De ruelles, roselles, ababols, papaius, quiquiriquics, i més.
És ben curiosa la varietat de noms de la rosella, com si volgués cridar-nos l'atenció lingüística, de la mateixa manera que ens reclama la vista entre els sembrats verdejants del mes de maig. Es fa pràcticament impossible de recollir-ne totes les variants de tot arreu i (re)presentar-les sobre un mapa. Les denominacions i apel·latius sovint s'entrecreuen en un mateix rodal i llavors més que no pas pintar-les, convé explicar-les. Per fer-ho n'hem extret informacions del PALDC (Petit Atles Lingüístic del Domini Català, 2007, amb dades de 1964-78), del DECLC de Coromines (1987) i del DCVB (1962).
Mapa lingüístic dialectal de ROSELLA als Països Catalans.
De ruelles, roselles, ababols, papaius, quiquiriquics, i més.
Comencem pel començament, pel llatí s'entén. De PAPAVER-AVERIS se'n derivà el nom culte de les plantes de la família papaveraceae, de diferents colors, però majorment, com bé sap tothom, de color roig ben viu. En la nostra llengua, escriu Coromines, «sense que mai hagi estat percebut com un mot pròpiament català, figura en algun text més o menys tècnic de caràcter biològic o agronòmic (vegeu, p.ex., cites de llibres dels ss. XIV i XVII en AlcM)». Només en alguerès, probablement per reforç del contacte amb el sard i l'italià, s'ha perpetuat un derivat de l'arrel llatina, papaiu. També en alguns localismes ací i allà: «No es pot desmentir del tot, ni menys es pot assegurar, que en certs noms populars i locals de la rosella no resti algun adulterat grau de supervivència del nom llatí de la planta», continua l'etimòleg, sovint en hipocorístics, al·literacions i denominacions infantils o juganeres. Així, cita que a Terrassa se'n diu (se'n digué?) paparota o paparola, i a Olot, paravans o paramans, pupuruputs en llocs de l'Empordà (amb contaminació, ves a saber per què, del nom de la puput). Les flors de la família papaveràcia són al·lucinògenes, especialment la coneguda com a cascall, del làtex de la qual se n'obtenen l'opi, la morfina, l'heroïna, la codeïna. Amb aquestes credencials, fou coneguda, i usada, des de l'Antiguitat, i el seu nom llatí podria referir-se a les condicions soporíferes, narcòtiques i anestèsiques.
Des dels orígens de la llengua, però, el mot derivat del llatí fou poc usual. Potser no desconegut en algunes contrades, ja que —semblaria— fou portat al segle XIV a l'Alguer —si és que no nasqué allà per la influència del veïnat. En els dialectes constitutius s'hi adoptà una solució comuna, per la qual cosa ben antiga i estesa: designar-la amb el nom de la flor per excel·lència, de la qual també en té el color, com a 'rosa petita' o rosella. «La pèrdua de la -s- pretònica entre vocals obeeix a la forta propensió fonètica de les paraules en r múltiple», com a reïna per resina, o roada per rosada. Per tant, la forma ruella, típica de la majoria del domini nord-occidental, és reducció fonètica de la forma general, amb típica també pronúncia en u de les os pretòniques davant e, i (ex. 'Jusep' o 'cunill'), Mentre que a Mallorca s'hi conserva amb la o originària, roella, que al mapa hem pintat del mateix color. En algunes contrades, hi hauria hagut una epèntesi «normal en aquestes condicions, que tinc constatada en alguns llocs de les Garrigues i Tamarit de Ll.», que ha donat rogela, rugela, i rovella a la part occidental de l'illa mallorquina.
A les comarques ribagorçanes, sobretot, el nom n'és el preciós terme ababol. Segons el lingüista basc Javier Goitia, remetria a les arrels de l'euskera ABA, 'boca', i GOL/GOR/BOL, 'roig'. De manera que un ababol fora una boca roja, en excel·lent metàfora popular. En castellà, amb canvi de la primera bilabial (b>m) i ensordiment de la segona (b>p), donaria amapola. Massa bonic per ser veritat, potser. Ja que segons Coromines, fora un mot derivat d'una barreja de l'original llatí papàver amb un d'àrab hábba, 'gra de cereal, llavor de planta'. El terme ababol es documenta ja al segle XIII. Continua l'incansable etimòleg: «En general, però, ha restat en català només com a mot d'ús rural de diverses zones frontereres», i hi cita Fraga, Benasc i Barravés, «des d'on ha passat a ser usat també per alguns aranesos. En el País Valencià, així mateix, és un mot de pobles limítrofs, com Llíria». AlcM cita també Crevillent i Benavarri.
En altres parlars catalans, s'ha imposat la denominació quiquiriquic o gall, gallet, galleret, similar a l'afrancesada (dic jo) coquelicó, pròpia d'algunes comarques nord-catalanes. Sens dubte, per la gallardia amb què campa pels primaverals camps, mai tan ben dit. AlcM en fa una citació de Víctor Català: «la majordoma, més vermella que un quiquiriquic...». Coromines fa un llistat de les variants vocàliques abundoses, com ara, cacaraquec, cararequec (Balears), coquerecoc (la Selva), quequerequec (Tarragonès), quicaraquic (l'Empordà), quicaracoc (Maresme). «En essència formació infantil i juganera, el punt de partida fou evidentment la semblança entre la flor de la rosella, de color vermell i vistent, aixecant-se arreu on hi ha un tros de terra, i el cap del gall, alt i coronat de cresta vermella».
Amb tota seguretat, a la llista hi podrem anar afegint altres noms particulars, com ara a la part de la plana urgellenca fronterera amb les Garrigues a on se'n diu frare o fraret.
Mapa lingüístic europeu de ROSELLA als Països Catalans.
De ruelles, roselles, ababols, papaius, quiquiriquics, i més.
Ja té nassos, això de fer un mapa lingüístic amb les fronteres estatals, que no n'hi ha pràcticament ni una que encaixi amb una sola llengua (European word translator)! No n'he pogut trobar un de millor, de mapa.
En les llengües romàniques, i entre totes les altres, la forma catalana derivada de rosa és única. També preciosa, cal dir-ho. Les formes que refereixen als orígens d'ababol són presents també en castellà i gallegoportuguès. La forma derivada del llatí PAPAVER, s'ha conservat en italià i francès. En romanès, s'hi va infiltrar la forma eslava, pràcticament homogènia en totes les llengües d'aquella la família. Diria que també a la base de la forma germànica. En la majoria de les llengües germàniques, la forma bàsica poppy és la més freqüent, derivada també del llatí, que, per cert, és similar a la del grec.
A Anglaterra, les roselles o poppies s'han associat amb el record dels morts en batalles i actes de guerra, almenys des de Waterloo (1815), probablement per l'associació del color de la flor amb el de la sang, o pel significat esperançat de la sang embeguda en el camp de batalla per fer nàixer roselles de vida damunt seu. Per la nostra diada de Tot Sants, allà hi planten ruelles als jardins o les llueixen a la solapa.
