20230127

[2441] Llum a la foscor: los Llibres de Crims del Tribunal de Coltellades lleidatà


Segles XIV-XVIII (1308-1701). Llibres de Crims de la ciutat de Lleida.
(imatge: AML).
Un dels patrimonis més eminents i desconeguts alhora que té la nostra ciutat és la sèrie documental de 80 llibres (vuitanta!) manuscrits que recullen els judicis efectuats pel veguer de Lleida des del 1308 fins al 1701. Del segle XIV al XVIII, o sia, durant quatre-cents anys. Que aviat està escrit. Les causes criminals ressenyades se celebraren al Tribunal de Coltellades, que era el nom de la instància de justícia local, l'única existent a la ciutat durant l'Antic Règim. No hi havia llavors la possibilitat de recórrer a instàncies externes, sinó que la justícia era propera i, generalment, ràpida. Tampoc no tenia voluntat de regeneració o reinserció social del reu, sinó sempre i sobretot caràcter exemplar: infondre la por en el poble per tal que no es repeteixi el delicte. 

Actualment, hi ha qui advocat per fer més punitiva la justícia en aquesta direcció alliçonadora. Vist a llarg termini, com ens facilita de fer la primera col·lecció de crims lleidatana (molt abans de la d'en Carles Porta!), tampoc no funciona: la necessitat o l'oportunitat fa el lladre, i, així doncs, les fellonies, torts, greuges i injúries més diverses es van acumulant segle rere segle. Natura humana, que deia aquell. 

A banda d'estudiar els elements processals medievals i de l'Edat Moderna, cosa més aviat de juristes, aquestes actes tenen la involuntària gràcia de deixar-nos constància de la manera de viure i de fer dels homes i dones de la Lleida d'aquells temps, car a través del text podem entreveure de manera directíssima els costums socials i formes de vida de la gent, i de la gent, a més a més, que mai no surt a les cròniques antigues, la història en minúscules: la gent del poble, la gent necessitada, la gent de mala vida, la gent entabanada i l'entabanadora, la gent de santa innocència i la de baixa condició moral. Sobre la vida de cada dia, la vida privada, la vida petita d'algú, com a exemple de la vida col·lectiva de tothom.

2007: Miquel Montanya, El tribunal de Coltellades: Alguns aspectes processals (La Paeria).
Detall de la constitució del tribunal, que seguia el procediment següent 
(segons un judici del segle XVII):
a. denúncia del fet delictuós al veguer.
b. informe pericial mèdic.
c. crida de difunt.
d. declaració de testimonis.
e. declaració de l'imputat.
f. publicació de les imputacions criminals.
g. escrit de defensa.
h. declaració de testimonis proposats per la defensa.
i. deliberació i proposició de la Prohomenia de Ventura.
j. sentència.

El corpus de dret local sobre el qual veguers i paers fonamentaven les sentències seguien els preceptes dels Costums o Usatges de Catalunya i dels Costums de la ciutat de Lleida.

Segles XIV-XVIII (1308-1701). Llibres de Crims de la ciutat de Lleida.
(imatges: AML).

2018. L'Arxiu municipal de Lleida conserva "Llibre de crims", 
una col·lecció singular sobre la justícia dels segles XIV i XVIII (TV3).

Segles XIV-XVIII (1308-1701). Llibres de Crims de la ciutat de Lleida.
(imatge: AML).
L'Arxiu Municipal de Lleida n'està duent, aquests darrers anys la restauració. Una tasca desapercebuda per a la majoria de la població. És una llàstima: si fóssim americans o anglesos ja n'hauríem fet sèries i pel·lis. Desconec si ja se n'han refet tots els volums. Cal que es continuï la tasca, i després que se'n faci l'edició completa (només n'hi ha algunes de parcials): és un tresor incalculable per a l'estudi de la nostra llengua catalana i dialecte lleidatà, i poder-hi comparar estructures lingüístiques dels segles medievals (XIV i XV) amb els decadents, en què la minorització de la llengua nacional i la diglòssia amb el castellà anaren avançant.  

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.
M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.
Un dilluns 30 de setembre, una tropa de bohemians, o sia, rodamons, probablement d'ètnia gitana. El sentit modern d'artista bohemi no apareixerà fins al segle XIX. Un pagès que retornava de Lleida cap a casa, probablement de la fira de Sant Miquel (car el fet era l'endemà, dit Pere de Soldevila, de Benavent, segons v. 30), fou assaltat pel camí de Balaguer (o de Corbins), i robat per alguns boemians, que venien a Lleida, «moguts per lo esperit maligne, no tement Deú ni la correcció temporal», o sia, amb intenció de fer-la.

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.
M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.
Li prengueren els vuits sous que portava, de manera forcívola i amenaçant-lo de mort «si cridave o deie res», amb una clara E lleidatana de la terminació verbal. Havent comunicat el fet, prevenció (denúncia), s'inicia el procés. Hi declara el primer testimoni o testes, Joan Solanelles, pagès de Pardinyes, que sentí forts crits de via fora! i «deixant les bísties» corregué cap allà. Hi veié un boemià amb una gran llança intimidant la pobra víctima. En ser descobert, arrencà a córrer i tots els altres sequaços també. Probablement, la llança que portava era més aviat curta que llarga, i la solia amagar en un caixer de la sèquia, o sia, en alguna pedra del marge de la part de dins, difícil de localitzar. El testimoni va reconèixer el boemià malvat, i aportà que Marçal roig i muller, que venien de sa torre, també podien saber «en dites coses». 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.
M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.
El lloc exacte dels fets, segons la víctima, fou un camí prop del convent del Carme, extramurs, en dret de l'hort de l'Alegret. Una bona colla de malfactors l'assaltaren, amb un capdavanter que vestia «cota vermella», o sia, vestit tirant de dalt baix en aquest color (i cinturó), que decidí l'atac, i un altre que amb espasa cenyida i llança en mà l'assaltà al crit de «no passes!, metent-li la llança apunyada als pits... tenint-li altra llança a les espatlles». El pobre Pere intentà de defensar-se, però els altres se li abraonaren a sobre i l'escorcollaren fins a trobar-li els vuit sous «que portave en un drap lligats que s'avie mesos entre la carn i la camisa».

El verb metre (posar), participi mes, mesa (posat-da), pl. mesos, meses (posats-des), fou un mot patrimonial derivat del llatí MITTERE, que no va passar a la llengua moderna més que en compostos com cometre, admetre, remetre, prometre, comprometre, entremetre, arremetre, escometre... Però no pas el primitiu verb metre: «En guanyar terreny en la llengua quotidiana l'ús i aplicacions de ficar, gitar i algun altre verb, però sobretot els de posar, el verb metre anà quedant reservat més i més a certs usos molt especials i entrà des de la fi de l'Edat Mitjana en un estat de progressiva decadència o rancior fins a caure en desús pràcticament complet», Joan Coromines dixit. 

S'hi detalla com dos dels boemians, amb colors de camisa particulars, l'aguantaren i servaren fins que tots els altres foren allunyats, i llavors el deixaren anar. El gendre de l'Alegret li recomanà que «tornàs a ciutat e que donàs clams davant mossèn [senyor] lo sotsveguer» per mirar de cobrar [recobrar] els diners, «e així ho feu donant clams davant los senyors de paers e aprés davant lo mossèn lo sotsveguer». Sembla que l'actuació fou efectiva, i les autoritats prengueren els malfactors i ell recobrà els diners. El paer del barri de la Magdalena, el més proper al lloc dels fets, menava la investigació. 

En certs temps dels verbs de la primera conjugació encara es mantenia, a la fi del segle XV, almenys en la llengua escrita, sempre un poc més formal que la col·loquial (eren actes judicials), la vocal temàtica d'aquells verbs, que és la A: donàs > donés, tornàs > tornés. Les formes modernes amb E, doncs, s'imposaren a partir de la forta dialectalització i diglòssia (poc ús formal) de la llengua a partir del segle XVI i següents als dialectes continentals. Les parles balears es mantindran fidels a la vocal temàtica etimològica fins avui. 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.
M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.
L'acta recull el testimoni d'en Marçal Roig, llaurador de la ciutat, que confirma el lloc de l'assalt, a tocar de l'alberedeta del vell convent del Carme. La presència de xops i àlbers als marges de braçals i fasseres fou general i abundant fins fa pràcticament quatre dies a tots els pobles. Han desaparegut en aquests darrers trenta anys: feien massa borrissol, que omplia de brutícia els carrers i fomentava les al·lèrgies.

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.
M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.
A l'endemà del dia dels fets, s'interrogà tot seguit al detingut, Joan Gil, que no va pas reconèixer el robatori, sinó que, segons ha oït a presó, fou obra d'«una boemiana que només que no té sinó un ull», i que no sabia gran cosa més. També s'interrogà un altre sospitós detingut, Nicolau d'Egipte. Egipcians era denominació habitual per a la comunitat gitana. Declara sota jurament que a la presó ha sentit a un viejo, company de presó, que una muchacha els havia pres. Detall lingüístic que indica procedència forastera del clan gitano a què es refereix el testimoni. 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.
M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.
Un tercer detingut és qüestionat, Antoni d'Egipte. També confirma que la principal culpable és una «mossa de sa companyia qui no té sinó un ull». Fixem-nos en aquesta peculiar construcció popular de doble negatiu per dir que té només un ull. 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.
M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.
Aquell mateix dia primer d'octubre, ja s'ha fet tota la feina judicial, i lo sotsveguer,  paers i consell de prohòmens de la ciutat ja són promptes a la sentència, «vistens les deposicions... e la publicació de dita enquesta...e presents los sobredits boemians... e vistes totes les coses que eren de veure e de considerar... jutjam los dits...»
Que us en diré de la magnificiència, claredat precisa i construcció superba del paràgraf? No hi ha cap jutge al país [tret de mitja dotzena] que avui pugui redactar amb tanta elegància com la que mostra aquest text de fa més de mig mil·lenni.  De fet, hi ha pocs jutges del país, com tampoc no gaires bisbes, en un dels fets que, en ple segle XXI, ens demostren la colonització política d'aquesta dissortada però nostra pàtria. 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.
M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.
La sentència: entre altres consideracions, «atesa la fama de dits boemians que sempre van furtant e fent mal», els tres encausats són «bandejats per a tostemps de la dita ciutat e llocs de la contribució... E si atrobats seran d'aquí avant en dita ciutat, terme o lloc de la contribució, que sien assotats. E en açò dits Joan, Nicolau e Antoni, boemians, sentencialment condemnàrem». Ooh, gairebé sona com a poesia, amb conjugació de passat simple inclosa, que avui amb prou feines podem fer entendre als marrecs postmil·lenials. Definitivament, un nivell inabastable per als impartidors de la Superior Justícia (espanyola) a Catalunya, i resta del país. 

Segles XIV-XVIII. Llibres de Crims de la ciutat de Lleida.
(imatge: AML).
Algunes edicions i estudis sobre els Llibres de Crims i el Tribunal de Coltellades, per si algun TdR o TfG s'anima a l'anàlisi d'algun aspecte de la llengua medieval:

1994: Teresa Ibars, La delinqüència a la Lleida del barroc, Lleida, Pagès editors.

1996: Manuel Camps Surroca - Manuel Camps Clemente, Un polèmic procés per infanticidi a la cort del veguer de Lleida, Gimbernat, XXV (Barcelona), pp. 57-68.

1997: Francesc Esteve i Perendreu, El tribunal de coltellades de Lleida. Procediment i dictàmens mèdics, Gimbernat, 30, pp. 165-174 (enllaç).
 
2007: Miquel Montanya, El tribunal de Coltellades: Alguns aspectes processals, La Paeria.

2004: M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC.

2011: Eva Lega i Vidal Iolanda Teixidó i Morguí, La violència contra les dones a Lleida als segles XIII, XIV i XV Una anàlisi a través dels Llibres de Crims del Tribunal de Coltellades (enllaç).

2017: Guillem Roca Cabau, Salubritat i salut pública a la Lleida baixmedieval: la gestió dels espais públics, la pobresa i els hospitals, UdL (enllaç).

2018: Busqueta Riu, Joan, Sobre els llibres de crims i el Tribunal de Coltellades de la ciutat de Lleidafont documental i usos historiogràfics, dins Les minories socials i la justícia: Època medieval i moderna, coord. Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, págs. 23-42.

2018: Iolanda Enjuanes, Guillem Roca, L'assassinat de Francesca de Fillac a mans del seu marit anàlisi d'un procés criminal del segle XIV, dins Sikhar, Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià, núm. 5, Lleida (enllaç). 



[2428] Un cas del turment de roda a la Lleida medieval


 

20230118

[2440] La plaça lleidatana dels Murmuradors


1910. Anys 70. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«Plànol de la ciutat de Lleida», Alberto Martín (MdC).
A la vella carretera de Barcelona que baixava pel costat de riu dels Camps Elisis, hi hagué aquesta plaça el·líptica, la dels Murmuradors, als peus del talús de la via del ferrocarril i de la secla (sèquia) de Torres. en fer-se el Canal de Serós, cap al 1913, hi passà també a tocar. Més ençà, quan els Camps s'ampliaren fins al riu, a la dècada dels 90, la carretera, anomenada des de feia alguns anyets Av. del President Tarradelles, quedà tallada.
El vell camí de Granyena encara subsisteix. Pel pont sota la via hi passa justet un cotxe, i el camí estret desemboca ara al polígon, just al costat de Correus. La secla, és clar, està colgada: a la Lleida moderna no li agrada recordar el seu passat pagesívol. Perquè els lleidatans som, en general i entre altres coses (bones o no), uns nou-rics.

Segle XIX. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
La fortificació del Cappont al segle de la Guerra dels Segadors i el reforç continuat de la mitja lluna en els segles posteriors va provocar la desaparició de la Pobla de Cappont. Als inicis del segle XIX, s'establí el costum de les classes benestants de la ciutat d'anar-hi a passejar, amb carruatge o carrossa, és clar. Fins a l'albereda frondosa, o sia, un xoperal com els que hi hagué a la vora del riu, i que rebia el nom de Plaça dels Murmuradors, a tocar de la qual i fins a la carretera vella de Barcelona s'hi volgué urbanitzar un parc a partir de 1854: s'hi van plantar fileres de plàtans procedents de la Devesa gironina, i traçats els jardins i fonts, s'inauguraren per l'Alcalde Fuster deu anys després els Camps Elisis. A partir d'aleshores, la vella Pobla tornarà a ser habitada, fins a l'esclat urbanístic del darrer terç del segle XX i les dècades que portem d'aquest.
No sabem, o no ho he sabut trobar, si el nom es deu als qui anaven fora el pont a conspirar idees llibertàries o els als qui hi anaven a festejar, a amorosament lligar-se o unir-se, i el mal dels quals no volia soroll.

1862. L'antiga plaça dels Murmuradors, Lleida.
«Plano de la Plaza de Lérida y sus inmediaciones» (BVD).
L'antiga albereda sobre la qual es construïren els Camps Elisis, i la inconfusible silueta de la plaça, una mica més avall, a la vella carretera de Barcelona. Els orígens de la plaça podrien remuntar-se a inicis de segle XIX. 

Anys 70. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
Anys 2020. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
La foto de dalt, treta d'internet i sense més dades, no és ben bé de la plaça, sinó feta des d'allà cap al canal i la carretera vella. Si agafem la vista googleliana de sota, en direcció a la dreta, cap a l'est, cap a Barcelona, com aclaria l'antic nom. En aquesta vista zenital s'hi pot apreciar encara l'antic contorn el·líptic de les velles voreres. El nom en fou canviat a la postguerra. Els murmuradores no tingueren gaire bon premsa: durant la contesa bèl·lica tots dos bàndols feren propaganda contínua per denunciar els qui escampaven males noves.

1875. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«Cronicón Ilerdense», de 27 de juny (FPIEI).
El lloc fora del pont, com se'n deia del Cappont no fa pas tantes dècades, just abans que s'hi iniciés la construcció massiva, era prou conegut dels lleidatans. També sabien el que era una porca, que no és pas cap insult ni la mestressa del porc, ans una mesura de superfície agrària, encara vigent en l'actualitat. Cosa que només sabem els petits propietaris rurals, car els grans empresaris agrícoles actuals gairebé ja no compten ni per jornals, li foten per hectàrees a l'ample.

1950. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida (AML).
Una denúncia, en l'idioma obligat de l'època, en què s'hi cita la plaça pel seu antic nom.

1955. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida (AML).
En aquest document del nostre arxiu municipal, s'hi llegeix la petició que la parròquia de Sant Joan, a la qual pertanyia llavors aquesta part del Cappont, va fer a la Paeria, que llavors tenia prohibit aquest nom, per tal de canviar la denominació de la plaça. El nom triat era imbatible: «de la Sagrada Família, ya que existe allí una capilla bajo su advocación donde se celebra la Santa Misa todos los días de precepto». Més endavant, quan es construí la parròquia, prop de la plaça, també serà sota aquesta mateixa advocació.

1890. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«Diario de Lérida», de 4 de novembre (FPIEI).
Quan els carros patien d'excés de velocitat, també passaven desgràcies.

1898. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«El Pallaresa», de 3 de novembre (FPIEI).
Un altre accident a la plaça, coneguda de tota Lleida sense que calguessin més explicacions.


1907. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«El Pallaresa», de 13 de juny (FPIEI).
La foscor era la tònica general de fora el pont en aquells temps, des que es ponia el sol fins a l'aubada.

1903. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«El Pallaresa», de 9 d'abril (FPIEI).
La reclamació de llum a la zona ja venia d'alguns anys enrere, mentre que al carrer Acadèmia i Gardeny (Lluís Companys) els problemes eren de trànsit.

1906. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
«El Pallaresa», de 28 de març (FPIEI).
Un lloc d'atenció de la Creu Roja s'hi instal·là aquell any de la cursa de motos i bicis Lleida-Tarragona: «El 1906, el ciclisme lleidatà estava associat a la Unión Velocípeda Española (UVE) i l'organització de curses era freqüent. Entre les més remarcables podem destacar la cursa Sama de 100 Km. el mes de maig, les proves de la festa major, als Camps Elisis –escenari del ciclisme de velocitat– i la cursa del 100 km en carretera, organitzada per la UVE amb un recorregut Lleida-Tàrrega-Lleida» (enllaç).

1922. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
Programa de la FM.
1953. L'antiga Plaça dels Murmuradors, Lleida.
Revista «Apóstoles», núm. 77 (FPIEI).
Una empresa familiar de làpides funeràries, entre el pont i el cementiri. Quin lloc millor de nom més adient que el de la Plaça dels Murmuradors, oi?

Esperem que, a poc a poc, el segle XXI ens retorni els noms tradicionals dels carrers i que el nomenclàtor públic es vagi buidant de les referències catolicoides més ràncies. Esperem que no ens hàgim d'esperar asseguts, que deia lo padrí.







20230115

[2439] Els antics seminaristes lleidatans

 

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Vista del magne edifici del seminari conciliar del bisbat lleidatà. En plena repressió de la postguerra, el régimen, i el seu braç espiritual (i en certs aspectes també terrenal) que fou l'Església catòlica, s'afanyava en l'adoctrinament del jovent. Del masculí, que el femení el volien a casa, si fa no fa gairebé com ara el règim iranià dels aiatol·làs. La revista castellana «Forja, órgano de la Acción Católica diocesana» en fou un dels més potents exponents.
Diria que la foto és feta des del campanar de Sant Llorenç, car aleshores no hi havia gaires edificis a la Rambla d'Aragó. El Seminari era tapiat, amb una entradeta estreta flanquejada per dos torretes. Allà hi estudiaven els xiquets que anaven per capellà, en un sever règim d'internat. Molts, de família arregladeta, només hi anaven per tal de rebre formació acadèmica, sense altres pretensions de carrera eclesiàstica. 

Dècades després, quan era en declivi, les institucions públiques de Lleida el compraren per fer-ne la seu de l'Estudi General, esdevingut Universitat, i cap allà al 86 —si no em falla la memòria o any amunt o avall— hi inauguràrem les activitats lectives. Llavors feia quart. Al maig d'aquell any, s'hi feren les sessions lleidatanes del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, a on els estudiantets vam col·laborar-hi com a voluntaris. En recordo una migdiada, ja caldejadeta, que hi arribàrem d'hora i ens hi trobàrem en Josep Vallverdú que baixava del seu Citroen. El saludem i jo que li dic: «Ep, Josep, a on aneu amb el cotxe dels valencians? —Del valencians, per què dels valencians?—Home, doncs per què s'hi troen bé!» Va fer-se una bona riallada i vam donar alguns tombs per un dels claustres mentre ens explicava la sort dels estudiants de llavors, amb aquella nova seu universitària, mentre recordava els anys d'estudiant a la Barcelona de la primeríssima postguerra. 

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Darrere la Rambla d'Aragó encara no hi havia gaires cases ni carrers. La imatge, feta a l'hivern amb els plataners sense fulles, ens permet de veure-hi la tàpia i l'entrada principal, al mateix lloc que l'actual, tot i que ara sense tanca i amb els patis convertits en parterres verds. El gran amic Miquel Millà, director de l'institut Manuel de Pedrolo de Tàrrega durant els anys del darrer traspàs de segle, i amb el qual vaig tindre el goig de col·laborar, en solia explicar ara i adés les anècdotes dels interns, car ell en fou un, cap allà a finals dels 50. Només anaven a casa per Nadal i per l'estiu, i sortien únicament a passeig els diumenges a la tarda, tots amb la sotana i barret tridentí negres, que causaven una invasió a la vella ciutat lleidatana només comparable a la plaga verda dels pobrets soldadets dels nous quarters de Gardeny. 

L'edifici que despunta per darrere és el de la clínica Perpetuo Socorro, a la cantonada d'Alcalde Sol.

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Els joves estudiants en un passeig vigilat, sempre en fila (com a totes les escoles d'aquells temps) i amb sotana i birret. El camí, vorejat de plataners, era espectacular. No sabria pas localitzar-lo, potser a la carretera vella de Barcelona. 

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Estampes d'interior. Amb deu anyets començava el batxillerat elemental, encara que suposo que devien tindre programa educatiu propi o adaptat a les necessitats religioses. Les files formaven part de la quotidianitat, de fa temps desaparegudes de les escoles i instituts.

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Els joves seminaristes passejant per la ciutat durant una nevada, potser la del 44. 

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
La magnífica fàbrica de l'edifici. 

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
L'antiga biblioteca i sala d'estudi dels seminaristes.

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
L'hora del pati i el futbol, amb la sotana arromangada. Els amics Lluís i Mala, que havien entrat als anys 50 al seminari de Vic, me n'explicaren les dificultats esportives. És clar que tots els jugadors eren en les mateixes condicions. 

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Estampes d'interior, d'una aula més que plena, amb aquells antics pupitres de fusta, a on seien els xiquets aparellats. Recordeu que tenien un forat per posar-hi el tinter? L'altra imatge és de la capella, que és la sala a on s'hi instal·là el bar i menjador quan s'hi inaugurà la Universitat.

1948. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Forja», núm. 55, de març (FPIEI).
Una sortida escolar, sempre d'uniforme sotanesc rigorós, per agafar-ne el costum. Els camps semblen de cereal, amb aquells aspersors en cercle, i la bassa de reg al costat. Potser cap a Vallcalent o les Torres de Sanui, si el que veiem al turó llunyà és Gardeny. 

1957. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Labor», núm. 174, de 16 de març (FPIEI).
1957. L'antic Seminari Conciliar lleidatà.
Revista «Labor», núm. 174, de 16 de març (FPIEI).
Els petits seminaristes de passeig. La beca que lluïen damunt la sotana era blava. Segons el DCVB, una beca era «peça d'indumentària, consistent en una faixa ampla que passa per davant els pits i per damunt les espatles i penja a l'esquena en dos caps; cast. beca. Antigament, la portaven com a insígnia els consellers de la ciutat de Barcelona, certs clergues constituïts en dignitat, etc.; avui només la porten els seminaristes i certs col·legials».

Aquestes sortides per carrers i afores de la ciutat constituïen «una estampa ciudadana tradicional y querida», diu el text.