Mapa dialectal Espill-Mirall.
Aquesta és la coneguda distribució dialectal d'aquests dos geosinònims o sinònims dialectals. O més ben dit, era, fins ben entrada la segona meitat del segle passat. Perquè a partir de la introducció de la llengua estàndard en llibres i mitjans de comunicació, la reducció dels àmbits d'ús del mot espill ha sigut rapidíssima, si més no en el nostre dialecte lleidatà. Ningú no se n'ha recordat, ni tan sols el Senyor Postu, defensor dels padrins i les popes. A més, m'hi poso a mi per testimoni: usuari d'espill durant tota la meua infantesa i general a la plana lleidatana, les lectures i l'escola, a on encara hi vaig cada setembre... han fet que sovint em surti mirall ja d'entrada. I quan s'ha de fer aquest esforç afegit per triar-lo, malament ho té un mot (igual que una llengua).
Fa cent anys, aquesta invasió sobre el lleidatà, però, ja s'havia iniciat. Ja escrivia Coromines, a partir de les seues observacions de mitjan segle, que «avui l'àrea popular de l'ús d'espill ha reculat pel Nord, limitada a la zona oest de la línia Segre-Pallaresa; segueix usant-se en el Matarranya, Tortosa, Fraga i Alta Ribagorça; també el sento usat en sentit ben material al Campell, i més figuradament a St. Esteve de Llitera (1956)». En canvi, a la Vallferrera, Coromines hi testimonia mirall.
També espitllera, de l'adj. SPECULARIA, i espillar o espitllar, que en el nostre dialecte i en els jocs de cartes era el fet d'haver d'agafar-ne una del munt quan s'havia de passar o calia rependre'n una altra. Mot aquest que s'ha mort a la mateixa velocitat que han desaparegut els jocs de cartes en les noves generacions.
L'Espill de Jaume Roig és una de les nostres obres medievals més destacades, escrita cap al 1460, al mateix temps, doncs, que Joanot Martorell ventilava el seu Tirant. Només que el conspicu metge valencià no l'encertà en la forma, ja que els més de 16.000 tetrasíl·labs de noves rimades no en fan ni la lectura ni el recitat gaire fàcils. L'autor devia passar-s'ho fenomenalment per compondre'l, però resulta més que fatigós per al lector.
En canvi, quant al contingut, l'encertà del tot, amb aquell retrat gairebé etnogràfic de la misogínia tardomedieval, exagerada fins al grotesc i la paròdia, per convertir-se precisament en espill, en model, per a aquell que se'l llegís. Ho podeu fer en versió moderna en prosa de l'Antònia Carré a Quaderns Crema (2006).
Mapa lingüístic d'espill/mirall en les llengües europees.
Encara que no m'acostumaré mai a aquest mapa lingüístic de fronteres estatals i colors sense solta, almenys ens serveix per pendre patró de la distribució de la distribució de les arrels d'espill/mirall per les llengües de les diferents famílies lingüístiques d'Europa.
L'arrel d'espill remet a SPECULUM, amb el mateix significat, derivat de llatí arcaic specere, mirar (Coromines). Aquesta arrel llatina la trobem a bona part de les llengües romàniques (castellà, aragonès, gallegoportuguès). Només se n'aparten: el romanès, influït pels seus veïns eslaus, i el francès miroir, i el català oriental mirall (també al sard, per influència catalana, tot i que el mapa —estatal, aix!— no el mostri), mentre que l'occità, com el català, presenta la dualitat miralh/espelh des de l'època trobadoresca. «La introduccio de MIRACULUM en substitució de llatí SPECULUM i amb el caràcter derivat de MIRARI 'contemplar', és una singularitat del llatí vulgar gal·loromànic», aclareix Coromines. La necessitat del recanvi degué derivar-se de la distinció entre el sentit figurat (model, exemple) i el material, tot i que a la fi, la nova paraula acabà agafant també tots dos accepcions.
El punt més sorprenent del mapa lingüístic europeu és la persistència de l'arrel d'espill en moltes altres famílies lingüístiques, p.ex., en la majoria de llengües germàniques, tret de l'anglès, molt afrancesat durant els segles medievals. La similitud entre l'alemany Spiegel i espill és tan gran que per força cal recórrer al parentiu de les velles llengües indoeuropees per explicar-la.
Així doncs, s'ha definit una arrel indoeuropees -SPK- que fora a la base d'aquesta similitud, o que s'ha trobat en llatí, germànic, sànscrit o hitita, entre altres. En canvi, diuen els tractats (etimologias) que el grec operà una metàtesi en l'arrel, que passà a -SKP-, amb especialització semàntica de mirar, o sigui que inclou acció volitiva i conscient de veure-hi, i que ha donat tota l'àmplia corrua de mots de l'arrel -scop-, des de telescopi a periscopi, microscopi, horòscop, o bé escèptic, que és aquell que mira (perquè dubta) abans de creure...
Aquella arrel indoeuropea original, -SPK-, la del nostre espill, a través del llatí també va deixar la seua rastellera de derivats, com ara especular, inspeccionar, aspecte, respecte, espectre, prospecte, respectiu, retrospectiu, sospitar... En resum, dos antigues arrels germanes bessones altament productives i representades en les llengües modernes.
