20190526

[1984] El desmantellament del quarter militar de la Seu Vella

1949. La Seu Vella de Lleida,
«La Catedral antigua de Lérida. Restauración de una joya artística de primer orden», 
«Destino», núm. 597, 15 de gener (ARCA). 

Les voltes del claustre de la Seu Vella, migpartides per un trebol que possibilità de disposar dos pisos, tant al claustre com a dins la nau de l'església. A dalt, bàsicament s'hi establiren els dormitoris de la soldadesca i a peu pla, les dependències dels serveis. 
1949. La Seu Vella de Lleida,
«La Catedral antigua de Lérida. Restauración de una joya artística de primer orden», 
«Destino», núm. 597, 15 de gener (ARCA). 
1949. La Seu Vella de Lleida,
«La Catedral antigua de Lérida. Restauración de una joya artística de primer orden», 
«Destino», núm. 597, 15 de gener (ARCA). 

Després que al 1948 hagués passat finalment a jurisdicció civil (espanyola), la caserna militar (espanyola) començava son desarmament i consegüent restauració. Des de feia trenta anys, ja era considerada «Monumento Nacional». La cessió no fou fruit de cap atenció de règim dictatorial a la castigada ciutat caiguda al 1938, sinó de la necessitat de modernització de la guarnició ocupant, que es traslladaria a construccions de nova planta a l'altre turó de la ciutat, Gardeny.

«Ha sido preciso comenzar por el desmonte de las obras adaptación en cuartel, que se hicieron en los siglos XVIII i XIX, continuando por otra labor no menos pesada y laboriosa, la de la limpieza de muros y elementos escultóricosen sepulturas, lápidas y capiteles, que por superposición sucesiva de capas de cal y pintura, desfiguraban por completo sus líneas y detalles». O la manera educada de l'autor de constatar la destrucció que la militarada hi feu des del 1707. La restauració posà a la llum, sobretot, «las tracerías de las aberturas del claustro», és a dir, les filigranes dels meravellosos arcs gòtics claustrals. 
1949. La Seu Vella de Lleida,
«La Catedral antigua de Lérida. Restauración de una joya artística de primer orden», 
«Destino», núm. 597, 15 de gener (ARCA). 

Detall d'un capitell restaurat. 

20190524

[1983] La Pobla de Segur republicana, 1934

1934. El Pas de Collegats, La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).

Fotografia des de mitja muntanya de la carretera al pas per l'estret de Collegats, amb les braves aigües de la Pallaresa a tocar. S'hi distingeixen aquells antics pedrissos rectangulars de pedra que, antigament, feien de tanques al lateral de la carretera, de la qual no en podem apreciar l'estat per la poca qualitat de la imatge. Així, a cop d'ull, m'arriscaria a dir que es tracta de l'argenteria: «...saltironant entre el rocam, brollen les aigües de les altives roques, constituint, en glaçar-se a l'hivern, i adornat amb delicades estalactites les dretes parets de Collegats, un meravellós espectacle, al qual la fantasia popular ha donat l'expressiu nom de l'Argenteria».
1934. La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).

Escriu l'articulista sobre la vitalitat de la Pobla, «la més important de la comarca Pallaresa» després de Tremp, i encara «guanyant-la en activitat industrial, ja que degut a la seva immillorable situació, el seu comerç gaudeix d'un desenvolupament extraordinari, ço que es palesa en els seus bells establiments i en la concurrència que omple d'animació els seus mercats i les seves fires». L'excés de possessius respon a un estil periodístic al qual li costava desempallegar-se dels models castellanitzants. Però, què us en diré?, després de tants decennis, el domini del geni de la llengua de part del món de la premsa no és que hagi millorat gaire, si no empitjorat prou.

Continuem amb la descripció de la vila pallaresa, amb «molins d'oli i de farina, fàbriques de xacolata, de filats de llana, d'aiguardents i licors, de cera, de gasoses, d'embotits i una serradora mecànica», sempre sota l'ombra de la gran indústria local: la producció de força elèctrica. Tot aquell potencial d'energia, és clar, «surt directament cap a Barcelona en doble línia de transmissió». El gran espoli del Pirineu, encara no reparat ja més de cent anys després. No el veurem reparat fins que tornin a les institucions de la terra, municipals o republicanes, les concessions dels salts i el benefici que generen.

Tampoc no s'oblida del negoci de la fusta, baixada en rais llavors encara per la Noguera cap al pla. Peneta que no hi hagi fotografia d'algun dels carrers de la vila per il·lustrar l'article. 
1934. La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).

Els botiguers i professionals que s'anunciaven al costat de l'article: el notari, una carnisseria, la farmàcia i laboratori, una casa de material elèctric i aparells de ràdio... i la fàbrica d'espardenyes, ep, amb sola de goma i tot!
1934. La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).

Més botigues i tallers: de fusteria, la fàbrica de pastes alimentoses i forn de pa, un parell de cafès, l'un dels quals amb un característic nom de l'època, «Cafè Bar Mundial», i una casa de cereals i adobs, que a més feia de corredoria d'assegurances de la «Caixa de Previsió i Socors» i de la «Catalana d'incendis».
1934. La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).
No hi faltava un «Bar Sport», la fàbrica de licors de F.Solduga que feia funcions de banca, garatge i taller de reparacions d'automòbils. No en va, la vila era punt de pas imprescindible cap al Pirineu. 


20190521

[1982] Meandres i congostos ponentins

1933. Fraga (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

Una vista històrica de luxe de la Fraga d'abans de la guerra (del segle passat), amb el Cinca tot majestuós, l'antic pont de ferro que fou volat durant aquella contesa, i dos fragatines, amb mocador, monyo i faldeta llavant, com diuen en fragatí i en valencià, la roba al riu.

El verb llavar, del llatí LAVARE, amb el significat de rentar, el trobem usat en la llengua antiga, des de Llull a Bernat Metge i Joanot Martorell. Com explica el nostre savi etimòleg Joan Coromines, cap al segle XV «el verb llavar estava en definitiva decadència en totes les branques orientals de la llengua... a causa de la identificació de les vocals a, e, abans de l'accent, que duia a l'equívoc intolerable entre llavar i llevar, i per tant el català central i comú el substituí per rentar, però als dialectes occidentals pogueren mantenir-lo. I encara que en el Principat perdé terreny pertot, s'ha mantingut viu i intacte fins avui en el País Valencià, i també sobrevisqué a les comarques més occidentals del Nord i fins avui, a Ribagorça, etc» (DECLC). 
1933. Fraga (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

Detall del Cinca sota la vella Fraga, amb l'esvelt campanar de Sant Pere presidint la ribera fragatina. La carcassa del vell pont de ferro, després de segles de pont de fusta, es distingeix ben bé sobre l'aigua del riu. 
1933. El Matarranya.
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

La desembocadura del riu, per dir-ne d'alguna manera, Matarranya a l'Ebre. Un filet d'aigua que hi desguassa just al meandre, a la riba dreta (Foto: Reparaz).
1933. L'Entremont (la Llitera).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

Detall del Cinca sortint del Baix Sobrarb per entre la muralla del congost de l'Entremont, amb un rai tradicional aviat riu avall.
1933. Els Collegats (el Pallars Jussà).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

Detall del congost murallat que separa els Pallars, obra i gràcia de la Noguera Pallaresa.


1933. Mequinensa (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

Detall d'un gran rai, ja a les més manses aigües de l'Ebre.
1933. Mequinensa (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.

L'aiguabarreig del Segre amb l'Ebre als peus de la vella vila de Mequinensa, encara sense ponts, i encara tota sencereta, sense l'empantanegada que l'enfonsà sota les aigües. Eren temps, doncs, que pagesos, miners, barquers sorneguejaven batalletes al Cafè de la Granota. 

20190518

[1981] Fraga, 1809

Mitjan s. XX. Fraga (el Baix Cinca).
La població de Fraga, encara sense la gran transformació de la segona meitat del segle passat, i molt semblant a la que veieren els viatgers dels segles XVIII i XIX.
1809. Fraga (el Baix Cinca).
«A view of Spain, comprinsing a descriptive itinerary of each province», Alexandre de Laborde (BDH).

Traducció anglesa de l'obra del viatger francès, prova del gran interès que suscitava el coneixement de la desconeguda Península Ibèrica entre l'Europa il·lustrada.
1809. Fraga (el Baix Cinca).
«A view of Spain, comprinsing a descriptive itinerary of each province», Alexandre de Laborde.

L'itinerari cap a l'Aragó des d'Alcarràs passava invariablement per Fraga i pel límit més occidental de la llengua, la venta de Fraga, allà on començava el desert fins a Candasnos, població que era ja de llengua castellana. 
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
L'esplèndida vista de la vila des de l'altra banda del Cinca.
1809. Fraga (el Baix Cinca).
«A view of Spain, comprinsing a descriptive itinerary of each province», Alexandre de Laborde.

La primera característica de la vila era son emplaçament: «steep hill», un abrupte turó.S'assenyala la població com una de les antigues i destacades poblacions ilergetes, dital Gallica Flavia pels romans, passada després a sarraïna i finalment catalanoaragonesa. Tenia llavors, a començament del segle XIX, cap a tres mil habitants, tots amuntegats al peu del castell, només a la part esquerra i secular de la ciutat.

Destaca l'autor que els estrets i costeruts carres eren pavimentats amb pedres punxegudes, probablement per evitar relliscades de persones i animals de càrrega. «The houses are very ill constructed, and have a bad appearance, most of them looking as huts or ruins». L'envelliment de les cases era observable a l'ull del viatger, i contrastaven amb «the armorial bearings with which many of them are decorated», record de la seua importància medieval.

Residència del vicari episcopal lleidatà, diu que disposava de dos alcaldes i vuit regidors. Potser es refereix als caps civils i militar. El poble era encara tot murallat, amb tres portes d'entrada a la vila. Acabava d'estrenar un bonic passeig a ple sol al llarg de la banqueta fluvial: «A handsome quay has been lately built upon the bank of the river Cinca; it is narrow, but long, it would be pleasant enough if it were shaded by trees and line by better built houses: it leads to a brigde». Aquest home ho volia tot perfecte!
1809. Fraga (el Baix Cinca).
«A view of Spain, comprinsing a descriptive itinerary of each province», Alexandre de Laborde.

L'autor fa una mica de resum d'història de la vila, amuntegada entre les runes del vell castell medieval i el riu. El periple històric que forjà la identitat medieval i moderna, s'acabà al 1705 quan les tropes borbòniques hispanofranceses prengueren la ciutat als austriacistes i fou subjectada, mai tan ben dit, a Felip V (i els que seguiren i segueixen). «The Catalonian language is spoken at Fraga, and the manners of the inhabitants appear similar to those of the Catalonians».


1809. Fraga (el Baix Cinca).
«A view of Spain, comprinsing a descriptive itinerary of each province», Alexandre de Laborde.

El llargarut pont de fusta, «wooden bridge», disposava de trenta-dos arcades i a l'altre cap del pont s'obria una àmplia plaça, ornamentada amb pedrissos o seients de pedra, i una mica més enllà el convent dels caputxins, amb un «large and beautiul garden». O sigui, horts, més aviat per a fruita i verdura que no pas per a plantes i flors decoratives. Altres horts s'estenien en aquesta banda del riu. 
Després venia la costeruda pujada, durant una hora «by a tolerable road, but steep» fins a trobar-se dalt l'altiplà envoltats de nuesa i solitud. Terra erma, «for three hours we travelled through this place, without seeing any house, except a miserable public-house, situated almost in the middle, called the Venta of Fraga», allà on la llengua castellana dels naturals aragonesos, espanyolitzats de només dos-cents anys ençà, prenia el relleu a la llengua catalana, arribada als seus confins més occidentals. 

20190516

[1980] Història de Lleida en el programa de la Festa Major, més

1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Següent parada històrica: la Guerra de Successió, amb dos nous setges sobre la nostra ciutat, l'un de part dels austriacistes, l'altre de part dels Borbons. El triomf de Felip V de l'11 de l'11 de 1707, «a qui li costà més d'un mes per a entrar a la ciutat i un altre mes, per a guanyar els castells de Lleida», comportà la dissolució de l'històric govern propi de la ciutat, el consell de la Paeria, que es remuntava al 1149, instituït pel conqueridor Ramon Berenguer IV, la conversió de la Catedral en caserna militar i la supressió de la secular Universitat de Lleida. Un preu molt alt.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Olis d'oliva i sabons de rentar eren una empresa que anava del bracet en aquells anys. L'anunci és de la fàbrica de Josep Curià al carrer del Carme. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Arribem a la Lleida de la Guerra del Francès, dita encara amb el nom amb què es denominava entre els historiadors espanyols, «de la Independencia». A Lleida, s'hi constituí la Junta Suprema de Catalunya al juny del 1808, i fou encerclada pel general Suchet al 14 d'abril de 1810 per ordre de Napoleó. Dos anys després, a l'estiu de 1812, «va fer explosió el polvorí de la ciutat», amb més de sis-cents morts i dos-centes cases derruïdes per l'explosió». L'aversió antigavatxa, la formació històrica espanyolista i la visió romàntica de la història fa creure a l'autor que fou obra de sabotatge dels mateixos lleidatans en lluita per «l'alliberament de la plaça sitiada».
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La companyia d'assegurances basca Aurora, regentada per la Vda. de Francesc Fregola a la Plaça de Sant Joan, llavors de la Constitució. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La història de la ciutat s'acaba a començament del segle XIX. Res sobre els fets de les carlinades tot al llarg d'aquell segle ni de la Renaixença cultural i catalanista de la ciutat i del país. La visió de la història com a catalans permetia grans elogis de la tradició medieval, però reformulava tota la posterior del segle XVI ençà, que havíem d'apendre subjugats a la piconadora de la visió històrica que l'Estat guanyador imposava, segons la qual érem tan bons espanyols que fins i tot érem guanyadors en guerres contra nosaltres mateixos! Només quan ens hem reconegut sense complexos com a fruit de moltes derrotes davant aquest Estat (espanyol) és que hem pogut compendre els avatars i paradoxes de la nostra història en els segles de l'Edat Moderna, i sentir-nos avui i ara com la llavor de la futura victòria. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La propaganda d'adobs fou també una novetat ara fa cent anys, quan érem a l'inici d'aquesta agricultura que hem anomenat moderna, però que ha acabat abusant tant de la química, que hem arribat a l'altre extrem, a on tot ha de ser bio i eco. En canvi, en tota la guia es troba a faltar algun anunci de maquinària agrícola, llavors a les beceroles del seu procés d'introducció a les tasques agrícoles. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Capítol a part meresqué la història de la nostra universitat medieval, el record de la qual «és un dolor» perquè d'aquells «importants i famosos centres culturals ja no en queda més que un trist record llunyà».
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Anuncia dels aparells de ràdio Philips, a la botiga oficial de Josep Tous al carrer Remolins. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Les anècdotes de la vida universitària sempre són recordades, com el fet que a Lleida els estudiants seien en bancs de fusta i no sobre munts de palla com a París. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
De tant en tant, algun anunci en castellà com aquest. La novetat dels materials sanitaris eren els wàters i banyeres.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
El curs universitari en temps passats anava de mitjan octubre a 15 d'agost. Gairebé és impossible d'imaginar-se els exàmens en plena canícula estival a Lleida! Preus de les càtedres, tipologia dels estudis, estudiants distingits... Començava la recuperació del record de la nostra universitat que, cap al darrer quart del segle quallaria amb la reinstauració de l'Estudi General lleidatà. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La històrica Casa Pifarré de llanes i miraguans (plomalls d'omplir coixins).
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Molt interessant també el resum de la història dels impressors a la ciutat des del primer conegut, l'Enric Botel al segle XV. Al 16 d'agost de 1479 va imprimir un «Breviarium Ilerdense», primera peça de la nostra sempre modesta galàxia gutermberguiana a Lleida. En aquest primer llibre no disposava d'inicials, de manera que les va fer a mà; en canvi, en el segon llibre, «Ritual de la Catedral de Lleida», feu servir dos tintes i tot!
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
En aquest anunci, les tavernes i cafès on se servia al vi i conyac anunciat, com ara el Cafè Catalunya, el de Puerto Rico, el Bar Exprés o l'anomenat Mai es Tard, passant pel Palace Hotel, és clar. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Altres impressors en la història lleidatana foren Pere de Roble, Joan de Villanueva i Miquel Prats al segle XVI. Al següent, Lluís Menescal, Jerònim Margarit, Jaume Magallón, Joan Nogués entre altres. El segle XVIII notà la manca de vida universitària i «van marxar cap a Cervera la majoria dels impressors instal·lats a la nostra ciutat».
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Anunci dels camions alemanys Krupp amb motors Junkers-Diesel. Es podien prova a l'Estació de l'Auto a Tàrrega i a través del corredor Pere Servat a Lleida ciutat.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La transcripció d'un dels documents cabdals en la història de Lleida, la Carta de Població atorgada per Ramon Berenguer IV a la ciutat al 1149.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Una carta de garanties a tots aquells que volguessin establir-se a la ciutat recentment conquerida als sarraïns, amb garantia per a les persones i els bens. Ni tan sols el batlle no podia «inculpar-vos o increpar-vos de quelcom, sense testimonis legítims i idonis». Cosa tan avançada que encara no ho fan ara ni al Tribunal Suprem (espanyol).
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La llista de punicions als qui trenquessin la llei amb violència, per robatori o per deute, tres dels principals maldecaps de l'època. Potser de totes les èpoques. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Sense oblidar les penes per adulteri «amb la dona d'altri», quan calia pagar amb exposició a vergonya pública, fent que els amants «recorrin els dos, baró i femella, totes les places de la Ciutat de Lleida, despullats i fuetejats, però no sofreixin altre dany en els seus bens i hisendes per ço». Pagava la pena, doncs?
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La carta de població comportava, a més, el compromís contractual de fidelitat al monarca, el qual devia per això protecció als súbdits seus. Vassallatge social entre el rei i la terra en estat pur. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
L'anuncia de l'«American Cirque», instal·lat com cada any rere el Mercat de Sant Lluís. Entre els artistes, el clowns, sembla que coneguts i famosos al temps, dits «Hermanos Díaz».
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
L'autor d'aquesta llarga ressenya històrica de la ciutat dins un programa de Festa Major era el difunt arxiver de la ciutat, el linyolenc Enric Arderiu (1868-1920), un dels nostres renaixenços prohoms i molt actiu al Centre Excursionista de Lleida. 

La intenció il·lustradora de la pròpia història de part de la Paeria aquell anys 1935 entre els habitants de la ciutat és de lloar. El mèrit ha de recaure, però, sobre els anunciants, que s'avingueren a rascar-se la butxaca. Una iniciativa com aquesta en un programa de festes actual fora impensable. Això ens dona la mida de l'audàcia d'aquesta iniciativa, només parcialment entelada per una ressenya parcialment antiquada per als anys que corrien, quan el catalanisme ja havia avançat molt més a tot el país i podia oferir una visió historicista sense complexos provincians espanyolistes. 


20190514

[1979] Història de Lleida en el programa de la Festa Major

1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
El cartell de Josep Bartoletti per a la guia de la Festa Major lleidatana d'aquell any. Aquest dibuixant nascut a Lleida (1905-1945) era fill de Feruccio Bartoletti, un marbrista italià que obrí taller a la Rambla de Ferran al cavall del canvi de segle. Era casat amb una tia-àvia de la Dolors Sistac, «a qui qualificava de malaguanyat pintor per haver mort massa jove i també pel poc reconeixement que segons ella havia rebut dels lleidatans. La capella del Peu del Romeu conserva emmarcat i protegit amb un vidre el Penó de Sant Jaume que obrí durant anys la Romeria dels Fanalets, pintat per Bartolleti i una de les poques creacions que d’aquest pintor conserva Lleida, a banda del cartell de les Festes de Maig del 36 o d’una obra seva catalogada al Museu Morera» (veg. Jordi Curcó, ací). Es definia a si mateix, com veiem en l'anunci, com a aerògraf, és a dir, amb pistola a pressió, llavors una tècnica innovadora de polvorització de la pintura mitjançant la força d'un raig d'aire. 

La guia s'anomenava pròpiament «programa artístic històric», per tal com incloïa tota una bona ressenya de la història de Lleida en el context de la nostra història nacional, que en aquell final de segle XIX i començament del XX havia estat redescoberta i reescrita pels nostres intel·lectuals locals de la Renaixença. 

El grafisme i la tipografia del programa eren ja del tot d'estil art déco, molt de moda durant l'Entreguerra europea. A més, gairebé cada pàgina s'havia imprès amb un color diferent, cosa que donava un toc avantguardista a tot el conjunt. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La dedicatòria del programa apunta la intenció divulgativa de la història «dissortadament tan poc coneguda del nostre poble», i agraeix al comerç, o sigui, als anunciants, haver-ho fet possible amb la seua contribució econòmica, i també als autors que «ens han facilitat quantes dades hem cregut convenients per a l'edició», l'Enric Arderiu, arxiver de la ciutat, i en Josep M. Àlvarez i Pallàs, periodista i pioner de l'aviació lleidatana.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
El resum d'història de la ciutat en el programa de la festa major, basat en la història arromanticada de Josep Pleyan de Porta. S'hi afirma que la ciutat «té el títol de MOLT NOBLE I MOLT LIBERAL i quan la invasió francesa de l'any 1810, l'emperador Napoleó I li donà el d'IMMORTAL, per haver resistit el setge imposat pel gran general Suchet».
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Anunci a tota pàgina de recanvis d'automòbil, ja un dels grans negocis del moment. El programa contenia majorment anuncis en llengua catalana, tret d'alguns. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
L'Agència de Transports 'la Pallaresa' fardava de disposar «vagó diari i directe de Barcelona a Lleida i regrés» i demanava: «No la confongueu amb altres falses». Sembla que la competència no era gaire lleial. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Primer capítol de la història local: la república ilergeta (dits simplement «chetas», amb grafia castellanitzada), de l'Ebre fins als Pirineus ribagorçans, i potser més cap a l'oest i tot. Moltes de les etimologies que s'hi detallen han estat posteriorment revisades. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La vocació comercial de la república ilergeta, segons les monedes que es conserven del període, «que passen de trenta... prou eloqüents per a provar a bastament la importància de Lleida en els temps prehistòrics i ibers».
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Preciós anunci d'estètica art déco pseudoavantguardista de la perruqueria Roman al desaparegut carrer de l'Estereria, amb joc de lletres i buits blancs, conjuminat amb l'acompanyament de motius geomètrics. Sembla que les permanents es posaven de moda.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
El Col·legi Ibèric de la Rambla de Ferran, llavors Avinguda de la República, oferia tota mena de branques d'estudi. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Els orígens dels tallers Lamolla es remunten al tractament de pneumàtics. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
El sotmetiment de la Lleida ilergeta als cartaginesos d'Amílcar Barca. El domini africà sobre l'est peninsular motivà l'interès sobtat i persistent de Roma per les nostres terres. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Els principals negocis de la ciutat s'emplaçaven a l'Avinguda de la República. Potser ben aviat podrem tornar a recuperar el nom per a algun altre nou carrer de la ciutat!
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La lluita contra la dominació romana fou encarnada per «les simpàtiques figures d'Indíbil i Mandoni, heroïns i màrtirs a la vegada de la independència pàtria».
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
«...essent Ilerda considerada com el graner de la ciutat del Tíber», frase que resumeix la importància estratègica de la nostra ciutat per a l'Imperi Romà.

S'anuncia que els sabons són «purs d'oli» i que els lleixius s'han d'usar per rentar i sanejar la roba. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
S'esmenta l'estada de l'Emperador August a la ciutat del Segre, «a quina memòria, Ilerda encunyà una interessant moneda en la qual apareix el retrat de l'esmentat August». Els combats memorables de Cèsar contra Pompeu, favorables al futur emperador, són recordats, igual que la traïció a Sertori, «el gran cabdill romà civilitzador de la Ibèria, assassinat vilment pel seu tinent Perpena, en la veïna vila d'Aitona (Ileosca)». Localització bonica però errònia.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Un altre anunci de tocs avantguardistes d'un taller de maquinària industrial i agrícola, i desgranadores de blat de moro, que aclareixen que són de panís.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
El següent capítol històric va dedicat a Sant Anastasi, «martiritzat a la població de Badalona junt amb setanta-tres, el dia 11 de maig de l'any 203, dia que la nostra ciutat commemorant aquell fet, celebra la Festa Major. Segons tradició constant, Sant Anastasi fou nat en la 'Casa Prous' del carrer de Magdalena». 

La ferreteria de la nissaga Soler ja hi era, a la cantonada del carrer Urgell amb Anselm Clavé.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
El Concili de Lleida del 556 i la seua conversió en seu episcopal. La primera catedral sembla que s'erigí a tocar del palau-castell reial, conegut pel nom sarraí de la Suda o Açuda.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
L'arribada dels sarraïns o alarbs comportà la caiguda de Lleida en mans del Moro Musa, i la seu episcopal «es refugià a Roda, petit poble de la Ribera del Ribagorça, d'on baixà a Barbastre i després retornà a Lleida el jorn de la seva reconquesta pel comte de Barcelona, 24 d'octubre de 1149». Amb la conquesta sarraïna, la ciutat esdevé Lareda: «una nova civilització esborrà les precedents». Així ho redacta l'autor «Des que la bandera verda del Profeta fou hissada damunt de la Catedral Goda, la religió, les lleis, les costums i fins i tot l'idioma canviaren completament».
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Anunci de Josa i Gassó: «es confeccionen trajos a mida», llavors als Porxos de Baix.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Les diverses envestides cristianes contra Lareda, entre les quals la de «Roldan, l'heroi de les llegendes», primer a batre les muralles lleidatanes al 777, segons la historiografia romàntica.

La ciutat disposava de més de tres mil telèfons: el de la Creu Roja, el 3125. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Finalment, «la definitiva reconquesta de Lareda estava reservada als catalans per mitjà del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV el Sant, el qual tancà amb la presa de Lleida el gloriós període de la restauració catalana». No: encara faltava l'expansió meridional i mediterrània.

L'anunci de la botiga de queviures i tocineria de Ramon Farré al carrer Carme.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
L'espai dedicat a la conquesta de la ciutat retrata un dels moments més importants de sa història. «Per a solemnitzar tan gran gesta, se celebraren a la nostra ciutat, lluïdíssimes festes civils i religioses, convertint-se la mesquita àrab en catedral catòlica». La Carta-Pobla «autoritzà a quedar-se a la nostra ciutat als moros que volguessin», com a ciutadans de tercera, és clar. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La Papereria Urriza, que aguantaria fins a gairebé la fi del segle, al carrer Cavallers. El «taller de relligats» era l'enquadernació del moment. L'anunci era signat pel dissenyador i tipògraf lleidatà més avantguardista del moment, l'Enric Crous.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La Casa musical Guarro potser ja fa un segle que aguanta en ple Carrer Major. La ràdio, el gran mitjà de masses d'aquella època, no era assequible a tothom, i se'n proposava la venda «a llargs terminis». 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La participació dels nous lleidatans en la conquesta de Mallorca i València. «Un fill de Lleida anomenat Xic, és el primer d'assaltar les muralles» mallorquines. Fa, doncs, vuit-cents anys que els lleidatans ens definim com a xics i xiquets! També a València «són els primers d'assaltar la plaça». 

La camiseria i sastreria Ribé, una altra de les històriques del carrer Major lleidatà.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La construcció de la catedral catòlica després de l'ocupació catalana de la ciutat, «símbol de la fe i entusiasme d'aquelles generacions creients i rica pàgina de la història de l'art a Catalunya», segons l'autor, que mostra una visió de la història molt tradicionalista i conservadora, fruit del recent pas per la Renaixença local.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La normativa fabriana girigava encara en l'ortografia d'alguns impressors.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
L'anunci de la sastreria d'E. Andreu Lamarca, amb elegant lletra lligada, per transmetre glamour al negoci.

Segueix el recorregut pels segles d'història de la ciutat, ara amb el capítol del Compromís de Casp, al segle XV, amb gran repercussió a terres ponentines, per ésser el pretendent destronat el nostre comte urgellenc Jaume.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La camiseria Teixidó, al desaparegut carrer de l'Estereria, que donava a la Plaça de Sant Joan, i que va haver de traslladar-se a carrer Major. 

La infortunada història del Príncep de Viana no podia deixar d'estar present en aquest resum, per la importància de la ciutat en el desenvolupament dels fets.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La Guerra del Segadors obre el següent capítol històric: «Lleida sofrí tres setges en l'espai de sis anys que l'arruïnaren per complet». La ciutat era envoltada llavors de «diversos ravals i pobles i s'alçaven a l'horta nou convents de frares i les masies poblaven Lleida en nombre important». Majorment, tot fou destruït per la soldadesca i les bombardes. També part dels carrers i dels antics palaus nobiliaris medievals».
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La moda dels creuers s'anunciava a Lleida. Potser hi havia més mercat que no ens pensem. L'oferta incloïa destinacions tan exòtiques com Hong-Kong, Manila, l'Índia o Austràlia.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
El primer setge de la Guerra dels Segadors començà al maig de 1644 i durà fins a l'agost, sota el comandament del general lusoespanyol Felipe da Silva. El rei (espanyol) Felip IV va romandre aquell estiu a Fraga tot esperant el resultat de la lluita, i entrà al 7 d'agost a la ciutat per jurar «als lleidatans llurs furs i privilegis». L'any 1646 les tropes francocatalanes del comte d'Hancourt van provar de rependre la ciutat. En aquesta ocasió, el setge durà de maig a novembre, amb un exèrcit assetjador de 20.000 homes! Imaginem-nos els danys sobre la població i el territori: «la fam, les epidèmies i les bales plogueren sobre Lleida» i sobre l'horta veïna, car calia mantindre la soldadesca i la cavalleria.

En ple centre ciutat, en aquell carrer Estereria, hi hagué la Fonda d'Agramunt de Gaspar Lluelles. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Les bacallaneries són botigues que al segle XXI han passat a la història, però que en el passat, catòlic i practicant si us plau per força, eren imprescindibles, sobretot durant la Quaresma. A la Plaça de la Sal, sempre hi havia hagut bacallaneria fins a temps recents. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
El tercer dels setges fou un nou intent francocatalà de fer-se amb la ciutat del maig al juny del 1647. Sempre l'arribada de la primavera marcava l'inici d'aquesta mena de campanyes militars. El general Condé provà de desallotjar les tropes castellanes del general Brito, sense èxit. L'autor confon, però, aquest tercer embat sobre la ciutat de l'any següent amb l'anomenat Setge de Santa Cecília, festivitat de novembre, data en què arribaren a Lleida els reforços que desbarataren l'assetjament de la ciutat del 1646.

Arribats a aquest punt, l'autor es fa un embolic de fidelitats nacionals, propi de molta gent catalana de la seua generació que començava a descobrir la història pròpia. Llavors entraven en una mena de contradicció existencial: no podien entendre que ells, que encara es consideraven espanyols, haguessin de lloar els dominadors espanyols de la ciutat i de son general (que encara avui té de manera incomprensible carrer dedicat a la ciutat) i dels lleidatans als quals creu arrenglerats en ses files, en contra la lluita que hi tenien les institucions de la terra, amb la Generalitat republicana de Pau Claris al capdavant i amb l'imprescindible abraçada del suport militar francès.

La visió hispanocèntrica dels fets històrics que tenien per formació, no els donava resposta a tal contradicció, però sí que, com a primer pas, se'n comencen a fer la reflexió en veu alta, que es responien amb un típic al·legat antifrancès i concebent aquella guerra com una contesa contra una mena d'invasió gavatxa de la pàtria, com si es tractés d'una prèvia de la lluita antinapoleònica de començament del segle XIX. 

Així doncs, escriu l'autor: «Segurament hauran observat els nostres lectors que Lleida resistí els setges de catalans i francesos...» i perquè fa «mal efecte» que els lleidatans lluitessin contra els catalans ha d'incloure tota aquella llarguíssima justificació antigavatxa. L'aparició d'aquesta contradicció demostrava, però, un punt d'inflexió en el pensament històric dels nostres intel·lectuals de fa cent anys: els catalans no podíem entendre la història pròpia repetint els arguments de la tradició historicista espanyola, perquè en bona part es tracta de la lluita de l'una identitat nacional (espanyola) per fer-nos-la desaparèixer i diluir-nos dins la seua. 

La historiografia posterior ens ha aclarit com la revolta de la Generalitat catalana contra la monarquia siscentista tenia molt de lluita contra l'hegemonia subjugadora de la terra de part dels castellans no ja sense respecte a les decisions i voluntats de les institucions de govern pròpies del país, sinó amb absolut menyspreu a la seua mateixa existència. Si fa no fa, i salvant les connotacions bel·licistes, com encara després de tres-cents cinquanta anys. Si hi comptéssim els cops de porra policials i guardiacivilescos de l'1-0 proppassat, ni tan sols caldria que en salvéssim aquestes connotacions de dominació per la força. 
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Anunci d'assegurances de robatori, de responsabilitat civil, de vida, d'incendi i... d'automòbils!
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Un gran anunci a dos pàgines de la gran casa de teixits i confecció dita «Almacenes San Pedro» del carrer Major.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La «Hispano-Olivetti», la gran màquina d'escriure d'aquells temps, de venda a terminis de 5 anys a cal Fregola.
1935. Festa Major de Primavera, Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
L'Acadèmia Martínez, d'Eduard Martínez, encara existent avui, llavors emplaçada a l'Avinguda de la República, entre parèntesis, per si algú no ho sabia, Rambla de Ferran. A banda dels estudis administratius i mercantils, també oferia «Ortografia (català i castellà)».