20200714

[2179] De Ponts, 1931

1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Les runes de l'església de Sant Pere de Pons, «que està despareixent per moments, dalt del turó on hi havia el castell de Ponts», ara en fa gairebé cent anys, i aleshores declarada monument nacional. L'església romànica fou aixecada per Ermengol VII, 'lo de València', al 1154.
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Pàgina del diari conservador barceloní dedicat a l'històric poble urgellenc.
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Les voltes del magnífic carrer Major porxat.
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
L'anunci de «la Ponsicana», fàbrica de farines de Josep Fíguls, amb el telf. núm. 4, i del setmanari comarcal «L'Autonomista», que sortia a Ponts cada dissabte.

L'article fa un breu apunt de la plenitud medieval del conjunt històric de l'església i el castell, ja desaparegut feia molt de temps. «Enrunat el castell i desaparegudes les muralles que tancaven la vila, aquesta ha anat creixent creixent; però no ja arredossant-se a la costa de les Forques, sinó escampant-se a son plaer per la part plana» i al llarg de les carreteres de la Seu, Lleida i Calaf, i als peus l'esplèndida horta encabida en el triangle format pel Segre, el Llobregós i la carretera.

La costa de les Forques menava en temps reculats al patíbul, com son nom indica. 
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La poesia religiosa no solia faltar mai en les presentacions de les viles, molt del gust de les lectores del diari barceloní. El segon article apunta com «la majoria dels electors de Ponts des de l'any 1918 han fet impossible la retornada de cap element caciquista», havent esdevingut «amb exemplar ciutadania» ferm suport dels candidats de la Lliga, estesa a tots els pobles del voltant, anomenats molt acuradament i històrica de l'Urgell mitjà, i no pas del Segre Mitjà, denominació actual que amaga les arrels urgellenques del territori i de la Noguera sencera.

«Amb sentiment hem de deixar constatat que les activitats culturals de la nostra vila són poc menys que inexistents», se'n lamenta l'articulista. En canvi, hi havia en aquell temps dos farmàcies!

L'aplec de Gualter del primer diumenge d'octubre, començada la tardor, és glossat per un tercer article. 
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La Barca de Gualter funcionava al Segre des del segle XVI, desaparegut el pont medieval en cessar l'activitat religiosa al monestir. L'aplec se solia fer a peu, amb el punt culminant del pas de la barca, entre la gatzara i la joia del jovent. Però en aquell temps, diu, «ha perdut tot l'encís i la poesia. Un seguit d'autos l'ompliran, constantment, de perills i de pols, tot escurçant la breu distància a la impressió fugissera d'un llampec». Efectivament, el bullici dels aplecs populars anà minvant implacablement durant tot el segle XX fins a la gairebé total desaparició en tants i tants pobles de la nostra geografia.
Anys 1900. La Barca de Gualter.(enllaç).
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
L'anunci de la Hidroeléctrica del Segre SA, propietària de diversos salts a l'Urgell mitjà i al Canal d'Urgell. A Ponts, havia aprofitat el salt de l'antic Molí del Paperer per fer-hi llum.
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Segona mitja pàgina dedicada a la vila, a on s'hi fa un repàs del comerç i indústria locals. De l'un se'n destaquen les files i mercats; de l'altra, a banda la hidroelèctrica, les indústries de farines, teixits, de mitges, serradores i «tallers importants de carrosseries per a auto». Allà hi nasqué «L'Anònima Alsina Graells d'Auto Transports», que llavors ja era una empresa d'abast estatal (espanyol).
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La festa major de Sant Sebastià, al 20 de gener, comptava amb romeria fins a l'ermita de Sant Sebastià del Gos, a on coincidien amb els romeus procedents d'Oliola. L'altra gran festa hivernal de la vila n'era i n'és el Carnestoltes, amb el tradicional ranxo del dimarts, quan «no lluny de la plaça de la vila es fa una fogaina de molta extensió i a sobre hi col·loquen de 20 a 25 calderes, totes també manllevades a diverses cases de la vila, i es prepara el ranxo amb tot el recollit per la vila». A migdia, taula parada a la plaça, amb un plat per a cada autoritat i després de la benedicció obligada, «se'n reparteix tant com en volen a tots els pobres tant de la vila com forasters, i també a tot el poble».

20200712

[2178] D'Agramunt, la soldana del Sió, 1931

1931. Agramunt, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La majestuosa i porxada plaça de l'Església agramuntina.
1931. Agramunt, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La pàgina dedicada.
1931. Agramunt, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Poema d'advocació a la Marededeu del Socós, de Joan Viladot Puig, imatge trobada a la voreta del Sió, segons la tradició, molt del gust dels conservadors lectors del diari barceloní.

L'article celebra la transformació de la vila a partir dels anys 20 del segle XX, mentre rememora un poble, més aturat que els pobles veïns, d'anys enrere, amb la curiosa anècdota del tablao flamenc del Cafè del Salou en els dies de fira. La fundació del Sindicat Agrícola marcà un punt d'inflexió en el progrés comunitari: «el pagès s'ha desvetllat, el menestral s'ha despertat, el comerciant no dorm, Agramunt viu l'hora de civilització de ple segle XX».
1931. Agramunt, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Els anuncis ens remeten a la tradició xocolatera i torronera de la vila. I al cafè saló de Ramon Torra sembla que hi havia un cinema estable, probablement de cinema mut durant els anys vint. Les pel·lícules sonores tot just començaven a arribar en aquells inicis d'anys trenta.
1931. Agramunt, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
L'antiga farmàcia Viladot hi publicà una mena de panòplia propagandística per a la promoció del seu producte estrella, l'Agrol, per a la conservació dels vins.

La transformació de la vila era evident quan hom podia «contemplar com el terreny de verdura del jaç de la soldana del Sió ha estat envaït per fàbriques i tallers». De la vergonya i complex dels anys passats, els agramuntins passaren a enorgullir-se de la vila. 

Un article de Ramon Viladot Benet recull la història de la fundació d'«una societat a l'objecte de proporcionar als fills o parents del socis, una quantitat amb què poguessin lliurar-se del servei personal a l'exèrcit». Se'n digué Sociedad Agrimontense para el Ausilio Mutuo en el Servicio de Quintas, nada al 21 d'abril de 1854, i aprovada pel governador provincial (espanyol) tres anys després. S'hi explica com eren els pagaments dels joves que no volien anar a fer el soldat: «Resultava d'això que un jove, quan entrava en sorteig, havia pagat en conjunt la quantitat de 362,50 pta, gens menyspreable per al segle dinovè, més assequible sempre al fills de les famílies benestants que als de les famílies més justetes. La redempció del servei militar a l'exèrcit (espanyol) valia 1.500 pta. i, segons l'article  que explica amb detall el procediment, cada any s'aconseguia de redimir tots els associats que havien de ser cridats a files. La quota es podia pagar també després dels vint anys, data del servei, cosa que obria la porta a gairebé tot el jovent d'Agramunt per lliurar-se'n, de manera que «resultava quasi estrany que un jove d'aquesta vila hagués d'anar a servir a l'exèrcit». 

La societat s'hagué de dissoldre quan al 1873 i 1874 per atendre la Guerra Carlina, els joves de 20 i de 19 i tot foren obligats a incorporar-se als rengles reialistes: «la Societat no tingué força per a resistir tan grossos contratemps i morí».
1931. Agramunt, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
«Sembla el carro de la Sàubia» era una típica frase feta local, que s'emprava per ponderar la bellesa de les noies agramuntines. Derivava del carro que pel Corpus cada barri de la vila preparava amb enramades, ramells i flors de tota mena per acudir a la processó que durant la vuitada prèvia es feia des de cadascuna de les quatre parts del poble, que s'anomenaven de Sant Joan, del Castell, de la Plaça i de Sió.

El programa de la festa major d'aquell any posa de manifest el gust per la sarsuela, tan típic de la primera meitat del segle XX entre totes les capes socials, sempre en castellà segons la diglòssia imperant al moment (com ara, potser més parcialment). Els concerts i les ballades de sardanes hi tenien també bon espai. La vila disposava l'orquestra pròpia, La Principal d'Agramunt.

La vila disposava de més d'un centenar de telèfons, segons comprovem a l'anunci de «Mundi, La Industrial Agramuntense», fàbrica de teixits de cotó, jute, cànem, per a «toldos i velàmens».


20200711

[2177] De Bellpuig, 1931

1931. Bellpuig d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de novembre (ARCA).
La cisterna del claustre renaixentista del convent de Sant Bartomeu bellputxenc. 
1931. Bellpuig d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de novembre (ARCA).
La pàgina del diari dedicada a la vila.
1931. Bellpuig d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de novembre (ARCA).
L'article canta el goig d'ésser de Bellpuig: «la població no és gaire gran, però ciutadeja». La descripció de la processó dels Dolors, gran esdeveniment de l'any al poble, no hi podia faltar. El convent extramurs amb la galeria de columnes renaixentistes i el mausoleu cinccentista de Ramon Folc de Cardona, també hi són glossats.

Anunci de l'actual ja centenària impremta Saladrigues, de la fàbrica de vins i rajoles -curiosa combinació- del Duch, i de la fàbrica de farines amb salt d'aigua al canal, denomina ben exactament i singular, «l'electro-farinera Los Dos Amigos», de Josep Ylla, amb el telf. núm. 2 del poble.

El reconeixement de la importància decisiva de l'aigua del Canal d'Urgell per al present i futur de la vila també hi és present en el segon dels articles. 
1931. Bellpuig d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de novembre (ARCA).
L'anunci de la fàbrica de caramels de Baldomer Pifarré, encara existent també, hi té gran presència, i s'hi destaquen els 'piropos', els caramels especialitat de la casa des del 1911. Aquest model d'empreses sòlides locals és d'un gran valor afegit als nostres pobles. Se n'han perdut massa durant massa anys i el turisme només és pa per avui, però no sembra i sovint només destrueix. Cal que entenguem que, a més de les activitats agropecuàries, s'ha de protegir aquestes indústries familiars tan arrelades al territori.

20200710

[2176] Al circ dels Besiberris

2020. Juny. Al circ dels Besiberris.
Esplèndida ruta de la pujada pel barranc dels Besiberris fins a l’Estanyet del cap del circ (2.153 m), al peu mateix dels tres majestuosos tres mils, en un dia amb comptades ullades de sol i vistes embromades a l’Aneto i el Mulleres. Set-cents metres de desnivell en cinc quilòmetres la converteixen en una ruta exigenteta d’autèntica alta muntanya, amb cascades, cues de cavall, passeres, bosc, ziga-zagues, blocs, llacs, i amb el neret encara florit, i a l’abast de tothom. No us la perdeu, si podeu, de debò!