20201023

[2212] Lo Banc de Mollerussa, l'Olisabonera i altres botigues, 1919

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

És prou conegut que el canal d'Urgell portà l'alegria econòmica a la comarca, un cop superats els primers decennis d'aigua entollada i salabror de la terra. La cosa donà per a la creació d'un banc i tot, «Banco de Mollerusa», cosa que vol dir que n'hi havia demanda i necessitat.

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
Encara un altre banc mollerussenc de fa cent anys: la dels banquers Blai Carné i fill. S'hi descriuen les operacions bancàries més habituals del moment. Els comptes corrents, que s'hi podien obrir amb «tota classe de moneda» es pagaven al 3% anual. Cent anys després són els clients els qui han de pagar per tindre'n un d'obert i encara operar online! Donem fe que aleshores els bancs feien de bancs, i no venien cotxes ni teles ni assegurances mèdiques...

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

Encara un tercer banc a la plana, a la veïna vila de Bellpuig, la banca de Magí Sanfeliu, amb sucursal a Mollerussa. Les grans botigues i negocis, com ara tenen webs, llavors disposaven totes d'adreça telegràfica. Era el mitjà més ràpid existent per a comunicacions urgents. A Bellpuig ja hi havia més de 200 telèfons. Si ens fixem en les operacions que s'hi oferien, i que el titular, ni que tingués alguns passants, podia fer personalment, conclourem que allò eren banquers, i no els pobrets graduats d'ADE que acaben a les oficines bancàries actualment, que semblen hostessos i hostesses que vulguin oferir-te un cafè...i no sé si sabrien calcular un interès compost. 

La pàgina també anuncia els sabons de la Societat Olisabonera. Quin nom més bonic, oi? Fou una de les fàbriques més importants en aquelles primeres dècades de segle passat, que exportava bona part de la producció industrial. Però no per això descuidaven la parròquia comarcal amb la venda al detall. 

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
A tocar de l'estació del ferrocarril hi hagué la gran fonda d'Isidre Pons, «amb restauració moderna i 28 espaioses habitacions» i «llum elèctrica a tot arreu». A més de servei de carruatges, estables per a les cavalleries, mossos per carretejar els baguls i maletes, i «grans menjadors a planta baixa». De ben segur, un formiguer de gent sempre seguit. També a la «Fonda d'Espanya» d'Antoni Freixes tenien llum a les habitacions i «servei esmerat». El nom d'Espanya per a fondes i hostals fou molt freqüent a Catalunya en aquells temps: era la manera de rebre els forasters de la nostra nació veïna que transitaven entre nosaltres i fer-los sentir com a casa. Un truc de màrqueting que és més vell que l'anar a peu, oi?

La confiteria «La Pubilla» d'Emili Estadella al carrer Verdaguer. Però també hi tenien vins i licors, comestibles i cereria. Les fàbriques de gasoses mai no van faltar a la vila durant el segle XX, com la de Julià Ribera, que feia una soda espumosa, beguda fina deliciosa.

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
La farmàcia de Joan Brau a la plaça Manel Bertrand. L'assistència mèdica privada es feia a la Fonda de l'estació, tots els dimecres, dia tradicional de mercat. Probablement els metges venien de Lleida o Barcelona. El reclam també anunciava atenció a les malalties de la dona. La gran botiga de mobles mollerussenca, a on se'n feien i se'n reparaven, era la d'Antoni Fages. a carrer Verdaguer. 

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
Gramòfons a la botiga de Pere Solans, a la Carretera 35, rellotges per sobre de tot. El Gran Cafè d'Espanya, al bell mig del poble, regentat de Fidel Solsona, proclamava: «a l'istiu el més fresc, a l'hivern el més reclòs», al carrer Vilaclosa, de l'antiga vila tancada des de temps medievals. 

La carnisseria que oferia «carn de vedella ben tendra» era la de Lleó Mitjavila, a l'antiga plaça de la Pietat. La casa bellputxenca de vins de Jaume Duc també tenien sucursal a Mollerussa.

1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
Els Magatzems Sant Isidori de Casa Masip a la plaça Major s'hi trobaven tota mena de teixits.Demanava a la clientela que abans de comprar, visités «aquesta casa amb tota confiança i seguretat que sempre guanyaran temps i diners». Perquè «jamai vendrà car», tot a preu fix.
 
1919. Mollerussa comercial.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).
La redacció saludava l'arribada de la festa major mollerussenca. El dia 14 de maig, el cloquer de la vella església, després desapareguda, ho anunciaria. La Festa Major del 15 de maig era a tocar... «i Déu faci que a l'any 1920 poguem contemplar l'arribada, la nostra xamosa i benamada vila, de la primera màquina del ferrocarril de Mollerussa a Igualada per Santa Coloma». Doncs cent anys després encara l'esperem, aquest traçat del futur -diuen- eix transversal ferroviari. 


20201015

[2211] Mollerussa, 1919

1919. Mollerussa.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

Portada del núm. extraordinari d'aquest «periòdic quinzenal defensor dels interessos d'Urgell i de Segarra», la subscripció al qual costava 3 pta anuals. La seu del diari era a la plaça Manel Bertrand, en un primer del núm. 12
, al costat del  Colmado GENESCA  que s'hi anuncia, que per darrere devia donar a l'antic i estret carrer dit de Vilaclosa, d'origen medieval emplaçat a dins l'antiga vila closa, com el nom reflecteix. Al poble urgellenc ja hi havia una colla de telèfons, ara fa cent anys. La botiga era també el magatzem de colonials, com se'n deia de la tenda a on s'hi despatxava comestibles, a més de cafè, cacau, sucre, etc. productes de procedència ultramarina. A més, també era adrogueria (vernissos, pintures, 'drogues' o productes químics de neteja, etc). Hi confeccionaven els paquetets de regal per a bodes, batejos i comunions. I no hi faltava el licor de camamilla, que darrerament torna a produir-se i popularitzar-se a les terres del pla urgellenc. En resum, al Colmado del poble s'hi podia trobar de tot, des de moixernons fins a perfumeria, de conserves de fruita (potser casolanes i tot) a gran assortit de cafès torrats. 

1919. Mollerussa, cent anys de futbol.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

Hi trobem un articlet d'Isidori Tàssies que vol felicitar «un estol de joves de la nostra benamada vila» per haver organitzat un partit de futbol per a la Festa Major. L'esport quallaria a la ciutat, després d'alguns partits ara i adés des de la festa major de 1912 o 13, amb la creació de l'Sporting Club aquest mateix any.
1919. Mollerussa.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

L'anunci parla del trasllat de la Casa Busquets de bicicletes al carrer de la Carretera 40, cantonada Balmes 1, «enfront del que ha ocupat fins avui». No era només botiga, sinó sobretot taller de reparació, i es traslladava per tal d'ampliar «les seccions de construcció i reparació de bicicletes i motos». O sia, en una botiga de 'cicles' tan aviat venien màquines de dos rodes amb o sense motor. 

Al programa de festa major, calia començar amb la missa cantada amb orquestra, a l'església vella encara. Tres centres culturals, cadascun per a la pròpia parròquia ideològica (de catòlics a republicans), ja fos al Centre Jaumista carlista, l'Amistat o Centre Republicà, a l'Amista Els balls privats només per a socis, els públics amb portes obertes. Molt interessants els actes de l'Agrupació La Tarota que oferí curses de toros, cicles i motocicles.

El partit de futbol d'aquell any enfrontà l'acabat de crear Sporting Club Mollerussa amb el primer «team» del Cervera. 

1919. Mollerussa.
«Urgell-Segarra», d'11 de maig (ARCA).

El Teatre Foment mollerussenc era un dels escenaris teatrals de la vila, al costat de la renovada sala de l'Amistat, a on també s'hi feien representacions. Aquella festa major al Foment programaren sarsuela, amb la companyia «Ópera Espanyola», gènere teatral musical molt en voga i popular entre el públic català. Fou una de les vies de penetració del castellà entre les classes populars més decisiva i determinant. La companyia portava orquestra en directe, amb setze músics dirigits per Amadeu Cristià, reconegut compositor barceloní del tombant del segle XIX al XX. S'hi citen els noms dels intèrprets musicals de tenor, baríton, baix, dos tiples o sopranos, i un tenor còmic. Aquest darrer s'exercia en passatges de coloratura extremament aguda, i no sempre els papers havien de ser per força humorístics. 

S'aprofità per inaugurar una «immensa i estupenda» i «complerta il·luminació de teatre i frontispici». Se n'aprofità l'orquestra per fer-hi també balls, i hi destaca l'habitual sessió musical matinal, de migdia més ben dit, dit «concert-vermouht». A les 12, hora oficial, que era una hora una mica més tardana que la tradicional al país. A l'Estat (espanyol) els horaris s'unificaren per decret al 1901, però el costum tradicional costà de canviar. 

Als balls de tarda, diu al lateral esquerra que el públic podrà assaborir les anomenades coques d'ou mollerussenques. Al lateral dret, s'hi especifica que a cada concert de tarda al Cafè Foment hi haurà «un solo obligat a cada concert».


20201007

[2210] La persecució lingüística a Lleida, 1900

1921. Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. 
Cartell de Josep Obiols.
L'auge de la consciència nacional a la fi del segle XIX comportà el desig de recuperació del lloc principal de la llengua del país dins d'un Estat (espanyol) que només reconeixia la seua llengua espanyola com a llengua oficial i de l'educació. Aquest impuls quallà en la fundació d'aquesta associació al 1898, sota el paraigua de la Unió Catalanista (1891), impulsora de les Bases de Manresa (1892). El fundador en fou el pedagog Francesc Flos i Calcat, que havia creat una de les primeres escoles (si no la primera) amb ensenyament en català al 1898, el col·legi Sant Jordi al carrer Sant Honorat de la capital del país.

1900. Lleida. Enric Arderiu, «Carta Desclosa»,
«La comarca de Lleyda», d'1 d'abril (Sol-Torres).
Defensa de la llengua catalana a l'escola en aquesta carta oberta d'aquest mestre i arxiver, que també participà en altres projectes de reconstrucció nacional a Lleida, com ara el Centre Excursionista, la celebració dels Jocs Florals, l'Associació Cultural Catalanista o l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. A la tardor d'aquell mateix any fou represaliat per les autoritats educatives (espanyoles) a l'exili professional, amb un trasllat forçós a Huelva (Espanya), sense permís per tornar a exercir al nostre país, després de la sonada manifestació fluvial catalanista pel riu Segre a l'octubre. Al Gobierno Civil a Lleida, doncs, ja en tenien la mosca al nas, de l'Arderiu, després d'aquesta carta pública del mes d'abril.

La carta denuncia l'ordre publicada al BOP provincial de l'administració (espanyola) a la Lleida d'aquell inici just de segle XX, per mitjà de la qual es recordava als mestres l'obligació de l'ús únic del castellà a l'escola, amb l'avís de les penes i càstigs corresponents als mestres infractors. Recorda l'autor que aquesta ordre va contra «l'ús constant de la llengua catalana en los centres de primera ensenyança», deixant testimoni, doncs, d'un mètode de treball escolar que passava per «la necessitat racional i pedagògica» de fer-la anar per a l'educació dels infants, fins i tot per poder ensenyar-los el castellà, com de manera obligatòria estava establert. 

1900. Lleida. Enric Arderiu, «Carta Desclosa»,
«La comarca de Lleyda», d'1 d'abril (Sol-Torres).
Denuncia que la «Junta Provincial de Instrucción Pública» confon la finalitat de la llei d'educació de 1857 que establia l'ensenyament del castellà, amb els mitjans per obtindre tal resultat: haver-ho de fer també en castellà i no pas en català, com era costum fins al moment. Cosa que permetia, segons la voluntat i discreció del mestre, instruir els infants en els rudiments de la nostra llengua nacional, bandejada de l'ensenyament. Recrimina que l'ordre «havia de tenir en compte que aquesta costum ha estat de sempre i que les costums de segles constitueixen un dret que no convé fer desaparèixer d'una manera violenta».

Hi afegeix raonaments pedagògics i senyala que en l'ensenyança de l'idioma estranger, «exigiria d'una part que s'establissin analogies i diferències entre la llengua natural i la que s'imposa». De l'altra, que de la llengua natural també «se'n fes un estudi detingut... per a tenir una base ferma en què apoyar los successius coneixements lingüístics». Es buscava, així, l'escletxa per a l'ensenyament de la llengua, malgrat les lleis (espanyoles) prohibitives, que passaven a persecutòries en mans dels representants de l'Estat (espanyol) a Lleida.

Conclou l'Enric Arderiu: «d'aquesta manera s'enteraria aquí tothom de les diferències i semblances entre la llengua de Cervantes i la parla dels Llull i dels Ausiàs March». Però com diu la padrina, ja pots xiular, ja, que si el ruc no vol beure... 


1900. Lleida. «Boletín Oficial de la Provincia de Lérida»,
de 30 de març (Dip.Lleida, BOP històric).
La instrucció governativa provincial comença dient que té coneixement que alguns i algunes mestres fan ús de la llengua catalana «preteriendo, por no decir proscribiendo, el idioma castellano, que bien pudiera llamarse español, como la Academia afirma», i això sense adonar-se que no es podia pas fer perdre una llengua que la gent no parlava, com era el cas, i que era l'Estat (espanyol) qui intentava fer-la apendre als xiquets i xiquetes si us plau per força!

«Tal procedimiento... no tan solo es ilegal, sinó que origina perjuicios de difícil remedio...», sobretot perquè els aprenents són espanyols. Tant se val si la llengua seua i del país és una altra, oi? És la famosa unidad de destino que s'imposa sobre les colònies, part de les quals, per cert, l'Estat (espanyol) acabava de perdre al 1898. Probablement per això mateix, s'hi redobla l'esforç dominador sobre les catalanes. 

Aquest ús de la llengua del país per ensenyar als infants del país la llengua del país veí a què obligaven -i obliguen encara- les lleis del nostre Estat (espanyol) veí, era molt més freqüent en les escoles dels pobles. S'argumenta que si no aprenen bé l'espanyol des de l'escola elemental «resultan inhabilitados para emprender estudios superiores en los establecimientos docentes de España, con la consecuencia lamentable que inteligencias en que pudieran fertilizar las diversas ramas del saber humano, individuos que pudieran ser útiles a la ciencia... permanezacan sumidos... en la oscuridad que prestan las tapias de la villa y de la aldea...», etc. i etc. A sobre que prohibien la llengua del país, encara volien estigmatitzar-ne els parlants, per rucs i pobletans. El típic argumentari supremacista de la metròpoli respecte a les nacions minoritzades i colonitzades a tot el món. En resum: què feu, rucs, que no voleu ser com nosaltres? I no poden pair que la resposta, un cop i un altre, sigui: -No, (des)gràcies!

Finalment, es traspassa als alcaldes la responsabilitat de vigilar el compliment de la normativa. En cas de detectar mestres infractors, cal denunciar-ho immediatament al Gobierno Civil (espanyol) a Lleida per tal com des d'ací s'hi instruirà el corresponent expedient administratiu «para hacerles efectiva la responsabilidad consiguiente  por desobediencia». O sia, de prohibició a persecució en aquells anys de regència de la restauració monàrquica borbònica al nostre estimat Estat veí. 

1900. Unió Catalanista.
Segells de contribució a la causa nacional.





 

20201003

[2209] La Balaguer de 1909

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
El Segre d'estiu al seu pas calmós per la Balaguer de començament del segle XX. Les cases són construccions de les antigues, les unes de pedra, les altres de tova. Res a veure amb el canvi urbà sofert per la ciutat des de la segona meitat del segle passat. 

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Primera de les dos pàgines dedicades a la ciutat urgellenca. És clar que la Balaguer de llavors encara bàsicament només jeia al marge dret del riu, i que «la población sube de la llanura al monte». Destaca el comentarista les teulades seculars, plenes de verdet «con ese color pardo terroso que da la humedad y el tiempo».  

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
L'església de Santa Maria sempre presideix la vila, amb son majestuós campanar octogonal. En primer terme encara s'hi observa un pany de la vella muralla, davant d'una banqueta feta a trossos. Cada casa hi tenia una porteta, per anar a buscar aigua al riu.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
El Sant Crist encara amb la façana antiga, a l'altre turó de l'extrem de la vila.
 
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
L'escultura gòtica del Sant Crist balaguerí, cremada al 1936. Només un peu se'n conserva, integrat a la talla actual.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Les magnífiques porxades de l'antiga plaça Mercadal, sota la majestuosa església, ben aturonada i visible des dels encontorns, amb el rellotge del campanar que hi era orientat. Així, els dissabtes de mercat, tothom podia guaitar a l'hora amb un cop de cap cap a dalt. Les velles persianes enrotllables, sempre passades per damunt de la barana de ferro del balcó: així sempre hi corria l'aire i la padrina podia tafanejar a veure qui passava. La plaça era de terra, no pas de pedra. Als edificis de més endarrere hi veiem les característiques galeries obertes que moltes tenien a dalt: s'hi assecaven fruits o llançols, tot depenia de l'època de l'any.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Esplèndida vista del pont medieval, també abatut durant la guerra. A l'estiu, el riu mostrava aquest aspecte assedegat, però en les èpoques de forta pluja, i encara amb els rius pirinencs sense els (remaleïts) pantans, l'aigua es desfermava avall, cap a la plana, amb tota sa fúria. Llavors els tallamars dels pilars del pont mostraven la utilitat per trencar i desviar tota la brossa i la gran quantitat de troncs que baixaven rabents, i haguessin pogut tombar-lo.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Per tren, s'arribava a Balaguer des de Mollerussa, per la línia de la Sucrera de Menàrguens (començada al 1900), que des del 1905 fou autoritzada a portar també passatgers.
 
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
La Plaça del Mercadal, dita Major en aquells anys, en una imatge que en mostra tota sa espectacularitat. Al voltant de la part central, marcada pel perímetre dels oms (crec), els carros podien anar-hi tombant. Per la quantitat de gent sota els porxos i de tartanes que hi veiem, ben bé podia tractar-se d'un dissabte de mercat. D'aquell mercat que atreia molta gent de tota la plana urgellenca. A tots els pobles veïns sabien que «si vas a Balaguer, esmorza primer». Els llançols penjats dels balcons sempre ens parlen de la vida de cada dia de la gent. A la dreta de tot, el gran casal de la cantonada amb el carrer Major era l'adrogueria i farmàcia de Josep Graells i Fill, que lluïa un magne rellotge de sol a l'alçada del balcó del segon pis.

Darrere de tot de la imatge, baixant de Santa Maria, hi veiem el pany de muralla que tancava la ciutat pel seu costat occidental.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Lo carrer del Pont balaguerí, a tothora ple de trànsit, especialment els dies de mercat, quan els visitants hi deixaven els animals aparcats. Els dies de pluja, el fang que s'hi feia a roderes i trilles el feia gairebé impracticable. El dia de la foto, les dones guaitaven als balcons, i xics i xiques van voler que els captessin per a la posteritat. El carrer tenia una barana de pedra, de la mateixa banqueta que sobrepujava el carrer. De tant en tant, en temps de grans avingudes d'aigua, no era infreqüent veure com saltava per damunt. 




20200926

[2208] Alcoletge, 1896

1976 ca. Alcoletge, el Segrià.
Meravellosa vista del poble de la meua infantesa des del tossal del camp de futbol, ara mirador. Llavors no hi havia cap pi, i la vista era oberta, amb els dipòsits vells en primer terme. Durant tot el segle XX, el poble havia begut del Canal d'Urgell. Una canonada feta a pic i pala, fonda de nassos, feia sifó per deixar-hi arribar l'aigua. Ara, però, d'ençà d'uns quants anys, potser ja vuit o deu, l'aigua de boca arriba de l'altre costat de riu: de la Noguera Ribagorçana, després de l'obra que el Consell Comarcal -crec- va fer per millorar la portada i distribució d'aigua de Pinyana a la capital i pobles veïns. Sempre anàvem a guaitar-hi: us asseguro que mai no ens hi vam banyar i molt poques vegades hi vam saltar. Sempre hi rondava l'agutzil, encara que la veritat era que els dipòsits ens feien respecte.

Dipòsits amunt, hi havia i hi ha el camp municipal de futbol, de terra i amb una graderia de formigó coberta amb un teulat de bigues i uralites. Des de darrere la porteria est, hi havia una costa de set o vuit metres fins al tros de presseguers que, per darrere les escoles, arribava a baix al carrer, i que es veu molt bé a la imatge. En aquesta costa, argilosa, hi cavàvem uns aragalls i, després d'aviar-hi aigua, hi relliscàvem a tota velocitat.

En aquest mateix tros de presseguers, ara s'hi aixeca, com sabem, el gran pavelló poliesportiu, de començament dels 80, aprox, pagat en part per subscripció popular de les famílies del poble, que pagaren certa quantitat (qui la deu recordar?, potser deu mil ptes) a canvi de gaudir d'una llotja durant la festa major per una colla d'anys, deu o dotze. Des dels peus del pavelló i fins al raval («l'arrabal», en dèiem llavors, ara Miralbò), s'hi feren les piscines (al voltant dels anys 90). Eren més que suficients en aquells primers temps, però amb els anys s'han anat quedant esquifides davant el desorbitat creixement de la vila, sobretot durant la darrera bombolla immobiliària (que sort que va petar, oi?). Els dipòsits vells van perdre la funció i foren colgats. Al pati que hi quedà, s'hi ha fet ara recentment una nova pista només coberta, sense laterals.

1896. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
A la primera edició d'aquest anuari, s'hi fa constar que el poble tenia poc més de 900 habitants. La distància de 6 quilòmetres a Lleida havia de ser pel camí de la partida de Granyena, amb la qual Alcoletge estava molt unida, i a on s'hi feia el romiatge de la festa major de setembre, encara després de la guerra i tot. Tot i que hi passa el Segre, el riu fa de límit del terme, però el poble és al peu del tossal, i fins al riu hi havia una bona estona a peu. Amb bicicleta, de petits, la baixada era estupenda, a tot pedal avall. Però la tornada era ben bé una altra cosa...

L'agricultura i ramaderia eren de subsistència en aquells temps. És curiós que s'hi citi, entre els conreus, el de la barrella, una planta punxosa que es feia anar per fer cendres riques de sosa (carbonat de sodi). S'havien de crema i la sosa servia per a fer sabó i vidre. No crec pas que se'n cultivés, sinó que es devia recollir pels secans, i la gent la devia usar per al sabó casolà. No fa pas tants anys, entre trenta i quaranta (o potser sí que ja en fa una colla, d'anys), encara n'havia vist fer a casa nostra.

S'hi citen tendes de queviures («abacerías» en el castellà obligat de l'època), un paleta, un ferroveller, dos fusters, un taller de carros, l'estanc, dos ferrers, i un molí (ara mateix no sabria dir a on, propietat de casa Mor i Mo). Hi havia escola de xiquets i xiquetes, separades és clar, amb la Raimunda Reig i el Josep Bieto al capdavant, un metge i un sagnador (infermer, com si diguéssim, amb perdó dels infermers). S'hi fan constar cinc grans propietaris urbans i vuit terratinents, tres dels quals eren vídues.

1896. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
La «Guia General de Catalunya» contenia milers de dades en relació amb el comerç, els oficis, la indústria, la propietat urbana, rústica i pecuària, demografia, geografia i altres. Fou idea d'Eduard Riera Solanic. Era una mena d'almanac o directori d'informacions locals. L'èxit de vendes, tot i tractar-se de volums de 1.000 pàgines i més i tot, faria que a partir de 1901 passés a ser d'àmbit estatal (espanyol), que duraria fins al 1911. Des d'aquest any, i conjuntament amb l'altra gran empresa d'anuaris estadístics, de Bailly-Ballière, passarien a editar el «Anuario General de España», que perdurà fins al 1978.

La informació la donaven una gran colla de corresponsals, de manera altruista, com els secretaris d'ajuntaments, mestres, llibreters, directors de diaris locals..., gent amb coneixements de lletra i ben informada o amb accés a bones fonts d'informació. L'edició era gruixuda i, per tant, cara. Se sufragava amb nombrosos anuncis i propagandes inserits a les pàgines. Una mica, salvant les distàncies, com les famoses pàgines grogues dels anys 70 i 80 de la Telefònica...

1911. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
Al darrer anuari Riera, la població es mantenia estable. S'hi fa indicació dels cinc quilòmetres de distància fins a l'estació de ferrocarril de Bell-lloc, a la línia de Lleida a Barcelona. El tren de la Pobla, no es faria fins al 1924 i només fins a Balaguer al principi. La vella festa major era pel 8 de maig, que era l'antiga festivitat de Sant Miquel Arcàngel, patró de la parròquia. També hi llegim els càrrecs municipals d'ara en fa poc més de cent anys. 
Hi destaquem, com a novetat, una farmàcia, un parell de barberies, tres cafès, dos sabateries. Amb la mateixa població, també s'hi anoten dos metges. Molt curiós és l'apartat dedicat als productors de vi. De veritat, que no ho havia sentit mai a dir, que al poble s'hi haguessin fet vins. Suposo que la fil·loxera els devia anorrear les vinyes. Al segle XX, al terme s'hi farà remolatxa, i arròs. A banda dels conreus tradicionals. Fins al monocultiu de la fruita, en el qual seguim. 

Ja hi havia enllumenat elèctric, amb alguns llums de plat, d'aquells d'abans, als carrers principals, tot i que potser moltes cases no s'hi havien endollat encara. Però sí que tenien servei de cotxe de línia fins a Lleida: de carro de línia, hauríem de dir pròpiament, que sortia a les 9 del matí i cobrava 75 cèntims de pta per passatger. No tant barat com sembla, però no sabria dir si era anada i tornada. 

1913. Alcoletge, el Segrià.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» 
per Ceferí Rocafort. 
Plànol del poble a començament del segle XX, segurament no gens diferent del poble retratat per Madoz a mitjan segle XIX. Al llarg del segle XX, una mica de variació, però gens fora mida, com ara el carrer de casa nostra, al darrer del Major, i que se'n digué de les Eres, perquè d'allà per avall el poble sobre a llevant, a la plana urgellenca, per on arribava la marinada: «a les quatre, agafa el ruc i ves a batre», fou frase ben repetida fins a la mecanització del cultiu del cereal. 
Al plànol s'hi aprecia la rotllana que delimitava la bassa dels animals: Per això del carrer que hi baixava se'n digué, i se'n diu, de la Bassa Bovera, per a bous i mules. Més o menys, a tocar del cal Fusteret (els Mobles Prat d'avui). L'església (3) donava al darrere a un carreró que pujava, costerut a collons (dit popularment), igual que els altres (2, 4, 5), fins a mig aire del tossal, a on hi hagué el cementiri vell, ben visible a l'entrada del poble per la carrerada que pujava de Granyena.
De fet, la casa que cap al 1963 els meus pares compraren a l'una punta del carrer de les Eres, fou de les primeres que s'hi aixecà, just a la corba que hi fa el carrer cap a la carrerada. La caseta, de planta baixa, amb jardinet reixat, molt boniqueta, encara hi és, amb el magatzem al darrere que la mecanització imposà en lloc del corral. Aquests dies se n'està pavimentant el carrer del darrere, que donava als horts. A preu desorbitat per als veïns, tot s'ha de dir (i algú ho havia de dir). 
Els grans canvis, per a bé i per a mal, vindrien al tombant del XX al XXI amb la construcció desbocada, que va comportar l'aparició de nous carrers, de blocs, d'adossades... que han més que triplicat la població del poble. Ho deixo aquí, per avui, sense altres valoracions.


20200918

[2207] Setges de la Seu d'Urgell carlina


1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» (Calaix).
Full narratiu arromançat, en castellà, del setge de la Seu d'Urgell de l'agost de 1874, en aquella darrera guerra carlista dinovesca. S'hi inclou aquest preciós gravat xilogràfic a la capçalera que dibuixa les posicions de l'exèrcit atacant, amb la ciutat a baix, a la confluència del Segre i la Valira, i el fort del turó dit de Solsona abombardat sense descans.

1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell. 
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel, 
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» (Calaix). 
S'hi fa una descripció versificada de com la ciutat s'havia preparat per al setge, amb proveïment de queviures i bona fortificació, amb protecció atrinxerada amb «zanjas... de nueve varas de ancho y cinco de profundo», i fins i tot que d'allà a la ciutadella «hay mina por debajo tierra/ en que pasan los carruages/ y los guardias cuando relevan». També molt abastament de munició: «granadas, bombas, cañones/ Krups, morteros y plasencias,/ obuses y colombrinas,/ una infinidad inmensa». Els Krupps eren els primitius canons de fabricació alemanya en època del Reich dinovesc, de la coneguda família industrial d'aquest nom (encara existent!, i des de 1999 en el consorci empresarial ThyssenKrupp AG). Les plasències n'eren les espoletes dels obusos, i les colombrines, pròpiament dites colobrines, una mena d'espingardes o fusells. 
El retrat de la carlinada és, de veritat, molt penós: gent mal vestida i pèssim bagatge, que passaven gana i tot, fins al punt d'arrambar tota fruita que trobaven per verda que fos. Amb disset batallons, comandats per Savalls, Dorregaray, Navarrete, el Manel i altres generals i capitostos carlins, amb set peces d'artilleria, emprenen la direcció de La Seu. 

1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 
(Calaix).
En el detall del gravat, observem la ciutat encaixada entre els dos rius i revoltada de turons, cobejada posició militar en tots temps. La numeració ve glossada a les estrofes.
Calaixrgt
1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 
(Calaix).
Detall de l'aiguabarreig del Segre i la Valira, aigües avall de la Seu urgellenca. S'hi observen els camps de conreu i els arbres del bosc de ribera, a més del pont que creuava el Segre. L'exèrcit assaltant es dirigeix cap a la ciutat.
1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 

(Calaix).
El setge carlí de la Seu d'Urgell començà a preparar-se al 7 d'agost de 1874. Arribaven els assetjants, el trànsit amunt i avall era intens, i al pont del Roure se'n trencaren els taulons de tant de pes sense parar.  Al dia 10, començaren els primers bombardejos. «Esto de la Seo de Urgel/ es país desconocido/ es escabroso y quebrado», avantatges defensius de la plaça. Els reialistes que aguantaven eren comandats pel general Martínez Campos, allotjat a Casa Llebreta. 

El Bisbe Caixal i tota la capellanada de la ciutat s'havien refugiat a la ciutadella (3). Al número (11) s'hi assenyala el gran edifici del Seminari Conciliar. El castell, ocupat dels carlistes, fou pres per la traïció d'una dotzena de soldats. S'afanyen a recuperar-lo. Agafen els traïdors, cinc són penjats i set afusellats.

La destrucció del poble de Castell-Ciutat fou enorme: bombardejat i cremat pels quatre costats. S'afanyen a abandonar-lo les dones, els vells i els xiquets. Tot són crits i plors. 

Finalment, la plaça fou conquista per la carlinada. Era un 15 d'agost. Tots els homes de 18 fins a 35 anys són deportats cap al País Basc. A peu, és clar. Les vídues i vells, tres rals de renda perquè puguin subsistir a curt termini. «Esta guerra es producida/ por los curas y comerciantes,/ y los que han comprado tierras/ de santuarios y frailes», és l'observació sociològica del conflicte: capellans, menestrals i petits propietaris rurals, contra la unió estratègica, contra natura, de liberals burgesos i l'aristocràcia latifundista, que s'havien apropiat de gran part del patrimoni eclesiàstic desamortitzat

1875. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 

(Calaix).
Els reialistes (espanyols) tornarien a la Seu urgellenca un any després, i amb el general Martínez Campos al capdavant pendrien la ciutat als carlistes. S'acabava el somni de la Generalitat de 1874, reconeguda per la constitució tradicionalista carlista. Ni Prim havia gosat (hi havia pensat?), durant la revolució liberal de 1868, a arribar tan lluny en la recuperació del nostre autogovern, que va acceptar el Borbó sublevat. La caiguda de la Seu va marcar la fi d'aquest projecte, que tornaria a ser angular en l'etern (i dolorós) conflicte colonial amb l'Espanya dominant del segle XX.


20200909

[2206] Samfaina poemària (v)

1979. Al Tall, Lladres
Els lladres que entraren per Almansa.
1915. Apel·les Mestres, No passareu.
Dedicada als combatents aliats de la Gran Guerra, i després esdevinguda himne republicà durant la guerra d'Espanya.
1983. Nena, 99 Luftballoons.
El color roig, red balloons, li afegiria la versió anglesa.
Segle XVIII. Anònima, Cançó del lladre
Segrest i engany a l'aimada, amb tràgic i merescut final. 
1958. Clementina Arderiu, Cançó d'abril.
L'arribada del temps clar.
1957. Josep Carner, Amor finat.
L'oblit de l'amor.
1960. Pere Quart, Codicil
El llegat del poeta.
1980. OMD, Enola Gay.
La bomba atòmica.
Bob Dylan, La noia del país del nord
El record de l'amor.
Segle XVI. W. Shakespeare, Sonet XVIII. 
La bellesa eterna escrita en un sonet. 
1979. Maria Mercè Marçal, Avui les fades i les bruixes s'estimen
Sonet de la fada bruixa urgellenca.
1980. Joan Barceló, Decorat per a una funció sense títol.
La darrera funció.
Segle XV. Ausiàs Marc, Així com cell que desitja vianda.
Dos grans desitjos combaten el poeta. 
1875. William Ernest Henley, Invictus.
Soc l'amo del meu destí, soc el capità de la meua ànima.
1974. Ovidi Montllor, Tot explota o pel cap o per la pota.
La revolució que ve.
Gabriel Ferrater, A l'inrevés.
Un sonet fet a la manera de fal·làcia patètica
1968. Salvador Espriu, La pell de brau.
El desig de llibertat perenne del país.
Vicent Andrés i Estellés, Amor i Amor.
Sonet carnal.
1964. Cristophe, Aline.
L'amor desitjat sobre l'arena.
Miquel Martí i Pol, Novembre
El pas del temps en la tardor. 
1939. Màrius Torres, La ciutat llunyana
L'esperança personal i col·lectiva malgrat l'ensulsiada. 
2006. Paco Muñoz, La meua terra
L'amor al país. 
Josep Palau i Fabre, Peix
La cerca interior des de la peixera del món.
1968. Guillem Viladot, Pòster-Poema. 
Què és la poesia? 

Segle XVI. Joaquim Du Bellay, Em faré savi
La recerca de la saviesa sense distraccions.