[2741] Los antics serenos de Lleida

 

1949. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Una estampeta del sereno de la demarcació segona, que eren els diversos barris amb què se partia la ciutat per fer-hi la ronda. La felicitació nadalenca es personalitzada amb lo nom i tot, lo Cosme Ponsoda. Demanaven les estrenes degudes, manera de complementar lo sou municipal.

Lo Cosme portava capa llarga fins als peus, de tela dobla, per guardar-se fins a on se podia de la humitat i del fred i caputxa calada fins a les celles. Els atributs propis solien ser un llantió o fanal de mà, de vegades penjat d'un pal, per il·luminar portals i identificar los transeünts a la fosca profunda de les nits lleidatanes, a sobre totes plenes de fum de boira les d'hivern. Lo pal o llança li feia de gaiato per caminar, també per trucar a les portalades si calia o per defensar-se en alguns moments. Solien dur ganivet, o espasa als temps mes reculats del segle XVIII. Lo Corme tenia un gos, company habitual que a banda de la companyia los hi oferia protecció i ajut. 

L'estampa és editada de la impremta Coromines, amb un fanal de gas que il·lumina lo sereno, cosa que a Lleida situa la postal cap als anys 60 en endavant del segle XIX.

 

1949. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Brevíssima ressenya històrica de la creació del cos de serenos a la nostra ciutat, des dels temps de Blondel fins a la reconversió durant el segle XX en Cuerpo de Vigilantes Nocturno. Per tant, recorrent les nits de la ciutat durant gairebé dos segles. Des de feia temps, la vigilància nocturna més aviat la feia la Guàrdia Urbana. 

Lo nom, com es veu popular, los hi vingué del crit horari que solien fer, puntuals. A Lleida, en pic sentien batallar l'hora a la Mònica i la Silvestra, recordaven als qui eren calentets sota los llançols: las dose, i sereno. Hora i temps amb lo castellà alleidatanat que les autoritats imposaven. A l'hivern sortien a les 10, una hora mes tard a l'estiu. Als versets nadalencs, recollien tasques que solien fer, com les de primers auxilis, partera i apotecari, segons que calgués. 

1949. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

La segona font de la plaça Sant Joan. 

Afrima l'autor que lo dibuix correspon a la plaça de Sant Joan tal com era a la segona mitat del segle XIX, amb los porxos de l'antic almodí i la font arrambada a la paret amb quatre columnes amb una estatueta al damunt i un parell d'objectes decoratius als laterals, potser un parell de càntirs. Fou la font que substituí la famosa del Neptú i les sirenasses que treien l'aigua pels mugrons, aixecada en temps del Blondel i enretirada cap a la mitat de segle i traslladada a la placeta exterior del portal de sant Antoni, a on subsistí fins al 1877.

1952. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», d'abril (FPIEI).

Ban del governador (espanyol) Blondel sobre l'autoritat i respecte degut als serenos, publicat la vigíla de la primera ronda, lo 4 de novembre de 1790, data inaugural del servei, quatre anys després que se'n comencés lo servei a BCN. La multa n'era de 25 lliures, o la trenta dies de presó, si no les havies. I la paraula del sereno fora de testimoni veraç en los conflictes que poguessen sorgir. 

 

1952. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», d'abril (FPIEI).

Un sereno lleidatà del vuitcents davant la façana antiga de la Paeria. En caminant pels carrers empedrats, lo bastó feia un rítmic cloc-cloc que tothom reconeixia. 

Anys 1900-10. Cos de serenos de BCN.

1914. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

A la capital del país, lo cos va perdurar tota la postguerra.

1932. Cos de serenos de BCN.

Anys 1950. Los serenos.

Postal del dibuixant Girona amb visions tendres de la societat, en aquells temps durs i severs de la primera postguerra amb lo país sota repressió franquista. 

Anys 1950. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

Amb los atributs propis, la llança i lo llantió.

Anys 1960. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

Després modernitzats amb llanterna. 

Anys 1950-60. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

A l'estiu també n'hi havia d'estrenes, que corresponia al temps de la gratificació de la paga, dobla o no, que llavors se pagava al 18 de julio, data d'inici de l'aquelarre dels franquistots. 

Anys 1960. Cos de serenos de BCN.

 Preciós pin, aleshores insígnia, del cos. 

1843. Cos de serenos de Tarragona.

Lo reglament del cos del policia urbana, rural i de serenos tarragoní.

1873. Los serenos de Lleida.

«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», Josep Pleyan i Porta, Lleida, Impremta de Carruez, 1873.

Repàs a la història del cos de part del cronista de la ciutat als anys 70 del dinovè.

1971. Los serenos de Tortosa.

«La Voz del Bajo Ebro», Tortosa, de 29 de desembre (XAC).

A cada terra, sa guerra. A Tortosa calia avisar de l'estat del riu.

1963. Los serenos de Lleida.

«La Mañana», de 17 d'abril (XAC).

Los serenos sempre van ser los parents pobres dels cossos municipals de serveis. 

1971. Los serenos de Lleida.

«La Mañana», de 28 de juny (XAC).

Com tots los oficis, van haver de tindre patró durant lo franquisme, i triaren a Sant Pere. Des de començaments del segle XX, del cos se'n passà a dir Cuerpo de Vigilantes nocturnos.

1971. Los serenos.

Al llarg del segle XIX, s'equiparen amb xiulets de fusta i en cas d'incidències lo feien sonar repetidament. Amb los anys, los xiulets van fer-se de llauna i com que eren populars i tothom en tenia i los podia fer sonar, se feu massa habitual de sentir-ne, de manera que les autoritats o la policia a la fi ja no n'hi feien cas. Per això, se'n deia, en castellà, quan algú no te feia gens de cas, pendre't pel pito del sereno. 

[2651] L'obertura de la primera banqueta, 1799

 

[2740] Cançons de pandero al Segrià de fa cent anys.

 

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», març (FPIEI).

Cançó de pandero. 

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», gener (FPIEI).

Recull de cobles populars al Segrià estricte, o sia, de la modesta clamor de Segrià, alimentada per les aigües de pluja, de la Portella i Benavent enllà i fins a Rosselló i Alguaire. 

Que l'altra banda del riu, o sia, cap a l'est, no ha sigut mai Segrià històric, sinó l'inici de la gran plana de l'Urgell. La distribució moderna (dels temps republicans del segle XX) de les comarques administratives ha anat fent perdre les referències geogràfiques antigues, com també ha passat amb les Garrigues històriques, part de les quals són Segrià Sud, o la Segarra històrica, que la baixa Segarra ara es lo sud de l'Urgell.

Lo recull és obra del metge, polític i poeta lleidatà Josep Estadella i Arnó.  

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», gener (FPIEI).

Les majorales de la confraria del Roser solien ser-ne les executores cantaires, de les cançons de pandero, que recollien calerons los dies de celebració, habitualment de bateig o de noces. Se presentaven a les cases, i la solista «inclinant reverenciosament lo cap, demana permís als allí reunits, amb lo mot acostumat de llicència». Llavors començava la monotonia del toc del pandero, que totes les cançons feien la mateixa tonada, que la gràcia era amb la lletra. 

La descripció poètica del pandero l'havia feta en Josep Iglésias i Guizard:

Es un pandero quadrat

que atrau totes les mirades  

i a qui les mosses han dat

cintetes per pentinat,

cascavells per arracades.

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», gener (FPIEI).

Les lletres no eren pas mai crítiques ni despectives, ans ben al contrari, tot dolçor, compliments i festetes. 

Ja se'n pugen per amunt

les anemorades seues,

ja se'n pugen per amunt

més altes que les estrelles.

Les anemorades seues

no són una ni són dos,

que van a mitges dotzenes

totes sospirant per vós.

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», febrer (FPIEI).

Les lletres no eren pas mai crítiques ni despectives, ans ben al contrari, tot dolçor, compliments i festetes. 

Si·ls moros vos agafaven,

germà del meu pensament,

si·ls moros vos agafaven

perdria l'enteniment.

Si·ls moros vos agafaven 

i us duien per les presons,

a genollons jo vindria

per a trencâ-us los grillons.

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», març (FPIEI).

Transcripció de la tonada de les cançons de pandero segrianenques.

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», abril (FPIEI).

Don Joan i Donya Maria,

Un romanço tradicional sobre lo destí de dos enamorats, nascuts lo mateix dia, i les penes passades per fer realitat l'amor seu. 

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», abril (FPIEI).

L'emmetzinada,

Un romanço de mal casada amb tràgic final, que la noia s'enverina amb les mateixes precioses flors que solia regar de fadrina. 

Adeu violes y flors, 

en tantes com jo 'n plantava, 

ja no 'n regaré cap més 

a la casa del meu pare; 

ja no 'n regaré cap més 

i és perque me n'han casada,

 m'han casat á Tarragona 

qu'és de gran anomenada.

[2315] Les cançons urgellenques de pandero

[2739] La Casa Mensa lleidatana o la casa del General o lo Teatre Principal

 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Vista del gran edifici senyorial de la Casa Mensa, als perxis o porxos de dalt de la Plaça Paeria, abans que s'hi fes lo teatre, amb pisos habitats, la bugada estesa al balcó i les persianes típiques passades per damunt la barana. En primer terme, l'anomenat Pilar del General, a on des de temps antics s'hi fixaven los edictes i bans. Alguns l'identifiquen com a dels governadors (generals) i altres com a de la Diputació del General o Generalitat. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.

«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Vista del gran edifici senyorial de la Casa Mensa, als perxis o porxos de dalt de la Plaça Paeria, durant l'enderroc parcial i la reforma que s'hi efectuà per l'arquitecte que signa l'article, per a la construcció del nou Teatre Principal de la ciutat. L'edifici tenia los fonaments en l'Edat Mitjana i en conservava un vell arc gòtic. Les estances havien sigut adapatades al segle XVIII per fer de residència del governador, amb amplis salons «que sin duda cobijaron señaladas escenas de la vida de nuestra capital». Lo Blondel hi tingué, segons l'autor, la residència oficial seua en aquells anys de les primeres grans transformacions de la Lleida moderna. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.

«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Plànol de les estances de la casa, en què saló principal i sales donaven als finestrals de la plaça Paeria. En conjunt, feien uns cent metres quadrats, a on s'hi degueren fer recepcions i reunions amb autoritats i pròcers lleidatans, que marcaren aquell present i l'esdevenidor de la ciutat. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.

«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

S'hi haurien pogut tractar temes i obres com la construcció del gran dipòsit municipal, la pavimentació del carrer Major, la necessitat d'una fonda moderna a la plaça Sant Lluís, la distribució de les aigües i l'emplaçament de les primeres fonts de la ciutat, la reglamentació del pati de les comèdies, l'obertura de la primera banqueta i de la canalització del riu amb lo cegament del primer ull,... Ençà del temps del mariscal, s'hi visqueren los embats a Lleida de la Guerra del Francès. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.

«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Los porxos de dalt i l'entrada a la casa, amb un cos de guàrdia en època del governador.

1891. La Casa Mensa lleidatana 

«Diario de Lérida», de 10 de gener (FPIEI).

Ús com a gabinet mèdic a la dècada final del segle XIX. La casa degué ser fragmentada en diferents pisos. Lo metge era al segon de l'escala dreta. 

1899. La Casa Mensa lleidatana 

«Diario de Lérida», de 25 de novembre (FPIEI).

A final d'aquell segle XIX, un quiosc hi era adossat, i se'n demanava que fos traslladat. No sé si per aquesta causa, i durant tot lo segle XX i crec que fins als anys 80, lo quiosc s'emplaçà sota lo primer dels porxos de baix, davant de la casa d'Humbert Torres, paer en cap en aquells anys 20, i a on al 1910 hi nasqué lo nostre ínclit poeta Màrius Torres. Al quiosc, la mare m'hi comprava, quan veníem a Lleida des d'Alcoletge amb lo cotxe de línia, un TBO, i anyets després s'hi podia trobar una gran desplegamenta de portades de destape, amb una colla de badocs admirant-les. 

1913. La Casa Mensa lleidatana 

«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).

Hi hagué a la façana, sota los perxes, una fornícula dedicada a Sant Cristòfol, molt concorreguda durant la diada seua. 

1958. La Casa Mensa lleidatana 

«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).

«El general Blondel y la Casa Mensa», Manuel Cases Lamolla.

 Aquell any s'inaugurà lo bust del mariscal al vell Pilar del General, amb placa, en castellà obligat, inclosa. Lo mateix arquitecte en fa una nova ressenya, i hi destaca que lo vell edifici medieval devia aixecar-s'hi del segle XIII al XIV.

Al Pilar del General, a mes de fixar-s'hi edictes, s'hi feien algunes execucions i càstigs, cosa per la qual també se conegué com la Picota, amb los reus encadenats i argollats. 

La façana n'ha sofert diverses i importants intervencions des del segle XVIII i en feren desaparèixer alguns arcs originals per engrandir-los per al pas de carros i carrosses a l'interior, lluny de la vista de la plebs, segons costum de les classes manaires d'aquells temps. 

Recorda l'autor que hi visqueren los generals borbònics Lovigny, i després lo Blondel, i en menciona el «proyecto de hacer desaparecer los corrales y huertos de la calle Mayor y plaza de la Paeria para construir la famosa banqueta». 

1958. La Casa Mensa lleidatana 

«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).

«El general Blondel y la Casa Mensa», Manuel Cases Lamolla.

 Bust a la memòria del borbònic Marquès de Blondel, impulsor de la Lleida moderna. Encara s'hi pot veure en l'actualitat. 

Durant la riuada de 1856, l'aigua del Segre arribà a la Plaça Paeria i als mateixos peus de la Casa Mensa als porxos de Dalt. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 

2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.

(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).

Josep Lladonosa explica que al seu parer la Casa del General fou l'edifici que a Lleida representava la Diputació del General o Generalitat. 

Al llarg dels segles XV i XVI, la Generalitat aixecà a les ciutats mes importants de Catalunya la seu de la principal institució del país, sobretot per al regiment dels impostos. En alguns casos es coneixien com a casa de la Bolla o la Botja, que era l'impost aplicat als teixidors. Es un acord dels diputats del General de l'any 1596, s'hi estableix que després de les construccions del segle anterior «faeren edificar una bella casa en cada una de les ciutats de Leyda, Tortosa, Tarragona y Gerona y en la vila de Cervera, ahont tenien solament botigues de poc respecte».

Després del 1707, l'edifici era enrunat i se volgué reedificat com a casa amb pisos. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 

2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.

La Casa del General, recreació històrica de Sebastià Tamarit, solerassenc i professor de l'institut Màrius Torres al tombant del XX al XXI, bon amic del meu pare amb qui se portaven un mes de diferència d'edat (dibuix aclarit amb GoogleGemini). Lo botiga és una sabateria que hi havia, a on compràvem les botes d'hivern que portava, que havia de dur plantilles, servidor. Te regalaven una piloteta de goma que botava com un dimoni, i això me feu aconformar d'haver de dur aquelles ditxoses botes.

1961. La Casa Mensa lleidatana. 

2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.

(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).

L'adquisició per la família Mensa, originària de Valls, degué produir-se ja al segle XIX, probablement després de la gavatxada. La família Mensa fou una de les més adinerades de la ciutat. Eren comerciants i foren capdavanters en la defensa de la causa carlina. Com a catòlics recalcitrants, promogueren la construcció de l'Acadèmia Mariana.

1961. La Casa Mensa lleidatana. 

2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.

(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).

Diu lo nostre ínclit cronista de la ciutat, que lo toc gòtic li prové de les reformes que la família Mensa hi feu seguint la moda romàntica i historicista d'aquell segle XIX. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 

2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.

 La Casa del General i los perxes sobirans o de Dalt, recreació històrica de Miquel Roig i Nadal. 

1989. «Vestigis de l'antiga Generalitat local a Lleida», Francesc Esteve i Peredreu.

«Ressò de Ponent», núm. 73, p.15 (AML).

Segons Lladonosa, lo governador Blondel mai no hi residí, sinó que ho feia en un palauet de la plaça Sant Joan i lo nom no hi fa referència, malgrat la llarga tradició. L'esquetx artístic podria ser del mateix autor de l'article. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 

2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.

 Lo Carrer del General, dibuix de Lluís Perelló. Lo carreró puja pel lateral de la Casa Mensa, just a tocar del Pilar. La paret esquerra actualment correspon al Teatre Principal, que penosament se troba tancat. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.

«La Hoja del Lunes», de 28 d'abril (FPIEI).

 Cartellera cinematogràfica de la ciutat al mateix mes que s'havia inaugurat lo Teatre Principal. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.

«La Mañana», de 4 de gener (XAC).

 La inauguració del nou teatre lleidatà en plena postguerra lleidatana.

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.

«La Mañana», de 4 de gener (XAC).

Tretze finques unides a la Casa Mensa per ubicar lo nou teatre lleidatà. Per la porta principal s'accedia a la platea i al primer amfiteatre, mentre que al segon i galliner o galeria calia entrar-hi pel carrer del General. Se'n destaca la decoració interior, la bona visibilitat i millor acústica. Lo mestre Millet dirigí l'òpera del dia inaugural.

Llàstima de la poca qualitat de les imatges de l'interior. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.

«La Mañana», de 4 de gener (XAC).

Recreació d'imatges de Casa Mensa i Teatre Principal, 

per mitjà de Google Gemini.

1951. Inauguració del Teatre Principal (almanacatmusical).

Al 29 de desembre, l'Orquestra Filharmònica de Barcelona inaugurava lo Teatre Principal de Lleida, amb la representaciço de l'òpera Byron en Venècia del polític i botifler lledatà Eduard Aunós, dirigida pel mestre Millet. 

1951. Construcció del Teatre Principal (viquipèdia).

Preciosa imatge de les obres del teatre. 

2024. Lo Teatre Principal de Lleida (Segre).

Als anys 90 del darrer segle, hi va haver negociacions per a la compra de l'equipament cultural per part de la Paeria. Molts padrins d'ara hi vam portar los fills al cicles de teatre matinals i dominicals del Cavall Fort. Si l'haguéssem comprat, mos n'hauríem estalviat molts de diners, que no mos hauria calgut ni fer la llotja ni los gratacels que mos colaran, que n'hi ha que no pararan fins a destrossar lo nostre skyline, que les comissions deuen ser suculentes, oi?

[2498] Lo túnel sota la Seu Vella mai no foradat (fins ara)