20190719

[2003] Santa Maria de Covet, mirada d'adés

1900 ca. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto d'autor desconegut (MdC-AFCEC).
Una de les imatges de la portalada romànica més antigues que tenim, en què s'hi observa l'estat en què es trobava l'església a començament del segle XX.
1900 ca. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto d'autor desconegut (MdC-AFCEC).
Detalls de la rosassa, amb les dos finestretes que s'hi havies obert, i de la magna portalada dibuixada, i amb porta original. 
1900 ca. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Juli Vintró i Casallachs (1963-1911) (MdC-AFCEC).
La magna i llaurada portalada de l'església.
1900 ca. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Juli Vintró i Casallachs (1963-1911) (MdC-AFCEC).
Detall d'Adam i Eva al Paradís, a punt de menjar-se la poma de l'arbre prohibit, i la serp sotjant la dona. 

1900 ca. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Juli Vintró i Casallachs (1963-1911) (MdC-AFCEC).
Detall de la història sagrada esculpida a la portalada. Per a una extensa interpretació de l'església romànica, veg. Catalunya Romànica.
1913. Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Foto: Juli Vintró.
El mateix clixé d'en Vintró fou aprofitat per Rocafort en sa il·lustració de l'església de Covet, llavors ja integrada al municipi d'Isona.  
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
El tros llaurat que rascava fins a la portalada romànica, amb separació d'un muret de pedra seca.
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
La portalada retratada des de dins del tros del veí. 
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
Detalls de la portalada, que el fotògraf no es cansà de retratar. Ara ens ho hem d'imaginar, però aquells primers fotògrafs que descobriren aquestes joies de l'arquitectura, llavors perdudes en l'interior desconegut del país, quina fruïció, quina delectança devien sentir en trobar-se davant aquestes meravelles arquitectòniques, colgades en l'oblit i novament redescobertes per a goig dels contemporanis!
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
L'absis posterior tal com es veia ara fa cent anys, amb algunes peces caigudes.
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
Vista de l'interior des de l'estret trifori davant de la rosassa, amb accés per dos escaletes recargolades a banda i banda, i amb tres arcs amb capitells dibuixats. Sembla, de manera del tot inusual en el món religiós medieval, que un tema clàssic com el rapte de Prosèrpina fora una d'aquestes històries esculpides.  
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
L'interior de la gran nau romànica. Ara fa cent anys, sobrava la meitat de l'espai per als feligresos que hi acudien. En temps llunyans, l'església devia veure's plena com un ou en les grans celebracions religioses. 
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
Detall de la preciosa pica baptismal romànica. 
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
L'altar major encara amb l'antic retaule abarrocat, cremat durant la guerra. Aquesta zona del baix Pallars fou front de guerra i resultà molt greument afectada per les accions bèl·liques.
1930. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Danés i Torras (1891-1955) (MdC-AFCEC).
Una vista lateral del magne edifici romànic, amb el ferreny campanar adossat i les cases del poble a tocar dels murs parroquials. El caminet amb mur de pedra seca portava fins a la portalada i feia de separació amb el tros conreat que circumdava gairebé tota l'església. 
1930. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Danés i Torras (1891-1955) (MdC-AFCEC).
Detalls de la construcció i dels voltants. Els dos figurants donen vida a la pedra desgastada.


20190715

[2002] El poble i l'església de Covet al segle XIX

1891. Santa Maria de Covet, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Lluís Marià Vidal (1842-1922),
MdC-AFCEC, 20 de desembre. 

La magna església romànica de Covet, tal com es mostrava a final del segle XIX, amb les cases del poble adossades al costat i la rosassa tapiada.
1891. Santa Maria de Covet, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Lluís Marià Vidal (1842-1922),
MdC-AFCEC, 20 de desembre. 

Detalls de l'estat de l'església, en funcions només parroquials ja des del segle XIV. Se n'està estudiant l'existència d'una canònica, centre del Priorat de Covet, atès que sembla del tot segura la presència d'una comunitat canonical des del 1092, en què s'hauria començat a aixecar-hi l'església, no gaire després del decés del gran dominador d'aquesta contrada i senyor de la guerra, Arnau Mir de Tost.
1845. Covet, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

Per baixar de Covet fins a Tremp, amb qui els d'aquesta part de la conca mai no volen confondre's (sinó tot al contrari), feien falta en aquells temps de mula i carro més de 4 hores! Fins a Lleida, no sabem si pel pas de ferradura de Terradets o pel coll de Comiols, 17h!

Llavors el poble tenia 30 cases i 12 veïns, o sigui, cap a una setantena d'ànimes. Al 2005, hi constaven 5 habitants. Aquesta és la mesura del despoblament de la Catalunya interior, el gran drama del nostre temps al qual ningú no fa gens ni mica de cas. 


Al costat de l'Església de Santa Maria hi havia el cementiri, que ja n'ha desaparegut. L'abastament d'aigua es feia per un pou a 200 m «y también de una fuente de buena calidad que se halla a 1/4 de hora de su lado Sur». Baixant cap a Isona, a mitja horeta, hi havia la fonda de les Moreres «sobre el camino real que va de Tremp a Cervera y tierra baja», o sigui, pel coll de Comiols. Cap al nord, el Mas de Sant Martí («Manso» en castellà, del llat. MANSUS).

La producció agrícola era complicada per la mala qualitat de les terres i la falta d'aigua. Els boscos eren inexistents, «que solo en alguna propiedad de particulares hay algunos robles, fresnos y olmos». Alguns roures, freixes i oms.

Precisament, i segons el nostre respectat etimòleg de capçalera, el topònim de la població provindria del llat. CODEX-ICIS, 'soca o tronc', a través de CODICETUM. En perdre's la intervocàlica -d- ja al segle X, «s'hi intercalà una  -v- epentètica». Per tant, sembla que segles enrera el lloc era ben atapeït de bosc. 
1891. Santa Maria de Covet, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Lluís Marià Vidal (1842-1922),
MdC-AFCEC, 20 de desembre. 

La façana de l'església, amb un marge de pedra seca i esbarzers que li obria caminet des del poble fins a la portalada, atès que el tros del davant era llaurat i cultivat per un particular. No fora cap als anys 60 del passat segle que es compraria aquesta parada per donar-li perspectiva i decència. 
1891. Santa Maria de Covet, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Lluís Marià Vidal (1842-1922),
MdC-AFCEC, 20 de desembre. 

La porta de fusta i forja encara és l'original, després de més de 900 anys!
1891. Santa Maria de Covet, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Foto: Lluís Marià Vidal (1842-1922),
MdC-AFCEC, 20 de desembre. 

La descripció arquitectònica i artística completa de tot el conjunt la podeu llegir en l'article d'Adell i Gisbert, Joan-Albert [et al.]. Santa Maria de Covet, a 'El Pallars' (Catalunya romànica, XV), Enciclopèdia Catalana, 1993 (enciclopèdia). Hi destacaven les sorprenents figures planes dels lleons (ara només en resta un) que devoraven els homes, un a cada costat de les arquivoltes, que expliquen, de fora cap endins, el pecat original i la perdició del món, amb la consegüent redempció oferta pel Crist majestàtic de la màndorla del timpà.

20190712

[2001] La fossana del comte a Organyà, 1839

1919. El Pont d'Espí o d'Espia, Organyà (l'Urgellet).
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Un dels episodis més escampats, publicats i celebrats de la Primera Guerra Carlina fou, ja a ses acaballes, l'assassinat del general Charles d'Espagnac, al servei del monarca absolutista (espanyol) Ferran VII durant la Guerra del Francès, i esdevingut després repressor Capità General (espanyol) de Catalunya, i encara general principal de la causa carlina. Estricte i gens condescendent amb els abusos dels mateixos correligionaris de les Juntes i de la Junta Superior de Catalunya, es guanyà la fama de cruel, implacable i sanguinari. Fins que una Junta, la de Berga, n'ordenà l'exili cap a Andorra. El fat capritxós i traïdor feu que els mateixos escortes l'estrangulessin i el llancessin al Segre, de manera més concreta, en aquests paratges organyanencs.

El Pont d'Espia fou un pont de pedra medieval apuntat d'un sol arc per damunt del congost on es troben els termes alt-urgellencs d'Organyà, Fígols i Alinyà, i Coll de Nargó, i on naix el camí que s'endinsa a la Vall del Lord. Encara avui se'n veuen els fonaments laterals, atès que el pont ja fou refet en la darrera postguerra. Algunes antigues imatges solien mostrar artísticament la punxeguda muntanya de Santa Fe per sota de l'ull de pedra del pont medieval si la presa es feia mirant riu avall.

Trobo interessant que en aquest article se l'anomeni Pont d'Espí. No trobo referències al topònim al Coromines, i em llanço a l'especulació etimològica. Sempre havia cregut que el nom de Pont d'Espia lligava massa amb la història truculenta del Comte d'Espanya. Com si estigués fet a mida, vaja. Descobrir que se l'anomeni d'Espí, ens posa sobre la pista d'un nom més tradicional i popular, i antiquíssim, atès que conservaria fossilitzat l'article es (Despí = del pi), propi dels orígens de la llengua, després desaparegut. Passar d'Espí a Espia no degué ser difícil i, a més, adequat a la intrigant història desfermada en aquests redols. 

1919. «La fossana del Comte d'Espanya», Marian Amat,
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Breu article de Marian Amat que reprèn la contalla de la mort tràgica del general carlí. Se'n feren moltes i diverses versions, algunes amb errors sobre les localitzacions dels fets, com la de Madoz. Aquest escrit sorprèn per la gràcia, temperància i agudesa amb què els fets s'expliquen a partir del descobriment d'aquest preciós racó del riu Segre.

Sobre el dramàtic traspàs del militar (espanyol) sentencia: «Despòticament va morir qui despòticament volia viure». Escortat a l'exili pels Mossos d'Esquadra sota comandament del Dr. Ferrer, allà se li passaren comptes la nit del 30 d'octubre de 1839, passada l'antiga ermita de Sant Ermengol, abans d'entrar a les gorges dels Tres Ponts. La planera però vivaç síntesi dels fets que fa l'articulista és magistral: «Aquelles feréstegues cingleres que murallen el riu són digne marc a tal objecte. Els pacífics habitants de l'entorn hi passen amb inquietud remembrant supersticioses llegendes. Diuen que aquell punt és, des de temps immemorial, refugi del Diable...»

Avui que hi passem rabents, en autos mòbils i gairebé sense mirar enfora, no ho sentiríem. Però si hi caminéssim com antany, en el silenci de la foscor, ens sentiríem a dins d'aquell «lloc d'expiació de la desequilibrada ànima del Comte, que per allà vaga desorientada, podent-se percebre en nits tempestuoses les seves imprecacions de ràbia, barrejades amb romàntics planys de penediment».

Acabo fent menció de la primera nota a peu de pàgina on s'hi afirma que dos dels tres ponts del congost dels Tres Ponts foren derruïts pel general antirepublicà i borbònic (espanyol) Martínez Campos, cap al 1874-75, quan lluità contra la darrera carlinada com a Capità General (espanyol) de Catalunya.
1919. «La fossana del Comte d'Espanya», Marian Amat,
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Vista d'Organyà al començament del segle XIX, amb Santa Fe sempre amatent al darrere.
1919. «La fossana del Comte d'Espanya», Marian Amat,
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Fa cent anys, els almanacs eren habituals i molt populars. Foren un dels mitjans de coneixement de la cultura i la història pròpies per a diverses generacions de catalans, privats a l'escola (espanyola) de l'aprenentatge de les seues llengua i història, però que trobà en aquestes publicacions un substitut de primera qualitat. Ja ens agradaria que actualment els mitjans en prenguessin patró!


20190710

[2000] Lo Portarró, d'Espot a Boí

2019. Juny. Lo Portarró, d'Espot a Boí.
Travessar del país pallarès al ribagorçà pel vetust pas del Portarró. A l'hivern, la travessa és sempre impossible, car els 2.427 m. d'altitud fan que estigui coberta de neu. Però en pic desgela, el pas d'una vall a l'altra torna a ser factible com a pas de ferradura, amb uns 23 kms. de distància. 

Com és evident i escriu el mestre Coromines, el mot és un derivat de port: «l'altíssim pas de 2400 alt. entre la Vall d'Espot-St. Moriç i la ribera boïnesa de Sant Nicolau... en què vaig passar-lo [1970] a peu des de Boí a Espot en companyia de la meva valenta muller Bàrbara de Haro». Afegeix que el sufix és una forma de fonètica precatalana en l'Alt Pallars, equivalent del català portell. 

Nosaltres el travessem en un d'aquests dies de l'onada de calor, que també pica fort ací dalt, però una briseta frescal ens acompanya en sortir del bosc i ens amaina l'escalfada dels motors. Ens tapem del sol crement, màniga llarga i pantalons llargs, i barret calat, i ens hidratem a cada font, fontassa, fontinyola, fonteta del camí. El banyet de peus en algun dels salts d'aigua del camí és obligatori i reconstituent. La conversa i la companyia amb els companys caminaires del CEB balaguerí, un luxe i un plaer.