.jpg)
Mapa lingüístic europeu: banana i plàtan.
(enllaç).
1. plat, plata, plaça
Del mot grec πλατύς (platýs, superfície plana i ampla) en deriven mots com plata, plat, plató i Plató, a través del llatí, és clar, a on s'adaptà com a PLATTUS. Els grecs usaven plats de metall, o sia, superfícies planes (o no tant) i amples per servir el menjar. En la nostra llengua comença a documentar-se tardanament, cap al 1500. El primer testimoni és tirantesc: «donà de genoll en terra e volgué tenir-li lo plat», segons refereix en Coromines, referit a un bací d'aigua. Per al de menjar, més cap al final, potser de la ploma de Martí Joan de Galba: «menjaren tots cinc... e cascú en son plat». Escriu el savi que «la data tardana del català plat, crida una mica l'atenció», però que «el caràcter tardà es comprèn pel fet que el mot tingué nombrosos concurrents», com ara escudella o padellàs, «i en particular el medieval tallador, rigorós sinònim, que abunda en tot el període», des de Llull fins al segle XV. Com que, en canvi, no hi ha ni una sola menció de l'adjectiu plat (del qual plat n'és una substantivació), llavors «és racional de creure que la iniciativa en la creació del substantiu plat —igual que del castellà plato [c. 1400] i del portuguès prato— ens degué venir de fora del país: tot fa creure que és un calc de l'italià piatto i occità plat, explicable per les modes cortesanes en matèria d'àpats: fins els pagesos menjaven en escudelles, tupins, etc., o bé des de plates d'ús comú, sense plat individual; ço que explica així mateix el manlleu de mots com trinxar, àpat, botella, veire, potatge, etc.»
Que el mot llatí ve del grec no és de dubtar, segons Coromines, «per més que l'evitin els textos escrits, com hi passaren molts derivats seus... i en particular el femení plateia > llatí platea, carrer ample, plaça.
Pel que fa a plata com a safata o plat gran per dur menjar a taula, el documentem cap al 1395: «d'ús general, almenys en el Principat i Illes, fins al cap del Pirineu». També se feia servir per a designar una planxa de metall. Fins hi ha el significat de rai o tramada de troncs: «en les festes de coronació d'Anfós el Just, a Saragossa, Roger de Llúria hi ordonà taula redona, e los hòmens de mar seus faeren dos llenys..., d'aquelles plates qui van per lo riu'».
2. plata, argent
Conclou Coromines, que «aquest fou el punt de partida de plata 'argent': inicialment, planxa d'argent... a força de repetir-se, aquesta expressió [plata d'argent] s'abreujà, sobreentenent-hi el complement argentí: i així pràcticament es tornà sinònim d'argent» i ho remata amb exemples ja des del segle XII. «Després de l'Edat Mitjana l'ús d'argent va quedant antiquat, i Onofre Pou li prefereix ja la denominació moderna... Fins avui és el mot popular únic en tot en nostre domini lingüístic, Continent i Illes».
Que aquí vagi néixer, fora ben explicable pel fet que les mines d'argent més importants d'Europa han estat en terres hispàniques des dels temps romans, i les del domini català (Canigó, etc.) foren de les més conspícues.
Com bé sabeu, la plata és un element químic, de nombre atòmic 47, o sia, amb quaranta-set protons al nucli. Només se'n diu plata en el llatí vulgar peninsular, atès que a la resta de la Romània el nom es derivà d'ARGENTUM. La duplicitat de denominacions que tenim nosaltres, plata i argent, remet a l'etern dilema del nostre lèxic patrimonial, entremig de la família gal·loromànica i la hispanoromànica. La plata, «particularment en el sentit de làmina d'argent i argent ja la trobem en català en el s. XII i fins potser el X...»
Per què dels sets cinematogràfics se'n digué plateau, plató? Doncs suposem per ser superfícies planes, sense obstacles, com los plateaus pirinencs, típics del Tour de France.
Sé pas per què el filòsof tenia de nom Plató. Diuen que era ample d'espatlles, segons que he llegit. Si no és veritat, ben trobat, que diuen els italians. En canvi, és òbvia la filiació de plat i plata, una safata ampla per servir menges a taula. Jo creia que se'n deia així pel fet de fer-se de plata, d'argent, cosa ben lògica. Però resulta, al capdavall, que la plata (argent) és la que ha vingut de plat<PLATTUS. Quin embolic: què va ser primer la safata o l'element?
Coromines: arbre plàtan 'platanus orientalis' des de 1647, del llatí i aquest del grec: «s'aplicà secundàriament al bananer [Labèrnia, 1840]
.jpg)
En la majoria de llengües romàniques, de la plata (element químic) se'n diu argent. També en la nostra llengua, tot i que més aviat és un mot d'ús culte, que no ha acabat de quallar en la llengua popular.
«Li aporta una copa de argent plena de diners», Llull Felix, pt. ii, cap. 4. dcvb: És paraula que es va perdent en el llenguatge viu, davant el predomini de son sinònim plata.
Del llatí ARGENTUM (argent, plata)<arrel protoindoeuropea *Arg, brillant. D'on també el mot argument, argüir, o argentífer o argentí. Del riu de la Plata, usat pels espoliadors de Potosí i per les aigües brillants; Argentina, per associació, documentat en castellà a inici del segle XVII, mig segle després de la fundació del Port de Nostra Senyora Santa Maria del Bon Aire (futura Buenos Aires, de nom originari català, veg. enllaç).
%20(1).jpg)
.jpg)
En francès, ha passat a designar el diner, com a terme general (mapa), trencant el predomini dels derivats del DENARIUS llatí (de l'arrel de deu, perquè valia deu asos). En anglès, s'imposà un romanisme, money>MONETA, nom d'una de les seques d'encuny de moneda de Roma, que passà a donar nom en general a les peces o monedes que en sortiren.
El mot grec chrímata prové de l'arrel khréma (possessió, riquesa), d'on tenim crematístic.
3. plàtan, plataner, banana, bananer
El mot plàtan també té aquest mateix origen grec πλάτανος es relaciona amb l'adjectiu πλατύς, a través del llatí PLATTANUS. En últim terme tindríem una rel indoeuropea *plat, estendre, esbarriar, que va donar-nos planta en llatí i flan en fràncic. El plàtan, plàtans, plataners o platers són arbres de la família de les platanàcies, aquells que fan inflorescències en forma de boletes, arbre molt comú a les nostres places i passejos. Se suposa que el nom ve de les amples i grans fullasses que tenen, que a la tardor esdevenen els mortals enemics dels escombriaires. Des de quan s'anomenen així, ho desconec: potser des de la classificació de Linneus al segle XVIII.
Una batalleta personal sobre això: recordo que, una temporada que vaig ser de l'AMPA de l'escola dels meus fills, a Artesa de Lleida, s'hi va fer la proposta de tallar els vint o trenta plataners del pati... perquè les fulles els queien a la tardor i això molestava els xiquets a l'hora de l'esbarjo. El cas és que hi havien sigut plantats pels padrins de les qui ara els volien tallar, alguns encara vius, i això ho va aturar, i com a solució van passar-se a esporgar en ple setembre.
Llavors, per què diem plàtan al bananer? La resposta la trobem en l'etimologia de «plàtan»: per les fulles 'amples i planes' de Musa paradisíaca. I així, per extensió, acabem donant nom a un fruit en funció de les característiques de les fulles de la planta que el produeix.
A Amèrica plataner és arbre, mentre que banano és la planta herbàcia (gegant) que produeix els plàtans o bananes.
Banana, finalment, es mot que prové del wolof (parlat a l'actual Senegal, Gàmbia i Mauritània). L'arrel del terme està estretament lligada a la forma del fruit. En les llengües de la zona de Guinea i el Senegal, la paraula feia referència a la configuració del manat: un 'dit' de banana és la unitat individual, mentre que una 'mà' de bananes és el conjunt de fruits que creixen units. De fet, en àrab, el mot per a 'dit' és banān (بنان), i hi ha un debat acadèmic sobre si el mot africà va influenciar l'àrab o viceversa a causa del comerç transsaharià.
