1970. «Cyrano de Bergerac, cadet de la Gascunya».
Edmond Rostand, trad. d'Àlvar d'Orriols.
«Catalunya Teatral, 2a. època», 112.
La primera traducció catalana de l'obra original francesa. Quinze anys després arribaria el celebrat text de Xavier Bru de Sala que Josep M. Flotats estrenaria amb èxit aclaparador, gairebé tant com quan Rostant l'estrenà a París al 1897.
Lo traductor:
Nascut a Barcelona l’any 1894, Àlvar d’Orriols, poeta
i dramaturg, va exercir altres disciplines artístiques i
culturals com la música, el dibuix i l’escultura. Atret
per la literatura, molt aviat publica els seus primers
treballs en revistes i diaris de Barcelona. I, alhora, de
ben jove ja va debutar en el teatre, on va obtenir molts èxits i un reconegut
prestigi.
En teatre caldria ressaltar, entre moltes altres, l’adaptació i traducció al
castellà del clàssic 'El ferrer de tall', de Frederic Soler «Pitarra», al qual va
posar música el mestre Enric Morera. També, la traducció al català de 'Cyrano de Bergerac', d’Edmon Rostand (enllaç). 1898. «Cyrano de Bergerac, Sonet amb nas», Salvador Bonavia.
«L'Esquella de la Torratxa», 1087, de 10 de novembre (ARCA).
L'autor i editor Bonavia, adaptador p.ex. del Sherlock Holmes amb català (El detectiu Jeph-Roch Homs, 1909), va delitar los lectors amb un magnífica sonet enjogassat, monorim amb -NAS, gairebé d'aspecte avantguardista amb la gran clau que apunta al mot.
BENVINGUT SIAS, CYRANO DE BERGERAC!
(Sonet... ab nas)
Salut, salut, Cyrano! Ja tinc ga-
de veure com lluheixes las mele-
sentir vull l'alegria de tas pe-
y veure com conquistas las barbia-
Vull veure lo teu nas ab que engala-
ton físic, tan simpátic per las ne-
vull véure't cautivat per las cade- ─ NAS
del amor d'un cadet á qui tu ma-
Tinc ganas d'escoltar-te com rondi-
tinc ganas de sentir com enraho-
tinc ganas de aplaudir tas gracias fi-
vull riure d'aquests xistes que prego-
y un cop embabiecat ab tas doctri-
vull véure't llorejat.... ¡ple de coro-
1898. Estrena de «Cyrano de Bergerac».
«La Veu de Catalunya», de 18 de novembre (ARCA).
Ressenya de l'estrena, en castellà, de l'obra a Barcelona, amb lo bo i millor de la ciutat, diu. L'obra s'havia estrenat a la capital del reino veí feia alguns mesos.
La traducció fou obra de tres autors catalans: Lluís Via i Pagès, Josep Oriol Martí, Emili Tintorer.
1899. Estrena de «Cyrano de Bergerac».
«L'Esquella de la Torratxa», de 10 de febrer (ARCA).
Diu: «Als puristas se'ls eriçaran los cabells, però el teatre no viu de la puresa de llenguatge».
1898. Estrena de «Cyrano de Bergerac».
«La Veu de Catalunya», de 17 de novembre (ARCA).
«Estreno del magnífich drama heroich d'Edmond Rostand
traduhit al castellà pels senyors Via, Martí y Tintorer».
L'estrena, en divendres i a 2/4 de nou en punt.
1899. «Lo Nas», un catedràtic.
«La Mala Senmana», Lleida, de 18 de març (FPIEI).
L'èxit i popularitat de l'obra, reforçada per la recent estrena barcelonina, arribava a la ciutat nostra, i un anònim escriptor, que s'autoanomena catedràtic, en feu l'aportació lleidatana al tòpic descriptiu, i no pas curta (ortografia prefabriana), sinó esplaiant-s'hi a cor què vols, autèntica mostra de la literatura popular i satírica d'aquell tombant de segle. Com me plauria de veure avui a les pàginies dels diaris exercicis pòetics semblants!
Me n'imagino l'autor imitant lo Flotats enmig les tuales del café Suís o lo de l'Univers o encabat d'un dinar a l'Hostal del Roig o al Xop-Bot, tot recitant amb altaveu les quintetes heptasíl·labes:
me deixa avui la trompeta,
las glorias de nostre nas
i omple mos versos de pompa
tu que sota del teu front
tens un nas com una trompa.
vol xispa i geni molt viu.
lo meu nas jo vull ficar-hi
y per quedar un poc airós
patró del nas, Sant Nasari.
Del nas hi ha noms derivats
y dels quals parla la història;
amb ell han sigut honrats
com savis de molta glòria.
que al sol li deia: As d'oros,
de qui ens parla en la Passió;
Nassar, nom de tres reis moros.
Nassavia és famosa planta;
'nas fausto' de l' Índia es trau,
y en l'orgue, el Nasart encanta;
Oh nas! Nom d'honor i pes
part de l'home noble i gran,
nom que, si el prens al revés
fou lo nas, que li estirar
al doble que el tenim ara.
Y al posar-li el manament
sobre aquell arbre vedat,
Adam no en quedà content,
arrufà el nas i.... al moment
1899. «Lo Nas», un catedràtic.
«La Mala Senmana», Lleida, de 18 de març (FPIEI).
D'aquí trec la consecuencia
que el nas gros és perfecció
y a més, si ha la incumbència
d'olorar quiscuna essència,
Com lo bo sol ser escàs,
no son molts los nassos grossos,
Per 'xò si a un critíc mordaç
li sents dir: manoi, quin nas!
ja pots dir que és dels hermossos.
Per això el rei Salomon,
l'home més savi del món
va escriure, i ningú ho esborre,
que a una noia correspon
tenir un nas com una torre.
Si a una noia li dius xata,
li fas un agravi gran.
Aquest nom casi la mata;
digas-li lletja o ingrata
i no l'agraviaràs tant.
Qui demani un nas bufó
no sap pas lo que demana,
puix sempre un bon escultor
posa en un modelo bo
lo nas de testa romana.
Tot avui dia és mesquí
i el nas seguix la persona,
nassos xics com un llobí,
nassos prims com pergamí.
may llarg com qualitat bona.
Un nas gros escau molt bé
a una noya angelical,
a un fadrinet botiguer,
a un marqueset botifler
o a un guàrdia municipal.
Un nas gros es sempre digne
d'un home molt il·lustrat,
d'un general brau i insigne,
d'un rector savbi i benigne
o d'un famós advocat.
A gran home nas molt gran:
per 'xò tenia el Petrarca
nas de punt interrogant,
nas de lloro, nas semblant
a la quilla d'una barca.
I a més, per comparació,
excarxofa, apagallums,
penca-xica, carabassó
la trompa al broc d'un porró
termòmetre de perfums.
1899. «Lo Nas», un catedràtic.
«La Mala Senmana», Lleida, de 18 de març (FPIEI).
un nas gros, llarg i ben fet,
al contrari un nas xafat,
rom, petit, xato, arrufat,
pequen tots per un extrem,
si estornuden fan: xit!, xit!,
un nas gros fa més brugit,
quan estornuda fa: etxem!
Carlos tercer i Carlos quart
lo tingueren molt gallart
Aquells que prenen tabaco,
a aquells jo els xafaria!
perquè a voltas un nas maco
lo fan més lletg que un caraco,
Quan a estudi els bordegasos
lo primer que fan, son nassos
i quan d'això són capaços
si un bon nas per cas no té
ja es pot dir que és temerari.
Quan t'asseus a la cadira
perquè t'afaiti el barber,
lo primer que el fadrí mira:
si el nas és ben llarg y ple
per poguer-lo estirar bé.
Puix si fos dels més petits,
si li escapés d'entre dits,
a las mans d'aital butxí!
perd l'esma dalt de la trona,
y amb lo nas, sona que sona.
Desgraciat lo curt de vista
que també fos curt de nas;
d'usar ulleres en tal cas.
Un perd lo nas en batalla,
l'altre el pert en camí ral
quan surt un lladre i li talla;
l'altre el perd quan se baralla
1899. «Lo Nas», un catedràtic.
«La Mala Senmana», Lleida, de 18 de març (FPIEI).
Aquell lo perd d'un mal lleig
o caient sobre una brasa,
aquest que sense nas veig
lo va perdre en un torneig
tallat pel fil de l'espasa.
per ell va a l'hora primera
Per ell també s'ha inventat
Los Alcaldes tots procuren
que el nas no tinga molèsties,
i si els medis ells no apuren
dient que ens tracten com bèsties.
I son tants i tants los casos
que sobre el nas puc citar
que apilant nassos i nassos
En tot ram, punt i qüestió
sempre il nas té preferència;
si una nova es posa olor,
si un s'esquerda y fa pudor
lo nas jutja i fa sentència.
Ja ho veieu: lo nas ho és tot,
per lo nas tothom delira;
tan si és llarg com un bitllot
per gust tothom se l'estira.
Lo nas diu qui ets tu i qui jo;
prova: si et vols disfressar
Oh nas, honor del mortal!
nas gruixut com un parpal
1899. «La Mala Senmana»,
Lleida, de 18 de març (FPIEI).
Anuncis al diari de les obres religioses de Verdaguer, de pitjor anís del món, l'Infernal del Miquel Serra, i dela quincalleria de Joan Lavaquial a la plaça Paeria.
Tant la Lliberia Coromines com la impremta de Lluís Abadal eren emplaçats al carrer Major 12. Abadal n'era el gendre i continuador de la impremta, casat amb la filla de Llorenç Coromines (no sé si ja difunt a la data, potser sí, que, si no, lo negoci no n'hauria canviat lo nom). Llorenç Coromines heretà lo negoci de sa mare, que signava, Viuda de Coromines. Perquè n'era la viuda Bonaventura Coromines, l'iniciador de la nissaga en casar-se al 1801 amb Rosa Comte, vídua de l'impressor Cristòfol Escuder. Al 1808, va publicar per encàrrec de la Junta Superior del Principat a Lleida lo primer diari, en castellà, de la ciutat, lo Diario de Lérida (1808-10). Fou, doncs, la gran casa impressora lleidatana al segle dinovè.
1899. «La Mala Senmana»,
Lleida, de 18 de març (FPIEI).
Lo setmanari satíric lleidatà, que
sortirà cada senmana,
prò·l prometre no fa pobre.
i s'autodefinia: senmanari català regenerador. Després de la desfeta (espanyola) de Cuba i Filipines, lo català i lo catalanisme eren renovadors i base d'una societat millor. Ara i segons lo policia muicapal barceloní (perquè deu viure-hi i treballar-hi, per res més) diu que demanar-li que hable catalán es fascista. Ja és ben veritat que cap feixista no se veu lo gep esvasticat.
1897-98. «Cyrano de Bergerac»
Cartell de l'obra teatral parisenca.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
