[2452] «Hegyek Alján», o la pel·li hongaresa de «Terra Baixa» (1920)

 

1924. «Tierra Baja», Àngel Guimerà.

«La Novela Semanal Cinematográfica», B, 1923-1930.

(enllaç text).

Les empreses distribuïdores de cinema, mut encara és clar, van veure una línia de negoci complementària en l'edició de petits llibrets, mida butxaca, sense excessives pàgines, amb un resumet de l'argument de la pel·lícula i alguns fotogrames. El preu era prou assequible per a la gent treballadora ben col·locada o menestrals o botiguers, i també, òbviament, per a la classe burgesa: una edició amb ampli espectre de lectors. No crec que els llibres, que sortien setmanalment, com diu el títol de la col·lecció, seguissin exactament a les projeccions de les sales. Sinó que més aviat anaven recollint films projectats en algun moment o previstos de projecció. El consum de cinema, molt alt entre la societat d'aquells anys 20, amb més de cent sales a la capital catalana, potser no podia ser tan regular com alguns haguessin volgut, i no cada setmana podien anar-hi. Els llibrets llavors li podien omplir aquest buit. L'afició per conèixer les històries de la pantalla i els seus protagonistes va començar a generar fans i seguidors, com fins avui. Encara que en aquells dies, com que la diversitat de mitjans no era tan i tan gran, es concentraven en gran manera sobre la cinematografia: aquesta col·lecció edità més de sis-cents títols fins a l'acabament de la dècada!

 N'hi hagué nombroses, d'aquestes col·leccions, editades a Barcelona. Malauradament, sempre en castellà. La diglòssia accentuada feia costós recuperar el prestigi social de la llengua en aquells temps. El cinema, a més, entrà en espanyol, com p.ex. actualment molts dels continguts d'internet o de les aplicacions audiovisuals dels mòbils que gasta el jovent... i no els no tan joves. Ara bé, el prestigi de Guimerà va fer que, tot just un mes o dos després de mort al juliol, la col·lecció tragués un número especial dedicat a la seua memòria, ni que fos en castellà. Per a l'ocasió, s'hi recuperà un film hongarès sobre «Terra Baixa», estrenat l'any anterior, al 1923, a les sales de Madrid, probablement també de Barcelona.

1920. «Hegyek Alján», o «Terra Baixa» d'Àngel Guimerà.

Director: Bela Balogh, Guió: Jozsef Pakots.

L'estrena mundial tingué lloc al 15 de març de 1920, suposem que a Budapest (IMDB). El guió no fou fet sobre l'obra original, sinó a partir del llibret de l'òpera que n'havia fet Eugen D'Albert.  La fitxa pertany al llibre sobre la col·lecció publicat per J.L. Martínez Montalbán, 2002 (enllaç). El paper de Manelic, dit Pedro en aquesta versió, el feu Alexander Petrovics, i la Marta, l'Ila Loth, sigui dit per a la posteritat. 

1920. «Hegyek Alján», o «Terra Baixa» d'Àngel Guimerà.

Director: Bela Balogh, Guió: Jozsef Pakots.

Fotogrames de la producció cinematogràfica i cartell en hongarès,

(mafab.hu).

1924. «Tierra Baja», Àngel Guimerà.

«La Novela Semanal Cinematográfica», B, 1923-1930.

1924. «Tierra Baja», Àngel Guimerà.

«La Novela Semanal Cinematográfica», B, 1923-1930.

Fotogrames de la cinta muda.

1924. «Tierra Baja», Àngel Guimerà.

«La Novela Semanal Cinematográfica», B, 1923-1930.

La contraportada anunciava el següent número. Al preu d'1 pta.

1920. «Hegyek Alján», o «Terra Baixa» d'Àngel Guimerà.

Director: Bela Balogh, Guió: Jozsef Pakots.

El crit de la Marta al seu Pedro (Manelic). Vegeu els vuit últims minuts del film ací: enllaç. 

De l'obra de Guimerà, ja se n'havien fet tres pel·lis fins al moment, al 1907 (d'en Fructuós Gelabert, però en castellà), al 1913 a l'Argentina i al 1914 als EUA (Marta of the Lowlands, de J. Searle Gallo), i al 1924 se'n faria la versió alemanya (Tiefland, d'Adolf Edgard Licho). La història rousseauniana d'en Manelic, la recerca i triomf de les essències i la puresa de l'esperit de la terra lligaven amb un corrent profund de la cultura europea dels inicis del segle XX, d'arrel romàntica i també nietzscheana. Per altra banda, la realitat és que, per a la majoria d'espectadors europeus, el drama fou un producte "espanyol", i Pedro els devia acomplir millor les expectatives que no pas Manelic, oi?

 [2446] L'estrena madrilenya de «Tierra Baja», 1896

[2451] L'estrena lleidatana de 'Quo Vadis'

 

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«El Pallaresa», de 29 de maig (FPIEI).

L'estrena lleidatana d'un dels primers grans clàssics del cinema mut. S'estrenà al març d'aquell any i un parell de mesos després es projectava al teatre dels Camps Elisis. Es tractava d'una superproducció (blockbusters) amb més de cinc mil extres, llarga durada de dues hores, escenes majestuoses i accions de gran efectisme. L'expectació a la nostra ciutat, per tant, era màxima, i l'estrena valgué tota una portada del diari. El preu de l'entrada general era de 32 cèntims, que anava pujant amb la categoria desitjada per al seient, fins a les 5 i 6 pta de les llotges de dalt i de platea. Cada dia dos sessions, al vespre i a la nit. 

Diu l'explicació: «reconstrucción exacta de las horribles escenas de hace 2.000 años, tomadas en el mismo lugar donde ocurrieron». El sentiment catòlic, molt ancorat llavors en tots els àmbits socials, devia portar molta gent al cinema i a una certa catarsi davant la pantalla. L'efecte del cinematògraf, invent molt nou encara, era molt gran en els esperits. 

1913. Quo Vadis, de George Kleine.

1913. Quo Vadis, de George Kleine.

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«La Prensa», de 29 de maig (FPIEI).

Anunci de mitja pàgina amb els horaris i preus. Fins aleshores, en els pocs anys de vida que duia, la cinta més destacada de la història del cinematògraf. Però també de cara al futur: les grans produccions dels anys daurats del sonor, n'imitaran l'estil i maneres. 

Devia fer goig veure grups i grupets de lleidatans ben mudats creuant el pont per atansar-se al Teatre dels Camps Elisis a l'hora de les sessions. A l'anunci, no s'hi indica si hi havia acompanyament musical durant les dos hores que durava el film.

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«El Ideal», de 28 de maig (FPIEI).

Els dies previs a l'estrena, alguns diaris lleidatans incloïen un breu anunci de l'esdeveniment.

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«El Ideal», de 30 de maig (FPIEI).

L'estrena no anà com s'havia previst: la projecció era de molt mala qualitat i el públic s'hi revoltà: «acruentose por momentos la indignación del público, demostrada con golpes y silbidos en tal forma que tuvo que suspenderse la proyección». Calgué retornar els calés a petició del mateix gobernador (espanyol) de la ciutat, que també feu avisar la Guardia Civil. que aquest cop no va haver d'apallissar ningú. 

Aquest fiasco és dels que fa mal: els lleidatans van passar de poder veure la pel·li gairebé just després de l'estrena, igual que molts altres espectadors europeus i americans, a sentir-se altre cop ciutadans de segona, un pes que portàvem (portem encara?, potser ja no tant o no gens?) de segles a les espatlles. 

Un cop passat l'aldarull, sembla que els problemes tècnics van solucionar-se i els qui van romandre al teatre pogueren veure'n el que restava de projecció «en las condiciones que debía estar desde el principio».  Recull la notícia que hi havia molta expectació ciutadana. 

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«El Ideal», d'1 de juny (FPIEI).

La projecció ja era feta amb «claridad y fijeza» de les imatges. El Teatre dels Camps tornaria a omplir-se «por completo de público ávido de emoción».

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«El Ideal», d'11 d'octubre (FPIEI).

Les queixes contra la immoralitat del que s'oferia per mitjà del nou invent, el cinematògraf, van sorgir de seguida. Títols com Quo Vadis, en canvi, eren vistos com a exemple de formació moral i intel·lectual. S'hi reclama l'ús pedagògic de les pel·lis, lluny de la depravació que l'autor de l'escrit veia en la majoria dels films muts d'aquella època. 

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«El Ideal», de 13 de novembre (FPIEI).

A la tardor, al cinema «Nueva Catalunya» de Lleida, s'hi reprogramà la pel·lícula, «con llenos rebosantes en todas las sesiones».

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 2 d'agost (FPIEI).

Durant aquell estiu, la cinta es degué passar en nombrosos cinematògrafs de les nostres comarques, com ara a les Borges d'Urgell (com deia l'article), en què es testimonia la popularitat assolida ràpidament pel cinematògraf, amb el funcionament de diverses sales a la capital garriguenca ja aquell any. De Quo Vadis, «la sensacional pelícola», se'n feu una projecció triplicada! durant dos dies de juliol.

1913. Quo Vadis, de George Kleine.

Feta sobre el llibre original polonès de Henryk Sienkiewicz, escrit al 1896, en què el drama històric dels cristians volia presentar-se com la metàfora de l'opressió nacional que sofria el poble de Polònia. «El títol, que en llatí significa on vas?, al·ludeix a una tradició que s'explicava entre els primers cristians, en la qual l'apòstol Pere, que fuig de Roma per posar-se fora de perill de la persecució, es creua amb Jesús. Pere li fa aquesta pregunta, a la qual Jesús li respon que serà crucificat a Roma per segona vegada perquè els seus propis deixebles l'abandonen. Avergonyit de la seva covardia, Pere torna a Roma per afrontar el seu destí, que serà el martiri.

1931. Quo Vadis? d'E.Sienkiewicz.

Traducció de Maria del Carme Nicolau i Masó (1901-1990),

Biblioteca 'La Dona Catalana', Edicions Bosch.

El llibre tingué un enorme èxit internacional, i fou traduït a més de 50 llengües. Al 1905, li fou concedit el Premi Nobel de Literatura. La traducció catalana, crec que la primera, data de 1931, a càrrec de M.Carme Nicolau (viqui), de més de set-centes pàgines.

[2450] Lo metge Màrius Torres

 

1986. Màrius Torres, dibuix de Sebastià Tamarit,

Revista «L'Embolic», núm.1, de gener.

1934. Màrius Torres, metge. 

Diari «La Jornada», de 12 d'abril (FPIEI). 

1934-35. Lo metge Màrius Torres.

Targeta de visita (galeriametges.cat).

1933. Màrius Torres, metge.

Diari «La Jornada», de 19 de desembre (FPIEI). 

1986. Màrius Torres, dibuix de Sebastià Tamarit,

Revista «L'Embolic», núm.1, de gener. 

Amb motiu del 75è aniversari del naixement del poeta, aquest primer número de la revista dels estudiants del centre en aquell temps, en va publicar aquest dibuix del catedràtic Sebastià Tamarit. 

Sebastià Tamarit, el Soleràs (1930-2021).

Tot i que va nàixer i viure a Lleida, passava temporades al poble garriguenc dels pares. Era de la mateixa quinta que mon pare. Es portaven un mes, i van morir amb cinc mesos de diferència. O sia, van ser exactament contemporanis, vides paral·leles, de diferents camins. el recordo de petit, quan vingué a casa buscar préssecs i fer-la petar. Després, el vaig tindre de profe al Màrius, que ja ho he explicat alguna altra vegada. 

El cas és que el Sebastià, als quatre o cinc anyets es va posar malaltó. A casa van cridar el sinyor metge. I allà s'hi va presentar un jovenot esprimatxat que el va atendre. Amb els anys, descobriria que aquella fou una visita del metge Màrius Torres. 

Anys 1920. Lo metge Màrius Torres.

Retrat amb son pare Humbert (galeriametges.cat).

1930 ca. Lo metge Màrius Torres.

Estudiant de medicina, primer per l'esquerra (galeriametges.cat).

1933. Lo metge Màrius Torres.

De viatge fi de carrera (galeriametges.cat).

 1935. Lo metge Màrius Torres.

Durant el doctorat a Madrid (galeriametges.cat).

[2335] Les rajoles del record (o retorn al Màrius) i un sonet de Jordi Pàmias

[2449] Lo Baró de Maldà a Sant Martí i a Maldà, 1794

1982. Maldà (l'Urgell).

Dibuix de Francesco Avesani. 

Vista general del poble urgellenc cap als anys 80 del segle XX. Certament, respecte del temps del Barí de Maldà, hi devia haver algunes cases refetes i potser algun carrer més. Però bàsicament la bella vista general devia ser encara molt semblant. 

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Dijous, 18 de setembre. 

De Tàrrega a Maldà, passant per Sant Martí: «amb tarda coberta, planes carreteres, arbolejades d'olivers, mates i vinyes, hem marxat seguidet, veient al cap de dos hores... el campanar nou —d'uns tretze o catorze anys—, del poble de Sant Martí, a l'hetxura del de Tàrrega, amb l'anyadidura... d'un promontori amb cupuleta rodona». L'arribada a Maldà fou amb honors: l'ajuntament en pes sortí a rebre'l (a recebre, diu el text, amb un medievalisme notori). Dones i criatures van acudir al castell a veure el Baró (que portava dos fills en aquest viatge), els homes devien ser tots al jornal.

A banda la referència clàssica a l'areòpag atenès, la primera nota de la jornada maldanenca és la xocolatada de la tarda! Ell, i la gent del seu temps, la veien com un costum tan modern i regi, que no pot estar-se'n de citar-l, cada dia. La tarda acabà amb trons i pluja. Les dones i criatures, finalment, «se'n són anades amb la pau de Déu», idea expressada amb un arcaisme deliciós, un temps compost (sempre de verb de moviment) amb auxiliar ser. Malgrat les estridents castellanades lèxiques ara i adés, l'estil del Baró vol ser pulcre i elegant en tot moment. No en va era un personatge en la Barcelona del seu temps, pertanyent a una de les famílies més distingides, amb un recentíssim virrei i tot del Perú en l'arbre genealògic, en Manuel d'Amat i de Junyent. 

A l'hora de dormir, la màrfega pujava més de tres pams d'alçada, que li calia una escala per agitar-s'hi. Va fer-la retirar, no fos cas que durant la nit caigués des de tan alt.

1917. Sant Martí de Maldà, l'Urgell. 

Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).

Vista del campanar des de la bassa, amb la cupuleta descrita pel Baró de Maldà, que hi passà amb son carruatge un 18 de setembre de 1794 camí de Maldà.

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Divendres, 19 de setembre. 

El dia despunta amb boirines baixes, «pareixent tot un mar». A poc a poc, va aclarint-se i deixant pas a una esplèndida vista de l'Urgell i fins del castell de Lleida a l'horitzó, més aviat a l'oest que no pas al nord, com diu. 

Visita a la vella església del poble, i cap a la teca. Havent dinat, se'ls presenten, com devia ser costum en celebracions magnes, les cantaries, probablement de la confraria del Roser, molt típiques i arrelades en els pobles de les nostres comarques per aquells temps. Sempre acompanyen les cobles de pandero, «no entenent-se ni paraula ni mitja de lo que deien». Potser havien d'assajar més... Això sí, no es descuidaven de passar la plateta, la bacina, per a recollir qualque cèntim, i les minyones (car solien ser les solteres), «la tropa femenina se n'és tornada comptant lo que havien arreplegat».

1917. Lo Castell de Maldà, l'Urgell. 

Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).

Castell maldanenc a on feu estada son amo, lo Baró, al setembre de 1794. No tan atrotinat llavors com cent anys després. 

Anys 70. Lo Castell de Maldà.

(fototeca.cat).

La ruïna a la qual arribà la sala noble del castell. El pas de les partides carlistes al 1833, que l'incendiaren del tot, el deixà prou danyat. 

2018. Lo Castell de Maldà.

Rehabilitació, crec que a càrrec del municipi, de la gran sala del castell, a on ara s'hi poden fer actes i aplecs. No sabria dir si aquests darrers anys el centre d'estudis de la Vall del Corb s'hi arribà a establir. 

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Dissabte, 20 de setembre. 

Últim dia d'estada als seus dominis maldanencs. No hi havia gran cosa més a fer, i el castell no devia pas ser un palau. El Baró va voler «fer una generositat a tot lo poble». Com m'agrada l'ús de l'article lo, imitant la llengua medieval, que no trobava gens adequat escriure l'article el, que cada cop guanyava més terreny oral. Sempre he pensat que aquest fou un dels errors, si se'm perdona el mot, de la normativització fabriana: se n'hagués pogut mantindre l'ús, que ens lligaria directament a la tradició pròpia medieval. De pas, tindre algun detall amb lo nostre dialecte i solucionar molts dubtes sobre el lo neutre. Però no teníem força demogràfica ni intel·lectual.

El regal del Baró fou simplement un repartiment pecuniari, «tot monedes de plata», al més pur estil senyorial, colonial anava a escriure. La despesa arribà fins a quaranta lliures, «havent-se'n tornat tothom content a ses cases», oidà!

A la tarda, visita a l'esglesieta romànica de Sant Pere, a la part baixa del poble, a on s'hi arribava havent de baixar per un «pedregam lliscós», que va provocar diverses relliscades en el seguici. L'església es remunta al segle XII, però en aquella època de neoclassicisme no podia pas apreciar-se'n les bondats arquitectòniques. El Baró només para esment al «retaule regular». En canvi, l'home tenia sensibilitat per apreciar un passeig «camí amunt,... hermosejat d'oliveres a les vores... i en tots los camps, a dreta i a esquerra».

Diumenge, 21 de setembre. 

Després de misses matineres, «luego de pres xocolate, hem escapats de Maldà». Fixeu-vos en l'antiga concordança del participi, avui un ús arcaic i formal, i en el verb que fa anar per anunciar la partença: escapar, això sí, entremig de salves d'escopeta «com a despido del sinyor i de tota sa comitiva, caminant un tros a peu fins a la carretera, baix a Maldà, de direcció a Ponent, hacia els pobles de l'Espluga Calba».

1917. L'església romànica de Sant Pere de Maldà, l'Urgell. 

Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).

Pareu atenció als mossos enfilats al campanar! Al fons, apunten les torres del castell per damunt les teulades. 

1917. Lo Castell de Maldà, l'Urgell. 

Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).

Vista general del castell maldanenc. 

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

L'abundància d'aulivers per tota la contrada és ben notada pel Baró. Arbequines, és clar, fet desconegut o no citat. Segons es deia en aquells temps, i sense constància documental, l'arbequina fou portada pel duc de Medinaceli, amo i senyor del castell-palau d'Arbeca des de Terra Santa, ço és, la Palestina d'aleshores, al segle XVII. Diuen les llengües garriguenques que prometé un ral per cadascun dels aulivers plantats, cosa que no complí, però que afanyà definitivament el seu conreu per aquestes nostres terres.

De camí cap a Montblanc, passen a tocar dels Omells, «menudejant ja los tostorrots del cotxe». Després del Tallat, la baixada pels camins fins a la Conca, no degué ser pas plaent. La carretera encara és ara, bé que arreglada, retorta i esbalçada. Després Solivella i la manduca a l'hostal. Arriben a Montblanc pel vell pont medieval i en els carrers empedrats, la tremolor del cotxe era insofrible, «removent-nos a tots les tripes, per vida del rei de copes!» 

Anys 60. Maldà (l'Urgell).

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Fan parada al convent de Sant Francesc montblanquí, i dinen a l'hostal contigu. Tot seguit tres hores més fins a Valls. Un marturi de camí per Vilaverd, la Riba i fins a Picamoixons. El Baró continuava el periple d'aquell setembre de 1794 en direcció a Montserrat. 

1931. Lo Calvari de Maldà, l'Urgell.

«Àlbum Meravella».

El peu de foto l'inclou a la Segarra. Perquè aquesta part sud de la comarca de l'Urgell sempre ha sigut denominada segarreta, com els seus habitants, idea i denominació que es va perdent entre les noves generacions.  

1913. Maldà (l'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Castell de Maldà, foto de Manuel Herrera.

1986. «Viatge a Maldà i anada a Montserrat», 

a cura de Margarida Aritzeta, PAM.

[2448] Lo «Calaix de Sastre» targarí del Baró de Maldà, 1794