20180119

[1792] Lo Delta del segle XVII

1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El perfil de la costa catalanovalenciana a cavall del Delta, en una carta de navegació de començament del segle XVIII, però que representa un estat del Delta molt més antic, almenys d'un segle abans.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La costa valenciana fins a les terres altes d'Orpesa. De Peníscola avall: «Ces terres sont fort hautes». A més de Vinaròs, Benicarló, Peníscola i Orpesa, s'hi assenyalen les torres de defensa principal d'aquesta part de la costa. 


1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de l'escarpada costa, dita turísticament dels Tarongers, «del Azahar» en la llengua dels nostres veïns de l'interior peninsular.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de la costa nord de Castelló, amb Benicarló i Vinarós, amb el poble més a dins i el Grau amb torre i cases de pescadors al mar. 
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de l'istme que lliga Peníscola amb la terra ferma.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La costa sudcatalana des de Salou fins al Delta. Totes les principals poblacions i les torres de guaita que poblaven les parts costaneres més escarpades. El Delta s'observa encara en plena formació, tot i que probablement en una imatge copiada de mapes anteriors i potser ja un pèl antiquada per a l'època.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Cap de Salou amb dos torres de defensa i guaita. A l'interior, Vila-seca, i Salou davant la platja, que s'allarga costa avall, tal com marca el puntejat del dibuix, que assenyala que es tracta de terres baixes.

. A banda de Reus, també a l'interior una mica desplaçada, semblen apreciar-se una torre de guaita a l'alçada de Cambrils, la població de Mont-roig, la torre dels Penyals o Espanyals, als penya-segats de l'actual Miami Platja, el lloc de l'Hospitalet i potser la torre del Torn.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de Salou quan no era més que un senzill poble de pescadors.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El gran Golf de Sant Jordi, sobre el qual aclareix l'autor que no l'ha pas vist. S'hi assenyalen la torre de Sant Jordi, la d'Amposta i tres torres al Delta nord. La banya del Fangar no apareix ni tan sols formada. 
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta davant de Sant Carles de la Ràpita, amb indicació de les runes del Reial Monestir de Nostra Senyora de la Ràpita, amb la petita però prominent serra del Montsià al darrere. Hi veiem altres torres i els pobles d'Alcanar i d'Amposta, i la indicació de les «marescages» o maresmes deltenques. 

La comunitat femenina del monestir ja decidí d'instal·lar-se a Tortosa a final del segle XVI, i el lloc restà enrunat arran de l'embarcament dels moriscos expulsats al 1610.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta era conegut als mapes francesos com a «Baie dy Zoffa», badia de Zoffa o Soffa. 
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
Diccionari de geografia del geògraf reial del primer Borbó repressor (espanyol), amb l'entrada dedicada a la badia dels Alfacs o de Zoffa.
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
«La Baye du Zoffa est fort grande, ayant dix à douze milles de longeur, et quatre a cinq de largeur...», formada de nombroses illes baixes sorrenques i maresmes. L'entrada a la badia és imperdible: només cal guiar-se pel Montsià, o «Montagne de la Ravitta, qui paroît du fort loin. S'hi explica la manera d'entrar a la badia evitant els perills de les traïdores aigües poc profundes, on «il y a très-peu d'eau».
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
Continua el text explicant l'emplaçament del monestir de la Ràpita, vist des del mar i aleshores ja un «vieux monastère», i de la veïna «Tour de garde quarrée sur une petite eminence». Una mica més avall hi havia una altra «tour ronde de garde armée d'une piece de canon». Hom podia proveir-se d'aigua a la font o pou del monestir, i també de llenya. A l'est del monestir, en una petita illa baixa hi havia aixecada la Torre de Sant Joan, concretament a deu milles. Tota la costa entre el monestir fins al davant de l'illa és plena de maresmes i estanys «bordez de grands arbres, mais dans les terres ce sont partout de hautes montagnes». Amposta era una petita vila a la plan, cinc milles al nord-est del monestir.

L'últim paràgraf es dedica a la «Rivière de Tortose». D'una banda a l'altra del Delta, «il y a plusieurs isles fort basses, bordées de sable, qui s'avancen fort au large; en forte qu'il faut faire un grand tour pour aller dans la Rivière de Tortose». S'hi destaquen els munts de sal aplegada a les illes que conformaran en el futur la punta de la Banya, «qui de loin paroissent fort blancs, et deux tours de garde», entremig de les quals hi hagué una cabana.







1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta en plena formació. A l'antiga desembocadura, un petit nucli de cabanes de pescadors, qui sap si el futur llogaret de la Cava, que feia cap a mig segle que s'havia constituït:

L’any 1996 a la revista del Museu del Montsià el professor d’història, Sr. Xavier Ribas i Vilanova, va publicar que el nom de La Cava deriva de l'any 1666, quan alguns propietaris que tenien finques seguint el riu per la zona del Bosc, Peregó, l'Arenal, Illa de Mar, etc., es van reunir per a cavar una sèquia, des del revolt que el riu feia enfront del que es deia Punta Grossa, girant cap al nord i anant a desembocar al Goleró i la Torre de l'Àngel (Platja de la Marquesa) per mirar d'evitar que el riu se'ls mengés les finques en cada riuada, molt habituals en aquelles temps. Van construir la sèquia des d'aquell revolt fins al que en aquell moment era el Pantà (l'antic Port Fangós). A l'hivern següent, les primeres riuades, van fer que aquella sèquia esdevingués la sortida principal del riu, i des d'aleshores, el riu que anava cap al nord es va anant rublint. Quan es va llogar gent per fer l'excavació de la sèquia, la veu popular en va començar a dir "la cava" perquè segur que el temps que va allargar-se'n la construcció hagué de ser prou llarg, com qui deia que anava a 'la plantada' per dir a plantar arròs (viquipèdia).


La gran Torre del Riu podria ésser la de Camp-redó o Font de Quinto, del segle XIV, situada davant la Torre bessona de la Carrova, avui totes dos terra endins, allà on hi havia hagut l'antic estuari que detalla el dibuix, i que controlaven l'accés al port de Tortosa. Se sol contar que hi havia una cadena que es tibava i restava aixecada en cas de perill per tal de barrar la pujada de vaixells enemics. Ara bé aquesta darrera no apareix al mapa; en canvi s'hi situen dos petites torres defensives més.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Dtall de la Punta de la Banya, llavors en formació, amb els munts de sal assecant-se al sol. A dins la badia, la illeta de la Torre de Sant Joan.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La rosa dels vents del mapa, que apunta cap al Nord terraqüi i el Nord magnètic.

20180116

[1791] Geologia del Montsec, 1918

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Article de l'eminent enginyer de mines, geòleg, president del CEC i de l'Ateneu Barcelonès a la revista de l'Observatori de l'Ebre, editada setmanalment a Tortosa, en què descriu la característica formació en plecs de la serralada. 


La geologia ha avançat molt durant aquests cents anys que han passat des de l'article, que ha quedat desfasat, però té l'encant de recordar-nos els orígens, de presentar un tall geològic espectacular i d'identificar, descriure i datar amb exactitud les diferents capes sedimentàries.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Les Roques de la Pertusa, al peu del Montsec a la Noguera Ribagorçana. Dins el cercle, les formes montserratines en el conglomerat oligocènic de Pessonada.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

«Paso de Bonremey», entre el Montsec d'Àger i el d'Aragó a la Noguera Ribagorçana. Llavors només hi existia el pas inferior, que no s'inundava perquè el pantà no hi era. 

La variació del nom del congost ribagorçà encara era viva ara fa cent anys: de Bon-remei a Mont-rebei hi ha només el canvi o metàtasi de les bilabials, la b per la m.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

A la Noguera Pallaresa, el congost de Terradets. La foto, probablement del mateix autor (que deixà nombroses primeres imatges dels llocs que recorregué) és segurament uns quants anys més antiga, i s'hi observa el vell pont medieval trencat per alguna riuada passada, amb la passera de fusta que connectava tots dos costats, el de Camarasa, al sud i a la dreta, i el septentrional de Castell de Mur. Aquells anys, des de 1912, la Canadenca havia obert la carretera per permetre el pas de la maquinària del pantà de Sant Antoni.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Esquema del tall geològic del Montsec, des d'Isona a Alòs, on s'hi dibuixa la direcció dels plecs, la falla de Vilanova de Meià, i els diversos tipus de roca segons l'època geològica a què pertanyen.
Hi observem que el nom del Mirapallars solia ésser més complet, i atès que també és talaia urgellenca hi és anomenat «de Mirapallars i Urgell».

«El Montsec presenta en toda su longitud  hacia la mitad de su altura un ancho escalón... ¿A qué se debe esta notable forma?» S'aprecia ben bé a l'esquema, el queixal i esgraó que es formà a la serralada a una alçada considerable, fruit del trencament de la part més alta dels estrats elevats.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Confessa l'autor que «desde las primeras de mis excursiones, me llamó vivamente la constancia de su form, la regularidad de su constitución geológica  y el orden en que se suceden en ella varias diversas edades de la historia de la tierra».

Remet a la etimologia del topònim donada per Eladi Vila i Cuñer (1902), segons el qual el nom de Montsec vindria del llatí MONS SECTUS, és a dir, mont seccionat o tallat. Coromines no recollirà aquesta possibilitat i apostarà per l'etimologia popular evident: «S'explica perquè són muntanyes seques relativament i de poca vegetació, en relació evidentment amb altres serres veïnes de vegetació molt més abundant». La interpretació geològica sembla interessant. Caldrà que sigui ratificada per testimonis documentals que els experts hauran d'aportar.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

La formació geològica de la serra és descrita així: «Sencillísimo es a todas luces el proceso operado en la sierra de Montsec. Cuando el mar numulítico había cubierto con sus sedimentos toda esta comarca, prodújose por un empuje venido del S, un fuerte pliegue longitudinal dirigido de E a W: levantáronse los estratos triásicos, jurásicos, cretácicos y numulíticos, hasta una altura mucho mayor de la que hoy muestra la sierra: rompiéronse en la línea de mayor flexión, y prodújose la caída de toda la porción meridional, quedando la septentrional en la posición adquirida».

Per això, «una larga falla de 50 km. de largo dejó descubiertos los rotos estratos de todas las hiladas que integran el Montsec, y por este formidable descenso del ala meridional, resultó que sus bancos más elevados, que datan de la época numulítica, se pusieron, en el fondo del valle, en contacto con las hiladas triásicas, que son las más bajas y las más antiguas del macizo en el ala del N.»
Continua l'autor: «Pero, ¿y de qué tiempos data la aparición del Montsec?... Dícenos esto que el Montsec se hallaba leavantado cuando este grueso manto de conglomerados se depositó, y como ya sabemos que esta formación tumultuosa data del levantamiento del Pirineo, es consecuencia lògica que el Montsec y el Pirineo sean contemporáneos».

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).  
Fòssil marí trobat a la serralada.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).

Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).  
L'autor situa al període miocènic l'obertura dels dos grans congostos: «Corren de N a S el Noguera Pallaresa y el Ribagorzana, que cortan la Sierra en tres trozos desiguales. Los dos agrestes y congostos pasos que con los nombres de Terradets i Pas de Bonremey, semejan formidables tajos dados al macizo, y muestran aun junto al cauce, en prueba de la importància del cataclismo sufrido, grandes fragmentos de montaña desprendidos de la mitad superior».

Afegeix: «Pero el principal interès que tiene para el geólogo la sierra del Montsec estriba en la sucesión de sus capes, que dan espléndidas muestras de la riqueza de las antigues faunas  marines y lacustres», i constitueixen un ric jaciment de fòssils de diferents estrats geològics per a l'estudiós.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Fòssil de vegetal.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).

Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).  
Fòssil de granota.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Com explica l'autor, els estrats que a les planes són dipositats a grans profunditats, als grans accidents tectònics com ara la serralada del Montsec resten a la vista dels estudiosos.

20180113

[1790] Lo Far del Fangar

2018. Lo Far del Fangar, Delta de l'Ebre.La primera sortideta el primer dia de l'any nou, per desintoxicar el cos i esbargir l'ànima. S'ha atura el vent, el dia és del tot calmós i el solet hivernal prova d'escalfar, sense aconseguir-ho. El blau del mar es confon amb el cel al llarg de la platja i entre els plecs de les dunes, finament retallades a l'arena, precioses.

Comencem tardet, que ahir no vam allitar-nos gaire d'hora, des de la Platja de la Marquesa, i amb tres horetes haurem completat aquesta matinal, amb un primer (modest) banyet... de peus... (que l'aigua és geladora), per no faltar a la tradició. I per arrodonir-ho tot plegat, amb final feliç d'arrosset caldós. Així és comença l'any!