.jpg)
L'acceptació de l'ús normatiu de lozi>lzi>elzi és un dels punts febles dels pronoms febles. Després de més de cent anys de l'establiment del sistema pronominal unívoc de formes i funcions que Fabra dissenyà, encara no sabem què fer-ne ni com explicar-nos que el sistema d'alguns dialectes de la llengua funcioni amb aquests lozi>elzi, veritable comodí pronominal que abasta del simple CI plural fins a la majoria de combines d'acusatiu amb datiu. Enormement fort i viu en la llengua oral. Sense ànim d'exhaustivitat, n'agafo exemples d'una pàgina d'exercicis:
—*Tothom diu que els conserges són antipàtics i jo no elzi trobo pas.
Tothom diu que els conserges són antipàtics i jo no els hi trobo pas.
—*Digues a l’encarregat que no pateixi per les cadires, que ja elzi arreglaré demà.
Digues a l’encarregat que no pateixi per les cadires, que ja els les arreglaré demà.
—*Alguns alumnes es queixen que els tutors no elzi donen prou orientació universitària.
Alguns alumnes es queixen que els tutors no els donen prou orientació universitària.
—*Aquí tens un prestatge buit per a les safates decoratives: posa'lzi, que hi queden molt bé.
Aquí tens un prestatge buit per a les safates decoratives: posa-les-hi, que hi queden molt bé. —*Aquest any no convidaré els amics enviant-lozi un correu electrònic; elzi enviaré una carta
convencional.
Aquest any no convidaré els amics enviant-los un correu electrònic; els enviaré una carta convencional.
—*Saps que als meus pares elzi agrada molt que vinguis a casa? Saps que als meus pares els agrada molt que vinguis a casa?
—*La nena jugava amb uns mistos i la seva mare elzi va prendre. La nena jugava amb uns mistos i la seva mare els hi va prendre.
(Veg. una descripció exhaustiva dels casos a: Usos normatius i usos reals
d’algunes combinacions binàries de
pronoms clítics de tercera persona. Autora: Judith Vidal Gallego, UOC, 2016, enllaç).
Al llarg del segle XX, no hem encertat en la descripció del cas perquè ens costa abandonar l'apriorisme normatiu: que cada funció ha de tindre un i només un pronom, cadascuna el seu. És la matematicitat cartesiana del sistema amb què lo Mestre sàviament aconseguí un sistema pronominal de pissarrí, però allunyat de la parla viva del català que ara (llavors també) es parla... És clar que el Fabra dels anys 1910 ja no era el de 1892... Aquell català que ara es parla finisecular s'hi deixà nombrosos llançols durant les bugades normativitzadores noucentistes...
Hem despatxat lozi>elzi al bagul de les incorreccions, perquè hem suposat o cregut que la parla popular és un error, ha d'estar equivocada; però si el pronom hi ha funcionat, i des de tants segles, algun mèrit deu tindre per als parlants. Mèrit ací vol dir alguna cosa a fer: missió, tasca, feina, paper, finalitat, objectiu. Perquè si no, els pobres parlants analfabets no s'han estat per brocs: han deixat les formes lingüístiques no servibles al bagul de la història. La llengua és cruel amb el punt inútil: en la fonètica evolutiva i en la morfosintaxi, i en qualsevol aspecte del sistema lingüístic, també en el subsistema pronominal.
D'altra banda, cosa ben sabuda i explicada a bastament per la gramàtica històrica és que la pèrdua o simplificació de les declinacions llatines conforma un dels trets fonamentals de l’evolució lingüística romànica. Només alguns subsistemes pronominals, el dels pronoms relatius i el dels pronoms personals, l’han mantinguda en l’essència, tot i que molt depurat i simplificat. No podien escapar-se a la tendència general de la llengua a aquesta reducció, que comença a operar-se ben matinerament, des del mateix moment del naixement de les llengües romàniques. Altra cosa és quan i com apareix en los registres escrits.
Malgrat l’abreujament o esquematisme del model resultant no declinat, la llengua no podia pas de deixar de dir ço que calia, o sia, se n’han pogut perdre les formes, se n’ha pogut reduir la morfologia, però no s’ha accedit pas a eliminar-ne les funcions, no se n’ha evaporat la sintaxi. Perquè açò és un sistema: quan un element es perd, un altre li agafa el relleu per tal de poder continuar comunicant i trasmetent la informació gramatical prevista i necessària. No cal que hi insistim, car la descripció de Saussure del funcionament del signe lingüístic és de primer de carrera, quan això s'explicava a la carrera...
És innegable que la persistència de l'ús de lozi>elzi ha sigut imbatible. Ha passat igual amb per/per a, que només els mestres i profes aconseguim distingir, o amb la a dels complements directes... entossudits a creure que la gent parla malament en lloc de considerar que si s'entén, potser la norma (sempre amb component de laboratori) hauria de ser una altra o, si més no, matisada o complementada. Cert és que els avatars socials i polítis del segle XX no ens van donar oportunitat per a la contemplació i revisió de la tasca normativitzadora, que tant havia costat i que tan aviat va ser posada potes enlaire per dictadors i més dictadors... Després, la Catalunya pujolista del règim de 78 només fou un recollidor de peces del gerro (lingüístic) trencat enmig de la gran onada immigratòria viscuda, i la Catalunya de nou-rics del XXI, la de les vacances exòtiques, de les segones residències i de les noves onades immigratòries sens fi, tot plegat ens ha deixat amb l'aigua al coll... millor no en dic res encara... ja ens vagarà. Tornem al fil.
L’estat del sistema pronominal oral, sempre o sovint considerat informal, que persisteix secularment malgrat la pressió de la llengua escrita normativitzada ara fa poc més de cent anys, l’he volgut recollir en el quadre següent, a partir del nostre dialecte nord-occidental. Per cert, que a la GEIEC (13.4.2.) s'hi escriu: «En els parlars orientals, en els registres informals, s’usa la combinació els hi en lloc del pronom de datiu plural els: Als pares no els hi hem dit res; Quan elles vindran, els hi agrairem la visita. Aquest ús s'està estenent als parlars nord-occidentals, en què tradicionalment no s'utilitza. Aquesta forma de datiu plural (els hi) s’evita en els registres formals: Als pares no els hem dit res; Quan elles vindran, els agrairem la visita». No, fills meus, no s'hi està estenent i sí que el fem anar: als parlars nord-occidentals ho fem des de sempre, secularment. Com és possible que imprecisions barcelonocèntriques com aquestes apareguin en una gramàtica oficial?
Aquest quadre no té pretensions d’exhaustivitat dialectal. Los diversos sistemes pronominals dialectals no solen ser purs, sinó que presenten formes secundàries, majorment variants fonètiques. Aquest quadre vol de manera simple i senzilla retratar la reducció del sistema pronominal casual i declinatori de la llengua (excepte en el valencià, com és prou sabut) d’una manera ben visual. Del sistema pronominal oral, s'entén...
|
|
| CV acusatiu= SN sense preposició SN animat amb prep. a |
|
|
| Acusatiu sg masc
lo(el) /l/ /lo/ /lu/ /el/ /əl/ | Acusatiu sg masc
la /la/ /l/ /lə/ /lɛ/ | Acusatiu neutre
ho /u/ /o/ | Acusatiu no det., partitiu o quantitatiu
ne(en) /n/ /en/ /ne/ | Acusatiu pl masc
los(els) /ls/ /los/ /lus/ /els/ /əls/ | Acusatiu pl fem
les /les/ /ləs/
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
CV datiu= SN animat amb preps. a (per) per a | Datiu sg
li /li/ |
| Datiu sg +Acus.sg
l’hi /li/ | Datiu sg +Acus.sg
l’hi /li/ | Datiu sg +Acus.sg
l’hi /li/ | Datiu sg +Acus.sg
n’hi /ni/ | Datiu sg +Acus.pl
los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/ | Datiu sg +Acus.pl
los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/
|
Datiu pl los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/ |
| Datiu pl+ Acus.sg
los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/ | Datiu pl+ Acus.sg
los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/ | Datiu pl+ Acus.sg
los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/ | Datiu pl+ Acus.sg
los-en els-en /lzen/ /elzni/ /elzin/
| Datiu pl+ Acus.pl
los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/ | Datiu pl+ Acus.pl
los-hi els-hi /lzi/ /lozi/ /elzi/ |
Hi he posat los colorets per tal que ens permetin identificar a cop d'ull el sistema ternari simplificat, en què els parlants han preferit la mínima expressió sintàctica o declinada per davant de la màxima claredat sintàctica que el sistema fabrià ens ha aportat. Hi he barrejat los casos del pronom NE per tal com són d'idèntica fàbrica i ens reforcen la idea d'un sistema ben dipostat i organitzat dels registres orals.
Faig un parèntesi. Una de les coses que més m'atrau d'aquesta qüestió és l'etimològica. Però com que en soc un autèntic principiant... no us la podré pas explicar. Només puc recollir ço que n'he llegit, que del demostratiu llatí ILLE en tenim los articles i els pronoms. De fet, sintàcticament, l'ús pronominal de l'article s'explica per l'habilitació pronominal de tot demostratiu (o adjectiu, de tot acompanyant del nucli nominal quan aquest nucli no hi és).
El cas, però, és que en català primitiu l'article derivà d'IPSE i així s'hi mantingué amb força, si més no als dialectes orientals, que el traslladaren a Mallorca. Al mateix temps que, en la conquesta de València, no li vàrem dur. De fet, en los dialectes nord-occidentals la presència de es/sa en els topònims (mots dels més antics que claven les arrels en segles reculats de dominació àrab i amb escletxes a la hispanoromana o romànica) és molt limitada. La conversió d'IPSE en pronom per a les funcions no existí. Segurament, aquest fet la condemnà. A mesura que ILLE es refermava com a pronom feble, l'article l'havia d'acompanyar. Perquè la llengua és un sistema, un mecanisme, un engranatge, i les peces no podien desencaixar en la ment dels parlants orals i analfabets.
Los derivats pronominals d'ILLE compliren amb la morfologia evolutiva en lo cas acusatiu lo(>'l>el), la, los(>'ls>els), les, i en el datiu singular li. Des dels orígens, però, ja saltava la sorpresa: del datiu ILLIS no se'n derivà un pronom lis. No n'hi ha gaires testimonis antics. Atenció: no confondre'l amb el modern lis, provinent de la pressió de l'espanyol en parlants d'aquest origen. O ara ja nadius catalans. És clar que el calc sintàctic de traslladar esp. le-les a cat. li-lis és evident, però el relatiu èxit d'aquesta incorporació entre els catalanoparlants de soca-rel potser també té relació amb una incorporació de regularitat del sistema. Quan el fa els, i la fa les, doncs li fa lis, sobretot perquè em diuen les normes ara, que tots hem anat poc o molt a estudi, que no pot fer lozi>'lzi<elzi, com ha fet tota la vida... Al DCVB, hi trobem: « é gran vitalitat en el llenguatge parlat de València, Alacant, Menorca i Alguer. La qual cosa pugan fer si ben vist lis serà, doc. a. 1418 (arx. de Montblanc). Vosaltres los qui un dia lis féreu tant d'ultratge, Ruiz Poes. 23. Dis-lis que vinguen (Fraga). Dona-lis això (Fraga, Men.). No lis convé fer açò (Al.).»
Per què caram los catalans pirinencs de l'any mil no volgueren seguir la llei etimològica del datiu plural? Tothom entenem que, si no ho feren, fou perquè no n'hagueren menester. El sistema lingüístic no podia pas prescindir del datiu plural, però no li calia que fos una forma marcada o específicament etimològica. Al moment del pas del sistema declinatiu morfosintàctic del romànic al nostre, tota simplificació d'aquestes taules (mentals) declinatives, per petita o simple que fos, era benvinguda. Lo cas és, doncs, que la forma morfològica evolutiva i la funció sintàctica del datiu plural es deslligaren. S'abandonà l'ILLIS romànic i el criteri morfosintàctic declinatiu resultà derrotat.
Sembla, escric del que diuen los qui en saben, que s'aprofità per a la funció la forma de l'acusatiu los. S'imposà un loisme, però només en el plural. Lo trobem repetidament als textos medievals als verbs de dicció introductoris dels diàlegs: lo famós i recurrent dix-los: «él los dix ço que d’él ere a venir» (Batllori, XIII, Homilies, 3v, 7). Doncs amb ILLOS, de manera que s'imposà una autèntica igualtat semànticosintàctica pronominal entre acustiu i datiu, tot i que trencava la simetria amb el singular. Amb lo temps (o potser més aviat que tard), los parlants aprengueren a afegir-hi la marca /i/ del datiu singular, que els escriptors, sovint avesats al llatí, potser evitaren llarg temps. De manera que, tal com han descrit els experts des de les últimes dècades del segle XX: /l/ és lo morf de tercera persona (tant per al datiu com per a l‘acusatiu), /z/ és lo morf
usual de plural i /i/ és lo morf de datiu.
De tota manera, pensar que la forma analògica del datiu plural sorgí de la forma simple, crec que no té gaire solta. Més aviat cal deduir que fou a partir dels pronoms combinats, a on sí que hi havia el morf de plural. La meua tria és que s'originà a partir de les combines d'acusatiu plural amb datiu singular, s'entengueren a les combines d'acusatiu i datiu plurals tots dos, i acabaren per forçar la simetria amb lo simple datiu plural.
Fos com fos, la concurrència amb la forma locativa /i/ (hi), afavorí l'un i l'altre: lo pronom locatiu adverbial s'hi mantingué ben viu i no hi desaparegué, mentre que en valèncià la decadència en fou notòria. A les formes /li/, el morf /i/ de datiu (porta a la noia el paquet) no deixa d'incloure un cert factor locatiu, o bé també a dona l'adreça a l'Ajuntament (usat com a nom col·lectiu). O com s'escriu a la GIEC (8.2f), «En alguns parlars, a més, aquest pronom també pot representar un complement indirecte inanimat (§18.4.2.1a): Hi donen poc valor, a això». Al 18.4.2.1a, s'hi explica: «En certs casos, el pronom hi pot funcionar com a pronom de datiu en lloc de li o els. Trobem hi, per exemple, amb verbs ditransitius del tipus presentar, recomanar o lliurar, que poden seleccionar un complement directe animat, com ara M’hi van presentar, {al director/als directors}. Notem que en Me li van presentar o Me’ls van presentar no podem interpretar que li/els sigui el complement indirecte i me el complement directe (§8.4.3.5). Segons els parlars, també pot aparèixer hi representant el complement indirecte en casos com A la festa major, les colles de joves hi/li donen molta importància; Dona-li/hi corda, al rellotge; A aquest taller, hi/li sobren encàrrecs (§ 21.2.4). També hi ha altres verbs, com posar o dedicar, que poden admetre tots dos pronoms: Posa-hi/li sal, a l’enciam; A la segona proposta no hi/li dedicarem tant de temps. Amb tot, hi ha verbs que més aviat seleccionen el pronom li/els encara que el complement indirecte sigui inanimat, com proporcionar o concedir (Hem modernitzat la sala: aquest tipus de cadires li proporcionen tot un altre aire; Al llatí li concedien el dret a tenir gramàtica, però a les llengües populars no se’ls va concedir aquest dret fins més tard)».
Acabo. Per a l'ensenyament de pronoms febles a escoles i instituts (vist el fracàs o dificultats notòries del mètode actual), no fora adient i productiu començar pel sistema oral simplificat? O sia fent ús dels pronoms grocs, blaus i verbs, del sistema ternari desenvolupat genuïnament pels parlanst catalans al llarg dels segles? Proveu-ho, com servidor ho ha fet, i ja me'n direu què... Una certa tradició ens porta a escriure los hi<els hi separadament, però quan los deixeu escriure lozi>'lzi>elzi als exercicis, per marcar-ne l'ús oral, com a fase intermèdia per arribar a la substitució fabriana, funcionen de meravella. Res que no es pugui explicar a l'alumnat i res que no puguin entendre.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)