CII. My love is strengthen’d, though more wean in seeming
Sembla que no i se m’ha enfortit l’amor;
no estimo menys encara que menys ho apar:
que amor vantat arreu per l’aimador
és com cosa amb què vols mercadejar.
L’amor nostre era nou, tot just floria,
i ja el cantava amb versos exultants,
com Filomela que sos lais destria,
fins que el fosc de tardor emmudeix sos cants.
L’estiu d’ara és tan bell com quan brollava
la veu que ungia de llangors la nit;
mes amb l’aspre xiular que arreu s’esbrava,
lo més dolç s’embasteix i perd delit.
Per ço resto com ella silenciós,
i així mon cant no se’t farà enutjós.
CV. Let not my love be called idolatry
No en digueu del que sento idolatria
ni que amor és un ídol per a mi,
perquè són tots mos cants de cada dia
a l’Amor…, de l’Amor…, i sempre així.
Si avui se’m mostra bo i demà també,
i entre esclats d’excel·lència el veig constant,
no pot ma Musa, que constant vol ser,
ni mudar d’oració ni mudar el cant.
Lleial i bell i bo és món argument:
bell, bo i lleial, o amb mots semblants escric,
i en glosar-los se’n va tot mon talent;
tres temes que fan u: quin camp més ric!
Beutat, bondat, lleialtat: de tot hi ha encara;
sempre n’hi ha hagut; mes juntes, mai: fins ara.
CVI. When in the chronicle of wasted time
Quan en cròniques veig del temps passat
curosa descripció dels sers millors,
i el vell ritme embellir més la beutat
de mortes dames i galants senyors,
llavors, en aquell himne a l’hermosura
de mans i peus i llavis i ulls i front,
hi veig l’ingeni antic gent la pintura
d’una beutat que avui amb tu es confon.
Sa lloança era aixís la profecia,
d’aquestos temps, prefigurant-te a tu;
mes com sols et preveien, no podia
cap d’ells cantar-te bé i amb tret segur.
I ara nosaltres que amb els ulls fruïm,
de llengua per l’elogi no en tenim.
CIX. Oh, never say that I was false of heart
Mai diguis que mon cor t’era traïdor,
quan de lluny veies mal mos sentiments!
De mi mateix puc departí’m millor
que de l’ànima meua que tu em tens.
Ma llar d’amor ets tu: si he anat errant,
com qui acaba el viatge torno aquí,
a temps i tal com era: fins portant
plors que em rentin les taques del camí.
Mes encara que en mi tota flaquesa
de tota llei de sang m’és natural,
mai creguis m’enfonsés en la baixesa
de deixar per un res ço que tant val.
I per mi en l’ample món, tan gran com és,
llevat de tu, ma rosa, tot és res.
CXI. O, for my sake do you with Fortune chide
Queixe’us de ma Fortuna, per favor,
que és la culpable de mos pobres fets;
la que mon viure no ha provist millor,
que amb medis públics o del públic trets.
Eixa és la tara que el meu nom marcà;
i és perxò que mon ser bo i s’ha ennegrit,
com mà de tintorer, fent ço que fa;
compadiu-me, i que m’alci un nou esprit.
Jo en tant, com bon pacient, a glops beuré
l’agror més aspra que infeccions goreix,
i res amarg per massa amarg tindré,
ni cap pena per gran, si em redimeix.
Compadiu-me, i, si ho feu, ja us puc ben dir
que altre no em cal per a curar-me a mi.
CXIII. Since I left you, mine eye is my mind
Tinc els ulls al cervell des que us deixí,
i els que guien mos passos no ho fan més
que com cegos amb esma del camí:
sembla que mirin i no veuen res.
Res me diuen de flors, ni de moixons,
o d’altres formes que a son pas veuran;
ni em retenen, ni em donen, les visions
que l’esprit cull de pressa i tot passant.
Que vegin lo més fi o lo més groller,
el ser més estrafet o el més hermós,
mar o terra, un colom o un esparver,
dia o nit, no em dibuixen més que a vós.
No hi puc acabar res; la vista em ment,
per excés de vritat del sentiment.
CXVI. Let me not to the marriage of true minds
No puc creure que hi hagi impediments
a la unió de dos cors; que no és amor,
el que es muda al topar-se amb mudaments,
o es refreda al lleu tacte de fredor.
Oh, no!, l’amor és far de fonda arrel,
que veu l’oratge ferm i sempre igual;
és com, per nau errant, el fix estel,
qual alçària es medeix, mes no el que val.
L’amor no és joc del Temps, per més que els llavis
de rosa vagin a sa falç caient;
no sofreix mudar d’hores, ni els agravis
dels anys, ans dura i brilla eternament.
I si és falç ço que escric, i en mi es provés,
llavors ningú ha estimat ni jo he escrit res.
CXIX. What potions have I drunk of siren tears
Quants de plors de sirena no he begut,
passats per alambins de damnació,
esperant i tement, sempre vençut
fins quan més em sentia vencedor!
Quins errors més grollers els que ha patit
mon cor, cuidant atènyer exquisitats!
Com els ulls, delirant-les, he sentit
botant-me de les conques enfebrats!
Oh, benefici del sofrir! Bé prou
conec que el mal fa, ço que és bo, millor,
i que un amor ha caigut, bastit de nou,
és més gran, creix més bell i amb més braó.
Aixís retorno a tu, ben castigat,
i del dany que he sofert tres cops pagat.
CXXI. ‘T is better to be vile than vile steem’d
Val més ser vil que no per vil tingut,
quan se befa de ser-ho al qui no ho és;
i el plaer innocent ja està perdut,
si ha d’esser judicat sols pels demés.
Mes, ¿d’on ve que amb mirar fals i ultratjant
tants pretenen furgar en mon jovent,
i, encar més flacs que jo, em van espiant,
i el que tinc jo per bo troben dolent?
No, jo soc lo que soc; els qui em bescanten
és que em vesteixen amb els vicis seus;
puc portar el cap dret, i ells el decanten;
sa baixa llei no és pas la dels fets meus.
A no ser que mantinguin que, en lo humà,
res hi ha bo, i que és el mal son sobirà.
CXXVII. In the old age black was not counted fair
No era bella en l’antic la morenor,
o almenys no li’n donaven pas el nom;
mes el bru ja és hereu de la blancor
i l’hermós s’estrafà, i ho veu tothom.
Des que mà en la Natura s’és posat,
daurant lletjors, mudant per ar la cara,
el bell ja no té nom ni lloc sagrat,
ans viu confós o amb més desgràcia encara.
Perxò ma amiga, que les celles té
de corb, i a joc els ulls, sembla dur dol
de la maca que rossa no nasqué
i befant la creació embellir-se vol.
I aqueix dol amb sos ulls tant s’aparella,
que hermosa, diuen tots, és ser com ella.
CXXVIII. How oft, when thou, my music, music play’st
Música meua: quan et veig polsant
el ditxós instrument quals sons destrien
tos dits suaus, i gentilment vibrant
les cordes temperades m’extasien,
envejo aquell teclat que, al salt més lleu,
besa ton tendre palmellet de mà,
mentre resten mos llavis a prop teu
sens el bé que el teclat gosa besar.
Per sentir ton refrec, prou canviarien
sa condició amb la dels fustets jolius
per on ballen tos dits, que no veurien
més feliç el boix mort que uns llavis vius.
Puix a tant són gosats, bé és de raó,
com ells tos dits, que et besi els llavis jo.
CXXIX. Th’expense of spirit in a waste of shame
Pèrdua d’esprit, en rauxa vergonyosoa,
és luxúria en acció; i en tant que dura
és salvatge, violenta, falsa, odiosa,
homeiera crudel, aspra i perjura.
Tan prompte com saciada és avorrida;
sens pensar-s’hi és buscada, i qui l’ateny
se pren a odiar-la, com traïció gornida
a posta feta per a perdre el seny,
car sa fal·lera i possessió és de boig
i omplena amb sa follia el propi excés;
provada és un dolor si en prova és goig,
i el goig d’abans un somni és sols després.
El món ja ho veu; però no sap ningú
fugir d’un cel que a tal infern ens du.
CXXX. My mistress’ eyes are nothing like the sun
No té ulls de sol ma dama, ben segur;
més que son llavi és el coral vermell;
la neu és blanca?: doncs són pit és bru.
Si n’hi ha, és filferro negre son cabell.
Blanca i roja és la rosa damasquina,
mes tal rosa no he vist en sa galtona;
i tenen molts perfums sentor més fina
que la que exhala en son respir ma dona.
Plau-me oir-la parlar, i sé, no obstant,
que la música té un sonar més dolç;
cert no he vist cap deessa caminant:
ma dona, caminant, xafa la pols.
Mes penso, visca Déu!, que val més ella,
que tal es creu, per falsos mots, més bella.
CXXXI. Thou art as tyrannous, so as thou art
Amb tot i ésser com ets, ets tan tirana
com les beutats que fa l’orgull crudels:
car ja ho saps que en mon cor ets sobirana,
i per mi com joiell el més excels.
Alguns diuen, no obstant, parlant-te clar,
que el rostre teu no és per ferir d’amor
i que mentin no ho goso assegurar,
però em juro que sí en mon interior.
I en prova de què és cert el que he jurat,
mil sospirs vers ta faç sento fugir,
gojosos d’atestar que, en ta beutat,
ta fosca morenor és blancor per mi.
En res ets fosca tu, mes que en tos fets,
i d’ells venen, jo em penso, els mals retrets.
CXXXVII. Thou blind fool, Love, what dos thou to mine eyes
Amor cego, què has fet amb els ulls meus,
que el que esguarden no ho saben veure bé?
Coneixen ço que és bell i els indrets seus,
i prenent-ho per bo, el pitjor els deté.
Si els ulls, perdent-se en corruptors miralls,
ancren en cala que tothom navega,
per què dels errors seus en fas fermalls
d’un pobre cor que sense seny batega!
Per què creure’s mon cor que era el senyor
d’un lloc que és plaça oberta al món sencer?
O és que els ulls, contra els ulls, deien que no
per pintar de fidel un front groller!
Cor i ulls defugiren la vritat
i el flagell de lo fals els ha empestat.
CXXXVIII. When my love swears that she is made of truth
Quan jura mon amor que m’és fidel,
li dic que ho crec —tot sapiguent que ment—
perquè pensi que soc un jovincel
que encara no té del món coneixement.
De veure’m pres per jove jo envanit,
quan lo bo de mos anys sap que és passat,
prenc per cert tot ço que ella m’ha mentit,
i així ni ella ni jo ens diem vritat.
Mes si ella no és lleial, ¿per què no ho diu?
I jo els anys meus, ¿per què no els dic?… ¿Per què?
Perquè l’amor sols d’aparences viu
i no és amic de contar els anys que té.
Per xo jo mento an ella i ella a mi,
i les tares d’ambdós cobrim així.
CXL. Be wise as thou art cruel; do not press
Sigues prudent com ets crudel; forçar
ma paciència no vulguin tos desdenys;
l’angoixa em pot dar mots, i els mots contar
la mena de dolor amb què m’estrenys.
Si pogués dar-te enginy, valdria més,
anc no estimant-me, di’m que sí no obstant:
als pròxims a morir no els calma res
sinó el metge dient que es goriran.
I si jo em desesper, m’enfolliré,
i boig, qui sap!, puc malparlar de tu,
i el món és tan dolent, que sempre hi té,
pel foll parlar, l’orella oberta algú.
Per no veure’m així ni tu escarnida,
si no em tens llei, mira’m bé almenys, ma vida.
CXLI. In faith, I do not love thee with mine eyes
No t’aimo pas amb els ulls meus, a fer,
car en tu mil defectes han notat;
és mon cor el que t’aima i sempre es té
a despit dels ulls meus amb tu lligat.
Tampoc ta llengua encanta a mon oït;
i ni el tendre contacte voluptuós,
ni el gust, ni l’odorat, bramen convit
a taula sensual entre tots dos.
Mes ni mon seny, ni els cinc sentits plegats,
poden vèncer un cor foll que et vol servir,
deixant tots mos trets d’home bo i esborrats
i a mi esclau teu com un vassall roí.
Però el mal se’m fa bé; m’ho deix pensar
que em dona el càstig la que em fa pecar.
CXLIII. Lo, as a careful housewife runs to catch
Vet aquí: com pasega cobdiciosa
veu de prompte un pollet que se li esmuny,
i el nen deixant en terra, delerosa
venta a córrer detràs del que ja és lluny;
i en tant que l’infantó plora i rabia
volguent retindre la que no en fa cas,
ella veu sols el poll que s’esgarria
sens cuidar-se dels plors del bordegàs…,
així tu empaites el qui et veus fugir,
deixant enrere el minyó teu! Ai, dona:
si atenys al fi ton goig, retorna amb mi,
i a tall de mare, besa’m siguis bona…
Pregaré perquè es logrin tos afanys
per tal que et facin retornar mos planys.
CXLIV. Two loves I have of comfort and despair
Dos amors de consol i damnació
com dos esprits fan a prop meu estada;
el primer, l’àngel bo, és un bell varó,
i el mal esprit és dona —i mal pintada.
Per du’m prompte a l’infern, l’esprit femella
vol el bon àngel allunyar de mi,
i al sant procura endiablar-lo amb ella,
temptant el pur amb son maneig roí.
Que l’àngel bo s’hagi tornat diable,
puc sospitar-ho, mes de cert no ho sé;
absents i amics tots dos, ara és probable
que a l’infern el bon àngel ja hi deu ser.
Viuré en sospita: mes no en sabré mot
fins que el mal àngel cremi el bo del tot.
CXLVI. Poor soul, the centre of my sinful earth
A mon ànima
Centre vivent de mon fang pecador,
joc dels rebels poders que et tenen presa,
per què sofreixes, dins, fam i tristor,
i a fora et pintes d’exultant riquesa?
En hostatge ruïnós, a què esmerçar
renda tan gran per un lloguer tan breu?
Bé els cucs se’n faran festa, a l’heretar
tos luxes, que és el terme del cos teu.
Viu, doncs, a esquena d’ell; per a tos fins
siguin les penes ton creixent cabal;
venent hores banals, compra anys divins;
comforta’t tu, i el rest et serà igual.
Nodreix-te de la Mort, que d’homes viu;
que un cop morta la Mort, lo etern somriu.
CXLVII. My love is as a fever, longing still
Mon amor és com febre, sempre ansiosa
d’allò amb què més son mal se sent nodrit;
i creix, creixent el mal, sa fam rabiosa
de saciar son morbós foll apetit.
La raó, metge excels de l’amor meu,
furiós al veure que prescriu en va,
m’abandona, i comprenc amb pena greu,
que ço que ell condemnava em matarà.
Befada la raó, ja no té cura
la dèria desficiosa que em consum:
penso i parlo de boig, i no m’apura
confondre cert i fals, tenebra i llum.
Fins dic que ets rossa i bona, i mai he escrit
que en tu hi ha negre infern i fosca nit.
CXLIX. Canst thou, O cruel! say I love thee not
¿Com pots dir-me, crudel, que no t’estimo,
quan saps que, en contra meu, prenc ton partit?
¿I no és, tirana, pensar en tu, vols dir-m’ho,
tindre’m jo a mi mateix, per tu, en oblit?
An a qui dic jo amic si tu l’odies?
Qui saludo que et sigui desplaent?
I encar més: si oratjosa t’enrabies,
no et revenjo amb mos plors incontinent?
Quin mèrit tinc, prou alt en mos respectes,
que menyspreï servir-te vanitós,
si adoro amb tot mon ser fins tos defectes,
a un geste sols de ton mirar imperiós?
Mes, ai!, segueix odiant, que ja et conec;
tu estimes el que hi veu, i jo soc cec.
CLIV. The little Love-god lying once asleep
Un jorn dormia Amor ben ajagut,
tenint prop son tió d’encendre cors,
quan unes nimfes, d’exemplar virtut,
s’acostaren trescant. Amb mà de flors,
la més bella collí l’encès tió
amb què tants cors fidels s’han arborat,
deixant el que és dels bells afanys patró
dormint i a mà de verge desarmat.
La nimfa apagà el brand en freda deu,
tornant-la, al foc d’amor, font caldejada,
que és medecina que als malalts atreu.
Mes jo, anant-hi per cura, he vist, aimada,
que si amor fa aigua calda amb son calor,
cap aigua pot ni refredar l’amor.
.jpg)
.jpg)
.jpg)