20190321

[1958] Rellegint Mark Twain's «Tom Sawyer» (amb Josep Carner)

1918. «Les Aventures de Tom Sawyer», Mark Twain.
Traducció de Josep Carner, Editorial Catalana.
Primera edició en llengua catalana del clàssic de Twain, a l'Editorial Catalana que dirigia Josep Carner mateix, i que pretenia d'incorporar els millors autors de la literatura universal a la nostra llengua, sobretot la novel·la dirigida als joves, com a manera de prestigiar-la i guanyar lectors entre el jovent, seguint els pressupòsits noucentistes de modernització cultural i nacional. 
1918. «Les Aventures de Tom Sawyer», Mark Twain.
Traducció de Josep Carner, Editorial Catalana.
Les diverses edicions es feien de portada monocolor diferent. 
1944. «Les Aventures de Tom Sawyer», Mark Twain.
 Rètol d'homenatge a la famosa tanca de l'inici de l'obra, a la casa de Hannibal, Missouri, allà a on en Twain passà sa infantesa. 
1935. «Les Aventures de Tom Sawyer», Mark Twain.
Traducció de Josep Carner, Col·leció Univers, Llibreria Catalonia.
Nova edició amb correcció de les errades tipogràfiques d'aquella primera. L'obra tingué una gran difusió i acceptació a tot Europa en aquell tombant de segle i fins a la segona Gran Guerra. 
1876. «Les Aventures de Tom Sawyer», Mark Twain.
Primera edició anglesa on line (enllaç).

1934. «Tom Sawyer, detectiu», Mark Twain.
Traducció de C.A. Jordana. 
Amb portada de Junceda, cada dijous per 75 ctms. de pesseta, s'oferien els «Quaderns literaris. Novel·les i Novel·listes» al públic lector. Una autèntica estructura d'Estat de l'època, que ja hauríem volgut veure recuperada durant els inacabables i perduts decennis del règim del 78 ençà.

Després de l'èxit de la primera aventura d'en Tom Sawyer, l'autor repetiria format amb dos novel·les més, «Tom Sawyer a l'estranger» (1894) i «Tom Sawyer, detectiu» (1896), sobretot per guanyar calerons, després d'algun greu ensurt financer empresarial. 

1918. «Les Aventures de Tom Sawyer», Mark Twain.
Traducció de Josep Carner, Editorial Catalana.
Traducció completa (archive.org). 
Actualment la versió carneriana ha estat 'traduïda' al català més actual, per dir-ho d'alguna manera. Com ja he escrit en alguna altra ocasió, si bé és cert que els embats socials i polítics del segle XX sobre el nostre país foren ingents i colossals, i que impediren la normalització d'una llengua de segles minoritzada, no és menys cert que la política cultural dels darrers decennis no ha encertat a reconnectar amb un públic majoritari i ben format, més enllà de les parafarnàlies consumistes de Sants Jordis i premis varis. 

La impossibilitat, gairebé sense excepcions, que avui en dia un professor fes llegir aquesta obra en la versió carneriana per la dificultat del llenguatge culte amb què fou traduïda, és directament proporcional a l'empobriment social, cultural i lingüístic d'aquest nostre país al cap de cent anys. No cal buscar-ne culpables: la modernor dels darrers anys ha portat aparellada la fugida de la tradició nostrada i l'abraçada de tot allò foraster, sense discerniment. La relegació del Noucentisme cultural al bagul dels records de la història marca l'abast de la tragèdia cultural viscuda, i en què encara vivim. 

Un altre botó de mostra: avui mateix, ni una sola pel·lícula en cartellera, ah sí, una de dibuixets animats. No hem estat capaços ni d'adonar-nos que la llengua és la primera estructura d'Estat, i que tota inversió (encara que fos en peatge directe a 'majors' hollywoodianes) és poca. Quantes pel·lis s'haurien pogut doblar amb els 8.000 M€ de la nova línia 9 del metro? Certament, tot és qüestió de prioritats. 

Tornant a la lectura, els clàssics de la literatura com ara aquest farien de bon recuperar i llegir en els projectes escolars actuals, amb permís de gamificacions, mòbils i artefactes varis interconnectats, L'adquisició de vocabulari culte i d'expressions morfosintàctiques modèliques com les del traductor, poden, podrien (ep, crec jo) ajudar a la formació del jovent. Alguns de vosaltres em direu que aquesta opinió és arcaica o caduca. Però jo sí que tinc comprovat directament i per experiència com, tot i tindre tota la ingent informació del món mundial a un clic de mòbil, la feina és a orientar-s'hi, a entendre-ho i a pair-ho. Potser (ep, només potser) podríem no perdre el llegir i escriure en aquesta transició sociotecnològica?

1918. «L'elefant blanc robat», Mark Twain.
Trad. de Josep Carner.
La novel·leta detectivesca original és de 1882, i relata la recerca del robat elefant siamès, regal a la reina britànica, de part del departament de policia de Nova Jersey, amb tràgica fi. 

20190318

[1957] L'Alta Segarra calafina en començant el segle XX, més

1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol
 (MdC-BdC).

Els mateixos calafins es consideraven segarrencs. L'excessiva comarcalització actual ha desfigurat les comarques històriques que es basaven en realitats geogràfiques seculars.
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol 
(MdC-BdC).

 La Plaça de les Eres.
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol 
(MdC-BdC).

 Batuda amb les mules girant sobre les espigues a l'era de l'antiga Casa Alta calafina. 
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol 
(MdC-BdC).

 La «Topografia médica de Calaf», del doctor calafí Ignasi de Llorens i Gallard.
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol. 

Foto: Felicià Solsona (MdC-BdC).
Casa pairal de la família calafina dels Cortadelles.
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol. 

Foto: Felicià Solsona (MdC-BdC).
La històrica Casa renaixentista Torrescasana.
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol. 

Foto: Felicià Solsona (MdC-BdC).
La magnífica i senyorial Torre d'en Caselles. 

1904. La Puda de Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol 
(MdC-BdC).
Les aigües sulfuroses i fredes de la deu de la Puda calafina, descobertes al 1847 en els treball miners d'extracció de lignit, «anomenant-se el manantial de seguida La Puda, sens dubte per semblança amb les de l'establiment de Montserrat».
1904. La Puda de Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol 
(MdC-BdC).
La font medicinal calafina, només adequada de juny a octubre per causes de la meteorologia local. 
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol.
Foto: Joaquim de Llorens (MdC-BdC).


1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol.
Foto: Joaquim de Llorens (MdC-BdC).

L'esplanada de la fira de bestiar de Calaf, rere la Casa Figuerola, amb l'alt campanar al fons. A la dreta, la torre de Casa Figuerola.


1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol.
Foto: Joaquim de Llorens (MdC-BdC).
 

Des del carrer del Raval, amb les trilles dels carros a terra i arbres recent plantats al voral, la vista del campanar era magnífica. 

1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).
 

Les caramelles calafines i la Metradansa, ball típic popular. 
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).

 Un arc romànic (salvat o espoliat?) als jardins de la finca del Dr. Llorens.
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).
 

El Passeig de l'Estació, ja amb l'ombra dels plataners. 
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).
 

El magne casalici d'en Manel Figuerola i Morera, fill il·lustre de Calaf, amb la torre que sobresurt al costat d'un molí de vent, potser per extraure aigua del pou. 
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).
 

Una preciosa imatge verament etnogràfica, la del cotxe o diligència de Calaf a la Seu d'Urgell, ja que n'era la població amb tren més propera. 

20190315

[1956] L'Alta Segarra calafina en començant el segle XX

1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol.
Foto: Felicià Solsona (MdC-BdC).

La plaça del tan anomenat Mercat de Calaf en començant el segle XX.
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol.
Foto: Felicià Solsona (MdC-BdC).

Detalls de la Plaça Major i Born de la vila altsegarrenca, amb els porxos i l'antic pou. 
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).

Encomi del caràcter treballador de la vila: «Qui visiti una vegada Calaf quan se mouen com el mar els camps d'espigues, quan se vesteix amb el mantell de mil flors que sadollen l'ambient i enforteixen l'esperit, qui senti el xiulet del volant i el cant del batedor... es convencerà que aquí... tot és lluita». El pas del ferrocarril de la línia Lleida-Barcelona havia posat la vila al mapa del segle XX. 
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).

L'escut parlant de la vila, amb un ca completat amb la segona síl·laba del topònim, segons l'etimologia popular.
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).
 

L'antiga Porta del Carme, dibuix d'Eveli Palà (1886-1961).
1904. Dusfort, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).
Pobles de la rodalia de Calaf. Dibuix d'Eveli Palà (1886-1961).
1904. Aleny, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).
 

Pobles de la rodalia de Calaf. Dibuix d'Eveli Palà (1886-1961).
1904. Solanelles, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).

 Pobles de la rodalia de Calaf. Dibuix d'Eveli Palà (1886-1961).
1904. La Fortesa, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).

 Pobles de la rodalia de Calaf. Dibuix d'Eveli Palà (1886-1961).
1904. Mirambell, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).

 Pobles de la rodalia de Calaf. Dibuix d'Eveli Palà (1886-1961).
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).

«La rella, el mall i l'enclusa han de ser el nostre escut d'armes», referència simbòlica al treball i a l'esperit d'esforç, ja ultrapassada de moda.
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol.
Foto: Joaquim de Llorens (MdC-BdC).

Una vista general de la població, amb el camí que hi arribava.
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol.
Foto: Joaquim de Llorens (MdC-BdC).

L'esvelt campanar presideix el vell poble allargassat a sos peus.
1904. Calonge de Segarra, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).

Una esplèndida masia en un llogaret a la rodalia de Calaf.
1904. L'ermita de Sant Sebastià, Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).
 

Ermita aixecada al 1690 pels jurats de Calaf,per causa d'haver-se deslliurat de la pesta en aquells temps. Dibuix d'Eveli Palà.
1904. La Torre de la Manresana, Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol (MdC-BdC).

 La torre de defensiva medieval d'aquest llogaret del municipi de Prats de Rei. Dibuix d'Eveli Palà.
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol.
Foto: Joaquim de Llorens (MdC-BdC).

La Plaça de la Constitució (llavors espanyola), davant l'església del segle XVII. Una bota a tocar dels porxos, on no hi veig llums a les parets. Desconec l'any d'arribada de l'electricitat al poble. 
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol.
Foto: Joaquim de Llorens (MdC-BdC).

L'altar major de l'església parroquial de Sant Jaume, amb la cripta on figurava que hi havia les relíquies de Santa Calamanda, patrona del poble.

Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, el 2012 hi havia 39 persones amb aquest nom a Catalunya, de les que 11 a l'Anoia, 9 al Barcelonès i 4 al Montsià.
1904. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol.
Dibuix d'Eveli Palà (MdC-BdC).

La vella Plaça de 'l'Arrabalet' de Calaf.
1904. El castell de Boixadors, l'Alta Segarra (l'Anoia).
«Catalunya Artística», núm. 3, segona època, 28 de juliol.
Dibuix d'Eveli Palà (MdC-BdC). 

El castell medieval al terme del municipi anoienc de Sant Pere Sallavinera.