Seguidors

20260510

[2737] Lo primer republicà de Catalunya, 1838

 

1838. Abdon Terradas, «Lo rei Micomicó, 
comèdia en dos actes i en vers, escrita per un micomico».
enllaç al text manuscrit.

1938. «Abdon Terradas, una noble vida al servei de la llibertat»,
«Catalans!, el magazine popular», núm. 18, de 10 d'agost (ARCA).
Biografia arromanticada del nostre primer republicà declarat, nascut a Figueres i format a Perpinyà, empordanès de casa bona, actiu lluitador contra la monarquia borbònica. L'himne que escrigué i que resumia l'ideari seu, La Campana, se feu enormement popular i arribà a ser musicat, escriuen que pel mateix Anselm Clavé. Per aquesta trajectòria és conegut com lo nostre primer republicà. 
 
La Campana, Abdó Terrades, 1842
Ja la campana sona,
lo canó ja retrona,
anem, anem, republicans, anem,
a la victòria anem!

Ja és arribat lo dia
Que el poble tant volia:
Fugiu, tirans, lo poble vol ser rei.
Ja la campana...

La bandera adorada
Que jau allí empolvada,
Correm, germans, a l'aire enarborem!
Ja la campana...

Mireu-la que és galana
l'ensenya ciutadana,
Que llibertat nos promet, si la alcem.
Ja la campana...

Lo garrot, l'escopeta,
La fals i la forqueta,
¡Oh catalans! ¡ab valor empuyem!
Ja la campana...

La cort i la noblesa,
L'orgull de la riquesa
Caigan d'un cop fins al nostre nivell.
Ja la campana...

La milícia i lo clero
No tingan més que un fuero:
Lo poble sols d'un i altre és lo rey.
Ja la campana...

Los públics funcionaris
No tingan amos varis:
Depengan tots del popular Congrés
Ja la campana...

Los ganduls que es mantenen
Del poble, y luego es venen,
Morin cremats, sino pau no tindrem.
Ja la campana...

Y los que tras ells vingan,
Bo será que entès tingan
Que són criats, no senyors de la grey.
Ja la campana...

Un sol pago directe,
Y un sol ram que el colecte:
Tothom de allí será pagat com deu.
Ja la campana...

Que pagui qui té renda,
O bé alguna prebenda;
Lo qui no té, tampoch deu pagar res.
Ja la campana...

Lo delme, la gabella,
Lo dret de la portella,
No, jornalers, mai més no pagarem.
Ja la campana...

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «Diario de Barcelona», núm. 134, de 14 de maig (ARCA).
 Amb 26 anys, va escriure la que és considerada una de les primeres obres del teatre de la Renaixença, en què ja apuntava l'ideari polítics que seguiria fins a la mort, a l'exili. L'obra és una farsa satírica amb intencions antimonàrquiques, perquè hi fa quedar en ridícul la figura groteca del rei del país imaginari de Micomicó. S'hi retraten amb mordacitat la corrupció política, los privilegis aristocràtics, la ignorància dels governants. Hi va fer servir un llenguatge senzill, del que ara es parla (del temps seu) perquè lo missatge pogués ser ben entés per tothom a fi de promoure les idees democràtiques i republicanes federalistes. Per això mateix, feu servir lo gènere teatral. L'ús de l'humor és recurs per eludir la censura de l'època. Al text, lo Rei Micomicó decreta la igualtat dels súbdits, reconeixent només la noblesa de mèrit, i estableix que los ministres siguin humils, moguts per l'honor i no per la riquesa, per garantir la llibertat universal. L'obra, diu que narra la història real d'un boig que es creia rei i volia casar-se amb una anciana pobra anomenada emperadriu Justa, utilitza un títol que remet a la Micomicona del Quixot. El to burlesc es fa evident en escenes com la desfilada nupcial, on los personatges s'abillen amb escaroles, cebes, esquelles, per crear un contrast grotesc i transmetre lo missatge seu de transformació política, idees per les quals fou perseguit, especialment des de la regència d'Espartero, a qui no va voler jurar fidelitat com alcalde electe de Figueres, cosa per la qual va patir lo primer exili. 
 
1987. Abdó Terradas, «L'esplanada», «El rei Micomicó».
Clàssics Populars Curial, 198. 
Quatre o cinc anys abans d'escriure l'obra teatral, s'havia estrenat com a novel·lista, en castellà amb algun personatge en català, amb l'obra L'esplanada, en què revivia la repressió espanyola sobre Barcelona de l'any 1828. 
L'obra de teatre ha sigut reeditada a l'editorial El Gall, de Pollença, al 2010, amb edició d'Anna Cortils. 

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «D'ací d'allà, magazine mensual», núm. 27, de març de 1920 (ARCA).
Lo «Butlletí Oficial» del reialme micomicó és sovint citat com a precedent de la premsa en llengua catalana. Encara que es tractés d'un diari de ficció, recollia la idea que la llengua del país podia superar la diglòssia induïda i obligada que arrossegava des de l'inici de la l'opressió borbònica. Al 1843, arribaria lo primer, Lo Verdader Català, que durà un parell de mesos: no hi havia públic lector format amb la pròpia llengua. 
 
1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «El Diluvio», 11 de juny de 1925 (ARCA).
L'obra teatral se cita en tots els reculls dels precussors de la recuperació escènica nacional en aquell segle XIX, «sátira sangrienta contra la monarquia».

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «La Veu de Catalunya», 29 d'abril de 1927 (ARCA).
Fragment.

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «Curiositats de Catalunya», núm. 42, 14 de novembre de 1936 (ddb-uab).
Sembla que lo pobre Vicençs Perxes cap al 1836 patí la mateixa vessània que lo Quixot, en aquest cas per llegir l'obra cervantina, que se cregué rei a inspiració de la princesa Micomicona. 
 
1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «Meridià, setmanari de literatura, art i política, 
tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista», 
22 de juliol de 1938 (ARCA).
Se'n comenta la sal grossa de la sàtira, obligada pel públic popular al qual se dirigia, «pel broc gros i sense eufemismes». 

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «Meridià, setmanari de literatura, art i política, 
tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista», 
26 d'agost de 1938 (ARCA).
La tradició popular i de llenguatge «plebeu» dels orígens del teatre català modern, que refleteix aquell moment de la nostra història, que «beu a doll en l'ambient creat en les lluites civils del segle dinovè». 

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «Destino», de 21 de març de 1964 (ARCA).
Sempre citat entre els precursors, tots aquells autors i obres anteriors a 1864, any d'estrena de les primeres gatades d'en Frederic Soler, Pitarra.

1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
 «Nous Horitzons», núm. 106, de setembre de 1987 (ARCA).
L'autor «aprofità l'autèntic trastocament d'un veí de Figueres, anomenat Vicenç Perxes, que es cregué rei, concretament de Micomicònia,... per indicar l'arbitrarietat essencial de la monarquia». 

1838. «Abdó Terradas i el seu testimoniatge de la repressió 
de 1828: 'La esplanada'», Joaquim Marco, Estudis Romànics, 1967.
(enllaç).
 Estudi de la novel·leta històrica i social de l'autor, que passa pel repàs biogràfic i de la seua obra teatral.
1838. «Abdó Terradas i el seu testimoniatge de la repressió 
de 1828: 'La esplanada'», Joaquim Marco, Estudis Romànics, 1967.
 I pel repàs del seu poema ideològic, La Campana, que fou considerada la Marsellesa catalana. La revolució burgesa de París del 1848 donà nova difusió a les idees republicanes a Catalunya.

1838. Abdon Terradas, «Lo rei Micomicó, 
comèdia en dos actes i en vers, escrita per un micomico».
enllaç al text manuscrit.





Posted by
Labels: ,

20260501

[2736] Entrada reial a Lleida, 1644

 

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Perspectiva de la parte del castillo y muralla de la ciudad de Lerida que el Duque de Anguien con las armas de Francia ententó atacar como stá», «Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Seu Vella, llavors única, als temps de Felip IV de Castella.

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.
«Cronicón leridano», de 15 de gener, 1875 (FPIEI).
Article de Pleian de Porta a la revista lleidatana, subtitulada de les ciències, les arts, literatura i història local sobre l'entrada del rei d'Aragó Felip III, de Castella IV, poc després del setge de vuitanta dies (des del 12 de maig fins al 30 de juliol) Lleida en què les tropes castellanes aconseguiren guanyar la plaça. Lo seu regnat destacà per la saviesa dels consells del Comte-Duc d'Olivares per fotre'ns als súbdits catalans, valencians i balears, i per abandonar lo nord del nostre país al rei francés amb lo tractat dels Pirineus del 1659. 
Lo relat és tret del Llibre Cerimonial de la ciutat i mostra, amb les paraules d'aquells temps, com se rebia l'autoritat reial. Passat lo setge, ambaixada a Fraga per regraciar sa magestat, formada de quatre prohoms del consell de la ciutat, un donzell, un ciutadà honrat, un mercader i un pagés, que lo van raspallar tant, que lo rei decidí de fer-hi visita aquella mateixa setmana. S'inspiraren amb los preparatiu de la primera visita que hi fer lo dit Felip al 1626, que gairebé ja en feia vint anys. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV de Castella.
«Cronicón leridano», de 15 de gener, 1875 (FPIEI).
Los paers lo van a trobar al monestir de sant Hilari. Havent-li besat les mans, «assegurant a Vtra. Magestat esser una de les ciutats més afectes que té en sos regnes i monarquia» (ai, recollons!), confirmen que lo rei entrarà sota pali a la ciutat entre cinc i sis del vespre, evitant la calorada d'aquella migdiada d'agost. Entraria per lo portal dels Infants Òrfens i pujaria fins a la Seu. Lo pali fora de seda, amb serrells de domàs vermell amb flocadures d'or, o sia, los nostres colors nacionals, amb les armes o escut de la ciutat. 
Cal destacar la gran pulcritud sintàctica de la llengua emprada, molt mes similar a l'actual que no pas a la medieval, si deixem de banda, és clar, alguns castellanismes i ortografia. La prova es que podem llegir el text amb fluïdesa sense entrebancs. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.
«Cronicón leridano», de 1 de febrer, 1875 (FPIEI).
Lo privilegi de portar lo pali recaigué sobre los paers, cavallers i ciutadans, mentre que lo palafrè a altres ciutadans, notaris i mercaders. L'abreviatura Mº designava mossens, o sia, cavallers, mentre que Mr se referia a mestre, menestrals d'estatus reconegut. Arribant al portal, sa magestat pujà en un cavall ben guarnit amb lo qual entrà sota lo pali.
Com que venien del monestir de Sant Hilari, al camí de Montsó, van baixar fins al portal de la Madalena o dels Infants Òrfens, directes cap a la plaça de Sant Joan, carrer Major fins a l'Almodí, i d'allí pujant pel carrer Jusseu i de Mn. Ventosa (carrer de la Palma amunt), entraren al districte universitari i per la Creu del Degà pujaren fins a la Seu. Encara no hi havia arribat la Borbonada, a Lleida, que no fora fins al V de Felip, i lo barri no havia estat destruït per ordre del nou tirà.
Lo rei descavalcà davant la porta dels Fillols i entrà a la catedral, amb la parafarnàlia requerida, cants i adoracions habituals. Baixaren pel mateix recorregut fins a Sant Joan, a on faria posada, a casa de Joan de Queralt, antic palau del Senyor de la Granadella, que hi entrà a cavall. Per ser tard, se manaren encendre les nombroses atxes ja preparades. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.
«Cronicón leridano», de 15 de febrer, 1875 (FPIEI).
Les estrenes que la Paeria donava als membres del seguici reial (alabarders, lacais, porters, oficials de palau i altres, que rebien de les ciutats a on lo rei entrava) no havien sigut tingudes en comte, i se consultaren los llibres, i se determinà que només n'hi havia obligació en la primera entrada d'un rei (que se cita ara al 1632). De tota manera, acordaren de repartir-los cinquanta lliures, i com que la Paeria només tenia monedes de cinc rals, les hagué de bescanviar per monedes de vuit. 
L'endemà hi hagué audiència a la sala gran del palauet, que era l'antiga quadra, que donava al costat del Segre. Li lliuraren un memorial sobre l'escassessa de moneda i queviures, recent passat lo setge de la ciutat. Com que per aquesta mateixa raó no s'havia fet processó de Corpus, se determinà de fer-la llavors, amb presència reial. Les discussions per ocupar los seients preeminents i los dubtes de com fer-ho, que també hi havien d'encabir los grandes dels seguici reial, dibuixen prou bé lo provincianisme dels nostres pobres dirigents. Aquest cop lo rei pujà fins a la Porta dels Fillols amb carrossa i los tres paers l'hi reberen (lo quart era difunt), i a la vora seua lo portaren fins a la capella de l'altar major. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.
«Cronicón leridano», de 1 de març, 1875 (FPIEI).
En resum: que la processó se feu per dins la catedral i lo claustre. L'endemà, dia de la Marededeu d'Agost, pregaren los prohom locals al rei que no partís, cosa a què ell accedí, estimo lo que me desís y aunque tenia determinado partime manyana lo he suspendido por algunos dias. Que queda prou clar al relat que la llengua del rei i de la cort no era pas la llengua de la terra. 
Una setmana mes, a càrrec de les arques de la ciutat, s'hi estigué, i al diumenge 21 volgué jurar a la Catedral, aquella mateixa tarda, los privilegis de la ciutat, com al 1632 ho feu al convent dels Agustins. Los Paers, vinga córrer a recollir prohoms i cavallers, que a mitja tarda tots devien ser a fer la migdiada. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.
«Cronicón leridano», de 15 de març, 1875 (FPIEI).
S'hi descriu lo jurament dels privilegis, llegits pel notari i escrivà major de la Paeria, Jerònim Felip Renina, i com lo rei confirmà, en castellà: assí lo juro. A punt de partir, lo rei concedí emprèstit per comprar gra (dos mil cafissos de blat i cinc-cents d'ordi) i permís per encunyar moneda (castellana), tal com li havia demanat la ciutat amb son memorial. La ciutat correspongué amb la paga per tres mesos de dos-cents homes armats per a la primera campanya del rei a Catalunya contra los francesos, que representaven los interessos de la Generalitat de Catalunya. Ai, pobres Països nostres!, entre los uns veïns i los altres, la casa desmanegada. 







Posted by
Labels: , , , ,

20260418

[2735] La primitiva N-II cap al 1840, més

 

1840 ca. La primitiva carretera N-II.
«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).
Baixant de la Panadella, direcció al Cap i Casal, per l'Hostal del Violí, serguint la riera de Sta. Maria. 
  
1840 ca. La primitiva carretera N-II.
«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).
De Santa Maria i Castellolí fins a Jorba.

1840 ca. La primitiva carretera N-II.
«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).
Fins a Igualada, just encabat de l'Hostal i Molí nou, i primeres estribacions del Bruc.

1840 ca. La primitiva carretera N-II.
«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).
La tortuosa vella carretera que pujava al Bruc fins a la construcció del primer túnel, cap als anys 70 del passat segle, que fou desdoblat amb l'autovia llavors de les olimpíades. 

1840 ca. La primitiva carretera N-II.
«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).
Per Collbató i fins a Esparreguera. Entremig, l'hostal de la Cova Fumada.

1840 ca. La primitiva carretera N-II.
«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).
Arribant a trobar lo Llobregat, a Abrera i de seguida a Martorell. Lo vell camí, com la vella carretera abans de l'autovia, que travessava la vila per la dreta del riu, pas com ara que veiem lo pont del Diable enxovat a baix de tot per carreteres i vies de tren.

1840 ca. La primitiva carretera N-II.
«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).
La carretera vella enfilava Baix Llobregat avall, cap a Sant Andreu i Pallejà, i dixava Molins de Rei a l'alta banda del riu, que calia travessar-lo pel magne pont que hi hagué, dit de les quinze arcades. Just a l'entrada del pont, marge dret del Llobregat, confluïa amb lo camí ral de Tarragona, la futura N-340. 

Pont de Molins de Rei.
Aixecat al 1767, aguantà dos segles, fins al 1971, quan per falta de manteniment (us sona, això de la falta de manteniment de les infraestures estatals a Catalunya?), una pluja gens d'excepcional se'n va endur un pilar. Dalt del pont, hi veiem los cartells de la vella N-II.

1840 ca. La primitiva carretera N-II.
«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).
Per Sant Feliu i Esplugues, enfilant la recta final cap a la capital. 

1840 ca. La primitiva carretera N-II.
«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).
Pel bell mig de Sants, a tocar de la Bordeta, amb l'Hospitalet, Sarrià i Gràcia als afores de Barcelona. La via anava a petat a les roques de Montjuïc i pel camí de la Creu Coberta s'abocava al portal de Sant Antoni, a on encara a la fi de l'antic règim hi havia les forques de la ciutat, que lo patíbul feia d'avís als visitants. Aprox. entre ronda de St. Antoni i Casanova, en alguns períodes, més a prop de la plaça de la Universitat. 



Posted by
Labels: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)