Anys 1930. L'escalinata de l'església de Bellpuig (l'Urgell).
Anys 1930. Bellpuig (l'Urgell).
La magna graonada que porta a la parroquial de Sant Nicolau. Aquesta escalinata remunta al 1792, pocs anys abans que l'escriptor i viatger il·lustrat Francisco de Zamora passés per la població i en deixés testimoni.
Anys 1930. Bellpuig (l'Urgell).
Detall de la Casa de la vila i del carrer.
.jpg)
1789, octubre. Bellpuig (l'Urgell).
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). L'arribada a Bellpuch, en la grafia de l'original castellà, al 24 d'octubre. La població «está en la pendiente de un montecillo sobre el qual está la casa fuerte» o castell. Tot el terme prou ben conreat, «bien plantadas» d'aulivers i vinya, amb una mica de reg, de la Secla de la Pedrera i del Corb, és clar, que encara no hi havia Canal d'Urgell. Lo castell feia de quarter militar en aquell temps i l'edifici encara era ben plantat, «uno de los edificios más bien conservados que posee la grandeza de Catalunya».
Quan aquest il·lustre observador va passar per la vila, la gran i espaiosa escalinata era de recent construcció, de l'any 1782, i sembla que als xicots de Bellpuig els va proporcionar un nou passatemps: els agradava esperar les mosses a l'escala, cosa per la qual fins i tot calgué la intervenció eclesiàstica: «como quando suben las mugeres por esta escalera había ociosos que las miraban, para promover el que los hombres vayan por otra parte ha concedido el obispo indulgencias a los que vayan por el callejón». Ai, l'església, sempre a l'aguait per al control social. Els homes que passessin pel corredor posterior, sense creuar-se amb les xiques. Volia que tots dos sexes no coincidissin a l'escala per evitar mirades cap a elles, cap a les joves, s'entén, oi?
La «calle buena» era la de Sant Roc, tota porxada encara avui, amb una font feta cap a l'any 30 d'aquell segle, «decente y con abrevadores para caballería», però que l'escriptor no ubica amb exactitud, i probablement encara no al lloc a on la trobem en fotografies de començament del segle XX.
1900 ca. L'escalinata de l'església de Bellpuig, l'Urgell.
La imatge de final del segle XIX de la ferma i consistent graonada. El campanar sobresurt per darrere, ubicat al lloc de l'absis, perquè els veïns adinerats del carrer de Sant Roc van voler que es veiés des d'aquest seu carrer principal, al segle XVI.
1900 ca. L'escalinata de l'església de Bellpuig, l'Urgell.
La mateixa tradicional perspectiva. Encara no hi havia la font als peus.
1917. L'escalinata de l'església de Bellpuig, l'Urgell.
Imatge des del peu mateix de la monumental escala, amb els murs de partició que obliguen a la ziga-zaga.
1931 ca. L'escalinata de l'església de Bellpuig, l'Urgell.
S'hi aprecia la font a baix al carrer, ara situada a la placeta de Sant Roc.
.jpg)
1789, octubre. Bellpuig (l'Urgell).
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). Escriu l'autor al final de la pàgina anterior que la població tenia un «lavadero curioso», però no s'entreté a explicar-nos-ho, pecat! Cita dos molins fariners, diria que ubicats a la sèquia que els bellputgencs derivaren del Corb, i un d'oli amb sis premses i en vies d'ampliació. A l'altre tossalet del poble, el convent de San Francisco, diu, ara conegut com a Convent de Sant Bartomeu.
La galeria porxada que mira cap al poble era anomenada del Duc, i, és clar, s'entusiasma amb les columnes salomòniques del primer pis dels claustres «cuyos capiteles estan trabajadoscon una prodigalidad increible, variados todos y representando animales». També s'hi cita el «lavatorio», amb els lleonets que hi fan de canelles. També mereix menció l'esplèndida escala de caragol.
En aquells anys, l'espasa del Duc, Ramon Folc III de Cardona-Anglesola i Requesens, encara era guardada a la sagristia, amb l'escut pontifici de Juli II, a qui havia servit llargament en les inacabables guerres italianes i mediterrànies.
.jpg)
1789, octubre. Bellpuig (l'Urgell).
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). No hi podia faltar la descripció del Mausoleu renaixentista, llavors encara ubicat al Convent, el seu lloc originari, segons que disposà l'esposa del mateix Ramon Folc, la qual li feu construir en homenatge aquest bell arc de triomf mortuori en marbre blanc de Carrara, traslladat peça a peça fins a Bellpuig al 1530.
Finalment, breu comentari sobre l'església parroquial, però contundent: «hay un Santo Cristo de mucha devoción pero feo». No degué conèixer-ne la llegenda que n'explicava l'arribada a la ciutat des de terres alpines llombardes.
1931 ca. Lo Sant Crist de Bòrmio a l'església de Bellpuig, l'Urgell.
Imatge del Sant Crist original, cremat pels escamots republicans durant la guerra passada del segle XX, i que als anys 50 fou replicada per l'escultor local Jaume Perelló. Si al temps de Zamora, aquest pobre home anava així de pelut i barbut, no és gens estranys que l'anomenés tan «feo».
Tot i l'aversió que em provoquen les coses de l'església (de totes les esglésies i religions), n'explicarem els orígens, que són els que han originat el gemmellagio, l'agermanament de Bellpuig amb la localitat llombarda de Bormio (enllaç), en què tants bons amics hem conegut.
«L'esdeveniment més important del segle XVII a Bellpuig va ser l'entrada del Sant Crist de Bormio amb tot l'ambient religiós que promogué. Es conserven retalls de paper del segle XVII, algun de 1623, i un acta notarial, que també sembla d'aquest temps.
«El relat transcrit és del 1766, però no és més que una còpia poc retocada de les actes anteriors: "En les illes Bartolines, en la ciutat de Bormio estava en un gran temple colocada la Sta. Figura en un altar per remate. Y entrant en la dita ciutat los infidels procuraren destrossar los temples dels Christians e imatges dels sants. Y arribant en lo altar on era colocada la sta. Figura, la llançaren de dalt a baix y vehent que no se habia espatllat, sols lo dit gros de la ma esquerra, la prengueren i feren un gran foch en una plassa y la tiraren al foch; y lo foch fugí per tres vegades; vegent aquest portento la Senyora Isabel de Casanova, criada que era del Excmo. Sr. Duch de Feria, que entonces anava per socórrer a la tal ciutat, ho conta al seu senyor, lo portento gran de fugir lo foch al tirar la Sta. Figura. Y ella va dir que si la volien vendre sí la compraria, y respongué son amo que sí. Y fent la diligencia la dita Sª ab un quefe dells digueren que sí, la vendrem, però volem tant com pesarà de plata. Y desconsolada sen tornà al seu amo. Y contant tot digué: pren tota la plata y coses de valor, y vegis si la pots lograr. Posaren la Sta. Figura en una balança, y la plata a l'altra, y sols pesà trenta monedes de aquella terra de plata. Y vist això no la volien donar. Y recorrent al governador dells, manà li fos donada la Sta. Figura. Y la portà al Excmo. Sr. Duch.
«Y la posa en sa casa y en una capella. Quan al cap de poc temps prengué una malaltia una filla del Sr. Duch, y arribà molt mala per morir, digué la Sra. Isabel al seu amo que si li volien donar la Figura del Sant Christo, que ella li suplicaria que curàs la sua filla. Y li respongué que sí: quan luego comença de anar bona y curà. Lo excmo. Sr. Duch dona la Sta. Figura a la Sra. Isabel y li feu una caixa y la envià de Milán a Barcelona, remetentla a un tal Cerveró, notari. Luego que arribà la Sta. Figura a la dita casa se arreplegà tal multitud de gent, que hagué de resoldrer enviarla al monestir de les Sres. Geromines, a una germana sua. Y allí feu molts miracles (quels posarà después). Se donà notícia a esta vila per a que envies per la Sta. Figura. Y havent enviat alla no la volien donar y se quedaren la corona y entregaren la Sta. Figura. La posaren en una llitera. Y la encaminaren a esta vila. Y al entrar en el terme pararen un Altar en una alsina y allí acudí molta multitud de gent de esta vila y de l'Urgell, y obrà molts miracles. Acudiren les prosessons dels pobles vehins y la de Maldà. Y venint en ella un minyó siego en arribar va cridar al seu pare, jo veig el Sant Christu, y curà. Vingué la de Vallbona, la de Belianes, Vilanova, Fondarella, Preixana, Miralcamp i altres. Des del Altar la portaren sota tàlem ab solemne professó a la Iglesia. Y la colocaren en lo Altar de St. Antoni, que és ara. Això es troba escrit en un paper molt vell, y ho poso ací per a que no es perdi per lo temps. Posaré també los miracles notats en papers autèntics y volanders".
(Extret del llibre d'Antoni Bach i Riu, Història de la vila de Bellpuig)».
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
ccc.jpg)
b2.jpg)
.jpg)
ARCA.jpg)
.jpg)
