20200406

[2116] Reveient «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet

1972. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet.
 «Destino», 20 de maig (ARCA).
L'autor a 32 anys, assegut sota els porxos de la Plaça del Rei.
1975. «Berenàveu a les fosques»,
de Josep M. Benet i Jornet (rtve)

En una magnífica sèrie de gravacions teatrals de plató, en el blanc i negre de l'època, s'hi pogueren veure alguns dels nostres clàssics i algunes de les noves veus renovadores de l'escena teatral. Del programa se'n digué 'Lletres Catalanes'. Llavors jo n'era petitet, encara. Només tinc un vague record dels meus pares mirant aquella primera tv que tinguérem a casa, una Inter, que el meu pare havia comprat de les primeres del poble. Fins al Mundial de futbol del 78 no arribà la Grundig en color. Però, circumstàncies de la vida, als anys 90 vaig tindre accés a una àmplia selecció dels vídeos gravats.

Aquesta producció fou estrenada al 25-N, només cinc dies després de la mort del dictador (espanyol), i comptà amb la interpretació de Margarida Minguillon, Aurora Garcia, Montserrat Carulla, Jordi Serrat, Ivan Tubau, Jordi Torras i Nadala Batiste, i adaptació del propi jove autor.

1976. «Supertot»,
de Josep M. Benet i Jornet.

Si «Berenàveu a les fosques» fou publicada i guardonada al 1972, l'any següent sortiria el «Supertot», editada a «El Cangur» al 1976. Poso ací aquesta falca per descobrir la meua primera topada amb el dramaturg, el decés del qual s'acaba de produir aquest 6 d'abril de 2020. Fou l'any 1981, quan servidor estudiava 3BUP, i en l'assignatura d'EATP, d'ensenyaments més artístics, havia escollit de fer teatre. Jo era un xicotet de poble, callat, formal i creient, en aquells temps. Creient, vull dir, obedient. Vaig pensar que una mica de palica teatral no m'aniria malament. Al meu poble, Alcoletge, ja havia fet de Carquinyoli en uns Pastorets de Folch i Torres uns anys abans, potser cap allà als 13 o 14. Allà a l'institut de Lleida, llavors recentment batejat amb el nom del nostre poeta 'Màrius Torres', sota direcció de Rafel Molina, àlies Santapau, homenot de teatre fins al moll de l'os, vaig coincidir, per primer cop, amb el nostre celebrat i estimat dramaturg. 
1975. «Berenàveu a les fosques»,
de Josep M. Benet i Jornet (rtve).

L'any 1972, Benet i Jornet veié premiada a Sabadell aquesta segona o tercera obra teatral que escrivia, just encetada la trentena. No era el primer premi que rebia: amb 24 anyets ja havia rebut el 'Josep M. de Sagarra' per «Una vella, coneguda olor» (1964). Era la gran promesa del teatre, que reprenia després de dècades d'impertorbable persecució cultural i repressió lingüística. Com és propi del nostre país, aquesta matinera celebritat generà més animadversions que no pas entusiasmes en la nostrada crosta cultural. Per sort, la personalitat de l'autor fou més forta i decidida per no arronsar-se i llançar-se a una destacada carrera dramatúrgica en què alternà la producció teatral amb els guions televisius, especialment als anys 90 i primera dècada del segle XXI. Qui no recorda  'Poblenou', 'Nissaga de poder', 'Laberint d'ombres', 'El Cor de la ciutat' o 'Ventdelplà'?

«Berenàveu a les fosques», doncs, tingué admiradors i detractors. Era una obra segons els cànons que vivia la nostra literatura en aquells darrers deu o quinze anys, de realisme social, de recuperació literària del pols de la vida de la gent i del carrer. Així doncs, Benet i Jornet hi reviu de manera crua i sense embuts la realitat de la Catalunya de finals del 50, enmig de la grisa i dura postguerra, des del punt de vista de dos famílies veïnes, la pobra i la 'ricatxa'
, entrellaçades per una relació triangular inconfessable.

La novetat era que les famílies, catalanes, s'havien acomodat el règim i abandonat tota bel·ligerància antifranquista, com la majoria de la societat. Moltes havien optat per l'ordre i la religió, com la seua mateixa. Només el mestre, amargant caràcter d'uns altres temps (republicans) ens recorda l'altre bàndol i el seu suïcidi n'esdevé el símbol de la derrota absoluta. Com en la realitat d'aquella postguerra en què la reeducació franquistacatolicista, a cops de fusell i de bastó, aconseguí de torbar l'enteniment de tota una generació.

El cas, però, era la sorpresa que oferia el triangle amorós, que se'ns descobreix al final. La incorporació a l'escena de les relacions homosexuals, llavors perseguides encara, provava la valentia de l'autor. Quan ens n'adonem, comprenem que no era una simple obreta de marit enganya la pobra dona per la rica i guapa veïna malcasada. Sinó un drama, que com molts altres d'aquella postguerra, restava amagat a la superfície i s'havia de viure per dins i només a dins de cadascú. La presència de la veu adolescent de la Montserrateta, aporta aquell cru contrast entre la santa innocència dels joves i la hipocresia dels grans. 


Un apunt històric televisiu per als més joves: els dos rombes a la part superior dreta de la pantalla, què volien dir? Dons que el tema de l'obra només era apte per als majors d'edat, per als majors de 21 anys!
1973. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet.
 «Destino», 7 d'abril (ARCA).
L'article assenyala els punts forts de l'obra, uns personatges humans i complexos, i, per tant, creïbles i amb força, i un diàleg viu i càlid, també prou realista, lluny de models antiquats. Sota la carcassa d'aparença modernitzadora, el règim
 (espanyol) i la moral imperant (talibana) negava l'expressió i realització pròpies de l'individu, com passa i passarà sempre en els règims totalitaris.

Diu que l'obra «llega con un poco de retraso... Pero la buena calidad del producto hace olvidar pronto tal circunstancia». Home, com si hagués pogut viure com una cultura plena i normalitzada, la nostra! L'evocació de la quotidianitat de la primera meitat de la postguerra, la més dura i difícil de portar sota el racionament, la misèria (real i moral) i la repressió, era vista ja com a cosa passada en aquells tombants del canvi de règim polític a Espanya, quan el 'desarrollismo' econòmic havia fet prosperar una classe mitjana que ja no patia les angoixes de vint o trenta anys enrere.
1972. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet.
 «Destino», 20 de maig (ARCA).
Entrevista a l'autor de Robert Saladrigas. La definició dels orígens familiars és molt precisa, i reconeix que a casa seua no hi hagué mai llibres en aquella postguerra. Només 'tebeos'.
1972. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet.
 «Destino», 20 de maig (ARCA).
Fins i tot, a ell, a qui agradava llegir, quan a casa el veien amb un llibre el renyaven per no aprofitar el temps. Hi esmenta lectures primerenques, una novel·la a 17 anys rebutjada per Bruguera, estudis de 'Filosofía y Letras', el primer premi teatral, la decisió d'escriure en la pròpia llengua... Es defineix a si mateix com de dretes i catalanista, sobretot per reacció a tanta gent que es feia passar d'esquerres alegrement (com amb els anys es va poder comprovar en nombrosos compatriotes nostres), i també es considerava sospirant d'intel·lectual.

El pis-estudi d'en Benet i Jornet era a la Plaça del Padró, a vell barri del Raval. L'havia arreglat al seu gust, és clar, amb el contrast d'unes parets nues i blanques amb portes i finestres de roig portent. El primer contacte amb el teatre fou al «cuadro escénico del Centro Católico de Nuestra Senyora del Carmen», a on feu d'actor en unes quantes obretes. Haver fet d'actor i pujat a l'escenari li donaria una formació pràctica i profitosa per al moment que es decidiria a fer-se dramaturg.
1972. «Berenàveu a les fosques», de Josep M. Benet i Jornet.
 «Destino», 20 de maig (ARCA).
Repassa breument les obres teatrals de joventut, escrites abans dels 30 anys, de caràcter molt narratiu, realista i brechtià. L'aplicació d'aquest estricte realisme als anys 40-50, propi de «Berenàveu a les fosques», li valgué certes crítiques, sobre les quals afirma que li importen un rave. La peça periodística, que mostrava la particularitat que l'autor respon les preguntes sense que s'hi anotin, en un llarg monòleg (com diu el títol), acaba amb el comentari interpretatiu de Saladrigas del context social, de la fesomia i de la introversió de l'autor, de l'esforç juvenil per superar els condicionants d'aquell present i per esdevindre persona i autor honestos.

Benet i Jornet aconseguí de ser el referent del nou teatre contemporani al nostre país, i convertir-se en mestre de noves generacions d'autors teatrals i guionistes, que auguren un bon futur al teatre català almenys fins a la meitat del segle XXI. Si el ditxós coronavirus no ho envia tot a pastar fang. Com a ell mateix, mort de la pandèmia, després de cinc o sis anys darrers de lluita contra la malaltia de la desmemòria i la pèrdua del record.
Descansi en pau, al Parnàs dels nostres grans autors!



[2115] Nosaltres sí que estem per romanços, més


1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La Presó de Lleida».

Una de les més populars, fins fa un segle, a les terres ponentines, i que es coneixia també a tot Catalunya i fins a les Balears. Els estudiosos n'han trobat de semblants per tot França i Itàlia, la qual cosa faria remuntar molt i molt enrere el seu origen, fins als temps medievals. 

El tema de l'amor prohibit és universal i atemporal. La impossibilitat de la relació entre la filla del baró i un dels presos que aquest mateix pare ha posat entre barrots, el més jove de tots, en genera tota la tensió dramàtica. Ella se n'ha enamorat sense veure'l, per la veu. En oir-lo cantar tan bonica cançó, n'ha quedat captivada. La immediatesa de l'execució dels presos comportarà la sinistra i patètica decisió de la Margarida, de ser penjada al seu costat, trista cosa que s'entén que s'acompleix a la fi.
1903. «La Presó de Lleida».
1903. «La Presó de Lleida».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La Pastoreta».
Una de les més conegudes i conservades cançonetes infantils del nostre repertori popular. Probablement era una breu, alegre i rítmica dansa infantil. Els diminutius així ho delaten. Si es vol, es pot anar repetint canviant la peça de roba: caputxeta, manteta, jaqueteta, camiseta, faldilleta... Una recurrència típica d'aquestes cançonetes per anar passant l'estona tot entretenint la canalla a la vora del foc.
1903. «La Pastoreta». 
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La mort i la donzella».
Un tràgic romanço, atès que sempre és tràgica i funesta la mort d'una xica jove, abans que pare i mare. Especialment destacat i ben trobat n'és el diàleg amb la Mort personificada. Reflecteix la dura realitat dels temps passats, quan la mortalitat era com una pandèmia. La mort podia arribar a qualsevol edat a petits i grans. Calia estar-hi previngut, perquè no t'agafés "condemnat", com li ocorre a la donzella, que ha gosat demanar fins i tot que primer s'emporti a son pare i sa mare, que ella n'és bandera de l'hermosura, que de ben poc serveix: la mort arriba a rics i pobres, guapos i lletjos.

1903. «La mort i la donzella».
1903. «La mort i la donzella».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Blancaflor»
.

Un romanço cavalleresc, del qual Capmany en conegué d'argument similar a Grècia, en el qual la dama, presa del desamor del seu marit, soldat de servei a la guerra (i que se n'ha buscat una altra, segons el mariner que la informa del fet) després de set anys d'espera fidel, decideix portar set anys més de dol i, finalment, tancar-se en un monestir. A la vista de tanta fidelitat, el missatger decideix descobrir-se per mitjà de l'anell de casament i això serveix el final feliç, celebrat de la natura: «floria lo romaní/, l'ametller tot blanc estava».

Ens informa l'autor que «amb aquesta cançó va inaugurar-se el Teatre Popular iniciat per l'Adrià Gual, en la sessió del Teatre Íntim donada en lo Teatre Líric (sala Beethoven) el 30 de gener de 1899, i a precs de son autor fem constar que obtingué un fracàs, com també el propòsit de seguir pel camí assenyalat». O sigui, l'intent d'un cicle de romanços teatralitzats no arribà a quallar. Esperem que, passats mes de cent anys, algú es decideixi a renovar la idea.
1903. «Blancaflor».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La Madrastra».

Un romanço que posa lletra a una tonada dansívola, cosa freqüent, segons l'autor, en les contrades pirinenques. El tema del maltracte de la madrastra a la fillastra és un universal, recollit i populartizat en el conte popular d'arrels europes de la Ventafocs. La derivada d'aquest romanço n'és l'explicitat de la relació amorosa amb el cavaller a la font, quan aquest aprofita i «la'n tira dins d'un joncar/ primeta quan li tirava/ grosseta se'n va aixecar». La desgràcia de la noia s'acreix quan el cavaller se n'acomiada, tot fent evident el profit sexual que n'ha tret, i tot recomanant-li que se'n busqui un altre per casar-se. La història, contada a la vora del foc, servia d'avís a les donzelles del perill del món extern, en aquest cas fruit de la despreocupació de la madrastra, i que se suposa que mai no hauria fet una bona mare. 
1903. «La Madrastra».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Lo Desembre Congelat».
Nadala molt popular i que ha perdurat fins als nostres dies, de tornada característica i repetitiva. Anota l'autor un record d'infantesa, de ple segle XIX, de com l'aprengué: «Encar recordem haver sentit cantar aquestes cançons dites de Nadal a un cego que per los anys de 1860 a 1880, aproximadament, anava per Barcelona venent herbes, pel qual motiu era comunament anomenat l'herbolari, i durant les fires que hi ha en los dies 8, 13, 21, 22, 23 y 24, diades de la Puríssima, Santa Llúcia i vigílies de Nadal, del mes de desembre en nostra ciutat, destinades a vendre objectes per guarnir pessebres, deixava d'exercir d'herbolari per dedicar-se a la venda de cançons de Nadal, estampades en llibrets, a on n'hi havia de catalanes yi castellanes, les que cantava indubtablement per facilitar als compradors el medi de posseir la tonada. De la que publiquem conservem encar lo record d'haver-la apresa de boca d'aquell joglar modern».
1903. «Lo Desembre Congelat».
1903. «Lo Desembre Congelat»
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Los Tres Tambors».
Un dels romanços de caràcter històric més populars, i del qual se'n troben de paral·leles a la Provença, França i Itàlia. Molt adequat per al joc de la canalla, per la seua expletiva tornada, simulant el toc dels tambors. Formalment, de temàtica amorosa, encara que, en el fons, posa de relleu la hipocresia dels qui jutjaven per les aparences. El pare de la donzella, rei de França, rebutja com a galant de sa filla al jove tamborer, perquè no era prou bon partit, ignorant que n'era el fill del rei d'Anglaterra.
1903. «Los Tres Tambors».
1903. «Los Tres Tambors».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La filla del marxant».

El tema de la mare infanticida és present a totes les tradicions populars d'un cap a l'altre del continent europeu, excepte al romancer castellà. La salvació de l'infant abandonat hi és present, i també la condemna de la dama a la fi, en algunes variants a càrrec del propi pare, jutge enlloc de marxant. 

Tema recurrent per sa força dramàtica des dels inicis del Romanticisme alemany, encara al segle XVIII, des que Schiller n'escrigués una primerenca obra teatral, La Infanticida (1776). Fou reprès per Víctor Català, també com a peça teatral, en aquest cas com a monòleg teatral, a La Infanticida (1898). fou presentada als Jocs Florals d'olot i, atesa la cruesa del tema, el jurat (entre els quals Francesc Matheu) demanà la presència de l'autor per proposar-li certs retocs de caràcter moral i de bon gust, segons l'època i la gent benpensant, és clar, a qui feu feredat el cruixir d'ossos de la criatureta sota la roda del molí a on la llançà sa mare. La Caterina Albert no s'hi presentà i quan el jurat esbrinà que l'autora n'era una dona, l'escàndol adquirí gran ressò, i el premi li fou negat. Per aquest motiu, l'autora decidiria que mai més signaria amb son nom, i que adoptaria el pseudònim amb que l'hem coneguda de llavors ençà.
1903. «La filla del marxant».
1903. «La filla del marxant»
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La filla del Carmesí».

Un romanço molt estès per les terres catalanes, probablement des de l'Edat Mitjana. La molt joveneta protagonista, dita Escrivana, filla d'en Carmesí, és casada quan encara «no se'n sap calçar i vestir». El marit se n'ha d'anar a la guerra i, mentrestant, la noia es farà gran. En trucar a la porta, al cap de set anys, per retrobar-se amb l'esposa, és informat per la mare que el moro sarraí se l'ha emportada. Decideix, doncs, empendre l'aventura d'anar-la a cercar com un pobre pelegrí.

Quan a la fi la troba, al castell del rei moro, emprenen la fugida just al dia que se'n preparaven les noces al palau. En la persecució, el rei sarraí cau al riu en enfonsar-se el pont, just quan atrapava els fugitius, salvats miraculosament per aquest accident. En el dolgut lament del rei, reconeix que després de set anys de captiveri, «poncelleta te l'emmenes,/ encara és verge per mi», i que se n'endú un ric i valuós joiell familar que li havia regalat.

Sembla que la intenció del romanço podria ser la de donar força d'esperit i esperança a les noies que eren preses i captivades. En territoris fronterers amb comunitats sarraïnes, fins a l'expulsió de començ del segle XVII, no devien ser infreqüents aquests casos, i des de llavors i fins al segle XIX, les ràtzies dels sarraïns expulsats per assaltar els nostres pobles costaners foren constants i molt perillosos. De fet, nombrosíssims pobles cresqueren costa endins, al peu de la serra, més ben resguardats i protegits allà que no pas al costadet del mar.
1903. «La filla del Carmesí».
1903. «La filla del Carmesí».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Don Joan i Don Ramon».

El dolor de la pèrdua dels fills cridats a la guerra és mostrat de manera directa en aquest dramàtic diàleg de fill i mare. La por a veure els fills marxar de casa per decisió militar fou ben viva durant segles, i encara fins a començ del segle XX, quan esclatà la Setmana Tràgica (1909) i, poc després, en la malaurada crida de la quinta o lleva del Biberó quan la guerra ja era gairebé decidida al 1938.
1903. «Don Joan i Don Ramon».


1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Lo bon caçador».

Un romanço de senzill tema pastoral per omplir una alegre i balladora melodia asardanada. No hi ha gens de mala fe en el xicot, i la noia accedeix a la proposició amorosa, amb el permís dels pares. Tot puresa i gens de drama, per dansar joliuament per la festa major o diada assenyalada.
1903. «Lo bon caçador».


20200405

[2114] Nosaltres sí que estem per romanços

1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Lo Testament d'Amèlia».
La més bonica i potent de totes les nostres cançons populars, ei, al meu entendre. A la pregona tristor de la tonada, s'hi suma el drama de la jove protagonista. La poesia popular, que ens arriba des de segles enrere, té una força que sovint no té la culta i més elaborada: ens parla de la crua realitat de la vida de manera descarnada i sense embuts ni eufemismes. En aquest cas, de la vida de les dones en un món d'homes. El triangle amorós i la tràgica fi de la història resulta encara més commovedor i horrífic per tractar-se de mara i filla.
L'edició del 1903 és feta encara en llengua no normalitzada, prefabriana.
«Lo Testament d'Amèlia».
«Lo Testament d'Amèlia».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
Edició a cura d'Aureli Capmany, un dels destacats folkloristes del tombant del segle XIX al XX, època en què els esforços de la Renaixença cristal·litzen en una gran florida de recuperació i salvaguarda poesia popular i tradicional. Aquesta recuperació de l'ànima del poble i la recerca de l'essència nacional constituïren un dels vectors de la visió romàntica que, al nostre país, mancat d'altres estructures (d'Estat) i amb la llengua foragitada (per l'Estat veí) dels usos públics i formals de dos segles ençà, i abandonada de les classes dirigents encara de dos segles més enrere, es convertí en un dels camins més adients i productius per retrobar-nos amb les arrels pròpies en aquell procés de reconstrucció nacional.

Aureli Capmany fou fundador de l'Orfeó Català (1891), de l'Esbart de Dansaires (1907), de la revista «Patufet» (1904), de la qual en fou el primer director, i col·laborador en innombrables empreses d'impuls cultural. Pare de la reconeguda escriptora M. Aurèlia Capmany.

La ingent aportació de materials dels nostres grans folkloristes restà silenciada per l'ensulsiada de 1939, és clar. La reeducació i adoctrinament nacionalcatolicista (espanyol) funcionà a marxes forçades i s'imposà. L'arribada de les masses immigrants treballadores espanyoles, òbviament allunyades de la tradició popular del país, ajudà al recanvi dels models propis pels importats en castellà.

La represa (sempre controlada i loapada) d'una certa miqueta de les llibertats nacionals amb el règim del 78, que després entrats al segle XXI s'ha demostrat que era fum, no fou aprofitada per la nostra intel·lectualitat per a la recuperació d'aquest senyal d'identificació nacional que porten associades la música i la poesia populars. Ans al contrari, tot allò que  en fes tuf, de tradició, sardana i traje regional, fou bandejat perquè recordava els intents minoritzadors i regionalitzadors franquistes (espanyols). De manera que sovint hem anat acceptant i promovent els models forans més que no pas els propis. L'escola primària ha salvaguardat alguns cartutxos, però ni la cultura dels mitjans de masses ni l'alta cultura han apostat mai per aquesta recuperació. I ja som a l'any 20 del segle XXI. Poques cançons populars ni romanços nostrats sentirem en els programes adreçats a la nostra canalleta, les espardenyes i la faixa provoquen xarampió, potser només les Nadales van fent la viu viu i encara. Altres manifestacions, certament, han triomfat, com ara els castellers, en els quals la llengua no hi juga, a l'hora de fer pinya. En aquests darrers decennis, tot allò de fora sempre ha sigut més bo que la nostra pròpia tradició. Aquesta ha estat, tristament, la manera com la nostra gran àrea metropolitana ha trobat de combinar les dos tradicions populars diferenciades del país, la secular catalana i la nouvinguda castellana: amagar la nostrada i fugida endavant. Alguna cosa en sortirà, i amb allò haurem/hauran de conviure els catalans del futur, esperem que ja forjats en una sola ànima, republicana.
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
Totes les cançons i romanços de l'edició, una colla de les quals són, per raons socials i històriques evidents, de temàtica religiosa, i que ací majorment obvio, excepte les que han passat a formar part del nostre geni col·lectiu. 
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Lo Cant dels Aucells».

Coneguda de tothom, aquesta fina, suau i commovedora nadala arromançada avui s'ha encasellat com a peça de dol i comiat, per l'emoció que transmet la melodia. Present, doncs, a tots els funerals, ben curiosament ha passat de celebrar la tendresa d'un naixement al dolor d'un comiat. Diuen els entesos que remunta al segle XVII enllà. Fou molt popular en aquells reculats segles, car anota Capmany que n'hi ha una paròdia al segle XVIII que festejava la coronació de Carles IV. Que hagi pervingut tan complerta pot respondre al fet que es cantés en cor, agafant el paper d'un aucell cadascun dels (infants) cantaires, fet afavorit per l'estructura repetitiva i dialogada amb què s'afegeix la varietat d'ocells que acudeixen a l'adoració del creador. Encapçala l'àliga, imperial és clar, segueix el ben comú i per això conegut pardal, els galants passarell i rossinyol, lo tord, la cotxa, lo bitxac, lo reietó, lo canari, lo cotoliu, lo merlot, l'estiverola, lo francolí, la tórtora i el colom, los pigots i borroners, la guatlla i lo cucut, la perdiu, la garsa, la griva, lo gaig, la cadernera, lo pinsà, per acabar amb la selecció del xot, lo mussol, lo gamarús i lo duc. Tot un autèntic tractat ornitològic popular. L'acostament al déu-Infant de la mà d'una trentena dels més dolços, lliures i delicats animalons de la creació.
1903. «Lo Cant dels Aucells».
1903. «Lo Cant dels Aucells».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La Filadora».

La filla d'un pagès que tenia quinze anys, edat casadora segles enrere, però «que encara no fila». El doble sentit del vers, evident. Se n'ha d'anar a l'obrador del teixidor a buscar canyes per poder filar, amb tota la intenció de trobar son xicot, amb qui faran plans familiars de futur, «obrir botiga». Que això ocorri la Nit de Nadal no la converteix en una nadala, sinó que remarca la puresa d'intencions. La preciosa i rítmica tonada repetitiva indica prou bé que es tracta més aviat d'una cançó alegre i festiva, que solien cantar mares i dides als infantons, «fent-los saltar al compàs de la melodia... cançó que s'ha d'acompanyar sempre de rialles i magarrufes», segons Capmany.
1903. «La Filadora».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«L'Hostal de la Peira».

Un autèntic romanço de tipus històric, que reflecteix la situació d'haver d'estar sempre a l'aguait amb els lladres i bandoles que recorrien la geografia catalana. La mossa o criada n'és l'heroïna, que salvarà l'hostaler dels lladregots, tot i tindre tres fills, que no s'adonen de res. La narració li demana que, com a premi, la casi amb l'hereu. A més a més, la gràcia és que n'eren lladregotes, una de les quals prenyada i tot. Amb una soferta estratègia, car aguanta les gotes de cera amb què volien saber si la mossa era adormida, les acaba tancant a fora, i tallant-li el braç a la capitana amb un gran tallant o ganivet.

El toc tràgic, el dona el «braç de criatura» llançat a cremar al foc. Se suposa que de criatura no nada, per la qual cosa una de les lladregotes havia d'entrar-hi a parir, a l'hostal. La superstició feia creure que en llançar-lo al foc, feia que no es despertés ningú de la casa i es pogués robar sense presses. Per això, diuen els folkloristes, no era estrany que de sobte, en segles reculats, es trobessin a faltar les dones prenyades. És clar, se les feia traslladar a fora vila, i la contalla anava molt bé per dissimular.

L'Hostal de la Peira devia ser situat vora un gran pedrot, com el nom indica, i el manteniment del nom antic és indici de l'antiguitat del romanço. Afegeix Capmany una altra sorprenent contalla per fer por a les criatures que corregué al segle XIX, «com succeí quan s'establiren los primers ferrocarrils, que era molt popular la creença que se n'untavan les rodes ab greix» de la canalla.
1903. «L'Hostal de la Peira».
1903. «L'Hostal de la Peira».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Sant Jaume de Galícia».

Un romanço ben antic, dels temps d'auge del Camí de Sant Jaume, per posar sobre avís els pelegrins dels abusos que podien trobar durant el camí, com la mala passada que per despit la jove hostalera li fa al jove fill dels pelegrins, que acaba penjat per ordre del veguer. Sant Jaume, ben pietós, li salvarà la vida miraculosament, car en tornar a passar pare i mare per l'hostal de tornada, encara el trobaran viu al patíbul.

Jaume Roig, al seu «Espill» del segle XV, ja se'n feu ressò del miracle: 

«Una vil hosta
roin disposta
...
llavors tenia
en sa posada
una bregada
de pelegrins.
Vells e fadrins
u li'n falta 
e requesta
li fes plaer
no'n volgué fer.
La vil bagassa
mes-li la tassa
dins son fardell!
Partint-se'n ell,
menys la trobaren
fent que el penjaren,
Los altres tiren,
llur vot compliren;
com se tornaren
de fet anaren
veure el penjat.
Poc apartat
del gran camí
viu lo fadrí,
dix: "Despenjau-me,
beneït Sant Jaume
m'ha sustentat''.

Lo gran pecat
fonc descobert
e fonc pus cert
car com cuitassen
e el demanassen
al president,
ell responent
a llur querella
...
Sens treball
l'hosta damnada
prest fonc penjada.

1903. «Sant Jaume de Galícia».
1903. «Sant Jaume de Galícia».