20211019

[2318] Aquell estiu del 73 lleidatà: The Joker's

 

1973. «Joker's», Lleida.

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», de 3 de juny (AML).
Ben aviat en farà cinquanta anys, aquell estiu del 73, s'inaugurava la primera macrodisco lleidatana, amb sala de festes inclosa, que obria el parell de dècades més discotequeres de la nostra història, en consonància amb les tendències musicals i d'oci del moment. Encara faltava mitja dotzena d'anys perquè sortissin les pel·lis d'en Travolta, però Lleida ja entrava a la modernitat del món disco. I ho feia amb un senyor local, de nova planta i concepció, a peu de la N-II, al famós quilòmetre 461, a mig camí de Lleida a Alcarràs. 

Se'n diria «The Joker's», després simplement «Jokers», i obrí durant una dècada, per convertir-se als 80 en la disco «Wonderful» i, al cap de deu anys més, ampliada i renovada, en la «Wonder», que tancaria cap a finals de la primera dècada d'aquest segle. Sempre de nom anglès, com tants altres locals musicals, signe inequívoc dels nous temps, infatuació que encara perdura i augmentada. 

Aquell estiu del 73, doncs, una campanya publicitària molt ben portada anunciava aquella notòria novetat en el panorama de l'oci a la nostra ciutat en temps del tardofranquisme (espanyol), en aquella Lleida-ciutat que va començar a oblidar la Lleida-poble, la Lleida dels pobles. Hi cabrien fins a tres mil persones!, i «mil seiscientas sentadas cómodamente en las correspondientes mesas». Començà més aviat com una macrosala de festes. A poc a poc, però, el concepte disco s'hi aniria imposant, al mateix temps que triomfaven el «Kipps» agramuntí (del 1969, si no m'erro) o el «Big-Ben» mollerussenc (obert al dia de Sant Josep de 1976).

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», de 6 de juny (AML).
Desconec si la campanya de màrqueting que s'oferí al públic lleidatà a través d'aquest diari local fou fruit d'una bona planificació o simplement un encadenament de notes informatives. Però repassant-la ara a l'hemeroteca fa tota la sensació d'una publicació d'informació dosificada, una descoberta lenta però constant del projecte, amb la conseqüència de la creació d'una gran dosi d'expectació en els lectors. 
En aquesta nota, per exemple, se'ns dona la informació com si fos fruit d'una trucada, amb el pretès diàleg amb el periodista, que s'hi veu obligat a desvelar nous 'secrets': que l'estructura metàl·lica ja és a punt que no hi haurà pilans interiors, que el sistema de so de quatre pistes serà importat dels Estats Units, que la teulada era de doble capa aïllada d'uralita (ara tan perillosa i retirada d'arreu per la presència d'amiant), i una luminotècnia «fuera de lo corriente: con un sistema de focos con célula eléctrica y órgano por vibración acústica».

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», de 8 de juny (AML).
Abans de parlar de propietaris, de programació, se n'explica la construcció física del modern edifici. El decorador en fou Salvador Nuño. Es parlava d'inauguració per al 20 de juny, inicis d'estiu, però de fet no arribà fins a finals de juliol. Més de cinc mil metres quadrats de moqueta i tapisseria, recobert de goma Pirelli. «La sala tiene varios niveles de pistas destinados a una màxima visión desde cualquier ángulo de la pista central, hacia donde correrá el escenario en los momentos de grandes actuaciones». El mobiliari era bàsicament una successió de «gusanitos», aquells sofàs sense fi que s'adaptaven als vaivens de les parets. 

La nova sala ja començava a picar la curiositat dels lleidatans, però diu el periodista (o el publicitari) que alguns detalls encara no els vol donar i que «la verdadera bomba todavía no ha estallado» (probablement en referència a una gran figura per al dia de la inauguració), deixant en suspens els lectors.

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», de 10 de juny (AML).
Els promotors de la discoteca i sala de festes foren els integrants del conjunt pop lleidatà «Los Comodines» (enllaç1, enllaç2), de nom en espanyol, també signe de l'època dels «guateques». Eren d'origen lleidatà i manresà. Foren un dels conjunts més famosos de les sales de ball i festes majors de finals dels 6o, «quizás, el que alcanza mayor cota de actuaciones en toda España». Havien començat a tocar cap a l'any 1966-67 i alguns dels membres van anar canviant en aquells pocs anys. Tenien discografia publicada i no paraven de voltar. Cal suposar que amb els diners arreplegats van voler i poder fer aquella gran promoció empresarial: la disco només n'era la primera fase, després haurien hagut de vindre un hotel, restaurant, whisqueria (eufemisme per casa de barrets) i parc infantil i zona esportiva i tot! Tot un complex d'oci gegantí. 

Per aquells qui no ho hagin lligat encara, el nom sortí de la simple traducció del nom del conjunt: van passar de 'comodines' a 'joker's', amb un apòstrof per fer-lo més anglès encara. El projecte el tenien molt ben pensat i apamat: vint milions de peles (pessetes) de l'època no eren pas poca cosa. 

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
Portada d'un dels LPs de «Los Comodines», amb inequívoc look del moment.

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», de 10 de juny (AML).
No tan sols buscaven el públic jove que començava a ser discotequer per definició, sinó el més adult i de poder adquisitiu, que acudiria als espectacles i actuacions programades de figures musicals i l'entreteniment internacionals: parlaven de portar-hi l'Albano, Demis Roussos, Yupanqui, Mina, Aznavour, a banda dels nacionals (espanyols), com el Tip i Coll, el Raphael... La banda sonora de la nostra primera joventut, quan encara servidor anava en pantalons curts, a mig camí de la caspa, el pop i la música melòdica. El rock encara costava de sentir, en aquells tombants del 60 al 70. 

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», de 17 de juny (AML).
L'arquitecte barceloní Xavier Pouplana, responsable del projecte. Com és tradició en el món de la construcció, va caldre retardar la data d'inauguració. 

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», de 21 de juny (AML).
L'aparellador Ramon Pallàs, davant de l'edifici en construcció.

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», de 26 de juny (AML).
Una bonica imatge aèria del nou edifici (potser des de la teulada del taller Michelin), pendent de la darrera capa d'uralita negra, a tocar de la N-II. Continuava el degoteig informatiu de dir sense dir res.

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», de 28 de juny (AML).
Apareix el logo de l'establiment. L'adhesiu aviat aniria darrere de molts vehicles de matrícula L. No pas del meu: l'època del Joker's fou per a la generació dels nascuts als 50s, que llavors ja tenien vint anyets. Els més jovenets vam haver d'esperar la Wonderful i el Big-Ben.
1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», de 28 de juny (AML).
Altre cop el decorador interiorista sortia a l'explicació del projecte. 

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», de 29 de juny (AML).
Malgrat la dilació, les píndoles informatives no paraven a la premsa local. L'expectació del públic lleidatà era màxima. La solució a l'aparcament no fou fàcil. L'N-II sempre portava molt trànsit, camions inclosos, i els qui aparcaven a l'esplanada del taller de la Michelin l'havien de travessar. El perill, un cop oberta la sala, fora sobretot a la sortida, atès l'estat etílic d'alguns concurrents...

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», d'1 de juliol (AML).
La seguretat de la sala fou un tema cabdal. L'aforament tan gran hi obligava. A més, la decoració de la sala era de material «prácticamente inflamable», diu el text. Volgué dir ininflamable.

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», de 3 de juliol (AML).
Vista del taller de la Michelin dels Hermanos Esteve, emplaçat davant per davant del nou edifici. Llavors les rotondes no exisitien, i la màxima seguretat viària era «fácil de realizar, colocando los indicadores precisos y una señal de Stop a cada lado». La resta anava a càrrec de l'usuari i de la pròpia temeritat de cadascú, a vegades una mica exacerbada. Tampoc no s'havia arribat als excessos actuals, en què cal preveure-ho tot i més per evitar denúncies, ni que sigui per causa d'aquesta temible temeritat d'alguns...

1973. Sala de festes «Joker's»,  Lleida.
«DdL», de 8 de juliol (AML).
S'hi treballava a contrarellotge i ningú volia donar una nova data d'inauguració: «solicitamos al amable lector sólo unos días de paciencia». Fins i tot s'havia pensat en el «grave problema de muchas discotecas... la incomunicación entre las personas debida al estruendo de la música». La campaña informativa continuava gairebé cada dia amb informacio gota a gota: «Por ello préstennos atención esta semana. Puede ser la de las grandes noticias»: la data definitiva de la inauguració.



20211016

[2317] Lleida en aquarel·la, 1912


1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.
Aquarel·la d'aquest pintor escocès (1871-1955), de família nobiliària. Després de passar pel servei a l'exèrcit de Sa Majestat (britànica) a la guerra dels Bòers i a la Gran Guerra, va dedicar-se per sempre a la pintura, que ja anava conreant. Als anys 30 arribà a presidir la Royal Scottish Society of Painters.
Desconec què hi feia a Lleida aquell any, poc després de la inauguració del nou pont modernista sobre el Segre. Probablement, de pas en algun viatge cap a les Espanyes. I és clar, se sentí atret per la màgia del turó i de la Seu Vella, la ciutat a «on lo sol és feliç, lo vent és un poeta i la boira és fidel com lo meu esperit», copiant el poeta.
 
1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.
La pintura sencera mostra una vista de la ciutat presa des de l'altra banda del riu, des de Cappont, un pèl més avall del Mercat de Sant Lluís, que s'hi aprecia prou bé (allà a on avui hi ha l'estació d'autobusos, potser ja per poc temps més, diuen). La banqueta s'acabava just al començament de Blondel, a on després s'hi faria el gran edifici de la Caixa, i l'ampliació i allargament de la banqueta per avall. 

1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.
L'antic Mercat de Sant Lluís donava directament al costat del riu. Al centre de la imatge, rere la caseta blanca, la mola de l'antic Hospital de Santa Maria. Antic, ho diem ara, perquè llavors encara en feia, d'hospital, fins al 1915, que passà definitivament a ús civil, com a patrimoni de la Diputació. Més enrere, les torres de la Catedral Nova. 

1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.
Cap a la dreta, hi havia el nou edifici del Liceu Escolar. Quan els alumnes sortien al pati o a fer exercicis físics, sortien al marge del Segre. La Suda i la Seu, presidint el turó, i el gran edifici del vell convent dels jesuïtes, el Col·legi de la Companyia. Allà, passada la guerra, s'hi aixecaria un enorme bloc de pisos dit "Blocs del Seminari", tan voluminós com l'antic convent (tombat al 1949), que destacaria sobre la línia de cases de la ciutat baixa fins al seu enderrocament al 2010. 

1912. Lleida, Alfred Edward Borthwick.
La pintura mostra de manera més difuminada la línia de cases de la Paeria i el Pont. En qualsevol cas, ens rendirem igualment a la bellesa de l'obra, oi?

 



20211014

[2316] La riuada de 1907, encara més

 

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 
Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 
Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).
L'estat de la Banqueta davant l'antic Gobierno Civil (espanyol) a la ciutat, una mica més avall de la Paeria. Llavors, la carretera ja no passava per dins la ciutat, pel carrer Major, sinó pel carrer guanyat al riu amb el mur de la primera banqueta del Governador Blondel als tombants del segle XVIII al XIX. 
1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 
Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).
La sala principal de la impremta de Sol i Benet, tota inundada. Era ubicada baixant per la banqueta cap al darrere de l'IEI, al costat del Segre, que veiem ben ufanós i ample com un braç de mar, al fons de la imatge.

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 
Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 
Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).
El Pont Vell lleidatà tornà a perdre l'estructura que l'unia amb l'Arc del Pont, que datava de les riuades dels anys 80 del segle anterior. Ja no es refaria, sinó que en el seu lloc s'hi faria el preciós pont de ferro modernista, volat en la retirada republicana de 1938.

1907. La gran riuada de 1907, Lleida. 
Revista «Orbi: curiosidades científicas, arte e historia», núm.57, de 2 de novembre, BCN (BVPH).
Les cases de Cappont, llavors només d'un carrer enfront del riu, quedaren totes negades per l'aigua ben bé a l'alçada de tota la planta baixa. Els veïns miraren de salvar-ne ço que pogueren.




20211011

[2315] Les cançons urgellenques de pandero

 

Cançons de Pandero als Països Catalans 
(Aj. de Barcelona, enllaç).

1912. «El Pandero de les Mosses», Josep Iglésias Guizart,
Revista «ARS», núm. 2 (ARCA).
«Quan jo sàpiga que et cases,
saps lo que et regalaré?
Quatre llàgrimes amargues
i el cor que m'has fet malbé.


1912. «El Pandero de les Mosses», Josep Iglésias Guizart,
Revista «ARS», núm. 2 (ARCA).
«La gaia costum del pandero de les mosses... té arrels tan fondes i vigoroses en alguns pobles de la província de Lleida, que bé es pot dir que no hi ha casament ni bateig, per poc que s'ho valgui, a on no se serveixi com a plat llaminer i obligat el trapasser pandero amb sa lluïda munió de cintes i durats cascavells».

«En el pla n'hi tinc mig cor,
l'altre mig a la muntanya;
amb un ull miro l'Urgell
i amb l'altre la Segarra».



20211009

[2314] Les Tretes de les Sogues al segle XVIII



2012. Marededeu de les Sogues, Bellvís.
«El santuari de la Verge de les Sogues de Bellvís i l’orde de la Santíssima Trinitat», Jaume Torres, Grup de Recerques de les Terres de Ponent (Racó).
A partir d'una descripció siscentista, aquesta podria ser la imatge antiga de la Marededeu bellvisenca. Sembla que fou robada de l'ermita en plena Guerra dels Segadors, entre 1450-60, encara que recuperada i tornada.

1926. «Treta de la Mare de Déu de les Sogues», Valeri Serra i Boldú,
«Revista Catalana», núm. 207, de gener (ARCA).
Si la primavera no era gens plujosa, el vuitavari (octavari) rogatiu a l'ermita de les Sogues de Bellvís es posava en marxa. Seguint un protocol molt detalladament establert, misses i professons se succeïen sens descans, amb les delegacions arribades «dels cinquanta-quatre pobles que formaven la comarca de les Sogues», o sia, la gran plana urgellenca. Al segle XVIII, n'hi ha setze de documentades. Tanta era la sequera (o les ganes de fer bona collita). 

La redacció de documentació municipal encara era feta en la llengua del país, malgrat que ja s'havien iniciat els primers intents borbònics d'anorreació lingüística al nostre país, sotmès per les armes des de 1707.

2012. Marededeu de les Sogues, Bellvís.
«El santuari de la Verge de les Sogues de Bellvís i l’orde de la Santíssima Trinitat», Jaume Torres, Grup de Recerques de les Terres de Ponent (Racó).
Aquests dies, rellegint i explicant als alumnes de 2Btx l'obreta teatral d'en Puig i Ferreter, Aigües Encantades (1908), m'han vingut al cap les tretes i processons d'aquells terratinents urgellencs, que tant patiren per les collites de blat, i com posaren en dansa ara i adés el fervor espiritual de la gent senzilla de tota aquesta nostra vasta plana. Alguna cosa havien de fer, si no podien fer res més. Però sí, podien fer un canal, tot i que encara trigaria a arribar. 

L'obreta s'inicia amb el poble a la processó rogativa per demanar pluja per al terme, a la qual la jove Cecília no hi ha anat, cosa que desfermarà les fúries paternes. L'arribada del Foraster per enllustrar els llogarencs sobre com aprofitar l'aigua dels Gorgs de la Verge, lloc sant segons la tradició, desfermarà les fúries obscurantistes. Però, a la plana urgellenca, per un cop, i a diferència de l'obra, vam veure triomfar la lluita del Foraster i la Cecília per desterrar les seculars supersticions cristianes (text, adaptat al balear). 

Santuari de les Sogues, Bellvís (el Pla d'Urgell).
(Foto: web Ajuntament de Bellvís).
Sense cap altra indicació, aquesta vista s'hi identifica com la del Santuari. La mida n'és petita i la definició, escassa. Potser es tracta d'un gravat vuitcentista. Si més no, ens ajuda a fer-nos una idea més perfilada de la importància espiritual del lloc, més que amb les quatre parets de l'ermiteta que hi podem veure en l'actualitat. 

2012. Marededeu de les Sogues, Bellvís.
«El santuari de la Verge de les Sogues de Bellvís i l’orde de la Santíssima Trinitat», Jaume Torres, Grup de Recerques de les Terres de Ponent (Racó).
Les primeres tretes documentades es remunten al segle XVII, i probablement, ja se'n feien des de més antic. Que el Santuari bellvisenc fou un centre espiritual urgellenc, ho testimonia el verset popular que encara cantaven els nostres pares:

Marededeu de les Sogues,
Sant Cristo de Balaguer,
si voleu que em faça monja,
deixeu-me casar primer.

2012. Marededeu de les Sogues, Bellvís.
«El santuari de la Verge de les Sogues de Bellvís i l’orde de la Santíssima Trinitat», Jaume Torres, Grup de Recerques de les Terres de Ponent (Racó).


20211003

[2313] Andorra, 1919

 

1919. Andorra la Vella.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
El camí d'entrada a la població, temps ha ja desaparegut, oi? De la mateixa manera, avui, cent anys després, gairebé totes les imatges són irreconeixibles. Avui no en faig comentari, d'aquest fet: deixem que l'estètica passi al davant, car les fotografies són bellíssimes. 

1919. Andorra la Vella.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. Les Escaldes, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. Sant Julià de Lòria, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. El Consell de les Valls, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
El bisbe Benlloc, muntat a cavall, en una imatge de ressons feudals.

1919. Ordino, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. Església de Santa Coloma, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
L'arrodonit i esplèndid campanar romànic sobresortint sobre les mates de tabac. Diuen que aquest cultiu s'hauria introduït a les Valls entre els segles XVII i XVIII.

1919. Andorra la Vella.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. El pont pla, camí de la Massana, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. El pont de Sant Antoni, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
Al camí d'Ordino, a les gorges de la Grella, allà on la Valira occidental o Ribera d'Ordino deixa el terme de la Maçana per entrar a la plana andorrana.

1919. El Consell de les Valls, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
«D'Ací i d'Allà fou el primer magazín català d'estil europeu que engloba diferents temes d'actualitat, com moda, literatura, viatges, curiositats, cinema, història i art. Aquesta és comparable amb revistes com Vanity Fair, Vogue o Harper's pel seu estil luxós i prestigiós en el marc de l'esnobisme barceloní dels anys vint del segle xx.

«La primera aparició tingué lloc al 10 de gener del 1918. Josep Carner és el primer director D'Ací i d'Allà durant el seu primer any de vida (1918-1919) fins que deixa la direcció. La seva empremta influencia notablement en el treball del posterior director, Ignasi M. Folch i Torres, des del 1919 al 1924. Aquest mantingué les característiques generals de publicació establertes pel model de Carner que definien una personalitat pròpia de la revista. Tot i això, l'arribada de Carles Soldevila per encàrrec d'Antoni López i Llausàs entre el 1924 i 1936 significà un gran canvi en el caràcter de la revista, en edició i direcció». (viquipèdia).

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
La frontera se situa sobre el pont del riuet Arcabell, passada la Farga de Moles, a on hi havia «quatre casotes, un hostal, la duana». El camí que pujava era estret i ple de voltes i revoltes.

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
La capital era enturonada, «mirador enlairat sobre tres roques». La Casa de la Vall, «una gran casa pairal muntanyenca».

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
Com que les comunicacions eren dificultoses, els consellers havien de fer nit a la Casa de la Vall durant els dies de reunió, i calia coure-hi els repassos (del francès repas), o sia, les menjades. Una palanca de fusta travessava la Valira per permetre el pas cap a les Escaldes, allà a on s'hi podien prendre les aigües caldes, com ja ens ho diu son nom. Les vies de comunicació terrestre eren primitives, amb «només dues menes de camins: dolents i pitjors».

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
Llavors, l'últim poble per anar a França era Soldeu, «de quatre cases». Per l'altra banda, la de la Valira del Nord (occidental), «la pedregosa ruta va enlairant-se en fantàstiques gorges». A la imatge, la primera fàbrica moderna de transformació tabaquera, del 1899. 

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
La bellesa natural del país, llavors encara verge.

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
Destaca l'autor el caràcter «ferreny, reservat, ple de plecs espirituals i desconfiat» dels habitants del país, que vivia en ple caciquisme. A ulls d'un observador foraster i de ple segle XX, la percepció del país pirinenc no podia ser més que la d'un país ancorat en l'antic règim.