Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andorra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andorra. Mostrar tots els missatges

20200609

[2161] Vistes andorranes més que centenàries

1912. Andorra. Casa de la Vall.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Una col·lecció d'imatges andorranes que ens mostren l'Andorra de fa més de cent anys, just en començant el segle XX. Llavors sí que era un autèntic paradís pirinenc. L'eslògan comercial amb què es promociona comercialment en els nostres dies ha fet uns quants anyets tard (igual que a tants altres llocs). Compareu, compareu...
1912. Andorra. Estany d'Angulets o Engolasters .
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El gran llac de la parròquia d'Encamp.
1912. Andorra la Vella.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La vella capital, mai tan ben dit. Al fons, s'hi observen les feixes de conreu del tot averticalades. 
1912. Andorra. Església de Santa Coloma.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Una meravella del romànic pirinenc.
1912. Andorra. Les Escaldes.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

A la cruïlla de les Valires.
1912. Andorra. Ordino.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El poblet entre idíl·lics prats.
1912. Andorra. Ordino.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Detall de la carretera d'entrada al poble.
1912. Andorra. Ordino.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La parròquia d'Ordino, amb les garbes apilades al prat, des d'una altra perspectiva.
1912. Andorra. Encamp.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El poble d'Encamp, plàcidament ajagut sobre els prats.
1912. Andorra. La Massana.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La petita parròquia de la Massana, sobre la Valira d'Orient.
1912. Andorra. Canillo.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La parròquia de Canillo a la vall, i amb les terrasses de conreu al vessant de la muntanya.
1912. Andorra. Canillo.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.
El bell pont romànic de Sant Antoni sobre la Valira Oriental, una mica més avall de la Massana.

1912. Andorra. Santuari de Meritxell.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El santuari marià andorrà, tal com era abans fa més de cent anys. 
1912. Andorra. Sant Julià de Lòria.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El poblet, ben afilerat al costadet de la Valira.
1912. Andorra. La fàbrica de tabacs.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

L'antiga fàbrica Reig de tabacs, inaugurada llavors feia poc, al 1909, i que estigué en ús fins ben avançats els anys 50. Dita de Cal Rafeló, ara és seu del Museu del Tabac a Sant Julià.
1912. Andorra. La Fraga de Moles.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La Valira ja a punt per entrar a territori urgellenc.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Mapa dels topants andorrans, amb indicació de parròquies, pobles, rius i muntanyes.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Des de la Seu d'Urgell, pujant cap a Andorra. 
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Les dos grans valls que migparteixen físicament el país.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Els confins pirinencs més occidentals andorrans fins a Tristana. Notem-hi la forma Comavedrosa (amb sonorització de la bilabial p), probablement pronúncia local, per al cim andorrà més alt, el Compadrosa.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Les valls més orientals, amb els estanys Forcats i dels Pessons, amb el santuari de Meritxell al centre.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Els confins andorrans occidentals, llavors senes el pas obert d'Envalira ni el Pas de la Casa.


20200316

[2101] L'Andorra del començ del segle XVIII

1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Les Valls d'Andorra en una representació del tombant del segle XVII al XVIII, feta pels primers geògrafs militars francesos en aquella època de consolidació del nou domini de la monarquia gavatxa sobre el Pirineu català, amb el país migpartit després del Tractat dels Pirineus. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
La primera, curiosa i més destacada característica del mapa n'és l'orientació inversa, és a dir, amb el sud a la part superior. De manera que trobem les partides andorranes a peu de mapa i les terres baixes del Segre a dalt de tot. Encara que no desconeguda en algun altre mapa, no solia ser la representació més habitual. Si girem el full (que amb les eines digitals tot és així de senzill), n'obtindrem una representació més acostumada. Només hi tenim la vista de les valls de la Valira oriental, atès que les mesures del mapa no hi deixaven més espai.

No trobo explicacions de la intenció del perquè d'aquest canvi en l'orientació geogràfica dels mapes, en contra de la tradició. Però és obvi que si s'hi decidiren dos dels més importants geògrafs de la França del moment, és que hi havia d'haver alguna raó de pes, ni que només fos psicològica. No devien tampoc ésser de fàcil lectura per als oficials militars, més acostumats a les representacions tradicionals. És probable que es busqués un paral·lelisme simbòlic entre la direcció real de les marxes militars vers el sud amb sa representació gràfica, de manera que els accidents geogràfics es trobessin en la mateixa disposició que se'ls anaven topant. Davant d'un mapa, la nostra mirada, des del peu de pàgina, ja implica una presa de posició, i aquests mapes aconseguien centrar la posició de l'observant des de la mateixa França com a punt de referència.
1718. Andorra.
«Carte d'une partie de la Catalogne sur laquelle se trouve les cours des rivières de la Sègre, de la Noguera Paillaressa, la Rivière Salée et partie des cours de la Noguera Ribagorsana, de Balira, de Llobregat, de Cordonner, la Conques de Tremps et les vallées de Cloua, de Realp, d'Arques, de Perle, de Bonna, de Cabo, de Paillerol, de Castelbon, d'Andorra, d'Arsegre et d'Estona»,
 Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).

El llarg títol del mapa es deu al fet que enumera totes les valls fluvials que pretén retratar, dinou en total, sovint només parcialment (per limitacions òbvies d'espai) i que, malgrat el notori afrancesament dels topònims i hidrònims, són del tot recognoscibles. Moltes de les poblacions s'acompanyen d'un número, que indica el nombre de focs o caps de casa de què gaudien en aquell inici del Set-cents. La qual cosa hi aporta un gran valor afegit. Però la més lloable característica del mapa és, sens dubte, la bellesa captivadora de l'acoloriment. 

Si la cartografia europea de l'Època Moderna ha de tindre un pare o mare, aquest-a ha de ser la cartografia militar gavatxa, que des de final del segle XVII es desenvolupà per mitjà dels treballs del «Dépót de la Guerre», gran arxiu per a la conservació de la memòria dels fets militars de l'exèrcit francès segons els plànols, mapes, memòries, escrits i tota mena de gravats i publicacions topogràfiques, i per mitjà de la creació del cos d'«lngénieurs Géographes» al 1696, els membres del qual, sobre el terreny, prenien mesures i dibuixaven tot allò que tingués interès militar per tal de coadjuvar a l'èxit de les campanyes militars dels mariscals gavatxos. Ja durant tot el segle XVI, diversos enginyers, com el Senyor de Beaulieu, havien començat a desenvolupar aquesta vertadera nova 'arma' de guerra, basada en el coneixement previ del teatre d'operacions a través de representacions gràfiques, mapes i plànols.

Roussel i La Blottière foren dels primers i destacats enginyers que, en aquells temps de començ del segle XVIII tombaren pels Pirineus i per Catalunya, durant i acabada la Guerra de Successió, tot deixant-nos-en unes bellíssimes reproduccions, que provoquen les delícies dels experts i la badoqueria dels llecs. L'apropiació del nord del nostre país de part de l'Estat (francès) després de l'aixecament dels Segadors, portà la frontera política als Pirineus, i la necessitat d'assentar-la i assegurar-la en aquell tombant de segle, vista la sorprenent manca de reclamació territorial de part de l'Estat (espanyol), n'accelerà la representació geogràfica.

Un excel·lent article sobre el mapa dels Pirineus del 1730 d'aquests cartògrafs, el podeu llegir a «El repte cartogràfic del Pirineu en el mapa de Rousse i la Blottière (1730)» de Jesús Burgueño (enllaç) sobre la «Carte Generale des Monts Pyrenées», el gran mapa de la serralada que fora usat durant tot el segle divuitesc i fins a les guerres napoleòniques.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
La llarga descripció del mapa amb les conques fluvials que representa.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Detall de l'escut que presideix el mapa, probablement l'ensenya de la monarquia (francesa) en temps de Lluís XV.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
El tram final de la Valira arribant al Segre als peus de Castellciutat, amb les sèquies derivades al pla de la Seu d'Urgell.

Les grafies amb b/v es val alternant en els docs. històrics i demostren la confusió que des de ben aviat hi hagué entre aquests dos fonemes en favor de la bilabial. Pel que fa a l'etimologia, el mestre Coromines ens hi posa llum: «prové de VALERIA... amb tractament normal de la E (breu), que davant I (breu) en català dona -í-... Coincideix, doncs, amb el nom propi romà VALERIUS, en forma femenina. Que un nom de riu, de grandària mitjana o petit, vingui d'un NP, és un fet que es repeteix molt en la nostra toponímia: Francolí, Gaià (GALLIANUS), Ges, Ricardell,
 Orlina i altres...

«Valerius fou molt representat en el santoral romà: el Sant nat a l'Àfrica se celebra el 16 de novembre... Batejar els infants amb aquest nom encara és ben popular en terres pirinenques... i si hi hagué molts Valeris en temps visigòtics, més que ara, no és estrany que això vagi deixar més rastre a la zona Ribagorça, Palars, Andorra, Cerdanya, ciutadella de tots els arcaismes... I que això no passava pas solament amb els noms dels rius ens ho prova almenys el nom del Mont Valier, el gran cim pirinenc 2.519 alt. arran del trifini entre la Vall d'Àneu (terme Alòs), i els termes municipals de Seix i Sarrat... En el terme de Fraga hi ha una partida Mont de Sant Valero...
«Sant Valeri fou invocat pels pagesos, sobretot, com ho fan amb tots els sants, contra la calamitat que més els preocupa, la secada. L'AMNIS VALERIA fou, doncs, un corrent d'aigua posat sota la protecció de Sant Valeri, a tall de patronatge d'aquests corrents d'aigua preciosos, que mai no s'eixuguen. Alhora es donava l'epítet de VALERIA a les estives i als pàscua d'En-Valira, on neix la Valira...»
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Sant Julià de Lòria amb 50 focs, Aixovall a,b 15, Santa Coloma amb una dotzena. És destacable la proliferació de ponts sobre la Valira d'Andorra la Vella per avall. S'hi destaca l'antic camí muntanyenc cap a la Cerdanya, cap a Arànser i Lles, probablement impracticable a l'hivern i només de ferradura a l'estiu.
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Andorra la Vella, amb 60 focs, i els horts als peus de la ciutat. Això vol dir, sobre els 400 habitants o poc més. O sigui que, amb tres-cents anys més, la població s'ha multiplicat per cinquanta, i bàsicament durant la segona meitat del segle passat. 

Les Escaldes amb 40 focs i Engordany amb menys de 10. S'hi destaquen amb claresdat els molins fariners de la sèquia derivada de la Valira passat el pont d'Escaldes. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
No s'acaba de veure bé el nombre de focs d'encamps, potser 62. Però Sant Miquel de Mosquera, amb 30, ja n'era un nucli important, mentre que Vila era molt més modest, només amb 7. 
1718. Andorra, «Carte d'une partie de la Catalogne...»,  
Claude Roussel (1655?-1725?) i François de La Blottière (1673-1739) (Gallica).
Les Bons amb 9 focs, però amb pont sobre el riu. Del Santuari de Meritxell no se n'especifica la població que agrupava a son voltant, però sí que té presència al mapa, cosa que vol dir que era ja considerat lloc de referència. Mentre que d'allà en amunt, cap a Canillo i Envalira, ja no hi havia gran cosa destacable per als autors del mapa.

20200107

[2072] Los focs catalans de 1685

Segle XIV. «Tacuinum Sanitatis», Ibn Butlan (Gallica).
Una cuina medieval, amb la llar de foc al centre de la vida familiar. No s'hi concebia altra organització social que aquesta, de manera que el principal impost establert en temps medievals fou el fogatge, aplicat a cadascun dels focs d'un llogaret, poble o vila. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Llistat dels focs de cadascuna de les vegueries i col·lectes setcentistes al nostre país, «excepto los que están al presente debajo al dominio de Francia». O sia, que hi va haver una època en què a Espanya sabien que Catalunya havia estat trossejada (al Tractat dels Pirineus, 1659). 


La llista inclou dos columnes, la de pobles i llocs de cada territori, i la dels focs en total. A banda de la vegueria de Barcelona, la més poblada, destaca per la grandària territorial la de Pallars, amb gairebé 250 llocs. Pel nombre de persones derivades del recompte de focs, Lleida n'era la quarta (3.329, cap a les 20.000 animetes, comptant-ne 6 per foc), després de Girona i Tarragona.  
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH).
Cap a final del segle XVII hi havia al país 2.098 pobles amb 47.184 focs, que farien cap als 300.000 habitants. El litoral, com avui, era molt més poblat que l'interior, i el Cap i Casal i àrea de vegueria ja suposaven la 1/4 part del pes demogràfic del país. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
La intenció d'aquest treball de topografia sobre Catalunya per al rei i exèrcit (espanyols) fou militar, per tal d'identificar les principals ciutats fortificades del país, incloent-hi el nord llavors perdut a mans dels francesos, i determiar «los terrenos donde se puede en ocasión campear y aquartelar el exército». D'Espanya, sempre la mateixa història d'amor, d'amor asfixiant. 
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Aran que hi són citats fan 27 llocs de fogatges. D'aquesta vall i de l'andorrana, el comentari (militar) de l'autor (militar) fou que «ambasdós son neutrales así en tiempo de paz como de guerra»
1685 ca. Fogatges a Catalunya.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
 (
BDH
).
Els topònims de la Vall d'Andorra, emplaçada entre la Colleta de Castellbò i el comtat de Foix. En general, els topònims de l'obra solen ser prou fidedignes a la llengua del país. De vegades, però, això no passa i cada cas necessitaria sa explicació. L'autor assenyala 12 llocs principals de fogatges a les valls andorranes, gairebé el doble de les set parròquies actuals.
«El poblamiento de Cataluña en 1860 a partir de la información del Nomenclátor»,
 J. Burgueño, J.R. Mòdol, M. Guerrero, M. Llena, G. Xixons, pp. 531-539,
dins
«Análisis espacial y representación geográfica: innovación y aplicación»,
de la Riva, J., Ibarra, P., Montorio, R., Rodrigues, M. (Eds.), Universitat de Saragossa.
La immigració del segle XX a Catalunya només  va fer acréixer la tendència que el país manifesta des del segle dissetesc almenys: la d'un cap gros que, quan no sap a on va ni a on viu, ens fa patir a tots. 


[2071] Pel Montsec, Àger i Balaguer al 1685

20190121

[1936] Patíbul a Andorra, 1861

1896. Segell d'Andorra.
Segell amb la denominació de República al Principat andorrà.
1949. Andorra, Casa de la Vall.
Una bonica postal acolorida de la Casa, seu secular de la sobirania andorrana.
1949. Andorra, Casa de la Vall.
Detalls de la postal circulada, amb mata-segells en castellà.
1865. Ajusticiament a Andorra.
«Le Constitutionel. Journal politique, litéraire, universel», París.
1865. Ajusticiament a Andorra.
«Cour criminelle de la République d'Andorre»,
«Le Constitutionel. Journal politique, litéraire, universel», 6 d'octubre, París.
Crònica d'aquest diari parisenc de l'«étrange exécution» d'un contrabandista que n'havia assassinat un altre, a la secció de «Varietés». La morbositat que suscitava entre els lectors benpensants aquesta mena de notícies explica la llargada de la crònica i el detallisme truculent que busca el periodista en tot moment. 

La primera part se centra en la descoberta del crim i del culpable, fets que es remuntaven al gener de 1861, quan un jove pastor, en venint de França, trobà un home moribund a l'«hameau», llogarret, de Soldeu. Avisats els cònsols d'Ordino (no gaire a prop, doncs, tot i que potser els camins de traginer llavors eren més drets) i el «président síndic», les autoritats es presentaren al lloc dels fets, on identifiquen el contrabandista mort, prou conegut a les valls, amb dinou cops de punyal i la bossa dels diners estripada i abuidada. 

Aquest difunt contrabandista operava pel «port ou passage de Collat, qui conduit a Tabascan, lequel  ne pouvant être franchi sans danger par les piétons, n'est fréquenté, en toutes saisons, que par les pâtres et les contrabandiers». És a dir, la ruta que descendint d'Envalira anava de dret cap a l'oest. Al peu d'aquell port, hi havia una mena d'alberg de mala fama, dit «Tête-de-Loup» (Cap de Llop), indret de reunió dels contrabandistes, homes de mala vida, sempre exposats a les topades amb els carrabiners. Se'n descriu el modus operandi, que consistia a transportar les mercaderies d'estraperlo amb farcells que aviaven de dalt les muntanyes estant, i que «roulent sur les flancs du nord ou du midi; des hemmes appostés les reçoivent dans les vallées et les transportent a travers les défilés, dans le pays de plaine». Després, amb mules, es repartien pel pla.

Se sabé que el difunt cap de colla José Olette havia passat feia quatre dies cap amunt, «vers le port de Collat en suivant le cours de l'Embalire, rivière qui a sa source dans cette direction». Durant els dies posteriors a la descoberta de l'assassinat, tot Andorra fou posada en alerta per tal de trobar el culpable: «en un mot, les six mille citoyens de la république furent mis sur pied dans le même but». Fins que al cap d'una setmana, les milícies de Canillo es presentaren amb un detingut, que se'ls rendí a les muntanyes nevades davant la manca d'escapatòria. Perquè s'ha de dir que els milicians «sont tous braves, intrepides et bien armés» i l'havien percaçat per bordes i cims nevats durant un parell o tres de dies.

El detingut era ni més ni menys que en «Masteü, dit le Brogne, contrabandier de la pire espèce, d'une force herculéenne, d'une audace à totut braver: Dieu, les hommes et sa conscence». Aquest tal 'Borni' era provinent de les muntanyes d'Esterri, pastoret de jovenet, però que havia atès una reputació detestable. Fou ben tancat i lligat a la sòrdida sala que feia de presó a la Casa de la Vall, rere gairebé de la Sala del Consell, de la qual se'n descriu l'auster mobiliari de fusta treballada. 

Avisat el veguer francès, resident a l'Arieja, i personat a Andorra, els veguers emprenen l'interrogatori, «qui, sans sa presence, n'aurait peut Être continué». Calien, doncs, tots dos veguers, potser perquè en José era d'origen francès. L'encausat, en Masteü el Borni, acabava de fer 24 anys al darrer Sant Martí, originari de Llorts, a la vall d'Esterri, d'on marxà als dotze anys de casa sons pares, «malgré leur volonté», que no ho hagueren volgut. Durant sis anys guardà, amb tres altres pastors, els més de set mil caps de bestiar que el terratinent del Merindat d'Alcoi hi tenia pasturant. Sembla que tenia un caràcter molt irascible i sovint es barrejava en disputes i querelles amb altres pastors, a cops de bastó ferrat, que feien molt de mal i molta sang. En una d'aquestes dures baralles, al 1858, ja hi perdé ell mateix un ull. 

Essent borni, i amb divuit anys, s'enrolà amb els traginers d'Osca que, dos cops per setmana, baixaven fins a Lleida. Només s'hi estigué sis mesos, car fou acusat d'assassinar i desvalisar un estranger que feia estada a la 'Posada del Rey', camí d'Osca, quw s'havia acostat al foc al voltant del qual la tropa d'en Masteü s'escalfava aquella nit del desembre de 1859. Els quatre traginers, amb Masteü i José Olette al capdavant, fugen cap a les muntanyes andorranes, i aviat hi són vistos «pour s'embrigader a la bande de Meritxell, chef contrabandier de Tabascan». Durant quatre anys portaren a terme tasques de contrabandistes fora de la llei i de l'abast de la justícia. Aquell gener de 1861, provinents de la Seu d'Urgell, es disposaren a travessar la vall d'Envalira, fent parada a les mines de Ransol, i pel port de Setúria, fins al llogaret de Pal. De retorn d'aquest lliurament de mercaderia, al dia 8 s'aturen a la fonda del Cap de Llop, havent cobrat els serveis: 100 duros en José, i 60 per a cadascun dels altres quatre, entre ells en Masteü. L'endemà baixen del port de Pal cap a Arinsal i passen la nit a la forja d'en Serrat. Ben aviat de matí, emprenen el camí d'Ordino, i cap a les vuit, tres hores després d'haver partit de la forja, ja és trobat el cos expirant d'en José. 

En l'escorcoll fet al detingut, se li trobà un llarg ganivet amb sang quallada a les ranures del mànec, i amb el tall afilat de feia poc. La camisa, estripada pel pit, i el coll i espatlles plens d'unglades. I sobretot, la borsa dels calerons amb 140 duros. Per la qual cosa, els veguers conclogueren que en Masteü el Borni havia sigut l'assassí de son companyó de fatigues en aquells darrers anys.  L'audiència solemne o dia del judici és fixat per al 10 de febrer.
1929. Segell d'Andorra. Casa de la Vall, Andorra la Vella.
1929. Segell d'Andorra. Sant Julià de Lòria.
1929. Segell d'Andorra. Església de Santa Coloma.
1948. Segell d'Andorra. Oratori de Meritxell, Canillo.
1948. Segell d'Andorra. Els cims del Principat.
Amb els topònims mig castellanitzats en plena postguerra (espanyola) per la companyia de correus (espanyola).
1865. Ajusticiament a Andorra.
«Cour criminelle de la République d'Andorre»,
«Le Constitutionel. Journal politique, litéraire, universel», 6 d'octubre, París.
Arribat el dia, i reunits a la Sala del Consell els 24 membres amb el síndic al capdavant, abillats segons el vestit tradicional, mostraven la gravetat del moment amb les «figures graves et tristes de ces vieillards». Eren temps, a diferència dels actuals, en què la senectut tenia preeminència encara en els afers socials. Se n'explica el funcionament de les deliberacions segons «les formes et usages du pays, dont sont fort jalous les Andorrans».

El pres és portat a la sala escortat per dotze milicians amb fusells. Un raonador (advocat) vingut de la Seu assisteix l'acusat. Una mica de públic, però cap dona: «On ne voit pas des femmes parmi les spectateurs, la loi andorrane interditant leur présence dans les cérémonies publiques et privées, où figuerent les membres du Grand-Conseil de la République»

L'acusat respon les primeres preguntes del veguer francès, però guarda silenci davant l'acusació de mort al seu company José. Finalment, però, reconeix que «il m'a chercé querelle, nous nous sommes battus et je l'ai frappé». I al cap d'unes quantes preguntes més, i tot deixant-se caure assegut, li diu al veguer que «faites votre devoir, car aussi bien la vies m'est à charge depuis longtemps». Les conclusions del veguer foren elevades a definitives davant els «sérénissimes seigneurs» del Consell, per al qual demanà la màxima pena, encara que potser se li podria estalviar-li la vida, de manera que l'acusat pogués tindre «l'occasion de se repentir et de faire un jour pénitence».

L'endamà 11 de febre, «la petite place publique de la ville d'Andorre, située a quaranta mètres environ du palais, était entourée d'un certain nombre de spectateurs, deux-cents environ, et des miliciens qui formaient un large cercle». Damunt d'un entaulat, al bell mig, els 24 membres del Consell. Allà des del palau, s'hi arriben els membres de la cort i el veguer francès, amb llòbrecs semblants, i aquest veguer llegeix en veu forta i alta la condemna: l'acusat és sentenciat a mort, i en vint-i-quatre hores haurà d'ésser ajusticiat en aquella mateixa plaça pública. 

Quan el mossèn es presentà a la cel·la per oferir l'última consolació al condemnat, aquest es plantà i cridà enfurismat «fora el mossèn!» i no volgué que se li llegís la condemna tot assegurant que ja sabia que havia de morir. El cadafal construït per a l'execució era elevat d'un metre i envoltat d'arena recoberta de palla.

1865. Ajusticiament a Andorra.
«Cour criminelle de la République d'Andorre»,
«Le Constitutionel. Journal politique, litéraire, universel», 6 d'octubre, París.
A la fi, el condemnat és portat al cadafal, ben lligat de dalt baix i ha d'ésser forçat a agenollar-se davant del piló de fusta a on ha de fer-hi reposar el cap. Llavors, el botxí, «saisissant à deux mains une forte épée à deux tranchants qu'il tenait là à sa disposition, il frappe rapidement un seul coup, et la tête du condamné roule aussitôt à ses pieds».

Al mateix temps, un crit apagat recorre tota la multitud aplegada a la plaça. De seguida, tres o quatre rodamons llogats per a tal tasca, aixequen i trauen del patíbul el cos inert de l'ajusticiat, mentre «l'homme masqué», l'home emmascarat o botxí, «se rend tranquillement au palais, muni de l'arme terrible qui a servi à l'execution», al preu de 50 francs (aprox. una dotzena de duros) i el «bourreau» s'acomiada «fins a la propera!»
El fet que la notícia fos reportada al diari parisenc quatre anys i mig després dels fets, ens assenyala l'atractiu que, a l'igual que les notícies de successos en l'actualitat, la fatalitat i la dolenteria sempre tenen sobre l'ànima humana, i amb tots els detalls possibles, fins i tot amb la reproducció del diàleg de l'acusat amb el veguer, que dona gran realisme i vivacitat al text. El reportatge esdevé gairebé una peça etnogràfica sobre l'Andorra ancestral, ja desapareguda per sempre, però de la qual podem guardar-ne el record i gaudir-ne a través de la lectura d'aquests textos reculats en el temps i de la contemplació de les antigues vistes recreades en les postals. 

1928. Sant Julià de Lòria.
Una plantació de tabac en primer terme. 




1931. Sant Joan de Caselles, Canillo.
L'antic camí de carro, amb els pals de la llum que l'acompanyaven.
1929. Andorra la Vella.
Sardanes a la plaça.
1929. Andorra la Vella.
Detall de la cobla sota l'envelat i dels mudats dansaires.
1931. Andorra la Vella, Casal del Parlament d'Andorra.
La casa de la sobirania andorrana, on també hi havia la presó.
1931. Andorra la Vella, Casal del Parlament d'Andorra.
Detall de la Casa de la Vall, amb sa austera façana.
1930. Pont de la Margineda, Sant Julià de Lòria.
El magnífic pont romànic sobre la Valira, al costat de la doble rotonda que avui trobem poc abans de l'entrada del poble on es desdobla la variant CG1-A de la carretera general.
1943. Església de Santa Coloma, Andorra la Vella. 
El meravellós campanar romànic arrodonit.
1943. Església de Santa Coloma, Andorra la Vella. 
Detall de l'ermita i del campanar.

1948. Plaça d'Ordino.
Detall de la plaça major ordinenca de fa setanta anys, encara abans de la transformació urbanística moderna (de la qual ara no en parlarem).