Seguidors

20260531

[2739] La Casa Mensa lleidatana o la casa del General o lo Teatre Principal

 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Vista del gran edifici senyorial de la Casa Mensa, als perxis o porxos de dalt de la Plaça Paeria, abans que s'hi fes lo teatre, amb pisos habitats, la bugada estesa al balcó i les persianes típiques passades per damunt la barana. En primer terme, l'anomenat Pilar del General, a on des de temps antics s'hi fixaven los edictes i bans. Alguns l'identifiquen com a dels governadors (generals) i altres com a de la Diputació del General o Generalitat. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Vista del gran edifici senyorial de la Casa Mensa, als perxis o porxos de dalt de la Plaça Paeria, durant l'enderroc parcial i la reforma que s'hi efectuà per l'arquitecte que signa l'article, per a la construcció del nou Teatre Principal de la ciutat. L'edifici tenia los fonaments en l'Edat Mitjana i en conservava un vell arc gòtic. Les estances havien sigut adapatades al segle XVIII per fer de residència del governador, amb amplis salons «que sin duda cobijaron señaladas escenas de la vida de nuestra capital». Lo Blondel hi tingué, segons l'autor, la residència oficial seua en aquells anys de les primeres grans transformacions de la Lleida moderna. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Plànol de les estances de la casa, en què saló principal i sales donaven als finestrals de la plaça Paeria. En conjunt, feien uns cent metres quadrats, a on s'hi degueren fer recepcions i reunions amb autoritats i pròcers lleidatans, que marcaren aquell present i l'esdevenidor de la ciutat. 


1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
S'hi haurien pogut tractar temes i obres com la construcció del gran dipòsit municipal, la pavimentació del carrer Major, la necessitat d'una fonda moderna a la plaça Sant Lluís, la distribució de les aigües i l'emplaçament de les primeres fonts de la ciutat, la reglamentació del pati de les comèdies, l'obertura de la primera banqueta i de la canalització del riu amb lo cegament del primer ull,... Ençà del temps del mariscal, s'hi visqueren los embats a Lleida de la Guerra del Francès. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Los porxos de dalt i l'entrada a la casa, amb un cos de guàrdia en època del governador.

1891. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 10 de gener (FPIEI).
Ús com a gabinet mèdic a la dècada final del segle XIX. La casa degué ser fragmentada en diferents pisos. Lo metge era al segon de l'escala dreta. 

1899. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 25 de novembre (FPIEI).
A final d'aquell segle XIX, un quiosc hi era adossat, i se'n demanava que fos traslladat. No sé si per aquesta causa, i durant tot lo segle XX i crec que fins als anys 80, lo quiosc s'emplaçà sota lo primer dels porxos de baix, davant de la casa d'Humbert Torres, paer en cap en aquells anys 20, i a on al 1910 hi nasqué lo nostre ínclit poeta Màrius Torres. Al quiosc, la mare m'hi comprava, quan veníem a Lleida des d'Alcoletge amb lo cotxe de línia, un TBO, i anyets després s'hi podia trobar una gran desplegamenta de portades de destape, amb una colla de badocs admirant-les. 

1913. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).
Hi hagué a la façana, sota los perxes, una fornícula dedicada a Sant Cristòfol, molt concorreguda durant la diada seua. 


1958. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).
«El general Blondel y la Casa Mensa», Manuel Cases Lamolla.
 Aquell any s'inaugurà lo bust del mariscal al vell Pilar del General, amb placa, en castellà obligat, inclosa. Lo mateix arquitecte en fa una nova ressenya, i hi destaca que lo vell edifici medieval devia aixecar-s'hi del segle XIII al XIV.
Al Pilar del General, a mes de fixar-s'hi edictes, s'hi feien algunes execucions i càstigs, cosa per la qual també se conegué com la Picota, amb los reus encadenats i argollats. 
La façana n'ha sofert diverses i importants intervencions des del segle XVIII i en feren desaparèixer alguns arcs originals per engrandir-los per al pas de carros i carrosses a l'interior, lluny de la vista de la plebs, segons costum de les classes manaires d'aquells temps. 
Recorda l'autor que hi visqueren los generals borbònics Lovigny, i després lo Blondel, i en menciona el «proyecto de hacer desaparecer los corrales y huertos de la calle Mayor y plaza de la Paeria para construir la famosa banqueta». 

1958. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).
«El general Blondel y la Casa Mensa», Manuel Cases Lamolla.
 Bust a la memòria del borbònic Marquès de Blondel, impulsor de la Lleida moderna. Encara s'hi pot veure en l'actualitat. 
Durant la riuada de 1856, l'aigua del Segre arribà a la Plaça Paeria i als mateixos peus de la Casa Mensa als porxos de Dalt. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).
Josep Lladonosa explica que al seu parer la Casa del General fou l'edifici que a Lleida representava la Diputació del General o Generalitat. 
Al llarg dels segles XV i XVI, la Generalitat aixecà a les ciutats mes importants de Catalunya la seu de la principal institució del país, sobretot per al regiment dels impostos. En alguns casos es coneixien com a casa de la Bolla o la Botja, que era l'impost aplicat als teixidors. Es un acord dels diputats del General de l'any 1596, s'hi estableix que després de les construccions del segle anterior «faeren edificar una bella casa en cada una de les ciutats de Leyda, Tortosa, Tarragona y Gerona y en la vila de Cervera, ahont tenien solament botigues de poc respecte».
Després del 1707, l'edifici era enrunat i se volgué reedificat com a casa amb pisos. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
La Casa del General, recreació històrica de Sebastià Tamarit, solerassenc i professor de l'institut Màrius Torres al tombant del XX al XXI, bon amic del meu pare amb qui se portaven un mes de diferència d'edat (dibuix aclarit amb GoogleGemini). Lo botiga és una sabateria que hi havia, a on compràvem les botes d'hivern que portava, que havia de dur plantilles, servidor. Te regalaven una piloteta de goma que botava com un dimoni, i això me feu aconformar d'haver de dur aquelles ditxoses botes.

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).
L'adquisició per la família Mensa, originària de Valls, degué produir-se ja al segle XIX, probablement després de la gavatxada. La família Mensa fou una de les més adinerades de la ciutat. Eren comerciants i foren capdavanters en la defensa de la causa carlina. Com a catòlics recalcitrants, promogueren la construcció de l'Acadèmia Mariana.

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).
Diu lo nostre ínclit cronista de la ciutat, que lo toc gòtic li prové de les reformes que la família Mensa hi feu seguint la moda romàntica i historicista d'aquell segle XIX. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
 La Casa del General i los perxes sobirans o de Dalt, recreació històrica de Miquel Roig i Nadal. 

1989. «Vestigis de l'antiga Generalitat local a Lleida», Francesc Esteve i Peredreu.
«Ressò de Ponent», núm. 73, p.15 (AML).
Segons Lladonosa, lo governador Blondel mai no hi residí, sinó que ho feia en un palauet de la plaça Sant Joan i lo nom no hi fa referència, malgrat la llarga tradició. L'esquetx artístic podria ser del mateix autor de l'article. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
 Lo Carrer del General, dibuix de Lluís Perelló. Lo carreró puja pel lateral de la Casa Mensa, just a tocar del Pilar. La paret esquerra actualment correspon al Teatre Principal, que penosament se troba tancat. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.
«La Hoja del Lunes», de 28 d'abril (FPIEI).
 Cartellera cinematogràfica de la ciutat al mateix mes que s'havia inaugurat lo Teatre Principal. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.
«La Mañana», de 4 de gener (XAC).
 La inauguració del nou teatre lleidatà en plena postguerra lleidatana.

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.
«La Mañana», de 4 de gener (XAC).
Tretze finques unides a la Casa Mensa per ubicar lo nou teatre lleidatà. Per la porta principal s'accedia a la platea i al primer amfiteatre, mentre que al segon i galliner o galeria calia entrar-hi pel carrer del General. Se'n destaca la decoració interior, la bona visibilitat i millor acústica. Lo mestre Millet dirigí l'òpera del dia inaugural.
Llàstima de la poca qualitat de les imatges de l'interior. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.
«La Mañana», de 4 de gener (XAC).
Recreació d'imatges de Casa Mensa i Teatre Principal, 
per mitjà de Google Gemini.

1951. Inauguració del Teatre Principal (almanacatmusical).
Al 29 de desembre, l'Orquestra Filharmònica de Barcelona inaugurava lo Teatre Principal de Lleida, amb la representaciço de l'òpera Byron en Venècia del polític i botifler lledatà Eduard Aunós, dirigida pel mestre Millet. 

1951. Construcció del Teatre Principal (viquipèdia).
Preciosa imatge de les obres del teatre. 

2024. Lo Teatre Principal de Lleida (Segre).
Als anys 90 del darrer segle, hi va haver negociacions per a la compra de l'equipament cultural per part de la Paeria. Molts padrins d'ara hi vam portar los fills al cicles de teatre matinals i dominicals del Cavall Fort. Si l'haguéssem comprat, mos n'hauríem estalviat molts de diners, que no mos hauria calgut ni fer la llotja ni los gratacels que mos colaran, que n'hi ha que no pararan fins a destrossar lo nostre skyline, que les comissions deuen ser suculentes, oi?



 


Posted by
Labels: , ,

20260523

[2738] Lo sou dels mestres, 1896

 

1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de Rufino Carpena.
Recull de les escoles de pobles, viles i ciutats, amb les principals particularitats de cadascuna per tal que los mestres, en acabant lo Magisteri, poguessen demanar plaça a consciència. L'obra abastava totes les províncies del Estado.
Hi constava lo nom del municipi, si s'hi arribava amb tren, vehicle o camí de ferradura, los pagaments (que entenc que volia dir la fiabilitat de cobrar regularment a final de mes), l'estat dels locals de l'escola, los habitants de la localitat, lo total d'escoles (per saber si hi fores sol o acompanyat), la retribució i l'estació de ferrocarril més propera. 

1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
En aquell final de segle, la província lleidatana constava de mes de tres-cents ajuntaments, que actualment s'han reduït un centenar, cap a 232.

1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
La qualitat dels pagaments i l'estat dels locals escolars se baremaven amb b-r-m, o sia, bo, regular i malament. En aquesta primera pàgina hi veiem que a Lleida s'hi cobrava puntualment encara que les intal·lacions escolars tenien deficiències. Al meu poble, Alcoletge, hi havia problemes de tresoreria i los locals, als baixos de l'ajuntament vell, eren en mal estat. Jo hi vaig fer fins a cinquè, que després de la guerra, l'hagueren d'arreglar, l'escola. Hi havia los cursos de parvulets i lo de cinquè, que los altres los traslladaren ja entre mitat dels seixanta i final de la dècada a les escoles noves, que encara són reconeixibles dins de totes les ampliacions que s'hi han anat fent, que ara lo poble, malauradament, ja passa dels tres mil cinc-cents habitants.  Sembla que Arbeca era de les pitjors. En aquests casos, mestres homes i mestres dones anaven molt estrets, que s'acabà per encunyar la dita de passar més gana que lo mestre de l'escola. Havien de passar amb lo que los hi duien los veïns, ara un conill adés un pollastre, ara un pa rodó ara un cabàs de verdura, llenya per l'hivern i tot lo que poguessin arroplegar.  

Esperem que lo govern actual, que se fan dir de tothom, que jo no m'hi veig enlloc, no mos vulgui deixar com llavors. Molts lectors direu que quantes vacances i tota la rècula habitual de comentaris, que ja m'agradaria veure-us-hi, a dins l'aula, amb trenta adolescents. Ep, adolescents dels d'ara, pas de quan ho éreu vosaltres, que us/mos posàvem drets i callats al primer crit, que ara no va així, eh?

Los inspectors te diuen que facis projectes i situacions d'aprenentatge, com si això fos la solució màgica, que si ho fos ara mateix ja tothom los aplicaria i oli amb un llum i vinga amunt, resultats pisa! La cosa, però, no és pas així d'automàtica... que la dificultat rau en allò de què ningú no vol parlar: l'actitud molt estesa entre l'alumnat que no cal esforçar-se, que lo món gira al meu voltant, que tot ho puc trobar amb un clic i que lo que és vell de tres segons, doncs ja no m'interessa. 

Enlloc d'entrenar-los amb hàbit escolar persistent i exigent, esforç i exercitació constant dels coneixements, los premiem amb preeminècia de valoració de sentiments seus per sobre de raciocini i sabers, amb sortides escolars inacabables (moltes de les quals, avui en dia, les podríem veure a la pantalla-pissarra que hi tenim, a les aules, i amb molt millor aprofitament i cost i sense que faltessin la mitat dels alumnes), amb extraescolars infinites, que deures no però aquestes sí, que tenen alta consideració (ni que calgui entrenar fins a les deu de la nit, que quan has arribat a casa i dutxat i sopat ja te'n vas a més de les 11 i cap a mitjanit per anar-se'n a dormir), i algun altres despropòsits del sistema educatiu nascut i derivat de la primera reforma, la de l'ESO. 

Fora socialment molt conscienciador del problema que hi ha dins les aules, si alguns periodistes valents poguessin fer-ne un 30 minuts, un reportatge de les condicions reals en què treballem, dels comportaments intolerables que s'han d'acabar aguantant, de la bomba atòmica que susposa per al professorat que, a la fi del curs, calgui aprovar a gairebé tothom independenment del rendiment i comportament mostrats, que quan a nosaltres mos obliguen a tancar los ulls a la veritat i fabricar Satisfactoris (que allò del Suficient ja no existeix!), la societat que en resulta és una desferra en mans del capitalisme extrem que vivim a tothora. Creieu de debò que això s'arregla amb bonisme?

1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Lo sou dels mestres de primeres lletres era fixat per llei: 250 pta pels mestres d'escoles grans i setanta-cinc menys a les petites; a les mestres, sempre 125!
Això eren los complements que ajuntaments (no poques vegades pagats per les famílies) que s'afegien al sou estatal: 825 i 625 pta per escoles grans i petites. Sous i complements s'havien acabat fixant per evitar abusos, i lo text reclamava: «¡qué fácil sería á un Ministro de Fomento asimilar esta parte integrante de haber al sueldo fijo y legal, aun cuando no tuviese otro fin que un corto y justo aumento en nuestros derechos pasivos!». 
Ep, les xifres se refereixen al sou anual i en molts pobles los mesos d'estiu no s'hi cobraven, que les famílies no hi aportaven o l'ajuntament anava més que just i los hi retallava, i no tan sols l'estiu, sinó que als darrers mesos del pressupost municipal, quan ja s'havia esgotat i les arques de l'ajuntament eren buides, se quedaven directament sense res o no gran cosa. Que los calia llogar-se o fer repassets a xiquets de famílies que se rascaven la butxaca.

La dada és torbadora:
«PAGOS.—¡Lástima que tan digna provincia sea una de las que mayores sumas debe á sus profesores de primera enseñanza pública! Según los últimos datos estadísticos suministrados por la Gaceta de Madrid, debe la friolera de 514.058 pesetas».

1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Habitualment, hi havia dos escoles, xiquets i xiquetes, a la majoria de pobles, o només una, de xiquets (pas mixta!), en les més petites. A Lleida, 10. Sobten dades com que Àger en disposava de 6, o quatre a Anya, Bellmunt, Bellvís, Navés, les Avellanes o Tragó de Noguera. O moltes amb 3, com Sant Antolí, l'Aranyó o Barruera, cosa que mos indica lo tomb demogràfic que lo segle XX va portar al país, que la ruralia s'ha abuidat fins gairebé la desaparició. 

1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Les viles grans que consten amb poques aules, com Solsona o Tàrrega o la Seu, que hi figuren amb 3 escoles o Balaguer amb 4, vol dir estatals. Que calia afegir-hi les religioses, molt presents i arrelades, i potser potser alguna de laica, que a Lleida ciutat entre unes i altres n'hi devia haver mitja dotzena més. Lo famós Liceu Escolar lleidatà, lo que fora bombardejat al 1937 pels feixistes espanyols, iniciaria activitats al 1906.

1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Les escoles dels pobles hi són llistades per partits judicials, i la numeració hi torna a 1, de manera que podem saber la totalitat de cada territori: 18 a la Vall d'Aran, 39 a Tremp, 36 a Sort, 27 a Solsona, 46 a la Seu d'Urgell, 42 a Cervera, 49 a Balaguer, 65 a Lleida.

1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Detalls particulars de cada poble, com p.e.x que a Norís no n'hi havia, d'escola, que servidor, que ha fet lo vell camí de bast d'Alins fins a Tor, no m'estranya!
Lo resum final: de tres-cents mil habitants de la província, un terç eren considerades persones lletrades; la mitat, analfabetes, i la resta infants menors de 7 anyets. 

Ara direu: ospa, amb això sí que hem avaçat, que no es pot negar. Però la quantitat d'analfabets funcionals és actualment desoladora. No parlem que no sàpiguen escriure o llegir com a facultat mecànica de descodificar lletres, faltes d'ortografia a part, sinó que no seran capaços d'entendre, processar, aplicar textos i escrits i números de/per la vida real: des de interessos de préstecs a factures de la llum, de la nòmina a un prospecte de medecina, un testament o un article periodístic, diaris esportius a part (i ja no me poso amb la desigualtat català amb castellà). Que si parléssim de textos més elaborats de divulgació literària o científica, res de res. 
Que per això se llancen a mans de vídeos i videuets d'influencers i manipuladors que floreixen a les xarxes, que lo cervell nostre fa com l'aigua, quan no pot fluir busca un altre desguàs. 






Posted by
Labels: , , ,

20260510

[2737] Lo primer republicà de Catalunya, 1838

 

1938. «Abdon Terradas, una noble vida al servei de la llibertat»,
«Catalans!, el magazine popular», núm. 18, de 10 d'agost (ARCA).
La Campana, lo primer himne republicà.

1838. Abdon Terradas, «Lo rei Micomicó, 
comèdia en dos actes i en vers, escrita per un micomico».
enllaç al text manuscrit.

1938. «Abdon Terradas, una noble vida al servei de la llibertat»,
«Catalans!, el magazine popular», núm. 18, de 10 d'agost (ARCA).
Biografia arromanticada del nostre primer republicà declarat, nascut a Figueres i format a Perpinyà, empordanès de casa bona, actiu lluitador contra la monarquia borbònica. L'himne que escrigué i que resumia l'ideari seu, La Campana, se feu enormement popular i arribà a ser musicat, escriuen que pel mateix Anselm Clavé. Per aquesta trajectòria és conegut com lo nostre primer republicà. 
 
La Campana, Abdó Terrades, 1842
Ja la campana sona,
lo canó ja retrona,
anem, anem, republicans, anem,
a la victòria anem!

Ja és arribat lo dia
Que el poble tant volia:
Fugiu, tirans, lo poble vol ser rei.
Ja la campana...

La bandera adorada
Que jau allí empolvada,
Correm, germans, a l'aire enarborem!
Ja la campana...

Mireu-la que és galana
l'ensenya ciutadana,
Que llibertat nos promet, si la alcem.
Ja la campana...

Lo garrot, l'escopeta,
La fals i la forqueta,
¡Oh catalans! ¡ab valor empuyem!
Ja la campana...

La cort i la noblesa,
L'orgull de la riquesa
Caigan d'un cop fins al nostre nivell.
Ja la campana...

La milícia i lo clero
No tingan més que un fuero:
Lo poble sols d'un i altre és lo rey.
Ja la campana...

Los públics funcionaris
No tingan amos varis:
Depengan tots del popular Congrés
Ja la campana...

Los ganduls que es mantenen
Del poble, y luego es venen,
Morin cremats, sino pau no tindrem.
Ja la campana...

Y los que tras ells vingan,
Bo será que entès tingan
Que són criats, no senyors de la grey.
Ja la campana...

Un sol pago directe,
Y un sol ram que el colecte:
Tothom de allí será pagat com deu.
Ja la campana...

Que pagui qui té renda,
O bé alguna prebenda;
Lo qui no té, tampoch deu pagar res.
Ja la campana...

Lo delme, la gabella,
Lo dret de la portella,
No, jornalers, mai més no pagarem.
Ja la campana...

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «Diario de Barcelona», núm. 134, de 14 de maig (ARCA).
 Amb 26 anys, va escriure la que és considerada una de les primeres obres del teatre de la Renaixença, en què ja apuntava l'ideari polítics que seguiria fins a la mort, a l'exili. L'obra és una farsa satírica amb intencions antimonàrquiques, perquè hi fa quedar en ridícul la figura groteca del rei del país imaginari de Micomicó. S'hi retraten amb mordacitat la corrupció política, los privilegis aristocràtics, la ignorància dels governants. Hi va fer servir un llenguatge senzill, del que ara es parla (del temps seu) perquè lo missatge pogués ser ben entés per tothom a fi de promoure les idees democràtiques i republicanes federalistes. Per això mateix, feu servir lo gènere teatral. L'ús de l'humor és recurs per eludir la censura de l'època. Al text, lo Rei Micomicó decreta la igualtat dels súbdits, reconeixent només la noblesa de mèrit, i estableix que los ministres siguin humils, moguts per l'honor i no per la riquesa, per garantir la llibertat universal. L'obra, diu que narra la història real d'un boig que es creia rei i volia casar-se amb una anciana pobra anomenada emperadriu Justa, utilitza un títol que remet a la Micomicona del Quixot. El to burlesc es fa evident en escenes com la desfilada nupcial, on los personatges s'abillen amb escaroles, cebes, esquelles, per crear un contrast grotesc i transmetre lo missatge seu de transformació política, idees per les quals fou perseguit, especialment des de la regència d'Espartero, a qui no va voler jurar fidelitat com alcalde electe de Figueres, cosa per la qual va patir lo primer exili. 
 
1987. Abdó Terradas, «L'esplanada», «El rei Micomicó».
Clàssics Populars Curial, 198. 
Quatre o cinc anys abans d'escriure l'obra teatral, s'havia estrenat com a novel·lista, en castellà amb algun personatge en català, amb l'obra L'esplanada, en què revivia la repressió espanyola sobre Barcelona de l'any 1828. 
L'obra de teatre ha sigut reeditada a l'editorial El Gall, de Pollença, al 2010, amb edició d'Anna Cortils. 

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «D'ací d'allà, magazine mensual», núm. 27, de març de 1920 (ARCA).
Lo «Butlletí Oficial» del reialme micomicó és sovint citat com a precedent de la premsa en llengua catalana. Encara que es tractés d'un diari de ficció, recollia la idea que la llengua del país podia superar la diglòssia induïda i obligada que arrossegava des de l'inici de la l'opressió borbònica. Al 1843, arribaria lo primer, Lo Verdader Català, que durà un parell de mesos: no hi havia públic lector format amb la pròpia llengua. 
 
1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «El Diluvio», 11 de juny de 1925 (ARCA).
L'obra teatral se cita en tots els reculls dels precussors de la recuperació escènica nacional en aquell segle XIX, «sátira sangrienta contra la monarquia».

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «La Veu de Catalunya», 29 d'abril de 1927 (ARCA).
Fragment.

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «Curiositats de Catalunya», núm. 42, 14 de novembre de 1936 (ddb-uab).
Sembla que lo pobre Vicençs Perxes cap al 1836 patí la mateixa vessània que lo Quixot, en aquest cas per llegir l'obra cervantina, que se cregué rei a inspiració de la princesa Micomicona. 
 
1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «Meridià, setmanari de literatura, art i política, 
tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista», 
22 de juliol de 1938 (ARCA).
Se'n comenta la sal grossa de la sàtira, obligada pel públic popular al qual se dirigia, «pel broc gros i sense eufemismes». 

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «Meridià, setmanari de literatura, art i política, 
tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista», 
26 d'agost de 1938 (ARCA).
La tradició popular i de llenguatge «plebeu» dels orígens del teatre català modern, que refleteix aquell moment de la nostra història, que «beu a doll en l'ambient creat en les lluites civils del segle dinovè». 

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «Destino», de 21 de març de 1964 (ARCA).
Sempre citat entre els precursors, tots aquells autors i obres anteriors a 1864, any d'estrena de les primeres gatades d'en Frederic Soler, Pitarra.

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «Nous Horitzons», núm. 106, de setembre de 1987 (ARCA).
L'autor «aprofità l'autèntic trastocament d'un veí de Figueres, anomenat Vicenç Perxes, que es cregué rei, concretament de Micomicònia,... per indicar l'arbitrarietat essencial de la monarquia». 

1838. «Abdó Terradas i el seu testimoniatge de la repressió 
de 1828: 'La esplanada'», Joaquim Marco, Estudis Romànics, 1967.
(enllaç).
 Estudi de la novel·leta històrica i social de l'autor, que passa pel repàs biogràfic i de la seua obra teatral.
1838. «Abdó Terradas i el seu testimoniatge de la repressió 
de 1828: 'La esplanada'», Joaquim Marco, Estudis Romànics, 1967.
 I pel repàs del seu poema ideològic, La Campana, que fou considerada la Marsellesa catalana. La revolució burgesa de París del 1848 donà nova difusió a les idees republicanes a Catalunya.

1838. Abdon Terradas, «Lo rei Micomicó, 
comèdia en dos actes i en vers, escrita per un micomico».
enllaç al text manuscrit.





Posted by
Labels: ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)