1979. Josep Vallverdú, Història de Lleida explicada als joves.
Editorial Dilagro.
«A les històries generals, el paper de cada ciutat queda diluit dins el context global. Un lleidatà s’ha de sentir orgullós d’aquest seu cronista tan apassionat per la joventut a la qual ofereix sempre llibres de distracció i, de tant en tant, obres d’instrucció. Aquest llibre, ja prou arrodonit en el text, és complementat per les il.lustracions del pintor Víctor P. Pallarès» (vallverdu.org).
Aquestos i algun altre que tinc enfurancat són los meus Vallverdús, i la poesia llegida a retalls. Són los Vallverdús que hi havia a casa, los que los pares havien anat regalant a mon germà, després los que vaig anar santjordiejant i los que tingueren los meus fills. Mos feia molta gràcia que hi hagués un esquirolet protagonista a la família.
Cadascú té la pròpia llista entre la immensa obra del gran Homenot de Ponent. Cadascú, a Ponent, l'hauria de tindre. Honor i glòria, mestre!
1961. Josep Vallverdú, Festa Major.
Albertí Editor.
«Consta de dos grups de contes: quatre d’encapçalats pel títol que dóna nom al llibre, i tres més pel títol Els al·lucinats. Filant prim, opino que dels set contes mereixen d’ésser destacats, per llur sentiment, els corresponents al primer grup, i per llur originalitat els corresponents al segon, La migdiada i El crit i el silenci i L’experiment i El vint-i-quatre. Missatge personal és interessant, crea un clima de suspense, però no pot ésser inclòs en cap dels dos grups esmentats. Els restants, tot i ésser perfectament publicables, no estan, de molt, a l’altura dels altres.
Prenent, doncs, com a més representatius els quatre contes assenyalats, ens adonem que Josep Vallverdú ens permet de conèixer dos aspectes de la seva creació literària: el que comprèn la tendresa, la comprensió dels petits problemes d’altri, la visió de les misèries, també “petites”, com les que “veu” el nen protagonista d’El crit i el silenci, i el que comprèn un món simbòlic, fred, cruel, però tan interessant com l’altre, o més» (vallverdu.org).
1965. Josep Vallverdú, Trampa sota les aigües.
Editorial Laia.
«Trampa sota les aigües inaugurava, el 1965, la col.lecció 'El Nus', una sèrie de novel·la juvenil tan emblemàtica en la dècada dels setanta com ho ha estat per als lectors més joves 'Els Grumets dela Galera', publicada primer amb el segell d’Estela i a partir de 1973, després que les autoritats franquistes en forcessin el tancament, per la nova Editorial Laia, que en va heretar esperit i directius.
En tretze capítols, és un relat d’aventures, amb tocs de misteri –com suggereix el títol– i el punt d’exotisme per al lector, sobretot d’aleshores, que dóna una acció situada al Pireu. Vallverdú mateix, a les últimes pàgines del recent volum de memòries Garbinada i ponent, pàgines on apunta els inicis de la seva història editorial en parla així: 'A l’estiu de 1962, a Sant Martí, vaig escriure la primera redacció de L’abisme de Piranos, que vaig deixar reposar mesos i mesos. Un any després la vaig revisar, de fet reescriure, per presentar-la al recentment creat premi Joaquim Ruyra. Se’n diria, finalment, Trampa sota les igües. Jo ignorava que l’obtindria, i que uns quants anys més tard, amb Rovelló, m’emportaria el Josep Maria Folch i Torres, i que encara, dins la dècada, havia d’escriure una altra novel.la juvenil… Fites i més fites, creació d’un nom literari, modest però presentat a la nòmina'. Potser modest, sí, però exemplar, si més no, per la quantitat de lectors que les seves intrigues han contribuït a formar» (vallverdu.org).
En tretze capítols, és un relat d’aventures, amb tocs de misteri –com suggereix el títol– i el punt d’exotisme per al lector, sobretot d’aleshores, que dóna una acció situada al Pireu. Vallverdú mateix, a les últimes pàgines del recent volum de memòries Garbinada i ponent, pàgines on apunta els inicis de la seva història editorial en parla així: 'A l’estiu de 1962, a Sant Martí, vaig escriure la primera redacció de L’abisme de Piranos, que vaig deixar reposar mesos i mesos. Un any després la vaig revisar, de fet reescriure, per presentar-la al recentment creat premi Joaquim Ruyra. Se’n diria, finalment, Trampa sota les igües. Jo ignorava que l’obtindria, i que uns quants anys més tard, amb Rovelló, m’emportaria el Josep Maria Folch i Torres, i que encara, dins la dècada, havia d’escriure una altra novel.la juvenil… Fites i més fites, creació d’un nom literari, modest però presentat a la nòmina'. Potser modest, sí, però exemplar, si més no, per la quantitat de lectors que les seves intrigues han contribuït a formar» (vallverdu.org).
1968. Josep Vallverdú, Ton Sirera, Catalunya Visió.
Editorial Tàber
«Es tracta de presentar gràficament la gràcia i el drama de la terra i els homes, i afegeix: 'No és un reportatge. No són uns itineraris. No són uns llibres de divulgació. Es una visió de Catalunya'. La fórmula de treball descansava sobre la base d’una forta compenetració dels dos autors i d’una constant coordinació i comunicació. Mai no sortíem separats -explica Vallverdú- sinó plegats… Jo prenia notes incansablement, ell tirava instantànies sabent que no les utilitzaria pas totes, naturalment. A l’hora de la confecció del capítol o de la plana, ens trobàvem amb dificultats per eliminar material'. Catalunya-Visió es va coure doncs en sortides quinzenals de cap de setmana, 'per tant ens tocava de fer un grapat de quilòmetres escrivint jo dins l’automòbil mentre ell conduïa. Per raó d’aquesta galopant exigència no podíem aprofundir, però potser guanyàvem en color i impressionisme o anècdota. Podem calcular que per a vuit volums fets per nosaltres, el recorregut entre anades, vingudes, desviacions i visites repetides deu acostar-se als 14.000 quilòmetres'» (vallverdu.org).
1969. Josep Vallverdú, Rovelló.
La Galera.
«Josep Vallverdú ha sabut escriure una novel.la d’una gran riquesa lèxica sense caure en l’encarcarament o resultar obscur. Els infants poc avesats a la vida del camp podran conèixer les activitats i la manera de fer dels qui treballen la terra, i podran aprendre els noms de coses que els sonen llunyanes, però que no tenen pas tan lluny. En aquest sentit és especialment útil el glossari que acompanya l’edició, que no es limita a ser un llistat alfabètic de paraules, sinó que ordena els mots segons els diferents hàbits de la vida: la gent i les cases, el camp, els arbres i les plantes, les bèsties i els estris.
Estem convençuts, doncs, que la lectura d’aquest Rovelló, encara que porti gairebé trenta anys trescant pel món dels llibres, resultarà refrescant, entretinguda, i que serà alhora una eina agradable per a l’aprenentatge de la vida i dels mots que ens serveixen per explicar-la» (vallverdu.org).
Estem convençuts, doncs, que la lectura d’aquest Rovelló, encara que porti gairebé trenta anys trescant pel món dels llibres, resultarà refrescant, entretinguda, i que serà alhora una eina agradable per a l’aprenentatge de la vida i dels mots que ens serveixen per explicar-la» (vallverdu.org).
1969. Josep Vallverdú, Catalans pel món.
Editorial Tàber.
«Per ensenyar la història a nivell humà, Josep Vallverdú escriu Catalans pel món amb la següent dedicatòria: 'Aquest llibre va adreçat als joves, als nostres minyons i adolescents de manera molt primordial'. Un autor com Vallverdú, que té tantes narracions de pura creació literària, no pot escriure una obra simplement pedagògica i per això aquest conjunt de biografies de catalans amb projecció internacional tenen tot el sabor de novel.les viscudes. Des de les grans figures medievals com Sant Pere Nolasc, Ramon Llull i Roger de Flor, fins als joves valors com el pintor Tàpies o l’arquitecte Antoni Bonet, passant per figures fabuloses com Ali Bey, el viatger català Domènec Badia, d’esperit tan aventurer. Encara que el llibre tingui una distribució geogràfica per les zones on els catalans s’han expandit, l’acurada relació final per ordre alfabètic orienta molt el lector. L’edició dibuixada per Llucià Navarro, ja especialitzat en temes històrics, és arrodonida per belles fotografies. Editorial Tàber, amb aquest llibre, prossegueix la ruta elogiable de fer conèixer als joves lectors “les terres i els homes” que els rodegen en el temps i en l’espai» (vallverdu.org).
1970. Josep Vallverdú, Proses de Ponent.
Editorial Destino.
«Tal com explica l’autor en una «endreça a la deriva» que li serveix de presentació, Proses de Ponent és un llibre 'compost d’això que en diuen proses d’assaig, però sense dogmatització ni tan sols profunditat'. Un llibre de proses susceptible d’esdevenir 'un missatge de nàufrag'. Un naufragi terra endins, cap a Ponent. I és que els textos, tal com diu el títol, fan referència primordialment a aquestes comarques occidentals 'tan poc presents en la nostra literatura'. Unes proses que descriuen, valoren, ensumen, divulguen i discuteixen fragmentàriament unes terres ponentines i la seva gent. Proses de Ponent i alhora proses des de Ponent a través de les quals l’autor vol 'donar testimoni del peculiar ritme de la vida en comarques occidentals, bàsicament agrícoles, ritme servit pel paisatge, la climatologia, per la incorporació de l’home als atuells generalitzadors, pel canvi generacional, per la presència de la dona, la incipient industrialització, el desvetllament cultural, tot inserit dins un marc històric i social que n’ha fet la Catalunya Nova. Però tot plegat, amb una aproximació literària feta d’associacions, d’assaboriment de flaires, ritmes visuals, cadències temporals, música dels dies'» (vallverdu.org).
1971. Josep Vallverdú, En Roc drapaire.
La Galera.
«És una 'pàgina viscuda' moderna, tota una lliçó d’humanitat. Tot això escrit amb grapa i amb personatges tangibles. En Tano, amb prou fantasia per a canviar de barret cada dia de la setmana, se’ns fa amic de seguida, com ho és del menut Roc» (vallverdu.org).
1972. Josep Vallverdú, Viatge entorn de Lleida.
Selecta.
«La Biblioteca Selecta incorpora un llibre pensat i escrit des de ponent, el qual constitueix una novetat pel seu mateix tema i, alhora, un estímul per al lector. Les “Terres de Lleida” han estat de sempre, per al lector de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana, per a l’home de comarques orientals, quelcom llunyà, estimat però un xic desconegut, terres de pas. És possible que la muntanya al nord de Lleida sigui més coneguda per les belleses turístiques.
Però certament, serà nova per a molts la perspectiva que aquest volum ofereix, de les comarques més veïnes a la ciutat de Lleida, Segrià, Noguera, Urgell, Garrigues i una part administrativament aragonesa. Aquestes comarques són, al mateix temps, , les més vives, per irradiació i influència directa de la capital de ponent, de totes les comarques occidentals»
1972. Josep Vallverdú, L'home dels gats.
La Galera.
«Aquesta novel.la destinada a un públic jove només podia haver estat obra d’algú que conegués de prop la duresa de la vida a muntanya i el caràcter aspre d’uns terrenys muntanyencs arrapats a una terra en què la supervivència exigia una lluita violenta i poc agraïda. Felip, el misteriós home dels gats, s’obre camí a Torlac amb el treball manual. I, només afegint-hi una gran tenacitat, serà capaç de canviar la vida del poble en el camí de la solidaritat i la confiança. L'heroi que no ho vol ser, que junt amb el paisatge és l’autèntic protagonista d’aquest llibre, no és de cap de les maneres l’àngel simbòlic que podria deixar el record benefactor del seu pas per fondre’s i desaparèixer després, enllestida la seva obra. No. En Felip, procedent de la terra baixa, influeix decidídament en aquell poblet de muntanya amb la seva presència i, sobretot, amb la seva permanència. I només guanyant-se el respecte dels adults pot esdevenir un mestre per als més joves, en Marc, un minyó tancat i difícil com tants d’altres que no podrien mostrar el seu potencial si algú no els sabés donar confiança i seguretat» (vallverdu.org).
1973. Josep Vallverdú, Els rius de Lleida.
Editorial Destino.
«Aquest text i aquestes fotografies us presenten els rius llargs de Catalunya, a l’occident: el Segre, la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana. La pacient diagonal del Segre, des de dellà de la frontera fins a l’Ebre, li confereix una experiència arrodonida, sàvia. Els seus 260 quilòmetres de recorregut, l’enriqueixen d’afluents, viles, ciutats, conreus i gent. Si ens acompanyeu, en podreu seguir el curs quasi pam a pam. I hi trobareu les mateixes sorpreses que nosaltres hi hem trobat.
Ens hem constituït en caminants per la riba. Hem partit de la naixença del gran riu català i hem anat acompanyant-lo aigües avall. A cada embrancament, hem tafanejat la confluència, i algun cop, hem explorat l’afluent, però ara aigües amunt. En alguns casos, com sien la Valira i les dues Nogueres, no hem pogut estar-nos de remuntar tot el riu, perquè aquests tres són afluents importants, cadascun amb entitat pròpia, amb conca ben definida. Ara bé, això no pot fer-se tothora: si haguéssim d’explicar cada riuet i torrent que vessa al Segre o als seus grans afluents, faríem una mena d’enciclopèdia de difícil digestió i d’utilitat preoblemàtica»
Ens hem constituït en caminants per la riba. Hem partit de la naixença del gran riu català i hem anat acompanyant-lo aigües avall. A cada embrancament, hem tafanejat la confluència, i algun cop, hem explorat l’afluent, però ara aigües amunt. En alguns casos, com sien la Valira i les dues Nogueres, no hem pogut estar-nos de remuntar tot el riu, perquè aquests tres són afluents importants, cadascun amb entitat pròpia, amb conca ben definida. Ara bé, això no pot fer-se tothora: si haguéssim d’explicar cada riuet i torrent que vessa al Segre o als seus grans afluents, faríem una mena d’enciclopèdia de difícil digestió i d’utilitat preoblemàtica»
1975. Josep Vallverdú, Un cavall contra Roma.
La Galera.
«De vegades, la veritable llibertat no prové de la naixença: cal conquerir-la a través del coratge, i, quan és posseïda, cal saber-la defensar, també de l’èxit fàcil i de la llagosteria del món. Aquesta és la lliçó d’Aldin, un jove príncep ilerget esclavitzat per l’exèrcit romà. Un cop a la capital de l’imperi, Aldín sabrà guanyar amb passes fermes la seva emancipació. Com a gladiador excel.lent tindrà la gran Roma als seus peus; el mateix Cèsar li proposarà d’esdevenir soldat de l’imperi. I, tanmateix, Aldín baratarà la fama i un esdevenidor brillant per un cavall que l’espera a la seva tribu: «Un cavall contra Roma.
A través de la lectura, hom pot conèixer aspectes tan diversos com el tracte donat per l’imperi a les poblacions sotmeses, la vida de la milícia, el treball dels esclaus, l’activitat febril d’una vil.la rural o l’esplendor i les lluites polítiques de Roma. En aquest sentit no hi manca res: l’acció silent d’una cristiandat condemnada a les catacumbes, la vida esforçada, -i, tanmateix, sempre provisional- dels gladiadors o l’ambició sense mida d’un jove centurió. I, com no podia ser menys, l’amfiteatre esdevindrà l’àmbit de l’escena decisiva –aquella en què l’heroi s’ho juga tot a cara o creu» (vallverdu.org).
1978. Josep Vallverdú, En Mir, l'Esquirol.
La Galera.
«Se situa en un marc històric, a l’Edat Mitjana, quan els moros tenien encara prou empenta per a organitzar ràtzies i escomeses contra les valls pirenenques on s’havien refugiat els cristians, però quan els catalans en començaven també a tenir i, dirigits pels comtes que els governaven, baixaven al pla a disputar-lo als sarraïns, a fer-los recular enllà i a repoblar la terra, a bastir-hi cases, monestirs, castells i torres de defensa. Es difícil d’imaginar-se com era la vida dels nostres avantpassats ara fa cosa de mil anys. Es, potser, amb històries novel.lades com aquesta de Josep Vallverdú, escrites amb un gran coneixement de la realitat històrica, com un pot arribar a fer-se càrrec d’aquelles antigues formes de vida.
En Mir, el protagonista de la novel.la, és un noiet anomenat l’Esquirol, no perquè treballi quan els altres fan vaga, que tot això eren encara fets desconeguts i inimaginables en aquella època, sinó perquè s’enfila pels arbres i salta per les branques com un esquirolet de debò. Un dia entra al monestir i veu uns plecs de pergamins relligats, amb tot de rengles negres, com si fossin corrues de formigues, que els ressegueixen. Què són, allò? Són llibres. En Mir ni n’havia vist mai cap ni en podia sospitar l’existència. Després d’una sèrie de peripècies i aventures, de lluites i de sorpreses, en Mir i el seu pare, que de serfs hauran passat a homes lliures, s’establiran en un mas cedit pel comte, en un indret de la conca de Tremp forjant, així, una anella més de la història de Catalunya. No s’hi val doncs a deixar-se perdre En Mir, l’esquirol, que duu a més unes maginífiques il.lustracions de Joan Andreu Vallvé» (vallverdu.org).
1978. Josep Vallverdú, Història de la literatura catalana.
Editorial Arimany.
«...aquesta llista s’ha vist augmentada darrerament amb una Història de la literatura catalana escrita per Josep Vallverdú, el prolífic narrador lleidatà, que , en un volum de dues-centes pàgines (Barcelona, Editorial Miquel Arimany, 1978) vol 'informar en consulta ràpida' i 'donar una idea del desenvolupament de la nostra literatura'. Vallverdú és prou honrat per confessar que el seu propòsit és d’oferir als lectors de parla catalana un manual senzill, sense pretensió d’originalitats, car és fet amb les informacions de les Històries i els Tractats de Literatura preexistents» (vallverdu.org).
1998. Josep Vallverdú, Els fugitius de Troia.
La Galera.
«Quan la ciutat de Troia és destruïda en aquella famosa i enginyosa batalla, comença aquesta novel.la. És la història d’una família que ha decidit d’exiliar-se, que ha de buscar refugi en unes altres terres. L’acció se centra en Borgos, el fill jove, i en ell es remouen amb força els sentiments que són de totes les guerres en situacions semblants: desig de venjança, desarrelament… El seu periple per l’exili coincideix amb la seva joventut, el seu creixement. Els desitjos forts, a mesura que avança la història, es van dominant, ell es va fent gran i ha de passar per experiències força traumàtiques» (vallverdu.org).
2003. Josep Vallverdú, Les raons de Divendres.
Proa/La Galera.
«Les raons de Divendres dispara la imaginació de Josep Vallverdú i fa que s’empesqui una continuació als avatars del personatge de Divendres, el nadiu sotmès per Robinson Crusoe, i que, saltant-se les lleis de Defoe, li atorgui un esdevenidor al seu gust, però incidint en les lleis de la natura, del dominador i del dominat, del joc de traïcions, de l’amistat tensa, del cultiu de l’odi, de l’idealisme per retrobar l’illa dels avantpassats i del desencant en descobrir que l’home blanc ha convertit els de la seva tribu en esclaus conformistes del mateix jou contra el qual Divendres s’havia rebel·lat, fins a matar, si calia.
Per això deia que Les raons de Divendres, una de les novel·les més rellevants de l’extensa obra de Josep Vallverdú -i escrita als 80 anys-, dóna als nous lectors l’empenta que feia falta per redescobrir com devien anar de debò -és una manera de dir- les peripècies a la ficció del nadiu Divendres amb el nàufrag Robinson, tal com el món, des que és món lector, les coneix»
2005. Josep Vallverdú, Lleida, cordialment.
Pagès editors.
«El text vallverdunià assoleix un inspirat equilibri entre informació i evocació, entre l’objectivitat de les dades i la subjectivitat de les sensacions, entre vell i nou, entre passat i present, i acaba amb un missatge d’esperança mirant al futur: una ciutat jove que batega al compàs dels temps moderns, sense renunciar a les arrels. Ni a la identitat que la defineix i la distingeix. No hi falten unes gotes de lirisme, com quan parla del riu o de la boira, ni alguna nota irònica, com quan reporta el posat ambigu de les estàtues d’Indíbil i Mandoni, en romàntica actitud, més de ballet que bèl.lica. Tampoc defuig la polèmica, per exemple a l’abordar la remodelació de la plaça de Sant Joan, més adequada a àmbits oberts o barris nous, definitivament fora d’escala en el seu context.
La Lleidade Vallverdú, que s’acosta força ala Lleidareal, és una ciutat de contrastos per bé que possiblement ja més amorosits els extrems oposats que temps enrera la definien, dominada per la silueta totèmica dela SeuVella, alfa i omega de l’itinerari proposat. Una ciutat castigada per la història, tantes voltes destruïda, avui dia en vertiginosa transformació.
El text dialoga constantment amb les escollides instantànies de Xavier Goñi, que no són les clàssiques postals de monuments o racons típics, sino més bé retalls passablement costumistes de la quotidianitat atrapats per una càmera sàvia i sensible» (vallverdu.org).
