[2760] Anacreòntiques, 1878, primera traducció lleidatana i catalana

 

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

Probablement, la primera traducció moderna d'autor lleidatà, la del clàssic grec.  A més, d'una de les primeres de la Renaixença. 

1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B.  

L'amistat és un llaç més fort que el parentiu.

1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

«Jamai cap poeta fins avui ... ha pogut fer apuntar la rialleta al lector amb la gràcia i travessura dels seus versos». Lo traductor lleidatà declara que ha volgut ser fidel al text original més que no pas interpretar-lo i fer los versos més cadenciosos. 

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

A la lira.

I. 

A LA LIRA.

Jo vull lloar els Àtrides (1)

vull també a Cadmos (2) cantar,

mes les cordes de ma lira

sols amor fan ressonar.

Primer, de lira i de cordes

a posta les vaig mudar

i d'Hèrcules (3) les empreses

comencí per ensalçar:

Mes ma lira contestava

fent-me mots d'amor piuar.

Així, herois!, adeu per sempre,

ma lira sols sap amar.

(1) Fill d'Atreu; s'apelliden així a Agamèmnon i Menelau.

(2) Cadmos, fou el fundador de Tebes ciutat de la Beòcia, era fill d'Agenor.

(3) Hèrcules, fill de Júpiter i Alcmena, fou l'home perfet que imaginaren els antics, i li atribuïren totes les qualitats bones. Tothom sap algunes de les empreses que portà a cap; foren dotze i tant de prova, que els poetes les apellidaren treballs d'Hèrcules.

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

A l'amor.

           II. 

          A L'AMOR. (1)

A mitjanit, quan l'Ossa (2) per baix gira

de les lluentes Bootes (3)

i rendit pel treball l'home descansa,

l'amor apareixent-me fort trucava

als panys i tanques de les meves portes.

—Qui ets, deia jo, que en aqueixa hora voltes

i així vens a trencar els meus dolços somnis?

Mes contestà l'amor: —Soc un nin, no temis,

obre, que vaig perdut, la nit és fosca

i la pluja que cau me gela i mulla.

Sentint això, m'encondolí aleshores,

encenguí llum i obrí, enfront trobant-me

d'un hermós nin, que duia arc, buirac i ales.

Veient-lo mullat, vora del foc el poso

i acalento ses mans entre les meves,

esprement l'aigua clara

de sa fina i sedosa cabellera.

Quan ja lo fred al nin no molestava,

—Deixa'm, digué, d'est arc la prova fer-ne

per a veure si dany la seva humida corda

ha sofert amb la pluja.

I estenent-lo, me fir enmig del fetge (4)

com si tavà en fos el deuet cego:

i esclatant en rialles, dient saltava

—Prou te'n pots alegrar, estimat hoste;

És ben cert que el meu arc sense dany en resta,

Més dolorit el cor, tindràs tu sempre.

(1) Plató, Xenofont entre els grecs, Sèneca i altres entre els romans, distingeixen dues classes d'amor: un diví, fill del cel que té els ulls sempre fixos en ell i no esclavisa al qui té la ditxa de posseir-lo, sinó que lo enlaira vers la divinitat de la qual és una emanació, i un altre humà (Cupido), fill del Caos i de la terra, que lliga i encadena a l'infeliç que cau sota el seu poder: però els poetes no entenent-se de aqueixa divisió, i sent per cert de una escola ben diferent, sovint prenien l'amor encara més enllà de Cupido, i el feien sinònim de Cupiditas. Anacreont alguna vegada s'hi atansa, però sols de passada.

Pels pagans l'Amor era superior als més elevats Déus, però Bornici diu:

«Omnia vincit amor; sed tandem Somnus amorem.»

I és veritat, doncs, que tot ser vivent cau sota l'imperi del Son. Moltes definicions s'han donat de l'amor, però crec que cap d'exacta fins avui: lo que més s'ha lograt és definir-lo per un dels seus efectes; m'apar que entre les moltes definicions la més exacta encara que massa general és la que dona Teofrast: amor és un vehement desig, de fàcil entrada en lo cor i de difícil sortida.

Me permetré una consideració, del Amor els grecs ne deien Heros, Orasis que és un derivat seu, significa visió, i Orate, visionari o trastocat, per aqueixa etimologia amor seria sinònim de bogeria. De lo que no hi ha dubte és que és un malestar que el sent lo qui estima per tot lo cos i en totes parts.

(2) Hi ha dues Osses, la major o carro i la menor. Anacreont se refereix a la primera, puix l'altra és l'estrella que s'ovira més a prop del Nord a l'entorn del qual sols gira. Alguns per la posició respectiva que ocupen los diuen Pol Àrtic i Pol Antàrtic.

(3) Bootes. És graciosa la faula que refereix Higini. Volent el Déu Baco dar a conèixer per tot lo món les excel·lències del vi, encomanà a Icari amic que portant-lo dintre de bots lo des a provar per les diferents regions. En Atenes uns pastors tant los plagué que es trastornaren, i pensant ser efecte d'algun veneno que Icari els havia dat el mataren. Un gosset que portava se'n tornà a casa, i amb senyals feu que Erígona, filla d'aquell, lo seguís fins allí on estava Icari enterrat; a sa vista, Erígona se penjà de sentiment que tingué i lo gos se deixà morir de gana. Baco per a recompensar-los, los pujà al cel i convertí a Icari en la constel·lació Bootes [Bover], a Erígona en lo signe de Lliura, a la que s'anomena Justícia per les balances que porta, i a Mera, que era el gosset, en el que diem Canícula (Canis Major).

(4) Me fir en mitg del fetge. Els antics creien que les passions i sentiments residien en el fetge, avui els posem en lo cor encara que residescan en la part anímica.

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

A un colom.

                    III. 

                   A UN COLOM (1)

Carinyosa colometa,

de quin lloc d'on vens volant 

que accelerant ta volada

sobre l'aire de l'espai,

per tot llances i esbargeixes

olors que són tan preuats? 

Me diràs quin és ton amo?

puix tinc en saber-ho afany.

—A Anacreont me va vendre

Venus (2) per un petit cant;

I ara m'envia a Bàtilo (3)

De tot duenyo molt no fa.

D'allí li servesc de fàmula,

De correuer ara li faig.

Ell me digué que ben prompte

me daria llibertat;

Mes per més que anar me deixe,

esclava d'ell vull restar.

Puix que a mi, què me se'n dona

volar per serres i camps,

i posar-me dalt dels arbres,

passant de rústic menjar?

Ara menjo el pa prenent-lo

de les seves pròpies mans.

Lo vi davant me presenta,

encabat que ell l'ha tastat;

i si a mi em dona la gana,

després de beure, saltant,

cobriré amb les meves ales

al meu Senyor estimat.

Quan tinc son, damunt me poso

de sa lira a descansar.

Així ja ho saps tot, oh, home!,

ara fes via endavant;

puix que molt més que a una gralla

a mi tu m'has fet parlar.

 

(1) Per la seua incontinència, puix que tot l'any s'aparellaven, eren los coloms consagrats a Venus i, junt amb los cignes, estiraven lo seu carro de conxa. Feia també de correuer a la Deesa. Conta Textor en son llibre titulat «Avium nomina» que Deci Brut se serví d'ells en lo siti Mutisconense lligant-los algunes cartes a les potes, les que li serviren en gran manera.

(2) Venus. Ciceró en lo llibre «De natura Deorum» refereix que hi hagué tres Venus. Sant Agustí, prenent-ho de Plató, ne porta sols dues, una de celestial, mare dels amors sants, l'altre terrenal que presideix los voluptuosos. Tot lo que atribueixen los pagans a Venus, se refereix a la que nasqué de l'espuma de la mar; és la deessa (fora Júpiter) a qui li alçaren més estàtues i temples, i fou venerada amb infinits noms.

(3) Bàtil. Nom d'un sàtir molt amic d'Anacreont. Los sàtirs eren considerats com semidéus, tenien lo cos de mig en amunt en forma humana i de mig en avall de cabra, i portaven la front adornada amb dues banyetes, tenint tot lo cos enterament cubert de pèl. Eren deshonestos i lascius en gran manera, així Columela, tractant d'ells diu: «Inter lascivos Sátyros Panasquebiformes».

Habitaven les selves, forestes, valls i tots los sitis solitaris. Isaías ne parla i els anomena «Pilosi: Requiescent ibi bestiæ et replebuntur domus eorum demonibus, et pilosi stabunt ibi». I en lo capítol 34: «Pilosus clamabat alter ad alterum, ibi cubavit Lamia». En la traducció dels setanta, traduïren lo pilasi per Demònia. Lo mateix s'interpretà en lo capítol 17 del Levític: «Non immolabunt ultra victimas pilosis» diu lo text hebreu, i la nostra Vulgata: «Non immolabunt ultra victimas dæmonibus».

Sant Geroni en son llibre titolat «Vitas Patrum» conta que anant Sant Antoni abat a visitar a sant Pau vegé un d'aqueixos sàtirs de la manera que l'hem descrit, al que deuria pendre per dimoni, doncs que fent la senyal de la creu per a defensar-se, li preguntà qui era, i ell li respongué que era mortal, vivia en les selves i que los que no seguien la verdadera religió lo tenien com a semiDéu, i que el seu nom era el de sàtirs i faunos.

Plutarc en la vida de Corneli Syla diu que estant prop d'ApolOnia amb son exèrcit agafaren un sàtir adormit i l'hi portaren, però que no responent a cap pregunta i fent uns espantosos crits com de cavall, atemorisà a Syla, qui manà lo deixessen en llibertat. Anacreont, anomenant algunes vegades a Batilo, prova lo que ja he dit, que no estava molt lluny de considerar a l'amor sinònim de Cupiditas.

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.
Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)
A un Cupido de cera.

                    IV. 

         A UN CUPIDO DE CERA (1)

Un Cupido de cera un noi venia,

i estant jo a son costat li preguntava:

—Quan ne demanes, que comprar desitjo

eixa petita estàtua?

I el noi me respongué en llenguatge dòric:    

         —Pren-lo i ves-te'n, lo preu tu mateix talla;

mes com res vull que ignoris, tinc de dir-te

que no soc jo qui les imatges faça.

Mes no vull amb Cupido plegats viure,

perquè tot ho desitja, tot li agrada.

—Sent així, li diguí, per companyona (2)

dona-me-la per una sola dracma.

I tu, oh Cupido, abraça'm de seguida,

o si no et fondràs dintre de la flama.

(1) Cupido, fill de Venus i Mart, es lo Deu de l'amor. Tan antic deu esser que es deu remontar al primer Deu, que es lo Caos: al sentir afició per la gran mare, o sia la terra, devia nàixer l'amor, com ho sosté Hesíode i altres.

(2) Per companyona etc. També se podria traduir Dona'm ta companyona, però los grecs com los llatins, quan la cosa donada la posaven en acusatiu sent persona, significava l'objecte i fi per a que es dava. Dedit Melciadem imperatorem: los donà a Milcíades per general, però no los donà a Milciades general.

 

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot. 

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

A una oreneta.

                    V.  

A UNA ORENTA (1)

 

Què vols que et fassa —garlaira aureneta,

vols que t'agafa —tes ales lleugeres

i amb l'estisora —les vaja tallant?

O vols que et talla —ta llengua encisera,

com feu Tereu (2) —volguent-se venjar?,

perquè a Bàtil —m'apartes dels sòmnits

amb tes cantades —matutinals?

(1) es l'oreneta símbol de la peregrinació i missatgera de l'estiu; los egiptes la tenien per símbol de la justícIa distributiva.

(2) Com feu Tereu volent-se venjar. Tereu, rei de Tràcia, fill de Mart, se casà amb Progué, filla de Pàndion, rei d'Atenes; enyorant-se Progué, demanà al seu marit que anés a cercar a Filomela, germana seua, perquè li fes companyia. Marxà aqueix a casa del seu sogre Pandion, i veient tan hermosa a Filomela s'enamorà d'ella. Consentí son sogre que s'emportés a Filomela i estant la nau prop d'una deserta illa desembarcà junt amb Filomela i en apartat lloc abusà d'ella. Tement esser descobert li tallà la llengua i digué a la reina que la seva germana ja era morta. Tingué ocasió Filomela de comunicar a Progué la seva història per mitjà d'una tovallola on hi brodà els fets mes principals: aqueixa, aprofitant les festes, Trietèriques que es feien de tres en tres anys en honor de Baco, penetrà en la presó de Filomela i disfressades les dues anaren a Palau on determinaren venjar-se de Tereu. Estant pensant lo modo se presentà Itis, fill seu, i la cruel mare lo desquarterà i, en diferents viandes amanit, fou servit a la taula de Tereu. Pregunta aqueix on estava son fill perquè l'acompanyés a menjar, i Progué li respongué que a la sala estava; mira lo rei on podia estar, mentres que sortint Filomela li tira lo cap de Itis per la cara i la reina li digué que lo demés ja s'ho havia menjat.

Furiós, Tereu tragué l'espasa i corré tras d'elles, mes quan ja les acabava d'atrapar se convertiren los tres en aucells, Progué en oreneta, Filomela en rossinyol i Tereu en puput. I que per això lo rossinyol (Filomela) acostuma a la soletat, viu pels boscos, l'oreneta que vivia en palau (Progué) viu o fa lo niu a les cases, i lo puput (Tereu) que menja la carn de son fill s'alimenta d'excrements humans i va preguntant amb lo seu cant (ubí? ubí?) on és lo seu fill. (Ovidi, llibre sext, Metamorphoseos.)

La mitologia grega està en tot d'acord amb la romana sols que diu que Progué se convertí en rossinyol i Filomela en oreneta, per això diu Anacreont a l'oreneta: si vols que et talle ta llengua, quan entre los del Laci seria al rossinyol.

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

 A Cupido.

          VI. 

A CUPIDO.

Vull, vull amar. En altre temps Cupido

pretengué fer-me entendre que jo amàs.

Mes jo, d'ànim indòcil,

no em deixí persuadir ni encadenar.

Ell agafant llavores

lo buirac d'or i l'arc,

des seguida a la lluita em provocava.

Jo, ma espatlla guardant

amb la cuirassa, com un altre Aquiles. (1)

llança i escut prenent volguí lluitar.

Ell me tirava però jo fugia

i no tenint sagetes s'enfadà;

Mes se tirà per dard (2) i, penetrant-me

en mig del cor, restí prest amansat.

Doncs sent així, debades escut porto;

de què ens serveix per fora resguardar

si tenim dintre nostre

encesa de lluita sempre flama?

(1) Aquiles, fill de Peleu i la Deessa Tetis, fou un dels herois més grans de la Grècia. Los prínceps grecs tingueren de menester sa ajuda per a apoderar-se de Troya, en qual siti desafià i matà a Hèctor, per haver aqueix donat la mort a Pàtrocle, gran amic seu.

(2) I se tirà per dard. No deixa d'esser original lo que diu Anacreont que l'amor se tirà a si mateix per dard; idea que sembla absurda, encara que en poesia pot passar i sobre tot en aqueixa classe d'odes. Vol dir que lo amor, acostumat a vèncer amb sos enginys i lloances, i no servint-li de res en aqueixa ocasió, ell mateix o bé son cos serví de mitjà d'enamorar, crec que és la millor interpretació que es pot dar a eixa aparent contradicció.

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

 A un vas de plata.

VII.

A UN VAS DE PLATA

Vulcano (1) de cap manera

quan obres aquella plata,

no em fasses una armadura,

Què m'importen les batalles?

Però fes-me un vas ben flonjo,

I afondeix-lo tant com sàpies;

i al seu voltant fes, no el Carro,

ni el trist Orió (2), ni los Astres.

Què m'importen les Bootes?

Què se'm don de les Plèiades?

Sobre ell, ceps i raïms fes-hi;

i amb l'or del més fi que hi haja,

junt amb Cupido i Bàtil

Lieu (3) pitjant raïms grava'm!

(1) Vulcano, fill de Júpiter i Juno, nasqué tant lleig que lo seu pare lo llançà del cel i al caure se trencà la cama i quedà sempre més coix: a pesar de ser tan lleig fou lo marit de Venus, la deessa més hermosa de l'Olimpo. Era lo Déu del foc per haver estat son inventor, trevallaba en la farga que tenia en lo mont Etna.

(2) Ni el trist Orió. És un dels dotze signes del Zodíac, formen la seva imatge vint-i-una estrelles: li diu trist perquè quan lo sol entrà en ell (23 de Octubre) començà la Tardor. Virgili en lo llibre quart de la Eneida l'anomena: Dum pelago desendit hyems et aquosus Orion.

(3) Lieu, sobrenom de Baco.

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

 A l'or.

VIII.

         A L'OR

Si l'abundó d'or, la vida

a tot mortal allargàs,

mon enginy emplearia

per a adquirir-lo i guardar-lo,

a fi que quan la Parca (1)

jo la veiés atansar,

rebent ella alguna cosa,

lluny fugís del meu costat.

Mes si redimir la vida

no està permés als mortals,

a què debades sospiro?,

a què deixo córrer el plant?

Si està nostra mort fixada,

quin profit l'or me farà?

Puga jo lograr lo beure

i després de haver provat

lo dolç vi, tindre conversa

en la taula amb mos companys (2).

(1) Parques eren filles de Júpiter i Temis, altres diuen que ho eren de la nit. Eren tres: Cloto, que la descriuen filant, Làquesis  debanant, i Àtropos tallant lo fil, significant lo naixement, conservació de la vida i la mort. Plató, més filosop que los del seu temps, i de conseguent molt més que sos antepassats, les fa esser filles de la necessitat i, efectivament, després de la penosa peregrinació d'aqueix món, o sia lo descans etern; lo pitjor viure, fora lo viure sempre en aqueix cautiveri de la terra.

(2) Per aqueixa oda se pot col·legir la classe de filosofia a què prestava homenatge Anacreont.

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

 A la primavera.

IX.

A LA PRIMAVERA

Mira com, quan apunta Primavera,

les Gràcies (1) roses broten

i de la mar les ones suaus s'amansen.

Nada l'ànec i va de pas la grua,

lo sol resplandeix sense cap taca,

les sombres de les bromes van fonent-se,

los treballs dels mortals ufans s'ostenten,

los fruits dels camps apunten,

brota de l'oliver la blanca rapa

i los sarments de pàmpols se coronen;

I lo fruit esbargint-se

per dintre de les branques i les fulles

per tot en flor esclata.

(1) Gràcies. Eren tres, filles de Venus, i les tenian com a símbol de beneficis o de la lliberalitat. Les pintavan nues, puix que las gràcies han de esser naturals i no filles d'adornos.

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

 A Cupido.

X.

A CUPIDO

Un jorn Cupido no vegé a la abella (1)

Adormida en son llit de fresques roses

I fou ferit per ella

Que picà un dit d'aquelles mans precioses.

Al pobre la fiblada doloria

I corrent i volant tot quant podia,

Corrent se n'anà a l'hermosa Venus.

—Estic perdut, digué, mareta mia!,

si remeI no em dau, moro.

La cruel ferida ploro

d'una serpent alada i petiteta

que el llaurador abella n'anomena.

Mes la Deessa discreta

li contestà llavors: —Si tant apena

lo fibló de l'abella,

pensa, oh Cupido! quant i quant sofreixen

los que picats per tu d'amor pateixen.

(1) Les abelles estaven consagrades a les muses, puix ambdós cerquen les flors per monts, valls i jardins. L'ésser dorades ho deuen a Júpiter que els cambià lo color negre que tenien.

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

 A la cigala.

XI.

A LA CIGALA (1)

Tots te celebren, oh feliç cigala!,

perquè després de beure la rosada

en lo més alt dels arbres, com rei cantes.

Del que veus per los camps i per montanyes

I del que el temps produeix, n'ets l'única ama.

Del llaurador l'amiga, a res tu danyas

i ets dels mortals molt venerada.

Les muses t'idolatran,

dolç missatger de la vinent estiuada,

i el sol mateix que t'ama

per do et donà la veu tan refilada.

No te consum pas la vellesa, oh sàvia!,

oh filla de la terra i apassionada

del cant, lliure de penes amargantes

I sense sang ni carn, als Deus iguales.

(1) La cigala era símbol de la música i estava dedicada a Apolo. Conta Plató que hi hagué uns hòmens tan dats a la música que no se cuidaren pus de menjar, i acabaren per morir-se, convertint-se en cigales. És aqueixa sens dubte una de les millors odes que compongué Anacreont.

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

 A la rosa.

XII.

A LA ROSA (1)

Canto amb la coronada Primavera

a la fresqueta rosa:

Tu, amic meu, acompanya ma cançó.

Perquè és un buf dels Déus la flor aquella,

i ornament de les Gràcies

en los temps més florits dels seus amors.

De Venus diversió, dels homs delícia,

és argument de faules

i és planta que a les muses sols atany.

Fins lo qui prova la punxada fina

de sa fulla espinosa,

Dolceta la picada trobarà.

És agradable al qui per manejar-la

la pren en ses mans tendres

i al nas atansa de l'amor la flor.

Quant als poetes en convits, en taules

i en bacanals no agrada!,

i què sens roses se faria el món?

L'Aurora és apel·lada pels poetes,

la dels ditets de rosa.

Les ninfes (2), les dels colzes sonrosats:

i a Venus, la de pell de roses fresques.

També al malalt alívia

i fins als difunts servei los fa. (3)

Ella triomfa del temps que res perdona.

Sa agraciada vellesa

encara ne reté aquella olor

que la feu tan preuada en sos anys joves.

Vaja doncs, anem ara,

per a explicar com fou posada al mon.

Quan de l'espuma de la mar quieta,

coberta de rosada,

a Venus dar a llum volia el Pont;

i lo Deu Júpiter de son cap treia

la guerrera Minerva

pel Olimpo, espectacle tenebrós,

llavors de roses la primera brotada

la terra feu florir,

sent verdaderament penós lo part.

I lo concili de los déus feliços

esparramant lo nèctar

perquè al món la rosa s'ostentàs (4)
feu sortir de l'espina aquella planta
de Lieu, magnífica é inmortal.

(1) La rosa era la flor destinada a Venus.

(2) Les ninfes eren divinitats marines filles de l'Océano i Tetis. També s'anomenen així les Naiades, Napees, Orindes, Oreades, Heneides que habitan i presideixen llocs diferents. La ninfa Egèria fou la estimada i inspiradora de Numa Pompili.

(3) I fins als difunts servei los fa. Los antics cada any tenien la costum de coronar los sepulcres de roses. En un epitafi que es trobà a Milà diu: 'Et rosa quotannis ornandum curavit': I de roses cuidaré cada any d'adornar-te' que indica aqueixa costum. Suetoni també en parla i conta que en lo sepulcre de Neró cada any li oferien flors.

(4) Perquè al món la rosa s'ostentás. No està conforme Anacreont amb lo modo com altres ho expliquen. Estavan en un convit tots los Deus i ballant l'Amor, girà una copa amb una de ses ales, i caient lo nèctar a la terra convertí les roses de blanques que eren en vermelles, de modo que segons aqueixa opinió lo nèctar únicament feu canviar de color a la rosa. Anacreont lo posa com a origen seu.

Segle VI aC — 1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

 A les dones.

XIII.

A LES DONES 

Donà naturalesa (1) al bou les banyes,
Lleugeresa de potes a les llebres,
Als cavalls cascos, als lleons les dents.
Al peix acomodà per viure a l'aigua,
feu que l'aucell se remontàs pel aire

i creà a l'home de coratge ardent.

Ja res tenia per a dar a les dones:
Quin do serà lo que per elles guarda?
Fou l'hermosura en lloc d'escuts i acer.
Per això, sent alguna dona hermosa,
domina al ferro i fins al foc mateix.

(1) Naturalesa o sia la terra, Mare de totes les coses i de tots los Deus. Vegent los primers hòmens la regularitat que hi ha en produir-se les flors i fruits, la diversitat d'animals que poblen la terra i les flors i fruits, i los variats fenòmenos que en sa crosta se verifiquen, pensaren que hi havia en son interior un númen amagat que era l'origen de tot i li daren lo nom de Demagorgon, pare de la terra.

1878. Odes d'Anacreont, trad. Frederic Renyé i Viladot.

Impremta la Renaixensa, B. (viquitexts)

 A la vida exempta de cuidados.

XIV.

A LA VIDA EXEMPTA DE CUIDADOS

Res m'importan les riqueses

de Gyges (1) rei dels Sardes.

L'or no pot pas seduir-me,

ni vull als reis envejar-ne.

Lo que si és que m'importa:

untar la barba amb pomades

i adornar mon cap de roses.

L'avui pot interessar-me

lo demà, hi ha algú que el sàpia?

(1) Gyges: De pastor que era, pujà a ser rei de Lídia, casant-se amb la reina i matant al seu marit Caudales. D'ell és lo que es conta i atribueix lo tant anomenat anell de Gyges, que lo feia invisible.

Anacreont.

Monte Calvo, Laci (segle V aC.)

Anacreont és un dels poetes més antics de la tradició occidental nostra, de la Grècia del segle VI aC. De temps tan reculats, se'n conserven uns pocs centenars de versos fragmentaris, frases amagades i fragments de cançons d'amor, vi i festes o simposis (que eren les trobades que feien los grecs encabat de sopar, a on s'hi bevia per plaer i s'acompanyava lo moment de música, dansa, poesia o conversa. Lo mot ha acabat prenent lo significat de reunions d'investigadors o professionals d'un mateix camp de treball).

La major part dels poemes complets que popularment s'atribueixen a Anacreont no van ser escrits per ell, ni tampoc per deixebles directes de la seua època. Aquestes poesies, dites Anacreòntiques, són una col·lecció de 60 poemes d'estil festiu, eròtic i lleuger que imiten la mètrica i els temes d'Anacreont, compostos per poetes anònims d'èpoques molt posteriors: des del període hel·lenístic (segles III–I aC) fins a l'època romana i bizantina (segles I–VI dC). S'han conservat principalment en un únic manuscrit medieval del segle X, lo famós Codex Palatinus.

[2743] Èdip Rei, traducció de 1878