20210620

[2286] La festa major d'Alpicat, 1961

 

1961. La Festa Major d'Alpicat.
Llibret del programa de la feta major de Sant Bartomeu, al 24 d'agost. En l'obligatori castellà de l'època, imposat pel franquisme (espanyol) després de la derrota bèl·lica republicana al 39. La portada mostra el campanar amb ornaments d'orquestra. Perquè la festa major era, ara fa seixanta anys, sobretot una festa per anar a ballar amb l'orquestra.

1961. La Festa Major d'Alpicat.
Les noves màquines de rentar, de la marca Crolls, per encara no 9 mil pessetes. Que eren una petita fortuneta. A Casa Rull lleidatana.

 1961. La Festa Major d'Alpicat.
Els anunciants de la capital s'hi feien veure. El repulsiu nomenclàtor dels carrers lleidatans del moment, ple de feixistes. 

1961. La Festa Major d'Alpicat.
Al poble, a l'època, no hi devia haver encara gaires botigues, tallers o negocis. Els habituals d'un poble agrari de la plana lleidatana, però a on tot just començava a arribar la febre dels fruiters i la mecanització agrícola. 

1961. La Festa Major d'Alpicat.
L'Orquestra Meravella, una clàssica de les festes majors ponentines, amb sessions a la tarda (concert de la cobla, a les quatre), i ball de vespre (a les set) i nit (a quarts d'onze), al gran envelat de la Plaça de Catalunya. Durant tots tres dies, la mateixa orquestra. 

1961. La Festa Major d'Alpicat.

1961. La Festa Major d'Alpicat.
Anuncis de l'estanc, queviures i carnisseria.

1961. La Festa Major d'Alpicat.
La ferreteria ja oferia soldadura elèctrica i autògena. 

1961. La Festa Major d'Alpicat.
Curiosa taula de taxes d'obres municipals, amb els preus aplicats segons pressupost.






20210618

[2285] Les Garrigues bombardejades, 1938-39

2021. Bellpuig, l'Urgell.
Inauguració del monument en record de les víctimes de la guerra darrera. El 4 de gener de 1939, quan el front ja havia passat per sobre de la població, llavors ho feren els avions feixistes italians al servei dels franquistes espanyols (enllaç). Recordem per no oblidar.

1938-39. Granyena de les Garrigues.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Alfés.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. Granyena de les Garrigues.

 1938-39. Granyena de les Garrigues.

1938-39. Alfés.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. «Relazione sugli  effeti  del munizionamento usato dall'aviazione legionaria, Volume II. Documentario fotografico».
Recull d'imatges dels efectes de les bombes sobre els pobles. Quan la guerra estava més que dada i beneïda, els feixistes es van acarnissar sobre la població civil. Part de les fotos corresponen a pobles de les Garrigues (Granyena, Castelldans, les Borges) i Alfés. 'Només' volien provar els efectes de la munició, o sia, que l'acció no responia a cap suport d'acció bèl·lica terrestre. Probablement, van triar els poblets garriguencs per estar allunyats de focus mediàtics, llavors ja tots posats en la imminent caiguda de Barcelona. Tant de bo que s'haguessen xafat los collons, que deia lo padrí. 

1938-39. Granyena de les Garrigues.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Les Borges Blanques. 

20210616

[2284] Alpicatines dinovesques

 

Anys 1970. Alpicat, el Segrià.
L'església barroca de Sant Bartomeu a la sortida de missa major.  

1845. Alpicat (el Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Ves per on que en aquesta obra de ple segle XIX, hi trobem el topònim propi, sense castellanitzar. Llavors, els termes de Malpartit, Raïmat i Gimenells hi eren agregats, amb poca població: «en cada uno de los cuales hay un vecino». Emplaçat dalt d'un tossal («pequeño montecito que se eleva en medio de una llanura»), tenia en aquells temps només cinc carrers empedrats i una plaça, i unes 140 cases de 130 veïns o caps de casa, amb un total de 600 persones. És clar que d'aleshores ençà ha plogut molt, i pedregat i tot. Perquè l'Alpicat del segle XXI ja no té res a veure amb aquell: és ben bé una altra vila nova. En un sol carrer hi podem trobar tantes cases com en aquella Vilanova històrica, però ara adossades, reiterades, clòniques. Molt lleidatans se n'hi han anat a viure, perquè són a prop de la ciutat: llavors s'havien d'emprar un parell d'hores a pas de carro per arribar-hi!

Disposava de presó, que només devia ser un quarto llòbrec i mal agençat a les dependències municipals. També escola de nens, però no de xiquetes encara. El cementiri ja era fora vila, però no gaire: a tres-centres passes, «bien ventilado», que era el motiu pel qual els anaren desplaçant en aquells temps del costat de l'església.

Amb els termes agregats, el d'Alpicat era molt gran: de fins a 4h en direcció nord i 1 i mitja en direcció est. A velocitat de traginer, s'entén. Només se'n regava una part, de la sèquia de Segrià o Pinyana. Suposem que de la sèquia se n'omplia la gran bassa. Com que el camí de Montsó, futura carretera d'Osca, era ben transitat, al seu pas pel terme alpicatí oferia tres fondes als viatgers, que hi podien fer nit en arribant a Lleida. D'un dels quals se'n deia Fonda del Pere (Mesón del Pedro), segons llegim en una notícia del «Diario de Barcelona» de 25 de juny de 1828, sobre el robatori que hi feu una quadrilla de lladres ([2043] La fi de la criminal quadrilla del Beà, lo Panxagroga, lo Pablanc, lo Cosí i lo Txalep, 1828).

El servei de correus era corresponsabilitat dels veïns, que per encàrrec mutu l'anaven a buscar a la capital lleidatana. En els secans del terme, pocs conills ni llebres, però abundància de perdius, cogullades i calàndries. Que completaven la dieta dels qui es podien permetre de tindre escopeta. A mitjan segle XIX, ja hi havia un moli d'oli i dos forns de pa. Amb 130 veïns i 600 habitants, feia una mitjana de 5 per casa. Amb una mica més d'un segle i mig, el poble s'ha multiplicat per 10. Per Déu!

1850. Alpicat (el Segrià).
«Diario de Barcelona», de 17 d'agost (ARCA). 
Un altre dels hostals alpicatins al llarg del camí de Montsó era un que en deien de l'Aragonés. Sovint, objecte de robatoris, tant els amos com els estadants, traginers i viatgers. En la present notícia, la trepa de malfactors fou finalment detinguda. 

1853. Alpicat (el Segrià).
«Diario de Barcelona», de 26 de juliol (ARCA). 
Alpicat distava una llegua de Lleida, o sia, uns vuit o nou quilòmetres. Aquell any de mitjan XIX, unes febres tifoides s'esbarriaren entre la població, amb alguna defunció i tot, «las más de estas de la clase proletaria». La junta de Sanitat del Gobierno Civil (espanyol) ordenà unes certes instal·lacions hospitalàries a casa del veí més hisendat de la Vilanova alpicatina, el senyor Corts. No hi havia al poble apotecari, i calgué portar-hi farmaciola, «y se dispuso que cuatro hermanas de la caridad» s'hi traslladessin per tindre cura dels malalts. La cosa pintava prou seriosa, doncs.

Era una passa localitzada, però que devia esfereir la població de la mateixa manera que la pandèmia actual. Aquell final de juliol ja només quedaven 10 malalts de poca consideració. Sembla que la pobresa i misèria de part de la població fou casa principal de les febres, i que això va commoure el Gobernador, i que, entenent com a caritat l'assistència social que es feia aleshores, «tomó la iniciativa para que la compañía que ha dado algunas zarzuelas [a Lleida], dedicará una función a beneficio de los pobres de Vilanova». Així qualsevol fa de governador! De fet, només cal veure l'actual subdelegado provincial del Gobierno, nomenat per ser gendre de. 

1849. Alpicat (el Segrià).
«Diario de Barcelona», de 24 d'agost (ARCA). 
L'adjudicació de les obres de la carretera d'Osca al pas pel terme de Raïmat, fins al pont. L'esplanació dels aprox cinc o sis quilòmetres, construcció del terraplè, tres embornals i de la voravia per a escapatòria de l'aigua, gairebé costaren un quart de milió de rals. Una bona xifra, sens dubte. Llavors la propietat del terme raimatenc devia ser eclesiàstica, crec, fins que passés als Raventós a inicis del segleXX.

1883. Alpicat (el Segrià).
«La Publicidad», d'1 de juny (ARCA). 
Una desgràcia fruit de la mala sort: dos germans que jugaven o renyien, un que cau i es clava una canya al coll que li sega la caròtide.

1894. Alpicat (el Segrià).
«La Publicidad», de 4 de juny (ARCA). 
Segregació del terme de Raïmat de la vila d'Alpicat per passar a formar part del terme de la capital. Sempre insaciables, al seu nivell, les capitals!

Anys 60-70 ca. Alpicat (el Segrià).
Les catifes de flors pel Corpus, al carrer del Rosari, probablement de tradició catolicista de postguerra.





20210614

[2283] Alpicat, terme de (modestos) pics

1913. Alpicat, (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
L'escut vuitcentista de l'ajuntament.

1913. Alpicat, (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Aleshores, encara tenia jurisdicció sobre Raimat i Gimenells, que després passaren a ser termes de la veïna capital lleidatana. A la gran finca agrícola de Raimat, s'hi feu baixador de tren i tot. Tenia el poble 1.297 habitants al cens de 1920. Cent anys després els ha gairebé quintuplicat (cap a 6.300), en una de les mostres de l'urbanisme depredador més furibundes dels últims trenta o quaranta anys de la comarca. 

En segles medievals, la Vilanova del Picat, amb 37 focs (cap a 200 hab.) pertanyia a la parròquia lleidatana de Sant Gili, que fou un dels ravals extramurs de la ciutat, «al peu septentrional del Sas [la gran roca de la Seu] on, fins fa pocs anys, hi havia el camí dels Horts de Sant Gili. L’església parroquial de Sant Gili, que fou destruïda al setge del 1464 i que unes excavacions recents han redescobert, era entre els carrers que menaven al portal de Magdalena o de Sant Gili i al de Sant Salvador, vora l’església d’aquest nom. Sant Salvador o Vilanova del Bisbe fou de fet una prolongació del raval de Sant Gili» (enciclopèdia.cat).

El reg del Canal de Pinyana l'ha fet de sempre un terme molt productiu. Fa cent anys, tres premses d'oli i un molí fariner transformaven la producció agrícola. Avui s'han substituït per una colla de centrals fruiteres.

1896. Alpicat, el Segrià
«Anuario Riera» (BDH).
A l'acabament del segle XIX, Alpicat ja era un poble grandet per a l'època, amb més de mil tres-cents veïns. Llavors la fruita encara no era conreu majoritari, encara trigaria dècades a ser-ho. L'agricultura era bàsicament de subsistència i, per això, el terme es dedicava sobretot al conreu de cereals, auliveres, potser una mica de vinya, més que res potser al terme de Raïmat. Només un terç era irrigat amb les aigües del canal de Pinyana, «la acequia de Segrià»

A banda dels comerços habituals de queviures, carnisseria o forns de pa, crida l'atenció una botigua de joguets. Tenien mestres, metge, practicants, estanc, taller de carros, tres molins, d'oli i fariners, una taverna, tres cafès i un hostal. En aquells anys, a la taverna s'hi venia vi a la menuda, amb una mica de taulell per pendre-se-n'hi un gotet. Els cafès solien ser locals més grans, amb taules rodones per jugar a cartes. El nom els vingué del fet que, a més de licors, s'hi podia pendre una bona tassa de cafè, poc habitual a les cases encara.

1980-91. Alpicat, el Segrià.
«Onomasticon», Joan Coromines, enllaç.
En el temps de l'enquesta, abans de la guerra, ja no se'n deia mai Vilanova. En algun segle anterior, «es degué dir algun temps Vilanova d'Alpicat, perquè al principi seria una vasta partida poc poblada dins el gran terme rural de Lleida, i en anar augmentant la densitat de població, a la part extrema se la considerà nova vila». L'origen del mot és per via de mossarabisme.

1980-91. Alpicat, el Segrià.
«Onomasticon», Joan Coromines, enllaç.
El mossàrab fou un conjunt de varietats lingüístiques d'orígens romànics (llatí vulgar) que anaren evolucionant amb contacte directe amb l'àrab des de l'arribada dels sarraïns al segle VIII i fins a la desaparició per substitució directa de l'àrab, que cap al segle X ja s'hi havia fet idioma natiu. El mot romànic pic, passat al mossàrab, designà alguna mena d'elevació del terreny aturonat. 

Per tant, Alpicat ve de pic i no pas de pi, com l'escut dinovesc del poble representa. Era freqüent recórrer al escuts parlants, o sia, a dibuixar allò que el topònim inclou com a paraula comuna de la llengua. A Alpicat es decantaren per un pi. Modernament, la representació heràldica portada a terme pel govern, ha continuat amb l'arbre com a element central, i el trobareu als escuts dels clubs esportius i tot. Segueix la tradició del XIX, doncs, però pas l'etimologia real. Potser els vexil·lòlegs, sigil·lògrafs i heraldistes farien bé de consultar lingüistes i etimòlegs. Fer un treball en xarxa, que ara se'n diu. Però la nostra societat, de tant sentir parlar de la llengua (en altres aspectes que ara no fan al cas), n'està tipa de gent com nosaltres. Ai las!

1987. Alpicat, el Segrià.

1960 ca. Alpicat, el Segrià.
Font: Josefa Roure (alpicat.org).
Vista d'Alpicat des del camí de Malpartit. A l'esquerra l'antic cementiri. S'hi pot contemplar amb claredat, cosa que actualment no és possible per culpa/gràcies al gran embolcall d'adossades, com la vila era ben aturonada al revoltant de l'església. 
1980-91. Barretpicat, el Pla d'Urgell.
«Onomasticon», Joan Coromines, enllaç.
Un altre Picat es troba en una gran partida, abans semiàrida, al límit de la Noguera amb el Pla d'Urgell, entre els Arcs, Bellvís, Linyola i Vallfogona. Fixeu-vos en l'operatiu del lingüista: puja dalt del campanar, després d'anar-ne a demanar les claus a la rectoria, per contemplar el terme des de dalt i poder confirmar una etimologia: «hi veia tot un seguit d'altells i petits turonets». Ara només hi veuria trossos aplanats de conreu: amb l'arribada de la moderna maquinària, a tota la plana lleidatana, ja gairebé no en queden, d'aquests altells o tossalets. Amb el reg per goter, s'han allisat tant, que ara sí que podem dir que la Plana és plana amb propietat. 

1907. Alpicat, el Segrià
«Anuario Riera» (BDH).
La població recollida no arriba a mil habitants. No crec pas que des del 1896, o sia, en deu anys, el poble perdés tres o quatre-cents habitants. Probablement, el cens del primer Anuario era més antic, potser de mitjan segle XIX. En tot cas, és clar que la vila anà perdent població de manera continuada entre les dècades finals del segle XIX i inicis del XX. En cent anys, doncs, la vila s'ha sextuplicat. Deu ser tot un rècord demogràfic a Catalunya i part de l'estranger, oi?

La informació ja havia millorat molt, en les successives edicions de l'anuari. Ara s'hi incloïen els noms dels càrrecs rellevants del poble, sense oblidar-ne el mossèn (eren els de l'«Elemento oficial»). Ara hi veiem que dels tres molins, un era fariner i dos d'oli. Que hi hagué també ferreria, espardenyeria, veterinari, barberia. La botiga de joguets anava aguantant. A banda de joguines, devien vendre, dic jo, roba de xiquets, potser llibres i contes, o xarops infantils. Aneu a saber, com se les empescava per anar fent, una jogueteria en un poble petit en uns temps en el qual jugar es feia al carrer i de franc. Molt poques famílies no podien gastar-se ni un ral en nines, patinets o bicicletes.


20210612

[2282] De Tàrrega, 1934


1934. Tàrrega, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
Els antics arcs apuntats medievals de l'entrada del call jueu, al carrer de Vilanova en confluència amb el de les Piques. L'any 1348 visqué, juntament amb altres ciutats catalanes, uns dels pogroms més infaustos de la nostra història. L'aljama perdurà encara un altre segle i mig, fins a l'expulsió règia catòlica dels jueus al 1492. 

1934. Tàrrega, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).

1934. Tàrrega, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
Ciutat puixant en aquell primer terç de segle XX. Se'n destaquen el gran nombre de col·legis particulars, les fires, les indústries de transformació i el comerç. La grafia del riu no fou ben copiada pel periodista, que escriu que el terme n'és regat pel riu Dondarra. Cita també els reguerons de Cercavins, Altet i Claravalls. El poble estava prou ben arreglat, amb carrers de bell aspecte i magnífics edificis, alguns de modernistes ben notables. «La vida social és activíssima, i són en gran nombre les corporacions i entitats de tota mena que responen a totes les activitats socials».

També era punt de partida de nombroses línies d'autoòmnibus, cap al Pirineu i cap a les comarques veïnes. «Això fa que sigui Tàrrega població de tràfic constant sempre en augment». Els punts turístics indispensables citats són la vella casa medieval de la família Sobies, les runes del monestir de Sant Agustí i el Parc de Sant Eloi. 

La breu ressenya s'acompanya d'alguns anuncis comercials targarins del moment. L'elevada proporció dels referents a l'automoció responen a aquella centralitat que tingué durant els anys 20 i 30 la ciutat per la combina del transport per tren i carretera de Barcelona cap a la muntanya i cap al balneari de Vallfogona de Riucorb. 

1934. Tàrrega, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).

1934. Tàrrega, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).

1934. Tàrrega, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).