Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andorra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andorra. Mostrar tots els missatges

20200720

[2181] De la Seu d'Urgell, 1932

1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
El mercat de la població. Foto: Gay. 
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
La pàgina del diari dedicada a la 'ciutat', com el títol de la secció indica. Encara hi havia una segona mitja pàgina completa.
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
Els horaris de les rutes del cotxe de línia de l'Alsina Graells cap al Pirineu des de Barcelona. El camí es feia, parades incloses via  Calaf i Ponts, en cinc horetes i mitja. Per Puigcerdà, la ruta era un pèl més llarga, una horeta més. Hi havia una d'aquestes línies que sortint de Barcelona a les quatre de la tarda, feia que s'hagués de fer nit a Puigcerdà. Des de la Seu, es podien agafar els enllaços cap a Andorra i fins a Encamp. 

Les pells de Casa Biel lluïen de productes fets de renards andorrans. 

L'article és dedicat a exalçar la gallina dels ous d'or que suposava el turisme per al futur del Pirineu. Fins i tot, s'hi inclou una comparació amb Suïssa i els diners que s'hi deixaven els visitants. Les belleses naturals hi eren -encara hi són- al nostre Pirineu, i l'articulista demana als urgellencs que s'espavilin, que es creïn societats de promoció i que es creïn serveis al turista: «Són tants i tants els aspectes positius  que del turisme en deriven!» D'això ja en fa noranta anys!

El cas és, però, que el turisme s'ha convertit en el monocultiu per excel·lència de tantes i tantes viles i comarques. L'abandó de les activitats tradicionals hi és un fet, sovint irreversible. Durant dècades només hem vist el feix de diners que el turisme aporta, però cap dels mals: la bombolla urbanística, la transformació del medi natural, l'estacionalitat de la feina... Aquests darrers mesos de pandèmia n'hem conegut també el principal perill: què ocorreria si el turisme minvés? Cal diversificar l'activitat econòmica, redimensionar (això avui vol dir reduir) l'activitat turística i potenciar el valor afegit de certes activitats tradicionals. Fàcil de dir, difícil de fer. Impossible?

1932. La Seu d'Urgell i Andorra.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
Un segon article ens fa la descripció literària de la plana de l'Urgellet, i un tercer, l'acollida que la Seu ja podia fer als visitants en aquells temps. 

L'article dedicat a Andorra lloa la construcció de la carretera del 1929, a les acaballes ja tres anys després, «una carretera magnífica, la millor carretera muntanyenca d'Europa», amb 32 km. i que puja fins a 2.450 m. d'Envalira.
1932. Andorra.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
La carretera d'Ordino i la Massana era també en construcció, i l'empresa F.H.A.S.A. (Forces Hidroelèctriques d'Andorra SA) la gran impulsora dels projectes de modernització de la República pirinenca, creada per Miquel Mateu i Pla, destacat empresari barceloní i primer alcalde feixista de la capital catalana al gener de 1939 i col·laboracionista del règim dictatorial (espanyol) durant tota la resta de sa vida.
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
L'anunci del més que anomenat Gran Hotel Mundial urgellenc no hi podia pas faltar. Simplement, «confort modern». Les botigues de roba Les Novetats «per la serietat en la nostra norma de venda i pel gust exquisit en la presentació de les seves col·leccions, és la casa preferida pel públic». Especialitats en alta moda i en dols, o sia, moda de dol, si és que se'n pot dir així.
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
L'acabada d'inaugurar Granja del Gran Hotel Mundial, l'esplèndid saló-bar de l'establiment.
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
Els tallers de reparació de camions i automòbils eren del tot necessaris en aquells temps, atesa la poca fiabilitat mecànica de les màquines. Al taller oficial de Ford s'hi venien fins i tot els Fordson, «el tractor universal». Tenien sucursal a Andorra i, a més, «als fills d'aquesta república se'ls faciliten cotxes i camions a preus molt econòmics, car no se'ls cobren els drets de duana espanyola».

L'article que tanca el reportatge és dedicat a la Batllia, la verda plana de la Cerdanya meridional, entre Puigcerdà i la Seu, amb la vila de Bellver com a epicentre. També s'hi citen l'església romànica de Talló, el poblet de Bor, la gran cova de la Fou, Sant Julià de la Pedra, Prullans, o la Torre del Cadell, «propera a la casa on havia existit la residència dels Senyors de Cadell, barons d'Aransa, molt renomenats en els fets històrics de Nyerros i Cadells».
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
El cooperativisme s'anava expandint en aquelles dècades a tot Catalunya, també al Pirineu, amb aquesta Societat Cooperativa de Lleteria del Sindicat Agrícola de la Seu d'Urgell (1915), que comercialitzava mantega i formatges amb el nom Serra del Cadí, elaborats «al cor dels Pirineus catalans». I per al públic de paladar fi, s'hi recomana el formatge Urgellet

20200609

[2161] Vistes andorranes més que centenàries

1912. Andorra. Casa de la Vall.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Una col·lecció d'imatges andorranes que ens mostren l'Andorra de fa més de cent anys, just en començant el segle XX. Llavors sí que era un autèntic paradís pirinenc. L'eslògan comercial amb què es promociona comercialment en els nostres dies ha fet uns quants anyets tard (igual que a tants altres llocs). Compareu, compareu...
1912. Andorra. Estany d'Angulets o Engolasters .
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El gran llac de la parròquia d'Encamp.
1912. Andorra la Vella.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La vella capital, mai tan ben dit. Al fons, s'hi observen les feixes de conreu del tot averticalades. 
1912. Andorra. Església de Santa Coloma.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Una meravella del romànic pirinenc.
1912. Andorra. Les Escaldes.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

A la cruïlla de les Valires.
1912. Andorra. Ordino.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El poblet entre idíl·lics prats.
1912. Andorra. Ordino.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Detall de la carretera d'entrada al poble.
1912. Andorra. Ordino.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La parròquia d'Ordino, amb les garbes apilades al prat, des d'una altra perspectiva.
1912. Andorra. Encamp.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El poble d'Encamp, plàcidament ajagut sobre els prats.
1912. Andorra. La Massana.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La petita parròquia de la Massana, sobre la Valira d'Orient.
1912. Andorra. Canillo.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La parròquia de Canillo a la vall, i amb les terrasses de conreu al vessant de la muntanya.
1912. Andorra. Canillo.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.
El bell pont romànic de Sant Antoni sobre la Valira Oriental, una mica més avall de la Massana.

1912. Andorra. Santuari de Meritxell.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El santuari marià andorrà, tal com era abans fa més de cent anys. 
1912. Andorra. Sant Julià de Lòria.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El poblet, ben afilerat al costadet de la Valira.
1912. Andorra. La fàbrica de tabacs.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

L'antiga fàbrica Reig de tabacs, inaugurada llavors feia poc, al 1909, i que estigué en ús fins ben avançats els anys 50. Dita de Cal Rafeló, ara és seu del Museu del Tabac a Sant Julià.
1912. Andorra. La Fraga de Moles.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La Valira ja a punt per entrar a territori urgellenc.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Mapa dels topants andorrans, amb indicació de parròquies, pobles, rius i muntanyes.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Des de la Seu d'Urgell, pujant cap a Andorra. 
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Les dos grans valls que migparteixen físicament el país.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Els confins pirinencs més occidentals andorrans fins a Tristana. Notem-hi la forma Comavedrosa (amb sonorització de la bilabial p), probablement pronúncia local, per al cim andorrà més alt, el Compadrosa.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Les valls més orientals, amb els estanys Forcats i dels Pessons, amb el santuari de Meritxell al centre.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Els confins andorrans occidentals, llavors senes el pas obert d'Envalira ni el Pas de la Casa.


20200316

[2101] L'Andorra del començ del segle XVIII

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Les Valls d'Andorra en una representació del tombant del segle XVII al XVIII, feta pels primers geògrafs militars francesos en aquella època de consolidació del nou domini de la monarquia gavatxa sobre el Pirineu català, amb el país migpartit després del Tractat dels Pirineus. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
La primera, curiosa i més destacada característica del mapa n'és l'orientació inversa, és a dir, amb el sud a la part superior. De manera que trobem les partides andorranes a peu de mapa i les terres baixes del Segre a dalt de tot. Encara que no desconeguda en algun altre mapa, no solia ser la representació més habitual. Si girem el full (que amb les eines digitals tot és així de senzill), n'obtindrem una representació més acostumada. Només hi tenim la vista de les valls de la Valira oriental, atès que les mesures del mapa no hi deixaven més espai.

No trobo explicacions de la intenció del perquè d'aquest canvi en l'orientació geogràfica dels mapes, en contra de la tradició. Però és obvi que si s'hi decidiren dos dels més importants geògrafs de la França del moment, és que hi havia d'haver alguna raó de pes, ni que només fos psicològica. No devien tampoc ésser de fàcil lectura per als oficials militars, més acostumats a les representacions tradicionals. És probable que es busqués un paral·lelisme simbòlic entre la direcció real de les marxes militars vers el sud amb sa representació gràfica, de manera que els accidents geogràfics es trobessin en la mateixa disposició que se'ls anaven topant. Davant d'un mapa, la nostra mirada, des del peu de pàgina, ja implica una presa de posició, i aquests mapes aconseguien centrar la posició de l'observant des de la mateixa França com a punt de referència.
1718. Andorra.
«Carte d'une partie de la Catalogne sur laquelle se trouve les cours des rivières de la Sègre, de la Noguera Paillaressa, la Rivière Salée et partie des cours de la Noguera Ribagorsana, de Balira, de Llobregat, de Cordonner, la Conques de Tremps et les vallées de Cloua, de Realp, d'Arques, de Perle, de Bonna, de Cabo, de Paillerol, de Castelbon, d'Andorra, d'Arsegre et d'Estona»,
 Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).

El llarg títol del mapa es deu al fet que enumera totes les valls fluvials que pretén retratar, dinou en total, sovint només parcialment (per limitacions òbvies d'espai) i que, malgrat el notori afrancesament dels topònims i hidrònims, són del tot recognoscibles. Moltes de les poblacions s'acompanyen d'un número, que indica el nombre de focs o caps de casa de què gaudien en aquell inici del Set-cents. La qual cosa hi aporta un gran valor afegit. Però la més lloable característica del mapa és, sens dubte, la bellesa captivadora de l'acoloriment. 

Si la cartografia europea de l'Època Moderna ha de tindre un pare o mare, aquest-a ha de ser la cartografia militar gavatxa, que des de final del segle XVII es desenvolupà per mitjà dels treballs del «Dépót de la Guerre», gran arxiu per a la conservació de la memòria dels fets militars de l'exèrcit francès segons els plànols, mapes, memòries, escrits i tota mena de gravats i publicacions topogràfiques, i per mitjà de la creació del cos d'«lngénieurs Géographes» al 1696, els membres del qual, sobre el terreny, prenien mesures i dibuixaven tot allò que tingués interès militar per tal de coadjuvar a l'èxit de les campanyes militars dels mariscals gavatxos. Ja durant tot el segle XVI, diversos enginyers, com el Senyor de Beaulieu, havien començat a desenvolupar aquesta vertadera nova 'arma' de guerra, basada en el coneixement previ del teatre d'operacions a través de representacions gràfiques, mapes i plànols.

Roussel i La Blottière foren dels primers i destacats enginyers que, en aquells temps de començ del segle XVIII tombaren pels Pirineus i per Catalunya, durant i acabada la Guerra de Successió, tot deixant-nos-en unes bellíssimes reproduccions, que provoquen les delícies dels experts i la badoqueria dels llecs. L'apropiació del nord del nostre país de part de l'Estat (francès) després de l'aixecament dels Segadors, portà la frontera política als Pirineus, i la necessitat d'assentar-la i assegurar-la en aquell tombant de segle, vista la sorprenent manca de reclamació territorial de part de l'Estat (espanyol), n'accelerà la representació geogràfica.

Un excel·lent article sobre el mapa dels Pirineus del 1730 d'aquests cartògrafs, el podeu llegir a «El repte cartogràfic del Pirineu en el mapa de Rousse i la Blottière (1730)» de Jesús Burgueño (enllaç) sobre la «Carte Generale des Monts Pyrenées», el gran mapa de la serralada que fora usat durant tot el segle divuitesc i fins a les guerres napoleòniques.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
La llarga descripció del mapa amb les conques fluvials que representa.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Detall de l'escut que presideix el mapa, probablement l'ensenya de la monarquia (francesa) en temps de Lluís XV.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
El tram final de la Valira arribant al Segre als peus de Castellciutat, amb les sèquies derivades al pla de la Seu d'Urgell.

Les grafies amb b/v es val alternant en els docs. històrics i demostren la confusió que des de ben aviat hi hagué entre aquests dos fonemes en favor de la bilabial. Pel que fa a l'etimologia, el mestre Coromines ens hi posa llum: «prové de VALERIA... amb tractament normal de la E (breu), que davant I (breu) en català dona -í-... Coincideix, doncs, amb el nom propi romà VALERIUS, en forma femenina. Que un nom de riu, de grandària mitjana o petit, vingui d'un NP, és un fet que es repeteix molt en la nostra toponímia: Francolí, Gaià (GALLIANUS), Ges, Ricardell,
 Orlina i altres...

«Valerius fou molt representat en el santoral romà: el Sant nat a l'Àfrica se celebra el 16 de novembre... Batejar els infants amb aquest nom encara és ben popular en terres pirinenques... i si hi hagué molts Valeris en temps visigòtics, més que ara, no és estrany que això vagi deixar més rastre a la zona Ribagorça, Palars, Andorra, Cerdanya, ciutadella de tots els arcaismes... I que això no passava pas solament amb els noms dels rius ens ho prova almenys el nom del Mont Valier, el gran cim pirinenc 2.519 alt. arran del trifini entre la Vall d'Àneu (terme Alòs), i els termes municipals de Seix i Sarrat... En el terme de Fraga hi ha una partida Mont de Sant Valero...
«Sant Valeri fou invocat pels pagesos, sobretot, com ho fan amb tots els sants, contra la calamitat que més els preocupa, la secada. L'AMNIS VALERIA fou, doncs, un corrent d'aigua posat sota la protecció de Sant Valeri, a tall de patronatge d'aquests corrents d'aigua preciosos, que mai no s'eixuguen. Alhora es donava l'epítet de VALERIA a les estives i als pàscua d'En-Valira, on neix la Valira...»
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Sant Julià de Lòria amb 50 focs, Aixovall a,b 15, Santa Coloma amb una dotzena. És destacable la proliferació de ponts sobre la Valira d'Andorra la Vella per avall. S'hi destaca l'antic camí muntanyenc cap a la Cerdanya, cap a Arànser i Lles, probablement impracticable a l'hivern i només de ferradura a l'estiu.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Andorra la Vella, amb 60 focs, i els horts als peus de la ciutat. Això vol dir, sobre els 400 habitants o poc més. O sigui que, amb tres-cents anys més, la població s'ha multiplicat per cinquanta, i bàsicament durant la segona meitat del segle passat. 

Les Escaldes amb 40 focs i Engordany amb menys de 10. S'hi destaquen amb claresdat els molins fariners de la sèquia derivada de la Valira passat el pont d'Escaldes. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
No s'acaba de veure bé el nombre de focs d'encamps, potser 62. Però Sant Miquel de Mosquera, amb 30, ja n'era un nucli important, mentre que Vila era molt més modest, només amb 7. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Les Bons amb 9 focs, però amb pont sobre el riu. Del Santuari de Meritxell no se n'especifica la població que agrupava a son voltant, però sí que té presència al mapa, cosa que vol dir que era ja considerat lloc de referència. Mentre que d'allà en amunt, cap a Canillo i Envalira, ja no hi havia gran cosa destacable per als autors del mapa.

20200107

[2072] Los focs catalans de 1685

Segle XIV. «Tacuinum Sanitatis», Ibn Butlan (Gallica).
Una cuina medieval, amb la llar de foc al centre de la vida familiar. No s'hi concebia altra organització social que aquesta, de manera que el principal impost establert en temps medievals fou el fogatge, aplicat a cadascun dels focs d'un llogaret, poble o vila. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Llistat dels focs de cadascuna de les vegueries i col·lectes setcentistes al nostre país, «excepto los que están al presente debajo al dominio de Francia». O sia, que hi va haver una època en què a Espanya sabien que Catalunya havia estat trossejada (al Tractat dels Pirineus, 1659). 


La llista inclou dos columnes, la de pobles i llocs de cada territori, i la dels focs en total. A banda de la vegueria de Barcelona, la més poblada, destaca per la grandària territorial la de Pallars, amb gairebé 250 llocs. Pel nombre de persones derivades del recompte de focs, Lleida n'era la quarta (3.329, cap a les 20.000 animetes, comptant-ne 6 per foc), després de Girona i Tarragona.  
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Cap a final del segle XVII hi havia al país 2.098 pobles amb 47.184 focs, que farien cap als 300.000 habitants. El litoral, com avui, era molt més poblat que l'interior, i el Cap i Casal i àrea de vegueria ja suposaven la 1/4 part del pes demogràfic del país. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
La intenció d'aquest treball de topografia sobre Catalunya per al rei i exèrcit (espanyols) fou militar, per tal d'identificar les principals ciutats fortificades del país, incloent-hi el nord llavors perdut a mans dels francesos, i determiar «los terrenos donde se puede en ocasión campear y aquartelar el exército». D'Espanya, sempre la mateixa història d'amor, d'amor asfixiant. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Aran que hi són citats fan 27 llocs de fogatges. D'aquesta vall i de l'andorrana, el comentari (militar) de l'autor (militar) fou que «ambasdós son neutrales así en tiempo de paz como de guerra»
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Andorra, emplaçada entre la Colleta de Castellbò i el comtat de Foix. En general, els topònims de l'obra solen ser prou fidedignes a la llengua del país. De vegades, però, això no passa i cada cas necessitaria sa explicació. L'autor assenyala 12 llocs principals de fogatges a les valls andorranes, gairebé el doble de les set parròquies actuals.
«El poblamiento de Cataluña en 1860 a partir de la información del Nomenclátor»,
 J. Burgueño, J.R. Mòdol, M. Guerrero, M. Llena, G. Xixons, pp. 531-539,
dins
«Análisis espacial y representación geográfica: innovación y aplicación»,
de la Riva, J., Ibarra, P., Montorio, R., Rodrigues, M. (Eds.), Universitat de Saragossa.
La immigració del segle XX a Catalunya només  va fer acréixer la tendència que el país manifesta des del segle dissetesc almenys: la d'un cap gros que, quan no sap a on va ni a on viu, ens fa patir a tots. 


[2071] Pel Montsec, Àger i Balaguer al 1685