20220630

[2390] INS Màrius Torres: les nostres 180 primeres tardors (1842-2022)

 

1934. Revista INSTITUT, Lleida 
El primer número de la revista bilingüe de l'institut de Lleida dels anys republicans del segle XX. Per primera vegada, la llengua dels lleidatans apareixia en una publicació del centre, 92 anys després que fos creat per l'administració (espanyola) a la ciutat. Una magistral portada d'autèntica avantguarda, del tot buidada. 

Les nostres 180 primeres tardors
[Article publicat a la Revista MÀRIUS, maig 2022, pp. 64-69, enllaç]. 
És habitual que en aquesta locució l'adjectiu primer treballi a tall d'epítet sobre el numeral per tal d'emfatitzar que és una qualitat inherent, que això va per llarg, que la cosa tot just ha començat, com ara a l'expressió ha complert les primeres vint primaveres, o també tal institució ha arribat als primers cinquanta anys de vida... En canvi, he preferit col·locar-lo sobre el substantiu, primeres tardors, per tal de remarcar que cada setembre, cada inici de curs, a l'institut, a tots els instituts, sempre és un nou primer, un nou inici, un recomençar. 

«Quan servidor va arribar a l’institut, ben just acabava de ser batejat, l’institut, que jo ja n’estava i tenia 14 anyets. Sí, perquè la Senyora Reforma encara trigaria ben bé vint-i-cinc anys a arribar, i en aquells temps ens estàvem a l’escola, a l’EGB, fins al 14. Llavors, i per molt de temps (encara avui, en la memòria de la generació dels meus pares), era simplement «l’Institut». Als altres dos centres de secundària que s’afegiren al Camp Escolar en la dècada dels 70 del segle XX, els posaren el nom a l’un d’un savi lingüista i a l’altre d’un savi científic lleidatans per acompanyar el nostre etern poeta. El nom de Màrius Torres fou proposat just als tombants de l’any 75 al 76, amb la capilla ardiente del dictadorísimo encara ardent, i causa de la primera gran revolució local d’aquells temps de transición. A poc a poc, per a les noves generacions, l’institut nostre passarà a ser lo Màrius. Vaig al Màrius, que diem. No ho recordo amb exactitud, perquè la denominació oficial dels centres de secundària ha canviat tantes vegades en aquests darrers decennis (i si només fos el nom, rai), però crec que ja érem IB, institut de batxillerat, anomenat INEM en tiempos del régimen, que no era l’oficina de l’atur encara, sinó de Enseñanza Media. Abans de la guerra, en deien arreu Instituto General y Técnico. En comparació als altres dos centres del camp escolar, el nostre mostrava ja un aire decadent, més antiquat, d’estil pseudooxfordià —si em permeteu la llicència—, però sense el gòtic. Per cert, que ja hi existia el passadís que ara m’he trobat que en diuen del Harry Potter: el soterrani de l’ala de dalt, de tocant a la carretera, que tenia i té (i que durin per molts anys) aquells armariots de fusta fosca plens a sobreeixir de patracols i lligalls encara més foscos, ara classificats i ordenats en algun dels cursets oferts pel centre de recursos comarcal del nostre Departament d’Educació, que és allà a on tots voldríem finir pausadament els nostres dies de docència. Des que s’estrenà la pel·li del tímid xiquet amb poders, una certa similitud del corredor amb les sales i galeries de Hogwarts no va passar desapercebuda. Tothom pensa que fou ocurrència dels alumnes, però jo no en descartaria pas algun professor... Allà en aquest passadís, hi hagué i hi ha encara, també que hi perdurin sempiternament, que la tradició s’ha de respectar, els departaments de llengua. El de Llengua i Literatura Catalanes hi fou creat al 1980, quan per primera vegada a la història els centres educatius del país vam poder ensenyar la llengua del país i en la llengua del país. Havien passat (només) cent trenta-vuit anys des de la inauguració del primer institut...

«L’institut s’havia fet de nou en nou a meitat dels anys 50, al capdamunt del nou polígon d’expansió urbanística de l’avinguda de Madrid, o sia, al llarg de la N-II, que passava pel Pont Vell, Blondel i carrer Acadèmia avall fins a començament dels 70s, quan se’n feu el segon pont de la història de la ciutat (descomptat el del ferrocarril) i la variant de dos carrils, tota una novetat a la ciutat. Per darrere, tocant al riu, aquella avinguda era un gran descampat, enfangat i ple de tolls sempre que plovia, sense pavimentar. Allà s’hi posaren les firetes durant molts i molts anys. Amunt i avall per la banqueta del riu, resseguint les parades i tómboles, els autos de xoc i les casetes de menjar, amb aquella empegalosa aulor de fregit que tapava els pulmons. Re de núvols de sucre: un bon entrepà de llangonissa amb ceba i Sant Miquel, que natres som de poble. Les firetes havien vingut desplaçades de l’avinguda del Segre: un cop allà hi hagué el Gobierno Civil, ja hi feren nosa, i aquesta esplanada amplíssima i llarga els va fer joc perfecte. 

«Les dependències i aules de l’institut s’havien anat allotjant a diversos edificis de la ciutat. Si Lleida fa que té institut 180 anys, durant uns cent trenta i escaig només en tingué un de sol. Que en té tres, en fa encara no mig segle, i és que a finals dels 70 calia encabir-hi els xics i xiques del baby boom, els qui ara ens acostem a la jubilació i que col·lapsarem els centres de dia i les residències de padrins, si Benestar Social no s’espavila. No tothom hi anava, a l’institut. Només els alumnes del batxillerat, unificat i polivalent, BUP. Els de la FP anaven a centres diferents, com a l’Escola del Treball i algun altre. Quan per la llei educativa de la Senyora Reforma (cap al final de la dècada dels 90s) s’establí que tothom havia de fer educació secundària obligatòriament, ESO, i potser un bocinet de batxillerat, llavors a la ciutat i a tot el país hi hagué una explosió d’instituts. A Lleida ja són incomptables, el darrer, dit dels Templers, ben a propet, al peu de Gardeny com nosaltres, però per la banda de la Mariola, i això sense comptar el que se’ns promet que es farà ben aviat al bell mig de Cappont. 

«Sí, en efecte, enguany l’Institut ens farà 180 tardors. Les primeres cent vuitanta, només a vint anyets del que serà el gran Bicentenari. No sé si hi ha a la ciutat alguna altra institució amb tanta antiguitat i arrelament, descomptant les administratives i polítiques. Com a capital de província (espanyola), Lleida havia de tindre institut, i el centre fou creat al 1842, aprofitant que la ciutat es trobà, de sobte, amb un edifici en desús i del qual no sabia què fer-ne: el convent dels dominics o del Roser, que al 1707, durant el setge i capitulació de Lleida davant les tropes borbòniques, havia sigut fossar de la massacre de ciutadans indefensos, unes set-cents dones i criatures, segons les cròniques. Ara hi ha un Parador Nacional. El convent havia quedat desamortitzat, o sia, expropiat per força a favor de l’Estat, per obra i gràcia de la llei d’un seu ministre, senyor Mendizábal. Cal que reconeguem la rapidesa amb què els governants locals veieren la jugada d’aprofitar aquelles dependències per fer-ne aules. El batxillerat des dels seus inicis i fins al 1970 començava als deu anys, primer l’elemental, després el superior; això sí, només per a uns quants, de famílies benestants i amb possibles. Sovint, en règim d’internat, car els nois de comarques s’hi havien de desplaçar per cursar-lo. Sovint, només de nois, que deien que a les noies no els calia. Que què feien la resta, els qui no hi anaven? Doncs a matinar i a treballar; alguns amb més sort, a fer d’aprenents d’oficis directament a botigues i obradors, o en alguna, poques i escasses, escoles d’oficis. 

«La Ley Moyano de 1857 fou la primera llei d’instrucció pública aprovada pel Gobierno, impulsada pel ministre liberal d’aquest cognom, i que estigué vigent fins a la reforma republicana dels anys trenta del XX. Regulava els plans d’estudi d’escoles i instituts des dels interessos polítics estatals. A  tota Europa, els Estats (o sia, les classes dominants) definiren segons el seu propi interès econòmic i ideològic com volien formar ciutadans a mida seua a través del sistema educatiu. Per això, entre altres, la Ley Moyano establí la monoobligatorietat del castellà com a llengua escolar, barrant el pas a l’ensenyament en llengua catalana i de llengua catalana als habitants dels diversos territoris de llengua catalana. Semblaria un embarbussament, si les conseqüències no n’haguessin sigut tan adverses, car pretenia, com va tornar a dir un ministre d’ominosa memòria en seu parlamentària (ara al segle XXI, no me’n feu buscar l’any, potser en fa només nou o deu) «españolizar a los niños catalanes», paraules textuals seues que establien una evident antítesi entre els gentilicis. Parlant d’altres curiositats, aquella Ley dinovesca establí que els inspectors d’ensenyament havien de canviar de centres inspeccionats cada cinc anys, els acabats en zero i en cinc. Aquest costum esdevingué consuetudinari, de manera que es mantingué vigent durant la guerra: al 35 encara no havia començat, i al 40, quan tocà de fer els nous nomenaments d’inspectors, ja s’havia acabat i llavors hi hagué nomenaments massius d’afectos: calia substituir-ne els represaliats i exiliats. Catalunya s’ha erigit com l’últim territori en què ha perdurat aquesta tradició (i ara no em refereixo als represaliats ni exiliats), fins que fa un parell d’anys o no gaires més també s’ha canviada a mandats d’inspecció de quatre anys. 

«Aquelles dependències del Roser, tanmateix, no gaudien pas de gaire bona salut. Els religiosos ja no en feren manteniment, i l’estat de decadència s’arrossegava des d’aquell trist i fatídic 1707.  L’arribada dels marrecs de secundària només n’agreujà el problema. Des de començament del segle XX, les veus per aconseguir de trobar un espai alternatiu per a l’institut s’anaren fent més i més insistents. Amb la proclamació de la República de 1931, l'edifici dels jesuïtes restà buit per la prohibició de les activitats de la Companyia i el gran edifici de la Casa de Crist Rei, aixecat al 1928, pogué ésser parcialment dedicat a reallotjar aules del Roser, que hagué de ser clausurat a corre-cuita al 1932 per amenaça de ruïna i perill per a la integritat dels 500 alumnes que devia tindre. L’edifici era emplaçat a tocar de l’actual pati dels Maristes, allà a on hi ha exactament l’església de Sant Ignasi de Loyola, sempre tan desapercebuda, a l’edifici del desaparegut, i mític, supermercat Simago. Aquella Casa dels jesuïtes era de magna fàbrica, amb proporcions incipients de gratacel. Igualment aquell any algunes dependències passaren al singular edifici municipal de la Gota de Llet (una mena de dispensari mèdic infantil), una mica més amunt del Mercat de Sant Lluís (estació d’autobusos actual), a tocar de l’edifici del Banc d’Espanya. Es parlava d’un edifici nou, i se li buscava bona ubicació. Els estudiants dels darrers cursos de batxillerat se les empescaren per disposar d’una revista que reunís a les pàgines de paper el que la realitat dispersava: els alumnes esbarriats per ací i per allà, els de primer separats en aules a l’antic hospital de Santa Maria, l’estació meteorològica refeta dalt del terrat dels jesuïtes, alumnes que feien classe en més d’un edifici... És clar, de la revista, bilingüe però que per primer cop incorporava la llengua dels estudiants lleidatans, se’n digué INSTITUT. Només n’hi havia un.

«Aquesta dispersió no acabava de fer el pes, i durant els anys republicans, en concret al 1934, una pregunta parlamentària a les corts madrilenyes de part del diputat tradicionalista i carlí Sangenís (tristament assassinat per l’extremisme d’un costat a l’agost del 36, en venjança pel recent cop d’estat antirepublicà de l’extremisme de l’altre costat al 18 de juliol), demanava al ministre de «Instrucción Pública y Bellas Artes», Salvador Madariaga (un dels grans intel·lectuals gallecs del segle XX, nomenat membre de la RAE al 36 i que no en pogué fer el discurs d’acceptació fins al 76, després de quaranta anys de forçat exili), una solució al greu problema de la ubicació dels estudiants de secundària amb la construcció d’un nou institut. Se li demanava un edifici escolar de nova planta, que no arribaria ja fins a la postguerra. Deia el diputat lleidatà que «por el hecho que las clases se dan en dos edificios distintos, en pésimas condiciones higiénicas, en unos semisótanos, siendo fuente de continuas molestias para profesores y alumnos, y causa de una posible disminución de la eficiencia de la disciplina» calia urgentment dotar en el pressupost ministerial els diners per procedir a la construcció d'un edifici adequat per a l'institut de la ciutat. Ara que tenim, per norma general, edificis molt ben dotats en comparació als decennis passats, no notem pas que aquesta disminución de la eficiencia de la disciplina escolar s’hagi resolt. Crec que bona part del gremi afirmaríem que ja no sabem si existeix tal cosa. Fruit de causes diverses, que ara i ací no toca desgranar. Amb això s'il·lustra que l'ordre, la disciplina, l’ambient d’estudi i de treball no depenen tant del lloc a on es fa la classe ni dels mitjans materials, sinó del que demana la societat al sistema educatiu, del que el valora, respecta i considera. En això, i per dir-ho suaument, naveguem per temps turbulents i d’ingerències inacabables en la tasca docent: vuit lleis en els quaranta anys darrers, que toquen a canvis curriculars i d’avaluació cada cinc anys... i el proper canvi que ens espera el curs vinent, amb grans novetats, com que no hi haurà notes trimestrals, només informes. A aquesta ingent productivitat del poder legislatiu, s’hi ha de sumar la no gens menyspreable labor pedagògica del poder judicial estatal en relació als percentatges lingüístics de les nostres escoles i instituts. Consegüentment, així va l’educació, a empentes i redolons, malgrat els esforços,  ocupacions i preocupacions de (la gran majoria) d’educadors, que som nosaltres, els professors-es, i els pares i mares conscients del que s’hi cou, als centres educatius. 

«Ja amb la guerra del 36 iniciada, i amb l’edifici dels jesuïtes convertit en hospital de sang,  les classes es traslladaren a l’antic Hospital de Santa Maria. S’intentà, diria que per iniciativa municipal, però sense que s'arribés a fer efectiu per mor de la situació, una reunificació de les aules al carrer actual de Canonge Gonzàlez, a on hi havia sense ús el gran casalici de la família de la dona lleidatana del President Macià, i a on després, als anys 50 s'hi obririen les aules del col·legi privat Sant Jordi, Colegio San Jorge en la nomenclatura de la postguerra, sota l’impuls de professors de pedra picada que lluitaven pel país i l’educació de la canalla enmig de la rància ferum dels temps, com foren Enric Farreny, Josep Solans, Andreu Isern i Josep Vallverdú, i que a començament dels 60 es traslladaria a Gualda. I és que els boomers, com ens diuen ara, empenyíem i de valent. En aquells anys, els col·les privats, com també per exemple les clíniques, tingueren bona tirada, fins i tot entre classes populars, amb pocs possibles, com a casa meua, dels meus pares vull dir, que hi volgueren portar el primer fill —i hereu—, al Sant Jordi, d’intern, que llavors no era d’habitud això del transport escolar ni d’agafar l’auto de línia cap a Lleida cada dia. Jo, cabaler, ja no hi vaig anar, vaig ser de la pública tota la vida. En canvi, a diferència de mon germà, nascut encara a casa, jo ja vaig nàixer en clínica de pagament, a la Montserrat per ser exactes, i batejat allà mateix, a Sant Llorenç, deu dies després, tot just sortida la mare per la porta amb l’alta mèdica. Que si em passava res, pobret angelet, que pogués ser enterrat en terra santa i anar al cel. Ai, quines històries del TBO, oi? 

«L'obertura de l'Avinguda de Madrid amplià la ciutat vers l'oest. A mitjan dels 50, l'allargament de la Banqueta encara restava pendent, tot i que ja s’hi treballava per fer-la arribar fins al camí de Rufea, a la punta de l’actual institut Gili i Gaya, tot mossegant espai al riu. L’any 55, al capdamunt d’aquell eixample feroç, s’hi emplaçaria, finalment, el reclamat des de decennis enrere nou institut de Lleida. Encara únic, i sense nom. Des del 39, que les classes s’havien fet a l’Escola del Treball. No fa gaires mesos, durant el primer curs de màscares pandèmiques, vaig sortir per primera vegada al llarg balcó de la façana del nostre gran edifici escolar. D'estudiant, era millor no passar pels despatxos de direcció. Per això no hi havia estat mai, que jo era alumne modoset. Com que havíem (i hem encara) de tindre els finestrals oberts per facilitar la ventilació antivírica, vaig aprofitar per traure-hi el nas. Ara ja no hi ha pas gens de vista. D’allà estant, embadalit i encantat, amb la mirada i la pensa abstretes, vaig rumiar en el temps fugit de la (meua) vida, i en els inversemblants canvis urbanístics en cinquanta o seixanta anys. Res que no sapigueu, però potser començaria a ser l'hora de fer-ne una valoració crítica de veritat, en el sentit etimològic del terme, d’examinar i jutjar com ho hem fet, amb tants pelotassos per ací i per allà de la ciutat. 

«A finals dels setanta, en la meua època d'estudiant, els blocs que ara limiten el carrer Narcís Monturiol s'hi acabaven de fer i l'N-II ja pujava del nou pont fet per a la variant que tragué la carretera de la ciutat, i en format de dos carrils per sentit. Per això calgué fer-hi, a l'enrecte d'aquest carrer que encarava l'institut, el semàfor per on creuàvem tot el jovent, encara existent i que va donar i dona més d'un ensurt als joves vianants i als conductors. Fa quaranta anys, el trànsit de camions hi era incessant i sorollós, amb els perills que comportava. M’he adonat que alguns estudiants continuen passant entre els cotxes, sovint aturats a la gran rotonda. Altres creuen per davant del Dalmau, excepte el dia que m’hi ensopego i els en renyo, vagin a l’institut que vagin: Que no estamos en clase, profe! Ni la construcció de la blavosa passarel·la fèrria els n’ha fet desistir; tampoc la d’obra, a tocar del riu, potser més usada pels alumnes i profes ciclistes. I el vell semàfor que dona al carrer de Josep Lladonosa ha de continuar fent incessant i inflexible la gestió del tràfec estudiantesc, a quarts de nou i vora les tres, ajudat pel nou pas (que ja té uns anyets), trenta metres més avall, a la cantonada de davant del riu, al carrer Ton Sirera. 

«Deia en començar que l’institut s’acabava de batejar quan servidor hi va anar. Poc abans, entre el desembre del 76 i els primers mesos de l’any següent, la polèmica per la denominació del centre esclatà a la ciutat per obra i gràcia dels paers locals, que digueren NO al nom proposat pel claustre de professorat, a instància de Jordi Pàmias, professor titular del centre, i poeta reconegut després. L’escàndol somogué tots els estaments de la ciutat, que se les tingueren amb els darrers regidors locals del franquisme, i la pressió popular, en una gran lliçó de democràcia al carrer, aconseguí de capgirar el parer del Paer en Cap. Així les coses, al cap de no-res, hi vaig començar el 1r de BUP. No hi vam fer llengua, encara. Catalana, s’entén. L’assignatura va arribar al curs següent. La resta de matèries s’hi anirien afegint durant els cursos següents fins a configurar aquest nostre model propi d’escola... fins avui. El pati, l’ambient i tracte amb els companys i, fora de classe, i a poc a poc a dins, també amb la majoria del professorat, era gairebé sempre en la llengua pròpia, malgrat la diglòssia acostumada encara imperant. 

«Per cert que poca gent sap i coneix l’arxiu històric de l’Institut, en una saleta reservada i tancada al públic, si no se n’hi demana accés per treballar amb els nombrosos llibres, llibrots i documents que guarda en estanteries plenes fins al sostre, de diferents èpoques del centre des de sa fundació, com la documentació de l’època del Doctor Combelles, o de Nadal Meroles,  d’aquells decennis de la segona meitat del segle XIX. El company i amic Jaume m’acompanya a fer-hi un cop d’ull. Amb la porta closa, fa pessigolles (tampoc no vull dir pas calfreds) de temps aturat, una saleta adequadíssima per fer-hi scape rooms, entre aquella polsegosa història passada del nostre centre. Una saleta en què podem fer un efímer i silent viatge en el temps, als orígens vuitcentistes del nostre institut. De l’«Institut» de Lleida. Bona part de tot això ací escrit, i molt més, ho vam llegir al magnífic llibre que s’edità l’any 1993 (ja en farà trenta anys, marededeu!) amb motiu del 150è aniversari del centre. Se n’editaren mil exemplars, 850 en rústica i 150 en tapa dura i numerats. Semblen molts, però en relació als milers d’alumnes, després exalumnes —sense oblidar el professorat i el personal d’administració— que hi hem passat no són gaires. Dels exalumnes, s’entén, que encara tresquem i remenem en aquests hòrrids temps de pandèmia, ara substituïts per tambors de guerra europea. Que coses que hem de veure, si hem de morir de vells, que deia la padrina. Apa, fins d’ací a vint anys —esperem-ho—, que en celebrarem els 200: el Bicentenari de 2042 enceta el compte enrere!». Josep M. Mir, exalume i professor del centre.  

2022. Gener. INS Màrius Torres, Lleida.
Pintada reivindicativa (en ple segle XXI) a la façana posterior del centre després de les sentències de la justícia (espanyola) a Catalunya sobre la immersió lingüística. 



20220616

[2389] Lo Garrut o el nou cementiri lleidatà

 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
La majoria dels fossars actuals dels nostres pobles foren creats cap a la mitat del segle XIX. En alguns casos, una mica abans, cap al començament d'aquell segle. Les reflexions al voltant de la necessitat de traslladar als afores els camps sagrats que hi havia al voltant de cada església s'havien iniciat al segle anterior, quan els aires il·lustrats van començar a bufar. Calia previndre la salut i evitar la pestilència que els cossos sebollits enmig de la trama urbana causaven als veïns. Però era un tema delicat i que tocava les arrels de l'integrisme catòlic i de les creences i supersticions populars. 
 
1879. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Noticia sobre el cementerio de Lérida, llamado el Garrut» 
Recull aquest text una citació del llibre de defuncions de la parròquia de Sant Joan en què s'hi detalla la creació del nou cementiri. Al 20 de maig de 1809 s'aprovà que la ciutat apliqués les Reials Ordes (espanyoles) sobre la disposició dels cementiris municipals: «en su consecuencia, la Junta de Sanidad escogió por cementerio común cinco jornales de tierra en la partida del Palauet», justament al cap de l'actual carrer Palauet de la Bordeta, o sia, allà a on encara hi tenim avui el cementiri. 

Fins que el recinte no fos acabat, s'acordà de fer les inhumacions al «cercado» (un hort tancat potser de tàpia) d'en Martí Zaragoza, al qual anomenaven lo garrut. No sabem si era ell l'home de «cames arquejades, amb la concavitat mirant endins de manera que camina amb els genolls separats i topa dels garrons», segons diu la definició del mot. Potser ja era un sobrenom familiar que venia de generacions enrere. El cas és que a Lleida, des de llavors, Garrut passà a fer de sinònim de cementiri en la parla popular, fins que durant la segona mitat del segle passat se'n perdé la memòria.

No queda prou clar al text si els cinc jornals del cementiri també eren del Garrut. Diria que potser no: s'hi diu que s'hi enterraran «entretanto se fabrique el cementerio». Però el sobrenom ja quedaria com a designació del cementiri lleidatà durant quatre o cinc generacions. 

1879. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Noticia sobre el cementerio de Lérida, llamado el Garrut» 
L'acte de benedicció del nou cementiri es feu a començament del 1810, de manera exacta al 10 de febrer, segons làpida que constava (desconec si encara hi és) a la paret de la part dreta de la porta principal. El bisbe Jeroni M. de Torres ofereix 40 dies d'indulgència als qui ofereixin un parenostre pels difunts que quedaran sebollits al nou camposanto. No és pas inferible que s'hi traslladessin els enterrats als vells cementiris de la ciutat, per tractar-se d'una tasca ingent. Potser només alguns prohoms i religiosos. De fet, no n'hi hagué l'oportunitat, si és que volien fer-ho: les tropes del mariscal Suchet s'acostaven i al 29 de maig posaren quinze dies de ferotge setge fins a la rendició de la ciutat, que passava a formar part de l'afrancesada (i sotmesa) República Catalana, part directa del mateix imperi napoleònic a partir del 1812 i fins al 1814. Els ingents morts del setge, majorment, foren aviats riu avall. Potser alguns oficials foren enterrats al nou cementiri. No ho sabria pas dir. 
  
Una reflexió personal: a mi els vells cementiris anglesos i irlandesos que restaren al costat de les esglésies, i que avui s'han convertit en petits parcs en què s'hi pot passejar entremig de làpides i regust d'eternitat, són una joia urbanística i etnogràfica: aquí, però, foren arrasats per fer-ne places o pelotassos, al més pur estil de la nostra corrupció de cada dia. 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).

A l'època de Blondel ja s'havia fet la primera banqueta i ordenació de les entrades a la ciutat. La llegenda del mapa defineix la nova i llavors estreta banqueta com a carretera. El trànsit ja no calia que passés per l'Arc del Pont i carrer Major avall. Fou, per dir-ho modernament, la primera circumval·lació lleidatana. 
També es van agençar els camins d'entrada a la ciutat, amb la plantació d'arbrat, i s'obrí la nova carretera de Barcelona, en diagonal des del cap del pont fins a les tres carreteres, tot abandonant el tomb que feia pel camí de Granyena (o d'Alcoletge). Aquesta nova carretera es correspondrà amb el que en dèiem carretera de Barcelona vella (tot i que modificada al seu moment per l'etesa de la via fèrria) o, a partir de 1980, Avinguda del President Tarradelles, que quedà desapareguda amb l'ampliació dels Camps Elisis a la dècada dels 90.

Al baluard del Carme, el passeig arbrat que s'hi feu ja tenia nom: plaça «de Fernando» (g), en diu la llegenda del plànol, amb ampliació i tot: «paseo nuevo» (f). Del baluard en naixia també un ramal que empalmava amb el camí de Corbins, i passava per un pontet per sobre del Noguerola. 
A l'esplanada del futur barri de Cappont, que començarà a poblar-se a partir de la segona mitat del segle XIX, només hi havia hortes i masos, regats amb l'aigua de la sèquia de Fontanet, que passava als peus de la torre de Picos, i la sèquia de Torres, que naixia a tocar de la Mitjana. 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
Detall del nou passeig i plaça de Fernando, al baluard del Carme amb el Noguerola als peus. A Cappont, la nova carretera de Barcelona a l'entrada de la ciutat, ben dreta i amb arbres als costats fins a la intersecció amb la sèquia de Fontanet, aprox. cap a on actualment hi ha el vell hotel Ilerda, a on encara hi resta la baixada del primer tram de la carretera vella de Barcelona fins als Camps Elisis. 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).

A la confluència, a la dreta del plànol, de la carretera de Barcelona amb la de Tarragona (la costa dels Mangraners, l'única que hi hagué fins a mitjan segle XX, a la part de ponent del cementiri actual) s'hi formà el que modernament s'ha anomenat la cruïlla de les Tres Carreteres. Just en aquest punt hi hagué un hostal o fonda, a on feien nit els traginers que no podien o no els calia entrar a la ciutat tancada encara per muralles. Al començament del segle, en concret al 1802, l'hostal ja era conegut com a Posada o Hostal del Garrut, uns quants anys abans que es parlés del trasllat del cementiri

1802. L'Hostal del Garrut, Lleida.
Viatge de Carles IV a Barcelona,  
«Diario de Barcelona», núm. 249, de 7 de setembre (ARCA).
Relació del camí seguit pel seguici reial de l'últim monarca absolutista (l'últim?) a la sortida de la ciutat de Lleida. En arribar a les Tres Carreteres, s'hi cita l'Hostal del Garrut. Allà hi començava la plana urgellenca, el «Campo de Urgel», llavors terres de secà encara. No sabem si a l'hostal el nom li ve perquè era regentat de la família que (potser) era també la propietària del tros a on s'ubicarà el nou cementiri. O qui sap si només en deien Hostal del Garrut per ser al costat dels terrenys d'aquell tal garrut. Sembla més convincent, però, la primera opció: que el nom de l'hostal designés també les terres adjacents. 

L'itinerari del monarca, de Madrid a Barcelona, és recollit i comentat a «El grande viaje del rey Carlos IV», de Francesc Costa Oller (2021), fet a partir d'un exhaustiu comentari del minuciós camí que detallà Pere Boada de les Costes, acompanyant del seguici reial.
 
1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
L'hostal del Garrut degué ser un dels llocs més populars del seu temps, atès que, segons el plànol, tenia entre parets de la casa i del cementiri... un joc de pilota (m) i tot! Cosa que demostra una popularitat real de tal joc. Apostes, joc,  brivalls, dones de mala vida, menjar i vi abundants, traginers, tractes i negocis, diners que canvien de mans a gran velocitat... aquell món masculí de classes baixes i populars, de mala reputació, del final de l'Antic Règim. 

El cementiri és marcat amb un gran quadre (H). Als peus de la costa dels Mangraners hi hagué la Torre de Templer, amb un antic molí, probablement de gra, mogut per algun torrentó que baixés dels Mangraners (que no existien pas encara com a barri!). L'hostal també necessitava aigua per al seu dia a dia, i per això té solta que fos emplaçat al costat d'algun petit rierany. Amb el setge de 1810, la zona quedà arrasada per les tropes napoleòniques, i l'hostal enrunat. Només el cementiri nou, recent estrenat aquell febrer de 1810, restà dempeus.

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
La llegenda del plànol també especifica a (n): «Area donde solicitan edificar el convento los Padres Trinitarios calzados», ocupant bona part del «Mesón» i del pati del joc de pilota, molt derruïts des del setge de 1810. 

El periple dels convents trinitaris per la ciutat de Lleida fins a la desamortització de 1836 fou inacabable. El podeu resseguir a L’orde dels Trinitaris a Lleida durant el segle xix, de Zenith Escolà, a «Shikar: revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 7, 2020.
 
La instal·lació del cementiri en aquesta partida lleidatana potser no fou per atzar. A la partida del Palauet hi hagué des del temps de la conquesta la denominada Torre del Bisbe, per donació de Ramon Berenguer IV al 1149. La partida n'agafà el nom: partida del Palau de l'Horta, actualment dita del Palauet. Fa l'efecte, doncs, que la torre episcopal devia ser prou luxosa per acabar esdevenint un palau en la nomenclatura popular. És ben probable que el bisbe hi passés el calorosos estius lleidatans. La zona, per tant, ja tenia un fort lligam amb el món eclesial. No és estrany, doncs, que en el moment de pensar en una ubicació per al nou cementiri es pensés en aquests tocoms i no d'altres, topants episcopals de set-cents anys de pedigrí.

Aquesta Torre del Bisbe o Palau de l'Horta no degué ser gaire lluny de la Torre del Pastoret que s'indica al plànol. Escriu Zenith Escrivà: «Els documents de principis del segle XIX trobats, sobre els Trinitaris, a l’Arxiu Municipal de Lleida (AML) ens parlen de com sobreviuen després de la pèrdua del seu convent (per ordre del Governador) per protegir la ciutat durant el setge que patí la ciutat l’any 1810, en la devastació de la Guerra del Francès, en què es veuen sense un lloc propi i opten per usar els masos abandonats de la partida de Palau de l’Horta (actualment El Palauet, al barri de la Bordeta, a Lleida), possiblement a l’ara denominada Torre Pastoret, segurament l’antiga Torre del Bisbe, donada aquesta per Ramon Berenguer IV l’any 1149 al Bisbe de Lleida, Mn. Guillem Pere de Ravidats (1143-1176)». A mi, se'm fa estrany que la torre passés de Bisbe a Pastoret. De fet, degué quedar molt atrotinada ja al segle XVII, amb la Guerra dels Segadors. Però si els Trinitaris s'hi havien desplaçat és probable que tingués alguna relació amb propietats eclesials. 

Al 1810, però, són convidats a marxar-ne pel governador gavatxo. Hagueren de fer petició a la Paeria al 1814 (ja sota la nova administració espanyola) per traslladar-se a l'abandonat, mig tombat, Hostal del Garrut, llavors ja a tocar del cementiri nou. Quatre o cinc anys després demanen per obrir una porta directament al recinte del cementiri, des de la pobra església que hi havien habilitat. Segons Josep Lladonosa estigué dempeus fins al 1971; per tant, alguna fotografia n'hi pot haver. Els trinitaris, al Garrut, s'hi estigueren almenys entre 1814 i 1826, que es traslladaren al carrer Carnisseries. Darrera seu conventual d'un periple de set segles, acabat al 1836. «L’acta de la sessió del 6 d’abril de 1838 [de la Paeria] recull la concessió que la Regent va fer de tots els convents demanats en el requeriment enviat per la Paeria, a canvi del pagament d’un cànon per poder atendre al finançament de l’Estat. Aquests edificis, els dels Dominics i els dels Mercedaris serien utilitzats com a pavellons i casernes militars; el dels Agustins, com a teatre; el dels Trinitaris, com a escola d’educació primària i el dels Carmelites Descalços, com a borderia [casa de beneficència on els bords eren recollits]».





20220609

[2388] Pels estrets del riu Llastres



2022. Juny. Los estrets dels riu Llastres.
De Masboquera a Masriudoms.
Una matinal completeta de nou quilometrets tot baixant pel llarg i espectacular congost que el riu Llastres forma en aquesta zona, amb tota la llera plena de grans rocams i esvorancs formats per la força de l'aigua durant mil·lennis. La ruta connecta a la part final amb el sender que baixa de Pratdip. Allà es desvia del riu i s'eleva, amb nova perspectiva sobre aquest tram de riu. Sec la major part de l'any, però que quan baixa, baixa de debò, amb tota la fúria recollida des del coll de Fatges.