20210304

[2254] La renovació de la possessió de les aigües de Pinyana

Anys 1900. La presa del Canal de Pinyana, Castellonroi (la Llitera).
Foto: Victorià Muñoz, Hauser-Menet.
L'abrupte congost de Pinyana a la Ribagorçana tancat per la peixera de la presa del canal, molt abans de la construcció de l'embassament de Santa Anna. La postal antiga encara té l'espai en blanc per al missatge al davant, car la part posterior era reservada per a la direcció postal. 

Segle XIX. De Pinyana.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
La compra dels drets sobre el canal de Pinyana ha sigut un dels grans encerts històrics de la ciutat. Dels primers, car en Pere Cavassèquia (o Savassèquia) a final del segle XII ho va veure de manera clarivident. Al llarg dels segles, les poblacions de pas del canal en voldran un pessic, i discutiran el dret a la capital ponentina als tribunals, que sempre dictaminaran a favor de la possessió lleidatana. I «a fi de recordar urbi et orbe la prerrogativa, s'establirà el costum de renovar cada any la possessió de l'aigua, mitjançant un acte ben curiós, que de pas servirà per evitar possibles prescripcions».

La descripció que en fa Vidal, de la comitiva i de la teatralització (amb els macers de la ciutat al capdavant), ens transporta a aquells temps pretèrits, en què el ritual era la manera pràctica i visual de representar la llei davant del poble, igual que les pedres de les portalades catedralícies dibuixaven l'altra llei, la divina, als fidels.  

Segle XIX. De Pinyana.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
La renovació teatral d'aquests drets s'ha perdut, és clar. «És una llàstima que no es repeteixi actualment l'agradable expedició hidràulica administrativa-gastronòmica-teatral». Crec, de tota manera, que alguna alifara cada any té lloc a la Casa de l'Aigua castellrogenca. A la pàgina web de la Junta de Sequiatge hi ha un recull de dades històriques referents als orígens i construcció, la casa de l'aigua, la constitució de la Junta de Sequiatge moderna, el cos de sequiers. Trobo molt lloable que la institució faci memòria del passat. De fet, és en aquest passat que hi rau la seua pròpia legitimitat històrica. La renovació dels drets de l'aigua també s'hi explica: sembla que cada any i cada any resultava prou pesat, repetir tota la solemne representació. Allò massa vist també perd pistonada. Per això, en algun moment, hom va decidir de fer-la quinquennal (enllaç).

L'aigua ha sigut i és encara un bé essencial de la vida agrària ponentina i de l'economia en el sector primari. Però m'agradaria saber, p. ex., quants treballs de recerca a batxillerat se n'han ocupat, de l'aigua de reg, davants dels milers de treballs de psicologia existents. No sé si això ens dona pistes sobre les futures generacions lleidatanes...

 La presa del Canal de Pinyana, Castellonroi (la Llitera).
La vista de l'assut medieval actual i de fa cent anys. Uns cent metres aigües amunt s'hi aixeca la presa de l'embassament de Santa Anna, que aquest 2021 farà seixanta anys. La resclosa sobre la Noguera Ribagorçana remunta al segle XIV. Fou construïda en forma còncava, i avui encara existeix i podeu passejar-vos-hi per sobre. Des d'allà, ens podem fer una idea de la magnitud del congost de Pinyana, l'últim obstacle natural que el riu havia de salvar per lliurar-se finalment a la plana i al Segre. En un del lateral, l'aigua era desviada per una mina entre la roca per donar inici a l'històric canal pinyanenc. Abans del segle XIV, la presa era probablement feta amb troncs i taulons ben subjectats amb cordes i claus. Després del 1961, la presa d'aigua es derivarà des del pantà. 

1915. La presa del Canal de Pinyana, Castellonroi (la Llitera).
El congost de Pinyana en una meravellosa imatge. La Noguera Ribagorçana hi passa ben encaixonada, i l'aigua nascuda al peu del gran Molleres pirinenc, a tocar de l'Aneto, era captada per la vella resclosa del canal. L'abundància d'aigua ribagorçana encara deixava un gran riu fins al desguàs en el terme de Corbins, ben a prop de la ciutat de Lleida. 

Coromines, al seu Onomasticon, recull el topònim a diferents indrets del país i l'identifica amb un lloc ben rocós. Com un augmentatiu o col·lectiu de pinya, però pas del fruit, sinó en el sentit que derivà a penya, i en dona tots els detalls etimològics oportuns. A la vista de la col·lecció de penyes del congost, sembla que no fou un nom mal triat, oi?

20210226

[2253] La Baixa Segarra, la terra de la marinada

 

1961. La Baixa Segarra.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
La comarcalització del país fou un procés complex, amb encerts i mancances. Per a les necessitats de gestió social, econòmica i administrativa actuals, les comarques se'ns han quedat petites. Ara per ara, i durant molt de temps, seran intocables. Però temps a vindre caldrà repensar-les o deixar-les simbòlicament diluïdes dins de les regions catalanes, que oferiran marcs de col·laboració administrativa i sinergies socials més potents. Si mai tenim unes eleccions en què més enllà de parlar de vaguetats i entelèquies podem parlar de temes reals, llavors també arribarà el moment d'aquesta repensada. Això podrà fer reviure algunes de les zones més malparades de la comarcalització actual, com la Baixa Segarra. 

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Una bella vista de la —diguem-ne— subcomarca des del mirador de la Bovera a Guimerà. Auliveres i ametllers entre plans, espones i serres ondulades. Cereal. Una mica de vinya més enllà.

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Guimerà, un dels pobles més singulars de la regió ponentina. Encara conserva l'aire medieval que l'ha acompanyat durant segles. 

1961. La Baixa Segarra.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Els segarretes són els habitants de la Baixa Segarra. El mot, entre els més grans, encara és viu. L'article en fa una aproximació de delimitació territorial, al voltant de la vall del Corb: del canal d'Urgell enllà entre Belianes, l'Espluga Calva, la Serra del Tallat i Guimerà, o sia, l'Urgell que va romandre sec i que ara, ben començat ja el s.XXI, veurà part dels plans i faldilles dels tossals regats pel Segarra-Garrigues.

Descrivia l'article: «Hay pueblos en el llano —pocos—, y pueblos en lo alto, que son la mayoria». Pobles aturonats, embeguts per la claror enlluernant del fort sol estiuenc. «Son pueblos arrapados, enquistados, sumisos a la geografia». Ben vist, això: sí, pobles arrapats a la terra, però no submisos, sinó en comunió, associació, aliança amb la pedra i el terròs.

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Batre i trillar les garbes a l'era, una tasca ja oblidada als nostres pobles ponentins. En aquells temps i durant segles, la més important de l'any: la que omplia de blat els sacs per poder subsistir l'hivern dur, continental d'aquestes terres. L'aturonat poblet de Maldà, amb les velles cases arraulides sota l'església, amb el campanar que hi fa de pal de paller. 

1961. La Baixa Segarra.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
S'hi defineix el caràcter segarreta com a prototip de l'home murri, caut, recelós. Forjat a base de segles d'empènyer i guiar la pollegana entre els terrossos dels camps. Realisme cent per cent. De la dona, se'n diu que «es sufrida y se somete al marido con docilidad. De todas formas puede que esto ya no dure mucho tiempo». Comentaris que, passats cinquanta anys, han quedat obsolets i fora de lloc. En petits apunts com aquest, hi veiem com a poc a poc la nostra mentalitat ha anat avançat malgrat tots els malgrats. 

Sobre el clima, és clar, no hi podia faltar la referència a la marinada. La que apaivaga el cos, potser també els pensaments, als vespres dels abrusadors dies d'estiu sota el cant de les cigales. Fins i tot, sovint, falta una jaqueteta per estar-s'hi a la fresca. Llavors, encara hi devia haver pedrissos.  

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
La terra de la ruta del Cister: de Vallbona a Poblet i Santes Creus. 

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
La vella façana del castell de Maldà, llavors usat com a corral de gallines. De quan els carros eren aparcats al carrer, les portes de fusta tenien botera, i encara calia anar a omplir algun càntir a la font. 




20210223

[2252] Del groc grog que ens deixa groguis


Del groc i del grog (que ens deixa groguis).
Mapa de les llengües romàniques: CROCUS 'safrà', groc.
Només en llengua catalana tenim el nom d'aquest color derivat d'aquesta arrel llatina. Fixem-nos la de variants que hi ha: fins a sis! La nostra, sense dubte, més plaent que la del baix llatí hispànic, AMARUS 'amarg', «probablemente aplicado a la palidez de los que padecían de ictericia, enfermedad causada por un trastorno en la secreción de la bilis o humor amargo» (DCECH). Aaah, quantes coses explicaria això de la història, oi?

Que les diferents llengües romàniques tinguin mots tan diferents per al nom del color groc, es deu al fet que entre els romans no hi havia la idea que nosaltres tenim de les diferents tonalitats groguenques, des de l'or fins al canari o llimona. Si no que cadascuna d'aquestes disposava de la seua nomenclatura: FLAVUS (groc or), LURIDUS (groc pàl·lid), CROCEUS (groc càlid o ataronjat), GALBUS (groc verdós o allimonat), OCHRA (groc ocre)... El nom llatí flavus del color de l'or restà associat a la dinastia Flàvia pel fet que s'hi esperava que tots els hereus fossin rossos com un fil d'or, i pobre d'aquell qui no ho fos: s'havia de passar la vida tenyint-se d'amagat! Aquesta dinastia donà tres emperadors al segle I n.e., Vespacià i sos fills, Tit i Domicià).

Només el groc llimona, galbus, restà amb variants prou modificades en francès, italià i romanès. També s'imposà en l'antic germànic, d'on passà a l'alemany gelb, i a l'anglès yellow, que fan per aquesta raó el nom del groc amb arrel romànica. La dispersió dels noms presidí, doncs, l'època llatina altmedieval. Quan el concepte de color groc començà a agafar entitat unitària en la ment dels parlants europeus, cap a la meitat baixa de l'Edat Mitjana, just en el moment del naixement de les llengües romàniques, calgué que se'n dotessin d'un vocable, però com que els lligams culturals comuns s'havien desmaiat tant, cadascuna de les llengües anà a la seua.

Del groc i del grog (que ens deixa groguis).
Mapa de les llengües romàniques: CROCUS 'safrà', groc.
DECLC, Joan Coromines.
La saviesa del mestre etimòleg ens enllustra sobre el CROCUS del llatí del nostre racó territorial romànic. Que el safrà fos convertit en color aprofitant alguna referència llatina, degué vindre del fet que el safrà s'hagués anomenat majorment amb un mot de procedència aràbiga, zafaran, prou conegut pels musulmans que vivien a bona part del nostre territori i amb els quals comerciaren sens parar i malgrat les escaramusses bèl·liques els primers catalans.

Del groc i del grog (que ens deixa groguis).
Al segle XVIII, un almirallàs de la flota britànica Edward Vermon passaria a la història de la marina imperial: proposà que als mariners se'ls repartís dos racions diàries de rom aigualit (the daily tot, en digueren), de color prou esgrogueït, que alguns barrejaven amb suc de llima o llimona per fer-lo més gustoset. Una garreperia suprema que el portà als llibres d'història. És clar que ell digué que ho feia perquè el licor no afectés les capacitats combatives de la soldadesca. El costum es convertí en llei al 1740, i perdurà inalterable fins al 1970 o 72, que fou abolida (the black tot day, sentenciaren).

Del nou invent rebaixat d'alcohol, se'n digué grog. Diuen els llibres anglesos que això fou perquè l'almirall sempre vestia amb jaca groga, feta de grogram o gros-gram (una mena de teixit de tonalitat groga de procedència otomana, llegeixo) i, per això, ell era conegut com a «Olg Grog». Alguna explicació li havien de donar a l'assumpte. Però si ens parem un momentet a pensar-ho bé, voleu dir que l'almirall no vestia l'uniforme obligat de la marina britànica? Voleu dir que vestia amb draps de tall i origen otomans, grans enemics en terra i per mar?

A mi m'agrada fer-me la idea següent, ben simple: sabem del cert que Edward Vernon serví la marina anglesa en terres mediterrànies occidentals des del 1705 fins als anys previs a la desfeta (nostra) de 1714. Anys que els anglesos figurava que eren aliats de la nostra causa nacional i lluitaven a plena canoneria d'aquells magnes galions contra els pèrfids Borbons francoespanyols. Veieu per on vaig, oi? És ben possible que en algun dels ports a on feia provisió de rom i d'aigua, algú li fes avinent el color esgrogueït del seu beuratge rebaixat i aigualit. Que essent ell el primer i innovador capità de vaixell que repartís aquell líquid groc i l'acabessin anomenant com al Vell Groc, no fora pas tan extravagant.

Els anglesos, dels tocats del grog en digueren groggy. Defineix el Diccionari Cambridge: «weak and unable to think clearly or walk correctly, usually because of tiredness or illness».

No: per excés de grog, coi! De l'anglès ens tornarà al català. Jo el coneguí de jovenet, allà als anys 80, quan el fèiem servir per als qui es passaven de calada i quedaven amb pensa enterbolida i mobilitat escassa. Si la paraula grog hagués nascut als molls catalans o balears a on feien parada i fonda els galions britànics, hagués passat a l'anglès i hagués retornat a nosaltres com a groggy, quin bell viatge lingüístic, amics!

Del groc i del grog (que ens deixa groguis).
Una copeta de grog, per celebrar-ho. Si non è vero e ben trovato. Tot se sabrà.

20210220

[2251] Els matiners a Alcoletge, 1849

1873. Il·lustració de la tercera carlinada.
«La Ilustración española y americana», de 16 de juny (HD-BNE).
Una partida carlina imposant contribucions.

1849. Els matiners a Alcoletge.
«La Esperanza», de 31 de març (HD).
Un petit episodi de la Guerra dels Matiners, nom amb què es coneix també el segon septenni de carlinada, amb breu referència a Alcoletge, «país muy llano y despejado, a dos horas de Lérida». Sí, dos hores, amb els mitjans de locomoció animals de l'època, mentre que ara fins i tot s'hi va i se'n torna per comprar el pa, com aquell qui diu. Sembla que la notícia s'estranya que els matiners actuessin a camp obert, en lloc dels recòndits paratges prepirinencs, a les acaballes ja d'aquella contesa. 

La notícia també es fa ressò del parador desconegut de les columnes militars. És clar que no hi havia altra manera de comunicar-se que enviant cartes i missives escrites. Fins que no arribaven, no s'hi podia fer res, només esperar, un verb que les noves generacions desconeixen del tot. 

Escriu el diari (espanyol) de la ràtzia de 30 «matinés» per a la requisa d'impostos amb els quals poguessin mantindre's. De ben segur que els sometents locals miraven d'aturar aquestes partides carlines, però gairebé mai no devien ser prou suficients i aguerrides per fer-los front. La conseqüència n'era el pagament obligat de contribucions. Ja s'arribava al final d'aquells set anys, i les partides carlines anaven sobrevivint com podien. Els pobles per on passaven s'hi vivien hores de temor, especialment als ajuntaments i entre els grans hisendats, que eren els qui podien afluixar algunes bosses de calerons.

Els «matiners» foren els carlins de la segona onada dinovesca. Sembla que el nom els fou donat pel fet que sempre atacaven les poblacions de bon matí. Les guerres carlines, tan persistents durant tot el segle XIX, no han merescut fins ara l'atenció merescuda. En la nostra historiografia, sovint s'han despatxat com un afer entre bàndols acèrrims per l'herència del tron (espanyol). Però cada cop és més clar que sota aquesta primera capa, hi hagué altres estrats de conflicte, mai no prou aprofundits, i sovint menystinguts. Com que la carlinada no arribà a les mitjanes i grans ciutats, a pesar dels seguidors que hi tingueren, sovint fou només un passatemps periodístic per a la nostra burgesia industrial, i una bona manera de tindre entretinguts mariscals i generals. 

Les lluites subjacents per sota del conflicte dinàstic tingueren molt a veure amb la transformació que el país encarava. L'enfrontament entre la vella manera tradicional de viure i el nou capitalisme industrial urbà, aliat amb els grans terratinents, ara també residents a les ciutats, lluny del fang i la pols del terrer. Petits i mitjans propietaris i part de la menestralia que en depenia als pobles se les veien magres per enfrontar la carestia de preus i les males anyades, i enyoraven els temps passats. Les desamortitzacions empeses per l'Estat (espanyol), amb la consegüent venda de propietats a grans hisendats, arruïnaren una altra part d'aquella vida tradicional. Algunes de les primeres partides revoltades ho foren ja a la dècada dels anys 20, molt abans que s'encetés la primera guerra carlina per la successió dinàstica (espanyola), que només fou una bandera que els permeté passar a l'acció. 

«Estic parlant d'un malestar engendrat en els camperols per una crisi de caràcter econòmic. Pero he d'advertir que no em refereixo ara al problema més ampli de la lluita a llarg termini contra la introducció de formes capitalistes, sinó a les repercussions immediates de la crisi agrària de començament del segle XIX que, en provocar un ràpid empitjorament de la seva situació, portà un sector dels camperols a participar en el combat contra l'absolutisme moderat, en la dècada de 1824 a 1833, i a la Primera Guerra Carlina, més endavant» (Josep Fontana, «Crisi camperola i revolta carlina», dins «Recerques: història, economia, cultura» 1980, núm. 10, p. 7-16 [en línia].

Afegeix en un altre moment l'historiador:  

«Uns camperols com aquests acabaran abandonant el combat, i intentaran acomodar-se al règim liberal. Però fins i tot aquells que persisteixen en la revolta aniran trobant noves fórmules que expressen millor les seves demandes globals —el seu programa— i abandonaran gradualment el carlisme per a  prosseguir el combat —el mateix combat— sota noves banderes. Que les partides carlines i les republicanes col·laborin a Catalunya pel 1848 no és un fet contra natura, com podria semblar a un observador superficial, sinó una etapa en una evolució general que ha convertit bona part dels vells soldats carlins en guerrillers progressistes o republicans, més tard. Les zones on es desenrotllarà aquesta guerrilla —molt menys estudiada fins avui que la carlina- són les mateixes en què havien lluitat ja els malcontents. Els homes, si no els mateixos, els seus fills».
Gairebé a cada nova generació (1830-39, 1842-47, 1872-76), la revolta dels descontents, dels empobrits, dels emprenyats —que diríem ara— va anar reprenent la pólvora, que era la manera de fer revoltes en aquell segle. Molts canvis, i profunds, hi tingueren lloc, i altres banderes de combat anirien entrant en lliça al nostre país: el republicanisme, l'anarquisme, finalment el catalanisme. A les eleccions de 1903, els republicans guanyaven per primera vegada a Alcoletge.

La carlinada, per a bona part de seguidors, militants i revoltats catalans, no fou pas (o no ho fou tant o no només) cap intent d'ingerència en els afers dinàstics (espanyols), sinó la manera de vehicular la lluita nascuda del descontentament econòmic i dels canvis socials, de l'adaptació de l'antic règim agrari als nous models. Quan, cap a final de segle, aquest descontentament rascarà la butxaca de (part de) la nostra burgesia, la lluna de mel amb la monarquia (espanyola) s'anirà marcint també, i republicanisme i catalanisme aniran convergint. 

Cosa que, salvant les distàncies, no estic tan segur que hagués passat a l'1-O de 2017, oi? Vull dir que sí, republicanisme i catalanisme han esdevingut sinònims absoluts. Mentre que la nostra (minvant) burgesia, cada cop menys treballadora i més rendista, no n'està pas gens, de descontenta, de les prebendes del règim del 78, oi?

20210218

[2250] Dides, popes de lloguer

 

1937. «My nurse and I», La meua dida i jo, Frida Khalo (19087-1954).
Un autoretrat amb la dida de la pintora mexicana. 

Comencem per l'etimologia. Curiosíssima. Amb el Coromines, és clar. En el sentit que li dona la nostra llengua, el de nodrissa, no existeix en cap altra. En canvi, el mot sí que apareix en llengües com el basc o el grec: «Reflecteixen més o menys perfectament un mot DIDDA que apareix documentat en llatí vulgar tardà amb els sentits de mamella (o popa, dit lleidatanament) i de dida». L'autor el veu relacionat més de lluny amb teta (castellà, occità), tète (francès), i «germ. TITTA 'mamella'; d'altra banda amb noms infantils de la germana gran, l'àvia, el pare o l'oncle», com en l'anglès dad (ves per on!), i també hi cita el rus, el turc, el persa... Continua amb el castellà 'tata', que en el diccionari de Nebrija s'hi identifica com a pare, o l'infantil 'tata' per a la germana gran (el meu germà gran va ser-me el tatà durant tota ma infantesa), que al DCVB es descriuen com la «imitació de la manera infantil de pronunciar els mots pare i germà o germana».

Coromines resumeix: «es tracta, doncs, d'una arrel imitativa del llenguatge pueril que s'ha aplicat en moltes llengües a éssers i coses que protegeixen o crien l'infantó, i que en català i en altres variants romàniques va tendir des d'antic a especialitzar-se en la mamella o en la persona que alletava». Documentat des de Llull, la dida medieval més famosa, però, fou la de la princesa Carmesina, la Viuda Reposada martorelliana. 

El mot teta per mamella, que s'ha anat imposant darrerament a la tele i les pel·lis, era més propi de les comarques del nord, per influència occitana. Però ja el nostre gran poeta valencià el coneixia: «Teta per la mamella, per cell qui la mama», Ausiàs March, Rims 83 (DCVB).

1762. Dides.
«Diario Curioso, Histórico, Erudito y Comercial, Público y Económico», de 10 d'abril (AHCB).
Conegut popularment com a Diari d’En Tarassona, fou el més antic de Barcelona, publicat, en el castellà obligat d'aquella època de plena diglòssia, en una primera etapa entre el 7 de gener i el 30 d’abril de 1762 per l’agent de negocis Pedro Ángel de TarazonaAquest havia obtingut, al 1761, un privilegi per tal de publicar un diari similar al Diario Noticioso Curioso Erudito y Comercial, Público y Económico, que apareixia a la capital (espanyola) des del 1758. Reaparegut el 2 de juny de 1772 amb el títol de Diario Evangélico Histórico-Político, que canvià aviat pel de Diario Curioso Erudito Histórico Comercial, Civil y Económico, desaparegué definitivament el 30 de maig de 1773. Constava de quatre pàgines, i patí sempre una manca de mitjans econòmics (informació: enciclopèdia.cat).

Un dels oficis, proveïts per natura, més habituals des de la més remota antiguitat i fins a mitjan segle XX, fou el de dida. Fos per mort de l'infant propi, fos per sobreabundància de llet, les parteres s'oferien per alletar els infantons de famílies en les quals la mare havia mort del part, de dones que no donaven l'abast amb bessonades i altres casos particulars. Nounats o no tant, perquè segles enrere i fins fa quatre dies com aquell qui diu, la llet maternal era l'única de què es podia disposar. Cap dels preparats de llet en pols i altres menes de potets de venda en farmàcies des de fa poques dècades no existien pas. Com a molt, farinetes i andando, que deia la padrina. No era ofici mal pagat: les famílies benestants invertien ço que fes falta per tal que l'hereu o la pubilla no deixessin aquest món tot just arribadets. D'oferta, mai no en faltava. A ciutat, sempre podien fer favor a les institucions d'expòsits. 

D'aquests anuncis del segle XVIII que ofereixen dida, me n'agrada la xarxa social: sempre hi havia algun veí, botiguer o menestral, que podia donar raó d'algú altre que fos del poble o barri. Tothom coneixia a tothom. La xarxa relacional potser era molt més lenta —no gaire més— que el whats o similar d'avui, però doblement efectiva: sempre hi havia un tercer que coneixia el cas, i això era tant com dir que el coneixia tothom. 

Entre famílies no tan elevades, era freqüent deixar-se la canalleta. Sí, enviar la criatura a casa de la dida per un període de temps prou llarg, fins que ja fos esquerada. Parlem de fins a dos i tres anys. Llavors, es popava fins i tot amb dents crescudes. Així va ser a la casa pairal de ma mare, a Cal Micaló. Essent bessons el padrí Miquel i la tia Roseta, calgué buscar qui l'alletés. Òbviament, a qui feren fora de casa fou a la xiqueta, pas a l'hereu! Devia córrer el canvi de segle, del XIX al XX. Anà a parar a una família d'un poblet proper a Alcoletge, a cal Moix d'Artesa de Lleida. Anys a vindre, cap a finals de segle, circumstàncies de la vida, les dos famílies reprengueren la relació per mor d'un casori dels nets. La meua filla en té una pota de cada. 

La meua tia-padrina Roseta no es casà. O no la deixaren casar, aneu a saber. Llavors, això del dot pesava molt i no era qüestió de partir el patrimoni familiar. Va morir prou velleta, i era un escarràs de feina. Malgrat les dificultats de la vida, que ara m'adono que potser li anaven per dintre, sempre riallera i atenta amb nosaltres, els petits de la casa. Abans tampoc et feien gaire cas, els grans. Deixaven que la canalla rodés al seu voltant, però que anés fent a la seua. Hi penso sovint, amb la tia Roseta. A la següent generació, hi hagué també una tia soltera, la tia Rosina. Roses totes dos, doncs. Gràcies des d'ací per les hores dedicades. 

Segle XIX. EUA.
(imatge d'internet, sense identificar).
En els Estats americans fou molt freqüent que les famílies adinerades, racistes (o no), es procuressin dides d'ètnia afroamericana. 



20210216

[2249] Dels terratrèmols al temps dels padrins

 

1903. Fira de bestiar a Tivissa (la Ribera d'Ebre).
Una esplèndida vista del racó de feixes i espones de pedra del poble en avall, a l'ombra dels garrofers de la qual s'hi arreceraven del sol els diferents ramats. Diversos grups d'homes (i dones) anaven tractant i fent-la peta. Una imatge realment etnogràfica, d'una manera de viure del tot esfumada ja fa dècades. En aquestes parades, anys a vindre (o segle a vindre), s'hi faria la zona esportiva del poble, amb l'actual camp de futbol. 

1845. Terratrèmol a Tivissa.
«El Castellano», de 14 d'octubre (HD-BNE).
Igualment d'etnogràfica resulta la notícia breu dels terratrèmols de Tivissa, Vandellós i Pratdip d'aquells temps, a mitjans del segle dinovesc. Gens d'atenció oficial sobre el terreny, i la població a la recerca de consol en l'únic lloc a on el trobava: a l'església. Des de feia més d'una setmana, una successió de (petits) tremolors de terra havien sacsejada la Serra de Mestral. Algunes cases en començaven a patir els estralls, «algunas desmoronadas y muchas ya sin chimenea». Curiós, i prou lògic, d'observar com les fumeres de les cases eren dels primers elements arquitectònics que col·lapsaven. 

A la serra, a dos hores a peu del poble, s'hi obriren grans rases i barrancs, «y las gentes que por curiosidad han ido a verlos, vuelven asombradas aturdiendo con sus relaciones a los demás». Sense mitjans de'informació moderns, la gent s'havia de fiar del relat dels veïns, que per poca salsa que hi posessin donaven als fets dimensions colossals. A més, pensem que les persones actuals, en una societat occidental, rebem imatges i informacions (generals i científiques) en quantitat exponencial en comparació a aquells temps dels repadrins. Per això llavors tot semblava més sorprenent, insòlit, desconcertant, incomprensible. 

Els qui es quedaven sense casa i no tenien parents, calia que es fessin alguna barraca, en alguna balma potser. I resar. Bàsicament i única: resar. «Todo el pueblo está reunido en la iglesia haciendo rogativas para que cesen los terremotos». Avui, en els temps de pandèmia que vivim, almenys ja no hi ha (quasi) ningú que ho fiï tot a la religió. Més aviat al revés: no n'hem fet ni cas. Per sort, sembla que la superstició religiosa ja no entra en la nostra manera d'entendre la societat i la natura. La religió, o diguem-ne el sentit espiritual humà, millor enfocats i remenant per dins nostre. Però, temps era temps, la religió (catòlica) fou sobretot cap a fora: una manera de viure, d'entendre i de subjugar l'existència a la voluntat d'uns pocs. Tampoc no hi havia gran cosa més a on agafar-se: ara sempre podem donar la culpa al govern, o governs, que en tenim per donar i per vendre, oi?

Anys 1930 ca. El Portal de l'Era, Tivissa (la Ribera d'Ebre).
Un dels vells portals de la vila closa tivissana. 


[2080] Per la costa del Coll de Balaguer i desert d'Alfama, 1818

20210213

[2248] Els deutes de la Festa Major lleidatana de 1885

 

1885. Festa Major de Lleida.
Rifa municipal per sufragar les despeses de la Festa Major.
«Diario de Lérida», de 8 de gener de 1886.
La Paeria lleidatana d'aquells temps, constituïda en «ayuntamiento constitucional» (espanyol) se les va enginyar per recollir calerons per pagar la despesa de la festa. Va aprofitar l'Epifania i el bon cor que es posa a la bona gent benestant en aquestes dates nadalenques per rifar tota una sèrie d'objectes cedits de franc, és clar. El primer premi: un parell de mules!, que valien més que un rellotge d'or, ofert com a segon. Algunes altres joies, un vestit negre, un llit de ferro, un servei de ganivets de mànec argentat, un parell de mantes de llana..., foren alguns dels altres premis. El diari en publica els números agraciats. 

Ves per on, l'alcalde Costa que dona nom a la perllongació moderna fora murs del carrer Sant Antoni, era el paer en cap lleidatà d'aquella època. En desconec ara mateix les aportacions que feu a la ciutat durant el mandat que exercí. Però em ve al cap una reflexió que crec que hauríem de fer tots: n'hi ha prou d'haver sigut figura pública per ser digne d'honors al nomenclàtor de carrers de la ciutat? O cal que, a més a més, hi hagi hagut alguna contribució significativa a l'avanç social? I no em refereixo a obres públiques, que qui més qui menys tothom les ha de fer, sinó a una empremta espiritual, intel·lectual i de lideratge transformador en l'ànim col·lectiu. Deixem-ho ací. 

1885. Festa Major de Lleida.
Rifa municipal per sufragar les despeses de la Festa Major.
«Diario de Lérida», de 8 de gener de 1886.
La breu notícia de la rifa, celebrada a les quatre de la tarda, «en medio de la apiñada concurrencia que ocupaba la Plaza de la Paheria». No sabem què valien els bitllets, però amb un pessic de sort, podia canviar la vida de l'afortunat. Per això, tots plegats encara hi juguem. Potser més que mai, oi?

1885. Festa Major de Lleida.
Rifa municipal per sufragar les despeses de la Festa Major.
«El Perro, periodicucho guasón», de 10 de gener de 1886.
Una altra notícia confirma l'escassedat pecuniària de les arques municipals, i els deutes arrossegats de deu mesos ençà de la Festa Major de maig.

No sabem si fer aquest sorteig era habitual cada any. La liquidació de les festes de maig al cap de vuit o deu mesos sembla exagerada. Devia deixar un bon forat als comptes municipals si es va haver de recórrer a la beneficència pública. Ah, però les bandes militars (espanyoles), sí que van cobrar. Qui s'havia de pensar que no ho feien per col·laborar, oi? Tristament, a més, aquell any fou any de pandèmia: de còlera. 

1885. Festa Major de Lleida.
Rifa municipal per sufragar les despeses de la Festa Major.
«El Perro, periodicucho guasón», de 4 d'octubre de 1885.
Ja des de l'octubre la gent de Lleida tenia la mosca al nas amb la rifa de les mules. Res no s'havia rifat encara, i no hi hauria sorteig fins a la primera setmana de gener. S'hi descobreix, entre el sarcasme de l'article, la raó del desgavell d'aquella festa major: la Paeria de l'Alcalde Costa havia desmantellat la Junta privada que s'encarregava de la festa des d'alguns anys enrere. Sembla que aquests patricis acaparaven massa afalacs i popularitat: «y... ¿qué hicieron? Pues... disolver la Junta, y hacer las fiestas ellos solitos». La municipalitat, s'entén. I res no va anar com calia i afloraren les pèrdues. Només va cobrar a temps el capità Budoy per l'enlairament de globus. La rifa recaptatòria, segons deien els bitllets, havia de ser amb data 31 de maig. Se'n reclama el retorn dels dinerons dels números comprats: la recaptació no degué ser poca cosa, car entre els números premiats hi ha un quinze mil...




20210211

[2247] La «Biblioteca Leridana» de la postguerra franquista

 

1947. «Biblioteca de Escritores Leridanos».
«La Editora Leridana», Lleida.
L'adoctrinament furibund de la postguerra franquista (espanyola) feu que els sequaços locals del règim s'embarquessin en una nova col·lecció literària d'escriptors de la terra, com vint anys abans havia provat per primer cop l'empresa literària de Xavier Solé a la Biblioteca Lleidatana

No tinc notícia exacta de l'aparició de la col·lecció. Caldrà que algun estudiós seriós ens aporti data i més informació. De tota manera, i a la vista d'algun dels títols publicats, no sembla que els artífexs intel·lectuals (intel·lectuals?) d'aquesta segona empresa editorial sabessin a on pixaven. «Las horas baturras», volum vuitè de la col·lecció, no s'adequa gaire als temes lleidatans. O bé potser sí que sabien què feien, preparant el camí al 'leridanismo', oi?

1947. «Biblioteca de Escritores Leridanos».
«La Editora Leridana», Lleida.
La presentació de la col·lecció, amb la visió i objectius de l'empresa editorial. Uns encomiàstics propòsits, si no fos perquè (detall sense importància, oi?) foragitava l'única i centenària llengua pròpia dels lleidatans. No era fàcil trobar col·laboradors, i s'hi fa una crida a trobar la participació i «colaboración de los intelectuales y la ayuda de todos».

1947. «Biblioteca de Escritores Leridanos».
«La Editora Leridana», Lleida.
Altres llibres de la col·lecció foren redactats per Josep Lladonosa, amb un monogràfic sobre el convent del Roser, «el instituto de la calle Caballeros», i Joan Viladot Puig.

1947. «Biblioteca de Escritores Leridanos».
«La Editora Leridana», Lleida.
Un anunci de la col·lecció, que l'empresa editorial «irá levantando para prestigio y gloria de los escritores leridanos», dit sigui amb pura prosa franquista (espanyola).

1947. «Biblioteca de Escritores Leridanos».
«La Editora Leridana», Lleida.

1946-47. «La Editora Leridana», Lleida.
La mateixa casa editorial publicà aquells anys una «Guía Gráfica de Lérida y Província», a 25 peles de l'època, que déu n'hi do. És clar que era un volum il·lustrat.



20210208

[2246] La «Biblioteca Lleidatana», la nostra primera col·lecció editorial

1929. «Biblioteca Lleidatana».
Magí Morera i Galícia, «Poesies Completes», edició de Felip Solé i Olivé.
La primera col·lecció literària de la nostra història local, nascuda a les acaballes del primer període dictatorial (espanyol) del segle XX, quan l'impuls polític, social i cultural de la Renaixença havia quallat cap al voltant dels anys 20 en el republicanisme lleidatà. La col·lecció fou inaugurada amb l'edició de la poesia completa del gran mestre dels poetes lleidatans, llavors recentment desaparegut (1927), Magí Morera i Galícia. 

L'impulsor de la magna iniciativa cultural fou en Felip Solé i Olivé. El qual, segons s'escriu a la Viquipèdia, per bé que barceloní d'origen, s'arrelà permanentment a la ciutat per motius de treball docent, primer a l'institut, després a l'Escola Normal de Magisteri. I que com a bon conservador catalanista figurà entre els membres de la colla local del Xop-Bot: 
«Felip Solé i Olivé (Barcelona, 1880 - Barcelona, 1947) fou un pedagog i polític català, pare de Lluís Solé i Sabarís i Felip Solé i Sabarís, i avi d'Oriol Solé Sugranyes i Josep Maria Solé i Sabaté. Va ser professor a Gavà fins que va guanyar la càtedra de pedagogia de l'Institut de Lleida. Un cop a Lleida, va promoure la creació de l'Escola Normal de Magisteri, de la qual en va ser director diverses ocasions.

Va ser autor, entre altres, d'una «Ortografia Catalana» (1922), destinada a l'ensenyament primari, i de diverses obres de pedagogia. Milità a la Lliga Regionalista, on arribà ser president de la demarcació de Lleida dues vegades. Com a activista cultural, va lluitar per la modernització cultural de la Lleida del seu temps, i va elaborar, des de les pàgines de «Vida Lleidatana», un programa per a la modernització de la cultura catalana a Lleida i per difondre els valors lligats a la tradició literària de Ponent».

Veg. la ressenya de «Felip Solé i Olivé. Pedagogia i tenacitat al servei d’un país», de Josep Varela i Serra (Barcelona, Institut d’Estudis Ilerdencs, 2017), publicada al mensual «Cultura» del diari «El Punt Avui», 17 de desembre de 2017, pàgina 36 (enllaç).

1928. «Biblioteca Lleidatana», Conferència de Felip Solé i Olivé, Ateneu Lleidatà,
 «Vida Lleidatana», núm. 47, d'1 d'abril (Càtedra M.Torres).
La proposta de la col·lecció de llibres lleidatana fou presentada pel seu impulsor en una conferència pública a l'Ateneu Lleidatà. En l'escrit, s'hi desglossen la visió i propòsit de l'empresa cultural: fomentar la producció literària lleidatana per incorporar-la al conjunt florit del renaixement literari nacional.

«Per quina causa a les comarques lleidatanes no s'hi dona el fet de les terres llevantines que posseeixen nuclis diversos amb suficient contingut cultural per a cridar l'atenció del vianant?», es pregunta el conferenciant. Per respondre's a ell mateix que cal posar-se mans a la feina.

1928. «Biblioteca Lleidatana», Conferència de Felip Solé i Olivé, Ateneu Lleidatà,
 «Vida Lleidatana», núm. 47, d'1 d'abril (Càtedra M.Torres).
La idea del conferenciant és clara: «...arribàrem a concloure que tan sols el llibre, publicat segons una orientació de conjunt i articulant les forces que disposem, podria portar-nos a la terra de promissió. I d'aquí en nasqué el propòsit ferm i decidit de portar endavant la nostra biblioteca». Per publicar els autors locals i els de fora que escriguin sobre nosaltres, els lleidatans, i les nostres coses. Volums que es volien molt ben editats per formar el corpus literari que retratés l'esperit lleidatà.

La pregunta del milió també era diàfana: «¿hi ha entre nosaltres prou ambient per a anar endavant sense temors d'un fracàs...?» Podia fer-los d'exemple en la bona direcció la persona i obra d'en Pleyan de Porta, que visqué temps més estèrils encara per a la llengua literària i la cultura del país. També les bones revistes que aquells anys la ciutat publicava i mantenia, com la mateixa «Vida Lleidatana».

1928. «Biblioteca Lleidatana», Conferència de Felip Solé i Olivé, Ateneu Lleidatà,
 «Vida Lleidatana», núm. 47, d'1 d'abril (Càtedra M.Torres).
El sosteniment que farà possible la col·lecció, segons Solé, ha de vindre d'un grup de subscriptors prou apreciable, que haurà de «fer un donatiu de 12 pta com a mínim per cada sèrie de 3 volums que successivament li seran lliurats en el moment de la seva aparició». Bàsicament, es preveia que la sortida fos quadrimestral. Per tant, aquests tres volums havien de ser anuals.  Quan hi hagués prou massa econòmica «per a deixar-li una vida assegurada, això és, fins a cobrir les despeses més justes que entren en els nostres càlculs», l'empresa començaria a rutllar. 

L'altre component imprescindible havien de ser els autors i escriptors, o bé autòctons del ponent català (comarques 'occitanes' les anomena l'autor barceloní), o bé procedents d'altres contrades, però «que tractin i estudiïn les nostres institucions, les nostres modalitats dialectals, el nostre dret, els nostres costums, el nostre terrer, la nostra història».

Això hauria de ser possible per mitjà d'una bona direcció i coordinació editorial. Se n'anunciava el primer volum. Una novel·la de Joan Santamaria, «que tindrà centrada la seva acció a Lleida i ... els tipus seran lleidatans de carn i ossos».

El primer volum, però, no fou aquest. Sinó el de «Poesies Completes» de Magí Morera. Només tingué tres volums més: «L'antiga ciutat de Balaguer» (1930) del pare Pere Sanahuja, «Quan els canyars florien» de Felip Pleyan i Condal (fill de Josep Pleyan i de Porta), i «Lleida en la Renaixença literària de Catalunya» (1935) de Mn. Bonaventura Pelegrí. Les expectatives del seu gran impulsor, doncs, no es veieren acomplertes. La ciutat encara no tenia prou múscul cultural, privat és clar. A partir del anys 80 i durant aquesta primera part del segle XXI, per sort, la torna s'ha girat: nombroses col·leccions literàries, bons estudis històrics, autors coneguts que són buscats per Sant Jordi... Però la pregunta de fons podria ben bé ser la mateixa de fa cent anys: sense la injecció pública actual, tindríem els lleidatans prou gana de cultura? La resposta (aquí m'aturo) ens donarà l'abast veritable d'aquesta empenta cultural lleidatana. 

1930. «Biblioteca Lleidatana».
Pere Sanahuja, «L'antiga ciutat de Balaguer», amb nota d'Antoni Bergós.
El segon volum de la col·lecció.

1935. «Biblioteca Lleidatana».
Bonvaentura Pelegrí i Torné, «Lleida en la Renaixença literària de Catalunya», amb nota d'Antoni Bergós.
 El darrer volum d'aquesta històrica col·lecció, sis anys després del primer. La societat lleidatana dels temps republicans només en pogué mantindre quatre llibres en total.

Anys 20. Felip Solé i Olivé.
Postal adreçada pel fill Lluís al seu pare, a l'adreça de la casa familiar al carrer Sant Antoni de Lleida.