpallareses, «acompañado del médico Richart y del químico Conturieux, y de numeroso séquito».



1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Vista esplèndida del poble d'Isil al costat, i al mig ben bé, de la Noguera Pallaresa. En primer terme, l'ermita romànica de Sant Joan, un mica riu avall. Al fons, sobresurten el campanar de l'església i la mola de Casa Ignàsia, desapareguda amb els aiguats de 1937. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
L'illa isilenca sobre la Noguera Pallaresa, amb l'església, la casa de la vila, i a l'esquerra, l'edifici del comunidor. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Detall del nucli antic del poble abans dels aiguats de 1937. L'hostal regentat per la família Sempau, dit Casa Ignàsia, fa la competència al campanar. La construcció d'un tal edifici mostra l'existència d'un incipient turisme burgès cap al Pirineu en aquelles primeres dècades del segle XX. 
1915. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
«La Vanguadia», de 21 de setembre (LV).
Almenys, doncs, des del 1915, el príncep Albert trescava per aquests rodals. Aquell any s'hi estigué un parell de setmanes, tres dies al bosc de Bonabé, a on s'hi feia l'explotació de fusta que a través d'un cable elèctric s'exportava al costat francès, de l'empresa «Matussiere et Forest», per a la fabricació de pasta de paper.

D'allà passà cap al llac d'Airoto per dedicar-s'hi a la caça i a la pesca «por espacio de diez días consecutivos... Con solo seis tiros logró matar cuatro cabras, hiriendo a otra». Que aquesta pràctica començava a ésser mal vista, ho demostra el comentari periodístic en el sentit que només tirava als mascles, i encara si eren vells. Oi tant, que ens ho creiem!

Al poble d'Isil, a la casa d'en Josep Sempau, visità l'església romànica del segle IX. També posà el peu a l'altra església, la parroquial, i la resta de l'estona es dedicà «a observar las costumbres del país y en la caza de las codornices». Potser l'home s'hi trobava bé en sentint parlar la llengua del país, tan propera al dialecte dels seus súbdits monegascos. Un destre caçador local, l'Antoni Gatnau, l'acompanyava a les caceres, per tal d'ajudar a trobar les grans peces de caça major.  

L'estada fou tan satisfactòria que, en acabada, trameté telegrama al rei (espanyol) per fer-li saber que havia estat tractat tan bé en «estos Pirineos españoles». Les ratlles del mapa no deixaven i no deixen encara veure a molts la realitat que amaguen a sota.  
1915. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Ordesa, l'Aragó),
«La Época», de 13 d'agost (BDH).
Sembla que cap al 1915, sa reial persona començà a tombar pel Pirineu. Llavors, atansar-se fins als peus dels gegants pirinencs no era gens fàcil ni usual.  
1904. Isil, les Valls d'Àneu (el Pallars).
Postal de començament del segle XX, impresa a Saint-Girons, amb una espectacular i bella vista del poblet pallarès, amb tota una colla de figurants disposats pel fotògraf sobre la marge del riu, al pont esquerre del cantó de l'església. 
1904. Isil, les Valls d'Àneu (el Pallars).
Com sempre en aquelles dates era inevitable la referència Espagne per al nostre territori nacional, i es quedaven tan amples. Entre els figurants, hi destaquen el mossèn del poble, i probablement també algun Sempau al seu costat, forces vives (dominants) del llogaret. Al fons, sota el pont, les boqueres de sortida del gran molí que feia de serradora, si no recordo malament.

20191018

[2040] La Vall de Benasc del Cinc-cents

1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
La llarga vall de l'Alt Éssera, des de la sortida septentrional del congost del Ru fins a l'Hospital, al peu del pas del Portilló de Benasc, tot revoltant les grans Maleïdes, que no s'hi dibuixen. 

1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Dos ponts, de pedra probablement, per a tota la vall fins a Benasc (30 cases, 150 hab.) i Cerler (12, 60 hab.), que vivien, és clar, sense pensaments del futur turístic que les faria grans, famoses, no sé si millors, al darrer terç del segle XX, al cap de cinc-cents anys. Però deixem aquesta conversa per a una altra ocasió. 
1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Detall del pas del Portilló de Benasc, perfectament dibuixat amb totes les ziga-zagues que, encara avui, els senderistes podem resseguir. S'hi destaques els dos hospitalets o refugi de passants, el de Benasc, probablement ja en la segona de les ubicacions que tingué, i l'Hospitalet de Banhères, en terra occitana, llavors no pas encara Hospice de France, pompós nom a més llaor i glòria del xovinisme gavatxo.

Als plans, ja hi havia una «Torre de los Baños», probablement un punt de guaita militar per dominar un dels passos més freqüentats de la frontera pirinenca. 
1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Detall de la part baixa de la vall, amb els poblets i la indicació de les cases o llars. Cap a ponent, el port de Saünc cap a les valls aragoneses de Plan. Cap altre pont és dibuixat a l'Éssera. Castilló de Sos (18 cases, 90 ha.), Sesué (20, 100 hab.), Vilanova (30, 150 hab.) i Gia (50, 200 hab.) n'eren els pobles més destacats.
1584. Mapa de la Val d'Aran i de la Vall de Benasc (PARES).
La vista general del mapa de les dos valls pirinenques, unides o separades, segons l'època de l'any, pel Còth deth Hòro, o Coll del Forat.

20191015

[2039] La Vall d'Aran del Cinc-cents

1584. Mapa de la Val d'Aran i de la Vall de Benasc (PARES).
Un dels mapes detallats més antics de les valls pirinenques d'Aran i Benasc. En aquell segle, i durant molts més, estaven aïllades de les comarques veïnes del sud durant tots els mesos d'innivació, de vegades entre set i vuit a l'any. Tampoc entre elles el pas era fàcil a l'hivern, però millorava amb el desglaç, quan s'hi podia passar de l'una a l'altra pel Còth deth Hòro, o coll del Forat (interpretat com a Coll del Toro en les referències gavatxes des del selge XIX), als peus de les Maleïdes. 
1584. Mapa de la Val d'Aran i de la Vall de Benasc.
El país d'Aran, de cinc llegües de llarg, «enregada del rio Garona y el rio Jueu y otros riachuelos de poco nombre». Era formada per «veinteynueve lugares» i tres viles: Bossost, Vilac i Vielha. Tot just s'arribava al miler de cases o veïns. Si comptem a una mitjana de 5 per casa, faria un total aprox de cinc mil habitants. 
1594. Castèlh-Leon, la Val d'Aran.
Tiburzio Spannochi (PARES).

El centre militar i governatiu de la Vall d'Aran durant segles fou el gran castell de Castèlh-Leon, del qual tenim aquesta meravellosa i impagable representació d'aquest enginyer militar italià al servei de Felip II. El riu Jueu baixa a trobar la Garona sota els merlets i murs del castell, que disposava d'una gran torre central, des de la qual s'atalaiava bona part de la Vall. 
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
La Vall d'Aran de fa cinc-cents anys, amb els 29 llocs poblats i el nombre de llars o veïns de cadascun. S'hi observa prou bé com els pobles es distribuïen, majorment, al llarg de la Garona i dels rius que, d'un i l'altre costat, hi baixaven. Castèlh-Leon s'emplaçava ben bé al centre de la Vall, davant la confluència del Jueu amb la Garona. 
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
La part de Naut Aran en la frontera amb Catalunya. Llegim amb claredat les cases de cadascun dels poblets: Tredós (30, 150 hab.), Salardú i Arties (40, 200 hab.) o les més grans, ja al Mig Aran, com Vielha (107, 550 hab.) i Vilac (60, 300 hab.). Al Baish Aran, destacava la vila de Bossost (100, 500 hab.).

Els colors del plànol són ben vius, i més enverdits com més cap a les valls. Els rius i torrents en blau, li afegeixen una gran vivacitat. Al sud, el port de Vielha, «en el condado de Ribagorça», al quan s'hi accedia riu Negre amunt. Els ponts eren prou escassos: només el de Vielha i el d'Aubèrt una mica més avall, probablement de pedra i que permetien el pas de contingents militars. Un tercer pont és dibuixat amunt del riu Jueu, per permetre el pas cap al Còth deth Hòro.  
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
A l'altra banda del coll, també hi és ben perceptible el Forat dels Aigualluts, molt ben dibuixat com una mena d'estany, allà on les aigües de l'Aneto i la resta de Maleïdes desapareixen bona part de l'any per ressorgir a la vall del riu Jueu. Que eren el mateix riu, ja ho sabien els aranesos de fa mig miler d'anys, i així s'anota en el mapa.
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
La part baixa o septentrional de la Vall, amb Bausen (48, 240 hab.) i Canejan (31, 150 hab.). A la dreta de la Garona, Les i Vilamòs (tots dos amb 60 cases, 300 hab.) n'eren pobles destacats. 
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
Castell-Lleó era a tocar de les Bòrdes (8, 40 hab.) el lloc més petit de la vall. A Bossòst s'hi assenyala la ruta del Portilhon com a port de pas cap a França.

La bellesa i el detall de la composició són del tot inefables.

20190930

[2033] Al coll dels Astazús, al naixement del Cinca (ii)

2019. Agost. Coll dels Astazús: al naixement del Cinca.
Despertar-se de bon matí, obrir la cremallera de la tenda i contemplar el Mont Perdut amb els primers rajos de sol del dia: aquest és el regal que ens fa la mare Natura, que ahir amb la pluja ens va privar de la visió de les llàgrimes de Sant Llorenç, i avui ens obsequia amb una visió encisadora.

Però el dia és frescal i ventós, sobretot molt ventós. Tant, que arribats al coll dels Astazús (2.972 m), partió de les aigües atlàntiques i mediterrànies, hem de girar cua i tornar per avall, tal com fan alguns altres muntanyencs assenyats amb qui parlem. Tot i que també hi ha qui tira amunt a fer cim. Costa de servar-se dret: just al coll, amb l'espectacle de l'alta Gavarnia (Serradets, la Bretxa de Roland, lo Tailhon) que fa tot just dos setmanes hem trepitjat davant dels ulls, les bufades del vent tomben alguns caminaires i els altres amb prou feines ens hi aguantem drets. 

Reprenem, doncs, la baixada cap a Marboré, entre enormes masses rocoses gravades per l'aigua i per llargues vetes blanques de marbre, que li donen son nom. Assaborim la llum del Marboré, tot als nostres peus, amb els isards que campen a la seua, la glacera patidora del Mont Perdut, la ruta que hi puja (amb algun muntanyenc ací i allà), les formacions del Cilindre, el llac, la bretxa de Tucarroia... avui tots plens dels xiulets del vent, però on s'hi deu sentir aquell silenci etern quan hi cauen pacientment les volves de neu a l'hivern. Recollim la tenda i altres atuells, que posem ben emmotxillats, i emprenem la (inacabable) tornada a Pineta, on ens hi esperen un parell de cervesetes, els mosquits emprenyadors de la terra baixa, i les aigües de Marboré, despenyades pel balcó i ara convertides en el Cinca naixent.