Any 1963 ca. L'Hospital de Vielha.
Des de la construcció del túnel cap a l'Aran, l'Hospital va anar perdent la seua secular funció de refugi per als qui els calia travessar el port de Vielha, i s'anà esllanguint fins al tancament de l'establiment.
1817. Tragèdia al Còth deth Hòro (era Val d'Aran).
«Diario de Barcelona», de 9 de juliol (ARCA).
La tragèdia de la vídua Francesca Cases i filleta de tres anys, de Barcelona cap a Vielha. El dia de Sant Antoni d'estiu emprengueren, oïda missa —no fos cas—, la travessa del port de Vielha des de l'Hospital, «que es un mesón que tiene esta villa a la otra parte del Pirineo al origen del río llamado Noguera Ribagorzana». Dedueixo que, amb la noia de 15 anys amb qui feren el camí des de BCN, devien separar-se a l'hospital.
Ocorregué que mare i filleta es desorientaren i feren cap al Coll de Toro, cosa prou fàcil que passés, perquè encara ara es fa perdedor als senderistes que no s'hi fixen prou, «cercano a la montaña Maladeta». Encara faltaven anys per conquerir l'Aneto. El Còth deth Hòro, que per fonètica sintàctica ha passat tot fent gran fortuna a Toro en les llengües veïnes, és el pas cap al forat (hòro) dels Aigualluts.
Creuada la cresta i trobant-se amb el penya-segat al davant, allà restaren atrapades: «en este conflicto quedaron allí nueve días sin comer ni beber, porque en aquel sitio no había más que duro peñasco». La xiqueta petita morí al setè jorn. La mare, morir per morir, decidí de llançar-se per l'esbalç de més de dos-cents metres.
1817. Tragèdia al Còth deth Hòro (era Val d'Aran).
«Diario de Barcelona», de 9 de juliol (ARCA).
1817. Tragèdia al Còth deth Hòro (era Val d'Aran).
«Diario de Barcelona», de 9 de juliol (ARCA).
La caiguda li comportà nombrosos danys, però no la mort. Continuava atrapada entre les penyes, ara impedida de moviment per les ferides, «y allí permaneció luchando con la muerte, mojando su boca con algun puñado de nieve». L'instint de supervivència és admirable. A més, hagué de resistir les tronades i tempestes d'aquells dies, «en especial de la noche del 19, de cuyo furor murió mucho ganado lanar en una montaña mucho más baja». Així fins al dia 26, uns dotze o tretze dies a la intempèrie i tota malferida als peus de les Maleïdes.
Fou rescatada per un caçador d'isards, que en sentí els planys mentre trescava per aquells topants perseguint les cabres. Benet Sans se la carregà a l'espatlla i la baixà avall, fins que no pogué més. La deixà en indret segur per anar a buscar més ajut. Per menja li deixà «algunos tallos de una hierba llamada en vulgar aranès 'Seguda', 'eucrofilium' en latín», i algunes fulles de xicòria. Posades les autoritats sobre avís, se n'emprengué l'operació de rescat. La pobra dona fou atesa «en una decente cama en el mesón» de Vielha, i allà s'hi anà recuperant.
es seqüeles emocionals devien ser també devastadores. Tot i que la gent d'abans, fins a la generació dels nostres pares, la de després de la guerra, estaven acostumats a pendre's els cops de la vida com a part de la dura i tosca existència de cadascú. Després, els qui vam començar a créixer entre bolquers i els qui han crescut ja del tot entre cotonets, hem començat a patir de la salut mental. Quan la física ha estat, dins del que és possible, sota control. Ara mateix, gairebé passada la pandèmia, ja tothom parla de les dificultats de recuperació psíquica dels malalts i dels confinats. També hi contribueix, és clar, que la salut s'hagi convertit en un dels grans negocis del nostre capitalista temps.
