Seguidors

20210812

[2310] Amb l'Espinàs per la costa mediterrània, 1959: De Castelldefels a Cambrils (iv)

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Castelldefels a Cambrils (iv),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 22 d'agost (BdC).
La tradicional vista de la Punta sitgetana, de fa seixanta anys, des de la llarga platja de més de dos quilòmetres que hi ha té als peus. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Castelldefels a Cambrils (iv),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 22 d'agost (BdC).
La turistada a la percaça de l'art de carrer.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Castelldefels a Cambrils (iv),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 22 d'agost (BdC).
Barcelona no tenia platges en aquells anys, sovint es deia que feia vida d'esquena al mar. Calia saltar fins a la pineda de Gavà i Castelldefels, «que a pesar de su relativo alejamiento puede considerarse como la playa lógica de Barcelona», el temple del sol de la capital. S'havia especialitzat en el turisme, diguem-ne, popular. Llavors s'hi començava a construir en massa: apartaments, hotels i càmpings, amb famosíssim 'La ballena alegre' al capdavant.

Anys 70. Castelldefels, càmping 'La ballena alegre'.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Castelldefels a Cambrils (iv),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 22 d'agost (BdC).
L'autovia de Castelldefels llavors era un punt negre a la carretera. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Castelldefels a Cambrils (iv),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 22 d'agost (BdC).
Vell i nou: la vella muralla romana tarragonina amb el darrer model d'automòbil. La capital turística de la Catalunya meridional, amb llarg pedigrí, era Sitges. Les cases d'estiueig al passeig podien costar fins a 60.000 pta per temporada, un bon dineral en aquelles dècades. Amb fort ambient juvenil nocturn. L'ambient turístic, però, presidit pel flamenco de torn. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Castelldefels a Cambrils (iv),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 22 d'agost (BdC).
Banderilles, toreros i cap de toro: decoració typical Spanish a les nostres latituds, que amb els anys ha anat minvant, però encara no ha desaparegut del tot. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Castelldefels a Cambrils (iv),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 22 d'agost (BdC).
Càmping a Salou, cartell en alemany. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Castelldefels a Cambrils (iv),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 22 d'agost (BdC).
Un ruquet amb carro de trabuc, pintat de decoració. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Castelldefels a Cambrils (iv),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 22 d'agost (BdC).
Passada Vilanova i la Geltrú, s'arriba a la Costa Daurada, que anava creixent a base de barris urbanitzats ran de platja dels pobles, sovint més cap endins, com Vendrell i Calafell. En canvi, a Tarragona, l'ambient era més urbanita: passejada pel Balcó del Mediterrani amb foto inclosa. La turistada passava —i passa encara— ben rabent pel costat del bimil·lenari Arc de Berà.

Aquesta dualitat entre poble i platja tingué el seu punt àlgid a Vila-seca i Salou, llavors un sol municipi. La separació, dècades a vindre, tingué agres ressons de tambors de guerra judicial. Turísticament, la destinació era oblidada dels originaris turistes de Reus i passava a la incipient massificació anglesa i aragonesa. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Castelldefels a Cambrils (iv),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 22 d'agost (BdC).

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: De Castelldefels a Cambrils (iv),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 22 d'agost (BdC).
A diferència de Salou, Cambrils «tiene otra característica: la de ser un pueblo autèntico». El turisme creixia al barri mariner, llavors encara mesuradament, sobretot per mor del càmping. Res a veure amb el Cambrils que vindria i que avui tenim, un altre exemple de com no hauria de ser el desenvolupament urbanístic, demogràfic i econòmic del futur pròxim. Crec.  






Posted by
Labels: , ,

20210809

[2309] Amb l'Espinàs per la costa mediterrània, 1959: La Maresma (iii)

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: La Maresma (iii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 8 d'agost (BdC).
Travessada la Tordera, les platges del Maresme, amb primera parada a Malgrat. Llavors les platges de la comarca no eren tan misèrrimes com les actuals, rascades i despullades de les successives llevantades. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: La Maresma (iii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 8 d'agost (BdC).
Costa maresmenca avall: Pineda i Calella, aquesta darrera població ja era llavors «un caso aparte. Algún día se escribirá con K, Kalella, y será ya definitivamente una colonia alemana». S'hi expliquen els orígens alemanys dels turistes de Calella i la disciplinada conducta del turisme d'autocar, de viatges col·lectius. A manca de llits d'hotel suficients, aquelles primeres fornades turístiques obligaren a allotjar els visitants en habitacions de cases particulars, que durant uns anys fou un bon negoci per als calellencs maresmencs.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: La Maresma (iii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 8 d'agost (BdC).
Vilassar, amb el pas a nivell davant la platja. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: La Maresma (iii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 8 d'agost (BdC).
O travessar per algun pas sota la via. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: La Maresma (iii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 8 d'agost (BdC).
Els grans cotxes europeus arrossegant aquelles primeres caravanes. 

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: La Maresma (iii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 8 d'agost (BdC).
Crucifixió lenta al sol, diu l'Espinàs. Que bo.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: La Maresma (iii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 8 d'agost (BdC).
En aquell final dels anys 50, excepte a Calella, el turisme encara no havia canviat la fesomia dels pobles maresmencs. El turisme estranger era incipient, però els diumenges els barcelonins hi exercien el dret al bany estiuenc: «La ordenada y civilizada Maresma ha sido más desvirtuada por los barceloneses que por los extranjeros».

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: La Maresma (iii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 8 d'agost (BdC).
Les casetes de bany més o menys improvisades a la platja maresmenca.

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: La Maresma (iii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 8 d'agost (BdC).
El càmping començava aquells anys l'ocupació de grans trossos de costa. Una apropiació que encara perdura en certs punts de la costa catalana. A més, pel que fa als noms, els catalans ja ens vam distingir des dels començaments per amagar la nostra essència. No fos cas que no féssim negoci. Encara l'altre dia vaig veure, en una platja tarragonina, una furgoneta de salvament marítim a on només hi deia, amb grosses lletres, Lifeguard. Som així, què hi farem, i no volem pas canviar, oi?

1959. Amb l'Espinàs per la costa mediterrània: La Maresma (iii),
«Persiguiendo el sol con los turistas», text i fotografia de JM. Espinàs,
«Destino», de 8 d'agost (BdC).
Magnífica fotografia: vell i nou sobre l'asfalt. Quan arribaven els primers turistes a la costa, a l'interior la mecanització encara era escassa. L'any 60, a casa nostra, a la plana lleidatana, el pare encara només tenia matxo i feia conreus de subsistència; després arribà el motocultor, finalment, cap als 70, el tractor i el cotxe, i el monocultiu de la fructicultura.




Posted by
Labels: , ,

20210806

[2308] Espill, o un altre mot que es perd

 

Mapa dialectal Espill-Mirall.
Aquesta és la coneguda distribució dialectal d'aquests dos geosinònims o sinònims dialectals. O més ben dit, era, fins ben entrada la segona meitat del segle passat. Perquè a partir de la introducció de la llengua estàndard en llibres i mitjans de comunicació, la reducció dels àmbits d'ús del mot espill ha sigut rapidíssima, si més no en el nostre dialecte lleidatà. Ningú no se n'ha recordat, ni tan sols el Senyor Postu, defensor dels padrins i les popes. A més, m'hi poso a mi per testimoni: usuari d'espill durant tota la meua infantesa i general a la plana lleidatana, les lectures i l'escola, a on encara hi vaig cada setembre... han fet que sovint em surti mirall ja d'entrada. I quan s'ha de fer aquest esforç afegit per triar-lo, malament ho té un mot (igual que una llengua).

Fa cent anys, aquesta invasió sobre el lleidatà, però, ja s'havia iniciat. Ja escrivia Coromines, a partir de les seues observacions de mitjan segle, que «avui l'àrea popular de l'ús d'espill ha reculat pel Nord, limitada a la zona oest de la línia Segre-Pallaresa; segueix usant-se en el Matarranya, Tortosa, Fraga i Alta Ribagorça; també el sento usat en sentit ben material al Campell, i més figuradament a St. Esteve de Llitera (1956)». En canvi, a la Vallferrera, Coromines hi testimonia mirall.

També espitllera, de l'adj. SPECULARIA, i espillar o espitllar, que en el nostre dialecte i en els jocs de cartes era el fet d'haver d'agafar-ne una del munt quan s'havia de passar o calia rependre'n una altra. Mot aquest que s'ha mort a la mateixa velocitat que han desaparegut els jocs de cartes en les noves generacions. 

L'Espill de Jaume Roig és una de les nostres obres medievals més destacades, escrita cap al 1460, al mateix temps, doncs, que Joanot Martorell ventilava el seu Tirant. Només que el conspicu metge valencià no l'encertà en la forma, ja que els més de 16.000 tetrasíl·labs de noves rimades no en fan ni la lectura ni el recitat gaire fàcils. L'autor devia passar-s'ho fenomenalment per compondre'l, però resulta més que fatigós per al lector.

 En canvi, quant al contingut, l'encertà del tot, amb aquell retrat gairebé etnogràfic de la misogínia tardomedieval, exagerada fins al grotesc i la paròdia, per convertir-se precisament en espill, en model, per a aquell que se'l llegís. Ho podeu fer en versió moderna en prosa de l'Antònia Carré a Quaderns Crema (2006). 

Mapa lingüístic d'espill/mirall en les llengües europees.
(European Word Translator).
Encara que no m'acostumaré mai a aquest mapa lingüístic de fronteres estatals i colors sense solta, almenys ens serveix per pendre patró de la distribució de la distribució de les arrels d'espill/mirall per les llengües de les diferents famílies lingüístiques d'Europa. 

L'arrel d'espill remet a SPECULUM, amb el mateix significat, derivat de llatí arcaic specere, mirar (Coromines). Aquesta arrel llatina la trobem a bona part de les llengües romàniques (castellà, aragonès, gallegoportuguès). Només se n'aparten: el romanès, influït pels seus veïns eslaus, i el francès miroir, i el català oriental mirall (també al sard, per influència catalana, tot i que el mapa —estatal, aix!— no el mostri), mentre que l'occità, com el català, presenta la dualitat miralh/espelh des de l'època trobadoresca. «La introduccio de MIRACULUM en substitució de llatí SPECULUM i amb el caràcter derivat de MIRARI 'contemplar', és una singularitat del llatí vulgar gal·loromànic», aclareix Coromines. La necessitat del recanvi degué derivar-se de la distinció entre el sentit figurat (model, exemple) i el material, tot i que a la fi, la nova paraula acabà agafant també tots dos accepcions. 

El punt més sorprenent del mapa lingüístic europeu és la persistència de l'arrel d'espill en moltes altres famílies lingüístiques, p.ex., en la majoria de llengües germàniques, tret de l'anglès, molt afrancesat durant els segles medievals. La similitud entre l'alemany Spiegel i espill és tan gran que per força cal recórrer al parentiu de les velles llengües indoeuropees per explicar-la.

Així doncs, s'ha definit una arrel indoeuropees -SPK- que fora a la base d'aquesta similitud, o que s'ha trobat en llatí, germànic, sànscrit o hitita, entre altres. En canvi, diuen els tractats (etimologias) que el grec operà una metàtesi en l'arrel, que passà a -SKP-, amb especialització semàntica de mirar, o sigui que inclou acció volitiva i conscient de veure-hi, i que ha donat tota l'àmplia corrua de mots de l'arrel -scop-, des de telescopi a periscopi, microscopi, horòscop, o bé escèptic, que és aquell que mira (perquè dubta) abans de creure...

Aquella arrel indoeuropea original, -SPK-, la del nostre espill, a través del llatí també va deixar la seua rastellera de derivats, com ara especular, inspeccionar, aspecte, respecte, espectre, prospecte, respectiu, retrospectiu, sospitar... En resum, dos antigues arrels germanes bessones altament productives i representades en les llengües modernes. 



[2300] Dels melons amb nom de poma i de les síndries del país de l'Índia

Posted by
Labels: , , ,

20210803

[2307] Una tragèdia al Còth deth Hòro, 1817



Any 1963 ca. L'Hospital de Vielha.
Des de la construcció del túnel cap a l'Aran, l'Hospital va anar perdent la seua secular funció de refugi per als qui els calia travessar el port de Vielha, i s'anà esllanguint fins al tancament de l'establiment. 

1817. Tragèdia al Còth deth Hòro (era Val d'Aran).
«Diario de Barcelona», de 9 de juliol (ARCA).
La tragèdia de la vídua Francesca Cases i filleta de tres anys, de Barcelona cap a Vielha. El dia de Sant Antoni d'estiu emprengueren, oïda missa —no fos cas—, la travessa del port de Vielha des de l'Hospital, «que es un mesón que tiene esta villa a la otra parte del Pirineo al origen del río llamado Noguera Ribagorzana». Dedueixo que, amb la noia de 15 anys amb qui feren el camí des de BCN, devien separar-se a l'hospital.

Ocorregué que mare i filleta es desorientaren i feren cap al Coll de Toro, cosa prou fàcil que passés, perquè encara ara es fa perdedor als senderistes que no s'hi fixen prou, «cercano a la montaña Maladeta». Encara faltaven anys per conquerir l'Aneto. El Còth deth Hòro, que per fonètica sintàctica ha passat tot fent gran fortuna a Toro en les llengües veïnes, és el pas cap al forat (hòro) dels Aigualluts.

Creuada la cresta i trobant-se amb el penya-segat al davant, allà restaren atrapades: «en este conflicto quedaron allí nueve días sin comer ni beber, porque en aquel sitio no había más que duro peñasco». La xiqueta petita morí al setè jorn. La mare, morir per morir, decidí de llançar-se per l'esbalç de més de dos-cents metres. 

1817. Tragèdia al Còth deth Hòro (era Val d'Aran). 
«Diario de Barcelona», de 9 de juliol (ARCA).

1817. Tragèdia al Còth deth Hòro (era Val d'Aran).
«Diario de Barcelona», de 9 de juliol (ARCA).
La caiguda li comportà nombrosos danys, però no la mort. Continuava atrapada entre les penyes, ara impedida de moviment per les ferides, «y allí permaneció luchando con la muerte, mojando su boca con algun puñado de nieve». L'instint de supervivència és admirable. A més, hagué de resistir les tronades i tempestes d'aquells dies, «en especial de la noche del 19, de cuyo furor murió mucho ganado lanar en una montaña mucho más baja». Així fins al dia 26, uns dotze o tretze dies a la intempèrie i tota malferida als peus de les Maleïdes. 

Fou rescatada per un caçador d'isards, que en sentí els planys mentre trescava per aquells topants perseguint les cabres. Benet Sans se la carregà a l'espatlla i la baixà avall, fins que no pogué més. La deixà en indret segur per anar a buscar més ajut. Per menja li deixà «algunos tallos de una hierba llamada en vulgar aranès 'Seguda', 'eucrofilium' en latín», i algunes fulles de xicòria. Posades les autoritats sobre avís, se n'emprengué l'operació de rescat. La pobra dona fou atesa «en una decente cama en el mesón» de Vielha, i allà s'hi anà recuperant. 

es seqüeles emocionals devien ser també devastadores. Tot i que la gent d'abans, fins a la generació dels nostres pares, la de després de la guerra, estaven acostumats a pendre's els cops de la vida com a part de la dura i tosca existència de cadascú. Després, els qui vam començar a créixer entre bolquers i els qui han crescut ja del tot entre cotonets, hem començat a patir de la salut mental. Quan la física ha estat, dins del que és possible, sota control. Ara mateix, gairebé passada la pandèmia, ja tothom parla de les dificultats de recuperació psíquica dels malalts i dels confinats. També hi contribueix, és clar, que la salut s'hagi convertit en un dels grans negocis del nostre capitalista temps.



[1868] Una travessa hivernal del Port de la Picada, 1903 (ii)


Posted by
Labels: , ,

20210731

[2306] Cases i habitants dels pobles lleidatans al cens de 1715, més

 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
La vall de Llessui i la Vallferrera a la sotsvegueria de Pallars.
 Llavors el sufix sus- encara era productiu. Les xifres de població, ja les voldrien avui les poblacions del Pirineu! Recordem que cal multiplicar el nombre de cases per 5 i n'obtindrem els habitants. Els topònims del cens en perfecte català, malgrat l'ortografia acastellanada de l'època.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
La Conca de Tremp i la Vall de Boí.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Aclariment tècnic.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Diverses baronies pallareses i ribagorçanes. 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Més jurisdiccions pallareses: Vall de Cardós, Vall d'Àneu, Conca Dellà. 
Salàs era poble gran, més que la Pobla de Segur. En general, els poblets pirinencs encara no s'havien despoblat, cosa que s'accentuaria a partir de mitjan i final segle XIX. No cal que parlem del XX. 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
La demografia dels pobles de la Vall d'Aran, llavors sota jurisdicció espiritual del bisbat de Comenge. L'obligació dels caps de casa era de defensar la terra, amb escopeta i munició preparades, i sota revisió del governador de la Vall, emplaçat a Castell-lleó. 

De la vegueria de Cervera, se'n destaquen els 6 pobles, amb la capital amb més de dos mil habitants. La resta s'hi citen com a llocs senyorials.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Pobles de la vegueria cerverina sota jurisdicció senyorial.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Pobles de la vegueria cerverina sota jurisdicció senyorial.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Pobles de la vegueria de Tàrrega, Balaguer i Agramunt. La capital urgellenca històrica, Balaguer, doblava en habitants la capital targarina. I Guimerà, Àger o Castelló de Farfanya eren tan grans o més que Agramunt. 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Pobles de la vegueria agramuntina, fins al Mig Urgell. 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Pobles de la vegueria de Puigcerdà, de la Cerdanya a l'Alt Urgell.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Pobles de la vegueria de Puigcerdà, de la Cerdanya fins a Castellbò.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Els pobles de la Cerdanya nord, ocupats pels gavatxos des de mitjan segle XVII, i encara vius en la memòria col·lectiva com a pobles d'un mateix país, el nostre. Dels cerdans, se'n segellà el desmembrament a la Pau de Rijswijk, després de la Guerra dels Nou Anys, al 1697.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Els del Rosselló i Conflent ja no hi són citats, però l'autor encara sent la necessitat d'aclarir-ne la situació. Noti's l'ús que sembla prou natural del passat simple (procurí, poguí) ara fa tres-cents anys. 






Posted by
Labels: , , , , , , ,

20210728

[2305] Cases i habitants dels pobles lleidatans al cens de 1715

 


1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Article del geògraf granollerí, un dels més destacats de la segona meitat del segle XX al nostre país. S'hi fa la relació dels pobles lleidatans en l'històric cens del mercader i geògraf Josep Aparici, i que serví de base per al nou cadastre de Patiño, ministre borbònic al temps dels Decrets de Nova Planta. A banda de l'augment desorbitat de les contribucions, per fer pagar a Catalunya la despesa de la guerra i sotmetre-la fiscalment (i d'aleshores fins avui perdura aquest règim colonial), també aconsellà el primer Borbó «que como antes todo lo Judicial se actuaba en Lengua Catalana, se escriba en adelante en Idioma Castellano, o Latín, como ya así la Real Junta lo practica; pues se lograrà la inteligencia de cualesquiera Jueces Españoles, sin haber de estudiar en lo inusitado de la Lengua de este País». Altre cop, d'aleshores fins avui, en aquest cas de colonització en l'àmbit judicial, de la qual aquests darrers anys no n'han faltat pas mostres, oi?

Com a bon il·lustrat d'esperit colonial, mirava de copsar la naturalesa dels subjugats, sense poder arribar a entendre per què no volien deixar de ser com eren per fer-se a imatge i semblança del dominador: «el genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas, prontos en la cólera, rijosos y vengativos, y que siempre se debe recelar de ellos, aguarden coyuntura para sacudir el yugo de la justicia ... Son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan su lengua nativa». I encara altre cop, d'aleshores fins avui.


1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
No em posaré ara a fer judicis de valor sobre els compatriotes que, en temps de derrota i dolor de les gents del país, s'afileraren amb l'opressor. Tant després del 1939 com després del 1714, o del 155 del 2017, tot i la repressió contra les persones, la llengua, les institucions pròpies de tots, també dels mateixos col·laboracionistes. Suposo que Freud hi tindria alguna cosa a dir, no ho sabria valorar. Potser fins i tot forma part de la nostra estratègia de supervivència com a poble, no jugar-nos-ho tot a una banda... fins que trobem la jugada recuperadora de la llibertat definitiva.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Tenia el Principat un total de 958 municipis o comuns. Avui se'n compten 947. En canvi, si comparéssim el nombre de cases, que no sé si consta en algun registre, veuríem com la diferència n'és exponencial. Segons l'autor, les comarques naturals servien més al propòsit identitari de la gent que no pas les vegueries. 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
La diferència de cases existent a Lleida entre abans i després del setge de 1707, dona idea de la ingent destrucció soferta. De 1.500 a 600, gairebé un 60% menys! Una xifra desorbitada: diria que més que destruïdes, moltes devien comptar-se simplement com a deshabitades. 

La introducció d'Aparici fou redactada en llengua espanyola, mentre que els noms dels pobles hi són referits en la llengua del país, tot i que amb ortografia arcaica. La primera data de l'obra és de 1708, revisada al 1715, amb correcció de certes dades. 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
L'autor de l'article fa el càlcul dels habitants i cases de la província de Lleida, tenint en compte els canvis d'ubicació d'algunes localitats de la Cerdanya o de la Baixa Segarra (a l'Urgell de secà) i les Garrigues.

En nombre aproximat, dona la xifra de 100.000 habitants i unes 20.000 cases, cosa que fa una mitjana de 5 persones per llar, i d'uns 8 habitants per quilòmetre quadrat. Cosa que ens mostra, si comptem l'agrupació de gent en pobles, planes i valls, la gran quantitat de terreny verge, deshabitat, incògnit de les nostres comarques de Ponent i del Pirineu, d'aquestes darreres sobretot.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Explicació dels pobles urgellencs i garriguencs que aleshores foren considerats dins la vegueria de Montblanc. La majoria, si no tots (cosa que s'hauria de comprovar un per un), són encara pobles de l'arquebisbat de Tarragona.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Al segle XVIII, encara som a l'Antic Règim, i nombrosos comuns són enumerats com a llocs de Barons, o sia, possessions encara aristocràtiques o eclesiàstiques. No serà fins al cap de cent anys, després del període napoleònic, que la majoria d'aquests llocs es convertiran en municipis propis, deslligats de la jurisdicció senyorial o eclesial.

Els números corresponen al nombre de cases, que multiplicat per 5 de mitjana, ens donaran el nombre d'habitants. Només hi apareixen 7 pobles lliures de càrregues senyorials: a més de Lleida ciutat, els Alamús, Bell-lloc i Vilanova d'Alpicat, amb població molt minvada després de la guerra, i Almenar, les Borges i Baldomar. La resta dels municipis eren pobles de jurisdicció.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
 A grans trets, en els pobles de les comarques de la plana lleidatana, destaca una població encara poc potent. La pax borbonica, manu militari i judicial de Nova Planta, que s'estendria al llarg del segle XVIII, en què no hi haurà cap més guerra fins a l'arribada de les tropes gavatxes a començament del XIX, n'hauria d'afavorir un bon desenvolupament econòmic i demogràfic. Contrastos de la història: pèrdua de llibertats vs. guanys materials, l'origen de la gran dicotomia de l'esperit català contemporani. 

S'hi citen com a térmens rònecs, o sia, despoblats: Remolins, Gebiet, Miravall, Carratalà, Vimbaró, Cisquella i Corregó. El plural 'térmens' és un plural antic d'aquests mots plans acabats en -e, fet amb -ns, com encara el nostre dialecte fa jóvens, hòmens o còvins (de cove).

El nostre poble d'Alcoletge, que encara era en aquells temps un carrer de la ciutat de Lleida, s'hi inscriu amb 4 cases i uns 20 habitants, prova del despoblament causat pel pas dels exèrcits assetjants del 1707. També hi constatem que el nom modern del topònim ja era ben fixat ara fa tres-cents anys. 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Explicació tècnica de les xifres de l'article. 



Posted by
Labels: , , , ,

20210725

[2304] De ruelles, roselles, ababols, papaius, quiquiriquics, i més

 

De ruelles, roselles, ababols, papaius, quiquiriquics, i més.
És ben curiosa la varietat de noms de la rosella, com si volgués cridar-nos l'atenció lingüística, de la mateixa manera que ens reclama la vista entre els sembrats verdejants del mes de maig. Es fa pràcticament impossible de recollir-ne totes les variants de tot arreu i (re)presentar-les sobre un mapa. Les denominacions i apel·latius sovint s'entrecreuen en un mateix rodal i llavors més que no pas pintar-les, convé explicar-les. Per fer-ho n'hem extret informacions del PALDC (Petit Atles Lingüístic del Domini Català, 2007, amb dades de 1964-78), del DECLC de Coromines (1987) i del DCVB (1962). 

Mapa lingüístic dialectal de ROSELLA als Països Catalans.
De ruelles, roselles, ababols, papaius, quiquiriquics, i més.
Comencem pel començament, pel llatí s'entén. De PAPAVER-AVERIS se'n derivà el nom culte de les plantes de la família papaveraceae, de diferents colors, però majorment, com bé sap tothom, de color roig ben viu. En la nostra llengua, escriu Coromines, «sense que mai hagi estat percebut com un mot pròpiament català, figura en algun text més o menys tècnic de caràcter biològic o agronòmic (vegeu, p.ex., cites de llibres dels ss. XIV i XVII en AlcM)». Només en alguerès, probablement per reforç del contacte amb el sard i l'italià, s'ha perpetuat un derivat de l'arrel llatina, papaiu. També en alguns localismes ací i allà: «No es pot desmentir del tot, ni menys es pot assegurar, que en certs noms populars i locals de la rosella no resti algun adulterat grau de supervivència del nom llatí de la planta», continua l'etimòleg, sovint en hipocorístics, al·literacions i denominacions infantils o juganeres. Així, cita que a Terrassa se'n diu (se'n digué?) paparota o paparola, i a Olot, paravans o paramans, pupuruputs en llocs de l'Empordà (amb contaminació, ves a saber per què, del nom de la puput). Les flors de la família papaveràcia són al·lucinògenes, especialment la coneguda com a cascall, del làtex de la qual se n'obtenen l'opi, la morfina, l'heroïna, la codeïna. Amb aquestes credencials, fou coneguda, i usada, des de l'Antiguitat, i el seu nom llatí podria referir-se a les condicions soporíferes, narcòtiques i anestèsiques. 

Des dels orígens de la llengua, però, el mot derivat del llatí fou poc usual. Potser no desconegut en algunes contrades, ja que —semblaria— fou portat al segle XIV a l'Alguer —si és que no nasqué allà per la influència del veïnat. En els dialectes constitutius s'hi adoptà una solució comuna, per la qual cosa ben antiga i estesa: designar-la amb el nom de la flor per excel·lència, de la qual també en té el color, com a 'rosa petita' o rosella. «La pèrdua de la -s- pretònica entre vocals obeeix a la forta propensió fonètica de les paraules en r múltiple», com a reïna per resina, o roada per rosada. Per tant, la forma ruella, típica de la majoria del domini nord-occidental, és reducció fonètica de la forma general, amb típica també pronúncia en u de les os pretòniques davant e, i (ex. 'Jusep' o 'cunill'), Mentre que a Mallorca s'hi conserva amb la o originària, roella, que al mapa hem pintat del mateix color. En algunes contrades, hi hauria hagut una epèntesi «normal en aquestes condicions, que tinc constatada en alguns llocs de les Garrigues i Tamarit de Ll.», que ha donat rogela, rugela, i rovella a la part occidental de l'illa mallorquina.

A les comarques ribagorçanes, sobretot, el nom n'és el preciós terme ababol. Segons el lingüista basc Javier Goitia, remetria a les arrels de l'euskera ABA, 'boca', i GOL/GOR/BOL, 'roig'. De manera que un ababol fora una boca roja, en excel·lent metàfora popular. En castellà, amb canvi de la primera bilabial (b>m) i ensordiment de la segona (b>p), donaria amapola. Massa bonic per ser veritat, potser. Ja que segons Coromines, fora un mot derivat d'una barreja de l'original llatí papàver amb un d'àrab hábba, 'gra de cereal, llavor de planta'. El terme ababol es documenta ja al segle XIII. Continua l'incansable etimòleg: «En general, però, ha restat en català només com a mot d'ús rural de diverses zones frontereres», i hi cita Fraga, Benasc i Barravés, «des d'on ha passat a ser usat també per alguns aranesos. En el País Valencià, així mateix, és un mot de pobles limítrofs, com Llíria». AlcM cita també Crevillent i Benavarri. 

En altres parlars catalans, s'ha imposat la denominació quiquiriquic o gall, gallet, galleret, similar a l'afrancesada (dic jo) coquelicó, pròpia d'algunes comarques nord-catalanes. Sens dubte, per la gallardia amb què campa pels primaverals camps, mai tan ben dit. AlcM en fa una citació de Víctor Català: «la majordoma, més vermella que un quiquiriquic...». Coromines fa un llistat de les variants vocàliques abundoses, com ara, cacaraquec, cararequec (Balears), coquerecoc (la Selva), quequerequec (Tarragonès), quicaraquic (l'Empordà), quicaracoc (Maresme). «En essència formació infantil i juganera, el punt de partida fou evidentment la semblança entre la flor de la rosella, de color vermell i vistent, aixecant-se arreu on hi ha un tros de terra, i el cap del gall, alt i coronat de cresta vermella».

Amb tota seguretat, a la llista hi podrem anar afegint altres noms particulars, com ara a la part de la plana urgellenca fronterera amb les Garrigues a on se'n diu frare o fraret. 

Mapa lingüístic europeu de ROSELLA als Països Catalans.
De ruelles, roselles, ababols, papaius, quiquiriquics, i més.
Ja té nassos, això de fer un mapa lingüístic amb les fronteres estatals, que no n'hi ha pràcticament ni una que encaixi amb una sola llengua (European word translator)! No n'he pogut trobar un de millor, de mapa. 

En les llengües romàniques, i entre totes les altres, la forma catalana derivada de rosa és única. També preciosa, cal dir-ho. Les formes que refereixen als orígens d'ababol són presents també en castellà i gallegoportuguès. La forma derivada del llatí PAPAVER, s'ha conservat en italià i francès. En romanès, s'hi va infiltrar la forma eslava, pràcticament homogènia en totes les llengües d'aquella la família. Diria que també a la base de la forma germànica. En la majoria de les llengües germàniques, la forma bàsica poppy és la més freqüent, derivada també del llatí, que, per cert, és similar a la del grec. 

A Anglaterra, les roselles o poppies s'han associat amb el record dels morts en batalles i actes de guerra, almenys des de Waterloo (1815), probablement per l'associació del color de la flor amb el de la sang, o pel significat esperançat de la sang embeguda en el camp de batalla per fer nàixer roselles de vida damunt seu. Per la nostra diada de Tot Sants, allà hi planten ruelles als jardins o les llueixen a la solapa.

 



[2046] Del rang al reng i l'arengada

Posted by
Labels: ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)