20210725

[2304] De ruelles, roselles, ababols, papaius, quiquiriquics, i més

 

De ruelles, roselles, ababols, papaius, quiquiriquics, i més.
És ben curiosa la varietat de noms de la rosella, com si volgués cridar-nos l'atenció lingüística, de la mateixa manera que ens reclama la vista entre els sembrats verdejants del mes de maig. Es fa pràcticament impossible de recollir-ne totes les variants de tot arreu i (re)presentar-les sobre un mapa. Les denominacions i apel·latius sovint s'entrecreuen en un mateix rodal i llavors més que no pas pintar-les, convé explicar-les. Per fer-ho n'hem extret informacions del PALDC (Petit Atles Lingüístic del Domini Català, 2007, amb dades de 1964-78), del DECLC de Coromines (1987) i del DCVB (1962). 

Mapa lingüístic dialectal de ROSELLA als Països Catalans.
De ruelles, roselles, ababols, papaius, quiquiriquics, i més.
Comencem pel començament, pel llatí s'entén. De PAPAVER-AVERIS se'n derivà el nom culte de les plantes de la família papaveraceae, de diferents colors, però majorment, com bé sap tothom, de color roig ben viu. En la nostra llengua, escriu Coromines, «sense que mai hagi estat percebut com un mot pròpiament català, figura en algun text més o menys tècnic de caràcter biològic o agronòmic (vegeu, p.ex., cites de llibres dels ss. XIV i XVII en AlcM)». Només en alguerès, probablement per reforç del contacte amb el sard i l'italià, s'ha perpetuat un derivat de l'arrel llatina, papaiu. També en alguns localismes ací i allà: «No es pot desmentir del tot, ni menys es pot assegurar, que en certs noms populars i locals de la rosella no resti algun adulterat grau de supervivència del nom llatí de la planta», continua l'etimòleg, sovint en hipocorístics, al·literacions i denominacions infantils o juganeres. Així, cita que a Terrassa se'n diu (se'n digué?) paparota o paparola, i a Olot, paravans o paramans, pupuruputs en llocs de l'Empordà (amb contaminació, ves a saber per què, del nom de la puput). Les flors de la família papaveràcia són al·lucinògenes, especialment la coneguda com a cascall, del làtex de la qual se n'obtenen l'opi, la morfina, l'heroïna, la codeïna. Amb aquestes credencials, fou coneguda, i usada, des de l'Antiguitat, i el seu nom llatí podria referir-se a les condicions soporíferes, narcòtiques i anestèsiques. 

Des dels orígens de la llengua, però, el mot derivat del llatí fou poc usual. Potser no desconegut en algunes contrades, ja que —semblaria— fou portat al segle XIV a l'Alguer —si és que no nasqué allà per la influència del veïnat. En els dialectes constitutius s'hi adoptà una solució comuna, per la qual cosa ben antiga i estesa: designar-la amb el nom de la flor per excel·lència, de la qual també en té el color, com a 'rosa petita' o rosella. «La pèrdua de la -s- pretònica entre vocals obeeix a la forta propensió fonètica de les paraules en r múltiple», com a reïna per resina, o roada per rosada. Per tant, la forma ruella, típica de la majoria del domini nord-occidental, és reducció fonètica de la forma general, amb típica també pronúncia en u de les os pretòniques davant e, i (ex. 'Jusep' o 'cunill'), Mentre que a Mallorca s'hi conserva amb la o originària, roella, que al mapa hem pintat del mateix color. En algunes contrades, hi hauria hagut una epèntesi «normal en aquestes condicions, que tinc constatada en alguns llocs de les Garrigues i Tamarit de Ll.», que ha donat rogela, rugela, i rovella a la part occidental de l'illa mallorquina.

A les comarques ribagorçanes, sobretot, el nom n'és el preciós terme ababol. Segons el lingüista basc Javier Goitia, remetria a les arrels de l'euskera ABA, 'boca', i GOL/GOR/BOL, 'roig'. De manera que un ababol fora una boca roja, en excel·lent metàfora popular. En castellà, amb canvi de la primera bilabial (b>m) i ensordiment de la segona (b>p), donaria amapola. Massa bonic per ser veritat, potser. Ja que segons Coromines, fora un mot derivat d'una barreja de l'original llatí papàver amb un d'àrab hábba, 'gra de cereal, llavor de planta'. El terme ababol es documenta ja al segle XIII. Continua l'incansable etimòleg: «En general, però, ha restat en català només com a mot d'ús rural de diverses zones frontereres», i hi cita Fraga, Benasc i Barravés, «des d'on ha passat a ser usat també per alguns aranesos. En el País Valencià, així mateix, és un mot de pobles limítrofs, com Llíria». AlcM cita també Crevillent i Benavarri. 

En altres parlars catalans, s'ha imposat la denominació quiquiriquic o gall, gallet, galleret, similar a l'afrancesada (dic jo) coquelicó, pròpia d'algunes comarques nord-catalanes. Sens dubte, per la gallardia amb què campa pels primaverals camps, mai tan ben dit. AlcM en fa una citació de Víctor Català: «la majordoma, més vermella que un quiquiriquic...». Coromines fa un llistat de les variants vocàliques abundoses, com ara, cacaraquec, cararequec (Balears), coquerecoc (la Selva), quequerequec (Tarragonès), quicaraquic (l'Empordà), quicaracoc (Maresme). «En essència formació infantil i juganera, el punt de partida fou evidentment la semblança entre la flor de la rosella, de color vermell i vistent, aixecant-se arreu on hi ha un tros de terra, i el cap del gall, alt i coronat de cresta vermella».

Amb tota seguretat, a la llista hi podrem anar afegint altres noms particulars, com ara a la part de la plana urgellenca fronterera amb les Garrigues a on se'n diu frare o fraret

Mapa lingüístic europeu de ROSELLA als Països Catalans.
De ruelles, roselles, ababols, papaius, quiquiriquics, i més.
Ja té nassos, això de fer un mapa lingüístic amb les fronteres estatals, que no n'hi ha pràcticament ni una que encaixi amb una sola llengua (European word translator)! No n'he pogut trobar un de millor, de mapa. 

En les llengües romàniques, i entre totes les altres, la forma catalana derivada de rosa és única. També preciosa, cal dir-ho. Les formes que refereixen als orígens d'ababol són presents també en castellà i gallegoportuguès. La forma derivada del llatí PAPAVER, s'ha conservat en italià i francès. En romanès, s'hi va infiltrar la forma eslava, pràcticament homogènia en totes les llengües d'aquella la família. Diria que també a la base de la forma germànica. En la majoria de les llengües germàniques, la forma bàsica poppy és la més freqüent, derivada també del llatí, que, per cert, és similar a la del grec. 

A Anglaterra, les roselles o poppies s'han associat amb el record dels morts en batalles i actes de guerra, almenys des de Waterloo (1815), probablement per l'associació del color de la flor amb el de la sang, o pel significat esperançat de la sang embeguda en el camp de batalla per fer nàixer roselles de vida damunt seu. Per la nostra diada de Tot Sants, allà hi planten ruelles als jardins o les llueixen a la solapa.

 


20210723

[2303] Amb l'Espinàs per la costa mediterrània, 1959: De Platja d'Aro a Blanes (ii)

 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Platja d'Aro a Blanes (ii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», d'1 d'agost (BdC).
Els càmpings amuntegats de l'època, moltes tendes d'aquelles triangulars, i poques caravanes. Les càmpers encara no havien arribat. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Platja d'Aro a Blanes (ii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», d'1 d'agost (BdC).
S'Agaró ja s'havia creat com a nucli residencial dels adinerats des dels anys 20, i «ha mantenido desde el principio el rigor más absoluto...Ha crecido con un orden ejemplar y S'agaró... es un caso único en este país -y en esta costa- que parece ser la patria de la impremeditación y el museo del caos»

La pressió turística es feia notar sobre Sant Feliu, capital de la Costa Brava, a on el cèlebre local 'Bahía' era «entregado a folkore andaluz, incluso la flamante plaza de toros...» Així som en aquest país, i així ens va. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Platja d'Aro a Blanes (ii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», d'1 d'agost (BdC).
«Llevan ya mucho sol acumulado y es la hora del calor opresivo, del sopor irresistible. No corre ni el más leve soplo de aire...»

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Platja d'Aro a Blanes (ii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», d'1 d'agost (BdC).
Un pescador a la ronda de S'Agaró. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Platja d'Aro a Blanes (ii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», d'1 d'agost (BdC).
La platja de la Conca, a tocar de S'Agaró.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Platja d'Aro a Blanes (ii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», d'1 d'agost (BdC).
La serpentejant carretera de Sant Feliu a Tossa, «se dice que tiene 365 curvas, tantas como días del año», per on els Jaguars i Porsches feien de les seues. El càmping anava agafant adeptes, els projectes urbanístics megalomaníacs, que tant de mal van fer al medi natural, i al social, anaven vent en popa, sobretot al vell Lloret, que després d'això ja va resultar irreconeixible, igual que altres pobles costaners. Només era l'any 59, i una parella de guardiasivils van fer autoestop a l'autor!

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Platja d'Aro a Blanes (ii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», d'1 d'agost (BdC).
Lectura de 'tebeos', un mot desaparegut a les joves generacions.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Platja d'Aro a Blanes (ii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», d'1 d'agost (BdC).
Consumisme turístic.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Platja d'Aro a Blanes (ii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», d'1 d'agost (BdC).
Els prospectes dels locals nocturns repartits a la platja. Un costum que també ha decaigut. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Platja d'Aro a Blanes (ii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», d'1 d'agost (BdC).

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Platja d'Aro a Blanes (ii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», d'1 d'agost (BdC).
Les anècdotes diàries en la vida d'aquelles primeres poblacions turístiques. Escriu l'autor: «las poblaciones que poseen un paseo civilizado y ordenado —como Sant Feliu de Guíxols, Lloret i Sitges— parecen conservar en muchos aspectos el orden y la civilización deseables». No sé si amb els anys s'ha pogut mantindre aquesta asseveració. 

De Lloret a Blanes la carretera era fatalíssima. El pobre Ruyra, dalt del pedestal del monument. s'ho devia mirar tot amb uns ulls esbatanats i incrèduls.





20210721

[2302] Amb l'Espinàs per la costa mediterrània, 1959: De la Jonquera a Palamós (i)

 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC).
Detall de les butaques de vímet sobre l'arena, a tocar de les barques. Imatges idíl·liques, que jo no són possibles. Els pescadors van desaparèixer amb la mateixa rapidesa amb què s'enrajolaven els passejos marítims, plens de bars, restaurants, articles de platja i souvenirs. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC).
I llavors va començar tot: ara en fa seixanta anys, poc més o menys. La gallina dels ous d'or de l'economia catalana —deien i diuen encara—, l'acceleració social, la transformació urbanística, els nous costums i l'avergonyiment del passat. Un salt endavant sense precedents en la història dels pobles de la Mediterrània. Turisme ha sigut la paraula màgica que ho ha permès tot, que ho ha justificat tot, i que finalment ho ha desgraciat (gairebé) tot en esdevindre turisme de massificació constant. Perquè ja ho deia la padrina: totes les masses fan mal. Una bonica frase feta que juga amb la polisèmia oral de massa/maça. 

La proposta de l'Espinàs era resseguir la costa a la recerca de respostes per a aquell nou fenomen amb què els europeus ens envaïen. Perquè als orígens, la conversió al turisme fou una tendència europea, la prova definitiva que el Pla Marshall havia funcionat. L'autor comença per la frontera administrativa, per la Jonquera, amb cues de cotxes per entrar a la terra del sol. «El turismo que ahora vemos en la Jonquera tiene calidad, calidad económica. La demostración: aún es relativamente escaso el número de autocares. En compensación, los autocares son deslumbrantes. Cada año estos gigantes son más espectaculares, más solemnes y lujosos». Amb els anys, però, aquesta qualitat de turisme se n'aniria en orris. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i), 
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,«Destino», de 18 de juliol (BdC).
El jove Espinàs.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC).
Una interessant imatge de l'antiga frontera (estatal) de la Jonquera. L'Espinàs s'embadalia amb aquells autocars, que ara ens semblarien peces autèntiques de postguerra. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC).
Segons l'autor, Llançà encara aguantava la pressió, però Port de la Selva ja començava l'expansió urbanística. EL Cap de Creus era llavors una bona destinació per al «camping independiente y desafiante». La carretera que travessava fins a Roses s'havia refet i era una de les «rutas en mejor estado de la costa». A Cadaqués hi havia molt turista francès i belga. I sobretot, els qui tenien barca, que tenien la possibilitat de visitar les petites cales de la badia, «lo que da una superior amenidad a las vacaciones, siempre expuestas a convertirse en una repetida actividad automática». La residència de Dalí a Port-lligat ja atreia els més curiosos, per provar de veure l'«impenitente excéntrico» pintor.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC).
Aquells antics i característics mollons de carretera, pintats de roig al capdamunt. Llavors l'N-II passava pel mig de les poblacions i les botigues eren a peu de carretera.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC).
Detall d'una escena de platja amb tota la família. Llavors els para-sols tenien serrellets, i els infantons jugaven amb pales i galledes. Molts vestits de bany i pocs biquinis, de moment. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC).
Turistes a Empúries.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC).
Afirma l'autor que Roses ha canviat en només dos anys de turisme. «Rosas tiene hoy algo de Far-West: esta población... ha pasado a ser... un lugar desorbitado, que produce una constante sensación de provisionalidad, de dasarraigo». Com tants altres indrets de la costa turística en els decennis successius. Segueix l'autor descrivint les peculiaritats del poble, a on «coexisten tres grupos humanos. Los nativos, los americanos y los sureños». O sia, els catalans, els turistes i els treballadors de les obres, els murcians. 

Després de sopar, sardanes. La colla local, per entrenar-se i, alhora, entretindre el personal. Alguns turistes s'afegeixen a la rotllana. A les onze, l'hora del «baile moderno», fins a la matinada, per lligar amb les turistes, «de una docilidad pasmosa».

També a l'Escala començava el 'desenvolupament' turístic: banys, runes antigues, i menjar a Ca la Neus, segons l'autor. A l'Estartit, visites en barca a les Medes i a la Corriola. A Begur, les tres destinacions habituals: Aiguablava, Aiguafreda i Sa Tuna. Hi començaven a créixer els mastodòntics hotels, que llavors feien tan modern i que ara ens remenen la panxa. A Tamariu, la feina era per aparcar-hi, hotels i cafès ja per tot arreu. Deia un curiós cartell: «English spoken, però tan poken que no ens aclarirem». 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC).
L'anglès que envaïa els rètols, i només era el principi. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC).
L'Escala encara aguantava la pressió turística, en comparació a la resta de pobles de la Costa Brava. El carro de gelats o refrescos llavors era de servei mòbil. Ara aquesta és una feina que només fan els negres subsaharians, amunt i avall de la platja carregats de farcells de fato per vendre, o exposant la mercaderia a terra allà on se'ls permet. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC).
Els aparcaments de vehicles mostraven les grans marques europees del moment. Llavors el turisme de cotxe era d'estànding elevat. Després passaríem a la massificació i als utilitaris. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De la Jonquera a Palamós (i),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 25 de juliol (BdC).
L'objectiu del turista: pendre el sol tot el sant dia. Una art feta de llargues paciències, que exigeix de tindre la ment en blanc, segons l'autor. 

Llafranc i Calella ja vivien del turisme. A l'hora foscant, els visitants «se dedican a cumplir el ritual itinerario de los bares». En un dels més concorreguts, la cobla-orquestra ha començat amb tres sardanes i ha passat encabat al repertori italià i americà. En algun baret, podies fer un cremat i tot. 

Palamós i Sant Feliu també vivien per al turisme. Demanaven a crits una autèntica carretera de la costa, «para que no se detenga el caudal turístico que tiende hacia el sur». Així, doncs, va començar la gresca inacabada del turisme, als tardans cinquanta, amb europeus de bon cotxe a la recerca de sol. Els vam rebre com mannà caigut del cel, sense ni sospitar el mal que ens feien. Perquè van arribar massa de pressa i massa en massa. Ara, amb la pandèmia, seixanta anys després i ja sense remei (urbanístic, paisatgístic, econòmic, sociològic) diuen que s'ha de canviar el model. No s'ho creuen ni els pocs economistes que gosen dir-ho... mentre quedi un pam de terra per ocupar. 






20210719

[2301] Lo Port de la Bonaigua de fa cent anys

 

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
Bella imatge de les ziga-zagues del port. S'hi aprecien els característics pedrissos de l'època que feien de tanques. Llavors, sense màquines llevaneus, el port restava tancat durant tota l'època hivernal. 

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
Descripció de la pujada al port des d'Esterri. Les vistes naturals són imponents. La cua de cavall de Gerber, de 120 m. atrau l'atenció del viatger, poc abans de l'arribada al Santuari d'Ares. «L'aigua és freda com gel... A banda i banda, reposadament, grans ramades de cavalls i bous van fent el seu fet, per entre els extensos aglevats. L'aire es va fent fi i tallant. Ja sentiu que podeu respirar més fort i us sembla que gairebé toqueu el cel». 

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
L'ermita de la Mare de Déu de les Ares, tal com era a començos del segle XX.

1900 ca. Ermita de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló (enllaç).
L'antiga ermita d'arrels medievals, encara sense els edificis de refugi de l'altre costat del camí. 

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
La creu del port al pedró que marcava la divisòria del Pallars amb l'Aran, potser abans del fantasmagòric edifici del Cap del Port, que s'aixecà l'any 1924 per la Societat Productora de Fuerza Motrices, per a alberg de treballadors i materials de manteniment de la línia d'alta tensió que anava de Cledes a la Pobla de Segur. Crec que ara fa de cafeteria i restaurant per als esquiadors de Baqueira que baixen per les pistes de la Bonaigua. 

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
Molts anys, el pas de la Bonaigua no era practicable fins a l'abril o el maig. Actualment, part del món econòmic de les Valls d'Àneu en reclamen el túnel. Crec que serà un error: l'encant és aquest zig-zaguejar amunt i avall, retornar per uns instants als calmosos temps passats, ni que sigui ben assegudets als seients de les nostres modernes màquines. Quan ho substituirem per la velocitat sens fi, se'n perdrà tot l'encant. Per què caram tot ho hem de mesurar amb diners? Un altre món és possible, oi? 

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
El camí de la Bonaigua al pas pel magne bosc de Sorpe.

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
Bassa del cap del port, 2072 m.


[318] Guaitant al Pirineu siscentista


20210717

[2300] Dels melons amb nom de poma i de les síndries del país de l'Índia

 

De melons i de síndries

De melons i de síndries
Mapa lingüístic de MELÓ en les diferents famílies lingüístiques europees.
En aquesta meravellosa web podem consultar-hi l'extensió lingüística de nombroses veus. En aquest cas, el del delitós fruit estiuenc de nom científic 'cucumis melo', majorment conegut a gairebé tota la Romània lingüística amb el nom de meló, a excepció del romanès.

No tan sols a totes les altres llengües romàniques, sinó també a totes les germàniques i part de les eslaves, la veu meló, amb alguna variant a la terminació, hi és present. Derivada del llatí tardà MELO-ONIS, agafada al seu torn ja del grec 'melopépon', compost de melo-, 'poma', i -pépon, 'meló' (veg. DECLC, Coromines). L'abreujament triomfà en el pas al llatí, i, coses de la història dels mots, l'arrel de poma passà a designar el meló, fruit ben cobejat i conegut des de temps antics a tot Europa, especialment la mediterrània. Potser per això, l'arrel mela- no pogué designar la nostra poma. Li passà al davant el delejat meló. Fins i tot entre els bascos, s'adoptà aquesta arrel, de manera que cal deduir que desconegueren el fruit fins que els arribà per via de contacte amb la romanització peninsular.

En grec, i en romanès com hem vist, l'abreujament funcionà a la inversa, pel segon component, que en castellà va formar la base del mot pepino, que s'aplica al cogombre, fruit de la mateixa família. 

De melons i de síndries
Mapa lingüístic de SÍNDRIA en els dialectes dels Països Catalans.
En el cas de la llengua catalana, la denominació meló és general, i documentada des dels orígens al segle XIII. Només un fruit va poder competir per saciar la set en ple agost ardorós amb el refrescant i popular meló: la síndria. Antigament i etimològicament, síndia, veu d'origen aràbic. La -r epentètica (no etimològica) s'hi afegí al llarg dels segles fins arribar a ser forma majoritària, excepte en alguerès. Quan els catalans l'hi portaren al segle XIV encara ho feren amb la forma antiga. La primera documentació del mot síndria és un pèl tardana, de la segona meitat del segle XIV, en el diccionari de rims de Jacme Marc, oncle de l'ínclit Ausiàs.

Però el meló era tan popular que s'arribà al punt que en bona part del nostre domini lingüístic meridional no s'adoptà el mot síndria, sinó que es preferí adjectivar el terme meló per referir-s'hi. De manera que la síndria al centre i sud del País Valencià és denominada meló d'Alger, i meló de moro a les comarques ebrenques i fins als límits del Baix Segre (Coromines), amb l'ajuda de certa semblança d'algunes varietats. No estic tan segur que amb els qualificatius afegits se'n designés l'origen geogràfic, sinó potser la zona de conreu, en hortes morisques, ben abundants en aquestes terres.  

«És ben conegut el país de Sind, en la part musulmana de l'Índia, part deçà de l'Indos, avui pertanyent al Pakistan. És de llengua àrio-índica, però ha tingut vida intensa des d'antic en el món islàmic... L'etimologia [de Síndria] està ben establerta en àrab... En l'Amèrica Austral (des de l'Uruguai fins als Andes cuians) el mot s'accentua sándia, a la manera catalana» (DECLC, Coromines). El nom d'aquesta regió de Sind ve del sànscrit Sindu, riu, i es refereix al gran riu que hi transcorre. El so inicial es perdé al pas cap al persa i el grec, i originà el nom que avui coneixem del riu Indus i de l'Índia. Així doncs, tenim que síndria vol dir, originalment, de la regió de l'Índia. La mateixa arrel que trobem en un dels personatges més famosos de Les mil i una nits, Simbad el mariner, que vol dir 'vent del Sind, de l'Ìndia'.

A les comarques gironines, la veu apareix sovint en la variant xíndria. A la plana urgellenca no és rar de sentir sindria, com a mot pla. Al Baix Segre, n'existeix una variant purista que en fa meló de crestià, també meló d'aigua, com en algun altre racó del valencià meridional (cf. watermelon en anglès, Wassermelone en alemany, sempre a rebuf del meló). Al Rosselló i a les Balears, apareix amb la característica pèrdua de la vocal àtona final, sindri. Altres localismes es troben ací i allà.  

De melons i de síndries
Mapa lingüístic de SÍNDRIA en les llengües romàniques.
La introducció del cultiu de la síndria a través d'al-Àndalus cap als segles X-XIII va fer que el nom d'aquest altre gran fruit de l'estiu s'escampés pel sud d'Europa i una mica cap al nord, sempre que la latitud en permetés una temperatura adequada de conreu. «En la versión latina del Calendario de Córdoba del Rabí Ben Zaid, hecha en el s.XIII, se lee que en el mes de agosto 'fit bona adulaha [nombre árabe de esta fruta], et est sandia», lo que ya indica que corría entonces, por lo menos en la España musulmana» (Coromines, DCECH).  Cap al 1600 es fa present als herbaris europeus. Que a les llengües germàniques, l'expressió meló d'aigua s'imposés, ha d'induir a creure que aquesta fou la denominació amb què s'estengué a través del baix llatí i per mitjà de les llengües romàniques peninsulars, si més no en un primer moment.

En part del nostre domini, a partir del segle XIV (quan el mot és documentat), hi concorregué la forma gentilícia síndia, del país de Sind, evolucionada prou aviat a síndria, que esdevingué majoritària al Principat i als dominis insulars. Aquest darrer fet, però, assenyalaria que al primer terç del segle XIII, en el català dels expedicionaris catalans establerts a les illes, la forma síndria, ja fora prou dominant en la llengua parlada. 

Entre les llengües romàniques, l'arrel gentilícia s'entengué a Catalunya i d'allà a Occitània, Sardenya. També en castellà, mentre que en aragonès predominà la denominació de meló d'aigua, igual que al sud del Principat i País Valencià, expressió que s'adoptaria igualment en algunes llengües germàniques. La relació amb la veu meló donà també la denominació en portuguès. 

En canvi, en francès, italià i romanès la solució fou diversa. En aquesta darrera llengua, simplement s'adoptà el nom que allà prengué el meló amb adjectivació: pepene verde. En italià, antigament, no fou desconeguda l'expressió meló d'aigua, mentre que més modernament la forma anguria concorre amb la de cocómero. La primera veu s'agafà del grec, en què s'aplicava al cogombre. La segona, derivada de l'antic nom científic cucumis citrullus, actualment Citrullus lanatus. Per cert que, d'aquest citrullus vindria la -e epentètica que mostra síndria en català, occità i sard. 

També a la Ligúria s'hi coneix la forma pasteca, igual que en zones de Portugal i similar al fr. pastèque. L'origen d'aquesta forma s'ha de buscar en la denominació de l'àrab hispànic albaṭṭíẖa, i aquest de l'àrab clàssic biṭṭāẖah. En castellà, una albudeca és una síndria de mala qualitat





20210715

[2299] Lo Baix Cinca, anys seixanta (del segle XX)

 

1968. L'Aiguabarreig, lo Baix Cinca.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Vista aèria de l'aiguabarreig del Segre amb el Cinca, a tocar de la Granja d'Escarp, a l'angle inferior dret. «El paisatge té una amplitud colossal. Hi ha molt poca vegetació, només a la riba esquerra veien l'afanyosa plantació de fruiters... Aquest pont damunt el Segre és l'única comunicació que, per la riba esquerra, tenen aquests pobles. Absurdament, les dues carreteres, la del Segre i la del Cinca, que va a Mequinensa, no tenen comunicació per cap pont, almenys fins que estigui acabat el que hom fa a Mequinensa...»

1968. Mequinensa, lo Baix Cinca.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La sala de cine era un habitual dels cafès dels pobles d'aquells anys. A fora, un resum gràfic de la pel·li, a base de quadres de cartró. Dèiem, anem a veure els quadres! Així sabíem de què anava mínimament la sessió, normalment de programa doble. «Malgrat l'aire abandonat i d'anar tirant que tenen les coses, percebem a Mequinensa una vigoria vital, una energia de supervivència, malgrat la problemàtica de futur de les seves mines, la tradicional agricultura, l'aiguabarreig de gent i la lletjor palesa del medi», escriu l'Homenot garriguenc. 

1968. Mequinensa, lo Baix Cinca.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Dels detritus de les mines, degudament calcinats pel foc més primitiu, aquesta gent en trauen calç».

1968. Les mines, Mequinensa, lo Baix Cinca.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«L'encarregat de la mina, al peu de la boca, vora la vagoneta, els llums encesos, i el caliquenyo apagat. Fa vint-i-vuit anys que descendeix cada dia a les galeries, tusta la travada, petja el terra molsós i humidament calent, espia les filtracions d'aigua, i conviu amb els minaires de rostre negre i ànima blanca». Afegeix la prosa sàvia de Vallverdú: «A dos-cents, a tres-cents metres terra endins, el contacte dels homes amb les realitats primàries de la geologia els desenrotlla una filosofia pròpia, arrelada, i esdevenen, ells mateixos, pedra viva i mineral. Són els únics que, un cop traspassats, deuen trobar-se immediatament bé en la fosca amiga de la tomba».

1968. Mequinensa, lo Baix Cinca.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Vista de Mequinensa des del castell. L'Ebre va creixent lentament i hi ha inundat ja el camp de futbol. 

1968. Mequinensa, lo Baix Cinca.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
I mentre l'aigua va pujant, «a dos pams de l'aigua, contra una paret admirablement tractada pel paleta... un parell d'homes s'apliquen a xollar la mula. Li han lligat tres potes, com manen els cànons... Ja no hi ha xolladors joves, tot és feina de vells, és a dir, artesans. Aquests homes de Mequinensa fan de tot: han treballat a les mines, han fet de pagès, han fet de comerciant. Els tipuss que aquí apareixen podrien ésser igualment del Segrià, de la Noguera o de l'Urgell: són homes forts, un poc filòsofs, cordials: són dels nostres».

1968. Esplucs, lo Baix Cinca.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
L'espectacle geològic d'aquesta tossalada és espectacular, prop d'Esplucs. Llavors només hi faltava el reg.

1968. Fraga, lo Baix Cinca.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La capital de la comarca. «Fraga és tota costeruda, tota baldera i, si voleu, tota típica. Indret de pas, ciutat prou rica, amb una horta fruitera de primera qualitat». 

1968. Fraga, lo Baix Cinca.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Detalls de la vila vella, quan el poble de l'altre costat del pont encara era incipient. Dos camions carregats de paques de palla fins al capdamunt travessen el poble. «Les cases amuntegades, el campanar capriciós, els enderrocs que deixen veure com eren edificades abans les cases, contra el terra mateix dels terraplens naturals».

1968. Osso /Ossó de Cinca, lo Baix Cinca.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Parets de toves i de tàpia, corrals, magatzems i cases tot alhora. El primer poble després de Saidí, ja de domini lingüístic castellà. Probablement, molt despoblat després de la Guerra dels Segadors i de la de Successió, i repoblat per població de l'interior de l'Aragó, va consumar la substitució lingüística entre els segles XVII i XVIII. A la foto, en Josep Vallverdú davant el seu Citroen 2CV, foto de Ton Sirera.

1968. Bellver de Cinca, lo Baix Cinca.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Després d'Osso, trobem Bellver. Un carrer desert en un ventós matí d'hivern. «En aquests indrets el Cinca conserva el seu llit amplíssim, ni de bon tros ocupat per l'aigua, que, al contrari, fa rierols deixant illes allargassades entremig. Milions i milions de còdols proclamant l'al·luvió de segles». La llera només s'omplia, indefectiblement, durant les avingudes d'aigua d'abans del temps dels pantans.