20180622

[1850] Lleida, 1965

1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Després de l'enderrocament de les muralles, autoritzat al 1860 en època de l'Alcalde Fuster, el disseny del creixement urbanístic de la ciutat fou encomanat a Josep Fontserè (1865), que per salvar la geografia d'una ciutat ajaguda al peu del turó i al costat d'un gran riu, pensà a dotar-la d'un «anell de rondes al voltant de les antigues muralles», base de tot el dibuix urbanístic posterior, gairebé ja fins als anys 80 del segle XX. 


L'autor de l'article, Lluís Domènech, era el nét del gran arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner i fill Lluís Domènech i Roura, que treballava a Lleida, a on també s'hi traslladà l'altre fill de l'il·lustre arquitecte, en Pere, també destacat arquitecte, després d'un atac de feridura a casa del seu germà Lluís, on morí al 1962.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

La banqueta del Segre de la postguerra, amb el Pont Vell ja reconstruït. A la imatge, encara resta pendent de refer part de la banqueta des de davant la Paeria en avall, que comportaria l'ampliació que coneixem avui a partir de l'edifici del «Montepío».
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'antic Canyeret al peu de la Seu, ja desocupada de la militarada (espanyola) i en procés de restauració. Al darrere, tot el modern eixample de la segona meitat del segle XX, a partir de Prat de la Riba enllà, encara restava per desenvolupar-se.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'edifici del Gobierno Civil (espanyol) s'acabava de construir, però bona part de l'Avinguda del Segre encara no. La Rambla de Ferran ja estava consolidada, i la de Francesc Macià s'acabava d'urbanitzar. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'antic tendal de l'aparcament de vehicles de la Rada destacava en la nova ampliació de la Banqueta. El Pont Vell era adonat a les voreres amb unes jardineres amb emparradores. No hi havia canalització encara, és clar, i els arenys campaven ben amples en èpoques estiuenques, quan els pantans derivaven l'aigua cap al rec.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Vistes de la ciutat dels anys 60 del segle passat.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Detall de l'Avinguda del Segre incipient fins a l'estació de ferrocarril. Llavors no hi havia pas sortida, perquè no hi havia pont sobre el riu. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El Cappont encara conservava la vella carretera de Barcelona, la N-II, a l'actual A. Tarradelles. El «Montepío» ja es dreçava a peu de riu com a fidel sentinella de l'omnipresent Seu Vella ben enturonada. La nova banqueta estava per fer encara, i al fons del fons, el nou edifici de l'institut, llavors franquista, ara dit de Màrius Torres. Dalt a Gardeny, el nou conjunt d'edificis dels quartes militars (espanyols) a la ciutat, un cop desallotjats de l'ocupada Seu Vella des de 1707. Crec que se'n deia «Cuarteles del General Sanjurjo», uns dels principals conspiradors contra la República que acabà en el cop d'estat de 1936. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El barri de Sant Llorenç, amb l'església ja refeta dels estralls de la guerra.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'edifici del Seminari, a la rambla d'Aragó, amb el Palau Episcopal a l'altra banda, i sense el gran edifici de la residència de capellans que el completarà fins a la cantonada de baix. També s'hi aprecia l'històric edifici de la Maternitat, amb els forats dels dos claustres, futura seu de la Biblioteca provincial. Cap al darrere del Seminari, encara molts patis per obrar. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El pla de 1922 comportà l'obertura de Príncep de Viana, per lligar l'estació amb la futura part alta, i ja preveia el Passeig de Ronda, segon anell que circumval·lava la ciutat des de la caiguda de les muralles. Posteriorment, ja a finals de segle, arribaria el tercer anell, dit Segon Passeig de Ronda. També es consolidà l'Avinguda de les Garrigues com a porta d'entrada a la ciutat, i es preveia el que es farà realitat a partir d'aquells anys 60 en endavant: el creixement urbanístic definitiu del Cappont.

El pla del 1957, ja a la postguerra franquista (espanyola), posava les bases per a una ciutat de més de cent mil habitants, a què Lleida s'anava acostant sense parar. Els problemes de la ciutat vella medieval i del Canyeret de construccions inestables ja s'afiguraven, tot i que no seran escomesos fins gairebé a final de la centúria. 





20180620

[1849] SACERC, «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»

1930. «El Sindicat. Portaveu del Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC)
núm. 127, d'octubre-novembre.
Portada del revista estampada pel Sindicat cerverí per als socis. La contribució de la publicació a la millora dels treballs i tècniques agrícoles hagué d'ésser ben destacat. A més, l'arribada de la revisteta (16 x 26 cm), amb totes les informacions necessàries per als associats, havia de fer acréixer la lectura entre un segment de la població només escolaritzat en les quatre lletres i càlculs bàsics, en el millor dels casos. Altra cosa eren els grans propietaris i terratinents. Però en ambdós casos, la informació de modernització agrària i progrés social que fornia la publicació, anà sempre associada a la nostra llengua, en un període inicial que, bàsicament, coincidí amb la primera dictadura (espanyola) del segle XX, amb la consegüent repressió contra la nostra nació de tots ben sabuda.
1930. «El Sindicat. Portaveu del Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC)
núm. 127, d'octubre-novembre.
 L'orgull per l'edifici de la farinera seguia intacte. En pocs anys la farinera cerverina havia aconseguit de superar l'abast de l'altre gran projecte cooperatiu segarrenc, la SAGUIC guissonenca («Sindicat Agrícola de Guissona i Comarca», 1906).
1930-31. «El Sindicat. Portaveu del Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC)
núm. 127 i 129.
 La qualitat lingüística de la revista era molt notable, amb l'aplicació de les normes fabrianes des del primer moment. 
1925. «El Sindicat. Portaveu del Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC)
núm. 127, d'octubre-novembre.
 La imatge moderna de la revista, amb alguns anuncis de composició i tipografia d'estil racionalista i tot, allunyats del recarregament modernista de la publicitat de les dècades precedents.
1934. SAGUIC, «Sindicat Agrícola de Guissona i sa comarca».
L'estil racionalista amb suaus però evidents tocs avantguardistes era present en altres publicacions del moment, però aquesta presència entre revistes destinades a la pagesia, hi afegia un potent missatge transformador i modernitzador per mitjà de la presentació visual. 
1930. «El Sindicat. Portaveu del Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC)
núm. 127, d'octubre-novembre.
 La Cervera comercial dels anys trenta s'havia d'anunciar a la revista amb més tirada i incidència sobre la comarca. La botiga Miró, que proclamava la venda 'més barat que ningú', en va fer un poema acròstic i tot.
1920 ca. «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC),
Plànols de Cèsar Martinell (Museu de Cervera).
Les idees renovadores de l'arquitecte Cèsar Martinell per a la modernització i millora de les condicions de vida als entorn rural s'escamparen en aquells temps per tot el país. Sovint aquests projectes incloïen fins i tot cases per dignificar la vida de les famílies al camp, i la concentració d'espais comunitaris, segons ses pregones conviccions cooperativistes pouades en el socialisme utòpic. En aquest cas, la intenció del projecte era només de concentració de tots els edificis industrials per a l'òptima gestió dels processos productius, encapçalats per l'edifici de la farinera, en primer terme, no pas idèntic amb aquell que s'acabà per aixecar, tot i que també disposava d'una torre del treball similar.
1920 ca. «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC),
 Plànols de Cèsar Martinell (Museu de Cervera).
La magnificència del projecte ens projecta l'alçada de pensament de l'arquitecte, i la passió transformadora que guià tota la seua obra.
1923. «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC),
 (Històries de bombers).
Aquell 7 d'agost, el foc cremava la farinera, i amb ella moltes de les il·lusions dels nostres pagesos. Fatalitat o revenja? La imatge és espectacular, amb les dones espantades i que corren carrer avall, i la gentada amuntegada davant l'espectacle del foc que sobreeixix per les finestres i la gran fumerada, que devia de veure's des de molts pobles a la rodona.
1923. «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC),
Els detalls de la magnífica fotografia del colossal desastre de la Farinera del sindicat cerverí.

'Les diverses situacions que afectarien a la farinera del Sindicat durant els primers anys de funcionament, quedarien immortalitzades en l'última pedra de la fàbrica de farines, col·locada -gràcies a una subscripció popular- el maig de 1930 en què hi diria («El 'Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca' dels orígens a la reconstrucció de la fàbrica de farines (1918-1924)», de Josep M. Ramon i Muñoz, Institut Interuniversitari d'Història Jaume Vicens i Vives, UPF, 1996.):

«En la matinada del dia 7 d'agost de 1923, 
les flames destruïen sobtadament aquest casal i
aturaven la noble remor del treball que s'hi feia. 
Mig any després, el dia 11 de març de 1924, refet el Casal, 
l'eixam retornat al rusc, la pagesia n'era novament mestressa i senyora, 
i la cançó confiada del treball recomençava»'.
1928. «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC),
dins «El 'Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca' dels orígens a la reconstrucció de la fàbrica de farines (1918-1924)», de Josep M. Ramon i Muñoz, Institut Interuniversitari d'Història Jaume Vicens i Vives, UPF, 1996 (enllaç).
Mapa de l'abast territorial dels associats a la cooperativa cerverina, amb la seu principal a la capital comarcal, dos sucursals i nombrosos centres operatius, per poder arribar a atendre els socis de 121 pobles.  L'excel·lent article citat reprodueix també la proclama efectuada per a la constitució del Sindicat al 1918, molt il·lustrativa de sa missió i voluntat (text original de sintaxi acastellanada):

Proclama precursora del Sindicat de Cervera que convoca als pagesos de la comarca a una reunió el 22 de setembre de 1918

ALS PAGESOS DE BONA VOLUNTAT

No esteu cansats de portar la carga i de que a la vostra esquena vagin tots bé? No us fa obrir els ulls la forma en que se'ns tracta? No sentiu dir la forma en que van defensar-se els pagesos del Camp de Tarragona i de tot arreu? Voleu encara que se us pugui més per fer-vos entrar en raó? No us sentiu capaços per administrar-vos els vostres béns? No veieu sortir un núvol que ens portarà una pedregada, fent-nos malbé la collita que ja semblava teníem segura a casa? No veieu que aquesta pedregada ja'ns esguerra la collita de l'any vinent i altres? Penseu-ho bé i decidiu-vos aviat, puix varies són les causes que ens hi obliguen.


La constitució del Sindicat de farines en cada província, ens posa als pagesos en situació molt desigual, per la venda dels suats productes que ens dona la terra, puix ens obliga a pensar que es pugui abusar d'aquest monopoli, quan la necessitat ens obligui a la venda.


La prohibició governativa de treure blat de la província (que sembla no afecta a les farines) posa en clar en qui redundarà el benefici i no és necessari ésser un economista per conèixer l'efecte de la por, al mercat.


La relació del preu del blat (taxa) amb el de la farina, deixa veure el benefici que queda als fariners, puix a part de les mescles que poden fer-hi, dóna en números el següent resultat: Preu de 100 quilos de blat, 50 pessetes (quan li paguin). Preu de 100 quilos de farina, 70 pessetes. Farina que poden treure de 100 quilos de blat, 75 quilos. Preu de 75 quilos de farina, 52,50 pessetes. Despulles per la moltura. Preu de les despulles, el que li dongui la gana. Total 2,50 pessetes i les despulles a favor dels pobres fariners. Les guies de circulació, amb els gastos i perjudicis que ocasionen, màxim quan el pagès resideix fora la capital del districte, els elevats preus (que almenys han triplicat) d'adobs, jornals, trastes, animals de treball i tota mena de comestibles (puix no pot passar de pa sol, encara que estalvia molt) ens posa en situació molts apurada, encara que altra cosa sembli, puix de no haver

contribuït la Providència amb bones anyades, desautoritzant les barbaritats del que volen i poden aniquilar-nos, avui l'estat podria vanagloriar-se de posseir unes immenses extensions de terra on podria fer proves pràctiques sobre els beneficis i ventatges del cultiu de la terra.

L'afirmació llençada a quatre vents amb l'intenció de fer-nos més aborribles, de que explotem la fam nacional, fent de la nostra classe humil, honrada i soferta (potser massa) com és, en una classe de egoistes, avars, sense consciència i butxins de la pàtria i terra que estimem més que a nosaltres mateixos, que posem els nostres estalvis, quan en fem, per embellir-la, que és la dipositària de les nostres suors, que és testimoni de les nostres penes i sobresalts, que és part integral de nostra vida. A nosaltres se'ns demana patriotisme i sacrificis, quan no sabem fer altra cosa? No sembla el més llògic, com a explotadors que se'ns diu, procedíssim a la venda del bestiar de treball, grans de sembra i pinço, i deixéssim les terres que reposin, en espera de millors temps?


No sembla que amb aquest feix de disposicions tan desordenades, se'ns hi pugui obligar. No és la justícia, la igualtat davant la llei? Doncs perquè s'ha contingut tant com s'ha pogut l'alça del blat i s'ha deixat en llibertat tot el demés? Perquè es dóna aquesta corda als fariners i companyia, perquè puguin escanyar-nos? Perquè es troben barcos per fer venir blat estranger que competeixi amb el nacional i no en troben per fer venir fosforita, amoniac i nitrats per poguer-los produir aquí? Perquè anys enrera el nostre ofici era la burla de tothom, i avui se'ns pren els fruits dels nostres treballs?


Perquè saben amb qui tracten, perquè coneixen la nostra flaca, perquè saben que no som capaços més que de callar.


Què s'imposa fer davant d'això? Els nostres enemics ens ho ensenyen. Unir-nos. Tractar de potència a potència. Enfront a un sindicat de compradors, un sindicat de venedors. Que no pot sortir blat, que no surti pa ni farina. Que se'ns demana que sembrem perquè no falti pa, que se'ns dongui medis i no un dogal per escanyar-nos, i bones paraules per enganyar-nos.


A pagesos si no'ns unim i prompte! Quan voldrem ja no hi serem a temps. De un a un se'ns atropellarà a tots. Els fariners ja no voldran moldre pel nostre consum, puix els sortirà més a compte l'intervingut.


Propietaris: penseu que si vé l'incautació sereu els primers de rebre, puix pagareu mes el treball. Masovers, parcers i petits propietaris, si la necessitat us obliga a vendre, teniu el cap damunt del piló.


Jornalers, si la terra no dóna, no teniu més remei que emigrar... Però no; no és això el que deu fer-se. La nostra missió és més elevada. Devem sembrar per evitar dies molt tristos per Espanya, però al mateix temps devem unir-nos per poder-nos defensar, perquè l'uniò fa la força, i si ens unim temim guanyat el plet, evitarem la nostra ruïna i evitarem dies molt tristos per nostra estimada pàtria. A l'objecte de protestar contra els poders públics,

contra la manera que se'ns tracta, unim la nostra veu a les demés comarques agrícoles d'Espanya, que han fet el mateix, i al mateix temps posar els fonaments d'un sindicat que respongui a les nostres necessitats presents i venideres, se us convida a tots a la REUNIÓ MAGNA que tindrà lloc, el dia 22 del corrent, a les vuit i mitja del matí, al 'Teatre Principal', de Cervera.

Us demanen vostra assistència i ajuda, vostres companys: 

Josep Salvadó, Prenyanosa; Miquel Farré, Tarroja; Pere Antonijuan, Torrefeta; Ramon Roca, Sedó; Francisco Tarragó, Hostafranchs; Ramon Sala, Sant Martí; Joan Cucurull, Florejachs; Ramon Jové, Pallargues; Josep Cos, Mora; Jaume Salvadó, Granyena; Jaume Niubó, Gramuntell; Francisco Porta, Montoliu; Romà Bosch, Rubinat; Joan Companys, Talavera; Ramon Gabarro, Pallarols; Ramon Salat, Freixanet; Jaume Viñas, Iborra.


1929. SACERC: homenatge al president fundador. 
«El ministro de Economia nacional... presidiendo el acto de descubrir en Cervera (Lérida) una placa conmemorativa del homenaje tributado a D. Ramon Vidal, creador del importantísimo Sindicato Agrícola de aquella localidad». L'homenatge a l'aleshores encara jove president-fundador, que encara no tenia quaranta anys fets, demostren l'èxit de la iniciativa cooperativista endegada a la capital segarrenca, però també mostra el costat polític dels grans propietaris i terratinents rurals, sempre de bracet amb les estructures polítiques de l'Estat (espanyol).
SACERC. Ramon Vidal i Trull (1891-1970),
«Diccionari biogràfic de les terres de Lleida».

Una llarga vida dedicada al foment del cooperativisme, president des de l'inici de l'època republicana de la USAC, Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya i de la Cambra Agrícola Oficial de Lleida. Malgrat la seua relativa joventut, els contactes polítics durant la passada dictudura (espanyola) li valgueren l'accés a les estructures republicanes de poder i gestió del camp. Arribat el cruel trasbals de la guerra, el caciquisme, esporuguit davant el comunisme i l'anarquisme i llurs pretensions de reforma agrària, es decantarà pel nou règim dictatorial (espanyol), de manera que s'estroncà aquell il·lusionat intent de cohesió de classes i nacional que la SACERC havia impulsa aquells darrers vint anys.
1942. «Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC).
Acabada la guerra, la cooperativa passarà a denominar-se, segons nomenclatura franquista (espanyola), «Cooperativa del Campo de Cervera», presidida pel mateix Ramon Vidal. Aquesta ingent paradoxa ens fa evident el profund trencament que la guerra provocà en el nostre procés de reconstrucció nacional, que la Renaixença havia endegat i que la República anava consolidant. D'aquell trencament, encara ara, ben començat ja el nou segle, en patim encara les conseqüències.
«Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC).
Detall de la secció de l'edifici de la Farinera, on s'aprecia la ubicació de la maquinària a les diverses sales o pisos (Museu de Cervera).



«Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC).
Imatge de l'escala que puja fins a la torre, i algunes restes de la maquinària que roman encara avui dins l'edifici, com ara el tobogan de fusta usat com a baixador de sacs de farina, els molins Bühler i els plansichsters de la sala de mòlta (Museu de Cervera). Vegeu també Recull fotogràfic de la Farinera (enllaç). 
«Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC).
Un lloable intent de recuperació de la memòria oral històrica del Museu de Cervera, que caldria imitar en tants i tants altres pobles, abans que els records d'aquells temps, ja prou llunyans, es fonguin per sempre. 

20180617

[1848] SACERC, l'eterna lluita pagesa contra els intermediaris

1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca» (SACERC)
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Primera pàgina de l'article dedicat per aquesta revista agrícola (espanyola) al sindicat cerverí, inaugurat al 1919, aviat farà doncs cent anys, per iniciativa de la pagesia segarrenca. El nom complet oficial era de 'Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca'. Sota la presidència de Ramon Vidal i i Trull, un terratinent de Montpalau, nombrosos pagesos de 121 pobles de la Segarra i comarques veïnes s'aplegaren en aquesta organització cooperativa en un moment que començaven a manifestar-se les primeres dificultats que acabarien portant al llarg del segle XX, al més gran exili del món rural i consegüent despoblament. 

1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
L'edifici de la Farinera fou aixecat de seguida després de la fundació del Sindicat. Entre 1920 i 1922, i sota la direcció de l'arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, la gran fàbrica i dependències adjacents es construiran seguint l'estil modernista que sempre el caracteritzà en la construcció de cellers i cooperatives del camp. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Detall dels pagesos concurrents a l'assemblea general d'aquell any, amb el majestuós edifici al darrere, aleshores als afores del poble i al costat del ferrocarril. El cèlebre arquitecte Martinell en digué: «Cervera té la torre de la fe i les de la ciència, i jo faré la torre del treball», referint-se al campanar de Santa Maria i a les torres de la universitat.

A la imatge, segurament asseguts a les cadires hi havia la junta directiva, amb son president Ramon Vidal i Trull al capdavant. També s'aprecien les embastides adossades a les parets del gran edifici. La fatalitat feu que just després d'inaugurat, l'any 1923, un dia 7 d'agost, en plena canícula segarrenca, l'edifici cremés de dalt a baix.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
El sindicat recollia el blat dels pagesos associats i en feia allà mateix a la Farinera la transformació en farina per servir-lo al mercat. Això feia que pogués aconseguir preus més bons per al productor. Aquell el blat es pagà a 54 pta/kg. A data d'ahir, i convertint euros a pessetes antigues, es pagava al voltant de les 30. 

Això ens permet d'adonar-nos de la finalitat i gran visió d'aquells pagesos, la majoria dels quals s'havien quedat fora dels beneficis que el reg del Canal d'Urgell havia dut a terres més baixes. «La defensa del precio del trigo contra todos los enemigos del agricultor es la obra cumbre de este maravilloso Sindicato de Cervera», de manera que, gràcies a tots els impulsors, «han conseguido que el trigo valga, a los que lo producen, el precio que alcanza en el mercado libre y no el que fijan cuatro intermediarios sin entrañas que explotan la ignorancia y la miseria de quienes, con su sudor, hacen todos los días productivo el santo suelo de la Patria». Tot i que l'autor de l'article s'equivoca de pàtria, la frase recull amb encert l'objectiu principal d'aquesta cooperativa, potser el de totes les cooperatives. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Vista d'una de les façanes, amb la gran torre modernista. Diuen que els pagesos van demanar-li que dalt de tot s'hi ubiqués un gran llum que arribés a veure's des de tots els pobles a on hi havia socis sindicats. Una mica en la línia de la demanda del port de mar a canvi de la fidelitat al primer Borbó, sense que s'enfadi ningú per la facècia. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Com que diu la dita que 'Qui té gana, somia pa', els pagesos segarrencs se les empescaren així: si les lleis de l'època prohibeixen la venda del blat més enllà dels límits comarcals, i això rebenta els preus, doncs ens convertirem en fabricants de farina, no subjecta a aquestes limitacions de preus. Si no tinc mal llegit, per a la construcció de l'edifici, a més, no demanaren ni crèdit: el capital sortí dels estalvis ancestrals, tot perfectament segarrenc.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La fàbrica podia arribar a moldre 40 tones de blat al dia, i disposava d'enormes sitges per als estocs. La publicació afirma que, ja d'entrada, la cooperativa s'engegà amb més de 2.000 socis d'aquestes comarques. Els terrenys i uns antics magatzems que hi havia foren comprats per 95.000 pta a un aristòcrata, el comte de Lavern, títol nobiliari creat al 1912 pel rei (espanyol) per pagar els serveis prestats per l'industrial i polític liberal monàrquic Pere Guerau Maristany i Oliver, originari del Masnou.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La perspectiva ens permet de veure l'embalum de tot l'edifici, de quatres pisos i soterrani, cadascun al voltant de 250 metres quadrats.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
El cos principal està format per tres volums en forma d'U i s'adapta a la forma irregular de la parcel·la organitzant un pati de forma trapezoïdal. El cos nord o magatzem de blat està format per una planta soterrània i dotze sitges. A l'est s'hi va afegir un volum de dues plantes i a ponent un altre volum amb el gran cos de l'escala coronat amb la torre d'aigua coberta per una cúpula modernista, símbol de la fàbrica.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La primera farinera del Sindicat, mentre es decidien els plànols i detalls de la futura Farinera, s'instal·là en una petita fàbrica de Torroja, des d'on es començà la producció de farina. Al 16 de maig de 1920, l'endemà de Sant Isidre, «con gran solemnidad, se colocaba la primera piedra, al propio tiempo que se inauguraban unos hornos de pan».

Les primeres passes de la producció farinera no foren gens fàcil. L'intervencionisme de les oligarquies polítiques al servei del règim borbònic (espanyol) fou constant, fins al punt d'arribar a requisar els vagons de farina i obligar-ne la venda «a un comerciante de Barcelona y senador del Reino [espanyol] al mismo tiempo». Per fer front a aquests i similars contratemps s'obligà a la recapitalització de l'entitat mitjançant l'obligació de compra d'una acció de part de cada soci. Això provocà la primera gran crisi social, ja que uns dos centenars de pagesos no hi pogueren fer front. L'altra gran dificultat de moltes famílies era haver d'esperar a cobrar la collita fins al cap de l'any, i alguns associats decidiren de cobrar pel preu del blat a preu de mercat, mentre que aquells que podien aguantar econòmicament s'esperaven a la venda de la farina per aconseguir guanys majors. Això, però, provocava una forta maror entre els associats, com si n'hi hagués de primera i de segona. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Les 12 sitges de què disposava el Sindicat podien guardar fins a 2 milions de quilos de blat.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La maquinària de la Farinera, d'origen suís, no pogué travessar per França i s'embarcà via Gènova. La més que duplicació de taxes duaneres feu que l'empresa contractista abandonés l'obra aquell any 1921 abans d'acabar-la. 
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La maquinària de moldre blat, que constava de 14 molins dobles.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Detall dels molins fariners, de lluent xapa galvanitzada, i de les rodes de cinta de cuiro que els impulsaven, lligades per sota terra amb l'eix de generació. No he trobat constància de quina força generadora hi havia, però probablement ja era elèctrica, car no hi ha fumera de màquina de vapor.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La fàbrica s'inaugurà l'1 de maig de 1922, i començà la producció de farina a l'engròs, col·locada amb celeritat als mercats del país. Aquella primera campanya feu renàixer l'esperança dels associats després de tantes dificultats per a la posada en marxa d'aquella gran indústria. 

Però la fatalitat retornà al Sindicat en forma d'incendi al 7 d'agost de 1923, «dejando completament en ruinas el edificio, maquinaria y almacenes, salvándose los silos, por ser de cemento armado». Res no diu l'article sobre les causes del foc, però en aquella època de corrupció i pistolerisme groc, no fora gens sorprenent que les oligarquies polítiques i econòmiques contra les quals s'enfrontava una iniciativa cooperativa com aquesta hi tinguessin alguna cosa a veure. No els degué de ser difícil de trobar pagesos enfadats entre els expulsats de la cooperativa tot just feia un parell d'anys

1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
La sala de neteja de les sèmoles, amb quatre dobles sasors, gal·licisme emprat per designar aquests cernedors de tamisos oscil·lants, a través del qual l'aire fa un corrent que ajuda la purificació i separació de la flor de la farina separada del segó.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Sala del tercer pis amb maquinària de cernedor, «seis magníficas 'plansichter' de libre oscilacion».
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Reconstruïdes les instal·lacions el Sindicat tornarà al funcionament, malgrat haver hagut de recórrer a préstecs oficials. La voluntat dels segarrencs és difícil de tòrcer. Vendre el blat a bons preus que repercuteixen directament al productor, comprar el pa a preu de cost, disposar d'adobs a compte del preu de la futura collita: el valor del cooperativisme en grau màxim. Una empresa que encara avui, gairebé cent anys després, mereix que se l'honori i, encara més, que sigui presa com a model per a la correcció del model capitalista salvatge en què vivim ofegats i per a l'avanç de l'economia rural en la nostra República propvinent.
1926. «El Sindicat Agrícola de Cervera i sa comarca»
dins «El Progreso Agrícola y Pecuario», núm. 1.251, de 22 d'agost (BDH).
Vista de la sala de les transmissions de força al soterrani cap als molins del pis superior.