20190118

[1935] «Volem les pilotes!» (de 'Lo Baratillo' lleidatà)

Anys 1960. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Vista de la façana del 'Baratillo' de fa aprox cinquanta anys, la particular botiga de joguets del tradicional núm 36 al Carrer Major lleidatà, amb la característica cascada de pilotes, cavallets i joguines que en penjaven de dalt a baix. Les peces de la botiga, joguets tots que ara són peces de museu, les guardà en Manel Gigó i Fernàndez, que havent contret matrimoni amb la filla del propietari del local de roba veí, 'La Elegancia', i volent ampliar el negoci de roba, el comprà l'any 1978 per ampliar l'àrea comercial de dita botiga de moda (1980), que va tancar, venuda a una franquícia, l'any 2007. La gran sort i visió de l'empresari fou guardar-ne totes les peces de cara a un futur museu. 
Anys 1940-50. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Al costat de la botiga de roba 'La Elegancia', en un primer moment, la façana no tenia joguines fins dalt de tot, que van anar augmentant amb el pas dels anys. La botiga de joguets, allà a on a l'entrada hi havia els pianets que van fer-nos les delícies de la canalla en la nostra infantesa, va tancar les portes fa uns quaranta anys, l'any 1980, en plena crisi del carrer Major, abans de l'arribada de les modernes franquícies que, sí, li han renovat la vitalitat, però n'han fet perdre l'encant i la tradició. 
Anys 1940-50. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
En aquella primera versió més reculada predominaven els cavallets i els patinets, encara no havíem entrat al regne dictatorial de la pilota entre els marrecs.
1936. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Revista «Acracia», Lleida, 5 de desembre.
Lo 'Baratillo' d'abans de la guerra, en solidaritat amb els nens necessitats a través del sindicat anarquista, feu un donatiu de joguets.
Anys 1940-50. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Una gentada passejant pel carrer Major per davant del 'Baratillo' antic, el de la primera postguerra. L'origen de la botiga, si no recordo malament, se'n va cap al final segle XIX, al 1898. Als inicis, i abans de la guerra no hi tenia les joguines a la façana, que aparegueren en aquells tristos anys 50 lleidatans i van anar creixent amb el pas dels anys. 
Anys 1960. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
La façana de la botiga durant el Nadal. A la vista, el cartell amb el nom i el número 36 a banda i banda.
1968. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Foto: Ton Sirera (1911-1975).
Lo 'Baratillo' de la nostra infància captat per l'eminent fotògraf lleidatà per a «Catalunya Visió». Allí, davant els pianets, amb els pantalonets curs, servidor s'encantava tocant les tecles, tant que un dia la mare es va despistar i jo m'hi vaig veure tot solet. Començo a caminar carrer amunt fins a la Paeria, a on un urbà em veu perdut i m'agafa, i de la mà del guàrdia carrer amunt i avall, fins que ma mare, refent els passos, ens trobà. 
1973. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 17 i 19 de maig (Arxiu Paeria).
El fotògraf Ton Sirera, juntament amb el pintor Àngel Jové i l'arquitecte en Ramon M. Puig, ja en els anys de decadència de la botiga previs a la seua liquidació (1980), foren els primers lleidatans conscients del senyal d'identitat que aportava aquella façana a la ciutat, i la reivindicaren en una exposició al Col·legi d'Arquitectes. Malgrat aquest esforç, la botiga no pogué remuntar i acabà tancada i venuda per a ampliació de 'La Elegancia'.
1973. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«La Vanguardia», 7 de juny.
L'homenatge al 'Baratillo' arribà fins a les pàgines del diari barceloní, que qualificava la façana d'autèntica i gegantina escultura pop, ben bé precursora d'aquesta estètica molt abans que es generalitzés o nasqués i tot.
1973. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Les famoses pilotes penjants.
Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Decoració de Nadal al carrer Major davant de la botiga, amb la perspectiva espectacular de l'estructura de pilotes penjants, que de dalt devia fer un parell de metres ben bons de profunditat, cosa que va augmentar molt la vistositat de la façana.
Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Detall dels joguets i dels pianets de l'entrada. Gairebé m'hi veig a mi mateix, potser aquell d'allà amb els pantalonets curtets, sabates de mudar i mitjonets a mitja cama.
1979. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 10 de juliol (Arxiu Paeria).
L'estat de deteriorament de la façana dels darrers mesos de vida de la botiga previs al tancament, amb totes les pilotes desunflades, donaven un aire decadent al carrer Major. 
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 5 de juliol (Arxiu Paeria).
Finalment, aquelles pilotes i altres joguets penjants foren retirats. La façana i el carrer van restar ben desangelats. 
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 9 de juliol (Arxiu Paeria). 
La retirada de les pilotes i joguets de la façana suposà un fort impacte per a l'imaginari col·lectiu dels lleidatans. Una de les botigues més antigues de venda de joguines de tot l'Estat (espanyol), fundada per Josep Soler i Serra, al qual seguí son fill en el negoci. Aquest segon Josep Soler, difunt de poc i sense fills, va deixar el negoci en herència a un dels nebots, que en va liquidar les existències amb rebaixes generals. L'avantatjosa situació de la botiga, en ple centre del carrer Major, n'afavorí el traspàs i la impossibilitat de conservar-ne la façana penjant. 

Feia entre 25 i 30 anys que en Josep Soler fill s'havia empescat aquella primera façana plena de joguets a l'exterior. S'havien fet tan populars que passaven desapercebuts, però en desaparèixer van deixar un gran buit físic al carrer i al cor dels lleidatans.
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 18 de juliol (Arxiu Paeria).
La botiga havia tancat després de l'última campanya de Reis d'aquell any, però els fulletons de propaganda de la ciutat encara el mostraven com a reclam de turistes. 
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 23 d'agost (Arxiu Paeria).
L'enyor de les pilotes unflades, dels tricicles a on es podia pujar, dels pianets que es podien tocar, dels flotadors multicolors i dels ninots diversos d'aquella façana no foren fàcils d'oblidar pels lleidatans. Aquell agost aparegueren a les tanques de la botiga, a on ja s'hi feien obres per ampliar 'La Elegancia', unes pintades reclamant-ne la conservació: Volem les pilotes, i Volem lo Baratillo. Així, clar i lleidatà. 
1980. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», 30 de novembre (Arxiu Paeria).
La resposta d'alguns altres establiments a la desaparició del 'Baratillo' fou de decorar les entrades amb joguets i pianets, però res no en podia omplir el buit deixat per la botiga (gairebé) centenària desapareguda.
1983. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
«Diario de Lérida», gener (Arxiu Paeria).
La festa major del carrer encara s'anunciava amb fotografies de l'enyorat 'Baratillo' tres anys després de son tancament.

Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Esplèndida vista gairebé zenital de la juganera façana, encara amb més toc de platja des de la inauguració de les Basses, la primera platja de Lleida.
Anys 1970. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Francesca Vidal i Serret.
2018. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
Els joguets, cartell de la façana i altres elements de la botiga, desats en un magatzem de son propietari, Manel Gigó. Aquest any passat ha firmat un conveni amb l'ajuntament d'Artesa de Lleida per a la recreació del 'Baratillo' en el Museu del Joguet que la població vol tirar endavant en un edifici de sa Vileta (notícia). Enguany veurem si es fa realitat i podem tornar al 'Baratillo' ni que sigui reborn al nostre poble veí. 
«... Manuel Gigó, havia contret matrimoni amb la filla del propietari de la botiga de roba La Eleganciafundada l’any 1905, al carrer Major. A principis dels anys vuitanta, va ampliar l’àrea comercial amb l’adquisició de l’establiment de joguines El BaratilloManuel Gigó Fernàndez ha mantingut l’establiment fins a la seva venda a un inversor de franquícies l’any 2007». (Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida, 2010).

2005. «Lo Baratillo Leridano», Carrer Major de Lleida.
L'empremta del Baratillo en l'imaginari dels lleidatans fou tan gran, que fins i tot tingué referència en el Garrotín més famós dels gitanos de la Lleida castissa i carrinclona. A l'última estrofa, i sempre amb un doble sentit sorneguer, s'hi fa referència al 'ninot del Josep del Baratillo', el fill del fundador i darrer propietari que mantingué la botiga, abans del seu traspàs per herència.

20190115

[1934] La processó de la Marededéu del Carme d'Alcoletge al 1889

1953. Alcoletge, festivitat de la Marededéu del Carme, 16 de juliol.
Foto: Arxiu Fotogràfic Alcoletge (enllaç).
La processó de la Marededéu, sempre a espatlles de les dones, ha estat una festa religiosa tradicional del poble des de temps reculats. A la imatge, la sortida de la comitiva des des l'església, les dones amb mantellina negra segons costum dels temps (sota dictadura franquista espanyola). Les escales velles de l'església es veuen al darrere. Després es farien laterals (anys 60s) i després altre cop frontals (anys 80s). 
1889. Alcoletge, festivitat de la Marededéu del Carme, 16 de juliol.
Diari «El Siglo del Futuro», 22 de juliol.
Resum de la festivitat extret d'una crònica del «Diario de Lérida» (encara no accessible digitalment). Un testimoni de l'arrelament i antiguitat de la festivitat, que segurament podríem remuntar encara més enllà del segle XIX, sota l'impuls que la contrareforma catòlica volgué donar a aquestes manifestacions de religiositat popular. Un altre aspecte fora considerar per què una patrona eminentment marinera acabà com a patrona del nostre poble. Qui sap si potser davant les obres de la Secleta al segle XVIII, que la gent del poble derivà de la Secla de Fontanet per regar la major part de l'horta, es decidí una patrona que salvaguardés l'aigua que ens donava vida i salvació de les collites. 

La missa primera tenia lloc a les 7 del matí, amb sermó inclòs del mossèn Pere Fàbrega i Cases, amb ajut del capellà de la Floresta. A les 10, solemne processó «que recorrió la carrera de costumbre llevando en andas a la Virgen del Carmelo» i participació també del mossèn del poble veí de Vilanova de la Barca. De retorn a l'església, altre cop missa dedicada, «habiéndose cantado tercia con música antes de la procesión». Tot un matí de festassa devota, sota control eclesiàstic. L'ofici religiós solemne fou oficiat per tot un beneficiat de la catedral lleidatana, assistit pels tres mossens abans esmentats, i amb sermó a càrrec d'un pare franciscà del convent balaguerí, «sobre el objeto de la fiesta, consiguiendo herir las fibras más íntimas del corazón de sus oyentes», amb elogi nacionalcatolicista (espanyol) vuitcentesc inclòs.

Encara que amb breus línies, la crònica deixa entreveure la popularitat de la festa, que a la tarda celebrava la novena, «con música, cantándose expresivos motetes. La asistencia a las funciones ha sido general». Potser hi hagué fins i tot confraria de majorales, encarregades de les cobles que es cantaven (en quina llengua?) a llaor i glòria de la Marededéu del Carme. 
1889. Alcoletge, festivitat de la Marededéu del Carme, 16 de juliol.
Diari «El Siglo del Futuro», 22 de juliol.
1953. Alcoletge, festivitat de la Marededéu del Carme, 16 de juliol.
Foto: Arxiu Fotogràfic Alcoletge (enllaç).
L'excel·lent iniciativa d'aquest arxiu fotogràfic digital ens deixa algunes altres imatges de regust d'època, i que evoquen l'ambient de la processó, amb banda i tot rere el pas de la Marededéu i davant el mossèn, sempre a espatlles de les dones, que s'anaven intercanviant durant el recorregut. La fotografia retrata el pas per davant de Cal Fusteret, a la cantonada posterior de Cal Metèrio, amb les antigues portalades de Cal Doble i Cal Grealó (l'última, ara pastisseria) de la part de baix del carrer de la Bassa Bovera. Al costat de cal Grealó, llavors només hi havia un cobert, però després s'hi faria un gran bloc de pisos, a la cantonada del qual ara hi ha l'altra pastisseria a tocar. 
1953. Alcoletge, festivitat de la Marededéu del Carme, 16 de juliol.
Foto: Arxiu Fotogràfic Alcoletge (enllaç).
Més imatges de la processó, amb ordre obligatori i fixat, que portava sempre els homes en doble fila al davant, amb encapçalament dels escolanets, i les dones seguint al darrere, també a banda i banda, escortant el pas de la Marededéu, primer sempre les més jovenetes. També és molt evident la diferència de color dels vestits de les noies i de les dones, les unes amb vestits clars i mantellina, això sí, sempre negra, i el vestit fosc o negre de rigorós dol de les dones grans, segurament per algun dels pares o padrins de la casa. L'ordre de col·locació d'homes i dones i per edats era servat sempre, i encara en conservava als anys 70s, que és el record que encara en tinc de menut. 

La imatge de dalt ens mostra la processó tombant a la cantonada de cal Carreter (allà on hi havia el cafè i ball de cal Cugota, tancat al pas de la processó, és clar) i cal Carnisser amb el Carrer Nou. La foto és feta des de la costa que hi havia al davant, a on encara no s'havia aixecat el gran casal de cal Bazús, amb la ferreria a sota. 

L'altra imatge ens mostra la processó arribant a l'església, pujant de la Plaça de la Creu, dita llavors així perquè hi havia realment una creu, just al començament de la Carrerada (dita després Av. de Catalunya). Al fons, les cases de la plaça, cal Panton, cal Quico, Cal Bieto, cal Borràs... i al costat dret del carrer Major que baixa (que no es veu), Cal Micaló, la casa pairal de ma mare. Els domassos als balcons eren tradició i se'n poden veure a diverses cases, com a cal Caragolí, a la cantonada del carrer de la Pleta. Llavors les portalades de les cases encara eren de les antigues, arrodonides en volta i amb botera obligatòria per als gats. L'arribada de la fruita transformaria per sempre la imatge del poble, quan tothom es llançà a la cursa de veure qui feia la casa més nova, més gran, més alta. El preu d'això que n'hem dit 'progrés' i que potser algun dia haurem de donar-li algun altre nom. 

20190112

[1933] Vuit estampes del vell Balaguer

1964. «Balaguer. Vuit estampes del vell Balaguer», 
Antoni Ollé i Pinell.
Col·lecció de vuit aiguaforts amb vistes de la Balaguer d'abans (de la guerra, malgrat l'obra fos feta als anys 60) i racons característics, tot sempre idealitzat segons la visió i estil noucentistes del pintor i gravador barceloní d'arrels balaguerines. En aquest primer quadre, s'hi aprecia el pont de pedra medieval que resistí a la capital del comtat urgellenc fins a la retirada republicana al 1938, i la banqueta de la marge esquerra, a on els xiquets s'hi instal·laven per a la pesca. 
 

1964. «Font de vida. Vuit estampes del vell Balaguer», 
Antoni Ollé i Pinell.
Una característica postal noucentista, amb l'home que llaura el tros, mentre l'esposa té cura del xiquet, amb el cistell del dinar preparat. L'església de Santa Maria per la banda posterior: treball, ordre social i fe, màximes espirituals del noucentisme més conservador.
1964. «Santa Maria. Vuit estampes del vell Balaguer», 
Antoni Ollé i Pinell.
La vella església gòtica que presideix un dels turons balaguerins sobre les teulades de la ciutat.
1964. «El barri vell. Vuit estampes del vell Balaguer», 
Antoni Ollé i Pinell.
Les cases s'arremolinen totes ben juntes entre els antics carrerons de la ciutat medieval d'arrel sarraïnes. El gat observa amatent des de la teulada.
1964. «La reguereta. Vuit estampes del vell Balaguer», 
Antoni Ollé i Pinell.
El vell rentador de la ciutat, al bell mig del barri antic, a on les dones feien safareig, en sentit literal i figurat del terme.
1964. «Els porxos de la plaça del Pou. Vuit estampes del vell Balaguer»,
Antoni Ollé i Pinell.
Les dones a la fresca sota els porxos de la plaça, amb les panistres escampades, el xiquet que dona tombs amb la bicicleta, i la pageseta amb la somereta que retorna cap a casa.
1964. «El barri vell. Vuit estampes del vell Balaguer», 
Antoni Ollé i Pinell.
Les cases s'arremolinen totes ben juntes entre els antics carrerons de la ciutat medieval d'arrel sarraïnes. El gat observa amatent des de la teulada.
1964. «Camí del Sió. Vuit estampes del vell Balaguer», 
Antoni Ollé i Pinell.
El camí del riu Sió, a la sortida de la ciutat, amb les roderes que els carros deixaven als camins de terra i fang, mentre una pagesa retorna de l'hort, o hi va, amb la somereta carregada amb les sàrries.
1964. «La divina pastora. Vuit estampes del vell Balaguer»,
 Antoni Ollé i Pinell.
La visió idealitzada de la societat, amb una natura plàcida i domesticada.

1964. «Vuit estampes del vell Balaguer», Antoni Ollé i Pinell.
L'edició dels aiguaforts comptava amb una glossa bilingüe (els temps no permetien encara gaires alegries, el règim franquista espanyol portava més de vint anys de repressió i persecució, i encara duraria vint més) d'A. Bergós.
1964. «Vuit estampes del vell Balaguer», Antoni Ollé i Pinell.
La portada de l'edició.
1954. Antoni Ollé i Pinell.
1960. Antoni Ollé i Pinell.