Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges

20170609

[1721] El primer llibre de registre al cim de l'Aneto (1915-1920)

1973. Revista «Muntanya», núm. 670, desembre.
Dibuix: Nuet Badia.
El pic de Salvaguàrdia i el trau del Port de Benasc des de la Rencllusa.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
El CEC guarda «com un veritable tresor» els primers llibres de registre de l'Aneto i, en especial, el primer de tots. «En els seus fulls es contenen les impressions de tota una generació d'home, coneguts els uns, desconeguts la majoria, per als qual en un moment determinat l'ascensió a l'Aneto representà el fet més important de llurs vides». Sentencia el comentari de l'autor, i ens hi afegim: «Ara, en llegir les seves anotacions, ens adonem que foren els progenitors de tota una escola i d'un estil dins l'excursionisme, que malgrat l'evolució, les tècniques i els equips actuals, ens és molt difícil de superar».

El costum de posar llibres al cim de l'Aneto, que s'hi omplien pels qui feien el cim i es recanviaven quan estaven tots escrits, perdurà fins al 1967, quan ja no se n'hi posà cap més. Quan enlloc de servir per testimoniar l'assoliment d'una fita important en la vida del muntanyenc signant, passaren a ésser «testimoni gràfic d'una tara humana que els mateixos signants certifiquen» i eren omplerts de «porqueries», calgué suprimir-los, ja que no mereixien «compartir un lloc al costat dels altres llibres curulls de dades històriques, de poesia i de sentiment, on signaven figures que ens cal venerar».

El primer llibre de registre a l'Aneto hi fou dipositat «exactament a les onze del matí del dia onze d'agost de l'any 1915 pels socis del centre Santiago Perdigó i Juli Barloque».
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Abans, però, del llibre del CEC, «els francesos ja feia anys que n'hi tenien un». Això, segons l'autor, «demostra també l'assiduïtat amb què era visitat el cim pels francesos, les facilitats d'accés dels quals pel Port de Benasc, procedents de Luishon, eren superiors a les dels nostres excursionistes» fins a la construcció del refugi del CEC a la Renclusa, inaugurat al 1916.

El primer aparell cinematogràfic que pujà al cim del nostre gegant ribagorçà ho feu al 27 d'agost de 1916, poc després de la desgràcia ocorreguda al Pont de Mahoma pocs dies abans de la inauguració del refugi. L'operador de la màquina filmà, a més de les esplèndides vistes, és clar, el llibre que hi havia dipositat des de l'any anterior. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
«A les onze del matí del dia onze del mes d'agost de l'any 1915 fou dipositat dalt d'aquest cim d'Aneto el primer llibre del Centre Excursionista de Catalunya, que fou portat de Barcelona i dipositat en el propi cim pels socis Santiago Perdigó i Juli Barloque, acompanyat pels guies Josep Sayó  i Daniel Mora de Benasc».
1915. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (AFCEC-MDC).
L'ascensió de Perdigó i Barloque, amb els guies Sayó i Mora, amb el primer llibre de registre del CEC a l'Aneto a la motxilla.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
«La cabana sota la balma existent al lloc anomenat la Renclusa permetia, amb molt bona voluntat, de fer-hi nit i comptar, això sí, amb l'escalf d'una bona sopa fumejant. La família Sayó feia que els que s'hi aplegaven oblidessin les incomoditats a força de netedat, d'amabilitat i de servei, però això no podia resoldre les estretors i el primitivisme d'aquell aixopluc sota les roques balmades».

La construcció del nou refugi feu que l'afluència de muntanyencs anés creixent i passés a ésser, en el temps d'estiu, un fet diari. Això transformà també la vida dels guies, que passaren de fer ascensions ocasionals a disposar d'un ofici o, almenys, mitjà de vida durant la temporada. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Josep Sayó, de renom 'Pepe', o també 'Pepe, el de Llausia', el primer dels guies de l'Aneto i protagonista malaurat del drama de l'estiu de 1916. «Ocupava la cabana de la Renclusa des del 1907, on es trobava un bon i cordial acolliment». La seua indestructible amistat amb Juli Soler el portà a acceptar de fer de guarda i masover del nou refugi de CEC per trenta anys. La desgràcia d'aquell estiu li impedí de començar la seua nova tasca. Fou considerat el primer i millor dels guies del seu temps. Mossèn Oliveras escrigué: 

«Per ço era guia per excel·lència. En ell l'ésser guia no era un ofici, era una afició: semblava un propietari que mostrava orgullosament els seus dominis».
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Altres guies reconeguts de fa cent anys a l'Anero foren en Daniel Mora, Antònio Abadias, Antònio Lobera, Josep Mora, Josep Delmàs, Ramon Cereza i Paco Cabellud, tots ells benasquesos. Aquest darrer «tenia una cabana al vessant espanyol del Port de Benasc on s'allotjaven la major part dels excursionistes procedents de França. Acostumava a anar sol amb els seus clients i no és gaire freqüent el seu nom en aquest primer llibre».

L'altre gran guia de l'Aneto fou el gendre d'en Sayó, l'Antònio Abadias, conegut amb el sobrenom del 'Lleó de l'Aneto'. La diglòssia i minorització lingüística que (de part de l'Estat) sofrien en aquells temps, i que perdurà al llarg del segle XX, els parlants del benasquès, feia que habitualment escrivís en espanyol. Però de manera ocasional, les anotacions al llibre de registre deixaven entreveure la llengua mil·lenària del país parlada per tota aquella colla de guies benasquesos. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Durant la Gran Guerra, del 1914 al 1918, passaren pel cim de l'Aneto muntanyencs de diverses nacionalitats europees, enfrontades en aquella cruenta contesa bèl·lica. El refugi de la Renclusa fou un espai de neutralitat i no s'hi registrà mai cap incident.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
«La professió de guia no era sempre un treball agradable», segons caràcters dels clients i circumstàncies de l'ascensió. Això sí, «eren gent feta a totes les inclemències del temps, i que difícilment s'impressionava pels fenòmens atmosfèrics».

1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Juli Soler i Santaló, ànima del refugi de la Renclusa, i gran coneixedor de les Maleïdes. «Les seves prolongades estades a la precària cabana sota la balma de la Renclusa, que ell anomenava humorísticament 'Vil·la Maladeta', van apressar sens dubte la seva fi», és a dir, foren causa de la malaltia que patí. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Antònio Abadias fou l'administrador de la Renclusa des de la inauguració del refugi al 1916, atesa la desgràcia de son sogre. «Va ser un veritable amic de tots els excursionistes que el tractaren. La seva personalitat, la seva cultura i decisió en van fer un autèntic guia de muntanya».
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Escrit d'elogi a Josep Sayó en aquell primer llibre de registre. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Mossèn Jaume Oliveres pujà per primer cop a l'Aneto al 1906 pel cantó de Vallhiverna. Una anotació seua ens fa avinent que no sempre tots els excursionistes que feien el cim deixaven anotacions als llibres: de vegades, els primers muntanyencs de la temporada hi ascendien quan encara estava el cim cobert de neu i no el podien extraure i escriure-hi.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
La primera versió d'«Els llamps de la Maleïda», de Mn. Jaume Oliveras, fou escrita molt resumidament al primer llibre de registre al 31 de juliol. Aquell mal dia de juliol de 1916, l'electricitat dels llamps impregnà tot el Pont de Mahoma, i Josep Sayó i l'alemany Adolf Blass hi foren abatuts. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
«Quatre dies després i quan la tempesta minvà, tornà [Mn. Oliveras] a pujar al cim de l'Aneto acompanyat d'alguns guies i alguns joves de Benasc» per tal de rescatar i baixar fins a la Renclusa els cadàvers dels malaguanyats muntanyencs. «El 27 d'agost de 1917, un any després d'aquest accident, hi tornà a pujar per beneir la creu que es col·locà en el lloc on moriren en Sayó i en Blass». En total, Mn. Oliveras ascendí en 30 ocasions al cim de l'Aneto. La darrera, amb 72 anys, al 1949. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
L'escrit del 31 de juliol de 1916 en pujar a recollir els cadàvers dels muntanyencs fulminats pel llamp al Pont de Mahoma.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
El primer llibre s'estigué al cim de l'Aneto per cinc anys i hi signaren els més il·lustres pioners del nostre pirineisme. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
L'escrit de l'ascensió per a la col·locació de la creu en honor dels difunts, al 1917: «Beneïda i col·locada la creu amb la imatge de nostre Redemptor l'hem adorada tots els firmants resant després devotament per nostre inoblidables companya, lo que preguem que facin també tots els que pugin aquest cim».
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
El President del CAF al 1920, Edouard J. Abadié, fou l'encarregat de baixar aquell primer llibre ja completat.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
El darrer full que clou el primer llibre de registre, amb una darrera anotació de cessió d'Antònio Abadias al CEC. 

1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.

20170604

[1718] Cent anys de la Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma (1917)

1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.
Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

Imatge dels portadors de la creu d'homenatge al desaparegut guia benasquès, Josep Sayó. S'hi veu el seu gendre i guia també, Antònio Abadias (1886-1967) duent la creu per instal·lar-la al cim. Si el sogre fou el primer gran guia del país a l'Aneto, gran amic d'en Juli Soler i Santaló en el moment de construir el refugi del CEC a la Renclusa, el gendre fóra conegut com «el Lleó de l'Aneto», atès que -segons que es deia- hi havia pujat més de 200 vegades. Fou ell qui es feu càrrec del refugi després de la tràgica mort d'en Sayó la mateixa setmana de la inauguració, al 27 de juliol de 1916. En record de tots dos, el segon Pic Occidental de la Maladeta (3.211 m) es coneix com a Pic Sayó, i un cim al SW del Pic de la Maladeta porta el nom d'Abadias (3.271 m).
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.

Per comunicació de l'Ignasi Canals i Tarrats (1896-1986), «un dels nou esforçats pioners que l'any 1917, concretament el 27 d'agost, pujaren la creu de ferro forjat fins al Pont de Mahoma, o Mahomet, com llavors era anomenat...», l'article en denuncia la desaparició en aquells anys 70s del segle passat, «símbol que, amb tant d'amor i esforç, es carregaren a coll des de la Renclusa fins a dipositar-la entre el rocam d'aquella cresta dentada». Potser caigué per les tempestes «o per mà intencionada, però penso que caldria posar-la altra vegada al seu lloc. Jo ja tinc 80 anys i no tinc capacitat per a fer-ho com ho vaig fer 57 anys enrere amb Mossèn Jaume Oliveras, Lluís Vallet, Lluís Goytisolo, Isidre i Ramir Puig, Pau Figueras, Antònio Abadias i el guia Daniel». Més endavant s'aclareix que aquest era el guia benasquès Antònio Lobera.

S'hi esmenten testimonis orals d'algunes altres tragèdies ocorregudes al mític gegant del Pirineu, com la d'en Barrau, dit «Pierrine», al 1824, fuster i guia de Luishon. L'onze d'agost d'aquell any (aviat, doncs, en farà dos-cents), «acompanyat de dos joves estudiants, caigué al fons d'una de les esquerdes de la gran gelera, on desaparegué per sempre més».
1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

Fotografia d'aquell 1917, amb el grup de 9 «entusiastes muntanyencs, que sens dubte podríem incloure en l'élite dels peoners del nostre excursionisme, d'aquells que ens descobriren els itineraris i les rutes d'ascensió als pics del massís», retratats amb tres turistes (dos dones i un home amb salacot) davant l'ermita de la Mare de Déu de les Neus. Aquell 1976 només restaven vius L'Igansi Canals i en Ramir Puig.
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.
S'hi explica la missa de remembrança, la pujada i col·locació de la creu, la benedicció i el bes de respecte que hi feren els muntanyencs, «en especial Antònio Abadias. Al llarg de la seva vida, el 'León del Aneto', com després se l'anomenaria, passaria pel seu costat centenars de vegades...»
1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.
Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

La fotografia commemorativa d'aquella ascensió, al costat de la gran fita de pedra que coronava l'Aneto ara fa cent anys. Dalt de tot, el Lleó de l'Aneto, gendre d'en Sayó.
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.

La desaparició de la creu fou alertada per la secció de Banheres de Bigorre del CAF, «alhora que donava també notícia del seu retrobament a la cresta de Llosàs». La creu no havia estat cimentada a la roca: «Tan sols va ser introduïda profundament en una escletxa, falcant-la, després, amb alguns còdols. Malgrat això, restà sòlidament fixada». Molts muntanyencs la feien anar per agafar-s'hi per superar «per aquell cantó, el cantellut Pont de Mahoma».
1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.
Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

Detall de la Creu d'en Sayó ja col·locada al Pas o Pont de Mahoma, en recordança dels quatre muntanyencs morts un any abans en aquell mateix lloc. Al fons, el gran pedró del cim de l'Aneto.
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.

El trasllat de la creu hagué d'ésser, per tant, un acte de vandalisme, fet que provocà «la justificada indignació» del món pirineista. «Actualment la creu està dipositada a la llar dels Sayó, a Benasc... Hi serà restaurada i hi restarà presentada al respecte dels muntanyencs dignes d'aquest nom». L'articulista, però, demana al CEC la restitució del símbol al seu lloc original: «Altrament, seria com condemnar a l'oblit tot l'esforç, tot el braó i tot el sacrifici d'uns homes que ens deixaren un llegat d'exemplaritat, d'honestedat esportiva, de coneixements, d'ideals i de realitzacions...»
1973. La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma.
La creu encara visible pocs anys abans a la cresta dentelluda del Pas de Mahoma.
1916. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Placa amb els versos verdaguerians («Canigó», 1888) en lloança de les majestuoses Maleïdes, que restà per col·locar al cim després de la tragèdia prèvia a la inauguració, i es guardà al refugi, on s'hi pot contemplar:

«Quins crits més horrorosos degué llançar la terra
infantant en ses jòvens anyades eixa serra!
Que jorns de pernabatre, que nits de gemegar:
per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes,
del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,
com ones de la mar!»
1916. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
El primer gran guia de l'Aneto, el benasquès Josep Sayó, amb un gran piolet-bastó a la mà, davant el refugi ja acabat, però encara per inaugurar. Probablement, la fotografia és d'aquell estiu en què s'havia d'obrir i la malastrugança se li emportà la vida dalt del Pont de Mahoma.
1910-1913. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Juli Soler i Santaló (AFCEC-MDC).
En Sayó, a l'esquerra, i altres guies benasquesos. Ajagut a terra, el mateix fotògraf i impulsor del refugi del CEC a la Renclusa ribagorçana. Un parell d'isards abatuts amb aquelles primitives carrabines, que donarien menjar als treballadors del refugi en un d'aquells estius de labors constructives.
1915. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (AFCEC-MDC).
En Sayó espiant en una de les enormes esquerdes de la glacera de l'Aneto en una ascensió al mes d'agost. Amb la reducció de la gelera, també han anat desapareixent aquests pregons forats entre el gel mil·lenari.
1915. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (AFCEC-MDC).
Una altra imatge de la mateixa ascensió, amb en Sayó al capdavant i Juli Barloque i el fotògraf encordats a continuació.
1927. La Fonda Sayó, Benasc, la Ribagorça.
Foto: Albert Oliveras i Folc (AFCEC-MDC).
Un grup d'excursionistes no identificats a la porta de la famosa fonda benasquesa, autèntic camp base de l'època per als muntanyencs que ascendien a l'Aneto.

20170603

[1717] Els Pirineus de l'Espinàs, de mar a mar (vi): el Pirineu basconavarrès

1960. «Els Pirineus de mar a mar. VI. El Pirineu basconavarrès».
«Destino», núm. 1.205, 10 de setembre (BdC).
La vall de Roncal i la vall de Salazar a Navarra.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. VI. El Pirineu basconavarrès».
«Destino», núm. 1.205, 10 de setembre (BdC).
Itzaltzu, un dels típics poblets tranquils de les valls en aquells anys preturístics.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. VI. El Pirineu basconavarrès».
«Destino», núm. 1.205, 10 de setembre (BdC).
El poble de Roncal és el nucli de la vall, llavors sense turistes, i amb un pagès amb la dalla al coll pel mig del carrer.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. VI. El Pirineu basconavarrès».
«Destino», núm. 1.205, 10 de setembre (BdC).
Mausoleu de Julián Gayarre, gran tenor del segle XIX, al seu poble nadiu.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. VI. El Pirineu basconavarrès».
«Destino», núm. 1.205, 10 de setembre (BdC).
El poble de Jaurrieta, rere la llenyera.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. VI. El Pirineu basconavarrès».
«Destino», núm. 1.205, 10 de setembre (BdC).
Otsagabia, a l'alta vall de Salazar, amb el pont romànic encara dempeus.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. VI. El Pirineu basconavarrès».
«Destino», núm. 1.205, 10 de setembre (BdC).
Fins a Roncesvalles. «En esta colegiata se conservan las pruebas de la derrota del ejército de Carlomagno, un guantelete de Roldán, sus botas, dos mazas y las polainas de seda carmesí del obispo Turpie».
1960. «Els Pirineus de mar a mar. VI. El Pirineu basconavarrès».
«Destino», núm. 1.205, 10 de setembre (BdC).
La fusta, antic motor econòmic del Pirineu.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. VI. El Pirineu basconavarrès».
«Destino», núm. 1.205, 10 de setembre (BdC).
Els Santfermins pamplonencs.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. VI. El Pirineu basconavarrès».
«Destino», núm. 1.205, 10 de setembre (BdC).
Pas cap als Pirineus atlàntics, pluja i boira. A la vora del Bidasoa, al costat d'Irun, allà fineixen els Pirineus. Al costat del far, a tocar del mar: «de pronto, a mis piés el mar parece que se levanta como una pared. Ya no hay camino. Solo el del retorno -y luego, el del recuerdo».
1960. «Els Pirineus de mar a mar. VI. El Pirineu basconavarrès».
«Destino», núm. 1.204, 3 de setembre (BdC).
El bosc d'Irati.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. VI. El Pirineu basconavarrès».
«Destino», núm. 1.205, 10 de setembre (BdC).
Hondarribia, vida tradicional amb carro de bous.
1960. «Els Pirineus de mar a mar. VI. El Pirineu basconavarrès».
«Destino», núm. 1.205, 10 de setembre (BdC).
L'home puja el farratge a l'esgolfa. Tot a força bruta.