Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges

20240504

[2578] La Vallferrera del segle XVIII


1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres de la Noguera Ribagorsana, de la Noguera Paulleressa et des vallées d'Andorra, de Farrera, de Cardous, de Paillas, autrement d'Anéou, celles d'Asouy, de Real, de Sort, de Savernada, de Gerri, de Capdeil, de Saroca, d'Areins, de Beteza, de Chironnelle, de Bebille, de Barabés, de Boy» (Gallica).
Autors (presumits): Claude Roussel (1655?-1733, enginyer),  
François de La Blottière (1673-1739, enginyer).
Majestuós plànol de les valls muntanyenques, amb indicació de pobles, focs, ponts i ports. Una veritable delícia per anar resseguint durant hores. Només que, com fou usual de la tradició cartogràfica francesa, l'orientació del mapa sol ser inversa. Els topònims, bé que transcrits amb ortografia francesitzant, són ben reconeixibles i fidels a la denominació catalana. També el nom de rius i serres. 
Hem reorientat el mapa per fer-lo al més similar possible als actuals, de manera que ens resultés geogràficament identificable als nostres ulls, sempre ben badats davant la bellesa cromàtica de l'obra i del detallisme descriptiu en uns temps de mitjans escassos per als geògrafs, per no dir inexistents.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Ainet (de Besan) tenia 36 focs a la segona dècada del segle XVIII, un cop acabada la Guerra de Successió. A una mitjana de 5 o 6 persones per casa (padrins, pares i fills), fa més de dos-centes persones. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Una mica més amunt de la Noguera de Ferrera, el Pont d'Ainet. Les Bordes d'Ainet o d'Alins reunien dos focs. Potser probablement només eren habitades d'estiu.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Continuem riu amunt fins arribar a Alins, amb un molí als afores del poble. També amb un fogatge de 30 llars i pont per travessar la Noguera de Ferrera. El detallisme del mapa és tan elevat que fins i tot els nuclis urbans són aproximats a la realitat.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Trobem una masia d'Alins fins a Àreu, amb 20 focs, menys que el poble de Norís, llavors dels més grans de la Vall Ferrera, amb 33. No s'hi assenyala el poble de Tor, encara que el camí enfila cap al coll i Andorra. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
No sabria dir si el coll de Norís l'hem d'identificar amb el de Salòria. El cas és que ja a l'altra banda, hi trobem Aós (Os) de Civís, amb una vintena de focs, i ja en territori andorrà Bixessarri, amb una vintena més, ja baixant cap a Sant Julià.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
La població de la Vall Ferrera en aquells inicis del Set-cents, a on apareix l'indret de Tor, amb 20 focs. Les xifres mostres fortes discrepàncies amb les anotades al mapa gavatxo.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
La capçalera de la Vall Ferrera i els grans boscos de pi negre que la separaven de la Vall de Cardós i de la de Tavascan. Les més altes indicacions són les del port de Boet i les del lloc d'Erts (12 focs), ja a la parròquia andorrana de la Massana.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Per la part baixa de la Noguera de Ferrera, riu avall d'Ainet, hi trobem Araós i el tercer pont ja poc abans d'arribar a les envistes de Tírvia per unir-se amb la Noguera de Cardós.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Detall del molí, probablement fariner, entre Ainet i Araós, amb la desviació d'un petit cabal d'aigua de la Noguera per fer-lo anar. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Araós comptava 26 focs i algunes bordes més a la vora del pont. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
A Tírvia, cap i casal de la Vall Ferrera, s'hi censaven 60 focs, o sia, més de tres-centes cinquanta persones, pel cap baix. Estranya la mala grafia del lloc, atesa la correcció general dels topònims. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
A tota la vall sud-oriental, avui dita Coma de Burg (de Tírvia al plànol), s'hi mostren el llogaret de Montesclado (Mondesclar al mapa, de 3 focs), Glorieta amb 3 més i Magnòlio amb 4, que per l'emplaçament hem d'identificar amb Burg.





Posted by
Labels: , , ,

20230826

[2514] Centenari de la primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern

 


1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Esplèndides imatges del Pla de l'Hospital benasquès tot nevadet a l'hivern d'ara fa cent anys. Els Llanos del Hospital, que en diuen ara, portaven riu Éssera amunt fins al xalet refugi de la Renclusa, llavors amb pocs anys de funcionament, però a l'estiu, per a les ascensions al cim més alt de les Maleïdes ribagorçanes.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
La idea «d'ascensionar amb skis el pic de l'Aneto per les festes de Nadal» sorgia tres anys abans de la mà d'uns pocs associats a la Secció d'Esports de Muntanya del CEC. En aquelles dates d'ara fa un segle, només un parell o tres d'ascensions forasteres ho havien aconseguit, i ells volien ser els primers catalans a guanyar-lo en ple hivern. De fet, ho varen provar per tercera i definitiva vegada per la Setmana Santa, a inicis d'abril d'aquell any.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Els expedicionaris foren, a més d'Enric Ribera, redactor de l'article i de les imatges, Lluís Estasen, Josep M. Soler i Carles Feliu, reconeguts pirineistes del moment. Van pujar fins a Benasc amb un autoòmnibus 40 Hispano, cosa que en aquells temps era un avenç incontestable en les comunicacions terrestres: dos dies des de Barcelona per Graus. Van passar a saludar de vídua de Josep Sayó, el primer gran guia de les ascensions a l'Aneto en el començament de segle XX, primer arrendador del refugi de la Renclusa, que morí al cim per una tempesta al 1916 en l'ascensió que s'hi feu per a la inauguració del xalet. La vídua els donà les claus del xalet refugi, que llavors regentava son gendre, Antonio Abadias. El dia 11 iniciaren al camí cap al refugi pel Pla de l'Hospital. La neu era abundant i el risc d'allaus també.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
El xalet refugi de la Renclusa, inaugurat tràgicament aquell 1916.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Refugi i capella de les Neus, a la Renclusa.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
A les 5 el camí iniciaren la pujada cap al cim: «al pas i sense fadigar-nos, fent ziga-zagues, empreníem la pujada cap al Portilló. Els companys adaptaren els grampons a llurs esquís marxant amb tota seguretat». A la sortida del sol, ja eren als peus de la magna glacera: «després d'alguns minuts d'estada per fer unes fotografies, ens decidírem a atacar la gran gelera». 

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Arribats al Pas de Mahoma a les 10,30h, es preparen per passar-hi, «totalment cobert de neu». Un dels companys prova amb la mà de fer caure la neu, i l'hi han de fer retornar amb fregaments «amb totes les meves forces a fi de fer-lo entrar en reacció, cosa que vaig obtenir al cap de mitja hora». En aquelles alçades, en temps hivernal d'abril, «feia vent fort i tan glaçat que deixava les mans balbes malgrat dur guants». 

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Ascensió i cim de l'Aneto nevat. 

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Vistes de les Maleïdes nevades. 
1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
El Port de la Picada i el de la Bonaigua amb l'antic refugi.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
La travessa del Pas de Mahoma tot nevat va suposar-los tot un repte de primera magnitud: «les roques de granit que tan bones preses ofereixen a l'estiu, estaven cobertes de neu i glaç. El vent glaçat que feia insensibilitzava peus i mans, la qual cosa feia difícil la travessa i comprometia la seguretat personal. Gràcies a un treball constant de piolet vam aconseguir travessar-lo». Volgueren seguir la tradició d'escriure en el llibre de registre, però «l'estilogràfica de què ens servírem, més que una ploma, semblava una escombra, car degut al fred la tinta s'agrumollava en intentar escriure». La vista del Pirineu nevat li resulta gairebé indescriptible a l'autor: «feia goig veure aquell estol de caputxes blanques agenollades com en acte de sotsmissió al peu d'aquell colós, gegant del Pirineu!»

Per al retorn calgué refer el perillós pas nevat i, havent passat pel coll de Corones a recollir-hi els esquís, allà «van començar les grans patinades per la gelera de l'Aneto... ens hi gronxàrem a gran plaer», tot lliscant avall i avall. 

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Els excursionistes resten un dia descansant al refugi, tots sols, que llavors no hi pujava ningú, a l'hivern. Experiència que segons l'autor «és quelcom inexplicable i als qui ens agrada la muntanya ens identifiquem tant amb aquelles solituds voltades d'incomparables belleses, que és impossible que els profans ho puguin compendre».

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
El dia 14 emprenen camí cap al port de la Picada, que «no fou cosa fàcil» per causa del torb i la neu molla, que alentien la marxa. El vent que bufava del port era tan fort «que moltes vegades ens empenyia i corríem amb els esquís als peus sense el més mínim esforç»... fins que els rebotia per terra. Calgué que se'ls traguessin. La crosta del glaç que cobria la neu, en trencar-se, «s'aixecava en forma de teules que volaven per dessobre els nostres caps». Arribats al port, l'expedició es parteix, els uns cap a la Vall d'Aran, altres cap a l'Hospice de França, l'antic Espitau de Banhères, refugi dels qui es dirigien al pas del Portilló de Benasc des del nord occità cap al sud ribagorçà.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Finalment, els excursionistes arriben a Banhères de Luishon a tocar d'hora foscant.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
L'altra expedició va baixar fins a l'Artiga de Lin tot esquiant, i des de les Bordes es dirigiren a Salardú amb carruatge. L'endemà pujaren per la Bonaigua per baixar fins a València d'Àneu i Esterri. 

[1584] En Josep Sayó de la Renclusa, o Pepe el de Llausia, de Benasc

Posted by
Labels: , , ,

20230820

[2511] Los 'orsalhèrs' i los darrers ossos pirinencs



Anys 1900. Los darrers ossos del Pirineu.
Aquestes imatges de les postals d'inici de segle XX avui fereixen la nostra sensibilitat. Però és un fet que la desaparició de l'os als Pirineus fou deguda a la persecució humana. En part per la venda de les pells, però també, i això me n'ha cridat l'atenció, per al negoci circense, per domar-los i amansir-los i exposar-los públicament. Això fins i tot fou un ofici en terres occitanes, a l'altre costat del nostre Pirineu: els orsalhèrs, domadors d'ossos, alguns dels quals de fama internacional a l'altre costat de l'Atlàntic i tot (enllaç). A l'Arièja, cap al 1890, n'hi havia una escola! Pareix que el mester hi fou portat durant el segle XVIII pels gitanos de l'Europa Oriental. 
La demanda d'aquests grans animals fou tan gran que contribuí en bona part a la disminució de la població autòctona de l'os pirinenc. 

1909. Los darrers ossos del Pirineu.
«Relámpago», Tremp, de 14 de novembre (XAC).
Notícia breu d'un os abatut a Montgarri, de 160 quilos, que hagué de ser baixat a la vall amb un baiard ex professo estirat per bous.

1988. Los darrers ossos del Pirineu.
«L'os a punt de desaparèixer del Pirineu», Igor Grabulosa,
«Revista de Girona», 1988, Núm. 129, p. 77-81 (enllaç).
A l'Edat Mitjana, l'os era una peça de caça major i, per tant, propietat del senyor feudal, que se n'havia de cobrar les parts més suculentes, ço és, els pernils i els peus, qui sap si guisats com els de porc!

1988. Los darrers ossos del Pirineu.
«L'os a punt de desaparèixer del Pirineu», Igor Grabulosa,
«Revista de Girona», 1988, Núm. 129, p. 77-81 (enllaç).
Als Pirineus occitans, «la cacera de l'os havia tingut un altre sentit, que era el d'aconseguir les cries per ensinistrar-les i portar-les a ballar per tot Europa. Aquesta pràctica va prendre tanta volada que al segle XVIII era una veritable 'indústria' i fins i tot es creà una Escola d'Ossos». A Uston (l'Arièja) al 1939 n'hi havia 200, d'ensinistradors!

A Catalunya, les caceres se solien fer al febrer, per la Candelera, quan les bèsties abandonaven els caus després de la hibernació i se sentien febles, i llavors era més fàcil de capturar-los. Quan els animals desaparegueren, «els bons muntanyencs per no perdre aquell costum... simulaven la cacera de l'os vestint a un home amb la pell d'aquest animal i engegant-lo al bosc, on hi anaven després los caçadors amb escopetes carregades amb pólvora sola». Costum que acabà prohibit per les perdigonades que acabava rebent el pobre disfressat.

1988. Los darrers ossos del Pirineu.
«L'os a punt de desaparèixer del Pirineu», Igor Grabulosa,
«Revista de Girona», 1988, Núm. 129, p. 77-81 (enllaç).
Diverses tradicions folklòriques al llarg del Pirineu remeten la presència de l'os.

1919 ca. Ball de l'Ossa, Ordino, Andorra.

«Les festes de l'ossa són unes representacions populars de teatre i dansa entorn la cacera d'una ossa que històricament s'ha vingut mostrant a diferents poblacions d'Andorra en diverses dates assenyalades d'hivern (pròximes a Nadal o bé per Cap d'any, la Candelera o el Carnaval). Tot i que era una celebració típica de moltes parròquies andorranes, al llarg dels segles xix i xx la tradició es va perdre. Només en perviuen el ball de l'ossa d'Encamp, que se celebra el dilluns de Carnaval, i l'última ossa d'Ordino, que té lloc la primera setmana de desembre. 
«Les festes de l'ossa són considerades una farsa teatral, és a dir, una representació en forma de comèdia d'un sol acte. En aquestes festes fan aparició una varietat de personatges de la vida rural andorrana i la cacera de l'animal es presenta com un pretext per escenificar les trifulgues en què aquests es veuen immersos. El ball de l'ossa és, doncs, una representació carnavalesca on el poble caricaturitza les classes socials, i es mofa tant dels rics com dels pobres» (viquipèdia).
1988. Los darrers ossos del Pirineu.
«L'os a punt de desaparèixer del Pirineu», Igor Grabulosa,
«Revista de Girona», 1988, Núm. 129, p. 77-81 (enllaç).
A Catalunya, no n'hi hagué, de domadors o orsalhèrs, però d'ossos, se n'havies «portat molts a Luishon provinent de les valls veïnes de la vessant ibèrica» i hi ha dades sobre expedicions de captura de diversos anys durant l'últim quart del segle XIX. Sembla que l'exportació de cadells d'os era un bon negoci.

1988. Los darrers ossos del Pirineu.
«L'os a punt de desaparèixer del Pirineu», Igor Grabulosa,
«Revista de Girona», 1988, Núm. 129, p. 77-81 (enllaç).
Durant el segle XX, l'evolució de la població d'ossos pirinencs és la crònica d'una mort anunciada.

Anys 1920-30. Los darrers ossos del Pirineu.
(GAP).

1983. L'Orsalhèr (El domador d'ossos).
Film rodat en llengua occitana sobre la vida d'un jove ariejà, Gaston Sentein, que cap a la mitat del segle XIX decideix abandonar la misèria en què vivia i provar sort com a domador d'un os, que ha de caçar i ensinistrar per poder viatjar per pobles i ciutats a fer-hi espectacles amb l'ajut de la seua xicota (enllaç).



[2312] La majestuosa Bretxa de Roland pirinenca


Posted by
Labels: , ,

20230422

[2460] Volcans d'Olot, 1833

 


1833. Els volcans d'Olot.
«Principles of Geology», Charles Lyell, London. 
Dibuix pres del natural per l'autor del tractat, l'escocès Charles Lyell (1797–1875), el pare de la geologia moderna. Se'n sol dir que fou el Darwin del seu camp d'estudi. Ara en fa poc o molt uns dos-cents anys, Va fer una estada a Catalunya, a la Garrotxa, per conèixer in situ la zona volcànica. 
He descobert la pista del gravat en un article del darrer número de la revista Vèrtex (305), la publicació bimestral de la FEEC, vull dir que molt millorada de continguts darrerament. Enhorabona.
La representació de la vila garrotxina és marcadament lineal, simplista, seriada o repetitiva i tot, però ben segur que en l'aire general reflecteix la distribució urbanística de l'Olot de fa dos centúries. En canvi, els masos se m'apareixen del tot autèntics. 

1833. Els volcans d'Olot.
«Principles of Geology», Charles Lyell, London. 
Explicació del dibuix, amb un color diferent per a cada línia d'horitzó, que correspon a diferents formacions geològiques. Al fons de tot, blau per a la serralada pirinenca, al nord de l'espectador; al davant, en color més grisenc, hi ha les formacions secundàries. Les diferents intensitats d'aquest gris en marquen la llunyania o proximitat; finalment, els colors rogencs són les formacions de lava i escòria volcànica. 
Segons l'autor, és prou clar que la plana sobre la qual s'assenta la vila és formada per diferents capes de lava descendides des dels cims volcànics, que haurien anat reomplint la profunda vall d'antany. 
L'autor contrastà la toponímia, i indica que el nom dels volcans és Montsacopa i Garrinada, en pla català de la gent del país. Cosa que diu molt de la sensibilitat i saviesa de l'autor.

1833. Els volcans d'Olot.
«Principles of Geology», Charles Lyell, London. 
 1. L'ermita de Sant Miquel, 2. Volcà de Montolivet, antic Puig de la Rovira. 

1833. Els volcans d'Olot.
«Principles of Geology», Charles Lyell, London. 
3. Volcà Montsacopa, llavors amb la vila als peus, ara amb la vila revoltant-lo, 4. Puig Sacorona.

1833. Els volcans d'Olot.
«Principles of Geology», Charles Lyell, London. 
5. Volcà de la Garrinada. 

1833. Els volcans d'Olot.
«Principles of Geology», Charles Lyell London. 
La vista general del gravat, que mostra de manera ben visual la capa de lava que forma la plana olotina als peus dels volcans.

1833. Els volcans d'Olot.
«Principles of Geology», Charles Lyell London. 
(Internet Archive).
L'obra fundacional de la geologia moderna, en tres volums.

1830. Les runes del Temple de Sarapis, Puzzuoli, Nàpols.
«Principles of Geology», Charles Lyell London. 
(Internet Archive).
El gravat que obre el primer volum mostra les runes del Temple de Serapis a Puzzuoli, a prop de Nàpols. Sempre acabo sucumbint a la bellesa d'aquests dibuixos: m'imagino l'emoció de l'artista davant el paisatge, llavors encara verge, que el devia transportar suaument i clamada segles enrere en la Història, no sé si m'explico, perdoneu.

1832. Les runes del Temple de Sarapis, Puzzuoli, Nàpols.
«Principles of Geology», Charles Lyell London. 
(Internet Archive).
Preciosa vista de la Vall del Bou, als peus de l'Etna sicilià, sempre fumejant. 




[1711] Ullada al país interior de 1900

Posted by
Labels: ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)