Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fotògrafs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fotògrafs. Mostrar tots els missatges

20191119

[2051] L'anomenada Fonda dels Tres Reis lleidatana

1899. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
«Calendario y Guía de Lérida» (Fons Sol-Torres, UdL).  

Establiment al millor punt de la ciutat, segons deia la propaganda de l'època, al núm. 7 del carrer Major, entre la plaça de la Paeria i la de Sant Francesc, ben a tocar de l'emplaçament de l'antic Arc de Castro, a on s'hi venerava l'altaret de la Marededéu de l'Arcada, el qual no devia ésser pas gaire lluny de la fonda. «Magníficas habitaciones con vistas a la calle Mayor y el campo», entenent que s'hi veia el riu, el pont i l'aleshores petit barri de Cappont, tot envoltat d'hortes.

Segons els costums classistes d'aquells temps, hi havia taules de primera, segona i tercera, de duro, quatre i tres pessetes respectivament, cal suposar que per barba. 
1998. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Vidal Vidal, «La ciutat de l'oblit», Ed. Pagès. Lleida.
L'hostal o fonda dels Tres Reis era dels més antics de la ciutat, «ja que tenia les portes obertes en la quinzena centúria». Degué desaparèixer amb la guerra del segle XX, però cinc segles ininterromputs de servei de parada i fonda als lleidatans es mereixen ben bé el nostre elogi. El seu emplaçament més que cèntric al carrer de les cases més transitat, i tocant a la Paeria, li conferí durant tots aquests segles un paper, anònim però indispensable, en el batec quotidià de la ciutat.

No costa gaire deduir que el cafè i restaurant era centre de tertúlies dels paers i prohoms principals de la ciutat, de negociacions, tractes i pactes dicibles i indicibles, de funcionaris i militars (espanyols) que venien a governar-nos, i de propietaris urbans o terratinents adinerats. La crème de la crème de la societat lleidatana, és un dir, de cada època històrica. A més a més, Lleida sempre havia estat ciutat de pas cap al ponent peninsular, i el trànsit de carruatges i, per tant, de viatgers hi era incessant. Les diligències i galeres entraven per l'Arc del Pont i s'aturaven a la mateixa plaça de la Paeria. Quan a l'acabament del segle XVIII, el Marquès de Blondel obrirà l'estreta primera banqueta, llavors els carros hi devien parar allà. També les línies comarcals, a Balaguer, Borges, Tàrrega, hi feren parada, i «més modernament, cap allà el 1913, era l'origen del servei motoritzat en direcció a Fraga, que disposava d'uns primitius Hispanos de 22 hp, propietat del fragatí Josep Satorres».

En Vidal Vidal ens delecta amb una delicosa anècdota de 1506, quan el noble cavaller d'Erillcastell ribargorçana va denunciar el robatori nocturn d'una ubèrrima bossa de cabals amagada entre els matalassos. No sabem el perquè del nom d'aquesta «posada triplement monàrquica», però probablement devia referir-se a la tripleta reial viatgera cap a Betlem, que bé degueren necessitar parada i fonda en el seu trajecte a l'establia del Jesuset.

Una segona anècdota del segle XIX ens il·lustra com la posada, aquesta i tantes altres arreu del país, eren punt de reunió per als marxants que passaven amb articles diversos, com ara roba i teles indianes, i s'hi establien durant uns diens durant els quals la clientela els hi visitava. Tot plegat, cafè, restaurant, estadants, parada de carruatges, punt de vendes... en feia un dels centres neuràlgics de la ciutat. 
1889. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
«Diario Liberal», 29 de març
 (Fons Sol-Torres, UdL). 
1899. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «El Pallaresa», 13 de setembre
 (Fons Sol-Torres, UdL). 

Les diverses tartanes i cotxes (de cavalls) que sortien cap als pobles des de Lleida tenien la partida des d'alguna de les fondes de la ciutat, com la dels Tres Reis, però també la del Jardí, de Sant Lluís o de la Barca, la posada de Sant Jaume o la de Josep Ibars. 
1851. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
«Diario de Barcelona», 30 d'agost (ARCA).

Un breu recordatori en un diari barceloní dinovesc que la galera de Lleida a la capital sortia des de la fonda dels Tres Reis, i arribava a la fonda de Girona barcelonina. Allà s'hi hostatjava de manera contínua l'administrador de la línia, «el cual vive en el mismo mesón para mayor comodidad» dels passatgers. Això ens fa creure que, en la nostra cèntrica i transitada fonda del carrer Major, també s'hi hauria pogut allotjar algun personatge similar, el qual s'encarregava de despatxar els bitllets i d'atendre els viatgers i proveir per a conductors i bèsties durant les parades. Amb l'arribada del tren a partir de 1860, els serveis cap a Barcelona se'n deguren veure molt afectats, però els serveis comarcals agafaren més impuls per tots aquells qui havien d'atansar-se a la ciutat per pendre el tren.
1869. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «Aquí Estoy», 5 de febrer (Fons Sol-Torres, UdL).
1869. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «Aquí Estoy», 9 de juny (Fons Sol-Torres, UdL).
Com que tothom coneixia la fonda, s'hi venia llet fresca i tot. De ben segur que amb tanta clientela ja en tenien forta demanda per a l'establiment, però el ramader proveïdor s'aprofitava que tothom coneixia el cèntric i popular local per fer-ne venda al públic, per a altres cafeters, per a establiments de beneficència i altres botiguers, tots a preus diferents. Fins i tot, per als malalts pobres «que lo acrediten por medio de una papeleta del facultativo», això sí, a partir de les 12 del migdia. Es responia de la frescor de la llet per tal com les vaques es munyien tres cops al dia: a les 4 del matí (quan es feia de dia, segons l'hora vella d'aquells temps) per als esmorzars de primera hora i del matí, a les 11h per a l'hora de dinar, i en pondre's el sol, a les 5 de la tarda, per a l'hora de sopar.

Els «cuartos» eren el nom d'una de les monedes (espanyoles) en curs al segle XIX. Eren de poc valor i, per això, molt freqüents en les butxaques populars. Tant, que fins i tot en la nostra llengua van donar pas al mot comú quartos, amb què hem designat durant generacions els diners, i cal fer constar que alguns encara ho fem. Com deia irònicament lo padrí, no mos los acabaran, los quartos, quan calia fer un esforç econòmic a casa per alguna causa major. 
1870. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «Aquí Estoy»
.

El tragí de gents en aquesta centenària fonda era incessant fins al punt que la mateixa policia (espanyola) s'hi acostava per espiar les trobades al cafè dels liberals i republicans de la ciutat. La seua presència no devia ésser gaire incògnita, ja que alguns clients se'n queixaven, «al verse objeto constante de las miradas de la policía».
1896. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Diari «El Pallaresa», 5 de desembre
 (Fons Sol-Torres, UdL). 

Probablement, el darrer canvi de propietari de la fonda abans de sa desaparició al primer terç del segle XX, tingué lloc aquella darreria d'any 1896. Llavors, ja s'anunciava com a «antigua y acreditada», i s'hi feia saber que passava a mans del conegut cafeter de Castellserà, Antònio Galceran. Els clients s'hi sentiran satisfets dels serveis, «por el esmero y economía que encontrarán en la citada Posada de los Tres Reyes».
1915 ca. Lleida, la Fonda dels Tres Reis del carrer Major.
Foto: Manuel Pinilla.

El cartell que penjava del balcó de la fonda al carrer de Blondel, en què s'anunciaven els serveis d'autos de línia cap a Fraga, Torrent i Mequinensa, que es donaven allà mateix. A la dreta, aparcat esperant el passatge, un dels vehicles òmnibus que sortien i paraven davant mateix de la fonda.  
1890-1900 ca. Lleida, «Fotografía Barcelonesa», Rossend Rizo Domènec.
L'àtic de la Fonda dels Tres Reis lleidatana fou estatge de l'estudi d'un dels pioners de la fotografia lleidatana cap a final del segle XIX. En Rizo feia fotografies a preus molt assequibles per a l'època, a cèntim sis còpies per un retrat, o a pesseta la dotzena. cosa que sumada a la gentada que transitava per davant, per dins i per darrere de la fonda, devia comportar-li una parròquia ufanosa i continuada. Tot i això, cap al 1900 es traslladà cap al carrer de davant del Mercat de la Magdalena, i també consta que tenia delegacions a Reus i a Arenys de Mar. Era originari del Perelló.

20170119

[1619] Vistes primerenques de la Seu d'Urgell

1890. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Fotografia datada al dia 18 del mes d'agost d'aquell any 1890, presa des del camí de la partida de l'Olla.

Lluís M. Vidal fou enginyer de mines i, per motius de sa professió, visità sovint l'Alt Urgell, sobre la qual escrigué un llibret tècnic, Cuenca carbonífera de la Seo de Urgel (1883). Exercí per les Espanyes, i retornat al país redactà diversos estudis geològics dels Països Catalans (Lleida, Girona, Eivissa i Formentera). Membre destacat del CEC, en fou president entre 1896-1900 (enciclopèdia.cat). 
1890 ca. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Les fotografies de Vidal i Carreras són de les més antigues imatges de la ciutat. Aquesta panoràmica ens ofereix una perspectiva de tota la vall del Segre, amb el Cadí que quedaria a la dreta.
1890 ca. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

En els detalls d'aquesta panoràmica, presa des de l'oest, trobem el castell a l'esquerra i la ciutadella a la dreta, amb el poblet de Castellciutat entremig, i la Seu d'Urgell al fons de la vall. 
1893. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Imatge del dia 8 de juny, amb vista de la ciutat des del camí de Torre Zulueta. S'aprecia bé el campanaret de Sant Miquel, adossat al claustre de la catedral, ben visible al bell mig de la imatge, A la dreta, la gran mola de l'edifici del Seminari nou, bastit per l'eminent bisbe acarlinat, Josep Caixal, cap al 1860. 
1893. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Una altra imatge, similar a l'anterior, des del camí cap a la partida de les Torres, a l'esquerra del Segre. En primer terme, una palanca sobre el riu. Al centre, tot el conjunt monumental romànic, i al capdevila, l'edifici del seminari conciliar. 
1893. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Com era tradicional al país, les cases tenien grans galeries, sempre orientades al sol, indispensables per a la regulació de la temperatura de les cases i per a tasques d'emmagatzematge agrícola. El conjunt monumental de la catedral romànica presidia amb tota majestuositat la vila, i el seminari reforçà encara més el capdevila com a nucli de poder episcopal. 
1894. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

L'imponent conjunt monumental romànic de la Seu, en fotografia datada de l'1 d'agost. La ciutat encara estava envoltada en algunes parts d'una tàpia o mur a manera de muralla. 
1894. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Diversos detalls del palau episcopal, de la catedral romànica, de l'església de Sant Miquel, i de la porta d'accés a la vila arribant pel camí de Puigcerdà. Observi's la dona que torna de l'hort amb el cistell al cap. 
1894. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

El gran i nou Seminari conciliar de la Seu, amb la tanca nova de trinca.
1894. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

El Seminari fou construït com un edifici de tres cossos, en forma d'E, orientat cap al sud, de cara a la vila, i s'hi compten fins a cinc pisos. Al cos central principal, s'hi veu una embastida parada, potser per a aixecar-hi una gran creu que el presideix. 
1895. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Vista panoràmica de la ciutat des de dalt del camí de Navinés, amb la vall de la Valira cap al fons. Per damunt les muntanyes, apunta la cresta de Salòria.
1900 ca. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

El camí de Puigcerdà, arribant a la Seu. Hi veiem els pilons que marcaven la vora, i els munts de pedra que s'hi arreplegaven, probablement trets de mig dels camps de vinyes dels voltants. 
1900 ca. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Els vells porxos del carrer dels Canonges.
1900. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

La façana del magne palau episcopal, símbol de la fortalesa i poder seculars del bisbat, reconstruït pel bisbe Caixal a meitat del segle XIX. Datada de l'1 d'agost.
1900. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Panoràmica presa al 31 de juliol pel camí que arriba al capdevila des de la Cerdanya.
1900. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Detall de la catedral, i del camí elevat sobre marges de pedra que travessava els trossos de sembrats i vinyes. D'aquesta manera se'n devien previndre les inundacions per les avingudes del Segre.
1900 ca. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

El pont sobre el Segre als afores de la ciutat, amb el Cadí al fons.
1900. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

L'antic pont de pedra només conservava la meitat de la seua fàbrica. Una avinguda del Segre, potser la del 1897 o alguna altra de les anteriors, sempre freqüents, se n'endugué la part de la marge esquerra, que fou refeta de fusta. Cap al 1905, s'hi faria una estructura de ferro, que perduraria fins a la guerra.

20161221

[1603] Castellciutat, entre el castell i la ciutadella

1890. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Retrat del 9 d'agost d'aquell any, probablement el més antic que hi deu haver de la població, la ciutadella i el castell.
1890. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).
A llevant de la població, el derruït castell. A ponent, la derruïda ciutadella. L'antic poder militar de la Seu d'Urgell convertit en record. 
1845. Castellciutat (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

El poble de Castellciutat distava 30 hores de carreter des de Lleida i 40 des de Barcelona. Disposava de 83 cases dels corresponents veïns, amb un total de 374 ànimes, fet que donava una mitjana de 4,5 persones per casa. Tenia «escuela de primeras letras dotada con una corta cantidad, a la cual asisten muy pocos discípulos». Aquí sí que devia fer-s'hi realitat allò de passar més gana que un mestre d'escola. Sort dels veïns que devien proveir-lo d'ous, verdura i botifarres!

La «Ciudadela de Urgel» destaca, juntament amb el castell a l'altre turó, i amb la torre dita de Solsona, «a 1/2 cuarto de hora siguiendo la misma 'conca' próximo a las avenidas de Andorra». La Valira i el Segre transcorren pel seu terme, però «por la profundidad de su cauce no pueden aprovecharse sus aguas más que para el riego de algunos prados que se hallan en sus mismas orillas».

S'hi fa la descripció del pont sobre la Valira, «con dos arcos, sobre el cual pasa el camino público de Urgel a Lérida y Barcelona: el arco que mira a Urgel es de esta ciudad, por hallarse al medio del puente la linea divisoria de los términos».
1900. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Vista del poble amb la ciutadella al damunt.
1901. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Una costa de la vila, amb espectadors al carrer i als balcons.
1901. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Una vista de la vila darrere del panís, prop de la Valira.
1901. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).
El poble des del costat dels marges de pedra del camí.
1901. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Detalls de les cases del poble abocades sobre la vall de la Valira.
2002. Castellciutat (l'Alt Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
Exactament igual que durant segles, la vila continuada ajaçada entre els dos turons fortificats, damunt del gran meandre de la Valira just abans que desguassi al Segre. La carretera moderna, ara dita C-14, la revolta per darrere del turó del castell, mentre que antigament pujava cap al poble i baixava cap a la Valira per enfilar el camí de la Seu d'Urgell pel pont medieval de dos ulls, compartit entre els dos pobles, refet a començament de segle XX, que degué durar fins a la postguerra, i allà on ara hi ha el pont modern. A la propera espenta urbanística (que esperem de no veure) els carrers de la Seu ja arribaran a la Valira.