20181115

[1905] Salou, segle XIX

1910 ca. Salou, Santa Maria del Mar. 
L'església parroquial de Salou del segle XVIII, encara sense el campanar. 
1883. «Plano de la Rada y Cabo de Salou» (IGN). 
1883. «Plano de la Rada y Cabo de Salou»
Detall de la costa salouenca des del port fins a Vilafortuny, on s'hi observa ben indicada l'antiga pineda. La línia fèrria, construïda cap al 1865, també és ben visible a tocar de la costa. A l'esquerra, la riera de Riudoms, al límit amb el terme de Cambrils. A l'interior, una «nòria» [sínia], d'aquelles antigues estirades per rucs per a l'extracció d'aigua freàtica per al reg.
1910-1920. Salou, la Torre Vella o Torre de Barenys (Roisin). 
L'antic edifici de la capitania, just a l'entrada del moll de Salou.
1883. «Plano de la Rada y Cabo de Salou»
El port de Salou, amb el primitiu moll. Hi veiem la localització de l'església i de la capitania. Al darrere del ferrocarril, la vella torre de Barenys. 
1910-1920. Salou, la Torre Vella o Torre de Barenys (Roisin). 
A l'antic terme de Barenys, poblat des dels temps romans i abandonat des del segle XIV per causa dels inacabables atacs dels pirates sarraïns, s'hi aixecà al 1527 la torre de guaita per protegir la costa de les ràtzies d'en Barba-rossa.
1883. «Plano de la Rada y Cabo de Salou»
La part occidental del cap salouenc, amb les runes de l'antic fort enderrocat al 1649, al damunt de les quals s'hi aixecà el bastió hexagonal dit de la Torre Nova, construït a partir del 1666.
1900-1920. El Llatzeret de Salou.
Entre la platja dels Capellans i els pilons, al peu de l'antic baluard de la Torre Nova, s'hi havia construït des del 1829 el llatzeret, edifici gairebé fortificat i amb unes grans escales fins a tocar d'aigua per facilitar el desembarcament dels empestats que hi havien de fer quarantena. Potser ja era el lloc on fondejaven les embarcacions retingudes per raons de sanitat.

Ens diu el DCVB: «Edifici fora de poblat destinat a fer-hi quarantena les persones procedents de llocs infestats de malaltia contagiosa; cast. lazareto. Quant se porterà y passarà alcun malat al tancat y lazeret, doc. a. 1588 (Arch. Glott. It., ix, 294).
Etim.: a primera vista sembla derivat de Llàtzer, i realment aquest nom deu haver influït en la forma del cat. llatzeret i del cast. lazareto; però és més probable que el vertader origen sia el topònim Nazaret (com admet Nyrop Gramm. Franç.), cosa que s'explica, entre altres raons, per aquest passatge de Pompeo Molmenti: «La Repubblica aveva fin dal 1423 trasformata l'isola di Santa Maria di Nazaret, dove sorgevano una chiesa e un ospizio per i pellegrini, in un ricetto di persone e di merci infetti da morbi contagiosi»... A València, vora el Grau, hi ha una barriada anomenada Natzaret, que antigament era el llatzeret del port, la qual cosa sembla confirmar l'etimologia darrerament indicada.



1883. «Plano de la Rada y Cabo de Salou»
El Far de Salou fou construït al 1858, i encara avui conserva la torre roja des de la qual el far il·luminava tot el golf de Sant Jordi i la costa tarragonina. Als orígens, la llum es produïa amb oli d'oliva, fins que fou electrificat. 

Segle XX. Far de Salou.
Diverses vistes del far de la primera meitat del segle passat, que no disposà durant molts i molts anys de camí d'accés, i només s'hi podia arribar per mar.  
Segle XX. Far de Salou.
Detall de la torre central, amb el far, tal i com encara existeix. La barca del faroner, única via d'accés durant decennis, és visible al damunt de la pedra de la costa.
Segle XX. Far de Salou.
Un ús diguem-ne esportiu del penyal del far, en una imatge realment artística. 
1883. «Plano de la Rada y Cabo de Salou»
La Pineda a la part oriental del Cap de Salou, encara avui resistent envoltada de blocs d'apartaments turístics a la marina o platja de Vila-seca.
1883. «Plano de la Rada y Cabo de Salou»
Detall de la moderna rosa dels vents del mapa, amb indicació del nord magnètic. 

[1903] Port de Salou, segle XVIII

20181112

[1904] L'agrupació musical lleidatana 'La Pua', 1892

1931. La Pua de Lleida.
Revista «Vida Lleidatana», núm. 101, 10 de gener.
Els amics i integrants de l'agrupació musical de corda dita 'La Pua' (1892-1896). Joan Bergós amb la bandúrria al braç és el primer a l'esquerra de la fila de baix. El director de la colla, Salvador Rebés, amb el violí, el primer a la dreta a la fila del mig. El nom feia referència òbvia al petit estri amb què s'ajuden els guitarristes per fer sonar l'instrument.
1931. La Pua de Lleida.
Revista «Vida Lleidatana», núm. 101, 10 de gener.
En Joan Bergós en fou «el més ferm puntal, ja que a ell pertocava de resoldre ço que en podríem dir la part política i econòmica de l'organització». Calia saber de solfeig i tocar o bé guitarra, o bé llaüt, bandúrria, violí o cello. Creada al primer de febrer de 1892, tot i que «ja feia més d'un any que rutllaven». Aquesta, doncs, fou la data d'oficialització dels papers de la societat, «i per cert amb un reglament redactat en català i així mateix presentat al govern civil».

Se citen una quinzena de lleidatans, tots homes (és clar, segons l'època), que es reunien de manera sovintejada per tocar. En fou el director en Salvador Rebés i tingué com a vice-director en Joan Bergós.

«Salvador Revés Grau (Lleida 1851-1908), conegut popularment com 'Lo Teta', va ser un músic, poeta, periodista i dibuixant. L'any 1885 guanyà el premi "Cítara de Plata" al certamen de l'Acadèmia Mariana amb el seu poema religiós L'Estrella del Nord. Des de 1886 col·laborà a «El Diario de Lérida», on publicà la major part dels seus versos (destaca el seu poema líric i romàntic 'Las Violas', 1890); de 1892 és el seu poema "Dos dotzenes de consells (el saber no ocupa lugar)". Aquell mateix any formà part del grup musical La Pua, dirigit per Joan Bergós "Lo Llaüt"; Lo Teta feia els arranjaments i dirigia els assajos. Al 1900 participà a l'expedició fluvial pel Segre juntament amb els Arderiu, els Llúria i el cap de l'expedició, Joan Bergós; portaren la bandera des de Lleida a Torres de Segre. Publicà a la revista Lo Garbell, en la fundació de la qual intervingué» (viquipèdia).
1931. La Pua de Lleida.
Revista «Vida Lleidatana», núm. 101, 10 de gener.
L'agrupació tenia al darrere alguns socis benefactors, però patien de «molts alts i baixos». Recollien dinerons «dels balls de carnestoltes que organitzaven al 'Cafè de l'Univers' (avui 'Puerto Rico'), i a base de la quota única de cinc pessetes per als senyors». Tenien el repertori sarsueler popular d'aquell temps. «Els assajos que tenien lloc cada dia feiner de nou a dotze del vespre, es feien primer a cal Gardenyes, al carrer Major, i després en un piset que llogaren sobre l'avui desaparegut Portal de Vilagrassa, en el que avui és el carrer Joan Mestre», la sala d'assaig del qual «donava davant per davant de les cuines de l'Hospital de Santa Maria», llavors encara al vell edifici medieval. 

L'agrupació tingué una durada de tres o quatre anys, «fins que per casori d'uns i marxa dels altres, decidiren plegar-la». Una colla de joventut. 
1931. La Pua de Lleida.
Revista «Vida Lleidatana», núm. 101, 10 de gener.
Els primers concerts els van donar «a cases d'amics, essent freqüentades les cases de la Comtessa de Torregrossa (Casa Nuet), Guix, Gener, Gomar, Ibars, i finalment al 'Centro Artístic', on alternaven amb la Banda i l'Orquestra en els concerts que mensualment dedicaven als socis». Es refereix a la banda municipal, fundada per Jaume Roig, i una orquestra també municipal llavors existent. També tingueren una serenata al Palau Espiscopal al 1894, durant el pas per Lleida del Nunci de Sa Santedat, llavors tota una personalitat, en els temps del bisbe Messeguer. 
1931. La Pua de Lleida.
Revista «Vida Lleidatana», núm. 101, 10 de gener.
'La Pua' és un més dels exemples de la Renaixença lleidatana, de la recuperació d'una certa consciència cultural, social i nacional a la nostra vella ciutat en aquell tombant del segle XIX al XX, i que cristal·litzaria amb l'aparició de destacats intel·lectuals i polítics, i que desembocaria en la gran tradició republicana catalanista que transformà la Lleida d'ara fa tot just cent anys. 
1931. La Pua de Lleida.
Revista «Vida Lleidatana», núm. 101, 10 de gener.
«La Pua», número únic del 28 de febrer de 1895, de la mà de Joan Bergós, «que donarà al menos una serenata cada any». El nom de l'agrupació musical fou, doncs, també aprofitat per a un intent de «periòdic trempat, humorístic, de bon gènero, il·lustrat i etc». Probablement, recollia les facècies i acudits d'aquella colla de jovent lleidatà il·lustrat finisecular.


1900 ca. «La vida musical a Lleida els anys 1900»,
Publicacions Associació Wagneriana Barcelona, núm. 42, 2015

Una breu ressenya del gran ambient musical de la Lleida del tombant de segle XIX al XX, en aquell ambient de Renaixença cultural i nacional. Destacaren l'Orquestra de Lleida (Joan Bordalba), La Banda Lira Musical (Manuel Herrera, 1889), La Banda de Santa Cecília (Francesc Gelambí, 1900)
1900 ca. «La vida musical a Lleida els anys 1900»,
Publicacions Associació Wagneriana Barcelona, núm. 42, 2015

«Coincident amb l'efervescència de l'Associació Wagneriana, apareixen a Lleida dues societats amb nom wagnerià: la Societat de Ball la Walkíria, i la Societat Lohengrin», destinades a l'entreteniment per mitjà de l'organització de balls (Associació Wagneriana).

20181109

[1903] Port de Salou, segle XVIII

1813. «Plano de la Rada de Salou».
El cap i platja de Salou, des de la torre de Vilafortuny fins a la Punta Grossa, al tombant del segle XVIII al XIX.
1813. «Plano de la Rada de Salou».
Detall del port, potser amb un moll de fusta, amb els edificis portuaris. Al darrere, la Torre Vella o de Barenys, en contrast amb la Torre Nova, al lloc del vell castell, a l'entrada de l'istme. 
1813. «Plano de la Rada de Salou».
Les fondàries de l'àmplia badia salouenca, molt preuada pel seu fons arenós, molt més segur per a les embarcacions que no pas un fons rocós. 
1813. «Plano de la Rada de Salou».
Dins l'Atlante d'Espinalt, s.XVIII, la informació del port s'inclou dins de la vila de Vila-seca, dominadora del lloc des de final del XVII, situat a «media legua» del port, «uno de los más seguros» i a on s'hi feia exportació de la producció agrícola del camp tarragoní «y géneros de las fábricas del Principado, que quedan depositados en Vila-seca hasta que se efectua el embarco».

20181106

[1902] Cap de Salou, segle XVIII

1732. Mapa de la badia i cap de Salou, el Tarragonès.
«Plan de la Baye de Salo en Catalogne», Jacques Ayrouard (Gallica).

El cap i la badia de Salou, amb detall de les profunditats i dels punts de vigilància de la costa. Aquest tipus de mapes eren molt abundosos en aquelles dates en què grans galions de les armades de guerra, especialment de l'anglesa i francesa, solcaven la Mediterrània, i tots els altres mars i oceans del món, per afermar sa supremacia en el control de les rutes marítimes i comercials colonials.
1732. Mapa de la badia i cap de Salou, el Tarragonès.
«Plan de la Baye de Salo en Catalogne», Jacques Ayrouard (Gallica).

Detall de la rada o port natural de Salou: «elle est tres bonne» per la situació i per la fondària. «On peut it rester l'Esté comme dans l'iver». La qualitat del fons era destacada perquè no era de roca, perillosa per a les embarcacions, sinó d'arena, on podien ancorar i salpar amb la pujada de la marea. 
1732. Mapa de la badia i cap de Salou, el Tarragonès.
«Plan de la Baye de Salo en Catalogne», Jacques Ayrouard (Gallica).

Detall del Cap de Salou, amb la torre de guarda que el presidia, no gaire lluny del futur i actual far que hi ha. 
1732. Mapa de la badia i cap de Salou, el Tarragonès.
«Plan de la Baye de Salo en Catalogne», Jacques Ayrouard (Gallica).

Detall de la torre de guarda al Cap i de l'antic llogaret de pescadors, enrunat i abandonat per causa de la Guerra de Successió. El castell era enrunat des d'acabada la dels Segadors, per ordre de les tropes enemigues (castellanes), que obligaren a arrasar-lo al 1649.
1732. Mapa de la badia i cap de Salou, el Tarragonès.
«Plan de la Baye de Salo en Catalogne», Jacques Ayrouard (Gallica).

Detall de l'antic estany a l'istme de la península, i d'un mas de guarda davant la part est, davant de Tarragona, aprox al cap de la Pineda. 
1732. Mapa de la badia i cap de Salou, el Tarragonès.
«Plan de la Baye de Salo en Catalogne», Jacques Ayrouard (Gallica).

Al lloc de Salou, el mapa en destaca la torre vella de Salou o torre de Barenys, juntament amb alguna edificació de consigna o duana, com a edificis principals del port, llavors sota jurisdicció de Vila-seca des de final del segle XVII. «El control per part de Vila-seca del tràfic i l’activitat comercial que es realitzava al port de Salou va completar-se després del 1673, any en què l’arquebisbe Joan Manuel d’Espinosa cedí els termes de Salou i Barenys a Vila-seca en canvi de 300 lliures anuals. Durant el segle XVIII, època pròspera, el port de Salou va ser utilitzat per tot el Camp de Tarragona. S'hi van construir els edificis de la Capitania, la Duana, el Llatzaret i Santa Maria del Mar (1766)» (enciclopèdia.cat).

1732. Mapa de la badia i cap de Salou, el Tarragonès.
«Plan de la Baye de Salo en Catalogne», Jacques Ayrouard (Gallica).

Les llargues platges salouenques, ben explicitades al mapa, no eren bon lloc d'ancoratge. Les platges planes, però, afavorien el desembarcament plàcid de mercaderies.  

20181103

[1901] «Diario Liberal» lleidatà

1889. «Diario Liberal», Lleida (Sol-Torres, UdL).
Capçalera del diari del Partit Liberal (espanyol) a la ciutat del Segre. Juntament amb el Partit Conservador, fou l'altre gran partit polític que al segle XIX lideraren el sistema de govern per torns dels Borbons (espanyols) restaurats al 1874 després de la I República. El seu líder fou en Sagasta i, cap al 1910, en Canalejas, assassinat poc després. Reunia els sectors més 'oberts' de la casta dirigent (espanyola) dins del règim monàrquic establert, basat en les tupinades electorals successives. A l'esquerra i com a partits regeneracionistes, s'hi situaven els republicans i catalanistes. 
1889. «Diario Liberal», Lleida (Sol-Torres, UdL).
«Consagrado a la defensa de los intereses morales y materiales de la provincia». Tremoleu!
1889. «Diario Liberal», Lleida (Sol-Torres, UdL).
Anuncis del comerç lleidatà al voltant de la darrera dècada del segle XIX.
1889. «Diario Liberal», Lleida (Sol-Torres, UdL).
El celebrat 'ponche' PUM de la fàbrica de l'Enric Lamolla, amb ampolla de color blau fosc i amb etiqueta amb la gesta patriòtica (espanyola) de n'Agustina, garriguenca de Fulleda, afillada a Saragossa durant la lluita contra el Francès. Amb indicació de la prescripció amb etiqueta blanca «sin barnizar, con objeto que al desocuparse el tarro, queden suficientemente deslucidas y no puedan aprovecharse por ningún falsificador». De venda a cafès, confiteries i ultramarins. 
1889. «Diario Liberal», Lleida (Sol-Torres, UdL).
Això d'estudiar a l'estiu per al setembre és més vell que l'anar a peu. 
1889. «Diario Liberal», Lleida (Sol-Torres, UdL).
Propaganda de la mateixa impremta Sol lleidatana dels llibres administratius de l'època, per tindre-ho tot ben especificat. Era allò que més s'assemblava als ordinadors d'avui.
1889. «Diario Liberal», Lleida (Sol-Torres, UdL).
La venda de devocionaris catòlics encara era negoci. 
1889. «Diario Liberal», Lleida (Sol-Torres, UdL).
Les ofertes de cures (privades i pagant trinco-trinco) de tota classe de mals, i sobretot dels relacionats amb la sexualitat, eren constants en els periòdics de fa més de cent anys. Encara ho són ara en algunes cadenes (espanyoles) de televisió.