20200926

[2208] Alcoletge, 1896

1976 ca. Alcoletge, el Segrià.
Meravellosa vista del poble de la meua infantesa des del tossal del camp de futbol, ara mirador. Llavors no hi havia cap pi, i la vista era oberta, amb els dipòsits vells en primer terme. Durant tot el segle XX, el poble havia begut del Canal d'Urgell. Una canonada feta a pic i pala, fonda de nassos, feia sifó per deixar-hi arribar l'aigua. Ara, però, d'ençà d'uns quants anys, potser ja vuit o deu, l'aigua de boca arriba de l'altre costat de riu: de la Noguera Ribagorçana, després de l'obra que el Consell Comarcal -crec- va fer per millorar la portada i distribució d'aigua de Pinyana a la capital i pobles veïns. Sempre anàvem a guaitar-hi: us asseguro que mai no ens hi vam banyar i molt poques vegades hi vam saltar. Sempre hi rondava l'agutzil, encara que la veritat era que els dipòsits ens feien respecte.

Dipòsits amunt, hi havia i hi ha el camp municipal de futbol, de terra i amb una graderia de formigó coberta amb un teulat de bigues i uralites. Des de darrere la porteria est, hi havia una costa de set o vuit metres fins al tros de presseguers que, per darrere les escoles, arribava a baix al carrer, i que es veu molt bé a la imatge. En aquesta costa, argilosa, hi cavàvem uns aragalls i, després d'aviar-hi aigua, hi relliscàvem a tota velocitat.

En aquest mateix tros de presseguers, ara s'hi aixeca, com sabem, el gran pavelló poliesportiu, de començament dels 80, aprox, pagat en part per subscripció popular de les famílies del poble, que pagaren certa quantitat (qui la deu recordar?, potser deu mil ptes) a canvi de gaudir d'una llotja durant la festa major per una colla d'anys, deu o dotze. Des dels peus del pavelló i fins al raval («l'arrabal», en dèiem llavors, ara Miralbò), s'hi feren les piscines (al voltant dels anys 90). Eren més que suficients en aquells primers temps, però amb els anys s'han anat quedant esquifides davant el desorbitat creixement de la vila, sobretot durant la darrera bombolla immobiliària (que sort que va petar, oi?). Els dipòsits vells van perdre la funció i foren colgats. Al pati que hi quedà, s'hi ha fet ara recentment una nova pista només coberta, sense laterals.

1896. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
A la primera edició d'aquest anuari, s'hi fa constar que el poble tenia poc més de 900 habitants. La distància de 6 quilòmetres a Lleida havia de ser pel camí de la partida de Granyena, amb la qual Alcoletge estava molt unida, i a on s'hi feia el romiatge de la festa major de setembre, encara després de la guerra i tot. Tot i que hi passa el Segre, el riu fa de límit del terme, però el poble és al peu del tossal, i fins al riu hi havia una bona estona a peu. Amb bicicleta, de petits, la baixada era estupenda, a tot pedal avall. Però la tornada era ben bé una altra cosa...

L'agricultura i ramaderia eren de subsistència en aquells temps. És curiós que s'hi citi, entre els conreus, el de la barrella, una planta punxosa que es feia anar per fer cendres riques de sosa (carbonat de sodi). S'havien de crema i la sosa servia per a fer sabó i vidre. No crec pas que se'n cultivés, sinó que es devia recollir pels secans, i la gent la devia usar per al sabó casolà. No fa pas tants anys, entre trenta i quaranta (o potser sí que ja en fa una colla, d'anys), encara n'havia vist fer a casa nostra.

S'hi citen tendes de queviures («abacerías» en el castellà obligat de l'època), un paleta, un ferroveller, dos fusters, un taller de carros, l'estanc, dos ferrers, i un molí (ara mateix no sabria dir a on, propietat de casa Mor i Mo). Hi havia escola de xiquets i xiquetes, separades és clar, amb la Raimunda Reig i el Josep Bieto al capdavant, un metge i un sagnador (infermer, com si diguéssim, amb perdó dels infermers). S'hi fan constar cinc grans propietaris urbans i vuit terratinents, tres dels quals eren vídues.

1896. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
La «Guia General de Catalunya» contenia milers de dades en relació amb el comerç, els oficis, la indústria, la propietat urbana, rústica i pecuària, demografia, geografia i altres. Fou idea d'Eduard Riera Solanic. Era una mena d'almanac o directori d'informacions locals. L'èxit de vendes, tot i tractar-se de volums de 1.000 pàgines i més i tot, faria que a partir de 1901 passés a ser d'àmbit estatal (espanyol), que duraria fins al 1911. Des d'aquest any, i conjuntament amb l'altra gran empresa d'anuaris estadístics, de Bailly-Ballière, passarien a editar el «Anuario General de España», que perdurà fins al 1978.

La informació la donaven una gran colla de corresponsals, de manera altruista, com els secretaris d'ajuntaments, mestres, llibreters, directors de diaris locals..., gent amb coneixements de lletra i ben informada o amb accés a bones fonts d'informació. L'edició era gruixuda i, per tant, cara. Se sufragava amb nombrosos anuncis i propagandes inserits a les pàgines. Una mica, salvant les distàncies, com les famoses pàgines grogues dels anys 70 i 80 de la Telefònica...

1911. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
Al darrer anuari Riera, la població es mantenia estable. S'hi fa indicació dels cinc quilòmetres de distància fins a l'estació de ferrocarril de Bell-lloc, a la línia de Lleida a Barcelona. El tren de la Pobla, no es faria fins al 1924 i només fins a Balaguer al principi. La vella festa major era pel 8 de maig, que era l'antiga festivitat de Sant Miquel Arcàngel, patró de la parròquia. També hi llegim els càrrecs municipals d'ara en fa poc més de cent anys. 
Hi destaquem, com a novetat, una farmàcia, un parell de barberies, tres cafès, dos sabateries. Amb la mateixa població, també s'hi anoten dos metges. Molt curiós és l'apartat dedicat als productors de vi. De veritat, que no ho havia sentit mai a dir, que al poble s'hi haguessin fet vins. Suposo que la fil·loxera els devia anorrear les vinyes. Al segle XX, al terme s'hi farà remolatxa, i arròs. A banda dels conreus tradicionals. Fins al monocultiu de la fruita, en el qual seguim. 

Ja hi havia enllumenat elèctric, amb alguns llums de plat, d'aquells d'abans, als carrers principals, tot i que potser moltes cases no s'hi havien endollat encara. Però sí que tenien servei de cotxe de línia fins a Lleida: de carro de línia, hauríem de dir pròpiament, que sortia a les 9 del matí i cobrava 75 cèntims de pta per passatger. No tant barat com sembla, però no sabria dir si era anada i tornada. 

1913. Alcoletge, el Segrià.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» 
per Ceferí Rocafort. 
Plànol del poble a començament del segle XX, segurament no gens diferent del poble retratat per Madoz a mitjan segle XIX. Al llarg del segle XX, una mica de variació, però gens fora mida, com ara el carrer de casa nostra, al darrer del Major, i que se'n digué de les Eres, perquè d'allà per avall el poble sobre a llevant, a la plana urgellenca, per on arribava la marinada: «a les quatre, agafa el ruc i ves a batre», fou frase ben repetida fins a la mecanització del cultiu del cereal. 
Al plànol s'hi aprecia la rotllana que delimitava la bassa dels animals: Per això del carrer que hi baixava se'n digué, i se'n diu, de la Bassa Bovera, per a bous i mules. Més o menys, a tocar del cal Fusteret (els Mobles Prat d'avui). L'església (3) donava al darrere a un carreró que pujava, costerut a collons (dit popularment), igual que els altres (2, 4, 5), fins a mig aire del tossal, a on hi hagué el cementiri vell, ben visible a l'entrada del poble per la carrerada que pujava de Granyena.
De fet, la casa que cap al 1963 els meus pares compraren a l'una punta del carrer de les Eres, fou de les primeres que s'hi aixecà, just a la corba que hi fa el carrer cap a la carrerada. La caseta, de planta baixa, amb jardinet reixat, molt boniqueta, encara hi és, amb el magatzem al darrere que la mecanització imposà en lloc del corral. Aquests dies se n'està pavimentant el carrer del darrere, que donava als horts. A preu desorbitat per als veïns, tot s'ha de dir (i algú ho havia de dir). 
Els grans canvis, per a bé i per a mal, vindrien al tombant del XX al XXI amb la construcció desbocada, que va comportar l'aparició de nous carrers, de blocs, d'adossades... que han més que triplicat la població del poble. Ho deixo aquí, per avui, sense altres valoracions.


20200918

[2207] Setges de la Seu d'Urgell carlina


1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» (Calaix).
Full narratiu arromançat, en castellà, del setge de la Seu d'Urgell de l'agost de 1874, en aquella darrera guerra carlista dinovesca. S'hi inclou aquest preciós gravat xilogràfic a la capçalera que dibuixa les posicions de l'exèrcit atacant, amb la ciutat a baix, a la confluència del Segre i la Valira, i el fort del turó dit de Solsona abombardat sense descans.

1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell. 
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel, 
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» (Calaix). 
S'hi fa una descripció versificada de com la ciutat s'havia preparat per al setge, amb proveïment de queviures i bona fortificació, amb protecció atrinxerada amb «zanjas... de nueve varas de ancho y cinco de profundo», i fins i tot que d'allà a la ciutadella «hay mina por debajo tierra/ en que pasan los carruages/ y los guardias cuando relevan». També molt abastament de munició: «granadas, bombas, cañones/ Krups, morteros y plasencias,/ obuses y colombrinas,/ una infinidad inmensa». Els Krupps eren els primitius canons de fabricació alemanya en època del Reich dinovesc, de la coneguda família industrial d'aquest nom (encara existent!, i des de 1999 en el consorci empresarial ThyssenKrupp AG). Les plasències n'eren les espoletes dels obusos, i les colombrines, pròpiament dites colobrines, una mena d'espingardes o fusells. 
El retrat de la carlinada és, de veritat, molt penós: gent mal vestida i pèssim bagatge, que passaven gana i tot, fins al punt d'arrambar tota fruita que trobaven per verda que fos. Amb disset batallons, comandats per Savalls, Dorregaray, Navarrete, el Manel i altres generals i capitostos carlins, amb set peces d'artilleria, emprenen la direcció de La Seu. 

1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 
(Calaix).
En el detall del gravat, observem la ciutat encaixada entre els dos rius i revoltada de turons, cobejada posició militar en tots temps. La numeració ve glossada a les estrofes.
Calaixrgt
1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 
(Calaix).
Detall de l'aiguabarreig del Segre i la Valira, aigües avall de la Seu urgellenca. S'hi observen els camps de conreu i els arbres del bosc de ribera, a més del pont que creuava el Segre. L'exèrcit assaltant es dirigeix cap a la ciutat.
1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 

(Calaix).
El setge carlí de la Seu d'Urgell començà a preparar-se al 7 d'agost de 1874. Arribaven els assetjants, el trànsit amunt i avall era intens, i al pont del Roure se'n trencaren els taulons de tant de pes sense parar.  Al dia 10, començaren els primers bombardejos. «Esto de la Seo de Urgel/ es país desconocido/ es escabroso y quebrado», avantatges defensius de la plaça. Els reialistes que aguantaven eren comandats pel general Martínez Campos, allotjat a Casa Llebreta. 

El Bisbe Caixal i tota la capellanada de la ciutat s'havien refugiat a la ciutadella (3). Al número (11) s'hi assenyala el gran edifici del Seminari Conciliar. El castell, ocupat dels carlistes, fou pres per la traïció d'una dotzena de soldats. S'afanyen a recuperar-lo. Agafen els traïdors, cinc són penjats i set afusellats.

La destrucció del poble de Castell-Ciutat fou enorme: bombardejat i cremat pels quatre costats. S'afanyen a abandonar-lo les dones, els vells i els xiquets. Tot són crits i plors. 

Finalment, la plaça fou conquista per la carlinada. Era un 15 d'agost. Tots els homes de 18 fins a 35 anys són deportats cap al País Basc. A peu, és clar. Les vídues i vells, tres rals de renda perquè puguin subsistir a curt termini. «Esta guerra es producida/ por los curas y comerciantes,/ y los que han comprado tierras/ de santuarios y frailes», és l'observació sociològica del conflicte: capellans, menestrals i petits propietaris rurals, contra la unió estratègica, contra natura, de liberals burgesos i l'aristocràcia latifundista, que s'havien apropiat de gran part del patrimoni eclesiàstic desamortitzat

1875. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 

(Calaix).
Els reialistes (espanyols) tornarien a la Seu urgellenca un any després, i amb el general Martínez Campos al capdavant pendrien la ciutat als carlistes. S'acabava el somni de la Generalitat de 1874, reconeguda per la constitució tradicionalista carlista. Ni Prim havia gosat (hi havia pensat?), durant la revolució liberal de 1868, a arribar tan lluny en la recuperació del nostre autogovern, que va acceptar el Borbó sublevat. La caiguda de la Seu va marcar la fi d'aquest projecte, que tornaria a ser angular en l'etern (i dolorós) conflicte colonial amb l'Espanya dominant del segle XX.


20200909

[2206] Samfaina poemària (v)

1979. Al Tall, Lladres
Els lladres que entraren per Almansa.
1915. Apel·les Mestres, No passareu.
Dedicada als combatents aliats de la Gran Guerra, i després esdevinguda himne republicà durant la guerra d'Espanya.
1983. Nena, 99 Luftballoons.
El color roig, red balloons, li afegiria la versió anglesa.
Segle XVIII. Anònima, Cançó del lladre
Segrest i engany a l'aimada, amb tràgic i merescut final. 
1958. Clementina Arderiu, Cançó d'abril.
L'arribada del temps clar.
1957. Josep Carner, Amor finat.
L'oblit de l'amor.
1960. Pere Quart, Codicil
El llegat del poeta.
1980. OMD, Enola Gay.
La bomba atòmica.
Bob Dylan, La noia del país del nord
El record de l'amor.
Segle XVI. W. Shakespeare, Sonet XVIII. 
La bellesa eterna escrita en un sonet. 
1979. Maria Mercè Marçal, Avui les fades i les bruixes s'estimen
Sonet de la fada bruixa urgellenca.
1980. Joan Barceló, Decorat per a una funció sense títol.
La darrera funció.
Segle XV. Ausiàs Marc, Així com cell que desitja vianda.
Dos grans desitjos combaten el poeta. 
1875. William Ernest Henley, Invictus.
Soc l'amo del meu destí, soc el capità de la meua ànima.
1974. Ovidi Montllor, Tot explota o pel cap o per la pota.
La revolució que ve.
Gabriel Ferrater, A l'inrevés.
Un sonet fet a la manera de fal·làcia patètica
1968. Salvador Espriu, La pell de brau.
El desig de llibertat perenne del país.
Vicent Andrés i Estellés, Amor i Amor.
Sonet carnal.
1964. Cristophe, Aline.
L'amor desitjat sobre l'arena.
Miquel Martí i Pol, Novembre
El pas del temps en la tardor. 
1939. Màrius Torres, La ciutat llunyana
L'esperança personal i col·lectiva malgrat l'ensulsiada. 
2006. Paco Muñoz, La meua terra
L'amor al país. 
Josep Palau i Fabre, Peix
La cerca interior des de la peixera del món.
1968. Guillem Viladot, Pòster-Poema. 
Què és la poesia? 

Segle XVI. Joaquim Du Bellay, Em faré savi
La recerca de la saviesa sense distraccions. 




20200906

[2205] Ullada a l'església de Sant Joan lleidatana

Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013. 
La coneguda imatge del campanar, pocs anys abans que l'edifici medieval fos enderrocat. Les cases amb les típiques galeries obertes al sol, amb els llançols per eixugar i les persianes de corda mig amunt mig avall, són els del carrer Major vistos per darrere, o sia, la part de muntanya de la Rambla de Ferran, que llavors començaria a desenvolupar-se.
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
La planta romànica de l'església antiga.
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
La irregular distribució de la plaça de Sant Joan, abans de l'enderroc i alineament més rectangular que se'n derivà i que coneixem avui. 

Segles XIV-XV. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Un excel·lent treball del nostre doctor en història de l'art, que repassa la desafortunada història de l'església, la més important de la ciutat en temps medievals i posteriors (descomptant la Seu, és clar), i que la nova concepció urbanística de la ciutat s'emportà, tan bon punt volgué començar a créixer un cop alliberada de les antigues muralles. Probablement consagrada sobre la mesquita de la Lleida baixa musulmana, a tocar de riu, fou construïda amb cànons romànics, però les reformes de mitjan segle XIV li donaren els aires gòtics i el campanar, una de les fites visuals de la silueta urbana de Lleida fins al 1868.

L'església fou un dels focus culturals de la Lleida dels darrers segles medievals. Hi destacà la Càtedra de l'Alba, una activitat d'adoctrinament pública i popular, en què s'hi dissertava i il·lustrava els concurrents sobre les Sagrades Escriptures en la llengua del poble i amb finançament de la Paeria, i a la qual s'hi solia convidar destacats religiosos, com ara Francesc Eiximenis.

Segles XVI-XVII. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Vistes cinccentista i siscentista del campanar de Sant Joan, en els preciosos gravats de Wyngaerde (1563) i Baldi (1669) que són autèntiques finestres per viatjar en el temps a la Lleida de fa cinc-cents anys. De mitjan segle XVI a mitjan segle XVII, desaparegué l'incipient barri de Cappont, la Seu començava a fortificar-se a costa del barri de la Suda, que els Borbons rematarien al 1707, les cases del carrer major fortificaven la ciutat davant el riu, el pont de pedra sobre el Segre aguantava ferreny. Després de la Guerra dels Segadors, una gran forca presidia l'accés a la ciutat, avís per a veïns i forasters.  
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Vistes dinovesques de l'església, amb la bella portalada romànica que s'obria al lateral. L'alçat de Parcerisas (1835) es deixa veure com era la plaça amb l'església al fons; els de Bayne (1865) i el de Pleyan (1877, probablement anterior, perquè l'església era ja tombada), ens mostren la portalada romànica, els finestrals gòtics i el campanar. 
Segles XVIII-XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Una recreació de Josep Subirats Samora de la Font de les Sirenes que presidí la plaça des de l'època de Blondel i en començant el segle XIX, de curta vida per ofensa a la moral pública, segons l'autoritat episcopal de la ciutat: les canelles d'aigua rajaven directament de les grans popes de les sirenes!
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
La revolució liberal de 1868 va fer servir la reordenació urbanística de la plaça per exemplificar les intencions del nou règim, i en poc més de sis mesos poca cosa restà de l'antiga església medieval. 
Segle XX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.
Només una part de l'absis romangué dempeus però colgada. A la planta aixecada al 1975 de la plaça, s'hi observa prou bé la situació antiga respecte de la moderna.

Segle XXI. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.
Les excavacions del pàrquing que hi ha sota la plaça, descobriren les runes de l'absis, i es decidí de conservar-les i fer-les visitables.
Segle XXI. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.
Els estudis més actuals posen al descobert la reutilització de capitells de Sant Joan, guardats al Museu Arqueològic de la ciutat des de l'enderroc de l'església, per a la moderna restauració de la Seu Vella, un cop s'aconseguí de traure'n les tropes militars (espanyoles) que s'hi aquarteraren des del 1707. Tothom donà per descomptat que aquelles peces majestuoses pertanyien a la catedral vella, i ningú pensà que poguessin pervindre de la desapareguda església de Sant Joan: un simple detall que ens en diu molt sobre la riquesa arquitectònica de l'edifici del segle XII-XIV i de la parròquia a qui servia: nobles, burgesos i menestrals enriquits, la classe dirigent lleidatana durant segles. Carles V, en l'estada que feu a la ciutat al gener de 1519, i segons explica Pleyan als seus «Apuntes», posà a casa de mossèn (cavaller) Perot Pou situada en aquesta històrica plaça lleidatana.
Segle XXI. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.