Seguidors

20260213

[2728] Lo rei Pere, lo primer pirinista de la història

 



1900 ca. Lo Canigó (lo Conflent).


Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó», 
Ramon Arabia i Solanas, 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
Pere II, lo primer pirenista de la història, si més no atestat. Pirineisme és lo terme usat per referir-se als practicants del muntanyisme als Pirineus, terme encunyat a la darrera dècada del segle XIX, a semblança del d'alpinista. Pirineista n'és lo substantiu, esdevingut i simplificat en pirinista en registres menys formals, però usat molt sovint en ressenyes i escrits dels practicants quan descriuen les ascensions. 
L'escrit retrata lo caràcter del monarca català: «primera ascensió indubitada, absència de guia, llarg i fatigós camí a peu, atracció irresistible a lo desconegut, menyspreu de tot perill, afany exclusiu de petjar lo cim i de guanyar victòria».

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas, 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
La nomenclatura dels reis d'Aragó segons lo Casal de Barcelona, fa que actualment anomenem Pere II al rei català, pare de Jaume I. 

Pere II de Catalunya-Aragó 
(viquipèdia).

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas, 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
La relació dels fets és traduïda de la Chronica Fr. Salimbene Parmensis ordinis minorum ex Codice Bibliotecae Vaticanae, editada al 1858.
A la pujada, hagué d'heure-se-les amb una tempesta furiosa, «és verament un d'eixos furiosos oratges que se congrien, rebenten i desfan sobtadament en totes les altes muntanyes». Qui sap, però, si recurs literari per engrandir la gesta reial. Fins als estanyols del Cadí, a 2.359 m,, hi havia ja al segle XIX un «bon camí de matxos», amb una barraca arruïnada. La pujada des d'allà «no té res de fatigosa fins allí on comença la Xemeneia, corredor estret, d'una pendent de 45º, que s'obre entre els esqueis redreçats del cim. S'ha de pujar cosa d'uns 80 m de quatre grapes fins arribar a dalt». 

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas, 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
«És la primera muntanya que veuen los navegants al tornar a terra i també la darrere que albiren a l'allunyar-se'n», que la presència i domini senyorial del Canigó ve de temps immemorials. 
Lo nostre ínclit etimòleg, Joan Coromines, en descarta un origen romànic, com ara que fos degut al nom del monestir, a on hi hagué una font ben coneguda, del ll. vg. CANNA>canó, canut, canella. Diu que «ens atrauen cap a d'altres fonts, preromanes, parentes de l'itàlic, on apareix aqueixa arrel indoeuropea KAN-, de vegades amplificada com a KAN-D- [canus, candere, candor en llatí], però nua o amb la lleu i trivial amplificació, comuna a gran part de les llengües de la gran estirp indoeuropea». Segueix: « doncs, el Canigó fou el gran blanc, 'la gran blancura', ja lliga això amb el fet que aqueixos primitius pertinaços que són els pastors i bosquerols canigonencs, la veu dels quals hem escoltat més amunt, reservin en particular el nom de Canigó per a la cara obaga de la serralada, la que és de blancor perennal, en primavera, tardor i hivern, quan no tot l'any. Tornem a resar, amb el poeta: 'Torres de vori clar'... En conclusió: nom preromà, indoeuropeu».

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas, 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
La muntanya ignota va cridar l'atenció del rei i «cridà a dos soldats, amics íntims seus», amb los quals en secret i provistos de vitualles i armes, se n'anà a l'aventura. No consta a quin indret hi deixaren los cavalls, sí que «s'hi troben encara pobladors». A mig camí, «començaren a sentir trons horrorosos i terribles, per dessobre relluïen los llampecs i davallava una furiosa pedregada», que los tombà a terra. Lo rei s'entossudia a continuar i «els animava perquè pugessen amb ell coratjosament. I així moltes vegades ho fiu i ho digué», encara que no pogueren resistir i lo rei se determinà a pujar-hi tot sol. Lo relat acaba amb una fantasia de to èpic, que lo rei provocà que lo drac del llac se despertés d'un seu cop de pedra, i que lo sobrevolà, «enfosquint-lo i obscurint-lo amb son alé». 

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas, 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
Sembla, segons l'autor de l'article, que l'ascensió reial «termenà, per lo que s' acaba de llegir, en los estanyols de Cadí o sia 426 metres més avall del veritable cim, més aviat sens dubte per creure's haver arribat realment al punt culminant que no pas per la fabulosa aventura del dragó... completament d'època mitgeval, i avui mateix la podem comprovar viventa en quasi tots los països de muntanyà. La promptitud esglaiadora amb què se formen i s'esvaeixen les tempestats en les serralades alteroses, la brega furienta dels elements, en la soledat dels cims, han suggerit als senzills i crèduls muntanyesos una explicació sobrenatural del fenomen, atribuint al drac infernal, o sia, al mal esperit, en qui ha personificat el miserable habitant de les altures totes les forces de la naturalesa causadores de desgràcies i devastació. Això, prescindint del sentit simbòlic, religiós o moral, que encarnen quasi totes eixes antiquíssimes tradicions de feres i monstres vençuts per virtuosos herois».

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas, 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
L'autor reporta altres llegendes de dracs a la geografia catalana i europea.

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,
Ramon Arabia i Solanas, 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 
gener-juny, 1891 (ddd-uab).
A la relació original llatina del frare parmesà, no hi consten referències a la data ni lo motiu pel qual lo rei se decidí a la pujada, i l'autor intueix que podria haver volgut conèixer-ne la importància estratègica per «estudia a tot ple des d'aquell enlairat observatori la topografia general del país i lo pla de defensa contra l'invasor».

Coromines, és clar, també hi fa referència, a la gesta del rei Pere: «Una llegenda contada per gent molt moderna diu que Pere el Gran quan ja la guerra era imminent pujà ell mateix al Canigó per orientar de visu les disposicions defensives; encara que sigui sens dubte inventada, no ens avergonyim de repetir-la, perquè amb raó s'ha dit que hi ha contalles més certes que els reports històrics dels fets menuts. I la dramàtica història de Pere, maldant per prevenir en el castell perpinyanenc, la traïció del seu germà, ve a significar el mateix i fins podem dir que simbòlicament confirma la versemblança d'un tal fet real», que en lo context bèl·lic amb la gavatxada, cal situar cap al 1282.

1889. Ascensió al Canigó (Gallica).



[1215] Del Conflent i el Vallespir al Ripollès, 1700
 
Quinalafem.blogspot.com



Posted by
Labels: , ,

20260206

[2727] La Casa Mangraner lleidatana, 1907

 

1907. Casa Mangraner, Passeig de Ferran, Lleida.
Fotografia de l'esplèndida casa modernista deguda a l'arquitecte Francesc de Paula Lamolla i Morante. S'ha reproduït a bastament per les xarxes, però sense autor. Era situat a la cantonada de Ferran 30 amb Vil·la Antònia, amb nombrosos elements ornamentals geomètrics i esgrafiats vegetals. La torre circular de la cantonada n'era l'element més distintiu, que coronava amb pinacle ornat de ferro forjat. Damunt la portalada principal, hi lluïa una gran balconada curvilínia amb barana de forja.

1907. Casa Mangraner, Passeig de Ferran, Lleida.
«La Mañana», de 22 de maig de 1966 (XAC).
Lo bloc de pisos de l'antic Banc de Bilbao que substituí la casa Mangraner. Los vents de modernor no sempre són bons ni desitjables, oi?, que cal anar amb molta cura i precaució. A la Lleida dels anys 60, la depredació urbanística i los pelotassos anaven a l'ordre del dia, que la jet-sete del règim franquista (espanyol) s'hi feu l'arròs, bona part del qual se'l menjaren a Salou i Cambrils, a on han anat a parar una part immensa del valor patrimonial de cases i trossos lleidatans des de llavors i fins avui. Estaria bé de poder-hi posar un número, potser amb l'AI ho podrem esbrinar algun dia.

1907. Casa Mangraner, Passeig de Ferran, Lleida.
«La Mañana», de 22 de maig de 1966 (XAC).
S'hi comenta que a la casa hi posaven, abans de la guerra del segle XX, il·lustres personatges, com ara lo general (espanyol) Primo de Rivera, quan visitaven la ciutat.

1907. Casa Mangraner, Passeig de Ferran, Lleida.
Una altra perspectiva de la Casa Mangraner, de la qual se'n pot apreciar la bellesa, rere los operaris que esporgaven los plataners del passeig. Al darrere, un altre edifici històric de la ciutat, la Casa Cros. A l'esquerra de la imatge, un biscuter dels anys 50s aparcat.

1925. Casa Cros, Passeig de Ferran, Lleida.
Obra del nebot, Manuel Casas i Lamolla, gairebé vint anys després, ja amb línies neoclàssicistes més pròpies del noucentisme. L'edifici fou seu de la Societat Anònima Cros, i a l'inici de la guerra s'hi feren forts los sublevats del 18 de juliol al 1936, falangistes i requetés. Un cop derrotats, l'edifici esdevingué lo quarter general de l'exèrcit de la República a la ciutat.
 
Anys 1950 ca. Casa Mangraner i Casa Cros, 
Passeig de Ferran, Lleida.
Vista del carrer de Vil·la Antònia, amb los dos edificis singulars. La Casa Cros fou també aprofitada per la militarada franquista per ubicar-hi lo primer govern militar a la ciutat de l'època de la dictadura, que prèviament a la contesa era ubicat al carrer Major. La garita ho indica amb claredat. Llegeixo a les xarxes que en aquells temps, s'hi solia veure diàriament com un soldat que baixava del Castell amb fusell a l'espatlla i baioneta a la faixa, hi portava les novetats de l'aquarterament militar.

1907. Casa Mangraner, Passeig de Ferran, Lleida.
«Ressò de Ponent», núm. 30, 1985.
La postguerra comportà a tot el país, i principalment a la capital barcelonina, una «persecució» dels edificis d'estil modernista. No era del gust del régimen, que hi veia expressió de llibertat, creativitat, europeisme i catalanisme, valors contraris a l'ordre i la moral nazionalcatolicista imperant.
 Se'n van salvar uns quants, sí, però se'n van destruir uns altres d'innombrable valor arquitectònic, que les imatges antigues ajuden a recuperar.

1896. Francesc Lamolla, arquitecte.
Curiós document de l'expedient acadèmic de l'il·lustre arquitecte lleidatà de la primera mitat del segle XX, ara en fa poc més de cent anys (upc). Abans los expedients acadèmics quedaven guardats en paper, mentre que des de finals del segle XX, solen ser ja només digitals. Temps al temps, que veurem com se perden... 


[2718] La Lleida de 1880, més
 




Posted by
Labels: , , ,

20260125

[2726] Vic, plànol de 1881

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Lo cor de la ciutat vigatana del segle XIX, amb la catedral al costat de la riera de Mèder, a punt de desguassar al Gurri, anomenat precisament Vicus Ausonaedes, des del segle VI, per designar lo barri central o vicus per excel·lència del comtat ausetà. 

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Un breu resum de la geografia humana i història de la ciutat, de cap a 11.000 habitants, a on s'hi destaca la important indústria de transformació porcina, la impremta Anglada o la foneria de campanes, que acabava de fondre les de la torre del rellotge de la Universitat de Barcelona. Serva també l'honor d'haver sigut la primera d'oposar-se al primer Borbó, que li suprimí la universitat literària al 1717, mentre que en permeté la continuïtat de la taula de canvi.  

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
La ciutat de Sant Miquel dels Sants, lo frare patró de la ciutat. 

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
La guia de carrers.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Vista completa del plànol de la ciutat dinovesca, amb l'antic barri murallat circumdat per passejos arbrats. La representació se'ns presenta entregirada, car la plaça Major, sempre ben identificable, ens apareix a l'esquerra, mentre que hauria d'aparèixer al nord, en los plànols que avui manegem amb aquesta orientació, i lo riu desguassant cap a l'est. 

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Convent i claustre de Santa Teresa (94) i Santa eulàlia (98), extramurs. 
 
1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Lo barri catedralici i la primera plaça de Balmes, fill distingit de la ciutat aquell segle XIX, al passeig de l'antiga muralla. Allargassat fora murs, lo raval de sant Francesc. 
A tocar de l'església de la Pietat (80) i la plaça Vella (7), lo temple romà.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Lo Teatre, a tocar de l'Església de la Presentació (88) i la rambla de Sant Domènec (71), a oh s'emplaça, fora muralla, lo convent dominicà (85), i Sant Francesc (86), amb l'Hospital de la Santa Creu (87).

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Lo pont de Queralt o de Sant Francesc o de la Calla, segons denominació popular, sobre el riu Mèder, lo més antic i notable dels ponts vigatans, arruïnat a la darrera guerra del segle XX.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
La magna plaça Major (1) vigatana, sota la rambla del Carme.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Extramurs, les grans fàbriques d'embotits, amb l'estació de ferrocarril, llavors acabada d'inaugurar (1875).


 

Posted by
Labels: , ,

20260118

[2725] Comerç de Vic i Manlleu, 1881




1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Fàbrica de teixits de Pericas, Soler i Cia.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Taller de maquinària de Pere Roca, Manlleu.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Foneria, especialitat campanes. No podia faltar a la ciutat dels sants.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
La Gran Fonda de Josep Vilar, amb esmero y economia.
Fàbrica de fils i llanes de Josep Tort.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Les botifarres i llonganisses vigatanes. Amb l'escut de la ciutat, sí senyor.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Fàbrica de teixits de Grau Traserra.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Llibreria i impremta de Ramon Anglada.
Fàbrica de fils i cotó de Jaume Rusiñol, Manlleu.
Foneria de Jaume Parladé, Manlleu.


1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
L'Anís del Caçador, Francesc Vergés.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Fàbrica de botifarres, llonganisses i embotits, de Jaume de Dernis i Cuspinera.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Fàbrica de teixits, Joan Llagostera, Manlleu. La màquina de vapor que no hi falti.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Més fàbriques de botifarres i llonganisses, de Torra i Sant. Amb dos màquines de vapor.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Més fàbriques de fils, de Vicent Casacoberta, amb màquina de vapor, sempre fumejant, Manlleu.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Botifarres, llonganisses i embotits de Cunill i Costa, amb vista de l'espectacular botiga, amb tot lo gènere penjant darrere los mostradors.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Tintoreria de Josep Roquer i fills, amb la fumerada de la màquina de vapor a tot drap.

1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Magatzem de carbó de Ramon Benet, imprescindible amb tanta màquina de vapor a la comarca.
Adoberia d'Antoni Gudiol i la de Francesc Adam.


1881. Vic (Osona).
«Plano industrial y comercial de Vich», Joan Calvet i Boix (ICGC).
Fàbrica de xocolate de Viuda de Josep Cunill i Ros, a la plaça de les Garses. El logo comercial no podia ser més poc explícit, una mena de logo parlant amb referència a l'amo i no al producte, que se'n feia de tota mena, de xocolata, i a gust del consumidor.





 



Posted by
Labels: ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)