Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges

20180325

[1819] Tírvia, estampa pallaresa

1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Llavors no arribava als 400 habitants. Més de vuitanta anys després, ben just si arriba als 150. La cosa més sorprenent per a l'autor a l'entrada del poble cap al tard: «un silencio sorprendente, arrobador, enigmático, reinaba entre las casuchas que se abrazan miedosas con la pizarra mohosa de sus aleros deshechos». El passeig nocturn pels carrerons de la vila, l'església romànica de Sant Feliu, les ruïnes de la fortalesa dels Rogers i Mataplanes, en una descripció gairebé lírica de la petita població pirinenca. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
Una típica casa pirinenca a la placeta, d'estampa plenament medieval. La destrucció de la vila al 1938 durant la guerra fou tan gran, que en calgué la reconstrucció. A tal efecte, fou considerada vila adoptada del cabdill (Caudillo) espanyol del bàndol antirepublicà, triomfant de la contesa bèl·lica.
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Un breu resum d'història pallaresa medieval. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
Un racó pintoresc, d'aires embruixadors a la vella vila tirviana.
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Foto: Ramon Bovet.
L'absis de l'església de Sant Feliu des del carrer Major. 
1933. Tírvia, l'estampa pallaresa (la Vall Ferrera).
«La Hormiga de Oro», núm. 4, 26 de gener. 

Detall del racó tradicional amb la pica de l'abeurador. Les cases arraulides al costat de l'església dins la vila closa medieval, amb la cadireta del campanar romànic que despunta al darrere.
1940. Tírvia (la Vall Ferrera, el Pallars Sobirà).
La destrucció de l'any 38 també passaria gran factura a l'església de Sant Feliu tirviana.

20180220

[1806] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: comiat a la Vall d'Aran (xv)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
La Bordeta, caseriu de Vilamós. «Sobre el camino se dibuja Pon d'Arròs, con la fonda de Toribio Arró ya casi terminada... -Todos estos pueblos son muy ruines, ¿verdad, usted?». La transformació de la Vall en aquets darrers cinquanta anys ha estat fora de mida, i la mentalitat de nou ric predominant, un llast que a poc a poc caldrà superar per recuperar les arrels i rebrotar. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
L'Artiga del riu Nere, un profunda vall ombrívola i solitària, llavors.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
Un contrallum del caminaire. «Vielha bajo la lluvia cobra un impreciso aspecto funerario y patético, desmanyadamente patético, con el agua escurriendo por los pinos y negruzcos tejados, y las calles vacías y solitarias bajo el cielo color panza de burro».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
Una mica d'història dels projectes de carreteres de la Val d'Aran, amb dos propostes sobre la taula: la connexió pel túnel sota la cresta de Vielha, al congost del Toro, o bé per Clarabide, per caure a la plana d'Ainsa, «sobre los barrancos del río Cinca y de su afluente el Cinqueta».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
L'Hospital de Vielha, a la boca sud del túnel. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
«Dentro del túnel llueve igual que fuera; se conoce que la tierra es muy permeable y deja filtrar el agua». Això també ho corrobora el meu pare, que, poc després d'inaugurat, feia la mili allà a la Val cap a l'any 1951. Quan el creuaven amb els camions militars, sort en tenien dels toldos. 

«A mano izquierda del túnel se levanta el hospital de Vielha, que está ya en la ladera sur del Pirineo y en la vertiente del Noguera Ribagorzana, pero que a efectos burocráticos es aún tierra de Arán»
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
L'opinió del caminaire sobre la incomunicació de la Val en cas de maltempsades.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 12 d'abril.
Vista de la Val d'Aran des de la carretera del túnel. Vielha, només un poble.

20180125

[1796] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la Vall d'Aran (xiv)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
«...por Les, el Garona se siente menos apretado y marcha con mayor holgura y desahogo, con menor agobio y estrechez. El río pasa por en medio del pueblo, separando dos edades e incluso, también, dos actitudes». A la marge dreta, el poble tradicional, tranquil i assossegat, on hi els antics banys, «donde ya se bañaron los romanos». Al costat esquerre, el poble turístic al peu de la carretera.

Canejan ha vist minvar en mig segle sa població de cap a vuit-cents habitants a cent cinquanta a tot estirar. «En Canejan se ebailaba con mucho esmero el ball-pla i el soun-trencat. En Canejan, los domingos suena el nostálgico acordeón». L'autor fa una breu descripció de l'antiga festa de Sant Joan, «cuando el pueblo aún era alegre y no se sabía moribundo».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
El riu pel mig de Les, a tocar de les cases.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de març.
Detalls de Les a mitjan segle passat.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
«En Les la vieja lengua aranesa se va olvidando -el viajero piensa que por desgracia, quizá porque no es buena ni cómoda para vender souvenirs a los turistas franceses». No se li va acudir a l'il·lustre intel·lectual que potser tindre un Estat (espanyol) dictatorial i repressor hi tenia res a veure?

Arribada a Bossost, d'aire rural i molt ben cuidat, segons el caminaire, però ple de turistada gavatxa. «En la alameda de la orilla del río, con sus tres filas de árboles poderosos, una nube de franceses bebe gaseosas en el kiosko Garona -pintado de verde i colorado- y compra botas de vino adornadas con calcomanías de toreros y de gitanas vestidas de faralaes». És que no tenim perdó: encara avui hi ha qui ven records espanyols i mexicans als turistes que ens visiten!
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
Record del pas de Van Halen al 1842 per Bossòst.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
Vista esplèndida del Bossòst de fa més de setanta anys, amb l'albereda a tocar del riu.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
L'església romànica de L'Assumpció, on l'autor hi destaca el rellotge 'progressita' encastat singularment a un costat del campanar.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
Detall de l'església romànica de Bossòst, amb la tanca del davant.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 29 de març.
Bossòst des de l'ermita de Sant Roc. Damunt de la carretera, que mostra aquells característics pilons rectangulars que feien de baranes del desnivell amb el riu. «En Bossòst hay bastantes andaluces: obreros de la mina de blenda 'Margalida' y peones de las centrales eléctricas en construcción». Afegeix: «El café del Centro es una especie de consulado general de Andalucía».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 d'abril.
El Mig Aran des del campanar de Villac, amb Vielha al fons de la vall.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 d'abril.
«En Bossòst se habla un aranés muy puro y pronunciado, muy cadencioso y gentil: al viajero le emociona escuchar estar viejas lenguas que sirvieron para guerrear y amar, para pastorear y trajinar, para cazar y pescar, para rezar y vivir y morir, y que ahora, sitiadas por las lenguas fuertes y su inexorable tiranía, se guarecen en sus últimos valles y rincones para agonizar batiéndose en retirada. Quizá sea ley de vida y, bien mirado, al latín... también se lo llevaron por delante». Sí, però no per substitució lingüística amb tot l'aparell repressor d'un Estat al darrere.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 d'abril.
Vista d'Aubèrt, al Mig Aran.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 d'abril.
«En Bossòst se crían el cerezo y el peral y el manzano... hay bosques y prados, y ruinas romanas en las que, escarbando un poco, salen monedas y otros vestigios y recuerdos». Refereix el caminaire un espectacle de fireta, en descriu els còmics i l'ambient. El preu era d'un duro (cinc pessetes), dos per a nens i militars rasos, sense graduació, com ara mon pare, que hi va fer el servei militar durant gairebé dos anys a començament d'aquella dècada dels cinquanta. Això sí, els carrabiners i família, de franc: s'havien de cuidar, tenien mala llet, que no gastaven només amb els maquis que perseguien. 



20180123

[1795] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la Vall d'Aran (xii)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de març.
El pas de la ratlla fronterera estatal fins a Banhères de Luishon. L'il·lustre caminaire només sap parlar de França, oblidant o sense saber trobar les vertaderes arrels de la terra occitana: «¿Te gusta Francia, Llir? ¿Verdad que está todo muy arregladito?» Trobada amb el seu cunyat Pierre i l'Aldonça, que hi regentaven un cafè. Ella n'era la seua «media hermana». Aclareix l'autor a peu d'article: «El viajero, durante las horas que vivió en Francia, no fue viagjero (ni ejerció ni se comportó según el uso), sino más bien -dicho sea para ser entendido- huésped de la caridad y comensal de misericordias y alifaras».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de març.
Dinar a la francesa, però migdiada de tres hores. «La cerveza y el café son los dos fallos, quizá los dos únicos fallos, de la mesa francesa, que es la mejor y más copiosa y delicada mesa del mundo... El gran café europeo es el italiano y el mallorquín».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 11 de març.
«Desde el 2CV del Pierre, que corría como un condenado y a saltos, igual que corren las liebres, el huésped de la caridad no tenía tiempo ni sosiego para enterarse del país».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de març.
Una vista de Canejan des de baix a la Garona. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de març.
Retorn cap al sud amb el cotxe de son cunyat, i trobada amb Remigio Rossell, un vell amic de la guerra (franquista, per tant), per travessar la Garona a peu fins a Les.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de març.
L'estret Pont de Rei dels anys 50. L'autor en diu «español» fins al pont i «francés» aigua avall. Quina mania, diria que malaltia, que tenen els colonitzadors, ni que siguin intel·lectuals o escriptors, d'apropiar-s'ho tot i embotir-ho entre fronteres estatals. Actualment, no és tan diferent de llavors, potser a estones la malaltia encara la tenen més accentuada!
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de març.
El pont pertany la meitat a un Estat i l'altra meitat a l'altre, però partit de llarg a llarg i no de través, «de forma que un automóvil, al pasarlo por en medio, lleva las dos ruedas de un lado a la sombra de una bandera, y las dos del otro, a la sombra de otra. Al viajero estos límites geométricos y administrativos siempre se le antojaron muy artificiales y forzados». Arribada a Les a la matinada pel Pont de la Lana, en aranès, de la Plana.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de març.
Una esplèndida imatge en color del Pont de Rei aranès. 

20171122

[1780] La Serra de Gia davant dels gegants del Pirineu


2017. Setembre. Serra de Gia o Xia.
Una altra del GEST belianenc: sortida a una de les més esplèndides talaies d'observació del Pirineu i sobre la Vall de Benasc. Amb vistes des del Mont Perdut fins a l'Aneto i passant pel Posets. Tots els gegants pirinencs en un sol cop d'ull.

Escriu en Coromines: «Xia és un poble de la Vall de Benasc, a la dreta de l'Éssera, a una dotzena de quilòmetres avall d'aqueixa vil, ja només a tres o quatre del Congost del Ru, que els separa del territori lingüístic ben aragonès. Oït [čia] en l'enquesta que hi vaig fer el 1965... En una escriptura del 1126... consta escrit Gia com lloc donat pel conqueridor aragonès Alfons el Bataller al monestir de Sant Victorià...

«Com que a les valls de Benasc i de les Paüls abunden els avencs i forats de subsòl, i també n'hi ha forces de coneguts a la Baixa Ribagorça... és versemblant que s'identifiqui amb l'alt-aragonès cía, català antic cija, modern sitja, 'avenc', provinent del preromà CEIA, 'avenc'».

Segle XIII. Frontal de l'altar romànic de Sant Martí de Gia.
El frontal de Gia és un frontal d'altar fet pel taller de Ribagorça, que actualment forma part de la col·lecció permanent del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Procedeix de l'església de Sant Martí de Gia o Xia (vall de Benasc, Alta Ribagorça). El frontal està dedicat a sant Martí de Tours, que apareix representat al centre com a bisbe i en els compartiments laterals amb escenes de la seva vida. La peça ha perdut part de la pintura en degradar-se l'argent que en origen recobria el fons. Destaca pel fet de contenir la signatura del pintor, Joan (Iohannes pintor me fecit), cosa que podem considerar excepcional.

Catalunya és el lloc d'Europa on s'han conservat més exemples de frontals d'altar pintats dels segles XII i XIII. Els frontals decoraven la part davantera de l'altar, el moble principal de l'espai més sagrat de l'església. Les taules pintades van ser una alternativa als mobles d'orfebreria, únicament assequibles per a les catedrals o els grans monestirs.

Els frontals de Gia i Cardet són els més representatius d'un taller actiu a la Ribagorça de mitjan segle xiii, les obres sorgides del qual incorporen fórmules del primer gòtic: el sentit narratiu de les escenes i la tècnica de la colradura sobre els relleus de guix.

La inscripció de Gia identifica el nom del pintor «IOHANNES» i permet desxifrar una inscripció semblant al frontal de Cardet. Tanmateix, l'anàlisi detallada d'alguns aspectes, com ara l'encaix de les posts i els bastigis, les incisions, els relleus de guix i els recursos pictòrics per a donar volum, fan evident que hi ha també diverses maneres de treballar dins un mateix taller (Viquipèdia).