20180921

[1888] Torrons d'Agramunt, menjar de la glòria

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
A l'obrador dels torrons, ell amb el porgador triant les avellanes i ella batent les clares d'ou, a punt per fer la barreja a la caldera damunt del foc.

Torronaire, torronera,
a cada ull tens un estel
i als llavis una cirera
que tapa un potet de mel.

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
L'autor de l'article troba referència dels torrons de mel d'Agramunt en un tractat de 1847, «Tratado completo y práctio de Confitería y Pastelería», amb la recepta corresponent, cosa que testimonia que ja eren coneguts i apreciats. L'avellana era del Camp de Tarragona i la mel, això sí, del Montsec. A vegades, també amb ametlla. 
A Agramunt tot l'any
fan torrons les noies,
torrons d'Agramunt,
menjar de la glòria:
no hi ha res tan fi
ni dolçor tan bona. 

El sistema d'elaboració era el tradicional: amb paciència i bona mà. Mel a la perola i que bulli, després remena que remenaràs durant dos hores i mitja, apagar el foc i temperar per afegir-hi unes quantes clares d'ou ben batudes. Afegides a la caldera, tornar a posar-hi foc ben viu i remenar dues hores més! Fins que s'obtenia una pasta prou espesseïda per afegir-hi l'avellana. De seguida, abuidar la barreja sobre la taula per tallar les peces, rodones però també quadrades, al pes, empaquetar-les i llestes per vendre! 


1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
La confecció de les 'coques', els típics torrons rodons (i quadrats) de mel i avellanes agramuntins.

Dels rovells no se'n feia res en el procés d'elaboració dels dolços, però eren aprofitats per fer bons berenars per a la canalla i els gran, amb uns granets de sal i per sucar-hi pa...

La crònica era de l'escriptor tarragoní Lluís Bartran i Pijoan (1891-1959), de fortes conviccions catalanistes i catòliques, redactor a La Veu de Catalunya, fundador del Borinot, però que la guerra portà al col·laboracionisme amb el feixisme (espanyol).

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
Remenar durant dos hores i mitja a foc lent el gran perol o caldera amb la dolça pasta.
La recepta dels torrons de mel i avellanes ja és present al manuscrit del segle XIV, Llibre de totes maneres de confits, aplegat dins el Llibre del Sent Soví. Cosa que testimonia que eren prou coneguts i populars arreu de les terres catalanes:

«Per fer torrons d’avellanes torrades amb mel i fer-ne tauletes, pendràs les avellanes i les torraràs; quan siguin torrades les faràs ben netes amb un troç de vidre i que siguin ben netes. Després pendràs la mel, tanta com n’hauràs de menester, en la proporció d’una lliura de mel per cada lliura d’avellanes, la posaràs al foc amb poc foc i la remenaràs bé, després la treuràs del foc i hi afegiràs un blanc d’ou (clara d’ou batuda a punt de neu) per lliura de mel, quan la mel sigui tèbia, i llavors ho remenaràs fortament una llarga estona. Ho tornaràs al foc i que cogui fins que sigui cuita, remenant sempre amb poc foc.

Per conèixer quan la mel és cuita és explicat al capítol de la pinyonada. (Per conèxer quan la mel és cuita, agafaràs la mel i la posaràs en una escudella d’aigua freda i aquella mel que hi hauràs posat s’ha de trencar com a vidre; així mateix n’hi ha alguns que la masteguen amb les dents, i si s’empega a les dents no és cuita, però si és cuita no s’hi empegarà, sinó que es trencarà com a vidre). Cuita la mel la treuràs del foc, agafaràs les avellanes les hi afegiràs i ho mesclaràs bé. després ho estendràs tot i en faràs tauletes de calent en calent de la mida que vulguis».

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
Una de les fàbriques de torrons de la vila, que algun agramuntí-na podrà entretindre's a explicar-nos quina és.

1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.


20180918

[1887] Agramunt, 1913

1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
La part septentrional de la comarca de l'Urgell presenta, des de l'arribada de l'aigua del canal, un aspecte molt diferent a la meridional, del tot segarrenca per territori i segarreta per tarannà. L'entrada al poble de la carretera de Tàrrega a Artesa presentava aquesta idíl·lica imatge, un cop superades les muralles medievals, amb els trossos i horts tapiats, que deixaven el camí emmarcat entre parets.

1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
Detalls de la població, ben batuda pel sol i amb les grans galeries obertes de les cases, que em tenen el cor robat. A l'horitzó, a més del ferreny campanar gòtic quadrat, encara subsistia el campanar del convent exclaustrat de Sant Bonaventura, dalt del turó. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

La vila tenia més de sis-cents edificis per a una població de vora 2.500 persones, inclosos els agregats, ara fa cent anys, i que ha doblat en un segle. La vila era més aviat modesta al segle XIV, amb encara no 70 focs, que devien comptar unes quatre o cinc-centes persones, capaces d'aixecar aquella impressionant portalada romànica de la parròquia. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

El segell consistorial de l'època de restauració borbònica, sempre en obligat castellà.
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

«Té una bona plaça amb porxos, a on se fan los mercats los diumenges. Igualment són porticats bona part dels carrers... La casa de la vila, en la mateixa plaça en què se desplega l'hermosíssima portada de l'església, és seriosa i ben apropiada a la fi per al qual fou construïda».

1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

L'antic castell (23) presidia la vila des de la banda oest de la muralla antiga; a la banda oposada, la nova plaça de Mercadal (2), darrere l'església, amb sa plaça Major. El pou que fornia d'aigua la vila i sa plaça (3), a l'entrada meridional de la vila, se'n convertí en un dels punts neuràlgics.
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Detalls dels carrers de la vila al plànol d'ara fa poc més de cent anys. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

«A la banda de baix de la vila hi ha una gran font [la plaça del Pou] i un gran pont de pedra amb dues arcades s'estén damunt el Sió, que s'ha de passar tot pujant de Tàrrega». A més de safarejos públics, ja hi havia llum elèctrica, portada des de Mafet. La vila gaudia de nombrosos serveis, com ara sis col·legis!, notaria, i la Guardia Civil, d'ocupació espanyola, és clar. 


Anys 1930. Torronaires d'Agramunt a Barcelona.
«La indústria més coneguda és la dels torrons d'avellana i mel. Se pot dir que no hi ha fira a la província per mica important que siga, que no s'hi vegin los simpàtics torronaires, com no se descuiden tampoc de baixar a Barcelona des de Sant Tomàs a Reis, lluint per les Rambles l'airosa barretina musca perquè conste clarament la legítima procedència del seu acreditat article».
2017. Torronaires d'Agramunt amb la barretina musca.
En el marc de la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra d'Agramunt, celebrada aquest passat cap de setmana, els menestrals torronaires van fer entrega del títol de Torronaire d'Honor 2017 al Sr. Emili Vicens. L'acte fou presidit pels menestrals torronaires, l'alcalde d'Agramunt, Bernat Solé i la directora de la Fira, Fàtima Puig, i altres autoritats.
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Un breu resum històric. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

 La meravellosa portalada romànica de l'església de Santa Maria. Els xiquets ens fixen les magnes proporcions de l'obra. «Les dues estàtues que figuren a banda i banda, estaven abans dintre de l'església i al costat d'un sepulcre del Salvador. Com que res no tenen a veure amb la portalada descrita, aquesta guanyaria molt si fossen retirades del lloc que ocupen, retornant-les al punt d'a on havien sortit».
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Monedes encunyades a la vila.
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Descripció de la fàbrica de l'església. «Les dues portes que donen ingrés al temple, per si soles ja se fan creditores d'una detinguda visita, puix constitueixen hermosíssimes pàgines de l'art romànic en la seua darrera manifestació, especialment la portalada principal».
1913. Lo Pilar d'Almenara (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Foto: Marià Gené.
La gran torre rodona d'Almenara, talaia i mirador de tota la plana urgellenca, amb els seus gairebé 15 metres d'alçada per 7 de diàmetre.


1913. Lo Pilar d'Almenara (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Foto: Marià Gené.
Detalls de la torre, amb l'entrada molt elevada del nivell de terra. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

El desaparegut convent de Sant Bonaventura, de començament de segle XVII. 
1913. Agramunt (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Segell del «Real Juzgado de Agramunt», de convulsa història a partir de la Constitució (espanyola) de Cadis, 1812, i al llarg de la primera meitat d'aquell segles.


20180917

[1886] Travessa de Cabdella a Llessui per la vall del Pamano

2018. Setembre. Travessa de Cabdella a Llessui.
Esplèndida i plàcida jornada de la colla del CEB-Centre Excursionista de Balaguer. Al matí, ascensió des de Sallente per les perfectes ziga-zagues de del Pigoló fins al carrilet (vegeu-ne la foto de quan encara corria per l'estreta via), i llarg planeig fins a la cambra d'aigües. D'allà pugem al coll del Triador, sobre la capçalera del Pamano, a la Vall d'Àssua, i baixem per les verdes, suaus i arrodonides llomades fins a Llessui. L'últim tram ens endinsem per un antic camí de bast que descendeix tot dret cap al poble, amb mur de pedra a banda i banda, malauradament ja abandonat, però que caldria recuperar de totes totes! El camí és ple d'aromàtiques i remeieres, i la colla recull manats d'orenga i d'hisop.

Arribem a Cabdella, a la Vall Fosca, còmodament asseguts a l'autocar. Tot un luxe, sobretot a la tornada, per a la bona colla de gent que avui s'ha aplegat per a la sortida. El nostre mestre etimòleg, Joan Coromines, explica així l'etimologia popular de Cabdella: «En una casa a l'entrada del poble hi vivia una dona sorda. Un dia estava amb una nena cabdellant fil. La dona parava la madeixa i la nena cabdellava. Va arribar un senyor i va preguntar: com es diu aquest poble? La nena es va aturar i la dona sorda, que no s'havia adonat de res, li va cridar, 'cabdella, nena, cabdella!' L'home va creure que era la resposta i d'ací vingué el nom. Les Cobles del Peirot fan al·lusió a Cabdella en els següents versos:

Les d'Espui i els de Cabdella
no poran ja conllogar.
Diu que passen tanta gana
que se'ls mor tot lo bestiar.


«El malnom que nosaltres vam oir el 1992 és 'salta-roques'... ben explicable: si els de Cabdella volen sortir del seu poble han de davallar una bona costa fins a Espui, i no diguem quantes roques han de saltar si volen anar cap a Boí o cap a Llessui, pels roquissars de Rus o de Montsent... En la memòria de la gent queden encara aquelles colles de pescadors que, passant per les carenes, duien al coll fins a la Vall d'Aran i França les truites que havies agafat als nombrosos estanys del terme...

«No hi ha dubte que el nom prové de CAPITELLA, plural de CAPITELLUM, diminutiu vulgar usat en una accepció oronímica... 'els caps, els cims'... És probable que CAPITELLA s'utilitzés per a designar la part superior de la vall, els caps. Encara avui és normal en els parlars pirinencs designar la part superior d'una població com els caps del poble, per oposició als sòls del poble ».

La doble intenció picant del verset és evident, tot jugant amb un mot típic en els contractes pecuaris muntanyencs. Conllogar, de conlloc:
m. [AGR] Contracte entre un ramader i un propietari de pasturatge pel qual aquest cedeix al primer el dret de pasturar el bestiar dins la seva terra durant el termini estipulat.
2018. Setembre. Senterada.
La fonda Leonardo, uns quants decennis enrere. La botiga de queviures d'en Josep Gallart encara s'hi conserva i es pot visitar. Han canviat els vehicles de locomoció i els motius dels viatges, però l'encant de la casa subsisteix.