Seguidors

20250128

[2641] «Ponent, cultura i lletres», 1990 (ii)

 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició lírica», Josep Borrell.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Actes dels Jocs Florals de Lleida, 1914, al dinovè any de sa restauració (1897). Aquell any 14, Josep Carner en fou lo mantenidor.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició lírica», Josep Borrell.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Ressenya històrica de Josep Borrell, Xerric, sobre el fet poètic en l'Occident català. Des dels trobadors fins al següent poeta lleidatà que figurés als annals literaris passaren set segles. Aquest fou Lluís Roca, home de la primera Renaixença lleidatana. L'interessant article fa repàs dels principals noms dels versificadors lleidatans fins a les acaballes del segle XX. Els grans noms de la Lleida de preguerra foren Jaume Agelet, Màrius Torres, Josep Estadella.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició lírica», Josep Borrell.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
A la postguerra del segle passat, 28 anys passats de la desfeta, apareix lo primer brot poètic lleidatà: l'antologia d'en Josep Vallverdú, Lleida, vuit poetes. Qui eren? Seguiu la lectura de l'article...

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició lírica», Josep Borrell.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Finalment, l'eclosió poètica lleidatana dels setanta i vuitanta: des dels joves de la Gralla i la Dalla a Jordi Pàmies i Jaume Pont. Va, vinga, a veure qui s'anima a fer la ressenya dels 35 anys passats des d'aquesta recensió d'en Borrell. 


1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició narrativa: història d'un èxode», Francesc Pané.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Pel que fa a la novel·la, fins al primer terç del segle XX no en trobarem la primera manifestació lleidatana en tota la nostra història, de la mà de J. Carner-Ribalta, Joan Santamaria i Ramon Xuriguera, d'arrels ponentines però amb vida professional a Barcelona, i que la guerra estroncaria d'una manera o l'altra. No hi hagué, doncs, models narratius a Ponent fins ben entrada la postguerra.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició narrativa: història d'un èxode», Francesc Pané.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
De la primera postguerra lleidatana, què en direm, si la cosa més destacada en fou «el 'Caliu leridano' (una mena de tertúlia secretíssima de mediocres escriptors en espanyol)...» que s'abonà al leridanismo (o intent de desgranar Lleida i Ponent de Catalunya per integrar-lo a l'Aragó). A poc a poc, alguns lleidatans, que la guerra l'havien viscut com a canalla o poc més grans, començaren a agafar la ploma narrativa: D'en Miquel Lladó, en diu l'articulista: «és un literat típic, una antonomàsia, un paradigma dels autors lleidatans». I, doncs, per què?: «nòmada, desarrelat en la vida diària, arrelat —massa— en l'esperit de la seva terra pagesa, desoït, malvalorat, desesperadament noble des de la seva innocència de 'terra alta', exiliat enllà de la terra...»
A la fi, trobem los dos primers prosistes i novel·listes «que han romàs a Ponent»: Josep Vallverdú i Guillem Viladot, pilars de les lletres ponentines contemporànies. 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«La tradició narrativa: història d'un èxode», Francesc Pané.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
A la generació dels 60, se repetí la història: la majoria dels novel·listes i narradors ponentins visqueren lluny de la plana, com ara Manuel de Pedrolo, Teresa Pàmies i Joan Baptista Xuriguera. A la dels 70, si no vols caldo, dos tasses: Joan Barceló, Mercè Canela, Pep Albanell, Jesús Moncada, Carles Reig, Josep Espunyes... «han fet fortuna —una merescuda fortuna literària— més enllà de la Panadella». Clou en Pané: a Ponent, «mai no arribem a poder quallar una estructura durable, una tradició escrita en clau de veritables 'generacions', en clau d'estils, en clau de seguretats que la terra dona prou per a viure-hi, viure'n i fer-la viure».
Caldrà esperar a la fi del vintè segle i a les primeres dos dècades del vint-i-unè per tal de forjar aquesta consistència de narradors lleidatans, per primer cop a la  història. 

1979. «Escriptors lleidatans contemporanis».
Edicions Robrenyo.



1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Una generació sense fantasmes», Emili Bayo i Xavier Macià.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
L'article dels aleshores joves autors lleidatans resum la irrupció de la nova narrativa lleidatana finisecular, dels «narradors de Ponent», que aviat tingueren un bon èxit de públic: Josep Coll, Maria Barbal, Vidal Vidal, Josep Anton Chavell, Francesc Pané. Només n'era el principi, seguiran al segle XXI, Emili Bayo, Imma Monsó, Alexandra Cuadrat, Montse Sanjuan, Ramon Usall,...

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Perifèrics, tanmateix», Josep Vallverdú.
«Ponent: un paradís literari», Guillem Viladot.
«L'eix Lleida-València», Jaume Pont.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
L'homenot lleidatà constata la sempre dura perifèria de la literatura lleidatana, al costat d'aquest capgròs, en tots los àmbits i sentits, que és la nostra capital nacional. 
L'homenot d'Agramunt exposa el tancament i conservadorisme del món cultural i editorial barceloní, que compliquen la possibilitat de publicar novel·les que se n'escapen, que els transgredeixen, que no hi posen seny. Algú, d'ací a unes quantes dècades, en farà una tesi: com en les dècades finals del segle XX, les de la «recuperació» postfranquista, lo nostre país no va acabar de florir en tota sa magnificència.
En Jaume Pont reivindicava l'eix nacional occidental, dels de l'Aneto a Guardamar, per entendre'ns: «la idea és bona. Però caldria que no fos solament una moda passatgera». Doncs en efecte, en miratge quedà.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Lleida, avui», Miquel Pueyo.
«De 'bot de pernes' a 'Mai tant' i 'Hora de reg'», Isidor Cònsul.
 «Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Lo futur Paer en Cap en temps de pandèmia, llavors tot justa punt de fer lo salt a la política, afirmava que «no hi ha avui a Ponent onades desintegradores ni temptacions anticatalanes de cap mena». Ell n'havia fet lo retrat al demolidor assaig «Ni blancs ni negres, però espanyols». Però: «no és menys cert que es detecta una certa falta de nervi» en una Lleida acomodada i gens preocupada «per la falta de competidores estimulants dins el seu propi àmbit».

1989. «Bot de Pernes», Ed. Empúries.
Encara en castellà (l'edició catalana no arribarà fins al 1997), lo diari «Segre» incorporà la secció Bot de pernes a la contraportada. Els millors articlets foren recollits en format llibre, amb molt d'èxit. Eren peces breus, però amb intenció aguda, com reflectia lo seu títol: un bot de pernes és una coça, especialment la que els animals foten amb les dos potes alhora. Amb lo temps, cada autor hi escrigué per separat amb lo seu propi títol, com Mai tant (Josep Coll) o Hora de reg (Vidal Vidal). Fou com la marinada refrescant que arribava les tardes d'estiu, tot i que costa que arribi a Lleida ciutat.
D'aleshores ençà, la contraportada del diari ha mantingut aquesta ja llarga tradició. Actualment, segons un servidor, la veu més potent la trobem a Cave Canem, de Ramon Camats.

1989. Sobre lo «Bot de Pernes»,
«La dissecció», de Josep Vallverdú, 
«Diario Segre», de 27 de novembre (FPIEI).
La forta i sempre honesta veu de l'homenot garriguenc (d'adopció).

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
 «Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Una selecció de 'bots' d'en Pep Coll i Vidal Vidal. 

[2640] «Ponent, cultura i lletres», 1990 (i)


20250124

[2640] «Ponent, cultura i lletres», 1990 (i)

 



1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Cultura i societat civil a Lleida», Manuel Lladonosa i Vall-llebrera.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Tota una colla d'estudiosos i autors lleidatans col·laboraren en aquestes pàgines per definir l'estat cultural i literari de la ciutat de Lleida a 15 anys de la mort del dictador (espanyol). En aquells anys de pujolisme sociopolític, ja era clar que la llibertat recuperada no podia pas ser sencera (i, per tant, no era llibertat en majúscules, si és que pot haver-hi llibertat en minúscules...), i que la recuperació cultural, lingüística i nacional era tasca complexa. 
El primer article, d'en Manuel Lladonosa, en feia una retrospectiva històrica des dels anys de la dictadura, de la recuperació cultural i literària lleidatana.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Cultura i societat civil a Lleida», Manuel Lladonosa i Vall-llebrera.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Més enllà de les iniciatives de resistència antifranquista, los anys seixanta i setanta tingueren com a protagonistes tot un conjunt de grups culturals i entitats cíviques que teixiren una destacada xarxa associativa a la ciutat, també en altres pobles ponentins, que empenyé la normalització nacional en aquells anys. A partir dels 80, aquella xarxa fou progressivament rellevada per «una nova generació intel·lectual, potenciada per les diverses instàncies educatives i culturals de la ciutat, formada, entre altres, per un bon segment de la nòmina d'escriptors joves, professors de diversos nivells educatius, originaris de la ciutat i de fora, promocions investigadores i universitàries recents i animadors culturals que poden contribuir notablement a la renovació de la vida ciutadana».
I, efectivament, així fou: els joves protagonistes d'aquella renovació van convertir-se en classe dirigent en pocs decennis, i la funcionarització cultural [sense cap sentit pejoratiu] ha esdevingut, des d'aleshores i passats ja més de trenta anys des d'aquella mirada del 1990, la tònica dominant de la gran majoria d'agents culturals de  Lleida i de Ponent. La llarga corrua de càrrecs i llocs directius o simplement empleats de l'administració a tots nivells que empeny la vida cultural n'és una constatació, la nombrosa nòmina d'escriptors publicats i en actiu n'és un producte verament feliç, i la inauguració recent del Museu Morera, una cirereta del pastís llargament esperada.

Ara els va arribant la jubilació: en aquest impàs ens trobem, sense (gaire) recanvi, sense moviments renovadors o rellançadors, tot just ara que ens creixen males herbes per arreu: lo neofeixisme europeu, americà i espanyol i el seu negacionisme històric, lo neonacionalisme repressiu judicial (espanyol), la pressió immigratòria incessant, los perills climàtics dels excessos empresarials, turístics i personals, la desaparició de la pagesia (i del seu món) rellevada per grans empresaris agrícoles i ramaders, la desferra del bonisme de la societat del benestar de les esquerres (pròpies i europees), la reculada lingüística (malgrat la mal anomenada immersió escolar), la victòria pírrica del procés independentista que ha anat de derrota en derrota per la repressió (espanyola) i les baralles internes... La crua realitat ens troba, a lleidatans i catalans, sense pas (impàs) o amb el pas canviat. Quan hi ha hagut força associativa calia conquerir les institucions, i un cop assolides, el múscul s'ha destensat o acomodat. Ei, potser m'erro. 

Els reptes són grans, molt grans: per una banda, la necessitat de decreixement econòmic controlat, de substitució del PIB com a mesura única del progrés comunitari, de retrobada socioeconòmica local de debò, d'abandó del globalisme universalista i de l'exacerbació capitalista...; per l'altra, tornar a reconèixer-nos en la història pròpia, compartir un projecte social de benestar i catalanista en una societat ara irreversiblement diversificada i no només catalana, abandonar el pes de la diglòssia lingüística i impulsar decididament i fermament la llengua com a punt de trobada de la vida pública, reconquerir Barcelona com a capital del país, promoure polítiques d'integració de la Tabàrnia sociològica, deslligar-se del políticament correcte per construir tots plegats un imaginari col·lectiu de futur republicà... Reptes encara poc formulats o no encetats ni a les nostres comarques ni arreu dels nostres països. 

Per acabar i perdoneu la llauna, la desafecció o allunyament del jovent de la vida cultural i política no és gaire bon senyal. Encara menys, si ens atenim a la gran baixada de la natalitat i el recanvi demogràfic derivat de l'arribada de nous nouscatalans. Per un exemple, als nostres pobles ponentins, sense excepció, la rigidesa urbanística (i les necessitats de benestar volgudes dels joves) provoquen actualment la fugida massiva dels autòctons i la substitució, en les cases velles i de segona mà buides, per nouscatalans arribats a la recerca de millors condicions de vida. Los nostres fills i filles encara no saben que, parafrasejant lo mestre de Sueca, tota política que no se facin ells mateixos serà feta... 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Cultura i societat civil a Lleida», Manuel Lladonosa i Vall-llebrera.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Un dels enigmes a la Lleida del tombant de segle, segons Lladonosa: «Molts es pregunten per què la Universitat no té més ressò a la ciutat i al territori, per què no incideix més decisivament sobre els índexs de lectura, l'activitat de les entitats o el públic del teatre, la música, etc.» Així hem transitat decenni rere decenni... Allà on diu Universitat, posem-hi qualsevol altra institució cultural lleidatana... 


1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Cultura i societat civil a Lleida», Manuel Lladonosa i Vall-llebrera.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Sentencia lo nostre catedràtic historiador: «Convindria, per un altre costat i malgrat tot, no confondre la cultura amb la política cultural, ni els projectes 'ambiciosos' amb el 'màrketing'». O barrejar índexs de lectura amb rànquings de venda de llibres, que és lo que només sabem fer per Sant Jordi... o és que alguna institució ha promogut clubs de lectura per a adolescents per festejar lo dia del llibre i la rosa? Dic això per dir alguna iniciativa real i directa de les infinites que podrien haver-se fet des de les institucions conquerides, però picar pedra és molt cansat. Tenim alguna Història de la literatura lleidatana i de Ponent? Tenim alguna col·lecció de consens sobre los millors autors i les obres imprescindibles de la nostra terra? Els homenatgem com cal, o enguany hem passat lo cinquantenari del Mecanoscrit pedrolià com si ni lo llibre més venut de la literatura catalana no fos d'arrels lleidatanes? Del subestàndard lleidatà ja ni se'n parla...

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
L'Aplec del caragol quan es feia al xoperal, a tocar del riu als peus del Pont Vell. La festa popular més gran i coneguda de la ciutat, que va passar a l'esplanada de la fira a on se celebra actualment encara, molt més organitzada, regulada i oficial...

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«L'Horta de Lleida: un desert en infrastructura literària», Esther Castellà, Josep Llop, Helena Mesalles, Antoni Miralles, Josep M. Pinós.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Les plataformes culturals i literàries (in)existents en aquells anys setanta i vuitanta del segle XX, amb notòries i meritòries excepcions, com l'Ateneu Popular de Ponent. Sia la Universitat lleidatana sien les instititucions culturals oficials van quallar en uns temps en què començava a abandonar-se la militància i l'activisme i s'imposava la funcionarització que hem heretat i a la qual ens hem acostumat tots en aquest primer quart del segle XXI. 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«L'Horta de Lleida: un desert en infrastructura literària», Esther Castellà, Josep Llop, Helena Mesalles, Antoni Miralles, Josep M. Pinós.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Quan fem una ullada enrere ens adonem de la ingent tasca endreçada. Però ocorre com amb los rèdits: qualsevol guany passat no garanteix rendiments futurs. Oi tant més ara, amb la societat capgirada com un mitjó per la base, mentre les institucions segueixen pensant la cultura (i la llengua) ben bé igual que fa deu, vint, trenta anys. Ni la coneguda i llarga manca de docents de llengua ha fet reaccionar ningú al món polític i universitari d'aquestes darreres dècades... 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«L'Horta de Lleida: un desert en infrastructura literària», Esther Castellà, Josep Llop, Helena Mesalles, Antoni Miralles, Josep M. Pinós.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Sens dubte, lo Ponent literari s'ha guanyat un lloc en la literatura catalana del tombant al segle XXI, mai no prou reconegut per la capital del país. Però ara los nostres estudiants de batxillerat desconeixen lo significat i abast cultural i polític del mot Ponent.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«L'Horta de Lleida: un desert en infrastructura literària», Esther Castellà, Josep Llop, Helena Mesalles, Antoni Miralles, Josep M. Pinós.
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
 Com diu en Xavier Macià a la introducció: «primer cal conèixer la pròpia història i la pròpia realitat, fer balanç de la tradició i comprendre el moment present». Tasques urgents a Lleida i a tot el país, a tots los nostres països. Ara no hi ha canvi de règim (lo 2017 no va poder ser), però els canvis socials, lingüístics i culturals són més profunds i transformadors que no van ser al 75. Cal agafar lo toro per les banyes, que diu lo refrany. 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,
«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 
Entre el pensament políticament correcte, és possible debatre avui sobre la immigració com ara fa trenta anys? S'és forçosament d'ultradreta per voler-ne debatre i regular-la? Es pot estar d'acord amb l'arribada d'immigrants i alhora desitjar una arribada no traumàtica (per al país de rebuda, però sobretot per a les persones que s'hi han de jugar la vida en condicions infrahumanes)? Es poden denunciar públicament casos d'abús de subsidis d'aquestes persones igual que denunciem los traspassos de llei de les persones autòctones? En definitiva, poden la política i la cultura parlar del que comenten totes les sobretaules familiars: lo fenomen sociodemogràfic més determinant en la història recent de Catalunya i resta dels nostres Països? Quan això no passa, i no està passant, i les esquerres encara no volen que passi per purisme i bonisme, llavors la resposta social es decanta cap a l'extrem, cap a l'altre extrem: és lo que veiem a les urnes de tot Europa i Amèrica, ben aviat a les nostres. 



20250119

[2639] Lleida des de la Font del Governador a la Mariola, 1806

 

 1806. Lleida.
«Lérida. Vue générale», François Liger (1757-18..) (Gallica).
Gravat del taller d'Alexandre de Laborde de començament de segle XIX, que retrata la Lleida d'aquell tombant de segle, quan la falda del 'castell' ja havia sigut enderrocada pel primer Borbó (espanyol) i destacava, com avui encara, la silueta de la Suda i la Seu damunt del turó pelat. Als peus, la ciutat vella, amb lo campanar de Sant Llorenç marcant l'skyline des de la vista de ponent. La Porta dels Apòstols de la Seu Vella podia albirar-se des de la llunyania.

 1806. Lleida.
«Lérida. Vue générale», François Liger (1757-18..) (Gallica).
Vista ponentina de la ciutat lleidatana des del camí de Fraga, als peus de la roca de Gardeny. Avui (i ja en fa uns decennis), a sota del turó gardenyenc lo camí s'ha convertit en l'entrada de l'N-II a Lleida, i amb lo camp escolar dels tres instituts fins al riu Segre. 

 1806. Lleida.
«Lérida. Vue générale», François Liger (1757-18..) (Gallica).
La Lleida napoleònica retratada al més mínim detall. Abans de la invenció de la fotografia, aquesta era sempre la intenció del dibuixant. La Porta de Sant Antoni donava accés a la ciutat en arribant per Ponent, després de saltar lo torrent que s'escolava des de la Mariola. Les torres de la Catedral Nova divuitesca s'aixecaven per sobre la muralla i les teulades.

 1806. Lleida.
«Lérida. Vue générale», François Liger (1757-18..) (Gallica).
Detall de la Porta de Sant Antoni, amb lo convent a tocar.  

 1806. Lleida.
«Lérida. Vue générale», François Liger (1757-18..) (Gallica).
Tot al voltant de la ciutat, l'hora exuberant queda ben dibuixada. També a l'altre costat del riu. Hi veiem una barqueta. Potser la d'en Tòfol, per passar la gent d'una riba a l'altra...

 1806. Lleida.
«Lérida. Vue générale», François Liger (1757-18..) (Gallica).
Detall de la giragonsa del camí de Fraga a l'entrada de Lleida, amb una creu de terme acabada amb creu de ferro.

 1806. Lleida.
«Lérida. Vue générale», François Liger (1757-18..) (Gallica).
Detall de la muralla de Boters presa des de la perspectiva de l'actual Plaça de Catalunya. Hi destaca lo campanar de Sant Llorenç per damunt de les teulades. Ja hi havia tota una filera de xops, preludi del passeig que hi haurà en temps posteriors. Una vista gairebé idíl·lica de la ciutat, que aviat sentiria retronar los canons de la destrucció altre cop.

 1806. Lleida.
«Lérida. Vue générale», François Liger (1757-18..) (Gallica).
Una segona vista presa des de l'altra banda de Gardeny, a tocar de la font del Governador, feta construir al 1789 i pagada pel governador (espanyol) de la ciutat, lo marquès Lluís de Blondel. Va aprofitar una deu d'aigua que brollava d'aquest vessant del turó gardenyenc, dalt de tot de la Mariola. Gairebé dos-cents anys després fou portada a la Baixada de la Trinitat, a on la trobem avui. Probablement, aquesta és la primera imatge que en tenim, una quinzena d'anys després que fou aixecada. S'hi feu també una petita creu de terme: fins allà hi anaven, en carruatge, els adinerats de la ciutat en els passejos d'esbarjo que feien a mig matí o mitja tarda. Sobretot a la primavera i a la tarda, quan la temperatura acompanya, era un lloc natural amb vista privilegiada sobre la ciutat.


 1806. Lleida.
«Lérida. Vue générale», François Liger (1757-18..) (Gallica).
Los pagesos retornen a la ciutat al capvespre...

 1806. Lleida.
«Lérida. Vue générale», François Liger (1757-18..) (Gallica).
...i reposen a la peanya de la creu, mentre aprofiten per abeurar les someres. La barretina i la faixa eren llavors d'ús habitual.

 1806. Lleida.
«Lérida. Vue générale», François Liger (1757-18..) (Gallica).
La Porta de Sant Antoni, l'entrada a la ciutat per la banda de ponent. Són ben visibles les torres de la catedral nova, que tot just encara no tenia mig segle. Al seu davant, un edifici ferreny i quadrat és l'antic Hospital de Santa Maria, que llavors no era antic, sinó que es trobava en plena activitat assistencial.





20250116

[2638] Cinquanta anys de «La Gralla i la Dalla» d'en Xerric, Pané i tota la colla (iv)

 

 1980. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 5 de desembre (AML).
Recital d'Els Quatre Joglars de la Cellerera, de la Gralla i la Dalla al pub Celler dels Joglars del carrer sant Pau, entre la Palma i Cavallers.

 1981. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 6 de gener (AML).
Tercer lliurament de «L'Estrof».

1981. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Avui», de 25 de març (AMG).
La Crida a la Solidaritat fou la resposta del món cultural del nostre país a la pallassada de la Guardia Civil (espanyola) del 23-F. Però no era per riure: allà va tancar-se la finestra de les nostres llibertats nacionals. La victòria del PSOE al 82 hi acabaria de posar lo forrellat. Lo règim del 78 definitivament quedava «atado i bien atado». El grup de la Gralla i la Dalla, la delegació lleidatana d'Òmnium, el CEL lleidatà, entre els signats de la declaració en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana.

1981. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 22 de maig (AML).
Lo primer aniversari de «L'Estrof» amb tota intelligentsia lleidatana a la celebració. 

1981. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 29 de maig (AML).
Entrevista als dallaires amb motiu de l'aniversari de la revista i la publicació del número 4. «El director es rotativo con los miembros que coordinamos entre los miembros de la Gralla i la Dalla». La publicació ja sobrepassava lo centenar de subscriptors, i hi havia ajuts de la Diputació i la Paeria. Lo pvp era de 300 peles de l'època.

1981. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 21 de juny (AML).
Los dallaires en l'homenatge als poetes lleidatans Màrius Torres i Josep Estadella que es feua a la Paeria. 

 1981. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Avui», de 26 de juliol (AMG).
Lo decalatge de dates entre la publicació i la breu ressenya de la premsa barcelonina (entre els mitjans que la mencionaven) és clar indicador de com des de la capital anaven construint la seua Catalunya tancada en Barcelona. Lo núm. 3 (tardo del 80) era dedicat al poeta i narrador menarguí Joan Barceló, finat a l'estiu de 1980. 

1981. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 17 de setembre (AML).
Deia en Pané que la poesia és una expressió i a l'ésser humà li cal projectar-se a l'exterior amb la bellesa que sent a l'interior, bé sigui amb la pintura, bé sigui amb la música, bé sigui amb la poesia. Que de la poesia és impossible viure'n, ni llavors ni ara, és més una constatació que no pas una queixa. Afegeixo que no estic segur que fos bo que los poetes només fossin poetes... 

1981. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 6 d'octubre (AML).
Los dallaires i l'Ateneu Popular de Ponent proposaren un cicle de poesia i coneixement dels poetes catalans més representatius. Una desena de xarrades amb presència dels poetes vius, glossa d'autors i lectura de poemes. Ja ho hem dit en línees anteriors, se'n diu picar pedra: «oferir la possibilitat d'escoltar directament dels poetes la seua obra, i posar a l'abats de tothom la poesia dels nostres clàssics moderns». 

1981. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Avui», de 14 d'octubre (AMG).
Lo cicle incloïa Brossa, Estellés, Feliu Formosa, Narcís Comadira, Parcerisas, a més de Maragall, Verdaguer, Sagarra, Salvat-Papasseit, Agelet i Garriga. Per traure's lo barret, sí senyor.

1981. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 6 d'octubre (AML).
Lo clicle «Poetes a Lleida» d'aquella tardor fou un encert i un exitàs. N'esperem la segona edició un any o altre, oi?

1982. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 9 de febrer (AML).
Més pedra picada: cicle Col·loquis d'Hivern, amb Borrell, Pané, Dolors Sistac.

1982. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 10 de març (AML).
Lo cicle «Coneixes la teua ciutat?» de l'Ateneu Popular de Ponent també assolí una gran difusió. Una de les parades del cicle fou l'Acadèmia Mariana i la seua labor cultural i literària.

1982. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 4 d'abril (AML).
N'hi hagué col·leccionable i tot. La iniciativa ha sigut de les que més continuïtat ha tingut al llarg dels anys. Potser caldria atansar-la a les noves generacions per interès de país. Si Mahoma no va a la muntanya... 
 
1982. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 18 d'abril (AML).
Los llibres de text en la llengua nostra, la llengua de la terra, llavors eren novetat i esvalotaven els qui creien que no podia fer-se de tot en llengua catalana: «cal deixar de ser analfabets en la nostra llengua», escriu en Borrell. Llibres d'EGB i BUP, que als anys 90 passarien a la història amb la reforma educativa. Amb le reformes educatives, ja incomptables segons el vent que bufava al govern espanyol. Passats uns quants decennis, i constatat lo fracàs d'aquests plantejaments, començaria a ser hora de posar-hi remeis de debò, més enllà del postureig habituals després de cada publicació dels resultats PISA. En fi, que los llibres de text actuals s'han convertit en una càrrega insuportable, i no només física, per a l'alumnat, sinó també per a les famílies: llibres amb continguts sobredimensionats, amb metodologies dubtoses, de totes les matèries hagudes i per haver i ben gruixuts, és a dir, ben cars. Caldria que algú hi posés una mica d'ordre. 
«Cal deixar de ser analfabets en la nostra llengua», escrivia en Borrell. Cinquanta anys després, no sé pas si n'hem aconseguit un assoliment satisfactori...

1982. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 21 de maig (AML).
De quan la Generalitat empenyia amb concursos literaris... Poetes com Pàmies i Xerric (primer per la dreta) al peu del canó. Calia fer pedrera: entre els joves premiats, l'ara escriptor urgellenc Albert Vilaró.

1982. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Avui», de 30 de maig (AMG).
Número doble de «L'Estrof», 5-6. 

 1982. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«La Mañana», de 18 d'agost (XAC).
Lo dallaire Pep Segon, potser lo poeta més experimental de tota la colla. Eren temps d'efervescència poètica i musical a l'Antares, lo pub del carrer Ballester, obert al 1977 i que aquest 2024 tancarà portes, segons que llegim aquests dies a la premsa.

 1982. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Segre», de 3 de setembre (FPIEI).
Lo moment cultural lleidatà en la represa postfranquista. A banda de «L'Estrof», destacà momentàniament la revista «La Higiènica» (1980-81), dels estudiants de la facultat anomenats d'El Cercle Viciós de l’Aula 3 del Roser. Tingué un naixement polèmic per una prosa, «irreverent i pornogràfica» (en castellà) de Cèsar Alegre. No fou fàcil, doncs, en aquells anys, desprendre's de la caspa catoliquera local. 
Aquell setembre del 82, servidor aterrava al Roser, que los meus pares pagesos me van donar carrera, que se'n deia així.

 1982. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«La Mañana», de 18 d'agost (XAC).
Amb 28 anys, lo Xerric ja no és una promesa sinó una realitat com a literat i personatge cultural capdavanter a la Lleida de la represa dels 80s. Hi repassa els anys, no gaire llunyans, de creació de la Gralla i la Dall, de la qual significativament en parla en passat. 
Diu que la idea, compartida quan feia segon de carrera amb en Pané, era que es convertís en una punta de llança cultural a partir de la Facultat, que eren un grup que volia fer-se notar a Lleida en el camp cultural. El segon pas vingué amb l'entrada de més autors que no eren universitaris per fer tasca comuna. La tercera, la consolidació de «l'Estrof», que es publicava des de final del 79, per tal de fer conèixer els poetes lleidatans. Des del núm.3 la revista incorporava articles més enllà de la poesia, com treballs d'investigació historiogràfica, temes de comunicació i reflexions sobre el passat literari de Lleida.
L'autor lleidatà encara no havia publicat cap llibre propi, només poemes en revistes, i pensava que havia arribat lo temps de traure els quatre llibres de poemes que ja tenia escrits.

 1982. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Segre», d'1 d'octubre (FPIEI).
Presentació de la candidatura de Nacionalistes d'Esquerres per a les eleccions generals (espanyoles) del 28-O, que portarien lo PSOE al govern, a l'aplicació de la LOAPA, i a la legitimització de la continuïtat del franquisme. I d'aleshores fins a donar suport al 155 al 2017, i seguim...
 Josep Borrell, Xerric, explica que la formació política busca la llibertat nacional dels Països Catalans i l'alliberament de classe. Fou la primera vegada que vaig poder votar i a ells, als Nacionalistes d'Esquerres, anà aquell primer vot meu.

1982. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 19 de novembre (AML).
Los col·loquis d'Òmnium Lleida «per a les llargues vesprades d'hivern», amb Josep Borrell, Dolors Sistac, Francesc Pané, Josep Coll, Miquel Viladegut... Tenim certa enyorança d'aquell Òmnium bregat en cursos de llengua per a la gent del carrer i cicles de divulgació i reflexió social i política.

1983. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 4 de febrer (AML).
Aquell hivern mateix, cicle de conferències sobre la novel·la catalana contemporània a l'Ateneu Popular de Ponent, amb la col·laboració de l'Òmnium i de la Gralla i la Dalla. Ara ho fiem tot a les xarxes socials... i així va la cosa...

1983. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 9 de febrer (AML).
L'opinió sobre la novel·la del nostre poeta.

1983. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 24 de febrer (AML).
Una altra revista que s'afegí al catàleg de la renovació cultual lleidatana dels anys 80, la revista «Bic-bis», del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Lleida. No hi faltà la contribució de Josep Borrell. 

1983. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Segre», de 6 d'abril (FPIEI).
Contribució a la revista «Isard», del grup excursionista Serralada de Mollerussa. 

1983. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Segre», de 14 d'abril (FPIEI).
Recordatori de l'obra de Mercè Rodoreda amb motiu de la defunció de l'escriptora.

1983. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 21 d'abril (AML).
Conferència a l'IEI sobre la literatura lleidatana dels anys 60 a 80. Cada cop hi ha més presència d'en Josep Borrell i va minvant la d'en Xerric. 

 1983. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«La Mañana», de 18 d'agost (XAC).
Començaven a sonar campanes de renovació per a l'IEI, institució nada com a franquista. La conversió democràtica s'iniciaria al 1986 amb en Miquel Pueyo com a director. En Josep Borrell també hi tindrà el seu moment, del 1994 al 2000.
 
1984. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 2 de gener (AML).
La fixació del cànon literari ponentí de la Renaixença ençà: Escriptors contemporanis de Ponent 1859-1980, a càrrec de Josep Borrell a l'esplèndida Col·lecció La Banqueta de la Paeria.

 1984. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«La Mañana», de 27 de gener (XAC).
Als quatre períodes fixat per Borrell en les lletres lleidatanes contemporànies
Renaixença, 1859-1908,
Noucentisme, 1908-1939,
Postguerra, 1939-1968,
Generació dels 70, 1968-1980,
caldria afegur-hi ara la gran nòmina d'escriptors ponentins de finals del segle XX i del primer quart de segle XXI. Aquest darrer és el període més florent de tota la història de les comarques ponentines, pirinenques i franjolines, i que duri!


1984. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 28 de març (AML).
A les segones eleccions al Parlament, Josep Borrell continuava la seua militància política i fou lo segon a la llista de l'Entesa de l'Esquerra Catalana. També s'hi presentà en Sebastià Serrano, que n'era el quart.

1984. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«La Mañana», de 14 d'abril (XAC).
Un dels famosos nyaps de la premsa lleidatana del moment. Que solien ser continus, de manera que la veu popular deia que per informar-se del que passava als pobles lleidatans calia llegir-la, excepte si eres del poble del qual parlava la notícia...

1986. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Segre», de 16 de juny (FPIEI).
Com a curiositat, a les eleccions generals (espanyoles) d'un parelll d'anys després, hi concorreren dos Borrells, tot i que l'un per Lleida, en Xerric (Unió de l'Esquerra Catalana PSUC-ENE), i l'altre per Barcelona, que arribà a ministre (espanyol) i tot. Dos opcions ideològiques, intel·lectuals i nacionals radicalment divergents, tot i que alguns votants no ho tenien especialment clar, oi?

1984. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 3 de juliol (AML).
Entrevista a l'autor per la publicació del llibre, i sobre la situació dels escriptors locals i la incessant tasca pel reintegrament i reconeixement dels escriptors lleidatans i ponentins en l'àmbit nacional, ço és, per entrar en la dinàmica cultural de la capital nostra, sempre centralitzada i cada cop més tancada en ella mateixa, fins arribar, passats uns quants decennis més, a extrems incomprensibles de voler ser capital sense lo país al darrere.

1984. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», d'1 de setembre (AML).
L'intent associatiu dels escriptors ponentins, també amb l'impuls d'en Xerric. La constitució definitiva se faria a la Sala Europa (1980-2022) del carrer Ballester, recentment derruïda, i veritable meca de la cultureta lleidatana del final del segle XX.

1985. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 23 de gener (AML).
Amb trenta anys fets, Josep Borrell és considerat ja Lleidatà del Mes. En deu anys, aquell cantautor que recitava poemes amb la guitarra sota el braç i que incordiava el món cultural del tardofranquisme (espanyol) a la ciutat de Lleida, se n'havia consolidat com una de les figures, de les patums, autor i estudiós imprescindible de la nova Lleida ressorgida de les cendres franquistes. Ja se'n feia la biografia, tot i que la major i millor part de la seua producció poètica encara havia d'arribar.
«Somric molt, però no ric gaire perquè la vida és una agressió constant i a mi m'agrada més el camí de l'escepticisme», era la seua confessió vital a la trentena. Ben aviat arribarien les responsabilitats públiques, al capdavant del renovat IEI i també de la Delegació de Cultura de la Generalitat a Lleida. Però això ja són figues d'un altre paner.

1985. D'en Xerric, Pané i «La Gralla i la Dalla».
«Diario de Lérida», de 22 de febrer (AML).
Lo darrer número de «L'Estrof» sortiria la tardor d'aquest 1985, i l'aventura de joventut de la colla de la Gralla i la Dalla s'apagaria, i tots continuarien un camí propi. S'acabava «l'aventura més divertida i contestatària d'aquells anys grisos», m'escriu en Xerric, ara jubilat professionalment, però ben actiu a les xarxes.  

Lo Blog d'en Xerric (enllaç).


[2637] Cinquanta anys de «La Gralla i la Dalla» d'en Xerric, Pané i tota la colla (iii)