[2523] Lo capellà de Sant Feliu (de Veri) toca a missa i no la diu

 

1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).

(Foto: MdC).

Als peus septentrionals del magne Turbó, naix la vall de Sant Feliu pels rodals del riu o barranc de Gavàs, que abasta petites poblacions i llogarets, com són Sant Feliu, la Múria, Buielgues, Dos, Veri (Verí), Sant Martí d'Estet o de Veri, i Gavàs. El corrent aflueix cap a l'esquerra de l'Éssera tot just a l'entrada nord del congost del Ru, a la vall de Benasc. La majoria d'aquests poblets pertanyen al municipi de Bisaürri, topònim de fort regust iberobasc, que dirien els etimòlegs.

De les quatre imatges que ens ofereix el web de MdC, aquesta és l'única que no va signada. Però per les similituds, és indubtable que pertany al mateix autor que les altres, que no fou altre que Juli Soler Santaló (enginyer, excursionista i fotògraf, 1865-1914), mort abans d'edat just en els anys que portava a terme la construcció del refugi de la Renclusa, per abastar des d'allà l'Aneto i resta de Maleïdes. Fou un gran coneixedor i amant de la vall benasquesa, de la qual ens en deixà aquestes precioses vistes, ja centenàries. 

1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).

(Foto: Juli Soler i Santaló,  MdC).

Una altra perspectiva idíl·lica de la preciosa vall, oberta i llavors tota conreada, amb el Turbó que trau la punxa a l'angle superior sinistre. Avui, la majoria dels camps s'han convertit en bosc per mor del despoblament i l'abandó esdevinguts al llarg del segle XX. En primer terme, hi observem un parell de pallerets, aixecats a la tradicional manera. 

1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).

(Foto: Juli Soler i Santaló,  MdC).

Les pastures i la vall, de cara al septentrió.

1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).

(Foto: Juli Soler i Santaló,  MdC).

El terme amb les vistes cap a l'est. Bàsicament, el fotògraf ens deixà quatre vistes enfocades als quatre punts cardinals. Observem-hi els camps plens de les garberes amb què es recollia el farratge segat, preparat per carregar-se a l'animal o al carro per portar-lo a les golfes o als pallers de les eres. 

1989-1997. Sant Feliu de Verí, Joan Coromines (Onomasticon).

Escriu el mestre etimòleg que el llogaret es troba «vora el trifini amb les Paüls i la vall del Turbó». La pronúncia recollida és sempre amb accent agut, Verí. Que ja té sorna per haver de donar nom a una aigua comarcalitzada com a pura i cristal·lina. 

A més, afegeix Coromines, el llinatge dels Verí ribagorçà participà en la conquesta mallorquina, a on atenyé certa anomenada, «de gran relleu i antiguitat a Mallorca: escriptors, teòlegs, etc.» Pel que fa a l'etimologia es decanta per la hipòtesi de derivat del nom comú verí, metzina, «al·ludint exageradament al gust salobre de les aigües de la famosa deu de la Múria... el nom del qual ve del llatí MURIA>salmorra».

2014. «Sobre la toponimia del valle de Benasque»,

 Jesús Martín de las Pueblas Rodríguez,

«Alazet, revista de filologia», núm. 17, pp. 135-182 (enllaç).

L'article testimonia la pronúncia tradicional oxítona, Verí. A finals del segle XX, la gent dels rodals ja pronunciaven el topònim amb accentuació plana o paroxítona, «pero los informantes mayores nos señalan sin dudar la forma Verí como la autèntica, la oída por ellos a sus padres y abuelos». L'etimologia, la remet a un antropònim llatí, Verinus, potser més versemblant que les propostes del mestre Coromines. 

1910 ca. Sant Martí d'Estet o de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).

(Foto: Juli Soler i Santaló,  MdC).

El poblet de Sant Martí, arraulit al voltant de l'església. 

Em permeto una digressió sobre això: invariablement, a tot l'Occident, pobles i viles són reconeguts pels campanars i esglésies que en marquen el perfil des de l'horitzó. Quan en els segles que vindran miraran cap enrere i la intel·ligència artificial ens escodrinyarà, el biaix religiós del nostre urbanisme tradicional serà antològic. Tanta ha estat, en efecte, la influència del cristianisme en la nostra formació històrica. Cosa que —ep, a parer meu— és directament proporcional al mal (cultural, espiritual, social) que n'hem sofert, i en certs aspectes encara patim. No dic pas ni de tombar-les ni de cremar-les, no pas! Però somio en temps futurs sense religió (i encara menys masclistes), sense religions, cosa que no sé si la humanitat, sempre àvida de mites, serà capaç d'atènyer. Perdoneu el coment. 

Afegeixo encara allò que la dita ens fa saber, que lo capellà de Sant Feliu toca a missa i no la diu (enllaç).

1935. Les Viles del Turbó

Diari «Tribuna», Lleida, de 20 de juliol (FPIEI).

En aquesta publicació lleidatana (en castellà) de preguerra, ja s'hi anunciaven les propietats de les aigües del Turbó, que es podien gaudir al balneari que hi havia a la banda meridional del massís, ja a la baixa Ribagorça. Anar a pendre les aigües del Turbó esdevingué de cert renom durant les dècades de la postguerra, més accessibles que no pas altres centres balnearis de més prestigi i glamur. En canvi, a la banda benasquesa, les aigües de Veri s'han conegut més recentment, des de la instal·lació de les plantes embotelladores d'aquesta marca a la part final del riu de Gavàs, de Bisaürri en avall. 

1989. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).

Mapa de la frontera lingüística nord-occidental.

(Mapa Montclús&Quintana, enllaç).

La vall de Gavàs o Sant Feliu, al nord del Turbó, just a la frontera lingüística del català ribagorçà amb el benasquès, abans dit català de transició. Avui, declarat aragonès de transició, o bé parla pròpia fins i tot, per les institucions lingüístiques aragoneses, polítiques i universitàries, sota el clarivident i explícit nom de patués. No fa falta afegir-hi res més, oi?

1989-1997. Bisaürri, Joan Coromines (Onomasticon).

Un topònim d'origen basc, com tants i tants altres de l'Alta Ribagorça i vall de Benasc.

1923.  Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).

«Excursió de l'Éssera a l'Isàvena a través del Turbó», dins

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 343, d'agost (ddb-uab).

Retall del mapa que s'inclou a l'article, de la zona immediatament septentrional del Turbó, la coma de Sant Adrià. 

1923.  Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).

«Excursió de l'Éssera a l'Isàvena a través del Turbó», dins

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 343, d'agost (ddb-uab).

Vista  cap al sud de Sant Feliu del majestuós Turbó, regne del torb per excel·lència, al qual li deu el nom, segons el nostre Coromines. 

[2291] Per les etimologies del Posets-Llardana

Quinalafem.blogspot.com

[2522] La camamilla de Linyola, cura tota sola

 

Segle XVII-XVIII. Camamilla. Albarel o pot de ceràmica de farmàcia, 

Llívia (la Cerdanya).

«Els albarels són uns pots cilíndrics, generalment de ceràmica, de fons pla i boca ampla amb llavi, sovint amb la part central lleugerament més estreta, destinats a contenir plantes o preparacions medicinals de consistència sòlida o semisòlida. Segons la majoria d’historiadors, són originaris de l’Orient Mitjà i van ser introduïts a Europa durant l’edat mitjana a través d’Itàlia i Al-Andalus.

«La forma catalana albarel, normalitzada recentment, és una adaptació de l’italianisme albarello. És la denominació habitual entre els especialistes i és una solució paral·lela a l’adoptada en català amb altres mots d’origen italià, com ara violoncel (a partir de la forma violoncello) o duel (a partir de duello). La forma italiana és la que ha donat lloc també a les denominacions d’aquest concepte en la resta de llengües veïnes: albarelo en castellà, albarelle en francès i albarello en anglès.

«Les formes pot d’apotecari i pot de farmàcia s’utilitzen també sovint per a designar aquest concepte, si bé estrictament són denominacions més àmplies, que, a banda dels albarels, també inclouen altres pots utilitzats en l’àmbit farmacèutic, com ara l’ancolla, la xaropera, la urcèola o el flascó. Podeu consultar la fitxa terminològica del terme albarel al Cercaterm» (enllaç). A la fitxa, s'hi afegeix que «els albarels, originaris de l'Orient Mitjà, foren introduïts a Europa durant l'edat mitjana (segles XII i XIII) a través d'Itàlia i al-Àndalus. Van ser especialment utilitzats durant els segles XVI i XVII, per bé que es van continuar fent servir en segles posteriors». Els pots de farmàcia de Llívia són datats d'aquests segles. 

1806. La camamilla de l'Urgell,

«Diario de Barcelona», de 19 de juny (ARCA).

 A començament del segle XIX, ja era coneguda la denominació d'origen de la camamilla de l'Urgell. Se venia a tres rals la lliura, que eren 12 unces i uns 400 grams. Vint-i-sis lliures catalanes feien una arrova, llegeixo. Amb gairebé mig quilo de camamilla (que fa molt embalum) n'hi havia per fer infusions una bona temporada, però tres ralets en aquells temps no em sembla un preu barat. És clar que era collida, assecada i portada a la capital. Mentre que als pobles, la gent se l'anaven a collir ells mateixos. Recordo bé que en arribant les ja llargues tardes de maig, amb la mare o amb la tieta Rosina, amb uns cistellets de vímet, l'anaven a collir. Hi havia erals que n'estaven farcits, i la dolça flaire persistent se t'empegava als dits i te n'inundava el nas. 

Vídeo de la camamilla acabada de collir (enllaç).

1833. La camamilla de l'Urgell,

«Diario de Barcelona», de 30 de setembre (ARCA).

 La sàlvia del Moncayo aragonès, però la camamilla sempre urgellenca. La venien a ca l'herbolari Rauric, davant de la Lleona, que era un bordell en aquest carrer, entre la Rambla i la plaça de Sant Jaume.

1845. «Diccionario geográfico-estadístico-histórico 

de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

La fama de la camamilla linyolenca era ja àmplia i difosa a mitjan segle XIX. I és que la camamilla de Linyola, cura tota sola, diu lo refranyer local.

Veg. article de Valeri Serra (1935), enllaç.

 

1872. La camamilla de l'Urgell,

«Diario de Barcelona», de 14 de setembre (ARCA).

Camamilla amb píndoles, a sis rals la pastilleta, i a 60 rals el potet amb la dotzena. Quin gran negoci! Diria que en aquells temps l'ús de la camamilla era el tradicional, per als mals de panxa i marejos diversos i per netejar la vista. 

1899. La camamilla de l'Urgell,

«La Creu del Montseny», núm. 39, de 17 de desembre (ARCA).

 El conte del bon camamillaire, de vella moral tradicionalista, amb la mare malalta i sense un pa a la post, que ha de pujar fins al Pallars a vendre la camamilla a l'hivern: «crida per tot arreu la bona camamilla i la va venent de lliura en lliura, d'unça en unça». Reflectia l'ofici que devien fer alguns fadrins i hòmens de la plana urgellenca d'anar a vendre la camamilla recollida al final de la primavera i assecada al sol estiuenc.

El text és de l'Enric Arderiu, arxiver lleidatà, impulsor dels Jocs Florals a la nostra ciutat, del Centre Excursionista de Lleida—CEL, de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i de tantes altres iniciatives de la represa nacional a Lleida al tombant del segle XIX al XX. 

1901. La camamilla de l'Urgell,

«Lo Pensament Català», núm. 27-28, de 17 de novembre (ARCA).

Entre altres costums i tradicions que en aquell segle encetat de nou veien desaparèixer o canviar, s'hi cita la camamilla de Linyola, los codonys de Vallfogona de Riucorb, los porrons de vidre de Fulleda, les forques d'Alentorn, los càntirs de Verdú... Tot això i més, «lo carril ho ha escombrat tot, la ciutat s'ho ha xuclat tot». Algunes ànimes sensibles i sagaces començaven a percebre l'acceleració de la història. I encara no hem frenat (ni ganes que en tenim, tampoc ho observo a les generacions joves, més enllà del postureig retòric).

1911. La camamilla de l'Urgell,

«La Publicidad», núm. 11.653 (ARCA).

Anunci a primera plana del licor de camamilla del Castell del Remei, publicitada com a estomacal, tònic i digestiu. Servida i tot a domicili! La del Castell del Remei degué ser de les primeres, si no la primera, a embotellar licor de camamilla, que entre l'alcohol i el sucre resultava molt més efectiu que les Aromes de Montserrat, i igualment discret.

1912. La camamilla de l'Urgell,

«Lo Pla d'Urgell», Bellpuig, de 4 de maig (FPIEI).

Testimoni de la popularitat de la collita de camamilla, en un repertori de notícies de la vila de Linyola.

192o. La camamilla de l'Urgell,

«Urgell-Segarra», Mollerussa, de 15 de febrer (FPIEI).

Anunci del licor estomacal «Camamilla Sant Jaume» mollerussenca.

1926. La camamilla de l'Urgell,

«La Veu de Catalunya», de 8 de setembre (FPIEI).

L'estomacal de camamilla d'Agustí Badia, Mollerussa.

1928. La camamilla de l'Urgell,

«Diario de Lérida», de 10 d'octubre (FPIEI).

Sisè premi del cos de la cordera: una ampolla de licor de camamilla, a la festa major de la Marededeu del Remei de la colònia urgellenca del Castell del Remei. Amb la cobla-orquestra «La Principal de Balaguer». Diu que com cada any «la casa facilitarà llenya per a fer-se el dinar als que en necessitin». No hauria sigut millor caritat donar-los el dinar i haver-se estalviat la «repartició de sopa als pobres»? Ai, els rics, que en saben de quedar bé.

Anys 1960 ca. Licor de camamilla de l'Urgell.

De «Destilerías Leridanas, SA».

194o. La camamilla de l'Urgell,

«La Mañana», de 15 de maig (XAC).

Anunci dels licors d'en Tomàs Badia. Passen els anys i les guerres, i a Mollerussa (que és tant com dir Linyola) continuen amb el licor de camamilla. Només feia un anyet del desastre bèl·lic, però calia que la vida continués. 

Anys 1950. Licor de camamilla de l'Urgell.

Destil·lat de camamilla de Tomàs Badia.

1948. La camamilla de l'Urgell,

«La Mañana», de 23 d'octubre (XAC).

Un altre anunci de la postguerra, de la farmàcia bellvisenca de Carles Palmés. És clar que no pas de licor, sinó de camamilla per a infusions. 

Anys 1940. La camamilla de l'Urgell.

Els paquetets preparats de la farmàcia Palmés de Bellvís amb la camamilla urgellenca, preferible al cafè perquè no excita els nervis, i millor que el te, ja que no debilita, diu una de les frases publicitàries. Se n'hi especifica també la preparació: tireu-la-hi amb l'aigua bullent i deixeu-la reposar fora del foc. Serviu-la sobretot amb sucre!, especialment la de casa: solia sortir sempre fortíssima i amb un imbevible gust amargant.

Durant la postguerra, els usos medicinals s'anaren imposant als del licor, que caigué en un cert oblit. Des de fa unes poques dècades, però, alguns emprenedors linyolencs en tornen a fabricar i comercialitzar, com ara el company i amic Mingo Serradell de Linyola, profe d'EF amb qui coincidirem uns anys a Bellpuig.

1926. Locions de Camamilla per al cabell.

Fins que no sorgiren els moderns tints de cabell, la camamilla tingué també un ús de perruqueria: servia per a decolorar a poc a poc el cabell, cosa que no era ben bé tenyir. Sobretot si algú o alguna havien sigut rossets de petit, l'efecte era més gran. 

Al nostre estimat país veí, s'hi donà una reial anècdota sobre el cas, segons que llegeixo pel Twitter (és ben cert que de tot arreu se'n pot aprendre). Una important marca de decolorant «Camomila Intea» aconseguí que una reial infanta borbònica fes de reclam al seu anunci de la poció, tot i que retratada com cal retratar una dama de la reialesa. Això fou degut al fet que el propietari de la marca n'era el perruquer de la reial família als estius santanderins. El fet, però, no agradà al reial pare de la infanta Maria Cristina, que en fou degudament i reialment represa, que el Borbó tenia altres feines amb el dictador (espanyol) del moment. 

1912. Licor de camamilla de l'Urgell.

La preciosa etiqueta floral del licor de camamilla del Castell del Remei.

Anys 2010-20. Licor de camamilla de l'Urgell.

Una etiqueta floral d'inspiració centenària.

Anys 2020. La camamilla de l'Urgell.

Sobrets de llavoretes de camamilla de dos empreses urgellenques. Etiquetades amb totes les llengües, excepte una. L'endevineu?

Ai, si los nostres padrins alcessin lo cap! (o per dir-ho amb una sentència del meu enyorat pare: «que en fa falta, de xapo!»)

[2422] De la camamilla, o pometa de terra

Quinalafem.blogspot.com

[2521] De l'illa de Buda als Balcans (o de la bova i la balca a l'ofici de cadirer)

 

De l'illa de Buda o de la bova, lo Baix Ebre.

Allà a on l'Ebre es confon amb la Mediterrània, els braços del riu formen una gran illa, dita de Buda. Per a la immensa majoria de visitants i turistes, l'illa té nom de ressonàncies orientals. Som en un paradís terrenal, qui millor que el mestre Siddharta Gautama mateix per acompanyar-nos-hi en el viatge. A més a més, amb l'auge actual de l'autoconeixement i del ioga, Buda és arxiconegut de tothom, més enllà dels (ara) vells hippies que gosaren, anys seixanta i setanta, a fer el viatge iniciàtic a terres hindús (per cert, voleu dir que després de 60 anys d'aquest moviment contracultural d'innegable influència en els canvis socials de finals del segle XX, el DIEC no podria acceptar el mot hipi, hipis, ni que el pronunciem amb h aspirada? Al capdavall, sí que hi ha p.ex. el mot caló halar, amb la mateixa fonètica, o l'anglicisme handbol, que molts continuen aspirant). 

Doncs no, amics, l'illa de Buda no és budista. La topografia té segles d'antiguitat, i a les terres poc habitades i en formació del delta de l'Ebre de fa mil anys, no hi havien arribat els ecos de la il·luminació espiritual oriental. Llavors, el delta era terra de canyissars i de bova.

...

1985. Boga, DECLC.

L'origen del topònim, Coromines el situa en temps de moriscos, pobladors de la zona, i de llengua mossàrab. Aquesta llengua peninsular es conformava de tot un conjunt de dialectes d'arrel romànica que els pobladors natius de la zona mantingueren sota domini dels àrabs, arribats a la península Ibèrica des de l'inici del segle VIII. Foren parlars evolucionats, doncs, del llatí vulgar, això sí cada cop amb més i més influències aràbigues, fins que a partir del segle X, l'àrab s'anà convertint també en la llengua col·loquial de la gent, mentre que consegüentment el mossàrab s'anava extingint.

 

Així doncs, d'aquesta arrel romànicomossàrab BUDA, que volia dir planta d'aiguamoll, paratge de boga («mot d'època ja clàssica en llatí», probablement importat de terres mediterrànies nord-africanes o hispàniques, segons el mestre etimòleg) sorgiren topònims arreu dels territoris amoriscats del nostre país, un dels quals fou el curs i delta de l'Ebre, des de les terres baixes del Cinca i Segre. D'aquesta mateixa arrel, se'n derivà el mot català, BUDA>boga/bova, predominants a la major part del territori, inclòs l'insular (també terra amoriscada), mentre que en un petit angle nord-oriental, entre la Costa Brava i els Pirineus Orientals, passant per Girona, el mot que hi predominà fou un altre, balca.

La primera variant documentada per escrit és bova, en un text d'Arnau de Vilanova del segle XIII (citat per Alcover-Moll: guard-se hom que no sia aiguosa, així com gros jonc o bova). En canvi, la variant boga no es troba documentada en textos antics, cosa que fa escriure al nostre savi: «per una casualitat no disposem de documentació de la variant predominant boga fins a data recent..., però que això és casual ho demostra ja el fet que consta en un inventari aragonès de 1386... no és improbable que aquest reflecteixi un ús català, com sigui que la utilització de la boga en el mobiliari és més versemblant que es fes en terra catalana, vist que els aiguamolls escassegen molt més a l'Aragó...» No sé si l'explicació resulta gaire convincent. El cas és que boga no només apareix en bona part del català central i septentrional rossellonès (del bloc lingüístic oriental), sinó també en terres valencianes del bloc occidental, i a nord i sud, minvant en l'apitxat. Vista la cosa, sembla que també a boga li hem de concedir el benefici del dubte de ser un derivat directe de l'arrel BUDA, com escriu Coromines, i no un derivat de bova.

Dialectologia. Llengua Catalana.

Mapa lingüístic del mot: boga, bova, balca.

Mapa dialectal, sempre simplificat i aproximant, a l'extensió dels mots de les plantes del gènere Typha als nostres països germans. Me'n falta la referència algueresa, que deixo en mans d'algun benvolgut lector, si me la vol i pot trametre. 

En tots dos casos, bova i boga, la pronúncia és sempre en o oberta, segons la llei fonètica general d'obertura de la o en síl·laba inicial. «El llatí BUDA no s'ha conservat en altra llengua literària que el català (en castellà potser s'eliminà perquè allí hauria coincidit fonèticament amb 'boda', i per això generalitzà l'arabisme anea)». E resum, «el mot BUDA romangué també en mossàrab en la forma buda, i dono per bastant segur que de l'ús d'aquest pels nostres moriscos tortosins ha d'haver quedat el nom de l'Illa de Buda en el Delta de l'Ebre». El mestre despatxa la teoria de Joaquim Maluquer, el qual objectava que l'illa és «de formació relativament moderna, car en temps antics i fins molt més tard, les Goles de l'Ebre no entraven mar endins. Però el fet és que en temps de Jaume I, això era ja el 'Port Fangós', i l'illa dels Alfacs i altres indrets veïns reberen el nom de l'àrab, ja des d'antic... Em sembla segur que ja hi havia baixos des de fa molts segles fins a la punta actual, i que devien emergir ací i allà alguns illots, en un dels quals hi hauria buda, com l'anomenaven els moriscos», que, afegeix, no van ser expulsats fins al 1606, amb tot els temps del món, doncs, per donar nom a les terres seues. Tanca el mestre: «Qui creuria, en canvi, que aquest nom pugui venir del del profeta hindú?»

 Doncs s'ho creuen un grapat de turistes, només cal que ens hi passegem, beneïda ignorància. Per cert que la ruta a peu per les terres extremes de l'Ebre, allà a on es confon amb la mar, és extraordinària... excepte sota la calor sufocant d'estiu. Esteu avisadets.

El mot gironí balca, en canvi, presenta orígens indoeuropeus que es referirien a terra d'aiguamolls. La primera documentació n'és d'O. Pou (1575). L'antiga arrel eslava sembla que podria ser a la base (entre algunes altres hipòtesis) del nom geogràfic dels Balcans, la terra enllà de les riberes aquoses del Danubi. 

 

Joan Veny, Lídia Pons, 

«Petit atles lingüístic del domini català», 2001-2018 (IEC).

El mapa acurat dels mots bova, boga, balca (enllaç1, enllaç2).

Ceràmica de Manises, segle XIX.

Un cadirer o cadiraire tot fent una cadira de bova. Els qui ja tenim una edateta, encara les recordem a casa. No n'hi havia d'altres, i la mare se'ns enfadava si, per alguna malifeta, en trencàvem alguna beta, que llavors el cul es començava a esfilagarsar, i amb el temps la plataforma bovera podia arribar a escular-se. A la cuina, les hi vam aguantar molt de temps, tot i que al menjador, que se suposa que havia de lluir, els pares les van substituir per unes cadires de mudar, de cul pla, a les quals calgué sempre afegir un coixí, perquè eren insofribles. Però, és clar, la bova feia antic o pobre o totes dos coses alhora. Una de tantíssimes altres conseqüències al nostre país de nou-rics, ep!, aplicat metafòricament a casa nostra, en el sentit de començar a no patir per la subsistència com fins aleshores.

Cadirer de cadires de bova (enllaç).

Diuen que els cadirers passaven per les cases (enllaç). No me'n recordo pas. A casa, quan una cadira s'esculava, doncs la portàvem a les golfes, a fer pols. 

El mot col·lectiu de bova és bovera, nom de moltes partides arreu dels països catalanòfons, com el del poble garriguenc de Bovera. Invariablement, llocs amb aigua poc o molt abundant, a on creixia la bova. Cert que potser algunes altres boveres devien el nom als bous, i, al capdavall, potser a tots dos, al bou (animal) i a la bova (vegetal). 

[2422] De la camamilla, o pometa de terra