20190121

[1936] Patíbul a Andorra, 1861

1896. Segell d'Andorra.
Segell amb la denominació de República al Principat andorrà.
1949. Andorra, Casa de la Vall.
Una bonica postal acolorida de la Casa, seu secular de la sobirania andorrana.
1949. Andorra, Casa de la Vall.
Detalls de la postal circulada, amb mata-segells en castellà.
1865. Ajusticiament a Andorra.
«Le Constitutionel. Journal politique, litéraire, universel», París.
1865. Ajusticiament a Andorra.
«Cour criminelle de la République d'Andorre»,
«Le Constitutionel. Journal politique, litéraire, universel», 6 d'octubre, París.
Crònica d'aquest diari parisenc de l'«étrange exécution» d'un contrabandista que n'havia assassinat un altre, a la secció de «Varietés». La morbositat que suscitava entre els lectors benpensants aquesta mena de notícies explica la llargada de la crònica i el detallisme truculent que busca el periodista en tot moment. 

La primera part se centra en la descoberta del crim i del culpable, fets que es remuntaven al gener de 1861, quan un jove pastor, en venint de França, trobà un home moribund a l'«hameau», llogarret, de Soldeu. Avisats els cònsols d'Ordino (no gaire a prop, doncs, tot i que potser els camins de traginer llavors eren més drets) i el «président síndic», les autoritats es presentaren al lloc dels fets, on identifiquen el contrabandista mort, prou conegut a les valls, amb dinou cops de punyal i la bossa dels diners estripada i abuidada. 

Aquest difunt contrabandista operava pel «port ou passage de Collat, qui conduit a Tabascan, lequel  ne pouvant être franchi sans danger par les piétons, n'est fréquenté, en toutes saisons, que par les pâtres et les contrabandiers». És a dir, la ruta que descendint d'Envalira anava de dret cap a l'oest. Al peu d'aquell port, hi havia una mena d'alberg de mala fama, dit «Tête-de-Loup» (Cap de Llop), indret de reunió dels contrabandistes, homes de mala vida, sempre exposats a les topades amb els carrabiners. Se'n descriu el modus operandi, que consistia a transportar les mercaderies d'estraperlo amb farcells que aviaven de dalt les muntanyes estant, i que «roulent sur les flancs du nord ou du midi; des hemmes appostés les reçoivent dans les vallées et les transportent a travers les défilés, dans le pays de plaine». Després, amb mules, es repartien pel pla.

Se sabé que el difunt cap de colla José Olette havia passat feia quatre dies cap amunt, «vers le port de Collat en suivant le cours de l'Embalire, rivière qui a sa source dans cette direction». Durant els dies posteriors a la descoberta de l'assassinat, tot Andorra fou posada en alerta per tal de trobar el culpable: «en un mot, les six mille citoyens de la république furent mis sur pied dans le même but». Fins que al cap d'una setmana, les milícies de Canillo es presentaren amb un detingut, que se'ls rendí a les muntanyes nevades davant la manca d'escapatòria. Perquè s'ha de dir que els milicians «sont tous braves, intrepides et bien armés» i l'havien percaçat per bordes i cims nevats durant un parell o tres de dies.

El detingut era ni més ni menys que en «Masteü, dit le Brogne, contrabandier de la pire espèce, d'une force herculéenne, d'une audace à totut braver: Dieu, les hommes et sa conscence». Aquest tal 'Borni' era provinent de les muntanyes d'Esterri, pastoret de jovenet, però que havia atès una reputació detestable. Fou ben tancat i lligat a la sòrdida sala que feia de presó a la Casa de la Vall, rere gairebé de la Sala del Consell, de la qual se'n descriu l'auster mobiliari de fusta treballada. 

Avisat el veguer francès, resident a l'Arieja, i personat a Andorra, els veguers emprenen l'interrogatori, «qui, sans sa presence, n'aurait peut Être continué». Calien, doncs, tots dos veguers, potser perquè en José era d'origen francès. L'encausat, en Masteü el Borni, acabava de fer 24 anys al darrer Sant Martí, originari de Llorts, a la vall d'Esterri, d'on marxà als dotze anys de casa sons pares, «malgré leur volonté», que no ho hagueren volgut. Durant sis anys guardà, amb tres altres pastors, els més de set mil caps de bestiar que el terratinent del Merindat d'Alcoi hi tenia pasturant. Sembla que tenia un caràcter molt irascible i sovint es barrejava en disputes i querelles amb altres pastors, a cops de bastó ferrat, que feien molt de mal i molta sang. En una d'aquestes dures baralles, al 1858, ja hi perdé ell mateix un ull. 

Essent borni, i amb divuit anys, s'enrolà amb els traginers d'Osca que, dos cops per setmana, baixaven fins a Lleida. Només s'hi estigué sis mesos, car fou acusat d'assassinar i desvalisar un estranger que feia estada a la 'Posada del Rey', camí d'Osca, quw s'havia acostat al foc al voltant del qual la tropa d'en Masteü s'escalfava aquella nit del desembre de 1859. Els quatre traginers, amb Masteü i José Olette al capdavant, fugen cap a les muntanyes andorranes, i aviat hi són vistos «pour s'embrigader a la bande de Meritxell, chef contrabandier de Tabascan». Durant quatre anys portaren a terme tasques de contrabandistes fora de la llei i de l'abast de la justícia. Aquell gener de 1861, provinents de la Seu d'Urgell, es disposaren a travessar la vall d'Envalira, fent parada a les mines de Ransol, i pel port de Setúria, fins al llogaret de Pal. De retorn d'aquest lliurament de mercaderia, al dia 8 s'aturen a la fonda del Cap de Llop, havent cobrat els serveis: 100 duros en José, i 60 per a cadascun dels altres quatre, entre ells en Masteü. L'endemà baixen del port de Pal cap a Arinsal i passen la nit a la forja d'en Serrat. Ben aviat de matí, emprenen el camí d'Ordino, i cap a les vuit, tres hores després d'haver partit de la forja, ja és trobat el cos expirant d'en José. 

En l'escorcoll fet al detingut, se li trobà un llarg ganivet amb sang quallada a les ranures del mànec, i amb el tall afilat de feia poc. La camisa, estripada pel pit, i el coll i espatlles plens d'unglades. I sobretot, la borsa dels calerons amb 140 duros. Per la qual cosa, els veguers conclogueren que en Masteü el Borni havia sigut l'assassí de son companyó de fatigues en aquells darrers anys.  L'audiència solemne o dia del judici és fixat per al 10 de febrer.
1929. Segell d'Andorra. Casa de la Vall, Andorra la Vella.
1929. Segell d'Andorra. Sant Julià de Lòria.
1929. Segell d'Andorra. Església de Santa Coloma.
1948. Segell d'Andorra. Oratori de Meritxell, Canillo.
1948. Segell d'Andorra. Els cims del Principat.
Amb els topònims mig castellanitzats en plena postguerra (espanyola) per la companyia de correus (espanyola).
1865. Ajusticiament a Andorra.
«Cour criminelle de la République d'Andorre»,
«Le Constitutionel. Journal politique, litéraire, universel», 6 d'octubre, París.
Arribat el dia, i reunits a la Sala del Consell els 24 membres amb el síndic al capdavant, abillats segons el vestit tradicional, mostraven la gravetat del moment amb les «figures graves et tristes de ces vieillards». Eren temps, a diferència dels actuals, en què la senectut tenia preeminència encara en els afers socials. Se n'explica el funcionament de les deliberacions segons «les formes et usages du pays, dont sont fort jalous les Andorrans».

El pres és portat a la sala escortat per dotze milicians amb fusells. Un raonador (advocat) vingut de la Seu assisteix l'acusat. Una mica de públic, però cap dona: «On ne voit pas des femmes parmi les spectateurs, la loi andorrane interditant leur présence dans les cérémonies publiques et privées, où figuerent les membres du Grand-Conseil de la République»

L'acusat respon les primeres preguntes del veguer francès, però guarda silenci davant l'acusació de mort al seu company José. Finalment, però, reconeix que «il m'a chercé querelle, nous nous sommes battus et je l'ai frappé». I al cap d'unes quantes preguntes més, i tot deixant-se caure assegut, li diu al veguer que «faites votre devoir, car aussi bien la vies m'est à charge depuis longtemps». Les conclusions del veguer foren elevades a definitives davant els «sérénissimes seigneurs» del Consell, per al qual demanà la màxima pena, encara que potser se li podria estalviar-li la vida, de manera que l'acusat pogués tindre «l'occasion de se repentir et de faire un jour pénitence».

L'endamà 11 de febre, «la petite place publique de la ville d'Andorre, située a quaranta mètres environ du palais, était entourée d'un certain nombre de spectateurs, deux-cents environ, et des miliciens qui formaient un large cercle». Damunt d'un entaulat, al bell mig, els 24 membres del Consell. Allà des del palau, s'hi arriben els membres de la cort i el veguer francès, amb llòbrecs semblants, i aquest veguer llegeix en veu forta i alta la condemna: l'acusat és sentenciat a mort, i en vint-i-quatre hores haurà d'ésser ajusticiat en aquella mateixa plaça pública. 

Quan el mossèn es presentà a la cel·la per oferir l'última consolació al condemnat, aquest es plantà i cridà enfurismat «fora el mossèn!» i no volgué que se li llegís la condemna tot assegurant que ja sabia que havia de morir. El cadafal construït per a l'execució era elevat d'un metre i envoltat d'arena recoberta de palla.

1865. Ajusticiament a Andorra.
«Cour criminelle de la République d'Andorre»,
«Le Constitutionel. Journal politique, litéraire, universel», 6 d'octubre, París.
A la fi, el condemnat és portat al cadafal, ben lligat de dalt baix i ha d'ésser forçat a agenollar-se davant del piló de fusta a on ha de fer-hi reposar el cap. Llavors, el botxí, «saisissant à deux mains une forte épée à deux tranchants qu'il tenait là à sa disposition, il frappe rapidement un seul coup, et la tête du condamné roule aussitôt à ses pieds».

Al mateix temps, un crit apagat recorre tota la multitud aplegada a la plaça. De seguida, tres o quatre rodamons llogats per a tal tasca, aixequen i trauen del patíbul el cos inert de l'ajusticiat, mentre «l'homme masqué», l'home emmascarat o botxí, «se rend tranquillement au palais, muni de l'arme terrible qui a servi à l'execution», al preu de 50 francs (aprox. una dotzena de duros) i el «bourreau» s'acomiada «fins a la propera!»
El fet que la notícia fos reportada al diari parisenc quatre anys i mig després dels fets, ens assenyala l'atractiu que, a l'igual que les notícies de successos en l'actualitat, la fatalitat i la dolenteria sempre tenen sobre l'ànima humana, i amb tots els detalls possibles, fins i tot amb la reproducció del diàleg de l'acusat amb el veguer, que dona gran realisme i vivacitat al text. El reportatge esdevé gairebé una peça etnogràfica sobre l'Andorra ancestral, ja desapareguda per sempre, però de la qual podem guardar-ne el record i gaudir-ne a través de la lectura d'aquests textos reculats en el temps i de la contemplació de les antigues vistes recreades en les postals. 

1928. Sant Julià de Lòria.
Una plantació de tabac en primer terme. 




1931. Sant Joan de Caselles, Canillo.
L'antic camí de carro, amb els pals de la llum que l'acompanyaven.
1929. Andorra la Vella.
Sardanes a la plaça.
1929. Andorra la Vella.
Detall de la cobla sota l'envelat i dels mudats dansaires.
1931. Andorra la Vella, Casal del Parlament d'Andorra.
La casa de la sobirania andorrana, on també hi havia la presó.
1931. Andorra la Vella, Casal del Parlament d'Andorra.
Detall de la Casa de la Vall, amb sa austera façana.
1930. Pont de la Margineda, Sant Julià de Lòria.
El magnífic pont romànic sobre la Valira, al costat de la doble rotonda que avui trobem poc abans de l'entrada del poble on es desdobla la variant CG1-A de la carretera general.
1943. Església de Santa Coloma, Andorra la Vella. 
El meravellós campanar romànic arrodonit.
1943. Església de Santa Coloma, Andorra la Vella. 
Detall de l'ermita i del campanar.

1948. Plaça d'Ordino.
Detall de la plaça major ordinenca de fa setanta anys, encara abans de la transformació urbanística moderna (de la qual ara no en parlarem).

20190118

[1935] «Volem les pilotes!» (de 'Lo Baratillo' lleidatà)

Anys 1960. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Vista de la façana del 'Baratillo' de fa aprox cinquanta anys, la particular botiga de joguets del tradicional núm 36 al Carrer Major lleidatà, amb la característica cascada de pilotes, cavallets i joguines que en penjaven de dalt a baix. Les peces de la botiga, joguets tots que ara són peces de museu, les guardà en Manel Gigó i Fernàndez, que havent contret matrimoni amb la filla del propietari del local de roba veí, 'La Elegancia', i volent ampliar el negoci de roba, el comprà l'any 1978 per ampliar l'àrea comercial de dita botiga de moda (1980), que va tancar, venuda a una franquícia, l'any 2007. La gran sort i visió de l'empresari fou guardar-ne totes les peces de cara a un futur museu. 
Anys 1940-50. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Al costat de la botiga de roba 'La Elegancia', en un primer moment, la façana no tenia joguines fins dalt de tot, que van anar augmentant amb el pas dels anys. La botiga de joguets, allà a on a l'entrada hi havia els pianets que van fer-nos les delícies de la canalla en la nostra infantesa, va tancar les portes fa uns quaranta anys, l'any 1980, en plena crisi del carrer Major, abans de l'arribada de les modernes franquícies que, sí, li han renovat la vitalitat, però n'han fet perdre l'encant i la tradició. 
Anys 1940-50. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
En aquella primera versió més reculada predominaven els cavallets i els patinets, encara no havíem entrat al regne dictatorial de la pilota entre els marrecs.
1936. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Revista «Acracia», Lleida, 5 de desembre.
Lo 'Baratillo' d'abans de la guerra, en solidaritat amb els nens necessitats a través del sindicat anarquista, feu un donatiu de joguets.
Anys 1940-50. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Una gentada passejant pel carrer Major per davant del 'Baratillo' antic, el de la primera postguerra. L'origen de la botiga, si no recordo malament, se'n va cap al final segle XIX, al 1898. Als inicis, i abans de la guerra no hi tenia les joguines a la façana, que aparegueren en aquells tristos anys 50 lleidatans i van anar creixent amb el pas dels anys. 
Anys 1960. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
La façana de la botiga durant el Nadal. A la vista, el cartell amb el nom i el número 36 a banda i banda.
1968. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Foto: Ton Sirera (1911-1975).
Lo 'Baratillo' de la nostra infància captat per l'eminent fotògraf lleidatà per a «Catalunya Visió». Allí, davant els pianets, amb els pantalonets curs, servidor s'encantava tocant les tecles, tant que un dia la mare es va despistar i jo m'hi vaig veure tot solet. Començo a caminar carrer amunt fins a la Paeria, a on un urbà em veu perdut i m'agafa, i de la mà del guàrdia carrer amunt i avall, fins que ma mare, refent els passos, ens trobà. 
1973. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 17 i 19 de maig (Arxiu Paeria).
El fotògraf Ton Sirera, juntament amb el pintor Àngel Jové i l'arquitecte en Ramon M. Puig, ja en els anys de decadència de la botiga previs a la seua liquidació (1980), foren els primers lleidatans conscients del senyal d'identitat que aportava aquella façana a la ciutat, i la reivindicaren en una exposició al Col·legi d'Arquitectes. Malgrat aquest esforç, la botiga no pogué remuntar i acabà tancada i venuda per a ampliació de 'La Elegancia'.
1973. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«La Vanguardia», 7 de juny.
L'homenatge al 'Baratillo' arribà fins a les pàgines del diari barceloní, que qualificava la façana d'autèntica i gegantina escultura pop, ben bé precursora d'aquesta estètica molt abans que es generalitzés o nasqués i tot.
1973. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Les famoses pilotes penjants.
Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Decoració de Nadal al carrer Major davant de la botiga, amb la perspectiva espectacular de l'estructura de pilotes penjants, que de dalt devia fer un parell de metres ben bons de profunditat, cosa que va augmentar molt la vistositat de la façana.
Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Una magna fotografia en color del Carrer Major, amb les antigues rajoles. L'explosió de coloraina que aportaven al carrer més concorregut de la ciutat era descomunal. Així, amb pantalons curtets, m'entretenia picant contra les tecles dels pianets.
Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Detall dels joguets i dels pianets de l'entrada. Gairebé m'hi veig a mi mateix, potser aquell d'allà amb els pantalonets curtets, sabates de mudar i mitjonets a mitja cama.
1979. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 10 de juliol (Arxiu Paeria).
L'estat de deteriorament de la façana dels darrers mesos de vida de la botiga previs al tancament, amb totes les pilotes desunflades, donaven un aire decadent al carrer Major. 
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 5 de juliol (Arxiu Paeria).
Finalment, aquelles pilotes i altres joguets penjants foren retirats. La façana i el carrer van restar ben desangelats. 
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 9 de juliol (Arxiu Paeria). 
La retirada de les pilotes i joguets de la façana suposà un fort impacte per a l'imaginari col·lectiu dels lleidatans. Una de les botigues més antigues de venda de joguines de tot l'Estat (espanyol), fundada per Josep Soler i Serra, al qual seguí son fill en el negoci. Aquest segon Josep Soler, difunt de poc i sense fills, va deixar el negoci en herència a un dels nebots, que en va liquidar les existències amb rebaixes generals. L'avantatjosa situació de la botiga, en ple centre del carrer Major, n'afavorí el traspàs i la impossibilitat de conservar-ne la façana penjant. 

Feia entre 25 i 30 anys que en Josep Soler fill s'havia empescat aquella primera façana plena de joguets a l'exterior. S'havien fet tan populars que passaven desapercebuts, però en desaparèixer van deixar un gran buit físic al carrer i al cor dels lleidatans.
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 18 de juliol (Arxiu Paeria).
La botiga havia tancat després de l'última campanya de Reis d'aquell any, però els fulletons de propaganda de la ciutat encara el mostraven com a reclam de turistes. 
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 23 d'agost (Arxiu Paeria).
L'enyor de les pilotes unflades, dels tricicles a on es podia pujar, dels pianets que es podien tocar, dels flotadors multicolors i dels ninots diversos d'aquella façana no foren fàcils d'oblidar pels lleidatans. Aquell agost aparegueren a les tanques de la botiga, a on ja s'hi feien obres per ampliar 'La Elegancia', unes pintades reclamant-ne la conservació: Volem les pilotes, i Volem lo Baratillo. Així, clar i lleidatà. 
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 30 de novembre (Arxiu Paeria).
La resposta d'alguns altres establiments a la desaparició del 'Baratillo' fou de decorar les entrades amb joguets i pianets, però res no en podia omplir el buit deixat per la botiga (gairebé) centenària desapareguda.
1983. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», gener (Arxiu Paeria).
La festa major del carrer encara s'anunciava amb fotografies de l'enyorat 'Baratillo' tres anys després de son tancament.

Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Esplèndida vista gairebé zenital de la juganera façana, encara amb més toc de platja des de la inauguració de les Basses, la primera platja de Lleida.
Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Francesca Vidal i Serret.
2018. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Els joguets, cartell de la façana i altres elements de la botiga, desats en un magatzem de son propietari, Manel Gigó. Aquest any passat ha firmat un conveni amb l'ajuntament d'Artesa de Lleida per a la recreació del 'Baratillo' en el Museu del Joguet que la població vol tirar endavant en un edifici de sa Vileta (notícia). Enguany veurem si es fa realitat i podem tornar al 'Baratillo' ni que sigui reborn al nostre poble veí. 
«... Manuel Gigó, havia contret matrimoni amb la filla del propietari de la botiga de roba La Eleganciafundada l’any 1905, al carrer Major. A principis dels anys vuitanta, va ampliar l’àrea comercial amb l’adquisició de l’establiment de joguines El BaratilloManuel Gigó Fernàndez ha mantingut l’establiment fins a la seva venda a un inversor de franquícies l’any 2007». (Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida, 2010).

2005. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
L'empremta del Baratillo en l'imaginari dels lleidatans fou tan gran, que fins i tot tingué referència en el Garrotín més famós dels gitanos de la Lleida castissa i carrinclona. A l'última estrofa, i sempre amb un doble sentit sorneguer, s'hi fa referència al 'ninot del Josep del Baratillo', el fill del fundador i darrer propietari que mantingué la botiga, abans del seu traspàs per herència.