Seguidors

20261115

[2773] L'anís lleidatà més infernal (ii)

 



1910. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Full publicitari reproduït en una revista francesa. 

1903. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Anuari Riera» (HDH).
Lo mètode propagandístic invers, consistent a rebaixar la qualitat del producte, lo feu servir des de bon començament.

1903. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Fomento Industrial y Mercantil», de 10 de març (HDH).
Any de sol·licitud de llicència, tot i que hi ha algun anuncia amb data anterior.


1906. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura i de la administración», (HDH).
S'emplaça la fàbrica a Bell-lloc, terme a on és probable que hi tingués vinyes.

1908. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura i de la administración».
Anuario-del-comercio-de-la-industria-de-la-magistratura-y-de-la-administracion-1908-num-
Els industrials de l'aiguardent a la Lleida de començament del segle XX: Ramon Arrufat, Josep Bordalba, Josep Carulla, Pau Font, Enric Lamolla, Pere Mor, Lluís Palà, Miquel Serra.

1909. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura i de la administración».
Oficina de despatx a la plaça Sant Joan lleidatana.

1909. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Revista Mundial», núm. 8.

1911. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Programa de la Festa Major lleidatana.

1918. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«El Bedel», Lleida, de gener (FPIEI).

Anys 1900-20. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Ampolla de l'anís dolç Infernal. L'alta graduació alcohòlica barrejada amb l'absorció accelerada del sucre provocava ràpids i notoris estats d'embriaguesa. 

Anys 1910. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Mercurio», d'1 de maig, B, (HDH). 
Sempre se'n destaca l'enginy artístics de la propaganda. L'anomenen viticultor, o sia, que a banda de l'empresa devia tindre vinyes pròpies.

Anys 1920-30. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Anunci en revista barcelonina: Es muy malo, ¡no bebas!

Anys 1920-30. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
També anunciaven los Cafés Titan i los sabons de la casa. 

1926. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Penya Marathon, Barcelona. 

1940 ca. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Probablement de la primeríssima postguerra afeixistada (espanyola) a la ciutat de Lleida, Mercedes matrícula L-4978.
Autobús urbà amb anunci de l'anís als laterals. Lo negoci encara continava després de la guerra, però havent canviat d'amo. Sembla que s'havia destacat per catalanista i republicà. Llegeixo (Segre, 18-1-2023) que lo comprà un empresari d'Artesa de Segre i després passà a mans dels germans Vidal, que traslladaren la fàbrica a l'avinguda de les Garrigues als anys cinquanta. 

L’anís va nàixer en un magatzem del barri de la Bordeta, a Lleida cap a l’any 1888 de la mà de Miquel Serra. La gosadia d’aquest emprenedor va fer que fins i tot un anunci d’aquest licor es pengés en forma de pancarta lluminosa de la Torre Eiffel a París. Els anuncis es completaven amb imatges encarregades també a pintors moderns, que donaven al producte una imatge nova i trencadora. Jo el recordo perquè fins als anys 1970 del segle passat en arribar a Lleida per tren es podia veure un cartell immens del que havia estat l’anís més conegut de la contrada.

I ja posats a parlar en clau personal, aquesta història me la va explicar el meu pare, que va morir quan jo tenia només 14 anys. Ell amb altres paraules indicava l’efecte xocant que el marketing d’impacte tenia en els consumidors: l’èxit de l’infernal era fenomenal, sembla. 

Tot plegat es complicava amb la història de la fi de l’últim propietari de l’empresa de licors. Sembla, tal com em va referir mon pare, que la societat envasadora de l’anís havia passat de mans dels seus propietaris històrics a un creditor que va traslladar la planta a Artesa de Segre. L’home, tal com em va referir el meu pare hauria estat molt partidari de la gresca, de forma que en produir-se el cop d’Estat de 1936 i el desordre consegüent hauria protagonitzat un incident tràgic per a ell.

El meu pare va ser mobilitzat amb la lleva del biberó, cap a 1938 i l’incident es va produir molt abans. Ell em va explicar que un dia anant pel carrer va veure un grup de persones amb aire força festiu. Al centre del grup es veia una persona vestida de capellà, que el va cridar. L’home duia un plec amb bitllets als dits i amb una cerimoniosa aparatositat va fer agenollar al meu pare i li va donar, a mode de sagrada forma, un bitllet de cinc pessetes. La imatge va ser inesborrable!

Però, el més greu de tot és que a través d’un oncle que durant un temps de la guerra civil va treballar per l’ajuntament a casa vam saber que aquell ric empresari anticlerical va ser detingut gairebé immediatament i que d’acord amb la situació del moment, un grup armat arribat de fora l’hauria matat, sense cap judici. El rumor que al voltant del cas va arribar al meu pare és que el propietari de l’Infernal hauria anat a Balaguer a una casa de barrets disfressat de capellà, tal com refereix Vidal. El que no recull l’escriptor d’Arbeca és que l’acusació que es va fer córrer per la ciutat per justificar l’execució va ser que abans l’empresari hauria mort al capellà de qui va prendre la sotana i el barret de teula. Tot plegat sembla que va ser una espècie de càstic, no sé si diví, a aquella dèria de culte bàquic o dimonial. 

Anys 1930. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida
No sabem per què se va vendre la fàbrica, que va passar a un propietari d'Artesa de Segre,  segons Pedro Jesús Fernández (reguereta.wordpress.com), de 31 juliol, 2010. Si la fàbrica de Miquel Serra ja funcionava, segons informacions, des del 1888, posat que tingués 25 anys llavors, mes trenta-sis fins a la guerra, això mos lo posa amb sixanta anys, si no més. L'home potser va plegar per edat i se'n va vendre fàbrica i marca.

1959. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Ciudad», de l'11 de novembre (FPEI).
La marca persistí fins ben entrada la postguerra, potser llavors a mans de l'empresari Ricard Roca. S'hi refereix lo record d'un anunci mural «invertida la parte de arriba», una altra singularitat del màrqueting avant la lettre de l'empresa lleidatana. 

Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Diari «Segre», de 18 de gener de 2023.
«El 1885, quan els executius publicitaris d’ara eren una utopia i el magnificat brainstorming (pluja d’idees) no figurava en cap manual de cap agència, un visionari empresari lleidatà, Miguel Serra, va tenir una brillantíssima idea per als seus aiguardents que confeccionava en un antic molí d’oli i un magatzem d’ametlles a la Bordeta. Si tota la competència elogiava la bondat dels seus productes, ell va pensar que per obrir mercat l’ideal seria anunciar el contrari. I així va nàixer la contrapublicitat del seu producte estrella, l’Anís Infernal, en els seus vessants dolç i sec, amb botella de vidre, d’allò més treballada, i amb etiquetes en roig amb la figura d’un dimoni, de color roig, envoltat de flames i amb la botella a la mà. Amb els anys, grans dissenyadors com Enric Crous posarien el seu segell a les etiquetes.

«Però la clau van ser els seus inequívocs missatges: El pitjor del món, elaborat amb els pitjors vins del Priorat, altament no és recomanable, ataca seriosament la salut: no és digestiu i danya el fetge, injuriat per tots els especialistes del món. Però la cosa va agradar. Des de la Bordeta es venia a l’Argentina, l’Uruguai, Veneçuela, Cuba i a França, on no només va superar la injuriada absenta, sinó que va arribar a publicitar-se a la Torre Eiffel mateixa, en els anys vint, després de la Gran Guerra.

«De fet, a mig món, si no demanaves una copa, o dos, de l’Anís Infernal és que no eres ningú ni estaves a l’última. La marca va passar, després de la desaparició de Serra, per diferents mans: un rumbós empresari d’Artesa de Segre (amb trist final a la Guerra Civil); els germans Vidal, que van traslladar la fàbrica a l’avinguda de les Garrigues als anys cinquanta; Ricard Costa, que va afegir la venda a granel als seus licors, i als actuals propietaris, que encara la tenen registrada a Manresa, tot i que la seua popularitat, que no el seu record, és ja inexistent».







 

 

20261113

[2772] L'anís lleidatà més infernal (i)

 

1910 ca. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Postals artístiques modernistes amb anunci de l'anís i les frases més característiques de la publicitat inversa que acostumava a fer, de la qual en fou dels primers a fer-la a Catalunya.  
En desconec data i autor, probablement dels anys 10 a 20 del segle XX, quan l'empresa se posà en mans de publicitat artística, amb autors internacionals i tot, com Cappiello. Tenen molta semblança amb models modernistes catalans, característics p.ex. de l'Alexandre de Riquer i altres. 

1910 ca. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Postals artístiques.

1910 ca. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Postals artístiques.

1910 ca. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Postals artístiques.

1910 ca. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Postals artístiques.

1900. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Pèl & Ploma», núm. 6, 15 d'agost.
Un dels anuncis més antics que trobo, just al nou segle. 

1904. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«La Vanguardia», de 9 de març.
Concurs promogut per l'empresa per fer un calendari per anunciar el producte especial de la casa, amb los atributs habituals. Premi de 200 pta! de l'època i de 50x37 cm. 

1902. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«El Progreso Industrial i Mercantil», de 20 de maig.
Un altre dels anuncis més antics. 







20261112

[2771] Camps Elisis lleidatans

1918. Los Camps Elisis lleidatans.
«El Bedel. Revista Escolar Quincenal», Lleida, de 15 de gener (FPIEI).
Lo passeig central, amb los banquets i els passejants, i la fonteta al fons.

Anys 1930. Els Camps Elisis,
Joan Baptista Xuriguera.
Sonet de l'escriptor menarguí dedicat als jardins.

LOS CAMPS ELISIS

Dels meus llunyans records surt la presència

d'aquells jardins bressats pel vent del riu,

brodats per l'amorosa transparència

de l'ombra fatigosa de l'estiu.


Les colles travessaven rialleres

la porta que guardaven dos gegants,

i dins dels corriols i les dreceres

veien jugar les flors amb els infants.


L'ample passeig de plàtans s'acabava

amb el somrís d'un brollador petit

que la barana vella circumdava.


Espai cobert de generós delit

que dins del cor dels lleidatans semblava

la verda catedral del camp florit.


1918. Los Camps Elisis lleidatans.
«El Bedel. Revista Escolar Quincenal», Lleida, de 15 de gener (FPIEI).
Portada de la revista. No aconseguixo desxifrar lo nom de l'autor del quadre, J. Plana, me sembla llegir-hi. Una exquisida representació capaç de transportar-nos més de cent anys enrere.

Los Camps Elisis lleidatans.
Disttibució dels jardins originals. De la primera imatge, no en tinc referència, probablement d'abans de la guerra, mentre que l'altra és d'alguna trobada sardanística de la postguerra. 




[638] Lleidatanes acolorides de Roisin, més

 


20261107

[2770] Lo Cyrano lleidatà, 1899

 


1970. «Cyrano de Bergerac, cadet de la Gascunya».
Edmond Rostand, trad. d'Àlvar d'Orriols.
«Catalunya Teatral, 2a. època», 112.
La primera traducció catalana de l'obra original francesa. Quinze anys després arribaria el celebrat text de Xavier Bru de Sala que Josep M. Flotats estrenaria amb èxit aclaparador, gairebé tant com quan Rostant l'estrenà a París al 1897. 
Lo traductor:
Nascut a Barcelona l’any 1894, Àlvar d’Orriols, poeta i dramaturg, va exercir altres disciplines artístiques i culturals com la música, el dibuix i l’escultura. Atret per la literatura, molt aviat publica els seus primers treballs en revistes i diaris de Barcelona. I, alhora, de ben jove ja va debutar en el teatre, on va obtenir molts èxits i un reconegut prestigi. En teatre caldria ressaltar, entre moltes altres, l’adaptació i traducció al castellà del clàssic 'El ferrer de tall', de Frederic Soler «Pitarra», al qual va posar música el mestre Enric Morera. També, la traducció al català de 'Cyrano de Bergerac', d’Edmon Rostand (enllaç).

1898. «Cyrano de Bergerac, Sonet amb nas», Salvador Bonavia.
«L'Esquella de la Torratxa», 1087, de 10 de novembre (ARCA).
L'autor i editor Bonavia, adaptador p.ex. del Sherlock Holmes amb català (El detectiu Jeph-Roch Homs, 1909), va delitar los lectors amb un magnífica sonet enjogassat, monorim amb -NAS, gairebé d'aspecte avantguardista amb la gran clau que apunta al mot.

BENVINGUT SIAS, CYRANO DE BERGERAC!   
(Sonet... ab nas)   

Salut, salut, Cyrano! Ja tinc ga-   
de veure com lluheixes las mele-    
sentir vull l'alegria de tas pe-          
y veure com conquistas las barbia-   

Vull veure lo teu nas ab que engala-
ton físic, tan simpátic per las ne-
vull véure't cautivat per las cade-              ─ NAS
del amor d'un cadet á qui tu ma-    

Tinc ganas d'escoltar-te com rondi- 
tinc ganas de sentir com enraho-    
tinc ganas de aplaudir tas gracias fi-
vull riure d'aquests xistes que prego-
y un cop embabiecat ab tas doctri-   
vull véure't llorejat.... ¡ple de coro- 
                             Salvador Bonavia.  

1898. Estrena de «Cyrano de Bergerac».
«La Veu de Catalunya», de 18 de novembre (ARCA).
Ressenya de l'estrena, en castellà, de l'obra a Barcelona, amb lo bo i millor de la ciutat, diu. L'obra s'havia estrenat a la capital del reino veí feia alguns mesos.
La traducció fou obra de tres autors catalans: Lluís Via i Pagès, Josep Oriol Martí, Emili Tintorer. 

1899. Estrena de «Cyrano de Bergerac».
«L'Esquella de la Torratxa», de 10 de febrer (ARCA).
Diu: «Als puristas se'ls eriçaran los cabells, però el teatre no viu de la puresa de llenguatge».

1898. Estrena de «Cyrano de Bergerac».
«La Veu de Catalunya», de 17 de novembre (ARCA).
«Estreno del magnífich drama heroich d'Edmond Rostand 
traduhit al castellà pels senyors Via, Martí y Tintorer». 
L'estrena, en divendres i a 2/4 de nou en punt.


1899. «Lo Nas», un catedràtic.
«La Mala Senmana», Lleida, de 18 de març (FPIEI).
L'èxit i popularitat de l'obra, reforçada per la recent estrena barcelonina, arribava a la ciutat nostra, i un anònim escriptor, que s'autoanomena catedràtic, en feu l'aportació lleidatana al tòpic descriptiu, i no pas curta (ortografia prefabriana), sinó esplaiant-s'hi a cor què vols, autèntica mostra de la literatura popular i satírica d'aquell tombant de segle. Com me plauria de veure avui a les pàginies dels diaris exercicis pòetics semblants!
Me n'imagino l'autor imitant lo Flotats enmig les tuales del café Suís o lo de l'Univers o encabat d'un dinar a l'Hostal del Roig o al Xop-Bot, tot recitant amb altaveu les quintetes heptasíl·labes:

LO NAS

Si la musa del Parnàs
me deixa avui la trompeta,
cantaré sol i a compàs
las glorias de nostre nas
obra digna d'un poeta.

Bufa des de l'altre mon
i omple mos versos de pompa
oh ilustre poeta Nasson,
tu que sota del teu front
tens un nas com una trompa.

Fer del nas un panegíric
en istil sèrio no diu,
fer-lo en istil festiu,
humorístic y satíric
vol xispa i geni molt viu.

En assumpte tan honrós
lo meu nas jo vull ficar-hi
y per quedar un poc airós
invocaré al molt gloriós
patró del nas, Sant Nasari.

Del nas hi ha noms derivats
y dels quals parla la història;
amb ell han sigut honrats
reis ilustres i afamats
com savis de molta glòria.

Nasvi fou astròleg bo
que al sol li deia: As d'oros,
Anás fou un gran bribó
de qui ens parla en la Passió;
Nassar, nom de tres reis moros.

Alemanya te Nassan;
Nassavia és famosa planta;
'nas fausto' de l' Índia es trau,
escorça d'olor suau
y en l'orgue, el Nasart encanta;

Oh nas! Nom d'honor i pes
part de l'home noble i gran,
nom tràgic y d'entremés,
nom que, si el prens al revés
trobarás que nas és san.

Quan Déu al home crià
al delinear-li la cara
lo primer que va formar
fou lo nas, que li estirar
al doble que el tenim ara.

Y al posar-li el manament
sobre aquell arbre vedat,
Adam no en quedà content,
arrufà el nas i.... al moment
se li escurçà la meitat.

1899. «Lo Nas», un catedràtic.
«La Mala Senmana», Lleida, de 18 de març (FPIEI).
  
D'aquí trec la consecuencia
que el nas gros és perfecció
y a més, si ha la incumbència
d'olorar quiscuna essència,
quin olorarà millor?

Com lo bo sol ser escàs,
no son molts los nassos grossos,
Per 'xò si a un critíc mordaç
li sents dir: manoi, quin nas!
ja pots dir que és dels hermossos.

Per això el rei Salomon,
l'home més savi del món
va escriure, i ningú ho esborre,
que a una noia correspon
tenir un nas com una torre.

Si a una noia li dius xata,
li fas un agravi gran.
Aquest nom casi la mata;
digas-li lletja o ingrata
i no l'agraviaràs tant.

Qui demani un nas bufó
no sap pas lo que demana,
puix sempre un bon escultor
posa en un modelo bo
lo nas de testa romana.

Tot avui dia és mesquí
i el nas seguix la persona,
nassos xics com un llobí,
nassos prims com pergamí.
may llarg com qualitat bona.

Un nas gros escau molt bé
a una noya angelical,
a un fadrinet botiguer,
a un marqueset botifler
o a un guàrdia municipal.

Un nas gros es sempre digne
d'un home molt il·lustrat,
d'un general brau i insigne,
d'un rector savbi i benigne
o d'un famós advocat.

A gran home nas molt gran:
per 'xò tenia el Petrarca
nas de punt interrogant,
nas de lloro, nas semblant
a la quilla d'una barca.

I a més, per comparació,
excarxofa, apagallums,
penca-xica, carabassó
la trompa al broc d'un porró
termòmetre de perfums.

1899. «Lo Nas», un catedràtic.
«La Mala Senmana», Lleida, de 18 de març (FPIEI).
 
Y si sempre és celebrat
un nas gros, llarg i ben fet,
al contrari un nas xafat,
rom, petit, xato, arrufat,
no serà mai nas perfet.

Los que tenen nas petit
pequen tots per un extrem,
si estornuden fan: xit!, xit!,
un nas gros fa més brugit,
quan estornuda fa: etxem!

Un nas gros és baluard
digne d'un Emperador;
Carlos tercer i Carlos quart
lo tingueren molt gallart
amb Don Jaume d'Aragó.

Aquells que prenen tabaco,
a aquells jo els xafaria!
perquè a voltas un nas maco
lo fan més lletg que un caraco,
omplint-lo de porqueria.

Quan a estudi els bordegasos
comencen a dibuxar
lo primer que fan, son nassos
i quan d'això són capaços
a ulls los solen mudar.

Un químic, un adroguer,
un mestre, un apotecari,
la cuinera, el pastisser
si un bon nas per cas no té
ja es pot dir que és temerari.

Quan t'asseus a la cadira
perquè t'afaiti el barber,
lo primer que el fadrí mira:
si el nas és ben llarg y ple
per poguer-lo estirar bé.

Puix si fos dels més petits,
a l'agafar-lo el fadrí
si li escapés d'entre dits,
ja estarien ben servits
a las mans d'aital butxí!

Quan un bon predicador
perd l'esma dalt de la trona,
per dissimular millor
se trau luego el mocador
y amb lo nas, sona que sona.

Desgraciat lo curt de vista
que també fos curt de nas;
fora una cosa ben trista
trobar-se fet incapaç
d'usar ulleres en tal cas.

Un perd lo nas en batalla,
l'altre el pert en camí ral
quan surt un lladre i li talla;
l'altre el perd quan se baralla
i li mosega el rival.

1899. «Lo Nas», un catedràtic.
«La Mala Senmana», Lleida, de 18 de març (FPIEI).

Aquell lo perd d'un mal lleig
o caient sobre una brasa,
aquest que sense nas veig
lo va perdre en un torneig
tallat pel fil de l'espasa.

Ell fa tapar claveguera
i al comú posar sifons,
y el burro de la lletera
per ell va a l'hora primera
per carrers i carrerons.

Per ell també s'ha inventat
ara un sistema modern
per a escurar l'escusat
sens sentir-se un ofegat
per una pudor d'infern.

Los Alcaldes tots procuren
que el nas no tinga molèsties,
i si els medis ells no apuren
los diaris se conjuren
dient que ens tracten com bèsties.

I son tants i tants los casos
que sobre el nas puc citar
que apilant nassos i nassos
n'ompliria mil cabassos
i may sabria acabar.

En tot ram, punt i qüestió
sempre il nas té preferència;
si una nova es posa olor,
si un s'esquerda y fa pudor
lo nas jutja i fa sentència.

Ja ho veieu: lo nas ho és tot,
per lo nas tothom delira;
tan si és llarg com un bitllot
o vermell com un pebrot
per gust tothom se l'estira.

Lo nas diu qui ets tu i qui jo;
prova: si et vols disfressar
no et posis careta, no,
posa't un nas de cartró
i ningú et coneixerà.

Oh nas, honor del mortal!
Nas de la cara ornament,
nas de savi gran senyal,
nas gruixut com un parpal
beneït sias. Amén.

Un Catedràtic

1899. «La Mala Senmana», 
Lleida, de 18 de març (FPIEI).
Anuncis al diari de les obres religioses  de Verdaguer, de pitjor anís del món, l'Infernal del Miquel Serra, i dela quincalleria de Joan Lavaquial a la plaça Paeria. 
Tant la Lliberia Coromines com la impremta de Lluís Abadal eren emplaçats al carrer Major 12. Abadal n'era el gendre i continuador de la impremta, casat amb la filla de Llorenç Coromines (no sé si ja difunt a la data, potser sí, que, si no, lo negoci no n'hauria canviat lo nom). Llorenç Coromines heretà lo negoci de sa mare, que signava, Viuda de Coromines. Perquè n'era la viuda Bonaventura Coromines, l'iniciador de la nissaga en casar-se al 1801 amb Rosa Comte, vídua de l'impressor Cristòfol Escuder. Al 1808, va publicar per encàrrec de la Junta Superior del Principat a Lleida lo primer diari, en castellà, de la ciutat, lo Diario de Lérida (1808-10). Fou, doncs, la gran casa impressora lleidatana al segle dinovè. 

1899. «La Mala Senmana», 
Lleida, de 18 de març (FPIEI).
Lo setmanari satíric lleidatà, que 
sortirà cada senmana,
prò·l prometre no fa pobre.

i s'autodefinia: senmanari català regenerador. Després de la desfeta (espanyola) de Cuba i Filipines, lo català i lo catalanisme eren renovadors i base d'una societat millor. Ara i segons lo policia muicapal barceloní (perquè deu viure-hi i treballar-hi, per res més) diu que demanar-li que hable catalán es fascista. Ja és ben veritat que cap feixista no se veu lo gep esvasticat. 


1897-98. «Cyrano de Bergerac»
Cartell de l'obra teatral parisenca.