20210504

[2271] Les primeres fotos de les crescudes del Segre, 1891


1891. Lleida. Riuada del Segre.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Les crescudes del Segre foren sempre espectaculars. Aquesta tingué lloc al 26 d'octubre, fruit de les fortes pluges tardorals a les capçaleres pirinenques. Aquestes imatges del fotògraf barceloní deuen ser les primeres riuades sicorines mai no retratades.

1891. Lleida. Riuada del Segre.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Des de l'oficina de mines governamental, que tenia balcó al començament de Blondel, abans d'arribar a la plaça Sant Francesc, aquest pioner de la fotografia catalana pogué fer unes precioses vistes de l'avinguda, que omplia la llera del Segre d'ample a ample. Llavors no hi havia encara feta l'ampliació de la plaça Cabrinety, allà a on dècades després s'hi construirà el govern civil (espanyol). Al fons, el pont de ferro del ferrocarril.

En els detalls, hi observem la gent que ha anat a veure la força de l'aigua al pont vell, que ja havia sucumbit al 1866 i s'havia refet amb un entarimat de fustes, suportat pels vells pilans petris del pont medieval. L'obertura de les banquetes al trànsit, quan les cases deixaren sa funció de muralla, s'acompanyà amb el temps de la plantació d'arbres, que embellia l'entrada a la ciutat. Des de llavors, la carretera ja no passaria pel carrer Major, sinó per Blondel i cap al camí de Fraga que sortia a l'alçada de l'antiga porta de Sant Antoni, o sia, per l'actual carrer Acadèmia avall.

1891. Lleida. Riuada del Segre.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Una presa més enfocada al pont. Segurament, la remor eixordadora de l'aigua devia ser ben forta. En el detall, veiem com la tramada de fusta del pont era molt llarga, sense suport al pilar tort de vora la ciutat. S'aguantava per l'enreixat del fustam. Des de l'època de Blondel, que s'havia tapat el darrer ull del pont que tocava a la ciutat, en la llarga cursa per allunyar-ne el riu, que ha durat fins a mitjan segle XX amb l'acabament de la banqueta entre el carrer Cavallers i els instituts. 

1891. Lleida. Riuada del Segre.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).
La força de l'aigua era descomunal. A Lleida, ja s'hi sumaven les aigües del Segre i de totes dos Nogueres, que en multiplicaven l'efecte si totes tres capçaleres baixaven plenes. A la part del pont de pedra medieval, els pilans encara mostren els vells tallamars, aquests acabaments en punxa que impedien que els troncs, molts i grossos que sovint baixaven a velocitats grans,  hi impactessin directament i els fessin més mal. 
La imatge es veu creuada al peu pels fils elèctrics que pujaven per la banqueta per al subministrament del carrer Major i cap a Ferran i l'estació de tren, les parts més actives de la ciutat: tota la governança s'hi emplaçava i molts dels negocis i empreses locals. 

 
1889. Lleida. Riuada del Segre.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Un parell d'anys abans, el fotògraf barceloní, Lluís Marià Vidal i Carreras, havia ja retratat el Cappont des de l'alçada de l'oficina de mines que la diputació o el govern (espanyol) tenien al carrer Major i que, com tantes cases del carrer, també donaven al darrere. La imatge és datada del 10 de novembre d'aquell any. No sembla que hi hagi riuada. Potser el nivell ja n'havia baixat i tornava la normalitat quan arribà a Lleida.

1889. Lleida. Riuada del Segre.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Veiem les dones que hi renten la roba, al riu. O millor dit, a les tolles que va deixar entre l'areny en descendir el nivell. L'exposició del Cappont a les riuades era molt gran, car no hi havia cap mur protector i l'aigua hi podia entrar a peu pla. Els rais que baixaven del Pirineu els deixaven al davant de la serradora, i allà els amuntegaven. Només alguns continuaven periple riu avall, cap a l'Ebre i Tortosa. 

La casa de la cantonada mostra el nom Mostany a la part superior de la façana. No sabria dir era una fonda, com la dita de Sant Antoni que hi hagué o allà mateix o ben a tocar dècades després.   

1913. Lleida. La Parada del Mostany, Cappont.
«El Diluvio», de 26 de maig  (ARCA).
A la dècada de 1910, en aquest edifici de la Parada de Mostany hi hagué un taller fotogràfic, que s'incendià. Llavors, l'operativa de revelatge de les plaques fotogràfiques comportava l'ús de líquids i materials molt inflamables. El foc ho consumí tot i s'amplià a la veïna fàbrica Farré de filats. La gran fumera que s'observa a la imatge anterior devia ser la de la màquina de vapor d'aquesta fàbrica, que jo sempre havia cregut que era un molí d'oli. 

Sense assegurança, els danys eren sempre abundosos. La família Mostany havia sigut destacada políticament a la ciutat en aquell darrer quart de segle XIX, d'ideologia tradicionalista i carlina. Josep Antoni Mostany fou paer de la ciutat en el moment del sexenni revolucionari, president de la Joventut Catòlica, fundador i primer director del Diario de Lérida (1886-1931, primer número de 2 de gener), de caràcter integrista. Fins al punt que, veient que el carlisme anava de capa caiguda, se n'apartà per ingressar al Partido Integrista al 1888. Als inicis del nou segle, reconciliats amb els carlins, s'adheriren a la Solidaritat Catalana, vencedora de les eleccions de 1906 en suport de l'autonomia de Catalunya. Quants tombs que donà el país en aquells anys de transformació, oi?

1882. Lleida. La Parada del Mostany, Cappont.
Anunci en un diari lleidatà de la serradora Ribé i Cia, «als afores de Lleida a la sortida del pont». La serradora la veiem en una de les fotos anteriors, amb tot de troncs amuntegats al davant. S'hi dona l'adreça de 'Parada del Mostany'. Cosa que em fa pensar que aquesta família devia haver sigut la propietària d'un tros (camp de conreu) prou gran en aquest lloc. Perquè aquest és el significat del mot parada en el món pagès: un bancal de conreu i de reg. 

1889. Lleida. Riuada del Segre.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).
El vell pont medieval reparat amb el fustam des de la riuada del 1866. Si el retratista volia  captar la riuada, quan es plantà a la ciutat, l'aigua ja s'havia encalmat. La imatge ens mostra els grans arenys fangosos que en restaren.

1889. Lleida. Riuada del Segre.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Al fons, el pont del ferrocarril, i d'allà fins ací, la gran arbreda dels Camps Elisis. La casa dels burots havia estat traslladada de mig del pont, a on s'havia emplaçat tradicionalment, al costat mateix de l'entrada. L'edifici del cos de guàrdia que acollia el cap del pont, també havia estat tombat anys abans, potser cap a la dècada dels 70. 




20210430

[2270] La crescuda del Segre, Cinca i Ebre al 1853

 

1891. Lleida, crescuda del Segre a Cappont.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1891-10-26) (MdC).
Esplèndida panoràmica a contrallum del Segre crescut i arribant als peus de les cases del Cappont. Encara no hi havia cap embassament als rius del Pirineu, i les pluges de tardor o el desglaç primaveral solien acabar de manera sovintejada en fortes avingudes. Probablement, o sense el probable, la primera riuada retratada de la ciutat, obra d'aquest pioner de la nostra fotografia, enginyer de mines de professió. Per això, la imatge mostra una presa elevada, perquè fou feta des del pis de l'oficina governamental de mines que hi hagué en un dels edificis entre la Paeria i la plaça Sant Francesc. El Cappont era tot una horta fins als turons de la Bordeta, al fons. 

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Heraldo», de 31 de maig (BDH).
Crònica del desbordament del Segre del 24 de maig d'aquell any, ben just acabada la festa major, que «lo recordaran con horror y espanto los vecinos de esta ciudad». S'hi diu que el riu s'esbarrià fins a un quart de llegua horta endins, cosa que equival a un quilòmetre o més. El dia 21 «apareció por la parte de Aragón una nube enteramente negra, que estendida por la ribera del Segre, despidió acompañada del levante una manga de agua». L'endemà la pluja continuava i el riu creixia, «pero sin extralimitarse de su gran cauce, cuyas avenidas son frecuentes... con el deshielo de las nieves». La precipitació recollida al llarg del curs del riu i la suma del desgel feien témer a la tarda del dia 23 una enèsima riuada a la ciutat. Efectivament, «a las tres de la madrugada de ayer [dia 24], impelida por las murallas de esta ciudad, traspasó inmediatamente la huerta convirtiéndose en un torrente con tal velocidad que arrasaba las casas y descuajaba los árboles». Els masos de pagesos i les cases d'estiu d'alguns rics lleidatans van restar, doncs, arrasades. 

Les muralles de Lleida, en efecte, encara no havien estat enderrocades, cosa que no passaria ben bé fins a partir de 1860. Serviren, durant segles, per protegir la ciutat dels embats recurrents de les aigües sicorianes, ves per on. Amb els mitjans del seu temps, no eren pas carallots les gents del passat. 

Però riu amunt, a la punta de l'aleshores nou passeig de Fernando (pel rei espanyol), que s'acabava sense estació, el corrent cabalós penetrà pel camí i tombant la paret de la muralla «inundó inmediatamente el paseo, jardín y casas inmediatas, temiéndose que el puente por cuyos ojos apenas daban paso a las aguas se hundiese». Les cases de la part més baixa de la ciutat, les que feien de muralla al riu, des de la Magdalena fins al carrer Major, van negar-se sense respectar ni particulars ni oficines del govern, com les de la plaça Sant Francesc, amb els dipòsits de sal contigus, que també foren afectats. La ciutat entrà en alarma quan va fer-se córrer que l'església d'aquesta plaça podia caure d'un moment a l'altre. Calgué que un parell d'arquitectes locals verifiquessin l'estat de l'edifici i de les oficines adjacents: no caurien, però se n'ordenà l'evacuació, especialment dels calés que el governador civil (espanyol) allà hi tenia d'impostos i taxes vàries. Perquè l'aigua continuava pujant, tant que saltà per la muralla de Sant Francesc i hi tombà la garita del cos de guàrdia. 

Davant la difícil situació, el senyor Bisbe ordenà que a la tarda hi hagués rogatives a tots els temples de la ciutat «para implorar la Divina clemencia». Era el que el catolicisme imposava en aquelles dates. Els pobres pagesos afectats eren els qui havien rebut la pitjor part de l'embat de les aigües i estaven desesperats perquè ho havien perdut tot, «que con lágrimas en los ojos esponían su piedad y el tormento que les ocasionaba sus desgraciadas familias».

El riu Cinca també baixava ben a l'ample, i s'havia endut el pont de Montsó. A Fraga, els cotxes de correus i diligències no gosaven passar pel pont, i restaven aturades a la posada que hi havia als afores, al marge dret del riu, ja que la ciutat vivia encara aturonada al costat esquerre. També a Balaguer i riberes del Segre riu amunt els danys foren notoris. Però sense cap mort, que se sabés fins aleshores. 

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La Nación», de 31 de maig (BDH).
 Crònica de l'endemà de la crescuda sicorina, una més al llarg dels segles, abans que al segle XX els pantans en frenessin l'avinguda, al riu i als seus afluents. Segons la notícia, les aigües van enviar «en más de un cuarto de hora» l'horta lleidatana. Vol dir que tenien una extensió que s'allargava terra endins un quart d'hora de caminar, entre mig i un quilòmetre. 

«Las murallas de la ciudad amenazan ruina». A base de segles, la força de les aigües que hi anaven a xocar les devia haver castigat summament. I aquell barri per a on entrà l'aigua, pel Carme i la Magdalena, moltes cases s'hi trobaven en perill de desplomar-se. La gent es carregà els estris més vitals al damunt i començaren a traure'ls cap a llocs més segurs, Lleida amunt. El carrer Major, amb els edificis més oficials i governatius en aquella època, també en fou afectat en bona proporció. 

Diu que s'hi feren pregàries per a la minva de l'horrorosa inundació i que es manà que la il·luminació es mantingués encesa tota la nit. Diria que encara no hi havia llums de gas (o si n'hi havia, la xarxa n'era minsa), i que s'havia de tractar de fogueres: eren per evitar el pillatge durant les hores fosques nocturnes. Sembla, doncs, per les exclamacions del cronista, que es tractà d'una de les avingudes més fortes del riu en aquell segle. En vindrien altres, com la de 1866, que s'emportà una part del pont, que fou substituïda per un entramat de fustes. I la de 1907, que se l'endugué definitivament i donaria pas al pont de ferro de 1911. L'altra avinguda desastrosa per al pont fora al 1938, però aquest cop no fou culpa de l'aigua, sinó del foc. Del foc bèl·lic de la dinamita. 

1853. Balaguer, crescuda del Segre.
«La Nación», de 31 de maig (BDH).
També a Balaguer l'embat de les aigües va causar estralls aquell 2 4 de maig, «día de susto y consternación» per la inundació de bona part de l'horta balaguerina. Amb tanta força que si dura una mica més «hubiera arrastrado en su corriente toda una calle de casas, la más dilatada del pueblo», o sia, el carrer del Pont. Això sí, que no faltés: durant tota la tempesta, les esglésies exposaren el Santíssim per a les pregàries oportunes dels fidels. A Lleida, l'embat encara fora més gran: caldria sumar-hi les aigües recollides de la Ribagorçana a Corbins. 

1853. Montsó, crescuda del Cinca.
«La Nación», de 31 de maig (BDH).
El gran pont penjant de Montsó, recentment estrenat feia només tres anyets, fou tombat per la força de les aigües del Cinca en aquella avinguda del 24 de maig d'aquell any. Feia un any, al 1852, que el riu s'havia endut el pont penjant de Fraga, del mateix constructor barceloní, Casa Clavé i dirigits per l'enginyer Pindullers (Pere Andrés de Puigdollers). Casualitat o mala construcció? No ho sabrem ja mai.

1891. Lleida, crescuda del Segre a Cappont.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1891-10-26) (MdC).
Detalls d'una crescuda del Segre a final de segle XIX, probablement la primera retratada. Vistes a l'exigu Cappont existent encara llavors. 

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La España, d'1 de juny (BDH).
L'avinguda de les aigües vingué acompanyada de 36 hores de pluja seguida, amb una gran tromba huracanada d'aigua a la matinada del 23 al 24, quan les aigües començarien a pujar. La força del vent durant la nit s'emportà alguns plataners del passeig de Ferran. Les aigües crescudes esbarriaren els troncs i rais estacionats a tocar del pont. L'amplada del riu arribà a 1200 vares, quan la llera habitual que cobria el pont vell no devia passar de 150. La crescuda durà tot el matí del 24, fins a migdia, i tota la Lleida baixa restà negada de les aigües, des del carrer Magdalena fins al mercat de Sant Lluís. La plaça de la catedral es convertí en una bassa i per passar calia transitar per l'interior del temple. 

El pont vell aquest cop resistí, però aviat claudicaria, tretze anys després. Diu la crònica que des dels temps de Blondel, al 1787, la ciutat no havia patit una tan gran crescuda.

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La España, d'1 de juny (BDH).
Les greus conseqüències en foren la desaparició dels horts, la pèrdua de collites, l'aviament de fusta de les serradores, la destrucció de la presa de la sèquia de Torres, que agafava l'aigua una mica riu amunt del pont. El revellí o fortificació triangular al cap del pont, arrasat, i l'edifici del cos de guàrdia a la plaça de Sant Francesc, desaparegut. Les oficines de la hisenda governativa, de correus i de l'estanc estatal de tabacs a l'antic convent de l'església d'aquesta plaça, negades completament. 

Les inundacions d'aquella primavera també es reproduïren als rius Anoia i Llobregat i Besós. En aquest darrer cas, el primer camí de ferro, ben just inaugurat feia quatre o cinc anys, restà intransitable. A Molins, temeren que el Llobregat no s'emportés aquell grandiós pont que el creuava, la barca d'Olesa per travessar-lo anar a parar al mar amb un carro i el carreter a dins.

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La Época», de 3 de juny (BDH).
Ressenya de les destruccions del temporal a Catalunya. La muralla de la ciutat feia que les aigües s'haguessin d'expandir cap a les hortes del Cappont per força.
1853. Tortosa, crescuda de l'Ebre.
«La Época», de 3 de juny (BDH).
Després del Cinca i el Segre amb les Nogueres, vindria la crescuda de l'Ebre. La ciutat de Tortosa en patiria els estralls més forts als barris de la part baixa, i la gent hagué de desallotjar les cases. El soroll de les aigües era espantós. 

1853. Tortosa, crescuda de l'Ebre.
«La Época», de 3 de juny (BDH).
Detalls de les destrosses causades per la sortida de mare de l'Ebre a Tortosa en aquell espisodi de pluges i desgel primaveral. S'hi descriuen els tràfecs per traure la gent de casa seua amb barques, car els carrers eren inundats. Al poble de Benifallet, «más de la mitad del pueblo... ha desaparecido».




1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Áncora», de 7 de juny (BDH).
A poc a poc, tota la premsa estatal (espanyola) s'anava referent a les inundacions de Lleida. Potser alguns diaris hi enviaren corresponsals, altres anaven refent amb castellana prosa la descripció dels fets i la situació creada. 

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Áncora», de 7 de juny (BDH).
A cada article, sempre coneixen algun detall nou o altre. Com ara que els cabals de la hisenda pública inundada, de la plaça Sant Francesc, es dipositaren a la Catedral. Cal creure perquè consideraren que era un lloc de confiança. O que la Paeria convocà els lleidatans a processó, al vespre, amb espelmes i tot: era una manera socialitzada i comunitària d'aconduir la frustració de la gent, fer catarsi espiritual i desviar la fúria cap a la voluntat divina, i que ningú no prengués mal. A més, hi hagué èxit de comunicació amb el Senyor, «pues se notó que desde que salió la procesión general de rogativa comenzó a amenguar el río». Ves que bé, oi?

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Heraldo», de 9 de juny (BDH).
A més de l'horta lleidatana de Fontanet, les destrosses sovintejaren en els pobles riberencs del Segre riu amunt. Molts dels ponts en quedaren afectats, la muralla de la ciutat de Lleida des de Ferran fins a Sant Antoni restava en estat precari, a mercè de futures avingudes d'aigua. 


1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La España», de 10 de juny (BDH).
A la premsa dinovesca era freqüent que un diari inclogués copiat de cap a cap un article d'un altre diari, citant-ne la font. No només una referència, sinó tot l'article sencer!

1853. Lleida, crescuda de l'Ebre.
«Diario de Palma», de 16 de juliol(BDH).
Detalls històrics de les inundacions de l'Ebre a Tortosa, d'entre 25 a 30 pams (per tant, entre 5 i 6 metres) vuit vegades entre 1468 i 1787. I quatre vegades fins a la meitat d'aquell segle XIX. 

1853. Tortosa, crescuda de l'Ebre.
«Diario de Palma», de 16 de juliol(BDH).
Repàs cronològic als fets desgraciats d'aquella pujada d'aigua de l'Ebre i dels moments d'angoixa i desesperació viscuts: «Neptuno era el dueño absoluto de Tortosa».





20210427

[2269] Poesia concreta lleidatana, més

 

1970. «Poemes de la incomunicació». Guillem Viladot.
L'edició és datada de 1970.

1971. «Poemes de la incomunicació». Guillem Viladot.
«Diario de Lérida», de 13 de febrer (AML).
Encara hi havia en actiu el «Consejo Local del Movimiento», autèntics comissaris polítics del franquisme. Acabada l'exposició, Guillem Viladot publicà d'immediat el llibre Poemes de la incomunicació, amb edició de Josep Iglésias del Marquet sota segell de «Els Llibres del Pardal». Diu la crònica, sense signar: «La intención del libro presente va dirigida a denunciar... la imposibilidad de que el hombre logre una auténtica comunicación con sus semejantes, e incluso consigo mismo»

1971. «Poemes de la incomunicació». Guillem Viladot.
«La Vanguardia», d'11 de febrer (AML).
Iglésias del Marquet en feu la maquetació. S'hi cita una frase seua en el sentit que el llenguatge descansa sobre els cinc pilars fonètics de les vocals, les qual degudament matisades són la clau de la comunicació verbal. I una altra de Joaquim Marco, a la introducció: «La poesia, molt més que cap altre gènere, permet una primera lectura en què la imaginació del lector pot suplir allò que no entén».

1971. «Tonada de la vista, de la dita, de la busca i de la troba»
Guillem Viladot, Josep Iglésias del Marquet, Lluís Trepat.
«Diario de Lérida», de 12 de juny (AML).
Ressenya a tres mans del llibre dels tres autors lleidatans. El pintor targarí s'encarregà de la realització de les xilografies amb fusta. L'escriptor agramuntí hi posà la breu part literària. L'autor artesenc hi va posar la composició i la cerca d'un impressor valent: en Gaspar Vicens d'Agramunt, que pogués fer l'edició dels gravats amb la dignitat requerida. 

1971. «Tonada de la vista, de la dita, de la busca i de la troba»
Guillem Viladot, Josep Iglésias del Marquet, Lluís Trepat.

1972. «Poesia T-47», Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 20 de gener (AML).
Al cap d'un any de l'exposició, Guillem Viladot hi tornava, ara amb la publicació de Poesia T-47, amb pròleg de Manuel de Pedrolo, a Editorial Pòrtic, amb dedicatòria a l'amic i company, Iglésias del Marquet. En l'entrevista, l'autor reclama el seu paper de pioner en el camp de la poesia concreta amb el llibre 9 plast-poemes (1965) fet en col·laboració amb Leandre Cristòfol. Hi demana una visió més àmplia del món academicista sobre les noves tendències poètiques, una relació més dialèctica amb la realitat creativa. 

Hi explica també que el llibre recull la creació de poesia experimental de la darrera dotzena d'anys, quan en tenia entre quaranta i cinquanta, i desitja que el llibre sigui "llegit-mirat", perquè és un llibre per llegir i mirar. Sobre la intenció, vol que el llibre sigui testimoni de crítica implacable a tot fet institucionalitzat, a moltes de les coses que els va tocar de viure. «Es una protesta contra quienes someten al hombre», en clara referència als temps de dictadura. 

1972. «Poesia T-47», Guillem Viladot. 
Veg. vídeo del llibre (enllaç).

1972. «Josep Iglésias del Marquet, poeta visual», Emili Puig. 
«Diario de Lérida», de 4 d'agost (AML).
Començava a imposar-se el terme visual, que s'alimenta d'entitats literarioplàstiques, anomenades poegrafies pel poeta artesenc. Ressenya breu de la seua obra «Les Arrels Assumptes».

1972. Guillem Viladot, «Entre Opus i Opus».

1972. «Guillem Viladot i la seva obra recent», Josep Vallverdú. 
«Diario de Lérida», de 16 de setembre (AML).
«Si un autor actual tenim que estigui condemnat a rebre més aviat refusos que no abraçades de part  dels seus lectors és Guillem Viladot», escriu l'escriptor garriguenc sobre l'agramuntí. Per haver tingut «de fa temps, la gosadia de triar unes maneres de comunicació condensades, aparentment críptiques..., irritants»: poesia concreta. 

L'article comenta el darrer llibre vidalotià, «Entre Opus i Opus». Que defineix com «un llibre pedagògic, un triomf de la literatura visual... antifotonovel·la... Val per un himne a la dignitat de l'home, per un cant d'esperança, per una picota on exposar les bestieses acumulades de la societat afluent i enganxifosament consumista». 

«El poema demana una disposició tipogràfica delicada, calculada, com les línies i taques d'una litografia de Miró». Bona imatge, la d'en Vallverdú, equiparant el trencament formal poètic amb el pictòric, l'antifigurativisme, com al 1960 havia fet J.V.Foix amb un sonet dedicat a Antoni Tàpies.

1960. J.V. Foix, «Poema per a n'Antoni Tàpies».
L'antifigurativisme poètic a semblança del pictòric. Mentre que l'art modern ha triomfat al llarg d'aquest segle XX, per alguna poderosa raó, la poesia concreta o visual no ha passat de l'estadi experimental o marginal. El trencament formal del llenguatge ha portat a la incomunicació, i els poetes no han seguit per aquest cantó. Han preferit el trencament temàtic. A diferència de la pintura i l'escultura, en què la varietat infinita de propostes abstractes ha connectat amb una part de la nostra emoció humana. Cosa que no permetem al llenguatge, necessitem entendre la frase, no en suportem el tancament o bloqueig semàntic. O només com un joc.



1972. «La poesía visual y concreta como  elementos de estudio científico», Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 8 de desembre (AML).
La poesia concreta i visual mostrava, segons Viladot, un caràcter radicalitzant, fet insòlit en la història literària, però del bracet dels moviments contestataris del moment. S'hi comenta el llibre de Klaus Peter Dencker, antologia de la poesia icònica o del text-imatge. Escriu el d'Agramunt que si bé la desintegració de la paraula i les lletres és un fet recent, la conversió del llenguatge en imatge o l'entrecreuament entre tots dos mons comunicatius ve d'antic. En el llibre de Dencker se'n mostren exemples grecollatins, medievals i barrocs. Sense oblidar-se dels poemes-imatge de Lewis Carrol a «Alícia en terra de meravelles».

S'hi mostra d'acord amb l'autor alemany que la poesia concreta és predominantment semàntica, mentre que la poesia visual és òptica o plàstica. Segons ell, aquesta darrera (text-film, text-imatge, text-espai, etc.) és un desenvolupament lògic de l'altra, com una fase avançada. 

1865. «Alícia en terra de meravelles», Lewis Carrol,
«Cal·ligrama del ratolí», capítol III.
Trad. de Josep Carner, 1927.


1972. «La poesía visual y concreta como  elementos de estudio científico», Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 8 de desembre (AML).
El llibre de l'autor alemany ressenyat per Viladot es deté en els avantguardismes literaris del segle XX, dels orígens de Morgenstern i Apollinaire fins mots en llibertat del futurisme i l'antiart dadà. La segona part de l'antologia és dedicada a la poesia concreta i visual de la segona meitat del segle XX. Amb una part final dedicada a la publicitat comercial, que sovint fa ús dels mecanismes d'aquesta poesia d'avantguarda. 

1974. Mostra de poesia concreta de Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 30 de maig (AML).
Exposició al col·legi d'arquitectes lleidatà de la poesia concreta i visual de Viladot, al centre. A la dreta, Víctor Siurana i Josep Vallverdú al costat de l'homenot agramuntí. 

1974. Mostra de poesia concreta de Guillem Viladot. 
«Diario de Lérida», de 31 de maig (AML).


1975. Guillem Viladot, lleidatà del mes. 
«Diario de Lérida», de 5 de març (AML).

1975. Guillem Viladot, lleidatà del mes. 
«Diario de Lérida», de 5 de març (AML).
La designació de l'autor agramuntí com a lleidatà del mes aquell 1975 marcaria el punt àlgid de la popularitat del poeta i novel·lista a les nostres terres, que no és pas el mateix que dir dins de la literatura catalana, sempre barcinocèntrica. Els bons llibres de text actuals, que no són pas tots, li dediquen un espai merescut al costat de Joan Brossa. 

1981. I Exposició de Poesia Visual als Països Catalans.
«Diario de Lérida», de 14 de febrer (AML).
Retrospectiva de deu anys de poesia visual catalana, des dels orígens lleidatans a l'exposició de la 'Petite Galerie', amb Viladot, Iglésias del Marquet i Brossa.