20200121

[2078] «Lo Garbell», lo primer diari lleidatà lleidatà

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).

Un pagès ben lleidatà a la portada de la primera publicació periòdica, setmanal, publicada en llengua catalana a la nostra ciutat. El ninot va vestit de manera tradicional, sense oblidar ni les espardenyes, ni la faixa ni la barretina, i serva un garbell o porgador, ajudat d'una forca palplantada a l'altre costat, tal com es feia a l'era per passar-hi el gra.


En diem el primer diari lleidatà lleidatà, amb duplicació d'adjectiu, per aquesta raó, per haver emprat, finalment, la llengua del país en una publicació destinada a la gent de la ciutat i per tractar-hi temes d'actualitat i d'interès municipal. Els efectes de la Renaixença començaven a donar fruit i s'abandonava a poc a poc la vergonya diglòssica, arrelada de segles, de no fer servir la llengua de la gent per a usos públics. Perquè de diaris a la ciutat, en la llengua oficial imposada (espanyola) ja n'hi havia hagut uns quants.

Quan dupliquem el substantiu o l'adjectiu, ho fem sovint amb la intenció de dir que allò és o bé vigorós i notori (com quan fa calor calor, o quan una pel·li és bona bona o la pluja fina fina), o bé realment propi i essencial, verídic i autèntic (com en pendre cafè cafè). Que no és sobrevingut ni artificial. S'usa encara prou en les nostres latituds per dir que algú és del poble de tota la vida. Pot ser que sembli a algú una expressió políticament no correcta, però no per això s'ha d'amagar que continua essent una expressió real i d'hàbit popular. Per tant, si de «Lo Garbell» no pot dir-se que fou el primer diari publicat a Lleida al segle XIX, sí que podem dir-ne que en fou el primer lleidatà lleidatà, o sia, no només editat a la ciutat sinó també en la llengua pròpia de la gent. I encara tot això amb el permís del «Diari de Lleida», publicat sense gens de seguida entre 1812-14 durant el temps que Catalunya esdevingué un Estat independent sota l'òrbita gavatxa, i que ho fou en edició bilingüe francès-català.



1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

Detall de la primera remenada o número, de 14 d'octubre. Aquesta primera capçalera aparegué sense dibuix encara. 
1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).

El dibuix de capçalera del diari, molt freqüent en aquell segle XIX i que s'anà perdent fins a desaparèixer, mostrava un paisatge llunyà de la ciutat amb la característica silueta de la Seu Vella. En primer terme, el pagès lleidatà amb un porgador gegant, recolzat a la manera tradicional en una forca a l'altre costat perquè així una sola persona el podia fer servir, garbellava o passava pel sedàs la societat i la política locals, els atributs de les quals suren damunt el porgador.

El joc lingüístic emprat al llarg de tota la publicació era realment ric: el periòdic «es remenarà un cop cada setmana», o sia, es publicarà setmanalment, i el nom de les diferents seccions seguirà aquest cap semàntic del batre: porgueres (allò que queda en el garbell després de passar-hi el blat o altre cereal, la farina, etc.), gra, pallarofes (coberta seca del gra, també dites pellerofes per als clofolls d'ametlles i etc), xanfaina (samfaina). El número de la publicació també s'expressava com a remenada primera, segona, etc. Elevant, doncs, la nostra ruralia a categoria definitòria i substancial de la lleidatanitat, a diferència de la que s'ha fomentat aquests darrers decennis del segle XX i començament del XXI, basada en l'oblit vergonyant de la tradició pagesa de la ciutat i de tota la comarca. Fins al punt que molts lleidatans de la ciutat coneixen Salou i Cambrils a la perfecció, però mai no han estat en cap dels pobles de l'entorn. Trist però cert.
1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).

Detall de la Seu Vella a la capçalera. Les gallines i el gos del mas de l'horta són posades pel dibuixant en primeríssim pla. Miquel Murillo (1858-1941) fou ninotaire, pintor i antiquari. Son germà fou l'escultor Prudenci Murillo, dedicat a les talles de caràcter religiós. 
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

La primera portada, de profunda càrrega satírica, presenta les tres virtuts «teo-il·legals» lleidatanes, a semblança de les teologals cristianes. Una denúncia de la corrupció i abusos de les forces locals dominants en aquella Lleida de les acaballes del segle XIX que maldava per renovar-se i despendre's dels vicis socials i polítics adoptats des de la caiguda de l'Antic Règim a començament de segle, i que impedien la modernització i democratització de la societat. 


1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

La capella de Sant Jaume a la cantonada del carrer Major amb el de Cavallers, s'identifica amb la fe popular, assenyalant la religió com un dels problemes de la societat.
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

El passeig de Ferran, que era en aquella època l'eixample més modern de la ciutat, és identificat amb l'esperança, com a camí de modernització i regeneració social, sota el domini de polítics i burgesos, sovint aviciats de males pràctiques. Llavors, la primera estació de tren del capdavall del passeig era tapada per una gran illa de cases, dita del carrer Balmes, que més endavant fora enderrocada. 
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

El Seminari Conciliar lleidatà, llavors de recent construcció, seu del poder religiós local.
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

Definició d'intencions del nou i primer setmanari lleidatà: «parlem clar i català» encara que s'ofengui a gent soberga que es creuen per damunt dels altres, i «per més que diguin que nostre dolcíssim llenguatge és una 'gerga'». El nivell lingüístic d'aquesta nostra primera publicació periòdica era destacat. Poques concessions als vulgarismes, ortografia polida per bé que encara prefabriana, morfosintaxi potser no tan acastellanada com en altres publicacions posteriors lleidatanes trobarem. Cosa que indica que els responsables de la publicació eren persones formades i conscients de la problemàtica nacional i lingüística.

En Camil Castells i Ballespí (1854-1896), germà d'una de les tres primeres metgesses catalanes, na Martina Castells, en fou el director. També fou metge i director de diversos establiments de banys de l'època. El seu interès per la política local i la ciutat el menaren a provar l'aventura de la publicació d'un periòdic. Just aleshores, la Renaixença començava a arrelar a la ciutat i, per bé que encara incipient, es feia notar a la vida cultural lleidatana. Al 1878 s'havia fundat a la nostra ciutat l'Associació Catalanista, al 1879 Lo Tranquil Taller. En Pleyan i en Renyé havien publicat l'«Àlbum històric, pintoresc i monumental de Lleyda i sa província», en edició bilingüe al 1880, i quatre anys després es fundava l'Associació Excursionista Ilerdanesa, que assentà els fonaments del Centre Excursionista de Lleida. La ciutat, doncs, es preparava per recuperar sa catalanitat adormida des de la Nova Planta borbònica (espanyola), i que floriria, malgrat tots els entrebancs polítics de l'Estat (espanyol), durant el primer terç del segle XX.
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

No tan sols la crítica politicosocial era present a la publicació, sinó la informació dels projectes més transformadors de què es parlava en aquells anys, com ara la construcció d'una presa al congost dels Collegats, que la Noguera Pallaresa havia de travessar per fer-se pas cap a la plana. Com que el projecte era de natura privada, de la Societat Faura i Companyia, i pretenia -deien- derivar l'aigua cap a Barcelona, les opinions del diari seran combatives i contràries a l'obra. Cita tres publicacions lleidatanes més, en espanyol, que eren «El País», «El Posibilista», i «El Programa», que també s'havien alineat contra el projecte, i enumera tots els pobles de riu avall que han d'estar alerta «perquè l'assumpte és de vida o mort per a l'agricultura de dites comarques». S'hi proposa una reunió a Balaguer per tal d'ajuntar esforços per oposar-se a aquesta concessió.
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

Refranys humorístics entre els lleidatans del segle XIX:

«Guarda't sempre del borratxo
com de les potes del matxo».

«Procuradors i advocats
solen dar mals resultats».
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).

La secció d'anuncis presentava les propagandes amb una mena de quartetes gracioses:

«Anisete de Lamolla.
Gran fàbrica de licors
i esperits de totes classes
(menos dels de l'altre món)».

«A la Plaça de l'Ereta
trobaran vi del millor.
Últims preus -sis quartos canti
i a set ralets lo porró».
1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 13, de 28 d'octubre (FPIEI).

A cada número, noves estrofes publicitàries. Les màquines de cosir es venien a terminis:

«Màquines de vàries classes

dels sistemes més segurs,
a deu rals cada setmana
sense enganyar a ningú».

«Hostal Nou de la Redola.

Pel mòdic preu de dos rals
se dona pa i botifarra
i també un bon estufat».

«Loteria: joc decent

per deixar-s'hi perdre'ls quartos
sens que murmuri la gent».
1995. Lleida. «Lo Garbell, periòdic clar i català» (FPIEI).
Facsímil del primer número, acolorit, publicat en commemoració del nostre primer diari lleidatà.

20200118

[2077] «De Tàrrega a Cervera, una llegua sencera, i si fos mullada, compta-la per jornada», o pels temps de Carles V

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia»,
Andrea Navagiero (Gallica).

Nomenat ambaixador de la Sereníssima República veneciana a la cort de l'emperador Carles V, aquest poeta i historiador renaixentista passà fugaçment pel nostre país en direcció a Espanya. La primera edició de les impressions del viatge foren publicades al 1563, «con la descrittione particolare delli luochi et costumi delli popoli de quelle provincie».
  
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Els temps de viatge ara fa cinc segles no eren pas immediats, com els volem ara, malacostumats com estem. La partida cap a la cort hispanogermànica de Carles V tingué lloc al 14 de juliol de 1524, i l'arribada a destinació s'allargaria per uns quants mesos. 

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Saltem, doncs, la ruta per Itàlia i retrobem els viatgers ja a la mar, camí de Còrsega. Un altre dels perills de l'època, les travesses marineres amb temporal a la mar. En arribant a port, encara calia saber distingir els senyals que es rebien des de la costa, atès que, per tal de robar els vaixells, hi havia malfactors que els portaven al naufragi. I és que a totes les èpoques hi ha qui se les empesca totes. Salvats els esculls del viatge, mai tan ben dit, la nau del seguici de l'ambaixador venecià arribà al port de Palamós passada la Pasqua de 1524, exactament al 24 d'abril, la vigília de Sant Marc, patró dels venecians.

Per als venecians i europeus d'aquells temps, i també encara per a molts dels nostres temps, l'arribada al nostre país, suposava l'arribada a Espanya. Fa cinc-cents anys, el terme era encara més geogràfic que polític, atès que la Corona d'Aragó era llavors, i fins al 1707, sobirana de la de Castella, i Catalunya, com els altres estats, es regia per ses pròpies institucions de govern.
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La ruta de Palamós cap al Cap i Casal català, passant per la Roca en entrant al Vallès, llavors sense peatge, suposem...
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

L'1 de maig arribaren a Barcelona, la qual trobà molt ben mediterràniament enjardinada, amb bons edificis de pedra i no pas de tova com als pobles. Les Drassanes li cridaren d'atenció com a edifici, però ja no hi veié cap nau, car eren fetes anar com a arsenal i polvorí. Sempre escassa de cereal, una de les eternes preocupacions del consell de la ciutat, però pròdiga en fruita.

Sorprengué l'ambaixador venecià que la nostra capital disposés d'un gran banc, similar als Montes italians, i que fos tan proveït de diner. Probablement es refereix a la Taula de Canvi barcelonina, fundada al 1401 (el primer banc d'Europa). Una de ses atribucions era controlar els prestadors, i quan n'identificaven un amb males pràctiques, li trencaven el taulell a cops de maça. Per la qual cosa, els viatgers italians que ho contemplaven varen fer popular per tot el continent l'expressió 'banca rota' quan un negoci queia en fallida.

També fa esment de l'autogovern del país, amb tres cònsols (de la Generalitat) i dels privilegis de la nació, que troba exagerats: tota l'Europa moderna es va construir sobre el poder absolut dels monarques i governants, i sempre els va fer -i els fa encara- nosa el dret al propi govern i llibertats de les nacions sense Estat, o sia, sense exèrcit. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Es quedà parat del dret que tenien a establir-se a la ciutat els criminals arribats de fora, sempre que es mantingués i aportés provisió al municipi. S'escandalitza tant dels drets propis, que els arribà a qualificat de llicències en lloc de llibertats. I tot perquè es feia pagar als dirigents i adinerats que posaven a la ciutat, fins i tot al mateix Emperador!

Aprofita el traductor divuitesc (espanyol) per criticar el federalisme i aspiracions a la independència renascudes a Barcelona i a tot el país aquell segle XIX, i les demandes de la burgesia catalana de taxar amb aranzels proteccionistes la producció industrial que vinguda de fora els fes la competència. Cosa que s'enfrontava als desitjos lliurecanvistes de l'aristocràcia terratinent (espanyola).
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Esmenta el convent de monges no observants, i que per això es podien casar, de les Jonqueres, de l'orde de Santiago. També, és clar, no es podia deixar de citar la muntanya de Montjuïc, omnipresent al costat de la ciutat en aquells segles. L'estada a la capital catalana es perllongà fins al 12 de maig, data en què, renovades les cavalleries i provisions, emprengueren camí cap a ponent pel camí ral de Molins i Sant Andreu, lloc a on calia passar el Llobregat per barca. L'endemà, dia 13, ja eren arribats a Martorell, per travessar el pont (del Diable) just a la confluència de l'Anoia amb el Llobregat. 
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

La vista de la majestuosa muntanya de Montserrat també era obligada. El dia 14 ja enfilaven per Santa Maria del Camí avall, i el dia 15 passaren per Cervera i Tàrrega, ja a les nostres comarques ponentines. S'hi fa cita d'un proverbi d'aquells temps que en el text original s'hi escriu en castellà: «De Tàrrega a Cervera, una legua entera; y si fuese mojada, cuéntala por jornada», per dir que no eren pas tan a prop les dos ciutats com la gent creia, i els camins no gaire apariats, perquè, si havia plogut, s'hi feia molt dificultós de passar-hi.

Belopozo fou la magnífica italianització del topònim de Bellpuig que a Navagiero se li escaigué de proposar. Llàstima que s'equivoqués, perquè només que hagués preguntat una miqueta als naturals del país, li haurien explicat que puig no és pas pou, oi?
1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).

Per al petit poblet, aleshores, que era Mollerusa, s'atreveix l'autor a proposar-la com a Mogliarussa. L'amic Luciano, d'Orvieto, ja m'ho digué, durant un Comènius que férem fa anyets, que li sonava a moglie russa, o sia, dona russa. Fet i dit, el dia 16, arribada a la capital de la Terra Ferma, quatre dies després d'haver sortit de Barcelona. Aquesta era l'alta velocitat de fa cinc segles, i paciència! (que avui tots, o gairebé, hem perdut).

A la nostra capital ponentina, l'autor no s'hi fixà en gran cosa, i només hi projectà les imatges de les lectures fetes de Cèsar. L'endemà ja eren a Alcarràs i Fraga, a on, és clar, els calgué travessar el llarg pont de fusta plantat a cops de maça. 


20200116

[2076] Lo Castell de Talarn

1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
Reportatge fotogràfic de Pere Català i Roca sobre l'antic castell talarnenc. En aquesta vista, l'antiga entrada al poble pel camí que hi pujava, encara no carretera.
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
S'explica en la lletra de l'article com Talarn, encimbellada dalt del turó, havia ja cedit el predomini a la capital de la terra baixa trempolina. Se sorprèn del poc interès dels talarnencs per l'enderrocament de la torre del castell: «si como parece ser, se ha demolido tal elemento castellológico con miras meramente particulares, quede constancia de la protesta».
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
L'escut heràldic adoptat pel Baró d'Eroles, president de la Regència d'Urgell, revolta absolutista contra el trienni liberal (espanyol) de 1820-23, en un dels catorze nobles edificis que s'hi comptaven, al poble, testimoni de son aristocràtic passat. S'hi recull l'estratagema que feu servir el militar per escapar dels enemics que pujaren fins a Talarn per empresonar-lo, i com li cremaren la casa, sobre les runes de la qual s'hi construí aquest nou palau... amb càrrec a l'erari públic, com a paga dels seus serveis al Borbó (espanyol) de torn. En la cinta que orna el peu del blasó, la llegenda (en castellà), «perseguits, però no vençuts», que ara podríem adoptar com a màxima dels temps presents a Catalunya.
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
Una de les torres de l'antiga muralla que restaven dempeus, feta anar com a estança d'un habitatge particular. S'hi veuen una finestra i, més avall, un balcó sobre un petit corralet afegit al peu. Una gran canalera queia en vertical per desguassar l'aigua des de dalt de la medieval torre. 
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
Fa suposició l'autor que l'enderrocament de la torre del castell tingués potser a veure amb l'explosió del polvorí que l'empresa la Canadenca s'hi guardava ben a prop durant les obres de construcció del pantà, a mitjan segona dècada del segle XX. «Todavía... se ve, en el sitio de la explosión, la calva que produjo la dinamita, ya que en muchos trozos la hierba sigue sin brotar, a despecho del casi medio siglo transcurrido». La força de l'explosió va petar tots els vidres del poble i de Tremp i tot!
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
La fàbrica de l'edifici del castell talarnenc... 
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
«Destino», núm. 1188, de 14 de maig (ARCA).
...un cop enderrocada la torre adjacent. 
castell-de-talarn-071109_508
1960. Castell de Talarn (el Pallars Jussà).
 Vista actual de la plaça del castell talarnenc, amb l'ús particular de l'edifici. 
(catalunyamedieval).

20200114

[2075] Quatre vistes pirinenques de fa cent anys

1918. La Pobla de Segur, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Vista del vell pont sobre el Flamisell a la Pobla de Segur de fa cent anys, just en arribar al desguàs amb la Noguera Pallaresa, sobre la qual hi hagué el vell pont de Claverol. Ben bé al cap del pont, al marge dret, avui hi ha la rotonda que distribueix cap a la vila o cap a al Pont de Suert, que a Senterada ens permet seguir cap a la vall flamisenca. La vila vella apareix tota agombolada al voltant de l'església, de la qual en destaca el campanar amb claredat. Darrere el poble, pel costat dret, s'intueix el curs de la Pallaresa.
1918. Gerri de la Sal, el Baix Pallars.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Les salines i el Raval del Roser de la població, vista des d'aigües amunt. Seguint el riu, intuïm la característica silueta del pont medieval.
1918. Collegats, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
El congost dels Collegats ara fa cent anys, tal com s'hi degué haver passejat en Gaudí quan s'inspirà en l'Argenteria per a la façana de la Pedrera. Quan hi passà el gran Verdaguer la carretera probablement encara s'havia de fer, i només hi havia un camí de ferradura... de peatge, explotat per la casa Bringuer de la Pobla de Segur, que tenia la barraqueta de cobrament, o Hostal del Pas, just al cap del congost en arribant-hi des del sud.
1918. Isil, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
La característica vista d'Isil, amb els dos ponts que comunicaven el 'centre vila' de l'illa del riu amb els carrers als marges, amb el gran casalot casa Ignàsia, de la família Sempau, que acollia aquells primers visitants del Pirineu en aquella segona dècada del segle XX, entre els quals el príncep Albert I de Mònaco. Probablement, un dels primers grans 'hotels' de l'incipient 'turisme de masses' que nobles i burgesos iniciaren, igual que havien fet els burgesos parisencs a les localitats del nord de la serralada des de final del segle anterior. 


20200111

[2074] Les deu creus termeneres targarines

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).

La creu del camí vell de Balaguer, dita també del Mor, enderrocada aquell any.

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).

Article divulgatiu al gran setmanari targarí d'abans de la guerra del segle XX, que es publicà entre 1921 i 1937. S'hi escriu que aquell any 1934 les creus termeneres del poble, «amb l'atemptat comès contra la del camí vell de Balaguer, han desaparegut totalment». O sia, que havia estat enderrocada per eixamplar el camí o alguna altra (des)raó similar.

Per aquest motiu, s'hi fa una llista de les deu creus de terme de què la ciutat disposà des de temps ben reculats, a saber: la creu del Pati o Portal del Carme, tombada per una ventada al 2 de març de 1869 (en algun lloc, en ballen la data i l'any); la creu del Portal d'Urgell, tombada sis mesos després de l'altra o bé sis mesos abans, car la revolució de setembre tingué lloc al setembre de 1868; la creu de Sant Agustí, però que era a l'altra banda del reguer, al raval, desapareguda per l'aiguat de 7 de juliol de 1823; la creu de Vallmajor, a la confluència dels camins dels Molars i Preixana; la creu de les Basses, només en part conservada, a la cruïlla del camí de ferradura de Verdú amb el de les Garrigues Baixes; la creu del Fossar, a l'antic camí de Cervera, abans de refer-se la carretera; la creu de Comabruna, al camí de Granyena; la creu del Talladell, desapareguda del tot; la creu del Mas de Colom, al camí d'Altet; i la creu del Mor, «al camí vell de Balaguer, a unes 450 passes més enllà de la caseta de la via fèrria», i que feia de cap de terme amb Vilagrassa. 
1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu del Pati o Portal del Carme, ara emplaçada a la plaça Major targarina, després d'una colla de vicissituds:
«La part del nus de la creu és l'únic que es conserva de la creu original (fou abatuda el 20 de març 1862 per una forta tramuntana). Els fragments que quedaren d'aquestes foren recollits i portats a un racó de l'Ajuntament. El 20 de setembre de 1876, els components de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida enviaren un comunicat a les autoritats locals en què demanaren que fossin traslladats a l'esmentada ciutat, per conservar-los al museu. Al 1928, Duran i Sanpere suplicà el retorn de la creu a Tàrrega per a ser plantada novament a la terra on florí.

L'any 1944 és traslladada a Tàrrega i s'encarregà a la Comisión pro Monumento a los Caídos una sèrie de projectes per a la reconstrucció de la creu. L'escultor Carles Andón fou el que s'encarregà de construir la part superior de la creu, juntament amb el pom original, la qual s'inaugurà l'any 1955 a la Plaça Major. Quan els trossos de la creu fragmentada són conservats en el vestíbul del Palau de la Floresta» (viquipèdia).

1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu reconstruïda davant l'església de Santa Maria de l'Alba, encara amb la façana per acabar, cosa que s'esdevingué al 1968.
1968. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
 «Nova Tàrrega», enllaç.

L'embastida de les obres d'acabament de la façana de l'església, amb la creu ja alçada.

20200109

[2073] Albert I de Mònaco a les Valls d'Àneu

1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
Les vacances del Príncep Albert I de Mònaco, besavi de l'actual Albert, a l'estany d'Airoto pallarès. S'hostatjaren a l'hostal gran Casa Ignàsia, propietat de l'alcalde Josep Sempau, potser aquest senyor més grassonet del davant de la imatge. A la comitiva reial, li posaren protecció de la Guardia Civil (espanyola), ferms a la dreta de la imatge. El príncep, a la dreta, anava acompanyat del director del Museu Oceanogràfic de Mònaco i d'un altre alt càrrec. Degueren fer bona part de la pujada sobre les mules, dreta i sostinguda, fins al llac. Nosaltres, republicans catalans, la férem, a peu, no fa gaires setmanes. Cal marcar sempre distàncies amb la monarquia, oi?
1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil 
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
L'autor de les fotos fou T. Sempau, probablement emparentat amb l'alcalde del mateix cognom. Diu la crònica del tradicionalista diari de la capital del nostre país veí, que «iniciativa del príncipe Alberto ha sido la de crear en el Pirineo español, como en el francès, extensos parques nacionales, atrayendo hacia ellos la atención del mundo entero y proporcionando al país beneficios de enorme consideración». Afegeix que el príncep monegasc ha escollit «un sitio del Pirineo catalán, el pueblo de Isil,... para disfrutar largas temporadas de descanso...» Es veu que la feina el cansava molt, «y a Isil viene anualmente a contemplar la hermosura insuperable de aquellos parajes, de los magníficos lagos, del abrupto monte Airoto, abundante en cabras montesas, caza en la cual el príncipe demuestra rara habilidad».
1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil 
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
La crònica periodística és datada del 1917, i existeixen algunes altres breus cròniques periodístiques amb les quals hom pot confirmar l'asseveració del periodista que aquestes principesques visites foren anuals, potser entre 1915-19. En alguns arxius, com en l'Arxiu d'imatges del Consell Cultural de les Valls d'Àneu, identifiquen el reial personatge amb Lluís II de Mònaco, successor d'Albert I, que morí al 1922. Les imatges no deixen espai al dubte: es tractava del pare, senyor ja d'edat, bon amant i estudiós de les ciències naturals, en els camps de l'oceanografia i la paleontologia.
1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil 
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
La pesca de truites al llac no fou l'única ocupació plaent de la comitiva, sinó que principalment l'objectiu n'era la caça d'isards, peces majors amb les quals decorar les nobles sales del palau monegasc. Una d'aquelles contradiccions d'antany en les relacions amb la natura entre els primers amants de la conservació i protecció dels paratges naturals. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars), 
«La Época», de 18 d'agost (BDH). 
Aquí la crònica ha canviat els isards per les guatlles, com si res. Potser un signe de mala consciència o reputació davant d'un tal 'estudiós'. S'hi aclareix l'estada de tres dies a Casa Ignàsia abans de pujar cap a Airoto. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
La fitxa també hi escriu 1918 aprox, però es va publicar al diari espanyol al 1917. La disposició dels personatges mostra el príncep, a la dreta de la foto, entremig del passadís que li fan els acompanyants a peu, amb els seus criats a l'una banda, i un senyor grassonet -potser l'alcalde Sempau- a la dreta, davant de l'hostal de sa propietat, la gran Casa Ignàsia aneuenca. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
El jove Mossèn  Dot Campi, probablement amb bons dots de francès, no podia faltar a l'excursió, per si calia auxili espiritual. Mossèn Campi, a més, fou l'autor d'aquestes imatges al cantó del llac Airoto. 

1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
A la fitxa de la foto, hi diu «data aprox. 1918». Exactament de l'estiu del 1917. En qualsevol cas, s'hi comprova la comoditat amb què viatjava la reialesa fins a alta muntanya: a la cuina, no els faltava cap estri. És clar que no tan sols devien cuinar peix, sinó que les cabras montesas de què parla la crònica periodística no hi devien faltar. Ja podia fomentar la creació de parcs naturals, el príncep aquest, que si tots hi haguéssim depredat turísticament com ell, no sé pas què hi quedaria! Però, és clar, ell no preveia que de turistes en poguéssim esdevindre tots els mortals, sinó només els de la seua reial sang blava. En canvi, cal dir-ho, els seus mitjans de transport eren més sostenibles que els nostres. 

Els forns de llenya, cassoles i altres estris de cuina que observem com a fons de la imatge ens donen una idea de la bona vida senyorial a muntanya. Hi veiem Mossèn Dot Campi afanyar-se sobre el plat. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Si ens hi fixem bé, veurem just al centre, al costat del figurant que aixeca el colze amb la bota de vi, un guàrdia passejant, gentilesa del Gobierno (espanyol). La imatge mostra l'acampada de tendes al costat del llac i part dels servents del seguici. Al fons veiem aquella mena de rai, que era la barqueta usada pel nostre reial personatge per endinsar-se per les aigües d'Airoto a la pesca de la truita.
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Vista general del campament del príncep monegasc al costat del llac d'Airoto. Bona part del servei, homes i dones, eren del país. Les imatges de Mossèn Campi foren usades pel Comerç Casa Bonic (d'Esterri, crec) per a una sèrie postal. 
1918. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
Longinos Navás, S.J., «Excursiones entomológicas en el verano de 1918»,
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Article que deixa testimoni de l'estada del príncep de Mònaco a Isil durant uns anys successius, amb dispesa a casa Sempau. 

1916. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
«El Conqués», núm. 209, 28 d'octubre (SAC).
Una nota breu en aquesta revista (en castellà) trempolina es feia ressò de la visita reial a les comarques altpallareses, «acompañado del médico Richart y del químico Conturieux, y de numeroso séquito».



1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Vista esplèndida del poble d'Isil al costat, i al mig ben bé, de la Noguera Pallaresa. En primer terme, l'ermita romànica de Sant Joan, un mica riu avall. Al fons, sobresurten el campanar de l'església i la mola de Casa Ignàsia, desapareguda amb els aiguats de 1937. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
L'illa isilenca sobre la Noguera Pallaresa, amb l'església, la casa de la vila, i a l'esquerra, l'edifici del comunidor. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Detall del nucli antic del poble abans dels aiguats de 1937. L'hostal regentat per la família Sempau, dit Casa Ignàsia, fa la competència al campanar. La construcció d'un tal edifici mostra l'existència d'un incipient turisme burgès cap al Pirineu en aquelles primeres dècades del segle XX. 
1915. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
«La Vanguadia», de 21 de setembre (LV).
Almenys, doncs, des del 1915, el príncep Albert trescava per aquests rodals. Aquell any s'hi estigué un parell de setmanes, tres dies al bosc de Bonabé, a on s'hi feia l'explotació de fusta que a través d'un cable elèctric s'exportava al costat francès, de l'empresa «Matussiere et Forest», per a la fabricació de pasta de paper.

D'allà passà cap al llac d'Airoto per dedicar-s'hi a la caça i a la pesca «por espacio de diez días consecutivos... Con solo seis tiros logró matar cuatro cabras, hiriendo a otra». Que aquesta pràctica començava a ésser mal vista, ho demostra el comentari periodístic en el sentit que només tirava als mascles, i encara si eren vells. Oi tant, que ens ho creiem!

Al poble d'Isil, a la casa d'en Josep Sempau, visità l'església romànica del segle IX. També posà el peu a l'altra església, la parroquial, i la resta de l'estona es dedicà «a observar las costumbres del país y en la caza de las codornices». Potser l'home s'hi trobava bé en sentint parlar la llengua del país, tan propera al dialecte dels seus súbdits monegascos. Un destre caçador local, l'Antoni Gatnau, l'acompanyava a les caceres, per tal d'ajudar a trobar les grans peces de caça major.  

L'estada fou tan satisfactòria que, en acabada, trameté telegrama al rei (espanyol) per fer-li saber que havia estat tractat tan bé en «estos Pirineos españoles». Les ratlles del mapa no deixaven i no deixen encara veure a molts la realitat que amaguen a sota.  
1915. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Ordesa, l'Aragó),
«La Época», de 13 d'agost (BDH).
Sembla que cap al 1915, sa reial persona començà a tombar pel Pirineu. Llavors, atansar-se fins als peus dels gegants pirinencs no era gens fàcil ni usual.  
1904. Isil, les Valls d'Àneu (el Pallars).
Postal de començament del segle XX, impresa a Saint-Girons, amb una espectacular i bella vista del poblet pallarès, amb tota una colla de figurants disposats pel fotògraf sobre la marge del riu, al pont esquerre del cantó de l'església. 
1904. Isil, les Valls d'Àneu (el Pallars).
Com sempre en aquelles dates era inevitable la referència Espagne per al nostre territori nacional, i es quedaven tan amples. Entre els figurants, hi destaquen el mossèn del poble, i probablement també algun Sempau al seu costat, forces vives (dominants) del llogaret. Al fons, sota el pont, les boqueres de sortida del gran molí que feia de serradora, si no recordo malament.