[2746] Gegants de Catalunya, 1902

 

1902. Los gegants de Lleida.

«Catalunya Artística», fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Los gegants romans de Lleida són de la mitja dotzena dels més antics de Catalunya, existents almenys des del 1840. La Paeria volgué substituir los vell i los feu refer a l'escultor segarrenc de la Manresana, Ramon Corcelles, llavors anomenat pels retaules que havia fet per diverses esglésies de les comarques nostres. Ep, que llavors no eren encara romans, sinó turcs, que se volia atemorir la gent i recordar-los los perills per la fe cristiana. Perduda aquesta finalitat, los convertiren en reis, cristians i catalans, cap al final del segle, i en començar lo vinté, los disfressaren de faraons egipcis, que es la fotografia del cartipàs, aquesta. Potser cap allà als anys vint los trobaren la darrera disfressa, l’actual, la de patricis romans. Que ara deu fer uns quaranta anys o així, los repintaren i restauraren, que un dels pintors en fou lo Pepín d’Alcoletge, lo cunyat del Miquel de la Tonya, lo mestre de ball i amic nostre. 

1902. Los gegants de Lleida.

«Catalunya Artística», nùm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

 «L'origen de la presència de gegants xinesos a la ciutat de Lleida es remunta a les acaballes del segle XIX. La institució de la Santa Infància, la qual dirigia les missions humanitàries i evangelitzadores a la Xina, encarregà la confecció d'una parella de gegantons xinets perquè encapçalessin la processó de la Santa Infància o "dels pendonets". Les figures foren modelades per l'escultor lleidatà Ramon Borràs i Perelló entre els anys 1887 (gegantó) i 1893 (gegantona). La parella tingué una rebuda ben càlida que els consolidà com un dels elements festius i protocolaris més estimats per la ciutadania. Malauradament, els gegantons es perderes quan l'any 1936 fou incenciada la Parròquia de Sant Andreu, on la institució de la Santa Infància hi tenia la seu i s'hi custodiaven les figures» (Gegant.cat).

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

L'Àguila de Sant Furriol, Olot (la Garrotxa).

Concurs de Gegants, Nans i Monstres Típics celebrat a Barcelona el 25 de setembre de 1902, durant la festa major de la Mercè. Aquest esdeveniment va reunir figures emblemàtiques d'arreu del territori nacional en una gran desfilada.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Gegants de l'Arboç (lo Baix Pendedès).

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Los gegants dels Reis Catòlics d'Andreu Casas.

Vinculats a la seva empresa de lloguer de gegants i efectes per a festes anomenada La Perfección, ubicada a la Rambla de les Flors de Barcelona, van ser una de les imatges més destacades del món geganter català a principis del segle XX.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Los gegants de la Casa de la Caritat de BCN.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Carrossa de la cavalcada artística, amb diferents disfresses del món de la faràndula.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

La decoració del carrer de Ferran barceloní.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Guarniment nadalenc de carrer de Ferran.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

La decoració del carrer Nou barceloní.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Carrossa publicitària de xampany. 

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Carrosses de la cavalcada artística. 

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Carrer de l'Hospital barceloní, decoració.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Carrosses de la cavalcada artística.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Cavalcada artística.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Cavalcada artística.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Comparsa de Santa Florentina.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Gegants de Santa Maria del Mar.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Gegants de la Bisbal.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Comparsa de gegants i capgrossos de Manresa (lo Bages).

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Gegantessa de la Bonanova.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Gegants i Robafaves de Valls.

[349] Sant Nastasi de balls, castellers, curses, focs i caritat.

[2745] La Noguera Pallaresa, 1908

 

1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.

Montgarri (la Vall d'Aran).

«Cataluña, revista quincenal ilustrada», d'1 de maig (Archive.org).

L'esvelta punxa del campanar de Montgarri.

1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.

Montgarri (la Vall d'Aran).

«Cataluña, revista quincenal ilustrada», d'1 de maig (Archive.org).

Naixement de la Noguera Pallaresa (1.860 m s.n.m.) al pas per Montgarri, amb les tradicionals cases amb sostre de palla. 

1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.

«Cataluña, revista quincenal ilustrada», d'1 de maig (Archive.org).

S'hi comenta la destrucció del bosc de Benabé per causa de l'explotació industrial amb transport de troncs per mitjà de cables aeris. La colònia de treballadors hi era majorment italiana, de manera que la partida, durant l'estiu, era coneguda amb lo nom d'Itàlia. 

Un cop salta a les Valls d'Àneu, per Isil i cap a Esterri, lo riu es converteix en lo gran nervi del Pallars, un dels grans comtats catalans, que resistí tots los embats de la història fins a la fi del segle XV.

1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort. 

Alòs d'Isil (lo Pallars).

«Cataluña, revista quincenal ilustrada», d'1 de maig (Archive.org).

Portalada romànica i plaça d'Alòs.

1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.

«Cataluña, revista quincenal ilustrada», d'1 de maig (Archive.org).

Fins a Llavorsí, la Noguera baixa per les antiquíssimes terres de topònims bascoides. Hi topa amb la mall de Roland, clavat al costat del camí a un quilòmetre de la Guingueta, que li caigué a l'impetuós cavaller i no se deturà a recollir-la.

Lo Mall de Roland o Rotllà. 

La Guingueta, Valls d'Àneu, Pallars.

Foto: Feliu Izard, enllaç.

Tot baixant pel pla d’Esterri, 

pel camí que baixa a Gerri, 

malclavada en un llis d’herba 

ha obirat férria i superba 

la gran massa de Roland.

(J.Verdaguer, Canigó)

1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.

«Cataluña, revista quincenal ilustrada», d'1 de maig (Archive.org).

Pas per Sort, la capital històrica pallaresa, per abocar-se cap al sud, cap a les goles de Collegats, als contraforts del Boumort.  

1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.

Son.

1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.

Esterri d'Àneu.

1908. La Noguera Pallaresa.

Tramades de rais.

1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.

Gerri de la Sal.

1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.

Sort.

1908. La Noguera Pallaresa. Ceferí Rocafort.

Los Collegats.

[388] Corredor mediterrani lleidatà

[2744] Rellegint «Els viatges de Gulliver», traducció de 1913

 

1913. Jonathan Swift, Viatges de Gulliver a diverses nacions del món, 

Primera part.

Traducció de Lluis Deztany. Biblioteca Popular de l'Avenç. 

(PDF enllaç)

Pseudònim de Lluís Faraudo i de Saint Germain, tot un senyor noucentista, especialista en textos medievals, i militar (espanyol) a la guerra de Cuba (veg. ressenya IEC, enllaç).

INTRODUCCIÓ del traductor

La celebritat més estesa de Jonathan Swift, la que podríem nomenar mundial, és la basada en el seu Gulliver, el primer viatge del qual traduïm a continuació. Emperò, paral·lelament a aquella, i limitada al clos de l'Anglaterra (i més encara de l'Irlanda, sa illa nadiua, de la qual fou ardent defensor, menys potser per amor que per quimera als polítics de Londres) gaudeix una altra celebritat íntima (si cal dir-ho així), nostrada, que diríem a Catalunya, tan típica i tan intensa, que auriola amb els prestigis de lo tradicional la popular figura del genial degà de Sant Patrici de Dublín. I és que tant com l'obra literària, i segurament d'una manera més directa i eficaç, influí l'obra política de Swift sobre la societat britànica, que rebia amb aviditat els memorables pamflets pertocant totes les qüestions que l'agitaven, escrits incesantment pel nostre autor. Si afegim a això que l'excentricitat, sovint monstruosa, del seu caràcter, enagrit per les contrarietats i el despit, ha deixat entre els seus compatriotes tot un llegendari anecdòtic d'episodis i frases, se comprèn que la seva fama, voleiant pel món sota un aspecte, estigui per un altre fixada a lo més pregon de l'ànima del seu poble.

Els Viatges de Gulliver han captivat en tots temps l'atenció de les gents de les més oposades condicions i edats. La sàtira formidable que s'hi enclou els costums guvernamentals i parlamentaris interessa als politics tant com als pensadors, que hi veuen, a més, ridiculitzades amb punyent ironia les passions i les febleses de l'home: el mateix iliterat troba, en els pintorescos incidents que s'hi succeeixen, un motiu de gojós esbargiment, mentre que llur caient meravellós fa somniar els romàntics i encisa els infants. Aquelles fantàstiques terres de Lil·liput i Brobdingnag, poblades d'omes respectivament diminuts i gegantins, constitueixen una creació de tant forta originalitat, que ha sigut incorporada definitivament al patrimoni comú de les idees universals. L'adjectiu lil·lipucià, denotant per extensió una extremada petitesa, pertany a totes les llengües cultes per semblant d'altres, tals com olimpià, estentori, utòpic, pantagruèli, quixotesc, etc., que són determinants de qualitats atribuïdes a éssers o llocs imaginaris, fruit de les més altes concepcions de l'esperit humà.

Fou l'any 1726 que el llibre de Swift aparegué en plena Anglaterra, somoguda i dividida per violents lluites d'opinió que afectaven la seva propria existència social, causant l'efecte d'un tro que esclatés sobre multituts passejant-se al sol. L'estupor de la gent en veure's en presència d'un home que gosava caricaturitzar tot, absolutament tot allò que fins aleshores s'havia tingut per intangible, no és per a dita. Cap grandesa resistia l'examen de Swift: creences i religions, estats i monarques, costums i estaments socials, institucions i sistemes científics, etc., eren posats en evidència i despiadadament assenyalades llurs imperfeccions. Les preocupacions, elevades convencionalment a la categoria de virtuts individuals i col·lectives (tals l'orgull nacional, l'amor de glòria, l'ambició política), eren presentades com a defectes ridículs. La crítica restà sobtadament muda: "Cap norma de judici -diu el doctor Johnson- era aplicable a un llibre escrit amb el més palès menyspreu del verisme i de la regularitat."

L'èxit editorial correspongué a l'emoció despertada; tant que el preu de la primera edició s'apujà, no obstant haver estat reimpresa dues vegades (comptant-sen així tres eixides), abans d'acabada d'estampar la segona corretgida, que sortí a llum tot seguit al comencement de l'any de 1727. No tothom, perxò, volia veure en el llibre l'intenció satírica que l'informa, sinó que el vulgus se'l prengué tot bonament com una verídica relació de viatges, i esdevingué el cas d'un marí qui assegurava haver conegut personalment el capità Gulliver, de qui, segons ell, havia canviat l'impressor només que el lloc de residència. Un vell gentleman, a qui el doctor Arbuthnot prestà el llibre, se n'anà tot dret cap al seu mapa-mundi a cercar-hi Lil·liput!

Bé és cert que no hi ha hagut mai un escriptor que hagi aconseguit una major versemblança narrant fets impossibles. En les estades del protagonista en els diferents països on el porta l'imaginació de l'autor, una vegada establerta la proporció dels més insignificants detalls, corprenent-nos i empenyent-nos irressistiblement envers una il·lusió propera de la genuïna credulitat de les persones d'esperit poc cultivat.

Molts han comparat Swift amb Rabelais i fins ne diu Voltaire que és un Rabelais perfeccionat. L'extraordinària invenció dels arguments d'ambdós escriptors podran devegades semblar-se, així com l'enginyositat dels procediments que, del rector de Meudon, imita amb freqüencia el degà de Sant Patrici. Però quina diferència més gran no hi ha entre els bons gegants rabelesians, representatius de la religió bàquica, de la fecunditat de la natura, de la bondat, de la vera ciència, de l'humanisme, de la Vida, i els personatges de Swift, carregats de totes les tares i anormalitats del gènere humà, abominables representants del revers de les coses, de les qualitats negatives, de la malvestat i del pessimisme! Menys encara s'assemblen en l'estil, car l'expressió de Rabelais, sempre galant, suculent, traspuant; sempre verdejant, sempre floreixent, sempre fruitosa; plena d'humors, plena de flors, plena de fruits, plena de totes delitances, així com diu ell mateix de certa peça de l'indumentària de Gargantúa, contrasta amb la manera de dir de Swift, fredament lògica, seca i seriosa, sens ornaments ni vivacitat ni entusiasme ni passió: estil de cirurgià que no vol plaure ni divertir, sinó curar; que, prenent cada objecte en detall, el descompon metòdicament, donant a les coses més extravagants un aire del tot natural, amb un raonament sempre fonamentat, com el d'un teorema de geometria. El gegant Pantagruel de Rabelais tant aviat té tot un exèrcit a l'ombra de la seva llenga treta com s'asseu a taula amb la gent d'aquell exèrcit, sense per això esbotzar el sostre de la casa on s'apleguen ni escampar la fam entorn d'ell malgrat les qualitats fabuloses de viures que engoleix. Swift, al contrari, no està subjecte a semblants distraccions pertocant les mesures: sa fantasia, que va sempre proveïda de compas i d'escaire, ens dirà, en sa pruïja de precisió, les mides matemàtiques dels gegants de Brobdingnag i les dels lil·lipucians; les de llurs vestits, de les cases i dels utensilis, dels jardins i del bestiar; el pes just dels aliments quotidians; i així successivament.

En una paraula: si l'obra de Rabelais, veritable Biblia de la Renaixença, ens encomana l'amor a l'humanitat i el goig de viure, la de Swift ens predisposa, envers el nostre proïsme, a una extremada desconfiança, possible engenradora de la misantropia.

1913. Jonathan Swift, Viatges de Gulliver a diverses nacions del món, 

Primera part.

Traducció de Lluis Deztany. Biblioteca Popular de l'Avenç. 

Edició de l'any de les Normes Ortogràfiques fabrianes i l'avís dels editors.

1776. Jonathan Swift, Viatges de Gulliver.

Edició anglesa original.

1913. Jonathan Swift, Viatges de Gulliver a diverses nacions del món.

«Lo Pla d'Urgell», de 29 de març (FPIEI).

Llibre d'esbargiment per a la gent senzilla, diu la ressenya.

1922. Jonathan Swift, Viatges de Gulliver, Primera part.

Trad. i adaptació de Xavier Bonfill, dibuixos J.G.Junceda.

Biblioteca Virolet, volum I, Editorial Catalana. 

1922. Jonathan Swift, Viatges de Gulliver, Primera part.

Trad. i adaptació de Xavier Bonfill, dibuixos Junceda.

Biblioteca Virolet, Editorial Catalana. 

1922. Jonathan Swift, Viatges de Gulliver, Primera part.

Trad. i adaptació de Xavier Bonfill, dibuixos Junceda.

Biblioteca Virolet, Editorial Catalana. 

1922. Jonathan Swift, Viatges de Gulliver, Primera part.

Trad. i adaptació de Xavier Bonfill, dibuixos Junceda.

Biblioteca Virolet, Editorial Catalana. 

 

1914. Viatges de Gulliver.

«La Campana de Gràcia», núm. 2.367, de 19 de setembre (ARCA).

Les referències al kàiser alemany com a gegant d'Europa foren habituals a la premsa del moment. 

1925. Viatges de Gulliver.

«L'Esquella de la torratxa», núm. 2.367, de 30 de gener (ARCA).

1934. Jonathan Swift, Viatges de Gulliver, Primera part.

Trad. i adaptació de J. Farran y Mayoral.

Edició a Quaderns Literaris, 28.

1936. Jonathan Swift, Viatge de Gulliver al país dels cavalls.

Trad. i adaptació de J. Farran y Mayoral.

Quaderns Literaris, 105 

Hi troba los cavalls racionals i savis anomenats Houyhnhnms i els éssers humans salvatges anomenats Yahoos, i correspon exactament a la quarta part i última del llibre. 

 

1954. Jonathan Swift, Viatges de Gulliver.

Trad. i adaptació de J. Farran y Mayoral.

Editorial Selecta.

No inclou tots els llibres originals de Jonathan Swift. Va traduir-ne el primer, segon i quart, i ometé el tercer llibre sobre l'illa de Laputa. Per tant, continuàvem sense una traducció completa.

1981. Jonathan Swift, Viatges de Gulliver.

Trad. i adaptació de J. Farran y Mayoral.

MOLU- Les millors obres de la

literatura universal.

2015. Viatges de Gulliver, Jonathan Swift.

Trad. Victòria Gual. Adesiara. 

Crec que fou la primera edició completa, i durant aquests darrers anys m'hi ha hagut adaptacions juvenils i en còmic. L'any 1990 se publicava per primera vegada en català i en traducció de Ferran Toutain «Viatge a  Laputa,  Balnibarbi,  Luggnagg,  Glubbdubdrib  i  Japó», el  tercer  dels  quatre  llibres  que  componen els Viatges de Gulliver de Jonathan Swift. Feia setanta-set anys que n'havia aparegut una primera traducció fragmentària (només els dos primers llibres), a càrrec de Lluís Deztany, i cinquanta-quatre de la versió de J. Farran i Mayoral dels llibres primer, segon i quart. Aquesta versió incompleta de Farran i Mayoral es va reeditar a Editorial Selecta el 1954 i a la col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Universal d’Edicions 62 el 1981, i en cap cas no es va creure oportú encarregar la traducció del tercer llibre a fi que la versió pogués sortir completa; gosem especular que una de les raons per mantenir aquesta omissió va ser, probablement, la incomoditat que causava el primer topònim del títol. 

Ressenya i comentari de l'obra

[2674] «El disc de la mort», de Mark Twain