[2729] La Festa Major republicana d'en Crous

 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Nascut a Lleida el 6 d'agost de 1908, Enric Crous-Vidal va consolidar-se com una figura cabdal de l'avantguarda artística lleidatana durant los anys trenta, i va destacar-hi com a fundador de la revista Art i director de l'Escola de Treball. Amb l'esclat de la Guerra Civil, va exercir una tasca institucional rellevant en la protecció del patrimoni artístic a les comarques de Ponent, però la victòria franquista espanyola l'obligà a exiliar-se a França l'any 1939, a on passaria la resta de la seua vida.

A l'exili, la seua carrera va fer un gir decisiu cap a la tipografia, i va esdevindre director artístic de la Fonderie Typographique Française a París. Allà va formular la teoria de la Graphie Latine, una proposta estètica que defensava el caràcter humanista, llatí i mediterrani del disseny de lletres davant la rigidesa funcionalista de les escoles germàniques. Fruit d'aquesta filosofia van nàixer famílies tipogràfiques cèlebres com l'Ilerda (1945), creada en homenatge a la seva ciutat natal, la Flash (1953) o la París (1953), que van marcar el paisatge visual de la publicitat europea de mitjans de segle.

Tot i la seua influència internacional i la publicació d'obres teòriques com Richesse de la Graphie Latine (1951), Crous-Vidal va ser un gran desconegut a Catalunya fins que se'n recuperà memòria a finals del segle XX. Va morir a Noyon l'11 de desembre de 1987, i va deixar un llegat que avui és preservat al Museu d'Art Jaume Morera de Lleida com un dels referents més universals del disseny gràfic català.

En un angle de la imatge, gairebé inserida sempre com un element més, hi veurem la signatura seua. Encabat, a l'exili, soldrà firmar amb lo nom compost Crous-Vidal. Tot i que encara falten anys perquè es dediqui professionalment a la creació de fonts a París, la pulcritud i l'espaiat de les cinc lletres de "CROUS" ja en denoten la precisió d'un futur tipògraf que entén la lletra com una forma geomètrica pura. Vegeu-ne les tipografies seues ACÍ.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Recreació de la Plaça de la Paeria vista per Crous, amb un estil que trencava amb lo classicisme noucentista i projectava una imatge rupturista o avantguardista, amb formes geomètriques i angles pronunciats, per buscar sensació de dinamisme i modernitat, propis de l'art deco dels anys 30. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Totes les pàgines del llibret de la Festa Major de Maig foren dissenyades per l'artista lleidatà. En algunes s'hi reconeix de seguida la mà seua, en d'altres, probablement per voluntat de l'anunciant, la innovació hi és més matisada i assuaujada, de tons més clàssics. 

Lo llibret se redactà en llengua catalana, recuperades certes llibertats nacionals amb la Generalitat republicana del segle XX, tot i que alguns comerciants encara hi foren repatanis, a la normalització lingüística, com encara, malauradament ocorre en l'actualitat. Prova que no tots los mals venen de fora i que mos caldria ser més conscients i persistents. Quan lo profit econòmic capitalista passa per sobre dels valors, en aquest cas lingüístics, d'una societat, és com la febre, senyal d'alguna mala passa.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Retrat del Crous als vint-i-pocs anyets, quan iniciava la carrera artística seua. Se'ns mostra amb aspecte cosmopolita, uniformat a l'estil militar (com un soldat de l'avantguarda), fumant en pipa, prenent-se un beure, amb la intenció de transmetre'n una imatge de vida moderna.

Lo retrat és de l'artista BON, Romà Bonet i Sintes, un dels caricaturistes i cartellistes més cèlebres de la Catalunya de la primera mitat del segle XX.

Lo text de descripció del sentit de la Festa Major és de l'escriptor menarguí Joan Baptista Xuriguera, quinto d'en Crous, tots dos nascuts al 1908, i que los boomers reconeixem com l'autor d'aquell indispensable llibret de la secundària nostra, Els verbs catalans conjugats. L'escrit comença amb la referència a les Visions de Lleida, dibuixades per Shum, l'artista de Sant Martí de Maldà, Alfons Vila i Franquesa, durant los anys de presó a Espanya per vel·leïtat anarquistes en aquells anys 20. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Fotògraf Corbella, al magne edifici noucentista Llorens, a tocar de la Paeria, propietat de la Banca Llorens lleidatana.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Pastisseria i confiteria d'Antoni Curià, L'Amistat, carrer Major, 48.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

J. Virgili Amperi, reparacions d'automòbils i amb patent de constructor de frens de cremallera.

A la carretera de Torre-serona, a Sant Ruf. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Mobes Jové, amb fàbrica a la carretera de la Bordeta i botiga a Blondel.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

La cèntrica Fonda d'Agramunt a l'antic carrer de l'Estereria, entre Sant Joan i la plaça de la Sal, desaparegut a la darrera guerra. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Anunci del despatx del cartellista lleidatà, llavors a Cavallers, 37, amb la llista de preus, bastant contundents per als temps. Amb gran economia de traç, la figura del cartellista s'hi defineix només per la llum sobre fons del tot negre, sense contorns tancats, i cal que l'ull de l'espectador completi la silueta a partir d'uns pocs elements, com la visera de la gorra, lo pal d'empegar cartells al braç i espatlla, les soles dels peus o lo caient de l'esquena. Dibuix, doncs, de síntesi extrema, característic de l'expressionisme gràfic.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Lo programa va combinant diferents colors a cada gir de pàgines, com a un altre element de modernor compositiva. 

Anunci del Bar Express, ben conegut del públic, sense adreça, crec que al carrer Major.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Anunci de Nicet Negre, fabricant barceloní de modernes cambres frigorífiques d'aquell temps.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Sastreria i Camiseria Sanz, a la plaça Sant Joan, 26. Un vestit d'home a mida des de 75 pta, preu important per a l'època, que podia representar mig mes de feina d'un operari o treballador. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Un altre anunci de Mobles Jové.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Lo Fotògraf Rey, a Sant Joan, 27. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

L'Agustí Mestre dels anys 1930: llanes per matalassos, sabateria, guarnicioneria, estris per al camp, esport i marroquineria. Com avui, una mica de tot. Llavors emplaçat a Rambla Ferran, 57, que per darrere donava a Cardenal Remolins. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Un altra vella coneguda botiga històrica lleidatana: Casa Guarro, de música i instruments.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Mobles Armengol, a l'Avinguda de la República, 16, o sia, a la Rambla de Ferran.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Anuncis dels Teixits d'Ambrosi Sanjuan, i de la joieria Gorné, del c/ Major, 3, desapareguda amb lo segle XX.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

La tintoreria Postius, al c/ Major 33, amb perfecta correcció lingüística. 

Una altra històrica, que ara és a c/ Enric Granados.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

La tossineria Casa Farré, amb cambra frigorífica i tot, c/ Carme 62.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Anunci d'Orpheus, que crec que era una empresa de distribució cinematogràfica. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

La nevada de 1932, amb 70 cm en algunes parts de la ciutat, i lo termòmetre baixà fins a -21º, temperatures més pròpies de Moscou, que feren prou mal a l'horta lleidatana. A la imatge, una columna de fanals a la barana de la banqueta de Blondel. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Lo Kiosk de Montmartre lleidatà, que era una parada fixa de begudes i granissats. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Lo pregó de la Festa Major i acte inaugural. A banda de la caritat als pobres, hi destaquen los vols des del Camp d'Aviació, estrenat als Mangraners al 1930, amb aparells de l'Escola catalana d'Aviació de Barcelona, als quals podien apuntar-s'hi los lleidatans que volguessen sobrevolar la ciutat. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Los "Segurs" de vida de la Vda. Fregola, o sia, assegurances.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Confecció A. Relluí, a Cavallers, 28.

Lo dia del sant Nastasi, per res esmentat al programa, no s'hi incloïa tampoc la tradicional missa a la catedral. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Magatzems Duró, a plaça de la Sal i carrer Major, supervivents fins a les acaballes del segle passat.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Ja hi havia la tradició dels focs d'artifici, a les 10 de la nit. Sardanes, futbol, vols d'aviació, cursa de braus i «l'acreditada Fira de Bestiar» al Camp de Mart completaven programa.

[1980] Història de Lleida en el programa de la Festa Major, més

Quinalafem.blogspot.com

[2728] Lo rei Pere, lo primer pirinista de la història

 

1900 ca. Lo Canigó (lo Conflent).

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó», 

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

Pere II, lo primer pirenista de la història, si més no atestat. Pirineisme és lo terme usat per referir-se als practicants del muntanyisme als Pirineus, terme encunyat a la darrera dècada del segle XIX, a semblança del d'alpinista. Pirineista n'és lo substantiu, esdevingut i simplificat en pirinista en registres menys formals, però usat molt sovint en ressenyes i escrits dels practicants quan descriuen les ascensions. 

L'escrit retrata lo caràcter del monarca català: «primera ascensió indubitada, absència de guia, llarg i fatigós camí a peu, atracció irresistible a lo desconegut, menyspreu de tot perill, afany exclusiu de petjar lo cim i de guanyar victòria».

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

La nomenclatura dels reis d'Aragó segons lo Casal de Barcelona, fa que actualment anomenem Pere II al rei català, pare de Jaume I. 

Pere II de Catalunya-Aragó 

(viquipèdia).

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

La relació dels fets és traduïda de la Chronica Fr. Salimbene Parmensis ordinis minorum ex Codice Bibliotecae Vaticanae, editada al 1858.

A la pujada, hagué d'heure-se-les amb una tempesta furiosa, «és verament un d'eixos furiosos oratges que se congrien, rebenten i desfan sobtadament en totes les altes muntanyes». Qui sap, però, si recurs literari per engrandir la gesta reial. Fins als estanyols del Cadí, a 2.359 m,, hi havia ja al segle XIX un «bon camí de matxos», amb una barraca arruïnada. La pujada des d'allà «no té res de fatigosa fins allí on comença la Xemeneia, corredor estret, d'una pendent de 45º, que s'obre entre els esqueis redreçats del cim. S'ha de pujar cosa d'uns 80 m de quatre grapes fins arribar a dalt». 

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

«És la primera muntanya que veuen los navegants al tornar a terra i també la darrere que albiren a l'allunyar-se'n», que la presència i domini senyorial del Canigó ve de temps immemorials. 

Lo nostre ínclit etimòleg, Joan Coromines, en descarta un origen romànic, com ara que fos degut al nom del monestir, a on hi hagué una font ben coneguda, del ll. vg. CANNA>canó, canut, canella. Diu que «ens atrauen cap a d'altres fonts, preromanes, parentes de l'itàlic, on apareix aqueixa arrel indoeuropea KAN-, de vegades amplificada com a KAN-D- [canus, candere, candor en llatí], però nua o amb la lleu i trivial amplificació, comuna a gran part de les llengües de la gran estirp indoeuropea». Segueix: « doncs, el Canigó fou el gran blanc, 'la gran blancura', ja lliga això amb el fet que aqueixos primitius pertinaços que són els pastors i bosquerols canigonencs, la veu dels quals hem escoltat més amunt, reservin en particular el nom de Canigó per a la cara obaga de la serralada, la que és de blancor perennal, en primavera, tardor i hivern, quan no tot l'any. Tornem a resar, amb el poeta: 'Torres de vori clar'... En conclusió: nom preromà, indoeuropeu».

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

La muntanya ignota va cridar l'atenció del rei i «cridà a dos soldats, amics íntims seus», amb los quals en secret i provistos de vitualles i armes, se n'anà a l'aventura. No consta a quin indret hi deixaren los cavalls, sí que «s'hi troben encara pobladors». A mig camí, «començaren a sentir trons horrorosos i terribles, per dessobre relluïen los llampecs i davallava una furiosa pedregada», que los tombà a terra. Lo rei s'entossudia a continuar i «els animava perquè pugessen amb ell coratjosament. I així moltes vegades ho fiu i ho digué», encara que no pogueren resistir i lo rei se determinà a pujar-hi tot sol. Lo relat acaba amb una fantasia de to èpic, que lo rei provocà que lo drac del llac se despertés d'un seu cop de pedra, i que lo sobrevolà, «enfosquint-lo i obscurint-lo amb son alé». 

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

Sembla, segons l'autor de l'article, que l'ascensió reial «termenà, per lo que s' acaba de llegir, en los estanyols de Cadí o sia 426 metres més avall del veritable cim, més aviat sens dubte per creure's haver arribat realment al punt culminant que no pas per la fabulosa aventura del dragó... completament d'època mitgeval, i avui mateix la podem comprovar viventa en quasi tots los països de muntanyà. La promptitud esglaiadora amb què se formen i s'esvaeixen les tempestats en les serralades alteroses, la brega furienta dels elements, en la soledat dels cims, han suggerit als senzills i crèduls muntanyesos una explicació sobrenatural del fenomen, atribuint al drac infernal, o sia, al mal esperit, en qui ha personificat el miserable habitant de les altures totes les forces de la naturalesa causadores de desgràcies i devastació. Això, prescindint del sentit simbòlic, religiós o moral, que encarnen quasi totes eixes antiquíssimes tradicions de feres i monstres vençuts per virtuosos herois».

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

L'autor reporta altres llegendes de dracs a la geografia catalana i europea.

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

A la relació original llatina del frare parmesà, no hi consten referències a la data ni lo motiu pel qual lo rei se decidí a la pujada, i l'autor intueix que podria haver volgut conèixer-ne la importància estratègica per «estudia a tot ple des d'aquell enlairat observatori la topografia general del país i lo pla de defensa contra l'invasor».

Coromines, és clar, també hi fa referència, a la gesta del rei Pere: «Una llegenda contada per gent molt moderna diu que Pere el Gran quan ja la guerra era imminent pujà ell mateix al Canigó per orientar de visu les disposicions defensives; encara que sigui sens dubte inventada, no ens avergonyim de repetir-la, perquè amb raó s'ha dit que hi ha contalles més certes que els reports històrics dels fets menuts. I la dramàtica història de Pere, maldant per prevenir en el castell perpinyanenc, la traïció del seu germà, ve a significar el mateix i fins podem dir que simbòlicament confirma la versemblança d'un tal fet real», que en lo context bèl·lic amb la gavatxada, cal situar cap al 1282.

1889. Ascensió al Canigó (Gallica).

[1215] Del Conflent i el Vallespir al Ripollès, 1700

 

Quinalafem.blogspot.com

[2727] La Casa Mangraner lleidatana, 1907

 

1907. Casa Mangraner, Passeig de Ferran, Lleida.

Fotografia de l'esplèndida casa modernista deguda a l'arquitecte Francesc de Paula Lamolla i Morante. S'ha reproduït a bastament per les xarxes, però sense autor. Era situat a la cantonada de Ferran 30 amb Vil·la Antònia, amb nombrosos elements ornamentals geomètrics i esgrafiats vegetals. La torre circular de la cantonada n'era l'element més distintiu, que coronava amb pinacle ornat de ferro forjat. Damunt la portalada principal, hi lluïa una gran balconada curvilínia amb barana de forja.

1907. Casa Mangraner, Passeig de Ferran, Lleida.

«La Mañana», de 22 de maig de 1966 (XAC).

Lo bloc de pisos de l'antic Banc de Bilbao que substituí la casa Mangraner. Los vents de modernor no sempre són bons ni desitjables, oi?, que cal anar amb molta cura i precaució. A la Lleida dels anys 60, la depredació urbanística i los pelotassos anaven a l'ordre del dia, que la jet-sete del règim franquista (espanyol) s'hi feu l'arròs, bona part del qual se'l menjaren a Salou i Cambrils, a on han anat a parar una part immensa del valor patrimonial de cases i trossos lleidatans des de llavors i fins avui. Estaria bé de poder-hi posar un número, potser amb l'AI ho podrem esbrinar algun dia.

1907. Casa Mangraner, Passeig de Ferran, Lleida.

«La Mañana», de 22 de maig de 1966 (XAC).

S'hi comenta que a la casa hi posaven, abans de la guerra del segle XX, il·lustres personatges, com ara lo general (espanyol) Primo de Rivera, quan visitaven la ciutat.

1907. Casa Mangraner, Passeig de Ferran, Lleida.

Una altra perspectiva de la Casa Mangraner, de la qual se'n pot apreciar la bellesa, rere los operaris que esporgaven los plataners del passeig. Al darrere, un altre edifici històric de la ciutat, la Casa Cros. A l'esquerra de la imatge, un biscuter dels anys 50s aparcat.

1925. Casa Cros, Passeig de Ferran, Lleida.

Obra del nebot, Manuel Casas i Lamolla, gairebé vint anys després, ja amb línies neoclàssicistes més pròpies del noucentisme. L'edifici fou seu de la Societat Anònima Cros, i a l'inici de la guerra s'hi feren forts los sublevats del 18 de juliol al 1936, falangistes i requetés. Un cop derrotats, l'edifici esdevingué lo quarter general de l'exèrcit de la República a la ciutat.

 

Anys 1950 ca. Casa Mangraner i Casa Cros, 

Passeig de Ferran, Lleida.

Vista del carrer de Vil·la Antònia, amb los dos edificis singulars. La Casa Cros fou també aprofitada per la militarada franquista per ubicar-hi lo primer govern militar a la ciutat de l'època de la dictadura, que prèviament a la contesa era ubicat al carrer Major. La garita ho indica amb claredat. Llegeixo a les xarxes que en aquells temps, s'hi solia veure diàriament com un soldat que baixava del Castell amb fusell a l'espatlla i baioneta a la faixa, hi portava les novetats de l'aquarterament militar.

1907. Casa Mangraner, Passeig de Ferran, Lleida.

«Ressò de Ponent», núm. 30, 1985.

La postguerra comportà a tot el país, i principalment a la capital barcelonina, una «persecució» dels edificis d'estil modernista. No era del gust del régimen, que hi veia expressió de llibertat, creativitat, europeisme i catalanisme, valors contraris a l'ordre i la moral nazionalcatolicista imperant.

 Se'n van salvar uns quants, sí, però se'n van destruir uns altres d'innombrable valor arquitectònic, que les imatges antigues ajuden a recuperar.

1896. Francesc Lamolla, arquitecte.

Curiós document de l'expedient acadèmic de l'il·lustre arquitecte lleidatà de la primera mitat del segle XX, ara en fa poc més de cent anys (upc). Abans los expedients acadèmics quedaven guardats en paper, mentre que des de finals del segle XX, solen ser ja només digitals. Temps al temps, que veurem com se perden... 

[2718] La Lleida de 1880, més

 

Quinalafem.blogspot.com