20221126

[2423] De bitllets i alfabets, i altres divagacions religioses

 

Els alfabets d'Europa.
El mapa dels alfabets que es fan anar al nostre envellit continent és un dibuix estable en el temps, de segles enrere, amb tres únics colors: el de l'alfabet llatí, del grec i del ciríl·lic. Aquest darrer és un terme epònim, o sia, que prové d'un nom propi, Sant Ciril. Aquest, juntament amb son germà Metodi, foren un parell de missioners grecs nascuts a Tessalònica al segle IX, i que van expandir la religió cristiana entre els pobles eslaus de l'est europeu. Van topar-se amb el fet que aquells primitius dialectes eslaus o eslavònics no tenien escriptura. Així doncs, mans a l'obra, van discórrer de crear-ne un d'adient i, au, ja tenim un nou alfabet, que amb el temps s'anomenà ciríl·lic, a partir de l'alfabet grec com a base.

En els pobles eslaus en què arrelà la religió catòlica, l'alfabet llatí o romà hi fou el predominant. Quan a partir de la primera gran escissió de la Cristiandat, el Gran Cisma d'Orient, al segle X, els cristians grecs de Bizanci passaren a considerar-se ortodoxos i guardians de les més pures essències cristianes, els pobles eslaus que depenien de Bizanci, a més del territori romànic de la Romania, secundaren la nova vella religió, i l'alfabet ortodox s'hi arribà a identificar. 
 
Les religions històriques d'Europa.
Si superposem els dos mapes, el dels alfabets i el religiós, de seguida comprovem aquesta identificació exacta entre l'Església ortodoxa i l'alfabet ciríl·lic. Només el territori de Romania aguantà la pressió i es mantingué fidel a l'alfabet romà, malgrat el canvi de religió majoritari. La convulsa història de la regió amb nombrosos canvis de dominacions i imperis hi degué ajudar d'alguna manera. 

El cas més curiós de contacte dels alfabets europeus es dona precisament en aquella cruïlla de cultures (i d'història feta a trompades) que són els Balcans. I ara us explicaré una batalleta pròpia que hi toca una mica. Sempre ens queixem, i amb raó, de la dificultosa tasca de l'ensenyament secundari a l'aula. Però hi ha situacions que ens reconcilien amb la nostra professió, si més no, passatgerament. Una d'aquestes circumstàncies, la vivim quan un-a alumn-a (perquè no se m'enfadi ningú) ens ensenya a nosaltres, els profes, alguna coseta, o ens complementa allò que intentem transmetre o fer entendre en un moment determinant. 

Això va escaure-se'm l'altre dia, mentre repassàvem el mapa les famílies lingüístiques indoeuropees al nostre continent, i anàvem citant particularitats d'aquesta o d'aquella altra llengua. Sempre solc fer notar als estimats joves seguidors que tenim a la classe la particularitat de la llengua serbocroata: mateix codi però doble amb alfabet... segons el territori (Sèrbia o Croàcia), separades també per la religió, ortodoxa o catòlica. Gent que parlant s'entenen, però pas escrivint (ni resant), atès que els uns escriuen en l'alfabet ciríl·lic, propi d'aquella tradició religiosa, i els altres, en el llatí, propi de la fe apostòlica romana i son esqueix protestant. Però heus ací que el xiquet em corregeix i m'explana que a Sèrbia, i jo mai no ho hauria dit, la llengua estàndard es pot fer servir en tots dos alfabets i així és com s'ensenya a les escoles, per doblat. En arribar a casa, en busco més detalls i, en efecte, així funciona aquesta doble alfabetització sèrbia, mentre que entre croates i bosniomusulmans, per ressentiments dels recents conflictes i del vell jou iugoslau (valgui la redundància), la tendència és a dialectalitzar, a marcar la diferència respecte de la llengua comuna, que temps fa tingué normativa unificada.  

I acabo: sembla que els pobles amics de l'Europa occidental són els més restrictius (ultranacionalistes i patrioters) que no pas els amics serbis del dimoni rus (segons la veu única i acrítica de la premsa occidental, inclosa la nostra), més oberts en aquesta qüestió. Ara me n'han entrat ganes, de veure-ho de més a prop, entendre quina lògica segueixen a Sèrbia per fer-ne servir l'un o l'altre. Ves que hi haurem d'anar... 

Bitllets d'euro.
Els tres alfabets que es fan servir per grafiar el nom de la moneda europea als bitllets, a partir del 2007, data de l'entrada de Bulgària a la UE, únic país d'alfabet ciríl·lic de tota la Unió. De moment. Amb Ucraïna expectant.

Monedes d'Euro.
Monedes d'euro búlgares grafiades en ciríl·lic i una altra en alfabet grec, a Grècia, és clar.

Bitllet de dòlar americà.
Hi ha pocs aspectes humans tan decisius al llarg de la història com la religió. Ja fa més de dos-cents anys del segle de les llums i de la il·lustració enciclopèdica i, de fet, avui podríem escriure'n i descriure'n d'infinites, d'enciclopèdies del saber. Però bona part de la humanitat resta aferrada a la idea d'algun ésser invisible, metafísic (enllà de la realitat), al qual atorga la veritat absoluta, a partir de la qual deriven creences morals, conductes personals i socials, i poderoses organitzacions comunitàries. 

No hi fa res, en els nostres temps de reivindicació feminista, que la revelació d'aquesta veritat (la de cada religió) hagi depès completament i des de sempre del misogin món dels homes. No hi fa res que els humans en compartim unes quantes ben diverses, de creences i religions, cap de les quals amb base empírica o racional. Tot i això, aquell qui té fe creu fermament en la superioritat moral de la seua doctrina per sobre de les altres, sovint menyspreades i vistes com a enemigues, fet que fou causa de les matances més atroces en el passat... no tan llunyà. I això que el seguiment dels rituals i pràctiques de cadascuna, vist exògenament, comporta més inconvenients, obligances i imperatius, que no pas gaudis i gaubances. 

Personalment, i sempre respectant el que vulgui creure o descreure tothom, el credo més infantil de totes les diferents doctrines és aquesta dèria a perpetuar-nos com a humans (no només com a esperits, sinó amb la resurrecció de la carn) en un altre món, paradís, valhalla o olimp. En això veig que els humans fem com quan érem canalla, que apamàvem el món a partir d'allò que més desitjàvem, com ara les gominoles i llaminadures, i que, com Hansel i Gretel, seguíem la crida de la caseta de caramel i xocolata. Tenim tanta por de perdre allò tan preuat i inexplicable que ens és la vida, que acabem per desitjar-nos-en una altra, i, posats a demanar, eterna a més a més! Això sí, passant sempre per l'adreçador dels qui remenen les cireres (o les hòsties, en tots sentits) i deixant-nos portar pel ramal. 

Encara a aquestes alçades de la pel·li, i sembla que no s'acabarà pas en aquest segle XXI, la nostra cultura occidental continua proclamant un supremacisme insultant a la resta d'humans que creuen altrament (cosa que no vol dir que altres també puguin ser insultadors), i que es resumeix (entre altres exemples que segur que aportaríem entre tots) en aquesta frase que s'imprimeix al dòlar americà, com el mantra identitari per excel·lència d'aquella societat; frase amb la qual s'encomanen al seu déu amb la mateixa autosuggestió (fe) amb què els nostres avantpassats demanaven pluja amb les tretes de la Marededeu de les Sogues. Ep, això no impedeix que aquell tros de paper de l'economia de l'Estat més endeutat del planeta (però amb inexpugnables reserves d'or a Fort Knox, que en teoria responen pel valor d'aquell bitllet), sigui cobejat amb avidesa per la resta dels mortals, preguem al déu que preguem, que llavors aparquem per un moment nostres profundes conviccions. 

Ben mirat, però, potser val més creure en el dòlar diví que no pas en aquest paio, que ens predicava i sermonava en els seus Mensajes Navideños allò que no complia, amb aquella veu profunda i alentida, perquè ens captinguéssim com a bons espanyoles todos. Potser sí, que si tots els catalans féssim com tu, eixugaríem el dèficit fiscal en un tres i no res! 

Servidor només va viure el nazionalcatolicismo espanyol de la postguerra d'oïdes i per estudi. Vaig ser un infant crescut en els rituals catòlics, que familiarment i comunitària eren els dominants, com ara missa obligatòria de diumenge havent hagut d'esmorzar dos o tres hores abans perquè altrament no podíem anar a combregar. 

Aviat es va relaxar aquesta brida, car allò que deien que era una transició política de l'Estat espanyol em va pescar en plena adolescència. Vaig anar derivant cap a l'agnosticisme, amb seguiment hedonista de l'arrelada pàtina religiosa de la nostra societat, de Pasqua a Nadal i altres festes de guardar. Ara bé, de fa uns anys cap aquí, que de manera suau però decidida em considero un descregut. Ni impiu (perquè respecto que les persones creguin, excepte en les organitzacions religioses, que és tot un altre tema), ni incrèdul (perquè crec en valors i idees i raons vàries), ni ateu (vell mot de ressonàncies pseudoviolentes). Simplement això, home descregut, despullat de dogmes, que no espera trobar res més enllà i que tem assenyadament i reflexiva la fi.


 

[2343] De poms, pomes, maçanes, mançanes i mansanes

20221125

[2422] De la camamilla, o pometa de terra

 

Camamilla, Matricaria recutita.
Aquesta és la forma característica d'aquesta aromàtica i petita flor, amb el botó sobresortint dels blancs pètals. Pecat que no en puguem flairar la penetrant i estrident olor. A casa la preníem pel mal de panxa, sobretot. Però sense sucre no podia pas empassar-me-la. Pensava que per això era del gènere Matricaria < matrix, matriu. Ara bé, era per un altre mal de panxa, el de les dones, com a planta que, amb infusió de les flors seques, té propietats emmenagogues, o sia, que estimulen el flux sanguini a la zona pelviana i úter. 
Era un ritual anual, anar a arroplegar camamilla en algun erm del terme. No us penseu: anava molt buscada, i ací i allà trobàvem altres colles de dones i xiquets en callada competició. Callada, vull dir no reconeguda, perquè de xiscles i soroll, la canalla no en vulgueu més. 

Mapa dialectal: «camamilla».
DECLC, Joan Coromines.
Com sempre, es fa complicat d'acolorir en un mapa la diversitat dialectal d'un mot tan popular. A més, com em deia l'altre dia un apreciat company, la tasca del dialectòleg tradicional s'ha esfumat: amb la mobilitat de la gent, els neorurals, els nouvinguts i el trencament lingüístic generacional del segle XXI, els atles lingüístics que coneixem dels darrers cent anys foren ara impossibles. Caldrà esperar alguna aplicació de les empreses de dades informàtiques, que facin buidat de webs i xarxes: les big data aplicades a la lingüística, pas al comerç o el negoci. 

El fitònim, o nom de planta, és hel·lenístic, chamaemelon, αμαίμηλον, que un cop passat per Roma, esdevingué camomilla en llatí vulgar. En la majoria de llengües romàniques hi passà així, mentre que en català es mantingué com a camamilla i variants, rossellonès (i aragonès) camamila qui sap per quina influència. El mot el trobem només a partir del segle XIV, igual que camamirla, variant dominant al sud.  La forma balear, camamil·laqui sap si la més antiga, portada des del continent al segle XIII, podria haver donat les altres per dissimilació en un cas (-mirla), i en l'altre (-milla) per interferència amb el sufix diminutiu -illa (car l'original llatí no tenia palatal, que és un so d'evolució romànica), i en aquell altre (-ila) per simplificació. No ho podem saber del cert sense més documentació. 

Mapa de les llengües d'Europa: «camamilla».
L'informant rus del mapa confon, en català, el nom de la planta per la del gènere. Des del francès, el mot passà a moltes altres llengües germàniques, cèltiques o eslaves. El cas divergent és el curiós manzanilla de l'espanyol, documentat a final del segle XV: mentre que a la majoria de llengües hi ha etimologia fonètica, del grec xamai (de terra) + melon (poma), en aquell cas hi ha etimologia pel sentit, que ve a dir poma petiteta, com es veuria una molt petita pometa a terra des de lluny, com són els bombats, corbats o inflats cap enfora, botons groguencs de les flors.   
Llegeixo en algun lloc, que la floreta de la camamilla és considerada flor nacional de Rússia, ромашка, romashka. Fins aquí he arribat: si algú me'n pot dir l'origen etimològic, merci des d'ara.

Licor de camamilla.
Licor d'origen tradicional, darrerament se'n comença a trobar a les botigues. Però, atenció!, si està fet amb massa sucre és una bomba de ressaca. Cap com el licor de camamilla (15-17º) de l'amic Mingo Sarradell, fill de Linyola, terra ancestral de camamillaires. Perquè com bé diu el DCVB, «A Catalunya també l'anomenen... camamilla d'Urgell».

Camamilla, Matricaria recutita.
La recol·lecta de la flor, diguem que semimecanitzada, amb la pala de pues, molt més efectiva que la nostra, simplement a mà. Els grans productors europeus la seguen amb tractor, és clar. L'altra imatge m'ha fet molta gràcia: m'ha fet recordar el colador, estri indispensable en tota infusió de camamilla, en què les flors seques es bullen dins l'aigua.   


[2400] El primer mapamundi lingüístic


20221122

[2421] La Balaguer del segle XIX al XX

 

1913. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
El vell pont balaguerí d'abans de la guerra (del segle XX), amb els potents tallamars per evitar que les avingudes sicorines se l'emportessin. Només pogué ser tombat per les bombes de la retirada republicana del 38. Al fons, enllà del convent dominicà, la futura nova Balaguer ni tan sols era un pensament: només masos i terres de conreu. 

Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
En aquesta imatge hi podem apreciar la potència dels tallamars entre arc i arc del pont. La ciutat, sempre sota la presidència de Santa Maria. 

1897. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Anuario Riera» (BDH). 
A final del segle XIX, tenia la ciutat una mica més de 4.500 habitants, envoltada per la part de dalt encara de les antigues muralles. Sempre la Plaça del Mercadal se n'emporta l'atenció, juntament amb l'església gòtica de Santa Maria, del 1351. La vila es componia d'una dotzena de barris o partides, i la gran majoria de cases eren de tres i dos pisos, car la població vivia amuntegada a la vella Balaguer, l'actual barri antic. 

1897. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Anuario Riera» (BDH). 
La descripció de la ciutat llavors es feia per oficis. Tothom era una cosa o una altra, i qui no, doncs feia de jornaler. Sembla que era ciutat d'advocats, les oficines dels quals devien traure fum els dissabtes, dia de mercat, quan s'hi acostava la gent dels pobles veïns. Molts d'aquests oficis són ja record de la història. Entre els cafès, s'hi citen el de l'Ateneu i el del Comerç. Hi havia negoci per als carros de lloguer, qui ho hagués dit!

S'hi enumeren les entitats de població del terme: masos i masies, molins, ermites, convents, santuari, amb el nombre d'edificis i de gent que hi habitava.

1897. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Anuario Riera» (BDH). 
Els col·les eren separats per gènere: el dels nens als escolapis, el de les xiquetes, a les carmelites, a més de dos escoles municipals dels uns i de les altres, que s'identificaven amb el nom del mestre o la mestra. Hi havia dos fàbriques de gasoses, llavors molt de moda, dos molins de farina i quatre d'oli. No s'han d'oblidar la mitja dotzena de lleteries. Calia anar a buscar la llet i bullir-la a casa. Encara ho fèiem, al poble, als anys 70s, fins que les vaqueries foren prohibides al nucli urbà. Qui no recorda haver fet girar la lletera a tota velocitat tot descrivint un gran cercle amb el braç estirat: s'hi demostrava la llei de la força centrífuga, car de llet no en queia ni gota. Si mai se'ns hagués escolat, no ens hauríem acabat lo tacó. 

De posades i fondes, la Castellana, la de Sant Antoni, la del Sol, i un parell més. Forns i pastisseries per donar i vendre, i tres places de notari. També quatre consultes mèdiques, privades és clar. La ciutat tenia molts serveis gràcies a la seua capitalitat entre els pobles urgellencs i del Segre mitjà.

1897. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Anuario Riera» (BDH). 
En canvi, em sobta que només hi constés un veterinari. Sabateries, botigues de roba, ultramarins... i els grans terratinents de fa més de cent anys, molts dels quals viudes de. Diria que ja no en queda cap, de tots aquests: el segle i escaig que ja ha passat ens ha fet donar molts tombs. 
De societats, se n'hi compten fins a cinc: el Casino, el Centre Recreatiu, el Centre Carlista, el Centre Republicà i la Joventut Catòlica. 

1913. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La vella i tradicional Plaça del Pou balaguerina, amb les porxades. 

Anys 1910-20. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Els porxos de la Plaça del Pou, a damunt dels quals hi hagué l'Hostal del Sol balaguerí. 

1913. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Una imatge preciosa al contrallum d'una posta de sol. A sota, detall carrer del Riu, arbrat i porxat.
 
1908. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Anuario Riera» (BDH). 
Passats dotze anys, la ciutat havia arribat gairebé als 5.000 habitants. És curiós que abans de Carnestoltes (els dimarts, dimecres i dijous precedents) hi havia fira. A banda de dissabte, també hi havia mercat en dimecres, a mitja setmana. I és que el poble era grandet. Sembla que havien augmentat els cafès, fins a mitja dotzena. O almenys els informants, normalment els secretaris municipals, s'havien allargat una mica més i millor en la descripció.  

S'hi fa constar que l'enllumenat públic ja és per electricitat, gran novetat d'aquell inici de segle. També hi havia oficina de telègraf. 

1908. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Anuario Riera» (BDH). 
S'hi havia obert una botiga de ceps americans per tal de refer les vinyes, assolades arreu per la fil·loxera. També apareixen ara tres representants d'assegurances contra incendis i un parell sobre la vida. S'hi anoten els serveis de carruatges diaris cap a Àger, Anglesola, Artesa, Bellcaire, Lleida, Tàrrega i Tiurana. El seient fins a Lleida costava dos pta., cosa que no era a l'abast de qualsevol. Em criden l'atenció un parell de llibreries, un parell de rellotgeries i un taller de cadires, que antes (que deien els padrins) no eren d'un sol ús com ara, sinó que calia adobar-les i reparar-les.

Tres hojalaterías i una latonería: diria que majorment hi havia estris de parament de la llar i peces vàries i impensables avui, des de llums d'oli fins a ves a saber què.

1913. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La vella façana del santuari del Sant Crist, llavors a punt de ser renovada tal com la coneixem avui.

1918. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
El vell cementiri balaguerí a tocar de Santa Maria. 



20221119

[2420] Lo Neptú i les sirenes de la plaça lleidatana de Sant Joan

1806. Lleida, la font de Neptú i les sirenes de la Plaça de Sant Joan,
«Voyage pittoresque et historique de l’Espagne»
François Liger, Alexandre de Laborde (INHA).
La plaça tal com era antigament, abans de la destructiva reforma de 1868. A l'església medieval de Sant Joan de la Plaça, dita així popularment, hi veiem l'antiga portalada romànica i el vell campanar. I, és clar, la Seu Vella ja convertida en caserna de feia un segle: un soldadet (espanyol) hi fa guàrdia amb la pica al coll. Al centre, el déu dels mars, agombolat per les quatre impúdiques sirenes (segons la catolicada local de l'època) que rajaven aigua dels pits. 
 
1806. Lleida, la font de Neptú i les sirenes de la Plaça de Sant Joan, 
«Voyage pittoresque et historique de l’Espagne»
François Liger, Alexandre de Laborde (INHA).
El retrat més antic que tenim de la censurada font neoclàssica de la Plaça de Sant Joan, fet pocs anyets després de la construcció que Blondel aprovà. Aquest era el nom oficial de la plaça, i figurava escrit en la placa que lluïa el pedestal. La furibunda reacció del senyor bisbe d'aleshores va condemnar des dels inicis el monument a la polèmica, que després passà a menysteniment (traslladada a la porta de Sant Antoni) i, finalment, al desballestament arribant a mitjan segle XIX.

1806. Lleida, la font de Neptú i les sirenes de la Plaça de Sant Joan, 
«Voyage pittoresque et historique de l’Espagne»
François Liger, Alexandre de Laborde (INHA).
Detall de l'antic campanar medieval de l'església de Sant Joan

1806. Lleida, la font de Neptú i les sirenes de la Plaça de Sant Joan, 
«Voyage pittoresque et historique de l’Espagne»
François Liger, Alexandre de Laborde (INHA).
La plaça fou la veritable plaça major i centre de la ciutat durant segles. Ja existia al segle XII, data la conquesta catalana. Per tant, ja devia ser centre de la vida de la Lleida sarraïna. La plaça tenia unes dimensions més reduïdes que l'actual, i malgrat això fou lloc de justes i tornejos en els temps de la tardor medieval. Els carrers posteriors, al peu del Canyeret, eren carrers de famílies de casa bona, i hi veien com les cases acreixien els terrats cap amunt, com si fossin colomars, a la recerca del sol i la ventilació. 

1806. Lleida, la font de Neptú i les sirenes de la Plaça de Sant Joan, 
«Voyage pittoresque et historique de l’Espagne»
François Liger, Alexandre de Laborde (INHA).
Detall de la font. La plaça era de terra, i això feia que l'aigua que hi queia, pel vent o per la canalla o per les dones que hi anaven a omplir els càntirs, la deixés ben enfangada en un considerable radi al voltant seu. Al darrere hi trobem el gran edifici de l'Almodí (magatzem de gra municipal), abans primitiva presó, després traslladada a la Paeria al s.XVIII, i edifici dedicat a escola a començament del s.XX. A la plaça s'hi inaugurà l'arribada de l'enllumenat de gas al 1862, i l'elèctric al 1894. 

1806. Lleida, la font de Neptú i les sirenes de la Plaça de Sant Joan, 
«Voyage pittoresque et historique de l’Espagne»
François Liger, Alexandre de Laborde (Gallica).
Vista general de l'esplèndid gravat, però que fa una falsa sensació de gran plaça, per bé que en realitat era un espai de dimensions més aviat reduïdes, molt més petita que l'actual. 



20221115

[2419] L'antiga llibreria Urriza lleidatana

 

Anys 40. Llibreria Urriza, Lleida.
La façana de la llibreria del carrer Cavallers, 11, que va traslladar-se a la cantonada del carrer Major a l'any 1949. 

Anys 40. Llibreria Urriza, Lleida.
La carta postal potser és més antiga que la data que indica la feixistada dels segells franquejats. Diria que ja feia ben bé un parell de dècades que l'adreça de les cartes postals ja se situava al darrere, juntament amb el text. 

Anys 30. Llibreria Urriza, Lleida.
Postal amb la capçalera de la llibreria. Diria que fundada al tombant del segle i que era al carrer Cavallers. Abans de la guerra publicà una esplèndida col·lecció de fotografies de la ciutat i de paratges diversos de la província, molt apreciada entre els col·leccionistes postals. 

A la postguerra es traslladà a la cantonada del carrer Major, a tocar del vell Cine Catalunya. La llibreria no sobrevisqué al segle XX. Molts universitaris del Roser en recordem el soterrani, a on calia baixar per trobar els llibres en català en aquells anys 80. Els pocs recursos dels estudiants i la poca vigilància dels dependents feien que les apropiacions indegudes, els llibres eren (i són) cars!, anessin a l'ordre del dia, quins temps!

1922. Llibreria Urriza, Lleida.
Postal amb la capçalera de l'antiga llibreria. 

1929. Llibreria Urriza, Lleida.
«La Publicitat», de 29 de novembre (FPIEI).
Una llibreria moderna a la Lleida d'abans de la guerra, molt arrelada a la ciutat i al país republicà que de seguida arribaria. 

1916. Llibreria Urriza, Lleida.
«La Prensa», de 14 de juny (FPIEI).
Fa més de cent anys que ja es feien filtres antinicotina. 

1967. Llibreria Urriza, Lleida.
Banderí del Premi Urriza de novel·la en castellà, instituït al 1963 pel nou propietari de l'establiment, Joan Fernàndez Coll, que l'adquirí al 1960, «i li donà caràcter de llibreria de referència a Lleida ciutat i més tard passà a ser llibreria universitària amb la reaparició dels estudis superiors a l’edifici del Roser. El negoci va durar fins al 1992 i ja en els darrers anys es dedicà majoritàriament a l’objecte de regal. Dins la trajectòria de la llibreria cal destacar el Premi Urriza de novel·la. La llengua del premi era el castellà i la primera convocatòria fou el 23 de febrer de 1963 i la darrera l’any 1969. Les obres guanyadores van publicar-se sota els segells editorials Terra i Planeta. El certamen comptava amb un important ressò mediàtic a escala estatal. El jurat estava compost per personalitats de la cultura. Abans del lliurament del guardó es feia una setmana cultural amb conferències i col·loquis oberts a la ciutadania i el premi es lliurava en el marc d’un sopar de gala» [Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida]. Cal puntualitzar que la llibreria és anterior al 1920, com s'hi escriu en aquest diccionari, i remunta almenys al tombant del segle. 





20221112

[2418] «Abans de Santa Caterina, no cullos l'auliva»

 

Aulives arbequines.
Se'n diu que foren portades a Arbeca pel senyor Duc de la vila al segle XVIII. Duc de Medinaceli, la casa comtal que s'apropià la vella Casa dels Cardona, decisiva en la història de la Catalunya medieval. Tot i que l'Alcover-Moll escriu que «segons diuen, aqueixa varietat d'olivera procedeix de Mallorca, d'on el duc de Medinaceli o el rei En Jaume I la dugueren a Arbeca, i d'aqueix poble s'estengué per tot Catalunya». Com si entre el temps de l'un i de l'altre només hi hagués una estoneta! 
El castell arbequí fou un dels grans palaus de l'aristocràcia (espanyola) a la Catalunya de l'Edat Moderna. Probablement, els ducs hi feien bones estades. No és pas estrany que provés en aquelles seues extenses terres de secà la nova varietat. Ací altre cop les cròniques difereixen: els uns diuen que des de Palestina, els altres que des de Mallorca. 

Tradicionalment, i sé del que parlo per experiència directa familiar, mai no es collien les aulives abans de Santa Caterina, al 25 de novembre. De jo ben petit, era així. La collita s'allargava tot el Nadal i tot el gener. Des de fa una colla d'anys, potser un parell de dècades o una mica més, la collita s'ha anat avançant, cada cop més aviat al novembre. Ara tots els molins ja xafen la primera setmana d'aquest mes, i amb la moda de l'oli d'auliva verda, abans i tot. El que era una collita de ple hivern, ha esdevingut una feina de tardor al camp. Al gener, pràcticament no queda ja cap auliva per xafar i els molins ja tanquen. Encara n'havia sentit una altra, de dita a casa nostra: «Qui arroplega l'auliva abans del gener, deixa l'oli a l'auliver», però era un refrany no aplicat. Potser aquest avançament de la temporada de l'oli sigui degut al canvi climàtic, el gran pretext per a tots els mals d'avui. 

2015. Rascant l'auliva. 
Granyena de les Garrigues.
El meu pare ja no hi és i aquest serà el segon any que ja no parlem (tant) d'aulives i d'oli a casa. Ell va anar a sarpar aulives (amb la sarpa o maquineta de pues) vuitanta anys seguits, des dels deu anys (quan s'acabava la primària) fins als 90, perquè al 2020 la pandèmia ja li ho va impedir. Aquell últim any, encara es carregava els sacs a l'espatlla, mentre jo treia la llengua. La fi de l'escolarització del pare al Soleràs va coincidir amb la fi de la guerra. A casa els va anar de primera, perquè amb lo padrí a la presó (espanyola), totes les mans eren necessàries per anar tirant. 

En record seu, i de tants altres com ell en aquells temps, avui us transcric aquest poema, obra d'Apeles Mestres (ell mai no acceptà l'ele geminada ni altres normes fabrianes: jo estic amb ell per la supressió d'aquella anomalia ortogràfica), que descriu la feina dels olivaters. Fou la lletra d'una cançó coral, amb música de Josep Rodoreda, que s'estrenà en concert de la societat barcelonina Euterpe al 22 d'abril de 1878.  

1878. Los Olivaters, d'Apeles Mestres.
Revista «Lo Nunci», de 28 d'abril (ARCA).

I.
Toca-sons, lo dia és alt
ja s'eixuga la rosada,
ja la boira matinal
va desfent la marinada.
Mal que plogui, mal que glaci,
mal que faci el temps que faci,
borrasses al coll, escales a punt,
i amunt.

[De les escales per collir i arribar amunt de l'arbre, a Ponent se'n diu banc. Les borrasses antigues, de roba gruixuda, pesaven un mort; les modernes, aquestes verdoses de malla plastiquera eren molt més manejables].

II.
L'abundor d'oliva, l'olivera inclina,
mai al món s'és vista tanta d'arbequina,
benvinguda siga Santa Caterina.

Tot al volt de l'oliver
són esteses les borrasses,
d'una a una i a manats
va caient l'oliva baixa.
Quitxalleta, soca amunt,
i aplegueu entre la rama,
 que ja volta l'escaler
per fer caure la forana.

[Des de dalt del banc, l'escaler fa caure les aulives de les branques exteriors, però li costa arribar a les de dins de la capçada, feina reservada a la quitxalla, que s'havia d'emparrar troncs amunt: quants cops me va tocar de fer-ho, jo que era el menut de casa!].

III.
Són plenes les borrasses
 i toquen ja les deu;
comptem, tot fent beguda,
quants costals hem fet. 
Assolellem l'oliva,
fem rotllo i esfullem.

Oh, vailets, que la rècula espera!
Carregueu i al molí feu drecera.

I avall, dret al molí,
i per escurçar el camí,
vinga l'esca i el foguer
i encenguem la pipa;
vinga l'esca i el foguer
i encenguem-la bé.

[Per netejar les aulives de la fullaraca, se feia servir un porgador en forma de tobogan. S'hi abocava el sac per la tolva o tremuja de dalt, i mentre rodolaven avall les fulles s'escolaven per la filferrada, i tornaven a caure al sac. Calia, però, que mans atentes en traguessin els brots des dels laterals].
 
IV.
Més bon company que la pipa
no he vist enlloc.
Quan penso en tu, vida meva,
li calo foc.
Sa fumareda lleugera
vola a prop teu
i amor, petons i abraçades,
te du en nom meu.
Si alguna volta s'embussa
i de fer fum me desdeix,
llavors petons i abraçades
te'ls portaré jo mateix.

V.
Ja hem arribar al molí,
ja veiem el sol lluir
prop de migdia.
Moliners, feu-vos ençà,
si ens hi dau un cop de mà
farem més via.

Quants costals porteu?
Per ara vuit costals.
Quants cassals voleu?
Desembraceu cassals,
que tots los omplireu.

Descanseu, si us voleu esperar,
que ja hem molt i sols falta premsar.
Ompliu los esportins i alcem la premsa.
Descolla!
Vint-i-cinc esportins i la premsa és plena,
amolla!
Mà a la barra i a premsar,
vinga, va!

[A les Garrigues mesuraven amb quarteres, pas amb costals. Les quarteres eren sacs grans de 70 o 80 litres de capacitat].

VI.
Donem voltes i més voltes,
tot rient i tot cantant,
que demà es voltarà a plaça
més valents com més cansats,
qui rondant uns ullets negres,
qui rondant uns ullets blaus,
si rebem males mirades
les ballades
trobarem de mal voltar.

Crec,
Cre-cre-crec, crec:
volta-la i cop sec.
L'oliva s'escola,
la premsa grinyola;
op! i aire, marrec,
cre-cre-crec, crec!

VII
Ja ens en podem ben riure
que va a donar la lliura. 
L'oliva encara dona,
premsem-la de segona!

VIII
La Fortuna té una roda
que mai para de voltar;
si l'esperes dintre casa,
ten per cert que mai vindrà.
Si pel món te'n vas buscant-la
llavors truca a ton portal.
És aucell que en la mà es posa:
la gran cosa 
fora cloure a temps la mà.

Crec,
Cre-cre-crec, crec:
volta-la i cop sec.
L'oliva s'escola,
la premsa grinyola;
op! i aire, marrec,
cre-cre-crec, crec!

IX.
Ja la tenim premsada tota,
ja hem espremut l'última gota.
I mentrestant que el doll maina,
vagi el pinyol a la fogaina.
Aire a senallades,
fins a dar l'abast,
i amaniu les torrades
que farem lo tast.

Vinga el càntir i la porrona,
pans en doina, i als quartans,
seguem tots a la redona
i entretenguem-nos al descans.

I pues l'oliva tenim ja molta
i el pinyol crema com un infern,
junts al novembre cantem l'absolta
i enhorabona vingui l'hivern.

1878. Revista «Lo Nunci», de 28 d'abril (ARCA).
Una de tantes publicacions populars de la Barcelona del segle XIX, de paper pobre i poques pàgines, però amb un salero inigualable. Com diu el sotatítol, «farà, al menos, una crida cada setmana». Al preu de dos quartos, era molt més assequible per a la gent senzilla que la premsa més oficial. Un quarto era una monedeta d'aram batuda al segle XIX per circular a Catalunya. Per això, dels diners en general, nosaltres en diem quartos. En dèiem, perdó. 

Segle XIX-XX. Porgador d'aulives.
Un porgador dels antics, en què les aulives queien sobre la borrassa. Els nostres ja tenien potes i s'hi podia treballar tot traient brots plantats al costat. 
Llavors, quan em tocava tots els dissabtes i diumenges matí anar al tros a collir o passar aulives al porgador era jovenet. Com em dol no haver-ne fet fotos, de tots aquells treballs. Però llavors les fotos anaven escasses, perquè es feien amb càmeres de rodet i no eren pas barates de revelar. Amb els anys, les cooperatives es van modernitzar, i ja no calgué passar mai més les aulives pel porgador. A casa dels pares no l'he trobat, per retratar-lo. Hauré d'anar a veure si és al mas. 

Segle XIX-XX. Un banc de collir aulives.
Un banc molt antic fet amb branques d'arbres, més o menys rectes. Els que fèiem servir a casa, ja eren fets de fuster, ben regis i també pesants. El truc perquè no tombés era a la volandera, que és la barra que es llança per obrir el trípode. Al secà les enganxaven amb un travesser de ferro, sense tocar als fusts laterals: això els donava un petit joc que feia que no bolquessin de seguida, si t'hi enfilaves massa a un extrem o l'altre. A l'horta, encaixaven la volandera entre els fusts i això els feia bolcar a la primera que et decantaves una mica massa cap a l'arbre.

Segle XX. Los esportins.
Una premsa hidràulica, amb los esportins espremuts. 

Segle XX. Los esportins.
Així rajaven d'or verd. 

2016. Rascant l'auliva. 
Granyena de les Garrigues.
Amb mon pare, a qui dèiem tots lo padrí Josep, damunt del banc, sobre les borrasses de malla verda, amb la sarpa a la mà. 

2022. Cooperativa d'El Soleràs.
Consumim productes de la terra!