20191121

[2052] Samfaina poemària (ii)

W.H.Auden, «Funeral Blues» (1936). 
Bertran de Born, «Com me plau lo joiós temps de Pasqua» (s.XII-XIII). 
Carles Salvador, «Poema de tardor» (s. XX).
Josep Carner, «De lluny estant» (1957). 
Màrius Torres, «Dispars de caçadors» (1940). 
Emily Dickinson, «Our share» (1924). 
J.V. Foix, «Saber narrar» (1947). 
Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, «M'agrada ser pagès» (1975). 
George Brassens, «La mauvaise réputation» (1952). 
José A. Labordeta, «Canto a la libertad» (1975). 
Miguel Hernández, «Para la libertad» (1939).

Roc Casagran, «Ens voldrien morts» (2018). 
Lluís Llach, «Si arribeu» (1974). 
Josep M. Llompart, «Camí florit» (s. XX). 
Joan Margarit, «D'on venim, què som, on anem» (s. XX). 
Maria Mercè Marçal, «Pujaré la tristesa dalt les golfes» (1979). 
 
Jordi Pàmias, «El Clot del Llop» (2004). 
Edgar A. Poe, «Alone» (1829).
Raimon, «Cantarem la vida» (1964). 
Francesc V. Garcia, lo Rector de Vallfogona, «Temps» (s. XVI-XVII). 
Mossèn Cinto Verdaguer, «Don Jaume a Sant Jeroni» (s. XIX). 
Zoraida Burgos, «Lo Delta, terres d'aigua» (s. XX). 
La Trinca, «Festa Major» (1970).
Franco Battiato, «Mesopotamia» (1989). 
Joan Brossa, «Poema» (1967). 

20191119

[2051] L'anomenada Fonda dels Tres Reis lleidatana

1899. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
«Calendario y Guía de Lérida» (Fons Sol-Torres, UdL).  

Establiment al millor punt de la ciutat, segons deia la propaganda de l'època, al núm. 7 del carrer Major, entre la plaça de la Paeria i la de Sant Francesc, ben a tocar de l'emplaçament de l'antic Arc de Castro, a on s'hi venerava l'altaret de la Marededéu de l'Arcada, el qual no devia ésser pas gaire lluny de la fonda. «Magníficas habitaciones con vistas a la calle Mayor y el campo», entenent que s'hi veia el riu, el pont i l'aleshores petit barri de Cappont, tot envoltat d'hortes.

Segons els costums classistes d'aquells temps, hi havia taules de primera, segona i tercera, de duro, quatre i tres pessetes respectivament, cal suposar que per barba. 
1998. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Vidal Vidal, «La ciutat de l'oblit», Ed. Pagès. Lleida.
L'hostal o fonda dels Tres Reis era dels més antics de la ciutat, «ja que tenia les portes obertes en la quinzena centúria». Degué desaparèixer amb la guerra del segle XX, però cinc segles ininterromputs de servei de parada i fonda als lleidatans es mereixen ben bé el nostre elogi. El seu emplaçament més que cèntric al carrer de les cases més transitat, i tocant a la Paeria, li conferí durant tots aquests segles un paper, anònim però indispensable, en el batec quotidià de la ciutat.

No costa gaire deduir que el cafè i restaurant era centre de tertúlies dels paers i prohoms principals de la ciutat, de negociacions, tractes i pactes dicibles i indicibles, de funcionaris i militars (espanyols) que venien a governar-nos, i de propietaris urbans o terratinents adinerats. La crème de la crème de la societat lleidatana, és un dir, de cada època històrica. A més a més, Lleida sempre havia estat ciutat de pas cap al ponent peninsular, i el trànsit de carruatges i, per tant, de viatgers hi era incessant. Les diligències i galeres entraven per l'Arc del Pont i s'aturaven a la mateixa plaça de la Paeria. Quan a l'acabament del segle XVIII, el Marquès de Blondel obrirà l'estreta primera banqueta, llavors els carros hi devien parar allà. També les línies comarcals, a Balaguer, Borges, Tàrrega, hi feren parada, i «més modernament, cap allà el 1913, era l'origen del servei motoritzat en direcció a Fraga, que disposava d'uns primitius Hispanos de 22 hp, propietat del fragatí Josep Satorres».

En Vidal Vidal ens delecta amb una delicosa anècdota de 1506, quan el noble cavaller d'Erillcastell ribargorçana va denunciar el robatori nocturn d'una ubèrrima bossa de cabals amagada entre els matalassos. No sabem el perquè del nom d'aquesta «posada triplement monàrquica», però probablement devia referir-se a la tripleta reial viatgera cap a Betlem, que bé degueren necessitar parada i fonda en el seu trajecte a l'establia del Jesuset.

Una segona anècdota del segle XIX ens il·lustra com la posada, aquesta i tantes altres arreu del país, eren punt de reunió per als marxants que passaven amb articles diversos, com ara roba i teles indianes, i s'hi establien durant uns diens durant els quals la clientela els hi visitava. Tot plegat, cafè, restaurant, estadants, parada de carruatges, punt de vendes... en feia un dels centres neuràlgics de la ciutat. 
1889. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
«Diario Liberal», 29 de març
 (Fons Sol-Torres, UdL). 
1899. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «El Pallaresa», 13 de setembre
 (Fons Sol-Torres, UdL). 

Les diverses tartanes i cotxes (de cavalls) que sortien cap als pobles des de Lleida tenien la partida des d'alguna de les fondes de la ciutat, com la dels Tres Reis, però també la del Jardí, de Sant Lluís o de la Barca, la posada de Sant Jaume o la de Josep Ibars. 
1851. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
«Diario de Barcelona», 30 d'agost (ARCA).

Un breu recordatori en un diari barceloní dinovesc que la galera de Lleida a la capital sortia des de la fonda dels Tres Reis, i arribava a la fonda de Girona barcelonina. Allà s'hi hostatjava de manera contínua l'administrador de la línia, «el cual vive en el mismo mesón para mayor comodidad» dels passatgers. Això ens fa creure que, en la nostra cèntrica i transitada fonda del carrer Major, també s'hi hauria pogut allotjar algun personatge similar, el qual s'encarregava de despatxar els bitllets i d'atendre els viatgers i proveir per a conductors i bèsties durant les parades. Amb l'arribada del tren a partir de 1860, els serveis cap a Barcelona se'n deguren veure molt afectats, però els serveis comarcals agafaren més impuls per tots aquells qui havien d'atansar-se a la ciutat per pendre el tren.
1869. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «Aquí Estoy», 5 de febrer (Fons Sol-Torres, UdL).
1869. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «Aquí Estoy», 9 de juny (Fons Sol-Torres, UdL).
Com que tothom coneixia la fonda, s'hi venia llet fresca i tot. De ben segur que amb tanta clientela ja en tenien forta demanda per a l'establiment, però el ramader proveïdor s'aprofitava que tothom coneixia el cèntric i popular local per fer-ne venda al públic, per a altres cafeters, per a establiments de beneficència i altres botiguers, tots a preus diferents. Fins i tot, per als malalts pobres «que lo acrediten por medio de una papeleta del facultativo», això sí, a partir de les 12 del migdia. Es responia de la frescor de la llet per tal com les vaques es munyien tres cops al dia: a les 4 del matí (quan es feia de dia, segons l'hora vella d'aquells temps) per als esmorzars de primera hora i del matí, a les 11h per a l'hora de dinar, i en pondre's el sol, a les 5 de la tarda, per a l'hora de sopar.

Els «cuartos» eren el nom d'una de les monedes (espanyoles) en curs al segle XIX. Eren de poc valor i, per això, molt freqüents en les butxaques populars. Tant, que fins i tot en la nostra llengua van donar pas al mot comú quartos, amb què hem designat durant generacions els diners, i cal fer constar que alguns encara ho fem. Com deia irònicament lo padrí, no mos los acabaran, los quartos, quan calia fer un esforç econòmic a casa per alguna causa major. 
1870. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «Aquí Estoy»
.

El tragí de gents en aquesta centenària fonda era incessant fins al punt que la mateixa policia (espanyola) s'hi acostava per espiar les trobades al cafè dels liberals i republicans de la ciutat. La seua presència no devia ésser gaire incògnita, ja que alguns clients se'n queixaven, «al verse objeto constante de las miradas de la policía».
1896. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «El Pallaresa», 5 de desembre
 (Fons Sol-Torres, UdL). 

Probablement, el darrer canvi de propietari de la fonda abans de sa desaparició al primer terç del segle XX, tingué lloc aquella darreria d'any 1896. Llavors, ja s'anunciava com a «antigua y acreditada», i s'hi feia saber que passava a mans del conegut cafeter de Castellserà, Antònio Galceran. Els clients s'hi sentiran satisfets dels serveis, «por el esmero y economía que encontrarán en la citada Posada de los Tres Reyes».
1915 ca. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Foto: Manuel Pinilla.

El cartell que penjava del balcó de la fonda al carrer de Blondel, en què s'anunciaven els serveis d'autos de línia cap a Fraga, Torrent i Mequinensa, que es donaven allà mateix. A la dreta, aparcat esperant el passatge, un dels vehicles òmnibus que sortien i paraven davant mateix de la fonda.  
1890-1900 ca. Lleida, «Fotografía Barcelonesa», Rossend Rizo Domènec.
L'àtic de la Fonda dels Tres Reis lleidatana fou estatge de l'estudi d'un dels pioners de la fotografia lleidatana cap a final del segle XIX. En Rizo feia fotografies a preus molt assequibles per a l'època, a cèntim sis còpies per un retrat, o a pesseta la dotzena. cosa que sumada a la gentada que transitava per davant, per dins i per darrere de la fonda, devia comportar-li una parròquia ufanosa i continuada. Tot i això, cap al 1900 es traslladà cap al carrer de davant del Mercat de la Magdalena, i també consta que tenia delegacions a Reus i a Arenys de Mar. Era originari del Perelló.

20191116

[2050] La Casa del Cònsol del carrer Sabaters, al costat de l'Arcada de Castro

1929. Lleida, carrer Major.
L'antiga Casa del Cònsol del carrer Sabaters, al costat de l'Arcada de Castro.

Dibuix de Josep Sanàbria.
Revista «Lleida», núm. 109 (Fons Sol-Torres, UdL).

És inevitable que la marca del pas del temps en els nostres pobles i ciutats hagi canviat del tot la fesomia de places i carrers. O potser no era o és inevitable, si el nostre segle XX, dels anys 60 ençà i encara ara, no hagués sigut temps de nou-rics. Tot i que a Europa tampoc no lliguen els gossos amb llangonisses, a mi em té el cor robat la manera com no tenen gens de pressa per abatre el passat, ni físicament ni espiritual, i com conviuen cada dia entre vetustos carrers, vell mobiliari i edificis antics, rònecs i tot.

Cert és també que el carrer Major de Lleida fou víctima de la barbàrie feixista, bombardejat al novembre del 1937, i com a conseqüència calgué refer-ne uns quants edificis just en aquest tram, entre la plaça Sant Francesc i la de la Paeria. Tot just allà, des de temps medievals immemorials, hi hagué el carrer dels Sabaters, després dit de la Sabateria Blanca, ignoro per què. Allà s'hi congregaven els obradors i botigues del gremi de la sabata, de manera que era ben gran l'oferta i la possibilitat de tria. Salvant les distàncies, igual que les inacabables empostades plenes de tota mena de calçat que les grans botigues dels centres comercials ens ofereixen actualment. Perquè anar ben calçat és una bona manera de sortir de casa i voltar pel món.


L'anomenada Casa del Cònsol, sembla que feta o decorada amb ceràmica de rajola lleidatana, s'hi emplaçava. El cònsol de la ciutat n'era el magistrat en cap, com ara en Guillem Botet, que al segle XIII ens posà per escrit les lleis lleidatanes de la nova ciutat catalana després de la conquesta encara no feia un segle, al Consuetudines Ilerdenses o Costums de Lleida, traducció del segle XV.
2007. «Carrers i places de Lleida a través de la història», Josep Lladonosa i Pujol.
(traduït de «Calles y plazas de Lérida», 1961-75), Publicacions de la UdL.

El carrer de la Sabateria Blanca al plànol dels carrers antics de la ciutat de J. Lladonosa. En començant el carrer Major, hi havia hagut un antic portal d'origen romà, que persistí com a porta durant els temps medievals, i que arribà fins al segle XX amb el nom d'Arcada de Castro, ignoro altre cop per què (potser referit a l'immemorial castrum romà) Allà s'encetava el carrer del gremi dels sabaters. 

A l'interessantíssim Bloc del Senyor i (enllaç) hi ha una sèrie d'entrades dedicades als antics carrers de la ciutat. De lectura indispensable per als curiosos a traure el nas per la finestra dels temps passats.
1929. Lleida, carrer Major.
L'antiga Casa del Cònsol del carrer Sabaters, al costat de l'Arcada de Castro.
Revista «Lleida», núm. 109 (Fons Sol-Torres, UdL).

Detall de la portalada d'entrada a la casa. Als baixos, un parell de portes més de botigues, qui sap si alguna espardenyeria hereva dels antics obradors dels sabaters. A l'esquerra, sobresortint de la paret, sembla que hi veiem com un altaret, qui sap si el de la Marededéu de l'Arcada.
1929. Lleida, carrer Major.
L'antiga Casa del Cònsol del carrer Sabaters, al costat de l'Arcada de Castro.
Revista «Lleida», núm. 109 (Fons Sol-Torres, UdL).

Detall de la façana de totxo amb els senzills balconets, amb cortina o persiana, i acabada amb unes esgolfes amb una tirada d'arcs de mig punt. 
2010. Lleida, la Marededéu de l'Arcada del carrer Major.
«Crònica de dues escultures: la Verge de l'Arcada», Francesc Esteve.
Revista «Arts», Cercle de Belles Arts, núm. 23.

A tocar de l'antiga arcada o portal entre el carrer dels Sabaters i la plaça de la Paeria, s'hi havia fet un altaret dedicat a la Marededéu, i que agafava el nom de son emplaçament a l'arcada. Ens fa vindre a la memòria els populars altarets que trobem en places, carrers i carrerons de tantes ciutats italianes. Temps enrere, del segle XIX enllà, probablement eren freqüents als nostres carrers també. La primera i efectiva atzagaiada anticlerical arribà amb la desamortització (1835), la segona amb la Revolució de 1868, i la tercera i potser més destructora amb l'inici de la guerra de 1936. 
2010. Lleida, la Marededéu de l'Arcada del carrer Major.
«Crònica de dues escultures: la Verge de l'Arcada», Francesc Esteve.
Revista «Arts», Cercle de Belles Arts, núm. 23.

L'antic portal o arcada fou destruït al 1802, en l'època afrancesada de la ciutat. Se situava entre els núms. 7-9 actuals del carrer Major. La imatge fou emplaçada des de llavors a la paret d'un dels edificis allà mateix, que a l'any 36 era propietat de les germanes Dolors i Filomena Alcaide i Gabaldà, que l'amagaren durant la guerra per dipositar-la encabat a la contigua església de Sant Pere a la plaça Sant Francesc.
2010. Lleida, la Marededéu de l'Arcada del carrer Major.
«Crònica de dues escultures: la Verge de l'Arcada», Francesc Esteve.
Revista «Arts», Cercle de Belles Arts, núm. 23.

La imatge del segle XVI-XVII que avui s'hi pot anar a veure.




20191114

[2049] Masos, masets, masassos (ii)

1933. Castell de Marata, Granollers (el Vallès Oriental).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
1933. Castell de Montcortès, Cervera (la Segarra).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
Els vells petits castells en terra de frontera acabaren reconvertits en grans masos fortificats, tot canviant les bregues militars per la pau dels conreus. 
1933. Castell de Castellar del Vallès (el Vallès Occidental).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).


1933. Castell de Mitjà (Castellmeià), Llor (la Segarra).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
 
1933. Les Torres, Artés (el Bages).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
1933. Can Tries, Terrassa (el Vallès Occidental).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
1933. Torre de Sau, Santa Maria d'Oló (el Moianès).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).

1933. Torre dels Xixons, Riner (el Solsonès).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
1933. Masia el Farell, el Pont de Vilomara (el Bagès).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
Un trull antiquíssim per a xafar les aulives, amb la pedra de mola rodona, habitualment moguda per força hidràulica.
1933. Castell de Vilassar (el Maresme).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
1933. Masferrer d'Osormort  (l'Osona).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
1933. Molí de Borén, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
La desviació de l'aigua amb un canalet de fusta cap al molí. 
1933. Molí de Borén, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
1933. Comunidor a Borén, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
Un comunidor era una petita construcció, normalment porxada o amb obertures als quatre punts cardinals, que servia al mossèn del poble per comunir el temps, o sia, per exorcitzar les maltempsades. 
1933. Borda a les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
1933. Porxo, la Font de Lluçà  (el Bages).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
Les galeries porxades, a masos i a cases dels pobles, eren peces imprescindibles de la casa: servien estiu i hivern per a regular la temperatura de manera natural. Amb la calor, per refrescar-s'hi amb la marinada i assecar-hi els fruits, a l'hivern per escalfar-s'hi al sol i eixugar-hi la bugada.
1933. Porxo de la Cortada, la Vall de Merlès (el Berguedà).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).
1933. Can Canudes del Tossalet de Casserres (el Bergueda).
La casa catalana, d'A. Griera,
«Butlletí de dialectologia catalana», volum XX (ARCA).