20230601

[2475] Anècdotes del jove Màrius Torres, per Frederic Godàs, fill

 

1970. Lo Màrius Torres d'en Frederic Godàs,
«Boletín del Centro Comarcal Leridano», n. 148, de juny (FPIEI).
Un record biogràfic de l'insigne poeta lleidatà de la mà d'algú que el va conèixer de prop, el fill del pedagog Godàs, en Frederic Godàs i Vila. Hi ressenya un «testimoni de la personalitat de Màrius Torres en els anys allunyats de la seva adolescència» per mitjà d'algunes anècdotes compartides, que mostren «alguns caires de la seva personalitat, perquè cal remarcar que, contra el que pot sembla en llegir algunes notes biogràfiques, Màrius no era tallat d'una sola peça».
1968. Frederic Godàs i Legido (1879-1920),
«Boletín del Centro Comarcal Leridano», n. 125, de juliol (FPIEI).

1970. Lo Màrius Torres d'en Frederic Godàs,
«Boletín del Centro Comarcal Leridano», n. 148, de juny (FPIEI).
Primera anècdota: als set anys, i en un Teatre dels Camps Elisis ple fins dalt, en un acte per recollir diners per als refugiats belgues de la I Guerra Mundial, el xiquet va despatxar-s'hi amb una rondalla. A l'hora de sortir, va anar-se'n amb la cadira agafada i empegada al cul. 

Explica també els jocs de castells als boscos de Vinaixa als estius, els exercicis gimnàstics ordenats per la mare, el joc de les pedretes per combatre l'avorriment, les corredisses per Poblet. En aquest recinte, «els Godàs ocupàvem la casa... que feia racó al costat del portal del primer recinte. Els Torres s'allotjaven en una fonda que hi havia fent cantonada a la carretera de Prades». S'hi feien algunes activitats culturals, com coral a l'antiga sagristia enrunada, o teatre a la sala del palau del rei Martí, que era l'activitat preferida d'en Màrius. La representació final, a fora a la plaça amb un llançol per decorat.

Anys 20. Màrius Torres.
Foto del poeta, probablement de l'orla de final dels estudis de batxillerat, abans d'anar a fer Medicina a la universitat barcelonina. 

1970. Lo Màrius Torres d'en Frederic Godàs,
«Boletín del Centro Comarcal Leridano», n. 148, de juny (FPIEI).
Sembla que Màrius Torres tenia empenta teatral, ja al col·le també. En anys posteriors, també s'aficionà al tenis: «tothom qui el coneixia sap que el seu posat era molt polit, però una mica desmanegat». En canvi, «fou veritablement un bon caminador». D'estudiants a Barcelona, vivien a dispesa al carrer de Còrsega, i era un estudiant matiner.

1929. Màrius Torres.
«La Publicitat», de 3 de febrer (ARCA).
En Màrius com a vicesecretari de la Junta de Govern de l'Associació d'Estudiants de Medicina de la Universitat de Barcelona, l'única a la capital en aquelles dates.

1934. Màrius Torres.
«Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya», núm. 170, d'octubre (ARCA).
La data d'afiliació de Màrius Torres al sindicat mèdic.

1935. Màrius Torres.
«La Humanitat», de 22 de gener (ARCA).
Curset a l'Ateneu Popular de Lleida sobre química del cos humà.

1970. Lo Màrius Torres d'en Frederic Godàs,
«Boletín del Centro Comarcal Leridano», n. 148, de juny (FPIEI).
Un cop el jove Godàs ja no era a Barcelona, s'escriviren gairebé setmanalment! En aquelles ratlles compartien pensaments i maneres de veure el món. Les cartes van acabar-se, però els amics, ja de retorn a Lleida a on Màrius exercirà de metge, encara mantingueren certa relació.

1935. Consulta mèdica d'Humbert Torres.
«Butlletí mèdic», Lleida, de gener (FPIEI).
La consulta a on també exercirà el metge Màrius Torres aquells anys, fins a l'internament al sanatori. Ubicat a la casa familiar, amb entrada pels porxos de la Plaça Paeria.

1970. Lo Màrius Torres d'en Frederic Godàs,
«Boletín del Centro Comarcal Leridano», n. 148, de juny (FPIEI).
L'última trobada dels amics a Barcelona durant la guerra.

1935. Màrius Torres, 
«La Tribuna», Lleida, de 30 d'agost (FPIEI).
Conferència de crítica literària del poeta lleidatà a l'emissora de Ràdio Lleida -EAJ42, creada feia un any i mig. El futur poeta, que es destaparà en els anys de reclusió al sanatori, tenia ja conviccions literàries prou fermes per fer-ne difusió pública. 




20230530

[2474] Homes i dones separats a les escales de l'església de Bellpuig, 1789

 

Anys 1930. L'escalinata de l'església de Bellpuig (l'Urgell).

Anys 1930. Bellpuig (l'Urgell).
La magna graonada que porta a la parroquial de Sant Nicolau. Aquesta escalinata remunta al 1792, pocs anys abans que l'escriptor i viatger il·lustrat Francisco de Zamora passés per la població i en deixés testimoni. 

Anys 1930. Bellpuig (l'Urgell).
Detall de la Casa de la vila i del carrer.

1789, octubre. Bellpuig (l'Urgell).
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
L'arribada a Bellpuch, en la grafia de l'original castellà, al 24 d'octubre. La població «está en la pendiente de un montecillo sobre el qual está la casa fuerte» o castell. Tot el terme prou ben conreat, «bien plantadas» d'aulivers i vinya, amb una mica de reg, de la Secla de la Pedrera i del Corb, és clar, que encara no hi havia Canal d'Urgell. Lo castell feia de quarter militar en aquell temps i l'edifici encara era ben plantat, «uno de los edificios más bien conservados que posee la grandeza de Catalunya».

Quan aquest il·lustre observador va passar per la vila, la gran i espaiosa escalinata era de recent construcció, de l'any 1782, i sembla que als xicots de Bellpuig els va proporcionar un nou passatemps: els agradava esperar les mosses a l'escala, cosa per la qual fins i tot calgué la intervenció eclesiàstica: «como quando suben las mugeres por esta escalera había ociosos que las miraban, para promover el que los hombres vayan por otra parte ha concedido el obispo indulgencias a los que vayan por el callejón». Ai, l'església, sempre a l'aguait per al control social. Els homes que passessin pel corredor posterior, sense creuar-se amb les xiques. Volia que tots dos sexes no coincidissin a l'escala per evitar mirades cap a elles, cap a les joves, s'entén, oi? 

La «calle buena» era la de Sant Roc, tota porxada encara avui, amb una font feta cap a l'any 30 d'aquell segle, «decente y con abrevadores para caballería», però que l'escriptor no ubica amb exactitud, i probablement encara no al lloc a on la trobem en fotografies de començament del segle XX.  

1900 ca. L'escalinata de l'església de Bellpuig, l'Urgell.
Foto: Lluís Paluzie (MdC-BdC).
La imatge de final del segle XIX de la ferma i consistent graonada. El campanar sobresurt per darrere, ubicat al lloc de l'absis, perquè els veïns adinerats del carrer de Sant Roc van voler que es veiés des d'aquest seu carrer principal, al segle XVI.

1900 ca. L'escalinata de l'església de Bellpuig, l'Urgell.
Foto: Juli Vintró (MdC-BdC).
La mateixa tradicional perspectiva. Encara no hi havia la font als peus. 

1917. L'escalinata de l'església de Bellpuig, l'Urgell.
Foto: Jaume Biosca (MdC-BdC).
Imatge des del peu mateix de la monumental escala, amb els murs de partició que obliguen a la ziga-zaga.  

1931 ca. L'escalinata de l'església de Bellpuig, l'Urgell.
Foto: Carles Fargas (MdC-BdC).
S'hi aprecia la font a baix al carrer, ara situada a la placeta de Sant Roc.

1789, octubre. Bellpuig (l'Urgell).
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Escriu l'autor al final de la pàgina anterior que la població tenia un «lavadero curioso», però no s'entreté a explicar-nos-ho, pecat! Cita dos molins fariners, diria que ubicats a la sèquia que els bellputgencs derivaren del Corb, i un d'oli amb sis premses i en vies d'ampliació. A l'altre tossalet del poble, el convent de San Francisco, diu, ara conegut com a Convent de Sant Bartomeu.

La galeria porxada que mira cap al poble era anomenada del Duc, i, és clar, s'entusiasma amb les columnes salomòniques del primer pis dels claustres «cuyos capiteles estan trabajadoscon una prodigalidad increible, variados todos y representando animales». També s'hi cita el «lavatorio», amb els lleonets que hi fan de canelles. També mereix menció l'esplèndida escala de caragol.

En aquells anys, l'espasa del Duc, Ramon Folc III de Cardona-Anglesola i Requesens, encara era guardada a la sagristia, amb l'escut pontifici de Juli II, a qui havia servit llargament en les inacabables guerres italianes i mediterrànies. 

1789, octubre. Bellpuig (l'Urgell).
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
No hi podia faltar la descripció del Mausoleu renaixentista, llavors encara ubicat al Convent, el seu lloc originari, segons que disposà l'esposa del mateix Ramon Folc, la qual li feu construir en homenatge aquest bell arc de triomf mortuori en marbre blanc de Carrara, traslladat peça a peça fins a Bellpuig al 1530.

Finalment, breu comentari sobre l'església parroquial, però contundent: «hay un Santo Cristo de mucha devoción pero feo». No degué conèixer-ne la llegenda que n'explicava l'arribada a la ciutat des de terres alpines llombardes.

1931 ca. Lo Sant Crist de Bòrmio a l'església de Bellpuig, l'Urgell.
Foto: Carles Fargas (MdC-BdC).
Imatge del Sant Crist original, cremat pels escamots republicans durant la guerra passada del segle XX, i que als anys 50 fou replicada per l'escultor local Jaume Perelló. Si al temps de Zamora, aquest pobre home anava així de pelut i barbut, no és gens estranys que l'anomenés tan «feo».

Tot i l'aversió que em provoquen les coses de l'església (de totes les esglésies i religions), n'explicarem els orígens, que són els que han originat el gemmellagio, l'agermanament de Bellpuig amb la localitat llombarda de Bormio (enllaç), en què tants bons amics hem conegut.

«L'esdeveniment més important del segle XVII a Bellpuig va ser l'entrada del Sant Crist de Bormio amb tot l'ambient religiós que promogué. Es conserven retalls de paper del segle XVII, algun de 1623, i un acta notarial, que també sembla d'aquest temps. 
«El relat transcrit és del 1766, però no és més que una còpia poc retocada de les actes anteriors: "En les illes Bartolines, en la ciutat de Bormio estava en un gran temple colocada la Sta. Figura en un altar per remate. Y entrant en la dita ciutat los infidels procuraren destrossar los temples dels Christians e imatges dels sants. Y arribant en lo altar on era colocada la sta. Figura, la llançaren de dalt a baix y vehent que no se habia espatllat, sols lo dit gros de la ma esquerra, la prengueren i feren un gran foch en una plassa y la tiraren al foch; y lo foch fugí per tres vegades; vegent aquest portento la Senyora Isabel de Casanova, criada que era del Excmo. Sr. Duch de Feria, que entonces anava per socórrer a la tal ciutat, ho conta al seu senyor, lo portento gran de fugir lo foch al tirar la Sta. Figura. Y ella va dir que si la volien vendre sí la compraria, y respongué son amo que sí. Y fent la diligencia la dita Sª ab un quefe dells digueren que sí, la vendrem, però volem tant com pesarà de plata. Y desconsolada sen tornà al seu amo. Y contant tot digué: pren tota la plata y coses de valor, y vegis si la pots lograr. Posaren la Sta. Figura en una balança, y la plata a l'altra, y sols pesà trenta monedes de aquella terra de plata. Y vist això no la volien donar. Y recorrent al governador dells, manà li fos donada la Sta. Figura. Y la portà al Excmo. Sr. Duch.

«Y la posa en sa casa y en una capella. Quan al cap de poc temps prengué una malaltia una filla del Sr. Duch, y arribà molt mala per morir, digué la Sra. Isabel al seu amo que si li volien donar la Figura del Sant Christo, que ella li suplicaria que curàs la sua filla. Y li respongué que sí: quan luego comença de anar bona y curà. Lo excmo. Sr. Duch dona la Sta. Figura a la Sra. Isabel y li feu una caixa y la envià de Milán a Barcelona, remetentla a un tal Cerveró, notari. Luego que arribà la Sta. Figura a la dita casa se arreplegà tal multitud de gent, que hagué de resoldrer enviarla al monestir de les Sres. Geromines, a una germana sua. Y allí feu molts miracles (quels posarà después). Se donà notícia a esta vila per a que envies per la Sta. Figura. Y havent enviat alla no la volien donar y se quedaren la corona y entregaren la Sta. Figura. La posaren en una llitera. Y la encaminaren a esta vila. Y al entrar en el terme pararen un Altar en una alsina y allí acudí molta multitud de gent de esta vila y de l'Urgell, y obrà molts miracles. Acudiren les prosessons dels pobles vehins y la de Maldà. Y venint en ella un minyó siego en arribar va cridar al seu pare, jo veig el Sant Christu, y curà. Vingué la de Vallbona, la de Belianes, Vilanova, Fondarella, Preixana, Miralcamp i altres. Des del Altar la portaren sota tàlem ab solemne professó a la Iglesia. Y la colocaren en lo Altar de St. Antoni, que és ara. Això es troba escrit en un paper molt vell, y ho poso ací per a que no es perdi per lo temps. Posaré també los miracles notats en papers autèntics y volanders".
                                          
(Extret del llibre d'Antoni Bach i Riu, Història de la vila de Bellpuig)».





20230526

[2473] Nòtules anglesolines, segle XIX

 

1912. L'església parroquial d'Anglesola, l'Urgell.
«Ars, ilustración artística y literaria», núm. 4 (ARCA).
La façana que lluïa l'església al segle XIX, retratada a començament del segle següent. Sort que el retratista en captà també les dones que eren a la font a omplir els càntirs d'aigua. Tot ben semblant a com devia ser la vida anglesolina de cinquanta anys abans, si més no.

1845 i ss. Anglesola, l'Urgell.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Població del pla urgellenc, amb «cielo alegre» i carrers i places ben alineades i «con buen piso». Hi havia pòsit o magatzem municipal per emmagatzemar gra, escola per a cent nens!, i fins i tot un hospital «para enfermos pobres transehuntes». Que el terme era ric, ho mostra el fet que l'església parroquia de Sant Pau mantenia el mossèn i fins a 9 beneficiats. Hi havia hagut convent dels trinitaris calçats abans de la desamortització de 1835, «muy capaz, de buenas proporciones y con una hermosa iglesia, la que con el resto del edificio permanece cerrada»
Abans de l'arribada de l'aigua del Canal d'Urgell, hi havia ja una mica d'horta de reg amb l'aigua del reguer d'Ondara, «cuyas aguas sirven también para dar impulso a dos molinos harineros». No en va, l'Urgell era considerat el graner de Catalunya des de l'Edat Mitjana. Més de 800 jornals de primera qualitat, i excel·lents conreus d'ametllers. A més, hi havia una fàbrica de «encajes negros» o teixits. També hi havia tradició de fer de traginers. La població era de 172 caps de família, amb un total de 757 habitants, que es doblarien en cinquanta anys, a començament de segle XX. L'arribada de l'aigua n'obrà el miracle. 


1847. Anglesola, l'Urgell.
«El Eco del Comercio», Madrid, de 28 de desembre (HDH).
El temut pillatge de les partides carlines durant la guerra dels matiners o segona guerra carlina. Aquestes partides eren molt temudes entre el veïnat, perquè solien arrambar amb tot allò de valor, de joies fins a diners i queviures, que trobaven pels pobles. El text recull el malestar de la Catalunya rural d'aquells temps, que fou la causa de l'aixecament armat dels matiners, molt més que una simple segona revolta carlina, car s'hi van trobar, a més dels carlins, faccions progressistes i republicanes, fet que va anar reproduint-se al llarg del segle XIX. 

1847. Anglesola, l'Urgell.
«El Español», Madrid, de 25 de setembre (HDH).
El sometent d'Anglesola, amb l'alcalde al davant, «sorprendió a una cuadrilla de malhechores, logrando capturar a ocho...»

 
1848. Anglesola, l'Urgell.
«El Espectador», Madrid, de 12 de novembre (HDH).
Una partida carlina envaeix la vila per apoderar-se del correu i dels cavalls del correu, ja que encara no hi havia el tren. 

1912. Convent d'Anglesola, l'Urgell.
«Ars, ilustración artística y literaria», núm. 2 (ARCA).

1912. Convent d'Anglesola, l'Urgell.
«Ars, ilustración artística y literaria», núm. 4 (ARCA).
Se'n destaca que fou dels primers de l'orde de terciaris descalços de Sant Joan de Mata a territori peninsular. Se'ns descobreix que Sant Vicent Ferrer (que a l'infern es cremi, oi?) hi tingué una reunió conspirativa amb nobles del país abans del Compromís de Casp, probablement per afeblir els partidaris del comte urgellenc Jaume, que finalment acabaria sent el Dissortat de tal Compromís. 

1853. Anglesola, l'Urgell.
«El Áncora», de 9 de maig (HDH).
Robatori de la nit del 25 al 26 d'abril a l'església parroquial. Entre altres peces, els lladres s'emportaren un parell de creus argentades de cinc pams, amb les efígies d'onze dels apòstols, «por haberse perdido ya el otro», i el reliquiari amb relíquies de Sant Pau! Es veu que els capellans d'aquest poble no es mocaven amb mitja màniga... També se n'endugueren la Veracreu. En definitiva, un autèntic botí.
 
1853. Anglesola, l'Urgell.
«El Áncora», d'11 d'agost (HDH).
Els Mossos d'Esquadra van recuperar totes les joies parroquials anglesolines.

1912. Convent d'Anglesola, l'Urgell.
«Ars, ilustración artística y literaria», núm. 4 (ARCA).
Les llegendes al voltant de la Santa Creu d'Anglesola, portada des del Sant Sepulcre per la peregrinació de l'anglesolí Martí Sacromont, nom ben escaient al fet. Ja fou en aquells temps reculats robada pel mateix vicari, que en un atac de penediment la llançà (oh, malvat!) al femer que trobà de camí en sa fugida. En una altra ocasió, la volgueren ornar amb una bona peanya, però l'argenter els donà gat per llebre, i els la canvià. De manera que la creu ja no escampava les bromades, sinó que ben al revés feia pedregar. Així esbrinaren el mal fet de l'argenter lleidatà. Se n'hi tornaren a exigir-li explicacions i acordaren llençar totes dues creus a la farga, i, és clar, només la bona se'n salvà, del foc. 
En fi, contes de la vora del foc, si no fos que tenien la missió d'apuntalar l'obediència cega a una fe i a una institució eclesial, amb la gran missió de controlar pensaments i idees, tot mantenint la gent en la indigència de coneixement i l'acatament del (seu) ordre moral, polític i socioeconòmic establert.

Tot això no ens ha de privar de reconèixer el valor històric de la peça, que remunta al segle XII! En trobo aquesta descripció, que assegura que les pedres de l'interior són del Sant Sepulcre...

 «L'església d'Anglesola custòdia des d'època medieval una creu-relicari recoberta de làmina d'or, originària de Jerusalem i datada l'any 1170. Es desconeix com i quan va arribar a Catalunya, tot i que s'han plantejat diverses hipòtesis en aquest sentit. La restauració de l'obra, a càrrec del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, va posar al descobert que, a més dels fragments de la Vera Cruz, el seu interior (que no és massís, com es creia) estava farcit amb diversos tipus de fusta i algunes pedres, aquestes darreres procedents probablement del Sant Sepulcre.

«L'exposició s'emmarca al voltant d'aquest singular reliquiari i posa l'accent en les relacions que es van establir entre Catalunya i els Llocs Sants en època medieval, un flux que va afavorir l'arribada d'altres relíquies jerosolimitanes (testimonis de la corona d'espines, dels claus, del Sant Sepulcre, etc.), que es van fer servir en la consagració d'altars i d'imatges sagrades o es van destinar a la veneració dels fidels, en aquest cas albergades en delicats reliquiaris, alguns dels quals es van exhibir a la mostra.

«La Veracreu d'Anglesola és una peça gairebé única, ja que només se'n coneixen dues més amb aquestes característiques: la creu de Carboeiro, al Museu de la catedral de Santiago de Compostel·la, i l'Estauroteca, al Museu del Louvre de París (Museu Diocesà de Solsona).

1900. Anglesola, l'Urgell.
«La Publicidad», BCN, de 10 de gener (HDH).
Sembla que la Benemérita no era gens de ben rebuda ja en aquells temps al poble.

1853. Anglesola, l'Urgell.
«Diario de Barcelona», de 12 de gener (ARCA).
El sometent anglesolí va posar setge a la casa cuartel! Arribats reforços des de Tàrrega per als militars, l'alcalde, el sereno i un altre veí del sometent foren detinguts. El diari explica que la causa fou la requisa d'una arma a un veí del sometent, «que llevaba sin la correspondiente licencia», ves que havia de dir el diaria conservador... Però la forta resposta del poble fa deduir que alguna cosa més hi hagué i que fou interpretat com a abús d'autoritat pels anglesolins. 

1900. Anglesola, l'Urgell.
«La Veu del Segre», de 4 de març (FPIEI).
La causa fou a la fi sobreseguda, probablement després que es moguessin fils per aconseguir-ho. Foren rebuts com a herois al poble quan hi arribaren amb el tren correu. La banda de música local i més de sis-cents veïns els hi esperaven, mentre ventaven les campanes. L'alcalde va haver de sortir al balcó de casa per donar «les gràcies als seus conveïns per la distingida i carinyosa rebuda» del poble, excepte segurament dels guardiacivils...

Anys 1910-20. Creu de terme d'Anglesola.
La creu abans de ser desmuntada durant la guerra per salvaguardar-la. Fou recol·locada a la plaça, a prop d'a on havia guardat l'entrada del poble des del segle XV.

Segle XVIII. Anglesola, l'Urgell. 
«Atlante», Bernat Espinalt (BDH).
Dins la Nova Planta borbònica, Anglesola era ubicada al Corregimiento de Cervera. Tenia cap a 200 veïns, ço és, un miler d'habitants: «son todos labradores», i les dones «hacen encajes negros de mucha calidad», que diria que eren puntes de coixí. La primerenca fundació del convent no podia faltar en la ressenya. Llavors, la vila era molt més gran que Mollerussa, «a una legua, la habitan cinquenta vecinos», o sia, entre 250 i 300 persones. 

1912. Un pagès urgellenc. 
«Ars, ilustración artística y literaria», núm. 4 (ARCA).
Gent que s'ha perdut. Fins i tot, avui, a molts els fa vergonya de portar barretina. Fixeu-vos en la mà del jaio: sembla que li hagin tret el caliquenyo dels dits per fer-li lo retrato...
El terme 'Pla d'Urgell' no es referia a la mollerussenca comarca actual, sinó que fa cent anys era la denominació genèrica de tota la plana urgellenca, com bé la definia Valeri Serra en el seu setmanari bellputgenc «Lo Pla d'Urgell», que als anys 80 del segle XX donaria nom al magne institut de secundària d'aquella població, i, els qui em coneixen, saben que no ho dic perquè sí, oi?


20230523

[2472] Vistes renovades de Lleida, 1974

 

1974. Lo Fernandito, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
Vistes de la ciutat d'abans de la guerra i de la del tardofranquisme, encara amb els noms imposats per la dictadura (espanyola) al nomenclàtor, que no cal que recordem. El peu de foto, però, errà en l'emparellament per obra i gràcia dels follets de la impremta: la descripció del passeig de Francesc Macià era bescanviada per la de Prat de la Riba. Aquest bocí de passeig, popularment, fou conegut com a Fernandito, per ser més petit que el gran passeig de Fernando, com tothom deia. L'antiga plaça Cabrinety, lloc d'aparcament de camions i cotxes de línia havia sigut urbanitzada davant del nou edifici de postguerra del Gobierno Civil. En digueren Plaça de la Pau, però els franquistes ho van fer per recordar la (seua) guerra.

1974. Los Campos, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
L'antic refugi xinesc desaparegué, però no el xalet, també aixecat d'abans de la guerra. Lloc d'enamorats a la fi del segle XIX, el jovent de l'últim quart del segle XX preferia, diu el text, les discoteques més que no pas l'«aire puro y al ambiente reconfortante de nuestros parques».

1974. La Seu Vella, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
La Seu Vella, recuperada per al poble i en vies de restauració. Els militars (espanyols) van haver de deixar-la a causa de la força de l'avanç de la història. Això sí, significativament, van haver de traslladar-se, ell tots solets, a l'altre turó de la ciutat. 

1974. Blondel, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
Ha calgut girar les imatges per poder-les reconèixer. De la Banqueta enllambordada (hi veiem la cantonada amb el pont vell i únic) a la moderna avinguda de Blondel, «con mucho tráfico, contaminación... pero muy bella y práctica». La borratxera urbanística que vivia la ciutat pràcticament des dels darrers anys 50, havia obcecat i encegat el sa judici de la clase dirigente local. Pel que fa a l'avinguda, aviat hi afluixaria el trànsit, amb l'obertura de la variant dels Instituts, llavors encara de l'Institut, de l'un de sol que, per poc temps més, hi hagué. 

1974. Plaça Ricard Vinyes, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
De l'antic monument als Caídos (espanyols) a la plaça més moderna de la ciutat... plena de sis-cents, renaults 4 i aquells primitius vehicles de quatre rodes que els nostres pares anomenaven autos...

1974. L'antic Hospital de Santa Maria, IEI, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
Encara havien d'arribar anys de més i millors actuacions de restauració, però llavors ja feia més de cinquanta o seixanta anys que ja no feia d'hospital.

1974. La Rambla d'Aragó, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
La vella creu de Sant Antoni o dels Tres Tombs fou traslladada a la nova cruïlla de Balmes amb Vallcalent, un cop desaparegut el gran edifici de la presó. Al lloc de la creu, la font ornamental, que encara subsisteix, des d'aquest any mateix envoltada de carrils bici per totes bandes... Llavors la ciutat era territori per a la circulació, avui es vol propietat dels vianants.

1974. Blondel, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
La famosa xurreria de la plaça de Blondel d'abans de la guerra, del tot desapareguda davant la força de la carretera N-II a la banqueta de la postguerra. Aquest aparcament encara subsistia als anys 80, i era a on servidor solia aparcar l'R-4 en els anys que calia pujar el carrer Cavallers per anar a l'Estudi General. Temps era temps, oi?

1974. Plaça Riamon Berenguer IV, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
La vella plaça que sorgí de l'enderroc dels edificis que tapaven l'estació de ferrocarril serví per donar una bella fi al passeig de Ferran. Durant anys, el parell de castanyers més a l'extrem no deixaren aliniar-la, fins que, amb l'obligat trasllat dels arbres (plantats davant l'estació mateix i dels quals se n'ha salvat un) s'ha pogut endreçar la via fins al pont. 

1974.  Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
Capçalera de la publicació "cultural" dirigida per José M. Alvarez Pallás (a la biografia que se n'escriu al Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida, ni tan sols li col·loquen obert). Periodista i escriptor de tendències conservadores no bel·ligerants amb el catalanisme abans de la guerra, passà a falangista (espanyolista) des del 1938 en endavant. Com a servei als nous invasors, fou un dels màxims impulsors del leridanismo (aquell barroer intent de separació de Lleida de Catalunya) des d'aquesta revista que creà l'any 1958.
Arribant al 1974, gairebé amb el seu Caudillo en llit de mort, encara no hi escrivia pràcticament ni una ratlla en la llengua dels lleidatans. No fa falta afegir gran cosa més...